EL MES DE JULIOL FUTBOLÍSTIC

1 (La Plata): S’inaugura una nova edició de la Copa Amèrica.

2 (La Plata): Bolívia arranca un sorprenent empat contra l’amfitriona Argentina a la Copa Amèrica.

3 (La Plata): Brasil només pot igualar davant la dèbil Veneçuela en matx de la Copa Amèrica.

4 (Manchester): el Manchester City es fa amb els serveis del jugador de l’Arsenal Clichy.

4 (Sant Adrià de Besòs): l’Espanyol comença la pretemporada.

4 (Sevilla): Spahic, del Montpeller, nou jugador del Sevilla.

5 (Madrid): el Real Madrid fitxa el lateral portuguès Coentrao, procedent del Benfica.

5 (Milà): l’Inter contracta l’argentí de Vélez Sarsfield Ricky Álvarez.

5 (València): el valència fitxa el jugador de l’Almeria Piatti.

6 (Barcelona): el Barça aconsegueix els serveis del jugador de l’Hèrcules Kiko Femenía, que s’integrarà al filial.

6 (Cornellà de Llobregat): l’Espanyol presenta l’uruguaià Adrián Luna.

6 (Sion): el veterà Gabri signa pel Sion suís.

7 (Bilbao): Josu Urrutia guanya les eleccions de l’Athletic Club i Marcelo Bielsa és converteix en el nou entrenador de l’entitat de San Mamés.

7 (Santa Fe): Argentina tampoc passa de l’empat contra Colòmbia, en xoc de la Copa Amèrica.

8 (Lisboa): el Benfica, que també tindrà com a nou futbolista l’exblaugrana Nolito, contracta el central argentí del Real Madrid Garay.

8 (Madrid): Zinedine Zidane nou director de futbol del Real Madrid.

8 (Dubai): Fabio Cannavaro anuncia la seva retirada.

9 (Córdoba): Brasil només empata amb Paraguai, en encontre de la Copa Amèrica, i es complica la classificació.

11 (Córdoba): Argentina venç Costa Rica i supera la primera fase de la Copa Amèrica.

11 (Rotterdam): Ronald Koeman, nou entrenador del Feyenoord.

12 (Cornellà de Llobregat): Ramon Condal és elegit nou president de l’Espanyol.

12 (Londres): l’Arsenal fitxa l’atacant del Lilla Gervinho.

14 (Màlaga): Fernando Hierro, nou director esportiu del Màlaga.

14 (La Plata): Brasil es classifica per als quarts de final de la Copa Amèrica.

16 (Frankfurt): Suècia es fa amb el tercer lloc del Mundial femení després de vèncer França.

16 (Santa Fe): Argentina és eliminada als quarts de final de la Copa Amèrica, a la tanda de penals, contra Uruguai.

17 (Frankfurt): Japó conquista el Mundial femení arran de superar Estats Units als penals.

17 (La Plata): Brasil cau també als penals en els quarts de la Copa Amèrica, enfront Paraguai.

18 (Sant Joan Despí): el FC Barcelona inicia la pretemporada.

20 (La Plata): Uruguai venç Perú i es classifica per a la final de la Copa Amèrica.

21 (Barcelona): el FC Barcelona fitxa el xilè Alexis Sánchez, procedent de l’Udinese.

21 (Lisboa): Joan Capdevila deixa el Vila-real i s’incorpora al Benfica.

21 (Lisboa): Diego Capel abandona el Sevilla i és contractat per l’Sporting Club de Portugal.

21 (Londres): sorprenent fitxatge d’Oriol Romeu, jugador del Barça B, pel Chelsea.

21 (Mendoza): Paraguai arriba a la final de la Copa Amèrica arran de superar Veneçuela als penals.

22 (Roma): Bojan Krkic fitxa oficialment pel Roma de Luis Enrique.

23 (La Plata): Perú aconsegueix la tercera plaça de la Copa Amèrica després de vèncer Veneçuela.

24 (Buenos Aires): Uruguai conquista la Copa Amèrica davant Paraguai i el seu davanter Luis Suárez és elegit millor jugador del campionat.

26 (Cornellà de Llobregat): l’Espanyol guanya el Ciutat de Barcelona davant el Boca Juniors.

26 (Màlaga): l’internacional del Vila-real Santi Cazorla, nou jugador del Màlaga.

26 (Manchester): el Kun Agüero (foto) signa contracte amb el Manchester City.

27 (Neuchatel): Joaquín Caparrós es converteix en el nou entrenador del club suís del Neuchatel.

27 (París): el Marsella li guanya la Supercopa de França al Lilla per un espectacular 5 a 4.

29 (París): el París Saint – Germain fitxa l’argentí del Palerm Pastore.

29 (València): el Real Madrid cedeix Canales al València.

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: DINAMO KIEV 1986

Entrenador: Valeri Lobanovski.
Estrella: Igor Belanov (a la foto amb la samarreta de la selecció soviètica).
Altres jugadors bàsics: Pavel Iakovenko, Alexander Zavarov i Oleg Blokhin.
Equips amb qui s’enfronta: Utrecht, Universitat Craiova, Rapid Viena, Dukla Praga i Atlético Madrid.

El millor: Lobanovski i Blokhin

Del gran Dinamo de Kiev dels anys 70, que per exemple va guanyar la primera Recopa de la història de la institució ucraïnesa, restaven dos homes quan el club va obtenir el segon trofeu: l’entrenador Lobanovski i el davanter Blokhin. Al conjunt de Kiev de 1986 hi destacaven també Sergei Demianenko i els ja citats Iakovenko, Zavarov i Belanov, que va aconseguir la Pilota d’Or.

El pitjor: tampoc va arribar la Copa d’Europa

Tal com va succeir en el Dinamo de Kiev de la dècada anterior, l’equip que va assolir la Recopa el 1986 va realitzar un brillant futbol, però va ser incapaç de disputar cap final de la Copa d’Europa. Quan l’entitat ucraïnesa va estar més a prop d’aconseguir-ho va ser el 1987, però l’esquadra de Lobanovoski va ser eliminada pel sorprenent Porto d’Artur Jorge.

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: EVERTON 1985

Entrenador: Howard Kendall (foto).
Estrella: Andy Gray.
Altres jugadors bàsics: Neville Southall, Kevin Sheedy i Graeme Sharp.
Equips amb qui s’enfronta: UC Dublín, Slovan Bratislava, Fortuna Sittard, Bayern Munic i Rapid Viena.

El millor: guanyar tots els partits menys un

L’Everton només va cedir un empat en tot el torneig i curiosament ho va fer a la primera ronda de la competició davant el modestíssim UC Dublín. Després li guanyaria els dos partits a l’Slovan de bratislava, campió el 1969, al Fortuna Sittard i al poderós Bayern de Munic, aleshores tricampío de la Copa d’Europa. A la final va batre el sorprenent Rapid de Viena.

El pitjor: un càstig sense tenir cap culpa

L’Everton va fer la temporada 1984/1985 una campanya extraordinària, doncs a més de conquistar la Recopa, va assolir també la Lliga d’Anglaterra. No obstant, dues setmanes després de guanyar la Recopa, hi va tenir lloc la tràgica final de la Copa d’Europa a Heysel, per la qual cosa la UEFA va castigar el Liverpool i els altres clubs anglesos, malgrat aquests no tenir cap culpa del succeït a Brussel·les.

POTSER D’AQUÍ UN ANYS BOJAN NO PENSARÀ IGUAL

Dues de les grans estrelles del Dream Team, el danès Michael Laudrup i el búlgar Hristo Stoitxkov, van abandonar el FC Barcelona, respectivament el 1994 i el 1995, parlant força malament de Johan Cruyff i assenyalant-lo com el principal culpable de les seves marxes de la institució catalana. Alguns anys més tard, tant l’un com l’altre reconeixien que l’holandès era el millor entrenador que mai havien tingut en les seves carreres futbolístiques.

El passat cap de setmana, Bojan Krkic va realitzar una roda de premsa de comiat del Barça, abans d’integrar-se al Roma de Luis Enrique, i el davanter de Linyola va comentar, entre d’altres coses, que Pep Guardiola no havia estat just amb ell, encara que va recalcar que com a soci pensa que el de Santpedor és el millor entrenador possible per a l’entitat blaugrana.

Pel que he sentit últimament, sembla ser que quan Guardiola es va fer càrrec el 2008 del primer equip del Barça, va aconsellar Bojan, que llavors només comptava amb 17 anys, que jugués al filial, però el punta lleidatà va negar-se a actuar a segona B, categoria a la qual el Barça Atlètic havia ascendit de la mà del tècnic bagenc. És possible que des de llavors les relacions entre tots dos no fossin les més idònies, encara que penso que si l’atacant hagués tingut un rendiment alt, tal com va succeir a finals de la temporada 2009/2010, hauria disposat de continuïtat. Una prova de què Guardiola no té en compte les relacions personals és que Samuel Eto’o va ser titular indiscutible en l’única campanya que van coincidir, malgrat que el preparador català volia traspassar-lo l’estiu de l’any 2008 i finalment va aconseguir la seva baixa un any més tard.

Bojan també pot argumentar que Guardiola l’ha fet jugar sempre a la banda, però tant el mateix Eto’o com David Villa han comptat amb les mateixes condicions i se’n han sortit força bé, a diferència de l’urgellenc i del suec Zlatan Ibrahimovic. Un altre fet que no li ha agradat al davanter de Linyola és que no disposés de cap minut a la final de la Champions League de Londres (tampoc n’ha havia jugat cap a la final de Roma dos anys abans), però crec sincerament que un futbolista de la qualitat de Bojan no s’hauria de conformar en disputar cinc minuts d’una final de la Lliga de Campions.

Personalment, penso que la principal dificultat que ha tingut Bojan aquests darrers anys al Barça ha estat la seva fràgil mentalitat, dificultat que podria solucionar en un futbol tan difícil i competitiu com és l’italià i a les ordres d’un entrenador de caràcter tan fort com Luis Enrique. Molt probablement, el jugador lleidatà reconegui d’aquí uns anys que Guardiola ha estat el millor tècnic que mai ha tingut.

CONCLUSIONS DE LA COPA AMÈRICA

El quart lloc del Mundial de Sudàfrica no va ser cap casualitat. Uruguai, que va necessitar jugar una repesca contra Costa Rica per classificar-se per al Mundial, va sorprendre al ser semifinalista a Sudàfrica, ronda a la qual no arribava des del Mundial de Mèxic disputat el 1970. Ara la selecció de Tabárez s’ha proclamat campiona de la Copa Amèrica. La generació dels Muslera, Lugano, Cáceres, Pereira, Cavani, Suárez (foto), elegit millor jugador del certamen, i Forlán s’ha guanyat clarament un lloc a la història del futbol del país sud-americà.

Un equip molt regular. Si els darrers anys ha hagut una selecció força regular a l’Amèrica del Sud ha estat Paraguai, potser l’equip que més a prop va estar d’eliminar la campiona Espanya en el passat Mundial de Sudàfrica. No obstant, malgrat arribar a la final d’aquesta Copa Amèrica, el bloc guaraní ha estat incapaç de guanyar cap partit en tot el torneig.

El ressorgiment de Perú. Després de brillar al Mundial de 1978 amb futbolistes com Chumpitaz, Cubillas o Sotil, Perú va entrar en una llarga i profunda decadència, de la qual ha sortit en aquesta Copa Amèrica arran d’aconseguir el tercer lloc de la competició.

La revelació Veneçuela. El país tropical, en què el Beisbol ha estat sempre més popular que el futbol, ha sigut tradicionalment la selecció més modesta i dèbil de Sud-Amèrica. Tanmateix, els últims anys el Vino Tinto ha tingut una important evolució i ha estat semifinalista en aquesta Copa Amèrica.

Una Argentina massa pressionada. Argentina va caure en una terrible “depressió futbolística” arran del positiu del mític Maradona al Mundial de 1994, portat a terme als Estats Units, i sembla que encara no s’ha recuperat totalment d’aquell afer, si tenim en compte que l’últim títol de l’Albiceleste va ser la Copa Amèrica de 1993. No s’entén que un grup que compta amb Messi, el millor jugador del món, i altres homes de la qualitat de Mascherano, Lavezzi, Di María, Tévez o Higuaín, no superi, malgrat ser-ne l’amfitrió, els quarts de final i només sigui capaç de guanyar la modesta Costa Rica. Penso que el conjunt del criticat Batista ha actuat massa pressionat.

Un Brasil en transició. Una vegada els herois del cinquè títol mundial, conquistat el 2002 a Corea del Sud i Japó, s’han retirat, com són els casos de Cafú, Roberto Carlos o Ronaldo, o han abandonat la Canarinha, com en són exemple Edmílson, Rivaldo i Ronaldinho, la Seleçao, que a més no ha comptat amb Kaká en aquesta Copa Amèrica, es troba en un estat de transició que hauria de finalitzar el 2014, quan Brasil organitzarà el pròxim Mundial. L’estancament de Pato i la inexperiència de Neymar no han ajudat a què el pentacampions mundials superessin els quarts de final.

Fallen algunes estrelles. No ha estat un bon torneig pels ja citats Messi, Tévez, Pato o Neymar, ni tampoc del recent fitxatge del FC Barcelona, el xilè Alexis.

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: JUVENTUS 1984

Entrenador: Giovanni Trapattoni.
Estrella: Michel Platini.
Altres jugadors bàsics: Gaetano Scirea, Zbigniew Boniek (foto) i Paolo Rossi.
Equips amb qui s’enfronta: Lechia Gdansk, París Saint – Germain, Hacka Valkeakosken, Manchester United i Porto.

El millor: una gran època de la Vecchia Signora

El Juventus de Torí va disputar tres finals europees consecutives des del 1983 fins el 1985. La primera, corresponent a la Copa d’Europa, la va perdre contra l’Hamburg; la segona, de la Recopa, la va guanyar enfront el Porto i la tercera, de nou de la Copa d’Europa, la va vèncer davant el Liverpool, en la trista i tràgica nit de l’estadi Heysel de Brussel·les, on van morir 39 seguidors de l’esquadra italiana.

El pitjor: molt poca brillantor

Malgrat comptar amb varis campions del món del Mundial d’Espanya, jugat només dos anys abans, com eren els casos de Claudio Gentile, Scirea, Antonio Cabrini, Marco Tardelli i Rossi, a més de dos dels millors futbolistes europeus del període, Platini i Boniek, aquell Juventus va fer una Recopa molt poc brillant i espectacular i només va superar amb solvència el modest Lechia de Gdansk.

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: ABERDEEN 1983

Entrenador: Alex Ferguson (foto).
Estrella: Gordon Strachan.
Altres jugadors bàsics: Jim Leighton, Alex McLeish i Eric Black.
Equips amb qui s’enfronta: Sion, Dinamo Tirana, Lech Poznan, Bayern Munic, Waterschei Genk i Real Madrid.

El millor: llavors no existia el binomi Rangers / Celtic

A diferència del que passa actualment i ha succeït moltes vegades al llarg de la història del futbol escocès, durant els anys 80 no va existir el binomi entre els dos grans clubs de Glasgow: els protestants del Rangers i els catòlics del Celtic. En aquell període van brillar també el Dundee United i l’Aberdeen, que per exemple va obtenir una Recopa i una Supercopa d’Europa.

El pitjor: Ferguson i Strachan van marxar aviat

L’Aberdeen de 1983 tenia dos grans símbols: l’entrenador Ferguson i el centrecampista Strachan. Tots dos marxarien aviat al Manchester United, i en el cas del tècnic, encara continua a la banqueta d’Old Trafford, a la qual va arribar mitjan la temporada 1983/1984. En aquell Aberdeen també hi destacaven el porter Leighton, el central McLeish i el golejador Black.

CONVENIÈNCIES I INCONVENIÈNCIES DE FITXAR CESC FÀBREGAS

Conveniències

Estil Barça. Cesc Fàbregas va formar alguns anys en els equips inferiors del FC Barcelona, on va coincidir amb Gerard Piqué i Leo Messi, i coneix perfectament l’estil de futbol utilitzat pel club.

Relleu de Xavi Hernández. Xavi té ja 31 anys, i encara que li resten dos o tres de futbol a ple rendiment, necessita descansar i Cesc és l’home idoni per donar-li algun respir i per substituir-lo una vegada el centrecampista de Terrassa es retiri. Tanmateix, tots dos jugadors són compatibles.

Un home molt complet. Fàbregas és un migcampista molt tècnic, amb arribada a l’atac, que no s’amaga a l’hora de defensar i que té caràcter suficient per liderar i capitanejar els seus equips.

Inconveniències

Pagar una morterada per un jugador que et pertanyia. Poc després que Joan Laporta guanyés les eleccions de l’any 2003, Cesc se’n va anar en edat juvenil a l’Arsenal realitzant un simple canvi de residència. Alguns pensen que pagar ara el que demana el club anglès no és adient.

Overbooking de centrecampistes. Si fitxa Fàbregas i no hi ha cap baixa inesperada d’aquí al 31 d’agost, el Barça comptarà la pròxima temporada amb els migcampistas Xavi, Andrés Iniesta, Javier Mascherano, Seydou Keita, Sergio Busquets, Thiago Alcantara i el jugador d’Arenys de Mar. Malgrat que Mascherano pot actuar de defensa central i Iniesta de davanter, semblen molts futbolistes a la medul·lar, encara que el pròxim calendari està molt carregat i per lògica tots disposarien de minuts.

Possible mentalitat perdedora. Des de que Cesc va ascendir el primer equip de l’Arsenal, només ha guanyat una Cup i una Charity Shield. Durant la seva etapa a les ordres d’Arsene Wenger, els gunners ha estat un bloc mentalment molt fràgil que ha fallat moltes vegades en els moments decisius.

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: FC BARCELONA 1982

Entrenador: Udo Lattek.
Estrella: Bernd Schuster.
Altres jugadors bàsics: Miguel Bernardo Migueli, Allan Simonsen i Enrique Castro Quini (foto).
Equips amb qui s’enfronta: Trakia Plovdiv, Dukla Praga, Lokomotiv Leipzig, Tottenham Hotspur i Standard Lieja.

El millor: la triple corona de Lattek

L’entrenador alemany Lattek, que va fitxar pel FC Barcelona l’any 1981, havia conquistat la Copa d’Europa amb el Bayern de Munic, l’any 1974, i la Copa de la UEFA amb el Borussia Mönchenglabdach, l’any 1979. Per tant, amb el títol de la Recopa que va assolir amb el Barça, el tècnic germànic va aconseguir la triple corona continental, èxit que pocs preparadors tenen.

El pitjor: aquella Lliga...

Josep Lluís Núñez, que portava quatre anys com a president de la institució catalana, observava com la primera Lliga del seu mandat estava a punt de guanyar-se, però de forma increïble, arran d’un final de campionat horrible en què només va sumar 2 dels últims 10 punts, el Barça va ser superat per la Real Sociedad. Aquella terrible decepció va ser una mica compensada pel títol de la Recopa.

40 ANYS DEL GOL D’ALFONSEDA

Ramon Alfonseda (a la foto en una imatge recent), un producte de la pedrera barcelonista dels anys 60, no va poder triomfar plenament al primer equip del FC Barcelona, però el 1971 va aconseguir un gol històric al Santiago Bernabéu, que li va donar al Barça la Copa contra el València.

Poques setmanes abans, els dos protagonistes de la final i l’Atlético de Madrid es van disputar a l’última jornada el títol de Lliga. En una època en què no era obligatori que tots els partits es portessin a terme a la mateixa hora, el València va jugar primer i va perdre a l’antic estadi de Sarrià contra l’Espanyol. Atlético i Barça s’enfrontaven entre ells al Vicente Calderón i el guanyador del matx s’enduia el títol. Tanmateix, blanc-i-vermells i blaugranes van empatar i la Lliga va ser... pel València.

Pel que fa a la final de Copa, tot feia suposar que l’equip valencianista - que tenia el mític Alfredo di Stefano d’entrenador i comptava amb històrics futbolistes com Abelardo, Sol, Jesús Martínez, Paquito, Claramunt o Valdez - s’enduria el doblet arran dels gols de Claramunt i Paquito, però el veterà Fusté, que va iniciar el xoc com a suplent, i Zabalza van igualar la final i van forçar la pròrroga.

En el temps suplementari va tornar a marcar el navarrès Zabalza i va situar per primer cop al partit el Barça per davant, però Valdez va equilibrar de nou l’encontre, que finalment va decantar-se a favor de l’equip català gràcies a un extraordinari gol d’Alfonseda.

En aquell Barça, que estava passant per una de les èpoques més fosques de la seva història (feia ja 11 anys que no conquistava la Lliga i encara trigaria tres més en fer-ho), era entrenat per l’anglès Vic Buckingham, que seguidament seria substituït per l’holandès Marinus Michels. A més a més dels homes ja significats, hi destacaven jugadors com Reina, Rifé, Eladio, Gallego, Torres o uns joves Asensi i Rexach.

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: DINAMO TBILISI 1981

Entrenador: Nodar Atxalkazi.
Estrella: Alexander Txivatze.
Altres jugadors bàsics: Vitaly Daraselia, Vladimir Gutsaiev i Ramaz Xengelia.
Equips amb qui s’enfronta: Kastoria, Waterford United, West Ham United, Feyenoord i Carl Zeiss Jena.

El millor: el gran període de l’esquadra georgiana

Abans del triomf bastant inesperat del Dinamo de Tbilisi el 1981, només dos equips de la llavors Europa comunista havien aconseguit el títol de la Recopa: els eslovacs de l’Slovan de Bratislava i els ucraïnesos del Dinamo de Kiev. Aleshores, el club de Tbilisi comptava amb una gran plantilla, en què hi destacaven els internacionals soviètics Txivadze, Daraselia i Xengelia.

El pitjor: l’actual moment del futbol georgià

Mentre l’antiga Unió Soviètica (URSS) va ser vigent, equips que pertanyien a altres repúbliques de la russa, com Dinamo de Kiev, Ararat Erevan o Dinamo de Tbilisi, van aconseguir importants èxits. No obstant, arran de la desaparició de la URSS, només els clubs d’Ucraïna aguanten el tipus, mentre per exemple els conjunts de Geòrgia a penes fan res de destacat en el pla internacional.

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: VALÈNCIA 1980

Entrenador: Alfredo Di Stefano.
Estrella: Mario Kempes (foto).
Altres jugadors bàsics: Miguel Tendillo, Rainer Bonhoff i Enrique Saura.
Equips amb qui s’enfronta: Boldklubben 1903, Glasgow Rangers, FC Barcelona, Nantes i Arsenal.

El millor: un dels millors València de la història

Aquell València que va guanyar la Recopa 1979/1980 és un dels més recordats en la història de la institució llevantina, malgrat que mai va poder obtenir el títol de Lliga. A més dels ja citats Kempes, la gran estrella d’aquell conjunt, Tendillo, Bonhoff i Saura, a les ordres del mític Di Stefano hi destacaven també homes com José Carrete, Manuel Ángel Botubot, Ricardo Arias o Dani Solsona,

El pitjor: a punt d’iniciar-se una terrible crisi

De totes maneres, aquell València, que presidia José Ramos Costa, potser va estirar més el braç que la màniga alhora de fitxar cracks com Kempes o Bonhoff (després també hi arribaria Ricardo Morena) i això va portar l’entitat valenciana a una greu crisi econòmica, que va acabar desembocant en la faceta esportiva. El club de Mestalla va descendir a segona divisió l’any 1986.

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: FC BARCELONA 1979

Entrenador: Joaquim Rifé.
Estrella: Hans Krankl.
Altres jugadors bàsics: Johan Neesquens, Juan Manuel Asensi i Carles Rexach (foto).
Equips amb qui s’enfronta: Xakhtar Donetsk, Anderlecht, Ipswich Town, Beveren i Fortuna Düsseldorf.

El millor: l’afecció

Més d’una vegada he parlat malament dels seguidors del FC Barcelona. És cert que es tracta d’una afecció silenciosa, que sobretot anima quan l’equip va per davant al marcador i que alguns cops ha xiulat als seus propis futbolistes, però ningú ha oblidat aquella caravana d’autocars i trens que es van dirigir a Basilea per acompanyar el seu club, que va obtenir la primera de les seves quatre Recopes.

El pitjor: la marxa de Neesquens

En aquells temps, la felicitat a can Barça semblava impossible: el dia següent de la victòria de Basilea, la plantilla i els directius van anar a celebrar el títol a una plaça de Sant Jaume plena de gom a gom, i en el moment en què Josep Lluís Núñez va fer el seu parlament, molts afeccionats van fer proclames en la seva contra i en favor de Neesquens, que va deixar el Camp Nou al final d’aquella campanya.

30 ANYS D’AQUELLA PRIMERA LLIGA DE LA REAL SOCIEDAD

Ja han transcorregut tres dècades des de que la Real Sociedad va conquistar la seva primera Lliga a l’estadi del Molinón de Gijón. En el conjunt basc, que dirigia el ja desaparegut Alberto Ormaetxea, hi destacaven jugadors com Luis Miguel Arkonada, Alberto Górriz, Periko Alonso, Jesús Mari Zamora (foto), Roberto López Ufarte, Jesús Satrústegui o un joveníssim José Mari Bakero, que aleshores tenia només 18 anys.

La temporada 1979/1980, la Real va romandre 32 jornades de Lliga sense perdre, registre que continua sent el rècord absolut en el campionat espanyol, però després de caure a la 33a i penúltima jornada al Sánchez Pizjuán contra el Sevilla, els de San Sebastián van cedir el títol al Real Madrid.

Un any més tard, els mateixos protagonistes es van disputar de nou el torneig de la regularitat: la Real arribava amb avantatge a l’última jornada de Lliga, però tenia un complicat compromís al Molinón davant l’Sporting, llavors un dels millors equips d’Espanya. Mentrestant, el Madrid jugava en un escenari més assequible, com era l’estadi Zorrilla de Valladolid.

Quan l’esquadra d’Ormaetxea es va avançar en el marcador, tot feia suposar que els bascos no tindrien massa problemes en aconseguir la seva primera Lliga, però l’Sporting va remuntar i el Madrid també es va situar per davant a Valladolid. El matx de la capital castellana va acabar abans que el de la ciutat asturiana, i per un malentès els futbolistes blancs van començar a celebrar el títol sobre la gespa de Zorrilla. No obstant, encara es disputaven els minuts de descompte al Molinón i l’internacional Zamora va fer el gol que va donar la competició a la Real, que un any més tard va assolir la seva segona i fins a la data darrera Lliga de la seva història.

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: ANDERLECHT 1978

Entrenador: Raymond Goethals (foto).
Estrella: Rob Rensenbrink.
Altres jugadors bàsics: Arjen Haan, Frank Vercauteren i François van der Elst.
Equips amb qui s’enfronta: Lokomotiv Sofia, Hamburg, Porto, Twente i Àustria Viena.

El millor: l’únic equip capaç de jugar tres finals consecutives

L’Anderlecht dels anys 70, que comptava amb futbolistes de gran qualitat com Gilbert van Binst, Hugo Broos, Haan, un jove Vercauteren, Van der Elst i l’estrella Rensenbrink, va ser l’únic club en la història de la Recopa que va ser capaç de disputar tres finals consecutives. No obstant, com va perdre la segona, tampoc va aconseguir dos títols consecutius.

El pitjor: un equip poc regular

Realment és estrany que aquell Anderlecht, primer entrenat per Hans Croon i més tard per l’històric Goethals, que conquistaria amb el Marsella la Champions de 1993, fos incapaç durant aquell període de assolir la Lliga de Bèlgica, aleshores una de les més importants d’Europa i normalment dominada pel Club Bruges. Aquella irregularitat li va impedir optar a la Copa d’Europa.

QUÈ VA SER DE LA QUINTA DEL MINI ?

La recent retirada d’Iván de la Peña, qui per cert serà el principal ajudant de Luis Enrique a la banqueta del Roma, m’ha fet recordar en la Quinta del Mini, per alguns coneguda també com la Quinta de lo Pelat, a la qual hi pertanyien l’exfutbolista càntabre, Quique Álvarez, Albert Celades, Toni Velamazán, Roger Garcia i Juan Carlos Moreno.

La trajectòria d’aquests homes, amb l’excepció de De la Peña, a qui ja vaig dedicar fa poques setmanes un article sencer, va ser la següent des de la seva arribada al primer equip del FC Barcelona:

Quique Álvarez. Fill del també central Quique Álvarez Costas, jugador del Celta, Barça i la selecció espanyola durant la dècada dels 70, va brillar al Barça Atlètic, precisament entrenat pel seu progenitor, però dues gravíssimes lesions, la segona d’elles potser per haver tornat massa aviat de la primera, li van impedir triomfar al primer equip blaugrana. Posteriorment va jugar a l’Oviedo, Logroñés, Lleida, Vila-real, on va donar un extraordinari rendiment, i Recreativo, club en el qual es va retirar.

Albert Celades. El més polivalent de la quinta, va ser el primer, i l’únic amb De la Peña, que va arribar a la selecció espanyola absoluta, estant present fins i tot al Mundial de 1998, jugat a França. La millor temporada al Camp Nou de Celades, a qui tampoc van respectar les lesions, va ser la 1997/1998, quan Louis van Gaal el va situar de migcentre arran de la greu lesió de Pep Guardiola. Tanmateix, el tècnic holandès deixaria de comptar amb ell a partit de la següent campanya i acabaria jugant al Celta, Real Madrid, pel qual va fitxar el mateix any en què ho va fer Luis Figo, Saragossa i els Red Bull de Nova York.

Toni Velamazán. El mitja punta lleonès a penes va tenir oportunitats al primer equip barcelonista i de seguida va iniciar una carrera de rodamón que el va portar a l’Oviedo, Albacete, Extremadura, Espanyol, club en què va passar els seus millors moments de la mà de Miguel Ángel Lotina, Almeria i el modest Hospitalet.

Roger Garcia. Jugador d’una qualitat tècnica excel·lent i germà petit d’Òscar Garcia, l’actual i triomfador entrenador del juvenil A del Barça. Potser li va mancar una mica de caràcter, precisament el que sempre li ha sobrat a Òscar, per triomfar al primer equip blaugrana, on sempre va tenir la confiança de Johan Cruyff. Tanmateix, la destitució de l’holandès va suposar un important entrebanc en la seva carrera, doncs ni Bobby Robson ni tampoc Van Gaal van comptar a penes amb ell. Posteriorment jugaria a l’Espanyol, club en què va donar un gran rendiment i on va tornar a coincidir amb el seu germà, Vila-Real i l’històric Ajax.

Juan Carlos Moreno. Aquest davanter reciclat en centrecampista va ser, juntament amb Velamazán, qui menys minuts va tenir amb el primer equip del Barça. Una vegada va abandonar el Camp Nou, va jugar en un gran número d’equips: Albacete, Lleida, Recreativo, Extremadura, Terrassa, Numància, conjunt amb el qual va tenir una revifalla, i Cartagena.

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: HAMBURG 1977

Entrenador: Kuno Klötzer.
Estrella: Felix Magath.
Altres jugadors bàsics: Manfred Kaltz (foto), Caspar Memering i Georg Volkert.
Equips amb qui s’enfronta: Keflavik, Hearts, MTK Budapest, Atlético Madrid i Anderlecht.

El millor: s’iniciava el millor Hamburg de la història

Amb aquest títol de la Recopa davant l’Anderlecht, torneig del qual ja havia estat finalista el 1968, quan va perdre contra el Milan, el conjunt bàltic va començar la seva era daurada: en els següents anys va guanyar tres vegades la Bundesliga (1979, 1982 i 1983) i un cop la Copa d’Europa, trofeu aconseguit el 1983 a l’estadi Olímpic d’Atenes contra un dels millors Juventus de la història.

El pitjor: manca de grans individualitats

Malgrat que al grup entrenat per Klötzer hi formaven part un futbolista extraordinari com Magath o grans jugadors d’equip com el porter Rudi Kargus, Kaltz, el capità Peter Nogly, Memering, Arno Steffenhagen i Volkert, l’Hamburg de 1977 era essencialment un bloc sòlid, rocós i compacte sense grans estrelles. Potser per aquest motiu, els alemanys van fitxar aquell mateix any l’anglès Kevin Keegan.

ELS CAMPIONS DE LA RECOPA: ANDERLECHT 1976

Entrenador: Hans Croon.
Estrella: Rob Rensenbrink (foto).
Altres jugadors bàsics: Gilbert van Binst, Arjen Haan i François Van der Elst.
Equips amb qui s’enfronta: Rapid Bucarest, Borac Banja Luka, Wrexham, Zwickau i West Ham United.

El millor: el futbol realitzat a la final

Moltes vegades es comenta, i és cert, que les finals acostumen a ser partits grisos, més aviat avorrits, amb excés de respecte entre els rivals i fins i tot especulatius. No obstant, aquella final de la Recopa de 1976 va ser espectacular i, concretament, el joc realitzat per l’Anderlecht, i de manera especial per la seva estrella Rensenbrink, van ser extraordinaris.

El pitjor: molts problemes fins a les semifinals

L’Anderlecht de Brussel·les, que a penes va tenir dificultats en semifinals davant l'Zwickau de l’antiga Alemanya Oriental i va acabar guanyant amb autoritat la final contra el West Ham, va comptar amb força problemes en setzens de final, enfront el Rapid romanès, en vuitens de final, amb el Borac de Bòsnia, i en quarts de final, quan es va imposar al Wrexham de Gal·les.

EL MES DE JUNY POLIESPORTIU

1 (Bàsquet): el Regal FC Barcelona elimina el Caja Laboral Baskonia, vigent campió del torneig, a les semifinals de la Lliga ACB, per un contundent 3 a 0.

2 (Bàsquet): el Bilbao Basket Bizkaia dóna la gran sorpresa i deixa fora el Real Madrid de la final de l’ACB.

4 (Tennis): Na Li és la primera xinesa que obté un torneig de Grand – Slam, arran de superar a la final de Roland Garros Francesca Schiavone, campiona l’any anterior.

5 (Bàsquet): el CB Múrcia, que ja s’havia guanyat el dret com a campió de la LEB Or, i el Bluesens Obradoiro de Santiago ascendeixen a la Lliga ACB.

5 (Hockei Herba): l’Atlètic Terrassa guanya el seu 19è títol de Lliga, el sisè els darrers set anys.

5 (Motociclisme): Nico Terol, en 125 cc, Stefan Bradl, en Moto 2, i Casey Stoner, en Moto GP, vencen en el GP de Catalunya, disputat al circuit de Montmeló. Aleix Espargueró, amb un tercer lloc a Moto 2, aconsegueix el primer podi de la seva carrera al Mundial.

5 (Natació): acaba el Ciutat de Barcelona al CN Sant Andreu, amb dos ors, tres plates i quatre bronzes per a la delegació espanyola. Mireia Belmonte guanya un or, dues plates i un bronze.

5 (Tennis): Rafa Nadal conquista el seu sisè Roland Garros i s’equipara en el palmarès amb el mític Bjorn Borg. El manacorí venç a la final Roger Federer.

10 (Bàsquet): comença el Play – Off final de l’ACB amb un triomf del Regal Barcelona davant el Bilbao Basket Bizkaia, al Palau Blaugrana.

12 (Ciclisme): el britànic Wiggins es fa amb la victòria final a la Dauphiné Libéré, en la qual Joaquim Rodríguez guanya l’última etapa i el gran premi de la muntanya.

13 (Bàsquet): per primer cop a la seva història, els Dallas Mavericks, liderats per un extraordinari Dirk Nowitzki, aconsegueix l’anell de la NBA, arran d’imposar-se al Miami Heat.

13 (Motociclisme): Carles Checa venç en les dues curses del GP de San Marino de Superbikes i es distancia de forma important al campionat mundial.

14 (bàsquet): el Regal FC Barcelona conquista la Lliga ACB al vèncer per un clar 3 a 0 el Bilbao Basket Bizkaia. Juan Carlos Navarro (foto) guanya el seu segon MVP.

14 (Bàsquet): Jorge Garbajosa anuncia la seva retirada de la selecció.

16 (Golf): comença l’Open dels Estats Units, el segon Grand – Slam de l’any, amb l’absència de Tiger Woods.

17 (Bàsquet): Ricky Rubio anuncia la seva marxa als Minnesota Timberwolves de l’NBA.

18 (Bàsquet): comença a Polònia l’Europeu femení.

19 (Atletisme): l’equip d’Espanya aconsegueix la permanència a la Copa d’Europa de Seleccions. Rússia guanya la competició per davant d’Alemanya i Ucraïna.

19 (Ciclisme): El veterà ciclista nord-americà Levy Leipheimer s’adjudica el Tour de Suïssa.

19 (Golf): el nord-irlandès Rory McIlroy aconsegueix l’US Open.

19 (Futbol Americà): el Pioners de l’Hospitalet guanyen la Lliga espanyola.

19 (Motociclisme): Marco Melandri i Max Biaggi guanyen les curses del GP d’Espanya del Mundial de Superbikes, celebrat al circuit Motorland d’Aragó, mentre Carles Checa continua com a líder.

19 (Motociclisme): Toni Bou venç en el GP d’Espanya del Mundial de Trial i es destaca com a líder.

20 (Tennis): s’inicia a les pistes de l’All Tennis Enland Cup de Londres el torneig de Wimbledon, el tercer Grand – Slam de l’any.

21 (Bàsquet): el Regal FC Barcelona dóna la baixa a Gianluca Basile, després de sis anys al club.

21 (Bàsquet: el Real Madrid fitxa Pablo Laso com a nou entrenador.

22 (Bàasquet): el nord-americà Chuck Eidson, nou jugador del Regal Barça.

23 (Ciclisme): Jeanni Longo, de 52 anys, venç en el campionat de França Contrarellotge i aconsegueix el seu 58è títol estatal. A Espanya, la victòria és per a Eneritz Iturriaga.

24 (Bàsquet): sorprenent fitxatge de Rudy Fernández pels Dallas Mavericks, actuals campions de la NBA.

24 (Ciclisme): Luis León Sánchez renova el seu títol de campió d’Espanya Contrarellotge.

25 (Atletisme): la nord-americana Alyson Felix s’imposa en els 100, 200 i 400 metres dels Trials dels Estats Units, mentre el velocista Tyson Gay es lesiona i no podrà disputar els Mundials de Taegu.

25 (Ciclisme): María José Bravo guanya la prova femenina del campionat d'Espanya, precedint la catalana Anna Ramírez.

25 (Motociclisme): Maverick Viñales, en un podi que completen Luis Salom i Sergio Gadea, en 125 cc, i Marc Márquez, en Moto 2, aconsegueixen la victòria en el GP d’Holanda, al circuit d’Assen, on el nord-americà Ben Spies guanya la seva primera cursa en Moto GP.

25 (Tennis): Feliciano López elimina Andy Roddick, tres cops finalista del torneig, a Wimbledon, en partit de setzens de final.

26 (Automobilisme): Sebastian Vettel venç també en el GP d’Europa de Fórmula I, celebrat al circuit urbà de València, i Fernando Alonso acaba segon.

26 (Bàsquet): Espanya queda eliminada a la segona fase de l’Europeu Femení de Polònia i no serà als Jocs Olímpics de Londres.

26 (Ciclisme): José Joaquín Rojas assoleix el Campionat d’Espanya en Ruta per davant d’Alberto Contador.

26 (Golf): el català Pablo Larrazábal guanya l’Open d’Alemanya.

27 (Tennis): la número u del món, Caroline Wosniacki, i les germanes Venus i Serena Williams són eliminades a Wimbledon.

28 (Bàsquet): Pepu Hernández deixa el DKV Joventut.

29 (Tennis): Rafa Nadal es classifica per a les semifinals de Wimbledon, mentre Feliciano López i Roger Federer cauen en quarts de final.

30 (Bàsquet): el capità Roger Grimau i Jaka Lakovic reben la baixa del Regal Barça.

EL MES DE JUNY FUTBOLÍSTIC

1 (Munic): el Bayern fitxa el porter internacional Neuer, del Schalke 04.

1 (París): el Paris Saint – Germain contracta el brasiler Leonardo com a nou preparador.

1 (Roma): el Lazio fitxa el veterà davanter alemany del Bayern de Munic Miroslav Klose.

6 (Cornellà de Llobregat): Daniel Sánchez Llibre anuncia que deixa la presidència del RCD Espanyol.

7 (Sant Sebastià): el tècnic francès Philip Montanier, fins ara preparador del Valenciennes, nou entrenador de la Real Sociedad.

8 (Getafe): Luis García, nou tècnic del Getafe.

8 (Sevilla): Marcelino García deixa el Racing i es confirma com a nou preparador del Sevilla.

9 (València): Jesús Martínez substitueix Luis Garcia a la banqueta del Llevant.

10 (Madrid): Gregorio Manzano (foto) es converteix, per segon cop a la seva carrera, en entrenador de l’Atlético.

13 (València): el València fitxa el jugador del Getafe Parejo.

14 (Màlaga): el Màlaga s’endú l’internacional de l’Osasuna Monreal.

14 (Roma): Luis Enrique nou entrenador de l’AS Roma.

16 (Montevideo): Peñarol i Santos empaten sense gols a l’anada de la final de la Copa Libertadores.

18 (Elx): 35 anys després, el Granada torna a primera divisió.

19 (Istanbul) el defensa txec de l’Atlético Ujfalusi fitxa pel Galatasaray.

20 (Sevilla): el Sevilla presenta l’alemany Trochowski com a nou jugador.

21 (Porto): André Villas Boas rescindeix el seu contracte amb el Porto i sembla ser que el seu destí serà el Chelsea. Vítor Pereira n’és el substitut a la banqueta d’O Dragao.

22 (Cornellà de Llobregat): l’Espanyol s’assegura el fitxatge del central mexicà Romero, procedent d el’AZ d’Alkmaar.

22 (Londres): es confirma la contractació de Villas Boas pel Chelsea.

22 (Màlaga): el Màlaga contracta el centrecampista francès de l’Olympique de Lió Toulalan, el seu fitxatge més car de la història.

22 (Viborg): la selecció espanyola sub 21 arriba a la final de l’Eurocopa i es classifica per als Jocs Olímpics de Londres.

23 (Córdoba): el River Plate perd 2 a 0 amb el Belgrano i posa un peu a la segona divisió, on no ha jugat mai.

23 (Màlaga): el Màlaga continua amb la seva febre de fitxatges i es fa amb el defensa català del Sevilla Sergio Sánchez.

23 (Santos). El Santos, amb Neymar d’estrella, venç el Peñarol i obté la seva tercera Libertadores.

24 (Màlaga): el Màlaga fitxa també el valencianista Joaquín.

25 (Aarhus): Espanya aconsegueix la seva tercera Eurcopa Sub 21 de la seva història, després de batre a la final Suïssa.

25 (Milà): l’Inter contracta Gianpaolo Gasperini, tècnic del Genoa, com a nou entrenador.

26 (Barcelona): el FC Barcelona Alusport conquista la seva primera Lliga de la història i completa una fenomenal campanya, en què també ha guanyat la Copa de Catalunya, la Copa d’Espanya i la Copa del Rei.

26 (Buenos Aires): el River Plate, per primer cop a la seva història, descendeix de la principal categoria del futbol argentí.

26 (Berlín): s’inicia el Mundial femení amb Alemanya, Brasil i Estats Units de favorits.

26 (Pasadena): Mèxic s’endú la Cop d’Or de la CONCACAF després d’imposar-se a la final als Estats Units.

28 (Buenos Aires): arran dels incidents pel descens, el River Plate és sancionat amb 20 partits de clausura de l’estadi Monumental.

28 (Madrid): l’Atlético presenta Sílvio, fitxat de l’Sporting de Braga.

28 (Madrid): el Real Madrid presenta el jove central Varane, del Lens, com a nou jugador.

29 (Barcelona): Thiago Alcántara renova el seu contracte amb el Barça i acaba amb els rumors.

29 (Granada): el club andalús confirma Fabri com a entrenador.

29 (Santander): Héctor Cúper, nou tècnic del Racing.

29 (València): mor l’exfutbolista paraguaià Carlos Lobo Diarte.

30 (Barcelona): la Masia del FC Barcelona tanca les seves portes i els residents es traslladen a Sant Joan Despí.

30 (Torí): el veterà Andrea Pirlo deixa el Milan i fitxa pel Juventus.

L’HEROI INESPERAT

El lateral dret brasiler Juliano Belletti ha anunciat als 35 anys la seva retirada. El jugador serà sempre recordat al Camp Nou com l’home que li va donar amb el seu gol la segona Copa d’Europa al FC Barcelona, a l’estadi de Saint – Denis de París contra l’Arsenal. Curiosament, va ser l’únic gol que el defensa va marcar com a blaugrana durant les seves tres temporades al club català.

Després de proclamar-se campió del món amb el Brasil, en el campionat celebrat el 2002 a Corea del Sud i Japó, en què Belletti va ser suplent del veterà Cafú, el lateral va fitxar pel Vila-real de Manuel Pellegrini, on va coincidir amb futbolistes de la qualitat de Joan Capdevila, Marcos Senna o Juan Román Riquelme. Arran del seu excel·lent rendiment al Madrigal, el FC Barcelona el va fitxar l’any 2004.

Durant la primera campanya al Camp Nou, Belletti va ser normalment titular i el Barça va aconseguir el títol de Lliga, però ni a l’entrenador Frank Rijkaard ni tampoc al seu principal ajudant de llavors, Henk ten Cate, els hi entusiasmava el nivell defensiu del brasiler, que rendia millor quan s’incorporava a l’atac.No és estrany, doncs, que durant la campanya 2005/2006 Rijkaard i Ten Cate decidissin reciclar el jove central del planter Oleguer Presas en lateral dret, fet que va comportar la suplència de Belletti.

Tanmateix, el brasiler va tenir el seu gran dia com a barcelonista a la final de la Champions League disputada aquella temporada: va seure de nou a la banqueta aquella nit de París, però l’Arsenal es va avançar al marcador, amb un gol de Sol Campbell, i com passaven els minuts i el Barça no reaccionava, Rijkaard va decidir fer entrar el brasiler, un jove Andrés Iniesta i el suec Hentik Larsson com a revulsius. Samuel Eto’o va aconseguir el gol de l’empat i pocs minuts més tard, quan restaven uns 10 per al final, Belletti va aprofitar una gran assistència de Larsson i va batre Almunia, donant la segona Copa d’Europa a l’entitat blaugrana.

Sembla ser que Belletti es trobava a la llista de jugadors transferibles cara a l’exercici 2006/2007, però que l’històric gol de Saint – Denis va motivar la seva continuïtat al Camp Nou. No obstant, el defensa a penes va comptar per a Rijkaard, aleshores assistit per Johan Neesquens, en una temporada en què es va iniciar la decadència d’aquell equip, paral·lelament a la de Ronaldinho, la gran estrella d’aquell grup. Belletti va abandonar la institució barcelonista l’estiu de 2007 per fitxar pel Chelsea, on no va tenir massa fortuna.