LA GRAN INJUSTÍCIA AMB QUIQUE SETIÉN

 

Un dels errors que ha comès Joan Laporta en la seva tornada a la presidència del FC Barcelona ha estat la de no tenir un entrenador emparaulat. Aquest fet, acompanyat de la negativa de l’advocat barceloní de contractar Xavi Hernández, sigui perquè anava en la candidatura de Víctor Font sigui perquè encara el veu verd per ocupar la banqueta del Camp Nou, va provocar que Ronald Koeman, malgrat que no era un tècnic idoni per al nou màxim mandatari de la institució, seguís com a preparador barcelonista.

En cas d’haver de substituir Koeman aquesta temporada, una vegada Jordi Cruyff s’ha auto-descartat, han sortit a la llum un important número d’entrenadors, a part de Xavi, homes com el seleccionador belga Robert Martínez, l’expreparador alemany Joachim Löw, els italians Antonio Conte i Andrea Pirlo, un tècnic del futbol base com Albert Capellas o Francesc Xavier Garcia Pimienta, sorprenentment acomiadat del Barça B per Laporta el passat estiu.

Evidentment, entre els professionals significats en el paràgraf anterior, alguns d’ells amb característiques força diferents, no s’hi troba el càntabre Quique Setién (foto). Soc conscient que la seva curta etapa blaugrana va ser molt negativa i el seu nom sempre estarà relacionat amb l’humiliant 8 a 2 del Bayern de Munic a l’estadi Da Luz de Lisboa. Tanmateix, penso que ara Setién podria ser un entrenador apte per dirigir el Barça, doncs no podem oblidar que és un seguidor fervent de la filosofia de Johan Cruyff.

Si Quique va fracassar en la seva experiència al Camp Nou, com ell ha comentat en alguna ocasió, és perquè es va trobar un vestidor infeliç i fracturat, sense oblidar que alguns veterans, entre els quals segurament es trobaven Leo Messi i Luis Suárez, li van convertir el somni en un autèntic turment, en la que ha estat una de les grans injustícies de l’entitat catalana de la història moderna.

RONALD KOEMAN: DE SER UN FUTBOLISTA VALENT A CONVERTIR-SE EN UN ENTRENADOR PORUC

 

Recordo el FC Barcelona entrenat per Johan Cruyff, l’anomenat Dream Team, que va transcórrer per la seva època estel·lar entre 1990 i 1994, quan aquell meravellós equip va guanyar quatre Lligues consecutives (continua sent un rècord en l’entitat) i la primera Copa d’Europa en la història de la institució. Aquell bloc comptava amb excel·lents futbolistes com Andoni Zubizarreta, Pep Guardiola, José Mari Bakero, Txiki Begiristáin, Michael Laudrup i Hristo Stoitxkov, però el gran líder al terreny de joc, i també l’extensió de Cruyff al camp, era Ronald Koeman (foto), que per exemple va marcar, a l’estadi londinenc de Wembley, el gol que li va donar al Barça, per primer cop, el títol de campió del principal torneig continental de clubs.

Per aquest motiu, per les seves característiques de lideratge, sempre vaig pensar que Koeman, igual que Guardiola i Bakero, seria un gran entrenador. És evident que la vaig encertar de ple amb el català, en absolut amb el navarrès i només fins a cert punt pel que fa al neerlandès. Ronald, que va iniciar la seva carrera de tècnic al modest Vitesse Arnhem, va tenir bones etapes a l’AFC Ajax i el PSV Eindhoven, però va experimentar trajectòries força irregulars en entitats com Benfica SL, València CF, AZ Alkmaar, Feyenoord Rotterdam, Southampton FC i Everton FC.

Després d’una experiència força positiva amb la selecció dels Països Baixos, i de no voler el gener de 2020 substituir el cessat Ernesto Valverde, Koeman va acceptar la proposta del president Josep Maria Bartomeu per ser entrenador del Barça l’estiu del mateix any, arran de la destitució de Quique Setién, preparador en el desastre de Lisboa, quan el conjunt blaugrana va ser humiliat pel Bayern de Munic (8 a 2) als quarts de final de la Lliga de Campions.

Des de llavors, l’entrenador neerlandès, que ha guanyat amb el club català una Copa del Rei, s’ha mostrat amb els seus mètodes molt més a prop de Louis van Gaal que no pas de Cruyff, però, el pitjor de tot, és que en un munt d’ocasions ha estat un tècnic molt conservador, defensiu i poruc, molt lluny de la valentia que va identificar-lo com a futbolista.

Joan Laporta, elegit president del Barça el passat mes de març, no comptava amb el neerlandès com a entrenador, però diverses causes, com la greu conjuntura econòmica del club català, el fet de no trobar-li un substitut idoni o perquè l’advocat barceloní encara no contempla l’opció de Xavi Hernández, el preferit de l’afecció, Ronald va continuar a la banqueta del Camp Nou, però seria pràcticament un miracle esportiu que arribés a completar la temporada o, fins i tot, arribar a l’any 2022.

POT EL BARÇA ACTUAR AMB EL SEU SISTEMA HABITUAL ?

 

Ronald Koeman, en una molt agra roda de premsa efectuada arran de la finalització de l’encontre al Camp Nou entre FC Barcelona i Granada CF, que va acabar amb un decebedor empat a un gol, va afirmar que amb els jugadors que té disponibles no pot actuar mitjançant la filosofia que tantes vegades ha definit el futbol del club català les darreres tres dècades.

Actualment, l’entitat barcelonista compta amb Marc Andre ter Stegen, un dels millors porters d’Europa jugant amb els peus; Gerard Piqué i Èric Garcia, dos centrals plenament aptes per pujar amb la pilota controlada des del darrere; Sergio Busquets, Frenkie de Jong (foto), Sergi Roberto i Pedri González, quatre migcampistes molt vàlids per mantenir la possessió de l’esfèric, sense oblidar joves com Nico González, Pablo Gavi o Yusuf Demir, i un atacant, Memphis Depay, que pot fer perfectament el rol de fals davanter centre.   

Potser Koeman té raó quan comenta, davant les absències dels lesionats Ousmane Dembélé i Ansu Fati, que no compta amb extrems purs, però mentrestant podria situar a la banda homes com Roberto, Pedri, Gavi i Demir, com el seu dia va fer Johan Cruyff amb Gary Lineker, Julio Salinas i Hristo Stoitxkov i Pep Guardiola amb Andrés Iniesta, Samuel Eto’o i David Villa.

D’altra banda, per actuar amb una defensa avançada, jugar amb les línies ben juntes, moure ràpidament la pilota i pressionar al davant, és important assolir una òptima preparació física, que actualment no sembla tenir el bloc blaugrana, en un fet que és un problema de l’equip tècnic encapçalat per Koeman.

LA CHAMPIONS LEAGUE 2021 / 2022

 

Ara fa dos anys, el Bayern de Munic, immers en la convulsa etapa d’entrenador del croat Niko Kovac, no era un del principals favorits per guanyar el 2020 la Lliga de Campions, i, fa justament un any, el Chelsea FC, sota la direcció de Frank Lampard, no estava tampoc entre els màxims aspirants a assolir el títol la campanya anterior, però tant bavaresos com londinencs es van acabar proclamant campions respectivament a les ciutats portugueses de Lisboa i Porto. Per tant, hem de ser cauts i tenir en compte aquests precedents, però, ara per ara, els clubs amb més possibilitats d’aixecar el trofeu a Istanbul són els mateixos Bayern i Chelsea, a més de Manchester City, Liverpool FC i París Saint Germain, que acaba de fitxar Leo Messi.

En un segon pla quedarien entitats com el Juventus FC, el Manchester United, que ha recuperat, després de 13 anys, la figura de Cristiano Ronaldo, l’Atlético de Madrid, el Real Madrid i el FC Barcelona. En els cas dels tres equips de la Lliga espanyola, el conjunt de Diego Simeone no ha estat massa encertat en les últimes edicions del torneig, però compta amb un magnífic planter al qual ha tornat Antoine Griezmann; el grup que dirigeix de nou Carlo Ancelotti ha rebut un cop fort arran del frustrat fitxatge de Kylian Mbappé i les baixes dels centrals Sergio Ramos i Raphaël Varane, tenint en compte també que molt homes clau del vestidor ja han superat la trentena, i el bloc del discutit i qüestionat Ronald Koeman està transitant per una terrible crisi, tant esportiva com econòmica, sense oblidar que ha perdut els citats Messi i Griezmann.

Altres participants a tenir en compte són els altres dos clubs de la Lliga espanyola, el Sevilla FC i l’actual campió de l’Europa League Vila-real CF, els conjunts alemanys del RB Leipzig i el Borussia de Dortmund, amb Erling Haaland a les seves files, i les entitats italianes de l’Inter de Milà, l’Atalanta de Bèrgam i l’històric AC Milan, que torna a la Champions League després de molts anys d’absència.

A la foto, Thomas Tuchel, entrenador del vigent campió Chelsea.

LES PRINCIPALS LLIGUES EUROPEES: FRANÇA

 

Després de l’arribada el passat estiu de Leo Messi al París Saint Germain (PSG), os es retrobarà amb el seu amic Neymar da Silva, penso que ningú pot seguir afirmant que la Ligue 1 és un torneig menor, si tenim en compte també que el conjunt dirigit per Mauricio Pochettino ha contractat igualment jugadors com el porter italià Gianluigi Donnarumma, els exmadridistes Sergio Ramos i Achraf Hakimi i el neerlandès Georgino Wijnaldum.

Seria una sorpresa majúscula que al PSG se li escapés aquesta temporada el títol que va cedir la campanya anterior al Lilla OSC, que en aquest exercici haurà d’alternar la Ligue 1 amb la Champions League, cosa que li pot passar factura al grup entrenat per Jocelyn Gourvennec. Pel que fa a les altres dues places per accedir a la principal competició europea, que segurament deixarà vacants la institució de París, també hi opten l’AS Mònaco, l’Olympique de Marsella i l’Olympique de Lió, que ha perdut la seva estrella Memphis Depay, nou jugador del FC Barcelona.

Altres clubs a tenir en compte al campionat francès són l’Stade de Rennes, l’SC Montpeller, l’OGC Niça i els històrics AS Saint – Etienne i Stade de Reims.

A la foto, Messi.

EL BARÇA POTSER NO TÉ EQUIP PER GUANYAR LA CHAMPIONS, PERÒ SI PER EVITAR FER EL RIDÍCUL

 

Fa uns dies, el FC Barcelona va rebre la seva enèsima patacada a la Lliga de Campions, amb la derrota al Camp Nou per 0 a 3 contra el Bayern de Munic, en l’inici de la fase de grups del torneig.

El conjunt català va sortir al terreny de joc, per exemple, amb Marc Andre ter Stegen, encara que penso que una mica sobrevalorat per a alguns analistes, un dels millors porters europeus de l’actualitat i un dels arquers que millor actua amb els peus al continent; amb dos del tres centrals alineats, Gerard Piqué i Èric Garcia, plenament aptes per jugar la pilota des del darrere; amb un centre del camp tècnic i capaç de conservar la possessió de l’esfèric, format per Sergio Busquets, Frenkie de Jong i Pedri González, arropats a més pels laterals Sergi Roberto i Jordi Alba, i amb la presència davant d’un home, Memphis Depay que, malgrat trobar-se lluny de la qualitat d’estrelles com Leo Messi o Neymar da Silva, és capaç de marcar certes diferències.

Malgrat el que he comentat en l’anterior paràgraf, el bloc blaugrana, que van completar d’inici un defensa de contenció, Ronald Araujo, i un davanter centre estàtic, el recent fitxatge Luuk de Jong, va sortir al terreny de joc atemorit, acomplexat, molt conservador, defensant molt enrere, rifant en molt moments a pilota, no disparant ni una sola vegada a la porteria de Manuel Neuer i cedint la possessió al Bayern.

Culpables ? A part de què és evident que veterans com Piqué, Busquets, Roberto i Alba surten al camp amb la sensació que poden rebre una altra golejada (és possible que aquests futbolistes, amb un historial magnífic, haurien ja d’haver deixat l’entitat o almenys cedir protagonisme), crec que el gran causant de la derrota és el tècnic Ronald Koeman (foto), que, i em sap greu dir-ho, no hauria d’haver continuat aquesta temporada com a entrenador.

LES PRINCIPALS LLIGUES EUROPEES: ITÀLIA

 

En només un any la Sèrie A italiana ha passat de tenir un indiscutible favorit, el Juventus FC, a presentar molts aspirants a guanyar el campionat, doncs a més de la Vecchia Signora hi opten l’actual campió Inter de Milà, l’Atalanta de Bèrgam, el renascut AC Milan i l’SSC Nàpols, quedant en un segon pla els dos clubs de la capital: l’SSC Lazio i l’AS Roma, que ha fitxat José Mourinho com a entrenador.

Tanmateix, Inter i Juventus semblen els principals favorits de l’Scudetto, tot i que l’esquadra torinesa ha començat molt malament el campionat. Les dues entitats han canviat d’entrenador, ja que els llombards, malgrat el títol, han substituït Antonio Conte per Simone Inzaghi, procedent del Lazio, i els piemontesos han recuperat la figura de Massimiliano Allegri després que no funcionés l’aposta pel mític Andrea Pirlo.

De la resta d’esquadres de la Lliga italiana cal significar el Sassuolo Calcio o les històriques UC Sampdoria, Fiorentina AC o AC Torino, tot i que aquests clubs tindran com a teòric màxim objectiu la classificació per a l’Europa League o la nova Conference League.

A la foto, José Mourinho.

LES PRINCIPALS LLIGUES EUROPEES: ALEMANYA

 

La Bundesliga ha començat amb el Bayern de Munic com a indiscutible favorit per guanyar el torneig, en una campanya en què l’entitat bavaresa, en la qual Julian Nagelsmann, procedent de l’RB Leipzig, ha substituït Hansi Flick, nou seleccionador alemany, cercarà el seu 10è títol consecutiu, proesa mai aconseguida en les grans lligues europees.

En cas que el Bayern fallés, cosa que ara per ara semblà molt complicada, els candidats a assolir la Bundesliga serien el ja citat Leipzig, aquest exercici dirigit per Jesse Marsch; el VFL Wolfsburg, conjunt preparat pel neerlandès Mark van Bommel i que va ser la gran sorpresa de la temporada anterior, i el Borussia de Dortmund, amb la contractació de Marco Rose d’entrenador i que continua comptant en la seva plantilla amb el noruec Erling Haaland, un dels futbolistes de més prestigi actualment a Europa.

De la resta de representants del torneig germànic cal destacar l’històric Borussia Mönchenglabdach, l’Eintracht de Frankfurt, que en el campionat anterior va estar a punt de classificar-se per a la Lliga de Campions, o la Unió de Berlín, que va ser la revelació de la competició 2020 / 2021.

A la foto, Erling Haaland.

LES PRINCIPALS LLIGUES EUROPEES: ANGLATERRA

 

Quatre són els grans aspirants a conquistar la Premier League 2021 / 2022: el vigent vencedor del torneig Manchester City, el Manchester United, l’actual campió de la Champions League Chelsea FC i el Liverpool FC.

Amb excepció del club dirigit per Jürgen Klopp, que la temporada passada es va classificar pels pèls per a la disputa de la Lliga de Campions, els altres tres candidats al títol s’han caracteritzat per importants reforços, entre els quals destaquen el de Jack Grealish per al conjunt de Pep Guardiola, el de Cristiano Ronaldo per a l’esquadra d’Ole Gunnar Solkskjaer i el de Romelu Lukaku per al grup de Thomas Tuchel, tornant els dos últims a entitats de les quals ja havien format part.

No sembla que ni l’actual campió de l’FA Cup, el Leicester City, ni tampoc els clubs londinencs del Tottenham Hotspur i l’Arsenal FC tinguin possibilitats de lluitar pel títol, sent les places europees els seus teòrics objectius. Pel que fa a possible equip revelació, opten a aquesta condició conjunts com els històrics Aston Villa i Leeds United.

A la foto, Cristiano Ronaldo.

LES PRINCIPALS LLIGUES EUROPEES: ESPANYA

 

La majoria dels experts i analistes consideren que l’actual campió, l’Atlético de Madrid, és l’indiscutible favorit per conquistar l’edició de la Lliga 2021 / 2022 i, fins i tot, alguns asseguren que el segon club amb més possibilitats d’assolir el títol és el Sevilla FC, però jo no descartaria en absolut els dos grans i històrics del futbol espanyol: el Real Madrid i el FC Barcelona.

És cert que el conjunt de Diego Simeone ha recuperat Antoine Griezmann després de dos anys força decebedors al Camp Nou, que l’equip de Ronald Koeman ha perdut el davanter francès i Leo Messi, el seu millor jugador de la història, i que el grup que de nou dirigeix Carlo Ancelotti no ha pogut finalment contractar Kylian Mbappé, malgrat que l’atacant del París Saint – Germain va semblar estar molt a prop d’arribar al Santiago Bernabéu, però tant blaugranes com blancs tenen un factor del qual no disposen ni al Wanda Metropolitano ni encara menys al Sánchez Pizjuán: plena mentalitat guanyadora.

Pel que fa al possible equip revelació, en una Lliga a la qual hi torna el RCD Espanyol després d’una campanya a segona divisió, el Vila-real CF, actual campió de l’Europa League, i la Real Sociedad semblen ser els màxims aspirants, sense oblidar esquadres com el Real Betis o l’Athletic Club de Bilbao.

A la foto, Antoine Griezmann.

BARÇA: NO ESTEM TAN MALAMENT

 

És normal que, després d’abandonar el club el seu millor futbolista de la història, Leo Messi, i de fer-ho també Antoine Griezmann, tot i que el francès va donar un rendiment al Camp Nou força decebedor, s’hi hagi instal·lat al FC Barcelona un profund pessimisme, tenint en compte igualment que la desastrosa crisi econòmica de l’entitat catalana ho empitjora tot encara més. Tanmateix, penso que no estem tan malament i m’agradaria anar-me’n fins a l’estiu de l’any 2008 per donar una mica d’ànims al barcelonisme.

Ara fa 13 anys, el president Joan Laporta, llavors en la seva primera etapa de màxim mandatari a la institució barcelonista, acabava de salvar per molt poc una moció de censura, va observar com els vicepresidents Marc Irla i Ferran Soriano presentaven les seves dimissions i, juntament amb el secretari tècnic Txiki Begiristáin, se la va jugar amb el jove i inexpert Pep Guardiola per substituir Frank Rijkaard com a entrenador, malgrat que moltes persones li van aconsellar la contractació de José Mourinho. Per tant, es respirava un ambient escassament optimista en l’entorn del Camp Nou,

Doncs bé, aquell Barça, que a més es va despendre de Ronaldinho de Assis i Anderson Deco, mitjançant un futbol extraordinari, va conquistar el primer triplet format per Lliga, Copa del Rei i Champions de la seva història. A part del treball de Guardiola, van destacar el pas endavant que van fer Víctor Valdés, el capità Carles Puyol, Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Leo Messi, convertit ja en el millor futbolista del món; l’ascens al primer equip de Sergio Busquets i Pedro Rodríguez, juntament amb el retorn de Gerard Piqué; el fitxatge de Dani Alves o la tasca de jugadors teòricament secundaris com Éric Abidal, Touré Yaya i Seydou Keita, sense oblidar la gran campanya de Samuel Eto’o, malgrat que el tècnic havia intentat descartar-lo.

Ronald Koeman ha perdut aquest estiu, com ja s’ha indicat, Messi i Griezmann, a més d’una promesa com Ilaix Moriba, però compta amb llegendaris veterans com Jordi Alba i els ja citats Piqué i Busquets, amb homes consolidats com Marc Andre ter Stegen i Frenkie de Jong, nous fitxatges com Èric Garcia i Memphis Depay (foto) i joves promeses, algunes d’elles ja amb una experiència important, com Óscar Mingueza, Ronald Araujo, Alejandro Balde, Pedri González, Nico González, Pablo Gavi, Yusuf Demir, el recuperat Ansu Fati, Ricky Puig i Àlex Collado, tot i que ja sabem que amb els dos últims el tècnic neerlandès no hi té confiança.

POT IMPOSAR CONDICIONS LAPORTA A KOEMAN ?

 

Es comenta que Joan Laporta, president del FC Barcelona, vol proposar una renovació del contracte a Ronald Koeman com a entrenador. Això si, amb importants condicions: que l’equip guanyi títols, que jugui un futbol ofensiu i amb un dibuix del 4 – 3 – 3 i que doni oportunitats a jugadors com Samuel Umtiti i Ricky Puig.

Pel que respecta als títols, és normal que el futur d’un entrenador estigui condicionat a ells i, tot i que el Barça no està passant pel seu millor moment i acaba de perdre Leo Messi i Antoine Griezmann fonamentalment a causa de la seva desastrosa conjuntura econòmica, penso que té plantilla suficient per lluita per la Lliga i la Copa del Rei.

Quant al tipus de joc, m’agradaria recordar que quan un tècnic fitxa per l’Athletic Club de Bilbao ha d’acceptar que només pot comptar amb futbolistes bascos i navarresos, la gran majoria formats a Lezama; si és contractat per l’Ajax d’Amsterdam tindrà coneixement que any rere any, almenys en les millors èpoques del club, molts jugadors seran fitxats per les entitats més poderoses del continent europeu i si ocupa la banqueta de la institució del Sankt Pauli, de la ciutat d’Hamburg, haurà de ser molt conscient de mantenir uns valors propers als sectors més progressistes. Per tant, quan un entrenador arriba el Camp Nou, hauria de tenir assimilats conceptes com el d’un futbol d'atac, actuar amb un esquema del 4 – 3 – 3 i en definitiva ser lleial a la filosofia que Johan Cruyff va instaurar ja fa més de tres dècades i que el propi Koeman va viure durant sis temporades a les seves ordres.

Potser el punt més polèmic sigui el de l’obligació d’alinear alguns futbolistes, però és important que un preparador compti amb joves de la Masia amb els quals el club ha efectuat una important inversió i, en aquest cas, hi figuren jugadors com Ricky Puig o, fins i tot, Àlex Collado.

QUÈ S’HAVIA DE FER AMB ILAIX MORIBA

 

El pare i els representants del prometedor exfutbolista del FC Barcelona Ilaix Moriba van estar demanant al llarg d’aquest estiu un augment substancial en la fitxa del jove centrecampista, per la qual cosa la directiva encapçalada per Joan Laporta va decidir que fes la pretemporada amb el filial fins que va ser traspassat a l’RB Leipzig. 

Ara fa 31 anys el migcampista aragonès Luis Milla era el gran descobriment efectuat per Johan Cruyff en el seus inicis a la banqueta del Camp Nou. El jugador de Terol va rebre una gran oferta del Real Madrid, va demanar una millora de contracte a la societat catalana i el tècnic neerlandès es va negar a acceptar-ho i fins i tot va apartar-lo de la plantilla, quan li va dir que era lliure d’anar-se’n, si així ho desitjava, al Santiago Bernabéu.

Milla va marxar finalment al Real Madrid i, per substituir-lo, Cruyff va ascendir del segon equip Pep Guardiola i, en els següents quatre anys, el Barça va conquistar, entre altres títols, quatre Lligues consecutives i la primera Copa d’Europa en la història de la institució catalana, mentre l’entitat blanca va entrar en una clara decadència.

Conclusió: si Ilaix tenia una gran oferta, va fer bé en anar-se’n i, per molt de futur que tingui aquest futbolista, acceptar les seves pretensions, doncs el club està passant per una horrorosa i desesperant conjuntura econòmica, hagués estat un gravíssim error.

MESSI VA APROVAR L’ASSIGNATURA PENDENT

 

Ja fa unes setmanes, Leo Messi, que compta amb un palmarès individual i amb el FC Barcelona espectaculars, va assolir el seu primer títol en categories absolutes amb Argentina, la Copa Amèrica, tot i que havia aconseguit amb l’Albiceleste un Mundial Sub 20 i una medalla d’or als Jocs Olímpics de Pequín.

Messi ha passat per un autèntic calvari amb la selecció argentina, doncs en tot moment ha estat comparat amb el desaparegut Diego Armando Maradona, ha estat acusat en algunes ocasions per la premsa del país de no tenir una mentalitat prou sòlida i havia perdut tres finals de la Copa Amèrica, una davant Brasil i dues consecutives contra Xile, i una la de la Copa del Món de 2014, a Maracaná enfront Alemanya.

El mític estadi de Rio de Janeiro va ser la seu on l’astre argentí va aprovar la seva assignatura pendent i, a més, amb victòria contra la Canarinha a la final. Leo va realitzar una brillant Copa Amèrica, sent elegit millor jugador del certamen i obtenint també la condició de màxim golejador i assistent. Per tant, va ser clau perquè l’Albiceleste guanyés el seu primer campionat des de 1993.

Existeix una paradoxa en la carrera de Messi: sembla que amb Argentina ha aconseguit l’èxit quan s’ha convertit en l’indiscutible líder del combinat argentí, en un moment en què tots els companys accepten plenament la seva jerarquia. En canvi, al Barça, ja el seu exclub, la sensació és que es trobava més còmode quan tenia al costat il·lustres futbolistes veterans com Carles Puyol, Xavi Hernández i Andrés Iniesta que no pas quan va exercir de capità de l’equip.

L’AFER DELS ÀUDIOS DE FLORENTINO PÉREZ

 

El diari digital El confidencial fa ja vàries setmanes està publicant uns explosius àudios del president del Real Madrid Florentino Pérez (foto), que en unes declaracions privades, suposadament efectuades davant el periodista José Antonio Abellán, deixava molt malparats, en certa ocasió amb insults greus, homes de gran importància de la història recent del club com Raúl González, Iker Casillas, Luis Figo, José Mourinho o Cristiano Ronaldo, a part de mostrar una clara aparença de voler controlar la premsa madrilenya.

Aquí a Catalunya, a part de què algunes de les declaracions de Pérez han fet molta gràcia, força gent s’ha posat les mans al cap de com mitjans de comunicació madrilenys, potser atemorits per la figura del poderós Florentino, no han criticat en absolut l’empresari o, fins i tot, en alguns casos ni tan sols s’han fet ressò de l’afer.

Tanmateix, sembla que tant a Barcelona com a Catalunya ens hàgim oblidat de casos que han tingut lloc al FC Barcelona, com per exemple durant els primers anys de presidència de Josep Lluís Núñez, a la dècada dels 80 del passat segle, quan aparentment, com bé ens recordava fa uns dies a les pàgines del diari Ara Frederic Porta, un dels millors periodistes esportius del nostre país, el constructor va intentar dirigir la premsa esportiva de la capital catalana en una època en què, es comentava, el vicepresident Joan Gaspart trucava a certs mitjans per decidir la portada de l’endemà.

Igualment, els barcelonins i catalans hauríem de recordar el silenci, o fins i tot certa complicitat, d’alguna premsa barcelonina amb els afers que van tenir lloc durant les presidències de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, amb escàndols com el del fitxatge de Neymar da Silva, en el primer cas, i el del Barçagate, en el segon cas, sense oblidar, pel que fa a Bartomeu, unes gestions econòmica i esportiva lamentables.