LES COPES D’EUROPA / LLIGUES DE CAMPIONS UNA A UNA: 1955 / 1956

 

Seu de la final: París.

Campió: Real Madrid (foto).

Finalista: Stade Reims.

Semifinalistes: AC Milan i Hibernian Edimburg.

Participació del representant de la Lliga espanyola: Real Madrid (campió).

Entrenador campió: José Villalonga.                            

Entrenador finalista: Albert Batteux.

Millor jugador: Di Stefano (Real Madrid).

Màxim golejador: Milutinovic (Partizan Belgrad).

Altres futbolistes destacats: Rial (Real Madrid), Gento (Real Madrid) i Kopa (Stade Reims).

El millor:

- Una final extraordinària amb set gols i diverses alternatives al marcador.

- Observar a París futbolistes emblemàtics com Di Stefano o el futur madridista Kopa.

- Començava una era espectacular del Real Madrid de cinc títols consecutius.

El pitjor:

- Primer exemple d’una derrota francesa en una final de la Copa d’Europa / Lliga de Campions, fet només trencat per l’Olympique de Marsella l’any 1993.

- Molts clubs van renunciar a disputar la primera edició de la Copa d’Europa, entre ells el campió anglès Chelsea FC.

- Els representants de Bèlgica, els Països Baixos o Portugal no van superar la primera ronda.

SERIA CONVENIENT COMPTAR AMB REPRESENTANTS FIXOS EN LES DIFERENTS COMPETICIONS ?

 

Per segona vegada consecutiva, doncs ja no es va poder classificar per al Mundial de Rússia, celebrat l’any 2018, Itàlia s’ha quedat fora d’una Copa del Món, aquest cop arran de caure a Palerm contra la modesta Macedònia del Nord. Es dona el fet paradoxal que l’estiu passat, encara no fa un any, el conjunt dirigit per Roberto Mancini va conquistar l’Eurocopa a l’estadi londinenc de Wembley.

També hem pogut observar com els darrers anys clubs com el Manchester United, l’Arsenal, el Chelsea o el Milan han restat fora de la Lliga de Campions o com una selecció com la dels Països Baixos ha quedat eliminada en fases de classificacions d’Eurocopes o Mundials.

La pregunta que ens podríem fer és si, tal com per exemple succeeix a l’Eurolliga de Bàsquet, seria possible tancar i fixar alguns clubs a la Champions League o diversos equips estatals en campionats continentals i mundials. Personalment, penso que és millor donar prioritat a la meritocràcia que a la història, però, evidentment, és una pena no poder observar la tetracampiona del món Itàlia en un certamen com un Mundial.

A la foto, Gianluigi Donnarumma, porter de la selecció italiana.

S’HA D’ESPERAR QUE ELS SOCIS I SÒCIES DEL BARÇA NO COMETIN MÉS ERRORS

 

L’any 2010, després d’una època presidencial extraordinària, potser la millor de la història del FC Barcelona, Joan Laporta (foto) va haver de deixar el càrrec de màxim representant de la institució catalana perquè havia complert els dos mandats establerts. Amb l’advocat barceloní, per exemple, el club havia assolit en set anys quatre campionats de Lliga i dues Lligues de Campions, destacant el triplet de la temporada 2008 / 2009 i el sextet de l’any natural 2009, totes dues fites aconseguides amb Pep Guardiola d’entrenador.

Durant aquells anys de presidència de Laporta, que també va tenir dues temporades molt fosques que van coincidir amb el declivi de Ronaldinho de Assis, el Barça va recuperar les essències del sistema que havia instaurat Johan Cruyff i la Masia va donar la generació de futbolistes més brillant de la seva existència ,amb valors com Víctor Valdés, Carles Puyol, Gerard Piqué, Sergio Busquets, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Leo Messi i Pedro Rodríguez.

Tanmateix, Laporta sempre havia estat, i així continua actualment en la seva segona època de màxim mandatari de l’entitat, un dirigent presidencialista i, a més, els seus directius més coneguts, com Marc Ingla o Ferran Soriano, havien dimitit l’estiu de l’any 2008 després de salvar la junta per molt poc una moció de censura. Per aquesta raó, l’home que simbolitzava el continuisme en les eleccions de l’any 2010, després del frustrat intent d’Alfons Godall, Jaume Fuster, era escassament popular i conegut al Camp Nou.

El resultat va ser l’aclaparadora victòria del gran rival ideològic de Laporta, Sandro Rosell, l’abandonament a poc a poc de la filosofia futbolística, que va prosseguir amb el seu substitut Josep Maria Bartomeu, i l’adveniment d’una profunda crisi en els apartats esportiu i econòmic. Si, és cert, els títols van continuar arribant al Camp Nou, però més per dinàmica i inèrcia que no pas per convicció, sense oblidar que en el triplet de 2015, amb Luis Enrique Martínez d’entrenador i que va ser decisiu perquè Bartomeu guanyés el comicis d’aquell any, en va ser fonamental el trident ofensiu format per Messi, Luís Suárez i Neymar da Silva.

D’aquí uns anys hi tornaran a haver eleccions i, si tot funciona més o menys bé, Laporta no hauria de tenir problemes per guanyar-les, però que succeirà en els posteriors comicis, quan l’advocat no es pugui presentar i el seu successor, potser Rafa Yuste, no disposi de la seva popularitat i el seu carisma ? S’ha d’esperar que llavors els socis i les sòcies de la institució no cometin més errors.

ELS 10 GRANS ENCERTS DE XAVI HERNÁNDEZ

- Tornar a introduir amb persistència el sistema que Johan Cruyff va portar al Camp Nou fa més de tres dècades.

- Il·lusionar de nou els veterans i criticats Gerard Piqué, Jordi Alba i Sergio Busquets.

- Donar confiança a homes com Serginho Dest, Èric Garcia o Frenkie de Jong.

- La seva aposta per mantenir al grup Ousmane Dembélé, malgrat que la directiva preferia asseure’l a la grada.

- La insistència en fitxar Ferran Torres.

- El sorprenent rendiment que està aconseguint d’un home que semblava de tornada com Pierre – Emerick Aubameyang.

- L’excel·lent nivell tàctic mostrat, malgrat la inexperiència com a tècnic d’elit, com es va fer evident en el darrer clàssic al Santiago Bernabéu.

- Com es pot apreciar en els vídeos de les celebracions, ha convertit el vestidor en una pinya.

- Les lliçons de futbol que imparteix en cada roda de premsa.

- Mantenir teòrics suplents endollats, sense deixar clar quin és el central que acompanya Piqué (Ronald Araujo o Èric), el lateral dret (Dani Alves, Dest o el mateix Araujo) o un dels extrems (Dembélé o Adama), sense oblidar els minuts que tenen jugadors com Nico González, Pablo Gavi, Memphis Depay o Luuk de Jong.

 

DONCS NO, EL MODEL NO ESTÀ OBSOLET

 

Pep Guardiola, entrenador del FC Barcelona entre els anys 2008 i 2012, va ser fidel al sistema que Johan Cruyff (foto) va importar des dels Països Baixos al FC Barcelona l’any 1988 i va perfeccionar-ne alguns aspectes, sempre acompanyat del desaparegut Tito Vilanova, que el va substituir a la banqueta del Camp Nou la campanya 2012 / 2013.

La situació va començar a canviar amb l’arribada de l’entrenador argentí Gerardo Tata Martino l’estiu de l’any 2013, una contractació molt personal del llavors president Sandro Rosell i, més tard, ja amb Josep Maria Bartomeu com a màxim dirigent del club, Luis Enrique Martínez va haver de renunciar a alguns aspectes de la filosofia molt condicionat pel triplet ofensiu que van formar Leo Messi, Luis Suárez i Neymar da Silva.

La situació va empitjorar de manera molt clara amb Ernesto Valverde, un tècnic, que malgrat aconseguir per exemple dos campionats de Lliga, em va decebre de manera important i, pel que fa al seu breu substitut, Quique Setién, penso que van ser alguns dels seus futbolistes, potser amb Messi i Suárez al capdavant, els que li van fer impossible aplicar els seus mètodes plenament cruyffistes.

Ronald Koeman, l’home que suposava l’extensió de Cruyff al terreny de joc durant la gloriosa etapa del Dream Team, no ha estat mai un defensor dels mètodes del seu compatriota, i així ho va demostrar en el seu més o menys any i mig com a preparador del Barça.

Durant molt de temps, hem pogut escoltar alguns analistes comentar que el sistema, anomenat també ADN Barça, ja estava obsolet, que els rivals havien aprés a contrarestar-lo o que el Barça no comptava amb el futbolistes adequats per aplicar-lo i això s’ha comentat en una època en què Guardiola ha fet temporades extraordinàries amb el Manchester City o que tècnics modestos com Paco Gémez o el mateix Setien els han usat en equips modestos durant els darrers anys.

Ara Xavi Hernández, en poc més de quatre mesos, ha retornat les essències al Barça i el club ha realitzat un canvi radical en el seu joc, porta ja vàries setmanes en posicions de Champions, s’ha classificat per als quarts de final de l’Europa League i podem observar com jugadors com Frenkie de Jong o els veterans Gerard Piqué, Jordi Alba i Sergio Busquets semblen altres futbolistes.

LES EUROCOPES UNA A UNA: 2021

 

Organitzador: multi-seu.

Campió: Itàlia (foto).

Finalista: Anglaterra.

Semifinalistes: Espanya i Dinamarca.

Participació d’Espanya: semifinalista.

Seleccionador campió: Roberto Mancini.                     

Seleccionador finalista: Gareth Southgate.

Millor jugador: Chiesa (Itàlia).

Màxims golejadors: Schick (Txèquia) i Ronaldo (Portugal).

Altres futbolistes destacats: Kane (Anglaterra), Pedri (Espanya) i Damsgaard (Dinamarca).

El millor:

- El renaixement italià de la mà de Mancini.

- Anglaterra, sota la direcció de Southgate, es trobava en una de les seves etapes de més regularitat.

- La tasca de Luis Enrique Martínez com a seleccionador espanyol i la sorpresa de Dinamarca.

El pitjor:                              

- La decepció de la campiona Mundial França, eliminada per Suïssa als vuitens de final.

- Trist final de la llarga etapa de Joachim Löw com a seleccionador alemany.

- La vigent campiona Portugal no va superar els vuitens de final.

NEYMAR S’HA QUEDAT A MIG CAMÍ

 

Al món del futbol hi ha hagut jugadors que han arribat amb esforç, intensos entrenaments i una mentalitat molt sòlida més lluny del que les seves qualitats tècniques inicials feien predir i un exemple molt clar seria el de l’excapità del FC Barcelona Carles Puyol.

Pel contrari, han hagut futbolistes que, a causa de diferents circumstàncies, no han arribat on s’esperava d’ells i podríem parlar d’homes com David Beckham, que va preferir una vida mediàtica malgrat ser un excel·lent assistent i llançador de faltes, i els brasilers Romário da Souza, Ronaldinho de Assis o Neymar da Silva, que amb actes d’indisciplina afirmaríem que o s’han quedat a mig camí o almenys, en el cas dels dos primers, no van allargar la seva gran etapa.

Neymar ho tenia absolutament per convertir-se en un futbolista que marqués una època, es convertís en el millor del món i assolís varies Pilotes d’Or, doncs compta amb una qualitat tècnica extraordinària, és molt hàbil en les jugades d’un contra un, té capacitat golejadora i compta amb un caràcter suficient per liderar qualsevol equip.

Tanmateix, el davanter brasiler ha estat freqüentment notícia per les seves festes, els contractes publicitaris, certs actes infantils i provocadors al terreny de joc i múltiples lesions, en gran part segurament originades per una forma de vida poc apta per a un esportista professional.

ENS TROBEM EN EL DEFINITIU OCÀS DE LEO MESSI ?

 

En la seva primera temporada lluny del FC Barcelona, Leo Messi, que a finals de l’any passat va guanyar la seva setena Pilota d’Or, està realitzant un exercici molt decebedor al París Saint Germain (PSG), amb el qual, malgrat que segurament el club de la capital francesa recuperarà el títol de la Ligue 1, que la passada campanya li va arrabassar el sorprenent LOSC Lilla, ha estat eliminat als vuitens de final de la Champions League pel Real Madrid.

Messi, que fins i tot en les seves pitjors temporades al Camp Nou, o millor dit, les menys positives, va fer un munt de gols al FC Barcelona, a penes ha vist porta amb el PSG i se l’ha observat moltes vegades apàtic en el seu nou equip. Es comenta que, sobretot pel que fa als seus inicis, li va costar molt aclimatar-se a París després de més dues dècades d’estància a Barcelona.

Arran de l’eliminació a la Lliga de Campions, en el matx de la Lliga francesa contra el Girondins de Bordeus al Parc dels Prínceps, Messi i el seu amic Neymar da Silva van ser constantment xiulats per l’afecció del PSG, situació en la qual l’argentí mai es va veure afectat en les seves 17 temporades al primer equip del Barça.

El que realment és cert és que amb el pas dels anys Messi ha perdut velocitat i potència, cada cop li és més difícil marxar dels adversaris i al seu nou equip no compta amb uns companys que estiguin condicionats per la seva figura, circumstància que si tenia al Barça, sense oblidar el complicat que és per a un futbolista format a la Masia assimilar el joc d’un altre club i que Leo, que ha estat el millor futbolista de la història en línies generals, mai ha sigut un home al que li sigui senzill respondre en els moments difícils.

CAUSES DELS REPETITS FRACASSOS DEL PARÍS SAINT – GERMAIN A EUROPA

 

La setmana passada, el París Saint – Germain (PSG) va experimentar un nou fracàs a la Lliga de Campions, al ser eliminat pel Real Madrid, un equip teòricament bastant inferior en qualitat al francès si observem en detall les dues plantilles, als vuitens de final del torneig.

No és, ni molt menys, el primer revés sonat del PSG a Europa els darrers anys i, per exemple, al Parc dels Prínceps encara no s’ha oblidat el terrible enfonsament que va patir el bloc de París al Camp Nou contra el Barça l’any 2016, quan el conjunt català va vèncer per 6 a 1 i va remuntar un 4 a 0 advers.

Les causes dels diferents i repetits desastres poden ser variats.

En primer lloc, i d’això s’han van donar compte el desaparegut Josep Lluís Nuñez en els seus començaments com a president del FC Barcelona i Florentino Pérez en la seva primera etapa com a màxim mandatari madridista, que amb els fitxatges de “cromos” no és suficient.

En segon lloc, és molt important tenir un equilibri en un equip i si el PSG actua amb Leo Messi, Kylian Mbappé i Neymar da Silva davant, sense que cap d’ells pressioni els defenses rivals, és molt complicat tenir superioritat.

En tercer lloc, l’entitat francesa ha realitzat alguns fitxatges de futbolistes que ja es troben de baixada i clara decadència, com són els casos de Sergio Ramos, que no va poder jugar contra els seus excompanys per lesió, o el mateix Messi.

Finalment, en quart lloc, existeix aquella èpica en què es diu que molts partits i eliminatòries es guanyen amb l’escut, amb l’historial o amb la mentalitat d’un club, que tenen entitats com el mateix Real Madrid, el Barça, el Manchester United, el Liverpool, el Bayern Munic, el Juventus, l’Inter Milà, el Milan o l’Ajax, però no encara el PSG.

A la foto, Mbappé en una acció en l’eliminatòria contra el Real Madrid.

POT HAVER ESTAT BENEFICIOSA LA MARXA DE MESSI PER AL BARÇA ?

 

El passat estiu, concretament el mes d’agost, el barcelonisme va viure un dels seus dies més dolorosos, depressius i amargs de la seva història moderna, amb la marxa de Leo Messi, el seu millor futbolista de la història.

Tot i que llavors es va comentar que la decisió de no renovar l’estrella argentina va ser a causa de poder complir amb el límit salarial que estableix la Lliga de Futbol Professional, posteriorment han aparegut rumors que el comiat de Messi va ser una decisió personal del llavors CEO Ferran Reverter i fins i tot un consell de Gerard Piqué, sense descartar-se el fet que el propi president Joan Laporta ho observés necessari.

D’una banda, seria molt injust no reconèixer que aquesta temporada el Barça ha trobat a faltar molt Messi, sobretot per la manca de gol que va patir l’equip, primer entrenat per Ronald Koeman i més tard per Xavi Hernández, abans de l’arribada al mercat d’hivern de Ferran Torres, Adama Traoré i Pierre – Emerick Aubameyang.

D’altra banda, Messi està tenint un rendiment al seu nou equip, el París Saint – Germain, molt decebedor i el conjunt francès acaba de ser eliminat als vuitens de final de la Champions League per un conjunt de qualitat teòricament inferior com el Real Madrid. Paradoxalment, una de les raons per les quals el davanter argentí va fitxar per a l’entitat francesa era per optar a un torneig que ha conquistat quatre cops, però que se li resisteix des de l’any 2015.

Vist des de la distància, és possible que la baixa de Leo, que està rebent un munt de crítiques de la premsa francesa i ha estat ja severament xiulat per la seva nova afecció, hagi estat a la llarga beneficiosa per al FC Barcelona, perquè joves promeses com Pedri González, Nico González i Pablo Gavi poden evolucionar en millors condicions i també perquè jugadors com Frenkie de Jong poden actuar de manera més lliure en un equip més coral i que no depèn tant d’una estrella.

UN ANY DE PRESIDÈNCIA DE JOAN LAPORTA: ASPECTES NEGATIUS

 

Poc més tard de ser elegit president, Joan Laporta va tenir grans problemes pel que respecta als aspectes econòmics, doncs va observar com marxava l’actual conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya, Jaume Giró, i va haver de lluitar a correcuita per aconseguir els avals necessaris per prendre possessió del càrrec.

La situació més dolorosa fins el moment, pel que fa a la segona experiència de Laporta com a president, és la marxa de Leo Messi el passat mes d’agost. Més que pel fet que el millor futbolista de la història del club posés punt i final a la seva relació amb l’entitat, que també, però la qual potser, com es pot apreciar pel seu rendiment amb el París Saint – Germain, començava a ser necessària, perquè Laporta havia dit que ho arreglaria tot amb un “asado”.

Una de les coses que més se li ha criticat a l’actual màxim mandatari de la institució catalana és el fet de continuar amb Ronald Koeman a la banqueta i no apostar ja per Xavi Hernández el passat estiu. Alguns experts pensen que amb el tècnic de Terrassa des de la pretemporada, el Barça estaria ara disputant la Lliga i classificat per als vuitens de final de la Champions League.

Finalment, i encara que es tracta d’un aspecte que personalment no considero massa negatiu, Laporta és evidentment un mandatari presidencialista a qui li agrada prendre totes les decisions. Aquest segurament va ser un dels motius de la dimissió del CEO Ferran Reverter i també del fet que hagi introduït a la junta persones de la seva confiança, com el cas d’algun familiar.

UN ANY DE PRESIDÈNCIA DE JOAN LAPORTA: ASPECTES POSITIUS

 

Un any després d’arribar per segon cop a la presidència del FC Barcelona, la sensació és que amb Joan Laporta s’ha tornat a les essències del club, fonamentalment per la decisió, tot i que molts estarem d’acord que tardana, d’apostar per Xavi Hernández com a entrenador.

Les emocions, tant les positives com les negatives, acostumen  a ser contagioses i no hi ha cap dubte que l’optimisme, bon rotllo i alguns cops l’eufòria de Laporta han convertit la institució, després d’anys tristos, capcots i depressius, en una entitat alegre, esperançadora i segura en les seves possibilitats.

Sense cap mena de dubte, Laporta l’ha encertat de ple tenint com un dels seus homes de confiança Mateu Alemany. L’executiu mallorquí, tot i que no va poder traspassar Ousmane Dembélé en el passat mercat d’hivern, ha aconseguit les baixes d’Antoine Griezmann i Felipe Coutinho, reduint de forma clara la massa salarial, en què també va ajudar la dolorosa marxa de Leo Messi, i ha pogut fitxar futbolistes com Memphis Depay, Adama Traoré, Ferran Torres i Pierre – Emerick Aubameyang.

Finalment, en els aspectes institucional i social, el president ha aconseguit tirar endavant el projecte Espai Barça, en un històric referèndum telemàtic a distància, i ha portat a la Fiscalia les possibles irregularitats comeses pel seu antecessor al càrrec Josep Maria Bartomeu i no presentar cap acció de responsabilitat contra ell.

RONALD KOEMAN NO TÉ RAÓ

 

Fa uns dies, en un mitjà neerlandès, van sortir unes declaracions de l’exentrenador del FC Barcelona Ronald Koeman que, entre d’altres coses, criticava fortament el president Joan Laporta, a qui va tractar de mentider; es queixava de no haver tingut el temps del qual està disposant ara el seu successor Xavi Hernández i expressava que ell no havia aconseguit els reforços del tècnic català.

Laporta. El president li va deixar ben clar el passat estiu que necessitava dues setmanes per trobar-li un substitut i, en cas de no trobar-lo, seguiria ell a la banqueta del Camp Nou. Per tant, no el va enganyar. Un alt percentatge d’experts consideren que el màxim mandatari del club va tenir molta paciència amb l’entrenador neerlandès.

Temps. No s’entén en absolut aquesta apreciació de Koeman, doncs ell va romandre un any i mig com a entrenador del Barça i Xavi només hi porta quatre mesos.

Reforços. Koeman va tenir el passat estiu la incorporació dels seus compatriotes Memphis Depay i Luuk de Jong (el club va fer tot el possible per fitxar el també neerlandès Georgino Wijlnaldum) i no podem oblidar que, durant la seva primera temporada al club, va comptar amb Leo Messi i Antoine Griezmann.

LA HIPOCRESIA DE L’ESPORT

 

Quan era adolescent, Sud-àfrica i els seus esportistes no podien participar en els Jocs Olímpics i tampoc en altres esdeveniments esportius a causa de l’intolerable, cruel i lamentable apartheid que tenia lloc en aquell país.

Fa uns dies, Rússia va envair Ucraïna i diferents federacions esportives han decidit no admetre en les seves organitzacions els esportistes i les seleccions de l’estat presidit per Vladimir Putin.

Ens podem fer dues preguntes sobre aquesta qüestió: És normal que esportistes, alguns dels quals fins i tot poden ser contraris a les accions del seu país, paguin les atrocitats comeses pels seus dirigents estatals ? Per què, per exemple, quan hi va haver l’any 2003 la invasió de l’Iraq, en contra dels criteris de l’ONU, no es van sancionar els representants esportius dels Estats Units, el Regne Unit i Espanya ?

Pel que respecta a la meva opinió, quant a la primera pregunta crec que alguna cosa s’ha de fer, tot i que paguin justos per pecadors. Pel que fa a la segona qüestió, doncs evidentment no hi observo cap coherència.

A més, en una prova de la hipocresia dels diferents estaments esportius, i per només parlar dels Jocs Olímpics i les Copes del Món de Futbol, doncs també ho podríem fer de disciplines com l’atletisme, la natació o les especialitats de motor, podem comprovar que, d’una banda,  el COI ha atorgat l’organització dels Jocs a Berlín durant el nazisme d’Adolf Hitler, a Moscou en el període autoritari de la URSS o a Pequín en el marc de la dictadura xinesa.

D’altra banda, la FIFA ha elegit per ser amfitriones del Mundial a la Itàlia feixista de Benito Mussolini, l’Argentina del cop d’estat militar de Jorge Salvador Videla, la mateixa Rússia de Vladimir Putin o la dictadura de Quatar, estat on no es respecten alguns dels drets socials i civils més elementals.

A la foto, futbolistes de la selecció russa.

LES EUROCOPES UNA A UNA: 2016

 

Organitzador: França.

Campió: Portugal (foto).

Finalista: França.

Semifinalistes: Alemanya i Gal·les.

Participació d’Espanya: eliminada en vuitens de final per Itàlia.

Seleccionador campió: Fernando Santos.                   

Seleccionador finalista: Didier Deschamps.

Millor jugador: Ronaldo (Portugal).

Màxim golejador: Griezmann (França).

Altres futbolistes destacats: Pogba (França), Bale (Gal·les) i Hazard (Bèlgica).

El millor:

- Primer títol oficial de la selecció portuguesa.

- La revelació gal·lesa.

- Les enormes sorpreses protagonitzades per la modesta Islàndia en el seu debut en un gran campionat.

El pitjor:

- França, acostumada a la contra, no va saber portar la iniciativa en la final de Saint – Denis.

- Vicente del Bosque va posar punt i final a una esplendorosa etapa com a seleccionador espanyol amb una imatge bastant gris de la selecció.

- Holanda no va poder classificar-se per a la fase final.     

LES CONTRADICCIONS D’ALGUNS ANALISTES AMB ELS QUATRE FITXATGES D’HIVERN DEL BARÇA

 

De la mà de Xavi Hernández sembla que el FC Barcelona ha tornat per la via del bon joc i resultats esperançadors i ara molts seguidors del club observen amb optimisme que es puguin complir el tres objectius primordials per a aquesta temporada: acabar entre els quatre primers classificats del campionat de Lliga, lluitar pel títol de l’Europa League i ser capaç d’enfrontar-se a equips grans sense la sensació de fer el ridícul.

Mentre molts experts i analistes semblen d’acord en què l’evolució del grup de Xavi està directament relacionada amb els mètodes del tècnic egarenc, profundament fidels a la filosofia que va instaurar Johan Cruyff i va perfeccionar Pep Guardiola, altres, s’ha de dir que una minoria, opinen que la millora ha tingut lloc gràcies a l’arribada dels quatre reforços del mercat d’hivern: Dani Alves, Adama Traoré, Ferran Torres i Pierre – Emerick Aubameyang.

Tanmateix, hauríem de recordar que es deia d’aquests futbolistes fa només unes setmanes.

Alves. Es comentava que el lateral brasiler ja tenia 38 anys, que pràcticament estava acabat i que les experiències que havia viscut després de la seva sortida dels Camp Nou l’any 2015 havien estat irregulars i poc productives.

Adama. Es deia que l’extrem de l’Hospitalet de Llobregat s’havia estancat una mica en la seva progressió i que al Wolverhampton Wanderers era suplent de Francisco Trincao, jugador cedit pel Barça al club anglès.

Torres. Es recordava que l’atacant valencià acostumava a ocupar la banqueta en el Manchester City de Pep Guardiola i que aquest el tenia entre els futbolistes descartats en el passat mercat d’hivern.

Aubameyang (foto). Es significava que el golejador gabonès estava enfrontat a l’entrenador de l’Arsenal Mikel Arteta, que li va retirar la capitania i el va apartar de la plantilla del conjunt londinenc, i es comentava des de diferents llocs que era un home polèmic i que el seu fitxatge semblava molt inoportú.

ARA SI: EL BARÇA SEMBLA QUE HA TORNAT

 

Des que fa una mica més de 100 dies Xavi Hernández (foto) va tornar al Camp Nou, aquesta vegada per convertir-se en entrenador del FC Barcelona, hi va haver alguns encontres en què es va veure una mica de llum per sortir del llarg túnel on el club es va situar ja fa bastant de temps, com per exemple en el matx contra el Benfica de Champions League o en el de la Supercopa davant el Real Madrid, malgrat que el primer partit només es va empatar, i va significar pràcticament l’eliminació de l’equip a la fase de grups del torneig, i el segon es va perdre a la pròrroga.

Més tard va arribar l’extraordinari triomf enfront l’Atlético de Madrid al campionat de Lliga, però seguidament hi van tenir lloc l’empat in extremis contra l’Espanyol a l’RCD Stadium i la igualada a l’Europa League davant el Nàpols a l’estadi barcelonista, tot i que s’ha de dir que  en un enfrontament en què el conjunt blaugrana va donar una molt bona imatge amb el seu joc.

Aquelles bones sensacions en l’anada dels setzens de final de la segona competició continental de clubs es van repetir, en aquest cas amb molta més efectivitat, en els xocs enfront el València a Mestalla, el mateix Nàpols a l’estadi San Paolo, ara també conegut amb el nom de Diego Armando Maradona, i l’Athletic Club al Camp Nou, el primer i el tercer corresponents a la Lliga.

En aquests tres partits esmentats, el Barça va marcar 12 gols, és a dir, quatre per encontre; va realitzar durant un munt de minuts un futbol extraordinari, va tornar a les essències que tants anys van caracteritzar el club i que, malauradament, havia perdut els darrers temps i s’havien pogut observar magnífiques versions de futbolistes que semblaven perduts, com Serginho Dest, Frenkie de Jong i Ousmane Dembélé, sense oblidar els veterans Gerard Piqué, Jordi Alba i Sergio Busquets.

Sembla doncs que el Barça ha tornat i, evidentment, els fitxatges del mercat d’hivern, Dani Alves, Adama Traoré, Ferran Torres i Pierre - Emerick Aubameyang, hi tenen a veure, però sens dubte el més important és haver tornat a introduir les principals característiques de l’anomenat ADN Barça: pujar la pilota controlada des del darrere, donar protagonisme al centre del camp, mantenir clarament la possessió de la pilota i defensar-se amb ella, actuar amb totes les línies molt juntes, portar a terme el joc de posició, cercar el segon gol després del primer i així successivament i pressionar intensament després de la pèrdua de l’esfèric.

LES EUROCOPES UNA A UNA: 2012

 

Organitzadors: Polònia i Ucraïna.

Campió: Espanya (foto).

Finalista: Itàlia.

Semifinalistes: Alemanya i Portugal.

Participació d’Espanya: campiona.

Seleccionador campió: Vicente del Bosque.                

Seleccionador finalista: Cesare Prandelli.

Millor jugador: Iniesta (Espanya).

Màxims golejadors: Torres (Espanya), Balotelli (Itàlia), Gómez (Alemanya), Ronaldo (Portugal), Mandzukic (Croàcia) i Dzagoev (Rússia).

Altres futbolistes destacats: Xavi (Espanya), Pirlo (Itàlia) i Özil (Alemanya).

El millor:

- Espanya es converteix en la primera selecció en enllaçar Eurocopa, Mundial i de nou Europeu

- Una nova Itàlia, més ofensiva, vistosa i atractiva.

- La regularitat de Portugal.

El pitjor:

- Aviat s’iniciaria la decadència espanyola.

- Prandelli va voler jugar-li la final a Espanya amb les mateixes armes i va prendre mal.

- Holanda, finalista dos anys abans de la Copa del Món, no va superar la fase de grups.