EQUIPS HISTÒRICS: L'ALEMANYA DELS 70

Quatre anys després de perdre amb polèmica la final del Mundial de 1966 davant Anglaterra a l’estadi de Wembley, la selecció alemanya va caure contra Itàlia a les semifinals del Mundial celebrat a Mèxic, en un excepcional partit que van guanyar els transalpins per 4-3, marcant-se cinc dels set gols a la pròrroga més espectacular de la història. Alemanya (llavors Alemanya Occidental), dirigida pel mític Helmut Schön (foto), se’n va sortir clarament d’aquelles dues decepcions.

Entre el planter de jugadors de Schön, que marcaria una època durant la dècada dels 70, es trobaven representants del Bayern que es va proclamar tricampió europeu (Sepp Maier, Franz Beckenbauer, Paul Breitner, Uli Höness o Gerd Müller) i del millor Borussia Mönchenglabdach de la història (Berti Vogts, Rainer Bonhoff, Günter Netzer o Jupp Heynckes), sense oblidar futbolistes d’altres clubs com Wolfgang Overath (Colònia) o Bernd Hölzenbein (Eintracht).

El 1972, a l’Eurocopa disputada a Bèlgica, el grup de Schön va aconseguir el seu primer gran èxit al proclamar-se per primer cop campió continental, arran d’una extraordinària victòria contra la Unió Soviètica per 3-0. S’iniciava d’aquesta forma la millor etapa de la selecció germànica.

Mundial de 1974. Alemanya organitza per primera vegada una Copa del Món i ho fa segurament amb el millor equip de la seva història. No obstant, el combinat de Schön ha de fer front, a semifinals i a la final respectivament, a dos conjunts excel·lents: Polònia i Holanda. Els primers cauen en un partit força igualat i complicat (1-0), mentre que l’anomenada Taronja Mecànica, liderada pel millor futbolista del món del moment, Johan Cruyff, és superada a l’estadi Olímpic de Munic (2-1). Els alemanys es convertien en bicampions mundials.

L’Eurocopa de 1976, jugada a l’antiga Iugoslàvia, va suposar un pas enrere per a l’equip d'Alemanya que, després d’eliminar l’amfitrió a semifinals, va caure a la final de Belgrad davant la sorprenent Txecoslovàquia, que ja havia deixat fora Holanda a la penúltima ronda. Els germànics van aconseguir el més complicat arran d’empatar un partit que perdien per 2-0, però van sucumbir a la tanda de penals, amb el famós llançament d’Anton Panenka que va crear escola.

El Mundial d’Argentina, jugat el 1978, va significar el final d’una època, la de Schön com a seleccionador, i Alemanya va entrar definitivament en decadència en una etapa que podríem considerar de transició entre la gran generació que es va convertir en campiona d’Europa i del món i una altra que ja emergia, la qual, amb el recentment desaparegut Jupp Derwall de preparador, guanyaria l’Eurocopa d’Itàlia el 1980.

Entrenador: Helmut Schön.
Un onze: Maier, Vogts, Schwarzenbeck, Beckenbauer, Breitner, Bonhoff, Overath, Höness, Holzenbein, Müller i Heynckes.
El més positiu: l'ofici / la barreja entre força i tècnica / la presència del millor defensa de la història, Franz Beckenbauer, i d'un dels millors golejadors de totes el temps, Gerd Müller.
El més negatiu: el segon lustre de la dècada / la retirada anticipada de la selecció de Paul Breitner i Müller / un futbol més efectiu que no pas atractiu.  

CAMPIÓ DE LA LLIGA 2006/2007: REAL MADRID

DADES DEL CAMPIÓ

Entrenador: Fabio Capello (foto).
Estrella: Van Nistelroy.
Altres jugadors bàsics: Casillas, Cannavaro i Raúl.
Onze tipus: Casillas, Salgado, Ramos, Cannavaro, Roberto Carlos, Beckham, Emerson, Diarra, Robinho, Raúl i Van Nistelroy.
Principals equips a qui ha precedit a la classificació: FC Barcelona, Sevilla FC, València CF, VD Vila-Real, Real Saragossa i Atlético Madrid.
El millor: el paper com a visitant, amb rècord de victòries inclòs.
El pitjor: el campionat com a local.

DADES GENERALS DEL TORNEIG

Campió: Real Madrid.
Segon classificat: FC Barcelona.
Màxim golejador: Van Nistelroy (Real Madrid).
Altres classificats per a la Champions: Sevilla FC i València CF.

Pocs, molt pocs, esperaven fa només uns mesos que el Real Madrid pogués proclamar-se campió de Lliga aquesta temporada i només hauríem de recordar la situació de l’equip blanc no fa pas gaire temps:

Un president sota sospita. Ramon Calderón va guanyar l’estiu de 2006 les eleccions del club sense que s’obrissin els vots arribats per correu. Durant molts mesos el triomf de Calderón va estar en entredit fins que una jutgessa va decidir que les saques que contenien els referits vots no tenien cap validesa.

Un secretari tècnic discutit. Va sorprendre bastant que Pedja Mijatovic fos nomenat secretari tècnic del club per Calderón debut a la seva nul·la experiència. La situació va semblar complicar-se encara més quan el montenegrí va acusar alguns jugadors de la plantilla d'arribar als entrenaments fent olor d’alcohol, però avui dia fa la sensació que aquelles polèmiques declaracions han servit per motivar els futbolistes.

Un entrenador pràcticament destituït. Després de la derrota al Santiago Bernabéu contra el Llevant, Fabio Capello va presentar la dimissió, però la directiva, que va pensar amb Míchel, preparador del filial, com a tècnic de transició, va decidir seguir confiant amb l’italià, que ha acabat donant la 30a lliga al conjunt madridista.

Un mediàtic apartat. David Beckham va anunciar poc després de Nadal que fitxava el 30 de juny pel club nord-americà de Los Angeles Galaxy. Capello va decidir apartar l’anglès de l’equip, però els pèssims resultats van motivar una rectificació. Beckham ha acabat sent un dels homes bàsics en la consecució del títol i ha recordat aquell gran futbolista del Manchester United.

Un golejador irregular. Ruud van Nistelroy va realitzar una primera volta força irregular, però, justament quan el galàctic Ronaldo va abandonar el club durant el mercat d’hivern, per fitxar pel Milan, l’holandès va reaccionar, ha marcat gols decisius per a la conquista del títol i ha acabat com a guanyador del trofeu Pichichi.

Qué és el que ha canviat perquè el Real Madrid passés de ser un autèntic caos a campió de Lliga ? Segons el meu parer, el clàssic del Camp Nou (3-3) va suposar un abans i un després en el Real Madrid 2006/2007: quan Leo Messi va marcar en temps de descompte l’empat definitiu, aconseguint l’argentí un hat-trick, vaig pensar que allò enfonsaria definitivament els blancs en el campionat. No obstant la plantilla madridista va reaccionar amb orgull i auto-estima i ha acabat remuntant davant un decebedor FC Barcelona, que també, amb l’actitud de molts dels seus jugadors, ha contribuït en el títol de l’etern rival.

LES PROBABLES MESURES DEL CLUB

Justament un dia després que el Barça perdés el liderat arran de deixar-se empatar pel Betis en l’últim minut, vaig realitzar un article en què exposava, segons la meva opinió personal, quins jugadors havien de continuar, quins havien de seguir en condicions i quins havien d’abandonar el club. Ara faré el mateix però comentant allò que crec que decidirà fer l’entitat:

Víctor Valdés (permanència). Cap problema perquè el jugador més regular de l’última temporada continuï al Camp Nou.

Juliano Belletti (baixa). Frank Rijkaard no té confiança amb l’autor del gol més important de la història del club (juntament amb el de Ronald Koeman a Wembley) i per tant ho té quasi impossible per seguir.

Thiago Motta (baixa). Després de no aprofitar multitud d’oportunitats, l’italo-brasiler sembla tenir molt poques possibilitats de continuar, encara que podria comptar amb alguna probabilitat per la importància que té la seva demarcació de migcentre defensiu.

Rafael Márquez (interrogant). És cert que ha estat un home bàsic en el millor Barça, però també és veritat que acaba de realitzar una pèssima campanya. La seva situació personal no va a favor de la continuïtat.

Carles Puyol (permanència). Si existeix algun jugador a la plantilla blaugrana que té assegurada la continuïtat, aquest no n’és cap altre que el capità del club.

Xavi Hernández (permanència). El centrecampista de Terrassa, tercer capità de l’equip, tampoc tindrà problemes per seguir al Camp Nou.

Eidur Gudjonsen (baixa). No ha triomfat en el seu primer any a l’equip i, a més a més, sembla que desitja tornar a Anglaterra.

Ludovic Giuly (baixa). La seva pèssima temporada, els seus constants problemes físics i les ofertes que arriben del seu país són suficients factors perquè es trobi entre els primers a la llista de transferibles.

Samuel Eto’o (permanència). Jo veia molt difícil la seva continuïtat arran de les declaracions de Vilafranca, on entre d’altres coses li va dir “mala persona” a Frank Rijkaard, però les seves disculpes, i evidentment la seva qualitat, sembla que acabaran sent claus perquè disputi la seva quarta temporada al Camp Nou.

Ronaldinho de Assís (permanència). Fa cosa d’un parell de mesos veia el brasiler fora del Barça, però la seva renúncia a participar a la Copa Amèrica i la sensació que renovarà el seu compromís amb el club, entrenant-se amb normalitat i assiduïtat, han motivat que el crack estigui a prop d’assegurar la seva cinquena campanya en el club català.

Gainluca Zambrotta (permanència). Es confia molt en el rendiment del defensa italià en una temporada que no estarà precedida per un Mundial, i per tant sense problemes de caràcter físic.

Giovanni Van Bronkhorst (permanència). Molt probablement Txiki Begiristáin i Frank Rijkaard donin la baixa a la meitat de laterals que té ara el club, però penso que Gio serà un dels que continuarà.

José Edmílson (permanència). Tenia un peu fora del club i semblava que el seu destí podia ser el Milan, però la greu lesió del migcentre brasiler provocarà que continuï al club almenys fins al mercat d’hivern.

Sylvinho Mendes (baixa). Llevat d’una sorpresa, serà un dels laterals que abandoni el camp Nou aquest estiu.

Santi Ezquerro (baixa). El de la Rioja deu encapçalar la llista de baixes del club blaugrana.

Lionel Messi (permanència). No hi ha cap dubte en la continuïtat del que en breu podria convertir-se en el millor futbolista del món.

Anderson Luiz da Sousa Deco (interrogant). Una vegada sembla quasi segura la continuïtat de Ronaldinho i Eto’o, l’internacional portuguès podria ser la baixa més cèlebre aquest estiu el Camp Nou. Anglaterra podria ser el seu destí.

Liliam Thuram (interrogant). En aquests moments tinc poc clar si el veterà defensa francès seguirà al club. A favor seu compta amb l’experiència i el dèficit de centrals que té Barça, però en contra té la irregular primera campanya que ha fet al Camp Nou i que ja compta amb 35 anys.

Javier Saviola (baixa). El 30 de juny finalitza la seva tempestuosa relació amb el club blaugrana i el Real Madrid en podria ser el seu destí.

Oleguer Preses (permanència). Malgrat que de vegades penso que el futbol és secundari per a ell, crec que seguirà almenys una any més. La seva polivalència en defensa és fonamental.

Andrés Iniesta (permanència). Ha estat un dels pocs jugadors que ha rendit satisfactòriament l’última temporada i continuarà amb tota seguretat.

Albert Jorquera (permanència). Fa unes setmanes semblava decidit a marxar del club i buscar minuts a qualsevol altre lloc, però des de la debacle de Getafe fa la sensació d’haver canviat d’opinió.

A la foto el secretari tècnic Txiki Begiristáin.

LES DADES DE LA TEMPORADA 2006/2007 (ESTATAL)

Campió de Lliga: Real Madrid.
Campió de Copa del Rei: Sevilla.
Campió de Supercopa: Barcelona.
Equips revelació de la temporada: Getafe i Recreativo.
Millor entrenador: Juande Ramos (Sevilla).
Entrenador revelació: Marcelino García (Recreativo).
Millor jugador: Daniel Alves (Sevilla), a la foto.
Millor porter: Víctor Valdés (Barcelona).
Millor defensa: Daniel Alves (Sevilla).
Millor mig: David Silva (València).
Millor davanter: Ruud van Nistelrooy (Real Madrid).
Màxim golejador de la Lliga: Ruud van Nistelrooy (Real Madrid).
Porter menys golejat de la Lliga: Roberto Abbodanzieri (Getafe).
Millor jugador espanyol: David Silva (València).
Jugador revelació: David Silva (València).
Millor jugador català: Víctor Valdés (Barcelona).
L’onze de la temporada: Valdés (Barcelona); Alves (Sevilla), Ramos (Real Madrid), Gabi Milito (Saragossa), Antonio López (Atlético); Diarra (Real Madrid), Poulsen (Sevilla), Silva (València); Kanouté (Sevilla), Van Nistelrooy (Real Madrid) i Diego Milito (Saragossa).

L'ENFONSAMENT D'UN HISTÒRIC

Arkonada; Zelaieta, Gajate, Górriz, Olaizola; Diego, Periko Alonso, Zamora; Uralde, Satrústegi i López Ufarte”. Aquesta alineació, que molts ens vam aprendre de memòria, era l’onze tipus empleat pel desaparegut entrenador Alberto Ormaetxea en la Real Sociedad que va conquistar dues Lligues consecutives els anys 1981 i 1982 (ara es compleix un quart de segle de la segona d’elles). En aquella històrica plantilla hi destacava també un juvenil anomenat José Mari Bakero. Aquell grup, que també va guanyar la primera Supercopa celebrada a Espanya, va perdre una Lliga després de romandre 32 jornades imbatut (continua sent rècord en el futbol espanyol) i va disputar unes semifinals de la Copa d’Europa, va entrar en decadència a partir de 1983.

L’entitat donostiarra, amb el gal·lès John Toshack de tècnic, va tornar a passar per una etapa estel·lar a finals de la dècada, amb un títol de la Copa del Rei i dos sots-campionats, un de Lliga i un altre també de la Copa. En aquell equip hi continuaven Arkonada, Gajate i Górriz, Bakero n’era ja un dels futbolistes importants i van aparèixer jugadors com López Rekarte o Begiristáin. Les marxes de Toshack al Real Madrid i de Bakero, Lopez Rekarte i Begiristáin al FC Barcelona, a més de la retirada del mític Arkonada, van portar el club a una nova crisi.

La dècada dels 90 va ser força irregular per a l’entitat basca i amb l’entrada del nou segle es van agravar els problemes, fins el punt d’observar any rere any la Real lluitar per no descendir de categoria, fet que jo personalment mai havia vist. No obstant, hi va haver una clara i sorprenent excepció durant la temporada 2002/2003: amb el francès Reynald Denoueix de preparador, amb Xabi Alonso (fill de Periko) com a líder al centre del camp i amb una davantera, formada pel turc Nihat i el serbi Kovacevic, extraordinària, l’equip de Donostia es va classificar segon a la Lliga, va obtenir el passaport per jugar la Champions League (va arribar fins als vuitens de final) i fins i tot va estar a punt d’arrabassar-li el títol el Real Madrid galàctic.

Tanmateix, la gran campanya de Denoueix ha estat un miratge i la Real, que va perdre Alonso, fitxat pel Liverpool, i va observar com Nihat i Kovacevic es lesionaven constantment, va entrar de nou en crisi i una altra vegada amb la permanència com a objectiu primordial. Les dificultats econòmiques, sorgides arran de la presidència de José Luis Astiazarán, actual màxim mandatari de la Lliga de Futbol Professional, els errors en els fitxatges i la poca aportació del que va ser en altres temps fèrtil planter de la Real van aguditzar encara més els problemes.

L’actual exercici es va iniciar amb el llegendari Bakero (foto), que va salvar l’equip l’any passat, com a entrenador i secretari tècnic, però motivada pels mals resultats, la directiva va decidir cessar-lo dels dos càrrecs i substituir-lo en el primer d’ells per l’expreparador de l’Espanyol Miguel Ángel Lotina, que, malgrat millorar els números del conjunt basc i lluitar fins a l’última jornada, no ha pogut evitar el descens. La Real no jugava a segona divisió des de la temporada 1965 / 1966.

FINAL DE LA COPA DEL REI: SEVILLA - GETAFE (MADRID)

SEVILLA

A FAVOR:

Juande Ramos. Malgrat algunes relliscades puntuals, com la que va tenir a l’Espanyol, el manxec ha demostrat ser un dels millors entrenadors espanyols de l’última dècada.

Qualitat. Sense desmerèixer la del Getafe, la qualitat de la plantilla del Sevilla és força superior a la de l’equip madrileny.

Moral i confiança. El conjunt andalús, després de dues campanyes excepcionals, té la moral, la fe i la confiança pels núvols.

EN CONTRA:

El desgast físic. El Sevilla acumula una enorme quantitat de partits i físicament ja ho ha notat en les darreres jornades de Lliga.

Conformisme. Encara que guanyar un nou títol no amarga ningú, després de conquistar la Supercopa d’Europa, de renovar el títol de la Copa de la UEFA i d’aconseguir la classificació per a la Champions League, els jugadors sevillistes poden pensar que els objectius ja estan complerts.

Santiago Bernabeu. La final es disputa a Madrid i, per tant, el Sevilla es pot considerar pràcticament l’equip visitant.

GETAFE

A FAVOR:

Il·lusió. Pocs esperaven que l’equip de Bernd Schuster arribés a la final i la il·lusió per disputar-la és màxima.

Bernd Schuster. L’alemany, que podria ser el pròxim tècnic del Real Madrid, s’ha erigit els últims anys com un dels millors entrenadors del futbol espanyol.

La defensa. El meta argentí Abbodanzieri ha guanyat el trofeu Ricardo Zamora, encara que la seva participació a la final és dubtosa per la celebració de la Copa Amèrica.

EN CONTRA:

Inexperiència. La pròxima final de la Copa del Rei serà la primera que jugarà el Getafe en tota la seva història.

UEFA assegurada. Els madrilenys ja saben que, passi el que passi dissabte, debutaran a Europa la pròxima temporada. Hi podria haver cert conformisme.

Problemes de concentració. Schuster podria tenir dificultats per concentrar-se pel seu molt probable futur blanc.

DEU PARTITS QUE PORTEN A UN DESASTRE

Ahir vaig exposar quins eren al meu parer els deu màxims responsables del fracàs blaugrana a la temporada recentment finalitzada. Avui, en ordre cronològic, citaré els deu partits que han portat el FC Barcelona al desastre final.

Sevilla – Barça, 3-0 (Supercopa d’Europa, a la foto). Mentre els jugadors del Sevilla es trobaven plenament concentrats en el partit, els del Barcelona recollien premis i es contagiaven del glamour de Montecarlo. Conseqüència: bany espectacular del campió de la UEFA al vencedor de la Champions.

Real Madrid – Barça, 2-0 (Lliga). Primera derrota del quadro català a la Lliga que serveix a més per pujar la moral a l’etern rival, que havia entrat ja en la primera crisi esportiva de l’exercici arran de caure derrotat a Getafe. El Barça no aprofita les ocasions en el primer temps i s’enfonsa en la segona meitat.

Inter Porto Alegre – Barça, 1-0 (Mundial de Clubs). L’equip de Frank Rijkaard goleja en semifinals del Mundial celebrat al Japó l’América de Mèxic, en un partit ple de jugades vistoses que tant agraden a jugadors com Ronaldinho o Deco. Pel que fa a la final, el grup blaugrana fa la sensació de tenir un exagerat excés de confiança en les seves possibilitats. No obstant, el quadro català és incapaç de marcar, mentre que si ho aconsegueixen els brasilers en un increïble contracop en els darrers minuts.

Espanyol – Barça, 3-1 (Lliga). Poques vegades he vist un repàs tan clar de l’Espanyol al Barcelona. L’afable, cordial i tranquil Frank Rijkaard s’enfada tant que fins i tot es carrega un vidre de la banqueta de Montjuïc.

Sevilla – Barça, 2-1 (Lliga). Es complia més o menys la mitja hora de joc: el Barça guanyava per 0-1 al Sánchez Pizjuán i l’àrbitre va assenyalar penal a favor dels catalans, pena màxima que va provocar a més l’expulsió del central sevillista Aitor Ocio. Ronaldinho falla el llançament, l’equip de Rijkaard no aprofita la superioritat numèrica, rep dos gols i acaba el partit amb nou jugadors.

Barça – Liverpool, 1-2 (Champions League). El Barça compta amb la fortuna de marcar molt aviat (el pitjor que li pot succeir a un equip de les característiques del Liverpool), però els catalans reben l’empat per manca d’ofici en els últims instants del primer temps. A la segona part, l’entrenador perd els papers, sense pensar que hi havia un partit de tornada, i els anglesos ho aprofiten per guanyar.

Barça – Real Madrid, 3-3 (Lliga). Si no arriba a ser per Leo Messi, autor d’un hat trick (el tercer gol va tenir lloc al descompte), el Barça hagués tingut una de les pitjors debacles que es recorden en un clàssic al Camp Nou. La defensa va fer aigües de forma espectacular, ningú va marcar Guti i el club blaugrana va ser incapaç d’aprofitar, en les posteriors jornades, el factor psicològic d'haver-li restat a última hora dos punts al seu gran rival.

Getafe – Barça, 4-0 (Copa del Rei). La síntesi del desastre barcelonista aquesta campanya. Els madrilenys remunten un 5-2 i deixen el golàs de Messi a l’anada com una simple anècdota. Lamentable i vergonyós.

Barça – Betis, 1-1 (Lliga). El conjunt blaugrana s’hi juga el liderat, i en el minut 89, Assunçao fa una passada al seu compatriota Sobis mentre els defenses barcelonistes semblen no assabentar-se de res. El davanter brasiler sorprèn Víctor Valdés i el Barça perd un liderat que ja no recuperarà.

Barça – Espanyol, 2-2 (Lliga). El Real Madrid és incapaç de guanyar el Saragossa a la Romareda, però el Barça, amb un manca d’ofici indigne en un equip que un any abans havia assolit la Champions League, rep un gol de Tamudo al minut 89, se suma a l’"homenatge" del rècord golejador del capità blanc-i-blau i “tira” la Lliga en un matx on ningú va marcar De la Peña.

ELS CULPABLES D'UN FRACÀS

Un any després de completar, al meu parer, la millor temporada en la història del club, el FC Barcelona acaba de finalitzar una campanya molt decebedora que, sens dubte, pot considerar-se un fracàs. Aquests són, segons la meva opinió, els deu màxims culpables (exposats per ordre alfabètic) de què el Barça hagi acabat sense cap títol gran al museu:

Txiki Begiristáin. Algú hauria ja d’exigir al director tècnic que fes alguna cosa més que simplement donar el seu punt de vista durant els descansos del partits que juga el Barça. Tots sabem que l’anterior vice-president Sandro Rosell va fitxar Ronaldinho i Deco i que la contractació de Samuel Eto’o va ser una aposta personal del president Joan Laporta. Pel que fa al treball de Txiki, han arribat jugadors com Mario, Maxi López o Santi Ezquerro. Per tant, no podem dir que el basc hagi estat massa afortunat fins al moment en la seva feina. Cal esperar que, amb més experiència, l’encerti en el decisiu pròxim estiu perquè sinó començaré a pensar seriosament que el seu únic mèrit per ocupar el càrrec és ser amic de Johan Cruyff.

Anderson Luis da Souza Deco. La seva primera temporada al Barça va ser espectacular i durant la segona va continuar a un bon nivell, però durant aquesta campanya ha estat horrible. L’internacional portuguès no ha marcat el ritme, no ha aconseguit imposar equilibri i no ha recuperat tantes pilotes. Sens dubte l’equip ho ha notat.

Samuel Eto’o (foto). Tan bon futbolista com bocamoll. Les duríssimes declaracions del camerunès a Vilafranca del Penedès van acabar d’”incendiar” un vestidor que ja no era tan idíl·lic con en anteriors temporades. Crec que el davanter africà tenia força raó en algunes de les apreciacions que va fer a la capital de l’Alt Penedès, com quan va insinuar que Ronaldinho no entrenava prou, però hagués estat millor esperar a final de temporada per denunciar-ho. És una incògnita la seva continuïtat al club.

Joan Laporta. El president ha fet una tasca impressionant després de trobar-se el 2003 una entitat arruïnada en els aspectes esportiu, econòmic i social. Llavors ningú, ni els més optimistes, podien imaginar-se que, només tres anys més tard, el club hauria guanyat dues Lligues i una Champions League. No obstant, com molts dels futbolistes de l’equip, crec que Laporta s’ho va començar a creure massa, va ser excessivament optimista abans de començar l’exercici recentment finalitzat i no ha sabut arreglar a temps els problemes del vestidor. Ha fet la sensació de viure en un món de somni i fantasia, però arran de les declaracions d’ahir, podem tornar a trobar-nos el gran Laporta del 2003.

Rafa Márquez. Després d’una primera temporada discreta, el mexicà va ser clau en la segona com a mig centre i en la tercera com a central. Tanmateix, la seva campanya 2006/2007 ha estat molt dolenta, mostrant un nivell físic lamentable. Es comenta que el club escolta ofertes i que podria traspassar-lo aquest proper estiu.

Johan Neesquens. És curiós perquè quan va arribar com a futbolista el 1974, la seva contractació va desequilibrar un equip que havia guanyat espectacularment la Lliga, debut a que el davanter peruà Hugo Sotil es va quedar sense fitxa. No obstant, cinc anys després va marxar del club com un autèntic heroi. Ara, la seva primera campanya com a principal ajudant de Frank Rijkaard ha estat decebedora. Molts pensem que el substitut de Henk ten Cate, l’exsegon entrenador del club, hauria d’haver estat un home de les característiques de l’actual tècnic de l’Ajax, dur i disciplinari, i no un home afable com el mateix Rijkaard.

Frank Rijkaard. Havia fet fins aquesta temporada un treball excel·lent, sobretot com a gestor d’un vestidor sempre difícil per la presència de moltes estrelles. Molts dels mèrits de les dues Lligues i la Champions League assolides pel club blaugrana corresponen a l’entrenador holandès, que ha pogut compensar les seves llacunes tàctiques amb virtuts com donar-li mentalitat guanyadora a l’equip. Tanmateix, penso que tot es va començar a tòrcer quan Ten Cate, el seu complement ideal, va marxar l’estiu passat a l’Ajax i va ser substituït pel mític Neesquens, que no sembla que hagi estat l’home idoni per realitzar la tasca de segon entrenador. A més a més, Rijkaard sembla haver perdut el control del vestidor i ha estat força desafortunat en les diferents estratègies que ha utilitzat, amb la lectura dels partits o en els canvis realitzats.

Ronaldinho de Assís. Se li hauria de fer un monument al Camp Nou per tot el que ha donat al club (per a molts ha estat la peça més important perquè el Barça passés de ser un equip deprimit i perdedor a un d’alegre i guanyador). És evident, doncs, que se li podia permetre una mala temporada, però allò que crec que no es pot tolerar són continus actes d’indisciplina: no anar a una gran quantitat d’entrenaments per romandre al gimnàs, arribar tard de les vacances nadalenques sense justificació, no assistir al decisiu Barça – Espanyol de la penúltima jornada (estava sancionat) i passar-se matinades tocant els bongos en discoteques. Hauria de continuar sempre i quan es comprometi com el que més. En cas contrari, seria millor estudiar ofertes.

Paco Seirul·lo. Per molts l’artífex de l’excel·lent nivell físic mostrat pel Barça les anteriors temporades, Seirul·lo ho tenia molt complicat després d’un Mundial i una gira inexplicable. L’equip blaugrana mai ha tingut, durant tot l’exercici, una bona forma física i això ha pogut ser clau en la gran quantitat de gols rebuts en les segones parts.

Ferran Soriano. El vice-president econòmic, i segons es comenta l’hereu del president, ha fet també una tasca importantíssima a l’entitat blaugrana, tenint en compte que el club estava arruïnat el 2003 després de la pèssima gestió efectuada durant l’època de Joan Gaspart. No obstant, Soriano hauria de saber que el tema esportiu es troba per davant de l’econòmic i que la gira americana de l’estiu de 2006 va ser molt lucrativa, però també força inoportuna, i això ha acabat afectant físicament l’equip.

PARTITS HISTÒRICS: ARGENTINA - ANGLATERRA, 2-1 (1986)

Feia pocs anys que la terrorífica dictadura militar argentina li havia declarat la guerra a la Gran Bretanya governada per Margaret Thatcher, per la possessió de les illes Malvines. El conflicte va finalitzar amb un desastre terrible per al país sud-americà i va desacreditar encara més el sanguinari règim que havia instaurat Jorge Videla. Per tant, el partit que van disputar Argentina i Anglaterra el 1986, corresponent als quarts de final del Mundial de Mèxic, estava precedit per la polèmica i la rivalitat.

Diego Armando Maradona va fer en aquella càlida jornada mexicana el partit de la seva vida i va ser l’autor dels dos gols de la selecció que dirigia el controvertit Carlos Bilardo, dos gols molt diferents.

El primer el va aconseguir clarament amb la mà. Va sorprendre força que l’astre argentí fos capaç de superar en altura, malgrat la seva curta estatura, el gegant porter anglès Peter Shilton, però a la repetició es va observar com el Pelusa havia utilitzat la mà per batre el meta britànic. Quan se li va pregunar al crack per aquest fet, una vegada acabat el matx, va contestar que el gol l’havia realitzat “la mà de Déu”.

El segon gol (foto) va ser una autèntica obra d’art futbolística. Maradona va agafar la pilota més enllà del mig del camp i va començar a driblar tots els jugadors anglesos que li van sortir al pas, inclòs el porter Shilton, per marcar el gol potser més meravellós de la història. Quan a l’educat i gentleman seleccionador anglès Bobby Robson se li va preguntar per la polèmica del primer gol, va contestar més o menys el següent: “dóna igual. El segon ha valgut per dos”.

Un altre representant de la flema i el fair-play britànics, Gary Lineker, qui va ser màxim golejador del certamen i que aquell mateix estiu va fitxar pel FC Barcelona, va retallar diferències, però no va poder impedir la victòria d’Argentina.

L’equip de Bilardo, després d’eliminar Bèlgica a les semifinals, amb dos gols més de Maradona, es va proclamar bicampiona mundial a l’estadi Azteca arran de superar 3-2 el combinat d’Alemanya Federal.

UN QUART DE SEGLE DEL MUNDIAL D'ESPANYA

Avui es compleixen 25 anys de l’inici del Mundial d’Espanya, que va ser inaugurat a l’estadi Camp Nou de Barcelona. En el campionat hi va haver una mica de tot, grans partits i encontres avorrits, revelacions i decepcions, etc. Aquestes van ser algunes de les dades del certamen:

- L’absència d’Holanda. Els sots-campions de 1974 i 1978 no van poder classificar-se per al Mundial d’Espanya i tampoc ho aconseguirien quatre anys més tard per al de Mèxic. La retirada de grans futbolistes com Johan Cruyff, Robby Rensenbrinck, Ruud Krol, Johan Neesquens o Johnny Rep va provocar una lenta transició que va finalitzar amb el títol de l’Eurocopa de 1988.

- Inesperat desenllaç en el partit inaugural. El Mundial va començar amb sorpresa i Bèlgica va derrotar la vigent campiona Argentina a l’estadi Camp Nou de Barcelona.

- El despertar del futbol africà. Tunísia ja havia demostrat, quatre anys abans en el Mundial d’Argentina, que el futbol del continent africà estava emergint. Malgrat no poder superar la primera fase, Algèria i Camerun van fer un torneig extraordinari: els nord-africans van guanyar dos partits, el primer d’ells davant Alemanya, mentre que els sub-saharians es van acomiadar sense perdre cap matx.

- La Itàlia gris de la primera fase. El conjunt d’Enzo Bearzot es va classificar sense guanyar un sol partit (els va empatar tots tres) i el joc de l’Squadra Azzurra va ser força decebedor.

- La màgia del Brasil. Amb jugadors de tècnica exquisida com Sócrates, Falcao, Zico, Júnior o Eder, la Seleçao va realitzar una primera part del Mundial plena de màgia i fantasia.

- L’escàndol de l’Alemanya – Àustria. L’estadi del Molinón de Gijón va viure el pitjor partit del certamen: el resultat d‘1 a 0 a favor dels alemanys classificava les dues seleccions i deixava fora Algèria, i una vegada els alemanys van fer el gol, va semblar que hi havia pacte i entesa entre els dos equips.

- Un amfitrió horrorós. La selecció espanyola, que dirigia l'uruguaià José Emilio Santamaría, va fer un torneig pèssim. Va superar pels pèls la primera fase i no va tenir cap opció de classificar-se en la segona lligueta, que va compartir amb Alemanya i Anglaterra. L’equip espanyol no va saber aguantar la pressió de l’organitzador.

- Diego Armando Maradona se’n va abans de temps. No va ser un bon campionat el de Maradona, que amb 21 anys disputava el seu primer mundial. No va estar massa encertat en la majoria de partits i va ser expulsat en l´últim matx d’Argentina en el torneig, el qual va perdre contra el Brasil.

- L’Itàlia – Brasil. Va ser, juntament amb l’Alemanya – França de semifinals, el millor partit del Mundial. En l’encontre jugat al desaparegut estadi de Sarrià de Barcelona, els transalpins, amb un Rossi inspiradíssim (autor d’un hat-trick), van donar la sorpresa i van derrotar un Brasil esplèndid en atac, però molt innocent en defensa. Els de Bearzot van aconseguir la classificació per a les semifinals.

- Una Polònia que va recordar la de 1974. D’aquella gran Polònia de 1974 hi continuaven jugadors com Zmuda, Kasperczack, Szarmach o Lato, però la gran estrella el 1982 va ser Boniek. Els polonesos, com havien fet vuit anys abans a Alemanya, van acabar tercers a Espanya.

- L’Alemanya – França. Sensacional partit el que van disputar en semifinals, a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla, les dues seleccions europees. França, liderada per Platini, va arribar a tenir un 3-1 a la pròrroga, però Alemanya va acabar imposant el seu ofici, va remuntar i va eliminar els bleus a la tanda de penals.

- La final. Itàlia va ser molt superior a Alemanya i va vèncer 3-1 en la final jugada a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid. Rossi, Tardelli i Altobelli van marcar pels campions i Breitner ho va fer per l’equip germànic.

FINAL DEL CAMPIONAT DE LLIGA: REAL MADRID / BARCELONA / SEVILLA

REAL MADRID

A favor:

Dependre d’ell mateix. Els blancs només depenen d’ells i saben que si guanyen el Mallorca al Santiago Bernabéu, són campions passi el que passi als altres estadis.

Fabio Capello (foto). L’italià és tot un especialista en tornejos on impera la regularitat i ha aconseguit ja vuit títols de lliga en la seva carrera d’entrenador (quatre amb el Milan, un amb el mateix Real Madrid, un amb el Roma i dos amb el Juventus, comptabilitzant el de l’any passat que finalment va perdre en els despatxos).

La dinàmica positiva. L’actual líder és l’equip que compta amb millor forma física i amb més bon estat mental en aquest final de Lliga.

En contra.

Jugar amb foc. Davant l’Espanyol (4-3), Recreativo (2-3) i Saragossa (2-2), el Real Madrid ha salvat els partits en els últims instants.

Un club en construcció o en transició. Fins i tot en el cas de guanyar la Lliga, penso que els blancs no són encara un equip madur i consolidat i això ho pot pagar debut a la pressió que tindrà el proper diumenge.

Excés d’eufòria. Malgrat que Capello i els jugadors ho han intentat frenar, l’eufòria exagerada mostrada pel president Ramón Calderón pot perjudicar força l’equip.

FC BARCELONA

A favor:

Ronaldinho. Després de perdre’s per sanció el derby davant l’Espanyol, el brasiler podria estar molt motivat l’última jornada.

Individualitats. Messi, Eto’o i el mateix Ronaldinho, malgrat que els dos darrers no es troben en un bon moment, són probablement els millors futbolistes de la Lliga espanyola.

Adversari assequible. El Gimnàstic, ja descendit de categoria matemàticament, sembla el rival més senzill dels aspirants al títol.

En contra:

La síndrome dels últims minuts. Si els marcadors tornessin a estar molt ajustats, al Barça li podria venir el pànic durant els últims instants arran d’haver perdut força punts aquesta temporada en els darrers moments.

Frank Rijkaard. L’home que, segons la meva opinió, ha estat el gran artífex del Barça campió i triomfant de les anteriors temporades, juntament amb el president Joan Laporta i Ronaldinho, està força desafortunat en l’actual campanya.

La mentalitat perduda. La mentalitat guanyadora que va portar el club blaugrana a conquistar la Champions League l'any passat, ha desaparegut de manera sorprenent i misteriosa en l’actual exercici.

SEVILLA

A favor:

Confiança. Després d’haver obtingut la Supercopa d’Europa i la Copa de la UEFA, per segon any consecutiu, i d’haver-se classificat per a la final de la Copa del Rei, el Sevilla té tota la confiança amb les seves possibilitats.

Equilibri. Penso que el Sevilla està més equilibrat en les diferents línies que Madrid i Barça.

Molt a guanyar. Els andalusos han d’esperar pràcticament un miracle per guanyar la Lliga. Per tant, tenen molt a guanyar i molt poc a perdre.

En contra:

Desavantatge. Els de Juande Ramos han d’esperar l’empat del Real Madrid, com a mínim, i la derrota del FC Barcelona, a més a més de guanyar el seu partit.

Forma física. Després d’una temporada amb tants partits, el Sevilla arriba força just en l’aspecte físic.

Rival difícil. El Vila-real, que a més s’hi juga la classificació per a la UEFA, sembla un adversari més complicat que Mallorca i Nàstic, contrincants de Madrid i Barça respectivament.

EQUIPS HISTÒRICS: EL LIVERPOOL DE BOB PAISLEY

Bob Paisley, molts anys triomfant entrenador del Liverpool, continua sent a data d’avui l’únic entrenador que té tres Copes d’Europa al seu palmarès i ara fa justament 30 anys que en va obtenir la primera d’elles a l’estadi Olímpic de Roma. Paisley va tenir la virtut d’aprofitar perfectament la tasca que havia realitzat anteriorment el mític Bill Shankly, una institució i un símbol a Anfield Road, el qual havia agafat el Liverpool en un període força crític i li havia retornat al conjunt anglès la grandesa i la dignitat.

Abans de guanyar la seva primera Copa d’Europa, el Liverpool havia disputat tres finals europees: havia perdut la primera d’elles contra el Borussia de Dortmund (Recopa 1965/1966) i s’havia imposat en les dues següents davant el Borussia de Mönchenglabdach (UEFA 1972/1973) i Bruges (UEFA 1975/1976). Curiosament, contra aquests darrers equips, els anglesos conquistarien les seves dues primeres Copes d’Europa.

Copa d’Europa 1976/1977 (Roma). En una de les millors finals del torneig que jo recordo, el Liverpool va derrotar un gran Borussia de Mönchenglabdach (Vogts, Bonhoff, Stielike, Simonsen, Heynckes...) a l’estadi Olímpic de la capital italiana. McDermott, Smith i Neal van marcar per als campions i Simonsen ho va fer per als alemanys. Keegan, l’estrella del conjunt de Paisley, va abandonar Anfield després d’aquella final per fitxar per l’Hamburg.

Copa d’Europa 1977/1978 (Londres). L’escocès Dalglish substitueix Keegan i es converteix en l’heroi de la segona Copa d’Europa del club al marcar l’únic gol a la final jugada a l’estadi de Wembley. El Bruges (Cools, Lambert, Sorensen...) dóna moltes dificultats al grup de Paisley en una final molt més discreta que l’anterior.

Copa d’Europa 1980/1981 (París). Paisley i el Liverpool es converteixen en tricampions al Parc del Prínceps de la capital francesa arran de vèncer l’anomenat Real Madrid dels García, perquè, a part d’altres jugadors importants com Camacho, Stielike, Del Bosque, Juanito o Santillana, hi eren García Remón, García Cortés, García Navajas o Pérez García. El lateral Alan Kennedy va fer l’únic gol del partit en els compassos finals del matx.

Bob Paisley va deixar la banqueta d’Amfield i li va donar el relleu a un altre home de la casa, Joe Hagan, qui va guanyar la quarta Copa d’Europa el 1984 davant el Roma al mateix estadi Olímpic de la capital d’Itàlia i també en va ser el tècnic a la trista i tràgica final disputada a l’estadi Heysel de Brussel·les un any més tard, on els reds van caure davant el Juventus després que morissin 39 seguidors del club piamontès.

En el Liverpool de Paisley, i també de Hagan, van destacar jugadors com Clemence, Groobbelar, Neal (present a les primeres quatre Copes d’Europa del club), Smith, Thompson, els germans Ray i Alan Kennedy, Highway, Case, Lee, McDermott, Keegan, Toshack, Robinson, Souness o Dalglish. La tragèdia de Heysel van tancar la gran etapa internacional del Liverpool, que va ser durament sancionat per la UEFA sense participar en copes europees fins a la campanya 1991/1992.

Pel que fa als moments actuals, si bé és veritat que el conjunt anglès té una crisi molt important a nivell nacional, doncs no obté el campionat de Lliga des de 1990, en canvi l’equip està vivint un renaixement internacional: el club d’Amfield, amb Gérard Houllier com a entrenador, van assolir la tercera Copa de la UEFA i la segona Supercopa d’Europa (la primera es va guanyar el 1977) l’any 2001, mentre que amb l’espanyol Rafa Benítez de tècnic, els anglesos han obtingut la cinquena Copa d’Europa, ja coneguda com a Champions League, i la tercera Supercopa d’Europa el 2005, arribant de nou aquest any 2007 a la final de la Lliga de Campions.

Entrenador: Bob Paisley.
Un onze: Clemence, Neal, Hansen, Thompson, Smith, Kennedy, Case, McDermott, Keegan, Dalgish i Souness.
El més positiu: les tres Copes d'Europa guanyades en només cinc anys / futbolistes emblemàtics com Keegan i Dalglish, que mai van coincidir / la final de 1977.
El més negatiu: la ràpida marxa de Keegan a l'Hamburg / el joc a les finals de 1978 i 1981 / cap gran estrella malgrat que Keegan va obtenir dues Pilotes d'Or.

CAMPIÓ DE LA UEFA CUP 2006/2007: SEVILLA

DADES DEL CAMPIÓ

Entrenador: Juande Ramos.
Estrella: Kanouté (foto).
Altres jugadors bàsics: Palop, Alves i Navarro.
Alineació a la final: Palop, Alves, Navarro, Dragutinovic, Puerta, Martí, Maresca (Navas), Poulsen, Adriano (Renato), Kanouté i Luis Fabiano (Kerzhakov).
Equips a qui s’enfronta: Atromitos, Grasshoppers, Sporting Braga, Slovan Liberec, AZ Alkmaar, Steaua Bucarest, Xaikhtor Donetz, Tottenham Hotspur, Osasuna i Espanyol.
El millor: un estat de forma excepcional.
El pitjor: des de vuitens de final, els jugadors han anat força justos.

DADES GENERALS DEL TORNEIG

Final: Sevilla – Espanyol, 2-2 (penals: 3-1).
Golejadors: Adriano, Kanouté – Riera, Jonatas.
Seu: Hampden Park (Glasgow).
Semifinalistes: Wreder Bremen i Osasuna.

Després d’una etapa esportiva podríem considerar notable amb Luis Cuervas de president, el Sevilla va entrar en una greu crisi econòmica, la qual va acabar afectant també el basant futbolístic, que va desembocar en el descens el 1997 a la segona divisió, categoria en la qual el club andalús no jugava des de la temporada 1973/1974.

El club del Nervión va tornar dos anys després a la primera divisió, però el mal no havia estat eradicat i de nou, a la campanya 1999/2000, l’equip va descendir de categoria. Gairebé ningú, ni els més optimistes del Sánchez Pizjuán, podien imaginar-se llavors que uns anys més tard el Sevilla es convertiria en un dels millors equips, no només d’Espanya, sinó també d’Europa.

Va ser llavors, en aquell moment tan crític, quan tres homes es van convertir en la clau del futur sevillista: el president José María del Nido, el secretari tècnic Monchi i l’entrenador Joaquín Caparrós. Els andalusos van tornar el 2001 a la màxima categoria i, una vegada plenament consolidats a primera divisió, va arribar la primera classificació per a la Copa de la UEFA el 2005. S’iniciava l’època estel·lar.

La marxa de Caparrós al Deportivo, l’estiu de 2005, va originar una lògica inquietud a l’entitat del Nervión, però el substitut, Juande Ramos, a més d'adaptar les seves idees a l’equip, va tenir l’habilitat i la intel·ligència d’aprofitar l’excel·lent treball del seu predecessor, sense canviar res del que ja funcionava, i compenetrar-se perfectament amb Monchi, el que va ser porter del club durant la dècada dels 90 i que per a molts és el secretari tècnic que millor fitxa en el futbol espanyol.

A mi em va sorprendre molt el títol de la UEFA guanyat l’any passat pel Sevilla, entre d’altres coses perquè el conjunt andalús mai havia arribat més enllà d’uns vuitens de final en campionats europeus. El grup de Ramos va fer un torneig excel·lent, rubricat amb un espectacular 4-0 a la final disputada al Philips Stadium d’Eindhoven davant el Middlesbrough.

Si sorprenent va ser la victòria d’Eindhoven, encara més inesperada ho seria la de la Supercopa d’Europa a Mònaco, en què el Sevilla es va enfrontar al flamant campió de la Champions League, el poderós Barça de Ronaldinho, Eto’o i companyia. L’equip de Ramos li va donar una autèntica lliçó a un conjunt que ja començava a evidenciar que s’agradava massa, com ha quedat ben constatat en l’actual temporada, i va aconseguir una brillant victòria per 3-0.

La campanya 2006/2007 que està realitzant el Sevilla és extraordinària: ha guanyat, com ja he comentat, la Supercopa d’Europa, ha repetit el títol de la UEFA, es troba a la final de la Copa del Rei i lluita per aconseguir el títol de Lliga, havent obtingut ja matemàticament la classificació per a la Champions League.

Pel que fa al nou títol de la Copa de la UEFA, el Sevilla ha demostrat en tot el torneig tenir un enorme ofici - potser amb l’excepció de la segona part de la pròrroga de la final davant l’Espanyol, on va ser incapaç de mantenir l’avantatge en el marcador jugant amb un home més -, tal com es va observar en els vuitens de final contra el Xaikhtor Donetz, amb el gol del porter Andrés Palop a l'últim minut, en els quarts de final enfront el Tottenham Hotspur, en semifinals davant el sorprenent Osasuna o en la pròpia tanda de penals de la final contra l’Espanyol.

Els andalusos són el primer club, des de que el Milan d’Arrigo Sacchi va guanyar les Copes d’Europa de 1989 i 1990, que repeteix un títol europeu, i el primer que ho fa a la UEFA des del Real Madrid de la Quinta del Buitre, que va obtenir el trofeu els anys 1985 i 1986. En l’equip de Ramos han destacat el citat Palop, gran heroi sevillista del torneig, el dur capità Javi Navarro, l’incansable migcampista danès Poulsen, el golejador Kanouté i els brasilers Dani Alves, Renato, Adriano i Luis Fabiano.

PARTITS HISTÒRICS: REAL MADRID - FC BARCELONA, 0-5 (1974)

El FC Barcelona portava 14 anys sense guanyar la Lliga i, per acabar amb la llarga sequera, el llavors president del club, Agustí Montal, no va reparar en despeses i va fitxar el millor jugador del món del moment: Johan Cruyff. Amb l'holandès com a gran estrella, el Barça estava realitzant un campionat excel·lent.

Pel contrari, el Real Madrid estava passant per una crisi de joc i resultats i Miguel Muñoz, que portava sent entrenador del club blanc des de 1959, va deixar el càrrec que, de forma transitòria, va ocupar Luis Molowny.

Abans del partit del Santiago Bernabéu, corresponent a l’inici de la segona volta, l’avantatge del conjunt català era ja força important, però el Real Madrid, en cas de triomf, podia entrar encara en la lluita pel títol. Tanmateix, l’equip madridista va acabar rebent un tremend correctiu davant els seus eterns rivals.

Els primers compassos del matx van estar caracteritzats per la igualtat i res feia presagiar allò que acabaria succeint, però quan Juan Manuel Asensi (foto) va inaugurar el marcador, va començar un autèntic festival blaugrana. Abans del descans, Cruyff, en un acció personal plena de classe i habilitat, va aconseguir el segon gol i es va arribar al la mitja part amb el resultat de 0-2.

En el segon temps, el quadro català va completar la històrica victòria i de nou Asensi, el llavors capità Juan Carlos Pérez, en el millor gol de la nit, i el peruà Hugo Cholo Sotil, en un remat de cap, van deixar el marcador final en un rotund i espectacular 0-5. Com poc més tard va cantar el sarcàstic grup la Trinca, aquella nit “cinc campanades van sonar a la Puerta del Sol”.

Marinus Michels, l’entrenador holandès del Barça, va alinear en aquella inoblidable nit barcelonista l’onze format per Mora (substitut del lesionat Sadurní), Rifé, Torres, Costas, De la Cruz, Juan Carlos, Marcial, Asensi, Rexach, Cruyff i Sotil. Uns mesos més tard, a l’estadi del Molinón de Gijón i a cinc jornades per al final del torneig, el FC Barcelona es va proclamar campió de Lliga. Això si, el club català va haver d’esperar 11 anys més per guanyar-ne la següent.

AQUELLA LLIGA PERDUDA AMB UDO LATTEK

Fa pocs dies es va commemorar el 25è aniversari de la segona Recopa del FC Barcelona, guanyada al mateix Camp Nou davant l’Standard de Lieja, només tres anys més tard de l’històric primer títol assolit a Basilea. No obstant, al veure la foto del llavors entrenador, l’alemany Udo Lattek, no vaig poder deixar de pensar en què ja ha passat un quart de segle de la Lliga increïblement perduda de la temporada 1981/1982.

Recordo perfectament aquell exercici en què el Barça, malgrat les greus lesions de Bernd Schuster i Víctor Muñoz, va aconseguir prendre un important avantatge a la classificació i es va situar amb cinc punts i el goal - average per damunt de la Real Sociedad a manca de cinc jornades per finalitzar el campionat, en una època en què la victòria donava només dos punts. Semblava doncs tot preparat perquè Josep Lluís Núñez, que feia quatre anys que era president del club, pogués celebrar la seva primera Lliga.

Desconec si va ser per un excés de confiança, per no saber aguantar bé la pressió (fet molt comú en el Barça dels 80) o per una altra raó, però l’equip només va sumar dos punts de deu possibles en les últimes cinc jornades, cosa que va aprofitar perfectament la Real Sociedad per ploclamar-se campiona (va ser el seu segon títol consecutiu) amb dos punts d’avantatge. És a dir, en cinc jornades els bascos van sumar set punts més que els catalans. Increïble.

Els partits de l’enfonsament blaugrana van ser els següents:

Barça – Espanyol, 1-3. L’Espanyol no guanyava al Camp Nou des de 1973 (0-1) i no ho ha tornat a fer des de llavors (s’haurà d’esperar al pròxim dissabte per saber si els blanc-i-blaus trenquen aquesta mala ratxa). El conjunt que aleshores dirigia José María Maguregui va ser molt superior a un Barcelona espantat i bloquejat.

Osasuna – Barça, 3-2. Un altre partit en què els blaugranes van estar massa pressionats. Van fer el més difícil arran d’empatar, en els últims deu minuts, un partit que perdien per 2-0, però incomprensiblement van rebre el 3-2 en temps de descompte.

Barça – Athletic Bilbao, 2-2. L’equip de Lattek anava totalment perdut i no va passar de l’empat (i encara gràcies) davant un Athletic Club que va estar a punt d’endur-se els dos punts del Camp Nou.

Real Madrid – Barça, 3-0. El Barça ja tenia la Real Sociedad a només un punt i va ser totalment superat, fins i tot ridiculitzat, per l’etern rival al Santiago Bernabéu. Després d’aquella jornada, els de Lattek ja no eren líders i, per tant, arribaven a la darrera sense dependre d’ells mateixos.

Barça – Betis, 2-2. Fins i tot havent guanyat, els blaugranes no haguessin conquistat la Lliga perquè la Real va vèncer el clàssic basc davant l’Athletic. Per rematar un horrible i delirant final de campionat, els catalans es van deixar igualar un matx que dominaven per 2-0.

25 anys després encara em sembla inversemblant la pèrdua d’aquell títol, fet que va causar una enorme decepció només atenuada, que no compensada, per la citada Recopa guanyada pocs dies més tard.

CAMPIÓ DE LA CHAMPIONS LEAGUE 2006/2007: AC MILAN

DADES DEL CAMPIÓ

Entrenador: Carlo Ancelotti (foto).
Estrella: Kaká.
Altres jugadors bàsics: Maldini, Pirlo i Seedorf.
Alineació a la final: Dida, Oddo, Nesta, Maldini, Jankulowski (Kaladze), Gattusso, Pirlo, Ambrosini, Seedorf (Favalli), Kaká i Inzaghi (Gilardino).
Equips amb qui s'enfronta: Estrella Roja, RSC Anderlecht, AEK Atenes, Lilla Metrôpole, Celtic FC, Bayern Munic, Manchester United i Liverpool FC.
El millor: l'equip més competitiu del món.
El pitjor: sempre es qüestionarà la seva participació.

DADES GENERALS DEL TORNEIG

Final: AC Milan - Liverpool FC, 2-1.
Seu: Olímpic (Atenes).
Golejadors: Inzaghi (2) - Kuyt.
Semifinalistes: Manchester United i Chelsea FC.

Estiu de l’any 2006: el Milan, com altres equips italians, va ser sancionat pel cas de corrupció esportiva conegut com a Moggigate i es va quedar fora de la Champions League 2006/2007. Posteriorment hi va tenir lloc una nova sentència i el conjunt llombard va ser readmès a la competició, encara que es va veure obligat a disputar una fase prèvia que va superar sense massa dificultats.

El Milan es va veure força afavorit en el sorteig de la primera fase efectuat a Mònaco el mes d’agost, on va quedar enquadrat amb tres rivals força assequibles com el Lilla, l’AEK d’Atenes i l’Anderlecht. Quan el quadro de Carlo Ancelotti va disputar la lligueta es trobava en molt baixa forma i la continuïtat de l’entrenador es va posar força vegades en dubte. Malgrat tot, els italians van superar la ronda com a primer de grup, encara que jo particularment em pregunto que hauria succeït de jugar en un enquadrament més complicat, com per exemple en el que van compartir Chelsea, Barça i Werder Bremen.

El Milan a poc a poc va anar agafant el ritme de competició i va arribar a la fase decisiva del torneig en un moment òptim, eliminant en vuitens de final un incòmode Celtic i en quarts de final un Bayern de Munic que acabava de deixar fora el Real Madrid. Contra els alemanys, els italians van resoldre l’eliminatòria a l’Allianz Arena de Munic després d’un perillós resultat d’empat a dos a San Siro. A la capital de Baviera es van poder apreciar les principals virtuts del bloc d’Ancelotti: ofici, mentalitat guanyadora i esperit competitiu.

Quan el Milan es va convertir en l’únic semifinalista no anglès, gairebé ningú donava un euro per les possibilitats de l’esquadra rossonera i molt pocs creien fins i tot que tingués massa possibilitats d’eliminar el ressorgit Manchester United d’Alex Ferguson. No obstant, vam poder llavors observar el més gran Milan i també el millor Kaká, erigit en indiscutible estrella de l’equip arran de la marxa l’estiu passat d’Andrei Xevtxenko al Chelsea. En el partit d’anada, disputat a Old Trafford (3-2), tots dos equips van donar un espectacle meravellós i en el matx de tornada (3-0), a San Siro, el quadro d’Ancelotti li va donar una autèntica lliçó al de Ferguson.

A la final contra el Liverpool (2-1), jugada a l’estadi Olímpic d’Atenes, el Milan va prescindir de l’espectacle i el joc ofensiu mostrats a les semifinals i va posar en pràctica el seu inqüestionable ofici per afrontar aquest tipus de partits: va guanyar el xoc marcant en moments psicològics de l’encontre (últim minut de la primera part i darrers minuts de la segona meitat) i va consumar la revenja d’Istanbul 2005.

En l’equip del quasi sempre qüestionat Ancelotti hi han destacat el porter brasiler Dida, el central Alessandro Nesta, el ja mític capità Paolo Maldini (com el recent retirat Alessandro Costacurta, cinc copes d'Europa en vuit finals jugades), el migcampista Andrea Pirlo, l’incansable i lluitador Gennaro Gattusso, l’holandès Clarence Seedorf (cinc champions amb tres equips diferents), l’heroi de la final Filippo Inzaghi i lògicament el mitja-punta brasiler Kaká, segurament el millor jugador del món en aquests moments.

En definitiva, el campió de la Champions League 2006/2007 ho acabat sent un equip que, en principi, no hauria d’haver disputat el torneig. El futbol continua sent molt curiós perquè... algú ha oblidat que Dinamarca va guanyar, el 1992 a Suècia, una Eurocopa per a la qual no s’havia classificat i va ser admesa perquè Iugoslàvia va ser sancionada per la guerra dels Balcans ?

PARTITS HISTÒRICS: ITÀLIA - BRASIL, 3-2 (1982)

El ja desaparegut estadi de Sarrià de Barcelona va acollir el partit més extraordinari del Mundial d’Espanya 1982 (juntament amb l'Alemanya - França de semifinals), un dels encontres més espectaculars en la història de la Copa del Món i sens dubte el matx més impressionant que es va dirimir a l’antic feu de l’Espanyol.

Itàlia i el Brasil van protagonitzar el xoc decisiu d’un dels grups de la segona fase del campionat organitzat a Espanya per conèixer quina selecció es classificaria per a les semifinals. La Canarinha, dirigida per Telé Santana, va arribar a la cita havent guanyat tots els partits que havia jugat (davant la Unió Soviètica, Escòcia i Nova Zelanda, pel que fa a la primera fase, i contra l'Argentina, ja a la segona lligueta), practicant un joc excel·lent i molt ofensiu mitjançant brillants futbolistes com Sócrates, Falcao, Zico o Eder. Pel contrari, Itàlia, preparada per Enzo Bearzot, no havia vençut cap dels encontres de la fase de grups (havia empatat contra el Perú, Polònia i el Camerun) i, ja a la segona fase, havia també superat l'Argentina.

Paolo Rossi, que fins llavors no havia fet pràcticament res en tot el certamen, va avançar aviat Itàlia en el marcador i va deixar ben clar que, com a mínim, el Brasil no ho tindria gens fàcil per classificar-se. Pocs minuts més tard, el Doctor Sócrates va aconseguir igualar el marcador, però de nou Rossi va posar per davant el combinat italià. Quan el migcampista Falcao va tornar a anivellar la balança, feia la sensació que el conjunt europeu no tindria suficients forces per marcar de nou, però llavors la Seleçao va errar en la tàctica i va seguir atacant sense prendre les mínimes mesures defensives, fet que va aprofitar Rossi per completar el seu gran matx, aconseguint un hat-trick i classificant l'Squadra Azzurra per a les semifinals.

Com ja he indicat, el Brasil va seguir realitzant un futbol ofensiu una vegada Falcao va aconseguir empatar a dos gols el partit, però és possible que aquella selecció, els jugadors que la formaven, no sabessin fer una altra cosa que no fos atacar. Va ser a partir d’aquella dolorosa eliminació en què al país sud-americà van arribar a la conclusió que el futbol havia canviat molt des de Mèxic 1970 i que guanyar un Mundial només amb “jogo bonito” era impossible. No és estrany que des de llavors futbolistes com l’actual seleccionador Dunga prenguessin un important protagonisme a l'equip brasiler.

Quant a Itàlia, que tenia magnífics futbolistes com Dino Zoff, el desaparegut Gaetano Scirea, Antonio Cabrini, Marco Tardelli, Giancarlo Antognoni, Bruno Conti o el citat Rossi, després de derrotar Polònia en semifinals, en un altre partit disputat a Barcelona, però al Camp Nou, va vèncer Alemanya a la final, jugada al Santiago Bernabéu de Madrid, i es va convertir en tricampiona mundial.