CAMPIÓ DE LA EUROPE LEAGUE 2010/2011: PORTO

El Porto, que havia perdut alguns jugadors importants, va tenir una decebedora temporada 2009/2010, quan el títol de la Taça va ser l’única alegria de l’afecció d’O Dragao, que va veure com el seu equip ni tan sols es classificava per a la Lliga de Campions.

Una vegada finalitzada la campanya, la directiva del Porto va decidir la contractació, procedent de l'académica de Coimbra, d’un entrenador jove amb molta projecció anomenat André Villas Boas (foto), en qui molts veuen un nou José Mourinho. La primera temporada del tècnic a l’entitat del nord de Portugal ha estat espectacular, doncs ha conquistat, per ordre cronològic, la Supercopa de Portugal, la Superlliga lusitana, torneig en què no ha perdut un sol partit, l’Europa League i la Taça portuguesa.

Pel que fa al torneig de l'Europa League, després d’eliminar en semifinals el Vila-real de forma espectacular (els portuguesos van vèncer per un contundent 5 a 1 en el matx d’anada), el Porto es va imposar, a la primera final continental protagonitzada per dos clubs lusitans, al sorprenent Sporting de Braga, la gran revelació de la competició, gràcies a un gol del colombià Falcao, que ha realitzat un final d’exercici extraordinari.

A més a més de Falcao, Villas Boas ha comptat amb futbolistes bàsics com el porter i capità Helton, el també colombià Guarín, l’internacional Moutinho o el golejador brasiler Hulk.

CAMPIÓ DE LA CHAMPIONS LEAGUE 2010/2011: FC BARCELONA

No he vist jugar mai l'Hongria dels anys 50 ni tampoc el Brasil dels dos primers títols mundials, el 1958 i el 1962, ni el Real Madrid pentacampío continental, entre 1956 i 1960, ni la Canarinha que es va fer amb el tricampionat de la Copa del Món el 1970. Només vaig poder observar de manera intermitent grans esquadres com l’Ajax tricampió de la Copa d’Europa, els anys 1971, 1972 i 1973, o l’Holanda de la mateixa època, la famosa Taronja Mecànica. En canvi si que vaig tenir l’oportunitat de seguir abastament extraordinaris conjunts com el Real Madrid de la Quinta del Buitre, el Milan d’Arrigo Sacchi o el FC Barcelona de Johan Cruyff, l’anomenat Dream Team. No obstant, malgrat aquests magnífics equips, molt probablement el millor grup de la història del futbol sigui l’actual Barça de Pep Guardiola (a la foto amb Messi), que en només tres anys ha conquistat tres Lligues, una Copa del Rei, dues Supercopes d’Espanya, dues Lligues de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs, a més a més de desplegar un joc espectacular, vistós i ofensiu.

Les fases del campió de la Champions recentment finalitzada han estat les següents:

Una fase de grups una mica irregular

Tal com va succeir la temporada anterior, el Barça no va passar pel seu millor estat de forma durant part de la trajectòria de la fase de grups. Els homes de Guardiola només van poder guanyar-li els dos partits a un dèbil Panathinaicòs, mentre va cedir dos empats als estadis del FC Copenhaguen i del Rubin Kazan, que van originar certa inquietud. No obstant, finalment els catalans van ser primers de grup abans de disputar-se l’última jornada.

Vuitens de final: un Arsenal desconegut

Una vegada més Barça i Arsenal, per a molts experts els dos clubs que millor futbol practiquen a Europa, es van trobar a la Lliga de Campions, però en aquest cas l’únic que va intentar fer el joc habitual va ser el conjunt de Guardiola, doncs els d’Arsene Wenger van canviar radicalment el seu sistema per intentar sorprendre els rivals i certament ho van aconseguir a l’anada, jugada a l’Emirates Stadium, en la que va ser l’única derrota blaugrana en aquesta Champions. El Barça, però, va remuntar al Camp Nou, aixó si, amb moltes dificultats.

Quarts de final: un Xakhtar potser massa valent

Un club que sempre li havia ocasionat moltes complicacions al Barça de Guardiola, el Xakhtar Donetsk de Mircea Lucescu, li va jugar de forma oberta i força valenta a l’esquadra blaugrana, que va saber aprofitar-ho perfectament amb un doble triomf: 5 a 1 al Camp Nou i 0 a 1 a Ucraïna.

Semifinals: empatx de clàssics

Barcelona i Real Madrid van trobar-se quatre vegades en només 18 dies, en un partit de Lliga, la final de la Copa del Rei i els xocs de semifinals de la Lliga de Campions. Van ser quatre encontres gairebé inaguantables, plens de polèmiques arbitrals, joc dur, protestes, “tanganes” i declaracions explosives, amb el tècnic madridista José Mourinho, com no podia ser d’altra manera, com a gran protagonista. Pel que fa als dos partits de Champions, el Barça va vèncer 0 a 2 al Santiago Bernabéu, amb un meravellós Leo Messi, que va fer els dos gols del matx (el segon una autèntica obra d’art), mentre hi va haver igualada al Camp Nou (1-1).

Final: el millor equip del món

Com havia passat dos anys abans a l’estadi Olímpic de Roma, el Manchester United va ser superior al Barça durant els 10 primers minuts de partit, però com va succeir també a la capital italiana, el conjunt blaugrana es va fer ràpidament amb la possessió de la pilota i el control del matx i va ser molt millor que l’adversari, a qui al Nou estadi de Wembley va vèncer per 3 a 1. Pedro Rodríguez va avançar el grup blaugrana, Wayne Rooney va igualar, mentre que Messi, la gran estrella de la final, i David Villa van sentenciar. El Barcelona va guanyar la seva quarta Copa d’Europa a Londres, ciutat on va obtenir la primera corona ara fa 19 anys.

En aquesta novament triomfant Lliga de Campions (en els darrers sis anys l’entitat catalana ha assolit tres títols i ha jugat dues semifinals), Guardiola ha comptat com a alineació tipus amb Víctor Valdés, Dani Alves, Carles Puyol, Gerard Piqué, Eric Abidal, Xavi Hernández, Sergio Busquets, Andrés Iniesta, Pedro, Messi i Villa. Altres homes fonamentals han estat Maxwell, Javier Mascherano i Seydou Keita. Aquesta ha estat la tercera Champions particular per a Guardiola (una com a jugador i dos com a tècnic), Valdés, Puyol, Piqué (la primera amb el Manchester United), Xavi, Iniesta i Messi.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: FENERBAHÇE

Després del campionat aconseguit pel sorprenent Bursaspor la temporada anterior, podríem dir que el Fenerbahçe d’Istanbul ha tornat la normalitat a la Lliga turca, arran d’obtenir el seu 17è títol de la història, fet que li permet situar-se líder en solitari del palmarès del torneig, que fins ara compartia amb el Galatasaray.

Com ha estat tradicional al llarg dels temps, els màxims adversaris del Fenerbahçe no han estat els altres dos grans clubs d’Istanbul, el ja citat Galatasaray, que es troba en una profunda crisi, i el Besiktas, equip on juga el díscol Guti i que va destituir Bernd Schuster com a entrenador. Tampoc el gran rival ha sigut el Bursaspor, sinó el Trabzonspor, el millor club de la història de la part asiàtica de Turquia. El campionat ha estat tan igualat, que el Fenerbahçe, dirigit per Aykut Kocaman, només ha pogut proclamar-se campió per comptar amb millor goal – average.

Kocaman ha comptat com a futbolistes més significatius amb el porter internacional Demirel, el central uruguaià Lugano, el migcampista brasiler Alex, capità de l’equip, el davanter senegalès Niang i l’atacant espanyol Güiza (foto).

FINAL DE LA CHAMPIONS LEAGUE (LONDRES): FC BARCELONA – MANCHESTER UNITED

FC Barcelona

Estadi: Camp Nou.
President: Sandro Rosell.
Entrenador: Pep Guardiola.
Capità: Carles Puyol.
Estrella: Leo Messi.
Onze tipus de la temporada: Víctor Valdés, Dani Alves, Javier Mascherano, Gerard Piqué, Eric Abidal, Xavi Hernández, Sergio Busquets, Andrés Iniesta, Pedro Rodríguez, Leo Messi i David Villa.
Altres jugadors importants: José Manuel Pinto, Adriano Corréia, Carles Puyol, Maxwell, Seydou Keita, Ibrahim Afellay i Bojan Krkic.
Títols estatals: 21 Lligues, 25 Copes, 2 Copes de la Lliga i 9 Supercopes.
Títols internacionals: 3 Copes d’Europa, 4 Recopes, 3 Copes de Fires, 3 Supercopes, 2 Copes Llatines i 1 Mundial de Clubs.

La porteria

Valdés, que ha tingut lluïdes actuacions a les finals de París, el 2006, i de Roma, el 2009, és l’indiscutible titular. La sanció a Pinto obligarà Guardiola a tenir de suplent un porter del planter, probablement Oier.

La defensa

És on en aquests moments el tècnic de Santpedor té més problemes perquè no es coneix en quin estat de forma arribaran a la final Puyol, que només ha jugat tres partits des de mitjans de gener, i Abidal, que acaba de recuperar-se d’una intervenció quirúrgica per un càncer. En cas de que tots dos estiguin al 100%, la línia podria està composta per Alves, Piqué, Puyol i Abidal. Si no jugués el capità, Mascherano en seria el substitut, mentre que en el cas que no actués el francès, l’argentí es situaria també com a central i el de la Pobla passaria al lateral esquerre. En el pitjor dels casos, que no disputessin el partit cap dels dos, el dubte estaria entre Maxwell i Adriano en el lloc de lateral.

El centre del camp

El més normal seria que Guardiola optés pel trio de campions del món format per Xavi, Busquets i Iniesta, però no resultaria estrany que l’entrenador bagenc donés entrada a Keita per reforçar físicament la medul·lar, passant llavors el manxec a l’atac.

La davantera

En aquest cas el més normal seria optar per Pedro, Messi i Villa, però si Guardiola decidís finalment situar Keita al mig del camp, Iniesta, com ja he indicat, avançaria la seva posició i Pedro podria iniciar el partit des de la banqueta.



Manchester United

Estadi: Old Trafford.
Presidents: Joel i Avram Glazer.
Entrenador: Alex Ferguson.
Capità: Gary Neville.
Estrella: Wayne Rooney.
Onze tipus de la temporada: Edwin van der Sar, John O’Shea, Rio Ferdinand. Nemanja Vidic, Patrice Evra, Darren Fletcher, Michael Carrick, Nani, Park Ji Sung, Wayne Rooney i Javier Hernández.
Altres jugadors importants: Tomasz Kuszczak, Fabio, Paul Scholes, Antonio Valencia, Ryan Giggs, Michael Owen i Dimitar Berbatov.
Títols estatals: 19 Lligues, 11 Copes, 4 Copes de la Lliga i 18 Supercopes.
Títols internacionals: 3 Copes d’Europa, 1 Recopa, 1 Supercopa, 1 Intercontinental i 1 Mundial de Clubs.

La porteria

El veterà Van der Sar (40 anys), que es retira al final d’aquesta temporada, jugarà a Wembley la seva cinquena final de la Champions League.

La defensa

En l’esquema de Ferguson semblen fixes els centrals Ferdinand i Vidic i el lateral esquerrà Evra. Pel que fa al lateral de la banda dreta, el tècnic escocès podria optar per O’Shea o els brasilers Fabio o Rafael.

El centre del camp

Si Ferguson decidís disputar la final amb dos davanters purs, el mig del camp podria està integrat per Valencia, Carrick, Fletcher i Park. No obstant, el preparador escocès podria optar per jugar només amb Rooney com a atacant clar i llavors podrien entrar, en la demarcació de mitja punta, Nani o els veterans Scholes o Giggs.

La davantera

En un partit normal, Ferguson podria fer jugar, com ha fet tantes vegades aquesta temporada, Rooney i el Chicharito Hernández. No obstant, com ja he assenyalat, l’entrenador del club anglès podria reforçar el centre del camp i en aquest cas el mexicà iniciaria la final a la banqueta. Altres homes bàsics de la línia més avançada són Berbatov i el veterà Owen.



Percentatge del FC Barcelona: 55%.
Percentatge del Manchester United: 45%.

A la foto, les dues estrelles de cada equip, Messi i Rooney, disputant una pilota.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: LILLA

Ni Marsella, campió l’any passat, ni Bordeus, vencedor fa dues temporades, ni Lió, que va aconseguir set títols consecutius des de l’any 2003 fins el 2009, ni tan sols esquadres històriques com Saint – Etienne, Mònaco o Paris Saint – Germain. El campió de la Ligue 1 ha estat el modest Lilla, que ha obtingut la seva tercera Lliga de la història, 57 anys després de la segona.

El Lilla Métropole ha protagonitzat una temporada històrica, doncs una setmana abans de conquistar el títol de Lliga, s’havia fet amb el de Copa, per la qual cosa ha assolit un doblet que mai oblidaran els afeccionats del club de la ciutat del nord industrial de França, a la regió de Pas de Calais. Un entrenador amb cognom espanyol, Rudi García, ha estat un dels grans artífexs del doble triomf.

En principi, el màxim rival del Lilla va ser el sorprenent Rennes, però l’equip bretó es va desinflar a la segona volta. Més tard, el Marsella de Didier Deschamps es va convertir en el gran adversari i tot feia suposar que els de García no suportarien la pressió, però l’han aguantat com un autèntic equip gran fins a proclamar-se campions a una jornada per al final del torneig.

García ha comptat amb futbolistes com el veterà porter Landreau, el capità Mavuba, Cabaye, Hazard, el txec Rozehnal, el polonès Obraniak, el camerunès Chedjou, els brasilers Emerson i De Melo i els senegalesos Gervinho (foto) i Sow, probablement els jugadors més destacats d’una esquadra en què el bloc es troba molt per damunt de les individualitats.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: GLASGOW RANGERS

Una vegada més Rangers i Celtic, els dos grans equips de Glasgow, la ciutat més populosa d’Escòcia, s’han jugat el títol de la Lliga amb un gran avantatge sobre la resta dels equips, encara que és possible que aquesta vegada els dos clàssics hagin relliscat més vegades del que era el costum els darrers anys.

L’equip protestant de Glasgow ha conquistat la seva 54a Lliga, el que suposa un rècord a nivell europeu per davant del Linfield de Belfast, que en té 50. El torneig ha estat un campionat molt igualat que no s’ha decidit fins a la darrera jornada, quan el Rangers va arribar-hi amb avantatge i va ser capaç d’aguantar la pressió, la qual no va poder suportar el Celtic quan, ja en el tram final de la competició, no va guanyar un matx pendent que l’hagués situat com a líder.

Poques coses han canviat al Rangers els últims anys, doncs segueix amb Walter Smith (foto) com a entrenador i el porter Allan McGregor, el capità David Weir, l’algerià Madjid Bougherra i el bosnià Sasa Papac. Les novetats més importants han estat l’absència del gallec Nacho Novo, que va ser traspassat el darrer estiu a l’Sporting de Gijón, i el fitxatge al mercat d’hivern del veterà davanter senegalès El Hadji Diouf.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: AJAX

La veritat és que em satisfà molt escriure aquest article sobre el conjunt d’Amsterdam, que acaba de guanyar la seva 30a Eredisie, competició que no aconseguia des de l’any 2004, quan Ronald Koeman n’era l’entrenador. Aquells que érem, durant el primer lustre dels 70, pre-adolescents o adolescents ens vam fer una mica d’aquell grandiós Ajax que va conquistar tres Copes d’Europa consecutives entre 1971 i 1973 i ens vam familiaritzar amb futbolistes com Wim Suurbier, Rud Krol, Johan Neesquens, Arnold Murhen, Arjen Haan, Johnny Rep, Piet Keizer o el gran Johan Cruyff.

Aquell Ajax va patir a partir de 1973 un èxode terrible i va transitar fins a la dècada dels 90 per una època molt irregular, malgrat passar per la societat ajacied jugadors de la qualitat de Marco van Basten, Frank Rijkaard, Danny Blind, el citat Koeman o Dennis Bergkamp, que tampoc van trigar massa temps, amb excepció de Blind, en abandonar Amsterdam.

Durant els 90, de la mà del tècnic Louis van Gaal, el club holandès va tenir un important renaixement, el qual li va permetre assolir la seva quarta Copa d’Europa, però molts homes d’aquell equip - Edwin Van der Sar, els germans Frank i Ronald de Boer, Michael Reiziger, Winston Bogarde, Clarence Seedorf, Edgar Davids, Jari Litmanen, Finidi George, Marc Overmars, Nwankwo Kanu o Patrick Kluivert - també van protagonitzar un enorme èxode, mentre els veterans Rijkaard i Blind van optar per la retirada.

Quan Koeman va deixar la banqueta de l’Amsterdam Arena el 2005 i va fitxar pel Benfica, l’Ajax va caure en una profunda crisi que ni tan sols va poder solucionar el mític Van Basten, que va arribar al lloc d’entrenador mitjançant el consell de tota una institució del club com és Cruyff. A més, molts experts van criticat els darrers anys que l’entitat holandesa hagués abandonat dues de les seves tradicions: apostar per la pedrera i utilitzar un sistema clarament ofensiu.

Tot semblava indicar que el PSV Eindhoven i el Twente, el campió de l’any passat, es jugarien el títol, creença que es va fer més sòlida quan l’Ajax va cessar el tècnic Martin Jol, que va ser substituït pel ja significat Frank de Boer (foto), amb escassa experiència com a entrenador, i va decidir traspassar al Liverpool l’uruguaià Luis Suárez, la seva gran estrella, en el mercat d’hivern. Tanmateix, el club ajacied ha realitzat una gran remuntada i ha conquistat el títol a l’última jornada, arran de vèncer a l’Amsterdam Arena el Twente, que una setmana abans l’havia superat a la final de la Copa.

Podríem dir que De Boer, amb una capacitat de lideratge que ja el va caracteritzar com a jugador, ha estat el gran artífex del títol, però no podem obviar la tasca de futbolistes com el porter i capità Maarten Stekelenburg, Gregory van der Wiel, André Ooijer, el català Oleguer Presas, Demy de Zeeuw, Siem de Jong, heroi de la darrera jornada, el serbi Miralem Sulejmani i el marroquí Mounir el Hamdaoui, sense oblidar la importància de Suárez fins el dia de la seva marxa.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: MANCHESTER UNITED

El Manchester United va aconseguir el títol de la Lliga anglesa el 1967 i un any més tard es va convertir en el primer club anglès en conquistar la Copa d’Europa. No obstant, l’entitat d’Old Trafford entraria aviat en una profunda crisi, la qual fins i tot la portaria a la segona divisió.

El 1984, el ManU va fitxar com a entrenador Alex Ferguson, un tècnic escocès que amb l’Aberdeen havia aconseguit per exemple guanyar la Recopa i la Supercopa d’Europa. No va ser gens fàcil per a Ferguson recuperar l’equip, que no va ser capaç de conquistar la primera Lliga fins l’any 1993, encara que pel camí va obtenir dues Copes, una Copa de la Lliga, una Supercopa d’Anglaterra, una Recopa i una Supercopa d’Europa. La directiva de la institució britànica va tenir molta paciència i va seguir confiant en l’entrenador, malgrat que el club havia perdut de manera increïble la Lliga de 1992, que es va acabar enduent el Leeds United.

El 1993, 26 anys després de l’últim títol, Ferguson va aconseguir donar-li el primer torneig de Lliga al ManU i des de llavors han arribat 11 campionats més, per la qual cosa els d’Old Trafford s’han fet amb 12 de les darreres 19 Lligues disputades. Abans de 1993, el Liverpool comptava amb 18 títols i el Manchester amb només vuit, mentre que en aquests moments el United en té 19 i el Liverpool, que no obté la competició des de 1990, continua amb 18. A més a més, durant aquests últims 19 anys, els de Ferguson han guanyat també quatre Copes, tres Copes de la Lliga, vuit Supercopes d’Anglaterra, dues Champions League, en tres finals jugades, una Copa Intercontinental i un Mundial de Clubs. Durant aquesta era daurada de l’entitat, han passat pel “Teatre dels Somnis” futbolistes com Peter Schmeichel, Eric Cantona, Roy Keane, Gary Neville, David Beckham, Paul Scholes, Ryan Giggs, Olle Solskjaer, Teddy Sheringham, Edwin Van der Sar, Rio Ferdinand, Nemanja Vidic, Cristiano Ronaldo o Wayne Rooney.

Pel que fa al campionat d’aquest exercici, poques persones apostaven pel Manchester quan el Chelsea, campió de l’edició de la Primer League 2009/2010, va començar com un coet el torneig. Tanmateix, l’equip de Carlo Ancelotti va entrar en un important sotrac, que van saber aprofitar molt bé tant els de Ferguson com l’Arsenal d’Arsene Wenger, encara que aquest últim, com ja acostuma a ser tradicional els darrers temps, va fallar en els moments decisius i va acabar cedint. Pel contrari, el United ha respost bé en els encontres bàsics, com el que el va enfrontar fa pocs dies al Chelsea a Old Trafford, i amb ofici i experiència ha recuperat el títol.

El Manchester United, que jugarà el proper 28 de maig una nova final de la Lliga de Campions, en la qual s’enfrontarà a l’estadi londinenc de Wembley al FC Barcelona, l’equip que el va superar a la final de l’any 2009 disputada a l’estadi Olímpic de Roma, ha comptat aquesta campanya amb futbolistes importants com els ja citats Van der Sar, Ferdinand, Vidic, Scholes, Giggs i Rooney, a més de John O’Shea, Patrice Evra, Andy Fletcher, Michael Carrick, Park Ju Sung, Nani, Dimitar Berbatov o Javier Chicharito Hernández (foto), que ha estat la gran revelació de la temporada.

FINAL DE LA EUROPE LEAGUE: PORTO – SPORTING BRAGA (DUBLÍN)

Per primer cop a la història, dos clubs portuguesos protagonitzaran una final d’un torneig continental. El Porto, que en el seu palmarès compta amb dues Copes d’Europa, una Copa de la UEFA, una Supercopa d’Europa i una Intercontinental, s’enfronta a l’Sporting de Braga, que mai havia arribat a una final internacional. Els Dragoes, que ja han guanyat la Lliga de Portugal, són els grans favorits del matx.

A favor del Porto:

- La qualitat de jugadors com Guarín, Hulk o Falcao (foto), el qual es troba en un brillant estat de forma.
- Molta més experiència internacional que el rival.
- L’equilibri en totes les línies.

A favor de l’Sporting Braga:

- Res a perdre.
- Una temporada europea per emmarcar des de que va eliminar el Sevilla a la prèvia de la Champions League.
- Un grup sòlid i compacte.

Percentatge del Porto: 75%.
Percentatge de l’Sporting Braga: 25%.

CAMPIÓ DE LA COPA DEL REI 2010/2011: REAL MADRID

Juny de 1993: el Real Madrid, aleshores dirigit per Benito Floro, supera el Saragossa per 2 a 0, amb gols de Butragueño i Lasa, i obté la seva 17a Copa, sis dies més tard d’haver perdut la segona de les Lligues que va deixar escapar a l’estadi Heliodoro Rodríguez de Santa Cruz de Tenerife. Pocs esperaven que el conjunt blanc hauria d’esperar 18 anys en conquistar de nou el torneig.

Durant aquests darrers 18 anys, l’entitat madridista ha disputat dues finals: la primera va ser la del centenari de la institució, quan la Federació Espanyola va decidir que el partit és jugués el mateix dia en què la societat complia 100 anys d’existència i a l’estadi Santiago Bernabéu. Tot estava preparat perquè el Madrid celebrés una efemèride tan important aconseguint el títol, però el Deportivo, que llavors es trobava en una de les seves èpoques daurades, va destrossar la festa blanca i es va endur la seva segona Copa del Rei.

La segona final va tenir lloc només dos anys després, quan el Madrid galàctic perseguia un triplet que va acabar en res. Precisament, la crisi madridista es va iniciar en aquell partit que es va disputar a l’estadi Olímpic Lluís Companys de Montjuïc, quan el Saragossa va sorprendre els blancs i va guanyar el matx a la pròrroga. En poques setmanes, l’equip que llavors entrenava Carlos Queiroz, va quedar també eliminat als quarts de final de la Lliga de Campions, davant el Mònaco, s’ensorraria a la Lliga i iniciaria una profunda crisi.

En altres temporades d’aquest llarg període, de vegades el Madrid ha semblat menysprear, o almenys no donar-li una gran importància, a la Copa del Rei, amb sonades eliminacions davant equips de categories inferiors com l’Alavés, el Toledo, el Real Unión o l’any passat l’Alcorcón. Curiosament, una vegada han recuperat el títol en l’actual exercici, fa la sensació que ara es tracti per a ells d’un campionat d’enorme importància i prestigi.

Aviat es va poder observar que José Mourinho en cap moment consideraria la Copa del Rei un torneig menor, principalment perquè el Madrid necessitava com fos obtenir un títol aquesta temporada i tant la Lliga, sobretot arran dels 5 a 0 al Camp Nou, com la Champions League semblaven molt més complicats que el popularment anomenat torneig del KO. D’aquesta manera, el conjunt madridista va superar amb solvència eliminatòries de gran dificultat contra l’Atlético de Madrid, en quarts de final, i el Sevilla, en semifinals.

A la final, que va tenir com a escenari l’estadi de Mestalla de València, el Madrid va ser força millor que el FC Barcelona durant el primer temps, encara que aquesta superioritat blanca no es va veure reflectida al marcador. Pel contrari, el club català va jugar bastant més bé a la segona meitat, però els de Guardiola tampoc van poder variar el resultat. A la primera part de la pròrroga, Cristiano Ronaldo (foto), al rematar de cap un gran centre de Di María, li va donar el títol al grup de Mourinho.

El tècnic portuguès ha comptat com a onze tipus amb Casillas, Ramos, Pepe, Carvalho, Marcelo, Khedira, Alonso, Di María, Özil, Ronaldo i Benzema. Altres homes bàsics han estat Arbeloa, Albiol i Diarra.

CAMPIÓ DE LLIGA 2010/2011: FC BARCELONA

El 1960, de la mà del mag Helenio Herrera, el FC Barcelona va obtenir el seu vuitè títol de Lliga i pocs, molt pocs, podien llavors pensar, doncs es tractava del segon campionat consecutiu i un any abans s’havia aconseguit el doblet Lliga / Copa, que el club entraria poc després en un profund sotrac.

La crisi va motivar que en 30 anys, des de 1961 fins a 1990, només es guanyessin dues Lligues, les assolides el 1974, amb Marinus Michels d’entrenador i Johan Cruyff d’estrella, i el 1985, amb Terry Venables com a tècnic i Bernd Schuster com a jugador més destacat. Les causes d’aquell enorme i llarg sotrac podien ser la derrota a la final de la Copa d’Europa de 1961, a Berna contra el Benfica; la posterior venda del gallec Luis Suárez, llavors un dels millors futbolistes d’Europa, a l’Inter de Milà; la retirada d’homes mítics com Antoni Ramallets o Laszlo Kubala, una important crisi econòmica arran de la construcció del Camp Nou o un terrible victimisme, molt semblant el que ara té lloc al Real Madrid, que es va instal·lar a l’entorn barcelonista Nou durant molt de temps.

Tot això van canviar amb l’arribada de Cruyff a la banqueta del Camp Nou, quan es va decidir aparcar el victimisme, que tornaria fugaçment durant la trista etapa presidencial de Joan Gaspart, a començaments de la primera dècada de l’actual segle, i es va aconseguir una mentalitat sòlida i guanyadora, en clar contrast amb la fragilitat psicològica que va tenir lloc a l’entitat catalana durant les dècades dels 60, 70 i 80. Des de 1991 fins el 2011, el Barça ha conquistat 11 Lligues en 21 anys, és a dir més de la meitat, mitjançant quatre títols de Cruyff, dos de Louis van Gaal, dos de Frank Rijkaard i tres de Pep Guardiola, en uns campionats que han tingut com a grans figures futbolistes de la qualitat de Ronald Koeman, Michael Laudrup, Hristo Stoitxkov, Romário, Luis Figo, Rivaldo, Ronaldinho, Samuel Eto’o, Xavi Hernández, Andrés Iniesta o Leo Messi, els tres últims a la foto.

Pel que fa a l’actual títol de Lliga, el tercer consecutiu amb Guardiola d’entrenador (és el segon tècnic després de Cruyff que en guanya més de dos de seguits), ha estat una veritable cursa d’obstacles per al conjunt blaugrana, que no només ha hagut de superar un equip de la qualitat del Real Madrid, sinó també les contínues acusacions, mitjançant explosives rodes de premsa, de l’entrenador blanc José Mourinho; les terribles pressions exercides des de la premsa madrilenya, el fet que vuit campions del món a penes tinguessin vacances, la lesió d’un home tan important com el capità Carles Puyol o la malaltia d’Eric Abidal, en la que està sent, sens dubte, la seva millor temporada al Camp Nou.

Podríem dir que el Barcelona va començar a conquistar la Lliga 2010/2011 a finals de novembre, arran de la impressionant victòria contra el Real Madrid al Camp Nou, a qui va vèncer per un contundent 5 a 0 mitjançant un futbol espectacular. Aquell dia, el grup de Guardiola es va situar líder, condició que no ha abandonat en tot el torneig, en el qual s’ha mantingut imbatut des de la segona jornada, en què va caure sorprenentment contra l’Hèrcules a l'estadi barcelonista, fins a la 34a, quan va perdre a Anoeta davant la Real Sociedad. Els blaugrana han estat, doncs, 31 partits sense conèixer la derrota, quedant-se només a un del rècord que precisament ostenta la institució basca.

A l’equip de Guardiola hi han destacat Víctor Valdés, Dani Alves, que s’ha reivindicat com el millor lateral dret del món, Gerard Piqué, Abidal, Sergio Busquets, Pedro Rodríguez, David Villa, malgrat la sequera golejadora que l’ha caracteritzat durant bona part de la segona volta del campionat, i evidentment els que molts consideren els tres millors futbolistes del planeta: Messi, Iniesta i Xavi, respectivament primer, segon i tercer classificats a la darrera Pilota d’Or. Altres homes importants han estat Puyol, qui ha estat lesionat gairebé tota la segona meitat de la Lliga, Adriano Correia, Maxwell, Javier Mascherano, que està realitzant un magnífic final de temporada, Seydou Keita, Ibrahim Afellay o Bojan Krkic, mentre que també han comptat amb minuts el porter suplent Juan Antonio Pinto, Martín Montoya, Marc Bartra, Gabi Milito, Andreu Fontàs, Thiago Alcántara, Jonathan dos Santos, Oriol Romeu, Jeffren Suárez i Nolito.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: MILAN

Quan el Milan, de la mà de l’actual entrenador del Chelsea Carlo Ancelotti, va obtenir el 2004 el seu 17è Scudetto, un any després de conquistar la seva sisena Copa d’Europa, poques persones podien esperar que els rossoneri entrarien en un important sotrac a nivell nacional (quant a l’internacional van obtenir la setena Copa d’Europa el 2007) i haurien d’esperar set anys en tornar a guanyar la Lliga italiana.

Una de les causes que es van esgrimir per explicar la crisi de l’entitat llombarda va ser la de l’excessiva veterania de la plantilla, però el cert és que aquesta temporada el Milan no ha tingut precisament un equip amb una mitjana d’edat massa jove, amb molts futbolistes que superen la trentena, en algun cas ampliament, com Abbiati, l’exblaugrana Zambrotta, Nesta, Gattuso (foto), Pirlo, el capità Ambrosini, l’exmadridista Seedorf o Inzaghi.

Segurament el Milan ha aprofitat, a més a més de la qualitat pròpia, el període convuls que va viure l’Inter a començaments de temporada, durant la curta etapa del tècnic espanyol Rafa Benìtez, substitut del triomfant José Mourinho; el fet que el Juventus, que tindrà força dificultats per arribar a Europa, segueixi sense reaccionar; la terrible irregularitat del Roma o la poca experiència d’esquadres com el ressorgit Nàpols, Udinese o Lazio.

Massimo Allegri, un entrenador fitxat del modest Càllar i en qui molts entreveuen un nou Arrigo Sacchi, ha estat un dels grans artífexs del títol, encara que el preparador haurà de millorar molt el rendiment de l’equip a Europa, doncs els llombards han estat incapaços de superar els vuitens de final de la Champions davant l’assequible Tottenham Hotspur. Allegri ha comptat, a més dels homes ja significats, amb futbolistes com Abate, Silva, Jankulovski, Flamini, Boateng, Bonera, Pato, l’exbarcelonista Ibrahimovic, l’exespanyolista Dídac, Van Bommel i Cassano, els tres darrers fitxats en el mercat d’hivern.

25 ANYS DEL DESASTRE DE SEVILLA

Sóc plenament conscient que parlar del quart de segle que ja ha transcorregut des de la final de la Copa d’Europa de 1986, que es va jugar a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla i la qual va perdre el FC Barcelona contra l’Steaua de Bucarest, pot semblar una mica paradoxal quan fa pocs dies l’entitat catalana s’ha classificat per a la seva setena final del torneig, arran d’eliminar el Real Madrid. Tanmateix, no deixa de ser una efemèride important en la història de la institució blaugrana.

El 1985, quan ja portava set anys com a president, Josep Lluís Núñez va guanyar la seva primera Lliga, amb Terry Venables (foto) com a entrenador i un genial Bernd Schuster com a estrella. D’aquesta manera, en un temps en què només els campions de Lliga jugaven la Copa d’Europa, el constructor va poder tenir la seva primera experiència en el més important torneig continental de clubs.

La Copa d’Europa 1985/1986 va ser una camí molt complicat des de l’inici, doncs, ja en setzens de final, el Barça només va poder eliminar l’Sparta de Praga pel gols marcats en camp contrari. Posteriorment, el grup de Venables ho va passar molt malament als vuitens davant el Porto, equip que una temporada més tard guanyaria el trofeu, i va superar en quarts el vigent campió de la competició, el Juventus, en una vibrant eliminatòria que va tenir Julio Alberto i Steve Archibald com a herois.

En semifinals, el club blaugrana es va enfrontar al Göteborg, equip que havia obtingut sorprenentment la Copa de la UEFA quatre anys abans i que la tornaria a conquistar un després. El Barça va fer un matx desastrós a Suècia i va perdre per un contundent 3 a 0. No obstant, en l’encontre de tornada al Camp Nou, els catalans van remuntar i van arribar, mitjançant la tanda de penals, a la seva segona final de la història, amb un inspiradíssim Àngel Pichi Alonso, que va aconseguir un hat trick en una de les seves poques jornades postives a l’entitat.

La final, que es va portar a terme el 7 de maig, feia la sensació que seria un camí de roses per al Barça: el partit es disputava a la propera Sevilla; el número d’afeccionats era abismalment superior a favor del club barcelonista, en un període en què Romania era encara un estat comunista i on els habitants tenien moltes complicacions per abandonar el país; l’Steaua semblava un equip molt assequible i els de Venables havien eliminat en aquell torneig conjunts que a priori eren superiors als de Bucarest, com Porto, Juventus i Göteborg. Tanmateix, els seguidors blaugrana oblidaven llavors una cosa: el Barça dels 80 era un planter, tal com succeïa també als 60 i 70, que no sabia aguantar la pressió i comptava amb una mentalitat molt fràgil.

L’Alineació del club català en aquella nit sevillana va ser la formada pel malaguanyat Francisco Javier Urruti, Gerardo, Migueli, José Ramón Alexanko, Julio Alberto, Víctor Muñoz, Schuster, Ángel Pedraza, Paco Carrasco, Archibald i Marcos Alonso, entrant després Pep Moratalla i Pichi Alonso. Una vegada es va iniciar el xoc, aviat es va observar que el Barcelona, molt tensionat, no ho tindria gens fàcil. Els minuts van anar passant i els homes de Venables eren incapaços de batre la porteria rival i, fins i tot, de crear massa ocasions, mentre l’Steaua es defensava amb ordre i disciplina tàctica. Es va arribar al final dels 90 minuts reglamentaris sense gols i la pròrroga va transcórrer per barems semblants, per la qual cosa es va arribar allà on volien el romanesos: als penals.

Malgrat que el ja finat Urruti va aturar dos llançaments, el Barça va acabar perdent aquell final, doncs mentre l’Steaua va transformar dos penals, el conjunt català va errar els seus quatre tirs, per mediació d’Alexanko, el també desaparegut Pedraza, Pichi i Marcos (els va aturar tots Helmut Duckadam). Pe tant, els futbolistes de Venables van ser incapaços de marcar en 120 minuts de joc i quatre llançaments de penal.

Aquella trista i dolorosa derrota va obrir una terrible crisi en el sempre complicat entorn barcelonista: Schuster va ser apartat un any de la plantilla, arran d’abandonar el Sánchez Pizjuán quan va ser substituït, sense esperar el desenllaç de la final; el matex centrecampista alemany va fitxar per l’etern rival, el Real Madrid, el 1988; Venables va ser destituït a començaments de la temporada 1987/1988, va aparèixer el primer col·lectiu opositor de gran importància contra Núñez, anomenat el Grup d’Opinió Barcelonista, i, poc més tard de conquistar la Copa del Rei l’any 1988, en una campanya pèssima pel que fa a la resta de competicions, quasi tots els jugadors del planter blaugrana van demanar la dimissió del president, en el que es va conèixer com el Motí de l’Hesperia.

Afortunadament pel FC Barcelona, Johan Cruyff, que havia estat futbolista de l’entitat des del 1973 fins el 1978, va convertir-se el 1988 en nou entrenador de la institució i aquesta realitzaria un tomb històric de la mà de l’holandès.

ELS QUATRE CLÀSSICS: EL PITJOR

La roda de premsa de José Mourinho després de l’anada de la Champions. Pots queixar-te alguna vegada si et sens perjudicat pels àrbitres o per altres temes, però Mourinho no ha cessat en els seus laments pràcticament des del dia que va arribar a Madrid. La roda de premsa efectuada després del primer matx de les semifinals de la Lliga de Campions va batre tots els rècords, fins el punt que ha estat sancionat per part de la UEFA.

Els plantejaments de Mourinho en els dos xocs del Santiago Bernabéu. Realment ningú acaba d’entendre, ni el mític Alfredo di Stefano, com l’entrenador portuguès va fer tàctiques tan conservadores en els dos clàssics jugats al Bernabéu, el de Lliga i el d’anada de Champions. Potser el problema ha estat aquest i no els àrbitres.

Florentino Pérez. En l’apartat del millor dels clàssics, quan em referia a la roda de premsa de Pep Guardiola, comentava que no acabo de fiar-me de la gent que no pronuncia mai una mala paraula i que sembla gairebé perfecta. Aquest és el cas del president madridista, que sembla trobar-se rere algunes informacions explosives, i no provades, de la premsa esportiva madrilenya, i que, com a màxima autoritat de la institució blanca, hauria d’haver aturat Mourinho.

Sandro Rosell. Potser és una mica exagerat posar en aquest article el president del FC Barcelona, però fa la sensació que, segurament per l’amistat que li uneix a Florentino, li faci una mica de por respondre de manera contundent als atacs que arriben de Madrid. No se fins a quin punt el dinar entre clubs, abans del darrer clàssic, era adient.

Cristiano Ronaldo a la Champions. El punta portuguès va trencar el seu malefici amb el Barça al fer-li el seu primer gol al club català en el primer dels clàssics, el corresponent al campionat de Lliga. Quatre dies més tard, amb una anotació a la pròrroga, li va donar la Copa del Rei al seu equip, però el lusità no ha estat massa encertat en els dos enfrontaments de la Lliga de Campions.

La primera part del Barça a la final de la Copa del Rei. El conjunt de Guardiola va realitzar a València uns primers 45 minuts força dolents i va tenir molta fortuna d’arribar al descans amb empat sense gols. Va fer la sensació que el Real Madrid va sortir molt més endollat i motivat a la gespa de Mestalla.

El joc dur blanc. Alguns jugadors del Real Madrid, pel que fa als tres primers clàssics, van actuar amb excessiva duresa. En aquest apartat destacaria concretament Álvaro Arbeloa, Marcelo, Pepe, Xabi Alonso i Emmanuel Adebayor.

El teatre. Jo sóc dels que penso que Pepe va tocar, i de forma contundent, Dani Alves en la jugada de l’expulsió del madridista, però el lateral brasiler, i també Sergio Busquets, de vegades semblen exagerar algunes caigudes (en cap cas es por dir el mateix de Pedro Rodríguez i David Villa, que van ser trepitjats brutalment per Marcelo i Arbeloa respectivament). El de Badia tampoc va estar gens afortunat en el seu més que possible insult al citat Marcelo.

Marca. El diari esportiu que més simpatitza amb Pérez (no va cessar en els seus atacs a l’expresident Ramón Calderón fins a la seva dimissió) no s’ha caracteritzat precisament per calmar els ànims.

Esport club. No m’agrada gens la ironia que han fet sobre els clàssics a TV3, en general, i al seu espai Esport club, en particular. Mourinho i Cristiano Ronaldo, per posar dos exemples, poden tenir els seus defectes, però crec que no es mereixen tant de sarcasme.

ELS QUATRE CLÀSSICS: EL MILLOR

La roda premsa de Pep Guardiola al Santiago Bernabéu. Evidentment m’agrada la gent educada, però de vegades no acabo de fiar-me d’aquestes persones que no tenen mai una mala paraula i que semblen perfectes. El tècnic de Santpedor va demostrar, durant la roda de premsa prèvia al partit d’anada de les semifinals de la Champions, que quan cal donar un “cop de puny sobre la taula” es fa i endavant.

Leo Messi. Pot estar més o menys encertat (l’any passat no va tenir massa fortuna a les semifinals de la Lliga de Campions contra l’Inter de Milà), però l’argentí sempre dóna la cara en els xocs decisius. Messi va demostrar en el matx d’anada de la Champions, en què va fer dos gols, perquè està considerat el millor futbolista del món.

Xavi Hernández. Crec que en aquests moments no es por dubtar que el “director d’orquestra” del Pep Team és el millor centrecampista del món, juntament amb el seu company Andrés Iniesta, i el més gran futbolista català de la història. Quatre grans partits del migcampista de Terrassa, sobretot pel que fa a l’anada de la Champions.

Un nou central anomenat Javier Mascherano (foto). Guardiola ha tingut els últims mesos multitud de problemes a la defensa: malaltia d’Eric Abidal, baixa forma de Gabi Milito i lesions de Carles Puyol, Maxwell i Adriano. Després de provar Sergio Busquets com a central, decisió de la que no va quedar totalment satisfet, l’entrenador català hi va situar “El Jefecito”, que ha donat un rendiment espectacular.

El retorn d’Eric Abidal. El defensa francès, que estava realitzant una excel·lent campanya, i el FC Barcelona van rebre un cop duríssim quan se li va diagnosticar un tumor a l’exjugador de l’Olympique de Lió. El retorn d’Abidal, durant els últims minuts del darrer clàssic, ha estat una extraordinària notícia.

Iker Casillas. Per molts cracks que fitxi Florentino Pérez - durant la seva primera etapa com a president Luis Figo, Zinedine Zidane, Ronaldo o David Beckham i en aquesta segona Kaká, Cristiano Ronaldo o Mesut Özil – el porter internacional acaba sent moltes vegades el millor jugador madridista. Les seves aturades a la final de la Copa del Rei i en els dos encontres de la Lliga de Campions han estat extraordinàries.

Cristiano Ronaldo decisiu a la Copa del Rei. Moltes vegades s’ha comentat que el portuguès era un magnífic futbolista, però que no responia en els moments importants. Doncs bé, el davanter lusità li va donar la Copa del Rei al seu equip amb un gran remat de cap a la pròrroga. Malauradament pels blancs, Ronaldo ha estat bastant apagat a l’eliminatòria de Champions.

La Masia. Guardiola ha utilitzat durant aquests quatre encontres nou homes de la pedrera: Víctor Valdés, Gerard Piqué, Puyol, Xavi, Busquets, Iniesta, Pedro Rodríguez, Messi i Sergi Roberto, que va jugar els darrers instants del matx d’anada de la Lliga de Campions. Pel contrari, el Real Madrid només ha alineat Casillas, Álvaro Arbeloa i, durant un curt lapse de temps a la pròrroga de la final copera, Esteban Granero.

El Camp Nou. Només un dels quatre clàssics, concretament el darrer, s’ha disputat a l’estadi del FC Barcelona i, malgrat les moltes polèmiques que han tingut lloc en el transcurs dels xocs anteriors, l’afecció del Camp Nou ha respost de manera admirable.

El quart clàssic. El primer dels clàssics, corresponent a la 32a jornada de Lliga, va ser un partit força gris; la final de la Copa del Rei va ser polèmica i amb contínues “tanganes”, mentre que la tàctica ultraconservadora de José Mourinho a l’anada de la Lliga de Campions va convertir el tercer matx en un duel bastant apagat fins a l’expulsió de Pepe. Pel contrari, el quart xoc ha estat un gran partit de futbol.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: BORUSSIA DORTMUND

Els Borussia de Dortmund va tenir una magnífica dècada dels 90, en la qual per exemple va conquistar la Champions League el 1997, després de batre el Juventus a l’estadi Olímpic de Munic. En aquella època van passar pel Westfalstadion entrenadors com Ottmar Hitzfeld o futbolistes com Sammer, Pilota d’Or l’any 1996, Kohler, Reuter, Paulo Sousa, Möller, Ricken, Chapuisat o Riedle.

El primer decenni del segle XXI es va iniciar força bé per a l’equip de la conca del Ruhr, que l’any 2002 es va adjudicar la Bundesliga, arran d’una gran remuntada sobre el Bayer Leverkusen, també el seu màxim rival aquesta temporada, i va arribar a la final de la Copa de la UEFA, que va perdre a Rotterdam contra el Feyenoord. Tanmateix, els de Dortmund van caure seguidament en un profund sotrac, fins el punt de convertir-se en un conjunt de segona fila del futbol germànic.

Durant la campanya 2009/2010, el Dortmund va realitzar una molt bona segona volta de la Bundesliga i es va poder classificar per a la Europe League, però pràcticament ningú observava en l’entitat de Westfàlia un candidat clar per obtenir el títol de l’exercici 2010/2011, que tenia una vegada més el Bayern de Munic com a principal candidat i Schalke 04 i Werder Bremen com els seus adversaris més perillosos. No obstant, els de Dortmund han aprofitat perfectament, a més d’haver realitzat un gran torneig, sobretot pel que fa a la primera volta, la crisi del Bayern, que ha acabat destituint Louis van Gaal; la mala competició de Schalke, malgrat el bon rendiment de Raúl González, i Werder; la ja clàssica irregularitat del Leverkusen i la inexperiència de clubs com Hannover 96 o Magúncia 05.

En el campió, entrenat per un tècnic poc conegut fora d’Alemanya, Jürgen Klöpp (foto), hi han destacat el porter Weinderfeller, el serbi Subotic, Hummels, el capità Kehl, el japonès Kagawa, Groskreutz, el polonès Lewandowski o el paraguià Barrios, a qui podréim considerar la gran estrella de l’equip.

EL MES D’ABRIL POLISPORTIU

2 (Tennis): Viktoria Azarenka derrota Maria Xarapova a la final del torneig de Key Bizcayne, a Miami.

3 (Atletisme): la popular cursa del Corte Inglés de Barcelona, que guanyen el marroquí Behnmbarca i la catalana Calduch, es converteix en la prova de més participació d’Europa i en la segona del món.

3 (Ciclisme): el belga Nick Nuyens s’imposa a la clàssica Tour de Flandes.

3 (Cricket): Índia es proclama campiona mundial a Bombay després de 28 anys sense aconseguir-ho.

3 (Hockei Herba): el Club de Campo li guanya la final de la Copa del Rei a l’Atlètic de Terrassa i acaba amb l’hegemonia catalana a la competició.

3 (Motociclisme): Jorge Lorenzo, en Moto GP, i Nico Terol, en 125 cc, aconsegueixen la victòria al GP d’Espanya, celebrat a Jerez.

3 (Natació): acaben els campionats d’Espanya amb Mireia Belmonte com a gran protagonista. L’esportista de Badalona es fa amb quatre medalles d’or, quatre mínimes per al Mundial de Xanghai i tres rècords d’Espanya.

3 (Tennis): Nowak Djokovic venç Rafael Nadal a la final del Masters 1.000 de Miami. És el quart títol de l’any del serbi, que porta 24 partits imbatut.

4 (Vela): l’embarcació francesa Virbac Paprec 3 conquista la Barcelona World Race (BWR).

5 (Vela): el Mapfre, d’Iker Fernández i Xabier González, acaba segon de la BWR.

6 (Golf): s’inicia el Masters d’Augusta, el primer Grand – Slam de l’any.

6 (Handbol): comença a Vigo la Copa del Rei, amb FC Barcelona Borges i Ciudad Real de favorits. El Keirin Granollers també pren part al torneig.

9 (Ciclisme): Andreas Klöden es proclama vencedor de la Volta al País Basc.

9 (Hockei Patins): Barça, Liceo, Reus, Noia i Blanes arriben a la F-8 de la Lliga Europea, mentre el Vic en queda eliminat. El Vilanova serà l’únic representant de l’OK Lliga a la F-4 de la Copa de la CERS.

9 (Rugbi): L’USAP de Perpinyà es classifica per a les semifinals de la Heineken Cup després de superar el Toló, a l’estadi Olímpic Lluís Companys.

9 (Turf): Character Building, muntat per Nina Carberry, guanya un polèmic Grand National a Liverpool.

10 (Atletisme): Ayad Lamdassem i Natalia Rodríguez aconsegueixen el triomf a la popular Cursa de Bombers de Barcelona, que bat el seu rècord de participació.

10 (bàsquet): l’Halcón Perfumerías Avenida de Salamanca conquista l’Eurolliga femenina.

10 (Ciclisme): el belga Johan van Summeren és el sorprenent guanyador de la terrible París – Roubaix.

10 (Golf): el sudafricà Charl Schwartzel aconsegueix la Jaqueta Verda del Masters d’Augusta.

10 (Handbol): el Ciudal Real es fa amb la seva tercera Copa del Rei després d’imposar-se al Valladolid. Barça Borges i Keirin Granollers són eliminats en semifinals.

10 (Tennis): Pablo Andújar guanya el torneig de Casablanca.

10 (Tennis): Viktoria Azarenka es fa amb la victòria al torneig de Marbella.

13 (Vela): la catalana Marta Corbella, com a tripulant del vaixell de la BWR GAES, es converteix en la primera espanyola que dóna la volta al món.

17 (Bàsquet): L’Unics Kazan li guanya la final de l’Eurocap, disputada a Treviso, al Cajasol de Sevilla.

17 (Tennis): Rafa Nadal guanya per setè any consecutiu el Masters 1.000 de Montecarlo, després de vèncer a la final David Ferrer. És el primer títol de l’any per al mallorquí.

17 (Ciclisme): Xavier Tondo s’adjudica la Volta a Castella – Lleó.

17 (Ciclisme): Philippe Gilbert (foto) es proclama vencedor de la clàssica holandesa Amstel Gold Race, en què Joaquim Rodríguez és segon.

20 (Ciclisme): Philippe Gilbert guanya també la Fletxa Valona, en una cursa en què Joaquim Rodríguez torna a ser segon.

23 (Waterpolo): el CN Sabadell sorprèn i es proclama campió de la Champions Cup femenina, la F-4 de la qual s’ha celebrat a la piscina de Can Llonch, a la ciutat vallesana.

24 (Ciclisme): Philippe Gilbert venç també a la Lieja – Bastogne – Lieja i totalitza els triomfs de l’anomenat triangle de clàssiques de les Ardenes.

24 (Tennis): Rafa Nadal bat David Ferrer a la final del Comte de Godó i es fa amb el seu sisè títol a Barcelona.

25 (Golf): l’anglès Lee Westwood recupera el número 1 mundial.

28 (Bàsquet): l’Halcón Perfumerías Avenida completa una sensacional temporada i el conjunt salmantí s’adjudica també la Lliga.

28 (Hockei Patins): després de 13 títols consecutius, el FC Barcelona ja no té cap possibilitat de guanyar el campionat de Lliga.

28 (Tennis): Rafa Nadal obté el 1r premi Juan Antonio Samaranch.

30 (Bàsquet): per primer cop a la seva història, els Memphis Grizzlees, equip on es va iniciar Pau Gasol a la Lliga Professional Americana de Bàsquet (NBA) i on ara juga el seu germà Marc, supera una primera ronda dels Play – Off de la NBA.

30 (Tennis): la italiana Roberta Vinci es fa amb el Barcelona Ladies Open.

30 (Tennis): la valenciana Anabel Medina guanya el WTA d’Estoril.

EL MES D’ABRIL FUTBOLÍSTIC

2 (Madrid): l’Sporting guanya el Real Madrid al Santiago Bernabéu i infringeix a José Mourinho la primera derrota en Lliga, com a local, en nou anys.

2 (Milà): el Milan venç el derbi contra l’Inter i dóna un important pas cap a l’Scudetto.

2 (Vila-real): el Barça aconsegueix la victòria al Madrigal i s’apropa al títol de Lliga.

3 (Lisboa): el Porto guanya en el clàssic contra el Benfica a l’estadi Da Luz i es fa matemàticament amb la Superlliga de Portugal a cinc jornades del final.

4 (Almeria): l’Almeria cessa José Luis Oltra i Ricardo Olabe es converteix en el tercer entrenador de l’entitat andalusa aquesta temporada.

5 (Madrid): el Real Madrid pràcticament sentencia l’eliminatòria de quarts de final de la Lliga de Campions, després de vèncer el Tottenham Hotspur per 4 a 0.

5 (Milà): el Schalke 04 dóna la campanada i venç l’Inter, vigent campió, per 2 a 5 en matx d’anada de la Champions League.

6 (Barcelona): el Barça supera amb molta claredat el Xakhtar Donetsk (5-1) i s’aproxima a les semifinals de la Champions.

6 (Londres): a l’anada del duel anglès de quarts de la Lliga de Campions, el Manchester United guanya el Chelsea a Stamford Bridge, gràcies a un gol de Wayne Rooney.

10 (Munic): Louis van Gaal és cessat com a entrenador del Bayern.

12 (Donetsk): el Barça arriba sense problemes a les semifinals de la Lliga de campions després de tornar a vèncer el Xakhtar, la qual és la primera victòria de Pep Guardiola com a visitant en una eliminatòria del torneig.

12 (Manchester): el Manchester United torna a superar el Chelsea i es classifica per a la penúltima ronda de la Champions League.

13 (Gelserkirchen): el Schalke 04 confirma amb un nou triomf la sorpresa i elimina el vigent campió de la Champions, l’Inter de Milà. Els alemanys arriben per primer cop a les semifinals de la competició.

13 (Londres): el Real Madrid guanya novament el Tottenham Hotspur i arriba a les semifinals de la Lliga de Campions, on s’enfrontarà al FC Barcelona.

16 (Madrid): Real Madrid i FC Barcelona empaten a un gol en el primer dels quatre clàssics que han de jugar en 18 dies. Amb aquest resultat, corresponent a la 32a jornada de Lliga, els catalans s’aproximen al seu tercer títol consecutiu.

16 (Londres): el Manchester City elimina el Manchester United a les semifinals de la Cup, gràcies a un gol de l’exblaugrana Touré Yaya (foto).

20 (València): un gol de Cristiano Ronaldo a la pròrroga derrota el Barcelona i dóna al Real Madrid la Copa del Rei, torneig que no obtenia des de 1993.

26 (Gelserkirchen): el Manchester United deixa pràcticament sentenciada una de les semifinals de la Champions, després de vèncer el Schalke 04 per 0 a 2.

27 (Madrid): el Barça guanya el Real Madrid al Santiago Bernabéu per 0 a 2 a l’anada de les semifinals de la Lliga de Campions. Un genial Leo Messi fa els dos gols de l’equip català.

30 (Atenes): l’AEK Atenes, equip entrenat per l’andalús Manolo Jiménez, guanya la Copa de Grècia.

30 (Dortmund): el Borussia Dortmund es proclama campió de la Bundesliga, nou anys després del seu últim títol.

30 (Sant Sebastià): el Barça no pot igualar la marca de 32 partits consecutius de Lliga sense perdre arran de caure a Anoeta contra la Real Sociedad, que precisament ostenta el rècord. Malgrat tot, els catalans segueixen manant clarament al campionat per la derrota del Real Madrid, al Santiago Bernabéu enfront el Saragossa.