Fa uns dies escrivia un article sobre el futur de Pep Guardiola, una vegada aquest havia anunciat el seu retorn a les banquetes per a la temporada 2013/2014. Entre els equips que anomenava no es trobava el Bayern de Munic, que finalment, de forma una mica sorprenent, serà el destí del tècnic català. Les raons per les quals Guardiola ha pres la decisió poden ser les següents.
Un club gestionat per llegendes de la institució. Al llarg dels últims anys, mites de l’entitat bavaresa, com Franz Beckenbauer, Uli Höness o Karl Heinz Rummenigge, han ocupat importants llocs en la directiva del club, entre ells el de president.
Un gran d’Europa. El Bayern, com el FC Barcelona, compta amb quatre Copes d’Europa en les seves vitrines, mentre és l’actual sots-campió del torneig.
El bon moment del futbol alemany. Mentre a la Bundesliga els estadis s’omplen, tres conjunts alemanys, el mateix Bayern, el Borussia de Dortmund i el Schalke 04, han accedit als vuitens de final de la Champions League.
Un extraordinari planter. En l’actual plantilla del Bayern hi ha futbolistes de la qualitat de Neuer, el capità Lahm, Álaba, Schweinsteiger, Javi Martínez, Kroos, Robben, Ribéry, Müller, Mandzukic o Mario Gómez.
Un escenari tranquil. No es pot dir que Munic sigui futbolísticament un lloc sense pressió, però aquesta no és tan dura com la que afecta, per exemple, FC Barcelona, Chelsea o Milan. Potser per aquesta raó, l’entrenador bagenc ha signat per tres anys.
L’ombra d’Alex Ferguson. Com ja vaig comentar en l’article escrit fa poc temps en aquest bloc, el Manchester United semblava l’opció més clara del Pep, però una personalitat tan forta com la de Ferguson, un mite vivent a Old Trafford, possiblement li hagués retallat una mica de llibertat al preparador de Santpedor.
Les problemàtiques del Chelsea. Una de les primeres mesures de Guardiola, quan va arribar a la banqueta del Camp Nou l’estiu de l’any 2008, va ser donar la baixa a Ronaldinho, Deco i Eto’o, encara que aquest últim va romandre un any més al club. D’haver fitxat pel Chelsea, probablement hagués exigit a la societat londinenca la marxa de Terry i Lampard, dos autèntics ídols a Stamford Bridge. A més, no crec que a l’entrenador català li entusiasmi massa la política de talonari de Roman Abramòvitx.
La desconfiança en el petrodolars. Manchester City i París SG eren altres dels possibles destins del Pep, però es tracta de dos clubs gestionats per xeics àrabs, els quals, una vegada aturessin la injecció de petrodolars, podrien situar aquestes entitats en unes profundes crisis econòmiques.
El mal record d’Itàlia. Després d’abandonar el FC Barcelona, com a futbolista l’any 2001, Guardiola va actuar al futbol italià, concretament en el modest Brescia, on es va convertir en un ídol, i al Roma, on no es va adaptar als mètodes de Fabio Capello. Però el més significatiu de l’experiència italiana va ser la problemàtica amb un obscur i estrany afer de dopatge, tema del qual, arran de la presentació d’un recurs, en va sortir innocent. Aquest record ha pogut ser clau per no fitxar pel Milan.
No coincidir amb José Mourinho. Això no significa, ni molt menys, que Guardiola temi la competència de l’entrenador portuguès, però crec que el Pep en va quedar fins el capdamunt en els dos anys que van coincidir a la Lliga espanyola. Si com sembla, el tècnic lusità deixa el Real Madrid al final d’aquesta temporada, els seus destins més clars són Chelsea, Manchester City i París SG. Malgrat que hi podria haver alguna sorpresa, en cap cas sembla que Mourinho entreni a Alemanya.
