PRESIDENTS QUE VOLEN FER D'ENTRENADORS

En diferents èpoques del futbol han hagut i hi ha presidents als quals els hi ha agradat o els hi agrada fer d’entrenadors. La llista seria molt llarga, però en aquest article em limitaré només a quatre homes: Josep Lluís Núñez, Florentino Pérez, Dmitri Piterman i Roman Abramòvitx (foto). En tots els casos, quan més han volgut realitzar tasques tècniques, pitjor els hi ha anat als seus respectius clubs.

Núñez

Va arribar a la presidència del FC Barcelona el 1978 i fins el 1988, any de l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta del Camp Nou, les seves interferències en els aspectes tècnics van ser contínues. A finals de 1980 va decidir fitxar un jove Bernd Schuster quan el Barça ja tenia coberta les places de jugadors estrangers amb Allan Simonsen i Hansi Krankl. El president va demanar al llavors entrenador blaugrana, el mític Laszlo Kubala, que es decidís entre el danès i l’austríac per ubicar l’alemany. Kubala va preferir donar la baixa al golejador austríac, però de poc li va servir perquè seria cessat poques setmanes després.

El 1983 va realitzar el que llavors va ser el fitxatge més car i espectacular de la història: Diego Armando Maradona. A Udo Lattek, preparador del Barça en aquell període, no li feia massa gràcia l’arribada de l’astre argentí, però va cedir, entre d’altres coses perquè poc podia exigir arran de perdre una Lliga de forma increïble. L’Alemany va ser destituït al cap d’uns mesos i substituït per un entrenador ideal per a Maradona: César Luis Menotti.

L’última gran interferència tècnica de Núñez va tenir lloc amb Terry Venables, el preparador anglès que li va donar la primera Lliga del seu mandat. El president va contractar pel seu compte, malgrat que el tècnic no els volia, els jugadors del Saragossa Salva Garcia i Raúl Amarilla. El català es va quedar un any sencer en blanc i el paraguaià només va jugar de manera aïllada.

Tot això es va acabar quan Cruyff va ser fitxat com a entrenador i aquest va prohibir determinadament a Núñez entrar en competències tècniques. Curiosament, durant l’època en què el president va prendre decisions esportives, entre 1978 i 1988, el Barça només va guanyar una Lliga, i quan es va limitar a fer de president, entre 1988 i 2000, el club va obtenir sis Lligues a més a més de l’esperada Copa d’Europa.

Pérez

Un dia Florentino Pérez va somniar que podia fabricar un Madrid invencible amb un equip ple d’estrelles mediàtiques. El seu pensament era fer un bloc amb jugadors del planter darrere (“pavones”) i de figures al davant (“zidanes”). Mentre el club blanc va mantenir l’equilibri, jugadors d’equip com Hierro, Makélélé o Helguera, i un entrenador de la casa com Vicente del Bosque, les coses van anar força bé, però a partir de la campanya 2003/2004, i amb la marxa de tots els homes descrits, el Real Madrid era un grup de grans individualitats galàctiques incapaces de formar un bloc. Resultat: tres anys sense títols, desfilada d'entrenadors i dimissió del propi Pérez.

Piterman

Milionari empresari nord-americà d’origen ucraïnès que es va donar a conèixer en el modest club català del Palamós, on les coses, és just dir-ho, li van anar força bé. No obstant, a Piterman no li va tremolar el pols quan va deixar penjat el conjunt empordanès en el moment de comprar el Racing de Santander, club on només hi va ser durant uns mesos tempestuosos en què mai va ser acceptat per l’afecció càntabra.

El pitjor, però, va arribar durant la seva etapa a l’Alavés. És cert, i també és just comentar-ho, que va tornar els bascos a primera divisió, però va descendir un any més tard i des de llavors la trajectòria dels de Vitòria va ser horrible. Va tenir molts entrenadors que li van “prestar” el carnet, amb el protagonisme de Chuchi Cos, i quan algun preparador no va acatar les seves ordres, com va ser el cas de Juan Carlos Oliva, de seguida va ser cessat.

Abramòvitx

Milionari empresari rus que es va fer amb la propietat del Chelsea el 2003. Després d’un any amb l’italià Claudio Ranieri d’entrenador, va fitxar el portuguès José Mourinho, que acabava d’assolir la Champions League amb el Porto. S'ha de dir ben clar que Abramòvitx va deixar treballar plenament i li va donar total llibertat al tècnic, i aquest li va obsequiar amb dues Premier League, una Curling Cup i una Community Shield, però quan el lusità no va ser capaç d’obtenir la Lliga de Campions en el segon intent, el rus li va exigir els fitxatges de Michael Ballack i Andrei Xevtxenko. L’alemany va trencar una mica l’equilibri de l’equip al desplaçar Frank Lampard, mentre l’ucraïnès no es va adaptar al futbol anglès. El Chelsea va fer la pitjor de les temporades amb Mourinho i aquest fa uns dies va ser destituït.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (9): VALÈNCIA CF

Estadi: Mestalla.
President: Juan Bautista Soler.
Entrenador: Quique Sánchez Flores.
Capità: David Albelda.
Estrella: David Villa (foto).
Possible onze tipus: Cañizares, Miguel, Helguera, Albiol, Moretti, Joaquín, Albelda, Marchena, Silva, Villa i Morientes.
Altres jugadors bàsics: Caneira, Baraja, Angulo, Vicente, Arizmendi i Zigic.
Títols estatals: 6 Lligues, 6 Copes i una Supercopa.
Títols internacionals: una Recopa, 3 Copes de la UEFA, una Intertoto i 2 Supercopes.
Millor entrenador de la història: Rafael Benítez.
Millors Jugadors de la història: Antonio Puchades, Mario Kempes i Santi Cañizares.

El millor: la solidesa defensiva

L’equip valencianista té un joc defensiu molt compacte i és força complicat fer-li gols al club de Mestalla. Quan el bloc de Quique s’enfronta a quadros de caire ofensiu, aquests acostumen a passar-ho molt malament.

El pitjor: les relacions Quique / afecció

Des de finals de la passada campanya, les relacions entre l’entrenador madrileny i una part de l’afecció de Mestalla no són gens cordials. L’enyorança de Rafa Benítez, el joc poc vistós, la marxa del secretari tècnic Amedeo Carboni o l’absència de títols poden ser algunes de les causes d’aquesta situació.

GOOD BYE MOU

Era 1996 quan José Mourinho va arribar a Barcelona per convertir-se en ajudant i traductor de Bobby Robson, que va ser l’home elegit per Josep Lluís Núñez per a la complicada missió de substituir Johan Cruyff com a entrenador del Barça. Pocs, molt pocs, auguraven llavors que el jove tècnic portuguès arribaria a ser un dels millors (potser el millor) preparadors d’Europa.

Ara, quan penso en la transformació que va tenir aquell Barça de Robson - que de sobte va passar de ser un equip mediocre a un conjunt extraordinari que va acabar guanyant la Recopa i la Copa del Rei (ja havia assolit la Supercopa d’Espanya a inicis de temporada) i va estar molt a prop de conquistar també la Lliga - , crec que Mourinho va ser clau en aquella metamorfosi, i ho dic amb tots els respectes per al veterà tècnic anglès.

La prova que Mourinho era un entrenador amb molt de futur la trobem en el fet que Louis van Gaal, quan va substituir Robson a la banqueta del Camp Nou, va decidir seguir comptant amb el portuguès com un dels seus principals col·laboradors, fins el dia en què va preferir donar el salt i convertir-se en primer entrenador de club.

Morinho va arribar al Porto en un moment en què l’històric equip del nord de Portugal es trobava en una profunda crisi. Els inicis no van ser gens fàcils, però aviat els dragoes es van convertir en un club competitiu, conquistant el 2003 la Superlliga, la Taça (Copa portuguesa) i la Copa de la UEFA, guanyada a Sevilla davant el Celtic.

Un any més tard, els blanc-i-blaus van repetir l’èxit a la Superlliga, i contra tot pronòstic, van assolir la Champions League a Gelserkirchen contra el també sorprenent Mònaco. Era la segona Copa d’Europa dels portuguesos, 17 anys després de la primera aconseguida amb Artur Jorge d’entrenador i Paulo Futre i Rabah Madjer com a estrelles.

Arran del títol europeu, i enfrontat al president Pinto da Costa, Mourinho va deixar el Porto i va signar pel Chelsea de Roman Abramòvitx. Fins llavors el club londinenc només havia guanyat una Lliga en tota la seva història i va ser al remot 1955. En les seves dues primeres campanyes a Stamford Bridge, el portuguès va aconseguir dos títols de la Premier League, un de la Carling Cup (la Copa de la Lliga anglesa) i un de la Community Shield (la Supercopa d’Anglaterra).

És cert que el milionari rus li va proporcionar a Mourinho grans futbolistes com Peter Cech, Paulo Ferreira, Ricardo Carvalho o Didier Drogba, però el preparador lusità sempre va ser contrari a fitxar estrelles o el que podríem anomenar jugadors mediàtics. Crec que a ningú se li escapa que el gran desig d’Abramòvitx era Ronaldinho, però Mourinho no ho va veure adient i en canvi preferia una altre jugador del Barça, que ja havia tingut al Porto, com era Deco.

El trist paper efectuat pel Chelsea a la Champions 2005/2006 (va ser eliminat en vuitens de final precisament pel FC Barcelona) va disgustar força Abramòvitx, que molt probablement va imposar a Mourinho els fitxatges de Michael Ballack i Andrei Xevtxenko. El portuguès va acabar acceptant i podríem dir que aquell fet va ser el començament del final de l’experiència del preparador a Stamford Bridge.

Si bé és cert que la campanya 2006/2007 del Chelsea no va ser dolenta, doncs va conquistar la FA Cup i la Curling Cup, no es va poder aconseguir la Premier League i es va tornar a fracassar a la Lliga de Campions, on els blues van caure, tal com havia succeït dos anys abans, a les semifinals contra el Liverpool.

A mi em va estranyar que Abramòvitx li donés una altra oportunitat a Mourinho, però ha quedat ben clar que la confiança era ínfima tenint en compte el cessament del portuguès ara fa uns dies. Penso que el rus s’ha equivocat greument i que el Chelsea ho pot pagar fort, sobretot si el nou entrenador, l’israelià Avram Grant, és simplement un “titella” en mans del magnat.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (8): CHELSEA FC

Estadi: Stamford Bridge.
President: Roman Abramòvitx.
Entrenador: Avram Grant.
Capità: John Terry.
Estrella: Frank Lampard (foto).
Possible onze tipus: Cech, Ferreira, Carvalho, Terry, Ashley Cole, Essien, Makélélé, Ballack, Lampard, Xevtxenko i Drogba.
Altres jugadors bàsics: Belletti, Obi Mikel, Joe Cole, Malouda, Kalou i Pizarro.
Títols estatals: 3 Lligues, 4 Copes, 4 Copes de la Lliga i 3 Supercopes.
Títols internacionals: 2 Recopes i una Supercopa.
Millor entrenador de la història: José Mourinho.
Millors Jugadors de la història: Gianfranco Zola, John Terry i Frank Lampard.

El millor: probablement la millor plantilla del món

Des del porter Cech fins els davanters Xevtxenko i Drogba, passant pels defenses Terry i Ashley Cole i els migcampistes Ballack i Lampard, el Chelsea compta possiblement amb la plantilla més espectacular, completa i equilibrada del món.

El pitjor: la destitució de Mourinho

Malgrat que les seves relacions amb Abramòvitx eren força complicades i que els darrers resultats no eren massa satisfactoris, penso que el cessament del tècnic portuguès és una mala notícia pel Chelsea perquè, sens dubte, és un dels millors entrenadors europeus de l’actualitat.

LUIS ARAGONÉS

La veritat és que em fa pena el que està succeint amb Luis Aragonés i tot allò que rodeja el tècnic d’Hortaleza, l’actual seleccionador espanyol. I amb fa pena per la seva actitud i també per les fortes crítiques que rep un home que ha estat brillant, tant en la faceta de futbolista com en la d’entrenador.

El maig de 1974 jo només tenia 11 anys, però mai se m’ha esborrat de la memòria un magistral llançament de falta d’Aragonés que va batre el mític porter alemany del Bayern Sepp Maier, durant la pròrroga de la final de la Copa d’Europa. Malauradament per a Luis i per al seu equip, l’Atlético de Madrid, els bavaresos van igualar en l’últim minut d’aquell partit disputat a l’estadi Heysel de Brussel·les, forçant un encontre de desempat en què el Bayern va vèncer per un aclaparador 4 a 0.

Aquell gol podria ser la síntesi del gran jugador que va ser Luis Aragonés, vàries vegades internacional absolut i membre d’alguns dels millors equips de l’Atlético de tota la història, club en què va coincidir amb altres mites blanc-i-vermells com Peiró, Calleja, Collar, Abelardo, Reina, Ovejero, Capón, Heredia, Ufarte, Gárate o Ayala.

A finals de 1974, l’entrenador argentí Juan Carlos Lorenzo va ser destituït i la directiva presidida per Vicente Calderón va decidir donar-li el càrrec a Luis, que encara era jugador en actiu. Aragonés va penjar sobtadament les botes, es va posar el xandall i li va donar la Copa Intercontinental a l’equip, la qual els matalassers van jugar per renúncia del Bayern i en què van guanyar l’Independiente d’Avellaneda. El títol va tapar una mica l’amargura per la dolorosa derrota de Heysel.

El 1976, l’anomenat Sabi d’Hortaleza li va donar a l’Atlético la Copa contra el Saragossa al Santiago Bernabéu i el 1977 la Lliga, després d’una lluita aferrissada contra el Barça de Marinus Michels i Johan Cruyff. A inicis dels 80, Luis va finalitzar una brillant primera etapa com a entrenador matalasser.

Després d’un fugaç pas pel Betis, club en el qual també hi havia estat com a jugador, Aragonés va tornar a l'Atlético, amb qui va obtenir una segona Copa, ja coneguda des de feia temps com a Copa del Rei, en què el mexicà Hugo Sánchez, en el seu darrer matx com a blanc-i-vermell abans de fitxar pel Real Madrid, va ser-ne el gran heroi contra l’Athletic Club de Javier Clemente al Bernabéu.

A partir de 1987, el tècnic madrileny va començar la seva època errant: el que semblava un premi a la seva carrera es va convertir aviat en un autèntic malson i m’estic referint a quan Josep Lluís Núñez el va elegir com a substitut del cessat Terry Venables per entrenar el FC Barcelona. Podríem afirmar que Luis va arribar al millor lloc, però en el pitjor moment. El Barça es trobava enfonsat en una de les pitjors crisis de la seva història, la qual es remuntava a la derrota de la final de la Copa d’Europa de 1986 a Sevilla contra l’Steaua. Luis va fer el que va poder i fins i tot va ser capaç de guanyar la Copa del Rei al Bernabéu davant la Real Sociedad, però la temporada va finalitzar de la pitjor manera amb el conegut com a Motí de l’Hesperia, quan els jugadors barcelonistes, amb el suport d’Aragonés, van demanar la dimissió del president Núñez.

Després de la seva mala experiència blaugrana, Luis va fitxar per l’altre gran equip de Barcelona, l’Espanyol, on va passar amb més pena que glòria, i va tornar a l’Atlético, amb qui va guanyar un cop més la Copa del Rei, la quarta a nivell personal com a tècnic, contra el Real Madrid al mateix Bernabéu. També va ser el primer entrenador que li va durar més d’un any a Jesús Gil, encara que no romandria massa temps més al Vicente Calderón.

Posteriorment, Aragonés va passar per València, Sevilla, de nou Betis i Mallorca, en dues etapes diferents. Va deixar un grat record tant a Mestalla com a Son Moix, on va ser capaç de classificar l’equip illenc per a la Lliga de Campions. Més tard, quan més se’l necessitava, va tornar al Vicente Calderón en el període en què l’històric club blanc-i-vermell es trobava a segona divisió i el va situar de nou entre els grans.

Com es pot comprovar, tant en la seva etapa de futbolista com en la d’entrenador, Luis Aragonés ha estat un dels grans del futbol espanyol, però la seva imatge ha canviat radicalment des de que va ser nomenat seleccionador, després de l’Eurocopa de 2004 en substitució d’Iñaki Sáez. El preparador d’Hortaleza, a més a més de no dimitir malgrat que va comentar que ho faria si no superava el quarts de final del Mundial 2006 (no va passar dels vuitens de final), ha protagonitzat fets molt tristos, destacant aquell episodi que va donar la volta al món en què parlava amb l’actual jugador de l’Atlético José Antonio Reyes, amb unes paraules molt insultants cap el que llavors era el seu company a l’Arsenal, Thierry Henry.

Penso que Luis ja fa força temps que hauria d’haver deixat de ser seleccionador espanyol, o que el president de la federació, Ángel María Villar, l’hauria d’haver destituït, però tampoc comparteixo les opinions d’aquestes persones, aquests progres de saló tan políticament correctes, que han acusat el madrileny de racista o xenòfob. Aragonés es va equivocar greument, però no crec que sigui racista qui va ser bon company de Jones o Mendoça, qui va tenir sota les seves ordres Luiz Pereira, qui va ser com un pare esportiu per a Samuel Eto’o i qui va fer internacional espanyol Marcos Senna.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (7): FC BARCELONA

Estadi: Camp Nou.
President: Joan Laporta.
Entrenador: Frank Rijkaard.
Capità: Carles Puyol.
Estrella: Ronaldinho de Assis (foto).
Possible onze tipus: Valdés, Zambrotta, Márquez, Puyol, Abidal, Touré, Xavi, Deco, Messi, Eto’o i Ronaldinho.
Altres jugadors bàsics: Oleguer, Thuram, Milito, Edmílson, Iniesta i Henry.
Títols estatals: 18 Lligues, 24 Copes, 2 Copes de la Lliga i 7 Supercopes.
Títols internacionals: 2 Copes d’Europa, 4 Recopes, 3 Copes de Fires, 2 Supercopes i 2 Copes Llatines.
Millor entrenador de la història: Johan Cruyff.
Millors Jugadors de la història: Laszlo Kubala, Johan Cruyff i Ronald Koeman.

El millor: els fantàstics

Ronaldinho, Eto’o, Messi i Henry són els anomenats quatre fantàstics que fan del Barça la teòrica millor davantera del món. A més a més, els joves Giovanni i Bojan estan preparats per aprofitar qualsevol oportunitat.

El pitjor: l’aburgesament

Durant aquest inici de temporada, fa la sensació que alguns jugadors barcelonistes continuen amb la manca d’actitud i la indolència que tant els va caracteritzar durant la passada campanya.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (6): OLYMPIQUE LIÓ

Estadi: Gérland.
President: Jean-Michel Aulas.
Entrenador: Alain Perrin.
Capità: Juninho Pernambucano (foto).
Estrella: Juninh Pernambucano.
Possible onze tipus: Coupet, Clerc, Cris, Squillaci, Grosso, Källström, Toulalan, Juninho, Govou, Benzema i Ben Arfa.
Altres jugadors bàsics: Réveillère, Müller, Bodmer, Keita, Baros i Fred.
Títols estatals: 6 Lligues, 3 Copes, una Copa de la Lliga i 7 Supercopes.
Títols internacionals: 1 Intertoto.
Millor entrenador de la història: Paul le Guen.
Millors Jugadors de la història: Grégory Coupet, Juninho Pernambucano i Sidney Govou.

El millor: el joc.

Molts coincideixen en dir que el campió francès és l’equip que ha practicat millor futbol els últims anys a la Lliga de Campions, potser només superat puntualment pel millor Barça de Frank Rijkaard.

El pitjor: els quarts de final

Tal com li passa a la selecció espanyola en Eurocopes i Mundials, el Lió sembla tenir un malefici cada cop que arriba als quarts de final, eliminatòria que mai ha pogut superar a la Champions League. Psicològicament, aquest fet li pot passar factura.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (5): SEVILLA FC

Estadi: Sánchez Pizjuán.
President: José María del Nido.
Entrenador: Juande Ramos.
Capità: Javi Navarro.
Estrella: Frédéric Kanouté (foto).
Possible onze tipus: Palop, Alves, Navarro, Escudé, Dragutinovic, Navas, Poulsen, Keita, Adriano, Renato i Kanouté.
Altres jugadors bàsics: Boulharouz, Maresca, Martí, Kone, Luis Fabiano i Kerzhakov.
Títols estatals: una Lliga, 4 Copes i una Supercopa.
Títols internacionals: 2 Copes de la UEFA i una Supercopa.
Millor entrenador de la història: Juande Ramos.
Millors Jugadors de la història: Marcelo Campanal, Dani Alves i Frédéric Kanouté.

El millor: una trajectòria espectacul·lar

Una Copa del Rei, una Supercopa d’Espanya, dues Copes de la UEFA i una Supercopa d’Europa, aquests són els títols que ha conquistat el Sevilla des de maig de 2006 fins a agost de 2007.

El pitjor: la inexperiència

El Sevilla només ha jugat una vegada la Copa d’Europa i va ser durant la remota temporada 1957/1958, fa ja 50 anys. Per tant, el club andalús pot pagar la seva inexperiència a la competició.

COM EN EL 2004 PERÒ A L’INREVÉS

Era l’estiu de 2004 i el Real Madrid continuava en l’era galàctica de l’època presidencial de Florentino Pérez, amb un equip ple d’estrelles com Raúl, Roberto Carlos, Figo, Zidane, Ronaldo i Beckham, arribant els quatre últims ja veterans i quan havien donat el millor d’ells mateixos en altres clubs. Després de la marxa de Vicente del Bosque, quan acabava de guanyar la Lliga 2002/2003, cap entrenador va ser capaç de conjuntar tantes individualitats.

600 km més el nord-est succeïa una cosa molt diferent: Joan Laporta, president del FC Barcelona, va decidir fitxar futbolistes relativament joves i ansiosos per obtenir títols i jugar en un gran europeu, com eren els casos d’homes com Belletti, Giuly, Deco o Eto’o. Aquests jugadors es van unir a una base important formada per Valdés, Puyol, Márquez, Xavi, Iniesta o el millor Ronaldinho de sempre.

El que va succeir després tothom ho coneix: mentre el Barça va guanyar dues Lligues, dues Supercopes d’Espanya i una Lliga de Campions, oferint un gran joc i amb una companyonia exemplar al vestidor, el Real Madrid s’enfonsava en la mediocritat, sumava temporades sense títols, hi passava un entrenador rere l’altre i fins i tot acabava dimitint el president, mentre la plantilla demostrava distanciament, indolència, autocomplaença i manca d’actitud.

Tres anys més tard tot sembla haver canviat. La temporada passada, després d’empatar a tres gols al Camp Nou (Messi va aconseguir la igualada final en temps de descompte), la plantilla blanca es va conjurar per guanyar el títol de Lliga. Malgrat no oferir un bon futbol, l’equip llavors dirigit per Fabio Capello, a base de coratge, lluita i fe en les pròpies possibilitats, va acabar assolint un campionat en què els jugadors del Barça van demostrar una indolència alarmant.

Aquest estiu el Madrid ha decidit canviar d’entrenador, malgrat el títol, i ha incorporat Bernd Schuster, que s’adapta molt millor a la filosofia i història del club blanc. L’entitat presidida per Ramón Calderón, en què ja no hi queda cap dels grans fitxatges de Florentino arran de la marxa de Beckham als Estats Units, s’ha reforçat amb bons jugadors, però allunyats de l’etiqueta de galàctics, com Dudek, Pepe, Metzelder, Drenthe, Heintze, Sneijder, Robben i Saviola, els quals han format un bloc sòlid i compacte amb Casillas, Salgado, Ramos, Cannavaro, Diarra, Guti, Gago, Robinho, Raúl, Higüaín o Van Nistelroy.

Mentrestant, el Barça no ha donat, o no s’ha atrevit a donar, la baixa a cap de les seves estrelles, les mateixes que van demostrar una manca d’actitud flagrant durant l’exercici anterior, i ha seguit confiant en Frank Rijkaard com a entrenador, un home que ha fet coses molt importants al club (jo sempre he estat un defensor seu), però que sembla que ha donat prou mostres de no poder dominar la situació actual. A més a més, un dels nous fitxatges, Thierry Henry (foto), és un futbolista que dóna la sensació d'haver donat ja el millor de si mateix a l’Arsenal, no volent dir amb això, ni molt menys, que el francès estigui condemnat a fracassar al Barça.

En només tres anys tot sembla haver canviat en els dos grans del futbol espanyol. Ha acabat definitivament un cicle per a Barça i Madrid ?

LLIGA ESPANYOLA (I 4): LLUITA PER LA PERMANÈNCIA

RECREATIVO HUELVA

El més positiu: la temporada passada

El Recre va ser l’equip revelació de la Lliga 2007/2008 i va lluitar per estar a Europa pràcticament fins a la darrera jornada. No obstant, es diu que és més difícil mantenir-se que no pas arribar.

El més negatiu: les marxes d’homes importants

Viqueira (Llevant) i Mario i Uche (Getafe), tres jugadors bàsics de l’exercici anterior, a més a més de l’entrenador Marcelino, que dirigirà el Racing, han abandonat el Nuevo Colombino aquest estiu.

Possible onze tipus: Sorrentino, Moya, Cáceres, Bouzón, Bautista, Varela, Martins, Jesús Vázquez, Aitor, Sinama i Guerrero.
Altres tres jugadors bàsics: Beto, Barber i Marquitos.
Entrenador: Víctor Muñoz (foto).

RACING SANTANDER

El més positiu: l’estabilitat

El conjunt càntabre, que moltes vegades ha tingut l’etiqueta d’equip “ascensor” i irregular, sembla haver aconseguit l’estabilitat i la consolidació en la màxima categoria del futbol espanyol.

El més negatiu: les marxes de Portugal i Zigic

L’entrenador Miguel Ángel Portugal, que va realitzar una campanya força positiva, ha deixat el Nuevo Sardinero per convertir-se en secretari tècnic del Real Madrid, mentre el davanter serbi Zigic ha fitxat pel València.

Possible onze tipus: Toño, Pinillos, Oriol, Garay, Luis Fernández, Jorge López, Düscher, Colsa, Serrano, Munitis i Smolarek.
Altres tres jugadors bàsics: Ayoze, Jordi López i Tchité.
Entrenador: Marcelino García.

UE LLEVANT

El més positiu: el bon debut d’Abel Resino

El que va ser porter de l’Atlético durant la dècada dels 90 va tenir un debut molt arriscat com a entrenador a primera divisió, però el va superar amb molt bona nota salvant un equip que es trobava enfonsat.

El més negatiu: tornar a començar

Ja és un clàssic que el Llevant efectuï molts canvis en la seva plantilla sense tenir massa en compte si la campanya anterior ha estat bona o dolenta. Abel pot tenir feina per adaptar els nous fitxatges.

Possible onze tipus: Storari, Descarga, Álvaro, Cirillo, Castedo, Juanma, Tommasi, Miguel Ángel, Sávio, Riga i Geijo.
Altres tres jugadors bàsics: León, Viqueira i Rigano.
Entrenador: Abel Resino.

REAL VALLADOLID

El més positiu: la campanya 2006/007

La superioritat de l’equip de José Luis Mendilíbar la campanya passada, a segona divisió, va ser espectacular i el conjunt castellà va aconseguir l’ascens amb moltes jornades d’antelació.

El més negatiu: el record de 2004

Ara fa poc més de tres anys, el Valladolid va tenir un descens inexplicable. Es trobava en una zona podríem considerar tranquil·la, però els castellans van viure una final de campionat horrorós i van acabar a segona, categoria en la qual han estat tres anys.

Possible onze tipus: Butelle, Pedro López, Rafa, García Calvo, Óscar Sánchez, Sisi, Borja, Rubio, Sesma, Kome i Llorente.
Altres tres jugadors bàsics: Capdevila, Víctor i Ogbeche.
Entrenador: José Luis Mendilíbar.

CD ALMERIA

El més positiu: la il·lusió del debutant

És cert que un equip d’Almeria va jugar dos anys a primera divisió, però en va ser l’Agrupación Deportiva, que va acabar desapareixent per convertir-se en l’actual entitat que, 26 anys després, torna a la màxima categoria.

El més negatiu: la inexperiència

Els andalusos tenen un planter força inexpert, en què fins i tot el seu entrenador, Unai Emery, és un debutant en la màxima categoria. A més a més, l’Almeria compta amb un dels pressupostos més baixos (potser el més baix) del campionat.

Possible onze tipus: Cobeño, Bruno, Carlos García, Pulido, Mané, Juanma Ortiz, Soriano, Juanito, Corona, Crusat i Uche.
Altres tres jugadors bàsics: José Ortiz, Natalio i Melo.
Entrenador: Unai Emery.

REAL MÚRCIA

El més positiu: els fitxatges

El murcians han realitzat molts i bons fitxatges, entre els quals hi destaquen homes com Curro Torres, Mejía, Pablo García, Regueiro o Baiano. Sembla una plantilla més que suficient per aconseguir la permanència.

El més negatiu: l’última experiència a primera

L’últim cop que el Múrcia va jugar a primera divisió, com en el cas del Valladolid la temporada 2003/2004, la trajectòria va ser un desastre i, no momés va descendir, sinó que a més no va donar mai la sensació de poder salvar-se.

Possible onze tipus: Notario, Pignol, Peña, Arzo, Mejía, De Lucas, Movilla, Richi, Regueiro, Alonso i Baiano.
Altres tres jugadors bàsics: Torres, Pablo García i Gallardo.
Entrenador: Lucas Alcaraz.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (4): INTERNAZIONALE FC

Estadi: San Siro (Giusseppe Meazza).
President: Massimo Moratti.
Entrenador: Roberto Mancini.
Capità: Javier Zanetti.
Estrella: Zlatan Ibrahimovic (foto).
Possible onze tipus: Júlio César, Zanetti, Materazzi, Chivu, Maxwell, Stankovic, Vieira, Cambiasso, Figo, Ibrahimovic i Crespo.
Altres jugadors bàsics: Burdisso, Maicon, Córdoba, Dacourt, Suazo i Cruz.
Títols estatals: 15 Lligues, 5 Copes i 3 Supercopes.
Títols internacionals: 2 Copes d’Europa, 3 Copes de la UEFA i 2 Intercontinentals.
Millor entrenador de la història: Helenio Herrera.
Millors Jugadors de la història: Giancinto Facchetti, Sandro Mazzola i Luis Suárez.

El millor: el poder ofensiu

Mancini compta en atac amb jugadors tan importants com Crespo, Julio Cruz, Luis Figo, Ibrahimovic, Suazo o l’ara relegat Adriano. No hi cap dubte que l’equip llombard té una de les millors i més completes davanteres d’Europa.

El pitjor: la dinàmica perdedora

L’Inter fa 42 anys que no guanya la Copa d’Europa i 35 anys que no en juga la final del torneig. És evident que el club blau-i-negre té una dinàmica clarament negativa a nivell internacional, encara que Mancini ha ja aconseguit trencar-la a nivell nacional.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (3): REAL MADRID

Estadi: Santiago Bernabéu.
President: Ramón Calderón.
Entrenador: Bernd Schuster.
Capità: Raúl González.
Estrella: Ruud Van Nistelroy (foto).
Possible onze tipus: Casillas, Ramos, Cannavaro, Pepe, Drenthe, Robinho, Diarra, Sneijder, Robben, Raúl i Van Nistelroy.
Altres jugadors bàsics: Metzelder, Heintze, Guti, Gago, Saviola i Higüaín.
Títols estatals: 30 Lligues, 17 Copes, una Copa de la Lliga i 7 Supercopes.
Títols internacionals: 9 Copes d’Europa, 2 Copes de la UEFA, una Supercopa, 2 Copes Llatines i 3 Intercontinentals.
Millor entrenador de la història: Miguel Muñoz.
Millors Jugadors de la història: Alfredo di Stefano, Ferenc Puskas i Raúl González.

El millor: fi de l’era galàctica

Després de les marxes successives de Figo, Zidane, Ronaldo i Beckham, els quatre grans fitxatges de l’expresident Florentino Pérez, ha acabat l’època de galàctics al Bernabéu i ara el Real Madrid és un equip sòlid i equilibrat.

El pitjor: la inexperiència de Schuster

Bernd Schuster fins ara només havia preparat conjunts modestos com Xerez, Llevant o Getafe i la seva experiència internacional és nul·la. Una vegada comencin les fases per eliminatòries, la poca pràctica de l’alemany podria ser clau.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (2): MANCHESTER UNITED

Estadi: Old Trafford.
Presidents: Joel i Awram Glazer.
Entrenador: Alex Ferguson.
Capità: Gary Neville.
Estrella: Cristiano Ronaldo (foto).
Possible onze tipus: Van der Sar, O’Shea, Brown, Ferdinand, Evra, Ronaldo, Hargreaves, Scholes, Giggs, Rooney i Saha.
Altres jugadors bàsics: Neville, Silvestre, Fletcher, Nani, Anderson i Tévez.
Títols estatals: 16 Lligues, 11 Copes, 2 Copes de la Lliga i 16 Supercopes.
Títols internacionals: 2 Copes d’Europa, una Recopa, una Supercopa i una Intercontinental.
Millor entrenador de la història: Alex Ferguson.
Millors Jugadors de la història: Bobby Charlton, George Best i Ryan Giggs.

El millor: l’atac

Ronaldo i Rooney, les grans estrelles de l’equip de Ferguson, Saha, Tévez, el veterà Giggs, Anderson o Scholes, un centrecampista amb molta arribada, fan del Manchester United una de les davanteres més fortes d’Europa.

El pitjor: la defensa

La línia defensiva, que no va estar massa afortunada la temporada passada en les semifinals de la Champions davant el Milan, continua sent la part més feble del club anglès, fet que es pot agreujar per la marxa de Heintze al Real Madrid.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (1): AC MILAN

Estadi: San Siro (Giusseppe Meazza).
President: Silvio Berlusconi.
Entrenador: Carlo Ancelotti.
Capità: Paolo Maldini.
Estrella: Kaká (foto).
Possible onze tipus: Dida, Oddo, Nesta, Maldini, Jankulowski, Gattuso, Pirlo, Ambrosini, Seedorf, Kaká i Inzaghi.
Altres jugadors bàsics: Cafú, Kaladze, Emerson, Gourcuff, Gilardino i Ronaldo.
Títols estatals: 17 Lligues, 5 Copes i 5 Supercopes.
Títols internacionals: 7 Copes d’Europa, 2 Recopes, 5 Supercopes, 1 Copa Llatina i 3 Intercontinentals.
Millor entrenador de la història: Arrigo Sacchi.
Millors jugadors de la història: Gainni Rivera, Franco Baresi i Paolo Maldini.

El millor: la mentalitat

Mentalment parlant, és molt probable que el Milan sigui el millor equip del món. És cert que l’equip llombard ha protagonitzat algun sonor fracàs, com la final de la Champions de 2005 a Istanbul, però els italians no acostumen a fallar en el partits decisius i això pot ser bàsic a partir dels vuitens de final del torneig.

El pitjor: excessiva veterania.

Alguns jugadors del Milan, entre els quals es troben homes tan importants com Cafú, Maldini o Seedorf, superen clarament els 30 anys i això, en una temporada amb tants partits, pot acabar passant factura a l’equip d’Ancelotti.

LAPORTA PREOCUPAT. TAMBÉ PENEDIT ?

Quan Joan Laporta va arribar al FC Barcelona, arran de guanyar les eleccions de juny de 2003, la seva idea era realitzar una profunda “neteja” al vestidor del Camp Nou, però es va trobar un deute econòmic enorme de l’època de Joan Gaspart i va haver de continuar amb alguns futbolistes dels quals hauria volgut prescindir, malgrat que es va fer l’esforç de contractar Ronaldinho, operació en què el llavors vice-president esportiu Sandro Rosell va ser-ne decisiu.

Després de l’excel·lent gestió d’un altre vice-president, Ferran Soriano, l’economia del club va millorar força en només un any i la directiva i el quadro tècnic es van disposar a realitzar la reconversió que no havien pogut efectuar abans. De les baixes que es van donar l’estiu de 2004, entre les quals es trobaven Michael Reiziger, Marc Overmars i Patrick Kluivert, van ser molt criticades les de Philip Cocu i Javier Saviola, que havien estat dos jugadors clau en la esplèndida segona volta de Lliga que havia fet l’equip que ja dirigia Frank Rijkaard.

En aquell moment Laporta, Rosell, el director tècnic Txiki Begiristáin i l’entrenador Rijkaard van estar molt valents i, sense que els hi tremolés el pols, van decidir certificar les baixes i reconstruir la plantilla fitxant futbolistes amb fam de títols o ambicions de jugar en un gran, com van ser els casos de Deco i Samuel Eto’o. No fa falta explicar que el temps va acabar donant la raó als màxims responsables del FC Barcelona i el club va guanyar dues Lligues, una Champions league i dues Supercopes d’Espanya.

No obstant, a partir de la passada temporada es van poder constatar clarament signes d’aburgesament, autocomplaença, relaxació i “galactització” en molts jugadors de la plantilla blaugrana. Ronaldinho es passava més temps al gimnàs que en els entrenaments, hi van tenir lloc retards en el retorn de vacances de Nadal del mateix Ronaldinho i també de Deco i Rafa Márquez, Eto’o va realitzar a Vilafranca del Penedès unes declaracions polèmiques i explosives, van aparèixer clans i disputes al vestidor, hi va haver molt poca intensitat en els entrenaments, poca pressió en els partits, una condició física lamentable... fins a acabar regalant un títol de Lliga al Real Madrid. I mentrestant, Rijkaard que no dominava la situació i Laporta que semblava no assabentar-se de res.

Jo estic segur que a Laporta i Begiristáin se’ls hi va passar pel cap, a començaments d’estiu, realitzar una altra renovació més o menys profunda en la plantilla. Segurament van meditar la possibilitat d’acceptar ofertes pels cracks Ronaldinho, Eto’o i Deco i fins i tot de donar per acabada l’etapa de Rijkaard a la banqueta del Camp Nou. Però, fos per seguir donant crèdit a una plantilla històrica, per confiar en un canvi d’actitud de les estrelles o simplement per la manca de valentia que els hi va sobrar tres any abans, només s’han donat baixes a futbolistes secundaris com Juliano Belletti, Gio Van Bronkhorst, Thiago Motta, Ludovic Giuly o Maxi López.

S’ha parlat molt del canvi d’actitud de molts jugadors durant la pretemporada, dels quatre excel·lents fitxatges (Gabriel Milito, Eric Abidal, Touré Yaya i Thierry Henry) que s’han realitzat, de l’aplicació estricta del codi intern, de la possibilitat que Rijkaard es convertís en un home dur, del futur de Giovanni dos Santos i de Bojan Krkic o de la plantilla més espectacular de la història del club, però és evident que l’estrena de Lliga al Nuevo Sardinero de Santander i molts minuts del matx davant l’Athletic Club al Camp Nou van evidenciar que molts dels problemes i vicis de la campanya anterior persisteixen.

Contra el Racing es va jugar amb una lentitud i poca profunditat alarmants, davant l’Athletic es va arribar a patir en un partit que hauria d’haver acabat sentenciat a la primera part, Deco no va acceptar bé la seva suplència al Sardinero, Leo Messi va ser substituït en aquest escenari malgrat fer-ho millor que Ronaldinho i Eto’o, el crack brasiler continua brillant en accions a pilota parada, però segueix sense provar la jugada individual, Andrés Iniesta s’ha assegut a la banqueta abans que Xavi Hernández, el centre del camp blaugrana continua tenint molt pocs centímetres de mitjana, la pressió a penes existeix, Rijkaard sembla no disposar de cap pla alternatiu i Johan Neesquens, el seu segon, fa la sensació que segueix sense ser-hi.

Les últimes declaracions de Laporta, molt dures tenint en compte la seva poca eloqüència des de que és president, evidencien una profunda preocupació i probablement també signes de penediment per no haver realitzat cap canvi significatiu aquest estiu i de no tenir la confiança d’abans amb l’entrenador.

És possible que el Barça acabi realitzant una temporada històrica, que recuperi els títols de Lliga i de Champions, que Rijkaard torni a gestionar el vestidor meravellosament, que Ronaldinho faci jugades com les del Santiago Bernabéu fa quasi dos anys, que Deco torni a marcar el ritme dels partits, que Eto’o deixi de lesionar-se i faci molts gols i que els nous fitxatges donin més potencial a l’equip. No obstant, potser res o quasi res d’això passi i es torni a viure una altra gran decepció. Si fos així, sens dubte Laporta i Begiristáin no dubtaran.

EQUIPS HISTÒRICS: EL REAL MADRID DE LA QUINTA DEL BUITRE

És una mica injust referir-se al Real Madrid de la segona meitat dels 80 com el de la Quinta del Buitre perquè, si bé és veritat que l’aportació de jugadors com Emilio Butragueño (foto), Míchel González, Manolo Sanchis o Rafa Martín Vázquez va ser fonamental, no es pot obviar la condició de decisius de futbolistes com Paco Buyo, Miguel Chendo, Antonio Maceda, José Antonio Camacho, Rafa Gordillo, Bernd Schuster o, evidentment, el golejador Hugo Sánchez.

El 1984, el Castilla va assolir el títol de campió de Segona Divisió A, però, per la seva condició de filial, no va poder ascendir a la màxima categoria. Si que van fer el salt al primer equip del Real Madrid els quatre jugadors descrits en el paràgraf anterior i el tècnic Amancio Amaro, que havia estat una llegenda com a futbolista de l’entitat blanca durant els 60 i 70.

El debut de tots ells a primera divisió no va ser gens fàcil i fins i tot Amancio va ser destituït abans de finalitzar la primera temporada. Va ser llavors quan el president Ramón Mendoza va decidir els fitxatges d’homes com Buyo, Maceda, Gordillo i Hugo Sánchez. L’equip madridista havia estat cinc anys sense guanyar la Lliga i, paradoxalment, l'obtindria cinc anys consecutius, igualant el seu propi rècord aconseguit durant la dècada dels 60.

Mendoza va seguir confiant amb Luis Molowny, l’etern recurs madridista quan les coses no funcionaven i que havia substituït Amancio l’anterior temporada i li havia donat al club la Copa de la Lliga i la Copa de la UEFA. El tècnic canari va guanyar la Lliga 1985/1986 de manera espectacular i, a més a més, va conquistar la segona UEFA.

No obstant, Molowny va acabar deixant pas a l’entrenador clàssic d’aquell gran equip: Leo Beenhacker. L’holandès va tenir un trienni magnífic, va desenvolupar un futbol fantàstic i va guanyar tres Lligues, una Copa del Rei i una Supercopa d’Espanya, però mai va poder conquistar el gran desig de Mendoza, la Copa d’Europa, fet que va ocasionar que el president el substituís per John Toshack el 1989.

El Gal·lès va assolir la cinquena Lliga consecutiva, amb rècord golejador inclòs, però tampoc va poder obtenir la Copa d’Europa. La situació encara es va tòrcer més durant la campanya 1990/1991, quan l’equip va entrar en una greu crisi que va coincidir amb la irrupció del FC Barcelona de Johan Cruyff, l’anomenat Dream Team. Toshack va ser cessat i el club blanc iniciaria una “travessa pel desert”.

Com ja s'ha pogut constatar, aquell extraordinari Real Madrid va tenir la seva part negativa en la Copa d’Europa. Els blancs no només van ser incapaços de guanyar un torneig que no conquistaven des de 1966, sinó que ni tan sols van disputar-hi cap final. El Bayern Munic, el sorprenent PSV Eindhoven, dues vegades el Milan d’Arrigo Sacchi i l’Spartak Moscou, ja en plena crisi, van apartar el conjunt madridista del gran somni de Mendoza. Curiosament, un Real Madrid molt més irregular i força menys espectacular va obtenir la Champions League tres vegades entre 1998 i 2002.

Entrenadors: Luis Molowny, Leo Beenhacker i John Toshack.
Un onze: Buyo, Chendo, Sanchís, Maceda, Camacho, Michel, Schuster, Martín Vázquez, Gordillo, Butragueño i Hugo Sánchez.
El més positiu: cinc Lligues consecutives / la qualitat tècnica de gran part dels futbolistes d'aquell equip / els gols del mexicà Sánchez.
El més negatiu: va mancar mentalitat adient pel que fa a la Copa d'Europa / Beenhacker no va ser pràcticament mai ben acceptat per la premsa madrilenya / sempre que es va trobar el Milan d'Arrigo Sacchi.

LLIGA ESPANYOLA (3): ENTRE EUROPA I LA PERMANÈNCIA

REAL MALLORCA

El més positiu: Gregorio Manzano (foto)

L’entrenador andalús, que li va donar la Copa del Rei a l’equip illenc el 2003, va salvar del descens els mallorquins en el seu retorn el 2006 i va quedar més a prop d’Europa que no pas de la cua de la classificació la temporada passada.

El més negatiu: molt lluny encara del 2003

No hi ha cap dubte que aquest Mallorca, malgrat tenir un bon equip, es troba encara força lluny d’aquell magnífic conjunt que va obtenir la Copa del Rei, amb Samuel Eto’o de gran estrella.

Possible onze tipus: Moyà, Héctor, Ballesteros, Nunes, Navarro, Jonás Gutiérrez, Pereyra, Ibagaza, Arango, Webó i Güiza.
Altres tres jugadors bàsics: Varela, Bassinas i Víctor.
Entrenador: Gregorio Manzano.

DEPORTIVO CORUÑA

El més positiu: el bloc

Amb jugadors com Aouate, Coloccini, Lopo, Sergio i Riki, el Depor compta encara amb un bon bloc que li pot impedir, almenys, passar sofriments per assolir la permanència.

El més negatiu: la crisi econòmica

Augusto César Lendoiro, l’etern president del club gallec, ha fet una tasca extraordinària al Deportivo, però ha acabat portant l’entitat a una profunda crisi econòmica i penso que hauria de donar el relleu a un altre home.

Possible onze tipus: Aouate, Barragán, Coloccini, Lopo, Manuel Pablo, Juan Rodríguez, De Guzmán, Sergio, Guardado, Cristian i Riki.
Altres tres jugadors bàsics: Lafita, Verdú i Adrián.
Entrenador: Miguel Ángel Lotina.

CA OSASUNA

El més positiu: lliures d’Europa

No és pas una bona notícia no disputar cap torneig europeu, però aquest fet no va afavorir l’exercici anterior els navarresos pel que fa a la Lliga, on fins i tot va aparèixer la possibilitat d’un descens. Això va contrastar força amb la meravellosa participació dels de Pamplona a la UEFA, en què van arribar fins a les semifinals.

El més negatiu: les baixes

Aquest estiu han deixat el Reino de Navarra futbolistes tan importants com Cuéllar (Glasgow Rangers), Raúl García (Atlético), Valdo (Espanyol), Webó (Mallorca) o el veterà Milosevic.

Possible onze tipus: Ricardo, Javier Flaño, Josetxo, Miguel Flaño, Corrales, Juanfran, Puñal, Nekounam, Font, Portillo i Pandiani.
Altres tres jugadors bàsics: Izquierdo, Viana i Plasil.
Entrenador: José Ángel Ziganda.

REAL BETIS

El més positiu: el centenari

La celebració del centenari bètic sembla haver animat les coses en el conjunt verd-i-blanc després de dues tristes campanyes. Mentre Manuel Ruiz de Lopera ha tornat a l’estadi que porta el seu nom, l’entitat andalusa s’ha reforçat força bé i ha fitxat un entrenador important com Héctor Cúper.

El més negatiu: l’adaptació

El Betis ha fitxat molts jugadors en les darreres temporades, fins i tot en el mercat d’hivern, i Cúper haurà d’adaptar aquests futbolistes i construir un equip en una entitat que no funciona des del títol de la Copa del Rei el 2006, amb Llorenç Serra Ferrer de preparador.

Possible onze tipus: Ricardo, Ilic, Juanito, Nano, Babic, José Mari, Somoza, Rivera, Mark González, Edu i Sobis.
Altres tres jugadors bàsics: Melli, Capi i Pavone.
Entrenador: Héctor Cúper.

ATHLETIC CLUB

El més positiu: els retorns

L’Athletic ha aprofitat molt bé aquest estiu el seu exigu mercat i ha aconseguit els retorns a San Mamés d’Aitor Ocio (Sevilla) i Asier del Horno (València), malgrat que no ha pogut fer el mateix amb Santi Ezquerro (Barça).

El més negatiu: la tradició

Fa ja molts anys que penso que la tradició de l’Athletic de només comptar amb jugadors bascos i navarresos, o formats a Euskadi i Navarra, es troba obsoleta i perjudica molt l’equip biscaí.

Possible onze tipus: Gorka, Iraola, Prieto, Ocio, Del Horno, Etxeberría, Orbáiz, Javi Martínez, Yeste, Aduriz i Llorente.
Altres tres jugadors bàsics: Amorebieta, Muñoz i David López.
Entrenador: Joaquín Caparrós.

LLIGA ESPANYOLA (2): LLUITA PER EUROPA

CD VILA-REAL

El més positiu: una forma extraordinària

Els castellonencs van ser el millor equip espanyol en l’últim quart de la passada Lliga, han vençut en tots els amistosos de pretemporada i van iniciar l’actual campionat de Lliga guanyant clarament el València a Mestalla, encara que després perdessin per golejada al Madrigal contra el Real Madrid. La Incògnita és saber si el conjunt de Manuel Pellegrini aguantarà aquest ritme tot l’exercici.

El més negatiu: adéu al duo màgic

Ni Juan Román Riquelme ni tampoc Diego Forlán, els quals han donat tantes tardes de glòria al club, continuen al Madrigal. L’argentí, després d’enfrontar-se a la directiva de l’entitat, probablement seguirà cedit al Boca Juniors, mentre l’uruguaià ha fitxat per l’Atlético de Madrid.

Probable onze tipus: Viera, Venta, Fuentes, Cygan, Capdevila, Cani, Senna, Josico, Pires, Tomasson i Rossi.
Altres tres jugadors bàsics: Ángel, Cazorla i Matías Fernández.
Entrenador: Manuel Pellegrini.

REAL SARAGOSSA

El més positiu: la qualitat tècnica

D’Alessandro, Aimar, Zapater, Oliveira, Diego Milito... La qualitat tècnica del conjunt aragonès és sens dubte una de les millors del futbol espanyol i l’equip de Víctor Fernández, que disputarà la pròxima copa de la UEFA, aspira aquesta temporada a la classificació per a la Lliga de Campions.

El més negatiu: la baixa de Gabriel Milito

Debut a la seva qualitat, el seu compromís i molt especialment el seu caràcter, Gabi Milito ha estat fonamental en el Saragossa dels darrers anys, però el central argentí ha fitxat aquest estiu pel FC Barcelona. No obstant, sembla que els aragonesos han encertat amb el relleu arran de la sorprenent i estranya contractació de Roberto Fabián Ayala.

Probable onze tipus: César, Diogo, Ayala, Sergio Fernández, Juanfran, D’Alessandro, Luccin, Aimar, Zapater, Oliveira i Milito.
Altres tres jugadors bàsics: Pavón, Matuzalem i Sergio García.
Entrenador: Víctor Fernández.

ATLÉTICO MADRID

El més positiu: els reforços

Els blanc-i-vermells, amb jugadors de la qualitat de Motta, Raúl García, Luis García, Simao o Forlán, és un dels equips de primera divisió que més i millor s’ha reforçat i sembla que el conjunt de Javier Aguirre ha compensat plenament la marxa de Fernando Torres al Liverpool.

El més negatiu: un club estrany

Després de perdre la final de la copa d’Europa de 1974, l’Atlético va adoptar l’apel·latiu de Pupas. Al llarg dels anys, des de llavors, el club matalasser ha fet justícia a aquest sobrenom i penso que el mexicà Aguirre, malgrat els fitxatges, tindrà difícil canviar la dinàmica perdedora de l’entitat.

Probable onze tipus: Franco, Seitaridis, Pablo, Perea, Antonio López, Maxi Rodríguez, Raúl García, Maniche, Simao, Agüero i Forlán.
Altres tres jugadors bàsics: Pernía, Motta i Luis García.
Entrenador: Javier Aguirre.

CD GETAFE

El més positiu: el millor canvi d’entrenador possible

Es temia molt la marxa de Bernd Schuster al Real Madrid, però crec que els madrilenys l’han encertat amb el fitxatge de Michael Laudrup. L’alemany i el danès van tenir carreres molt similars a l’època de futbolistes: comptaven amb una depurada tècnica i van passar pels dos grans del futbol espanyol, Barça i Madrid. Potser la diferència més gran és el caràcter, doncs en aquest tema Schuster sembla avantatjar clarament Laudrup.

El més negatiu: l’esforç a Europa

El Getafe jugarà per primer cop a la seva història un torneig internacional, concretament la Copa de la UEFA, i pot pagar a la Lliga el desgast físic que tindrà a Europa.

Probable onze tipus: Abbodanzieri, Contra, Belenguer, Cata Díaz, Licht, Cotelo, Celestini, Casquero, Nacho, Del Moral i Uche.
Altres tres jugadors bàsics: Cortés, De la Red i Kepa.
Entrenador: Michael Laudrup.

RCD ESPANYOL

El més positiu: el trident ofensiu

Iván de la Peña, Luis García i Raúl Tamudo formen un dels millors trios ofensius del futbol espanyol. En cas de trobar-se bé físicament, en especial el càntabre i el català, l’equip d’Ernesto Valverde (foto) pot aspirar fins i tot a la classificació per a la Champions League.

El més negatiu: un club extremista

L’Espanyol és un club especial i terriblement ambivalent. Tres victòries seguides desperten una eufòria exagerada i de seguida es parla de jugar a Europa, mentre que tres derrotes consecutives fan pensar de seguida en el descens. Aquesta manca d’estabilitat pot acabar perjudicant, com ja va estar a punt de succeir a inicis de la campanya anterior, un gran tècnic com Valverde.

Probable onze tipus: Kameni, Zabaleta, Jarque, Torrejón, Chica, Rufete, Moisés, De la Peña, Riera, Luis García i Tamudo.
Altres tres jugadors bàsics: Clemente Rodríguez, Lola i Valdo.
Entrenador: Ernesto Valverde.

LLIGA ESPANYOLA (1): LLUITA PEL TÍTOL

REAL MADRID

El més positiu: el bloc

Qui ho anava a dir fa alguns anys quan Florentino Pérez fitxava un galàctic rere l’altre i el Real Madrid va acabar fracassant com unes grans individualitats incapaces de formar un equip. Ara tot ha canviat i al club blanc, vigent campió, a penes hi queda cap galàctic. Bernd Schuster, nou tècnic de l’entitat, potser no té grans estrelles, però en canvi compta amb un bloc sòlid i cohesionat.

El més negatiu: la planificació

Es pot discutir si un campió necessita realitzar vuit fitxatges, sobretot tenint en compte que es vol canviar radicalment el joc que s’efectuava amb Fabio Capello, però allò que no sembla comprensible és que s’hagi estat fitxant fins a fa poc sense cap tipus de planificació establerta. Fa la sensació que contractacions com las d’Sneijder o Heintze s’han realitzat sense interès previ i perquè no han trobat les peces que més interessaven.

Possible onze tipus: Casillas, Ramos, Cannavaro, Pepe, Drenthe, Robinho, Diarra, Sneijder, Robben, Raúl i Van Nistelrooy.
Altres tres jugadors bàsics: Metzelder, Guti i Saviola.
Entrenador: Bernd Schuster.

FC BARCELONA

El més positiu: millors individualitats que cap altre equip del món

Començant pels anomenats quatre fantàstics, Ronaldinho, Eto’o, Messi i Henry, i continuant per excel·lents futbolistes com Valdés, Zambrotta, Puyol, Thuram, Márquez, Milito, Abidal, Touré, Edmílson, Xavi, Iniesta, Deco i fins i tot els joves Giovanni i Bojan, el FC Barcelona compta amb unes individualitats extraordinàries. A nivell mundial, només el Chelsea de José Mourinho pot acostar-se en qualitat a la plantilla blaugrana.

El més negatiu: els dubtes amb l’actitud

Per moltes estrelles que tinguis, si l’actitud no és prou bona, poca cosa pots fer i qualsevol conjunt, per modest que sigui, et pot guanyar. La temporada passada vam poder observar com el compromís o l’actitud d’alguns futbolistes, tant en els entrenaments com ens els partits, van ser força decebedors. Malauradament pel Barça, aquests problemes van seguir en el primer matx de l’actual Lliga davant el Racing i això em porta a pensar que potser s’haurien d’haver donat més baixes que les que han tingut lloc. A més, Frank Rijkaard (foto) no sembla fins el moment capaç d’aturar aquesta dinàmica negativa.

Possible onze tipus: Valdés, Zambrotta, Puyol, Márquez, Abidal, Xavi, Touré, Deco, Messi, Eto’o i Ronaldinho.
Altres tres jugadors bàsics: Milito, Iniesta i Henry.
Entrenador: Frank Rijkaard.

SEVILLA FC

El més positiu: la trajectòria

Des de maig de 2006 fins a l’agost de 2007, els andalusos han aconseguit cinc títols oficials (una Copa del Rei, una Supercopa d’Espanya, una Supercopa d’Europa i dues Copes de la UEFA). Per tant, el quadro de Juande Ramos, que aquesta temporada afronta la revalida de la Champions League, és un equip en un estat de forma espectacular.

El més negatiu: la probable relaxació

Tal com va succeir en el Madrid galàctic i en el Barça de l’anterior campanya, els jugadors del Sevilla hauran d’evitar caure en la relaxació i en l’autocomplaença i pensar que amb allò que han fet ja n’hi ha prou. De totes maneres, el club andalús té encara dues grans motivacions: lluitar pel títol de Lliga i fer-ho força bé a la Lliga de Campions.

Possible onze tipus: Palop, Alves, Navarro, Escudé, Dragutinovic, Navas, Poulsen, Renato, Adriano, Kanouté i Luis Fabiano.
Altres tres jugadors bàsics: Mosquera, Keita i Koné.
Entrenador: Juande Ramos.

VALÈNCIA CF

El més positiu: un conjunt molt equilibrat

El quadro valencianista no té cap tipus de fissura des de la porteria fins a la davantera. Porters amb experiència, defensa sòlida, malgrat la baixa d’Ayala (Saragossa), centre del camp molt complet, amb tècnica i força, i davantera hàbil i eficaç.

El més negatiu la pressió de Quique

Quique Sánchez Flores ja té la llibertat que tant desitjava arran de la marxa del secretari tècnic Amedeo Carboni, amb el qual mantenia unes relacions força tenses. Malgrat no tractar-se de campanyes dolentes, les dues temporades de Quique a Mestalla han quedat lluny de l’enyorat treball de Rafa Benítez i una part de l’afecció ja ha mostrat les seves diferències amb l’entrenador. Sens dubte, Quique se la juga i l’exercici no ha començat gens bé.

Possible onze tipus: Cañizares, Miguel, Helguera, Marchena, Moretti, Joaquín, Albelda, Baraja, Vicente, Silva i Villa.
Altres tres jugadors bàsics: Albiol, Angulo i Morientes.
Entrenador: Quique Sánchez Flores.