ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: INTER MILÀ 2010

Entrenador: José Mourinho.
Estrella: Diego Milito (foto).
Altres jugadors bàsics: Douglas Maicon, Wesley Sneijder i Samuel Eto’o.
Equips amb qui s’enfronta: FC Barcelona, Rubin Kazan, Dinamo Kiev, Chelsea FC, CSKA Moscou, de nou Barcelona i Bayern Munic.

El millor: Mourinho

És possible que moltes vegades l’entrenador portuguès sigui antipàtic, mal educat i desagradable, però no hi ha cap dubte que és un dels millors tècnics del món de l’última dècada i que és un extraordinari estrateg tant a dins com a fora dels terrenys de joc. L’Inter portava 45 anys sense guanyar la Copa d’Europa i 38 anys sense disputar cap final, però el lusità va conquistar el títol a Madrid.

El pitjor: la marxa del tècnic

Mourinho va aconseguir la seva segona Copa d’Europa al Santiago Bernabéu i en aquest escenari va decidir continuar, doncs només unes hores després d’obtenir el títol, va decidir acceptar l’oferta de Florentino Pérez, president del Real Madrid. En un acte força polèmic, el preparador portuguès ni tan sols va decidir viatjar a Milà el dia següent, per celebrar el campionat amb la resta de l’equip.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: FC BARCELONA 2009

Entrenador: Josep Guardiola.
Estrella: Leo Messi (foto).
Altres jugadors bàsics: Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Samuel Eto’o.
Equips amb qui s’enfronta: Wisla Cracòvia, Sporting Clube Portugal, Xakhtar Donetsk, FC Basilea, Olympique Lió, Bayern Munic, Chelsea FC i Manchester United.

El millor: el més gran equip de la història ?

Realment és molt complicat dir quin ha estat el millor equip de la història del futbol i poden sorgir els noms de l’Hongria dels 50, el Brasil de 1970, l’Ajax dels 70 i l’Holanda de 1974. Tanmateix, també podria ser-ne elegit el Barça de Guardiola de la temporada 2008 / 2009, en què, practicant un futbol ofensiu, espectacular i brillant, va conquistar el triplet format per Lliga, Copa del Rei i Champions League.

El pitjor: els primer 10 minuts

És molt difícil, gairebé impossible, comentar alguna cosa negativa del que segurament ha estat el millor Barça de la història, el mateix que l’any 2009 va assolir sis títols oficials, els ja indicats del triplet més les Supercopes d’Espanya i Europa i el Mundial de Clubs. Només per trobar algun petit error, assenyalar els primers 10 minuts de la final de la Champions  a l’estadi Olímpic de Roma.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: MANCHESTER UNITED 2008

Entrenador: Alex Ferguson.
Estrella: Cristiano Ronaldo (foto).
Altres jugadors bàsics: Nemanja Vidic, Paul Scholes i Wayne Rooney.
Equips amb qui s’enfronta: AS Roma, Sporting Clube Portugal, Dinamo Kiev, Olympique Lió, de nou Roma, FC Barcelona i Chelsea FC.

El millor: el duo Ronaldo / Rooney

El Manchester United de la temporada 2007 / 2008 tenia un bon porter, l’holandès Edwin van der Sar, una defensa sòlida i segura, on hi destacava el serbi Vidic, i un complet centre del camp, amb la presència dels veterans Scholes i Ryan Giggs. No obstant, les grans estrelles de l’equip entrenat per Ferguson eren Rooney i Ronaldo, que un any després fitxaria pel Real Madrid.

El pitjor: de més a menys

El Manchester United, que a les semifinals va eliminar el decadent Barça de Ronaldinho sense massa brillantor, va iniciar molt bé la final i Ronaldo va avançar aviat l’equip de Ferguson en el marcador, però a poc a poc va anar baixant el seu rendiment i el Chelsea va igualar en els últims instants del primer temps. Finalment, l’experiència va ser clau perquè el ManU s’endugués el títol als penals.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: AC MILAN 2007

Entrenador: Carlo Ancelotti.
Estrella: Ricardo Kaká.
Altres jugadors bàsics: Paolo Maldini (foto), Andrea Pirlo i Clarence Seedorf.
Equips amb qui s’enfronta: Estrella Roja Belgrad, LOSC Lille, AEK Atenes, RSC Anderlecht, Celtic FC, Bayern Munic, Manchester United i Liverpool FC.

El millor: ofici, molt ofici

El Milan, pel cas de corrupció que va tenir lloc al futbol italià el 2006, va ser sancionat per la UEFA sense poder participar a la Lliga de Campions, però finalment el màxim organisme esportiu europeu va condonar el càstig i els llombards van acabar guanyant la seva setena Copa d’Europa, mostrant un enorme ofici contra adversaris tan durs com Bayern de Munic, Manchester United i Liverpool.

El pitjor: la crisi es trobava molt a prop

El Milan va obtenir aquella Copa d’Europa amb un equip molt veterà, amb futbolistes, alguns dels quals encara continuen a la plantilla rossonera, que superaven, en casos de forma àmplia, la trentena. Aquella va ser una de les causes que l’entitat milanista entrés molt aviat en una profunda crisi, de la qual encara no ha pogut recuperar-se. Les últimes campanyes europees de l’equip han estat molt decebedores.

EQUIPS HISTÒRICS: LA ITÀLIA D’ENZO BEARZOT

La passada setmana va morir l’històric entrenador italià Enzo Bearzot, que va dirigir en tres Mundials l’Squadra Azzurra, guanyant el segon d'ells.

El 1974, quatre anys després d’arribar a la final del Mundial de Mèxic, la qual va perdre contra el millor Brasil de la història, Itàlia va fracassar al campionat del món jugat a Alemanya, quan va ser incapaç de superar la fase de grups. Arran de la gran decepció, l’equip italià va iniciar una important renovació i la federació va atorgar la direcció del combinat nacional a Bearzot.

Itàlia es va presentar al Mundial d’Argentina, portat a terme el 1978, amb un equip en què hi destacaven el ja veterà Dino Zoff, Claudio Gentile, Gaetano Scirea, Antonio Cabrini, Marco Tardelli, Giancarlo Antognoni, Franco Causio, Roberto Bettega, Francesco Graziani i un joveníssim Paolo Rossi. L’Squadra Azzurra va donar en terres sud-americanes una gran imatge, però potser per manca d’experiència es va haver de conformar amb el quart lloc.

El 1980, Itàlia va organitzar, per segon cop en 12 anys, l’Eurocopa, però el seu rendiment no va ser tan positiu com el mostrat dos anys abans a l’Argentina i el bloc transalpí no va ser capaç de superar la quarta posició, que en un torneig amb només vuit equips no era precisament una gran gesta.

Dos anys més tard, a la Copa del Món organitzada per Espanya, va explotar la generació de futbolistes que havien debutat a l’Argentina. Els homes destacats de Bearzot van ser els mateixos ja exposats, amb l’excepció de Bettega, a més de Fulvio Collovati, Gabriele Oriali i Alessandro Altobelli. Després d’una primera fase de grups molt pobre, en què Itàlia va empatar els tres encontres, el conjunt mediterrani va reaccionar a la segona fase de grups, quan de la mà d’un gran Rossi, que li va fer un hat - trick a Brasil, es va imposar a Argentina i la Canarinha.

Després d’eliminar Polònia en semifinals al Camp Nou de Barcelona, amb dos gols més de Rossi, Itàlia es va classificar per a la seva quarta final de la història, la qual va guanyar arran de superar Alemanya a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid, amb gols de Rossi, la seva sisena anotació del torneig; Tardelli i Altobelli. L’Azzurra es va convertir en tricampiona.

El 1986, al Mundial de Mèxic, la Itàlia de Bearzot va arribar amb un conjunt ja molt veterà i no va ser capaç de superar els vuitens de final, arran de caure contra una de les millors seleccions de França de la història. El combinat transalpí, que tenia llavors Altobelli com a estrella, va donar una trista imatge i va haver d’iniciar una nova renovació.

Entrenador: Enzo Bearzot.
Un onze: Zoff, Gentile, Collovati, Scirea, Cabrini, Oriali, Tardelli, Antognoni, Altobelli, Rossi i Graziani.
El més positiu: Bearzot va aixecar al Mundial d'Argentina un equip enfonsat, l'ofici de jugadors com Zoff, el desaparegut Scirea, Tardelli, Antognoni o Rossi i el fet de guanyar un títol mundial després de 48 anys.
El més negatiu: la fase de grups a Espanya, en què el conjunt italià no va guanyar cap matx; la decadencia a Mèxic i un joc basat en la seguretat defensiva.   

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: FC BARCELONA 2006

Entrenador: Frank Rijkaard.
Estrella: Ronaldinho de Assis (foto).
Altres jugadors bàsics: Carles Puyol, Anderson Luis da Sousa Deco i Samuel Eto’o.
Equips amb qui s’enfronta: Werder Bremen, Udinese Calcio, Panathinaicòs FC, Chelsea FC, Benfica SL, AC Milan i Arsenal FC.

El millor: el gran Ronaldinho

Encara que no va estar massa afortunat en la final disputada a París contra l’Arsenal, en aquella Champions League vam poder observar el gran Ronaldinho, llavors el millor futbolista del món, com ho va demostrar en eliminatòries històriques davant el Chelsea, a vuitens de final, i enfront el Milan, a les semifinals. Les lesions de Xavi Hernández i Leo Messi es van veure compensades per la fantasia del brasiler.

El pitjor: l’autocomplaença posterior

Molts pensen, i jo em trobo entre ells, que aquell Barça que va conquistar la segona Copa d’Europa en la història del club, podria haver marcat una gran època, fins i tot més llarga i triomfant que la que va protagonitzar el Dream Team de Johan Cruyff. No obstant, després de la final de Saint – Denis, van arribar al Camp Nou l’autocomplaença i l’acomodament, que provocarien dues temporades molt decebedores.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: LIVERPOOL FC 2005

Entrenador: Rafael Benítez.
Estrella: Steven Gerrard (foto).
Altres jugadors bàsics: Jamie Carragher, Xabi Alonso i Luis García.
Equips amb qui s’enfronta: Graz AK, AS Mònaco, Olympiacòs FC, Deportivo Coruña, Bayer Leverkusen, Juventus FC, Chelsea FC i AC Milan.

El millor: el retorn d’un gran

Després de la tragèdia de Heysel, l’any 1985, el Liverpool va romandre sis anys sense jugar competicions europees per sanció de la UEFA. Una vegada els de Lancashire van tornar als torneigs internacionals, no van fer res massa significatiu fins l’any 2001, en què van assolir la Copa de la UEFA i la Supercopa. El 2005, quan pocs ho esperaven, els anglesos van conquistar la seva cinquena Copa d’Europa.

El pitjor: una primera part horrible

El Liverpool, que llavors entrenava el madrileny Benítez i tenia a les seves files el basc Xabi Alonso i el català Luis García, va sortir força adormit en aquella final jugada a l’estadi Atatürk d’Istanbul i el Milan se’n va anar al descans amb un clar 3 a 0. Tanmateix, al segon temps els reds van aconseguir la fita d’igualar el marcador i posteriorment van guanyar el títol a la tanda de penals.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: FC PORTO 2004

Entrenador: José Mourinho.
Estrella: Anderson Luiz da Sousa Deco (foto).
Altres jugadors bàsics: Ricardo Carvalho, Francisco José Rodrigues Costinha i Nuno Ricardo de Oliveira Maniche.
Equips amb qui s’enfronta: Real Madrid, Olympique Marsella, Partizan Belgrad, Manchester United, Olympique Lió, Deportivo Coruña i AS Mònaco.

El millor: comença l’era Mourinho

Mourinho a penes va comptar amb una carrera com a futbolista i va iniciar les tasques de tècnic com a ajudant de l’anglès Bobby Robson a Porto i Barça. Posteriorment, es va convertir en entrenador del modest Leiria i seguidament va donar al salt al mateix Porto, amb el qual va conquistar a Sevilla la Copa de la UEFA de 2003 i a Gelserkirchen la Champions League de 2004.

El pitjor: un equip que es trenca

Com per exemple va succeir a l’Ajax dels 70, aquell Porto campió d’Europa es va trencar molt aviat. Mourinho va fitxar pel Chelsea i es va endur a Londres Paulo Ferreira i Carvalho. Posteriorment, Deco, l’estrella d’aquell conjunt, va anar al Barcelona i Costinha i Maniche van ser contractats pel CSKA de Moscou. Lògicament, l’equip va entrar en una important crisi.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: AC MILAN 2003

Entrenador: Carlo Ancelotti.
Estrella: Andrei Xevtxenko (foto).
Altres jugadors bàsics: Paolo Maldini, Andrea Pirlo i Clarence Seedorf.
Equips amb qui s’enfronta: Slovan Liberec, Deportivo Coruña, Racing Lens, Bayern Munic, Real Madrid, Borussia Dortmund, Lokomotiv Moscou, AFC Ajax, Inter Milà i Juventus FC.

El millor: renaixement milanista

Entre 1989 i 1995, el Milan havia guanyat tres Copes d’Europa i havia disputat cinc finals del torneig, és a dir, en aquell lapse de temps només s’havia perdut dues finals, les de 1991 i 1992. Tanmateix, mitjan la dècada dels anys 90, es va iniciar una important crisi en el conjunt rossonero, de la qual en va sortir de la mà del tècnic Ancelotti, qui va ser una de les figures de l’equip als anys 80.

El pitjor: tot plegat, molt italià

Els inicis del primer decenni del segle XXI van ser una bona època pels clubs italians, si tenim em compte que en l’edició de la Lliga de Campions de la temporada 2002/2003 Milan, Juventus i Inter van arribar a les semifinals. La final, jugada entre milanistes i piamontesos a l’estadi Old Trafford de Manchester, va ser molt gris, típicament italiana, i el matx no es va resoldre fins a la tanda de penals.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: REAL MADRID 2002

Entrenador: Vicente del Bosque.
Estrella: Zinedine Zidane (foto).
Altres jugadors bàsics: Roberto Carlos Silva, Luis Figo i Raúl González.
Equips amb qui s’enfronta: AS Roma, Lokomotiv Moscou, RSC Anderlecht, Panathinaicòs FC, Sparta Praga, FC Porto, Bayern Munic, FC Barcelona i Bayer Leverkusen.

El millor: tres títols en només cinc anys

Els blancs van haver d’esperar 32 anys entre el sisè títol i el setè campionat, però una vegada conquistat aquest, van arribar-ne dos més en els següents quatre anys. El 2002, el Real Madrid ja comptava amb dos dels gal·làctics de Florentino Pérez, Figo i Zidane, que va fer el gol de la victòria, però la gran estrella va ser un jove Iker Casillas, que va entrar en el segon temps substituint el lesionat César Sánchez.

El pitjor: la maledicció dels vuitens de final

El 2003, el Real Madrid encara va ser capaç d’arribar a les semifinals, fase en la qual va ser eliminat pel Juventus, mentre que el 2004 va caure davant el sorprenent Mònaco a quarts de final. No obstant, a partir de l’any 2005, i fins el 2010, els espanyols mai van superar els vuitens de final. De nou Juventus, Arsenal, Bayern, Roma, Liverpool i Lió van acabar amb les il·lusions blanques.

COSES POSITIVES I NEGATIVES DE LA PUBLICITAT DE QUATAR

El més positiu

Sanejar l’economia. Segons la junta actual presidida per Sandro Rosell, el FC Barcelona passa per una conjuntura econòmica molt greu, fet que nega rotundament l’anterior directiva encapçalada per Joan Laporta. Sigui quina sigui la situació financera de la institució, la altíssima xifra que ofereix Quatar, que ha convertit l’entitat catalana en la més ben pagada del món, anirà molt bé a les arques del club.

Acabar amb una autenticitat una mica obsoleta. Aquesta mania de part de l’afecció blaugrana de no voler “tacar” la samarreta, que em recorda una mica a la política de l’Athletic Club de Bilbao de només comptar amb jugadors nascuts o formats al País Basc o Navarra, em sembla obsoleta, ridícula i absurda. Si tots els grans clubs europeus porten des de fa anys publicitat, és il·lògic que no ho faci també el Barça.

Compatibilitat amb UNICEF. L’organització de les Nacions Unides, que lluita contra la fam i la pobresa mundials i en favor de la infància, ha mostrat la seva acceptació de compartir la samarreta blaugrana amb Quatar.

El més negatiu

Es veuran els colors blaugrana ? Entre UNICEF, Quatar, TV3, LFP i l’emblema de Nike, un es pregunta si es podran entreveure els colors blaugrana a les samarretes dels futbolistes.

Divisió de l’entorn. Per si el famós entorn barcelonista no estigués ja prou enredat amb l’enfrontament entre laportistes i rosellonistes, no hi ha cap dubte que la publicitat a la samarreta, i el fet que l’anunciant sigui un estat de les característiques de Quatar, provocarà divisions, controvèrsies i polèmiques.

Quatar. El país àrab té algunes peculiaritats que disgusten part del soci i afeccionat del FC Barcelona, doncs l’estat asiàtic és un emirat no democràtic, amb una monarquia absolutista, on no hi tenen lloc alguns dels drets civils més bàsics.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: BAYERN MUNIC 2001

Entrenador: Ottmar Hitzfeld.
Estrella: Oliver Kahn (foto).
Altres jugadors bàsics: Bixente Lizarazu, Stefan Effenberg i Giovane Elber.
Equips amb qui s’enfronta: París Saint – Germain, Rosenborg Trondheim, Helsingborgs IF, Arsenal FC, Olympique Lió, Spartak Moscou, Manchester United, Real Madrid i Valencia CF.

El millor: superar el gran tràngol de 1999

Si a molts altres clubs els hi hagués succeït el que li va passar al Bayern el 1999, a la final de la Champions disputada contra el Manchester United al Camp Nou, probablement no haguessin reaccionat en molts anys. Tanmateix, el conjunt bavarès, només dues temporades després de perdre un partit que dominava en el minut 90, va refer-se i va aconseguir la seva quarta Copa d’Europa.

El pitjor: només de penal

La final jugada l’any 2001 a l’estadi de San Siró a Milà, entre Bayern i València, que disputava la seva segona final consecutiva, no va passar a la història pel bon joc i els únics gols que es van veure van ser des del punt de penal: l’anotació que va realitzar cada equip en el temps reglamentari i els de la tanda del desempat. Els bavaresos van tenir finalment més ofici que els valencians.

ELS MILLORS DEL 2010

CATALUNYA

1. Xavi Hernández (FC Barcelona)
2. Gerard Piqué (FC Barcelona)
3. Sergio Busquets (FC Barcelona)
4. Carles Puyol (FC Barcelona)
5. Víctor Valdés (FC Barcelona)
6. Cesc Fàbregas (Arsenal)
7. Joan Capdevila (Vila-real)
8. Bojan Krkic (FC Barcelona)
9. Joan Vedú (Espanyol)
10. Javi Márquez (Espanyol)

ESPANYA

1. Xavi Hernández (FC Barcelona)
2. Andrés Iniesta (FC Barcelona)
3. David Villa (València / FC Barcelona)
4. Gerard Piqué (FC Barcelona)
5. Sergio Busquets (FC Barcelona)
6. Carles Puyol (FC Barcelona)
7. Pedro Rodríguez (FC Barcelona)
8. Iker Casillas (Real Madrid)
9. Xabi Alonso (Real Madrid)
10. Víctor Valdés (FC Barcelona)

MÓN

1. Xavi Hernández (Espanya – FC Barcelona)
2. Leo Messi (Argentina – FC Barcelona)
3. Wesley Sneijder (Holanda – Inter Milà)
4. Andrés Iniesta (Espanya – FC Barcelona)
5. David Villa (Espanya – València / FC Barcelona)
6. Arjen Robben (Holanda – Bayern Munic)
7. Diego Milito (Argentina – Inter Milà)
8. Diego Forlán (Uruguai – Atlético Madrid)
9. Thomas Müller (Alemanya – Bayern Munic)
10. Mesut Özil (Alemanya – Werder Bremen / Real Madrid)

GRANS ENTRENADORS DE LA HISTÒRIA: ERNST HAPPEL

País: Àustria.
Any de naixement: 1925.
Lloc de naixement: Viena.
Clubs: Rapid Viena, ADO l’Hàia, Feyenoord Rotterdam, Sevilla FC, FC Bruges, Holanda, FC Vlaanderen, Standard Lieja, Hamburg SV, Tirol Innsbruck i Àustria.
Mundials disputats: Argentina 1978.
Títols de clubs: 3 Lligues austríaques, 1 Copa austríaca, 1 Lliga holandesa, 2 Copes holandeses, 3 Lligues belgues, 1 Copa belga, 2 Lligues alemanyes, 2 Copes d’Europa i 1 Intercontinental.

El millor: les dues Copes d’Europa

El tècnic austríac Happel, que ha donat nom a l’històric estadi Prater de Viena després de la seva mort, ha estat l’únic entrenador de la seva nacionalitat que ha guanyat la Copa d’Europa i ho va aconseguir dues vegades, la primera el 1970 amb el Feyenoord de Rotterdam, amb el qual també va assolir la Copa Intercontinental, i la segona el 1983 amb l’Hamburg.

El pitjor: no poder donar-li a Holanda la Copa del Món

Després de les seves brillants etapes amb el Feyenoord i el Bruges, Happel es va convertir en seleccionador d’Holanda, equip que el 1974, de la mà de Marinus Michels, havia arribat a la final del Mundial d’Alemanya, mitjançant un futbol molt brillant. El preparador austríac, amb un joc menys vistós, va portar de nou l’Oranje a la final del Mundial d’Argentina, però tampoc va poder obtenir el títol.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS POSSIBLES RIVALS DEL BARÇA A VUITENS DE FINAL

El pròxim 17 de desembre es celebra a Nyon el sorteig de vuitens de final de la Lliga de Campions. Aquests poden ser els adversaris del conjunt de Pep Guardiola, ordenats, segons el meu parer, del més al menys complicat.

Inter Milà. És cert que el vigent campió està passant per un moment delicat i que el seu entrenador, l’espanyol Benítez, podria ser destituït si els resultats no milloren. No obstant, els italians compten amb una de les millors plantilles del món, en què hi destaquen Júlio César, Maicon, Eto’o o Milito, i els equips entrenats pel tècnic madrileny, en cas de continuar a la banqueta interista, no se li donen bé al Barça.

Entrenador: Rafael Benítez.
Estrella: Samuel Eto’o (foto).

Milan. De la mà del tècnic Allegri, el Milan està vivint un ressorgiment que l’ha dut fins al liderat de la Lliga italiana, de la qual n’és ara l’indiscutible favorit. Tanmateix, per les característiques del seu joc, crec que l’esquadra rossonera, que compta amb homes com els exblaugranes Ronaldinho i Ibrahimovic, li pot anar força més bé al Barça que no pas l’Inter. A més, la fase de grups que han fet els d’Allegri ha estat molt gris.

Entrenador: Massimiliano Allegri.
Estrella: Zlatan Ibrahimovic.

Arsenal. L’equip de Wenger té força experiència en el torneig, realitza un dels jocs més atractius d’Europa i té extraordinaris futbolistes com Fàbregas, Arxavin o Nasri, que es troba en un moment de forma impressionant. No obstant, els londinencs són molt fràgils mentalment, cometen molts errors defensius, són força irregulars i el seu futbol no sembla el més adequat per fer front al bloc barcelonista.

Entrenador: Arséne Wenger.
Estrella: Cesc Fàbregas.

Roma. El club de la capital italiana està realitzant fins a la data una temporada molt irregular, tant a l’Scudetto com a la Lliga de Campions, havent d’esperar a l’última jornada per classificar-se en un grup molt assequible. Penso que és un equip molt inferior al Barça, però el tècnic de l’esquadra romana, Rainieri, ha sabut moltes vegades posar-li dificultats al club català. El veterà Totti en continua sent la referència.

Entrenador: Claudio Rainieri.
Estrella: Francesco Totti.

Olympique Lió. No hi ha cap mena de dubte que el Lió, que continua sota les ordres de Puel, està passant per un dels seus pitjors moments dels darrers temps, però els francesos tenen molta experiència a la Lliga de Campions, en la qual van ser semifinalistes la passada temporada, I compten amb jugadors de gran qualitat com Toulalan, Lisandro López o Gourcuff, fitxat el passat estiu procedent del Girondins Bordeus.

Entrenador: Claude Puel.
Estrella: Yuri Gourcuff.

Olympique Marsella. Els actuals campions de la Lliga de França han aconseguit, després de molts anys intentant-ho sense èxit, superar la fase de grups del torneig. Deschamps, que dirigeix el club des de l’estiu de l’any 2009, ha donat més estabilitat, regularitat i mentalitat guanyadora a una entitat amb continus alts i baixos. L’argentí Lucho González és un dels seus futbolistes més resolutius.

Entrenador: Didier Deschamps.
Estrella: Lucho González.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: MICHAEL LAUDRUP

País: Dinamarca.
Any de naixement: 1964.
Lloc de naixement: Frederiksberg.
Demarcació: davanter.
Clubs: Bröndby Copenhaguen, SSC Lazio, Juventus FC, FC Barcelona, Real Madrid, FC Kobe i AFC Ajax.
Eurocopes disputades: França 1984, Alemanya 1988 i Anglaterra 1996.
Mundials disputats: Mèxic 1986, França 1998 i Corea del Sud i Japó 2002.
Títols de clubs: 1 Lliga italiana, 5 Lligues espanyoles, 1 Copa espanyola, 2 Supercopes espanyoles, 1 Lliga holandesa, 1 Copa holandesa, 1 Copa d’Europa, 1 Supercopa d’Europa i 1 Intercontinental.
Títols de seleccions: 1 Copa Confederacions.

El millor: la seva època al Dream Team

L’etapa de Laudrup a Itàlia, en la qual va jugar al Lazio, com a cedit, i al Juventus de Michel Platini, va ser bastant fosca i es va comentar que el seu caràcter fràgil no s’adaptava a un tipus de futbol tan difícil i defensiu. Tot va canviar quan va fitxar pel FC Barcelona, equip en què va jugar cinc fenomenals temporades amb l’anomenat Dream Team, el conjunt format per Johan Cruyff.

El pitjor: no jugar l’Eurocopa de 1992

Després de no aconseguir el passaport per al Mundial d’Itàlia, la fase final del qual es va disputar el 1990, Laudrup va decidir abandonar la selecció de Dinamarca. No sembla que el mitja punta danès prengués una bona decisió perquè, de forma totalment inesperada, el combinat nòrdic, que hi va arribar de rebot per sanció de l’antiga Iugoslàvia, va conquistar l’Eurocopa de Suècia l’any 1992.

ON ÉS LA HISTÒRICA PEDRERA MADRIDISTA ?

1980. El Castilla, filial del Real Madrid, va arribar sorprenentment a la final de la Copa del Rei després d’eliminar l’Sporting de Gijón i la Real Sociedad, aleshores dos dels millors equips de l’estat espanyol. A la final, que es va portar a terme a l’estadi Santiago Bernabéu, es va enfrontar al Real Madrid en una gran festa blanca. El primer equip va acabar guanyant per un contundent 6 a 1, però el Castilla es va classificar per a la Recopa, doncs el Real Madrid, llavors entrenat pel serbi Vujadin Boskov, havia conquistat també el campionat de Lliga. En aquell Castilla, que dirigia Alfonso Santiesteban, hi destacaven jugadors com Agustín, Pérez García, Gallego o García Hernández, els quals acabarien jugant tots al primer conjunt blanc.

1984. El Castilla, amb un equip que a primera divisió hauria pogut perfectament lluitar per a les posicions europees, es va proclamar campió de la segona categoria del futbol espanyol, encara que per la seva condició de filial no va poder ascendir. A les ordres del mític Amancio Amaro, que després entrenaria sense massa fortuna el primer equip blanc, el segon conjunt madridista comptava amb jugadors que més tard farien història a l’entitat i també al futbol espanyol, com Sanchís, Michel, Martín Vázquez, Pardeza i Butragueño. Aquells homes van formar l’anomenada Quinta del Buitre, que juntament amb els tècnics Luis Molowny, Leo Beenhacker i John Toshack, i altres futbolistes com Buyo, Chendo, Maceda, Camacho, Gordillo, Jankovic, Schuster, el mateix Gallego, Juanito o Hugo Sánchez, van guanyar cinc Lligues consecutives, mitjançant un excel·lent futbol que mai més s’ha presenciat al Bernabéu.

Després de la daurada era de la Quinta del Buitre, en la qual l’única pega va ser no guanyar mai la Copa d’Europa, va iniciar-se una època menys brillant de la pedrera del Real Madrid, malgrat que aquesta va continuar donant futbolistes importants com Jaime, Víctor, Alfonso i molt especialment els ja llegendaris i encara actius Raúl, ara jugador del Schalke 04 i tota una institució a club madridista, i Casillas (foto), que es manté com a porter titular del bloc blanc, del qual n’és el capità.

Tanmateix, en el període actual, la cantera del Real Madrid està passant per una de les èpoques més tristes que es recorden, en un moment en què el Castilla es troba a segona divisió B, mentre el filial del seu gran rival, el Barça B, ocupa una de les posicions capdavanteres a la segona divisió A. En el clàssic jugat el passat dia 29 de novembre, el FC Barcelona va utilitzar 10 jugadors fets a la Masia (Valdés, Piqué, Puyol, Xavi, Busquets, Iniesta, Pedro, Messi, Bojan i Jeffren) i el Real Madrid sols 2 procedents de la seva ciutat esportiva (Casillas i Arbeloa). Penso que el president Florentino Pérez i el director tècnic Jorge Valdano haurien de reflexionar profundament sobre aquesta circumstància.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: REAL MADRID 2000

Entrenador: Vicente del Bosque.
Estrella: Raúl González (foto).
Altres jugadors bàsics: Fernando Hierro, Roberto Carlos Silva i Fernando Redondo
Equips amb qui s’enfronta: FC Porto, Olympiacòs FC, FK Molde, Bayern Munic, Dinamo Kiev, Rosenborg Trondheim, Manchester United, de nou Bayern i Valencia CF.

El millor: el torneig favorit

Aquella temporada 1999 / 2000, el Real Madrid només va poder ser cinquè al campionat de Lliga. És a dir, si no hagués conquistat la Champions contra el València a París, hauria disputat la Copa de la UEFA la següent campanya. No obstant, quan es tractava d’un partit de la Lliga de Campions, els blancs es transformaven i donaven autèntics recitals, com el d’Old Trafford als quarts de final.

El pitjor: malgrat tot, Lorenzo Sanz va perdre les eleccions

Quan Sanz va substituir el desaparegut Ramón Mendoza a la presidència del club, l’any 1995, es va marcar com a gran meta aconseguir la setena Copa d’Europa (la sisena s’havia assolit en el llunyà 1966). Finalment, va obtenir tant el setè com el vuitè trofeus, però, poc temps després de la consecució del títol de Saint – Denis, va perdre sorprenentment les eleccions contra Florentino Pérez.

EL MÈRIT DE MAURICIO POCHETTINO

Ernesto Valverde, que va portar l’Espanyol a la final de la Copa de la UEFA de l’any 2007, la qual va perdre a la tanda de penals contra el Sevilla a Glasgow, va realitzar també una extraordinària primera volta de la Lliga 2007/2008, en què l’Espanyol va acabar en tercera posició, només per darrere de Real Madrid i Barça. No obstant, l’equip es va enfonsar vertiginosament durant la segona part del campionat. Valverde va decidir abandonar l’entitat catalana i fitxar per l’Olympiacòs i, encara que no va efectuar declaracions, tot semblava indicar que va marxar fonamentalment pels problemes que hi havien al vestidor blanc-i-blau.

Bartolomé Tintín Márquez, un home de la casa que havia demostrat abastament la seva vàlua en els equips inferiors de l’entitat, va ser l’entrenador elegit per substituir Valverde, però la seva manca d’experiència va ser clau alhora de dirigir una plantilla complicada i va ser destituït molt aviat. José Manuel Esnal Mané, un tècnic veterà que havia portat el modestíssim Alavés a la final de la UEFA de l’any 2001, en què va caure a la pròrroga davant el Liverpool a Dortmund, en va ser el substitut, però el preparador basc no va poder fer res per redreçar el rumb de l’equip.

Mancaven pocs mesos per finalitzar la campanya 2008/2009 i l’Espanyol estava enfonsat a la classificació, ocupant l’últim lloc de la taula i amb la salvació pràcticament impossible. Va ser llavors quan el president Daniel Sánchez Llibre se la va jugar amb Mauricio Pochettino, un home de caràcter fort i de gran personalitat que havia triomfat plenament com a futbolista a la institució espanyolista. Tanmateix, l’argentí no tenia pràcticament cap experiència com a entrenador.

No obstant, Pochettino va fer valer els seus dots de líder per suplir la seva manca de veterania i va arribar a un acord amb els caps del vestidor, fonamentalment el llavors capità Raúl Tamudo, Iván de la Peña i Luis García. L’equip va reaccionar de forma espectacular i a falta d’una jornada per al final del campionat va aconseguir la salvació. Cal destacar l’històric triomf al Camp Nou contra el Barça del triplet, després de 29 anys sense poder guanyar al feu del gran rival ciutadà.

Una vegada aconseguit el més important, la salvació, l’estabilitat i la tranquil·litat, Pocchettino va decidir posar en ordre el planter i va arrabassar la capitania a qui havia estat íntim amic seu, Tamudo, per lliurar-li a Dani Jarque, qui va morir mentre l’equip es trobava fent la pretemporada. Arran d’aquell trist succés, De la Peña, qui a penes ha jugat un partit des de llavors per culpa de les lesions, es va convertir en el nou capità. Durant la campanya 2009/2010, l’Espanyol, que es va mostrar molt segur al seu nou escenari, l’estadi de Cornellà – El Prat, va assolir la salvació sense massa problemes en un exercici en què Tamudo va jugar molts pocs minuts. El davanter de Santa Coloma de Gramenet, potser el millor jugador de la història de l’entitat, va abandonar el club el passar estiu i va fitxar per la Real Sociedad.

Pel que fa a l’actual temporada, en 13 jornades l’Espanyol ha convertit en un autèntica fortalesa Cornellà – el Prat, on ha guanyat tots els punts possibles, mentre ha aconseguit una millora com a visitant, amb dues victòries a estadis tan complicats com Son Moix i el Vicente Calderón. En resum, en aquests moments el conjunt blanc-i-blau es troba en zona Champions. Serà capaç l’Espanyol de mantenir aquest ritme tot el torneig ? Tindrà una petita i fins i tot lògica davallada ? Hi haurà un descens vertiginós com a l’època de Valverde ?

10 CONCLUSIONS DEL CLÀSSIC

1. El Barça de Pep Guardiola és probablement el millor equip de la història. Reconec que és una afirmació que pot originar controvèrsia i que és molt complicada de demostrar, però sincerament aquest Barça de Guardiola és el conjunt més gran que hagi presenciat mai i penso que ja està molt per damunt, per exemple, del Dream Team de Johan Cruyff. A més, el partit de dilluns contra el Real Madrid m’ha semblat el millor de la brillant i espectacular trajectòria del tècnic de Santpedor com a entrenador blaugrana.

2. Leo Messi no només fa gols. Tenir el millor futbolista del món a les teves files i que a més sàpiga ser humil i posar-se a disposició del club quan aquest ho necessita no té preu. Messi no va fer cap dels cinc gols del Barça, però va donar dues extraordinàries assistències a David Villa i, amb la seva constant mobilitat, va treure de polleguera un home amb l’experiència i veterania de Ricardo Carvalho.

3. Xavi Hernández i Andrés Iniesta (foto) podrien compartir la Pilota d’Or. Una vegada més, Xavi, que va obrir el marcador, i Iniesta van demostrar que en aquest Barça poden arribar a ser tan importants com el mateix Messi. El clàssic realitzat per l’egarenc i el manxec va ser excel·lent i s’hauria de projectar a les escoles de futbol. Crec que no seria una mala idea que compartissin la pròxima Pilota d’Or.

4. Una plantilla que és una pinya. Aquest fet es va evidenciar tres vegades en el passat clàssic: l’abraçada de tots els jugadors del Barça en els prolegòmens de l’encontre, la defensa que van fer del seu tècnic els futbolistes barcelonistes, quan Guardiola va tenir problemes amb Ronaldo, i la celebració amb els companys de la banqueta quan Jeffren va fer el cinquè gol.

5. Una filosofia innegociable. He de reconèixer que a principis d’aquest bloc, durant els últims anys de Frank Rijkaard, vaig ser una mica crític amb la filosofia que va imposar a l’entitat catalana Johan Cruyff, i que en el seu moment han continuat Louis van Gaal, el mateix Rijkaard i Guardiola. Ara no tinc cap dubte que aquest pensament futbolístic, amb una gran importància dels jugadors de la Masia, és irrenunciable.

6. José Mourinho no és suficient. Florentino Pérez va fitxar, malgrat les reticències del director tècnic Jorge Valdano, el preparador portuguès com l’anti – Barça o l’anti – Guardiola, però a Mourinho, malgrat les seves dots de magnífic estrateg dins i fora del camp, li resta encara força feina per fer.

7. Cristiano Ronaldo té un problema. No discutiré l’enorme qualitat del jugador portuguès, doncs es tracta d'un dels millors futbolistes del món. No obstant, Ronaldo té grans dificultats en els partits considerats decisius, en general, i en els xocs contra el Barça, a qui encara no ha pogut marcar cap gol, en particular. A més, la seva imatge, quan va tenir l’afer amb Guardiola, va tornar a quedar una mica tacada.

8. Un Real Madrid acomplexat. El club blanc ha perdut els últims cinc clàssics amb uns números que no ofereixen cap dubte: 2 gols a favor i 16 en contra. Durant la majoria de minuts del partit del passat dilluns, fins i tot els inicials, el Madrid va semblar un grup acomplexat i amb poca confiança en les seves possibilitats.

9. La cartera no ho és tot. I això ho sap molt bé el Barça, que en altres èpoques va observar que fitxar els millors futbolistes del món no servia per guanyar títols. Florentino Pérez continua obstinat a utilitzar el talonari, mentre la històrica pedrera blanca passa per un dels períodes més tristos que es recorden.

10. Dependència de les individualitats. Ja he comentat que l’actual Real Madrid és un equip més conjuntat i equilibrat que el de les darreres temporades, però els blancs continuen depenent massa d’homes com Ronaldo, Özil i Di María, que van estar molt apagats al Camp Nou, i Higuaín, que no hi va jugar per molèsties físiques.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: MANCHESTER UNITED 1999

Entrenador: Alex Ferguson.
Estrella: David Beckham (foto).
Altres jugadors bàsics: Peter Schmeichel, Roy Keane i Ryan Giggs.
Equips amb qui s’enfronta: LKS Lodz, Bayern Munic, FC Barcelona, Bröndby Copenhaguen, Inter Milà, Juventus FC i de nou Bayern Munic.

El millor: primer títol anglès des de 1984

El Liverpool va guanyar la seva quarta Copa d’Europa el 1984 i un any més tard els reds van perdre la final en la trista i tràgica nit de Heysel, que va originar una dura sanció als equips anglesos sense participar en torneigs europeus. Una vegada van tornar el 1990 (el Liverpool no ho faria fins un any més tard), es va haver d’esperar fins el 1999 perquè una altra entitat anglesa guanyés la competició.

El pitjor: el patiment

Cap final de la Copa d’Europa o de la Lliga de Campions ha tingut un desenllaç tan inversemblant com la que van disputar Manchester United i Bayern de Munic el 1999, a l’estadi Camp Nou de Barcelona. Mario Basler va avançar els bavaresos, que van mantenir l’avantatge fins el munit 90. A partir de llavors, els anglesos van remuntar amb gols de Teddy Sheringham i Ole Solksjaer.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: REAL MADRID 1998

Entrenador: Jupp Heynckes.
Estrella: Raúl González.
Altres jugadors bàsics: Fernando Hierro, Roberto Carlos Silva i Pedja Mijatovic (foto).
Equips amb qui s’enfronta: Rosenborg Trondheim, Olympiacòs FC, FC Porto, Bayer Leverkusen, Borussia Dormund i Juventus FC.

El millor: campions 32 anys després

El Real Madrid no es proclamava campió de la Copa d’Europa, la qual ha conquistat deu cops, des de 1966, quan es va imposar al Partizan de Belgrad a Brussel·les, i no jugava una final del torneig des de 1981, quan va perdre davant el Liverpool a París. Durant aquell temps, l’entitat madridista es va consolar assolint dues Copes de la UEFA, els anys 1995 i 1996, enfront Videoton i Colònia respectivament.

El pitjor: un equip molt irregular

Aquell Real Madrid, que tenia excel·lents jugadors com Hierro, Manolo Sanchís, Roberto Carlos, Fernando Redondo, Clarence Seedorf, Raúl, Davor Suker, Fernando Morientes o Mijatovic, autor de l’únic gol en la final de 1998, era però un conjunt força irregular i inestable i, per exemple, aquella temporada només va ser quart a la Lliga espanyola. Per aquest motiu, el tècnic alemany Heynckes no va continuar.

QUÈ PASSA AMB JOAN LAPORTA ?

Per iniciar aquest article, vull deixar ben clar que no tinc cap intenció de votar en les pròximes eleccions catalanes, que se celebren el proper diumenge dia 28 de novembre, el parit Solidaritat per la Independència, que encapçala l’expresident del FC Barcelona, Joan Laporta.

Això és un bloc de futbol que no parla normalment de política, encara que els dos conceptes de vegades van molt units. No obstant m’he vist obligat a realitzar aquest escrit perquè, des de què Laporta, un cop va deixar la presidència de la institució barcelonista, va entrar a l’escena política, no ha parat de rebre pals, alguns dels quals considero força injustos.

Al llarg de la vigència d’aquest bloc, que compta ja amb tres anys i mig, he comentat els molts i grans defectes de Laporta, els quals no cal repetir una vegada més. S’ha de reconèixer el seu caràcter de vegades histriònic, agressiu, exagerat, populista i polèmic, però no crec que se’l pugui comparar, per exemple, amb un líder d’extrema dreta, com Jean – Marie le Pen, o amb un fanàtic ultranacionalista, com Radovan Karadzic. Malgrat que en cap lloc he escoltat o llegit la comparació amb aquests personatges radicals, realment poc ha faltat.

Des d’alguns sectors, especialment aquells més progres, fonamentalment els més aburgesats i acomodats, veuen Laporta com un autèntic monstre. A tots aquests que tant el critiquen, els hi hauríem d’explicar o recordar que Laporta és un prestigiós advocat, que té un verb àgil, que parla correctament la llengua anglesa, la qual és possible que molts dels seus crítics no dominin, i que ha dirigit el millor Barça de la història, amb quatre Lligues i dues Champions League, només per comentar els títols de més prestigi, sense oblidar la seva intensa lluita per eradicar els violents del Camp Nou, fet que li va costar amenaces de mort. No se si Laporta seria un bon president de la Generalitat, però només que la seva gestió fos el 50% d’efectiva de la realitzada a l’entitat barcelonista, ja podria ser considerada com a positiva.

L’únic dubte que tinc sobre el Laporta polític és el cas de Silvio Berlusconi. Il Cavaliere ha estat un president extraordinari per al Milan, club que va agafar a la sèrie B i amb el qual, per exemple, ha guanyat cinc Copes d’Europa. A més, fa molts anys, quan escoltava Berlusconi, em semblava una persona correcta, afable i educada. No cal dir que, des de què va accedir al lloc de primer ministre de la República Italiana, càrrec que ha ocupat en diferents etapes, la seva actitud ha estat penosa i fins i tot vergonyosa. Tindria Laporta la mateixa evolució ?

EL CLÀSSIC

El pròxim dilluns dia 29 de novembre es disputa al Camp Nou un dels clàssics, a priori, més apassionants. El Real Madrid, líder del campionat, només ha cedit dos empats en tota la Lliga, mentre el FC Barcelona, que ha guanyat la totalitat de partits com a visitant, ha deixat escapar solament cinc punts.

FC Barcelona

A favor:

- Un estat de forma òptim. Durant els inicis de l’actual campanya, alguns jugadors del Barça, fonamentalment els campions del món amb la selecció espanyola, es trobaven en un estat de forma força delicat arran de no haver realitzat pràcticament pretemporada. No obstant, la plantilla blaugrana arriba en un perfecte estat físic al clàssic.

- El moment de Leo Messi. Més que de moment hauríem de parlar ja de la gran època del davanter argentí, el millor jugador del món. Messi, que acostuma a fer grans partits contra el Real Madrid, porta camí de superar el que semblava impossible: batre el rècord anotador de la passada temporada.

- Pep Guardiola sempre ha guanyat el Real Madrid. El tècnic de Santpedor s’ha enfrontat, com a entrenador barcelonista, quatre vegades al conjunt blanc i ha guanyat la totalitat dels partits, destacant el 2 a 6 de maig de 2009. A més, els números són impressionants: 11 gols a favor i només 2 en contra.

En contra:

- Una defensa una mica insegura. A diferència de l’exercici anterior, en què la defensa del Barça va funcionar de forma extraordinària, durant la campanya actual no ha estat massa afortunada i això, davant homes com Di María, Özil, Ronaldo i Higüaín, és una mica preocupant.

- La possible ansietat de David Villa. Durant algunes jornades d’aquesta Lliga es va parlar molt de la presumpta ansietat del davanter asturià per fer gols. Encara que va poder recuperar-se de la sequera anotadora, l’exjugador del València va ser incapaç de realitzar cap dels 8 gols que el seu club li va fer dissabte passat a l’Almeria.

- La probabilitat d’un ambient caldejat. Com explicava en l’article publicat fa uns dies, un partit polèmic, calent, conflictiu i sobrecarregat li pot anar molt malament al Barça, club al qual l’èpica, a diferència del que li passa al seu etern rival, no li acostuma a funcionar i el darrer exemple el tenim en l’última semifinal de Champions contra l’Inter.

Real Madrid

A favor:

- L’estat de forma de Cristiano Ronaldo. El mitja punta portuguès del Real Madrid, un dels pocs futbolistes que pot rivalitzar amb Messi per ser el millor jugador del món, ha començat com un coet el campionat de Lliga, encapçalant el trofeu Pichichi amb 14 gols, una mitjana superior a l’anotació per partit.

- Les armes de José Mourinho. L’entrenador portuguès està considerat, des de què va conquistar el 2004 la Lliga de Campions amb el Porto, un dels millors tècnics del món, fet que ha ratificat amb les seves experiències amb el Chelsea i l’Inter. A més, és també un crack en “guanyar” partits fora dels estadis.

- L’equilibri. S’havia comentat moltes vegades que el Real Madrid era un equip molt desequilibrat: amb una gran davantera, però amb una defensa feble, i amb grans estrelles, però amb escassetat de jugadors d’equip. Ara sembla que Mourinho ha solucionat aquestes mancances amb homes com Ricardo Carvalho o Khedira.

En contra:

- Onze futbolistes que ho juguen gairebé tot. Casillas, Ramos, Pepe, Carvalho, Marcelo, Khedira, Alonso, Di María, Özil, Ronaldo i Higüaín. Aquest és l’onze, pràcticament inamovible, que està utilitzant Mourinho des de començaments de temporada i, per aquesta raó, els problemes de tipus físic podrien aparèixer.

- Encara no és un equip. És cert que amb Mourinho el Real Madrid ha guanyat molt en conjunció i que el bloc blanc ja no és, a diferència de campanyes anteriors, un grup d’individualitats. Tanmateix, l’equip madridista depèn encara massa de la inspiració de jugadors com Higüaín i molt especialment Ronaldo.

- Els problemes de Ronaldo en els grans partits. És cert que el portuguès va marcar a la final de la Lliga de Campions de l’any 2008, quan encara era jugador del Manchester United, però Ronaldo acostuma a tenir dificultats en els xocs decisius i encara no estat capaç de marcar-li un gol al Barça.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: BORUSSIA DORTMUND 1997

Entrenador: Ottmar Hitzfeld.
Estrella: Matthias Sammer (foto).
Altres jugadors bàsics: Andreas Möller, Stéphane Chapuisat i Karl – Heiz Riedle.
Equips amb qui s’enfronta: Atlético Madrid, Widzew Lodz, Steaua Bucarest, FC Auxerre, Manchester United i Juventus FC.

El millor: l’últim campió novell durant molts anys

Durant molts anys, després d'aquell inesperat títol del Borussia de Dortmund, cap esquadra va poder estrenar-se en el palmarès de la competició, doncs des de llavors, i fins el títol del Chelsea el 2012,  els campions van aconseguir, com a mínim, el seu segon torneig. Els de Westfàlia es van convertir en el tercer club alemany en obtenir la Copa d’Europa, després de Bayern de Munic i Hamburg.

El pitjor: problemes posteriors

Un any més tard del títol, els de Dortmund arribarien a les semifinals del torneig, però poc més es pot explicar de l’entitat en les immediates edicions posteriors de la Lliga de Campions. Hitzfeld va fitxar pel Bayern, el capità Sammer es va haver de retirar prematurament per una greu lesió, Möller i Chapuisat van entrar en el declivi de la seva carrera i Riedle, gran heroi de la final de 1997, va fitxar pel Liverpool.

NO CAURE EN EL PARANY

Tots coneixem des de fa molt de temps José Mourinho i sabem que, a part de ser un magnífic entrenador, és un autèntic especialista en caldejar ambients i partits, i ja ho ha demostrat en xocs anteriors contra el Barça, quan era entrenador del Chelsea i l’inter.

Des de pràcticament el primer dia que va iniciar-se la temporada, l’entrenador portuguès del Real Madrid ha anat llançant “dards” al Barça, en manifestacions que venen a dir, si fa no fa, que el club català sempre acaba jugant contra deu jugadors o que l’Sporting va actuar al Camp Nou amb un equip escassament competitiu, fet aquest últim que va originar una irada resposta de Manolo Preciado, el tècnic del conjunt asturià.

El pròxim 29 de novembre es disputa el clàssic al Camp Nou i els darrers esdeveniments, malgrat que el preparador barcelonista Pep Guardiola no ha entrat en cap polèmica, han provocat que l’encontre comenci a polemitzar-se més del que seria convenient. Fins i tot els més pessimistes ja intueixen un matx semblant a aquell tan penós i lamentable de la temporada 2002 / 2003, però canviant el protagonista portuguès, és a dir Mourinho per Luis Figo.

Jo penso que el proper clàssic no arribarà a ser un escàndol com el d’aquell exercici, quan, no ho oblidem, l’estadi va ser clausurat amb dos partits, encara que mai van arribar a complir-se la pena. Tanmateix, d’una banda faria bé Mourinho de no realitzar més declaracions polèmiques, o almenys homes sensats del Real Madrid, com Jorge Valdano i Emilio Butragueño, aconsellar-lo de manera apropiada, i d’altra banda també seria positiu que des de l’entitat blaugrana no s’entrés en la dinàmica de declaracions inoportunes (penso fonamentalment amb Gerard Piqué) i se seguissin les directrius marcades des de fa temps per Guardiola.

S’ha de recordar també que, a diferència del Real Madrid, club al qual sempre li ha anat bé l’èpica, que el Barça no acostuma a rendir bé quan els partits es caldegen en excés i seria per tant bo que directius, tècnics, futbolistes i afeccionats no entressin en el parany de Mourinho.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: JUVENTUS FC 1996

Entrenador: Marcello Lippi.
Estrella: Alessandro del Piero (foto).
Altres jugadors bàsics: Didier Deschamps, Gianluca Vialli i Fabrizio Ravanelli.
Equips amb qui s’enfronta: Borussia Dortmund, Steaua Bucarest, Glasgow Rangers, Real Madrid, FC Nantes i AFC Ajax.

El millor: aquesta vegada ho poden celebrar

Feia 11 anys, el Juventus de Torí havia aconseguit la seva primera Copa d’Europa, però la terrible tragèdia que va tenir lloc a l’estadi Heysel de Brussel·les, en què van morir 39 afeccionats del club piamontès, va motivar que el títol no mereixés cap tipus de celebració. Pel contrari, el 1996, arran de superar l’Ajax a la tanda de penals, a l’estadi Olímpic de Roma, la situació va ser molt deferent.

El pitjor: una davantera que es trenca

Juntament amb un llavors molt jove Del Piero, fins fa poc en actiu com a llegendari capità de l’entitat bianconera, les grans figures d’aquell Juventus eren els seus davanters Vialli i Ravanelli, però el tècnic Lippi va decidir sorprenentment donar la baixa a tots dos després d’aquella final. El destí dels dos futbolistes va ser Anglaterra, el Chelsea per a Vialli i el Middlesbrough per a Ravanelli.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CHAMPIONS: AFC AJAX 1995

Entrenador: Louis van Gaal.
Estrella: Frank Rijkaard (foto).
Altres jugadors bàsics: Danny Blind, Edgard Davids i Jari Litmanen.
Equips amb qui s’enfronta: AC Milan, FC Salzburg, AEK Atenes, Hajduk Split, Bayern Munic i de nou Milan.

El millor: el reinaxement d’un gran club

Feia ja 22 anys que l’Ajax d’Amsterdam havia guanyat la seva tercera Copa d’Europa, parèntesi en el qual havia assolit una Recopa, el 1986, amb Johan Cruyff d’entrenador, i una Copa de la UEFA, el 1992, ja amb Van Gaal a la banqueta. El conjunt holandès, que va ser capaç de superar tres vegades el Milan de Fabio Capello, va realitzar un joc molt brillant, força semblant al futbol total dels anys 70.

El pitjor: de nou l’èxode

Si als anys 70 la històrica entitat ajacied va viure un espectacular èxode, amb la marxa de jugadors com el mític Cruyff, Johan Neeskens o Johnny Rep, entre d’altres, va succeir una cosa molt similar després del títol de 1995, i així per exemple Clarence Seedorf va fitxar pel Sampdoria, Finidi George pel Betis, Marc Overmars per l’Arsenal i els bessons Frank i Ronald de Boer, Michael Reiziger, Winston Bogarde, Litmanen i Patrick Kluivert pel FC Barcelona.

EQUIPS HISTÒRICS: L’INCREÏBLE NOTTINGHAM FOREST DE FINALS DELS 70

El 1976 el Nottingham Forest, fins aleshores un club molt modest, es disposava a iniciar una temporada més a la segona categoria del futbol anglès. A Finals d’aquella campanya, l’esquadra de la localitat de Robin Hood obtenia l’ascens a la primera divisió. Fins aquí, tot bastant normal.

La situació inversemblant es va iniciar la temporada 1977/1978, quan un any després d’ascendir de categoria, l’equip que dirigia Brian Clough (foto) va conquistar la seva primera i fins el moment única Lliga anglesa. Però el “miracle” del Nottingham no finalitzaria en aquest punt.

El bloc de Clough va fer un debut a la Copa d’Europa espectacular: el sorteig va decidir que Forest i Liverpool, campió de les últimes dues edicions del torneig, s’enfrontessin a la primera eliminatòria i el Nottingham va donar la campanada i es va classificar per a vuitens de final. Mesos més tard, el conjunt del sud d’Anglaterra va assolir la Copa d’Europa després d’imposar-se a l’estadi Olímpic de Munic al també sorprenent Malmö, gràcies a un gol de l'estrella Trevor Francis.

Quan l’estiu de 1979 el Forest va traspassar els seus dos millors jugadors, el citat Francis i Tony Woodcock, a Sampdoria i Colònia respectivament, molts es temien el pitjor a City Ground. No obstant, els de Clough es van tornar a proclamar campions d’Europa, arran de superar l’Hamburg a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid, amb un gol de l’escocès John Robertson. El Nottingham es convertia en el primer club de la història, i fins ara en l’únic, en tenir a les seves vitrines més Copes d’Europa que no pas Lligues del seu país.

Tanmateix, la decadència, llarga, lenta i penosa, de l’entitat de City Ground no trigaria a arribar i actualment la institució es troba enfonsada en la tercera categoria del futbol anglès.

En el grup de Clogh es trobaven, a més dels ja anomenats Francis, Woodcock i Robertson, jugadors com el porter Peter Shitlon, tota una llegenda del futbol anglès; Viv Anderson, un dels primers futbolistes negres en jugar a la selecció nacional anglesa; el sòlid central escocès Kenny Burns, el capità John McGovern o el golejador Garry Birtles.

Entrenador: Brian Clough.
Un onze: Shilton, Anderson, Clark, Lloyd, Burns, Bowyer, McGovern, Robertson, Francis, Birtles i Woodcock.
El més positiu: Clough, un mestre, en alguns aspectes, de José Mourinho; jugadors històrics com Shilton, Francis o Woodcock i un palmarès amb més Copes d'Europa que no pas Lligues d'Anglaterra.
El més negatiu: la fama de bocamoll de Clough, un joc més aviat gris i l'enfonsament posterior.  

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: AC MILAN 1994

Entrenador: Fabio Capello.
Estrella: Dejan Savicevic (foto).
Altres jugadors bàsics: Franco Baresi, Paolo Maldini i Marcel Desailly.
Equips amb qui s’enfronta: FC Aarau, FC Copenhaguen, FC Porto, Werder Bremen, RSC Anderlecht, AS Mònaco i FC Barcelona.

El millor: un gran espectacle

S’ha comentat moltes vegades que l'històric entrenador italià Capello, el 1994 entrenador del Milan, és un tècnic defensiu, poc vistós, extremadament tàctic i fins i tot especulatiu, però si hem de ser justos, en aquella final portada a terme a l’estadi Olímpic d’Atenes contra el Barça de Johan Cruyff, exemple del bon joc en aquella època, l’únic espectacle el va donar el conjunt milanista.

El pitjor: l’única victòria del trienni

El Milan de Capello va jugar tres finals consecutives de la Champions League entre 1993 i 1995, de les qual només va poder guanyar la segona, enfront l’anomenat Dream Team, que podríem dir que va deixar de ser-ho en aquella nit d’Atenes. Un any abans, els llombards havien perdut a Munic contra el Marsella i un any més tard caurien a Viena davant un ressorgit Ajax.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: OLYMPIQUE MARSELLA 1993

Entrenador: Raymond Goethals.
Estrella: Didier Deschamps (foto).
Altres jugadors bàsics: Fabien Barthez, Marcel Desailly i Rudi Völler.
Equips amb qui s’enfronta: Glentoran FC, Dinamo Bucarest, Glasgow Rangers, KV Bruges, CSKA Moscou i AC Milan.

El millor: primer equip francès en guanyar la competició

Per més difícil que sigui de creure, el Marsella es va convertir el 1993 en el primer club francès, i fins a la data en el darrer, en conquistar la Copa d’Europa, que precisament aquell any va passar a denominar-se UEFA Champions League. Després de les finals perdudes per Reims, en dues ocasions, Saint-Etienne i el mateix Marsella, dos anys abans, va arribar per fi el títol.

El pitjor: l’escàndol

Uns dies abans de disputar-se la final a l’estadi Olímpic de Munic, va sorgir la notícia sobre una possible compra, per part de l’entitat mediterrània, d’un partit de la Lliga de França contra el Valenciennes. Una vegada jugada la final, van iniciar-se les investigacions i els campions europeus, que van ser sancionats sense poder defensar el títol continental, van ser descendits a la segona divisió francesa.

LA LLIGA DEL SÚPER DÉPOR

Ja fa més o menys mig any que es va complir el 10è aniversari de la Lliga aconseguida pel Deportivo de la Coruña, però mai és tard per recordar una efemèride com aquesta.

Any 1994: el Dépor, a les ordres del veterà Arsenio Iglesias, comptava amb un equip excel·lent format per jugadors de gran qualitat com Liaño, Djukic, Donato, Mauro Silva, Fran o Bebeto. El conjunt blanc-i-blau va arribar a la darrera jornada de Lliga amb un punt d’avantatge sobre el Barça de Johan Cruyff, el Dream Team.

El club gallec, que s’enfrontava a Riazor al València, el qual no s’hi jugava res, va notar durant tot el partit els nervis i la pressió, però va disposar d’un penal en l’últim minut. Arsenio havia substituït feia poc Donato, el màxim especialista en els llançaments des dels 11 metres, i el central serbi Djukic va ser l’home que va prendre la responsabilitat. El tir del balcànic, molt fluix i centrat, el va aturar el porter González i el Barcelona, que havia guanyat al Camp Nou el Sevilla, es va proclamar campió per quart any consecutiu.

Malgrat haver obtingut una Copa del Rei només un any més tard, l’entitat gallega va haver d’esperar sis anys per oblidar aquella enorme decepció. De nou el Deportivo, aleshores amb Javier Irureta (foto) com a tècnic, va arribar a l’última jornada de Lliga amb un punt més que el Barça, llavors entrenat per Louis van Gaal. Durant la segona volta, els catalans havien reduït de forma notòria l’avantatge que el Dépor els hi portava, però els de la Coruña havien aconseguit dependre de si mateixos, com el 1994, en el darrer matx.

Tanmateix, el Dépor, que jugava a Riazor davant l’Espanyol, aquell cop no va fallar i va vèncer sense massa dificultats el partit, mentre el Barcelona va ser incapaç de superar el Celta al Camp Nou. Els gallecs assolien el seu gran somni amb una altra gran plantilla, en la qual continuaven Donato, Mauro Silva i el capità Fran i a la qual s’hi havien afegit Songo’o, l’encara en actiu Manuel Pablo, Naybet, Djalminha o Mackay.

Aquell Deportivo, que s’adjudicaria dos anys més tard la seva segona Copa del Rei, es va mantenir entre els millors clubs d’Espanya i es va situar també en l’elit europea, fins l’any 2004, en què va arribar a les semifinals de la Champions League. Posteriorment, la institució presidida per Augusto César Lendoiro va iniciar, fonamentalment per problemes econòmics, una important decadència.

GRANS ENTRENADORS DE LA HISTÒRIA: VITTORIO POZZO

País: Itàlia.
Any de naixement: 1886.
Lloc de naixement: Torí.
Clubs: Itàlia, AC Torí, AC Milan i de nou Itàlia.
Mundials disputats: Itàlia 1934 i França 1938.
Títols de seleccions: 1 Copa Internacional d’Europa Central, 1 Jocs Olímpics i 2 Mundials.

El millor: únic tècnic en guanyar dos Mundials

Malgrat que ja fa molts anys que es va portar a terme el primer Mundial i que ja s’han disputat un munt de Copes del Món, Pozzo, que va conquistar amb Itàlia les Copes Jules Rimet de 1934 i 1938, és l’únic seleccionador que ha assolit dues vegades el trofeu. Els únics entrenadors que s’han acostat a aquesta fita són els alemanys Helmut Schön i Franz Beckenbauer, l’argentí Carlos Bilardo i el brasiler Mário Zagallo, amb un títol i un sots-campionat cada un.

El pitjor: la controvèrsia del campionat de 1934

El 1934 Pozzo va guanyar el seu primer títol mundial, però el campionat organitzat precisament a Itàlia va tenir moltes polèmiques: en primer lloc, l’equip transalpí va oferir un joc poc atractiu I vistós, a diferència del que faria quatre anys més tard a França; en segon lloc, alguns jugadors van actuar amb molta agressivitat, i en tercer lloc, es van haver de presenciar actes feixistes davant Benito Mussolini.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: DINO ZOFF

País: Itàlia.
Any de naixement: 1942.
Lloc de naixement: Friulli.
Demarcació: porter.
Clubs: FC Udinese, FC Mantua, SSC Nàpols i Juventus FC.
Eurocopes disputades: Itàlia 1968 i Itàlia 1980.
Mundials disputats: Mèxic 1970, Alemanya 1974, Argentina 1978 i Espanya 1982.
Títols de clubs: 6 Lligues, 2 Copes i 1 Copa de la UEFA.
Títols de seleccions: 1 Eurocopa i 1 Mundial.

El millor: campió del món amb 40 anys

El Mundial d’Espanya disputat el 1982, en el qual Itàlia es va proclamar tricampiona del món, era el quart que jugava Zoff, que abans havia estat present en els certàmens de 1970, on va ser suplent d’Enrico Albertosi en un torneig en què l’Azzurra va disputar la final; el 1974 i el 1978. A la Copa del Món d’Espanya, el llegendari porter, que n’era el capità, va ser campió mundial amb 40 anys.

El pitjor: un trist final

Gairebé un any després d’alçar la Copa del Món de la FIFA a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid, com a capità d’Itàlia, Zoff va decidir retirar-se amb 41 anys, però ho va fer d’una manera força trista perquè un dels seus últims partits va ser la final de la Copa d’Europa, que el seu equip d’aleshores, el Juventus, va perdre contra l’Hamburg a l’estadi Olímpic d’Atenes.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: FC BARCELONA 1992

Entrenador: Johan Cruyff.
Estrella: Hristo Stoitxkov (foto).
Altres jugadors bàsics: Andoni Zubizarreta, Ronald Koeman i Michael Laudrup.
Equips amb qui s’enfronta: Hansa Rostock, FC Kaiserslautern, Sparta Praga, Benfica SL, Dinamo Kiev i UC Sampdoria.

El millor: assignatura aprovada

Abans de la temporada 1991 / 1992, el FC Barcelona era l’únic gran club europeu que no havia guanyat mai la Copa d’Europa i, fins i tot, equips de menor entitat, com Nottingham Forest, Aston Villa o Steaua de Bucarest, havien assolit el trofeu. Després de dues finals perdudes, el 1961 i el 1986, el conjunt català va conquistar el títol a Wembley, de la mà del Dream Team de l'holandès Cruyff.

El pitjor: va costar molt

El Barça, com ja he comentat, havia perdut dues finals de la Copa d’Europa, la primera contra el Benfica, en un matx on els blaugrana van disparar força xuts als pals, i la segona enfront l’Steaua, en una de les nits mes tristes de la història de la institució. En el tercer intent, el club català es va fer per fi amb el trofeu, però no va aconseguir vèncer el Sampdoria fins a la segona part de la pròrroga.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: ESTRELLA ROJA 1991

Entrenador: Ljubomir Petrovic.
Estrella: Dejan Savicevic.
Altres jugadors bàsics: Sinisa Mihajlovic, Robert Prosinecki (a la foto amb la samarreta de Croàcia) i Darko Pancev.
Equips amb qui s’enfronta: Grasshopper Zuric, Glasgow Rangers, Dinamo Dresde, Bayern Munic i Olympique Marsella.

El millor: la barreja de nacionalitats

Aquell gran Estrella Roja que sorprenentment va conquistar la Copa d’Europa de 1991, a l’estadi San Nicola de Bari, estava integrat per una gran fusió de nacionalitats de l’antiga Iugoslàvia. Per posar els exemples dels seus principals futbolistes, hi eren els serbis Mihajlovic i Vladimir Jugovic, el croat Prosinecki, el montenegrí Savicevic i el macedoni Pancev.

El pitjor: mals moments per a l’antiga Iugoslàvia

Quan l’Estrella Roja va guanyar la Copa d’Europa, mancava molt poc perquè Iugoslàvia comencés la seva desintegració, fins els set estats independents que han sorgit d’ella (Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, Kosovo, Macedònia, Montenegro i Sèrbia). Només uns mesos després del triomf de Bari, començarien les diferents i cruentes guerres dels Balcans.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: AC MILAN 1990

Entrenador: Arrigo Sacchi.
Estrella: Marco van Basten (foto).
Altres jugadors bàsics: Franco Baresi, Frank Rijkaard i Ruud Gullit.
Equips amb qui s’enfronta: Helsinki JK, Real Madrid, FC Malines, Bayern Munic i Benfica SL.

El millor: l’últim club en guanyar el trofeu dos anys consecutius

Fins a finals del decenni dels 80 no havien estat gens estranys els títols consecutius a la Copa d’Europa: el Real Madrid en va aconseguir enllaçar cinc; l'Ajax i el Bayern en van obtenir tres de seguits, i Benfica, Inter, Liverpool i Nottingham van guanyar dues competicions correlatives. No obstant, les dues Copes d’Europa conquistades pel Milan de Sacchi han estat les últimes assolides de forma consecutiva.

El pitjor: una final més gris

Un any després de l’espectacle donat pel Milan a la final de l’estadi Camp Nou de Barcelona contra l’Steaua de Bucarest, el conjunt italià va viure una final molt més complicada i força menys vistosa el 1990, al Prater de Viena davant el Benfica, que jugava la seva segona final en només tres anys. Un únic gol, marcat per Rijkaard al segon temps, va donar la quarta Copa d’Europa a l’entitat llombarda.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: AC MILAN 1989

Entrenador: Arrigo Sacchi (foto).
Estrella: Marco van Basten.
Altres jugadors bàsics: Franco Baresi, Frank Rijkaard i Ruud Gullit.
Equips amb qui s’enfronta: Levsky Spartak Sofia, Estrella Roja Belgrad, Werder Bremen, Real Madrid i Steaua Bucarest.

El millor: les semifinals i la final

L’equip italià, que comptava amb homes de la qualitat de Baresi, un jove Paolo Maldini, Rijkaard, Gullit o Van Basten, va donar grans exhibicions a les semifinals, contra el Real Madrid, i a la final, disputada per primer cop a Barcelona, davant l'Steaua. Els llombards van derrotar els espanyols, en el matx de tornada de la penúltima ronda, per 5 a 0, mentre els romanesos van caure al Camp Nou per 4 a 0.

El pitjor: els vuitens de final

Després d’una senzilla eliminatòria de setzens de final contra el Levsky Spartak de Sofia, llavors anomenat Vitoxa, el Milan va passar moltes dificultats als vuitens de final davant l’Estrella Roja, equip que guanyaria la competició dos anys més tard a Bari. La boira va suspendre el partit d’anada, que els italians perdien, i posteriorment els de Sacchi només van poder classificar-se pel valor doble del gol en camp contrari.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: PSV EINDHOVEN 1988

Entrenador: Gus Hiddink.
Estrella: Ronald Koeman (foto).
Altres jugadors bàsics: Eric Gerets, Soren Lerby i Frank Arnesen.
Equips amb qui s’enfronta: Galatasaray SK, Rapid Viena, Girondins Bordeus, Real Madrid i Benfica SL.

El millor: acabar amb un dels millors Real Madrid de la història

El Real Madrid del segon lustre dels 80, conegut com el de la Quinta del Buitre, era un equip meravellós, que realitzava un joc espectacular i que va guanyar cinc Lligues consecutives. Després d’eliminar el Nàpols de Diego Armando Maradona, el vigent campió Porto i el Bayern de Munic, els blancs van caure en semifinals contra un magnífic PSV, tercer club holandès en obtenir la Copa d’Europa.

El pitjor: molts problemes al llarg de la competició

Contra el Galatasaray, en setzens de final, i el Rapid de Viena, en vuitens de final, els holandesos van passar amb força dificultats. Les coses van anar una mica més clares davant el Girondins de Bordeus, en quarts de final, però van eliminar el Real Madrid, en semifinals, pel valor doble del gol en camp contrari, i van superar el Benfica, en la final, a la tanda de penals.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: FC PORTO 1987

Entrenador: Artur Jorge.
Estrella: Paulo Futre (foto).
Altres jugadors bàsics: Joao Pinto, Rabah Madjer i Fernando Gomes.
Equips amb qui s’enfronta: Rabat Ajax, Vitkovice Ostrava, Bröndby Copenhaguen, Dinamo Kiev i i Bayern Munic.

El millor: el gol de Madjer

Molts gols de finals de la Copa d’Europa han passat a la història, però segurament cap com el que va fer l’algerià Madjer a la final de 1987, jugada a l’estadi Prater de Viena. El Bayern de Munic, que era l’inqüestionable favorit del partit, dominava el matx i el magribí, amb el taló, va aconseguir un gol espectacular que va suposar l’empat. Posteriorment, el brasiler Juary donaria la victòria al Porto.

El pitjor: la lesió de Gomes

Si realitzéssim una votació entre els afeccionats del Porto per conèixer quin és el millor futbolista en la història dels Dragoes, homes com Futre, que era la gran estrella del club aquell 1987; el citat Madjer, Vítor Baia o Deco aconseguirien força vots, però és possible que el guanyador, pels seus gols i el seu carisma, fos Fernando Gomes, que no va jugar per lesió aquella final.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: STEAUA BUCAREST 1986

Entrenador: Emerich Jenei (foto).
Estrella: Miograd Belobedici.
Altres jugadors bàsics: Laszlo Boloni, Marius Lacatus i Victor Piturca.
Equips amb qui s’enfronta: Vejle BK, Honbed Budapest, Kuusysi Lathi, RSC Anderlecht i FC Barcelona.

El millor: primer equip de l’Europa comunista en guanyar el trofeu

Abans del triomf de l’Steaua de Bucarest a la Copa d’Europa, l’Slovan de Bratislava, curiosament també contra el Barça; el Dinamo de Kiev, en dues ocasions, i el Dimano de Tbilisi havien guanyat la Recopa, mentre que el Dinamo de Zagreb i el Ferencvaros havien assolit una Copa de Fires cada un. No obstant, el romanesos van ser els primers en conquistar la C-1.

El pitjor: molts problemes cara a porteria

Steaua i Barça van estar els 90 minuts del temps reglamentari i els 20 de pròrroga sense ser capaços de marcar cap gol, en una de les pitjors finals del torneig que es recorden, en la qual les porteries de Helmut Duckabam i Francisco Javier Urruti a penes van passar dificultats. Mentre els catalans van seguir negats en els penals (Duckabam els hi va aturar els quatre llançats), els romanesos van encertar dos tirs.