BREU HISTÒRIA DELS MUNDIALS. XILE 1962: UN ALTRE COP BRASIL MALGRAT LA LESIÓ DE PELÉ

El 1962 la Copa del Món va tornar a Amèrica del Sud i Xile en va ser l’organitzador. A més del país andí s’hi van classificar Alemanya Federal, Anglaterra, Argentina, la campiona Brasil, Bulgària, Colòmbia, Espanya, Hongria, Itàlia, Iugoslàvia, Mèxic, Suïssa, Txecoslovàquia, Unió Soviètica i Uruguai. Les absències més notables van ser les de Suècia i França, segona i tercera respectivament el 1958.

La selecció espanyola va classificar-se per a un Mundial després de 12 anys d’absència, doncs no en disputava cap des del quart lloc aconseguit al Brasil. L’equip estatal es va presentar a Xile amb el tècnic Juan Villalonga, que li havia donat les dues primeres Copes d’Europa al Real Madrid, i amb un planter espectacular, format per homes com Francisco Gento, Luis Suárez, Joaquín Peiró, Luis del Sol o el mític Alfredo Di Stéfano, malgrat que aquest últim no va poder jugar cap partit per lesió. No obstant, Espanya no superaria la fase de grups arran de només vèncer Suïssa (1-0) i perdre contra Txecoslovàquia (1-0) i Brasil (2-1). A pesar de tot, la selecció, encara amb Villalonga a la banqueta, es proclamaria campiona d’Europa dos anys més tard a l’estadi Santiago Bernabéu.

Brasil, Txecoslovàquia, l’amfitriona Xile i Iugoslàvia es van classificar per a les semifinals, constituint una important sorpresa perquè només la Canarinha es trobava entre les favorites abans d’iniciar-se el certamen. Pel contrari, equips com Alemanya, Anglaterra, Itàlia, una ja decadent Hongria o la Unió Soviètica, vigent campiona d’Europa, van decebre. Brasil i Txecoslovàquia, els dos conjunts que havien eliminat Espanya, es van classificar per a la final després d’imposar-se respectivament a Xile (4-2) i Iugoslàvia (3-1).

La selecció brasilera havia perdut, debut a una lesió a la fase inicial, la seva gran estrella Pelé, però els sud-americans ho van superar fonamentalment per tres factors: un equip extraordinari, molt semblant al de Suècia 1958; la exquisida classe de Garrincha i el gran rendiment d’Amarildo, el jugador elegit per substituir O Rei. Tal com li havia succeït quatre anys abans, Brasil va haver de remuntar el marcador a la final, jugada a l’estadi Nacional de Santiago de Xile, després que Josef Masopust, pilota d’or aquell mateix any, avancés el txecoslovacs, que disputaven 28 anys després la seva segona final mundialista. Tanmateix, la Seleçao va reaccionar i es va proclamar bicampiona mundial arran dels gols d’Amarildo, Zito i Vavá.

LA PITJOR AFECCIÓ DEL MÓN ?

El 1979, quan el FC Barcelona va aconseguir la seva primera Recopa a Basilea, es va dir que l’entitat blaugrana comptava amb la millor afecció del món, després que uns 30.000 seguidors del club es traslladessin a la ciutat suïssa per acompanyar l’equip en aquella històrica cita. Tanmateix, llavors va ser quan jo vaig començar a assistir de manera regular al Camp Nou (ho vaig fer durant la totalitat de la dècada dels 80) i vaig poder comprovar com els afeccionats del Barça gairebé mai animaven, només s’entusiasmaven quan l’equip es posava per davant al marcador i protestava qualsevol error dels seus futbolistes, sobretot quan es tractava de jugadors sense massa carisma entre els socis, com era el cas de Francisco José Carrasco.

Aquest darrer dissabte, després de la derrota del conjunt barcelonista en el derbi contra l’Espanyol jugat al Camp Nou, vam tenir dos exemples de la raó per la qual crec que la del Barça és una de les pitjors afeccions del món.

1. En l’actual Lliga el club català està aconseguint uns números espectaculars: només ha deixat de guanyar, en 24 jornades, cinc partits, dels qual n’ha empatat tres i n’ha perdut només dos; ha batut el rècord de punts d’una primera volta en la història del campionat, abans de l’empat a l’estadi del Betis portava una ratxa de deu victòries consecutives, en línies generals, i nou de seguides pel que fa als encontres jugats com a visitant; porta una mitjana anotadora sensacional i la seva porteria és la que ha encaixat menys gols. A més a més, durant algunes etapes del torneig, el grup de Pep Guardiola ha realitzat un futbol meravellós i admirat a tot el món. Malgrat tot, arran de caure contra l’Espanyol, ja se senten veus criticant els plantejaments del tècnic de Santpedor o alarmant-se perquè el Real Madrid és a set punts. Qui no hagués signat aquesta diferència abans d’iniciar-se la temporada ? .

2. Des de que Johan Cruyff va cometre, al meu parer i en el de molts altres, l’error de fer fora Andoni Zubizarreta del Barça el 1994, l’entitat blaugrana va tenir un enorme problema pel que fa a la porteria. Malgrat l’arribada d’excel·lents porters com Julen Lopetegi, Vítor Baia o Pepe Reina, la demarcació va ser durament discutida al Camp Nou durant mols anys, amb l’excepció de les dues primeres campanyes de Ruud Hesp. Aquell problema es va arreglar amb Víctor Valdés, un home que ha salvat multitud de punts al bloc barcelonista, que ha tingut el caràcter i la mentalitat idonis per ocupar una posició tan delicada i amb tanta pressió i que - no ho oblidem mai - va fer un partit extraordinari en la final de la Champions League, disputada a París, que el Barça li va guanyar a l’Arsenal. No obstant, les crítiques a Valdés al Camp Nou han estat freqüents i dissabte passat de nou els seguidors el van xiular després d’errar en un dels gols de l’Espanyol, quan el que hagués hagut de fer és animar un equip que es trobava en inferioritat numèrica i que necessitava remuntat el matx.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: GEORGE BEST

País: Irlanda del Nord.
Any de naixement: 1946.
Lloc de naixement: Belfast.
Demarcació: centrecampista.
Clubs: Manchester United, Jewish Guild, Dunstale FC, Stockport FC, Cork FC, Los Angeles Aztecs, Fulham FC, de nou Aztecs, Fort Lauderdale, Hibernian FC, San José Ethquakes, Motherwell FC, Golden Bay, Bournemouth FC i Tobermore FC.
Títols personals: 1 Pilota d’Or.
Títols de clubs: 2 Lligues Angleses i 1 Copa d’Europa.

El Millor: l’any 1968

L’etapa que George Best va portar a terme al Manchester United va ser clarament la millor de la seva carrera i potser l’única que podríem qualificar de positiva. Dels anys que va passar a Old Trafford, al costat de mites com Matt Busby o Bobby Charlton, el més triomfant va ser el 1968, any en què va guanyar amb el seu club la Copa d’Europa i va aconseguir la Pilota d’Or al millor futbolista europeu.

El pitjor: els excessos fora del camp

Podríem dir que Best era "fill" d’una època concreta, la qual es va caracteritzar per un important canvi generacional, mitjançant una joventut que volia canviar el món i que va provocar fets com el moviment hippy, la lluita pels drets civils dels negres al Estats Units o el Maig Francès. No obstant, va ser també una etapa de certs excessos i el nord-irlandès s’hi va veure relacionat amb problemes que el van portar fins a la mort.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS VUITENS DE FINAL

Atlético – Porto

És una incògnita del que serà capaç de fer el conjunt blanc-i-vermell després de la destitució de Javier Aguirre i la seva substitució per Abel Resino. No obstant, si els espanyols mantenen el rendiment que fins ara han mostrat a la Lliga de Campions, tenen força oportunitats de superar el Porto, un equip que destaca pel seu bloc i la seva regularitat.

Percentatge Atlético: 50 %.
Percentatge Porto: 50%.

Lió – Barcelona

Tothom està d’acord en què el Barça és l’equip que millor futbol practica al món i que té uns números, en tots els campionats que disputa aquesta temporada, espectaculars. A més a més, el campió francès no sembla precisament en el seu millor moment de forma. Sempre parlant des de la teoria, el conjunt de Pep Guardiola hauria de passar als quarts de final sense massa dificultats.

Percentatge del Barcelona: 75 %.
Percentatge del Lió: 25 %.

Arsenal – Roma

L’Arsenal, que té un equip jove i inexpert, no està passant per un bon moment, fet agreujat per la lesió de Cesc Fàbregas. Pel contrari el Roma, després d’un inici de temporada molt negatiu, ha anat millorant clarament el seu joc i ja es troba en els primers llocs de l’Scudetto. L’eliminatòria es preveu molt igualada i és complicat indicar un favorit.

Percentatge de l’Arsenal: 50%.
Percentatge del Roma: 50%.

Inter – United

És l’eliminatòria estel·lar dels vuitens de final d’aquesta Lliga de Campions. Els anglesos són els actuals campions i el seu tècnic Alex Ferguson compta amb un bloc compacte i estrelles com Ronaldo i Rooney. Els italians fa 44 anys que no conquisten el trofeu, però el seu entrenador José Mourinho va ser fitxat per acabar amb aquesta mala ratxa, mentre el davanter Ibrahimovic és cada cop més resolutiu.

Percentatge del United: 60%.
Percentatge de l’Inter: 40%.

Madrid – Liverpool

Quan es va realitzar el sorteig el passat mes de desembre molts pocs donaven grans possibilitats al Real Madrid en aquest enfrontament de dos equips que sumen 14 copes d’Europa (nou els blancs i cinc el vermells). No obstant, des de llavors els espanyols han millorat, almenys pel que fa als resultats, mentre els anglesos han baixat força el seu rendiment.

Percentatge del Madrid: 45%.
Percentatge del Liverpool: 55%.

Chelsea – Juventus

Una eliminatòria apassionant la que protagonitzaran londinencs i torinesos. El Chelsea està passant per moltes dificultats, però Gus Hiddink, substitut del cessat Luis Felipe Scolari, és tota una garantia. Mentrestant, el Juventus, després del cas de corrupció que el va portar a la sèrie B, es situa de nou entre els millors clubs del continent de la mà del tècnic Claudio Ranieri i el capità Del Piero.

Percentage del Chelsea: 55%.
Percentatge del Juventus: 45%.

Vila-real – Panathinaicòs

El Vila-real es troba des de finals de l’any passat en un període molt irregular, però és un equip que acostuma a funcionar bé a la Lliga de Campions, tal com va demostrar a la fase de grups. A més, és possible que els valencians s’enfrontin al conjunt més assequible dels 16 que han arribat als vuitens de final, el sorprenent Panathinaicòs de Henk ten Cate.

Percentatge del Vila-Real: 60%.
Percentatge del Panathinaicòs: 40%.

Sporting – Bayern

Aquest xoc entre portuguesos i alemanys sembla el més clar de tots els enfrontaments de vuitens de final d’aquesta Champions. Els bavaresos, que no fan res massa remarcable al torneig des de que es van proclamar campions el 2001, no haurien de tenir problemes per deixar fora l’Sporting de Lisboa, que va ser molt inferior al Barça, malgrat la classificació, a la passada fase de grups.

Percentatge del Bayern: 80%.
Percentatge de l’Sporting: 20%.

UN REAL MADRID ADMIRABLE

Sempre he estat seguidor del FC Barcelona i fins i tot sóc d’aquelles persones que després d’una derrota important es queda força tocada, com per exemple va passar quan l’equip blaugrana va perdre a les finals de les Copes d’Europa de 1986, a Sevilla, i 1994, a Atenes. No obstant, sóc un admirador del caràcter i la mentalitat històrics del Real Madrid, fet que em provoca una enveja sana.

L’entitat blanca ha patit durant l’actual temporada una llarga sèrie de calamitats: la destitució de l’entrenador Berd Schuster, la dimissió del president Ramón Calderón, lesions de gran importància, com les de Mohammad Diarra i Ruud van Nistelroy; una pretemporada horrorosa, la qual ha obligat a fer tres fitxatges durant el mercat d’hivern, i un entorn irrespirable. Malgrat tot, el conjunt madridista, de la mà del nou tècnic Juande Ramos, ha guanyat vuit partits de Lliga consecutius, la totalitat de xocs després de la derrota al Camp Nou, el dia en què va debutar el preparador manxec.

Jo em pregunto que hagués succeït amb el Barça si hagués tingut els mateixos contratemps. Imaginem-nos per exemple que Pep Guardiola hagués estat cessat, que Joan Laporta hagués dimitit, que l’entorn que presidia la passada moció de censura contra el president continués en l’ambient del Camp Nou o que Touré Yaya i Samuel Eto’o s’haguessin lesionat de gravetat. Molt probablement l’equip català estaria lluitant simplement per disputar la pròxima edició de la Lliga de Campions o fins i tot encara pitjor.

De vegades he sentit a dir, i hi estic totalment d’acord, que perquè el Barça guanyi la Lliga o la Champions League ha de fer una extraordinària temporada i desplegar un joc brillant, com és el cas actual. En canvi el Madrid pot aconseguir aquests dos títols durant una campanya irregular i mitjançant un futbol gris i avorrit.

BREU HISTÒRIA DELS MUNDIALS. SUÈCIA 1958: BRASIL PER FI

Suècia va organitzar el Mundial de 1958 i va ser en aquest fred país on va començar la gran història de la selecció de la càlida Brasil. A més a més dels escandinaus i els sud-americans es van classificar per al certamen els equips d'Alemanya Federal, Anglaterra, Argentina, Àustria, Escòcia, França, Gal·les, Hongria, Irlanda del Nord, Iugoslàvia, Mèxic, Paraguai, Txecoslovàquia i la Unió Soviètica, que realitzava el seu debut en una copa mundial. Cal destacar les absències de les bicampiones Uruguai i Itàlia, així com la de la selecció espanyola, eliminada a la fase prèvia per Escòcia.

Com a anècdota i curiositat de la història dels mundials de futbol, s’ha de significar la presència en un campionat, per primera i última vegada, de les quatre seleccions britàniques: Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord. Les tres darreres eren, a més a més, debutants en una fase final.

Com apuntava al primer paràgraf, a terres sueques es va iniciar el gran període de Brasil, que va acudir al país escandinau amb un equip en què, a més d’homes com Zito, Didí, Vavá o Mário Zagallo, hi destacaven dos futbolistes molt joves: Garrincha i el gran Pelé, que comptaven llavors amb 18 i 17 anys respectivament. Vuit anys després de la trista jornada de Maracanà, la Canarinha semblava haver oblidat totes les seves penes i va realitzar un torneig brillant i espectacular.

A més a més dels brasilers, es van classificar per a les semifinals l’amfitriona Suècia, la campiona Alemanya i la sorprenent França, que comptava amb Just Fontaine, qui amb 13 gols continua sent el màxim golejador en un únic campionat mundial. Brasil va superar clarament França (5-2), mentre que Suècia va sorprendre Alemanya (3-1).

Pel que fa a la final, la qual es va disputar a l’estadi Rasunda d’Estocolm, Suècia es va avançar amb un gol de Nils Liedholm i el fantasma de 1950 va reaparèixer entre els seguidors brasilers, però la Seleçao no es va enfonsar i va remuntar espectacularment, finalitzant el matx 5 a 2 favorable als sud-americans. Vavá i Pelé, en dues ocasions cada un, i Zagallo van marcar els gols de la Canarinha, mentre Agne Simonsson va fer el segon de l’equip suec.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: MANUEL FRANCISCO DOS SANTOS GARRINCHA

País: Brasil.
Any de naixement: 1933.
Lloc de naixement: Rio de Janeiro.
Demarcació: davanter.
Clubs: Botafogo FC i Olária FC.
Mundial disputats: Suècia 1958, Xile 1962 i Anglaterra 1966.
Títols de clubs: 3 Campionats Carioques.
Títols de seleccions: 2 Mundials.

El Millor: el Mundial de Xile

Garrincha va debutar en un Mundial a Suècia l’any 1958, quan es va proclamar per primer cop campió del món, sent un dels homes destacats de la Canarinha. No obstant, el millor campionat del considerat millor regat de la història va tenir lloc quatre anys més tard a Xile, on Brasil va guanyar de nou el títol i amb Garrincha, arran de la lesió de Pelé, com a gran estrella de la Seleçao.

El pitjor: la vida personal

A diferència del que va succeir amb el seu company de generació i de selecció Pelé, amb qui va compartir l’estada en els mundials de 1958, 1962 i 1966, Garrincha, un cop retirat de la pràctica del futbol, la qual va tenir lloc íntegrament al Brasil, va iniciar un tipus de vida allunyat del que es podria considerar idoni, acabant els seus dies molt lluny de la glòria que havia viscut.

BREU HISTÒRIA DELS MUNDIALS. SUÏSSA 1954: UN MERAVELLÓS EQUIP ES QUEDA SENSE PREMI FINAL

Suïssa va ser l’estat designat per la FIFA per organitzar el cinquè campionat mundial. Els 16 equips que es van classificar per a la fase final van ser Alemanya Federal, Anglaterra, Àustria, Bèlgica, Brasil, Corea del Sud, Escòcia, França, Hongria, Itàlia, Iugoslàvia, Mèxic, l’amfitriona Suïssa, Turquia, Txecoslovàquia i la campiona Uruguai. Espanya en va quedar fora d’una forma força curiosa al perdre davant Turquia... per una moneda. Els dos equips van guanyar als seus propis estadis i va ser d’aquesta forma peculiar com la FIFA va decidir el desempat.

El torneig va passar a la història fonamentalment per dos motius: en primer lloc perquè es va fer una espectacular quantitat de gols, sent encara la millor mitjana anotadora de la història dels mundials, destacant els 12 gols del matx de quarts de final entre Àustria i Suïssa (7-5) o els 11 que va aconseguir el davanter hongarès Sandor Kocsis, que poc després fitxaria pel FC Barcelona. En segon lloc pel futbol extraordinari desplegat per la selecció d’Hongria, amb jugadors com Nandor Hidegkuti, Ferenc Puskas, Zoltan Czibor o el citat Kocsis, encara que finalment es quedés sense guanyar el títol.

Pel que fa a la fase de grups cal destacar, a més a més dels festivals futbolístics del combinat hongarès, l’eliminació en la fase inicial de l’equip brasiler, el qual no semblava encara recuperat de la gran decepció de 1950. Els conjunts que posteriorment van superar els quarts de final van ser la República Federal Alemanya, capitanejada per Fritz Walter (foto) i que disputava el primer mundial després de la divisió del país, Hongria, Àustria i Uruguai. Els germànics van derrotar per un contundent 6 a 1 la seva veïna Àustria, mentre que el magiars van vèncer per 4 a 2 la bicampiona Uruguai.

Alemanys i hongaresos ja s’havien enfrontat a la primera fase del torneig i els verds havien guanyat per un espectacular 8 a 3. Per tant, la final, que va tenir com a seu l’estadi Wandkorf de Berna, semblava que seria un pur tràmit pels campions olímpics, títol que havien conquistat dos anys abans als jocs de Londres. El xoc es va iniciar tal com s’esperava i Puskas, futur jugador del Real Madrid, i Czibor, poc després, com Kocsis, membre de la plantilla del Barça, van situar el 2 a 0 al marcador. No obstant, va succeir el que gairebé ningú esperava: la remuntada alemanya. Max Morlock i Uwe Rahn, aquest en dues ocasions, van posar el 3 a 2 final i van donar-li la copa Jules Rimet a l’equip germànic.

BREU HISTÒRIA DELS MUNDIALS. BRASIL 1950: TOT UN PAÍS DEPRIMIT

Després del parèntesi provocat per la Segona Guerra Mundial, que va motivar 12 anys sense campionat, el 1950 la Copa del Món va arribar al país que més intensament i amb més passió viu el futbol: Brasil. Juntament amb la seleçao van arribar a la fase final els equips d’Anglaterra, que debutava en un mundial, Bolívia, Espanya, Estats Units, Itàlia, Iugoslàvia, Mèxic, Paraguai, Suècia, Suïssa, Uruguai - la campiona de 1930 retornava després de 20 anys - i Xile. Es poden comprovar les absències d’Alemanya, ja dividida en dos estats, i França, segurament els dos països que van patir les pitjors conseqüències del conflicte bèl·lic.

Espanya va tornar a un campionat mundial i va aconseguir, amb la quarta posició, la que va ser la millor classificació obtinguda pel combinat estatal a la Copa del Món fins el títol de 2010. Després de vèncer, durant la fase inicial, els Estats Units (3-1), Xile (2-0) i Anglaterra (1-0), amb l’històric gol de Telmo Zarra, la selecció espanyola va arribar a la lligueta final, la qual va compartir amb Uruguai, Brasil i Suècia. Va iniciar molt bé el quadrangular, empatant a dos gols davant els uruguaians, però després va rebre un important correctiu enfront Brasil (6-1) i va perdre contra Suècia (3-1). En l'equip hi brillaven homes com Antoni Ramallets, Josep Parra, Marià Gonzalvo, Piru Gaínza, Estanislau Basora, que va fer un torneig magnífic, i el ja mencionat Zarra.

L’impacte de la Segona Guerra Mundial va ser devastador també en el torneig i per comprovar-ho només cal observar que els quatre països que van disputar la fase definitiva no van tenir una intervenció directe en el conflicte, mentre que Anglaterra i Itàlia, que van patir força les calamitats de la guerra, van quedar ràpidament eliminades.

Uruguai i Brasil van arribar a l’última jornada de la lligueta final amb un punt més favorable a la Canarinha, degut a l’empat que els uruguaians havien cedit davant Espanya; per la qual cosa els amfitrions en tenien prou amb un empat. L’encontre es va jugar a l’espectacular estadi Maracaná de Rio de Janeiro, que es trobava ple de gom a gom. Després d’una primera part sense gols, Albino Friaça va avançar la seleçao a l’inici del segon temps, però va ser llavors, quan tan a prop es van veure del títol, que els jugadors locals van sentir una enorme pressió, la qual va saber aprofitar l’equip celeste, que va empatar mitjançant Juan Alberto Schiaffino i va consumar la remuntada amb un gol de Alcides Ghiggia (foto), que convertia Uruguai en bicampiona mundial. Mentrestant, Maracaná era un mar de llàgrimes.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: GERD MÜLLER

País: Alemanya Federal.
Any de naixement: 1945.
Lloc de naixement: Nördlingen.
Demarcació: davanter.
Clubs: Bayern Munic i Fort Lauderdale Strikers.
Eurocopes disputades: Bèlgica 1972.
Mundial disputats: Mèxic 1970 i Alemanya Federal 1974.
Principals títols personals: 1 Pilota d’Or, 2 Botes d’Or, màxim golejador del Mundial 1970 i màxim golejador de l’Eurocopa 1972.
Títols de clubs: 4 Lligues Alemanyes, 4 Copes Alemanyes, 3 Copes d’Europa, 1 Recopa i 1 Copa Intercontinental.
Títols de seleccions: 1 Eurocopa i 1 Mundial.

El Millor: probablement el més gran golejador de tots els temps

Conegut també com a Torpede Müller, el gran davanter alemany pot ser considerat el millor anotador de la història del futbol. Per exemple, Gerd Müller, a més a més de ser vàries vegades màxim artiller de la Bundesliga, va ser l’home que més gols va fer al Mundial de 1970 i a l’Eurocopa de 1972, sent amb 14 dianes l'atacant que més gols ha marcat en la història de les Copes del Món.

El pitjor: prematura retirada de la selecció

Després de guanyar amb la República Federal Alemanya la Copa del Món de 1974, davant Holanda i marcant el gol de la victòria en la final disputada a Munic, Müller va decidir retirar-se de la selecció nacional amb només 29 anys, perdent-se d’aquesta forma l’Eurocopa de 1976 i el Mundial de 1978, celebrats respectivament a l’antiga Iugoslàvia i a l’Argentina.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: ZINEDINE ZIDANE

País: França.
Any de naixement: 1972.
Lloc de naixement: Marsella.
Demarcació: davanter.
Clubs: FC Cannes, Girondins Bordeus, Juventus FC i Real Madrid.
Eurocopes disputades: Anglaterra 1996, Bèlgica / Holanda 2000 i Portugal 2004.
Mundial disputats: França 1998, Corea del Sud / Japó 2002 i Alemanya 2006.
Principals títols personals: 1 Pilota d’Or, 1 FIFA Wolrd Player i millor jugador del Mundial 2006.
Títols de clubs: 2 Lligues Italianes, 2 Lligues Espanyoles, 1 Champions League, 2 Supercopes d’Europa, 2 Copes Intertoto i 2 Copes Intercontinentals.
Títols de seleccions: 1 Eurocopa, 1 Mundial i 1 Copa Confederacions.

El Millor: gran estrella de la millor França de tots els temps

França va passar per una època estel·lar entre 1998 i 2006, en què va conquistar un Mundial, una Eurocopa i una Copa de les Confederacions, a més de jugar una altra final mundialista. Zidane va ser la gran estrella d’aquell equip, va fer dos gols en la triomfant final de la Copa del Món de 1998, davant Brasil, i va ser elegit el millor futbolista del Mundial de 2006, on França va caure contra Itàlia en el darrer partit.

El pitjor: les finals europees perdudes

Entre 1996 i 1998 Zidane va perdre tres finals europees consecutives: la de la Copa de la UEFA de 1996, davant el Bayern de Munic, quan encara era jugador del Girondins de Bordeus, i les de les Lligues de Campions de 1997, contra el Borussia de Dortmund, i de 1998, enfront el seu futur equip Real Madrid, en un període en què ja era integrant del Juventus. El 2002 es va refer assolint la Champions League amb els blancs.

EL PERILL DE PARLAR MASSA DE LA TRIPLE CORONA

No és cap exageració i tampoc em deixo portar per l’eufòria que ronda des de fa temps l’entorn del Camp Nou, però el futbol que està realitzant el Barça de Pep Guardiola (foto) és un dels millors que mai hagi presenciat. A més, aquest equip és molt més complet que el Dream Team de Johan Cruyff, el qual feia un joc extraordinari, però que, a diferència del conjunt actual, era bastant irregular, físicament no era res de l’altre món, no assajava les jugades estratègiques i la defensa era molt vulnerable.

Tanmateix, no m’agrada gens l’ambient que es viu actualment en tot allò que té a veure amb l’entitat barcelonista. Des de fa ja vàries setmanes no es parla pràcticament de res més que de l’anomenada “triple corona”, és a dir, de la possibilitat de conquistar aquesta temporada la Lliga, la Copa del Rei i la Champions League, proesa que cap equip espanyol ha aconseguit a la seva història i que a nivell internacional només ho han assolit Celtic, Ajax, PSV Eindhoven i Manchester United, clubs que, amb l’excepció dels anglesos, disputen lligues força modestes, desequilibrades i desiguals.

Penso que el FC Barcelona guanyarà com a mínim un títol i que dos són molt possibles, doncs l’avantatge a la Lliga és enorme i l’equip ja es troba classificat per a les semifinals de la Copa del Rei, torneig que per cert no aconsegueix des de fa 11 anys. No obstant, la Lliga de Campions és un campionat dificilíssim i hi ha clubs, com són els casos de Manchester United, Chelsea, Liverpool o Inter, que tenen unes plantilles fantàstiques, molt completes i totalment equilibrades en totes les seves línies.

A més a més recordo ara allò que li va succeir al Real Madrid 2003/2004, a l’equip galàctic que presidia Florentino Pérez. Llavors tothom parlava del “trèvol”, d’obtenir també els tres títols significats. El grup que dirigia el portuguès Carlos Queiroz era líder destacat a la Lliga, es trobava a la final de la Copa del Rei i estava classificat per als quarts de final de la Champions, on s’havia d’enfrontar a l’assequible Mònaco.

Tots recordem com va acabar aquella història: els blancs van perdre sorprenentment la final copera contra el Saragossa a l’estadi Olímpic Lluïs Companys de Montjuïc, van ser eliminats contra pronòstic pel Mònaco a la Lliga de Campions, després que els del principat remuntessin a l’estadi Lluís II un 4 a 2 del Santiago Bernabéu, i van tenir un descens vertiginós a la Lliga, passant del liderat al quart lloc final, per darrere del campió València, Barça i Deportivo.

Existeix la possibilitat que li passi el mateix al club blaugrana ? És evident que si i, moltes vegades, quan un equip vol engrandir massa els seus objectius, ho acaba perdent absolutament tot. No obstant, el Barça té factors favorables: Guardiola és un home seriós i que toca plenament de peus a terra i disposa d’una gran plantilla, amb grans individualitats, que a més creu fermament en el seu entrenador.

BREU HISTÒRIA DELS MUNDIALS. FRANÇA 1938: ITÀLIA BICAMPIONA

El Mundial de 1938 va ser organitzat per França, repetint-se doncs la celebració al continent europeu, fet que només tornaria a passar quan Suïssa i Suècia en van ser els amfitrions el 1954 i el 1958 respectivament. A més de la selecció francesa s’hi van classificar Alemanya, Bèlgica, Brasil, Cuba, Holanda, Hongria, Indonèsia (llavors Índies Holandeses), la campiona Itàlia, Noruega, Polònia, Romania, Suècia, Suïssa i Txecoslovàquia. Espanya, que es trobava en plena Guerra Civil, va declinar la seva participació.

El primer gran xoc del torneig va tenir lloc als quarts de final entre Itàlia i l’organitzadora França, vencent els primers, que van ser força superiors, per 3 a 1. La veritat és que l’equip que seguia entrenant Vittorio Pozzo, però en el qual, en relació al 1934, només continuaven com a jugadors Giovanni Ferrari, Enrico Guaita i el mític Gisseppe Meazza (foto), va ser molt diferent al del campionat anterior i el seu joc va ser esplèndid durant tot el certamen, no havent de recórrer a la duresa de quatre anys abans i no deixant cap dubte sobre el seu futbol.

A més a més de l’Squadra Azzurra van arribar a les semifinals Hongria, Brasil, que va realitzar el seu primer gran campionat mundial, i Suècia. Els italians van derrotar amb problemes els sud-americans (2-1), a qui encara els hi quedava una mica per convertir-se en una gran potència futbolística, i els hongaresos es van desfer clarament dels escandinaus (5-1).

Itàlia, en una brillant final, va aconseguir el seu segon títol mundial derrotant per 4 a 2 la selecció d’Hongria. Silvio Piola i Gino Collaussi van fer els dos primers gols del partit que es va jugar a l’estadi Colombes de París, Pal Titkos va retallar diferències, Piola, de nou, va marcar el tercer de l’equip de Pozzo, Gyorgy Sarosi va apropar una altra vegada els centre-europeus en el marcador i Collaussi, novament, va establir el resultat definitiu. Pozzo segueix sent l’únic tècnic que ha guanyat dos campionats mundials.