ESPANYA VA SER INJUSTA AMB EL BARÇA, EL CLUB CATALÀ AMB L’AJAX I HOLANDA I AQUESTS POTSER AMB HONGRIA

Fa pocs dies, i en vaig dedicar un article, es va complir una dècada del títol mundial assolit per Espanya a la ciutat sud-africana de Johannesburg. Malgrat que l’estil del bloc de Vicente del Bosque recordava molt al que va instaurar Johan Cruyff al FC Barcelona, el qual aleshores estava perfeccionant Pep Guardiola a l’entitat catalana, poc se’n va fer ressò d’aquesta circumstància la premsa espanyola.

És cert que entre els conjunts de Guardiola i Del Bosque hi havia diferències, doncs per exemple l’entrenador català només jugava amb un pivot al centre del camp (Sergio Busquets) i el tècnic salmantí ho feia amb dos (el mateix Busquets i Xabi Alonso), sense oblidar que el seleccionador espanyol actuava moltes vegades amb un davanter centre clàssic (Fernando Torres o Fernando Llorente) i el de Santpedor preferia un fals nou en la persona de Leo Messi, com Cruyff havia fet amb Michael Laudrup i el mateix Del Bosque de vegades portava a terme amb Cesc Fàbregas.

Tanmateix, eren moltes més les similituds: un futbol de toc (tiki – taka en deien a Madrid), de mantenir la possessió de la pilota, força ofensiu i amb un gran protagonisme del centre del camp, on hi jugaven el ja mencionat Busquets, Xavi Hernández i Andrés Iniesta, que van formar la millor medul·lar de la història de la institució catalana i, sense exagerar, una de les millors de tots els temps en línies generals.

Al Camp Nou, però, sempre s’ha parlat d’estil, filosofia o ADN Barça i el club blaugrana també el va importar, en aquest cas des dels Països Baixos, del futbol total que van practicar a la dècada dels 70 del passat segle l’Ajax d’Amsterdam, que va conquistar tres Copes d’Europa consecutives, i la selecció holandesa, sots-campiona mundial als anys 1974 i 1978. Els gran artífexs del joc de les dues esquadres van ser Marinus Michels (foto) com a tècnic i Cruyff com a futbolista, coincidint tots dos també al Barça.

Però potser també l’Ajax i Holanda haurien d’agrair-li la influència del seu futbol a la meravellosa selecció hongaresa del decenni dels 50 del passat segle, campiona olímpica l’any 1952 i sots-campiona mundial dos anys més tard. En aquell equip, molt ofensiu i espectacular, dirigit per Gusztav Sebes i que comptava amb extraordinaris futbolistes com Ferenc Puskas, Sandor Kocsis o Zoltan Czibor, ja hi jugava com a fals nou Nandor Hidegkuti.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: JUVENTUS FC

L’entitat torinesa va aconseguir el passat diumenge un fet mai assolit en les grans Lligues europees: guanyar de forma consecutiva nou campionats de Lliga. La Vecchia Signora va conquistar el seu 34è Scudetto, que en serien 36 si no fos pels dos que va perdre per temes de corrupció als despatxos durant la primera dècada de l’actual segle i que va ocasionar un sonor descens a la Sèrie B.

La marxa de la banqueta del Juventus Stadium de Massimiliano Allegri, un d’aquests entrenadors que funcionen molt bé en competicions de regularitat, va aixecar certa incertesa, especialment perquè el seu substitut, l’extècnic del Nàpols i el Chelsea Maurizio Sarri, és un preparador que aposta per un futbol ofensiu, de toc i que pren certs riscos, unes característiques que no han estat massa usuals en la història de l’esquadra piemontesa. No obstant, el conjunt bianconero ha estat finalment clarament superior a equips com l’Inter de l’enèrgic i passional Antonio Conte, l’atractiu Lazio de Simone Inzaghi o el sorprenent i espectacular Atalanta de Gian – Piero Gasperini, en una temporada en què clubs com el Roma, el Milan i el Nàpols, que ha assolit la Coppa, han estat molt irregulars.

Sens dubte, ara el gran objectiu del Juventus serà aixecar el trofeu de la Champions League a Lisboa el pròxim mes d’agost, sobretot si tenim en compte que el club de Torí no obté el torneig des de 1996, quan va aconseguir el seu segon campionat, i ha perdut les últimes cinc finals disputades. Per començar, el bloc de Sarri haurà d’aixecar un 1 a 0 de l’anada dels vuitens de final contra l’Olympique de Lió.

Entrenador: Sarri.

Capità: Chiellini.

Estrella: Ronaldo.   

Jugador més destacat de la temporada: Ronaldo.

Màxim anotador: Ronaldo.

Revelació: Bernardeschi.

Altres tres futbolistes significatius: Bonucci, Pjanic (foto) i Dybala.

Onze tipus: Szczesny, Danilo, Bonucci, De Ligt, Sandro, Cuadrado, Pjanic, Bernardeschi, Ronaldo, Higüaín i Dybala.

Altres homes importants: De Sciglio, Chiellini, Khedira, Rabiot, Matuidi, Betancur, Rugani, Demiral, Ramsey i Costa.

El millor: una marca històrica de títols consecutius.

El pitjor: la sensació que els mètodes de Sarri van ser en principi difícils d’assimilar.

CAMPIÓ DE LLIGA 1919 / 1920: REAL MADRID

Malgrat haver conquistat quatre Lligues de Campions entre als anys 2014 i 2018, el Real Madrid només havia pogut assolir dues Lligues espanyoles en els darrers 11 anys, per la qual cosa el títol del torneig de la regularitat aconseguit en aquesta temporada tan estranya, el 34è de la seva història, ha estat una gran notícia per al club blanc.

No ha sigut un campionat espectacular per al conjunt de Zinedine Zidane, que va realitzar una trajectòria molt irregular abans de l’aturada pel coronavirus, moment en què era segon a la classificació a dos punts del FC Barcelona. Tanmateix, l’equip madridista ha tornat molt fort després del parèntesi i ha guanyat 10 partits consecutius, mentre el Barça de Quique Setién ha cedit tres empats i una derrota. Zidane ha conquistat com a tècnic blanc, només en cinc temporades, de les quals tan sols tres han estat senceres, dues Lligues, una Supercopa d’Espanya, tres Champions League, dues Supercopes d’Europa i dos Mundials de Clubs.

El pròxim objectiu del Real Madrid és evidentment assolir el pròxim mes d’agost a Lisboa la que seria la seva 14a Copa d’Europa, però es tracta d’una missió força complicada, doncs per accedir a la final eight de la capital de Portugal, ha d’eliminar en vuitens de final del torneig el Manchester City de Pep Guardiola, que en el matx d’anada, disputat al Santiago Bernabéu, va vèncer per 1 a 2.

Entrenador: Zidane.

Capità: Ramos.

Estrella: Benzema (foto).   

Jugador més destacat de la temporada: Benzema.

Màxim anotador: Benzema.

Revelació: Valverde.

Altres tres futbolistes significatius: Varane, Casemiro i Kroos.

Onze tipus: Courtois, Carvajal, Varane, Ramos, Marcelo, Valverde, Casemiro, Kroos, Modric, Isco i Benzema.

Altres homes importants: Militao, Nacho, Mendy, Vázquez, Bale, Hazard, Asensio, Rodrigo, Vinicious, Jovic i Mariano.

El millor: l’excel·lent temporada de Benzema.

El pitjor: els molts problemes que ha tingut Hazard en la seva primera campanya de madridista.

ELS MUNDIALS UN A UN (16): 2002

Organitzadors: Corea del Sud i Japó.

Campió: Brasil (foto).

Finalista: Alemanya.

Semifinalistes: Turquia i Corea del Sud.

Participació d’Espanya: eliminada en quarts de final per Corea del Sud.

Seleccionador campió: Luiz Felipe Scolari.

Seleccionador finalista: Rudy Völler.

Millor jugador: Ronaldo Nazário da Lima (Brasil).

Màxim golejador: Ronaldo Nazário da Lima (Brasil).

Altres futbolistes destacats: Oliver Khan (Alemanya), Roberto Carlos Silva (Brasil), Ronaldinho de Assis (Brasil) i Rivaldo Vítor Borba (Brasil)

El millor:

- El gran campionat, en general, i la final, en particular, de Ronaldo, que havia passat per un calvari de lesions.

- El trident ofensiu de la Canarinha format per un jove Ronaldinho, Rivaldo i Ronaldo.

- Les revelacions de Turquia, que va disputar a Àsia el seu segon Mundial, el co-amfitrió Corea del Sud i Senegal.

El pitjor:

- Els polèmics arbitratges amb Corea del Sud.

- Espanya seguia tenint els quarts de final com un mur.

- La campiona França no va superar la fase de grups.

UNA DÈCADA DEL MUNDIAL D’ESPANYA

La selecció espanyola, que abans de l’any 2008 havia aconseguit escassos èxits, el títol de l’Eurocopa de 1964, ser finalista de l’Europeu de 1984 i arribar a les semifinals del Mundial de 1950, era coneguda per la fúria, un mètode que normalment va sumar un fracàs rere l’altre.

Després de no tenir massa fortuna en la Copa del Món de 2006, celebrada a Alemanya, en què Espanya va ser eliminada en vuitens de final per França, Luis Aragonés va decidir portar a terme una renovació del conjunt estatal, tant de futbolistes com de sistema. Pel que fa al primer cas, per exemple va decidir no convocar més el madridista Raúl González, que llavors era el jugador espanyol més mediàtic, fet que va motivar unes crítiques furibundes de la premsa de la capital espanyola, i, quant al segon apartat, va prendre la decisió d’inculcar un estil molt semblant al que Johan Cruyff havia introduït al FC Barcelona, mitjançant un joc de toc, atractiu, de protagonisme al mig del camp i clarament d’atac.

El tècnic madrileny va decidir aleshores lliurar el lideratge de la selecció a homes com Iker Casillas, Carles Puyol, Sergio Ramos, Xabi Alonso, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, David Silva, David Villa o Fernando Torres i, amb un futbol excel·lent, l’equip espanyol va conquistar a Viena l’Eurocopa celebrada a Àustria i Suïssa.

Malgrat el títol, Aragonés va decidir marxar i Vicente del Bosque va ocupar el lloc de seleccionador. El tècnic salmantí, un home culte i intel·ligent, amb bon criteri, va decidir no canviar massa les coses i, amb la mateixa base de l’any 2008 i la incorporació de futbolistes com Gerard Piqué, Sergio Busquets o Pedro Rodríguez, va afrontar el Mundial de 2010, organitzat a Sud-àfrica.

Espanya va començar molt malament el campionat, el primer jugat al continent africà, al perdre contra Suïssa, però després va poder redreçar el rumb amb els triomfs contra Hondures i Xile. En vuitens de final va eliminar Portugal, en quarts de final es va imposar al Paraguai, en un matx que va necessitar de pròrroga, i en semifinals, amb un gol de Puyol, es va desfer d’Alemanya.

En la final, disputada a Johannesburg, el bloc de Del Bosque va vèncer Holanda gràcies a un gol d’Iniesta en els últims minuts de la pròrroga. El preparador castellà va alinear en aquella històrica nit l’onze format per Iker Casillas, Sergio Ramos, Gerard Piqué, Carles Puyol, Joan Capdevila, Xavi Hernández, Sergio Busquets, Xabi Alonso, Andrés Iniesta, Pedro Rodríguez i David Villa, entrant posteriorment Jesús Navas, Cesc Fàbregas i Fernando Torres.

Com es pot apreciar, la base del FC Barcelona, llavors en el seu millor moment de la història, durant l’era d’entrenador de Pep Guardiola, era molt clara i en aquella jornada van ser titulars Piqué, Puyol, Busquets, Xavi, Iniesta i Pedro, tenint en compte també que Villa acabava de fitxar per l’entitat catalana, que Víctor Valdés havia estat convocat com a tercer porter i que Fàbregas era un producte de la Masia.

Dos anys més tard, amb Del Bosque encara de seleccionador, Espanya va assolir a Kiev l’Eurocopa de 2012, organitzada per Polònia i Ucraïna, i es va convertir en el primer equip en enllaçar Eurocopa, Mundial i de nou Europeu.

A la foto, Iniesta després de marcar el gol.

RCD ESPANYOL: 10 CAUSES PER EXPLICAR UN DESCENS

27 anys després, per cinquena vegada en la seva història i de manera molt inesperada, doncs fa un any el club català es va classificar per a l’Europa League, el RCD Espanyol ha baixat a segona divisió. Les causes poden ser les següents:

L’afer Rubi. L’entrenador maresmenc Joan Francesc Ferrer Rubi, l’home que va tornar els blanc-i-blaus a Europa, va decidir marxar perquè, segons ell, l’entitat catalana no apostava per un projecte guanyador. Les paraules del tècnic li han acabat donant la raó, encara que ell ha estat cessat en el Real Betis aquesta temporada. 

L’esforç a Europa. El conjunt blanc-i-blau va començar la competició europea el mes de juliol i va haver de disputar tres fases prèvies del torneig en ple estiu. Sens dubte, el cansament, tant físic com psíquic, s’ha notat en el rendiment de l’equip, que tampoc semblava tenir una plantilla idònia per compaginar tres competicions oficials.

Quatre entrenadors en una temporada. Quan un bloc ha de canviar tants cops de tècnic, és evident que el projecte ha estat un autèntic fracàs. Durant aquest exercici han passat per la banqueta del RCD Stadium David Gallego, Pablo Machín, Abelardo Fernández i el director esportiu Francisco Joaquín Pérez Rufete (foto), tots ells amb un estil molt diferent al de Rubí.

La inexperiència de Gallego. El preparador de Súria havia tingut una bona experiència al primer equip al final de la temporada 2017 / 2018, quan va substituir Quique Sánchez Flores, però, malgrat classificar l’Espanyol per a la fase de grups de l’Europa League, no va tenir fortuna a començaments del campionat de Lliga, fonamentalment per inexperiència i per tractar els futbolistes com si fossin joves del filial, amb els quals havia fet una tasca extraordinària.

L’immobilisme de Machín. El tècnic sorià, que havia ascendit el Girona a primera divisió i que l’havia mantingut en la màxima categoria de manera sensacional, però que posteriorment va fracassar al Sevilla, és un d’aquests entrenadors que mai, absolutament mai, canvia el seu sistema i això va ser perjudicial per al grup blanc-i-blau.

La impotència d’Abelardo. L’entrenador asturià, que havia triomfat en clubs com l’Sporting de Gijón i l’Alavés, malgrat el seu caràcter alegre i extravertit, no va ser capaç d’elevar l’estat anímic d’una plantilla enfonsada psicològicament.

El treball de la direcció esportiva. No va estar gens afortunada en la confecció de la plantilla, tot i que penso que els fitxatges en el mercat d’hivern (Leandro Cabrera, Adri Embarba i Raúl de Tomás) eren a priori força bons, però contractacions com les de Sebastien Corchia, Fernando Calero, Ander Iturraspe, Matías Vargas, Fernando Ferreyra o Jonathan Calleri no han funcionat en absolut.

Presidir l’entitat des de milers de quilòmetres. Chen Yangsheng, que ha salvat la institució catalana de la ruïna econòmica i, probablement, de la seva desaparició, dirigeix el club des de la Xina i això és molt complicat, encara que tinguis assessors que treballin des de Barcelona.

Els descens del nivell d’alguns futbolistes en consideració a l’exercici anterior. Després de realitzar una campanya 2018 / 2019 excel·lent, homes com Marc Roca, Sergi Darder o Óscar Melendo han baixat molt el seu rendiment en l’actual campanya, segurament perquè els nous preparadors, a diferència de Rubi, han apostat per un joc directe i vertical i amb poc protagonisme del centre del camp.

Jugadors ja de tornada. Sens dubte, futbolistes com el porter Diego López, el capità Javi López, Dídac Vilà, Víctor Sánchez o Esteban Granero, que va deixar el club el passat hivern, ja fa força temps que van passar pel seu moment òptim.