CHAMPIONS LEAGUE: ELS QUARTS DE FINAL (2)

- París Saint – Germain – FC Barcelona

PSG

Entrenador: Laurent Blanc.
Estrella: Zlatan Ibrahimovic.
Onze tipus: Sirigu, Marquinhos, Silva, David Luiz, Maxwell, Verrati, Thiago, Matuidi, Pastore, Ibrahimovic i Cavani.
Copes d’Europa: cap (semifinalista el 1995).
A favor: pel que fa al partit de tornada, el duo atacant format per Ibrahimovic i Cavani / extraordinària fusió entre tècnica i força / el fet d’eliminar el Chelsea, ha de donar molta confiança a l’equip de Blanc.
En contra: ja va ser superat per un Barça molt pitjor a la fase de grups de l’actual edició de la Lliga de Campions / les absències per sanció, quant al matx d’anada, de Verrati i Ibrahimovic / els dubtes pel que fa a la consistència defensiva del conjunt francès davant el potent trident blaugrana.
Percentatge: 40%.

Barça

Entrenador: Luis Enrique Martínez.
Estrella: Leo Messi.
Onze tipus: Ter Stegen, Alves, Piqué, Mascherano, Alba, Rakitic, Busquets, Iniesta, Messi, Suárez i Neymar.
Copes d’Europa: 4 (1992, 2006, 2009 i 2011).
A favor: tenir a les seves files Messi, el millor futbolista del món / l’estel•lar trident atacant que l’argentí forma amb Luis Suárez i Neymar / l’extraordinari estat de joc de jugadors com Piqué, Alba, Rakitic i, molt especialment, el mateix Messi.
En contra: el baix estat de forma de Neymar els darrers encontres / l’escàs protagonisme de Xavi Hernández / amb la pèrdua de transcendència del centre del camp, l’èxit barcelonista depèn bastant dels tres jugadors del davant, sobretot de l’estrella argentina.
Percentatge: 60%.

Dos anys més tard d’enfrontar-se en aquesta mateixa ronda, amb classificació del Barça pel valor doble dels gols en camp contrari, i la mateixa temporada en la qual ja s’han trobat a la fase de grups, francesos i catalans es jugaran l’accés a les semifinals. L’equip de Luis Enrique, que es troba en un gran moment, surt com a favorit, fonamentalment per comptar amb Messi a les seves files.

- Bayern Munic – FC Porto

Bayern

Entrenador: Pep Guardiola.
Estrella: Thomas Müller.
Onze tipus: Neuer, Lahm, Boateng, Dante, Alaba, Müller, Schweinsteiger, Götze, Robben, Lewandowski i Ribéry.
Copes d’Europa: 5 (1974, 1975, 1976, 2001 i 2013).
A favor: un entrenador brillant, treballador i genial com Guardiola / l’enorme poder ofensiu amb futbolistes com Müller, Götze, Robben, Ribéry, Lewandowski o Pizarro / l’equip més regular a la Champions League els darrers anys.
En contra: les lesions, per les quals han passat o passen jugadors com Lahm, Batstuber, Javi Martínez, Schweinsteiger, Thiago o Robben / la zona central de la línia defensiva / l’escassa competivitat que té els últims anys a la Bundesliga.
Percentatge: 80%.

Porto

Entrenador: Julen Lopetegi.
Estrella: Jackson Martínez.
Onze tipus: Helton, Danilo, Maicon, Martins, José Ángel, Casemiro, Quintero, Brahimi, Aboubakar, Martínez i Tello.
Copes d’Europa: 2 (1987 i 2004).
A favor: una trajectòria a la Lliga de Campions impecable / el rendiment que Lopetegi extreu de futbolistes com Casemiro, Brahimi o Tello / un planter sòlid i equilibrat, sense fissures en cap línia.
En contra: absència de jugadors capaços de decantar un partit / una campanya, en línies generals, bastant irregular / es tracta d’un club que any rere any perd homes importants.
Percentatge: 20%.

De les quatre eliminatòries de quarts de final, la que protagonitzaran Bayern i Porto sembla l’enfrontament més clar, doncs seria una gran sorpresa que els portuguesos fessin fora de la competició el conjunt bavarès, que no obstant continua tenint un autèntic calvari amb les lesions, sent l’últim en caure l’extrem holandès Robben. Guardiola confia en recuperar el capità Lahm i Thiago.

A la foto, un moment de l’enfrontament entre Barça i PSG en l’eliminatòria de fa dues edicions de la Lliga de Campions. 

GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: AMANCIO AMARO

Comunitat: Galícia.

Any de naixement: 1939.

Lloc de naixement: la Coruña.
Demarcació: davanter.
Clubs: Deportivo Coruña i Real Madrid.
Eurocopes disputades: Espanya 1964.
Mundials disputats: Anglaterra 1966.
Títols individuals: 2 Trofeus Pichichi.
Títols de clubs: 9 Lligues espanyoles, 3 Copes espanyoles i 1 Copa d’Europa.
Títols de seleccions: 1 Eurocopa.

El millor: els anys centrals de la dècada dels 60

L’hàbil davanter gallec, que va ser designat una vegada Pilota de Bronze en l’elecció del millor futbolista europeu, va passar per una excel•lent època mitjan el decenni dels anys 60 del segle passat, quan per exemple va guanyar 5 campionats de Lliga consecutius i una Copa d’Europa amb el Real Madrid i l’Eurocopa amb la selecció espanyola, el primer títol oficial de l’equip estatal.

El pitjor: després va arribar una etapa més irregular

Una vegada va arribar la dècada dels 70, Amancio, que també va assolir 2 vegades el trofeu Pichichi, era ja un jugador veterà i no va brillar tant com en el decenni anterior. A més, el Real Madrid va passar aleshores per un període molt més irregular, en una època en què es va produir un canvi generacional presidit per la marxa del tècnic Miguel Muñoz, després de 14 anys com a entrenador.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS QUARTS DE FINAL (1)

- Atlético Madrid – Real Madrid

Atlético

Entrenador: Diego Simeone.
Estrella: Koke Resurrección.
Onze tipus: Moyà, Juanfran, Miranda, Godín, Siqueira, Koke, Tiago, Gabi, Turan, Griezmann i Mandzukic.
Copes d’Europa: cap (finalista el 1974 i 2014).
A favor: els blanc-i-vermells no han perdut aquesta temporada davant els blancs / la tàctica de futbol intens i incansable de Simeone no li va gens bé al Real Madrid / les jugades d’estratègia a pilota aturada.
En contra: una campanya molt més irregular que l’anterior / les moltes dificultats que els matalassers van tenir en vuitens de final contra el Bayer Leverkusen / no hi ha una gran estrella en el planter de l’Atlético.
Percentatge: 45%.

Madrid

Entrenador: Carlo Ancelotti.
Estrella: Cristiano Ronaldo.
Onze tipus: Casillas, Carvajal, Pepe, Ramos, Marcelo, Rodríguez, Kroos, Modric, Bale, Benzema i Ronaldo.
Copes d’Europa: 10 (1956, 1957, 1958, 1959, 1960, 1966, 1998, 2000, 2002 i 2014).
A favor: la fiabilitat del conjunt madridista en aquesta competició / un centre del camp tècnic i creatiu / el trident ofensiu format per Bale, Benzema i Ronaldo.
En contra: el mal any 2015 de l’equip blanc / el baix moment de forma de Casillas o Bale, mentre que Ronaldo no està del tot fi / James Rodríguez està de baixa i Pepe, Ramos i Modric acaben de sortir de lesions.
Percentatge: 55%.

Els dos finalistes de la passada edició de la Lliga de Campions es troben aquest any en els quarts de final. En l’actual exercici, els dos equips de la capital espanyola s’han enfrontat en sis ocasions i el bloc de Simeone es manté invicte davant el conjunt d’Ancelotti. L’Atlético li ha guanyat al Madrid la Supercopa d’Espanya, l’ha eliminat de la Copa del Rei i l’ha vençut dos cops a la Lliga.

- Juventus FC – AS Mònaco

Juventus

Entrenador: Massimiliano Allegri.
Estrella: Paul Pogba.
Onze tipus: Buffon, Lichsteiner, Bonucci, Chiellini, Evra, Marchisio, Pirlo, Pogba, Vidal, Tévez i Morata.
Copes d’Europa: 2 (1985 i 1996).
A favor: el brillant estat de forma de Tévez i el bon moment de Morata / un planter amb molta experiència / la confiança arran d’eliminar el Borussia de Dortmund en vuitens de final.
En contra: molt probablement, Pogba es perdi l’eliminatòria per lesió / la poca competència que la Vecchia Signora està trobant aquesta campanya a l’Scudetto / penso que el conjunt torinès encara es troba en evolució pel que fa al factor internacional.
Percentatge: 65%.

Mònaco

Entrenador: Leonardo Jardim.
Estrella: Felipe Moutinho.
Onze tipus: Stekelenburg, Elderson, Kurzawa, Carvalho, Diallo, Kondogbia, Toulalan, Moutinho, Ferreira, Germain i Berbatov.
Copes d’Europa: cap (finalista el 2004).
A favor: arribant als quarts de final ha complet perfectament i no té res a perdre / una temporada en què ha anat clarament de menys a més / la seguretat defensiva.
En contra: crec que l’equip del principat mediterrani tenia millor plantilla l’any passat, quan comptava amb els colombians James Rodríguez i Falcao / probablement, l’equip més modest dels vuit que han arribat a aquesta eliminatòria / molta inexperiència per afrontar uns quarts de final de la Lliga de Campions.
Percentatge: 35%.

Si be penso que el Juventus encara no es troba a l’altura dels grans clubs europeus, com Real Madrid, Bayern de Munic o FC Barcelona, crec que l'esquadra piamontesa és la clara favorita d’aquesta eliminatòria, fonamentalment perquè segurament el Mònaco, a qui podríem considerar la gran revelació d’aquesta Champions League, sembla el grup més fluix dels quarts de final del torneig.

A la foto, una imatge de l’última final de la Lliga de Campions, disputada a Lisboa entre els dos principals clubs de Madrid. 

GRANS FUTBOLISTES CATALANS DE LA HISTÒRIA: SERGI BARJUAN

Comarca: Vallès Oriental.

Any de naixement: 1971.

Lloc de naixement: les Franqueses del Vallès.
Demarcació: defensa.
Clubs: FC Barcelona i Atlético Madrid.
Eurocopes disputades: Anglaterra 1996 i Bèlgica / Holanda 2000.
Mundials disputats: Estats Units 1994 i França 1998.
Títols de clubs: 3 Lligues espanyoles, 2 Copes espanyoles, 2 Supercopes d’Espanya, 1 Recopa i 1 Supercopa d’Europa.

El millor: el vertiginós any 1994

Sergi va començar la temporada 1993 / 1994 com a jugador del filial, però després de brillar en un amistós, va ascendir al primer equip, va romandre-hi, va conquistar el títol de Lliga, el quart consecutiu del Dream Team de Johan Cruyff; va debutar com a internacional, va disputar la final de la Lliga de Campions i va ser convocat per Javier Clemente per al Mundial dels Estats Units.

El pitjor: arribar tard al Dream Team

El lateral esquerrà de les Franqueses del Vallès va arribar tard al meravellós equip creat per Cruyff, doncs aquest havia aconseguit ja els tres primers campionats de Lliga o la Copa d’Europa conquistada a l’estadi londinenc de Wembley. Sergi va tenir temps d’obtenir la quarta Lliga, però aquell bloc va començar molt aviat la decadència, arran de la derrota en la final de la Lliga de Campions a Atenes.

TRES DÈCADES DE LA PRIMERA LLIGA DE NÚÑEZ

Aquesta setmana s’han complert 30 anys de la Lliga 1984 / 1985 conquistada pel FC Barcelona, el cèlebre campionat que sempre serà recordat pels crits d’”Urruti t’estimo” del locutor radiofònic Joaquim Maria Puyal, després que el desaparegut porter basc li aturés un penal al salvadoreny Jorge Magico González, fet que va propiciar que el club català assolís matemàticament el títol quan encara restaven quatre jornades per al final del torneig.

Josep Lluís Núñez va arribar a la presidència de la institució barcelonista l’any 1978, en les primeres eleccions plenament democràtiques de la societat. Malgrat aconseguir alguns èxits importants, com la consecució de dues Copes del Rei, una Supercopa d’Espanya, una Copa de la Lliga i dues Recopes, al constructor se li resistia la Lliga, la qual no es guanyava des de l’exercici 1973 / 1974 i que es va escapar de forma lamentable la campanya 1981 / 1982, quan el Barça va tenir un avantatge que semblava quasi definitiu.

Res feia presagiar que el Barça pogués realitzar una bona temporada 1984 / 1985 perquè l’entitat havia decidit traspassar, durant l’estiu de 1984, l’estrella argentina Diego Armando Maradona al Nàpols; havia arribat al Camp Nou, per substituir el també argentí César Luis Menotti, un entrenador desconegut i inexpert com l’anglès Terry Venables (foto), i, després que el tècnic britànic descartés el fitxatge del mexicà Hugo Sánchez, llavors jugador de l’Atlético de Madrid, es va fer l’adquisició de l’escassament mediàtic atacant escocès del Tottenham Hotspur Steve Archibald, única contractació que va fer l’equip.

No obstant, i malgrat que el conjunt blaugrana no va estar gens fi en les altres competicions, la Copa del Rei i la Recopa, amb una increïble eliminació en primera ronda de la competició europea davant el modest Metz, el bloc de Venables va protagonitzar un excel•lent campionat de Lliga, en què va ser líder de la primera a l’última jornada i en què només va perdre dos partits. Les claus de l’èxit van ser fonamentalment la unió al vestidor, la seguretat defensiva, l’ordre tàctic del preparador anglès, el fenomenal rendiment de futbolistes ascendits del filial com Ramon Maria Calderé, Juan Carlos Pérez Rojo i Paco Clos i, sobretot, l’extraordinària campanya de Bernd Schuster, convertit en l’indiscutible líder del planter arran de la marxa de Maradona.

Malauradament, aquella Lliga no va tenir continuïtat i, només un any més tard, arrel de la derrota a la final de la Copa d’Europa, a Sevilla contra l’Steaua de Bucarest, esclataria una de les pitjors crisis que recorda la institució en la seva història moderna.


EL CLÀSSIC: ES VAN INTERCANVIAR LES SAMARRETES ?

El passat diumenge, el FC Barcelona va donar un pas important cap al títol de Lliga arran de vèncer al Camp Nou el Real Madrid (2-1). No obstant, el fet que més em va cridar l’atenció del clàssic va ser el joc desplegat pels dos equips, doncs durant molts minuts va fer la sensació que s’havien intercanviat les samarretes.

Durant una part del partit, el Barça va optar per jugar al contracop, fiant el seu èxit al trident ofensiu, convertint el centre del camp pràcticament en una línia de transició i, en força minuts del primer temps, cedint el control de la pilota a l’adversari. En bona part del matx, l’equip de Luis Enrique Martínez em va recordar el Madrid de José Mourinho.

Pel contrari, el Madrid va realitzar, en una àmplia fase del primer període, un joc de toc i de possessió, mitjançant un centre del camp molt tècnic i de classe format per Luka Modric, Toni Kroos i Isco Alarcón, tres futbolistes d’ADN Barça i que segurament haguessin vingut encantats al Camp Nou. Durant aquells minuts, el conjunt de Carlo Ancelotti em va portar al Barça de Pep Guardiola.

Sincerament, no em va agradar en absolut la primera part realitzada pel bloc de Luis Enrique, mentre que en el segon temps, encara que es va millorar de manera ostensible, tampoc em va semblar que l’equip blaugrana fes un gran encontre, entre d’altres coses perquè el Madrid es va enfonsar físicament, aspecte clau aquest perquè el conjunt barcelonista hagi guanyat vuit punts més que el club madridista en aquesta segona volta del campionat.

És possible que aquest Barça aconsegueixi grans coses aquesta temporada, fins i tot el seu segon triplet de la història, però personalment, almenys pel que vaig observar durant molts minuts al darrer clàssic, aquest equip no em sedueix. No obstant, i al primer temps del xoc d’anada dels vuitens de final de la Lliga de Campions contra el Manchester City, disputat a l’estadi Al – Etihad, es va demostrar, el conjunt català pot jugar encara respectant plenament la seva filosofia.

A la foto, Luis Enrique i Ancelotti es saluden.

CHAMPIONS LEAGUE: EL FRACÀS DEL FUTBOL ANGLÈS

Com en els móns de l’economia, la política, l’art o la cultura, en la temàtica esportiva, i més concretament en la futbolística, existeixen els anomenats gurus, aquestes persones que, aparentment, dominen abastament una modalitat i als qui els agrada moltes vegades predir el futur, encara que, posant com a exemple el sector de l’economia, no recordo ara cap especialista que fos capaç de vaticinar la terrible crisi que es va originar l’any 2008.

Pel que fa al món del futbol, ja fa temps que molts experts asseguren que la Premier League és el torneig local més important, competitiu i estel•lar del continent europeu, on hi juguen els millors futbolistes del planeta, amb algunes excepcions com les molt significatives de Leo Messi o Cristiano Ronaldo, i on es mouen més diners. Doncs bé, cap club d’Anglaterra ha estat capaç de classificar-se per als quarts de final de la Champions League, quedant eliminats en vuitens de final Manchester City, Chelsea i Arsenal, després d’haver quedat fora el Liverpool en la fase de grups.

Ara, per explicar el desastre, els especialistes argumenten que una de les raons del gran fracàs anglès a la Lliga de Campions és el fet que la Premier no s’atura per les festes nadalenques i que els futbolistes arriben esgotats a l’eliminatòria dels vuitens de final. Tanmateix, això sempre ha estat així i tres equips d’Anglaterra van arribar a les semifinals del principal torneig continental de clubs els anys 2007, 2008 i 2009.

A la foto, José Mourinho, entrenador del Chelsea. 

ELS POSSIBLES CANDIDATS A LA PRESIDÈNCIA DEL FC BARCELONA (I 3): AGUSTÍ BENEDITO

Si parlem en termes polítics, Agustí Benedito ha exercit de cap de l’oposició els darrers quasi 5 anys, primer de Sandro Rosell i després de Josep Maria Bartomeu, condició que es va guanyar gràcies al seu sorprenent segon lloc en les eleccions de l’any 2010, encara que va quedar molt lluny de Rosell.

Com Joan Laporta, i a diferència de Rosell i Bartomeu, Benedito compta amb una extraordinària habilitat oratòria, fet que li pot atorgar un cert avantatge si tingués que lluitar a les urnes contra l’actual president, mentre que també juguen al seu favor el fet d’estar en contra de la publicitat de Quatar, de rebutjar el victimisme que tan utilitza Bartomeu i de tenir un important sentit independent, doncs al seu dia va decidir abandonar la junta de Laporta per discrepàncies amb l’advocat.

Els dos punts negatius de Benedito són, en primer lloc, ser el menys conegut i mediàtic dels tres possibles candidats i, en segon lloc, que segurament haurà de demostrar les dures acusacions que va enviar a Javier Faus, quan va afirmar que l’actual vicepresident econòmic tenia negocis a l’emirat quatarí.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS POSSIBLES RIVALS DEL BARÇA EN QUARTS DE FINAL

Avui divendres se celebra el sorteig de quarts de final de la Lliga de Campions. De més a menys perillosos, segons la meva apreciació, aquests poden ser els adversaris del FC Barcelona.

- Real Madrid

Entrenador: Carlo Ancelotti.
Capità: Iker Casillas.
Estrella: Cristiano Ronaldo.
Onze tipus: Casillas, Carvajal, Pepe, Ramos, Marcelo, Rodríguez, Kroos, Modric, Bale, Benzema i Ronaldo.
Copes d’Europa: 10 (1956, 1957, 1958, 1959, 1960, 1966, 1998, 2000, 2002 i 2014).
El millor: el trident ofensiu format per Bale, Benzema i Ronaldo / les recuperacions de Ramos i Modric / una competició que ofereix una motivació especial a l’equip blanc.
El pitjor: el moment actual de joc del conjunt madridista / el mal rotllo de l’afecció del Santiago Bernabéu amb homes com Casillas o Bale / al Real Madrid normalment li ha costat aturar Leo Messi.

- Bayern Munic

Entrenador: Pep Guardiola.
Capità: Philip Lahm.
Estrella: Thomas Müller.
Onze tipus: Neuer, Lahm, Boateng, Dante, Alaba, Müller, Schweinsteiger, Götze, Robben, Lewandowski i Ribéry.
Copes d’Europa: 5 (1974, 1975, 1976, 2001 i 2013).
El millor: les dots com a entrenador de Guardiola / el poder ofensiu (Müller, Götze, Robben, Ribéry o Lewandowski) / l’equip bavarès es troba en un gran moment de forma.
En pitjor: el turment de les lesions (Lahm, Javi Martínez, Thiago...) / la pressió de Guardiola després del desastre de l’any passat contra el Real Madrid / la defensa continua sent la línia més feble del grup germànic.

- Atlético Madrid

Entrenador: Diego Simeone.
Capità: Gabi Fernández.
Estrella: Koke Resurrección.
Onze tipus: Moyà, Juanfran, Miranda, Godín, Siqueira, Koke, Tiago, Gabi, Turan, Griezmann i Mandzukic.
Copes d’Europa: cap (finalista el 1974 i 2014).
El millor: la impressionant tasca de Simeone al Vicente Calderón / les jugades a pilota aturada / la intensitat del joc blanc-i-vermell.
En pitjor: aquesta temprada l’Atlético ha perdut els tres partits en què s’ha enfrontat al Barça / en ocasions, el futbol del bloc de Simeone es troba en el límit reglamentari i, segons les característiques de l’àrbitre, pot ser contraproduent / a diferència de l’any passat, ja no existeix el factor sorpresa.

- Juventus FC

Entrenador: Massimiliano Allegri.
Capità: Gianluigi Buffon.
Estrella: Paul Pogba.
Onze tipus: Buffon, Lichsteiner, Bonucci, Chiellini, Evra, Marchisio, Pirlo, Pogba, Vidal, Tévez i Morata.
Copes d’Europa: 2 (1985 i 1996).
El millor: a poc a poc, el club piamontès va recuperant prestigi internacional / l’excel•lent campanya de Pogba i Tévez / la gran experiència d’homes com Buffon, Evra, Pirlo o el mateix Tévez.
En pitjor: penso que encara es troba un esglaó per sota dels millors conjunts europeus / Allegri segueix tenint dificultats per trobar una acompanyant de Tévez en atac / la lesió de Pogba, que es podria perdre la totalitat de l’eliminatòria.

- París Saint – Germain

Entrenador: Laurent Blanc.
Capità: Thiago Silva.
Estrella: Zlatan Ibrahimovic.
Onze tipus: Sirigu, Marquinhos, Silva, David Luiz, Maxwell, Verrati, Thiago, Matuidi, Pastore, Ibrahimovic i Cavani.
Copes d’Europa: cap (semifinalista el 1995).
El millor: el nivell ofensiu amb Moura, Lavezzi, Ibrahimovic i Cavani / la regularitat de Motta, Verrati i Matuidi / el fet d’haver eliminat el Chelsea, pot suposar un augment de confiança i mentalitat positiva per al grup de Blanc.
En pitjor: les baixes per al partit d’anada de Verrati i Ibrahimovic / certa irregularitat en futbolistes com Pastore, Moura i Lavezzi / una temporada local molt irregular.

- FC Porto

Entrenador: Julen Lopetegi.
Capità: Helton da Silva.
Estrella: Jackson Martínez.
Onze tipus: Helton, Danilo, Maicon, Martins, José Ángel, Casemiro, Quintero, Brahimi, Aboubakar, Martínez i Tello.
Copes d’Europa: 2 (1986 i 2004).
El millor: Lopetegi està fent triomfar jugadors que van tenir un pas més aviat irregular a la Lliga espanyola (José Ángel, Casemiro, Tello o Brahimi) / un bloc molt sòlid i equilibrat / la trajectòria en l’actual Champions League.
En pitjor: manca de grans individualitats / una plantilla en teoria molt inferior als grans favorits de la competició / superat pel Benfica en el campionat portuguès.

- AS Mònaco

Entrenador: Leonardo Jardim.
Capità: Jérémy Toulalan.
Estrella: Joao Moutinho.
Onze tipus: Stekelenburg, Elderson, Kurzawa, Carvalho, Diallo, Kondogbia, Toulalan, Moutinho, Ferreira, Germain i Berbatov.
Copes d’Europa: cap (finalista el 2004).
El millor: la segona part de la temporada que està portant a terme l’entitat del principat / només quatre gols encaixats al torneig / ha complert perfectament en aquesta Lliga de Campions i no té res a perdre.
En pitjor: sembla la plantilla més modesta d’aquests quarts de final de la Champions League / les vendes el passat estiu dels colombians James Rodríguez (Real Madrid) i Falcao (Manchester United) / força inexperiència de la majoria dels seus jugadors.

A la foto, Leo Messi i Cristiano Ronaldo en un moment del partit de tornada de les semifinals de la Lliga de Campions, jugat al Camp Nou l’any 2011.

ELS POSSIBLES CANDIDATS A LA PRESIDÈNCIA DEL FC BARCELONA (2): JOAN LAPORTA

Molta gent creu que l’expresident es presentarà sense cap mena de dubte a les pròximes eleccions del FC Barcelona, però personalment no tinc tan clar que l’advocat barceloní estigui disposat a realitzar aquest pas.

Si finalment Laporta decideix comparèixer-hi, tindria força punts al seu favor, però també algun en contra. Entre els primers, Jan és el president que amb millor palmarès compta en la història de la institució barcelonista, doncs durant els seus 7 anys de màxim mandatari de la societat blaugrana, el club va conquistar 4 campionats de Lliga, 1 Copa del Rei, 3 Supercopes d’Espanya, 2 Lliga de Campions, 1 Supercopa d’Europa i 1 Mundial de Clubs. Altres aspectes positius de la seva etapa presidencial van ser acabar amb els violents al Camp Nou o l’aposta de Pep Guardiola per entrenar l’equip, quan molts directius li reclamaven el fitxatge de José Mourinho.

Tanmateix, Laporta també té algun aspecte en contra, com el seu caràcter histriònic, les dificultats per treballar en equip o molt especialment les poques simpaties que desperta en una part del soci de l’entitat, sobretot aquell més veterà, tradicional i conservador, que històricament ha estat en l’entorn de Josep Lluís Núñez i que va ser clau per a la clara victòria de Sandro Rosell en els comicis de l’any 2010. 

ELS POSSIBLES CANDIDATS A LA PRESIDÈNCIA DEL FC BARCELONA (1): JOSEP MARIA BARTOMEU

Si no hi ha cap sorpresa, al juny o juliol hi haurà eleccions al FC Barcelona. En principi, han assegurat la seva presentació l’actual president de la societat, Josep Maria Bartomeu, a qui dedico el primer dels tres articles, i Agustí Benedito, segon classificat, per darrera del dimitit Sandro Rosell, als comicis de l’any 2010. L’exmàxim mandatari del club, Joan Laporta, podria ser el tercer candidat, però no tinc tan clar com altres persones que finalment decideixi concórrer-hi.

Pel que fa a Bartomeu, si hagués realitzat aquest escrit fa dos mesos, arran del desastre del Barça a Anoeta, hauria comentat que les possibilitats de l’actual president de guanyar les eleccions serien remotes i quasi impossibles, però les coses han canviat dràsticament des de Sant Sebastià: en aquests moments l’equip de Luis Enrique Martínez és líder del campionat de Lliga, està classificat per a la final de la Copa del Rei i està a un pas d’arribar als quarts de final de la Lliga de Campions.

No obstant, Bartomeu continua depenen massa dels resultats esportius i, si finalment el conjunt barcelonista és incapaç d’assolir cap títol, o fins i tot en el cas que només obtingui la Copa del Rei, ho tindria molt complicat per seguir a la llotja del Camp Nou, cosa que tampoc tindria fàcil en el supòsit que el bloc de Luis Enrique acabés realitzant una gran temporada, doncs els nombrosos casos judicials que han afectat o encara afecten l’entitat catalana (afers FIFA, Neymar o de l’acció de responsabilitat de l’anterior junta) li podrien passar igualment factura, sobretot pel que fa a l’assumpte que té com a protagonista el contracte del davanter brasiler, pel qual està imputat. 

ELS CAMPIONS DE LA COPA DEL MÓN: ALEMANYA 2014

Entrenador: Joachim Löw.

Estrella: Philip Lahm (foto).

Altres jugadors bàsics: Manuel Neuer, Bastian Schweinsteiger i Thomas Müller.
Equips amb qui s’enfronta: Estats Units, Portugal, Ghana, Algèria, França, Brasil i Argentina.

El millor: la demostració contra Brasil en semifinals

Poques vegades, molt poques, s’ha vist una exhibició a la Copa del Món com la que va realitzar la selecció d’Alemanya en les semifinals del Mundial de 2014 davant l’amfitriona Brasil, a la qual l’equip germànic va vèncer per un contundent, inesperat i històric 7 a 1. En aquell encontre, el conjunt liderat per Löw va demostrar l’important canvi de mentalitat que ha viscut el futbol alemany.

El pitjor: els rivals africans

Alemanya va ser la millor selecció de la Copa del Món de 2014, però el bloc de Löw ho va passar malament en alguns encontres, com els disputats contra França, en quarts, i Argentina, a la final, encara que sorprenen sobretot les grans dificultats que els campions van tenir davant Ghana, amb qui va empatar a la fase de grups, i enfront Algèria, a qui només va superar a la pròrroga dels vuitens. 

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: GALATASARAY SK

Lliga: turca.

Estadi: Türk Telekom Arena.

Uniforme: samarreta groga-i-vermella (ratlles verticals) i pantalons vermells.

Títols estatals: 21 Lligues, 17 Copes i 15 Supercopes.

Títols internacionals: 1 Copa de la UEFA i 1 Supercopa d’Europa.

Els millors entrenadors de la seva història: Eric Gerets, Mircea Lucescu i Fatih Terim.

Els millors jugadors de la seva història: Hakan Balta, Gica Hagi, Mário Jardel, Bülent Korkmaz, Felipe Melo, Fernando Muslera, Gica Popescu, Hakan Sukur i Arda Turan.

El millor: el seu històric doblet UEFA / Supercopa de l’any 2000.

El pitjor: molt de temps per aconseguir certa transcendència internacional. 

EL MAL COMENÇAMENT D’ANY DEL REAL MADRID

Quedi clar, per començar aquest article, que no m’acabo de creure la crisi del Real Madrid, club que no m’estranyaria que acabés la temporada conquistant el campionat de Lliga o la seva onzena Copa d’Europa, i fins i tot els dos títols al mateix temps.

Tanmateix, m’ha sorprès el negatiu inici d’any de l’entitat madridista, que ha deixat escapar onze punts al torneig de la regularitat, fet que li ha costat perdre el liderat en benefici del FC Barcelona; que ha estat eliminat per l’Atlético de Madrid als vuitens de final de la Copa del Rei, cosa que una campanya més li privarà de guanyar el triplet que mai en la seva història ha aconseguit i que, sens dubte, deu ser un dels somnis que li queden per complir al president Florentino Pérez, i que el passat dimarts va estar molt a prop del què hagués estat una desastrosa eliminació a la Champions League davant el Schalke 04.

Les raons de la davallada blanca en aquest 2015 poden ser les següents:

La crisi de Cristiano Ronaldo. Després de marcar una xifra estratosfèrica de gols durant les primeres 16 jornades de Lliga, l’estrella portuguesa ha entrat en una evident crisi, tant de joc com d’efectivitat, curiosament després de rebre la seva tercera Pilota d’Or.

El fluix rendiment de Gareth Bale. El gal•lès, el fitxatge més car de la història del futbol, ja va realitzar una primera temporada al Santiago Bernabéu bastant irregular, fet plenament compensat per haver estat decisiu en les triomfants finals de la Copa del Rei i de la Lliga de Campions. La sensació és que en l’actual exercici ha descendit el seu rendiment, mentre no acaba d’entendre’s amb Ronaldo i ja ha hagut d’escoltar algun xiulet de l’estadi madridista.

El cansament de Toni Kroos. El centrecampista alemany, campió del món el passat estiu al Brasil, va iniciar molt bé la temporada, però actualment es troba fos i esgotat.

Les lesions. Entre finals de l’any passat i inicis de l’actual, l’equip de Carlo Ancelotti ha patit lesions importants de jugadors decisius com el central andalús Sergio Ramos, el migcampista croat Luka Modric o el mitja punta colombià James Rodríguez.

El condicionament de la BBC. La percepció és que el trident ofensiu del Madrid, format per Bale, Ronaldo i Karim Benzema, ha de jugar per decret i, si cap d’aquests futbolistes es troba en forma, com succeeix actualment, l’equip perd molta força, sobretot perquè el centre del camp sembla actuar amb inferioritat davant el dels rivals.

El caràcter aparentment tou de Carlo Ancelotti (foto). El tècnic italià, l’únic entrenador, amb l’anglès Bob Paisley, que compta amb tres Copes d’Europa al seu palmarès (dues amb el Milan i una amb el Madrid), està acusat per l’entorn madridista de ser massa tou i condescendent, encara que el que no es diu és que segurament amb la persona que més mostra aquestes peculiaritats és amb el president.

La manca de rotacions. A diferència del què ha fet Luis Enrique Martínez al FC Barcelona, potser de forma bastant exagerada, Ancelotti ha fet molt poques rotacions aquesta temporada, fet que pot estar repercutint en el nivell físic de l’equip, sobretot en jugadors com Kroos, Bale o Ronaldo.

Clara diferència entre teòrics titulars i suplents. Potser amb l’excepció del centrecampista malagueny Isco Alarcón, a qui podríem considerar el jugador número 12 del conjunt blanc, existeix una important diferència entre titulars i suplents, fet que queda ben constatat en el rendiment d’homes teòricament reserves com Álvaro Arbeloa, Raphaël Varane, Fabio Coentrao, Asier Illarramendi, Sami Khedira, molt perjudicat per les lesions els últims temps; Javier Chicharito Hernández o Jesé Rodríguez, que acaba de sortir d’una llarga inactivitat.

La sensació que Pérez exerceix de secretari tècnic. Com abans havia succeït en la contractació de galàctics com Luis Figo, Zinedine Zidane, Ronaldo da Lima, David Beckham, Ricardo Kaká, Ronaldo, Benzema i Bale, la sensació és que els fitxatges del colombià Rodríguez i el mexicà Hernández han estat apostes molt personals del president.

Les baixes del passat estiu. És possible que en aquest moment es comencin a notar les baixes que va tenir l’equip durant el mercat estival: Ángel di María (Manchester United), que va realitzar un exercici 2013 / 2014 esplèndid; Xabi Alonso (Bayern Munic), un home que donava un gran equilibri a l’equip, i Álvaro Morata (Juventus), el típic jugador amb caràcter de revulsiu. 

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: BERNARD HINAULT

Esport: Ciclisme.
País: França.
Dècada estel•lar: 80.
Principals triomfs: 5 edicions del Tour de França, 3 del Giro d’Itàlia, 2 de la Vuelta a Espanya, 1 del Mundial, 3 de la Dauphiné Libéré, 5 del Gran Premi de les Nacions, 1 de la París – Roubaix, 1 de la Lieja – Bastogne – Lieja, 1 de la Fletxa Valona, 1 de la Gant – Wavelgem, 1 de l’Amstel Gold Race i 1 del Giro de Llombardia.
El millor: indiscutiblement, el millor ciclista de la dècada dels 80
El pitjor: les lesions.

El ciclista bretó Bernard Hinault va ser el tercer home que va aconseguir guanyar 5 vegades el Tour de França, després del també francès Jacques Anquetil i del belga Eddy Merckx (més tard ho faria igualment l’espanyol Miguel Induráin). Hinault, que també va vèncer en 3 edicions del Giro d’Itàlia i en 2 de la Vuelta a Espanya, va obtenir el triomf en el seu debut, tant a la ronda francesa com a l’espanyola, i encara consta com l’últim ciclista francès en conquistar el Tour, quan ho va fer per darrera vegada l’any 1985. Molt probablement, les lesions van ser decisives, en primer lloc, per no tenir en solitari el rècord de rondes gales, i en segon lloc, per arrabassar-li a Merckx la condició de millor ciclista de la història.

ESPANYOL: L’ERROR DE RECÓRRER A L’ÈPICA

Ara fa quasi cinc anys, el Barça de Pep Guardiola, que acabava de conquistar sis títols l’any 1999 (Copa del Rei, Lliga, Supercopa d’Espanya, Lliga de Campions, Supercopa d’Europa i Mundial de Clubs), havia d’afrontar un complicat partit de tornada de semifinals de la Champions League contra l’Inter de Milà, després que l’equip que llavors dirigia José Mourinho guanyés a l’estadi Giuseppe Meazza per 3 a 1.

Per intentar remuntar l’eliminatòria, i classificar-se per a una final que s’havia de disputar al Santiago Bernabéu, l’afecció va recórrer a l’èpica i va decidir, entre altres decisions, acompanyar amb una multitud de motos l’autocar que transportava l’expedició barcelonista des de l’hotel Florida, al Tibidabo, fins el Camp Nou.

Finalment, el Barça, malgrat jugar amb un home més durant més o menys una hora de partit, no va ser capaç d’aixecar l’eliminatòria i només va poder vèncer gràcies a un solitari gol de Gerard Piqué als darrers minuts del xoc. La sensació és que l’equip de Guardiola, generalment un grup que aguantava perfectament la pressió, va actuar aquella nit excessivament nerviós i tens.

La setmana passada, l’Espanyol tenia l’oportunitat de classificar-se per a la final de la Copa del Rei, per a la qual cosa en tenia prou amb un empat sense gols arran d’igualar (1-1) enfront l’Athletic Club de Bilbao al nou estadi de San Mamés, en un enfrontament en què els blanc-i-blaus van perdre força oportunitats per guanyar el matx.

Els seguidors de l’Espanyol van optar per una fórmula similar a la que van portar a terme els del Barça l’any 2010 i van decidir, mitjançant una gran número de motos, seguir l’autocar de l’equip des de l’hotel de concentració a l’estadi Power 8, a Cornellà de Llobregat.

El resultat va ser que el bloc dirigit per Sergio González (foto), responsabilitat en excés, va realitzar una molt dolenta primera meitat de partit, la qual va aprofitar el conjunt basc per fer dos gols, mentre que, quan va voler reaccionar al segon temps, ja era massa tard per fer-ho.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: KEVIN KEEGAN

País: Anglaterra.
Any de naixement: 1951.
Lloc de naixement: Armthorpe.
Demarcació: davanter.
Clubs: Scunthorpe United, Liverpool FC. Hamburg SV, Southampton FC, Newcastle United i Blacktown City.
Eurocopes disputades: Itàlia 1980.
Mundials disputats: Espanya 1982.
Títols individuals: 2 Pilotes d’Or.
Títols de clubs: 3 Lligues angleses, 1 Lliga alemanya, 1 Copa anglesa, 1 Supercopa d’Anglaterra, 1 Copa d’Europa i 2 Copes de la UEFA.

El millor: les seves 2 Pilotes d’Or

Keegan va aconseguir un brillant palmarès amb el que va ser potser el millor Liverpool de la història, amb el qual va guanyar, per exemple, 3 campionats de la League, un de la Cup, 2 de la Copa de la UEFA i la primera Copa d’Europa de les 5 que té el club anglès a les seves vitrines, però l’atacant britànic va passar sobretot a la història per assolir dos premis de la Pilota d’Or consecutius.

El pitjor: poc protagonisme de la selecció anglesa

La dècada dels any 70 no va ser una bona època per a la selecció anglesa, que per exemple va ser incapaç de classificar-se per als Mundials d’Alemanya, organitzat l’any 1974, i de l’Argentina, disputat l’any 1978. Ja veterà, Keegan va actuar només uns minuts a la Copa del Món d’Espanya, portada a terme l’any 1982, doncs el davanter anglès va arribar al campionat amb problemes físics.

EL TRIST PRESENT DEL PARMA

Són moltes les entitats futbolístiques que, després d’un període de glòria, s’han enfonsat de forma vertiginosa, sigui per problemes esportius, econòmics o de corrupció, de vegades per dues o totes aquestes causes al mateix temps.

Per posar tres exemples significatius, cal recordar que tres clubs que van disputar la final de la Copa d’Europa a la dècada dels 70, Leeds United (1975), Saint – Etienne (1976) i Borussia Mönchenglabdach (1977), posteriorment van entrar en una profunda crisi que els va portar a categories inferiors, en les quals es torna a trobar el conjunt anglès després d’una revifalla en els dos decennis anteriors, mentre francesos i alemanys transiten de nou per un moment positiu en les seves trajectòries, encara que molt allunyat de les èpoques daurades.

Podríem igualment citar altres institucions històriques que, en algun moment o altre, han descendit de divisió, en algun cas en els despatxos, com poden ser els casos d’Atlético Madrid, València, Sevilla, Manchester United, Chelsea, Juventus, Milan, Lazio, Nàpols, Sampdoria, Olympique Marsella o Girondins Bordeus.

Ara està d’actualitat el trist i penós afer del Parma. L’equip de la regió de l’Emilia Romagna va tenir uns extraordinaris anys 90, dècada en què va realitzar el seu debut a la Sèrie A italiana, de la mà del patrocini de l’empresari Calisto Tanzi, propietari de Parmalat, que va arribar a ser la principal factoria làctia del continent europeu. L’esquadra parmesana es va convertir en un dels clubs més grans d’Itàlia i Europa, conquistant 3 Copes d’Itàlia, 1 Supercopa d’Itàlia, 1 Recopa, 2 Copes de la UEFA i 1 Supercopa d’Europa, encara que és cert que sempre se li va resistir l’Scudetto.

La institució italiana, que ja va entrar en una important crisi que la va portar a la Sèrie B, arrel de l’escàndol de Parmalat, que va acabar amb Tanzi condemnat, va aconseguir posteriorment retornar a la principal categoria del futbol del país mediterrani, però actualment es troba enfonsat en una profunda ruïna, la qual li ha impedit disputar els dos últims partits de l’Scudetto: contra l’Udinese, per no disposar de diners per obrir l’estadi Ennio Tardini, i davant el Genoa, al no poder sufragar el viatge a la capital de la Ligúria.

Lluny, molt lluny, queden aquells temps en què per l’Ennio Tardini van passar entrenadors com Nevio Scala o Alberto Malesani i futbolistes com Gialuigi Buffon, Liliam Thuram, Fabio Cannavaro, Fernando Couto, Roberto Sensini, Juan Sebastián Verón, Dino Baggio (foto), Gianfranco Zola, Tomas Brölin, Faustino Asprilla, Enrico Chiesa o Hernán Crespo.

GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: MICHEL GONZÁLEZ

Comunitat: Madrid.
Any de naixement: 1963.
Lloc de naixement: Madrid.
Demarcació: centrecampista.
Clubs: Real Madrid i Atlético Celaya.
Eurocopes disputades: Alemanya 1988.
Mundials disputats: Mèxic 1986 i Itàlia 1990.
Títols de clubs: 6 Lligues espanyoles, 2 Copes espanyoles, 4 Supercopes d’Espanya, 1 Copa de la Lliga i 2 Copes de la UEFA.

El millor: potser el centrecampista europeu més regular del segon lustre dels 80

És possible que, durant el lustre 1986 – 1990, Michel fos el centrecampista més regular i constant del futbol europeu, en un període en què per exemple va assolir amb el Real Madrid 5 campionats de Lliga, tots ells de forma consecutiva, i una Copa del Rei, encara que sempre se li va resistir la Copa d’Europa. El madrileny va ser també, durant molts anys, un fix de la selecció espanyola.

El pitjor: la decadència als 90

Tal com igualment va succeir amb altres jugadors de la Quinta del Buitre, com Manolo Sanchís, Rafael Martín Vázquez o Emilio Butragueño, Michel va entrar en una clara i evident decadència a inicis de la dècada dels 90, en un moment en què Javier Clemente, un home d’altra banda no massa amant de futbolistes tècnics com ell, va decidir no seleccionar-lo per a l’equip espanyol.

GRANS FUTBOLISTES CATALANS DE LA HISTÒRIA: MARIÀ GONZALVO

Comarca: Vallès Oriental.
Any de naixement: 1922.
Lloc de naixement: Mollet del Vallès.
Demarcació: centrecampista.
Clubs: CE Europa, FC Barcelona, Real Saragossa, de nou Barcelona, UE Lleida i CE Comtal.
Mundials disputats: Brasil 1950.
Títols de clubs: 5 Lligues espanyoles, 3 Copes espanyoles, 3 Copes Eva Duarte i 2 Copes Llatines

El millor: històric de l’equip de les Cinc Copes

Tercer germà d’una gran i històrica nissaga de futbolistes catalans, la qual va formar amb Juli i Josep, Marià Gonzalvo, conegut també com a Gonzalvo III, va ser una de les grans figures de l’històric Barça de les Cinc Copes, a començaments de la dècada dels 50, i un dels jugadors destacats en la selecció espanyola que va finalitzar en quarta posició el Mundial de l’any 1950, organitzat al Brasil.

En contra: una mica a l’ombra d’altres jugadors d’aquell magnífic equip

Gonzalvo, un dels millors centrecampistes de la història del futbol català i espanyol, va ser, no obstant, una mica eclipsat per altres futbolistes de la seva generació i que van representar l’històric conjunt de les Cinc Copes, dirigit per l’entrenador hongarès Ferdinand Daucik, sent els casos d’homes com Antoni Ramallets, el capità Joan Segarra, Estanislau Basora o el gran Laszlo Kubala.