ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS LEAGUE (6): MANCHESTER CITY

Les cases d’apostes, aquestes que tant agraden als afeccionats britànics, han situat el Manchester City de Pep Guardiola com a màxim favorit per conquistar la Champions League 2018 / 2019, per davant, fins i tot, del Real Madrid, l’esquadra que ha assolit les tres últimes edicions, i quatre de les darreres cinc, del torneig.

D’una banda, estic conforme en què els citizens poden ser els principals favorits de la competició europea perquè compten amb qui considero que és el millor entrenador del món, Guardiola, i amb futbolistes que poden marcar diferències, com De Bruyne o Agüero, però, pel contrari, també hi trobo mancances importants en el club anglès, com l’escassa tradició internacional de l’entitat d’Al Etihad, i això mentalment es pot notar, i perquè el tècnic català no ha pogut superar els dos anys anteriors els quarts de final, sent eliminat, a més, per dos equips teòricament inferiors com Mònaco i Liverpool.

El Manchester City, que aquest estiu ha fitxat Mahrez (Leicester City), compta, a part dels ja significats De Bruyne i Agüero, amb excel·lents futbolistes com Ederson, Walker, el capità Kompany, Otamendi, Stones, Laporte, Delph, Mendy, Danilo, Fernandinho, Gündogan, Bernardo Silva, el canari David Silva, Sané, Sterling o Gabriel Jesús, homes que, per la seva enorme qualitat, poden portar els anglesos a aixecar el trofeu al Wanda Metropolitano.

A la foto, De Bruyne.

BARÇA: EL PROBLEMA QUE POT ARRIBAR

Sempre he pensat, i no sóc l’únic, que les directives de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu no han cregut mai en el sistema que Johan Cruyff va instaurar fa tres dècades al Camp Nou, i que al seu dia van fer evolucionar Frank Rijkaard i molt especialment Pep Guardiola.

Potser per aquest motiu, Rosell, arran de la malaltia de Tito Vilanova, va contractar l’argentí Gerardo Tata Martino, i Bartomeu va fitxar Luis Enrique Martínez i Ernesto Valverde, tots ells entrenadors que, malgrat que no es troben molt allunyats de la filosofia que havia imperat tants anys al club, tampoc podríem dir que són massa fidels a la mateixa.

Valverde, que només va romandre dos anys al Barça de Cruyff com a futbolista, els dos inicials, que no van ser precisament els millors del tècnic holandès al Camp Nou, ha estat sempre un entrenador discret, tranquil, allunyat dels focus mediàtics, conservador, doncs li ha agradat normalment confiar en onzes fixos, i partidari d’un sistema tàctic amb el dibuix del 4 – 4 – 2.

La temporada passada, després del desastre de la Supercopa d’Espanya, el preparador extremeny va optar per actuar amb 10 futbolistes gairebé insubstituïbles (Ter Stegen, Roberto, Piqué, Umtiti, Alba, Busquets, Rakitic, Iniesta, Messi i Suárez), va realitzar, per tant, molt poques rotacions i va decantar-se per un 4 – 4 – 2, situant al centre del camp un doble pivot (Busquets i Rakitic), una aposta aquesta última considerada una autèntic afront a l’ADN barcelonista. 

El resultat va ser que el Barça va assolir el doblet Lliga / Copa del Rei, però va fracassar rotundament a la Lliga de Campions, sent el conjunt blaugrana eliminat pel Roma en quarts de final, després d’un matx de tornada en què el grup de Valverde, que va realitzar un encontre lamentable, conservador i impropi d’un equip gran, es va deixar remuntar un 4 a 1 del xoc d’anada.

Després que en les últimes cinc edicions de la Champions League, el Barça hagi quedat en quatre ocasions fora de la competició en quarts de final, les mateixes en què el Real Madrid ha alçat el trofeu de l’anomenada orelluda, sembla que els jugadors del club blaugrana, amb Leo Messi al capdavant, s’han proposat com a gran objectiu de l’actual exercici conquistar el principal torneig continental de clubs.

Existeix la sensació que la plantilla del Barça ha exigit a Valverde portar a terme les necessàries rotacions i tornar al sistema 4 – 3 – 3, amb la consegüent desaparició del doble pivot, mentre l’entrenador no sembla trobar-se gens a gust amb les actuals circumstàncies, tal com va demostrar en la sorprenent derrota del Barça el passat dimecres a Leganés, quan el tècnic va estar inactiu i a penes va prendre decisions per intentar remuntar.

Sembla que pot arribar un problema, i bastant greu, al Camp Nou.

A la foto, Messi i Valverde.

EL BARÇA – GIRONA I EL VAR: EL VICTIMISME MÉS ABSURD I RIDÍCUL

El passat diumenge es va disputar al Camp Nou el partit de Lliga entre el FC Barcelona i el Girona FC, el qual va finalitzar amb un sorprenent empat a dos gols. El duel es va veure esquitxat per la polèmica perquè el central francès Lenglet (foto), que debutava aquella nit com a titular, va ser expulsat via VAR i va deixar el grup blaugrana amb 10 jugadors.

Fins llavors, el bloc d’Ernesto Valverde, que guanyava per un gol a zero, gràcies a una anotació de Messi, estava realitzant un bon encontre i semblava tenir perfectament controlat el matx, canviant dràsticament la situació a partir de l’expulsió del central francès, doncs el Girona va poder remuntar el marcador amb dos gols d’Stuani, abans que Piqué anivellés la balança.

En diferents mitjans de comunicació de Barcelona s’ha donat la culpa al VAR que el Barça cedís els primers punts del campionat i jo he quedat perplex. És cert que el Girona va fer, l’exercici passat, un debut a primera divisió històric i que ha començat l’actual campanya també de forma força positiva, sense oblidar que compta amb un extraordinari entrenador com Eusebio Sacristán i un gran davanter centre com el veterà futbolista uruguaià Stuani, però el conjunt barcelonista va ser incapaç de derrotar una de les entitats amb menys pressupost de la categoria. 

Qué més voldria el Girona que comptar al seu planter amb jugadors com Cillesen, Vermaelen, Samper, Rafinha, Denis, Aleñà, Munir o Maicon,  homes a qui, fins el moment, Valverde no ha donat minuts o ha infrautilitzat.

En resum, un victimisme absurd i ridícul.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS LEAGUE (5): JUVENTUS FC

Després de guanyar set cops consecutius la Lliga italiana, sense cap mena de dubte el gran objectiu de la Vecchia Signora aquesta temporada es conquistar, d’una vegada per totes, la seva tercera Copa d’Europa (la segona es va assolir ja fa 22 anys). El club de Torí ha perdut les últimes cinc finals que ha disputat de la Lliga de Campions, les dues darreres, els anys 2015 i 2017, contra FC Barcelona i Real Madrid respectivament.

L’esquadra bianconera ha portat a terme dues operacions molt importants aquest darrer estiu: la primera, la que ha estat el gran fitxatge de l’any, el de Cristiano Ronaldo, procedent del Real Madrid, segurament el futbolista més decisiu de la Champions League els darrers temps, i, la segona, el sorprenent retorn del central Bonucci, després de marxar només un any abans al Milan.

Massimiliano Allegri segueix comptant amb futbolistes bàsics les últimes temporades com Barzagli, Benatia, Chiellini, Alex Sandro, Pjanic, Khedira, Cuadrado, Matuidi, Costa, Dybala o Mandzukic, encara que ha patit les baixes d’un autèntic mite, el porter Buffon, que ha fitxat pel París Saint – Germain, i també la del golejador Higüaín, que, fent el camí invers de Bonucci, ha marxat a San Siro per vestir-se de rossonero.

A la foto, Bonucci.

ÉS OUSMANE DEMBÉLÉ EL FUTUR ?

L’estiu de 2017, arran de la traumàtica marxa de Neymar al París Saint – Germain, el FC Barcelona va fitxar per un munt d’euros Ousmane Dembélé, un joveníssim futbolista francès del Borussia de Dortmund. L’internacional gal no va tenir massa fortuna i es va lesionar greument a Getafe, en una de les primeres jornades de Lliga.

Una vegada restablert, ja al mes de gener de 2018, Dembélé es va tornar a lesionar, aquest cop de menys gravetat, i, quan va tornar als terrenys de joc, el seu rendiment va ser força decebedor i molt irregular, fins el punt de gaudir en escasses ocasions de la titularitat, doncs l’entrenador Ernesto Valverde preferia altres futbolistes en els partits més decisius.

El passat estiu, després de tenir un paper mot secundari en el títol mundial a Rússia de la selecció francesa, hi van haver molts rumors de què el Barça volia desfer-se de Dembélé i, fins a la finalització del mercat estival, el passat 31 d’agost, es va parlar d’una possible marxa del davanter, que sembla que la seva passió per les nits barcelonines no satisfeia evidentment la directiva barcelonista.

Aquesta temporada, tot ha canviat per a l’internacional francès, que va retallar les seves vacances i va començar la pretemporada abans del previst. Dembelé està sent titular indiscutible, integrant l’atac blaugrana amb Leo Messi i Luis Suárez; ha mostrat detalls tècnics extraordinaris i ha marcat força gols, alguns espectaculars, com el que li va donar la Supercopa d’Espanya al Barça a Tànger.

Penso fermament que Dembélé, si té un comportament adequat per a un esportista, pot ser en el futur el millor futbolista del món i l’home capaç de fer oblidar una mica Messi quan aquest opti per la retirada i ho penso així per la extraordinària qualitat tècnica, la velocitat, el canvi de ritme, l’habilitat en l’u contra u, fins i tot sense espais, i, un fet molt important, per jugar amb les dues cames en igualtat de condicions. 

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS LEAGUE (4): FC BARCELONA

Cinc cops campió de la competició, els últims quatre durant els darrers 13 anys, el FC Barcelona, però, ha estat incapaç de superar els quarts de final les últimes tres temporades i en quatre de les darreres cinc edicions del principal torneig continental de clubs.

Potser per aquesta raó, i malgrat que l’entrenador Ernesto Valverde sembla que és partidari, en primer lloc, d’assegurar el títol de la Lliga espanyola, el gran objectiu de la temporada del club és la Champions League, sobretot després que Messi, nou primer capità del club català arran de la marxa d’Iniesta, ho afirmés en la presentació de l’equip i en una entrevista a Catalunya Ràdio i tots sabem que els desitjos de l’estrella argentina són primordials i bàsics pel que respecta a l’entitat blaugrana.

Tot i que penso que el Barça, sobretot pel seu pobre rendiment els darrers anys, no es troba ara mateix entre els principals candidats a aconseguir el títol europeu, compta amb una plantilla totalment apta per aconseguir-ho, en la qual hi continuen homes com Ter Stegen, Roberto, Piqué, Umtiti, Alba, Busquets, Rakitic, Coutinho, Dembélé, Suárez i el ja significat Messi, que crec que segueix sent el futbolista més resolutiu del món, i en què s’hi han afegit Lenglet (Sevilla), Vidal (Bayern), Arthur (Gremio), Malcom (Bordeus) i Rafinha (Inter), que torna d’una cessió, homes que, penso que aquesta vegada si, conformen un ampli fons d’armari.

A la foto, Coutinho.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS LEAGUE (3): BAYERN MUNIC

Una vegada més, el Bayern de Munic, cinc cops campió del torneig i un del equips més regulars els últims anys a la competició, tot i que només l’ha pogut conquistar, pel que fa a les darreres 17 temporades, l’any 2013, surt entre els favorits per assolir el títol, però penso que no en el grup de principals aspirants.

Personalment, observo dos grans handicaps en el club bavarès: en primer lloc, crec que compta amb una plantilla força veterana que necessita una renovació, doncs sembla que homes com Neuer, Hummels, Boateng, Alaba, Martínez, Müller, Lewandowski i, evidentment, Robben i Ribéry ja han donat el millor d’ells mateixos, mentre, en segon lloc, està trobant els últims anys escassa competència a la Bundesliga, fet que repercuteix alhora d’afrontar una complicada eliminatòria de la Lliga de Campions.

Tanmateix, el Bayern, que dirigeix a partir d’aquesta temporada el croat Niko Kovac, continua comptant amb un planter excel·lent, del qual hi prenen part, a més dels futbolistes esmentats en l’anterior paràgraf, jugadors com Kimmich, l’hispanobrasiler Thiago, Tolisso, l’exmadridista James, Coman o Goretzka i Gnabry, que, procedents respectivament del Schalke 04 i el Hoffenheim, són les grans novetats del grup de Munic.

A la foto, Goretzka.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS LEAGUE (2): LIVERPOOL FC

La temporada passada, el Liverpool, que dirigeix l’alemany Jürgen Klopp, va ser el gran tapat de la Champions League i va arribar a la final de Kiev, la qual va perdre contra el Real Madrid. Per a l’actual exercici, el factor sorpresa ha desaparegut, doncs l’entitat d’Anfield surt ara entre el grup de favorits de la competició.

El conjunt anglès, que ha guanyat cinc vegades la competició i que té com un altre gran objectiu de l’exercici assolir la Lliga anglesa, que no obté des del llunyà any 1990 (de fet, amb l’actual denominació de Premier League no l’ha pogut conquistar mai), manté jugadors com Lovren, Van Dijk, Matip, Henderson, Wijnaldum, Milner i el seu estel·lar trident ofensiu format pel brasiler Firmino, el senegalès Mané i l’egipci Salah, la seva gran estrella.

Tres són les grans novetats del Liverpool de cara a la present temporada: el porter brasiler Allison (Roma), que substitueix Karius, que arran de la seva desgraciada final de la Champions, ha fitxat pel Besiktas; el malià Keita (Leipzig) i el suís Shaquiri (Stoke City).

A la foto, Salah.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS LEAGUE (1): REAL MADRID

Campió de les tres últimes edicions del torneig, vencedor de quatre de les cinc darreres competicions i 13 trofeus a les seves vitrines. Algú pot no considerar el Real Madrid el principal favorit de la Lliga de Campions 2018 / 2019 ? Penso que difícilment.

Tanmateix, aquests darrers mesos, l’entitat espanyola ha rebut dos cops molt durs: en primer lloc, la sorprenent dimissió de l’entrenador francès Zinedine Zidane, l’home que va portar als blancs a la consecució dels tres últims títols, i, en segon lloc, la marxa de Cristiano Ronaldo al Juventus, després de nou anys extraordinaris al Santiago Bernabéu de l’estrella portuguesa.

Com a substitut de Zidane, el president Florentino Pérez ha optat per l’exseleccionador espanyol Julen Lopetegui, un home que ha fet practicar un bon futbol als equips que ha dirigit, però que potser està una mica verd per gestionar un vestidor complicat al que arriba el porter belga Courtois, procedent del Chelsea, i que segueix comptant amb futbolistes excel·lents com Navas, Carvajal, Varane, el capità Ramos, Marcelo, Casemiro, Modric, Kroos, Isco, Asensio i Lucas, a més de Bale i Benzema, que, arran de la marxa de Ronaldo, hauran de donar un pas endavant.

A la foto, Modric.

EL GIRONA – BARÇA DE LLIGA A MIAMI. ENS HEM TORNAT BOJOS ?

Finalment, la Lliga de Futbol Professional (LFP), presidida pel peculiar i polèmic Javier Tebas, ha anunciat que el partit de Lliga entre Girona i Barça, que s’havia de disputar el pròxim mes de gener a l’estai de Montilivi, es jugarà, si algun organisme superior no ho impedeix, a la ciutat nord-americana de Miami, a l’estat de Florida.

La decisió, tot i que, econòmicament parlant, pot ser extraordinària, tant per a la LFP com per a les dues entitats catalanes, em sembla un disbarat, doncs, per exemple, el conjunt d’Ernesto Valverde, que hagués pogut tenir força dificultats en un camp petit com Montilivi, podria actuar de forma molt més còmoda en un escenari de grans dimensions com el de Miami, fet que, evidentment, pot adulterar la competició.

És possible que sigui un romàntic i un antiquat, però jo sóc d’aquells que encara enyoro, entre d’altres coses, quan la Copa d’Europa, avui reconvertida en Champions League, la disputaven només el campions de Lliga o quan era vigent la Recopa, torneig que reunia els vencedors de Copa, potser perquè la primera de les quatre que va conquistar el Barça, la de 1979 a Basilea, es va celebrar de manera històrica.

A la foto, una imatge de l’estadi Hard Rock Cafè de Miami.

REALMENT MESSI MEREIXIA ESTAR ENTRE ELS FINALISTES DEL PREMI THE BEST ?

Fa pocs dies, la FIFA va anunciar els tres finalistes del premi The Best, que van resultar ser els mateixos, Luka Modric, Cristiano Ronaldo i Mohamed Salah, que els del guardó que fa poc va atorgar la UEFA i que va guanyar el centrecampista croat del Real Madrid. Entre el trio de candidats hi destaquen l’absència de representants de la campiona mundial França, malgrat que homes com Paul Pogba, Kilyan  Mbappé i Antoine Griezmann semblen haver fet prou mèrits per ser-hi, i evidentment la del blaugrana Leo Messi.

Sent honestos, realment mereix l’estrella argentina estar entre els finalistes de The Best ? És cert que Messi va ser clau i decisiu en el doblet Lliga / Copa del Rei que va obtenir el club català, sense oblidar que el 10 blaugrana va assolir tant el trofeu Pichichi com la Bota d’Or, però el capità barcelonista va fallar en els dos esdeveniments més mediàtics de l’any: la Lliga de Campions, on una vegada més el Barça va quedar eliminat en els quarts de final, i el Mundial de Rússia, on Argentina no va superar els vuitens de final i en què Messi va tenir un rendiment molt decebedor.

LLIGUES EUROPEES: ESPANYA

FC Barcelona, que ha conquistat set dels últims 10 campionats; Real Madrid, que en l’última dècada ha doblat els títols de la Lliga de Campions (4) en referència als de la Lliga (2), i Atlético de Madrid, que s’ha reforçat molt bé aquest estiu i que ha pogut mantenir Griezmann  a les seves files, són els grans favorits del torneig espanyol, quedant València, que jugarà també aquesta campanya la Champions League, en un segon pla.

Tenint en compte el seu estraordinari domini durant l’últim decenni i la gran regularitat mostrada el darrer any, el conjunt que ara dirigeix Ernesto Valverde és el gran favorit davant els dos clubs de Madrid. Els blancs, amb l’exseleccionador espanyol Julen Lopetegui a la banqueta del Santiago Bernabéu, afronta una temporada complicada sense Zinedine Zidane i Cristiano Ronaldo, mentre que s’ha de veure com gestiona Diego Simeone, un tècnic de característiques defensives i conservadores, una plantilla capaç de guanyar-ho tot, tenint en compte que la final de la pròxima Lliga de Campions, l’assignatura pendent dels blanc-i-vermells, es disputarà al Wanda Metropolitano.

Dos equips catalans més formaran part de la Lliga espanyola d’aquesta campanya: l’Espanyol, que amb Joan Francesc Ferrer Rubi a la baqueta intentarà retornar la il·lusió a una afecció blanc-i-blava molt desencantada, i el Girona, que, després d’un debut històric a primera divisió, afronta una nova etapa amb l’entrenador Eusebio Sacristán, substitut de Pablo Machín, nou preparador del Sevilla.

A la foto, Lopetegui, substitut de Zidane a la banqueta del Bernabéu.

LLIGUES EUROPEES: FRANÇA

Com Anglaterra i, sobretot, Alemanya i Itàlia, França compta també amb un clar favorit: el París Saint – Germain. El club de la capital francesa ha contractat el tècnic alemany Thomas Tuchel, substitut del basc Unai Emery, nou entrenador de l’Arsenal, i ha pogut mantenir, malgrat tots els rumors que afirmaven el contrari, l’estel·lar trident ofensiu format per Mbappé, Cavani i Neymar.

En l’improbable cas que el PSG falli, els màxims aspirants a aconseguir el títol de la Ligue 1 serien el Mònaco, que continua dirigint el portuguès Leonardo Jardim; l’Olympique de Lió, que entrena Bruno Génésio, i l’irregular Olympique de Marsella, que prepara Rudy García.

Altres entitats a tenir en compte en el campionat gal, en què a penes hi prenen part campions amb el combinat estatal de l’últim Mundial celebrat a Rússia (Mbappé i pocs més), són Girondins de Bordeus, Niça i els històrics Saint – Etienne i Stade de Reims, tornant aquest darrer a l’elit del futbol francès. 

A la foto, Tuchel, nou entrenador del PSG.

TARD O D’HORA, VALVERDE HAURÀ D’ARRISCAR

Tot i que preferia altres entrenadors, no em va semblar malament que el FC Barcelona es decidís per Ernesto Valverde com a substitut de Luis Enrique Martínez a la banqueta del Camp Nou. No obstant, l’extècnic de l’Athletic Club de Bilbao, que, després de superar un munt d’obstacles, va aconseguir el doblet Lliga / Copa en la seva temporada inicial com a preparador blaugrana, m’ha decebut pel seu excessiu conservadorisme i una aparent manca de valentia.

La campanya anterior, Valverde va utilitzar un onze base amb 10 futbolistes pràcticament inamovibles: Ter Stegen, Roberto, Piqué, Umtiti, Alba, Busquets, Rakitic, Iniesta, Messi i Suárez. Pel que fa a l’onzena peça, durant la primera part de l’exercici va comptar força amb Paulinho, mentre que durant la segona va donar més oportunitats a Coutinho, fitxat al mercat d’hivern.

El fet que realitzés poques rotacions en l’onze titular va provocar que el conjunt blaugrana arribés esgotat al mes d’abril i aquest fet va ser decisiu perquè l’equip català, per quart cop en els últims cinc anys, fos incapaç de superar els quarts de final de la Lliga de Campions, arran d’una sorprenent i terrible eliminació davant l’assequible Roma.

Una vegada assolida la confiança necessària arran del doblet de la campanya anterior, l’entrenador extremeny hauria de dosificar més els futbolistes importants i donar oportunitats a jugadors secundaris, però de moment Valverde ignora les rotacions, doncs, amb un inici de Lliga molt còmode, en què el Barça s’ha enfrontat als modestos Alavés, Valladolid i Osca, els dos darrers recent ascendits, l’entrenador a penes ha efectuat variacions en els seus onzes i no ha donat en cap matx la titularitat a cap dels quatre fitxatges: Lenglet, Arthur, Vidal i Malcom.

Si de debò volt tenir opcions de lluitar per la Champions League, tard o d’hora Valverde haurà d’arriscar, doncs aquest any compta amb un teòricament extraordinari fons d’armari, ha observat com una de les seves peces clau, Suárez, està disposada a entrar en les rotacions o com el gran Messi, nou capità de la plantilla, ha assenyalat la Lliga de Campions com l’objectiu primordial de la temporada.

LLIGUES EUROPEES: ITÀLIA

El Juventus, campió de les darreres set edicions de l’Scudetto, és l’indiscutible favorit de la sèrie A italiana. A més a més, la Vecchia Signora, que segueix entrenant Massimiliano Allegri, ha recuperat el central Bonucci, arran d’una única temporada al Milan, i ha realitzat l’espectacular fitxatge del portuguès Cristiano Ronaldo, després de nou anys com a gran estrella del Real Madrid.

Molt lluny de l’entitat torinesa es troben el Nàpols, que ha fitxat com a nou entrenador el molt llorejat Carlo Ancelotti, que substitueix Maurizio Sarri, nou preparador del Chelsea; el Roma, que segueix a les ordres d’Eusebio di Francesco; el molt reforçat Inter de Milà, amb Luciano Spalletti de tècnic; el Lazio, que estrena entrenador en la figura del seu exjugador Simone Inzaghi, i l’històric Milan, que continua confiant en un altre il·lustre exfutbolista de l’entitat, en aquest cas Gennaro Gattusso.

Altres esquadres significatives de la Sèrie A són l’Atalanta, doncs l’equip de Bergamo va ser la gran revelació del passat campionat i disputarà l’Europa League, i els històrics Fiorentina, Torino, Sampdoria i Parma, tornant aquest últim a la màxima categoria italiana després d’una autèntica travessia pel desert.

A la foto, Ronaldo.

LLIGUES EUROPEES: ALEMANYA

Si el Manchester City és el clar favorit de la Premier League, el Bayern de Munic, que aquesta temporada dirigirà el croat Nico Kovac, procedent de l’Eintracht de Frankfurt, sembla que no compta amb cap rival per endur-se de nou la Bundesliga, títol que ha conquistat les últimes sis temporades de manera consecutiva.

De tenir-hi lloc una inesperada i poc probable sorpresa, els dos màxims adversaris del club bavarès, que, això si, penso que compta amb una plantilla molt veterana que requereix una urgent remodelació, són el Schalke 04, que va assolir la segona posició en el campionat anterior, i el Borussia de Dortmund, encara que la històrica entitat de Westfàlia porta alguns anys d’important crisi de resultats. 

Altres clubs a tenir en compte són el Hoffenheim, que disputarà la Lliga de Campions; l’Eintracht, sorprenent vigent campió de la Pökal, però que ha perdut el seu tècnic miracle Kovac; l’històric Borussia Mönchenglabdach, el sempre imprevisible Bayer Leverkusen o el nou ric Red Bull Leipzig, a l’espera que faci el salt definitiu a l’elit.

A la foto, el croat Kovac, nou entrenador del Bayern.

LLIGUES EUROPEES: ANGLATERRA

El Manchester City de Pep Guardiola, vigent campió del torneig, és l’indiscutible favorit de la Premier League, doncs el Manchester United no acaba d’adaptar-se als mètodes d’un José Mourinho en hores molt baixes, el Tottenham Hotspur de Mauricio Pochettino sembla estancat en la seva progressió, el Liverpool, que dirigeix des de fa uns anys Jürgen Klopp, no guanya la competició anglesa des de fa 28 anys, el Chelsea, ara amb Maurizio Sarri d’entrenador, segueix instal·lat en una gran irregularitat i l’Arsenal inicia una nova era amb Unai Emery, que substitueix a la banqueta de l’Emirates Stadium el llegendari Arséne Wenger, tècnic dels Gunners els anteriors 20 anys.

El ManU, si finalment deixa enrere l’actual crisi, amb Mourinho molt qüestionat i la seva estrella Pogba que sembla disposada a abandonar Old Trafford el més aviat possible; el Liverpool, actual sots-campió d’Europa, i el Chelsea, que no patirà el desgast de disputar la Lliga de Campions, un fet que el va beneficiar fa dos anys quan va assolir el títol, semblen ara per ara els principals rivals del bloc de Guardiola, quedant en un segon pla els dos clubs londinencs, el Tottenham, amb un munt d’internacionals anglesos encapçalats per Kane, i l’Arsenal, que per segon any consecutiu no jugarà la Champions League.

Altres clubs a tenir en compte, tot i que el seu sostre sembla trobar-se en una classificació per a l’Europa League, són el Leicester City, el sorprenent campió de fa tres temporades; el Burnley, revelació de l’anterior exercici i que ha quedat eliminat en la fase prèvia de la segona competició continental; l’Everton, que s’ha reforçat de manera important aquest estiu, o el Newcastle United, el qual entrena el veterà preparador espanyol Rafa Benítez.

A la foto, l’italià Sarri, nou entrenador del Chelsea.

BARÇA: EL FRACÀS DEL FONS D’ARMARI

No se si de forma equivocada o no, quan el FC Barcelona comptava amb futbolistes com Xavi Hernández o Andrés Iniesta en plenitud, no es van voler fitxar grans centrecampistes i, d’aquesta forma, jugadors com Luka Modric, Toni Kroos o Isco Alarcón, que en algun moment de la seva carrera van mostrar la seva admiració pel club català, van passar de llarg i van acabar recalant al Real Madrid.

Per aquest motiu, el Barça, amb l’excepció d’homes com Neymar da Silva i Luis Suárez, i abans de l’arribada d’Ousmane Dembélé i Philippe Coutinho, va decidir fitxar jugadors de l’anomenada classe mitjana, com Claudio Bravo, Ivan Rakitic o Thomas Vermaelen; joves promeses, com Marc Andre ter Stegen, Nelson Semedo, Samuel Umtiti o Denis Suárez, o futbolistes per omplir això que és diu el fons d’armari, com Jasper Cillesen, Lucas Digne, Aleix Vidal, André Gomes o Paco Alcácer. 

Dels homes descrits en l’anterior paràgraf, només han estat freqüentment titulars Ter Stegen, després de la marxa de Bravo; Umtiti, Rakitic i, evidentment, Suárez i Neymar, que ja no forma part de l’entitat blaugrana, mentre Coutinho, el fitxatge més car en la història de la institució, es va començar a fer amb un lloc en els onzes inicials al final de la darrera campanya.

Pel que fa als altres futbolistes, Digne acaba de ser contractat per l’Everton, Cillesen ha demanat marxar del club i Vidal, Gomes i Alcácer tenen el cartell de transferibles, mentre no es descarta una cessió o un traspàs en el cas de Dembélé, per al qual es va pagar una autèntica milionada fa un any.

Definitivament, allò més raonable i natural seria que una gran part dels fons d’armari fos ocupat per nois de la pedrera, doncs, per exemple, no sembla que Marc Cucurella o Juan Miranda siguin massa inferiors a Digne, Carles Aleñà o Ricky Puig a Vidal i Gomes o Munir al Haddadi, que està realitzant la pretemporada al Barça després de dues cessions, a Alcácer.

A la foto, Digne amb la samarreta de l’Everton.