jueves, 31 de enero de 2013

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: JUVENTUS FC 1990




Entrenador: Dino Zoff (foto).
Estrella: Salvatore Schillaci.
Altres jugadors bàsics: Stefano Tacconi, Sergei Aleinikov i Pierluigi Casiraghi.
Equips amb qui s’enfronta: Gornik Zabrze, París Saint – Germain, FC Chemnitzer, Hamburg SV, FC Colònia i Fiorentina AC.

El millor: Zoff

Zoff ha estat una de les grans llegendes com a porter de la història de la Vecchia Signora, en particular, i del futbol italià, en general, a més d’aconseguir com a capità, quan ja havia complert els 40 anys, el tercer títol mundial de l’Squadra Azzurra, el 1982 a Espanya. Uns anys més tard de retirar-se, Zoff va tornar a la societat piamontesa com a entrenador i va assolir el títol de la UEFA.

El pitjor: Roberto Baggio era encara a l’altra banda

Un sorprenent Fiorentina, que aquell mateix any va estar a punt de descendir a la sèrie B, va ser l’adversari del Juventus en aquella final, la primera d’un torneig europeu que van disputar dues esquadres italianes. La gran estrella del club de la Toscana era Baggio, que aquell mateix any va fitxar pel club torinès, amb el qual per exemple va conquistar la Copa de la UEFA de l’any 1993.

miércoles, 30 de enero de 2013

PEP GUARDIOLA I VÍCTOR VALDÉS




Pep Guardiola, el millor entrenador de la història del FC Barcelona, va anunciar a finals del mes d’abril de l’any 2012 la seva no continuïtat a la banqueta del Camp Nou. Per fortuna, tant el president Sandro Rosell com el director tècnic Andoni Zubizarreta van optar com a substitut per Tito Vilanova, màxim col•laborador de l’entrenador de Santpedor, amb el qual comparteix filosofia futbolística. Si el club hagués decidit el fitxatge d’un nou tècnic, que hagués exigit unes altes i baixes concretes, hauria estat una mica tard per organitzar una nova plantilla, però no recordo que ningú critiqués la decisió del pròxim preparador del Bayern de Munic, la qual, sigui dit de passada, trobo molt respectable.

Víctor Valdés, el millor porter de la història del FC Barcelona, ha anunciat que no seguirà a la institució catalana quan acabi el seu contracte, el 30 de juny de 2014. És a dir, l’arquer de Gavà ha donat un any i mig de marge a la directiva i a la direcció tècnica perquè aquestes puguin cercar-li un substitut de garanties. Malgrat tot, una part de l’entorn barcelonista, especialment des d’alguns mitjans de comunicació, ha criticat la decisió de Valdés, qui va ser aplaudit per l’afecció el passat diumenge al Camp Nou.

Com molt bé afirma una dita, hi ha que neixen amb estrella i altres que ho fan estrellats. Sembla que ningú recordi que Guardiola, a més de conquistar 14 títols oficials, va decidir fitxatges com els de Dmitro Txigrinski, Martín Cáceres o Alexander Hleb, no va gestionar bé la seva relació amb Zlatan Ibrahimovic o no va saber encaixar junts, com si ho ha fet Vilanova, Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Cesc Fàbregas. Igualment fa la sensació que tampoc es memoritzi que Valdés, a part d’algunes errades, ha salvat un munt de partits al Barça, per exemple la final de la Champions de París, l’any 2006.

martes, 29 de enero de 2013

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: CLUB OLIMPIA ASUNCIÓN




Lliga: paraguaina.

Estadi: Manuel Ferreira.

Uniforme: samarreta blanca, amb una ratlla horitzontal negra, i pantalons blancs.

Títols estatals: 41 Lligues, 1 Torneig de la República i 1 Torneig d’Integració Nacional.

Títols internacionals: 3 Libertadores, 2 Recopes Sud-americanes, 1 Supercopa Sud-americana, 1 Copa Interamericana i 1 Copa Intercontinental.

Els millors entrenadors de la seva història: Luis Alberto Cubilla, Aurelio González i Nery Pumpido.

Els millors jugadors de la seva història: Roberto Acuña, Raúl Amarilla, Jorge Battaglia, Julio César Cáceres, Denis Caniza, José Cardozo, Carlos Diarte, Julio César Romero i Roque Santa Cruz.

El millor: la històrica primera Copa Libertadores de 1979.

El pitjor: continus èxodes de futbolistes a l’estranger.

lunes, 28 de enero de 2013

ES BUSCA PORTER




Fa uns dies Víctor Valdés va anunciar la seva marxa del FC Barcelona una vegada finalitzi la temporada 2013/2014, quan es compleix el seu contracte. Tanmateix, si la baixa del porter de Gavà és irreversible, faria bé el club d’intentar-lo traspassar el pròxim estiu, més aviat per treure algun caler, i posar-se a la recerca d’un substitut. Els objectius d’Andoni Zubizarreta, director esportiu de l’entitat i exporter internacional, podrien ser el següents homes:

Thibaut Courtois. L’arquer belga està donant un excel·lent rendiment a l’Atlético de Madrid. Es tracta d’un porter sobri i amb una elevada estatura, aspecte que l’afavoreix en les pilotes per alt, potser una de les característiques en què més falla Valdés, però en canvi li pot perjudicar pel que fa als reflexes.

David de Gea. Actual porter del Manchester United, equip pel qual va fitxar l’any 2011 procedent de l’Atlético de Madrid, per convertir-se en substitut del llegendari Edwin van der Sar. No es pot dir que la seva experiència a Anglaterra sigui negativa, però De Gea no està aconseguint la regularitat que el va caracteritzar en la seva etapa al Vicente Calderón.

Andrés Fernández. Un dels homes més desconeguts dels possibles candidats a ocupar la porteria del Camp Nou. Fernández porta ja dues temporades com a titular indiscutible de l’Osasuna i sorprèn els pocs gols que encaixa malgrat la pèssima classificació del seu equip.

Vicente Guaita. Les seves característiques semblen agradar bastant a Zubizarreta, encara que el porter del València és normalment suplent al seu club del brasiler Diego Alves, un home més espectacular i àgil, però també més insegur en les seves accions. Malgrat tot, sembla un dels favorits per suplir Valdés.

Gorka Iraizoz. L’indiscutible porter titular de l’Athletic Club les últimes temporades, un home format a les categories inferiors de l’Espanyol, va sonar fa uns anys per oferir competència a Valdés. Es tracta d’un porter sobri i amb col·locació, factors que agraden a Zubizarreta.

Pepe Reina (foto). Teòricament és el porter, dels destacats en aquest article, que millor es podria adaptar al joc del Barça, doncs l’actual arquer del Liverpool es va formar en els equips inferiors de l’entitat blaugrana. Arran de debutar al primer equip amb Carles Rexach, Reina va abandonar el club català l’any 2003 per fitxar pel Vila-real.

Marc – André ter Stegen. És l’únic porter, sense experiència al futbol espanyol, que fins el moment sona com a futurible del Barça. Es tracta d’un meta jove i encara bastant inexpert, que juga actualment al Borussia Mönchenglabdach. El podrien devorar la pressió i l’entorn del club barcelonista.

domingo, 27 de enero de 2013

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: SSC NÀPOLS 1989




Entrenador: Ottavio Bianchi.
Estrella: Diego Armando Maradona (foto).
Altres jugadors bàsics: Ricardo Alemao, Andrea Carnevale i António Careca.
Equips amb qui s’enfronta: PAOK Salònica, Lokomotiv Leipzig, Girondins Bordeus, Juventus FC, Bayern Munic i VFB Stuttgart.

El millor: Maradona

És indubtable que la història del Nàpols té un abans i un després de l’arribada de l’estrella argentina a la capital de la Campània. La qualitat futbolística del jugador sud-americà va permetre al club del San Paolo aconseguir dos títols de l’Scudetto, els únics que hi figuren al palmarès de l’entitat italiana, un de la Coppa i aquesta Copa de la UEFA conquistada l’any 1989.

El pitjor: única aparició

La història internacional del Nàpols és força pobra, doncs l’única final europea que ha disputat la societat italiana va ser la de la Copa de la UEFA analitzada, la qual va assolir amb molts problemes contra l’Stuttgart. Un any després, el club de la Campània va guanyar el seu segon Scudetto, però posteriorment, sobretot arran de la marxa de Maradona, l’equip es va enfonsar espectacularment.

jueves, 24 de enero de 2013

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: BAYER LEVERKUSEN 1988




Entrenador: Erich Ribbeck (foto).
Estrella: Milton Tita.
Altres jugadors bàsics: Wolfgang Rolff, Andrzej Buncol i Cha Bum Kun.
Equips amb qui s’enfronta: Àustria Viena, FC Tolosa, Feyenoord Rotterdam, FC Barcelona, Werder Bremen i RCD Espanyol.

El millor: el gran èxit d’una entitat mentalment fràgil

Feia molt poc temps que l’anomenat equip de l’Aspirina es trobava en l’elit del futbol alemany i fins aleshores a penes havia fet res massa important en el pla internacional, però el Bayer Leverkusen va fer una excel•lent UEFA 1987/1988, quan va eliminar històrics clubs com Feyenoord, Barça i Werder Bremen i va ser capaç de remuntar, pel que fa a la final, un 3 a 0 advers davant el sorprenent Espanyol.

El pitjor: només un títol més

La història del Bayer Leverkusen, després de conquistar la Copa de la UEFA, és una successió de decepcions, doncs des de llavors només ha estat capaç de guanyar una Pökal, la Copa d’Alemanya, encara que s’ha de ressaltar que va disputar la final de la Champions el 2002, la qual va perdre contra el Real Madrid. Es comenta que el gran problema de la institució és la seva fragilitat mental.

miércoles, 23 de enero de 2013

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: IFK GÖTEBORG 1987




Entrenador: Gunder Bengtsson.
Estrella: Glen Hysen (foto).
Altres jugadors bàsics: Roland Nilsson, Tord Holmgren i Tommy Holmgren.
Equips amb qui s’enfronta: Sigma Olomouc, Stahl Brandenburg, Racing Gant, Internazionale FC, Swaroski Tirol i Dundee United.

El millor: allò de 1982 no va ser cap casualitat

El Göteborg es va convertir el 1982 en la primera entitat sueca en conquistar un torneig europeu, fet que va suposar una gran sorpresa, sobretot perquè a la final es va imposar amb autoritat a l’Hamburg, equip que un any més tard alçaria la Copa d’Europa. Malgrat que alguns van veure aquell triomf com casual, aquest pensament es va esvair quan els escandinaus van guanyar de nou el 1987.

El pitjor: no aconseguir jugar la final de la Copa d’Europa

Un any abans de conquistar la seva segona Copa de la UEFA, el Göteborg va estar molt a prop de disputar la final de la Copa d’Europa, tal com va fer el Malmö l’any 1979. No obstant, els suecs van ser eliminats en semifinals pel FC Barcelona, malgrat que el club català havia perdut l’encontre d’anada, jugat a Suècia, per un clar 3 a 0, però el Barça va remuntar al Camp Nou.

martes, 22 de enero de 2013

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: OLYMPIQUE LIÓ




Lliga: francesa.

Estadi: Gerland.

Uniforme: samarreta i pantalons blancs.

Títols estatals: 7 Lligues, 5 Copes, 8 Supercopes i 1 Copa de la Lliga.

Títols internacionals: 1 Intertoto.

Els millors entrenadors de la seva història: Paul le Guen, Gérard Houllier i Jacques Santini.

Els millors jugadors de la seva història: Eric Abidal, Karim Benzema, José Edmilson, Sidney Gouvou, Bernard Lacombe, Cris Marques, Juninho Pernambucano, Anthony Réveillère i Sylvain Wiltord.

El millor: les 7 Lligues consecutives entre 2002 i 2008.

El pitjor: la història anterior.

lunes, 21 de enero de 2013

L’ELECCIÓ DEL BAYERN MUNIC




Fa uns dies escrivia un article sobre el futur de Pep Guardiola, una vegada aquest havia anunciat el seu retorn a les banquetes per a la temporada 2013/2014. Entre els equips que anomenava no es trobava el Bayern de Munic, que finalment, de forma una mica sorprenent, serà el destí del tècnic català. Les raons per les quals Guardiola ha pres la decisió poden ser les següents.

Un club gestionat per llegendes de la institució. Al llarg dels últims anys, mites de l’entitat bavaresa, com Franz Beckenbauer, Uli Höness o Karl Heinz Rummenigge, han ocupat importants llocs en la directiva del club, entre ells el de president.

Un gran d’Europa. El Bayern, com el FC Barcelona, compta amb quatre Copes d’Europa en les seves vitrines, mentre és l’actual sots-campió del torneig.

El bon moment del futbol alemany. Mentre a la Bundesliga els estadis s’omplen, tres conjunts alemanys, el mateix Bayern, el Borussia de Dortmund i el Schalke 04, han accedit als vuitens de final de la Champions League.

Un extraordinari planter. En l’actual plantilla del Bayern hi ha futbolistes de la qualitat de Neuer, el capità Lahm, Álaba, Schweinsteiger, Javi Martínez, Kroos, Robben, Ribéry, Müller, Mandzukic o Mario Gómez.

Un escenari tranquil. No es pot dir que Munic sigui futbolísticament un lloc sense pressió, però aquesta no és tan dura com la que afecta, per exemple, FC Barcelona, Chelsea o Milan. Potser per aquesta raó, l’entrenador bagenc ha signat per tres anys.

L’ombra d’Alex Ferguson. Com ja vaig comentar en l’article escrit fa poc temps en aquest bloc, el Manchester United semblava l’opció més clara del Pep, però una personalitat tan forta com la de Ferguson, un mite vivent a Old Trafford, possiblement li hagués retallat una mica de llibertat al preparador de Santpedor.

Les problemàtiques del Chelsea. Una de les primeres mesures de Guardiola, quan va arribar a la banqueta del Camp Nou l’estiu de l’any 2008, va ser donar la baixa a Ronaldinho, Deco i Eto’o, encara que aquest últim va romandre un any més al club. D’haver fitxat pel Chelsea, probablement hagués exigit a la societat londinenca la marxa de Terry i Lampard, dos autèntics ídols a Stamford Bridge. A més, no crec que a l’entrenador català li entusiasmi massa la política de talonari de Roman Abramòvitx.

La desconfiança en el petrodolars. Manchester City i París SG eren altres dels possibles destins del Pep, però es tracta de dos clubs gestionats per xeics àrabs, els quals, una vegada aturessin la injecció de petrodolars, podrien situar aquestes entitats en unes profundes crisis econòmiques.

El mal record d’Itàlia. Després d’abandonar el FC Barcelona, com a futbolista l’any 2001, Guardiola va actuar al futbol italià, concretament en el modest Brescia, on es va convertir en un ídol, i al Roma, on no es va adaptar als mètodes de Fabio Capello. Però el més significatiu de l’experiència italiana va ser la problemàtica amb un obscur i estrany afer de dopatge, tema del qual, arran de la presentació d’un recurs, en va sortir innocent. Aquest record ha pogut ser clau per no fitxar pel Milan.

No coincidir amb José Mourinho. Això no significa, ni molt menys, que Guardiola temi la competència de l’entrenador portuguès, però crec que el Pep en va quedar fins el capdamunt en els dos anys que van coincidir a la Lliga espanyola. Si com sembla, el tècnic lusità deixa el Real Madrid al final d’aquesta temporada, els seus destins més clars són Chelsea, Manchester City i París SG. Malgrat que hi podria haver alguna sorpresa, en cap cas sembla que Mourinho entreni a Alemanya.

domingo, 20 de enero de 2013

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: REAL MADRID 1986




Entrenador: Luis Molowny.
Estrella: Emilio Butragueño.
Altres jugadors bàsics: Rafael Gordillo, Michel González i Hugo Sánchez (foto).
Equips amb qui s’enfronta: AEK Atenes, Txernomoretz Odessa, Borussia Mönchenglabdach, Neuchatel Xamax, Internazionale FC i FC Colònia.

El millor: 26 gols a favor

Aquell Real Madrid va anotar 26 gols en 10 partits. És a dir, una mitjana de 2,6 per encontre, res estrany si tenim en compte que aleshores jugaven al conjunt blanc homes com Butragueño, Jorge Valdano o Hugo Sánchez. Cal destacar la remuntada contra el Borussia MG en vuitens de final, després de caure 5 a 1 a l’anada, i els cinc gols davant el Colònia en el primer matx de la final.

El pitjor: la irregularitat

El Real Madrid 1985/1986 va estar força irregular durant gairebé tota la trajectòria d’aquella Copa de la UEFA. En primer lloc, va ser incapaç de batre les dues vegades els seus rivals; en segon lloc, no va poder vèncer cap matx com a visitant i, en tercer lloc, va patir clares derrotes als estadis del Borussia MG., Neuchatel, Inter de Milà o Colònia, aquest darrer a la tornada de la final.

jueves, 17 de enero de 2013

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: MANCHESTER CITY




Lliga: anglesa.

Estadi: City of Manchester / Al Ittihad.

Uniforme: samarreta blava i pantalons blancs.

Títols estatals: 5 Lligues, 5 Copes, 5 Supercopes i 5 Copes de la Lliga.

Títols internacionals: 1 Recopa.

Els millors entrenadors de la seva història: Kevin Keegan, Roberto Mancini i Joe Mercer.

Els millors jugadors de la seva història: Sergio Agüero, Vincent Kompany, Francis Lee, Niall Quinn, David Silva, Carlos Tévez, Yaya Touré, Neil Young i Pablo Zabaleta.

El millor: poder presenciar els darrers anys estrelles com Touré, Silva o Agüero.

El pitjor: gairebé sempre a l’ombra del Manchester United.

miércoles, 16 de enero de 2013

GERARD PIQUÉ TÉ RAÓ




Gerard Piqué és un home que no acostuma a mossegar-se la llengua quan parla i, a la roda de premsa que va efectuar el passat 14 de gener, va estar molt encertat quan va dir que ara la premsa madrilenya ataca José Mourinho perquè els resultats del Real Madrid són negatius, perquè ha assegut a la banqueta un símbol com Iker Casillas o perquè va humiliar un periodista madrileny, però gairebé ningú criticava el portuguès des de Madrid quan els resultats eren bons, malgrat que el tècnic havia ja protagonitzat moltes polèmiques. Seguidament en destaco les més “cèlebres”:

L’enfrontament amb Preciado. Mourinho no va tenir cap problema, durant els seus inicis com a entrenador madridista, de faltar al respecte a un dels entrenadors més estimats del futbol espanyol, el ja desaparegut Manolo Preciado, aleshores preparador de l’Sporting de Gijón. El portuguès va arribar a insinuar que el càntabre havia pràcticament “llençat” el partit que va jugar al Camp Nou contra el FC Barcelona per alinear varis suplents, en un matx en què per cert els catalans ho van passat fatal per endur-se els tres punts.

Els “errors” arbitrals. Durant la seva primera temporada al Santiago Bernabéu, els atacs de Mourinho a l’estament arbitral van ser constants, fet que va arribar a la seva màxima expressió quan, en una roda de premsa posterior a un Real Madrid – Sevilla, que els blancs havien guanyat, va extreure un full on estaven escrits diferents errors del col•legiat que havia dirigit el xoc.

La terrible roda de premsa de la Champions. Real Madrid i Barça acabaven de jugar l’anada de les semifinals de la Lliga de Campions 2010/2011 al Bernabéu. Els jugadors llavors entrenats per Pep Guardiola van vèncer (0-2) en un encontre en què van ser expulsats el central Pepe i el mateix Mourinho, però que els blancs van afrontar com un equip petit i mediocre malgrat actuar com a locals. El lusità va oferir una tremenda roda de premsa on va atacar feroçment diferents àrbitres europeus, la institució barcelonista o el mateix organisme de la UEFA.

El dit a l’ull de Vilanova. El Barça li acabava de guanyar la Supercopa d’Espanya al Madrid al Camp Nou i Mourinho, per l’esquena, li va ficar el dit a l’ull a Tito Vilanova, aleshores segon entrenador blaugrana. No content amb el seu covard acte, el portuguès es va mofar posteriorment de l’empordanès anomenant-lo Pito.

Trobada al pàrquing. Arran de l’eliminació de l’equip madridista a la Copa del Rei contra el Barcelona, el tècnic lusità va anar al pàrquing del Camp Nou, on hi va romandre fins a l’aparició de l’àrbitre del partit, el col•legiat càntabre Teixeira Vitienes.

Malgrat la gravetat de tots aquests actes, alguns autèntiques barbaritats, com molt bé recorda Piqué, la majoria de la premsa madrilenya no en va dir res, més aviat en algun cas fins i tot va defensar el preparador madridista.

martes, 15 de enero de 2013

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: REAL MADRID 1985




Entrenador: Luis Molowny.
Estrella: Emilio Butragueño (foto).
Altres jugadors bàsics: Manuel Sanchis Jr., Michel González i Jorge Valdano.
Equips amb qui s’enfronta: Wacker Innsbruck, FK Rijeka, RSC Anderlecht, Tottenham Hotspur, Internazionale FC i Videoton Szefekeshervar.

El millor: el retorn a l’elit

Quan el Real Madrid va assolir la seva sisena Copa d’Europa l’any 1966, pocs esperaven que l’entitat espanyola, que aconseguiria el setè títol el 1998, no tornaria a conquistar un torneig europeu fins l’any 1985, quan va obtenir la seva primera Copa de la UEFA davant el sorprenent conjunt hongarès del Videoton. Abans, però, els blancs havien superat els dos darrers campions: Anderlecht i Tottenham.

El pitjor: un equip encara inexpert

El Castilla es va proclamar campió de segona divisió el 1984, fet que va motivar que l’entrenador Amancio Amaro, que va ser destituït abans de la final analitzada, i homes com Sanchis, Michel, Rafael Martín Vázquez o Butragueño ascendissin al primer equip. Tanmateix, eren jugadors encara amb poca experiència i veterans com José Antonio Camacho, Carlos Santillana o Uli Stielike ho van haver de compensar.

lunes, 14 de enero de 2013

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: STEAUA BUCAREST




Lliga: romanesa.

Estadi: Steaua.

Uniforme: samarreta blava i grana (ratlles verticals) i pantalons blaus.

Títols estatals: 26 Lligues, 22 Copes, 6 Supercopes i 2 Copes de la Lliga.

Títols internacionals: 1 Copa d’Europa i 1 Supercopa.

Els millors entrenadors de la seva història: Anghel Iordanescu, Emerich Jenei i Victor Piturca.

Els millors jugadors de la seva història: Gavril Balint, Miograd Belobedici, Laszlo Boloni, Ion Dumitru, Helmut Duckadam, Gica Hagi, Marius Lacatus, Dan Petrescu i Victor Piturca.

El millor: la Copa d’Europa de 1986.

El pitjor: l’èxode de jugadors brillants com Hagi o Gica Popescu, que només va estar un any al club.

domingo, 13 de enero de 2013

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: TOTTENHAM HOTSPUR 1984




Entrenador: Keith Bunkinshaw.
Estrella: Osvaldo Ardiles (foto).
Altres jugadors bàsics: Graham Roberts, Steve Perryman i Steve Archibald.
Equips amb qui s’enfronta: Drogheda United, Feyenoord Rotterdam, Bayern Munic, Àustria Viena, Hajduk Split i RSC Anderlecht.

El millor: la trajectòria

El club de White Hart Lane, aleshores amb Bunkinshaw d’entrenador i l’argentí Ardiles i l’escocès Archibald, que aquell mateix any va fitxar pel FC Barcelona, com a jugadors més destacats, va ser capaç de batre en aquella Copa de la UEFA grans equips com el Feyenoord de Rotterdam, que l’havia superat a la final de 1974, el Bayern de Munic o l’Anderlecht de Brussel•les, aquest últim a la final.

El pitjor: un llarg parèntesi

Abans del títol analitzat, el conjunt londinenc havia conquistat la Recopa de 1963 i la Copa de la UEFA de 1972, mentre havia estat finalista d’aquesta competició el 1974. Tanmateix, des de 1984, l’entitat anglesa no disputa cap final internacional, malgrat que per White Hart Lane han passat entrenadors com Terry Venables o futbolistes com Gary Lineker o Paul Gascoigne, entre d’altres.

jueves, 10 de enero de 2013

ELS POSSIBLES EQUIPS DE GUARDIOLA




El passat 7 de gener, durant la roda de premsa que va efectuar a la gala de la Pilota d’Or, celebrada a Zuric, Pep Guardiola va manifestar que la temporada 2013/2014 tornarà a entrenar, encara que no va precisar en quina institució. Els possibles equips a qui podria dirigir el tècnic català són els següents:

Chelsea FC. Roman Abramòvitx, una vegada va cessar Roberto di Matteo, l’home que per fi li va donar la Lliga de Campions, ha contractat Rafa Benítez, però el madrileny, que no agrada a l’afecció d’Stamford Bridge, podria tractar-se només d’un tècnic de transició. Els somnis del magnat rus són el retorn de José Mourinho o l’arribada de Guardiola, a qui potser no li entusiasma la política esportiva del club, basada essencialment en el talonari.

Manchester City. A favor de la contractació del preparador de Santpedor pel City es troba el fet que a l’entitat ja s’hi troben Ferran Soriano i Txiki Begiristáin, amb qui Guardiola ja va coincidir dos dels seus quatre anys al Barça quan exercia d’entrenador (quan els dos eren futbolistes, van ser companys de vestidor cinc temporades). Tanmateix, no crec que Pep vegi amb bons ulls fitxar per una institució finançada mitjançant petrodolars, ja que si aquests deixessin de rajar, el conjunt del City of Manchester podria caure en una profunda crisi esportiva, social i econòmica.

Manchester United. Es rumoreja que en aquests moments és el destí més probable de Guardiola, sobretot perquè, com succeeix al FC Barcelona, es tracta d’una entitat que compta amb una política esportiva clara, estable i triomfadora. No obstant, se’m fa molt difícil pensar amb la banqueta d’Old Trafford i no veure-hi Alex Ferguson. En tot cas, si l’exentrenador del Barça fitxés pel ManU, el veterà preparador escocès podria dedicar-se exclusivament a les tasques de mànager general del club anglès.

AC Milan. Guardiola és el gran somni de Silvio Berlusconi, però la mala situació econòmica de la històrica esquadra llombarda, i el mal record que té l’entrenador del seu pas com a futbolista per Itàlia, semblen dos obstacles molt complicats perquè Pep s’instal•li a la banqueta de San Siro.

París SG. El nou ric del futbol europeu, tal com fa el Chelsea, lluita perquè o bé Guardiola o bé Mourinho sigui el seu nou entrenador. Unes característiques molt similars a les del Manchester City, és a dir una plantilla construïda a base de petrodolars, a més del fet del possible retrobament amb el suec Zlatan Ibrahimovic, amb qui va mantenir tenses relacions al Barça, són els màxims entrebancs perquè el tècnic bagenc viatgi a la capital francesa.

Selecció del Brasil. No hi ha dubte que seria un gran repte per al preparador català i que la Canarinha no tindria aparentment massa problemes per adaptar-se als mètodes de Pep, però hi observo dues importants dificultats: la primera la gran pressió que comporta el càrrec, fins i tot més gran que la d’entrenar el Barça, i la segona que la Seleçao mai ha comptat amb un tècnic estranger.

miércoles, 9 de enero de 2013

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: CSD COLO COLO




Lliga: xilena.

Estadi: Monumental Macul.

Uniforme: samarreta blanca i pantalons negres.

Títols estatals: 32 Lligues, 11 Copes, 2 Supercopes, 4 Aperturas, 1 Nacional, 1 Absolut, 1 Metropolità, 2 Centrals, 1 Copa Associació i 1 Copa de Campions.

Títols internacionals: 1 Copa Libertadores, 1 Recopa sud-americana i 1 Copa Interamericana.

Els millors entrenadors de la seva història: Pedro Gracia, Mirko Jozic i Arturo Salah.

Els millors jugadors de la seva història: Luis Hernán Álvarez, Lucas Barrios, Carlos Caszely, Misael Escuti, Matías Fernández, Manuel Muñoz, Manuel Neira, Humberto Suazo i Francisco Valdés.

El millor: la Libertadores de 1991.

El pitjor: els darrers anys en el pla internacional.

martes, 8 de enero de 2013

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: ANDERLECHT 1983




Entrenador: Paul van Himst.
Estrella: Franky Vercauteren (foto).
Altres jugadors bàsics: Morten Olsen, Juan Lozano i Erwin Vandenbergh.
Equips amb qui s’enfronta: Koupio Palloseura, FC Porto, FK Sarajevo, València CF, Bohemians Praga i Benfica SL.

El millor: tornar al primer pla europeu

L’Anderlecht havia disputat, entre 1976 i 1978, tres finals consecutives de la Recopa, de les quals n’havia assolit la primera i la tercera. Cinc anys després, l’entitat de Brussel•les va tornar a una final internacional, concretament la de la Copa de la UEFA, la qual va conquistar a les ordres del mític Van Himst, que ja havia estat una llegenda com a futbolista al club belga.

El pitjor: l’últim títol internacional

Un any després de guanyar la Copa de la UEFA analitzada, l’Anderlecht va jugar de nou la final d’aquest torneig, però en aquella ocasió la va perdre a la tanda de penals davant el Tottenham Hotspur. Des de llavors, els belgues només han tornat a disputar una altra final europea, concretament la de la Recopa de 1990, a la qual van ser superats a la pròrroga pel Sampdoria.