ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: SUD-ÀFRICA

Dades generals

Continent: Àfrica.
Tipus de govern: república.
President: Jacob Zuma.
Capital: Pretòria.
Altres ciutats importants: Ciutat del Cab, Durban i Johannesburg.
Idiomes: afrikáans, anglès, ndebele, sesotho, sesotho da leboa, setswana, suazi, tsonga, venda, xhosa i zulú.
Moneda: rand.
Fronterer amb: Botswana, Lesotho, Moçambic, Namíbia, Swazilàndia i Zimbadwe.

Dades esportives

Seleccionador: Carlos Alberto Parreira.
Uniforme: samarreta groga i pantalons verds.
Títols: 1 copa d’Àfrica.
Estrella: Aaron Mokoena (Mamelodi Sundowns).
Futbolista més internacional de la història: Aaron Mokoena.
Futbolista màxim anotador de la història: Benni McCarthy.
Millor seleccionador de la història: Philippe Troussier.
Millor futbolista de la història: Benni McCarthy.

A favor: l’experiència de Parreira

El brasiler Parreira va ser l’home que va propiciar un important canvi de mentalitat al futbol del seu país, quan va decidir convocar, a més de comptar amb els tradicionals jugadors de depurada tècnica que dóna l'estat sud-americà, amb futbolistes més físics, malgrat la polèmica que va originar. Parreira va guanyar amb la Seleçao el Mundial d’Estats Units i podríem assegurar que és l’”estrella” del combinat sud-africà.

En contra: en un mal moment

Molt probablement, els amfitrions no s’haguessin classificat per a la propera Copa del Món si no en fossin els organitzadors, perquè els Bofana Bofana no es troben precisament en el millor moment de la seva història i aquest equip sembla lluny del que va debutar en un Mundial fa ara 12 anys. A més a més, els sud-africans ni tan sols van jugar la darrera copa d’Àfrica a Angola.

LES PRINCIPALS REMUNTADES DEL BARÇA A EUROPA LES ÚLTIMES DÈCADES

Temporada 1977-1978 (vuitens de final de la Copa de la UEFA): Ipswich Town

El club anglès, que llavors passava per la millor època de la seva història i tenia un jove Bobby Robson d’entrenador, havia guanyat en el partit d’anada per un contundent 3 a 0. A la tornada al Camp Nou, amb Johan Cruyff i Carles Rexach de protagonistes, el Barça va remuntar i es va classificar als penals, on Peio Artola va estar molt encertat. El grup blaugrana seria eliminat en semifinals pel PSV Eindhoven.

Temporada 1978-1979 (vuitens de final de la Recopa): Anderlecht

Els belgues, vigents campions de la competició i en aquell període un dels millors equips d’Europa, amb Raymond Goethals d’entrenador i l’holandès Rob Rensenbrink d’estrella, havien donat un recital a Brussel·les, guanyant per un clar 3 a 0. Els catalans van realitzar al Camp Nou una històrica remuntada, amb un gol de Torito Rafael Zuviría en el últims minuts del temps reglamentari. Després d’una pròrroga sense gols, els blaugranes van ser superiors als penals. El Barça va conquistar aquell torneig a Basilea contra el Fortuna de Düsseldorf.

Temporada 1985-1986 (semifinals de la Copa d’Europa): Göteborg

El Barça acabava d’eliminar el Juventus, vigent campió del torneig, en quarts de final i l’eliminatòria de semifinals contra el Göteborg semblava força més assequible. Tanmateix els suecs van sorprendre i van golejar en el xoc d’anada per 3 a 0. A l’encontre de tornada, el Barça va aconseguir una espectacular remuntada amb un hat-trick d’Àngel Pichi Alonso (foto), que va viure el seu gran dia en la seva més aviat pobra experiència a l’entitat catalana. Després d’igualar el resultat, els blaugranes es van classificar als penals, el mateix sistema pel qual van perdre la final a Sevilla davant l’Steaua de Bucarest, en una de les jornades més tristes de la història de la institució barcelonista.

Temporada 1993-1994 (setzens de final de la Lliga de Campions): Dinamo Kiev.

El Dream Team de Johan Cruyff, format per futbolistes com Andoni Zubizarreta, Ronald Koeman, l’actual tècnic Josep Guardiola, José Mari Bakero, l’ara secretari tècnic Txiki Begiristáin, Michael Laudrup, Hristo Stoitxkov o Romário, va jugar partits magnífics al llarg de la seva brillant trajectòria, però molts opinen que el millor encontre que va disputar aquell extraordinari equip va ser la tornada dels setzens de la Champions League de la campanya 1993-1994. Els ucraïnesos havien vençut a Kiev per 3 a 1, exactament el mateix resultat que ara el Barça ha de remuntar contra l’Inter. En un matx fantàstic, espectacular i molt intens, els catalans van vèncer per 4 a 1 al Dinamo i es van classificar per a la següent ronda. El conjunt blaugrana acabaria perdent aquella final, de forma estrepitosa, contra el Milan a Atenes.

Temporada 1999-2000 (quarts de final de la Lliga de Campions): Chelsea

És fins a la data l’última gran remuntada del Barça a Europa. Els blaugranes havien realitzat un partit desastrós a Stamford Bridge, on el noruec Tore Andre Flo havia tret de polleguera la defensa barcelonista, però un gol del portuguès Luis Figo, actual secretari tècnic de l’Inter, havia deixat un esperançador 3 a 1 per a la tornada. En un xoc formidable, el Barça, llavors entrenat per Louis van Gaal, va vèncer el club anglès per un contundent 5 a 1, després de disputar-se una pròrroga. Rivaldo, juntament amb el citat Figo, era la figura d’aquell equip, que va ser superat pel València en semifinals, en una eliminació que va desembocar en les dimissions de Josep Lluís Núñez, després de 22 anys a la presidència de la institució, i el mateix Van Gaal.

10 CONDICIONS QUE SEMBLEN INDISPENSABLES PER A LA REMUNTADA

El pròxim dimecres 28 d’abril, el Barça de Pep Guardiola tindrà una de les missions més difícils que mai s’hagi trobat, potser la més complicada de totes elles, com és el fet d’haver de remuntar un 3 a 1 davant un conjunt veterà, expert, competitiu i compacte com és l’Inter de Milà de José Mourinho. Per aconseguir-ho, sembla obligatori realitzar el següent:

- Ser fidel al sistema. Segons la meva percepció, el Barça que hem presenciat després de la gran victòria al Santiago Bernabéu, pel que fa als partits a Cornellà – el Prat i Giusseppe Meazza, no ha estat massa fidel el seu estil i a la seva filosofia, amb un joc aparentment més contingut i poruc del que és habitual en l’equip català.

- No perdre tantes pilotes al mig del camp. El Barça és un bloc que basa molt el seu joc en la possessió de la pilota, en el control exhaustiu de l’esfèrica. Tant en el partit contra l’Espanyol com en el matx enfront l’Inter, els de Guardiola han perdut un munt de pilotes, sobretot al centre del camp, i a penes van poder efectuar els característics rondos.

- Impedir el contraatacs de l’Inter. L’equip de Mourinho, tal com va demostrar a San Siro, és una esquadra perillosíssima a la contra i, per tant, seria important per evitar-ho no perdre tantes pilotes com al matx d’anada, vigilar estretament l’exmadridista Wesley Sneijder i impossibilitar tant com es pugui l’arribada de l’esfèric als puntes Samuel Eto’o, Diego Milito i Goran Pandev.

- No caure en les “guerres” de Mourinho. El tècnic portuguès semblava últimament molt més tranquil que durant els seus anys com a entrenador del Chelsea. No obstant, arran de finalitzar el partit de Milà, el preparador lusità ja va donar mostres de les seves particulars formes de “caldejar” l’ambient i seria un error entrar en qualsevol tipus de disputes amb ell.

- Controlar Diego Milito. El germà gran de Gabi Milito va ser un autèntic malson per a la defensa del Barça al Giusseppe Meazza i seria bo al Camp Nou marcar-lo amb més precisió i seguretat, sense oblidar els altres dos davanters del conjunt llombard: l’exblaugrana Eto’o, que segurament arribarà molt motivat a Barcelona, i el macedoni Pandev. La sanció de Carles Puyol pot originar un intens duel entre els germans Milito.

- Deixar-se d’invents. Últimament Guardiola està sorprenent en la situació d’alguns futbolistes en el camp: Dani Alves d’extrem dret, Maxwelll d’interior o extrem esquerre o Gerard Piqué, en els moments crítics de San Siro, com a davanter centre, mentre Thierry Henry i Bojan Krkic s’ho miraven amb resignació des de la banqueta. Seria oportú que cada futbolista actués a la demarcació on més còmode es trobi.

- Comptar amb els cracks. Amb Zlatan Ibrahimovic en baixa forma i Andrés Iniesta lesionat, els inqüestionables cracks del Barça són en l’actualitat Xavi Hernández i Leo Messi, el millor futbolista del món. A Milà, ni el de Terrassa ni sobretot l’argentí van estar massa afortunats. Al Camp Nou sembla indispensable que tots dos estiguin força actius i encertats.

- Comptar amb tots els futbolistes. És evident que Henry, sobretot arran dels seus inadmissibles minuts a l’Emirates Stadium de Londres, ha fet “mèrits” sobrats per no tenir la confiança del tècnic, però la seva presència a l’encontre de tornada al Camp Nou podria ser important, donades l'experiència, qualitat i poder anotador del francès, ja que no se li pot haver oblidat definitivament fer gols.

- Solucionar el tema d’Zlatan Ibrahimovic. L’internacional suec, exjugador de l’Inter, malgrat un començament de temporada molt esperançador, està portant una primera campanya al Camp Nou força irregular i bastant decebedora. No sembla còmode amb el sistema que utilitza el Barça i no acaba d’entendre’s amb Messi. Solucionar aquest problema seria molt important.

- Omplir el Camp Nou. L’estadi barcelonista, tradicionalment, és un dels més silenciosos i ensopits que conec. Més d’una vegada he criticat en aquest bloc l’actitud de l’afecció blaugrana per diferents motius. No obstant, en les grans ocasions, els seguidors barcelonistes es transformen radicalment i, amb tota seguretat, no fallaran en l’importantíssim partit contra els italians.

GRANS ENTRENADORS DE LA HISTÒRIA: ENZO BEARZOT

País: Itàlia.
Any de naixement: 1927.
Lloc de naixement: Aiello del Friuli.
Clubs: FC Prato i Itàlia.
Eurocopes disputades: Itàlia 1980.
Mundials disputats: Argentina 1978, Espanya 1982 i Mèxic 1986.
Títols de seleccions: 1 Mundial.

El millor: Espanya 1982

Itàlia, després de fracassar estrepitosament al Mundial 1974, ja havia donat una bona imatge al certamen disputat el 1978, el primer amb Enzo Bearzot com a seleccionador. Quatre anys després, al campionat organitzat per Espanya, l’Squadra Azzurra es va endur el tercer títol del món de la seva història, amb jugadors com Dino Zoff, Gaetano Scirea, Marco Tardelli, Giancarlo Antognoni, Bruno Conti o Paolo Rossi.

El pitjor: l’ocàs de 1986

L’alegria pel tricampionat no va durar massa temps a Itàlia i la selecció de Bearzot va ser incapaç de classificar-se, només dos anys més tard, per a l’Eurocopa de França. El 1986, al segon campionat mundial organitzat per Mèxic, el combinat italià no va superar els vuitens de final. La raó de la decepció, podria haver estat el fet de presentar un planter molt semblant al de 1982, ja molt veterà.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: FEYENOORD 1970

Entrenador: Ernst Happel (foto).
Estrella: Willem van Hanegem.
Altres jugadors bàsics: Rinus Israel, Wim Jansen i Ove Kindvall.
Equips amb qui s’enfronta: KR Reykjavik, AC Milan, Vorwärts Berlín , Legia Varsòvia i Celtic FC.

El millor: s’inicia l’era holandesa

Després de perdre la final un any abans contra el Milan, tot feia presagiar que l’Ajax de Marinus Michels i Johan Cruyff seria el primer club holandès en alçar la Copa d’Europa, però sorprenentment en va ser el Feyenoord de Rotterdam la primera entitat neerlandesa en fer-se amb el títol continental. Posteriorment, els d’Amsterdam conquistarien el trofeu tres anys consecutius, des de 1971 al 1973.

El pitjor: un títol molt aïllat

Com el campionat que va guanyar el Celtic, el seu rival a la final de 1970, tres anys abans, el torneig obtingut pel Feyenoord va ser un èxit molt aïllat perquè des de llavors els de Rotterdam no han fet coses massa importants en la màxima competició continental de clubs. Des d’aquell llunyà títol, els blanc-i-vermells només han estat capaços de vèncer dos cops la Copa de la UEFA, els anys 1974 i 2002.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: ALGÈRIA

Dades generals

Continent: Àfrica.
Tipus de govern: república popular.
President: Abdelaziz Bouteflika.
Primer Ministre: Ahmed Ouyahia.
Capital: Alger.
Altres ciutats importants: Orà, Constantina i Batnah.
Idiomes: àrab i berber.
Moneda: dinar algerià.
Fronterer amb: Líbia, Mali, Marroc, Mauritània, Níger i Tunísia.

Dades esportives

Seleccionador: Rabah Saadane.
Uniforme: samarreta i pantalons blancs.
Títols: 1 copa d’Àfrica.
Estrella: Karim Ziani (VFL Wolfsburg).
Un altre futbolista bàsic: Madjid Bougherra (Glasgow Rangers).
Futbolista més internacional de la història: Mahieddine Meftah.
Futbolista màxim anotador de la història: Abdelhafid Tasfaout.
Millor seleccionador de la història: Ghennadi Rogov.
Millors futbolistes de la història: Lakhdar Belloumi i Rabah Madjer (foto).

A favor: el renaixement

Algèria va traçar una magnífica dècada dels anys 80, època en què va disputar les seves úniques fases finals de campionats mundials, el 1982 a Espanya, on va donar una extraordinària imatge, i el 1986 a Mèxic. Després d’una molt llarga decadència, la selecció nord-africana, de la mà del tècnic local Saadane, tornarà a jugar un Mundial, encara que el seu rendiment és una total incògnita.

En contra: sense jugar un campionat mundial des de 1986

Algèria, amb llegendaris futbolistes com Belloumi i el mític Madjer, el mateix que va triomfar al Porto, va debutar el 1982 en un Mundial i, malgrat no superar la fase inicial, va deixar una gran empremta, encara que, quatre anys més tard, el rendiment va ser força menys lluït. Posteriorment, es va iniciar una prolongada crisi, caracteritzada pels molts problemes polítics que va passar el país magribí.

CHAMPIONS LEAGUE: LES SEMIFINALS

- Inter Milà – FC Barcelona

Inter Milà

A favor:

- Les habilitats estratègiques de José Mourinho.
- El poder ofensiu amb Samuel Eto’o, Diego Milito, Goran Pandev, Mario Ballotelli i Wesley Sneijder.
- L’experiència i regularitat d’homes com Lúcio, Walter Samuel, Javier Zanetti o Dejan Stankovic.

En contra:

- L’equip italià es troba en un moment força irregular.
- 45 anys sense guanyar la Copa d’Europa.
- La inferioritat mostrada davant el Barça en la fase de grups (a la foto el matx del Camp Nou).

FC Barcelona

A favor:

- Pep Guardiola, potser el millor entrenador del món.
- Un fenomen anomenat Leo Messi.
- Una mentalitat molt sòlida en els grans partits.

En contra:

- La pressió de ser l’indiscutible favorit del torneig.
- La lesió d’Andrés Iniesta.
- La baixa forma de Thierry Henry.

Moltes són les raons per considerar el Barça de Guardiola el favorit d’aquesta eliminatòria: l’extraordinària tasca, tècnica i psicològica, de l’entrenador, la forta mentalitat en partits decisius, un genial Messi o la superioritat que els catalans van mostrar davant els llombards en els dos xocs de la fase de grups. No obstant, si hi ha preparadors amb aptituds per frenar els blaugrana, un d’ells és sens dubte Mourinho.

Percentatge de l’Inter Milà: 40%.
Percentatge del FC Barcelona: 60%.

- Bayern Munic – Olympique Lió

Bayern Munic

A favor:

- Les bandes amb Arjen Robben i Frank Ribéry.
- La rigidesa de Louis van Gaal sembla funcionar en el club bavarès.
- Un equip amb molta experiència.

En contra:

- Els problemes defensius.
- Aquest Bayern sembla encara sensiblement inferior al de les millor èpoques.
- Els germànics han anat passant totes les eliminatòries amb grans dificultats.

Olympique Lió

A favor:

- La millor lliga de campions dels francesos.
- Profunda concentració i mentalització en el torneig.
- Un equip menys brillant, però més efectiu que abans.

En contra:

- Total inexperiència en unes semifinals de la competició.
- De les quatre plantilles semifinalistes, sembla la més modesta.
- Manca de futbolistes que marquin grans diferències.

Pocs, molt pocs, esperaven veure alemanys i francesos a les semifinals del campionat perquè a penes havien apostes a favor del conjunt de Louis van Gaal, pel que fa a l’eliminatòria de quarts de final contra el Manchester United, i del bloc de Claude Puel, quant als vuitens de final davant el Real Madrid. Els bavaresos, amb força més experiència que els seus rivals, surten de favorits.

Percentatge del Bayern Munic: 60%.
Percentatge de l’Olympique Lió: 40%.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: MILAN 1969

Entrenador: Nereo Rocco (foto).
Estrella: Gianni Rivera.
Altres jugadors bàsics: Karl-Heinz Schnellinger, Giovanni Trapattoni i Kurt Roland Hamrin.
Equips amb qui s’enfronta: Malmö FF, Celtic FC, Manchester United i AFC Ajax.

El millor: eliminar el dos darrers campions

El Milan, que continuava amb el tècnic Rocco a la banqueta, va aconseguir la seva segona Copa d’Europa sis anys després del seu primer títol, superant Celtic Glasgow i Manchester United, els dos últims campions de la competició, respectivament en quarts de final i semifinals. L’esquadra llombarda, que seguia amb Rivera com a gran figura, va vencer en la final un joveníssim Ajax, ja liderat per Johan Cruyff.

El pitjor: cap victòria com a visitant

La veritat és que cap dels rivals que va tenir el Milan en aquella 14a edició de la Copa d’Europa va ser còmode, encara que és bastant estrany que un camió del torneig no fos capaç de guanyar un sol partit jugant com a visitant. Els italians van empatar a Malmö i van perdre els encontres que van disputar a Glasgow i Manchester. Pel contrari, els negre-i-vermells es van mostrar molt superiors en la final.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: AUSTRÀLIA

Dades generals

Continent: Oceania.
Tipus de govern: monarquia parlamentària.
Reina: Isabel II.
Primer Ministre: Kevin Rudd.
Capital: Canberra.
Altres ciutats importants: Sidney, Melbourne i Brisbane.
Idioma: anglès.
Moneda: dòlar australià.
Fronterer amb: cap altre estat.

Dades esportives

Seleccionador: Pim Verbeek.
Uniforme: samarreta groga i pantalons verds.
Títols: 4 copes d’Oceania.
Estrella: Harry Kewell (Galatasaray SK).
Un altre futbolista bàsic: Tim Cahill (Everton FC).
Futbolista més internacional de la història: Alex Tobin.
Futbolista màxim anotador de la història: Damian Mori.
Millor seleccionador de la història: Guus Hiddink.
Millors futbolistes de la història: Harry Kewell i Tim Cahill.

A favor: més competivitat a l’Àsia

Fa uns anys, Austràlia va decidir competir en la confederació asiàtica de futbol, on es pot enfrontar a combinats importants com Aràbia Saudita, Corea del Sud, Corea del Nord, Iran, Japó o Xina, equips molts més potents que els que es trobava generalment a la zona d’Oceania, continent on només Nova Zelanda podia discutir-li la supremacia i on es troben seleccions tan modestes com Fiji, Samoa o Tonga.

En contra: pocs futbolistes juguen fora de la gran illa

A diferència d’altres èpoques, com per exemple en el Mundial d’Alemanya l’any 2006, quan Austràlia va sorprendre gratament de la mà de l'holandès Hiddink (van tenir contra les cordes la finalment campiona Itàlia en vuitens de final), el conjunt aussie compta amb menys futbolistes que juguen grans lligues europees i això pot ser un seriós hàndicap en l’equip que dirigeix Verbeek.

ÉS JA LEO MESSI EL MILLOR JUGADOR DE LA HISTÒRIA DEL BARÇA ?

És realment molt difícil i complicat comparar futbolistes que no han coincidit en la mateixa època, entre altres coses perquè el futbol ha realitzat molts canvis al llarg del temps, però penso, almenys pel que fa als darrers 40 anys, que Leo Messi és el millor jugador de la història del FC Barcelona.

Quedi clar que, per qüestions d’edat, no he pogut apreciar el joc de futbolistes històrics de l’entitat catalana com Josep Samitier, Laszlo Kubala, Estanislau Basora o Luis Suárez, però, posant com a punt de partida l’arribada de Johan Cruyff el 1973, l’argentí sembla el millor de tots.

Aquest és un petit repàs dels principals cracks que ha tingut la institució blaugrana des de la dècada dels 70:

Johan Cruyff

Estància: 1973-1978.
Títols: 1 Lliga (1974) i 1 Copa del Rei (1978).

Va fer una primera temporada sensacional i espectacular, clau i bàsica per aconseguir el primer títol de Lliga del club en 14 anys, però el seu rendiment va baixar molt a les altres quatre campanyes que va romandre al Camp Nou. Sens dubte, va se molt més fructífera la seva etapa com a entrenador, quan per exemple va assolir quatre Lligues consecutives o la primera Copa d’Europa de la història de la institució.

Bernd Schuster

Estància: 1980-1988
Títols: 1 Lliga (1985), 3 Copes del Rei (1981, 1983 i 1988), 2 Copes de la Lliga (1983 i 1986), 1 Supercopa d’Espanya (1983) i 1 Recopa (1982).

Continua sent el futbolista estranger que més temps ha estat (vuit anys) al Camp Nou, però la seva permanència al Barça va ser tremendament irregular, plena d’alts i baixos i de polèmiques i escàndols (fins i tot va estar una temporada sencera, la 1986/1987, apartat de l’equip). El millor va ser, sens dubte, el seu lideratge en el títol de Lliga de l’exercici 1984/1985.

Diego Armando Maradona

Estància: 1982-1984.
Títols: 1 Copa del Rei (1983), 1 Copa de la Lliga (1983) i 1 Supercopa d’Espanya (1983).

No va tenir massa sort l’astre argentí en els seus dos anys de barcelonista: a la primera temporada va sofrir una hepatitis i durant la segona va caure greument lesionat, arran d’una terrorífica entrada d’Andoni Goikoetxea. Malgrat tot, va deixar la seva marca en un bon número de partits. Va marxar al Nàpols després d’una polèmica final de la Copa del Rei contra l’Athletic Club.

Ronald Koeman

Estància: 1989-1995.
Títols: 4 Lligues (1991, 1992, 1993 i 1994), 1 Copa del Rei (1990), 3 Supercopes d’Espanya (1991, 1992 i 1994), 1 Copa d’Europa (1992) i 1 Supercopa d’Europa (1993).

Va passar fonamentalment a la història del club català pel gol que li va donar al Barça la seva primera Copa d’Europa, a l’estadi de Wembley l’any 1992. També s’han de valorar la regularitat, l’esperit de lideratge (es va posar moltes vegades l’equip a l’esquena en els moments difícils), els espectaculars llançaments de falta i les grans passades a 40 metres.

Michael Laudrup

Estància: 1989-1994.
Títols: 4 Lligues (1991, 1992, 1993 i 1994), 1 Copa del Rei (1990), 2 Supercopes d’Espanya (1991 i 1992), 1 Copa d’Europa (1992) i 1 Supercopa d’Europa (1993).

L’integrant més tècnic, fantasiós i elegant del Dream Team va acabar la seva brillant etapa blaugrana enfrontat a Johan Cruyff i fitxant, com havia fet Schuster abans i faria Luis Figo més tard, per l’etern rival, el Real Madrid. Les seves assistències a l’estil Magic Johnson i els seus u contra u van ser cèlebres, però tenia fama d’”amagar-se” en els grans partits.

Hristo Stoitxkov

Estància: 1990-1995 i 1996-1998.
Títols: 5 Lligues (1991, 1992, 1993, 1994 i 1998), 2 Copes del Rei (1997 i 1998), 4 Supercopes d’Espanya (1991, 1992, 1994 i 1996), 1 Copa d’Europa (1992), 1 Recopa (1997) i 2 Supercopes d’Europa (1993 i 1998).

Les seves primeres campanyes al Camp Nou, malgrat algunes polèmiques com trepitjar l’àrbitre Urízar Azpitarte, van ser esplèndides i extraordinàries, convertint-se amb el seu geni i la seva garra en un gran ídol per a l’afecció. Després es va enfrontar a Cruyff, va marxar al Parma, va tornar al Barça, es va canviar de “bàndol” i es va enemistar amb Josep Lluís Núñez. Tot un caràcter.

Romário da Souza

Estància: 1993-1994.
Títols: 1 Lliga (1994) i 1 Supercopa d’Espanya (1994).

La seva única temporada sencera a l’entitat catalana va ser espectacular i meravellosa, amb gols extraordinaris que van originar que l’actual director tècnic del Real Madrid, Jorge Valdano, el qualifiqués de jugador de “dibuixos animats”. No obstant, arran de guanyar el Mundial amb Brasil als Estats Units, va cometre actes d’indisciplina i marxaria en el mercat d’hivern 1994/1995.

Ronaldo da Lima

Estància: 1996-1997.
Títols: 1 Copa del Rei (1997), 1 Supercopa d’Espanya (1996) i 1 Recopa (1997).

Un cas molt semblant al del seu compatriota Romário: una experiència espectacular i extraordinària i uns gols que van passar a la història del club, com els que li va fer a Compostel·la, València o Deportivo, però tot plegat va durar molt poc i el brasiler només va romandre una campanya al Camp Nou. Arran d’unes fallides i rocambolesques negociacions, va marxar a l’Inter de Milà.

Rivaldo Vítor Borba

Estància: 1997-2002.
Títols: 2 Lligues (1998 i 1999), 1 Copa del Rei (1998) i 1 supercopa d’Europa (1998).

Va tenir una experiència similar a la dels seus compatriotes Romário i Ronaldo pel que fa a la seva espectacularitat i als seus grans gols, però Rivaldo va romandre força més temps al Camp Nou, concretament cinc anys. Curiosament va rendir més jugant a la banda, fet que no li agradava, que actuant més centrat. Ningú ha oblidat la seva inversemblant xilena contra el València, la qual va donar accés a la Lliga de Campions.

Ronaldinho de Assis

Estància: 2003-2008.
Títols: 2 Lligues (2005 i 2006), 2 Supercopes d’Espanya (2005 i 2006) i 1 Champions League (2006).

Quan va arribar al club, l’entitat blaugrana era una ruïna en tots els aspectes. Podria dir-se que el brasiler va aixecar la institució i va jugar tres temporades, les tres primeres com a jugador del Barça, fantàstiques, fins el punt de poder ser considerat el millor jugador de la història del club fins a fa ben poc. Tanmateix, els dos últims anys van ser per a oblidar, amb escàs compromís i poca professionalitat.

Samuel Eto’o

Estància: 2004-2009.
Títols: 3 Lligues (2005, 2006 i 2009), 1 Copa del Rei (2009), 2 Supecopes d’Espanya (2005 i 2006) i 2 Champions League (2006 i 2009).

L’home dels gols importants, el davanter camerunès ha estat l’únic capaç de marcar en dues finals diferents de la Copa d’Europa en la història de l’entitat blaugrana. Segons la meva opinió, es troba entre els cinc millors jugadors de sempre del club català, malgrat que moltes vegades el van perdre les polèmiques i la seva ben guanyada fama de bocamoll.

Leo Messi

Estància (primer equip): 2004-?.
Títols (fins el moment): 3 Lligues (2005, 2006 i 2009), 1 Copa del Rei (2009), 3 Supercopes d’Espanya (2005, 2006 i 2009), 2 Champions League (2006 i 2009), 1 Supercopa d’Europa (2009) i 1 Mundial de Clubs (2009).

Només té 22 anys i l’argentí ja compta amb 11 títols oficials, entre els quals destaquen tres Lligues i dues Champions League. Des de la marxa de Ronaldinho i Deco, s’ha convertit en un dels líders de l’equip i durant l’any 2009 va ser capaç de marcar a les finals de la Copa del Rei, la Lliga de Campions, la Supercopa d’Europa i el Mundial de Clubs, sense oblidar els seus dos gols a l’històric 2 a 6 de Lliga al Santiago Bernabéu.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: ROGER MILLA

País: Camerun.
Any de naixement: 1952.
Lloc de naixement: Yaoundé.
Demarcació: davanter.
Clubs: Eclair Douala, Leopard Douala, Tonnerre Yaoundé, FC Valenciennes, AS Mònaco, SC Bastia, AS Saint-Etienne, Montpeller Hérault i Petita Jaya.
Mundials disputats: Espanya 1982 i Itàlia 1990.
Títols personals: 2 trofeus de millor futbolista d’Àfrica, 2 cops millor jugador de la Copa d’Àfrica i 2 vegades màxim anotador de la Copa d’Àfrica.
Títols de clubs: 1 Lliga Camerunesa, 1 Copa Camerunesa, 2 Copes Franceses i 2 Recopes d’Àfrica.
Títols de seleccions: 2 Copes d’Àfrica.

El millor: el Mundial d’Itàlia

El 1982, pel que fa al campionat mundial disputat a Espanya, Milla ja va demostrar ser un excel·lent futbolista, però les seves actuacions van passar una mica desapercebudes al no poder superar Camerun la primera fase. Vuit anys més tard, quan ja comptava 38 anys, el davanter africà va meravellar al torneig jugat a Itàlia, quan els lleons indomables van arribar fins als quarts de final de l’event.

El pitjor: trajectòria no massa coneguda a nivell de clubs

Es coneix força bé la trajectòria de l’atacant camerunès, nomenat el millot jugador africà de la història, pel que fa als campionats del món que va disputar. No obstant, poc se sap de la carrera del futbolista a nivell de clubs. El més destacat en aquesta faceta va ser la seva experiència al futbol francès, que el va portar per Valenciennes, Mònaco, Bastia, l'històric Saint-Etienne i Montpeller.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: NIGÈRIA

Dades generals

Continent: Àfrica.
Tipus de govern: república federal.
President: Umara Yar’Adua.
President en funcions: Goodluck Jonathan.
Capital: Abuja.
Altres ciutats importants: Lagos, Kano i Ibadan.
Idiomes: anglès, fula, hausa, ibo i yoruba.
Moneda: naina.
Fronterer amb: Benín, Camerun, Níger i Txad.

Dades esportives

Seleccionador: Lars Lagerbäck.
Uniforme: samarreta i pantalons verds.
Títols: 2 copes d’Àfrica i 1 jocs olímpics.
Estrella: Nwankwo Kanu (Portsmouth FC).
Un altre futbolista bàsic: Mikel John Obi (Chelsea FC).
Futbolista més internacional de la història: Mudashiru Lawal.
Futbolista màxim anotador de la història: Rashidi Yekini.
Millor seleccionador de la història: Bora Milutinovic.
Millors futbolistes de la història: Emmanuel Amunike i Nwakwo Kanu.

A favor: experiència i veterania

És possible que Nigèria no compti amb un equip tan potent com el de la dècada dels 90, quan per exemple va aconseguir el títol olímpic en els Jocs d’Atlanta, però té futbolistes amb experiència i qualitat com els citats Kanu, un veterà que va aconseguir l’or el 1996, i Obi Mikel, a més de Taye Taiwo (Olympique Marsella), Ayila Yussuf (Dinamo Kiev), Obafemi Martins (VFL Wolfsburg) o Kalu Uche (CD Almeria).

En contra: lluny d’altres èpoques

Com ja he comentat, aquesta Nigèria, dirigida per l’entrenador suec Lars Lagerbäck, exseleccionador del país escandinau, no sembla tan forta i potent com aquella que, durant els anys 90, es va proclamar campiona olímpica a Atlanta o va brillar als mundials d’Estats Units i França, en un període en que hi jugaven homes com Amunike, Yekini o l’encara en actiu Kanu.