ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS (2)



- FC Salzburg

País: Àustria.

Entrenador: Peter Zeider.
Capità: Jonathan Soriano.
Títols: 9.
El millor: la condició d’ídol del davanter català Soriano.
El pitjor: manca una gran temporada internacional (el club va ser finalista de la Copa de la UEFA l’any 1994).

- Ludogorets Razgad

País: Bulgària.
Entrenador: Bruno Ribeiro.
Capità: Svetoslav Diakov.
Títols: 4.
El millor: quart títol de Lliga consecutiu.
El pitjor: la travessa pel desert d’històrics com CSKA i Levski Spartak.

- Dinamo Zagreb

País: Croàcia.
Entrenador: Zoran Mamic.
Capità: Josip Simunic.
Títols: 21 (4 iugoslaus i 17 croats).
El millor: 10è campionat de Lliga consecutiu.
El pitjor: manca de gran rivalitat i poc èxit internacional (el conjunt balcànic té una Copa de Fires al seu palmarès).

- FC Midtjylland

País: Dinamarca.
Entrenador: Glen Riddersholm.
Capità: Kristian Bach Back.
Títols: 1.
El millor: primera Lliga de la seva història.
El pitjor: l’interrogant de saber si es tracta d’un títol aïllat.

- FK AS Trencin

País: Eslovàquia.
Entrenador: Martin Sevela.
Capità: Peter Klescik.
Títols: 1.
El millor: l’equip s’estrena el palmarès.
El pitjor: pot ser complicat tornar sorprendre grans dels país com l’Slovan.

- Maribor Branik

País: Eslovènia.
Entrenador: Ante Simundza.
Capità: Marcos Tavares.
Títols: 13.
El millor: 5è títol consecutiu.
El pitjor: el sostre del conjunt eslovè sembla trobar-se a la fase de grups de la Lliga de Campions.

- Videoton FC

País: Hongria.
Entrenador: Joan Carrillo.
Capità: Giorgi Sandor.
Títols: 2.
El millor: el campionat de fa dos anys no va ser cap casualitat.
El pitjor: gairebé impossible repetir el resultat internacional de l’any 1985, quan va ser finalista de la Copa de la UEFA.

- Molde FK

País: Noruega.
Entrenador: Tor Ole Skullerud.
Capità: Daniel Berg Hestad.
Títols: 3.
El millor: el millor moment de la seva història.
El pitjor: s’espera una duel força difícil amb el Rosenborg per aconseguir l’hegemonia.

- Lech Poznan

País: Polònia.
Entrenador: Maciej Skorza.
Capità: Lukasz Tralka.
Títols: 7.
El millor: trencar la ratxa de Legia i Wisla.
El pitjor: serà complicat que ho torni a aconseguir.

- Steaua Bucarest

País: Romania.
Entrenador: Mirel Radoi.
Capità: Cristian Tanase.
Títols: 26.
El millor: el conjunt de Bucarest torna a transitar per un període triomfant.
El pitjor: queda molt llunyà el títol de la Copa d’Europa de 1986.

- FK Partizan

País: Sèrbia.
Entrenador: Zoran Milinkovic.
Capità: Sasa Ilic.
Títols: 18 (11 iugoslaus i 9 serbis).
El millor: vuitena Lliga en nou anys.
El pitjor: l’assignatura pendent d’Europa.

- Malmö FF

País: Suècia.
Entrenador: Age Hareide.
Capità: Markus Rosenberg.
Títols: 21.
El millor: segon títol consecutiu en un torneig molt igualat.
El pitjor: sembla una utopia jugar de nou una final de la Copa d’Europa com va fer l’any 1979.

- FC Basilea

País: Suïssa.
Entrenador: Paulo Sousa (foto).
Capità: Marco Streller.
Títols: 18.
El millor: sis campionats de Lliga consecutius i classificació per als vuitens de final de la Champions League.
El pitjor: la marxa del tècnic portuguès Sousa al Fiorentina.

- Viktoria Plzen

País: Txèquia.
Entrenador: Miroslav Koubek.
Capità: David Limpirski.
Títols: 3.
El millor: tres títols en nomes sis anys.
El pitjor: cap d’ells de forma consecutiva. 

GRANS FUTBOLISTES CATALANS DE LA HISTÒRIA: PACO CLOS

Comarca: Maresme.

Any de naixement: 1960.

Lloc de naixement: Mataró.
Demarcació: davanter.
Clubs: FC Barcelona i Real Múrcia.
Títols de clubs: 1 Lliga espanyola, 1 Copa del Rei i 1 Copa de la Lliga.

El millor: la campanya 1984 / 1985

El davanter centre mataroní ja havia actuat alguns partits amb anterioritat a les odres de César Luis Menotti, com en la final de la Copa del Rei que el Barça va perdre conra l’Athletic Club l’any 1984, però va ser durant la campanya 1984 / 1985, ja amb Terry Venables com a entrenador, quan l’atacant maresmenc va explotar, guanyant el campionat de Lliga i debutant com a internacional.

El pitjor: el motí de l’Hesperia

Després d’aquella extraordinària temporada, tant Clos com el Barça van entrar en crisi, especialment arran de la trista derrota de l’equip en la final de la Copa d’Europa de 1986, davant l’Steaua de Bucarest a Sevilla. Aquell planter es va aburgesar i, fins i tot, penso que desmotivar, fins a arribar al patètic episodi del Motí de l’Hesperia, després del qual l’atacant català va abandonar el Camp Nou.

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: PANATHINAICÒS FC



Lliga: grega.

Estadi: Spyros Louis.

Uniforme: samarreta i pantalons verds.

Títols estatals: 26 Lligues, 20 Copes i 5 Supercopes.

Títols internacionals: 1 Copa dels Balcans.

Els millors entrenadors de la seva història: Stjepan Bobek, Kasimierz Gorski i Ferenc Puskas

Els millors jugadors de la seva història: Flávio Conceiçao, Theofanis Gekas, Giorgios Karagounis, Kostas Katsouranis, Nikos Lyberopoulos, Antonios Nikopolidis, Dimitrios Papadopoulos, Dimitrios Salpingidis i Gilberto Silva.

El millor: la seva històrica final de la Copa d’Europa l’any 1971.

El pitjor: molts anys a l’ombra de l’Olympiacòs.

S’HAURIA D’ACABAR JA AMB LA PUBLICITAT DE QATAR

El pròxim 18 de juliol hi haurà eleccions al FC Barcelona, per a les quals es presenten set candidats, encara que sembla que només cinc d’ells, per ordre alfabètic Josep Maria Bartomeu, Agustí Benedito, Toni Freixa, Joan Laporta i Jordi Majó, tenen possibilitats de superar el complicat tall de les signatures.

Penso que ha arribat el moment de què el pròxim president barcelonista posi fi a la publicitat de Quatar, tant a la samarreta de l’equip com en diferents instal•lacions del Camp Nou. Benedito, Freixa, Laporta i Majó ja han garantit, en cas de victòria de les seves candidatures, que les aerolínies de l’emirat àrab deixaran de ser l’espònsor del club, però si Bartomeu continua com a màxim mandatari de la societat, molt probablement hi continuaria vigent.

Segons diferents fonts, Qatar és una dictadura que compta amb importants dèficits en drets civils: les dones estan en l’àmbit social clarament discriminades, l'homosexualitat està tipificada com a delicte i els obrers que treballen en la construcció dels estadis que albergaran el Mundial de l’any 2022, en què hi ha grans dubtes sobre la netedat de l’atorgament per part de la FIFA, es troben en condicions properes a les de l’esclavitud.

A més, si tenim en compte mitjans nord-americans i alemanys de força credibilitat informativa, el país asiàtic podria estar finançant un règim tan salvatge, abominable, fanàtic i deplorable com l’Estat Islàmic, que en zones on ha aconseguit el poder, com a Líbia, l’Iraq o Síria, ha portat a terme atrocitats que porten clarament a l’època medieval.

Algú sempre podrà argumentar que Qatar, i també un estat de la mateixa zona i amb característiques similars com els Emirats Àrabs Units, patrocinen o han patrocinat altres grans clubs europeus com Real Madrid, Arsenal, Milan o París Saint – Germain, però crec que el Barça és una entitat diferent, tenint en compte, per exemple, que es va veure molt afectada per altres dictadures, les de Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco, i que, durant el règim del segon, el seu president Josep Suñol va ser afusellat. 

EL MODEL DE LA MASIA EN PERILL



Aquesta temporada ha estat històrica per al FC Barcelona, que s’ha convertit en la primera entitat europea capaç de conquistar dues vegades la triple corona formada pel campionat de Lliga, el torneig de Copa i la Copa d’Europa o Lliga de Campions. No obstant, hi ha un tema que es preocupant: la pèrdua d’importància que està tenint la Masia els darrers temps.

Tres són les principals raons per pensar que el model de la Masia es troba en perill:

Menys jugadors de la pedrera titulars. Quan el Barça va assolir la seva quarta Copa d’Europa, el 2011 a Wembley, tenia vuit homes procedents de la Masia que jugaven assíduament en l’onze inicial: Víctor Valdés, Carles Puyol, Gerard Piqué, Sergio Busquets, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Pedro Rodríguez i Leo Messi. Aquest any, en la cinquena Copa d’Europa, guanyada a Berlín, han estat cinc els jugadors normalment titulars que han comptat amb experiència als equips inferiors: Piqué, Jordi Alba, Busquets, Iniesta i Messi. És a dir, l’única novetat en relació a fa quatre anys ha estat el lateral esquerre de l’Hospitalet de Llobregat, que va ser fitxat del València.

Força temps que un jove procedent del B no es fa amb un lloc important en les alineacions. L’últim jugador del filial que va debutar al primer equip i que posteriorment ha comptat amb continuïtat com a titular ha estat Busquets, que va jugar el seu primer partit al Camp Nou en el llunyà any 2008.

El descens del Barça B. Un any després que el filial igualés, amb Eusebio Sacristán, la millor temporada de la seva història, amb un extraordinari tercer lloc, el Barça B ha descendit a segona divisió B com a cuer. S’ha demostrat que la destitució d’Eusebio va ser un greu error, mentre futbolistes com Alejandro Grimaldo, Sergi Samper, Alen Halilovic, Adama Traoré, Sandro Ramírez i Munir el Haddadi semblen haver estancat la seva progressió.

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: JUAN MANUEL FANGIO



Esport: Automobilisme.

País: Argentina.

Dècada estel•lar: 50.
Principals triomfs: 5 títols del món de Fórmula 1, amb 24 triomfs, 35 podis i 29 poles.
El millor: un rècord que va durar dècades.
El pitjor: cap argentí ha tornat a ser campió del món.

Fins a la irrupció del pilot alemany Michael Schumacher, que va assolir 7 títols mundials de Fórmula 1, l’argentí Juan Manuel Fangio va tenir durant un munt d’anys el rècord de campionats de la categoria reina de l’Automobilisme, arran de proclamar-se 5 vegades campió del món, en una espectacular i triomfant dècada dels 50. Fangio, que va formar part d’escuderies com Alfa Romeo, Ferrari, Mercedes o Maserati, és un dels grans mites de la història del motor, però després de la seva retirada cap altre argentí ha regnat als circuits de la Fórmula 1, malgrat els esforços realitzats dos decennis més tard per Carlos Alberto Reutemann.

10 PROTAGONISTES DEL SEGON TRIPLET

Molts han estat els protagonistes del segon triplet Lliga / Copa / Champions del FC Barcelona i, encara que en aquesta llista hi podrien estar perfectament homes com Marc – André ter Stegen, Dani Alves, Javier Mascherano, Jordi Alba, Sergio Busquets o, fins i tot, el destituït Andoni Zunizarreta, els elegits, per ordre alfabètic, són el següents:

Josep Maria Bartomeu. Encara que sembla que ho va fer a contracor, assessorat pels seus vicepresidents Javier Faus i Carles Vilarrubí, la decisió del president d’avançar un any les eleccions ha estat decisiva per calmar el sempre complicat entorn barcelonista.

Claudio Bravo. Si bé ha estat absent tant a la Copa del Rei com a la Champions League, en què l’entrenador li ha atorgat la titularitat al jove arquer alemany Ter Stegen, el rendiment al campionat de Lliga del porter xilè ha estat magnífic, en què ha guanyat el trofeu Ricardo Zamora i ha batut rècords d’imbatibilitat.

Andrés Iniesta. Si bé és cert que la primera part de l’exercici va ser força discreta, tal com havia estat, en línies generals, la temporada 2013 / 2014, el centrecampista manxec ha anat de menys a més pel que fa al seu rendiment i ha acabat sent un dels jugadors decisius del grup, sense oblidar les seves tasques com a segon capità, sobretot després de la crisi d’Anoeta.

Luis Enrique Martínez. L’entrenador asturià ha estat molt important en l’aspecte tàctic, portant a terme modificacions en el tradicional sistema del club, i molt especialment en el físic, doncs els jugadors han arribat a la fase decisiva de la temporada en un excel•lent estat de forma. A més, en el moment més crític, el tècnic va saber flexibilitzar la seva relació amb les estrelles.

Leo Messi. La seva discreta campanya 2013 / 2014 va fer témer a alguns afeccionats barcelonistes que l’estrella argentina iniciava el seu declivi, però el davanter argentí, que ha realitzat una important evolució en el seu joc, ha completat un dels millors exercicis que se li recorden, sent bàsic i decisiu en el segon triplet en la història del club.

Neymar da Silva (foto). Després d’una primera temporada molt irregular, l’atacant brasiler ha realitzat una segona campanya com a blaugrana esplèndida, amb un munt de gols, alguns dels quals han resultat decisius per obtenir la triple corona.

Gerard Piqué. Sempre vaig considerar el central barceloní un dels homes que més es va distingir en els símptomes d’aburgesament i autocomplaença en les tres anteriors campanyes del Barça, però aquesta temporada, després de ser “castigat” amb vàries suplències per Luis Enrique, s’ha produït de nou la seva millor versió.

Ivan Rakitic. Amb el permís dels porters Bravo i Ter Stegen, ha estat el millor fitxatge de l’estiu de l’any 2014, si bé és veritat que va patir una crisi durant la primera part de la temporada. El croat ha donat equilibri al bloc blaugrana i, malgrat disposar d’una bona tècnica, s’ha distingit per les seves tasques de treball.

Luis Suárez. Malgrat que el davanter uruguaià no va poder jugar fins a finals del mes d’octubre, i posteriorment li va costar adaptar-se al sistema de l’equip, ha acabat sent un futbolista fonamental, especialment a la Lliga de Campions.

Xavi Hernández. Potser ha estat en aquesta temporada, l’última de les seves 17 campanyes al primer equip del Barça, la què menys minuts ha disputat, però ha exercit com a capità i líder del vestidor del Camp Nou, especialment arran de la crisi sorgida per la derrota a Anoeta, en què sembla que la seva gestió entre Luis Enrique i Messi va ser decisiva.

ELS PRINCIPALS CAMPIONS DE COPA EUROPEUS

- VFL Wolfsburg (Alemanya)

Entrenador: Dieter Hecking.

Principal futbolista: Bas Dost.
El millor: una campanya molt completa.
El pitjor: lluny encara del potencial del Bayern.

Extraordinària temporada del Wolfsburg, el club que va ser el sorprenent campió de la Bundesliga l’any 2009. L’equip de Dieter Hecking ha estat segon del torneig de la regularitat, encara que lluny del Bayern de Munic de Pep Guardiola; li ha guanyat la final de la Pökal al Borussia de Dortmund, en el comiat de Jürgen Klopp com a tècnic de l’entitat de Westfàlia, i ha disputat els quarts de final de la Lliga Europa.

- Arsenal FC (Anglaterra)

Entrenador: Arséne Wenger.
Principal futbolista: Santi Cazorla (foto).
El millor: segona Cup consecutiva per als londinencs.
El pitjor: continua sent un equip que es troba per sota de les expectatives.

Després d’un munt d’anys de sequera, l’Arsenal ha aconseguit guanyar les dues últimes edicions de la Cup. A diferència de l’any passat, quan l’equip londinenc ho va passar molt malament davant el modest Hull City, en l’edició d’aquesta temporada, el conjunt d’Arséne Wenger, que ha garantit la seva continuïtat a l’Emirates Stadium, ha tingut una plàcida final contra l’històric Aston Villa.

- París Saint – Germain (França)

Entrenador: Laurent Blanc.
Principal futbolista: Zlatan Ibrahimovic.
El millor: quatre corones històriques.
El pitjor: va mancar la Champions.

El PSG ha estat capaç de conquistar la darrera temporada Lliga, Copa, Supercopa i Copa de la Lliga, assolint el bloc de Laurent Blanc quatre corones estatals històriques, en el cas de la segona d’aquestes competicions arran de vèncer, amb força més problemes dels previstos, l’Auxerre de segona divisió. L’assignatura pendent dels parisencs continua sent la Lliga de Campions.

- FC Groningen (Holanda)

Entrenador: Erwin van de Looi
Principal futbolista: Maikel Kieftenbeld.
El millor: primer títol de la seva història.
El pitjor: un plantilla de futbolistes desconeguts per al gran públic.

La Copa d’Holanda sembla abonada a les sorpreses els últims anys: si la campanya anterior el campionat el va obtenir el PEC Zwolle, que a més va derrotar amb molta claredat l’Ajax, aquesta temporada el vencedor ha estat el Groningen, precisament arran de batre el PEC. És el primer títol oficial que conquista en tota la seva història la institució de la localitat del nord del país.

- Juventus FC (Itàlia)

Entrenador: Massimiliano Allegri.
Principal futbolista: Paul Pogba.
El millor: una de les millors temporades de la història de la Vecchia Signora.
El pitjor: no poder completar el triplet.

Molts han estat els anys de glòria de la institució torinesa, però potser mai havia estat tan a prop de la triple corona formada per Scudetto, Coppa i Champions com en aquesta temporada. No obstant, després de conquistar la seva quarta Lliga consecutiva i assolir la Copa davant el Lazio de Roma a la pròrroga, l’equip piamontès va caure a la final de la Lliga de Campions enfront el Barça.

- Sporting Clube (Portugal)

Entrenador: Jorge Jesús Pinheiro.
Principal futbolista: Rui Patrício.
El millor: sortir de l’ombra de Benfica i Porto.
El pitjor: títols en comptagotes.

Normalment a l’ombra dels dos grans clubs del país, el conciutadà Benfica i el Porto, ha suposat un important èxit per a l’Sporting el títol de la Taça obtingut fa unes setmanes. No ho va tenir gens fàcil l’entitat lisboeta del José Alvalade a la final, doncs va haver de remuntar el partit contra l’Sporting de Braga, club al qual només va poder superar en la tanda penals. 

ALTRES CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS (1)

- KKA Gant (Bèlgica)

Entrenador: Hein Vanhaezenbrouck.

Principal futbolista: Sven Kums.
El millor: primer títol de Lliga en la història de l’entitat.
El pitjor: un bloc sense grans individualitats.

L’equip de la ciutat flamenca ha donat la sorpresa i ha aconseguit endur-se la primera Lliga de Bèlgica de la seva història, superant el gran favorit, l’històric Anderlecht, que aquest any només ha pogut ser tercer, a més d’altres esquadres que semblaven tenir més possibilitats teòriques per guanyar el títol, com eren els casos del Bruges, segon classificat; Standard de Lieja o Genk.

- Celtic FC (Escòcia)

Entrenador: Ronny Deila.
Principal futbolista: Derk Boerrigter.
El millor: una col•lecció de títols nacionals impressionant.
El pitjor: un any més sense la competència del Glasgow Rangers.

Si bé és veritat que, en un principi, l’històric Aberdeen, que s’ha fet finalment amb la segona plaça de la classificació, va pressionar l’equip blanc-i-verd, amb el pas de les jornades, el club catòlic de Glasgow va aconseguir incrementar el seu avantatge i va guanyar amb claredat el seu 46è títol de Lliga, a vuit encara del rècord del Glasgow Rangers, que continua enfonsat en la segona categoria.

- Olympiacòs FC (Grècia)

Entrenador: Vítor Paneira.
Principal futbolista: David Botía.
El millor: 15 de les últimes 17 Lligues.
El pitjor: l’estranya destitució de Michel González.

El conjunt del Pireu ha conquistat la seva 15a Lliga dels últims 17 anys, mostrant novament que és indiscutiblement el millor club hel•lè de les dues darreres dècades. Malgrat els bons resultats, fins i tot a Europa, l’espanyol Michel González va ser cessat del seu càrrec i substituït pel portuguès Vítor Paneira, que ha disposat d’un equip on el bloc es troba molt per damunt de les individualitats.

- Zenit Sant Petersburg (Rússia)

Entrenador: André Villas – Boas.
Principal futbolista: Givanildo Vieira Hulk.
El millor: el ressorgiment de Villas Boas.
El pitjor: la decebedora campanya europea.

L’entitat de Sant Petersburg i el CSKA de Moscou s’estan repartint els últims campionats del tormeig rus, deixant en un segon pla clubs com l’històric Spartak de Moscou o el Rubin de Kazan. Aquesta temporada, el Zenit ha recuperat el títol amb un bloc en què hi destaquen el tècnic portuguès André Villas Boas, el davanter brasiler Hulk o els veterans Andrei Arxavin i Alexander Kerzhakov.

- Galatasaray SK (Turquia)

Entrenador: Hamza Hamzaoglu.
Principal futbolista: Wesley Snejder (foto).
El millor: 20è campionat de Lliga del conjunt d’Istanbul.
El pitjor: una mica lluny de les grans èpoques internacionals.

El Galatasaray ha conquistat aquesta temporada el seu 20è títol de Lliga, desempatant en el palmarès de la competició amb el seu gran rival ciutadà, el Fenerbahçe. L’equip de Hamza Hamzaoglu, que disposa de futbolistes veterans com Fernando Muslera, Felipe Melo o Wesley Snejder, ha realitzat, però, una campanya europea molt decebedora, en què no va superar la fase de grups de la Champions.

- Dinamo Kiev (Ucraïna)

Entrenador: Serhi Rebrov.
Principal futbolista: Alexander Xovkovski.
El millor: el retorn d’un històric.
El pitjor: l’entorn polític.

En una Ucraïna convulsa pel conflicte bèl•lic que s’hi està vivint, el Dimano de Kiev, després d’alguns anys a l’ombra del Xakhtar Donetsk, ha recuperat el campionat de Lliga, superant el conjunt de Mircea Lucescu i el Dnipro Dnipropetrovsk, sorprenent finalista de la Lliga Europa. Una de les causes del retorn del títol a la capital, podria ser-ne el fet que Kiev es troba en una situació més estable que no pas Donetsk. 

QUI S’OPOSA A FLORENTINO PÉREZ ?

Hi ha una cosa que sempre m’ha sorprès i m’ha cridat l’atenció: les escasses crítiques que rep, per part de la premsa de la capital espanyola i l’afecció blanca, el president del Real Madrid Florentino Pérez, malgrat que aquest, segons el meu parer i crec que el de moltes altres persones, està portant a terme una nefasta gestió esportiva a la societat madridista.

Durant la primera etapa de presidència de Pérez, des de l’any 2000, quan sorprenentment va batre en les eleccions Lorenzo Sanz gràcies al vot per correu, fins que va presentar la dimissió l’any 2006, el Real Madrid va guanyar dues Lligues (2001 i 2003), dues Supercopes d’Espanya (2001 i 2003), una Lliga de Campions (2002), una Supercopa d’Europa (2002) i una Copa Intercontinental (2002), un palmarès que es podria considerar brillant en un club normal, però no tant pel que fa a una entitat que s’havia gastat un munt d’euros en els fitxatges de galàctics com Luis Figo, Zinedine Zidane, Ronaldo da Lima, el mediàtic David Beckham i Michael Owen.

Després d’obtenir el campionat de Lliga de l’any 2003, el president va decidir prescindir dels serveis de l’entrenador Vicente del Bosque, amb dues Champions League al seu historial (n’havia obtingut la primera l’any 2000), aparentment perquè el tècnic salmantí no tenia suficient glamur per dirigir l’equip madridista, mentre va donar la baixa a futbolistes que donaven equilibri al bloc com el veterà Fernando Hierro, Claude Makélélé o Fernando Morientes. En aquest punt, coincidint amb el ressorgiment del FC Barcelona, va començar una profunda crisi que el va portar a presentar la dimissió.

Després de dos convulsos anys sota la presidència de Ramón Calderón, que, malgrat conquistar el Real Madrid dues Lligues consecutives, va patir una pressió insuportable, segurament des de l’entorn de Florentino, el 2009 Pérez, sense cap mena d’oposició i, per tant, sense necessitat de concórrer a unes eleccions, va recuperar el poder de la institució madridista, en què ha continuat amb la seva dèria d’excercir com a teòric director tècnic i de col•leccionar cromos, en aquest cas els de Ricardo Kaká, Cristiano Ronaldo, Karim Benzema, Gareth Bale, que segueix sent el traspàs més car de la història, o James Rodríguez.

A més, Pérez ha seguit una gestió esportiva força incoherent, si tenim en compte que ha fitxat com a entrenadors homes tan diferents com el xilè Manuel Pellegrini, el portuguès José Mourinho, l’italià Carlo Ancelotti i ara l’espanyol Rafael Benítez. És a dir, un preparador amant del joc ofensiu i de toc (Pellegrini), dos tècnics que donen una gran importància al sistema defensiu i de destrucció (Mourinho i Benítez) i un entrenador que podríem dir que és una fusió entre els dos conceptes (Ancelotti).

En aquesta segona etapa presidencial, el Real Madrid de Florentino ha assolit una Lliga (2012), dues Copes del Rei (2011 i 2014), una Supercopa d’Espanya (2011), una Lliga de Campions (2014), una Supercopa d’Europa (2014) i un Mundial de Clubs (2014), igualment un historial fantàstic per a una esquadra corrent, però no massa espectacular per a un club que ha realitzat una inversió excepcional i que queda lluny dels títols que en el mateix període ha conquistat el Barça, el gran rival.

Malgrat totes les errades que penso que ha comès Pérez en les seves dues experiències com a president madridista, crec que algunes de gruixudes (destitució de Del Bosque, incoherència en la gestió esportiva o el munt de diners pagats per Bale), com ja he indicat, no observo a la capital espanyola una gran oposició al màxim mandatari de la històrica societat, fet que no entenc en absolut. 

30 ANYS DE LA TRAGÈDIA DE HEYSEL

El passat 29 de maig es van complir tres dècades d’un dels episodis més tristos i tràgics que ha viscut el món del futbol: la mort de 39 espectadors, la majoria d’ells seguidors del Juventus de Torí, en el prolegòmens de la final de la Copa d’Europa que l’any 1985 van disputar el club piamontès i el Liverpool, a l’estadi Heysel de Brussel•les.

Eren aleshores uns anys molt complicats pel que fa als aldarulls, escàndols i polèmiques que provocaven els seguidors més radicals dels conjunts britànics, doncs anteriorment els afeccionats d’equips com el Glasgow Rangers o el Leeds United havien efectuat importants destrosses en estadis, a les ciutats de Barcelona i París respectivament. La gravíssima crisi econòmica que va patir el Regne Unit durant la dècada dels 70, amb les seves seqüeles en un altíssim atur juvenil, situació que es va veure agreujada al decenni dels 80 amb les polítiques socio-econòmiques ultraliberals de la primera ministra Margaret Thatcher, van radicalitzar part de la societat més jove de la Gran Bretanya, que va tenir, amb els anomenats hooligans, la seva branca en el futbol.

El dia anterior a la final, alguns seguidors del Liverpool ja havien causat estralls al centre de la capital belga, fet pel qual encara s’entén menys perquè els màxims responsables polítics i policials de Bèlgica no van muntar un dispositiu més ferm pel que respecta a la seguretat de l’estadi, encara que no va ser fins poc abans de l’inici del partit quan el comportament dels anglesos, alguns amb clares evidències d’embriaguesa, no van provocar el desastre. Els hooligans del Liverpool van començar a llençar objectes sobre les localitats en què es trobaven els afeccionats del Juventus, els quals van començar a fugir del lloc a corre-cuita, provocant un allau que va motivar les 39 morts, per asfíxia o aixafament.

Després d’aquella tràgica final, que molts encara es pregunten perquè es va jugar i que el Juventus va acabar guanyant gràcies a un penal transformat per Michel Platini, l’actual president de la UEFA, aquest organisme va castigar durament totes les entitats angleses, i no només el Liverpool, sense poder jugar competicions europees durant vàries temporades, mentre el govern belga va presentar la seva dimissió en bloc. 

CAMPIÓ DE LA LLIGA DE CAMPIONS: FC BARCELONA

Quan l’any 2009, durant la primera temporada de Pep Guardiola com a entrenador de l’entitat catalana, el FC Barcelona va conquistar el triplet format per Lliga, Copa i Champions, unint-se d’aquesta manera al grup d’equips integrat per Celtic FC, AFC Ajax, PSV Eindhoven i Manchester United (després s’hi van afegir Inter de Milà i Bayern de Munic), pocs esperaven que només sis anys més tard, l’equip blaugrana, ara dirigit, també en la seva primera campanya, per Luís Enrique Martínez, es convertiria en la primera institució europea en assolir la segona triple corona.

El Barça va culminar el passat dissabte a l’estadi Olímpic de Berlín, escenari en què va guanyar la seva cinquena Copa d’Europa (el conjunt blaugrana ja és tercer en el palmarès, només per darrere de Real Madrid, que en té 10, i AC Milan, que compta amb 7, i empatat amb Bayern i Liverpool FC), una dècada espectacular i prodigiosa, en què ha obtingut quatre títols (París 2006, Roma 2009, Londres 2011 i Berlín 2015) i ha estat semifinalista els anys 2008, 2010, 2012 i 2013, només fallant relativament el 2007, eliminat en vuitens de final, i el 2014, quan va quedar fora en quarts de final. Durant aquests 10 anys, cap altre club ha estat capaç de guanyar més d’un campionat de la Lliga de Campions.

Aquesta temporada, per aconseguir la competició, i després de superar el París Saint – Germain (PSG), Ajax i Apoel de Nicòsia en una irregular fase de grups, el Barça ha hagut de vèncer els campions de les potents Lligues d’Anglaterra, França, Alemanya i Itàlia, és a dir, guanyar el Manchester City, en vuitens de final; de nou el PSG, en quarts de final; el Bayern de Guardiola, en semifinals, i en la final (3-1), amb gols de Rakitic, Suárez i Neymar per als catalans i Morata per als piamontesos, el ressorgit Juventus, que havia eliminat el Real Madrid en la penúltima ronda. Des dels vuitens fins a la final, el bloc de Luis Enrique ha disputat nou partits, dels quals n’ha vençut vuit i només n’ha perdut un, a Munic, mentre ha marcat 16 gols i n’ha encaixat sis.

Luis Enrique ha utilitzat al torneig l’onze base format per Ter Stegen, Alves, Piqué, Mascherano, Alba, Rakitic, Busquets, Iniesta, Messi, Suárez i Neymar, mentre la participació d’homes com Mathieu, el llegendari capità Xavi i Pedro ha estat també important. Sense oblidar el gran campionat que han realitzat futbolistes com Piqué, Alba, Busquets i Iniesta, que venien de fer una temporada molt discreta, els grans herois de la cinquena Copa d’Europa blaugrana han estat els seus tres espectaculars davanters: Messi, Suárez i Neymar.

A la foto, Luis Enrique amb Juan Carlos Unzué, el seu principal ajudant. 

CAMPIÓ DE LA COPA DEL REI: FC BARCELONA

Entre els anys 1999 i 2008, el FC Barcelona no va disputar cap final de la Copa del Rei, en una època en què feia la sensació que els equips grans donaven l’esquena al torneig, fins el punt que aquest va comptar llavors amb campions bastant sorprenents com València, Espanyol i Saragossa, que van obtenir dos títols, a més de Deportivo, Mallorca i Sevilla, que en van guanyar un, mentre clubs tan modestos com Celta, Recreativo, Osasuna i Getafe, aquest en dues ocasions, van arribar a la final.

La situació va canviar dràsticament a partir de l’any 2009, doncs des de llavors i fins aquest 2015, el Barça ha jugat cinc finals de la Copa del Rei, de set possibles, de les quals n’ha vençut tres, totes davant l’Athletic Club de Bilbao, i n’ha perdut dues, contra el Real Madrid. El dràstic canvi es va produir amb l’arribada de Pep Guardiola a la banqueta del Camp Nou, quan des d’un primer moment el tècnic de Santpedor va advertir que es prendria molt seriosament el torneig, com posteriorment han fet també Tito Vilanova, Gerardo Tata Martino i, aquesta temporada, Luis Enrique Martínez.

Aquesta campanya, el conjunt català ha realitzat una Copa del Rei impressionant, doncs ha guanyat la totalitat dels partits portats a terme, nou concretament. Després d’eliminar en setzens de final el modest Osca, de segona divisió B, el bloc de Luis Enrique s’ha imposat a l’Elx en vuitens de final, immediatament més tard del desastre d’Anoeta que a punt va estar de costar-li el lloc a l'asturià; l’Atlético de Madrid en quarts de final, en un duríssim i polèmic enfrontament; el Vila-real en semifinals, en un moment en què l’equip valencià es trobava en un gran estat de forma, i l’Athletic Club en la final.

Pel que fa a la final, disputada al Camp Nou, el Barça va tornar a ser molt superior a l’Athletic, tal com havia succeït el 2009 (Mestalla) i 2012 (Vicente Calderón). Un excel•lent gol de Leo Messi va obrir el marcador, que més tard van ampliar Neymar da Silva i novament l’estrella argentina, abans que Iñaki Williams fes el gol del conjunt basc. L’onze tipus de Luis Enrique en aquesta Copa del Rei ha estat el mateix que en les també triomfants Lliga i Champions, en el primer cas amb l’únic canvi a la porteria, és a dir: Ter Stegen, Alves, Piqué, Mascherano, Alba, Rakitic, Busquets, Iniesta, Messi, Suárez i Neymar.

A la foto, Xavi Hernández i Andrés Iniesta, els mítics capitans del club blaugrana.

CAMPIÓ DE LA LLIGA EUROPA: SEVILLA FC

Si sumem la Copa de Fires, vigent entre 1955 i 1971; la Copa de la UEFA, que va romandre entre 1971 i 2009, des del 1999 agrupant també el campions de Copa que disputaven anteriorment la Recopa, i la Lliga Europa, establerta el 2009, el Sevilla és l’única entitat que ha guanyat quatre vegades el trofeu, superant els tres títols del Barça (tres Copes de Fires), València (dues Copes de Fires i una copa de la UEFA) i Juventus, Inter i Liverpool, amb tres Copes de la UEFA cada un.

A més, el club andalús ha conquistat els quatre campionats durant l’última dècada, concretament els anys 2006, contra el Middelsbrough a Eindhoven; 2007, enfront l’Espanyol a Glasgow; 2014, davant el Benfica a Torí, i aquest 2015, contra el Dnipro a Varsòvia. Es tracta d’una època espectacular de la institució sevillana, que també ha assolit dues Copes del Rei (2007 i 2010), una Supercopa d’Espanya (2007) i una Supercopa d’Europa (2006). Abans d’aquesta brillant etapa, la societat andalusa només havia obtingut una Lliga (1946) i tres Copes (1935, 1939 i 1944).

Com a vigent campió del torneig, el Sevilla va iniciar la seva trajectòria directament en la fase de grups, quan en un recorregut bastant irregular, va quedar per darrere de Feyenoord i per davant de Rijeka i Standard de Lieja. Ja en les rondes per eliminatòries, el conjunt andalús va superar en setzens de final el Borussia de Mönchenglabdach, tercer aquest any a la Bundesliga; en vuitens de final el Vila-real, que ha realitzat una campanya molt completa; en quarts de final el Zenit de Sant Petersburg, que prèviament havia disputat la Lliga de Campions; en semifinals el Fiorentina, en una gran demostració de gols i futbol, i en la final de Varsòvia, el sorprenent Dnipro, gran revelació del campionat.

Amb aquest segon títol, el tècnic basc Unai Emery (foto), de qui es diu que ha pogut tenir una oferta del Real Madrid per substituir Carlo Ancelotti, s’ha convertit en un dels entrenadors de moda al futbol europeu. En una gran temporada, en què el Sevilla, que jugarà la pròxima Lliga de Campions com a vencedor de la Lliga Europa, ha finalitzat en 5a posició el campionat de Lliga, l’onze tipus de l’equip ha estat el format per Rico, Coke, Pareja, Carriço, Trémoulinas, Krychowiak, Iborra, Vidal, Banega, Vitolo i Bacca. Altres jugadors bàsics han estat Beto, Diogo, Kolodziejczak, el capità Navarro, Mbia, Reyes, Suárez i Gameiro, mentre Deulofeu ha comptat bastant poc per al preparador guipuscoà. 

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: BENFICA SL

El Benfica, que acaba d’aconseguir el seu 33è títol de Lliga, és, amb un avantatge important sobre el Porto, l’entitat que més vegades ha conquistat el trofeu, però des de la temporada 1983 / 1984, és a dir, fa 31 anys, no obtenia dos cops consecutius el campionat nacional portuguès.

Ha estat una dura lluita la que ha mantingut l’entitat de Lisboa amb el Porto de Julen Lopetegi, però finalment el conjunt de Jorge Jesus ha estat capaç de mantenir l’avantatge que al començament del torneig va aconseguir sobre els Dragoes. En tercera posició, però força més lluny, ha acabat l’altre gran club de la capital, l’Sporting Clube, que s’ha endut la Taça, la Copa lusitana.

Tanmateix, el Benfica no ha estat massa afortunat aquesta temporada a Europa, en què no ha pogut superar la fase de grups de la Lliga de Campions, fins i tot sense el consol de jugar la Lliga Europa, en clar contrast amb el bon rendiment del Porto en la principal competició continental de clubs, en la qual ha arribat als quarts de final, eliminatòria en què va estar a punt de sorprendre el Bayern de Pep Guardiola.

Jorge Jesús, el tècnic que l’any passat va portar el Benfica a la final de la Lliga Europa, la qual va perdre a Torí contra el Sevilla a la tanda de penals, segueix fent història a l’estadi Da Luz, amb un equip en què hi destaquen el veterà porter Júlio César, el capità Luisao (foto), Pereira, Duricic, Sulejmani, Lima o futbolistes que compten amb experiència a la Lliga espanyola, com són els casos d’Eliseu (Màlaga), Gaitán (Vila-real) i Sílvio, Salvio i Pizzi (Atlético). 

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: PARÍS SAINT – GERMAIN

Una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció és que sent França un país tan centralista, els clubs de París no tinguin un palmarès massa espectacular i que es trobin per darrere d’entitats com AS Saint Etienne, Olympique de Marsella o Olympique de Lió, encara que sembla que el París Saint – Germain (PSG), que acaba d’aconseguir el seu cinquè títol de Lliga, tercer consecutiu, està disposat a canviar la història.

No ha estat un títol gens còmode ni fàcil per al PSG, malgrat que es va proclamar campió quan encara restava una jornada per al final de la Ligue 1. En primer lloc, el Marsella va realitzar una primera volta de campionat excel•lent, però com acostuma a passar amb els equips entrenats pel tècnic argentí Marcelo Bielsa, durant la segona part del torneig va perdre fons físic. En segon lloc, el Lió, arran d’una espectacular remuntada, es va situar líder de la classificació, encara que al conjunt dirigit per Hubert Fournier li han sobrat algunes jornades per aguantar el trepidant ritme final del campió.

El bloc de la capital francesa que dirigeix Laurent Blanc, que acaba d’aconseguir, en el seu cas, el segon títol de Lliga amb el PSG (anteriorment l’exdefensa internacional n’havia obtingut un amb el Girondins de Bordeus), està passant pel millor període de la seva història, però la Champions League continua sent la seva assignatura pendent i aquesta temporada, per tercer any consecutiu, s’ha quedat a les portes de les semifinals del torneig. Després d’eliminar el Chelsea en vuitens de final, en què el conjunt francès va mostrar una mentalitat sòlida i forta, el grup de Blanc va ser clarament superat pel Barça en quarts de final, per un concloent parcial de 5 a 1.

L’equip base del campió francès ha estat compost per Sirigu, Marquinhos, Silva, David Luiz, Maxwell, Verratti, Motta, Matuidi, Pastore, Ibrahimovic i Cavani, sent també significativa l’aportació d’altres homes com Van der Wiel, Moura i Lavezzi. Una vegada més, el veterà atacant suec Ibrahimovic ha exercit d’estrella del conjunt de París, però mereixen un reconeixement especial els menys mediàtics Verratti (foto), pretès per Barça i Madrid, i Matuidi. 

FINAL DE LA LLIGA DE CAMPIONS (BERLÍN): FC BARCELONA – JUVENTUS FC

Final inèdita de la Copa d’Europa entre dos dels millors clubs del continent. Els catalans, que estan passant per la millor època de la seva història, arriben per quart cop a la final de la Lliga de Campions pel que fa a l’última dècada, mentre els piamontesos, que han superat una de les fases més crítiques de la seva trajectòria, jugaran una final que no disputaven des de l’any 2003.

- Barça

Porteria

Luis Enrique Martínez ha donat aquesta temporada la titularitat, quant al campionat de Lliga, a Claudio Bravo i, pel que respecta a la Champions League, a Marc – Andre ter Stegen. Per tant, sembla assegurat que l’arquer alemany defensarà la porteria del Barça a l’estadi Olímpic de Berlín. Jordi Masip n’és el tercer porter.

Defensa

Sembla clar que el tècnic asturià optarà pel quartet format per Dani Alves, Gerard Piqué, Javier Mascherano i Jordi Alba. L’entrenador també ha donat força minuts aquesta temporada a Jérémy Mathieu i, en menor mesura, Marc Bartra, mentre Martín Montoya, Douglas Pereira, Thomas Vermaelen, que ha estat lesionat pràcticament tot l’exercici, i Adriano Correia han comptat més aviat poc per al preparador de Gijón.

Migcamp

En aquesta línia, amb menys protagonisme que altres anys, Luis Enrique sembla haver dissipat tots els dubtes i, malgrat la presència del mític capità Xavi Hernández, que segurament tindrà alguns minuts al segon temps, l’entrenador situarà segurament en l’onze inicial Ivan Rakitic, Sergio Busquets i Andrés Iniesta. Aquesta campanya ha comptat amb certa presència Rafinha Alcántara, mentre Sergi Roberto, un exercici més, ha tingut poques oportunitats.

Atac

L’estel•lar trident format per Leo Messi, novament en un gran moment; Luis Suárez i Neymar da Silva, que es troba en un gran estat de forma, sortirà com a titular a Berlín, malgrat que el golejador uruguaià té problemes físics. Pedro Rodríguez sembla l’única alternativa perquè ja fa temps que Luis Enrique ha deixat de comptar amb els jugadors del filial Munir el Haddadi i Sandro Ramírez.

- Juventus

Porteria

El mític capità Gianluigi Buffon continua sent insubstituïble. Els porters suplents són Marco Storari i Rubinho Moedim.

Defensa

Massimiliano Allegri pot optar per una defensa de quatre homes o bé de cinc. En el primer cas, el sistema més utilitzat al llarg de la temporada, els titulars serien Stephan Lichsteiner, Leonardo Bonucci, Giorgio Chiellini i Patrice Evra. En el segon cas, el tècnic donaria entrada a Andrea Barzagli. Altres homes d’aquesta línia són l’exblaugrana Martín Càceres, Angelo Ogbonna i Paolo de Sceglie.

Migcamp

Si el Juventus disputa la final amb una defensa de quatre, la medul•lar podria estar integrada per Claudio Marchisio, el llegendari Andrea Pirlo, Paul Pogba, l’actual estrella bianconera, i Arturo Vidal. Si finalment Allegri aposta per una reraguarda de cinc jugadors, podria prescindir de Marchisio o, fins i tot, de Pirlo. Altres centrecampistes a tenir en compte a la Vecchia Signora són Simone Pepe, Simone Padoin, Roberto Pereyra i el jove Stefano Sturaro, mentre que Rómulo Souza, Kwadwo Asamoah i Luca Marrone completen la línia.

Atac

En aquets moments són fixes Álvaro Morata, el gran heroi de les semifinals contra el Real Madrid, el seu exequip, i Carlos Tévez, que està realitzant un extraordinària campanya. El primer recanvi és Fernando Llorente, però també s’ha de tenir en compte la possibilitat d’Alessandro Matri. La línia ofensiva la completa Kingsley Coman.

A favor del Barça:

- La davantera formada per Messi, Suárez i Neymar. L’argentí és un futbolista que pot decantar la final en qualsevol moment.
- L’equip català ha guanyat molt en consistència defensiva i en jugades estratègiques.
- Sens dubte, amb quatre finals de la Lliga de Campions en l’última dècada, és el millor bloc d’Europa els darrers temps.

A favor del Juventus

- La defensa del conjunt torinès és de les poques al món capaç de poder aturar, encara que sigui parcialment, el trident atacant blaugrana.
- Un centre del camp molt complet i equilibrat.
- Eliminar el Real Madrid ha donat molta confiança a l’esquadra italiana.

Percentatge del Barça: 60%.
Percentatge del Juventus: 40%.

A la foto, Messi i Pogba.

LES FINALS DE LA COPA D’EUROPA DEL BARÇA (I 7): LONDRES 2011, UNA AUTÈNTICA OBRA D’ART

Ho he comentat alguna vegada en aquest bloc: a totes les escoles d’entrenadors de futbol s’hauria de projectar de manera obligatòria la final de la Lliga de Campions disputada l’any 2011 entre FC Barcelona i Manchester United, doncs el joc desplegat aquella nit per l’equip de Pep Guardiola al nou estadi londinenc de Wembley va ser magistral.

Després d’eliminar amb força treball l’Arsenal, en vuitens de final, i de forma molt més plàcida el Xakhtar Donetsk, en quarts de final, el Barça es va trobar el Real Madrid en la penúltima ronda. Va ser una marató de clàssics en un curt lapse de temps, davant un ambient molt enrarit i polèmic per les continuades declaracions de José Mourinho al llarg de la temporada, en el seu primer exercici com a entrenador madridista, i per la èpica roda de premsa efectuada per Guardiola prèvia al xoc d’anada de la Champions League al Santiago Bernabéu, quan el tècnic de Santpedor, habitualment assossegat, es va deixar anar.

El primer clàssic, referent al campionat de Lliga i jugat al Bernabéu, va acabar en empat a un gol, un resultat que pràcticament assegurava als catalans la seva tercera Lliga consecutiva. El segon enfrontament va ser el de la final de la Copa del Rei a l’estadi de Mestalla, a València, que els blancs van vèncer gràcies a un gol de Cristiano Ronaldo a la pròrroga. El tercer encontre va correspondre a l’anada de la Lliga de Campions, en què l’equip de Guardiola va superar el de Mourinho en feu madridista amb dos gols de Messi, el segon extraordinari (més tard de la finalització del partit, Mourinho va realitzar la cèlebre roda de premsa dels “Per què ?"). Finalment, el quart xoc va ser la tornada de la competició europea al Camp Nou, en què els dos blocs van igualar a un gol, anotant Pedro Rodríguez i Marcelo.

Els mateixos protagonistes de la final de l’any 2009 es trobaven de nou a Wembley, encara que Ronaldo, estrella de l’equip anglès a Roma, havia abandonat el club britànic justament després del matx disputat a l’estadi Olímpic de la capital italiana. El conjunt català es va avançar gràcies a un gol de Pedro, arran d’una assistència extraordinària de Xavi Hernández, però Wayne Rooney va igualar el partit, resultat amb el qual es va arribar al descans, amb la sensació que el Barça havia merescut alguna cosa més davant l’esquadra d’Alex Ferguson. Tanmateix, al segon temps, Leo Messi es va encarregar de fer justícia a la superioritat blaugrana: en primer lloc, el davanter argentí va sorprendre el veterà Edwin van der Sar amb un xut des de fora l’àrea i, en segon lloc, una magnífica acció de l’estrella sud-americana la va aprofitar David Villa per situar el 3 a 1 final. L’entitat barcelonista va aconseguir la seva quarta Copa d’Europa de la història, la tercera en els darrers sis anys.

Al nou estadi londinenc de Wembley, Guardiola va alinear Valdés, Alves (Puyol), Piqué, Mascherano, Abidal, Xavi, Busquets, Iniesta, Villa (Keita), Messi i Pedro (Afellay). Al final del partit, el capità Carles Puyol va atorgar el privilegi d’alçar el trofeu a Éric Abidal (foto), que, com el segon entrenador Tito Vilanova, es va veure afectat per un càncer aquella temporada.