BIO, UNA ALTRA VÍCTIMA DE LA FAMA SOBTADA

Aquesta setmana he tingut notícia de la mort de Bio. No va ser una gran estrella, però durant els anys 70 i 80 va tenir el mèrit de jugar als dos equips grans de Catalunya: Barça i Espanyol. Com ha succeït amb molts altres esportistes d’origen humil, el davanter brasiler no va saber assimilar el vertiginós pas de la pobresa a l’èxit i la fama. En aquesta circumstància també van passar, o encara hi estan passant, autèntics mites de l’esport com Garrincha, Carlos Monzón, Diego Armando Maradona o Mike Tyson, sense oblidar-nos d’un altre futbolista que va formar part de les entitats blaugrana i blanc-i-blava: Canito.

Recordo l’arribada de Bio al futbol espanyol, mitjan la dècada dels 70, per integrar-se en el modest Terrassa, llavors equip de la segona divisió A. Les seves grans actuacions a l’equip del Vallès Occidental li van valer el fitxatge ni més ni menys que pel FC Barcelona, club el qual el va contractar el 1978.

La veritat és que al Camp Nou hi va tenir molt poques oportunitats en un equip que aleshores havia fitxat un dels millors davanters centre del continent europeu, l’austríac Hansi Krankl. Bio a penes va comptar primer per a Lucien Muller i més tard per a Joaquim Rifé, però sempre serà recordat per ser un dels homes que va transformar el seu penal a la tanda de l’històric partit de la Recopa davant l’Anderlecht. El brasiler, per cert, va ser qui va realitzar el tir més brillant amb la clàssica “paradinha”.

Motivat pels pocs partits que disputava, Bio va fitxar més tard per l’Espanyol, on no va tenir massa bona relació amb el peculiar José María Maguregui, i va acabar la seva etapa d'elit a les files del Màlaga. Posteriorment va iniciar una trajectòria per modestíssims del futbol català com el Polvoritense, club que li va atorgar un lloc a les seves instal·lacions per dormir-hi en un moment en què els problemes econòmics ja eren força greus per al davanter.

Amb la notícia de la seva defunció m’he pogut assabentar del seu retorn al Brasil i de la seva vida d’indigent a les rodalies de la gran urbs de Sao Paulo. Una vegada l’Associació de Veterans del Barça va tenir informació de la precària situació de l’exfutbolista, li va atorgar una pensió mensual, però ja era massa tard, i després d’emmalaltir greument, Bio ha trobat la mort.

Les causes d’aquesta tragèdia, a més a més de no saber assimilar sobtadament la fama, la popularitat i un estatus econòmic alt, poden trobar-se en les males companyies, les nefastes influències d’un entorn indesitjable o en la mala inversió dels diners obtinguts.

PARTITS HISTÒRICS: ALEMANYA - FRANÇA, 3-3 (1982)

El Mundial d’Espanya no va passar pas a la història pel bon futbol en general que es va realitzar, però hi van haver dos magnífics partits: el que van disputar a Sarrià Itàlia i el Brasil, que ha estat el primer matx en ser recordat en aquest bloc, i aquell que van protagonitzar a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla, corresponent a les semifinals del torneig, els combinats d’Alemanya i França.

Les seleccions alemanya i francesa eren dos equips radicalment diferents: els primers, fidels a la seva història, eren un conjunt poc brillant, però sòlid, compacte, eficaç i competitiu. A les ordres de Jupp Derwall, que havia guanyat dos anys abans l’Eurocopa a Itàlia, hi destacaven el polèmic porter Harald Schumacher, el madridista Uli Stielike, el veterà Paul Breitner, l’hàbil Pierre Littbarski o la gran estrella d’aquell grup: Karl Heinz Rummenigge.

França era pel contrari un bloc que es caracteritzava per un joc atractiu, tècnic i ofensiu, encara que comptava amb una important fragilitat defensiva i força manca d’ofici, el qual li sobrava al combinat alemany. Dirigits per Michel Hidalgo, els futbolistes més significatius dels “bleus” eren el gran Michel Platini, actual president de la UEFA, Patrick Battiston, Jean Tigana, Alain Giresse o Dominique Rocheteau.

Quan Littbarski va avançar l’equip de Derwall en el marcador, tot feia suposar que els alemanys administrarien el resultat sense molts problemes i que rarament França comptaria amb massa probabilitats d’anivellar el partit, però Platini va aconseguir l’empat al transformar una pena màxima i, poc més tard, es va produir la jugada polèmica del matx: la terrible agressió de Schumacher a Battiston a l’àrea germànica que va deixar estabornit (va acabar en un hospital) el defensa francès. L’àrbitre no va assenyalar ni penal i tampoc va expulsar el porter alemany.

Amb empat a un es va arribar als 90 minuts i llavors es va iniciar una pròrroga trepidant: el central Marius Tresor i el fi centrecampista Giresse van situar un clar 3 a 1 favorable a França, però va ser aleshores quan va aparèixer el gran ofici alemany al mateix temps que ho va fer també la innocència gala. Rummenigge va retallar diferències i l’equip d’Hidalgo va començar a sentir una pressió insuportable, fet que va aprofitar Klaus Fischer per igualar el matx. En la tanda de penals, una Alemanya més serena va estar més encertada que una desencaixada França.

Alemanya perdia pocs dies més tard la final davant Itàlia a l’estadi Santiago Bernabéu i França trobaria la seva recompensa al seu brillant futbol aconseguint dos anys després l’Eurocopa a París contra Espanya.

A la foto, el davanter alemany Pierre Littbarski intenta escapar-se del defensa francès Manuel Amorós.

EQUIPS HISTÒRICS: EL GRAN BORUSSIA MÖNCHENGLABDACH DELS 70

És trist, per a aquells que érem adolescents en la dècada dels 70, veure l’actual situació en què es troba el Borussia Mönchenglabdach (MG), sens dubte un dels millors equips del citat decenni, en el qual només li va faltar realitzar una cosa: guanyar la Copa d’Europa.

A les ordres d’entrenadors tan emblemàtics del futbol alemany com Hennes Weisweiller (a la foto amb Günter Netzer) i Udo Lattek, els quals posteriorment van tenir etapes no massa positives al FC Barcelona, el Borussia MG va obtenir durant aquell període la gran majoria dels títols de la seva història: quatre Lligues, una Copa i dues Copes de la UEFA, a més a més de disputar una final de la Copa d’Europa i altres dues de la UEFA.

Alguns dels millors futbolistes alemanys dels 70 van passar per l’equip, com van ser els casos de Berti Vogts, el citat Netzer, Uli Stielike, Rainer Bonhoff o Jupp Heynckes, els quals es van convertir en campions mundials al certamen organitzat el 1974 precisament a la República Federal Alemanya. Altres jugadors de gran importància eren els danesos Henning Jensen i molt especialment Allan Simonsen, aquest últim elegit millor futbolista europeu l’any 1977.

El club alemany va disputat cinc finals europees entre 1973 i 1980, de les quals en va guanyar dues. La primera experiència la va tenir a la de la Copa de la UEFA de 1973, però el Liverpool, autèntic maldecap durant aquella època del Borussia MG, el va derrotar. No obstant, dos anys més tard, els homes que dirigia Weisweiller es van imposar espectacularment al quadro holandès del Twente Enschede a la mateixa competició.

El 1977, quan l’equip ja era entrenat per Lattek, que havia deixat el Bayern de Munic com a campió de la Copa d’Europa, el Borussia MG va arribar a la final d’aquest torneig però de nou el Liverpool es va creuar pel seu camí i el va vèncer en una extraordinària final jugada a l’estadi Olímpic de Roma. Un any després, els anglesos també superarien els alemanys en la C-1, en aquest cas a la ronda semifinal.

El final de la dècada prodigiosa del Borussia MG va ser sensacional, amb dues finals de la UEFA disputades el 1979 i el 1980, guanyant a la primera davant un sorprenent Estrella Roja de Belgrad i perdent a la segona contra una altra entitat alemanya, l’Eintracht de Frankfurt, pel valor doble dels gols en camp contrari. Aquestes dues finals les va jugar una jove promesa anomenada Lothar Matthäuss.

Aquell gran Borussia MG dels 70, com va succeir també en un altre magnífic conjunt de la dècada, l’Ajax d’Amsterdam, va patir un important èxode de futbolistes i, per exemple, Bonhoff va fitxar pel València, Netzer, Stielike i Jensen pel Real Madrid i finalment Simonsen pel FC Barcelona. A partir dels 80 es va iniciar la crisi, caracteritzada per freqüents alts i baixos i diversos descensos a la segona categoria.

Entrenadors: Hennes Weisweiller i Udo Lattek.
Un onze: Kneib, Vogts, Kinklammer, Stielike, Wittkamp, Bonhoff, Wimmer, Netzer, Simonsen, Heynckes i Jensen.
El més positiu: la regularitat / dos dels entrenadors alemanys més prestigiosos de tots els temps / jugadors històrics com Vogts, Bonhoff, Simonsen o Heynckes.
El més negatiu: no aconseguir la Copa d'Europa / l'èxode de força futbolistes / quan jugava de local, semblava trobar-se incòmode.

BREU HISTÒRIA DE LA COPA DE LA UEFA: LA COPA DE FIRES

El 1955, el mateix any en què es va crear la Copa d’Europa, es va fundar la Copa de Fires. El torneig, que està considerat el preàmbul de la Copa de la UEFA, es jugava en principi entre equips situats en ciutats que eren seu de diferents fires de mostres i la primera edició no va finalitzar fins l’any 1958.

El FC Barcelona, en un període en què tenia un dels millors equips de la seva història - Ramallets, Segarra, Olivella, Basora, Evaristo, Kubala (foto), Suárez, Kocsis o Czibor -, va ser el campió de les dues primeres edicions (la segona va tenir lloc entre 1958 i 1960). Els catalans va vèncer el 1958 una selecció de Londres i el 1960 un altre conjunt anglès, el Birmingham City.

El 1961, el mateix any en què un altre equip italià, el Fiorentina, va obtenir la primera Recopa de la història, el Roma va aconseguir la tercera edició de la Copa de Fires, vencent el Birmingham, que va jugar també sense èxit la seva segona final consecutiva.

Entre 1962 i 1964 es va produir el trienni hispà, amb dos títols del València i un del Saragossa. El club valencià, on hi destacaven homes com Quincoces, Paquito, Ribelles o Waldo, va guanyar i golejar el FC Barcelona el 1962, que va jugar la seva quarta final en tres edicions, i el 1963 va assolir de nou el torneig arran d’una victòria davant el Dinamo de Zagreb, primer club de l’Europa comunista en arribar a una final continental. Finalment, el 1964 un dels millors Saragossa de la història, amb els "magnífics" Canario, Santos, Marcelino, Villa i Lapetra, es va imposar al València, en partit únic jugat al Camp Nou de Barcelona.

El Ferencavaros hongarès va ser l’any 1966 el primer club pertanyent a la llavors Europa comunista en conquistar un torneig europeu. A més a més els de Budapest van vèncer el poderós Juventus, l’equip més popular d’Italià, en el mateix estadi Comunal de Torí.

El 1966 el FC Barcelona es va convertir en tricampió de la competició arran de vèncer el Saragossa a la tercera final jugada entre dos conjunts de la Lliga espanyola. Malgrat que els catalans van caure en el partit d’anada al Camp Nou, van remuntar en el de tornada a la Romareda, amb Pujol com a autor d’un hat-trick i gran protagonista del matx. Altres blaugranes destacats eren Sadurní, Gallego, Eladio, Torres, Fusté i Zaldúa.

Dos anys després del títol guanyat pel Ferenvaros, el Dinamo de Zagreb, que ja havia disputat la final el 1963, va ser el segon club de l’Europa comunista en assolir la Copa de Fires, després de superar el Leeds United. Els anglesos, però, només van haver d’esperar un any per oblidar la derrota i el 1968 van guanyar la final precisament davant el Ferencvaros.

La Copa de Fires, entre 1968 i 1971, va tenir un domini anglès espectacular amb els títols, per ordre cronològic, de Leeds United, ja comentat, Newcastle United, Arsenal i novament Leeds United, que va obtenir el seu segon campionat.

Els blanc-i-negres van derrotar l’Ujpest Dosza, segon club hongarès i tercer de l’Europa comunista en jugar la final; els londinencs van superar l’Anderlecht, primer equip belga en disputar una final europea, i els de Yorkshire van vèncer el Juventus, que tampoc va tenir fortuna en la seva segona tentativa de guanyar el títol.

En aquest punt la Copa de Fires es va convertir en Copa de la UEFA, però abans del canvi de denominació es va celebrar al Camp Nou un partit entre el primer campió, el FC Barcelona, i l’últim vencedor, el Leeds United, amb victòria final dels catalans.

LES POSSIBLES VIES DEL BARÇA

Si no hi ha cap canvi radical d’aquí a final de temporada, és a dir si el FC Barcelona no aconsegueix un gran títol com la Lliga, la qual té molt complicada, o la Champions League, s’anuncien força canvis el proper estiu al Camp Nou. Ara per ara el president Joan Laporta i el director tècnic Txiki Begiristáin podrien estudiar tres vies: la continuista, amb Marco van Basten d’entrenador; la mixta, amb Ernesto Valverde de tènic, o la rupturista, amb José Mourinho de preparador.

Via Continuista (Marco van Basten)

Amb aquesta via se seguiria apostant per la línia holandesa, la qual es caracteritza pel joc ofensiu, l’espectacle o la presència de tres puntes. La principal diferència amb l'actual situació seria que Van Basten imposaria més energia, disciplina i exigència al vestidor que Frank Rijkaard.

A favor: el Barça ha guanyat la meitat de les seves Lligues i les dues Copes d’Europa de la seva història amb entrenadors holandesos.

En contra: molts pensen que es tracta d’un sistema tàctic desfasat i obsolet.

Via mixta (Ernesto Valverde)

Expliquen els rumors que Johan Cruyff, un home d’inqüestionable influència cap a Laporta i Begiristáin, ha aconsellat el fitxatge de l’actual entrenador de l’Espanyol. Valverde suposaria un canvi d’estratègia important, però tampoc es podria considerar un gir brusc en allò que és considera l’ADN blaugrana.

A favor: Valverde coneix bé l’entitat, en la qual hi va ser dos anys com a futbolista.

En contra: no ha dirigit mai un equip gran.

Via rupturista (José Mourinho), a la foto

En aquest cas si, el fitxatge del tècnic portuguès constituiria un canvi radical amb la història del club català, encara que el 1984 es va optar per una fórmula igualment rupturista, la de Terry Venables, que va fer el Barça campió de Lliga i sots-campió d’Europa. Amb Mourinho, l’equip jugaria un clàssic 4-4-2 i Ronaldinho perdria les escasses possibilitats que té de romandre al Camp Nou.

A favor: segurament Mourinho es troba entre els tres millors entrenadors europeus de l’actualitat.

En contra: no es un home que precisament caigui massa simpàtic al Camp Nou.

ELS VUITENS DE FINAL DE LA CHAMPIONS LEAGUE

FC SCHALKE 04 - FC PORTO

Segurament es tracta de l’eliminatòria de vuitens de final menys interessant perquè, en principi, ni portuguesos ni alemanys semblen equips capaços d’optar al títol de la Champions, però no podem oblidar que el Porto tampoc era favorit el 2004 i va acabar conquistant el torneig precisament a Gelserkirchen, ciutat del seu proper adversari. El grup de Jesualdo Ferreira, que a la primera fase va relegar el Liverpool al segon lloc del grup A, surt en principi per davant en els pronòstics.

Percentatge del Schalke 04: 40 %.
Percentatge del Porto: 60 %.

OLYMPIACÒS FC – CHELSEA FC

Aquest Chelsea d’Avram Grant no és tan fiable com el que dirigia José Mourinho, però no hauria de tenir dificultats per deixar fora de la competició l’Olympiacòs, que arriba per primer cop en molts anys als vuitens del final del torneig. Els londinencs, que han perdut moltes opcions de conquistar la Premier League (es troben tercers a vuit punts del líder Arsenal), semblen aquesta temporada molt concentrats en assolir el títol que somnia i exigeix Roman Abramòvitx.

Percentatge de l’Olympiacòs: 20 %.
Percentatge del Chelsea: 80 %.

AS ROMA – REAL MADRID

Personalment penso que el Real Madrid no ho tindrà a priori gens fàcil contra el Roma. L’equip italià, lluny de realitzar un futbol defensiu i tàctic com la majoria de clubs del seu país, fa un joc alegre i ofensiu, encara que el grup entrenat per Luciano Spalletti és força irregular. El conjunt espanyol, que ha decebut força en les últimes edicions de la Lliga de Campions, surt com a favorit, però l’excés de confiança seria el pitjor enemic de l’entitat blanca.

Percentatge del Roma: 35 %.
Percentatge del Real Madrid: 65 %.

ARSENAL FC – AC MILAN

Aquesta eliminatòria entre l’actual líder de la Premier League i el vigent campió d’Europa és sense cap mena de dubte un dels enfrontaments més interessants i atractius dels vuitens de final. Encara que l’esquadra italiana surt com a favorita, més que res perquè és tracta de l’equip amb més ofici del món, no ho tindrà gens senzill davant un Arsenal que, fa dos anys quan va arribar a la final, va eliminar contra pronòstic Real Madrid en vuitens i Juventus en quarts.

Percentatge de l’Arsenal: 40 %.
Percentatge del Milan: 60 %.

CELTIC FC – FC BARCELONA

El Barça de Frank Rijkaard ofereix molts dubtes i algunes incògnites, especialment per la baixa forma de part de les seves estrelles, però ara per ara el Celtic de Gordon Strachan no sembla un equip capaç d’eliminar els catalans d’Europa, malgrat que els escocesos els van fer fora fa quatre anys als vuitens de final de la Copa de la UEFA.

Percentatge del Celtic: 20%.
Percentatge del FC Barcelona: 80 %.

OLYMPIQUE LIÓ – MANCHESTER UNITED

Fa un any hagués dit que aquesta eliminatòria entre francesos i anglesos seria molt igualada, però en aquests moments l’equip d’Alex Ferguson sembla bastant superior al d’Alain Perrin. De totes maneres els britànics no ho tindran fàcil davant un conjunt que, després d’un inici de temporada molt pobre, tant pel que fa a França com a Europa, ha anat millorant el joc i també els resultats.

Percentatge de l’Olympique Lió: 30 %.
Percentatge del Manchester United: 70 %.

LIVERPOOL FC – INTER FC

Juntament amb el xoc que protagonitzaran Arsenal i Milan, es tracta de l’eliminatòria més atractiva dels vuitens de final. D’una banda els anglesos estan realitzant una fluixa temporada, però són uns grans especialistes en la Lliga de Campions. D’altra banda els italians són un dels equips que es troba en un estat de forma més espectacular en el continent europeu.

Percentatge del Liverpool: 50 %.
Percentatge de l’Inter: 50 %.

FENERBAHÇE SK – SEVILLA FC

Potser no seria massa exagerat comentar que aquest enfrontament tindrà com a protagonistes l’equip més modest dels que ha arribat als vuitens de final i el cap de sèrie més assequible juntament amb el Porto. Tots dos clubs debuten en aquesta fase de la Champions League, encara que el Sevilla, que ha assolit les dues últimes copes de la UEFA, surt com a clar favorit de l’eliminatòria.

Percentatge del Fenerbahce: 30 %.
Percentatge del Sevilla: 70 %.

A la foto, jugadors del Celtic, rival del Barça en aquesta ronda de la Lliga de Campions.

EQUIPS HISTÒRICS: L'ATHLETIC DE CLEMENTE

El 1981, quan només tenia 31 anys, el polèmic Javier Clemente es va fer càrrec del primer equip de l’Athletic de Bilbao i podríem dir, sense temor a equivocar-nos, que va dirigir l’última gran plantilla de la història del popular club basc, que llavors comptava amb jugadors com Zubizarreta, Urkiaga, De Andrés, Sarabia o els duríssims Goikoetxea i Lizarazu.

Clemente sempre ha aixecat moltes expectatives al seu voltant, positives o negatives, però sense deixar mai ningú indiferent. Els seus defensors comenten que amb un joc pràctic, tàctic i molt ordenat ha estat capaç de convertir-se en un dels millors entrenadors espanyols de les últimes tres dècades. En canvi, els seus detractors opinen que els seus equips han estat la simbolització de l’anti-futbol i la duresa.

En la seva primera temporada a l’Athletic Club, considerada de transició, va classificar l’equip per a la Copa de la UEFA, en la segona va aconseguir el títol de Lliga, el qual no obtenia l’entitat basca des de la dècada dels anys 50, i en la tercera va assolir el doblet Lliga / Copa del Rei. A partir de la quarta campanya es va iniciar la decadència.

Pel que fa a la primera Lliga, la temporada 1982/1983, l’Athletic va anar clarament de menys a més i Clemente va confiar en joves futbolistes com el porter Zubizarreta, a qui va mantenir de titular en detriment de l’expert Cedrún i malgrat les moltes crítiques que va rebre. A pesar d’arribar a l’última jornada per darrere el Real Madrid, aquest va caure sorprenentment a l’estadi del València, que es va salvar de baixar de categoria gràcies a aquella victòria, mentre l’Athletic va golejar el Las Palmas a l’estadi Insular, suposant el descens dels canaris a segona divisió.

Quant a la segona Lliga, la temporada 1983/1984, el conjunt de Clemente va tenir una trajectòria més regular que l’any anterior, però en cap moment va poder deixar massa enrere ni el Real Madrid ni tampoc el FC Barcelona. Tots tres equips van arribar amb possibilitats a la darrera jornada i tots tres van aconseguir el triomf en els seus respectius encontres, però els bascos es van endur el torneig per millor “gol - average” que el club madridista. Els biscaïns van vèncer en l’últim partit la Real Sociedad en el derbi basc i de res van servir les victòries de Madrid i Barça a Sarrià i el Vicente Calderón respectivament.

Sis dies més tard del segon títol de Lliga, l’Athletic va conquistar la Copa del Rei a l’estadi Santiago Bernabéu i va assolir un històric doblet. Els blanc-i-vermells van batre el Barça de César Luis Menotti i Diego Armando Maradona en un partit gris i avorrit, gràcies a un gol matiner d’Endika. Malauradament, aquella final va passar especialment a la història per la batalla campal que hi va haver, després de finalitzar el partit, entre diversos jugadors dels dos conjunts, amb el protagonisme de Maradona, el qual va jugar el seu darrer matx com a blaugrana.

Després del doble triomf Lliga / Copa es va iniciar la decadència d’aquell Athletic, que encara va aguantar bastant bé l’exercici 1984/1985 amb el tercer lloc a la Lliga, per darrere del campió Barça i l’Atlético de Madrid, i arribant de nou a la final de la Copa del Rei, que va perdre al Bernabéu contra els matalassers. Durant la temporada 1985/1986 Clemente va ser destituït, entre d’altres coses, pel seu enfrontament amb Sarabia, el seu futbolista més talentós. A partir d’aquell moment, l’entrenador de Barakaldo va iniciar una llarga i errant carrera que el va portar, per exemple, a la selecció espanyola i dues vegades més a San Mamés, on va quedar molt lluny dels èxits de la primera etapa.

Entrenador: Javier Clemente.
Un onze tipus: Zubizarreta, Urkiaga, Lizarazu, Goikoetxea, Núñez, Sola, De Andrés, Urtubi, Dani, Sarabia i Argote.
El més positiu: potser el millor Athletic Club de tots els temps / la personalitat del tècnic / l'espirit de lluita i la garra d'aquell conjunt.
El més negatiu: el joc / les polèmiques de l'entrenador / l'enfrontament entre Clemente i Sarabia.

PARTITS HISTÒRICS: FC BARCELONA - REAL MADRID, 2-0 (1990)

Quan es va disputar a València la final de la Copa del Rei de la temporada 1989/1990, la penúltima en la qual s’han enfrontat els dos grans clàssics del futbol espanyol, el Real Madrid estava a punt de guanyar la seva cinquena Lliga consecutiva, que acabaria aconseguint amb un joc espectacular i amb rècord de gols realitzats. John Toshack era llavors l’entrenador blanc (havia substituït Leo Beenhacker el juny de 1989) i disposava d'un excel·lent planter on hi destacaven Paco Buyo, Chendo, un jove Fernando Hierro, Rafa Gordillo, l’exblaugrana Bernd Schuster, el golejador mexicà Hugo Sánchez i els integrants de l’anomenada Quinta del Buitre: Manolo Sanchis, Míchel, Rafa Martín Vázquez i Emilio Butragueño.

Pel contrari el FC Barcelona, que es trobava en la segona temporada de Johan Cruyff com a entrenador, passava per una important crisi de resultats que havia convertir la final de Copa en un ultimàtum per al tècnic holandès, que tenia a les seves ordres jugadors com Andoni Zubizarreta, Aloísio, Ronald Koeman, Eusebio, Robert, Guillermo Amor, José Mari Bakero, Txiki Begiristáin, Michael Laudrup o Julio Salinas.

Durant el primer temps, el partit va ser molt igualat, amb un gran respecte mutu per part dels dos equips i sense massa ocasions de gol. Probablement la incidència més important va ser la dura, innecessària i absurda entrada d’Hugo Sánchez, tan bon futbolista com personatge polèmic, que va provocar la lesió i posterior substitució del central brasiler Aloísio.

La primera jugada clau del segon període va ser l’expulsió de Fernando Hierro. A partir d’aquell moment, mentre el Real Madrid va començar a dubtar molt de les seves possibilitats, el Barcelona va anar clarament cap el partit i va trobar la seva justa recompensa amb un gol de cap d’Amor (foto). Ja en el descompte, quan els blancs buscaven desesperadament l’empat, l’oportunista Julio Salinas va fer el segon gol blaugrana. Els catalans obtenien el seu 22è torneig de Copa.

Podríem afirmar que aquella nit del mes d’abril de 1990 va néixer un dels millors equips que ha vist mai la història del futbol en les darreres dècades, l’anomenat Dream Team, que en els següents quatre anys conquistaria quatre Lligues consecutives, tres Supercopes d’Espanya, una Supercopa d’Europa i la primera Copa d’Europa del club, aconseguida el 1992 a l’estadi londinenc de Wembley. En el grup de Cruyff s'hi afegirien homes tan importants com Albert Ferrer, Miquel Àngel Nadal, Sergi Barjuan, Pep Guardiola, Jon Andoni Goikoetxea, Hristo Stoitxkov o Romàrio da Souza.

Mentrestant, el Real Madrid va iniciar una de les pitjors crisis que se li recorden els últims temps. Futbolistes com Martín Vázquez, Schuster o Hugo Sánchez van deixar aviat l’entitat i alguns components de la Quinta del Buitre, en especial Butragueño, van entrar en un estat de forma molt decadent. En una etapa en què es van succeir una gran quantitat d’entrenadors (Toshack, el mític Alfredo di Stefano, formant duo amb el recent retirat José Antonio Camacho, Radomir Antic, el retornat Leo Beenhacker, Benito Floro i Vicente del Bosque, en la seva primera experiència com a tècnic blanc), els madridistes només van poder assolir una Copa del Rei i dues Supercopes d’Espanya.

LA RECOPA EN DADES: ANYS 90

Temporada 1990/1991

Final: Manchester United – FC Barcelona, 2-1.
Gols: Hugues (2) – Koeman.
Seu: de Kuyp (Rotterdam).
Semifinalistes: Juventus FC i Legia Varsòvia.
Equip revelació: Legia Varsòvia.
Millor jugador del torneig: Robson (Manchester United).

Temporada 1991/1992

Final: Werder Bremen – AS Mònaco, 2-0.
Gols: Allofs, Rufer.
Seu: da Luz (Lisboa).
Semifinalistes: KV Bruges i Feyenoord Rotterdam.
Equip revelació: cap.
Millor jugador del torneig: Rufer (Werder Bremen).

Temporada 1992/1993

Final: Parma FC – Royal Anvers, 3-1.
Gols: Minotti, Melli, Cuoghi – Severeyns.
Seu: Wembley (Londres).
Semifinalistes: Atlético Madrid i Spartak Moscou.
Equip revelació: Parma FC.
Millor jugador del torneig: Brölin (Parma).

Temporada 1993/1994

Final: Arsenal FC – Parma FC, 1-0.
Gol: Smith.
Seu: Parken (Copenhaguen).
Semifinalistes: Benfica SL i París Saint - Gérmain.
Equip revelació: cap.
Millor jugador del torneig: Adams (Arsenal).

Temporada 1994/1995

Final: Real Saragossa – Arsenal FC, 2-1.
Gols: Esnaider, Nayim (foto) – Hartwood.
Seu: Parc dels Prínceps (París).
Semifinalistes: Chelsea FC i UC Sampdoria.
Equip revelació: Real Saragossa.
Millor jugador del torneig: Pardeza (Saragossa).

Temporada 1995/1996

Final: París Saint - Gérmain – Rapid Viena, 1-0.
Gol: N’Gotty.
Seu: Heysel Rei Balduí (Brussel·les).
Semifinalistes: Deportivo Coruña i Feyenoord Rotterdam.
Equip revelació: cap.
Millor jugador del torneig: Djorkaeff (París SG).

Temporada 1996/1997

Final: FC Barcelona – París Saint - Gérmain, 1-0.
Gol: Ronaldo.
Seu: de Kuyp (Rotterdam).
Semifinalistes: Fiorentina AC i Liverpool FC.
Equip revelació: Brann Bergen.
Millor jugador del torneig: Ronaldo (Barcelona).

Temporada 1997/1998

Final: Chelsea FC – VFB Stuttgart, 1-0.
Gol: Zola.
Seu: Rasunda (Estocolm).
Semifinalistes: Lokomotive Moscou i Vicenza FC.
Equips revelació: Lokomotive Moscou i Vicenza FC.
Millor jugador del torneig: Zola (Chelsea).

Temporada 1998/1999

Final: Lazio Roma – Real Mallorca, 2-1.
Gols: Vieri, Nedved – Dani.
Seu: Villa Park (Birmingham).
Semifinalistes: Chelsea FC i Lokomotive Moscou
Equip revelació: Real Mallorca.
Millor jugador del torneig: Nedved (Lazio).