25 ANYS DE LA CRISI DEL DREAM TEAM

 

El FC Barcelona de Johan Cruyff (foto), entrenador des de l’any 1988 fins al 1996, va conquistar, entre altres títols, quatre Lligues, totes elles de manera consecutiva, i la primera Copa d’Europa en la història de l’entitat. El més important, però, que va aconseguir l’anomenat Dream Team va ser assolir una mentalitat guanyadora que no tenia el club des de la llunyana dècada dels 50.

Tanmateix, aquell excel·lent grup va patir una terrible derrota a la final de la Lliga de Campions de l’any 1994, a l’estadi Olímpic d’Atenes contra l’AC Milan, i ja res va tornar a ser el mateix.

Com tots els genis, potser Cruyff va pensar que amb un equip sense tantes estrelles podia seguir guanyant títols amb el Barça i, arran del desastre de la capital grega, i causar baixa jugadors emblemàtics com Andoni Zubizarreta, Eusebio Sacristán, Michael Laudrup, Jon Andoni Goikoetxea i Julio Salinas, el tècnic holandès va fitxar futbolistes molt modestos com José Mari García, Santi Eskurza, Serguei Korneiev i Xavi Escaich, descendint aquell mateix any els dos últims a segona divisió amb el RCD Espanyol.

El bloc blaugrana, que havia començat la temporada amb la consecució de la Supercopa d’Espanya,  només va poder ser tercer al campionat de Lliga, que va guanyar el Real Madrid de Jorge Valdano; va quedar eliminat als vuitens de final de la Copa del Rei per l’Atlético de Madrid i va ser superat pel París Saint – Germain als quarts de final de la Lliga de Campions.

Cruyff va seguir amb experiments sorprenents de cara a la seva vuitena i última campanya a la banqueta del Camp Nou, ara fa 25 anys, la qual no acabaria arran d’un cessament molt polèmic per part del president Josep Luís Núñez, que tindria unes conseqüències terribles per a la institució els següents anys, doncs el club va haver de conviure amb un entorn irrespirable. El preparador neerlandès, que va observar com marxaven emblemes del Dream Team com Ronald Koeman, Txiki Begiristáin o Hristo Stoitxkov, va apostar per dos grans futbolistes, el croat Robert Prosinecki i el romanès Gica Hagi, però tots dos havien tingut una trajectòria molt irregular al Real Madrid.

En l’última campanya del tècnic holandès al Barça, aquest va ser segon al campionat de Lliga, que va assolir l’Atlético de Radomir Antic; va perdre la final de la Copa del Rei davant el mateix club matalasser i va ser eliminat pel Bayern de Munic a les semifinals de la Copa de la UEFA.

MARCELO BIELSA FINALISTA DE THE BEST

 

En un any en què ens hem quedat sense el prestigiós premi de la Pilota d’Or, que lliura des de l’any 1956 la revista francesa France Football, i no ho acabo d’entendre malgrat l’impacte de la pandèmia, doncs la majoria de les competicions es van poder acabar, ens hem hagut de conformar amb el guardó que des de fa un temps atorga la FIFA i que porta el nom de The Best.

Quant al premi al millor futbolista, va ser molt justa l’elecció del davanter polonès del Bayern de Munic Robert Lewandowski, tot i que no acabo d’entendre la condició de finalistes de Cristiano Ronaldo i Leo Messi. Pel que fa al d’entrenador de l’any, es pot discutir que s’hagi elegit el tècnic alemany del Liverpool Jürgen Klopp en detriment del preparador també germànic del Bayern Hansi Flick, però el que pràcticament ningú entén és que hi feia entre els tres finalistes l’argentí Marcelo Bielsa (foto).

El gran mèrit del veterà entrenador sud-americà l’any 2020 és haver ascendit l’històric Leeds United a la Premier League. No van merèixer més tenir la condició de finalistes homes com Thomas Tuchel (exParís Saint – Germain), Julian Nagelsmann (Red Bull Leipzig) o Gian Piero Gasperini (Atalanta de Bèrgam) ?

TONI FREIXA HEREU DEL NUÑISME

 

El cas del precandidat a la presidència del FC Barcelona Toni Freixa (foto) és ben curiós: va ser directiu amb Joan Laporta, l’home que va personificar la més clara oposició a Josep Lluís Núñez; va exercir de portaveu en la junta encapçalada per Sandro Rosell, l’antítesi de Laporta en aquell període; va presentar la dimissió quan Josep Maria Bartomeu era ja el màxim mandatari de l’entitat, va concórrer a les eleccions de 2015 i ara s’erigeix com el candidat del Nuñisme.

Tanmateix, Núñez, que va ocupar la presidència del Barça durant 22 anys, va projectar moltes llums, però també, sobretot en la primera dècada de mandat, algunes ombres importants. Ser nuñista pot reivindicar la persona que va fundar la Masia, va potenciar les seccions, va aconseguir en tot moment que la institució estigués sanejada econòmicament, va mantenir vuit anys a la banqueta del Camp Nou d’entrenador Johan Cruyff, un home amb qui tenia força diferències, i va obtenir la primera Copa d’Europa de la societat.

No obstant, per convertir-se en el principal valedor del constructor, caldria recordar episodis com el de tenir sis entrenadors diferents, amb filosofies molt diverses, en els primers sis anys de presidència; estar en aquella època obsessionat en fitxar futbolistes galàctics com Bernd Schuster i Diego Armando Maradona i després enfrontar-se durament a ells o destituir Cruyff de manera polèmica i enviant el seu vicepresident i successor Joan Gaspart a donar la cara.

10 RAONS PER PENSAR QUE JOAN LAPORTA HAURIA DE TORNAR A SER PRESIDENT DEL FC BARCELONA

 

- El 2003 es va trobar un club esportivament enfonsat i, tres anys més tard, el Barça es va convertir en campió d’Europa.

- Un extraordinari palmarès en la seva etapa presidencial: quatre Lligues, una Copa del Rei, tres Supercopes d’Espanya, dues Lligues de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs.

- És l’únic president de la institució catalana que assolit dues vegades la Copa d’Europa / Lliga de Campions.

- L’any 2008 va optar per un inexpert Pep Guardiola quan alguns companys de junta li recomanaven el fitxatge de José Mourinho.

- Les bones relacions que manté amb mites del barcelonisme com Guardiola, Carles Puyol, Xavi Hernández i Leo Messi.

- La seva ferma aposta per la filosofia instaurada per Johan Cruyff.

- A diferència de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, sempre va donar la cara i no va deixar que realitzessin les tasques de “portaveus” del club l’entrenador o algun membre de la plantilla.

- Va expulsar el violent grup dels Boixos Nois del Camp Nou.

- Va aconseguir el respecte de tots els organismes futbolístics, estatals i internacionals.

- Es tracta d’un home amb un gran carisma, és un excel·lent comunicador, ha demostrat sobradament la seva constància i insufla confiança i bon rotllo.

ESTÀ NERVIÓS VÍCTOR FONT ?

 

Com pràcticament tothom coneix, Víctor Font està realitzant una carrera de fons per ser president de FC Barcelona, doncs el seu projecte va començar ja fa alguns anys.

Jo tenia, i certament mantinc, confiança en les capacitats de l’empresari de Granollers per ser algun dia el màxim mandatari de la societat catalana, perquè mostra serietat, ha anunciat les col·laboracions de persones del prestigi del periodista Antoni Bassas, el traumatòleg Ramon Cugat o Toni Nadal, oncle i exentrenador del tenista Rafa Nadal; és un cruyffista convençut i té la intenció de comptar amb Xavi Hernández per asseure’s a la banqueta del Camp Nou, tot i que Font ha deixat clar que l’egarenc no és patrimoni seu, sinó del club, i que qualsevol dels candidats, si així ho desitgés, podria contactar amb ell.

Tanmateix, des que Joan Laporta ha presentat la seva candidatura, o quan era quasi un fet que així ho faria, observo un Font nerviós, com s’ha pogut apreciar en unes desafortunades declaracions sobre Ronald Koeman, en fer-se un autèntic embolic quan, en una entrevista de la Cadena COPE, se li va preguntar si veuria bé que Espanya jugués al Camp Nou (Bassas va haver de matissar les seves paraules) o en el cas d’anunciar la incorporació de l’excandidat Jordi Majó, i, tres hores més tard, i després de llegir algunes de les declaracions de l’empresari maresmenc a les xarxes socials, desdir-se'n.

LES ETAPES DE DIEGO ARMANDO MARADONA (i 6): UNA DISCRETA CARRERA D’ENTRENADOR

 

La carrera com a tècnic de Diego Armando Maradona ha estat força discreta i ha quedat molt lluny de la seva esplendorosa trajectòria com a futbolista. L’argentí va dirigir el modest Deportivo Mandiyú, l’històric Racing Club d’Avellaneda, la selecció argentina, els conjunts àrabs de l’Al – Wasi i l’Al – Fujairah, l’equip mexicà del Dorados de Sinaloa i, de retorn al seu país, el Gimnasia y Esgrima de la Plata.

Sense cap mena de dubte, l’etapa més important va ser la de seleccionador argentí, quan va mantenir una relació bastant contradictòria amb Leo Messi, el qual sempre ha hagut de lluitar contra les comparacions que el país sud-americà ha fet amb tots dos, i en què va estar present al Mundial de Sud-àfrica l’any 2010, la seva cinquena participació en una Copa del Món, en la qual l’albiceleste va ser golejada en quarts de final per Alemanya.

A la foto, Maradona, en l’època de seleccionador argentí, amb Messi.

LES ETAPES DE DIEGO ARMANDO MARADONA (5): LA DECADÈNCIA

 

Després d’aconseguir el seu segon Scudetto amb el Nàpols, que l’esquadra de la Campània li va guanyar al gran Milan d’Arrigo Sacchi, doble camió de la Copa d’Europa, i de disputar amb Argentina la final del Mundial d’Itàlia, que el grup de Carlos Salvador Bilardo va perdre a l’estadi Olímpic de Roma contra Alemanya, Diego Armando Maradona va començar una imparable decadència.

Després de donar positiu per cocaïna en un control anti-dopatge, el futbolista argentí va ser sancionat varis mesos sense jugar i va decidir, amb gran polèmica, abandonar el club de San Paolo, tornar a la Lliga espanyola i fitxar pel Sevilla, que acabava de contractar Bilardo com a entrenador.

La seva estància a la capital andalusa no va ser massa satisfactòria i, després d’abandonar el Sánchez Pizjuán, va fitxar pel conjunt rosarí del Newells Old Boys i va tornar al Boca Juniors, retirant-se al club de Buenos Aires dels seus amors

El capítol més trist de la carrera de Diego va tenir lloc l’any 1994 als Estats Units, en el seu quart Mundial, quan, després d’iniciar el campionat en un gran estat de forma, va donar de nou positiu en un control i va ser expulsat del torneig (foto).

LA ITÀLIA CAMPIONA MUNDIAL DE 1982

 

La recent mort de Paolo Rossi m’ha fet pensar evidentment amb la selecció italiana que va guanyar el Mundial d’Espanya l’any 1982, en què el davanter de Prato va ser el màxim golejador del torneig.

Itàlia havia conquistat de manera consecutiva les Copes del món de 1934, com a amfitrió, i de 1938, a França, però l’Squadra Azzurra va quedar molt damnificada per les conseqüències de la Segona Guerra Mundial i va entrar en una llarga i profunda crisi, que potser va tenir el seu punt culminant en la humiliant derrota contra Corea del Nord en el Mundial de l’any 1966, organitzat per Anglaterra.

Seguidament, però, va sorgir la que molts consideren la millor Itàlia de la història, la qual va assolir l’Eurocopa de 1968, en què va exercir de local, i va disputar dos anys més tard la final del Mundial de Mèxic, que va perdre davant la quasi invencible Brasil liderada per Edson Arantes Pelé, un dels millors equips de tots els temps.

Tanmateix, aquella esquadra dirigida per Ferruccio Valcareggi i formada per emblemàtics futbolistes com Enrico Albertossi, Giancinto Facchetti, Sandro Mazzola, Gianni Rivera o Gigi Riva va claudicar en la Copa del Món de 1974 a Alemanya Occidental, en què no va poder superar la fase de grups.

A continuació va néixer la Itàlia d’Enzo Bearzot, que va donar una imatge molt positiva a la Copa del Món d’Argentina, l’any 1978, on va finalitzar quarta, posició que va ocupar també dos anys després en l’Europeu que va organitzar. En aquell planter ja hi formaven part molts dels jugadors que disputarien el Mundial de 1982, com Dino Zoff, Claudio Gentile, Gaetano Scirea, Antonio Cabrini, Marco Tardelli, Giancarlo Antognoni, Franco Causio, Francesco Graziani o el mateix Rossi.

L’equip italià va començar molt malament el campionat organitzat per l’estat espanyol, en què es van incorporar homes com Fulvio Collovati, Giuseppe Bergomi, Gabriele Oriali o Bruno Conti, doncs va empatar els tres encontres de la primera fase de grups i només va aconseguir la classificació per haver marcat un gol més que la modesta i debutant selecció africana de Camerun.

No obstant, en la segona fase de grups, en dos partits portats a terme al desaparegut estadi de Sarrià, el grup de Bearzot va superar la campiona vigent Argentina, en un xoc en què Gentile va realitzar un duríssim marcatge a un jove Diego Armando Maradona, i una espectacular Brasil, amb un hat trick de Rossi, que fins llavors no havia marcat encara cap gol al torneig.

Després de vèncer Polònia en semifinals, amb dues dianes més de l’atacant toscà en un enfrontament jugat al Camp Nou, Itàlia ve guanyar Alemanya Occidental en la final portada a terme a l’estadi Santiago Bernabéu, amb la sisena anotació de Rossi al certamen i dos gols més de Tardelli i un jove Alessandro Altobelli, mentre Paul Breitner va marcar per als alemanys.

Itàlia entraria ràpidament en decadència, doncs el conjunt de Bearzot no es classificaria per a l’Eurocopa de França, l’any 1984, i no passaria dels vuitens de final del Mundial de Mèxic, l’any 1986. L’equip italià no assoliria el seu cinquè títol fins l’any 2006, a Alemanya.

S’ha parlat bastant del conservadorisme i certa especulació d’aquella esquadra, però no podem oblidar la qualitat tècnica indiscutible amb què comptaven jugadors com el central Scirea, mort pocs anys més tard víctima d’un accident de circulació; el lateral esquerrà Cabrini, els centrecampistes Tardelli i Antognoni o el davanter Conti.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA 2020 (12): CROÀCIA

Croàcia, actual sots-campiona mundial, després del gran èxit a la Copa del Món de Rússia, en què només va cedir davant una França amb molt d’ofici a la final de Moscou, ha tingut des d’aleshores una trajectòria bastant irregular, però s’haurà de comptar amb els balcànics en la pròxima Eurocopa, fonamentalment per la experiència d’alguns dels seus futbolistes.

Zlatko Dalic, l’home que va portar el conjunt croat a la final del darrer Mundial, continua ocupant el lloc de seleccionador i en el seu planter hi segueixen alguns herois de Rússia, com Lovren (Zenit Sant Petersburg), Vida (Besiktas Istanbul), Brozovic (Inter Milà), Kovacic (Chelsea FC), Pasalic (Atalanta Bèrgam), Perisic (Inter Milà) i els ja mítics Modric (Real Madrid) i Rakitic (Sevilla FC), a més d’homes amb un estatus de secundaris el 2018, com Kramaric (TSG Hoffenheim) i Rebic (AC Milan), i noves incorporacions com Vlasic (CSKA Moscou), Brekalo (VFL Wolfsburg) i Jovic (Real Madrid).

Croàcia, però, a més del problema de la irregularitat, compta amb futbolistes bàsics i decisius ja molt veterans, com són els casos de Modric, Pilota d’Or de l’any 2018, i l’exblaugrana Rakitic, mentre els joves no acaben de fer el pas endavant necessari i un exemple clar el tenim en Jovic, amb escàs protagonisme des que va fitxar pel Real Madrid.  

A la foto, Kovacic.

 

LA MORT DE PAOLO ROSSI

 

Pocs dies després de la mort de Diego Armando Maradona, ha desaparegut una altra llegenda de la dècada dels 80 del passat segle XX, el davanter italià Paolo Rossi, amb una carrera molt marcada pel Mundial de 1982, organitzat per Espanya i en què l’Squadra Azzurra va conquistar el seu tercer títol de campiona del món.

La trajectòria de Rossi va ser una autèntica muntanya russa: revelació amb el modest Vicenza, una de les sorpreses del Mundial de 1978, a Argentina; fitxat pel Juventus, sancionat per la polèmica de les apostes clandestines, heroi i màxim golejador de la Copa del Món de 1982, Pilota d’Or d’aquell any i una llarga decadència, tot i que va assolir la Copa d’Europa amb la Vecchia Signora, en la trista i tràgica jornada de Heysel, i va jugar un tercer Mundial l’any 1986 a Mèxic.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA 2020 (11): SUÏSSA

 

Ja fa Molts anys que el combinat helvètic es troba en un període brillant i rarament falla la seva presència en les grans competicions internacionals, segurament per la gran tasca que s’està realitzant en les categories inferiors, on hi arriben sovint valors procedents de famílies immigrants, com de Turquia, Albània o els diversos països sorgits de l’antiga Iugoslàvia.

Vladimir Petkovic, un entrenador bosnià nacionalitzat suís, serà l’encarregat d’intentar convertir el combinat helvètic en la revelació de la pròxima Eurocopa i, per aconseguir-ho, disposa d’homes amb experiència en importants Lligues del continent, sobretot de la Bundesliga. Entre la relació de futbolistes de què disposa, cal significar Sommer (Borussia Mönchenglabdach), Akanji (Borussia Dortmund), Rodríguez (AC Torino), Xhaka (Arsenal FC), Shaquiri (Liverpool FC), Freuler (Atalanta Bèrgam), Mehmedi (VFL Wolfsburg), Embolo (Borussia Mönchenglabdach) i Seferovic (Benfica SL).

Els principals contratemps que hi observo amb Suïssa són, en primer lloc, l’absència d’una important estrella, un d’aquests futbolistes anomenats decisius, i, en segon lloc, que no ha acabat de donar el salt de qualitat que algunes experts hi preveien fa uns anys.

A la foto, Xhaka.

PROS I CONTRES DE LA LLIGA EUROPEA DE CLUBS

En el seu discurs de comiat com a president del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu va comentar que la societat catalana es trobava entre les entitats que formarien una hipotètica Lliga Europea al marge de la UEFA. La idea, penso, compta amb aspectes positius i d’altres de negatius, que crec que són els majoritaris.

No hi cap dubte que un campionat format per clubs com FC Barcelona, Real Madrid, Liverpool FC, Manchester City, Manchester United, Bayern Munic, Inter Milà, Juventus FC, AC Milan, París Saint – Germain o AFC Ajax, entre d’altres, tindria un gran atractiu i l’organització d’un play off final, després d’una fase regular, seria realment molt emocionant.

Tanmateix, el torneig tindria un munt d’inconvenients: el divorci entre els clubs i la UEFA, similar al que des de fa anys viuen les entitats de bàsquet amb la FIBA; el fet que, en principi, seria una competició tancada, sense ascensos ni descensos, tal com succeeix amb l’NBA; la incertesa de com quedarien els campionats tradicionals europeus actuals, és a dir, la Lliga de Campions i la Lliga Europea, i la necessitat de reduir les Lligues estatals de 20 a 18 o fins i tot 16 equips.

A la foto, el president del Real Madrid Florentino Pérez (esquerra) i l’exmàxim mandatari del FC Barcelona Josep Maria Bartomeu.

 

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA 2020 (10): ANGLATERRA

 

Els inventors del futbol acostumen a fallar en les grans ocasions i en els principals campionats d’equips estatals, però hi hagut algunes excepcions: la més recordada, el títol mundial com a amfitrió l’any 1966, i l’última, disputar les semifinals de la Copa del Món de Rússia l’any 2018.

Gareth Southgate, per qui pocs apostaven quan es va fer càrrec de la selecció anglesa, compta amb bons futbolistes en totes les demarcacions, com en són exemple el porter Pickford (Everton FC), els defenses Alexander – Arnold (Liverpool FC), Walker (Manchester City), Stones (Manchester City), Maguire (Manchester United) i Dier (Tottenham Hotspur) i els migcampistes Winks (Tottenham Hotspur), Mount (Chelsea FC), Henderson (Liverpool FC) i el jove Foden (Manchester City), però el màxim potencial de l’equip sens dubte es troba al davant amb homes com Sterling (Manchester City), Sancho (Borussia Dortmund), Abraham (Chelsea FC), Rashford (Manchester United), Calvert – Lewin (Everton FC), Ings (Southampton FC), el capità Kane (Tottenham Hotspur) i la revelació Greenwood (Manchester United).

Malgrat la bona imatge que el conjunt de Southgate va donar fa dos anys en terres russes, no crec que Anglaterra es trobi entre els principals aspirants a guanyar la que seria la seva primera Eurocopa, doncs encara em sembla un equip menys fiable i força més irregular que combinats com Alemanya, Bèlgica, Espanya, França o Portugal, sense oblidar el paper decisiu que els jugadors estrangers tenen a la Premier League.

A la foto, Sancho.

BARÇA. EL CENTRE DEL CAMP SEGUEIX DESAPAREGUT

 

Quin gran seguidor de FC Barcelona no recorda centres de camp mítics com els formats per Eusebio Sacristán, Pep Guardiola i José Mari Bakero o Xavi Hernández, Sergio Busquets i Andrés Iniesta ? El primer va ser utilitzat per Johan Cruyff i el segon per Guardiola en les seves etapes d’entrenadors al Camp Nou, en els dos millors equips de la història moderna de la societat catalana.

Posteriorment, però, Luis Enrique Martínez, que va apostar pel trident ofensiu format per Leo Messi, Luis Suárez i Neymar da Silva; Ernesto Valverde i, sorprenentment, un cruyffista ortodox com Quique Setién (segurament obligat per les circumstàncies), van convertir la medul·lar blaugrana en una simple línia de transició, cosa que va acabar repercutint en el rendiment de l’equip.

Ara Ronald Koeman (foto) està apostant per un dibuix tàctic de 4 – 2 – 3 – 1, el qual no sembla que tingui la intenció de canviar malgrat els mals resultats.

Tanmateix, el problema del sistema de Koeman no crec que sigui jugar amb un doble pivot, sinó el fet que els futbolistes que actuen a la línia de tres mitjapuntes, potser amb l’excepció del jove Pedri González, són homes molt ofensius, fet que provoca que moltes vegades el mig del camp barcelonista jugui en inferioritat.

Sembla doncs que, per tornar a l’essència de la filosofia que tants anys va definir el Barça, haurem d’esperar a les eleccions del mes de gener i desitjar la victòria de Joan Laporta.   

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA 2020 (9): HONGRIA

 

Hongria va fer història a la dècada dels 50 del segle XX, quan, amb un futbol espectacular i futbolistes inoblidables com Puskas, Kocsis i Czibor, va conquistar una medalla d’or olímpica, a Hèlsinki l’any 1952; va golejar Anglaterra a l’antic estadi de Wembley, l’any 1953, o va disputar la final del Mundial de Suïssa, l’any 1954. Posteriorment, encara que lluny del meravellós conjunt entrenat per Gusztav Sebes, els magiars es van mantenir força bé fins a començaments del decenni dels 80, quan es va iniciar una terrible, profunda i llarguíssima decadència.

Hongria va deixar una imatge acceptable fa quatre anys a l’Eurocopa de França, però va ser incapaç més tard de classificar-se per al Mundial de Rússia, disputat dos anys després. Ara, sota la direcció del tècnic italià Marco Rossi, l’equip magiar intentarà, com a mínim, superar la fase de grups, mitjançant un elenc de jugadors entre els quals cal significar el porter Gulacsi (Red Bull Leipzig), el defensa Orban (Red Bull Leipzig), el davanter Sallai (SC Friburg), el veterà atacant i capità Szalai (FSV Magúncia 05) i la nova estrella del futbol hongarès, el centrecampista Szoboszlai (Red Bull Salzburg), potser el millor futbolista que ha donat el país les últimes tres dècades.

Com he comentat en l’anterior paràgraf, el gran objectiu del conjunt hongarès serà superar la primera fase del torneig, tal com va fer fa quatre anys a França, però fins i tot aquesta meta serà complicada, tenint en compte que el conjunt centreeuropeu serà un dels més modestos dels 24 participants.

A la foto, Szoboszlai.

LES ETAPES DE DIEGO ARMANDO MARADONA (4): EL MUNDIAL DE 1986

Podríem parlar del rendiment que Edson Arantes Pelé va tenir al Mundial de Mèxic, l’any 1970, o de la Copa del Món que quatre anys més tard va realitzar Johan Cruyff al torneig organitzat per Alemanya Occidental, però no crec que cap futbolista en la història del certamen portés a terme una exhibició similar a la de Diego Armando Maradona en el segon campionat que es va disputar a l’estat centreamericà.

Tot i que des d’un bon principi, tant a la fase de grups com als vuitens de final, en què hi va tenir lloc un clàssic entre Argentina i Uruguai, Maradona va mostrar un estat de forma extraordinari (va arribar força prim al torneig), l’encontre que sempre serà recordat va ser el que en quarts de final va enfrontar l’Albiceleste amb Anglaterra, pocs anys més tard que els dos països dirimissin la Guerra de les Malvines, i en el qual Diego va fer dos gols, el primer amb la mà i el segon, espectacular, després de driblar des de mig camp un munt de rivals, entre ells el porter Peter Shilton.

Després d’anotar dues vegades més contra Bèlgica en semifinals, Argentina va superar Alemanya Occidental en la final, jugada a l’estadi Azteca de la capital mexicana. En el conjunt campió, dirigit per Carlos Salvador Bilardo, a més del Pelusa, hi destacaven homes com Óscar Ruggeri, Jorge Burruchaga i Jorge Valdano.

LES ETAPES DE DIEGO ARMANDO MARADONA (3): HEROI A NÀPOLS

Quan Diego Armando Maradona va arribar a Nàpols, el club de la capital de la regió meridional de la Campània era una entitat de segona fila, molt lluny de potències com Juventus, Inter i Milan i fins i tot per darrere d’institucions més modestes com Torino, Roma, Lazio o Fiorentina.

Doncs bé, en set anys del Pelusa a l’estadi de San Paolo, el conjunt napolità va assolir dues Lligues, les úniques que encara hi figuren en el palmarès del club; una Copa, que va suposar un doblet, doncs va coincidir amb el primer dels campionats de la Sèrie A, i una Copa de la UEFA, conquistada en una igualada final davant el VFB Stuttgart.

Malgrat tots els èxits i del fet de convertir-se en un mite de l’entitat italiana, els últims mesos de Maradona a la ciutat napolitana van ser molt tristos, en primer lloc per donar positiu per cocaïna en un control anti-dopatge i, en segon lloc, per una polèmica sortida per fitxar pel Sevilla FC, en un contenciós en què fins i tot hi va haver d’intervenir la FIFA.

Maradona va tenir com a entrenador al Nàpols Ottavio Bianchi i com a companys més emblemàtics jugadors com Ciro Ferrara, Fernando di Napoli, Ricardo Alemao, Andrea Carnevale i António Careca.

ELS MUNDIALS UN A UN (I 19): 2018

 

Organitzador: Rússia.

Campió: França (foto).

Finalista: Croàcia.

Semifinalistes: Bèlgica i Anglaterra.

Participació d’Espanya: eliminada en vuitens de final per Rússia.

Seleccionador campió: Didier Deschamps.

Seleccionador finalista: Zlatko Dalic.

Millor jugador: Luka Modric (Croàcia).

Màxim golejador: Harry Kane (Anglaterra).

Altres futbolistes destacats: Paul Pogba (França), Antoine Griezmann (França) i Kylian Mbappé (França).

El millor:

- Una França poc vistosa, però enormement pràctica.

- La revelació de Croàcia, molt ben conduïda per Modric i Ivan Rakitic.

- La Bèlgica de Robert Martínez va realitzar el millor futbol del certamen.

El pitjor:

­- Alemanya es va convertir en la tercera campiona consecutiva, i quarta en els darrers cinc campionats, que no superava la fase de grups.

- El caos de l’equip espanyol, amb la destitució de Julen Lopetegui pocs dies abans de començar el torneig.

- El mal Mundial d’estrelles com Leo Messi, Cristiano Ronaldo i Neymar da Silva.

10 ANYS D’UNA OBRA D’ART FUTBOLÍSTICA

 

El passat 29 de novembre es va complir una dècada del triomf del FC Barcelona contra el Real Madrid per un contundent 5 a 0, en un encontre extraordinari, una autèntica obra d’art futbolística, del grup de Pep Guardiola davant del bloc de José Mourinho.

El matx, que es va disputar un dilluns perquè el diumenge anterior hi van haver eleccions catalanes, va ser un recital memorable d’un dels millors equips de la història del futbol, el Barça de Guardiola, que va destrossar el Real Madrid amb gols de Xavi Hernández, Pedro Rodríguez, David Villa, que en va marcar dos, i el sorprenent Jeffren Suárez.

Encara que la temporada es trobava en els seus inicis, el polèmic entrenador portuguès ja havia escalfat l’ambient en més d’una ocasió, quan per exemple va criticar el ja desaparegut tècnic càntabre Manolo Sañudo, llavors preparador de l’Sporting de Gijón, per alinear al Camp Nou un onze amb teòrics suplents, sense oblidar que, just abans del clàssic, el lusità va parlar de la sequera golejadora que arrastrava Villa i el davanter asturià, com ja he indicat, va anotar per partida doble.

Va ser una fantàstica campanya per al Barça, que va conquistar, per ordre cronològic, la Supercopa d’Espanya, el campionat de Lliga i la Lliga de Campions, en aquest cas en una altra obra d’art d’aquell conjunt, en general, i de Leo Messi, en particular, al nou estadi londinenc de Wembley. El segon triplet en dos anys no es va aconseguir perquè el bloc blaugrana va caure a la final de la Copa del Rei contra el Real Madrid, amb un gol de Cristiano Ronaldo a la pròrroga de l’enfrontament portat a terme a Mestalla.

A la foto, els jugadors del Barça celebren el triomf al final del partit.

LA DÈCADA MÀGICA DE JAVIER BORDAS

 

Javier Bordas (foto), un empresari de l’oci nocturn que ha estat directiu del FC Barcelona entre els anys 2010 i 2020, és a dir, durant la totalitat dels mandats de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, va fer unes suculentes i sorprenents declaracions entre les quals assegurava que el Barça de l’última dècada ha estat el millor de la història.

Quan Rosell va vèncer espectacularment en els comicis de l’any 2010, es va trobar el millor Barça de la història (llavors si), l’entrenat per Pep Guardiola, que un any abans havia assolit el primer triplet en la història del club català i en què hi brillaven futbolistes mítics com Valdés, Puyol, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta o Messi, convertit ja en el millot jugador del món.

No va ser estrany, doncs, que en la seva primera temporada com a president, Sandro observés com el seu Barça conquistava el campionat de Lliga i la Champions League (va quedar-se molt a prop d’una altra triple corona, doncs l’equip va perdre la final de la Copa del Rei), en una convulsa temporada, a causa de la presència del polèmic entrenador portuguès José Mourinho a la banqueta del Real Madrid.

La marxa de Guardiola un any més tard i la greu malaltia del seu principal ajudant i substitut Tito Vilanova, que moriria pocs mesos més tard, van agreujar la situació esportiva del club, que va viure una gris temporada amb el tècnic argentí Gerardo Tata Martino, una aposta molt personal i unilateral de Sandro, que va dimitir mitjan l’exercici i va ser substituït pel seu amic Bartomeu.

En la primera campanya completa de Bartomeu com a màxim mandatari, el preparador asturià Luis Enrique Martínez va assolir el segon triplet en la història de l’entitat catalana, fonamentalment pel rendiment del trident ofensiu format per Messi, Neymar, una contractació molt personal de Rosell, i Suárez, un fitxatge del nou president, que va compensar la pèrdua de protagonisme del centre del camp.

Tanmateix, l’argentí, el brasiler i l’uruguaià mai més van poder coincidir tots tres en un gran estat de forma al mateix temps i la mítica davantera es va trencar quan Neymar va decidir marxar al París Saint – Germain. El conjunt blaugrana, amb Luis Enrique i el seu substitut Ernesto Valverde, va seguir guanyant títols a nivell estatal, però va patir històriques humiliacions europees a París, Torí, Roma i Liverpool.

La darrera campanya de Bartomeu va ser un autèntic disbarat: el conjunt barcelonista, en què Quique Setién va entrar per Valverde a mitja temporada, no va obtenir cap títol, hi va tenir lloc el calamitós desastre de Lisboa, es va destapar l’escàndol del Barçagate, es va arribar a una crisi esportiva i econòmica terrible, va triomfar la moció de censura i el president va presentar la seva dimissió.

Com es pot observar, a mesura que es va anar allunyant l’herència deixada per la presidència de Joan Laporta, la situació a la societat barcelonista es va anar a poc a poc deteriorant, amb el parèntesi de la magnífica campanya 2014 / 2015, la del segon triplet, fins a desembocar en l'horrible i gravíssima conjuntura actual. 

Potser Bordas s’ho ha passat molt bé, però la majoria de socis i seguidors del Barça no podem dir exactament el mateix, més aviat el contrari.

LES ETAPES DE DIEGO ARMANDO MARADONA (2): DOS ANYS COMPLICATS AL CAMP NOU

 

L’any 1982, el mateix del Mundial d’Espanya i dos després que ja estigués a punt de fitxar per la institució catalana, Diego Armando Maradona va ser contractat pel FC Barcelona, en el que va ser el traspàs més car de la història. Llavors el Pelusa tenia només 21 anys i alguns analistes creuen que potser va arribar massa aviat al Camp Nou.

Maradona va deixar per al record gols, accions i jugades extraordinaris i penso, per exemple, amb les anotacions que va fer contra l’Estrella Roja de Belgrad, a la Recopa, i el Real Madrid, a la final anada de la Copa de la Lliga, en una brillant definició en què l’altre protagonista va ser el defensa andalús Sandokan Juan José. Diego va conquistar com a blaugrana una Supercopa d’Espanya, una Copa del Rei i una Copa de la Lliga, les dues últimes competicions davant l’etern rival madridista a les finals.

Tanmateix, l’estrella argentina va patir dos grans inconvenients: una malaltia en la temporada inicial i una greu lesió en la segona i última campanya.

A finals de 1982, Diego va contraure una hepatitis, que el va mantenir uns tres mesos fora dels terrenys de joc, i, més o menys un any més tard, va ser víctima d’una duríssima i salvatge entrada al Camp Nou del defensa de l’Athletic Club de Bilbao Andoni Goikoetxea, que el va tenir inactiu uns quatre mesos. Molts experts asseguren que sense aquells dos successos, el Barça hauria assolit els dos campionats de Lliga i potser s’hauria alçat amb la primera Copa d’Europa en la història del club.

Després d’una tristíssima final de la Copa del Rei, que l’Athletic Club del llavors molt polèmic Javier Clemente li va guanyar al Barça al Santiago Bernabéu de Madrid, hi va tenir lloc una terrible tangana que va exhibir com a un dels principals protagonistes a Maradona. Aquell partit va ser l’últim que va diputar com a blaugrana, doncs unes relacions ja força deteriorades amb el president Josep Lluís Núñez es van aguditzar i, pocs dies més tard, va ser traspassat al Nàpols, un fitxatge que va suposar una nova marca mundial.

Al club català, Maradona va coincidir amb els entrenadors Udo Lattek i César Luis Menotti i amb futbolistes com Francisco Javier Urruti, José Vicente Sánchez, Migueli Bernardo, José Ramón Alexanko, Julio Alberto Moreno, Bernd Schuster, Víctor Muñoz, Francisco José Carrasco, Marcos Alonso, Àngel Pichi Alonso i un veterà Enrique Castro Quini.

LES ETAPES DE DIEGO ARMANDO MARADONA (1): DEL DISGUST D’ARGENTINA 1978 ALS PROBLEMES D’ESPANYA 1982

 

El passat 25 de novembre va morir Diego Armando Maradona, per a molts experts, el millor futbolista de la història. En aquest bloc, dedicaré varis capítols a la seva extraordinària, però també en ocasions, controvertida figura.

El primer club professional de Maradona va ser Argentinos Juniors, amb el qual va debutar a primera divisió quan només tenia 15 anys. Quan havia complert els 17, edat en què va debutar com a internacional absolut, es va endur un gran disgust quan el seleccionador de l’Albiceleste, César Luis Menotti, el va deixar a última hora fora de la llista per disputar la Copa del Món de 1978, en què el país sud-americà va exercir d’amfitrió i en el qual es va proclamar campió.

Quatre anys més tard, quan era integrant del club de la seva vida, el Boca Juniors, entitat amb què va guanyar el seu primer títol, el Metropolitano, Menotti si va convocar Diego per a la Copa del Món d’Espanya l’any 1982, però l’Albiceleste, amb un equip molt veterà, en què hi seguien varis dels herois de 1978, com Ubaldo Fillol, Daniel Passarella, Oswaldo Ardiles o Mario Kempes, no va poder superar la segona fase de grups i Maradona, que va rebre duríssims marcatges, com el de l’italià Claudio Gentile, va tenir un rendiment força irregular.

A la foto, Maradona marcat per Gentile en un Itàlia – Argentina corresponent al Mundial d’Espanya i disputat al desaparegut estadi de Sarrià.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA 2020 (8): ESPANYA

 

Si hagués escrit aquest article fa unes setmanes, hauria comentat que Espanya era un equip en clara decadència, que no havia portat a terme un necessari canvi generacional, que el seu seleccionador, Luis Enrique Martínez, començava a estar qüestionat i que el conjunt estatal a penes tenia opcions d’aconseguir l’Eurocopa.

No obstant, fa uns dies, Espanya va humiliar la potent Alemanya, a la que va vèncer per un contundent 6 a 0 a l’estadi de la Cartuja de Sevilla, resultat que li va permetre classificar-se per a la final four de la segona edició de la UEFA Nations League. Luis Enrique només disposa de tres campions del món de fa 10 anys a Sud-àfrica, el capità Ramos (Real Madrid), Busquets (FC Barcelona) i Navas (Sevilla FC), a part d’altres homes veterans o amb una important experiència com De Gea (Manchester United), Carvajal (Real Madrid), Roberto (FC Barcelona), Alba (FC Barcelona), Koke (Atlético Madrid), Saül (Atlético Madrid) o Canales (Real Betis), però la sensació és que ja s’està notant el canvi generacional amb futbolistes com Simón (Athletic Club Bilbao), Pau Torres (Vila-real CF), Garcia (Manchester City), Reguilón (Tottenham Hotspur), Rodri (Manchester City), Llorente (Atlético Madrid), Ruiz (SSC Nàpols), Merino (Real Sociedad), Oyarzábal (Real Sociedad), Olmo (RB Leipzig), Adama (Wolverhampton Wanderers), Fati (FC Barcelona) i Ferran Torres (Manchester City).

Malgrat tot, si l’Eurocopa comencés d’aquí uns dies, no tindria massa confiança en el combinat espanyol, que els darrers temps ha mostrat molta irregularitat i potser hauran de passar un munt d’anys perquè l’equip estatal tingui una relació de futbolistes tan extraordinària com la que va guanyar dos Europeus i un Mundial entre els anys 2008 i 2012.

A la foto, Fati.

BARÇA 2020 / 2021: TRANSICIÓ, SI; DESASTRE, NO

 

Tots els seguidors del FC Barcelona ens hem fet a la idea que aquesta temporada, la conduïda a la banqueta per Ronald Koeman i en la qual hi tindran lloc unes transcendentals eleccions, serà de transició i en què s’haurà de tenir molta paciència, sobretot amb joves futbolistes com Dest, Araujo, Trincao, Pedri o l’ara lesionat Fati. No obstant, no és el mateix un exercici de transició que una campanya que acabi suposant un autèntic desastre.

Seria comprensible que el Barça no guanyi cap títol gran i, fins i tot, entraria dintre del normal i lògic que ni tan sols s’aconseguís un torneig de segona fila com la Copa del Rei, però hi ha certes obligacions i una d’aquestes, evidentment, seria assolir la classificació per a la Lliga de Campions, és a dir, finalitzar entre els quatre primers classificats al campionat de Lliga.

Tanmateix, actualment el grup de Koeman, que encara té dos encontres de Lliga pendents, està més a prop de la zona de descens que la d’accés a la Champions League i, sense cap mena de dubte, quedar fora d’aquesta competició, cosa que no succeeix des de l’any 2003, seria un hecatombe esportiva i econòmica per el club.

A la foto, Koeman amb Leo Messi.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA 2020 (7): POLÒNIA

 

Després d’una època extraordinària, entre els anys 1972 i 1982, en què Polònia, de la mà de futbolistes com Zmuda, Deyna, Szarmach, Lato o Boniek, va aconseguir una medalla d’or olímpica, als Jocs de Munic, i va ser dues vegades tercera classificada en Mundials, a les Copes del Món d’Alemanya Occidental i Espanya, la selecció de l’est d’Europa va entrar en una llarga, penosa i profunda crisi.

Tanmateix, Polònia es va recuperar ja fa alguns anys i ha estat present en els últims grans esdeveniments esportius, tant Eurocopes com Copes del Món, cosa que li ha de proporcionar suficient experiència per ser una de les possibles revelacions del pròxim campionat continental. El seleccionador Jerzy Brzeczek disposa d’una relació de futbolistes que han triomfat en les millors Lligues europees, com són els casos del meta Szczesny (Juventus FC), Glik (Benevento Calcio), Bednarek (Southampton FC), l’exsevillista Krychowiak (Lokomotive Moscou), Grosicki (West Bromwich Albion), Zielinski (SSC Nàpols), Lynetti (AC Torino), Milik (SSC Nàpols), Piatek (Hertha Berlin) i la seva gran estrella Lewandowski (Bayern Munic), qui segurament guanyarà la pròxima Pilota d’Or i el qual ha estat el davanter més regular del món l’última dècada, només per darrere dels astres Messi i Ronaldo.

Polònia, però, depèn massa del que faci Lewandowski, qui no ha estat fins el moment massa afortunat en les fases finals de les grans competicions internacionals de seleccions, cosa que s’ha reflectit en el rendiment del combinat blanc-i-vermell, que, per exemple, no va superar la fase de grups en el passat Mundial de Rússia, celebrat l’any 2018.

A la foto, Piatek.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA 2020 (6): BÈLGICA

La selecció de Bèlgica, dirigida pel tècnic català Robert Martínez, arribarà a la pròxima Eurocopa com una de les principals favorites i en clara línia ascendent, doncs va disputar els quarts de final de l’Europeu de França, l’any 2016, i va ser semifinalista, després d’eliminar Brasil, del Mundial de Rússia, l’any 2018.

Bèlgica compta amb una relació de futbolistes caracteritzats, en una gran proporció, per la qualitat tècnica i, sobretot, per una enorme experiència. Entre els jugadors més destacats cal significar el porter Courtois (Real Madrid), que continua la tradició de grans arquers del país, iniciada al seu dia per Pfaff i Preud’homme; els defenses Meunier (Borussia Dortmund), Anderweireld (Tottenham Hotspur), Vertonghen (Benfica SL) i el veterà exblaugrana Vermaelen (Vissel Kobe); els centrecampistes Witsel (Borussia Dortmund), De Bruyne (Manchester City), Tielemans (Leicester City) Thorgan Hazard (Borussia Dortmund) i Carrasco (Atlético Madrid) i els davanters Eden Hazard (Real Madrid), Mertens (SSC Nàpols), Lukaku (Inter Milà) i Origi (Liverpool FC).

Dos són els problemes que hi observo en el conjunt de Martínez: en primer lloc, les dificultats que té la seva principal estrella, Eden Hazard, des que va fitxar pel Real Madrid, víctima de continuades lesions, i, en segon lloc, es tracta d’un col·lectiu de futbolistes força veterans, sense que es produeixi un canvi generacional, tot i que homes com Denayer (Olympique Lió) i Praet (Leicester City) ja comencen a disposar de cert protagonisme.

A la foto, Lukaku.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA 2020 (5): ITÀLIA

 

Després del sonor fracàs que va suposar per a Itàlia quedar fora del Mundial de Rússia l’any 2018, l’Squadra Azzurra ha realitzat una millora important de la mà del tècnic Roberto Mancini, un dels entrenadors de més prestigi els últims temps al país mediterrani.

Mancini, llegenda com a futbolista de l’UC Sampdoria i que per exemple va deixar un bon record com a preparador en clubs com l’Inter de Milà i el Manchester City, té un elenc de jugadors on es barregen veterans com Florenzi (París Saint – Germain), Bonucci (Juventus FC), el capità Chiellini (Juventus FC), Verratti (París Saint – Germain), Frello (Chelsea FC), Insigne (SSC Nàpols) i el golejador Immobile (SSC Lazio) amb joves, alguns nous valors del futbol italià, com el porter Donnarumma (AC Milan), Bernardeschi (Juventus FC), Belotti (AC Torino), Chiesa (Juventus FC) i Kean (París Saint – Germain).

Tanmateix, Itàlia no estarà entre els principals favorits de l’Eurocopa, doncs crec que es troba força lluny d’equips com la campiona mundial França, Alemanya o Bèlgica i fins i tot per sota de la campiona continental Portugal, Anglaterra o Espanya, doncs Mancini no compta amb grans estrelles com el seu dia ho van ser, per exemple, Mazzola, Rivera, Riva, Rossi, Buffon o Pirlo, entre molts d’altres.

A la foto, Donnarumma.

SEMBLA QUE A CARLES TUSQUETS LI AGRADA SER PRESIDENT

 

Si no hi un canvi d’última hora, les eleccions del FC Barcelona, potser les més transcendents de la seva història des què el comicis són plenament democràtics, es faran el 24 de gener de 2021.

Ningú acaba de comprendre perquè el president de la junta gestora, Carles Tusquets (foto), ha trigat tant a convocar-les, però la sensació és que sembla que li agrada ser president, encara que absolutament ningú l’hagi votat i que és plenament conscient dels molts problemes econòmics que té el club.

La tardança en convocar les eleccions per part de Busquets té dos grans problemes: el primer, que la junta elegida només disposarà d’una setmana d’obertura del mercat d’hivern per decidir possibles altes i baixes i, la segona, que els futbolistes haurien d’haver ja renunciat llavors a una paga extra de gener, havent en aquest cas només una solució per evitar que la institució potser entri en un concurs de creditors, que seria realitzar la rebaixa de manera unilateral, sense la conformitat de la plantilla i amb el que això podria comportar.

ELS MUNDIALS UN A UN (19): 2014

 

Organitzador: Brasil.

Campió: Alemanya (foto).

Finalista: Argentina.

Semifinalistes: Holanda i Brasil.

Participació d’Espanya: eliminada a la fase de grups per Holanda i Xile.

Seleccionador campió: Joachim Löw.

Seleccionador finalista: Luiz Felipe Scolari.

Millor jugador: Thomas Müller (Alemanya).

Màxim golejador: James Rodríguez (Colòmbia).

Altres futbolistes destacats: Manuel Neuer (Alemanya), Leo Messi (Argentina) i Arjen Robben (Holanda).

El millor:

- L’exhibició d’Alemanya a les semifinals contra Brasil (7 – 1).

- Argentina va arribar a una final 24 anys més tard.

- La bona imatge de l’Holanda de Louis van Gaal.

El pitjor:

- El segon maracanazo que va rebre Brasil.

- Potser Messi va perdre la gran oportunitat de ser campió del món.

- Espanya, vigent campiona, no va superar la fase de grups.

EL BARÇA LES ÚLTIMES DÈCADES HA GUANYAT MOLTES LLIGUES IGUALADES

 

Amb el retorn del futbol després del confinament provocat pel coronavirus, hi va tenir lloc una important polèmica, sobretot a Catalunya, pels presumptes favors del VAR al Real Madrid.

He de reconèixer que, malgrat ser contrari al victimisme clàssic d’una part del barcelonisme o a tota mena de teories de la conspiració, si que em van sorprendre, i em van fer pensar molt malament, algunes de les decisions del vídeo-arbitratge a favor de l’equip de Zinedine Zidane en la represa del campionat de Lliga el passat estiu.

Tanmateix, penso que no es pot culpar el VAR si el Real Madrid finalment va guanyar el campionat de la regularitat, doncs hi ha altres aspectes que van ser decisius: l’horrible joc, durant la majoria de minuts, del bloc de Quique Setién, la manca d’ofici mostrada pel conjunt blaugrana per vèncer el Sevilla i el Celta, al Sánchez Pizjuán i Balaidos respectivament, i l’Atlético de Madrid el Camp Nou, o el fet que l’entitat madridista comptés amb una plantilla molt més completa i àmplia, amb un entrenador més respectat al vestidor del Santiago Bernabéu del que ho va ser el tècnic càntabre per part de la plantilla del FC Barcelona.

Aquells dies vaig sentir una expressió que no escoltava des de feia més de 30 anys i que ve a dir que el Barça només pot guanyar la Lliga si aconsegueix un coixí molt ampli de punts. Això es deia per exemple durant les dècades dels anys 70 i 80 del passat segle XX, quan José Plaza va ser durant un munt d’anys president del Comitè d’Àrbitres. Tot sigui dit, les úniques Lligues que el club català va assolir en aquells dos decennis, els anys 1974 i 1985, ho va fer amb un gran avantatge de punts i després d’iniciar molt bé la competició.

La primera de les quatre Lligues consecutives que va conquistar al Barça de Johan Cruyff, el Dream Team, va seguir les mateixes circumstàncies, però tots recordarem que les següents tres les va aconseguir després d’arribar com a segon classificat a l’última jornada, quan el Real Madrid va caure dos anys seguits a l’Heliodoro Rodríguez de Tenerife i el Deportivo no va passar de l’empat a Riazor davant el València.

Posteriorment, dos compatriotes de Cruyff, Louis van Gaal i Frank Rijkaard, van guanyar dos campionats cada un de forma folgada, però els tres títols de Pep Guardiola van ser força diferents, doncs el primer, en paraules de l’entrenador de Santpedor, el va haver d’anar a assolir al Bernabéu, on va vèncer per un espectacular 2 a 6; el segon el va conquistar després d’una duríssima lluita contra el Real Madrid de Manuel Pellegrini i el tercer, tot i que va ser bastant clar, el va obtenir en una campanya terrible, orquestrada sobretot per José Mourinho, el nou preparador blanc.

Des de llavors, quatre dels cinc títols assolits pel Barça han estat força amplis, el del desaparegut Tito Vilanova, el primer de Luis Enrique Martínez, malgrat que va tenir lloc en un any en què va estar a punt de ser destituït, i els dos d’Ernesto Valverde, però el segon de l’entrenador asturià no es va aconseguir a los Carmenes de Granada fins a la darrera jornada.

A la foto, el llavors jugador del Tenerife i futur blaugrana Quique Estebaranz consola Michel després que el Real Madrid perdés la Lliga a l’Heliodoro Rodríguez l’any 1992.

EL COVID – 19 NOMÉS HA AFECTAT EL BARÇA ?

 

El FC Barcelona està passant per una terrible i gravíssima crisi econòmica i ha demanat per segon cop als seus futbolistes que acceptin una reducció de sou, cosa a la qual difícilment hi posaran facilitats els integrants de la plantilla. La institució catalana, de no poder convèncer els jugadors, podria entrar el gener de 2021 en concurs de creditors.

Jo comprenc que l’impacte del covid – 19 ha estat molt fort per a l’economia de la societat barcelonista, i també soc conscient que clubs que pertanyen a empresaris milionaris o fins i tot a estats, grup en el qual es podrien trobar entitats com el París Saint – Germain o el Manchester City, hagin pogut patir menys la crisi, però existeixen institucions podríem anomenar tradicionals, com Real Madrid, Bayern de Munic o Juventus FC, que no estan passant per les penúries del Barça.

Coronavirus a part, sens dubte, la gestió econòmica de l’expresident Josep Maria Bartomeu i la seva junta directiva ha estat un veritable desastre.

A la foto, el Camp Nou buit.

LES TEORIES DE LA CONSPIRACIÓ EN ENTREDIT

Hi ha una sèrie de persones, i Santi Nolla (foto), el director del Mundo Deportivo, en seria una d’elles, que insinuen o sostenen que hi ha una conspiració a favor del Real Madrid a la Lliga espanyola i, per demostrar-ho, parlen de les possibles ajudes que rep l’entitat blanca del VAR, que al mateix temps pot perjudicar el FC Barcelona.

El passat cap de setmana, però, aquestes teories de la conspiració van quedar en entredit: mentre en l’encontre disputat entre el Barça i el Betis al Camp Nou, l’equip andalús va rebre una expulsió i dos penals en contra, tot sigui dit de passada, molt clares les tres accions, en el partit que va enfrontar València i Real Madrid a Mestalla, al conjunt de Zinedine Zidane li van assenyalar tres penes màximes i, a més, després d’errar el primer tir, l’àrbitre va fer repetir el llançament.

Sempre he pensat que el victimisme, un mal que va patir el Barça durant tres de les seves pitjors dècades de la història, les dels 60, 70 i 80 del passat segle XX, és una de les circumstancies que la societat catalana hauria de tenir superada des de fa molts anys.

 

QUIQUE SETIÉN REAPAREIX

 

En una entrevista al País, en què també hi va intervenir l’exseleccionador espanyol Vicente del Bosque, Quique Setién (foto), que no havia dit absolutament res en públic des de la seva destitució al FC Barcelona, va reaparèixer comentant, per exemple, que no és fàcil gestionar un futbolista com Leo Messi, que no va poder aplicar els seus mètodes, de clara influència de Johan Cruyff, durant la seva etapa al Camp Nou i que no va voler portar a terme cap mesura dràstica per protegir el club.

És cert que totes les grans estrelles mundials de la història, i podríem parlar del mateix Cruyff, Diego Armando Maradona o Ronaldinho de Assis, han estat difícils de gestionar, com ara ho és Messi. També és veritat que Setién ni tenia prou experiència ni tampoc historial per dirigir futbolistes que ho havien guanyat tot i, finalment, s’ha de dir que, potser més que per fer un favor a la institució, que tenia molt en joc, Quique va poder posar per davant la possibilitat d’assolir els seus primers títols com a entrenador que no pas per evitar un motí al vestidor.

Tanmateix, segueixo pensant que els vuit mesos, més o menys, que el tècnic càntabre va viure al Barça van ser una tortura immerescuda, injusta i fins i tot en alguns punts vergonyosa. Des del primer dia que el preparador de Santander va posar els peus al vestidor del Camp Nou, els futbolistes, començant pels seus representants més veterans, entre ells Messi, alguns del quals ja no formen part de la plantilla blaugrana, no li van concedir ni la més mínima oportunitat de poder treballar còmodament i fidel als seus principis.