JOSÉ MARÍA GARCÍA, UN HOME D’UNA ALTRA ÈPOCA

Per començar aquest article, he de comentar que durant molts anys, des de finals de la dècada dels 70 fins a inicis del decenni dels 90 del passat segle, vaig ser un assidu seguidor dels programes radiofònics de José María García, primer a la cadena SER i més tard a Antena 3.

També he de dir que García ha exercit una enorme influència cap a periodistes esportius com José Ramón de la Morena, amb el qual al seu dia va mantenir unes tenses relacions, o fins i tot el català Jordi Basté, que actualment, després d’haver-se iniciat en el món de l’esport, és el líder de la ràdio catalana amb l’espai d’informació general “El món”, a l’emissora RAC 1.

Tanmateix, García és un home d’una altra època, ja bastant remota, caracteritzada per exemple per un profund masclisme, tal com es va poder apreciar fa uns dies en les seves declaracions sobre la vaga del futbol femení espanyol, en què va venir a dir, si fa no fa, que les jugadores no tenen força i que a penes arriben a la porteria quan llencen un córner.

Antic i molt trist.

EL PROBLEMA DEL BARÇA ÉS QUE HI HA MASSA “FANG”

Ernesto Valverde (foto), en la roda de premsa posterior al mal partit que el FC Barcelona va disputar a Praga contra l’Slavia, corresponent a la fase de grups de la Lliga de Campions, va comentar que, de tant en tant, s’ha de baixar al fang per guanyat un matx.

Jo recordo que el Dream Team de Johan Cruyff de vegades s’havia de posar la granota de treball, tal com es deia llavors, per afrontar xocs en estadis com el Molinón de Gijón, el Sardinero de Santander o el Sadar de Pamplona, que en aquella època, arran de les pluges cantàbriques, restaven en un estat lamentable.

Bastants anys més tard, també el Barça de Pep Guardiola, el millor de la història de l’entitat, havia de jugar alguns encontres de manera diferent a com acostumava a fer-ho aquell meravellós bloc, partits en què el tècnic de Santpedor, per exemple, apostava al centre del camp per futbolistes de força i brega com Touré Yaya, un jugador que també comptava amb una notable tècnica, o Seydou Keita.

Tanmateix, en aquelles temporades era l’excepció, mentre que actualment, des de què Valverde n’és l’entrenador, el problema del Barça és que hi ha massa fang i molts encontres en què el conjunt català sembla un equip petit.

LES CONTINUADES TRAÏCIONS DEL FC BARCELONA A LA SEVA FILOSOFIA

Com segurament altres seguidors del FC Barcelona, m’havia fet il·lusions aquesta temporada amb un Ernesto Valverde que semblava un entrenador nou, sobretot més valent i fidel a l’ADN barcelonista, per exemple per apostar clarament per un centre del camp format per Sergio Busquets, Frenkie de Jong i Arthur Melo o donar força oportunitats a joves de la Masia com Carles Pérez i Ansu Fati.

Però va arribar el partit disputat a Praga contra l’Slavia, corresponent a la fase de grups de la Champions League, i penses que tot segueix igual que els darrers anys i que serà molt complicat, a no ser que canviï molt la situació, i no només de forma transitòria, conquistar la que seria la sisena Copa d’Europa en el palmarès de la institució catalana.

A la capital txeca, es va poder observar el que podríem anomenar l’anti-Barça: un bloc que va defensar molt enrere, com un equip petit pel que respecta als últims minuts; que va tenir, i no és la primera vegada, com a gran estrella el porter Marc – Andre ter Stegen, quan històricament al conjunt blaugrana l’arquer és una figura que compta amb poca feina al llarg d’un encontre; en què el centre del camp a penes va existir durant vàries fases del partit, a pesar que Valverde compta amb tres homes preparats per controlar la pilota i marcar el tempo, i una davantera en la qual només Antoine Griezmann va pressionar la sortida de l’esfèric de la defensa rival.

Pel que fa a la pressió, quan Valverde va voler donar entrada a Ousmane Dembélé, va optar per substituir Griezmann, l’únic atacant barcelonista que treballava en aquest aspecte, i va deixar al camp Luis Suárez, cosa que em porta a seguir pensant que l’uruguaià, que no marca com a visitant a la Lliga de Campions des de la tardor de 2015, continua sent intocable perquè és amic íntim de Leo Messi.

Per cert, el millors encontres que ha realitzat el conjunt blaugrana aquesta campanya, els de Lliga contra Betis i València al Camp Nou, van comptar amb la participació de Pérez i Fati, que si batallaven davant els defenses adversaris. 

A la foto, una imatge del xoc entre Slavia i Barça.

EL NAUFRAGI DEL DEPORTIVO DE LA CORUÑA

L’entitat gallega, que fins a la dècada dels 90 del passat segle XX va ser el típic club ascensor, que rarament estava més de tres temporades seguides en una mateixa categoria, va estar instal·lada en un extraordinària època entre l’any 1991, quan va ascendir a primera divisió, i l’any 2004, quan va jugar les semifinals de la Lliga de Campions i va estar molt a prop de classificar-se per a la final de Gelserkirchen.

Durant aquell període, la institució de la Coruña va guanyar una Lliga, sis anys més tard de perdre’n una altra davant el FC Barcelona després d’errar un penal en l’últim minut de la darrera jornada; dues Copes del Rei, la segona d’elles, l’històric centenariazo al Santiago Bernabéu contra el Real Madrid, i tres Supercopes d’Espanya, a més de realitzar un munt de participacions en competicions europees.

Va ser aleshores, sota la presidència d’Augusto César Lendoiro, que van passar per Riazor entrenadors com el llegendari tècnic gallec Arsenio Iglesias, el gal·lès John Toshack i el basc Javier Irureta o futbolistes emblemàtics com Miroslav Djukic, Donato Gama, Mauro Silva, el capità Fran González, Rivaldo Vítor Borba, Bebeto Gama o Diego Tristán, entre molts d’altres.. 

Tanmateix, els diners es van acabar i el Depor va tornar a la crua realitat de la seva història tradicional, amb seguits ascensos i descensos i, per tant, una gran inestabilitat. Ara fa uns mesos, els gallecs van perdre una promoció contra el Mallorca per tornar a primera divisió que semblava que tenien encarrilada després de vèncer a la Coruña per 2 a 0, però els illencs van aconseguir remuntar a Son Moix (3 – 0). Penso que aquella eliminatòria va fer un gran mal al club blanc-i-blau, que actualment és el cuer de segona divisió, havent ja gastat el comodí del canvi d’entrenador.

A la foto, el Deportivo campió de Lliga 1999 / 2000.

GIRONA: PER QUÈ NO TORNAR A LA FÓRMULA MACHÍN ?

Quan el Girona va ascendir a primera divisió l’any 2017 i va realitzar una brillant temporada de debut en la màxima categoria, es va comentar que, a part del president Delfí Geli, l’entrenador Pablo Machín i futbolistes com el capità Àlex Granell, Pere Pons o Cristian Stuani, el gran artífex dels èxits en va ser el secretari tècnic Quique Cárcel (foto).

No obstant, crec que Cárcel, potser pressionat i massa influenciat per Pere Guardiola, propietari del club gironí i germà de Pep Guardiola, entrenador del Manchester City, entitat que té signat un conveni amb el conjunt de Montilivi, no ha estat encertat en l’elecció dels últims dos entrenadors, Eusebio Sacristán i Juan Carlos Unzué.  

Machín, l’actual preparador de l’Espanyol, era un tècnic que apostava per un futbol defensiu i conservador, fidel a un 5 - 3 - 2, amb la presència de tres centrals i dos carrilers, de vegades apostant per accions que podríem considerar bastant antiquades, doncs no podem oblidar quan, en un Girona – Barça a Montilivi, va ordenar Pablo Maffeo perseguir Leo Messi durant la totalitat del matx, estigués on estigués situat l’argentí.

Pel contrari, Eusebio i Unzué, que al seu dia van ser integrants del Dream Team de Johan Cruyff, són dos homes molt influenciats per la filosofia del ja desaparegut geni  holandès, que prefereixen un joc de toc i de caràcter ofensiu, evidentment, molt allunyat de les idees del tècnic sorià.

Amb el preparador val·lisoletà, que moltes vegades va haver de renunciar al seu sistema i apropar-se al de Machín, el Girona va descendir a segona divisió i ara amb l’entrenador navarrès els de Montilivi han portat a terme un inici de temporada molt irregular, fins el punt que la directiva va decidir dilluns passat la seva destitució.

Cárcel potser vol tornar als orígens i per substituir Unzué és possible que aposti per un entrenador més adient per dirigir un equip de les característiques del Girona i per a les dificultats que comporta la complicada segona divisió.

EL CINISME DE JAVIER TEBAS

El president de la Lliga de Futbol Professional (LFP), Javier Tebas (foto), té un passat polític molt fosc, doncs és coneix que al seu dia va estar involucrat amb el partit franquista i d’extrema dreta Fuerza Nueva, sense oblidar les seves simpaties públiques actuals amb l’associació ultra Vox.

Fa poc més de dos anys, es va celebrar a Catalunya un referèndum d’auto-determinació, en el qual hi van haver gravíssims incidents per l’actuació desmesurada en alguns col·legis electorals de les forces de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Aquell mateix dia, el FC Barcelona havia de disputar un partit de Lliga al Camp Nou contra la UD las Palmas i la societat catalana va demanar a Tebas el seu ajornament, a la qual cosa es va negar el màxim mandatari de l’LFP, sota l’amenaça de donar per perdut el matx a l’equip blaugrana i restar-li sis punts en la classificació. Malgrat que Josep Maria Bartomeu, president del club català, no volia jugar el xoc, els jugadors van exigir la seva celebració, que va tenir lloc a porta tancada.

El pròxim dissabte dia 26 d’octubre s’havia de disputar el clàssic de Lliga entre Barça i Real Madrid al Camp Nou, 12 dies més tard de la sentència del Tribunal Suprem contra els presos independentistes, per la qual cosa, les manifestacions i aldarulls que estan succeint els darrers dies a Barcelona podrien haver-se refredat, tenint en compte també que ni el govern català ni tampoc l’Espanyol en funcions havien, fins ara, comentat absolutament res sobre el tema.

Tanmateix, Tebas ha decidit que el clàssic, que segurament es disputarà el mes de desembre, serà finalment ajornat. Per què ara si i l’octubre de 2017 no ? personalment, només hi observo una raó: el president de l’LFP no vol que un dels encontres més seguits i mediàtics del món del futbol es converteixi en una reivindicació internacional del poble català contra una sentència judicial que molts experts consideren un error i una injustícia.

LA COMPLICADA TASCA DE ROBERT MORENO

Robert Moreno (foto), el primer seleccionador espanyol català des de 1970 i substitut de Luis Enrique Martínez, del qual va ser-ne el principal ajudant, té una complicada tasca amb l’equip estatal, malgrat que aquest va aconseguir matemàticament la passada setmana el passaport per a la pròxima Eurocopa, que tindrà lloc el 2020.

Entre els anys 2008 i 2012, període en què el conjunt estatal va guanyar dues Eurocopes i un Mundial, Espanya va passar indubtablement per la millor època de la seva història, amb el desaparegut Luis Aragonés i Vicente del Bosque com a seleccionadors. Tanmateix, a partir de la Copa del Món de 2014, va arribar una crisi que no sembla tenir aturador.

Dels futbolistes que van estar presents ens els tres títols descrits en l’anterior paràgraf, només resta, pel que respecta a la seva totalitat, el capità Sergio Ramos, que va batre fa poc el rècord d’internacionalitats d’Iker Casillas, al qual s’afegeixen Sergio Busquets, quant al Mundial i la segona Eurocopa, i Jordi Alba, pel que fa al segon campionat continental.

Per tant, autèntiques llegendes de la selecció, com el ja mencionat Casillas, Carles Puyol, Gerard Piqué, Xabi Alonso, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, David Silva, Cesc Fàbregas, David Villa o Fernando Torres, o van decidir deixar el combinat estatal o bé ja han optat per la retirada.

I, com tantes vegades succeeix en el món del futbol, no ha tingut lloc un adient canvi generacional al futbol espanyol, entre d’altres coses perquè jugadors que semblaven pujar amb força, o s’han estancat o no han aconseguit la mentalitat necessària per portar el comandament de la selecció, sense oblidar que aquesta sembla encara no haver superat l’afer de Julen Lopetegui, destituït poc abans de començar la Copa del Món de Rússia arran de comprometre’s amb el Real Madrid, sense que la Federació en sàpigues res, o la renúncia del seu substitut Luis Enrique per greus problemes familiars.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS LEAGUE (I 13): INTER MILÀ

He tingut un munt de dubtes per incloure l’Inter de Milà entre els favorits d’aquesta Lliga de Campions, sobretot tenint en compte que l’any passat no va ser capaç de superar la fase de grups, de no fer res massa remarcable al torneig des del títol de l’any 2010 i que ha iniciat l’actual campionat només amb un punt de sis possibles. No obstant, comptar amb una plantilla molt completa i haver fitxat com a nou entrenador el passional Antonio conte són valors a tenir en compte.

Conte, que ha triomfat en clubs com el Juventus i el Chelsea i que va deixar bones sensacions a la selecció italiana, pot ser l’entrenador idoni per tornar els llombards a l’elit europea, sense oblidar que disposa d’un equip adient per aconseguir-ho amb homes com el capità Handanovic, De Vrij, Skriniar, Ranocchia, Valero, Brozovic, Asamoah, Candreva i Lautaro, així com els nous fitxatges Godín (Atlético Madrid), Sensi (Sassulo),  Alexis (Manchester United) i Lukaku (Manchester United).

A nivell local, l’Inter, que ha perdut dos homes importants, però també certament polèmics, com Perisic (Bayern Munic) i Icardi (París Saint – Germain), intentarà acabar amb la històrica ratxa del Juventus, que ha conquistat els últims vuit títols de la Sèrie A, cosa que sembla complicadíssima, tenint en compte que els torinesos fa pocs dies van vèncer els de Milà al Giusseppe Meazza, en el considerat derbi d’Itàlia.

A la foto, Brozovic.

QUÈ TENIA FLORENTINO PÉREZ EN CONTRA DE KEYLOR NAVAS ?

Des del dia que va fitxar pel Real Madrid procedent del Llevant, Keylor Navas (foto) va donar un rendiment extraordinari al Santiago Bernabéu i va ser un home clau en les quatre Lligues de Campions guanyades pel club espanyol entre els anys 2014 i 2018.

Tanmateix, sembla que al president blanc Florentino Pérez mai l’havia convençut el porter de Costa Rica, doncs al seu dia va intentar fitxar David de Gea, contractació que no va arribar a concretar-se per culpa d’un fax, per esperpèntic que pugui semblar, i més tard va aconseguir portar el belga Thibaut Courtois al Bernabéu.

Malgrat que personalment considero Courtois un dels millors del món en la seva demarcació, com va demostrar abastament a l’Atlético de Madrid i el Chelsea i ho segueix fent amb la selecció de Bèlgica, no està tenint un bon rendiment al Real Madrid, amb el qual està disputant la segona temporada, mentre el seu suplent, Alphonse Aréola, fitxat el passat estiu procedent del París Saint – Germain (PSG), tampoc va estar massa encertat en el recent matx de Lliga contra el Granada.

És difícil esbrinar la contrarietat que Pérez pogués tenir amb Navas, traspassat en el passat mercat estival al PSG, però no seria d’estranyar, com ja va succeir amb Vicente del Bosque l’any 2003, que senzillament fos, encara que sembli un disbarat, per presumpta falta de glamur de l’arquer centreamericà.     

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS LEAGUE (12): PARÍS SAINT – GERMAIN

Una vegada més, el París Saint – Germain (PSG) surt com un dels principals candidats a guanyar la Lliga de Campions, però no podem oblidar que els últims tres anys no ha pogut superar mai els vuitens de final, després de caure eliminat contra el FC Barcelona el 2017, Real Madrid el 2018 i un decadent Manchester United el 2019.

Thomas Tuchel afronta sota molta pressió la seva segona campanya al Parc dels Prínceps, amb l’obligació, almenys, de superar uns vuitens de final que semblen maleïts per al conjunt francès. El tècnic alemany compta amb una extraordinària plantilla on hi figuren homes com Meunier, Silva, Kurzawa, Bernat, Marquinhos, Verratti, Di María, Draxler o l’estel·lar trident ofensiu format per Mbappé, Cavani i Neymar, que continua a París malgrat tots els esforços realitzats el passat estiu pel Barça per recuperar-lo, i a la qual s’hi van afegir en el passat mercat el porter Navas (Real Madrid), el pivot Gueye (Everton), el centrecampista Herrera (Manchester United), el mitja punta Sarabia (Sevilla) i el davanter Icardi (Inter Milà).

Pel que fa a la Ligue 1, el PSG podríem afirmar que és l’únic favorit per assolir la competició, fonamentalment per la irregularitat dels dos Olympique, el de Marsella i el de Lió; el pèssim moment pel qual està passant el Mònaco o la inexperiència del Lilla, sots-campió la passada temporada.

A la foto, Marquinhos.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS LEAGUE (11): ATLÉTICO MADRID

Un any més, el conjunt blanc-i-vermell surt disposat a aprovar la seva assignatura històrica pendent, guanyar la Lliga de Campions, de la qual, comptabilitzant també l’antiga Copa d’Europa, n’ha estat finalista en tres ocasions. Tanmateix, i malgrat tenir una bona plantilla, no tinc l’Atlético entre els principals aspirants a assolir el torneig.

Durant molts anys, el tècnic miracle de l’Atlético, l’argentí Diego Simeone, sempre podia argumentar que el seu equip era clarament inferior al de grans clubs europeus com Real Madrid, Liverpool, Barcelona, Bayern Munic o Juventus, però actualment, i malgrat les sensibles baixes de Juanfran (Sao Paulo), Godín (Inter Milà), Hernández (Bayern) i Griezmann (Barça), l’entitat madrilenya compta amb un extraordinari bloc format per jugadors com Oblak, per a alguns experts, el millor porter del món; Thomas, el veterà capità Koke, Saül, Lemar, Morata, Costa o els nous fitxatges Lodi (Atlético Paranaense), la jove promesa Joao Félix (Benfica), Hermoso (RCD Espanyol) i Llorente (Real Madrid), tot i que els dos últims fins ara estan comptant molt poc per a l’entrenador.

L’Atlético de Simeone surt també entre els favorits per assolir la Lliga espanyola, la qual va conquistar l’any 2014, però segueix fent la sensació que els matalassers només la poden guanyar si fallen Madrid i Barça.

A la foto, Thomas.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS LEAGUE (10): BORUSSIA DORTMUND

Veig molt complicat que el conjunt germànic pugui assolir la que seria la seva segona Lliga de Campions, fins i tot que pugui optar a conquistar el torneig, però els de Westfàlia compten amb un entrenador amb experiència, el suís Lucien Fevre; una plantilla molt completa i equilibrada, amb importants individualitats, i una de les millors afeccions d’Europa.

El conjunt alemany, que lidera el seu grup de Champions League per davant del FC Barcelona i que li va guanyar el passat mes d’agost la Supercopa al Bayern Munic, però que actualment, pel que fa a la Bundesliga, es troba en una important crisi, doncs està classificat fora de les places europees, disposa d’un elenc de futbolistes capacitat almenys per arribar a les semifinals de la Lliga de Campions, com ho demostren noms com Bürki, Hakimi, Guerreiro, Witsel, Götze, Sancho, Reus, Alcácer o els nous fitxatges del retornat Hummels (Bayern Munic), Hazard (Borussia Mönchenglabdach) i  Brandt (Bayer Leverkusen).

A part de la realització d’una gran campanya a Europa, el gran objectiu de l’entitat de Dortmund serà conquistar una Bundesliga que no obté des de l’any 2012, durant l’època de Jürgen Klopp d’entrenador, doncs, malgrat ocupar en aquests moments el vuitè lloc de la classificació, el grup de Fevre està relativament encara a prop de les primeres posicions de la taula.

A la foto, Sancho.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS LEAGUE (9): CHELSEA FC

He meditat bastant si incloure entre els favorits d’aquesta Lliga de Campions el Chelsea, però penso que una esquadra que va conquistar el títol l’any 2013, cinc després d’haver disputat la seva primera final, i que ha optat per un mite d’Stamford Bridge, Frank Lampard, com a nou entrenador, mereix estar entre els candidats, encara que dubto molt que pugui finalment lluitar per la competició.

No semblen bons moments per a l’entitat londinenca, que després del pas de dos tècnics italians, Antonio Conte i Maurizio Sarri, actuals entrenadors respectivament d’Inter i Juventus, ha confiat en un dels futbolistes més importants de la seva història, el llegendari Lampard, que la temporada passada va entrenar el Derby County a la segona categoria del futbol anglès. Tanmateix, no ho tindrà gens fàcil perquè els Blues han traspassat la seva gran estrella Hazard al Real Madrid, deixant força tocada una plantilla en què hi destaquen Pulisic, Christensen, Kanté, Kovacic, Willian, Giroud, Batshuayi, els joves Mount i Abraham o els internacionals espanyols Arrizabalaga, Azpilicueta, Alonso i Pedro.

Quant a les competicions angleses, pel que fa a la Premier League, els londinencs semblen ara per ara molt per sota dels dos grans aspirants a guanyar la competició, el Manchester City i el Liverpool, però, en canvi, la Cup podria suposar una oportunitat a l’abast.

A la foto, Abraham.

LES QUATRE POLÈMIQUES DE VÍCTOR VALDÉS

Per començar aquest article, vull deixar ben clar que considero Víctor Valdés (foto) el millor porter de la història del FC Barcelona, que al llarg del temps ha tingut metes llegendaris com Ricardo Zamora, Ferenc Platko, Antoni Ramallets, Salvador Sadurní, Francisco Javier Urruti, Andoni Zubizarreta i l’actual arquer del club Marc André ter Stegen. Tanmateix, el porter de Gavà també s’ha significat per les seves polèmiques, l’última de les quals li ha causat ser destituït com a entrenador del Juvenil A blaugrana.

Rebel·lia al ser retornat al filial. Louis van Gaal, tal com va fer també amb altres mites de la Masia com Xavi Hernández, Carles Puyol i Andrés Iniesta, va fer debutar Valdés al primer equip barcelonista, però quan el tècnic holandès va decidir tornar-lo al Barça B, es va rebel·lar i no es va presentar a la concentració. Mesos més tard, Radomir Antic, substitut del cessat Van Gaal, el va recuperar com a titular a primera divisió.

Marxar del club sense acomiadar-se. Sembla ser que amb importants diferències amb Zubizarreta, llavors secretari tècnic del club català, Valdés va anunciar la seva marxa del Barça, en principi per fitxar pel Mònaco, però l’entitat del petit principat el va rebutjar arran d’una gravíssima lesió. Valdés ni tan sols es va acomiadar del públic del Campo Nou el dia que si ho va fer el capità Puyol, que va retirar-se aquell mateix any.

Nou enfrontament amb Van Gaal. Després del seu afer amb el Mònaco, Víctor va fitxar pel Manchester United, llavors dirigit per Van Gaal, que en un moment donat, va decidir que jugués un matx amb el conjunt B del bloc d’Old Trafford, cosa a la qual es va negar el porter català, que va ser posteriorment cedit a l’Standard de Lieja.

Cessament en el seu retorn al Barça. Després de retirar-se a les files del Middlesbrough i d’entrenar en les categories inferiors del Moratalaz, on va rebre grans elogis per la seva tasca, Valdés va arribar a un acord amb el president Josep Maria Bartomeu per tornar al Barça. No obstant, després de molts i continuats problemes, l’últim d’ells enfrontar-se amb el seu excompany Patrick Kluivert, coordinador del futbol base, ha estat destituït.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS LEAGUE (8): BAYERN MUNIC

Forçosament, ha estat cinc cops campió de la Copa d’Europa / Lliga de Campions i un dels clubs més regulars al torneig l’última dècada, el Bayern de Munic ha d’estar en el grup de favorits, però el conjunt bavarès, eliminat en vuitens de final la campanya anterior, no està passant, almenys des del punt de vista internacional, per un bon moment.

A poc a poc, la històrica entitat muniquesa va realitzant una necessària i jo asseguraria urgent reconversió del seu vestidor i el passat estiu, dos mites del club, Robben (retirat) i Ribéry (Fiorentina), van abandonar l’Allianz Arena, tot i que la plantilla dirigida pel croat Niko Kovac, que afronta el seu segon exercici, continua amb homes molt veterans com el porter Neuer, els defenses Boateng i Alaba, el centrecampista navarrès Martínez, el mitja punta Müller o el golejador Lewandowski, que segueix sent la gran estrella del bloc bavarès. Altres futbolistes clau són Kimmich, Süle, l’hispano-brasiler Thiago, Tolisso, Goretzka, Coman, Gnabry o els nouvinguts Pavard (Stuttgart), Hernández (Atlético Madrid), Perisic (Inter Milà) i Coutinho (FC Barcelona).

Aquesta temporada, el Bayern cercarà la seva vuitena Bundesliga consecutiva, una marca que, pel que respecta als grans campionats europeus, només ha assolit el Juventus a Itàlia, tot i que el grup de Kovac no ho tindrà fàcil davant un Borussia Dortmund que va estar a punt d’aconseguir el títol la campanya anterior o un cada cop més consolidat Leipzig.

A la foto, Gnabry.

DAVID GALLEGO NO HO HA TINGUT GENS FÀCIL

Per començar aquest article vull deixar ben clar que potser el recentment destituït tècnic de Súria David Gallego (foto) no era l’entrenador idoni per dirigir el RCD Espanyol, doncs el seu tarannà sembla més adient per a nois joves, com els que tenia al filial blanc-i-blau, que no pas per a futbolistes professionals, poc amics de rebre, per exemple, bronques públiques.

Tanmateix, el preparador bagenc no ho ha tingut gens fàcil en aquesta segona etapa com a entrenador del primer equip de l’Espanyol, doncs ha hagut d’afrontar tres fases prèvies de l’Europa League davant rivals més rodats i, una vegada arribada la fase de grups d’aquest torneig, haver de disputar dues competicions al mateix temps, a la qual cosa no està habituat el club català i amb una plantilla que, evidentment, és molt més curta i menys completa que la d’equips com FC Barcelona, Real Madrid o Atlético de Madrid.

Gallego, però, ha aconseguit dos èxits inqüestionables: el primer, portar el bloc blanc-i-blau a la fase definitiva del segon torneig continental de clubs i, el segon, la seva tasca amb jugadors de Sant Adrià de Besòs, doncs ha consolidat al primer equip Adrià Pedrosa i ha fet debutar joves valors com Gonzalo Pipa Ávila i Víctor Campuzano, sense oblidar els minuts que ha donat a futbolistes com David López, Dídac Vilà, Marc Roca, Sergi Darder o Óscar Melendo.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS LEAGUE (7): REAL MADRID

Després de guanyar tres títols de la Lliga de Campions de manera consecutiva i d’alçar el trofeu quatre cops en cinc anys, per sumar un total de 13 campionats, el Real Madrid va fracassar rotundament la campanya anterior al principal torneig de clubs continental, quan va ser eliminat pel sorprenent Ajax d’Amsterdam en vuitens de final.

Florentino Pérez, president del Real Madrid, ha decidit, de fet ja ho va fer en el tram final de la passada campanya, contractar de nou com a entrenador Zinedine Zidane, qui sorprenentment va dimitir després d’aconseguir la seva tercera corona europea. Tanmateix, el màxim mandatari blanc només ha fitxat una estrella, el belga Hazard (Chelsea), juntament amb jugadors de l’anomenada classe mitjana com Aréola (París Saint – Germain), Militao (Porto), Mendy (Olympique Lió) i Jovic (Eintracht Frankfurt), a més de recuperar James (Bayern Munic). Zidane tindrà com altres futbolistes clau el porter Courtois i a  homes que ja coneixia de la seva etapa anterior, com són els casos de Carvajal, Varane, Ramos, Marcelo, Casemiro, Modric, Kroos, el discutit Bale, Lucas, l’ara lesionat Asensio o Benzema, però no Navas, traspassat al PSG, ni Ronaldo, a qui l’equip blanc enyora amb profunditat.

Tant important com recuperar el títol continental serà per als espanyols aconseguir el campionat de Lliga, el qual només ha guanyat dos cops en els últims 11 anys. Una vegada més, el FC Barcelona, que ha conquistat vuit vegades la competició en aquest mateix lapse de temps, i l’Atlético Madrid en seran els grans rivals.

A la foto, Casemiro.

L’ESPERPÈNTICA ÚLTIMA PRETEMPORADA DEL BARÇA

Una de les causes de l’actual divorci entre la junta i la plantilla del FC Barcelona és el tipus de pretemporada que ha realitzat l’equip d’Ernesto Valverde, amb dues gires intercontinentals, la primera al Japó i la segona als Estats Units. En aquest cas, crec que els futbolistes tenen raó quan asseguren que això està passant factura en aquest inici d’exercici.

Soc conscient que el futbol ha canviat molt en els darrers 30 anys i que aquelles pretemporades típiques, per exemple, dels anys 70 i 80 del segle passat, quan els equips es recloïen unes dues setmanes en un recinte i, sobretot, realitzaven entrenaments de tipus físic, ja han passat a la història, com també les concentracions a Holanda del Barça de Johan Cruyff, quan disputava un munt de partits contra modestíssims conjunts neerlandesos.

Ja és freqüent, doncs, des de fa bastants anys, que les principals entitats europees portin a terme gires per altres continents per quadrar els seus pressupostos, però el que ha fet aquest any el Barça crec que és una autèntica barbaritat, doncs, encara que els jugadors viatgin en primera classe o bisiness, amb grans comoditats, no deixen de ser trasllats llargs, esgotadors i pesats, que, quan a més es tracta de dos de seguits, la situació ja pot considerar-se esperpèntica.

Per finalitzar aquest article, em faig les següents preguntes: Quin tant per cent guanya la institució catalana en aquestes esgotadores gires en relació als contractes de Leo Messi o Antoine Griezmann o als fitxatges d’Ousmane Dembélé i Philippe Coutinho ? Menys d’un 5% ? Per tant, val la pena ?

A la foto, una imatge del matx que va jugar el Barça el passat estiu contra el Vissel Kobe japonès.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS LEAGUE (6): MANCHESTER CITY

Un any més, el Manchester City de Pep Guardiola comença entre els favorits per coronar-se campió europeu, però el tècnic català, que va conquistar dues vegades el trofeu amb el FC Barcelona, no va poder superar mai les semifinals amb el Bayern de Munic i ha estat incapaç d’anar més enllà dels quarts de final amb el seu actual club.

A diferència de l’estiu de 2018, en el darrer mercat els Citizens a penes han incorporat nous futbolistes, només jugadors secundaris com el portuguès Cancelo (Juventus) i els espanyols Angeliño (PSV Eindhoven) i Rodri (Atlético Madrid). Per tant, Guardiola, que ha perdut el mític capità Kompany (Anderlecht), seguirà comptant, com a homes més significatius, amb el porter Ederson, els defenses Walker, Stones, Otamendi i Laporte, els centrecampistes Fernandinho, Gündogan, De Bruyne, Bernardo Silva i el ja mític David Silva, nou capità de l’equip, i davanters com Sterling, l’ara lesionat Sané o Agüero, que continua sent l’estrella del bloc anglès.

Encara que, digui el que digui el Pep, qui segurament seguirà comentant que la Premier League és el torneig prioritari, el gran objectiu de la temporada del Manchester City sigui la Champions League, el conjunt d’Al Etihad tindrà com a altre gran repte de l’exercici aconseguir la tercera Lliga anglesa consecutiva, cosa que no li posarà gens fàcil el Liverpool de Jürgen Klopp, vigent campió europeu.

A la foto, Sterling.

NO, ARA GERARD PIQUÉ CREC QUE NO TÉ RAÓ

Després del triomf del FC Barcelona al camp del Getafe, el primer a domicili que aconsegueix aquesta temporada el grup d’Ernesto Valverde, Gerard Piqué (foto) va realitzar de nou unes polèmiques declaracions i, en aquest cas, a diferència de molts d’altres, crec que no té raó.

El central barceloní va comentar, si fa no fa, que la directiva del club fa servir el veterà i prestigiós diari El Mundo Deportivo per criticar el vestidor i, encara que no el va anomenar, va acusar el periodista i escriptor Xavier Bosch per un article aparegut al rotatiu la setmana passada, en què acusava els futbolistes de tenir el poder de l’entitat, i insinuava que li havien escrit els redactors del mitjà.

Piqué pot estar encertat en què la junta presidida per Josep Maria Bartomeu no dona la cara i, probablement, quan vol filtrar alguna notícia contra la plantilla, s’amaga darrere d’El Mundo Deportivo, el director del qual, Santi Nolla, que porta dècades ostentant el càrrec, sempre s’ha manifestat com un gran defensor de Sandro Rosell i, potser amb no tanta força, però també amb certa notorietat, de l’actual president. 

Tanmateix, el defensa català hauria de ser conscient, en primer lloc, que és una evidència que actualment el vestidor, amb les seves vaques sagrades al capdavant, està prenent o intenta prendre decisions que no li pertoquen i, en segon lloc, em sembla bastant greu acusar Bosch, un periodista amb molta reputació al nostre país i un popular i premiat escriptor, de no escriure els seus propis articles.