GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: ARTUR ANTUNES ZICO

País: Brasil.
Any de naixement: 1953.
Lloc de naixement: Rio de Janeiro.
Demarcació: centrecampista.
Clubs: Flamengo FC, FC Udinese, de nou Flamengo i Kashima Antlers.
Mundial disputats: Argentina 1978 i Espanya 1982.
Principals títols personals: 3 trofeus al millor futbolista sud-americà i 1 trofeu FIFA Wolrd Soccer.
Títols de clubs: 7 Campionats Carioques, 9 Campionats Gaunabara, 4 Campionats Brasilers, 1 Copa Libertadores i 1 Copa Intercontinental.

El Millor: anomenat el “Pelé blanc”

Una vegada Pelé va decidir retirar-se de la selecció brasilera, la premsa del país sud-americà va començar la recerca del seu substitut i el va trobar en un jove blanc del Flamengo anomenat Artur Antunes i més conegut amb el sobrenom de Zico. El futbolista va demostrar abastament la seva vàlua amb el club de Rio de Janeiro, però no va poder fer oblidar Pelé a la Canarinha.

El pitjor: mals moments per a Brasil

Zico, així com altres futbolistes importants com Júnior, Sócrates, Falcao, Dirceu o Eder, va coincidir en una època en què Brasil no va tenir massa fortuna en els campionats mundials (va romandre 24 anys sense guanyar un títol i ni tan sols va disputar una final). En el cas de Zico, va estar present als certàmens d’Argentina i Espanya, on la Seleçao va ser eliminada en semifinals i quarts respectivament.

LES SEMIFINALS DEL BARÇA A LA COPA D’EUROPA

Temporada 1959/1960 (Real Madrid): el Barça va ser clarament derrotat pel llavors tetracampió Real Madrid, que més tard s’enduria la seva cinquena Copa d’Europa consecutiva al Hampden Park de Glasgow contra l'Eintracht de Frankfurt.

Temporada 1960/1961 (Hamburg): per segon any consecutiu, el Barça va arribar a les semifinals del torneig i, aquest cop si, va superar la penúltima ronda arran d’una molt igualada eliminatòria contra l’Hamburg, la qual va necessitar un matx de desempat. Tanmateix, els catalans van perdre la final enfront el Benfica a l'estadi Wandkorf de Berna.

Temporada 1974/1975 (Leeds United): 14 anys després el Barça, liderat per Johan Cruyff, va tornar a unes semifinals de la Copa d’Europa. A l’equip blaugrana li va mancar ofici davant el llavors potent Leeds, que perdria la final al Parc del Prínceps de París contra el Bayern de Munic.

Temporada 1984/4985 (Göteborg): en un desastrós partit, el Barça va perdre a Suècia per un rotund 3 a 0, però a la tornada al Camp Nou, en una nit espectacular d’Àngel Pichi Alonso, autor d’un hat - trick, els catalans van igualar l’eliminatòria i es van classificar a la tanda de penals. No obstant, a la final disputada a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla, el conjunt blaugrana va caure, també als penals, contra l’Steaua de Bucarest, en la jornada més decebedora de la història de l’entitat.

Temprada 1991/1992 (Sparta Praga, Benfica i Dinamo Kiev): la UEFA va decidir un format de lligueta a les semifinals d’aquella temporada i l’anomenat Dream Team de Johan Cruyff va superar l’Sparta, equip que el va derrotar a Praga i que va posar de moda la paraula “entorn”, Benfica i Dinamo. A la final, que va tenir com a escenari l’estadi londinenc de Wembley, el Barça per fi va conquistar la Copa d’Europa, arran de vèncer el Sampdoria a la pròrroga gràcies a un gol de Ronald Koeman.

Temporada 1992/1994 (Porto): en un partit únic al Camp Nou, dret que s’havia guanyat a la fase anterior l’equip barcelonista, que seguia dirigit per Cruyff, el club català va donar un autèntic recital enfront el Porto. Tanmateix, l’entitat blaugrana va ser derrotada i humiliada a la final, disputada a l’estadi Olímpic d’Atenes, contra el Milan, en la jornada que està considerada com la del final d’aquell històric equip.

Temporada 1999/2000 (València): al Barça de Louis van Gaal se li donava molt malament el València i el club català a penes va tenir opció davant l’entitat llevantina, que perdria clarament la final contra el Real Madrid a l’estadi Saint - Denis de París. Aquella eliminació va acabar desembocant, arran d’una gran mocadorada, en les dimissions del president Josep Lluís Núñez, després de 22 anys en el càrrec, i del tècnic holandès.

Temporada 2001/2002 (Real Madrid): 42 anys després d’haver-se trobat per primer cop en semifinals i 41 d’enfrontar-se a la Copa d’Europa per darrera vegada, llavors en vuitens de final, els dos clàssics del futbol espanyol van disputar una de les eliminatòries de la penúltima ronda. Un Madrid molt més eficaç i mentalment superior va imposar-se a un Barça lluitador, però molt innocent. Els blancs guanyarien la seva novena Copa d’Europa contra el Bayer Leverkusen al Hampden Park de Glasgow.

Temporada 2005/2006 (Milan): el conjunt blaugrana havia tingut fins aleshores molt poca sort contra el club italià, però el 2006 el Barça de Frank Rijkaard i Ronaldinho va trencar la mala ratxa i va deixar fora els llombards amb molt d’ofici, en una eliminatòria en què només es va fer un gol, anotat per Ludovic Giuly (foto) a San Siro. Més tard, els catalanas assolirien la seva segona Copa d’Europa contra l’Arsenal a l’estadi Saint - Denis de París.

Temporada 2007/2008 (Manchester United): malgrat una campanya molt irregular, el Barça, encara entrenat per Rijkaard, va arribar a les semifinals de la Lliga de Campions. Els catalans van plantar més batalla de l’esperada, però els anglesos, que superarien a la final de l’estadi Luzhnicki de Moscou el Chelsea a la tanda de penals, van acabar imposant-se gràcies a un solitari gol de Paul Scholes a Old Trafford.

CHAMPIONS LEAGUE: LES SEMIFINALS

FC Barcelona – Chelsea FC

Catalans i anglesos es troben a la Champions per cinquena vegada l’última dècada i pel moment estan igualats (el Barça va ser millor les campanyes 99/00 i 05/06 i el Chelsea va ser superior les 04/05 i 06/07). L’eliminatòria actual és molt igualada, però els de Pep Guardiola surten lleument com a favorits per dues raons fonamentals: estan realitzant millor temporada i en cas d’imposar el seu joc són pràcticament imbatibles.

Percentatge del Barcelona: 55%.
Percentatge del Chelsea: 45%.

Manchester United – Arsenal FC

El Manchester és favorit en aquesta eliminatòria, per planter, per individualitats i perquè en l’aspecte mental els jugadors d’Alex Ferguson són superiors als d’Arséne Wenger, que fallen moltes vegades en moments decisius. Nom obstant, observo dos factors que afavoreixen els londinencs: es troben en un estat de forma magnífic i, a diferència del seu rival, només han de pensar en la Champions.

Percentatge del Manchester: 60%.
Percentatge de l’Arsenal: 40%.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: AZ ALKMAAR

Louis van Gaal (foto) va protagonitzar com a entrenador una dècada dels 90 excel·lent: va conquistar amb l’Ajax tres Lligues, una Champions League, una Copa de la UEFA, una Supercopa d’Europa i una Copa Intercontinental i, més tard, amb el Barça va assolir dues Lligues, una Copa del Rei i una Supercopa d’Europa.

No obstant, després del final de la seva primera etapa blaugrana, va iniciar una època molt negativa: va quedar-se fora del Mundial de Corea i Japó, disputat l’any 2002, amb la selecció holandesa, i va tenir una segona experiència molt decebedora amb el FC Barcelona.

Arran d’aquell període frustrant, Van Gaal va prendre la decisió de fitxar pel modest, però al mateix temps ambiciós, AZ d’Alkmaar. Aquest club, en el llunyà any 1981, quan hi actuaven jugadors com Metgod, Peters o Kist, va ser el darrer que va aconseguir acabar amb l’hegemonia de títols dels tres grans holandesos, Ajax, PSV i Feyenoord, però després va caure en un profund i llarg sotrac.

Durant la primera temporada amb l’AZ, Van Gaal ja va lluitar pel campionat de Lliga i en el segon exercici va tenir el títol a les mans, però a l’última jornada, a la qual va arribar com a líder, va caure contra el modest Excelsior i el campionat se’l va acabar enduent el més experimentat PSV, llavors entrenat per Ronald Koeman.

El cop moral va ser molt fort i l’equip, que a més va perdre la segona posició de Champions enfront l’Ajax, ho va pagar durant la següent campanya, la qual va ser nefasta i la directiva estava disposada a destituir Van Gaal, però la plantilla es va plantar i va salvar la continuïtat de l’entrenador.

La junta no s’ha penedit d’haver fet cas dels seus futbolistes perquè Van Gaal, malgrat un inici de campionat negatiu, ha fet un torneig espectacular i li ha donat a l’entitat la segona Lliga de la seva història, 28 anys després de la primera. Entre els jugadors de l’entitat d’Alkmaar hi destaquen el porter argentí Romero, el davanter marroquí Al-Hamdaoui i sobretot el golejador belga Dembélé, qui compta amb importants ofertes de l’exterior.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: EUSEBIO DA SILVA

País: Portugal.
Any de naixement: 1942.
Lloc de naixement: Maputo (Moçambic).
Demarcació: davanter.
Clubs: Benfica SL, Boston Minutemen, FC Monterrey, Toronto Croatia, Beira Mar i Las Vegas Quicksilver.
Mundials disputats: Anglaterra 1966.
Principals títols personals: 1 Pilota d’Or, 1 Bota d’Or i màxim golejador del Mundial 1966.
Títols de clubs: 11 Lligues Portugueses, 5 Copes Portugueses i 2 Copes d’Europa.

El millor: potser encara el millor futbolista de la història de Portugal

Malgrat que amb posterioritat han aparegut a Portugal excel·lents jugadors com Chalana, Rui Costa, Luis Figo o el més recent Cristiano Ronaldo, si realitzéssim una enquesta entre tots els afeccionats portuguesos probablement el mític Eusebio, davanter nascut a Moçambic quan aquest país era encara una colònia, seria elegit el millor jugador lusità de tots els temps.

El pitjor: no coincidir amb una generació com les de l’última dècada

Eusebio va coincidir amb homes importants, com Aguas, Simoes, o Coluna, però si hagués jugat juntament amb les últimes generacions de futbolistes portuguesos, les millors en la història del país ibèric, molt probablement hagués disputat més Copes del Món i possiblement hauria conquistat algun títol a nivell de seleccions, de la mateixa forma que va assolir dues Copes d’Europa amb el Benfica.

BREU HISTÒRIA DELS MUNDIALS. ESTATS UNITS 1994: BRASIL 24 ANYS DESPRÉS

Estats Units, país on el Futbol és un esport totalment minoritari, molt lluny de les audiències de què gaudeixen disciplines com Futbol Americà, Bàsquet, Beisbol o Hockei sobre Gel, va organitzar el campionat mundial de 1994. Amb els nord-americans van arribar a la fase final la campiona Alemanya, ja com a país unificat, Aràbia Saudita, Argentina, Bèlgica, Bolívia, Brasil, Bulgària, Camerun, Colòmbia, Corea del Sud, Espanya, Grècia, Holanda, Irlanda, Itàlia, Marroc, Mèxic, Nigèria, Noruega, Romania, Rússia, Suècia i Suïssa. Les dues grans absències en van ser Anglaterra i França, que es quedava fora per segon torneig consecutiu.

La selecció espanyola va disputar als Estats Units el seu cinquè mundial consecutiu. A les ordres del polèmic Javier Clemente, el conjunt estatal, fidel al sistema tàctic del tècnic de Barakaldo, va arribar als quarts de final amb un futbol bastant gris, però força efectiu i pràctic. Espanya, durant la fase de grups, va empatar davant Corea (2-2), en un matx que guanyava per 2 a 0 a manca de només cinc minuts per al final, i contra Alemanya (1-1), mentre que va vèncer (3-1) Bolívia, combinat entrenat per un altre preparador basc, Xabier Azkargorta.

En vuitens de final, l’equip de Clemente no va tenir problemes per batre Suïssa (3-0), però els quarts de final van tornar a ser una fase maleïda per a la selecció estatal. Els espanyols van fer un bon partit contra Itàlia, sense cap mena de dubte el millor del certamen, però van caure ens els darrers minuts d’un matx molt polèmic, per un cop de colze de Mauro Tassotti sobre el llavors madridista Luis Enrique Martínez que l’àrbitre no va veure. Els principals futbolistes de l’equip van ser, entre d’altres, Fernando Hierro, José Luis Pérez Caminero, que en va ser el jugador més destacat, el citat Luis Enrique o representants del Dream Team blaugrana com Andoni Zubizarreta, Albert Ferrer, Sergi Barjuan, Miquel Àngel Nadal, Pep Guardiola, José Mari Bakero, Jon Andoni Goikoetxea, Txiki Begiristáin o Julio Salinas, l’únic futbolista espanyol capaç de marcar en tres mundials diferents.

Altres aspectes que cal destacar del mundial nord-americà són el títol de Brasil, 24 anys després del seu últim campionat guanyat a Mèxic, l’increïble ofici d’Itàlia, les sorprenents Suècia i Bulgària, la decepció d’Alemanya o el drama de Diego Armando Maradona, en particular, i tota Argentina, en general.

Després dels fracassos, més pel que fa als resultats que no pas al joc, en els últims mundials, Brasil va decidir realitzar un canvi important: a més de jugadors de gran qualitat tècnica, com Romário (a la foto amb el trofeu), Bebeto o Cafú, el seleccionador Carlos Alberto Parreira va emportar-se homes de força i físic, molt estranys fins llavors a la Canarinha, com Dunga, Mazinho o Branco. Es va aconseguir l’equilibri idoni i la Seleçao va obtenir el seu quart títol mundial.

Itàlia, dirigida pel mític Arrigo Sacchi, va superar la primera fase com un dels millors tercers de grup, va eliminar Nigèria en vuitens de final a la pròrroga, la qual va ser forçada en el minut 90, i va derrotar Espanya en quarts de final en els darrers instants del partit. L’ofici i la competivitat van mostrar-se espectaculars per part d’un equip que tenia en Roberto Baggio la seva gran estrella.

Suècia i Bulgària en van ser les grans revelacions. Els escandinaus no feien res massa positiu en una copa del món des d’Alemanya 1974 i van tenir el davanter Thomas Brölin com a jugador destacat. Els búlgars no havien superat mai en la seva història una fase de grups i no havien guanyat un sol partit i, després de vèncer la campiona Alemanya, es van plantar en semifinals. Sens dubte, la gran estrella del conjunt de l’est europeu en va ser el barcelonista Hristo Stoitxkov.

Com he comentat, Alemanya va ser eliminada per Bulgària, en la ronda de quarts de final, i va ser, juntament amb Argentina, la principal decepció del certamen. Pel que fa als sud-americans van iniciar el torneig de forma extraordinària, amb un magnífic Maradona, que jugava el seu quart mundial. No obstant, la gran estrella argentina va donar positiu en un control i va haver d’abandonar el campionat. Tota la selecció i tot un país van caure en una profunda depressió, l’Albiceleste va quedar fora en primera ronda i podríem dir que l’equip, encara avui, malgrat haver passat ja 20 anys, no ha pogut superar aquell tràngol.

En semifinals, Brasil i Itàlia ho van tenir complicat per superar respectivament Suècia i Bulgària. Els brasilers ho van aconseguir amb un solitari gol del llavors blaugrana Romário i els italians van vèncer el búlgars 2 a 1, amb dos gols de Baggio i un d’Stoitxkov.

24 anys després de Mèxic, Brasil i Itàlia es van tornar a trobar en una final mundialista. Com va succeir el 1970, Brasil va guanyar, però ho va fer amb molts més problemes que llavors, doncs, després de 120 minuts sense gols, va imposar-se en la tanda de penals. Mai una final havia acabat amb empat a zero, mai havia hagut de recorre’s als penals i potser mai havia estat un matx tan avorrit i soporífer.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: LOTHAR MATTHÄUSS

País: Alemanya.
Any de naixement: 1961.
Lloc de naixement: Erlingen.
Demarcació: centrecampista.
Clubs: Borussia Mönchenglabdach, Bayern Munic, Internazionale FC, de nou Bayern i San Francisco MetroStars.
Eurocopes disputades: Itàlia 1980, França 1984, Alemanya Federal 1988 i Suècia 1992.
Mundial disputats: Espanya 1982, Mèxic 1986, Itàlia 1990, Estats Units 1994 i França 1998.
Principals títols personals: 1 Pilota d’Or, 1 FIFA world player i millor jugador del Mundial 1990.
Títols de clubs: 7 Lligues Alemanyes, 3 Copes Alemanyes, 1 Lliga Italiana i 2 Copes de la UEFA.
Títols de seleccions: 1 Eurocopa i 1 Mundial.

El Millor: cinc mundials disputats

El migcampista alemany és l’únic futbolista de la història, juntament amb el porter mexicà Carvajal, en haver jugat cinc campionats mundials, concretament els anys 1982, 1986, 1990, 1994 i 1998. Va proclamar-se campió a Itàlia i va ser finalista a Espanya i Mèxic. A més a més, Lothar Matthäuss va jugar quatre edicions de l’Eurocopa, de les quals en va guanyar una i en va ser finalista en una altra.

El pitjor: no guanyar la Copa d’Europa

Podríem dir que la més gran decepció del futbolista germànic va ser no poder assolir mai la Copa d’Europa o la Champions League, malgrat haver jugat en grans equips com el Bayern de Munic o l’Inter de Milà. Sens dubte la gran oportunitat la va tenir amb els bavaresos l’any 1999, però de manera increïble els muniquesos van perdre al Camp Nou de Barcelona una final que guanyaven en el minut 90.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: LASZLO KUBALA

País: Hongria / Txecoslovàquia / Espanya.
Any de naixement: 1927.
Lloc de naixement: Budapest.
Demarcació: davanter.
Clubs: Ganz Torna, Ferencvaros Budapest, Inter Bratislava, Vasas Budapest, Associació Pro Patria, FC Barcelona, RCD Espanyol, FC Zuric i Toronto Falcons.
Títols de clubs: 4 Lligues Espanyoles, 5 Copes Espanyoles, 2 Copes de Fires i 2 Copes Llatines.

El Millor: per a alguns el millor jugador en la història del FC Barcelona

Al llarg dels més de 100 anys de la història del Barça hi ha hagut mites com Josep Samitier, Antoni Ramallets, Estanislau Basora, Johan Cruyff, Ronald Koeman, Michael Laudrup, Hristo Stoitxkov, Ronaldinho o Leo Messi. Tanmateix, per a alguns afeccionats de l’entitat catalana, el gran Kubala ha estat el millor de tots, sense oblidar que la seva presència va motivar la construcció del Camp Nou.

El pitjor: no disputar cap Mundial

Kubala ha estat, probablement, l’únic futbolista de la història que ha assolit la condició d’internacional en tres seleccions diferents, concretament les d’Hongria, el seu país natal, Txecoslovàquia i Espanya, de la qual en va ser 11 anys preparador. No obstant, mai va poder jugar cap Copa del Món. Com a tècnic va dirigir Espanya en el Mundial de 1978, organitzat per Argentina.

BREU HISTÒRIA DELS MUNDIALS. ITÀLIA 1990: TERCER TÍTOL D’ALEMANYA

Quatre anys després de fer-ho Mèxic, Itàlia va ser el 1990 el segon estat en organitzar un campionat mundial per segona vegada, 56 anys més tard del primer cop en què havia estat l’amfitrió. Juntament amb l’Squadra Azzurra s’hi van classificar Alemanya Federal, Anglaterra, Argentina, Àustria, Bèlgica, Brasil, Camerun, Colòmbia, Corea del Sud, Costa Rica, Egipte, Emirats Àrabs Units, Escòcia, Espanya, Estats Units, Holanda, Irlanda, Iugoslàvia, Romania, Suècia, Txecoslovàquia, Unió Soviètica i Uruguai. L’absència més important va ser la de la selecció francesa, semifinalista el 1982 i el 1986.

Es va donar la curiositat que el certamen de 1990 va ser el darrer en què Alemanya, que va aconseguir el títol, va jugar-hi com a estat dividit i que, pel contrari, van participar-hi Iugoslàvia, Txecoslovàquia i la Unió Soviètica abans de les seves respectives desaparicions.

La selecció espanyola va jugar a Itàlia el seu quart campionat del món consecutiu i ho va fer amb un equip semblant al que tan bona sensació havia deixat a Mèxic 1986, amb jugadors com Andoni Zubizarreta, Rafael Gordillo, Michel González , Emilio Butragueño o Julio Salinas, però amb l’entrada com a seleccionador de Luis Suárez per Miguel Muñoz. L’equip espanyol, com ja havia demostrat dos anys abans a l’Eurocopa d’Alemanya, es trobava en el final d’una etapa i el seu rendiment va ser decebedor. Tanmateix, el conjunt estatal es va classificar, pel que fa a la primera fase, com a primer de grup, arran d’empatar amb Uruguai (0-0) i vèncer Corea (3-1) i Bèlgica (2-1), en la revenja de 1986. No obstant, els de Suárez van caure a vuitens de final contra Iugoslàvia (2-1).

Altres aspectes que cal significar del torneig són un Brasil que va tocar fons, el decebedor retorn d’Holanda, després de 12 anys d’absència, la revelació camerunesa o unes semifinals marcades pels penals.

Les grans decepcions van ser Brasil i Holanda. D’una banda, Brasil continuava disposant de bons futbolistes i realitzant un futbol brillant, però a la Canarinha li seguia mancant ofici i competivitat, caient eliminada en vuitens contra Argentina, que seguia tenint en Diego Armando Maradona la seva gran estrella, provocant un definitiu canvi de rumb a la Seleçao, que donaria el seus fruits quatre anys després als Estats Units. D’altra banda, Holanda, que no disputava un mundial des de 1978, va arribar a Itàlia com a campiona d’Europa i amb un gran equip, on hi destacaven Ronald Koeman, Frank Rijkaard, Ruud Gullit o Marco Van Basten, però el combinat taronja se’n va anar del campionat, en vuitens de final, sense haver guanyat un sol matx.

Pel contrari, la gran revelació del certamen en va ser Camerun, la primera selecció sub-sahariana en guanyar un partit mundialista i en superar la fase inicial i la primera del continent africà, en general, en arribar als quarts de final. La gran sorpresa inicial dels Lleons Indomables va ser vèncer la campiona argentina en l’encontre inaugural, jugat a l’estadi San Siro de Milà. Els camerunesos es van classificar com a primers de grup, van eliminar Colòmbia en vuitens i van estar a punt d’imposar-se a Anglaterra en quarts, però els britànics van acabar classificant-se a la pròrroga. Homes com el porter de l’Espanyol Tommy N’Kono, Oman Biyik i molt especialment Roger Milla, que va jugar el torneig amb més de 40 anys, eren les grans estrelles del conjunt africà.

Alemanya, que ho va aconseguir per tercer mundial consecutiu i per sisena vegada en els darrers set campionats, Argentina, l’amfitriona Itàlia i Anglaterra, que hi arribava per segon cop en la seva història, van ser els conjunts que van classificar-se per a les semifinals, les quals van estar marcades pels llançaments de penal, doncs per aquest procediment alemanys i argentins van eliminar respectivament italians i anglesos, després que tots dos partits acabessin amb empat a un gol.

Per primer cop en la història dels mundials es va repetir la final del torneig anterior, però si quatre anys abans, a l’estadi Azteca de Mèxic, es va veure un xoc vibrant, el matx disputat el 1990, a l’estadi Olímpic de Roma, va ser una de les finals més avorrides que es recorden. Finalment, Alemanya, que va fer una mica més de mèrits que Argentina, es va endur la victòria als últims minuts gràcies a un penal transformat per Andreas Brehme. D’aquesta manera, els germànics, que comptaven també amb futbolistes com Lothar Matthäuss, Andreas Möller, Jürgen Klinsmann o Rudy Völler (a la foto Matthäuss i Völler), es prenien la revenja de 1986 i es convertien, com Brasil i Itàlia, en tricampions. Mentrestant, el mític Franz Becknebauer s'erigia en el segon home, després del brasiler Mário Zagallo, que conquistava el torneig com a futbolista i com a seleccionador.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: ALFREDO DI STEFANO

País: Argentina / Espanya.
Any de naixement: 1926.

Lloc de naixement: Barracas.

Demarcació: davanter.
Clubs: River Plate, Millonarios Bogotà, de nou River Plate, Real Madrid i RCD Espanyol.
Mundial disputats: Xile 1962.
Principals títols personals: 2 Pilotes d’Or.
Títols de clubs: 2 Lligues Argentines, 3 Lligues Colombianes, 1 Copa Colombiana, 8 Lligues Espanyoles, 1 Copa Espanyola, 5 Copes d’Europa, 2 Copes Llatines, 1 Copa Intercontinental i 2 Petites Copes del Món.
Títols de seleccions: 1 Copa Amèrica.

El Millor: estrella del Madrid pentacampió d’Europa

El Real Madrid va conquistar les primeres cinc Copes d’Europa de la història, entre 1956 i 1960, i malgrat la presència d’extraordinaris futbolistes com Vicente, José Emilio Santamaría, Héctor Rial, Ferenc Puskas o Paco Gento, Alfredo di Stefano en va ser la gran estrella d’aquell mític equip. Durant aquella època, l’hispano-argentí va guanyar dues Pilotes d’Or.

El pitjor: els Mundials

Sense cap mena de dubte, la Copa del Món va ser el més negatiu en la magnífica trajectòria futbolística de Di Stefano. Només va estar present en un Mundial, amb la selecció espanyola, el qual va tenir lloc a Xile l’any 1962, però no va arribar a debutar perquè es va lesionar un cop es trobava ja al país andí. Espanya no superaria la primera fase del torneig.

BREU HISTÒRIA DELS MUNDIALS. MÈXIC 1986: EL CAMPIONAT DE MARADONA

Mèxic es va convertir l’any 1986 en el primer estat que organitzava per segona vegada una Copa del Món. A més de la selecció local, es van classificar per al torneig, que seguia comptant amb 24 conjunts, Alemanya Federal, Anglaterra, Algèria, Argentina, Bèlgica, Brasil, Bulgària, Canadà, Corea del Sud, Dinamarca, Escòcia, Espanya, França, Hongria, Iraq, Irlanda del Nord, la campiona Itàlia, Marroc, Paraguai, Polònia, Portugal, Unió Soviètica i Uruguai. La absència més notable va ser la d’Holanda, que se’n va queda fora per segon campionat consecutiu.

La selecció espanyola, preparada llavors pel desaparegut Miguel Muñoz, el qual dos anys abans havia portat l’equip a la final de l’Eurocopa, va fer un joc extraordinari, però no va ser capaç de superar els quarts de final, ronda que a partir d’aquell Mundial es va convertir en maleïda fins al títol continental guanyat l’any 2008. En la primera fase, el combinat estatal va perdre, en un bon partit marcat per la polèmica, contra Brasil (1-0) i va vèncer Irlanda del Nord (2-1) i Algèria (3-0), classificant-se com a segona de grup. En vuitens de final va arribar el matx estel·lar dels espanyols, que van imposar-se espectacularment a Dinamarca, una selecció debutant, però que comptava amb un excel·lent planter, en una nit inoblidable de Emilio Butragueño, autor de quatre gols. No obstant, en quarts de finals els de Muñoz van caure a la tanda de penals contra la incòmoda i tàctica Bèlgica. A més de Butragueño, cal destacar en aquell equip jugadors com Andoni Zubizarreta, José Antonio Camacho, Ramon Maria Calderé, Michel González o Julio Salinas.

Sense cap mena de dubte, el Mundial de 1986 serà recordat com el campionat de Diego Armando Maradona (a la foto en l'històric matx contra Anglaterra). L’estrella argentina es va quedar fora a última hora del torneig disputat el 1978, precisament al país sud-americà, i havia tingut un rendiment bastant decebedor en el seu debut a Espanya 1982. A Mèxic, pel contrari, va realitzar un joc extraordinari i espectacular, va marcar quatre gols, un d’ells una autèntica obra d’art contra Anglaterra en quarts de final, i va ser el gran artífex perquè Argentina aconseguís la seva segona corona mundial.

Altres aspectes importants del torneig van ser la competivitat alemanya, malgrat que perdessin la final, el gran joc de França, les sorpreses belga i marroquina o la decadència dels equips de Brasil i Itàlia.

La República Federal Alemanya, com va succeir el 1982, va realitzar un futbol fosc i poc atractiu, però, com també va passar quatre anys abans a Espanya, va arribar fins a la final. França, que va jugar a Mèxic com a campiona d’Europa, va mostrar, com ja havia fet en terres espanyoles el 1982, un joc esplèndid, que tampoc li va servir per superar les semifinals. Bèlgica, que havia aconseguit arribar a la final de l’Eurocopa de 1980, tenia llavors la més important generació de futbolistes de la seva història i va obtenir a Mèxic la seva millor classificació. Finalment, pel que respecta a Marroc, els magrebins van ser la primera selecció africana en superar un primera fase mundialista.

Pel contrari, Brasil i Itàlia, en aquell període les dues tricampiones mundials, van decebre. Els sud-americans tenien un gran problema de mentalitat des de la retirada de Pelé i de nou els hi va mancar ofici, en aquell cas per imposar-se a França en quarts de final, en un partit en què els gals van vèncer a la tanda de penals. Pel que respecta a Itàlia, els campions de 1982 van portar a Mèxic un equip molt semblant el del títol conquistat a Espanya i segurament van veure’s perjudicats per un excés de veterania. Igualment França, aleshores en vuitens de final, la va deixar fora del campionat.

En les semifinals, d’una banda Argentina es va desfer (2-0) sense massa complicacions de la revelació Bèlgica, amb dos gols de Maradona. D’altra banda, com ja havia succeït en la penúltima ronda de 1982, el futbol pràctic d’Alemanya va ser superior a la fantasia i el joc vistós de França i els germànics van vèncer el matx (2-0).

La final, que es va jugar a l’estadi Azteca de la capital mexicana, va ser vibrant i estranya al mateix temps. Argentina es va avançar amb dos gols de José Luis Brown, que poc després fitxaria pel Múrcia, i el madridista Jorge Valdano i el resultat de 2 a 0 es va mantenir fins el tram final de l’encontre. Tanmateix, en els últims minuts va aparèixer el tradicional ofici alemany i Karl - Heinz Rummenigge i Rudy Völler van anivellar la balança. No obstant, quan el matx semblava abocat a una pròrroga, on el pla psicològic sens dubte hagués estat del costat germànic, va arribar el 3 a 2 definitiu aconseguit per Jorge Burruchaga.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS QUARTS DE FINAL

BARCELONA – BAYERN

El Barça mai ha pogut eliminar el Bayern, i tampoc mai ha aconseguit vèncer el conjunt bavarès (un empat i tres derrotes). No obstant, en aquests moments els catalans semblen bastant superiors al seu adversari, que porta una temporada molt irregular i el seu entrenador, Jügen Klinsmann, està rebent moltes crítiques. A més els de Pep Guardiola han recuperat el seu millor nivell en l’actual campanya.

Percentatge del Barcelona: 60 %
Percentatge del Bayern: 40%.

VILA-REAL – ARSENAL

Valencians i anglesos es tornen a trobar a la Lliga de Campions quasi tres anys després d’haver-se enfrontat a les semifinals del torneig, en què els britànics van aconseguir el pas a la final, que va perdre contra el Barça, arran de fallar Riquelme un penal que hauria donat, en cas de marcar, pas a una incerta pròrroga. Els gunners, que es troben en el millor moment de la temporada, surten com a favorits.

Percentatge del Vila-real: 40 %
Percentatge de l’Arsenal: 60%.

LIVERPOOL – CHELSEA

Per quarta vegada en els darrers cinc anys, els dos clubs anglesos es troben a la Champions League, encara que, a diferència dels tres enfrontaments anteriors, aquest cop el xoc no tindrà lloc a les semifinals. El Liverpool guanya la sèrie per 2 a 1 i, tal com està actualment la situació, sembla més a prop el 3 a 1 que no pas l’empat per part del Chelsea, que està realitzant un exercici força irregular.

Percentatge del Liverpool: 55 %
Percentatge del Chelsea: 45%.

MANCHESTER – PORTO

És clarament l’eliminatòria més clara d’aquests quarts de final de la Lliga de Campions. Els anglesos, malgrat que es troben en un moment de forma bastant baix, no haurien de tenir problemes per superar el Porto, que sembla el conjunt més modest dels vuit que han arribat a l’antepenúltima ronda del torneig. Això si, els portuguesos no tenen gairebé res a perdre i això els hi treu tota pressió.

Percentatge del Manchester: 75 %
Percentatge del Porto: 25%.

A la foto, Joan Laporta i Karl - Heinz Rummenigge, presidents del Barça i Bayern respectivament.

EQUIPS HISTÒRICS: L’AJAX DE LOUIS VAN GAAL

Quan l’Ajax va assolir el 1973 la seva tercera Copa d’Europa consecutiva, es va iniciar a l’entitat d’Amsterdam un espectacular èxode i futbolistes com Cruyff, Krol, Neesquens, Haan o Rep acabarien abandonant la societat ajacied.

Aquella immensa sortida de jugadors va portar una gran inestabilitat a l’Ajax, el qual es va veure moltes vegades relegat a un segon pla pel PSV Eindhoven, pel que fa al campionat de Lliga d’Holanda, i exposat a discretes actuacions internacionals. Aquesta última tendència només va canviar una vegada abans de l’arribada de la dècada dels 90, quan Cruyff va fer-se amb el càrrec d’entrenador i va donar-li al club la Recopa de 1987, en un planter on hi destacaven Blind, Rijkaard i Van Basten.

Quan la temporada 1991/1992 es trobava a la seva meitat, Leo Beenhacker va deixar sobtadament l’Ajax per retornar al Real Madrid, moment en què la directiva del club holandès li va donar l’equip a un inexpert i enèrgic tècnic de la casa anomenat Louis van Gaal. El nou entrenador no va trigar massa temps en aconseguir el seu primer èxit i va guanyar, al final d’aquella campanya, la Copa de la UEFA, convertint-se el conjunt d’Amsterdam en la segona esquadra, després del Juventus, en obtenir la triple corona (Copa d’Europa, Recopa i UEFA). Una setmana més tard ho aconseguiria també el Barça i quatre anys després el Bayern.

La millor etapa, però, va tenir lloc entre 1994 i 1996. El 1994 l’Ajax va obtenir la Lliga i el 1995, practicant un joc ofensiu i espectacular, que recordava molt al futbol total dels anys 70, va conquistar la seva quarta Copa d’Europa. A la final, disputada a l’estadi Ernst Happel de Viena, els holandesos es van imposar al Milan, que defensava el títol i jugava la seva tercera final consecutiva, gràcies a un gol en els darrers minuts d’un jove Kluivert, que només comptava amb 18 anys. Aquell mateix any, el club reeditava el triomf a la Lliga d’Holanda.

El 1996 el conjunt de Van Gaal va assolir la seva tercera Lliga consecutiva, sense perdre un sol partit en tot el campionat, i va tornar a la final de la Copa d’Europa, en la qual va ser superat pel Juventus als penals, en un matx jugat a l’estadi Olímpic de Roma. A partir de l’exercici 1996/1997 es va iniciar la decadència, però l’Ajax encara va ser capaç de classificar-se per a les semifinals de la Copa d’Europa. Com havia succeït dues dècades abans, de nou es va produir un gran èxode a la entitat ajacied.

En aquell Ajax de Van Gaal hi destacaven dos admirables veterans com Blind, tota una època a l’equip d’Amsterdam, i Rijkaard, que va tornar al club després de triomfar espectacularment al Milan. La resta de jugadors importants eren futbolistes joves, alguns amb una carrera posterior excel·lent, com Van der Sar, Reiziger, Bogarde, Frank de Boer, Ronald de Boer, Davids, Seedorf, Finidi, Litmanen, Overmars, Kanu o el citat Kluivert.

Entrenador: Louis van Gaal.
Un onze: Van der Sar, Reiziger, Blind, Rijkaard, F. de Boer, Seedorf, Davids, R. de Boer, Finidi, Litmanen i Overmars.
El millor: el joc extraordinari que l'equip va realitzar durant tota la Lliga de Campions 1994 / 1995, guanyar tres vegades el Milan en aquella competició, una d'elles a la final i l'habilitat de Van Gaal per descobrir joves (Van der Sar, Seedorf, Litmanen, Kluivert, Kanu...).
El pitjor: es va produir, com en els anys 70, un alter èxode; Blind I Rijkaard es van retirar aviat i el fet que, fins a la data, la societat ajacied no ha tornat a guanyar la Copa d'Europa.