LA MARXA DE CRISTIANO RONALDO DEL REAL MADRID (1): ELS ASPECTES POSITIUS PER A L’EQUIP BLANC

L’estrella portuguesa és un futbolista ja força veterà, que compta amb 33 anys i, per tant, tot i que és un home encara molt resolutiu, sembla que està de tornada.

A causa de la seva edat, ha hagut d’avançar la seva posició al camp i els darrers anys moltes vegades ha actuat com a davanter centre, doncs amb el pas del temps ha perdut tant potència com velocitat, fet que fa que li sigui més complicat anar-se’n en l’u contra u.

Malgrat que s’ha cuidat molt al llarg de la seva carrera, i és probable que físicament aparenti menys anys, Zinedine Zidane l’hagut de dosificar bastant les dues últimes temporades, descansant en varis partís del campionat de Lliga per estar en òptimes condicions a la Champions League.

Finalment, durant els seus nou anys de trajectòria al Santiago Bernabéu, l’estrella lusitana ha mostrat aparentment un gran individualisme i escàs compromís amb el col·lectiu i l’últim exemple, segurament el més significatiu, va tenir lloc després d’acabar la final de la darrera Lliga de Campions a Kiev, quan, malgrat el triomf madridista, Ronaldo, en lloc de celebrar el títol, va comentar que, molt probablement, aquell havia estat el seu últim partit com a jugador de l’entitat espanyola.

TRASPASSOS DEL SEVILLA AL BARÇA, UNA CONSTANT ELS DARRERS ANYS

Si hi va haver una època en què eren usuals els fitxatges del FC Barcelona de futbolistes procedents de l’Ajax d’Amsterdam i de l’Arsenal FC, els últims anys han estat freqüents els que arriben del Sevilla FC, amb Dani Alves (foto), Seydou Keita, Adriano Correia, Ivan Rakitic, Aleix Vidal i recentment Clement Lenglet.

Alves. Al seu dia es va criticar molt la junta presidida per Joan Laporta per gastar més de 30 milions d’euros per un defensa, però el lateral brasiler va donar un rendiment extraordinari al Camp Nou i va ser un home clau en el millor Barça de la història, l’entrenat per Pep Guardiola.

Keita. No va gaudir moltes vegades de la titularitat, però Guardiola, que el va utilitzar en camps complicats, on era bàsic el físic i l’esforç, sempre va parlar meravelles del jugador malià.

Adriano. Normalment va ser suplent, en primer lloc, d’Éric Abidal, i, en segon lloc, de Jordi Alba, però, quan va comptar amb oportunitats, quasi sempre va complir, mostrant una depurada tècnica.

Rakitic. Magnífic rendiment el que està donant el centrecampista croat, que afrontarà la seva cinquena temporada al Camp Nou, tant com a interior dret com actuant de pivot, al costat de Sergio Busquets. Tenint característiques creatives, Rakitic realitza també una tasca defensiva extraordinària. 

Vidal. Estranya, molt estranya l’experiència del comodí de Puigpelat al Barça, en què va tenir molts problemes amb Luis Enrique Martínez i en què ha estat, com ara, més d’una vegada amb la condició de transferible, però sempre, fins el moment, ha seguit al club català.

Lenglet. Aquest jove i prometedor central francès acaba de fitxar per l’entitat barcelonista.

MUNDIAL (2018): PUNT FINAL

Les confirmacions

Thibaut Courtois (Bèlgica)

Philippe Coutinho (Brasil)

Kevin de Bruyne (Bèlgica)

Antoine Griezmann (França)

Eden Hazard (Bèlgica)

Harry Kane (Anglaterra)

Ngolo Kanté (França)

Luka Modric (Croàcia)

Paul Pogba (França)

Ivan Rakitic (Croàcia)

Les revelacions

Alexander Govolov (Rússia)

Lucas Hernández (França)

Kylian Mbappé (França)

Yerry Mina (Colòmbia)

Benjamin Pavard (França)

Jordan Pickford (Anglaterra)

Juan Quintero (Colòmbia)

John Stones (Anglaterra)

Lucas Torreira (Uruguai)

Denis Txerixev (Rússia)

Les decepcions

Neymar da Silva (Brasil)

David de Gea (Espanya)

Robert Lewandowski (Polònia)

Javier Mascherano (Argentina)

Leo Messi (Argentina)

Thomas Müller (Alemanya)

Mesut Özil (Alemanya)

Gerard Piqué (Espanya)

Cristiano Ronaldo (Portugal)

David Silva (Espanya)

A la foto, Neymar, Messi i Ronaldo, tres de les grans decepcions de la Copa del Món.

ARA NEYMAR ÉS MOLT DOLENT

Comprenc que la premsa esportiva, tant la de Madrid com la de Barcelona, escombrin cap a casa, però no que sigui fanàtica, respectivament, de Real Madrid i FC Barcelona o que canviï dràsticament d’opinió segons les circumstàncies.

Neymar es per mi un grandíssim futbolista i, si la vida nocturna, les festes, l’ambició del seu pare i els famosos trolls que l’acompanyen arreu ho permeten, podria convertir-se en breu, i per molts anys, en el millor jugador del món.

Tanmateix, Neymar té una forma de jugar que treu de polleguera els adversaris, tant jugadors, com entrenadors i afeccionats. Les seves exageracions quan és objecte de falta, encara que alguna vegada rep entrades molt dures, i el fet de recrear-se quan el marcador ja és molt favorable al seu equip provoquen una gran animadversió dels rivals, entre ells tècnics tan seriosos com Juan Ignacio Martínez i Neil Lennon.

Quan el brasiler actuava de blaugrana, la premsa de Barcelona comentava que atacant Neymar s’ofenia el futbol, la creativitat o la fantasia, però ara que és jugador del París Saint – Germain, i en un futur podria fitxar pel Real Madrid, l’estrella de la Canarinha és un provocador, un exagerat i un gran “actor”.

ARRIBA ARTHUR I SE’N VA PAULINHO. TORNEN LES ESSÈNCIES ?

Com ja sabem, els últims anys el FC Barcelona ha deixat enrere algunes de les característiques que li havien donat la majoria dels seus millors temps de glòria, sobretot durant les etapes com a entrenadors de Joan Cruyff i Pep Guardiola, sense desmerèixer les primeres campanyes de Frank Rijkaard.

Tant durant els tres anys de tècnic de Luis Enrique Martínez, sobretot els dos darrers, com la primera campanya amb Ernesto Valverde de preparador, el Barça ha perdut en força ocasions distintius com la possessió de la pilota, un joc de toc i combinació, la sortida amb l’esfèric controlat des de la defensa, actuar amb les tres línies molt juntes i prescindir d’un futbol massa directe, sense oblidar l’ostracisme en què ha caigut el futbol base.

Aquests últims dies, però, s’han produït dues notícies que poden tornar el Barça a les essències: d’una banda l’avançament de l’arribada al club d’Arthur (foto), un futbolista que aquells que el coneixen bé asseguren que té una tècnica extraordinària i que recorda un mite com Xavi Hernández, atributs clau, potser, perquè Tite, que prefereix homes físics al centre del camp com Casemiro, Fernandinho o Paulinho, no el convoqués per al Mundial de Rússia.

D’altra banda, s’ha sabut, després d’una única temporada al Camp Nou, que el ja significat Paulinho torna al conjunt xinès del Guangzhou Evergrande. El veterà jugador brasiler, que va realitzar una molt bona primera part d’exercici amb el Barça, per després caure en picat en la segona meitat de campanya, és un home molt allunyat del que es considera l’ADN blaugrana.

No és que pensi que futbolistes físics i lluitadors no puguin jugar al Camp Nou, doncs al seu dia Guardiola va comptar, per exemple, amb un jugador com Keita i ara al Manchester City ho fa amb el citat Fernandinho, però les tasques de contenció, a l’espera que pugui fitxar-se un futbolista molt complet, com podria ser el francès Rabiot, les poden portar a terme homes com Busquets o Rakitic, que està completant a la Copa del Món de Rússia un any per emmarcar.  

MUNDIAL 2018: EL RENAIXEMENT ANGLÈS

Durant l’actual segle XXI, Anglaterra ha comptat amb una sèrie d’individualitats extraordinària, potser la millor de la seva història, formada per futbolistes com Hart, Neville, Ferdinand, Campbell, Young, Gerrard, Scholes, Beckham, Lampard, Rooney o Owen, però mai va aconseguir brillants resultats i si, pel contrari, moltes decepcions.

Anglaterra, que fa dos anys va ser eliminada per la modestíssima Islàndia als vuitens de final de l’Eurocopa de França, arribava a terres russes amb unes expectatives molt baixes, fins el punt que el fet de superar la fase de grups ja es considerava una participació acceptable, però la selecció dels Tres Lleons ha sorprès amb bons resultats i, sobretot, un joc notable que ha donat una gran importància a l’estratègia.

Un tècnic desconegut per al gran públic, i que en principi havia de ser un seleccionador de transició, Gareth Southgate, ha dirigit un esquadra només amb dos jugadors de la vella guàrdia, Young i un molt poc participatiu Cahill, i un sol futbolista amb categoria d’estrella, el golejador Kane (foto), a més d’homes, alguns d’ells que han donat un gran rendiment a la Copa del Món, com el porter Pickford, McGuire, Walker, Stones, Trippier, Henderson, Dier, Lingard, Alli, Sterling, Vardy i Rashford. 

Anglaterra, que ha arribat per tercer cop en la seva història a unes semifinals mundialistes (abans ho havia aconseguit quan va conquistar el títol com a amfitriona l’any 1996 i l’any 1990 a Itàlia), ha tingut com a equip tipus: Pickford, McGuire, Walker, Stones, Trippier, Dier, Henderson, Lingard, Alli, Sterling i Kane, sent igualment bàsica la participació de Rose, Jones, Alexander – Arnold, Delph, Loftus – Cheek, Vardy i el jove Rashford.  Els jugadors més destacats de Southgate han estat Pickford, Stones, Young, Henderson, Lingard, Alli i Kane, que, tot i que ha acabat com a màxim anotador del campionat, ha anat clarament de més a menys. 

MUNDIAL 2018: BÈLGICA FA HISTÒRIA

Durant la dècada dels 80 del segle XX, Bèlgica va tenir una excel·lent generació de futbolistes, els quals van disputar la final de l’Eurocopa de 1980 a Itàlia, la qual van perdre davant Alemanya Occidental a Roma, i van jugar les semifinals del Mundial de 1986 a Mèxic, quan van caure eliminats en semifinals per l’Argentina d’un excepcional Maradona, per ser superats més tard per França en la lluita pel tercer lloc.

En aquell equip, que va dirigir Guy Thys, hi formaven part jugadors com Pfaff i Preud’homme, dos dels millors porters de la seva època; Gerets, Van Moer, Vandermissen, Van der Elst, el golejador Vandenbergh o dos homes d’una gran qualitat tècnica: Vercauteren i Ceulemans. Aquell era, però, un conjunt que es caracteritzava per la seguretat defensiva i un futbol molt tàctic.

Pel contrari, el bloc actual, amb la direcció del català Robert Martínez, és una esquadra ofensiva, atractiva i que practica un futbol de toc i combinació, el qual ha guanyat la totalitat d’encontres disputats a Rússia – els tres de la fase de grups, el dels vuitens de final contra el Japó, el dels quarts de final davant la poderosa Brasil i el de la lluita pel tercer lloc enfront Anglaterra –, excepte el de les semifinals contra la rocosa, sòlida i futura campiona França.

El grup del tècnic de Balaguer, que ha aconseguit la millor posició en un Mundial en la història de la selecció belga, ha tingut com a equip base el format per Courtois, Meunier, Anderweireld, Kompany, Vertonghen, Witsel, Fellaini, De Bruyne, Chadli, Eden Hazard i Lukaku, sent també important el concurs de Boyata, Vermaelen, Tielemans, Carrasco, Dembélé, Thorgan Hazard, Januzaj, Mertens i Batshuayi.  Els millors jugadors del combinat belga han estat un gran De Bruyne, el golejador Lukaku, Courtois, votat com a millor porter del campionat, i Eden Hazard (foto), elegit Pilota de Plata del torneig.

MUNDIAL 2018: CROÀCIA, UN FINALISTA AMB TALENT, COR I ORGULL

Croàcia va arribar gairebé de miracle al Mundial de Rússia, doncs va haver de dimitir el president de la Federació per un tema de corrupció, moment en el qual va ser nomenat com a substitut el mític Davor Suker, exjugador, entre d’altres clubs, de Sevilla i Real Madrid i màxim golejador del Mundial de 1998, en què els balcànics, en el seu debut en una fase final, van acabar en tercera posició. Suker va cessar Ante Cacic, després que aquest fos incapaç de classificar l’equip croat directament, i va situar Zlatko Dalic, que va aconseguir el passaport a la repesca.

Una vegada en terres russes, però, Croàcia ha realitzat una brillant Copa del Món, a més desplegant un bon futbol, tal com ha demostrat, per exemple, en la fase de grups, en el partit contra Argentina, a qui va superar de forma molt clara i contundent. A més, el bloc de Dalic ha tingut una resistència física extraordinària, havent de jugar tres pròrrogues consecutives a vuitens (Dinamarca), quarts (Rússia) i semifinals (Anglaterra), i una gran capacitat de reacció, doncs en totes aquestes eliminatòries va haver de remuntar.

Semblava impossible que l’actual generació de futbolistes croats pogués superar aquell llegendari equip que a la Copa del Món de 1998, celebrada a França, en el primer certamen que jugava com a estat independent, va assolir la tercera posició, després d’eliminar Alemanya en quarts de final, posar-li les coses molt complicades a l’amfitriona i futura campiona en semifinals i superar Holanda en la lluita pel tercer lloc. En aquell grup, dirigit per Miroslav Blazevic, hi brillaven futbolistes com Jarni, Prosinecki, Boban o el ja significat Suker.

Dalic ha utilitzat com a onze tipus l’integrat per Subasic, Vrsaljko, Lovren, Vida, Strinic, Rakitic, Brozovic, Modric, Rebic, Mandzukic i Pulisic, sent igualment bàsica la participació de Corluka, Kovacic, Pjaca o Kramaric. Els jugadors més destacats han estat els centrals Lovren i Vida,  el sorprenent Rebic, Pulisic, Mandzukic i, molt especialment, el barcelonista Rakitic i el madridista Modric (foto), elegit millor futbolista del Mundial.

MUNDIAL 1998: FRANÇA, UNA JUSTA CAMPIONA

Sincerament, a mi tampoc m’agradaria que el meu equip jugués com ho fa la França de Didier Deschamps (foto), però el futbol té molts estils i el del tècnic de Baiona és tan lícit com qualsevol altre que permeti el reglament i, s’ha de reconèixer, que el recentment proclamat campió del món ho ha fet amb justícia, havent guanyat la totalitat de partits, excepte un empat intranscendent en la fase de grups; superant equips del potencial d’Argentina, Uruguai, Bèlgica o Croàcia i desenvolupant un joc molt segur, ordenat i fiable.

Deschamps, el tercer home que aconsegueix proclamar-se campió mundial, tant en la faceta de jugador com en la d’entrenador, després del brasiler Mário Zagallo i l’alemany Franz Beckenbauer, es va prendre el luxe de deixar a França grans futbolistes com Rabiot, el veterà Ribéry, Lacazette, Martial o Benzema, aquest encara per la polèmica d’un vídeo i una possibilitat de xantatge. És evident que es tracta d’un preparador que prefereix conceptes com l’odre, la disciplina o el pragmatisme que no pas l’espectacularitat, les genialitats individuals o el futbol ofensiu.

Segon títol de la selecció francesa, 20 anys després del primer, guanyat a l’estadi de Saint - Denis contra Brasil. En aquell campionat, en què França va exercir d’amfitriona, hi destacaven, a part de Deschamps, que va realitzar les tasques de capità, jugadors com Barthez, Thuram, Desailly, Blanc, Lizarazu, Petit, Karembeu, Djorkaeff, un joveníssim Henry o Zidane, que indubtablement era la gran estrella d’aquell planter.

L’actual campió ha tingut com a onze base el format pel porter i capità Lloris, Pavard, el madridista Varane, el barcelonista Umtiti, la revelació atlètica Hernández, Pogba, Kanté, Matuidi, Mbappé, Giroud i Griezmann, alliberat després d’anunciar la seva continuïtat a l’Atlético, sent també important el concurs de Nzonzi, Tolisso, Fekir i el blaugrana Dembélé, encara que aquest ha anat clarament de més a menys. Els homes més destacats han estat Lloris, malgrat la seva gran errada en la final; Varane, Umtiti, Kanté i, sobretot, un recuperat i poderós Pogba, Griezmann, MVP de la final de Moscou, i un sensacional Mbappé.   

CRISTIANO RONALDO: ADÉU A UN SÍMBOL

El passat dimarts dia 10, i després de nou temporades al club blanc, Cristiano Ronaldo va anunciar la seva marxa del Real Madrid per fitxar pel Juventus de Torí.

Sincerament, Ronaldo, admetent que es tracta d’un grandíssim futbolista, és un jugador que mai m’ha convençut totalment, potser per ser un home profundament individualista i que, alguns cops, ha fet l’afecte d’anteposar la seva persona que no pas el col·lectiu. Sembla que és un d’aquells esportistes que se sent més a gust perdent, però sent l’estrella del seu equip, que guanyant, però passant les seves accions bastant desapercebudes, tal com va succeir en l’última final de la Champions League a Kiev.

Tanmateix, Cristiano abandona el Santiago Bernabéu amb uns números espectaculars: amb els blancs ha conquistat dos campionats de Lliga, dues Copes del Rei, dues Supercopes d’Espanya, quatre Lligues de Campions, tres Supercopes d’Europa i tres Mundials de Clubs, a més de quatre Pilotes d’Or (la primera la va assolir com a membre del Manchester United) i un munt de gols, molts d’ells decisius per assolir els títols descrits.

L’internacional portuguès, un rematador excepcional, deixa el Real Madrid indiscutiblement com un símbol de la històrica entitat espanyola, a la mateixa altura, i en algun cas en una esfera superior, que mites del madridisme com Alfredo di Stefano, Paco Gento, Ferenc Puskas, Raúl González o Iker Casillas.

PROS I CONTRES DE L’ELECCIÓ DE LUIS ENRIQUE COM A SELECCIONADOR

A favor

Un home amb caràcter. Tot i que s’ha de reconèixer que aquesta circumstància pot ser igualment un problema, un tècnic amb el caràcter fort i la personalitat de Luis Enrique Martínez pot ser adient per al moment que viu actualment el combinat estatal, el qual ha d’afrontar una renovació i el definitiu canvi generacional.

El seu palmarès. Després de classificar el Barça B en tercera posició de segona A i de donar una bona imatge amb el Celta (abans va tenir una experiència discreta amb el Roma), l’entrenador asturià va conquistar amb el primer equip del FC Barcelona dues Lligues, tres Copes del Rei, dues Supercopes d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs, destacant el triplet Lliga / Copa / Champions en la primera temporada.

La millor opció. Tenint en compte la dificultat per fitxar tècnics com Robert Martínez, seleccionador belga, o Quique Setién, entrenador del Betis, Luis Enrique era una opció força més positiva que Quique Sánchez Flores, que no va tenir massa fortuna en la seva trajectòria amb l’Espanyol, o Paco Gémez, que ha fracassat en les seves últimes experiències, a Granada i Las Palmas.

En contra

Els seus ja clàssics enfrontaments amb la premsa. Durant els seus tres anys com a preparador barcelonista, l’asturià va mantenir unes tenses relacions amb la premsa catalana. Amb els mitjans de comunicació de Madrid, els problemes es podrien multiplicar.

Les relacions amb alguns futbolistes. Luis Enrique va tenir dificultats amb jugadors com Thiago Alcántara al filial barcelonista, amb el mític Francesco Totti al Roma o amb Jordi Alba, amb qui pot coincidir de nou a la selecció, o amb dues llegendes com Andrés Iniesta i Leo Messi, encara que en aquest cas va saber rectificar, amb el Barça. A l’equip estatal podria arribar-li el torn a Sergio Ramos.

La renovació. Gerard Piqué i Iniesta ja han comunicat que deixen la selecció i el mateix podria fer David Silva. Per tant, i tenint en compte, coneixent Luis Enrique, que Ramos podria deixar de ser convocat, el tècnic asturià hauria de portar a terme una important reconversió del conjunt espanyol.

MUNDIAL 2018: EL FRACÀS DE BRASIL

Brasil Ha estat eliminat als quarts de final del Mundial de Rússia després de perdre contra la Bèlgica de Robert Martínez. Tot i que la Canarinha ha aguantat més en el torneig que altres favorites, doncs la vigent campiona Alemanya va caure a la fase de grups i Portugal i unes tristes Argentina i Espanya ho van fer a vuitens de final, s’esperava molt més d’una selecció que es pot permetre el luxe de deixar a la banqueta jugadors com Ederson, Marquinhos, Filipe Luis, Fernandinho, Fred, Costa o Firmino o, fins i tot, homes com Alex Sandro o Arthur fora de la convocatòria.

Tres han estat, penso, els grans problemes de la seleçao: l’aposta del tècnic Tite per futbolistes físics al centre del camp, la descompensació de l’equip i la forma en què ha arribat la seva gran estrella Neymar (foto) al certamen.

Centre del camp molt físic. Tite ha apostat pel madridista Casemiro i el ja exbarcelonista Paulinho, dos homes de lluita, força i contenció, i, quan el primer va ser baixa per sanció contra Bèlgica, va optar per un jugador de característiques similars com Fernandinho. Les ajudes de dos homes més ofensius i, en aquest cas si, amb molta qualitat tècnica, com són Willian i el blaugrana Coutinho, no han estat suficients.

Equip descompensat. El seleccionador ha comptat amb Alison, un dels millors porters del món; amb una defensa que ha combinat força i classe, formada per Fagner,  Miranda, el capità Silva i Marcelo, i un brillant quartet ofensiu integrat per Willian, Coutinho, Neymar i Gabriel Jesús, però els dos centrecampistes, Casemiro i Paulinho, han estat molt aïllats.

Neymar. El davanter ha estat més de tres mesos lesionat, per la qual cosa, lògicament, no va arribar a Rússia en les millors condicions possibles. El jugador del París Saint – Germain no ha fet un mal campionat, en què ha marcat dos gols, però als quarts de final va estar força apagat. A més, l’exblaugrana ha estat de nou el centre de moltes polèmiques, amb faltes simulades i caigudes exagerades que han provocat l’animadversió de molts rivals.

MUNDIAL 2018: ELS 10 CULPABLES DEL DESASTRE ESPANYOL

Sergio Busquets. El problema del centrecampista de Badia del Vallès és que porta un munt de temporades sense tenir els relleus necessaris al FC Barcelona, malgrat que jugadors com Sergi Roberto o Ivan Rakitic han demostrat que igualment poden realitzar les tasques de migcentre. Per aquest motiu, Busquets ha arribat esgotat als darrers campionats de seleccions.

David de Gea (foto). És estrany el pèssim Mundial que ha realitzat el porter madrileny, si tenim en compte que està triomfant al Manchester United i que el Real Madrid porta molts anys darrere seu. Segurament, substituir un mite com Iker Casillas és força complicat.

Fernando Hierro. Seria injust ser dur amb el ja exseleccionador i exdirector tècnic de la Federació Espanyola perquè prou va fer de situar-se com a preparador sobtadament a només dos dies de debutar Espanya al Mundial. Tanmateix, l’andalús a penes va arriscar, no va realitzar aportacions pròpies i no va saber canviar la dinàmica d’alguns partits. No s’acaba d’entendre perquè Iniesta, malgrat no estar en el seu millor moment de forma, va ser suplent contra Rússia.

Andrés Iniesta. El ja exjugador del FC Barcelona es mereix tots els elogis per la seva impressionant carrera, tant al club català com a la selecció espanyola, però sembla evident que físicament ja no està preparat per actuar en una Copa del Món. Després de la desastre de Moscou, va anunciar la seva retirada del combinat estatal.

Julen Lopetegui. Em sembla increïble que uns pocs dies després de signar un contracte de dos anys amb la Federació Espanyola, arribés a un acord amb el Real Madrid i sense comentar res al president Luis Rubiales fins a pocs minuts abans de fer-se oficial la notícia. El pitjor de tot, però, és que potser va renovar amb la selecció quan ja mantenia contactes amb l’entitat blanca.

Florentino Pérez. És cert que l’afecció del Real Madrid podia estar impacient per conèixer el substitut de Zinedine Zidane, després de fallar les opcions de Mauricio Pochettino o Massimiliano Allegri, però no sembla que el moment i la forma en què es va anunciar la contractació de Lopetegui fos la més idònia.

Gerard Piqué. En el que ha estat, llevat d’una improbable sorpresa, la seva última experiència amb Espanya, el central català ha estat bastant desafortunat, cometent, per exemple, el penal que va valer l’empat de Rússia. Pocs dies abans del certamen, semblava més preocupat per l’emissió de “La decisión”, el documental que va produir sobre Antoine Griezmann, que no pas pel partit davant Portugal.

Sergio Ramos. El capità de la selecció, unes setmanes després de les seves lamentables accions a la final de la Lliga de Campions de Kiev (cop de colze a Karius i lesió de Salah),  va ser clau perquè Pérez fitxés Lopetegui, més tard va insistir davant Rubiales perquè el basc seguís de preparador i no ha estat massa fi al campionat de Rússia, on va celebrar espectacularment un gol que s’havia fet el central rus Ignaxevitx en pròpia porta.   

Luis Rubiales. Insisteixo en què crec que al nou president de la Federació Espanyola no li va quedar cap altre remei que cessar Lopetegui, tot i que altres persones poden pensar, i potser no els hi manca raó, que hagués pogut ser més pacient i esperar al final del Mundial per fer el canvi de seleccionador.

David Silva. El migcampista canari del Manchester City, que ha realitzat una brillant campanya amb el seu club, ha estat poc afortunat en aquesta Copa del Món, malgrat que Hierro li ha atorgat sempre la titularitat. Com Iniesta i Piqué, podria deixar la selecció.

CANVIARÀ, PER FI, EL DESTÍ DE LA PILOTA D’OR ?

Les eliminacions d’Argentina i Portugal als vuitens de final del Mundial de Rússia, el pèssim campionat realitzat per Leo Messi i el discret rendiment de Cristiano Ronaldo, que només va destacar de forma notable en el debut contra Espanya, en què va fer un hat – trick, fa pensar que la propera Pilota d’Or no la guanyi cap dels dos futbolistes, que s’han repartit el trofeu durant l’última dècada, amb cinc guardons cada un.

És cert que tant l’argentí com el portuguès s’han merescut els premis que han assolit, però tampoc hagués sigut injust, durant el decenni anterior, que l’haguessin guanyat grans futbolistes com Gianluigi Buffon, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Manuel Neuer, Franck Ribéry o Arjen Robben.

Crec que seria bo per al futbol, i també un acte de justícia, que per fi tinguéssim un altre vencedor de la Pilota d’Or a finals d’aquest any, que molt probablement aconseguiria l’estrella de la selecció campiona del món. Pel moment, hi ha varis candidats: els francesos Paul Pogba, Kylian Mbappé (foto) i Antoine Griezmann, l’anglès Harry Kane, els belgues Kevin de Bruyne i Eden Hazard i els croats Ivan Rakitic i Luka Modric.

MUNDIAL 1998: LA REVELACIÓ SUÈCIA

Per a les generacions més joves pot sorprendre que Suècia tingui una història futbolística brillant, doncs la selecció escandinava ha estat finalista d’una Copa del Món, la que va organitzar l’any 1958, quan va perdre a Estocolm davant l’extraordinària Brasil de Garrincha i Pelé, i semifinalista als Mundials d’Itàlia 1934, Brasil 1950 i Estats Units 1994.

Al llarg de la seva història, Suècia ha comptat amb magnífics futbolistes com Liedholm, Simonsson, Hellström, Edström, Ravelli, Dahlin, Brölin, Larsson o l’encara en actiu Ibrahimovic, considerat el millor jugador suec de la història, tot i que amb el seu concurs, l’equip nòrdic mai ha aconseguit resultats espectaculars.

Després d’una profunda decadència, doncs els escandinaus no jugaven cap Copa del Món des d’Alemanya 2006, Suècia s’ha convertit en la revelació del campionat mundial de Rússia. Després d’eliminar Holanda i Itàlia en la fase de classificació, l’última a la repesca, el grup dirigit per Jan Andersson ha deixat fora la vigent campiona Alemanya a la fase de grups i ha eliminat Suïssa en vuitens de final. Curiosament, aquests èxits s’han aconseguit sense el concurs d’Ibrahimovic, retirat fa uns anys del combinat nòrdic.   

Suècia, que no compta amb grans individualitats arran de l’absència d’Zlatan, disposa d’un bloc molt sòlid, equilibrat i compacte, en què hi destaquen homes com el porter Olsen, els laterals Lustig i Augustinsson, el central  del Manchester United Lindelöf, el centrecampista Forsberg (foto) i els davanters Berg i Toivonen. 

MUNDIAL 2018: ÉS MESSI UN LÍDER ?

No tinc cap mena de dubte que Messi ha estat el millor futbolista de l’última dècada i estic quasi convençut que el millor jugador de tots els temps, però d’una cosa no n’estic prou segur: És l’argentí un veritable líder ?

Jo, moltes vegades, per valorar la seva capacitat de lideratge, m’imagino si un futbolista en actiu podria ser en el futur un gran entrenador i, mentre penso que jugadors com Xavi o Mascherano ho podrien ser, no tinc la mateixa sensació, per exemple, d’Iniesta o Messi.

No obstant, en l’època del Dream Team de Johan Cruyff, veia com a potencials grans tècnics Koeman, Bakero i Guardiola, i només el català ha cobert les expectatives, doncs l’holandès sembla haver-se quedat a mig camí i el navarrès ha tingut molt poca fortuna com a preparador. En canvi, dos altres membres d’aquell magnífic conjunt, Eusebio i Laudrup, han tingut una carrera més important del què podia pensar.

Malgrat que està fallant en les últimes eliminatòries clau de la Lliga de Campions, sincerament penso que Messi ha estat un líder per al FC Barcelona, on sempre ha comptat amb la total confiança d’entrenadors, companys, públic i premsa (allò que li ha mancat a Argentina), en parits decisius del campionat de Lliga, de la Copa del Rei i de la Champions League, sent en aquest cas l’exemple més clar la seva meravellosa final de l’any 2011, contra el Manchester United al nou estadi londinenc de Wembley.  L’estrella argentina, estant més o menys encertada, mai s’ha amagat com a blaugrana i en tot moment ha donat la cara.

Amb Argentina ha estat, però, una història molt diferent, llevat de casos esporàdics com la classificació per al Mundial de Rússia. Penso que Leo mai ha pogut suportar la pressió de tot un país embogit pel futbol i de les continuades i esgotadores comparacions amb Maradona, un excepcional futbolista, però que, ni molt menys, va tenir la constància i la regularitat de Messi, sense oblidar una vida privada amb moltes deficiències. El Messi de Rússia no només no ha rendit com es podia esperar, sinó que, i això ha estat el pitjor de tot, normalment ni ha donat la cara ni s’ha intentat posar l’equip albiceleste a l’esquena. 

MUNDIAL 2018: L’INCERT FUTUR D’ESPANYA

Quan Espanya no va ser capaç de superar la fase de grups del Mundial de Brasil, l’any 2014, i va ser eliminada als vuitens de final de l’Eurocopa de França, l’any 2016, després de la qual va deixar el càrrec de seleccionador Vicente del Bosque, es van prendre aquelles decepcions com un petit parèntesi entre l’època més triomfal de la selecció estatal, amb un Mundial i dues Eurocopes, i un altre període gloriós.

Després de la brillant fase de classificació per a la Copa del Món de Rússia, amb Julen Lopetegui de preparador, és cert que Espanya va retrobar-se amb les bones sensacions, amb un futbol ofensiu, atractiu, de toc i combinació, però a les portes de l’inici del campionat, el tècnic basc va arribar a un acord amb Florentino Pérez per ser el substitut de Zinedine Zidane al Real Madrid i el nou president de la Federació Espanyola, Luis Rubiales, es va veure amb l’obligació, penso jo, de destituir l’entrenador.

No se si el canvi de seleccionador ha estat la principal causa de la mala imatge del combinat espanyol a Rússia, en què ha quedat eliminat en vuitens de final contra el conjunt amfitrió, després d’una primera fase força discreta, però segur que ha estat una raó important, sobretot perquè Fernando Hierro, l’home que va entrar per Lopetegui, ha demostrat no ser una persona idònia per a un càrrec tan important, amb escassos riscos alhora de prendre decisions i amb pocs recursos per canviar les situacions dels encontres.

El pitjor de tot, però, pot ser el futur, doncs Iniesta (foto) ja ha anunciat que deixa la selecció, Piqué va dir fa uns mesos que el Mundial de Rússia seria la seva última experiència com a internacional i el futur de Silva sembla poc clar en aquests moments. Per tant, de l’Espanya triomfal, de la qual també en van formar part Casillas, Puyol, Capdevila, Xavi, Alonso, Fàbregas, Mata, Pedro o Villa, potser nomes romandrien Ramos, Alba i Busquets.

I la veritat, no hi observo un relleu generacional amb garanties, doncs De Gea ha tingut una experiència molt negativa en terres russes, homes com Carvajal, Koke, Asensio o Lucas semblen estancats en la seva progressió, jugadors com Odriozola, Aspas o Rodrigo són unes incògnites i insisteixo que Costa, malgrat haver fet tres gols en aquesta Copa del Món, no em sembla el davanter centre idoni per a aquesta selecció.

Per la qual cosa, en aquests  moments, només tinc la certesa de la qualitat d’Isco, tot i que el madridista em sembla encara un futbolista inferior als ja significats Xavi, Iniesta, Fàbregas o Silva, pel que fa a la millor època d’aquests jugadors.  

MUNDIAL 2018: LA DECADÈNCIA AFRICANA

La bona imatge de seleccions com Tunísia a Argentina 1978, Algèria i Camerun a Espanya 1982, Marroc a Mèxic 1986 i, de manera molt especial, el mateix Camerun a Itàlia 1990, Nigèria a Estats Units 1994 i França 1998 i Senegal a Corea del Sud i Japó 2002, van motivar que molts experts s’aventuressin a dir que el futbol africà era el futur.

A més, per pensar que l’Àfrica podia regnar en el món del futbol, des de la dècada dels 80 del passat segle a ençà han sorgit extraordinaris futbolistes com Mahrez i Madjer (Algèria); N’Konno, Milla, Kanu i Eto’o (Camerun);  Touré i Drogba (Costa d’Ivori); Salah (Egipte); Essien i Gyan (Ghana); Weah (Libèria); Keita (Mali); Benatia (Marroc); Amunike i Yekini (Nigèria), o Diouf, Niang i Mané (Senegal).

Tanmateix, lluny d’evolucionar, el futbol africà, en primer lloc, es va estancar, i, seguidament, ha perdut força, fins el punt que en l’actual Mundial de Rússia, cap de les cinc representants del continent (Egipte, Marroc, Nigèria, Senegal i Tunísia) ha pogut superar la fase de grups i només nigerians i senegalesos han lluitat per aconseguir-ho fins a l’última jornada.

Les causes de la davallada africana a Rússia es poden deure a la manca d’ofici, doncs equips com Marroc, Nigèria o Senegal, pel que fa al joc desplegat, podrien haver-se classificat perfectament; a la manca de conjunció d’uns futbolistes que actuen en diferents clubs europeus o en el fet que grans jugadors com Salah (foto), Iheanacho o Mané no han arribat en el seu millor moment de forma, el davanter egipci debut a la seva lesió a la final de l’última Lliga de Campions.

MUNDIAL 2018: L’ELIMINACIÓ D’ALEMANYA

Com va succeir en les anteriors dues Copes del Món (Itàlia a Sud-àfrica 2010 i Espanya a Brasil 2014) i en tres dels darrers quatre Mundials (també França a Corea del Sud / Japó 2002), el campió del món vigent, en aquest cas Alemanya en l’actual campionat de Rússia, ha quedat eliminat a les primeres de canvi.

La selecció alemanya mai havia caigut en una fase de grups i només en una ocasió, al llunyà Mundial de França de l’any 1938, havia estat superada en la primera eliminatòria del torneig, quan en plena època del règim nazi d’Adolf Hitler, un equip replet de desmotivats futbolistes austríacs, arran de la invasió del país veí en l’anomenat Anchluss, va perdre en vuitens de final davant Suïssa.

La causa principal del desastre alemany, que a més ha quedat última d’un grup assequible amb Suècia, Mèxic i Corea del Sud, és el fet que el seleccionador Joachim Löw, com va fer Vicente del Bosque fa quatre anys al Brasil, no ha volgut renunciar a molts dels futbolistes que van conquistar la corona mundial a Maracaná. Aquests jugadors no només tenen quatre anys més, sinó que, a més a més, pel que fa al cas del porter Neuer (foto), venia d’una gravíssima lesió que l’havia tingut nou mesos apartat dels terrenys de joc, o, com en són exemple Boateng, Hummels, Khedira, Özil o Müller, han mostrat a Rússia un pèssim estat de forma, doncs dels veterans només se n’ha salvat el madridista Kroos.

Ara molts afeccionats germànics pensen que Löw, que està meditant la seva continuïtat, hagués hagut de confiar plenament en la nova generació de futbolistes germànics, dels quals només ha utilitzat assíduament Kimmich, Süle, Hector i Werner, deixant en un segon pla o inèdits Ter Stegen, després de realitzar una extraordinària campanya amb el FC Barcelona; Rüdiger, Rudy, Brandt o Draxler, mentre Sané ni tan sols va ser convocat.