GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: KARL-HEINZ RUMMENIGGE

País: Alemanya.
Any de naixement: 1955.
Lloc de naixement: Lippstadt.
Demarcació: davanter.
Clubs: Bayern München, Internazionale FC i Servette Ginebra.
Eurocopes disputades: Iugoslàvia 1976, Itàlia 1980 i França 1984.
Mundial disputats: Argentina 1978, Espanya 1982 i Mèxic 1986.
Principals títols personals: 2 Pilotes d’Or i millor jugador de l’Eurocopa 1980.
Títols de clubs: 2 Lligues Alemanyes, 2 Copes Alemanyes, 2 Copes d’Europa i 1 Copa Intercontinental.
Títols de seleccions: 1 Eurocopa.

El Millor: millor futbolista alemany dels 80

Potser la història no el recorda com a altres mites del futbol alemany, com són l’exemple de Fritz Walter, Uwe Rahn, Uwe Seeler, Franz Beckenbauer, Gerd Müller o Lothar Matthäuss, però es pot afirmar que Karl - Heinz Rummenigge va ser el millor futbolista germànic dels 80, malgrat coincidir aquella dècada amb fantàstics jugadors com Harald Schumacher, Paul Breitner, Bernd Schuster o el mateix Matthäuss.

El pitjor: no aconseguir el Mundial malgrat jugar-ne dues finals

Alemanya ha conquistat tres campionats mundials, però Rummenigge no ha coincidit en cap malgrat disputar-ne dues. A Espanya 1982 va perdre davant Itàlia i quatre anys més tard, a Mèxic, va caure contra Argentina. Curiosament, el davanter es va perdre per molt poc els certàmens de 1974, jugat precisament a Alemanya, i de 1990, organitzat per Itàlia, on la selecció germànica si que va obtenir el títol de campió.

BREU HISTÒRIA DELS MUNDIALS. ESPANYA 1982: EL DEFINITIU TRIOMF DE LA FORÇA SOBRE LA TÈCNICA

Espanya va rebre l’encàrrec d’organitzar el 13è mundial de la història en un certamen en què el torneig va incrementar els participants de 16 a 24. Els altres 23 equips que van arribar a la fase final d’aquella copa del món van ser Alemanya Federal, Algèria, Anglaterra, la campiona Argentina, Àustria, Bèlgica, Brasil, Camerun, El Salvador, Escòcia, França, Hondures, Hongria, Irlanda del Nord, Itàlia, Iugoslàvia, Kuwait, Nova Zelanda, Perú, Polònia, Txecoslovàquia, Unió Soviètica i Xile. Les principals absències van ser la bicampiona Uruguai i Holanda, la sots-campiona dels dos mundials anteriors.

La selecció espanyola, que estava dirigida per José Emilio Santamaría, va fer un torneig molt decebedor, una de les pitjors que mai hagi realitzat mai un equip amfitrió. El conjunt estatal va superar pels pèls la primera fase després d’empatar contra la debutant i modestíssima Hondures (1-1), de guanyar amb molts problemes Iugoslàvia (2-1) i de perdre davant Irlanda del Nord (1-0). En la segona fase va caure enfront Alemanya (2-1) i va empatar contra Anglaterra (0-0). Espanya quedava eliminada amb només una victòria en cinc partits.

A més a més de la pressió que sempre té una selecció local, Espanya va comptar amb el problema de tenir un equip on hi sobrava la típica fúria que tantes vegades ha caracteritzat la història del combinat estatal, però hi mancava una mica de tècnica i molt especialment ofici i mentalitat guanyadora. Luis Miguel Arkonada, José Antonio Camacho, José Ramón Alexanko, Rafael Gordillo, Jesús María Zamora, Juanito Gómez o Roberto López Ufarte eren alguns dels jugadors destacats d’aquell grup.

Altres notes importants del campionat van ser les sorprenents seleccions africanes, la decepció de la vigent campiona Argentina, les fantasies sense premi final de Brasil i França, el ressorgiment de Polònia o l’enorme ofici d’Itàlia i Alemanya.

El futbol africà va seguir creixent i, quatre anys després de la primera victòria d’un equip d’aquest continent, concretament de Tunísia, Algèria i Camerun van realitzar uns campionats esplèndids. Pel que fa als magrebins, van guanyar dos partits, el primer d’ells contra la potent Alemanya, i van oferir un futbol fantàstic. Quant als sub-saharians, els anomenats lleons indomables van romandre imbatuts, arran d’empatar els tres encontres, un d’ells davant Itàlia. Malgrat tot, cap de les dues seleccions va aconseguir superar la primera fase.

Argentina va arribar a Espanya amb el mateix seleccionador, César Luis Menotti, i un planter força semblant al del títol de 1978, amb el reforç de Diego Armando Maradona, considerat ja un dels millors futbolistes del món. Malgrat tot, els sud-americans, que van perdre el partit inaugural contra Bèlgica al Camp Nou de Barcelona, van quedar eliminats en la segona fase havent perdut tres partits dels cinc que van disputar.

Si el futbol portat a terme per Argentina va ser molt gris, pel contrari el joc de Brasil, amb Sócrates, Paulo Falcao o Zico, i França, amb Michel Platini, Jean Tygana o Alain Giresse, va ser extraordinari. Amb uns plantejaments ofensius i brillants, van aconseguir l’admiració de tot el món, però a tots dos conjunts els hi va mancar ofici respectivament davant Itàlia, en la segona lligueta, i Alemanya, en semifinals.

Com ha estat habitual al llarg de la història, Itàlia i Alemanya van demostrar grans dosis d’ofici, competivitat i mentalitat positiva. Els primers, que comptaven amb Enzo Bearzot de tècnic i amb homes com Dino Zoff, Gaetano Scirea, Giancarlo Antognoni o Paolo Rossi, van fer una primera fase horrible, en què no van assolir cap triomf, i van començar a funcionar durant la segona lligueta del campionat, on van derrotar Argentina i Brasil. El partit disputat entre italians i brasilers, que va tenir com a escenari el ja desaparegut estadi de Sarrià, va ser espectacular: els europeus, que fins llavors no havien fet gairebé res de positiu, van sorprendre la Canarinha amb un inspiradíssim Rossi, que va aconseguir un hat-rick. Més tard els transalpins van superar Polònia en semifinals, amb dos gols més del davanter llombard. Els polonesos, que havien fet un mundial fantàstic el 1974 i havien baixat el nivell el 1978, van tornar a realitzar el 1982, amb Zbigniew Boniek d’estrella, un excel·lent certamen.

Els alemanys, que tenien a Jupp Derwall de preparador i futbolistes com Harald Schumacher, Uli Stielike, Paul Breitner o Karl - Heinz Rummenigge, van realitzar durant tot el torneig un futbol gris, avorrit i molt tàctic, però aquest fet, com va succeir amb altres campionats de la selecció germànica, no va suposar un impediment perquè superessin una ronda rere l’altra. En semifinals en van imposar, en un matx memorable, a un gran combinat de França, malgrat que els gals van arribar a tenir un 3 a 1 favorable a la pròrroga. Alemanya va vèncer a la tanda de penals.

En la final, que es va portar a terme a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid, Itàlia va derrotar Alemanya per 3 a 1. Després d’una primera meitat sense gols, en la qual Antonio Cabrini va fallar un penal, els mediterranis van fer un gran segon temps i van marcar per mediació de Rossi, que amb sis gols va ser el màxim anotador del torneig, Marco Tardelli i Roberto Altobelli. Als darrers minuts, Breitner, l’únic jugador en haver marcat en dues finals diferents de Mundial, va fer el gol de l’honor alemany.

En un fet que s’intuïa des del Mundial de 1974, la força física anava agafant avantatge sobre la tècnica i la classe i al torneig de 1982 va ser una evidència el seu triomf definitiu.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: ROMÁRIO DA SOUZA

País: Brasil.
Any de naixement: 1966.
Lloc de naixement: Rio de Janeiro.
Demarcació: davanter.
Clubs: Vasco da Gama FC, PSV Eindhoven, FC Barcelona, Flamengo FC, València CF, Fluminense FC, FC Al Saad, de nou Flamengo, FC Miami, Adelaida United i una altra vegada Vasco da Gama.
Mundial disputats: Itàlia 1990 i Estats Units 1994.
Principals títols personals: 1 trofeu al millor jugador sud-americà, 1 FIFA World Player, millor jugador del Mundial 1994 i màxim golejador dels Jocs Olímpics 1988.
Títols de clubs: 2 Campionats Carioques, 2 Copes Guanabara, 1 Campionat Brasiler, 3 Lligues Holandeses, 1 Copa Holandesa, 1 Lliga Espanyola, 1 Supercopa Espanyola i 2 Copes Mercosur.
Títols de seleccions: 2 Copes Amèrica, 1 Mundial i 1 Copa Confederacions.

El Millor: l’any 1994

Va ser una any extraordinari per al davanter brasiler. Després de cinc temporades a Holanda, a les files del PSV, va fitxar pel Barça, club amb el qual va guanyar la Lliga, la quarta consecutiva del Dream Team de Johan Cruyff, va obtenir el trofeu Pichichi i va conquistar amb Brasil la Copa del Món, de la qual va ser elegit millor jugador. L’únic punt negatiu va ser perdre la Champions a Atenes.

El pitjor: la sortida del Camp Nou

Arran de conquistar al Mundial dels Estats Units, Romário va decidir allargar les seves vacances, no es va presentar als entrenaments del club català a la data prevista, va ser sancionar per Cruyff, llavors entrenador barcelonista, i ja no va repetir mai més el rendiment de la seva primera temporada al Camp Nou, l’única completa. El tècnic holandès va decidir donar-li la baixa al mercat d’hivern.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: OLYMPIACÒS

la temporada passada Ernesto Valverde (foto), l’home que va portar l’Espanyol a la final de la Copa de la UEFA el 2007, va decidir abandonar l’entitat catalana després d’una pèssima segona volta de Lliga. L’entrenador no va deixar massa clares quines eren les raons per les quals deixava Montjuïc, però molta gent semblava estar d’acord en què un dels motius de la seva decisió era degut a l’ambient del vestidor blanc-i-blau. Quan han passat uns nou mesos d’aquell fet, Valverde acaba d’aconseguir la Lliga de Grècia amb l’Olympiacòs i l’Espanyol és el cuer de la Lliga espanyola, amb la salvació gairebé impossible.

Tanmateix, els inicis del Txingurri al Pireu no van ser precisament fàcils: els blanc-i-vermells, contra tot pronòstic, van ser eliminats a la prèvia de la Champions League pel modest conjunt xipriota de l’Anorthosis, succés que va originar moltes crítiques al tècnic i fins i tot va aparèixer l’ombra d’una possible destitució. Pel contrari, el gran rival nacional de l’Olympiacòs, el Panathinaicòs, equip que any rere any és superat al campionat local, no només va superar aquella prèvia d’agost, sinó que a més va arribar fins als vuitens de final del torneig.

Pel que fa a la Lliga grega, malgrat un bon començament de competició del sorprenent PAOK de Salònica, ha tornat a ser un veritable passeig per a l’equip del Pireu, que, quan encara resten tres jornades per a la finalització del campionat, ja és matemàticament campió, sense que els citats Panathinaicòs i PAOK puguin ja fer res per superar-lo.

En el conjunt de Valverde hi destaquen el capità Djordjevic (el serbi és tota una institució al club), l’espanyol Óscar González, el brasiler Diogo, exintegrant del Real Madrid i Saragossa, l’argentí Galletti, exjugador del mateix Saragossa i l’Atlètico de Madrid, el polonès Zewlakow o els internacionals grecs Nikopolidis i Pasatzoglou.

BREU HISTÒRIA DELS MUNDIALS. ARGENTINA 1978: UNA ALTRA DICTADURA SATISFETA

La FIFA havia atorgat el segon Mundial de la història, celebrat el 1934, a Itàlia, que llavors es trobava en plena etapa feixista de Benito Mussolini. El 1978, l’estament internacional va tornar a cometre l’error de responsabilitzar el campionat a una altra dictadura, la que amb mà de ferro protagonitzava Jorge Salvador Videla a Argentina. A més del combinat sud-americà, s’hi van classificar la vigent campiona Alemanya Federal, Àustria, Brasil, Escòcia, Espanya, França, Holanda, Hongria, Iran, Itàlia, Mèxic, Perú, Polònia, Suècia i Tunísia. Les principals absències van ser la bicampiona Uruguai, que iniciava la seva llarga decadència, i Anglaterra, que en quedava fora per segon certamen consecutiu.

12 anys després de la seva decebedora actuació a Anglaterra, Espanya va tornar a un Mundial arran de prendre’s la revenja a la fase de classificació contra Iugoslàvia, la selecció que havia deixat fora l’equip espanyol del campionat disputat el 1974. Tanmateix, el combinat estatal, dirigit pel mític Laszlo Kubala, va fer un torneig força negatiu i va quedar eliminat en la fase de grups. Espanya va caure en el primer partit contra Àustria, una de les revelacions del certamen; va empatar enfront Brasil, matx que va passar a la història per un gran error de Julio Cardeñosa sol davant la porteria buida, i va vèncer Suècia, en una victòria que no va servir per seguir endavant.

Pel que fa a la resta de esquadres, cal destacar el paper de la selecció amfitriona que, després d’uns inicis molt complicats, va acabar guanyant el torneig amb força polèmica; el rendiment d’Holanda, en la qual continuaven homes com Ruud Krol, Johan Neesquens, Johnny Rep o Robby Rensenbrink, però no Johan Cruyff, i que va repetir la final de 1974 amb un joc molt menys brillant que el realitzat en terres alemanyes; un Brasil bastant gris, però que va arribar a tenir un peu a la final; una ressorgida Itàlia, després del sonat fiasco de quatre anys abans; la decepció d’Alemanya, que va disputar el campionat sense alguns dels protagonistes de 1974, com Franz Beckenbauer, Paul Breitner o Gerd Müller, o el progrés del futbol africà, aconseguint Tunísia la primera victòria mundialista d’una selecció d’aquest continent.

Quant a la segona fase de grups, els millors equips van ser, d’una banda, Holanda i Itàlia, i, d’altra banda, Argentina i Brasil. En el primer grup, molt igualat, Holanda va acabar superant Itàlia, una sorprenent Àustria i Alemanya, la qual va fer un torneig molt dolent i no va pair bé el canvi generacional. En l’altre grup la gran protagonista en va ser la polèmica: Polònia, més fluixa que en l’anterior mundial, i Perú ja estaven eliminades quan es va disputar l’última jornada, per la qual cosa Argentina i Brasil s’hi jugaven al pas a la final. La Canarinha va guanyar el seu partit contra els polonesos i obligava els locals, que actuaven més tard, a vèncer Perú per quatre gols de diferència. En un encontre molt estrany, que va aixecar grans suspicàcies, l’equip entrenat per César Luis Menotti va vèncer per 6 a 0, en un matx horrible del porter peruà Ramón Quiroga, curiosament nascut a Argentina.

La final es va jugar a l’estadi Monumental River Plate de Buenos Aires, amb un ambient apassionant i espectacular. Argentina es va avançar amb un gol del llavors jugador del València Mario Alberto Kempes, màxim anotador del torneig; Dick Nanninga, un home que va entrar en el segon temps, va igualar el xoc i la gran estrella holandesa, Rensenbrink, va fallar un gol molt clar en els últims minuts del temps reglamentari. En la pròrroga, de nou Kempes i Ricardo Daniel Bertoni, que fitxaria poc després pel Sevilla, van situar el 3 a 1 final. La cruenta dictadura argentina va viure el seu millor dia.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS PROBABLES RIVALS DEL FC BARCELONA ALS QUARTS DE FINAL

Demà se celebra el sorteig de quarts de final de la Lliga de Campions. Els adversaris que li poden tocar al Barça, en un ordre del més al menys difícil segons la meva opinió, són els següents:

Manchester United

Entrenador: Alex Ferguson.
Estrella: Cristiano Ronaldo.

Potser el Manchester no té un estil que li vagi tan malament al Barça com, per exemple, el del Liverpool, però penso que és el pitjor contrincant que pot tenir el club blaugrana en quarts de final. Els anglesos, vigents campions del torneig, segueixen comptant amb un centre del camp i una davantera extraordinàries i, a més, han millorat molt la línia defensiva, històricament la seva part més feble.

Liverpool FC

Entrenador: Rafael Benítez.
Estrella: Steven Gerrard.

Els sistemes i les tàctiques de Rafa Benítez, com s’ha demostrat en les seves etapes d’entrenador del València i el mateix Liverpool, se li acostumen a indigestar al Barcelona, que té força problemes per obrir línies defensives fèrries i ordenades. A més, els anglesos disposen de jugadors molt perillosos al contraatac, com són els casos de Gerrard, Kuyt, Babel o Fernando Torres.

Chelsea FC

Entrenador: Gus Hiddink.
Estrella: Frank Lampard.

Sembla que l’entitat d’Stamford Bridge ha millorat força el seu futbol i els seus resultats des del canvi de Luiz Felipe Scolari per Gus Hiddink. No obstant, molt probablement al Barça li vagi millor el sistema tàctic del preparador holandès, caracteritzat pel joc ofensiu, que no pas el del brasiler. El Chelsea té un planter molt complet, en el qual hi destaquen homes com Cech, Terry, Lampard o Anelka.

Bayern Munic

Entrenador: Jürgen Klinsmann.
Estrella: Frank Ribéry.

L’equip bavarès no es troba, ni molt menys, en el seu millor moment de la història, no fa res espectacular a la Lliga de Campions des del seu darrer títol el 2001, porta una campanya molt irregular i el seu tècnic, Jürgen Klinsmann, està rebent moltes crítiques. No obstant, pot tractar-se d’un rival dur per al Barça, a qui històricament no se li donen gens bé els alemanys.

Arsenal FC

Entrenador: Arsène Wenger.
Estrella: Cesc Fàbregas.

Sense possibilitats de lluitar per la Premier League, sembla que els londinencs es concentraran de manera especial en la Champions League, tal com va succeir fa tres anys quan van arribar a la final, la qual van perdre precisament davant el Barcelona. El principal problema de l’esquadra d’Arsène Wenger es la gran joventut que té la seva plantilla, la inexperiència de la qual pot passar factura en moments decisius.

Vila-real CF

Entrenador: Manuel Pellegrini.
Estrella: Marcos Senna.

És cert que el Vila-real és un equip que li ha donat força disgustos al Barça durant les darreres temporades i que l’any passat els castellonencs van quedar per davant dels catalans a la Lliga, però un duel internacional requereix una mentalitat diferent i el Barça té molta més experiència en campionats continentals. No obstant, no seria un rival gens senzill per als de Pep Guardiola.

FC Porto

Entrenador: Jesualdo Ferreira.
Estrella: Lucho González.

No tinc cap dubte que, sempre parlant a priori, els portuguesos serien el rival més assequible del club blaugrana. És cert que el Porto, de la mà de Jesualdo Ferreira, ha superat la “travessa pel desert” després de l’èxode que hi va haver arran de guanyar la Lliga de Campions de l’any 2004, però els dragoes continuen encara molt lluny d’aquell fantàstic bloc entrenat per José Mourinho.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: GIANNI RIVERA

País: Itàlia.
Any de naixement: 1943.
Lloc de naixement: Alessandria.
Demarcació: centrecampista.
Clubs: FC Alessandria i SC Milan.
Eurocopes disputades: Itàlia 1968.
Mundial disputats: Xile 1962, Anglaterra 1966, Mèxic 1970 i Alemanya Federal 1974.
Principals títols personals: 1 Pilota d’Or.
Títols de clubs: 3 Lligues Italianes, 4 Copes Italianes, 2 Copes d’Europa, 2 Recopes i 1 Copa Intercontinental.
Títols de seleccions: 1 Eurocopa.

El Millor: per molts el millor futbolista italià de la història

Itàlia ha tingut, al llarg de la seva brillant història, futbolistes del calibre de Giusseppe Meazza, Giancinto Facchetti, Sandro Mazzola, Antonello Riva, Dino Zoff, Paolo Rossi, Franco Baresi o Paolo Maldini, però Gianni Rivera, conegut amb el sobrenom dIl Bambino di Oro, va ser elegit el millor jugador italià de tots els temps. En el seu palmarès cal destacar les dues Copes d’Europa amb el Milan, club al qual sempre va ser fidel.

El pitjor: no guanyar el Mundial

Gianni Rivera va conquistar molts títols internacionals, com les dues Copes d’Europa descrites o l’Eurocopa assolida a Roma el 1968, però sempre se li va resistir el Mundial. El migcampista va disputar quatre Copes del Món i Itàlia només va estar a l’altura de les circumstàncies a Mèxic 1970, quan va perdre la final contra Brasil, que llavors comptava amb un equip pràcticament imbatible.

BREU HISTÒRIA DELS MUNDIALS. ALEMANYA FEDERAL 1974: L’OFICI GUANYA LA FANTASIA

La República Federal Alemanya va ser l’encarregada d’organitzar la desena edició de la Copa del Món, per a la qual també s’hi va classificar la veïna República Democràtica Alemanya, en l’únic torneig que va disputar aquest desaparegut estat. Els altres 14 conjunts que van jugar el certamen van ser Argentina, Austràlia, la tricampiona Brasil, Bulgària, Escòcia, Haití, Holanda, Itàlia, Iugoslàvia, Polònia, Suècia, Uruguai, Xile i Zaire, primer país de l’Àfrica sub-sahariana en classificar-se per a un mundial. Espanya es va quedar fora una altra vegada després de perdre un partit de desempat, jugat a Frankfurt, contra Iugoslàvia, mentre Anglaterra, eliminada per la sorprenent Polònia, en va ser la gran absència.

En primer lloc cal destacar, durant la primera fase del torneig, el primer i únic enfrontament de la història entre les dues alemanyes, el qual va finalitzar amb la sorprenent victòria de la República Democràtica, encara que els occidentals es van classificar com a segons de grup per darrere dels seus veïns.

En segon lloc cal significar l’excel·lent rendiment que van tenir les seleccions d’Holanda i Polònia. Els primers, amb Johan Cruyff com a gran estrella i altres grans jugadors com Ruud Krol, Johnny Rep, Johan Neesquens o Robby Rensenbrink, van fer un joc excel·lent batejat com a futbol total, mentre els segons, vigents campions olímpics i amb futbolistes com Kasimierz Deyna o Grzegorz Lato, màxim anotador del campionat, van impressionar amb un estil que fusionava tècnica i força.

En tercer lloc cal parlar també de la República Federal Alemanya, Brasil i Itàlia. La selecció local, que dos anys abans havia aconseguit a Brussel·les l’Eurocopa, va mostrar novament les seves principals virtuts, com eren l’ofici o la força física, amb jugadors importants com Sepp Maier, Franz Beckenbauer, Paul Breitner, Uli Höness o Gerd Müller. Pel que fa als brasilers, la canarinha, ja sense el gran Pelé, va ser una de les decepcions del torneig, malgrat que encara comptaven amb homes interessants com Jairzinho o Rivelino. Finalment, els italians, finalistes el 1970 i en ple canvi generacional, van ser incapaços de superar la fase inicial.

Alemanya Federal, la qual dirigia el veterà Helmut Schön, Holanda, entrenada pel mític Marinus Michels, Polònia i Brasil van ser els equips que es van jugar el pas a la final. D’una banda els alemanys ho van passar força malament contra Polònia, però amb ofici i caràcter van acabar guanyant el partit (1-0). D’altra banda, una magnífica Holanda es va desfer de la campiona Brasil (2-0).

L’estadi Olímpic de Munic va ser la seu de la final, en la qual s’enfrontaven dos conceptes futbolístics molt diferents: la força alemanya i la fantasia holandesa. En el primer minut de partit, Cruyff es va escapar del seu ferri marcador Berti Vogts i va ser objecte de penal, que va transformar Neesquens. No obstant, el defensa alemany va controlar molt bé l’estrella neerlandesa la resta del matx i això ho va acabar pagant el combinat taronja. Breitner, també de penal, va igualar i, naturalment, Müller va aconseguir el gol (a la foto) que donava la segona corona mundial a Alemanya.

AQUELLA TRISTA FINAL DE 1984

El pròxim 13 de maig, FC Barcelona i Athletic Club de Bilbao, els clubs que més cops han guanyat el trofeu, disputaran la final de la Copa del Rei, fet que no succeïa des de 1984, quan els biscaïns van conquistar el seu últim títol.

Fins a aquella època, les entitats catalana i basca havien estat sempre molt unides i fins i tot m’atreviria a dir que agermanades. Llavors no era estrany que un afeccionat del Barça reconegués que el seu segon equip era l’Athletic. No obstant, tot va canviar, de forma temporal, quan Javier Clemente es va fer càrrec de la institució de San Mamés l’any 1981. Les declaracions polèmiques i explosives de l’entrenador de Barakaldo mai van agradar als seguidors del Camp Nou, que també van quedar molt enutjats per les greus lesions de Bernd Schuster i Diego Armando Maradona, totes dues produïdes després de duríssimes entrades del defensa de l’Athletic Andoni Goikoetxea.

Els prolegòmens de la final, que es va jugar a l’estadi Santiago Bernabéu només sis dies després que l’Athletic aconseguís el seu segon títol de Lliga consecutiu, van ser força polèmics, amb declaracions creuades de Clemente, d’una banda, i César Luis Menotti, i Diego Armando Maradona, llavors respectivament entrenador i estrella del Barça, d’una altra banda.

Pel que fa a la final, va tractar-se d’un partit molt avorrit i soporífer que es va decidir gràcies a un gol del davanter Endika en el minuts inicials del matx. Arran del gol, el Barça sempre es va veure impotent per superar el ferri sistema defensiu de l’Athletic i a penes va gaudir d’oportunitats per batre un jove Andoni Zubizarreta, que dos anys més tard fitxaria pel club català.

El més trist, però, va arribar quan l’àrbitre va assenyalar el final del partit: el migcampista Miguel Sola, que havia estat suplent aquella nit, va sortir de la banqueta de l’Athletic i va provocar Maradona, que seguidament va agredir el jugador navarrès. Posteriorment es va iniciar una violenta i patètica tangana, en la qual van prendre gran protagonisme jugadors com Migueli, Paco Clos i, evidentment, Goikoetxea.

Aquell va ser l’últim partit com a barcelonistes de Menotti, que va decidir marxar malgrat que el president Josep Lluís Núñez desitjava la seva continuïtat, i Maradona, que poques setmanes més tard fitxaria pels Nàpols.

A la foto, Clemente i els seus homes celebren un títol a les ries de Bilbao.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: LUIS SUÁREZ

País: Espanya.
Any de naixement: 1935.
Lloc de naixement: A Coruña.
Demarcació: centrecampista.
Clubs: Deportivo Coruña, FC Barcelona, Internazionale FC i UC Sampdoria.
Eurocopes disputades: Espanya 1964.
Mundial disputats: Xile 1962 i Anglaterra 1966.
Principals títols personals: 1 Pilota d’Or.
Títols de clubs: 2 Lligues Espanyoles, 2 Copes Espanyoles, 3 Lligues Italianes, 2 Copes d’Europa, 2 Copes de Fires i 2 Copes Intercontinentals.
Títols de seleccions: 1 Eurocopa.

El Millor: únic futbolista espanyol en guanyar la Pilota d’Or

El 1960, quan encara era jugador del FC Barcelona, club que va deixar un any més tard per fitxar per l’Inter de Milà, Luis Suárez va guanyar la Pilota d’Or (més tard també aconseguiria la de plata i la de bronze) i, encara avui, es tracta de l’únic jugador espanyol en haver assolit aquest trofeu, malgrat la qualitat de futbolistes posteriors com Raúl González, Xavi Hernández o Andrés Iniesta.

El pitjor: els Mundials

L’interior gallec va tenir etapes molt positives al Barça i l’Inter, amb qui va aconseguir dues Copes d’Europa. Pel que fa a la selecció espanyola, va conquistar la històrica Eurocopa de 1964, però en canvi no va tenir massa sort en les participacions en Copes del Món, on el combinat estatal no va superar la fase de grups ni a Xile, el 1962, ni a Anglaterra, el 1966.

BREU HISTÒRIA DELS MUNDIALS. MÈXIC 1970: BRASIL TRICAMPIONA

Mèxic es va convertir en el primer estat en organitzar una Copa del Món sense pertànyer a Europa o Amèrica del Sud. Amb el conjunt centre-americà es van classificar Alemanya Federal, la campiona Anglaterra, Bèlgica, Brasil, Bulgària, El Salvador, Israel, Itàlia, Marroc, Perú, Romania, Suècia, Txecoslovàquia, Unió Soviètica i Uruguai. Espanya, que estava passant per un mal moment produït per un canvi generacional, va ser eliminada en la fase prèvia per Bèlgica, mentre que Portugal, tercera en el certamen de 1966, també en va quedar fora.

El mundial disputat el 1970 és per a molts entesos i analistes el millor de la història, en el qual s’ha vist millor futbol i partits més espectaculars. Com a exemples d’això hi va haver una sensacional selecció brasilera liderada pel gran Pelé (a la foto alçat pel seu company Jairzinho), la qual es va proclamar tricampiona; un dels més grans equips que hagin tingut mai els combinats d’Itàlia i Alemanya Federal i, concretament, la semifinal que van jugar aquests dos darrers conjunts és un dels xocs més recordats de la història.

Cal també destacar la presència de les seleccions del Salvador, primer equip de l’Amèrica Central, exceptuant Mèxic, en participar en un campionat mundial; d’Israel, en l’única ocasió fins el moment en què el conjunt hebreu ha jugat una copa del món, i de Marroc, segon país africà en arribar a una fase final, després de l’aïllada participació d’Egipte el 1934. Les esquadres més modestes es començaven a fer un lloc en els mundials, malgrat que el seu rendiment era encara bastant fluix.

Brasil només comptava amb dos representants dels equips que havien conquistat els mundials de 1958 i 1962: el ja citat Pelé i Zagallo, que el 1970 exercia de seleccionador i va ser el primer home en aconseguir el títol tant en la faceta de futbolista com en la de tècnic. A la Canarinha hi jugaven també altres homes de la importància del capità Carlos Alberto, Jairzinho, que va marcar en tots els partits del torneig, Gérson, Tostao o Rivelino. Després de superar en quarts de final Anglaterra, la seleçao es va imposar en semifinals a Uruguai per 3 a 1, en la que podríem anomenar la revenja, 20 anys més tard, del “maracanazo”.

Itàlia i Alemanya Federal van protagonitzar l’altra semifinal, d’una emoció i espectacularitat indescriptibles. Els italians comptaven amb històrics futbolistes com Sandro Mazzola, Antonello Riva o Gianni Rivera, mentre els germànics tenien a homes com Franz Beckenbauer o Gerd Müller. Els mediterranis es van avançar en el marcador, però els alemanys, fidels al seu estil, van igualar al darrer minut i van forçar la pròrroga. El que va passar ens els 30 minuts afegits va ser un fet excepcional: Alemanya va marcar primer i, donat l’ofici que tenia aquella selecció per mantenir resultats favorables, semblava que pràcticament sentenciava el xoc, però res més lluny de la realitat. Italia va remuntar, els alemanys van tornar a igualar i finalment Rivera va aconseguir el 4 a 3 definitiu.

La final, que va tenir com a escenari l’estadi Azteca de la capital mexicana, va ser molt clara i a penes va comptar amb emoció. Brasil es va avançar amb un gol de cap de Pelé i Roberto Boninsegna va empatar, donant una escletxa d’esperança a Itàlia. No obstant, no va ser més que un miratge perquè Gérson, Jairzinho i Carlos Alberto van situar el 4 a 1 final. Aquella Brasil es per a molts el millor equip que mai hagi existit, mentre que alguns opinen que la Itàlia de llavors és la més gran de la història, fins i tot més que els quatre conjunts que han assolit la corona mundial.

S’HAURIA D’HAVER RENUNCIAT A LA COPA DEL REI ?

La Copa del Rei és un títol històric i el més antic dels que es disputen a l’estat espanyol, amb una vigència gairebé de tres dècades superior a la del campionat de Lliga. No obstant, des de que la UEFA va decidir que els quatre primers classificats del torneig de la regularitat disputessin la Champions League, sembla ser que els equips grans no li donen la importància al trofeu que li atorgaven fa uns anys. La prova la tenim en els campions de l’actual dècada, que han estat Espanyol i Saragossa, amb dos títols cada un, i Deportivo, Mallorca, Betis, Sevilla i València, que han guanyat en una ocasió el campionat. Per tant, ni Real Madrid, que no conquista el torneig des de 1993, ni FC Barcelona, que ni tan sols ha jugat cap final en l’actual decenni, han assolit el títol.

Tanmateix, pel que fa a l’actual temporada, Pep Guardiola ha mostrat un gran interès per la Copa del Rei i el club blaugrana ha hagut de disputar una gran quantitat de partits durant el mes de gener, mentre el Madrid només havia de jugar els caps de setmana després de la seva sorprenent eliminació davant el Real Unión de segona divisió B.

Actualment el Barça està passant pel moment més delicat de l’exercici actual, amb tres encontres de Lliga consecutius sense conèixer la victòria i havent perdut els dos últims. Un confortable avantatge de 12 punts sobre el Madrid s’ha convertir en un exigu coixí de només quatre punts. Poden ser vàries les raons del que podríem anomenar com una mini crisi, entre les quals es troben l’estrès psicològic, certa autocomplaença, la baixa forma d’homes clau com Valdés, Márquez, Xavi o Messi, la lesió d’Iniesta, les noves declaracions polèmiques d’Eto’o o el fet que els contraris comencin a saber com aturar les tàctiques de Guardiola, sense oblidar la gran ratxa de resultats del Madrid de Juande Ramos. No obstant, la principal raó d’aquesta petita davallada podria obeir al desgast físic pel gran número de xocs que han jugat els futbolistes del Barça.

S’hauria d’haver renunciat a la Copa del Rei ? Rotundament no. Tanmateix, comentat això, penso que Guardiola hagués d’haver fet alienacions molts diferents a les del campionat de Lliga, corrent el risc de l’eliminació. És veritat que ha fet rotacions, però potser no han estat suficients perquè l’equip pogués aguantar un ritme trepidant. Personalment hagués fet jugar homes que a penes tenen minuts a la Lliga com Pinto, Jorquera, Cáceres, Sylvinho, Vìctor Sánchez, Gudjonsen, Mario o Bojan, reforçats amb jugadors del filial, donant repòs absolut a Valdés, Alves, Márquez, Puyol, Piqué, Abidal, Touré, Xavi, Busquets, Keita, Iniesta, Messi, Eto’o i Henry.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: PAOLO ROSSI

País: Itàlia.
Any de naixement: 1956.
Lloc de naixement: Prato.
Demarcació: davanter.
Clubs: FC Como, FC Vicenza, FC Perugia, Juventus FC, AC Milan i Verona Hellas.
Mundial disputats: Argentina 1978 i Espanya 1982.
Títols personals: 1 Pilota d’Or, millor jugador del Mundial 1982 i màxim golejador del Mundial 1982.
Títols de clubs: 2 Lligues Italianes, 1 Copa Italiana, 1 Copa d’Europa, 1 Recopa i 1 Supercopa d’Europa.
Títols de seleccions: 1 Mundial.

El Millor: el Mundial 1982

Poc s’esperava de Paolo Rossi al Mundial de 1982 perquè acabava de sortir d’una sanció per participar en un afer d’apostes clandestines. No obstant, després d’una primera fase gris, el davanter va explotar en el partit de la segona lligueta contra Brasil, aconseguint un hat - trick. Més tard va fer dos gols en semifinals davant Polònia i va obtenir de les anotacions a la final enfront Alemanya, que Itàlia va guanyar per 3 a 1.

El pitjor: les apostes clandestines

Poc després de realitzar un gran mundial a Argentina el 1978, en què Itàlia va acabar quarta, Rossi i altres jugadors importants de l’Scudetto, entre els quals es trobava el mític porter Enrico Albertossi, van ser castigats per participar en un fosc afer d’apostes il·legals. El punta, que acabava de firmar pel Juventus, va romandre dos anys apartat dels terrenys de joc.

BREU HISTÒRIA DELS MUNDIALS. ANGLATERRA 1966: ELS INVENTORS DEL FUTBOL S’ENDUEN EL TÍTOL AMB POLÈMICA

Els inventors del futbol van ser els encarregats d’organitzar el mundial de l’any 1966, en el qual també van competir els equips d’Alemanya Federal, Argentina, Brasil, Bulgària, Corea del Nord, Espanya, França, Hongria, Itàlia, Mèxic, Portugal, Suïssa, Unió Soviètica, Uruguai i Xile.

Espanya va repetir, per primer cop en la seva història, participació en el torneig, però tal com li va succeir quatre anys abans a Xile, el rendiment de l’equip va ser molt decebedor, malgrat arribar a terres angleses com a vigents campions d’Europa i amb un planter excel·lent de futbolistes, com Joaquín Peiró o Luis Suárez, l’únic jugador espanyol en guanyar la pilota d’or. La selecció estatal va iniciar el certamen perdent contra Argentina (1-0), va vèncer després Suïssa (2-1) i va caure finalment davant Alemanya (2-1), quedant una altra vegada eliminada en la fase de grups.

Fins a aquest mundial, els equips que pertanyien a continents o sub-continents que no corresponien ni a Europa ni tampoc a Amèrica del Sud, i que havien participat en campionats de la Copa del Món, havien tingut generalment un rendiment força pobre. Tot va començar a canviar amb Corea del Nord el 1966, on els asiàtics van derrotar i eliminar la bicampiona Itàlia, van superar la primera fase i van tenir contra les cordes, en quarts de final, la selecció portuguesa, l’altra gran revelació del certamen.

Precisament Portugal, que debutava en una copa del món, va ser una altra de les sensacions del torneig. L’equip lusità, en el qual destacava el davanter moçambiquès Eusebio, va fer un campionat extraordinari i només va sucumbir en semifinals contra Anglaterra (2-1). La selecció amfitriona comptava amb un fantàstic planter de futbolistes en el qual s’hi trobaven el capità Bobby Moore (a la foto amb el trofeu), el dur Nobby Stiles, Jackie Charlton, el llegendari Bobby Charlton, Martin Peters, Alan Ball o Geoffrey Hurst. En l’altra semifinal, Alemanya Federal, amb jugadors com Karl - Heinz Schlessinger, un jove Franz Beckenbauer, Helmut Haller o el golejador Uwe Seeler, va vèncer, també per 2 a 1, la Unió Soviètica, que per primer cop arribava, igual que Anglaterra, a una penúltima ronda mundialista.

La final, jugada a l’estadi de Wembley, a Londres, va ser un dels partits més emocionants, però també més polèmics, de la història de la Copa del Món. Haller va avançar el conjunt alemany, però Anglaterra va remuntar amb els gols de Hurst i Peters. Quan semblava que els locals aconseguirien el títol en el temps reglamentat, en l’últim minut va arribar l’empat mitjançant Schlessinger, que va forçar la pròrroga. A la primera part del temps extraordinari hi va tenir lloc la jugada clau: Hurst va enviar un tir al travesser i més tard la pilota va picar a les immediacions de la línia que marcava la porteria alemanya. L’àrbitre va donar el gol, però encara avui no s’ha pogut descobrir si l’esfèric realment va entrar. Posteriorment, de nou Hurst, l’únic futbolista en obtenir un hat-trick en una final de Mundial, va marcar i va situar el 4 a 2 final favorable als anglesos.