HA ARRIBAT LA GALÀXIA AL CAMP NOU ?

Txiki Begiristáin, secretari tècnic del FC Barcelona, va comentar una vegada que el Barça no havia de fitxar jugadors veterans, consagrats i galàctics, com feia en aquell temps Florentino Pérez al Real Madrid, sinó futbolistes joves, ambiciosos i amb fam de títols. Per aquesta raó van arribar al Camp Nou homes com Ronaldinho, amb un palmarès a nivell de clubs molt pobre, o Samuel Eto’o, que portava força anys al Mallorca i tenia l’espina clavada de no haver pogut triomfar al Real Madrid.

Els resultats no es van fer esperar: mentre el Madrid galàctic s’enfonsava irremissiblement, el Barça de Frank Rijkaard conquistava dues Lligues i una Champions League, oferint a més un futbol espectacular. Quan el Barcelona va guanyar, fa quasi un any, la Lliga de Campions a París, tot feia suposar que l’equip marcaria una extensa època, fins i tot superior a la del mític Dream Team de Johan Cruyff.

La veritat és que aquest conjunt, aquests jugadors, encara estan a temps de protagonitzar una era, tant al futbol espanyol com en l’internacional, però malauradament s’observen símptomes molt semblants als que van provocar la crisi madridista, la qual encara no ha finalitzat. Els punts més negatius que jo destacaria són els següents:

- La sensació de conformisme de molts jugadors. Fa l’efecte que els futbolistes pensin que amb el que s’ha guanyat els darrers anys ja és suficient.

- L’actitud de Ronaldinho. Es perd nombrosos entrenaments, arriba tard de les vacances de Nadal i el seu germà i representant, Roberto de Assis, es fa estimar constantment pel Milan.

- El lamentable estat de forma de Márquez, Van Bronckhorst, Deco, Giuly o el mateix Ronaldinho.

- Declaracions polèmiques de jugadors aparentment tranquils, com Edmílson i Gudjonsen, i manifestacions explosives d’Eto’o.

- La certesa de sortides nocturnes fins a altes hores de la matinada.

- El divorci que, cada vegada de forma més evident, semblen mantenir les dues grans estrelles del club: Ronaldinho i Eto’o.

- La sensació de que alguns futbolistes semblen més pendents dels seus contractes publicitaris que de l’equip.

- Un home que no té l’etiqueta de figura,Víctor Valdés, i un jove de 19 anys, Leo Messi, acostumen a ser partit rere partit els millors jugadors del quadro blaugrana.

- Algunes setmanes fa l’efecte que Rijkaard ja no domina o gestiona el vestidor com ho havia fet els anteriors anys. Enyorança d’un dur com Henk ten Cate ?

Tot recorda massa al Real Madrid 2003/2004, però els jugadors barcelonistes encara tenen nou partits (set de Lliga i dos de Copa del Rei) per demostrar el contrari.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: INTER

Quan el 1989 l’Inter de Milà va obtenir l’Scudetto, amb els alemanys Lothar Matthäuss i Andreas Brehme com a jugadors més destacats, l’esquadra llombarda era el segon equip que més Lligues italianes havia conquistat, per darrere del Juventus i per davant del seu etern rival ciutadà Milan, que actualment l’avantatja clarament en el palmarès. Pocs esperaven llavors, ni els més pessimistes del Giusseppe Meazza, que els interistes trigarien 18 anys en tornar a guanyar el títol sobre el terreny de joc.

En la seva llarga crisi, temperada per tres Copes de la UEFA i dues Copes d’Itàlia, els llombards, de la mà d’un president, Massimo Moratti, que ha deixat anar el talonari sempre que ho ha cregut necessari, no han cessat de contractar grans estrelles com Jürgen Klinsmann, Javier Zanetti, actual capità de l’equip, Álvaro Recoba, Ronaldo, Clarence Seedorf, Christian Vieri, Francesco Toldo, Hernán Crespo, Adriano o Luis Figo. Tanmateix, any rere any l’equip neroazzurro era superat per Juventus, Milan o fins i tot Nàpols, Sampdoria, Lazio o Roma.

La decepció va ser tan gran que Moratti va abandonar la presidència, encara que va continuar com a màxim accionista del club, i va lliurar el lloc al mític Giancinto Facchetti, una de les figures del gran Inter dels 60, bicampió d’Europa, i desaparegut a finals de l'any passat. L’esquadra interista continuava sense obtenir l'Scudetto, però com a mínim va assolir la Coppa els anys 2005 i 2006 de la mà de Roberto Mancini, el tècnic que, podríem afirmar, ha tornat la dignitat a una de les institucions més grans de la història.

De la forma més inesperada, l’Inter va tornar a ser proclamat campió de la Lliga italiana l’estiu passat arran de les dures sancions que va rebre el Juventus pel cas de corrupció Moggigate, però era evident que els seguidors de l’entitat milanesa no es conformaven amb la forma com s’havia assolit la competició.

Aquest any si, l’Inter ha guanyat el torneig als estadis i no als despatxos. Encara que alguns poden restar-li mèrits al conjunt de Mancini pel fet que el Juventus ha disputat per sanció el torneig a la sèrie B i que el Milan va iniciar el campionat amb vuit punts negatius, igualment pel cas Moggigate, els números dels campions són sensacionals i, per exemple, només han perdut un partit en tot el campionat i van obtenir-hi 17 victòries consecutives.

A l’equip de Mancini, renovat fins el 2011, hi destaquen el porter brasiler Júlio César, el polèmic Marco Materazzi, el serbi Dusan Stankovic, el portuguès Luis Figo, que jugarà la pròxima temporada al futbol àrab, o els argentins Javier Zanetti, Nicolás Burdisso, Walter Samuel, Esteban Cambiasso, Santiago Solari, Julio Cruz i Hernán Crespo (foto). Pel contrari, el brasiler Adriano, l’home més destacat del conjunt llombard els anys anteriors, ha tingut una campanya força irregular.

Ara l’assignatura pendent de l’Inter és aconseguir guanyar la Copa d’Europa, títol que no assoleix des dels anys 1964 i 1965, quan el mag Helenio Herrera exercia d’entrenador i el citat Facchetti, Sandro Mazzola i Luis Suárez n’eren les seves estrelles.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: OLYMPIQUE LIÓ

Quan vam entrar en l’actual segle XXI, l’Olympique de Lió no havia guanyat mai cap campionat de Lliga i feia molts anys que no assolia cap títol oficial. El 2001 va obtenir un trofeu menor, la Copa de la Lliga, i un any després va arribar el primer torneig de Lliga i molt pocs podien imaginar-se llavors que s’iniciaria una espectacular ratxa de campionats. Jacques Santini, un històric jugador del Saint-Étienne sots-campió d’Europa el 1976, era llavors l’entrenador del club lionès.

Santini va abandonar l’entitat arran del primer títol per convertir-se en seleccionador francès i el va substituir el jove i inexpert Paul le Guen, membre com a futbolista del millor París Saint - Germain de la història. Le Guen no només va mantenir el nivell de Santini sinó que a més el va millorar amb tres títols més de la Ligue-1 i un joc extraordinari, per a molts el millor que es realitzava a Europa. No obstant, le Guen no va poder assolir mai les semifinals de la Champions League i va deixar la banqueta de Gerland el 2005.

La directiva de la institució lionesa va elegir el veterà Gérard Houllier, exseleccionador francès i exentrenador del Liverpool, per substituir Le Guen. Malgrat que molts esperaven que amb Houllier l’equip, d’una banda, faria un joc menys vistós i ofensiu, però, d’altra banda, seria un conjunt més consistent defensivament, el Lió va continuar amb un tipus de futbol molt similar. Sense cap mena de dificultats, el nou tècnic va aconseguir la cinquena Lliga consecutiva, però tampoc va poder superar els quarts de final de la Lliga de Campions, essencialment per manca d’ofici davant el Milan.

El passat dissabte, i sense necessitat de jugar perquè el Tolosa va caure a Rennes, el Lió va conquistar la sisena Lliga consecutiva, fet que mai cap equip havia aconseguit ni a França ni tampoc a cap de les grans lligues europees. No obstant, i malgrat aquest espectacular rècord, no tot és positiu a Gerland: en primer lloc, el joc de l’equip, durant la segona volta, ha estat més aviat pobre i, en segon lloc, l’eliminació als vuitens de final de la Champions, davant un quadro teòricament inferior com el Roma, ha suposat una gran decepció.

En el conjunt d’Houllier han destacat el porter Coupet, el central brasiler Cris, el lateral esquerre Abidal (jugador pretès pel Barça), el centrecampista portuguès Tiago, l’interior esquerrà Malouda, el veterà Wiltord, el davanter brasiler Fred i sobretot el migcampista també brasiler Juninho Pernambucano (foto), molt probablement el millor futbolista de la història del club francès.

EQUIPS HISTÒRICS: EL MILAN D’ARRIGO SACCHI

A finals de la dècada del 70, el Milan era descendit a la sèrie B per l’afer de corrupció de les apostes clandestines, iniciant-se llavors una profunda crisi en l’entitat italiana. Si bé és veritat que els llombards van tornar aviat a la sèrie A, poc després va baixar de nou i en aquesta ocasió per desmèrits al terreny de joc.

En un període molt delicat, Silvio Berlusconi es va fer càrrec del club i a poc a poc va anar confeccionant una plantilla competitiva, la qual, davant la sorpresa general, va lliurar el 1987 a un entrenador inexpert i desconegut: Arrigo Sacchi (a la foto amb Franco Baresi).

El començament de l’era Sacchi va ser força decebedor, amb mals resultats a l’Scudetto, l’eliminació a la Copa de la UEFA davant l’Espanyol de Javier Clemente i la greu lesió de Marco van Basten, fitxat l’estiu anterior juntament amb Ruud Gullit. No obstant, i malgrat les fortes crítiques que rebia el rendiment de l’equip, Berlusconi va seguir confiant en el preparador que de manera tan personal havia elegit per tornar fer gran el Milan.

A mesura que avançava la temporada, Sacchi es va anar fent amb l’equip i va aconseguir remetre-li les seves idees. El Milan va assolir una brillant ratxa de resultats que va coincidir amb un espectacular enfonsament del Nàpols de Diego Armando Maradona, que havia obtingut una avantatge important a la Lliga italiana, i els rossoneri van acabar remuntant i guanyant l’Scudetto, el qual no conquistaven des de feia una dècada. S’iniciava així una de les èpoques daurades de l’entitat llombarda.

Arran de la temporada 1988/1989 el Milan iniciava una extraordinària etapa internacional, al mateix temps que l’equip de Sacchi més aviat sumava resultats mediocres a nivell nacional. El maig de 1989, després d’humiliar el Real Madrid de la Quinta del Buitre en semifinals, els italians van derrotar l’Steaua de Bucarest en la final de la Copa d’Europa disputada al Camp Nou de Barcelona. Un any més tard, en una final molt menys brillant jugada a l’estadi Prater de Viena, el Milan obtenia la seva segona Copa d’Europa consecutiva (és fins a la data l’últim club que ha guanyat el torneig dos anys seguits) i la quarta de la seva història, amb una treballada victòria contra el Benfica. A més a més, els milanistes van guanyar dues Supercopes d’Europa i dues Copes intercontinentals.

A partir de la campanya 1990/1991 es va iniciar la crisi i Sacchi va abandonar la banqueta de San Siro l’estiu de 1991 per fer-se càrrec de la selecció italiana, a la qual va portar a la final del Mundial de 1994. Fabio Capello en va ser el substitut i el Milan va continuar pel camí dels èxits, encara que aleshores l'esquadra rossonera va brillar més a nivell nacional que no pas internacional. De fet, el club llombard, amb els lògics alts i baixos de qualsevol entitat, ha mantingut una línia molt regular fins els nostres dies, en què ja suma set Copes d’Europa.

En el Milan de Sacchi hi destacaven molts internacionals italians com Giovanni Galli, Mauro Tassotti, el gran Franco Baressi, Roberto Donadoni, Daniele Massaro i els joves Alessandro Costacurta i Paolo Maldini, però el trio d’holandesos, format per Ruud Gullit, Marco van Basten i Frank Rijkaard, suposava el pes específic de l’equip. Sacchi va influenciar en força entrenadors, entre els quals es trobaven els espanyols Víctor Fernández, Benito Floro i Fernando Vázquez.

Entrenador: Arrigo Sacchi.
Un onze: Galli, Tassotti, Costacurta, Baresi, Maldini, Gullit, Rijkaard, Ancelotti, Donadoni, Van Basten i Massaro.
El més positiu: les dues Copes d'Europa / un dels equips italians que millor futbol ha practicat mai en l'història / els mètodes de Sacchi van representar una gran influència.
El més negatiu: un rendiment a nivell local més aviat discret / els holandesos potser van acaparar massa protagonisme mediàtic / la retirada dels jugadors del Vélodrome de Marsella, ja en plena decadència. 

EL CAMPIÓ DE LA COPA DEL MÓN 2006: ITÀLIA

Seleccionador: Marcello Lippi (foto).
Estrella i capità: Fabio Cannavaro.
Altres jugadors bàsics: Gianluigi Buffon, Andrea Pirlo i Francesco Totti.
Alineació a la final: Buffon, Zambrotta, Cannavaro, Materazzi, Grosso, Camoranessi (Del Piero), Pirlo, Gattuso, Perrotta (De Rossi), Totti (Iaquinta) i Toni
Equips a qui s’enfronta: Estats Units, Txèquia, Ghana, Austràlia, Ucraïna, Alemanya i França.
El millor: l’ofici, la mentalitat i l’eficàcia.
El pitjor: el seu futbol sempre és acusat d’especulatiu.

Pràcticament ningú confiava en què Itàlia fos capaç d’aconseguir a Alemanya el seu quart títol mundial, entre d’altres coses perquè el país acabava de viure un dels episodis de corrupció esportiva més penosos que es recorden. No obstant, en un torneig on no hi va haver un gran futbol (Brasil va ser una de les grans decepcions), els jugadors de Lippi van ser els millors, i no només a través de les seves armes habituals, com el sistema defensiu, l’ofici o l’eficàcia, sinó també mostrant, encara que de manera aïllada, un joc més que acceptable, com es va demostrar a les semifinals davant Alemanya. En el bloc de Lippi hi van destacar Buffon, un dels millors porters del món, el lateral Gianluca Zambrotta, el central Cannavaro, el polèmic i gran protagonista de la final Marco Materazzi, el talentós Pirlo, l’incansable Gennaro Gattuso, el veterà Totti o golejador Luca Toni. Itàlia es va imposar a la final, a la tanda de penals, a França, que tenia com a grans referents Thierry Henry i Zinedine Zidane, el qual, després de realitzar un magnífic campionat, es va retirar del futbol sent expulsat a la pròrroga per un cop de cap a Materazzi.

DADES GENERALS DEL TORNEIG DISPUTAT A ALEMANYA

Final: Itàlia – França, 1-1 (penals: 5-3).
Golejadors: Materazzi – Zidane.
Semifinalistes: Alemanya i Portugal.
Millor jugador: Zidane (França).
Màxim golejador: Klose (Alemanya).

EQUIPS HISTÒRICS: EL BRASIL DEL MUNDIAL 70

Brasil s’havia proclamat campiona mundial a Suècia 1958 i Xile 1962, però a Anglaterra 1966 no va poder superar la primera fase del torneig, finalitzant un cicle extraordinari de la Canarinha. Quatre anys després del fracàs anglès, la Seleçao es va presentar al mundial de Mèxic només amb un futbolista que havia guanyat els dos primers títols mundials: el gran Pelé. Però O Rei, considerat des de molts sectors el millor jugador de la història, no era l’únic representant dels triomfs de Suècia i Xile, doncs un altre membre d’aquells extraordinaris equips, Mário Zagallo, n’era el seleccionador.

Malgrat la presència de grans jugadors defensius, com el lateral dret i capità Carlos Alberto i el central Piazza, sens dubte eren els cinc futbolistes de caire ofensiu les grans estrelles d’aquell conjunt brasiler: a més a més de Pelé, els components eren Jairzinho, únic futbolista capaç de marcar en la totalitat de partits d’un mundial, Gérson, Tostao i Rivellino. Si es fes una votació popular per elegir el millor equip de la història del futbol, molt probablement aquell meravellós Brasil de 1970 en seria el guanyador

La Canarinha va fer a terres mexicanes un torneig excel·lent i, després de vèncer l’Uruguai en les semifinals, va derrotar brillantment (4-1) un dels millors equips italians (Albertosi, Burgnich, Mazzola, Riva, Rivera...) de tots els temps. Molta gent és pot plantejar la següent qüestió: seria competitiu un quadro d’aquelles característiques en l’actualitat ? Segons el meu parer, seria inviable per manca de físic i força.

Després de proclamar-se tricampiona mundial, i malgrat disposar de magnífics futbolistes com Zico, Nelinho, Dirceu, Sócrates, Falcao o Eder, Brasil va iniciar una travessia pel desert, de la qual no en va sortir fins el Mundial d’Estats Units 1994, quan va obtenir la seva quarta corona.

Seleccionador: Mário Zagallo.
Un onze: Félix, Carlos Alberto, Brito, Piazza, Everaldo, Clodoaldo, Gérson, Rivellino, Jairzinho, Tostao i Pelé.
El més positiu: els cinc jugadors més ofensius / la final mundialista contra Italia / la definitiva consolidació de Pelé.
El més negatiu: la presència de Pelé va enfosquir una mica excel·lents futbolistes com Jairzinho o Rivellino / la retirada d'O Rei de la selecció poc després del certamen / que Brasil trigués 24 anys en aconseguir el quart títol.

EQUIPS HISTÒRICS: L'AJAX DEL FUTBOL TOTAL

El futbol holandès havia passat pràcticament desapercebut fins el 1969, any en què l’Ajax va arribar per primer cop a la final de la Copa d’Europa. El conjunt d’Amsterdam, liderat per un jove Johan Cruyff (foto), va caure golejat (4-1) davant el Milan de Gianni Rivera, però la severa derrota no afectaria en absolut l’equip ajacied.

El 1971, un equip més madur va arribar per segona vegada a la final de la Copa d’Europa, un any després que el Feyenoord de Rotterdam es convertís en el primer club holandès en conquistar el títol. Els d’Amsterdam es van endur la victòria (2-0), a l’estadi londinenc de Wembley, contra el sorprenent Panathinaicòs, conjunt dirigit pel mític Ferenc Puskas. S’iniciava així la gran era de l’Ajax en el principal torneig europeu de clubs.

Després del triomf de Wembley, l’entrenador Marinus Michels va decidir fitxar pel FC Barcelona, fet que va originar força incertesa sobre el futur de l’equip, però, amb el romanès Laszlo Kovacs com a nou preparador, l’Ajax va continuar fent història i es va adjudicar les Copes d’Europa de 1972 i 1973. En la primera d’elles, amb un Cruyff espectacular, els holandesos van vèncer (2-0) l’Inter de Milà a Rotterdam i en la segona van guanyar a Belgrad (1-0) un altre quadro italià, el Juventus.

En aquell impressionant Ajax hi destacaven, a més de la seva gran estrella Cruyff, futbolistes com Wim Suurbier, Ruud Krol, Johan Neesquens, Arjen Haan o Johnny Rep. El bloc neerlandès va fer cèlebre un tipus de joc brillant, espectacular i molt ofensiu que va rebre el nom de futbol total, el qual va usar també la selecció holandesa que va jugar la final del Mundial 74.

L’estiu de 1973, Cruyff va decidir seguir el mateix camí que Michels havia fet dos anys abans i va marxar al Barça. Darrere seu, i en anys successius, també abandonarien Amsterdam Neesquens, que igualment va fitxar pel club català; Haan, que va firmar per l’Anderlecht, Rep; que va ser contractat pel València, o Krol, que ja veterà es va convertir en jugador del Nàpols.

La sortida de Cruyff va suposar el final d’una excel·lent etapa i l’inici d’una important crisi de resultats en l’entitat ajacied. Des de llavors, l’Ajax ha estat un club inestable, amb continus alts i baixos, amb moments positius com el protagonitzat per l’equip que va dirigir el propi Cruyff a la dècada dels 80, i que va tenir com a estrelles a Marco van Basten i Frank Rijkaard; el que tenia com a figura Dennis Bergkamp a inicis dels 90 i molt especialment el que va obtenir la quarta Copa d’Europa el 1995, conjunt entrenat per Louis van Gaal i al qual havia tornat Rijkaard després d’una extraordinària etapa al Milan.

Entrenadors: Marinus Michels i Laszlo Kovacs.
Un onze: Stuy, Suurbier, Hulshoff, Blankenburg, Krol, Neesquens, Mürhen, Haan, Rep, Cruyff i Keizer.
El més positiu: les tres Copes d'Europa consecutives / un futbol extraordinari / el millor Cruyff.
El més negatiu: la ràpida marxa de Michels / l'èxode dels millors fubolistes / allò que va venir després de la tercera Copa d'Europa (21 anys per guanyar la quarta).

ELS TEMPS ESTAN CANVIANT

Com cantava Bob Dylan fa més de 40 anys, el temps estan canviant, almenys en el món del futbol.

Recordo les meves infància i adolescència, en una època en què el FC Barcelona passava per un període obscur en el qual a penes guanyava títols importants i en què sumava decepció rere decepció. Aquell trist Barça es queixava amargament dels àrbitres, veia complots per tot arreu, perdia en estadis modestos, en els mateixos que els experts asseguren que s’obtenen les Lligues, i acostumava a fallar en els moments decisius, com quan va perdre un campionat a l’Arcángel de Còrdova l’any 1972.

Mentrestant, s’acusava el Real Madrid de rebre freqüents favors arbitrals, en una etapa en què l’equip blanc acostumava a vèncer una gran part de partits, fins i tot aquells en què pitjor jugava, amb gols en els darrers instants o en penes màximes força polèmiques.

Ara les coses han canviat, com ja ho van fer durant l’època del Dream Team de Johan Cruyff (només cal recordar les dues Lligues perdudes pels blancs a Tenerife). El millor exemple del que està succeint en l’actualitat el tenim en l’última jornada del campionat: dissabte, el Real Madrid tenia la gran oportunitat de situar-se líder provisional i, d’aquesta manera, donar un cop moral al Barça, però els de Fabio Capello van caure al Sardinero, un d’aquests camps on es guanyen les Lligues, i van rebre dos penals en contra, fet que va motivar irades protestes de membres de l’equip madridista i de la premsa de la capital. Un dia després, el Barcelona va vèncer el Mallorca en un partit força gris gràcies a un gol en el minut 88 i en pròpia porteria.

Definitivament, els temps estan canviant.

ELS SEMIFINALISTES DE LA CHAMPIONS LEAGUE: MILAN

Estadi: San Siro.

Uniforme: samarreta a ratlles verticals negres i vermelles i pantalons negre.

Entrenador: Carlo Ancelotti.

Capità: Paolo Maldini.

Estrella: Kaká.

Onze tipus: Dida, Oddo, Nesta, Maldini (foto), Kaladze, Gattuso, Pirlo, Ambrosini, Seedorf, Kaká i Gilardino.

Millor entrenador de la història: Arrigo Sacchi.

Millor jugador de la història: Gianni Rivera.

Títols internacionals: 6 Copes d’Europa (1963, 1969, 1989, 1990, 1994 i 2003), 2 Recopes (1968 i 1973), 4 Supercopes (1989, 1990, 1994 i 2003) i 3 Intercontinentals (1989, 1990 i 2003).

Equips amb qui s’ha enfrontat: RSC Anderlecht, AEK Atenes, Lille Metrôpole, Celtic FC i Bayern Munic.
A favor: el talent de Kaká, l’ofici i la regularitat.

En contra: una mitjana d’edat massa elevada, la impossibilitat de comptar amb Ronaldo a Europa i l’enyorança de Xevtxenko.

ELS SEMIFINALISTES DE LA CHAMPIONS LEAGUE: MANCHESTER UNITED

Estadi: Old Trafford.

Uniforme: samarreta vermella i pantalons blancs.

Entrenador: Alex Ferguson.

Capità: Gary Neville.

Estrella: Cristiano Ronaldo.

Onze tipus: Van der Sar, O’Shea, Brown, Ferdinand, Heintze, Ronaldo, Carrick, Fletcher, Gyggs, Scholes (foto) i Rooney.

Millor entrenador de la història: Alex Ferguson.

Millor jugador de la història: Bobby Charlton.

Títols internacionals: 2 Copes d’Europa (1968 i 1999), 1 Recopa (1991), 1 Supercopa (1991) i 1 Intercontinental (1999).

Equips amb qui s’ha enfrontat: FC Copenhaguen, Benfica SL, Celtic FC, Lilla Metrôpole i AS Roma.

A favor: l’estat de forma impressionant de Ronaldo, la perfecta fusió entre experiència i joventut i Ferguson, un mite a la banqueta.

En contra: la feblesa defensiva, la irregularitat històrica a la Champions i el polèmic caràcter de la jove estrella Wayne Rooney.

ELS SEMIFINALISTES DE LA CHAMPIONS LEAGUE: LIVERPOOL FC

Estadi: Amfield Road.

Uniforme: samarreta i pantalons vermells.

Entrenador: Rafael Benítez.

Capità: Sami Hyppya.

Estrella: Steven Gerrard.

Onze tipus: Reina, Finnan, Carragher, Agger, Arbeloa, Kuyt, Alonso (foto), Gerrard, Riise, Bellamy i Crouch.

Millor entrenador de la història: Bob Paisley.

Millor jugador de la història: Kevin Keegan.

Títols internacionals: 5 Copes d’Europa (1977, 1978, 1981, 1984 i 2005), 3 Copes de la UEFA (1973, 1976 i 2001) i 3 Supercopes (1977, 2001 i 2005).

Equips amb qui s’ha enfrontat: Galatasaray SK, Girondins Bordeus, PSV Eindhoven, FC Barcelona i de nou PSV Eindhoven.

A favor: la disciplina tàctica de Rafa Benítez, la seguretat defensiva i la definitiva maduresa de Gerrard.

En contra: la plantilla més modesta de les quatre que han arribat a les semifinals, la lesió de Luis García i les dificultats per jugar en contra del marcador.

ELS SEMIFINALISTES DE LA CHAMPIONS LEAGUE: CHELSEA FC

Estadi: Stamford Bridge.

Uniforme: samarreta i pantalons blaus.

Entrenador: José Mourinho.

Capità: John Terry.

Estrella: Frank Lampard.

Onze tipus: Cech, Ferreira, Carvalho, Terry, Ashley Cole, Essien, Makelélé, Ballack, Lampard, Drogba (foto) i Xevtxenko.

Millor entrenador de la història: José Mourinho.

Millor jugador de la història: Frank Lampard

Títols internacionals: 2 Recopes (1971 i 1998) i 1 Supercopa (1998).

Equips amb qui s’ha enfrontat: Levski Spartak Sofia, Werder Bremen, FC Barcelona, FC Porto i València CF.

A favor: la mentalitat de José Mourinho, les individualitats i, al meu entendre, la millor plantilla del món.

En contra: el problema de l’encaix de Ballack i Xevtxenko, la pressió del favorit i l’exigència de guanyar el títol de Roman Abramòvitx.

AIXÒ NO ÉS PATINATGE ARTÍSTIC

Hi ha alguns esports, com són els casos de la gimnàstica, la natació sincronitzada o el patinatge artístic, on la victòria en els diferents campionats depèn dels jutges, els quals tenen en compte aspectes com la bellesa plàstica, la tècnica o l’elegància.

Evidentment aquest no és el cas del futbol, en què es tracta de fer més gols i de sumar més punts que els contraris. Així no és estrany que un equip que realitza un joc poc vistós i escassament espectacular aconsegueixi derrotar força vegades un altre que fa un espectacle meravellós, però que no ha estat eficaç davant la porteria contrària.

La història ens explica que el Brasil, la selecció que acostuma a desenvolupar un futbol més atractiu i ofensiu, ha aconseguit guanyar cinc Mundials, però també ens certifica que la defensiva, especulativa i poc brillant Itàlia tan sols n’ha obtingut un de menys.

Explico tot això perquè el FC Barcelona de Frank Rijkaard, equip que es caracteritza per un joc ofensiu i atrevit, només té dos punts d’avantatge, a la lliga espanyola, que el fosc i tosc Real Madrid de Fabio Capello. Molt em temo que si els blancs s'acaben proclamant campions, des de la capital catalana es comentaran o s’escriuran frases semblants a les següents: “el Barça ha merescut el títol”, “el Barça és el campió moral” o “ha perdut l’espectacle”.

Si finalment el Real Madrid obté el títol de Lliga, en serà el gran mereixedor senzillament perquè haurà aconseguit més punts que els altres clubs, sigui quina sigui, sempre que es trobi en els límits del reglament, la manera en què ho hagi fet.