ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA (17): TURQUIA

 

Si a Europa, i fins i tot al món, existeix una selecció irregular, capaç del millor i també del pitjor, aquesta és Turquia. Els otomans van ser tercers al Mundial de l’any 2002, la seva segona participació en una Copa del Món, i, sis anys més tard, van disputar també les semifinals de l’Eurocopa, però s’han quedat en la majoria de les casos fora de les fases finals de les grans competicions.

A les ordres del tècnic Senol Gunes, Turquia compta amb varis futbolistes que actuen en les grans lligues europees, com en són exemple el defensa Demiral (Juventus FC), els centrecampistes Çalhanoglu (AC Milan), Yokuslu (RC Celta) i Yazici (Lilla Metropôle) i els davanters Yilmaz (Lilla Metropôle), Under (Leicester City), Tosun (Everton FC) i Unal (Getafe CF). D’aquets homes, cal destacar l’experiència de Çalhanoglu i la gran campanya que estan realitzant al Lilla, líder de la Ligue 1 francesa, Yazici i Yilmaz.

Atès que Turquia és un equip amb constants alts i baixos, és difícil poder predir les seves possibilitats en el pròxim Europeu, però es pot almenys assegurar que no superar la fase de grups constituiria un clar fracàs i que anar més enllà dels quarts de final sembla realment molt complicat.

 A la foto, Çalhanoglu.

QUIN HAURIA DE SER EL FUTUR DEL BARÇA ?

 

El pròxim 7 de març, el FC Barcelona tindrà nou president, Joan Laporta, Víctor Font o Toni Freixa, que, al meu parer, haurien de portar a terme les següents accions.

Apostar pels joves. Juntament amb el porter Marc André ter Stegen, jugadors com Serginho Dest, Óscar Mingueza, Ronald Araujo, Frenkie de Jong, Pedri González o Francisco Trincao haurien de constituir la columna vertebral del Barça.

Confiar amb els joves del filial. Seria adient ascendir al primer equip promeses com Ilaix Moriba, Konrad de la Fuente o Àlex Collado.

Donar la baixa a tots els veterans. Futbolistes com Gerard Piqué, Jordi Alba o Sergio Busquets haurien de posar punt i final a la seva magnífica experiència al Camp Nou, si és necessari amb la carta de llibertat, perquè el seu cicle ja ha passat i per estalviar-se les seves fitxes elevadíssimes.

Deixar marxar Leo Messi. Des del passat estiu, la idea de Messi és abandonar el club de tota la seva carrera professional i, encara que pogués reconsiderar el seu pensament en cas, per exemple, que Laporta guanyés les eleccions, crec que el nou Barça hauria de començar sense la presència de l’estrella argentina, el millor futbolista de la història de la societat catalana.

Contractar un entrenador que aposti clarament per la filosofia. En sap greu perquè li tinc una gran estima, però penso que Ronald Koeman, que és un preparador apte per realitzar una transició, potser no hauria de ser la persona que ocupés la banqueta del Camp Nou la pròxima temporada. El següent tècnic hauria de tenir clar que no es pot prescindir de la filosofia que fa més de tres dècades Johan Cruyff va instaurar al club.

Prestar atenció a les oportunitats del mercat. Donada la crisi econòmica que viu la institució barcelonista, la nova secretaria tècnica hauria d’estar pendent de joves amb futur o de futbolistes que acabin contracte, com és el cas d’Èric Garcia (foto), o els hi quedi només una any de vigència.

Evitar els fitxatges de galàctics. Penso sincerament que, amb l’actual conjuntura econòmica de l’entitat catalana, malgrat el que ha comentat Freixa els últims dies, és inviable fitxar homes com Kylian Mbappé o Erling Haaland.

Compensar i equilibrar la plantilla. El Barça hauria de comptar amb dos futbolistes de confiança per a cada demarcació i equilibrar un equip molt descompensat.

Aconseguir un òptim nivell físic. Perquè el Barça torni a pressionar intensament o moure la pilota amb rapidesa, és essencial comptar amb una preparació física adient, cosa que seria possible sobretot sense la presència de les “vaques sagrades” actuals.

Retornar la mentalitat guanyadora a l‘equip. Sens dubte, després de tants desastres europeus, l’actual conjunt blaugrana no compta amb una mentalitat positiva per afrontar els grans encontres. Seria necessari tornar a implantar un caràcter guanyador com, per exemple, el de la gloriosa època de Pep Guardiola i Tito Vilanova.

POTSER ELS FUTBOLISTES TAMBÉ TENEN LA CULPA, NO ?

 

El FC Barcelona ha patits els últims quatre anys set humiliants derrotes a la Lliga de Campions: contra el París Saint – Germain (PSG) al Parc dels Prínceps (4 – 0), davant el Juventus a Torí (3 – 0), enfront el Roma a l’estadi Olímpic de la capital italiana (3 – 0), contra el Liverpool a Anfield (4 – 0), enfront el Bayern de Munic a Lisboa (8 – 2) i al Camp Nou davant Juventus (0 – 3) i PSG (1 – 4).

Tres dels entrenadors d’aquests desastres, Luís Enrique Martínez, Ernesto Valverde i Quique Setién, ja no hi són, com tampoc el president de les cinc primeres derrotes, Josep Maria Bartomeu, que va dimitir la passada tardor, però en canvi han estat en tots o pràcticament tots els enfonsaments Marc André ter Stegen, Sergi Roberto, Gerard Piqué, Jordi Alba, Sergio Busquets i Leo Messi. Potser també tenen part de culpa, no ?

Ter Stegen és un gran porter, però potser no tant com alguns analistes i afeccionats sostenen; Roberto i Alba no compten amb la regularitat i la constància necessàries i el segon porta molts anys sense una competència clara a la plantilla; Piqué sembla més pendent dels seus negocis privats que del futbol i la sensació és que els seus companys no se’l creuen com a líder; Busquets continua estancat i porta una tralla de partits tremenda, tant amb el Barça com amb la selecció espanyola, i Messi segueix capcot i enfonsat davant les derrotes, cosa que no ajuda en absolut a la resta de l’equip, sobretot als futbolistes més joves.

A la foto, els jugadors del PSG celebren un dels gols en l’últim desastre del Barça a Europa.

PARAL·LELISME ENTRE EL REAL MADRID DE LA QUINTA DEL BUITRE I EL BARÇA DELS ÚLTIMS ANYS

 

El FC Barcelona acaba de patir al Camp Nou contra el París Saint – Germain (PSG) la seva setena humiliació europea només en quatre anys. El conjunt de Mauricio Pochettino va destrossar el de Ronald Koeman per un inapel·lable 1 a 4 i deixa pràcticament eliminat el bloc català als vuitens de final de la Champions League.

Observo un clar paral·lelisme entre el Real Madrid de la Quinta del Buitre, equip que va meravellar durant el segon lustre de la dècada dels 80 i va entrar en decadència durant el decenni següent, i el Barça dels últims anys.

L’anomenada Quinta del Buitre la van formar els futbolistes Manolo Sanchis, Michel González, Rafa Martín Vázquez, Emilio Butragueño i Ángel Pardeza, tot i que aquest últim va marxar aviat per fitxar pel Real Saragossa. Aquells jugadors, a les ordres dels tècnics Luis Molowny, Leo Beenhacker i John Toshack, van mostrar una imatge extraordinària amb la consecució de cinc campionats de Lliga, tots consecutius; una Copa del Rei, una Supercopa d’Espanya i dues Copes de la UEFA, tot i que sempre se’ls hi va resistir la Copa d’Europa.

Van ser homes que van mostrar un magnífic rendiment mentre van estar acompanyats de futbolistes més veterans com Paco Buyo, Chendo Porland, Antonio Maceda, José Antonio Camacho, Ricardo Gallego, Juanito Gómez, Jorge Valdano, Carlos Santillana o Hugo Sánchez, però quan alguns d’aquests jugadors es van retirar i els representants de la Quinta van convertir-se en els integrants de la plantilla amb més experiència, va arribar una crisi que va coincidir amb l’eclosió al Barça del Dream Team de Johan Cruyff.

Gerard Piqué, Sergio Busquets i Leo Messi van ser protagonistes del millor Barça de la història, el dirigit per Pep Guardiola, que va conquistar, només en quatre anys, tres Lligues, dues Copes del Rei, tres Supercopes d’Espanya, dues Lligues de Campions, dues Supercopes d’Europa i dos Mundials de Clubs, destacant el triplet de la campanya inicial, i ho van continuar sent durant els èxits en els períodes del desaparegut Tito Vilanova, quan es va guanyar la Lliga dels 100 punts, i de Luis Enrique Martínez, que la primera temporada va assolir el segon triplet Lliga / Copa del Rei / Champions League.

Els tres futbolistes citats actuaven llavors sota el lideratge d’homes com Víctor Valdés, Carles Puyol, Éric Abidal, Xavi Hernández, Andrés Iniesta o David Villa, però quan el central i mig centre catalans i el davanter argentí s’han convertit en els veterans del planter, el Barça, sobretot a Europa, ha naufragat.

En resum, penso que Busquets i Messi no tenen la capacitat d’actuar com a líders i que a Piqué, tot i que pot tenir aquesta aptitud, no se’l creuen els companys per diferents motius, els mateixos que potser li van impedir al seu dia ser elegit com un dels capitans de l’equip.

A la foto, d’esquerra a dreta, Sergi Roberto, Leo Messi, Sergio Busquets i Gerard Piqué, els quatre capitans del Barça

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA (16): SUÈCIA

 

No crec que Suècia compti, ni molt menys, amb el millor equip de la seva història i, a més a més, ja fa anys que la seva estrella, i segurament el millor futbolista suec de tots els temps, el davanter de l’AC Milan Ibrahimovic, va decidir abandonar el combinat escandinau, però la selecció nòrdica va classificar-se, després d’eliminar Itàlia a la repesca, per al Mundial de Rússia, on va arribar als quarts de final, i estarà present en la fase final de la pròxima Eurocopa.

El seleccionador Janne Andersson, tot i que no disposi d’una estrella a nivell mundial, compta amb futbolistes de gran qualitat com Olsen (Everton FC), Lastig (AIK Solna), Lindelöf (Manchester United), Larsson (AIK Solna), Forsberg (Red Bull Leipzig), Kulusevski (Juventus FC), Ekdal (UC Sampdoria), Berg (FC Kasnodar), Isak (Real Sociedad) i Quaison (FSV Magúncia 05). En els casos del central Lindelöf i el centrecampista Forsberg, ja porten bastants anys mostrant un gran rendiment a la Premier League i la Bundesliga respectivament.

El conjunt escandinau arribarà al pròxim campionat d’Europa com a candidat a equip revelació, com ja ho va ser a la darrera Copa del Món, on en la fase inicial va deixar enrere la llavors vigent campiona Alemanya, però una classificació més enllà dels quarts de final sembla molt complicada.

A la foto, Isak.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER A L’EUROCOPA (15): RÚSSIA

 

Ara fa uns dos anys i mig, Rússia va exercir d’amfitriona a la Copa del Món i, encara que el joc no va ser massa convincent i l’equip va evidenciar alguns problemes importants, va ser capaç d’eliminar Espanya als vuitens de final i posar-li les coses molt complicades a la després finalista Croàcia als quarts de final.

El seleccionador Stanislav Txertxesov compta amb una relació de futbolistes bastant modesta, doncs no es tracta de cracks de categoria mundial i en la qual la majoria dels seus integrants disputen la lliga local, encara força menys competitiva que les principals competicions europees. Hi destaquen homes com Zhirkov (Zenit Sant Petersburg), Smolov (Lokomotive Moscou), el capità Dzyuba (Zenit Sant Petersburg), Txerixev (València CF) i Mirantxuk (Atalanta Bèrgam), els dos últims, dels pocs que actuen a l’estranger.

No espero pel que fa al pròxim campionat europeu res massa rellevant del conjunt rus, però, tanmateix, penso que com a mínim se li hauria d’exigir al bloc de Txertxesov que fos capaç de superar la fase de grups, doncs al torneig hi ha bastants equips que es troben per sota del seu potencial.

A la foto, Txerixev.

DONCS JO NO VOLDRIA GERARD PIQUÉ DE PRESIDENT

 

Fa uns dies, Gerard Piqué va ser entrevistat pel famós youtuber Iban Llanos i, com sempre passa quan el central català parla, va deixar anar algunes “perles”, com que és normal que els àrbitres, si quasi tots són del Real Madrid, prenguin decisions a favor de l’equip blanc o que a l’expresident barcelonista Josep Maria Bartomeu li mancava lideratge i que no apareixia a la ciutat esportiva Joan Gamper quan la plantilla li demanava.

Després de l’entrevista, com tantes vegades succeeix cada cop que el defensa barceloní comenta públicament les seves opinions, van sortir un munt d’afeccionats desitjant que algun dia Piqué sigui president del FC Barcelona, possibilitat que personalment no m’agradaria.

Segons la meva opinió, entre altres característiques, un president del Barça ha de tenir dues conviccions: la primera, ser fidel a la filosofia i l’ADN del club, i la segona, confiar en els entrenadors i no cessar-los amb la temporada en curs. Pel que fa al primer aspecte, Piqué, segons el meu criteri el millor central del món del segle XXI, alguna vegada ha criticat el sistema que va implantar al Camp Nou Johan Cruyff i va perfeccionar Pep Guardiola; quant al segon, Gerard, com a propietari del FC Andorra, al seu dia va destituir Gabri Garcia amb la campanya ja començada i ara, malgrat la bona classificació de l’equip del principat, ha cessat Nacho Castro i ha designat Eder Sarabia com a substitut.

EL BARÇA TAMBÉ VA “TOCAR” FUTBOLISTES DEL PSG

 

Des de l’entorn del FC Barcelona hi ha moltes queixes perquè des de diferents sectors del París Saint – Germain (PSG), concretament del seu director tècnic Leonardo Nascimento i de futbolistes com Ángel di María i Neymar da Silva, han parlat sobre un hipotètic futur de Leo Messi al club francès, tenint en compte també que la revista France Football va realitzar a la seva portada un fotomuntatge amb l’estrella argentina vestit amb la samarreta del conjunt de París (foto).

Tanmateix, l’entitat barcelonista al seu dia també va anar al darrere de jugadors del PSG i ara recordo els noms de Marquinhos Aoas, Thiago Silva, quan any rere any l’actual central del Chelsea es va convertir en un objectiu del club català; Marco Verratti, que fins i tot es va arribar a fer una foto, mentre estava de vacances a Eivissa,  amb una portada del Mundo Deportivo en que s’hi reflectia l’interès de la societat blaugrana, o el mateix Neymar, en què el seu possible retorn al Camp Nou va ser un dels culebrots de l’estiu de 2019 i en el qual Messi, Luis Suárez i Gerard Piqué, que fins i tot va comentar que estava disposat a abaixar-se el sou per facilitar l’operació, van realitzar algunes declaracions.

TRES RAONS PER PODER SER OPTIMISTES EN L’ELIMINATÒRIA ENTRE BARÇA I PSG

FC Barcelona i París Saint – Germain (PSG) protagonitzaran una de les eliminatòries dels vuitens de final de la Champions League, de la qual el club francès, finalista de la competició l’any passat, sembla l’inqüestionable favorit. No obstant, observo tres raons per ser una mica optimista des del punt de vista de l’entitat catalana.

Ronald Koeman està construint un equip. El tècnic holandès ha aconseguit motivar Leo Messi després de l’afer del burofax del passat estiu, ha retornat la confiança a futbolistes com Frenkie de Jong, Ousmane Dembélé i Antoine Griezmann i ha confiat amb joves jugadors com Serginho Dest, Óscar Mingueza, Ronald Araújo, Ilaix Moriba, cada cop més en Ricki Puig, Pedri González o Francisco Trincao.

Els davanters del Barça poden sorprendre la defensa del PSG. Tal com succeeix amb el Barça, la defensa és la línia més feble del PSG, que el passat estiu va perdre el seu carismàtic capità Thiago Silva, actual jugador del Chelsea. Davanters blaugranes com Dembélé, Griezmann o sobretot Messi, sense oblidar les arribades des del centre del camp de De Jong, poden decantar l’eliminatòria, tot i que també ho poden fer perfectament en l’altra àrea Kylian Mbappé i Mauro Icardi (Neymar da Silva està lesionat i és una altra raó a tenir en compte per confiar més en el bloc de Koeman).

Tota la pressió és per al PSG. Les apostes, encara que de manera més clara quan es va realitzar el sorteig el passat mes de desembre que no pas ara, donen com a vencedor de l’enfrontament l’equip que actualment dirigeix l’argentí Mauricio Pochettino, el substitut de l’alemany Thomas Tuchel. Per tant, el Barça podria beneficiar-se de la condició del favorit del rival, que no ha oblidat les eliminacions davant els catalans als quarts de final l’any 2015 i els vuitens de final l’any 2017, sobretot aquesta última, en què el bloc aleshores entrenat per Luis Enrique Martínez va remuntar al Camp Nou el 4 a 0 del Parc del Prínceps amb un històric 6 a 1 contra el conjunt que llavors preparava Unai Emery.

A la foto, Sergi Roberto després de fer el 6 a 1 definitiu el 2017.

 

DONAR PRIORITAT A LA COPA DEL REI ? MAI !

 

El passat diumenge, en el matx de Lliga al Benito Villamarín, que va enfrontar Betis i Barça, Ronald Koeman va donar d’inici descans a tres titulars indiscutibles, Frenkie de Jong (foto), Pedri González i Leo Messi, i l’entrenador holandès, en la roda de premsa posterior al xoc, va reconèixer que ho havia fet pensant en l’encontre d’anada de les semifinals de la Copa del Rei, que es va disputar dimecres al Sánchez Pizjuán davant el Sevilla.

Fins i tot tenint en compte realitats com que el FC Barcelona es troba en la classificació molt lluny del líder Atlético de Madrid, que la plantilla està molt descompensada, que hi ha futbolistes importats lesionats, que no s’ha realitzat cap fitxatge al mercat d’hivern o que la Copa del Rei és per lògica l’únic títol que el club podria conquistar aquesta temporada, un equip com el Barça, encara que sigui per història, palmarès o dignitat, mai pot renunciar a la Lliga i fer rotacions en aquest torneig pensant en la Copa.

A més, s’ha de recordar una cosa: en el futbol actual és més important acabar entre els quatre primers classificats en el campionat de Lliga, fet que dona dret a disputar la següent Champions League, que no pas assolir la Copa del Rei, que només permet jugar l’Europa League.

KOEMAN MEREIX UN MONUMENT

 

He de ser sincer: hi ha coses que fa fet Ronald Koeman (foto), des que es va fer càrrec d’entrenador del FC Barcelona, que no m’han agradat, com per exemple les seves crítiques als àrbitres, el VAR i els horaris, mantenir massa setmanes un doble pivot al centre del camp excessivament desprotegit, certa tendència a no saber canviar els partits quan el resultat és negatiu o, encara que no deixa de ser un gest de sinceritat i honestedat, comentar que la plantilla actual del club no arriba, per lògica, per guanyar massa títols.

Tanmateix, en una de les pitjors crisis esportives i, sens dubte, en la més greu conjuntura econòmica de la història moderna de la institució catalana, amb una plantilla molt descompensada, a causa de l'horrible planificació de l’anterior junta directiva, i malgrat les lesions de futbolistes importants com Sergi Roberto, Gerard Piqué, Felipe Coutinho i Ansu Fati, sense oblidar l’estat de baixa forma de Samuel Umtiti o Clement Lenglet, el Barça de Koeman és tercer al campionat de Lliga (seria segon si guanyés el partit pendent) i està classificat per a les semifinals de la Copa del Rei i els vuitens de final de la Champions League.

A més, Koeman, l’home que en l’època del Dream Team de Johan Cruyff assumia les responsabilitats quan les coses anaven malament i que va marcar el gol que va donar la primera Copa d’Europa a l’entitat barcelonista, l’any 1992 a Wembley, tot i que algunes vegades més per necessitat que no pas per convicció, ha donat força minuts a joves com Serginho Dest, Óscar Mingueza, Ronald Araújo, Pedri González, Francisco Trincao i, abans de lesionar-se, Ansu Fati, mentre ha recuperat futbolistes en crisi com Frenkie de Jong, Ousmane Dembélé i Antoine Griezmann.

JOAN LAPORTA HAURIA DE PRESENTAR EL SEU ORGANIGRAMA ESPORTIU

 

Tot i que un triomf del candidat Víctor Font no em disgustaria, desitjo que Joan Laporta (foto) guanyi el pròxim 7 de març les eleccions del FC Barcelona, entre d’altres coses, perquè la seva experiència com a president, de 2003 a 2010, tot i que va tenir també una etapa de dos anys bastant fosca, va ser, en línies generals, sensacional.

No obstant, hi ha una cosa de la candidatura de Laporta que no m’agrada i aquesta és que no ha presentat el seu organigrama esportiu, a diferència de Font, que compta amb homes com Tito Blanco, Jordi Cruyff i Xavi Hernández, i Toni Freixa, que va acompanyat de Lluís Carreras.

Jan ha comentat, i amb això no estic massa d’acord amb ell, que l’hora de Xavi encara no ha arribat (molts també pensaven el mateix quan va designar Pep Guardiola entrenador l’estiu de l’any 2008), però no ha especificat encara, per exemple, qui seria el seu director o secretari tècnic, tot i que és normal (es desconeix si seguirà Ronald Koeman) que no vulgui aclarir qui serà l’entrenador en cas que l’holandès no continués.

L’ATLÉTICO DE MADRID DISPARAT CAP A LA LLIGA

 

Resta encara mig campionat de Lliga, però l’Atlético de Madrid, l’equip entrenat per Diego Cholo Simeone, sembla disparat cap al títol, tot i que s’ha de ser cauts, sobretot quan estem parlant d’un club, anomenat el “Pupas”, que ha viscut decepcions terribles al llarg de la seva història. Tanmateix, encara que els blanc-i-vermells tinguin una crisi, el seu avantatge al capdavant de la classificació és notori, tenint en compte també que ni FC Barcelona ni tampoc Real Madrid aporten massa confiança per aconseguir fer una remuntada.

Ara fa més o menys un any, en un article en aquest bloc, em preguntava si el Cholisme estava arribant a la seva fi, tenint en compte que llavors l’Atlético es trobava en crisi, però està clar que aquest està encara molt vigent i, realment, el que ha fet l’entrenador argentí, abans al Vicente Calderón i ara al Wanda Metropolitano, mereix un monument a la seva persona.

A part del Cholo, en el líder destacat espanyol hi destaquen homes com Jan Oblak, un dels millors porters del món; el central Mario Hermoso, el capità Koke Resurrección, Marcos Llorente, que està realitzant un exercici extraordinari, i, molt especialment, el duo atacant format pel jove i estilista portuguès Joao Félix Sequeira (foto) i l’exblaugrana Luis Suárez, el davanter uruguaià que encapçala la classificació del trofeu Pichichi.

LA FILTRACIÓ DEL CONTRACTE DE MESSI

El passat diumenge, el diari madrileny El Mundo del Siglo XXI va publicar, amb tots els seus detalls, el contracte que Leo Messi va signar amb el FC Barcelona l’any 2017 i el rotatiu titulava textualment: “el faraónico contrato de Messi que està arruinando al Barça”.

Els últims anys he estat algunes vegades crític amb Messi per presumptament pressionar el club en tasques que no són de la seva competència, com per exemple pel que fa al retorn de Neymar da Silva al Camp Nou; per la sensació que ha pogut influir en un possible tracte de favor d’amics seus com Arturo Vidal o Luis Suárez, futbolistes que van abandonar l’entitat el passat estiu; per una conducta per mi injusta cap a la persona de l’exentrenador Quique Setién i, sobretot, el seu ajudant Éder Sarabia o per no tenir una mentalitat idònia, segons la meva opinió, en les últimes davallades del Barça a Europa.

No obstant, Messi, el millor jugador de la història de la institució catalana, ha estat decisiu en un munt de títols del FC Barcelona, entre els quals nou Lligues i quatre Lligues de Campions; ha generat més euros dels que ha guanyat, tenint en compte per exemple samarretes venudes amb el seu nom, ingressos per amistosos i gires en què ha format part i patrocinis que, sense la seva figura, potser mai haguessin arribat al club, sense oblidar que per signar el contracte, ni el futbolista ni tampoc el seu pare van amenaçar amb una pistola els representants de la societat barcelonista.

Si El Mundo ha publicat aquestes dades és perquè potser algú del club, possiblement dels entorns de l’expresident Josep Maria Bartomeu o de l’actual màxim mandatari de la gestora Carlos Tusquets, ho ha filtrat per donar la culpa a l’argentí de la terrible i gravíssima conjuntura econòmica que viu la institució i això, a més d’injust, és lamentable.

A la foto, Messi Bartomeu es saluden després d’un acord contractual.

MOLTS ENYOREN LUIS SUÁREZ

 

Malgrat que es va perdre alguns encontres a causa de contagiar-se del coronavirus a començaments de temporada, el davanter uruguaià està realitzant una primera campanya extraordinària a l’Atlético de Madrid, en què es troba lluitant pel títol de Lliga i per assolir el trofeu Pichichi. No és estrany doncs que molts afeccionats del FC Barcelona enyorin Suárez i pensin que va ser un gravíssim error deixar-lo marxar del Camp Nou.

Es pot discutir que a l’atacant sud-americà se’l pràcticament regalés i, a més, a un rival directe, tant al campionat de Lliga com a la Champions League, però considero que era necessari desprendre’s del futbolista uruguaià per rejovenir la plantilla barcelonista, per eliminar una fitxa altíssima i perquè la seva presència al vestidor del Camp Nou no era en absolut convenient, tal com succeïa també amb la del centrecampista xilè Arturo Vidal.

Tampoc estic d’acord amb aquells que diuen que abans de traspassar Luis, que, no ho oblidem, no marca un gol com a visitant a la Lliga de Campions des de la tardor de l’any 2015, era necessari assegurar-se un relleu, doncs si que el té i aquest és la jove promesa Ansu Fati i ningú esperava que el davanter del planter, que podria reaparèixer d’aquí unes setmanes, cauria greument lesionat.

EL MANCHESTER UNITED TORNA A SER GRAN

 

Ja fa alguns anys que el Manchester United viu una profunda crisi, que va arribar arran de la marxa del seu mític entrenador escocès Alex Ferguson, després de 27 anys al club d’Old Trafford. Va ser un daltabaix bastant sorprenent perquè, a diferència del que va succeir per exemple amb l’AC Milan, l’entitat anglesa mai ha patit una davallada econòmica, més aviat tot el contrari.

Aquesta temporada, però, el bloc que dirigeix el noruec i exfutbolista del club Ole Gunnar Solksjaer sembla que està ressorgint, almenys a nivell nacional, doncs a Europa, el conjunt anglès ha experimentat una nova gran decepció i no va poder classificar-se per als vuitens de final de la Lliga de Campions, en un grup en què va coincidir amb el París Saint – Germain, l’RB Leipzig i l’Istanbul Basaksehir.

No obstant, pel que respecta estrictament a Anglaterra, el United està lluitant de manera inesperada pel títol de la Premier League, que no conquista des de l’any 2013, i ha eliminat, en els setzens de final de l’FA Cup, el poderós Liverpool FC de Jürgen Klopp.

En aquest renaixement de la institució d’Old Trafford cal significar, a més de Solksjaer, que va estar molt a prop de ser destituït, jugadors com David de Gea, Victor Lindelöf, el capità Harry Maguire, Álex Telles, Juan Mata, Nemanja Matic, Fred Rodrigues, Scott McTominay, Daniel James i, de manera especial, Anthony Martial, Bruno Fernandes, Marcus Rashford (foto) i Mason Greenwood, mentre sembla que Paul Pogba comença a reaccionar, Edinson Cavani ja és decisiu i Donny van de Beek no acaba d’adaptar-se.