ESPERO QUE ALGUN DIA GERARD PIQUÉ SIGUI EL PRESIDENT OFICIAL DEL FC BARCELONA

Molts pensem que Gerard Piqué, segons la meva opinió el millor central del món de l’última dècada, fa temps que exerceix de facto de portaveu i president del FC Barcelona, tasca que també va realitzar Pep Guardiola arran de la marxa de Joan Laporta.

Dies més tard que el capità del Girona FC, Àlex Granell, dediqués la històrica victòria del seu equip, en partit de Lliga al Santiago Bernabéu, als presos polítics catalans, en idèntic escenari, i posteriorment al triomf blaugrana a la tornada de les semifinals de la Copa del Rei, Piqué va comentar que a Espanya s’hauria de parlar menys del VAR i més del judici contra els líders independentistes.

Curiosament, aquesta frase genial del central barceloní va arribar pocs minuts més tard que el verdader president de la institució, Josep Maria Bartomeu, fos entrevistat per TV3, en què va mostrar la seva satisfacció per la llibertat provisional del seu amic i antecessor al càrrec, Sandro Rosell, però no va esmentar els presos polítics, i ho tenia molt senzill per fer-ho, doncs el judici a l’exmàxim mandatari del club és paral·lel al del Procés i igualment se celebra a Madrid.

Espero que algun dia Piqué sigui, també de manera oficial, el president de la societat catalana.

UN RECONEIXEMENT A LUIS SUÁREZ

El passat dilluns, vaig escriure un article en aquest bloc en què afirmava que el baix estat de forma del davanter uruguaià Luis Suárez era un problema per al FC Barcelona i que veia convenient tornar a jugar amb un fals nou.

La veritat és que segueixo pensant el mateix: quan l’atacant sud-americà no està bé, el bloc d’Ernesto Valverde se’n ressent força i crec que en aquesta circumstància, tenint en compte igualment que ja és un futbolista veterà, hauria de reposar més, almenys en els xocs considerats secundaris.

Tanmateix, ahir dimecres, en el clàssic al Santiago Bernabéu, en matx de tornada de les semifinals de la Copa del Rei, vam poder veure el millor de Suárez, un home que acostuma a respondre en els moments importants, que li ha fet un munt de gols al Real Madrid i que, en aquest encontre concretament, va fer dues anotacions i va ser decisiu en l’altra, malgrat que el segueixo veient una mica per sobre del que seria el seu pes ideal.

Com diria Joan Maria Pou, el locutor dels enfrontaments del Barça a l’emissora RAC 1, Suárez sempre al meu equip, almenys en partits d’aquesta transcendència.

45 ANYS DEL 0 A 5 AL SANTIAGO BERNABÉU

El passat 17 de febrer es van complir 45 anys, nou lustres ja, de la més gran victòria del FC Barcelona al Santiago Bernabéu, quan el conjunt blaugrana va vèncer 0 a 5 el Real Madrid en partit del campionat de Lliga 1973 / 1974, el qual acabaria conquistant l’equip que dirigia Marinus Michels, trencant una horrible ratxa de 14 anys sense cap títol de la regularitat per part del club català.

L’estiu de 1973 es va decidir, per part de la Federació Espanyola de Futbol, reobrir les fronteres i permetre els fitxatges de futbolistes estrangers. Agustí Montal, llavors president barcelonista, no es va estar de res i va decidir la contractació del millor jugador del món del període, l’holandès Johan Cruyff, que acabava de guanyar tres Copes d’Europa consecutives amb l’Ajax d’Amsterdam.

No obstant, per temes burocràtics per part de l’estat holandès, el trànsfer de Cruyff va arribar tard i no va debutar fins a la sisena jornada del campionat de Lliga, quan el Barça era el penúltim classificat. Amb l’estrella neerlandesa, el bloc de Michels va millorar de manera extraordinària, va realitzar una gran remuntada i es va proclamar campió d’hivern.

Quan el Barça va visitar el Bernabéu, durant els inicis de la segona volta, la diferència entre els dos clubs a la classificació era important, per la qual cosa semblava l’última oportunitat dels blancs de lluitar pel títol. La urgència madridista es va fer evident quan l’equip que dirigia el serbi Miljan Miljanic, que feia poc havia substituït el llegendari Miguel Muñoz, va sortir molt decidit cap a l’atac.

Tanmateix, a poc a poc, el Barça va anar prenent el control del partit i, ja abans del descans, dominava el rival per 0 a 2, amb gols de Juan Manuel Asensi i el mateix Cruyff, aquest després d’una brillant i hàbil jugada personal. La segona part va ser un autèntic festival blaugrana, amb una nova anotació d’Asensi, a part de les del capità Juan Carlos Pérez i la del peruà Hugo Cholo Sotil.

Quan encara restaven cinc jornades per al final del campionat, i després de vèncer al Molinón de Gijón per 2 a 4, el Barça es va proclamar campió de Lliga, un torneig que no conquistava des de l’any 1960 i que no tornaria a assolir fins 11 anys més tard, el 1985.

A la foto, l'equip que Michels va presentar en aquella històrica nit del Bernabéu: a dalt, d'esquerra a dreta, Mora, Rifé, Torres, De la Cruz, Costas i Juan Carlos; ajupits, també d'esquerra a dreta, Rexach, Asensi, Cruyff, Sotil i Marcial. 

EL PROBLEMA LUIS SUÁREZ

No he estat les últimes dècades partidari de jugar amb un davanter centre clàssic i pur pel que fa al FC Barcelona, doncs crec que es tracta d’una figura que manté i fixa en el seu lloc els dos o tres centrals de l’esquadra contrària, sense obligar-los a sortir de la seva posició natural, on evidentment es troben més còmodes per evitar l’entrada pel mig d’altres davanters o dels centrecampistes.

Johan Cruyff, durant l’època del Dream Team, va utilitzar un fals nou, que normalment va ser Michael Laudrup, tot i que el mite holandès va usar també per a aquesta demarcació Guillermo Amor, José Mari Bakero i Txiki Begiristáin. Anys més tard, Frank Rijkaard va aprofitar l’arribada i la capacitat golejadora de Ronaldinho de Assis, mentre que posteriorment Pep Guardiola, amb un èxit espectacular, va situar Leo Messi en aquesta posició. Mentrestant, homes que sempre havien actuat de davanter centre, com Gary Lineker, Julio Salinas, Samuel Eto’o o David Villa, va ser escorats a la banda.

No obstant, Luis Enrique Martínez, com va fer en tantes altres coses, va canviar d’estratègia i va optar per un davanter centre típic i tradicional arran del fitxatge de l’atacant uruguaià Luis Suárez, tot i que el jugador sud-americà, almenys quan es troba en plenitud de forma, no és un home estàtic i pot obrir-se cap a altres posicions del camp.

Fins el moment, aquesta és la seva cinquena temporada al Camp Nou, el davanter uruguaià ha donat un extraordinari rendiment al Barça, sobretot durant la seva campanya inicial, la del segon triplet, malgrat que va haver d’esperar vàries setmanes per debutar a causa d’una dura sanció que va rebre per mossegar el defensa italià Giorgio Chiellini al Mundial de 2014, disputat al Brasil.

Tanmateix, l’exatacant del Liverpool és un futbolista a qui li costa moltes vegades assolir el nivell físic adient i, personalment, i crec que no soc l’únic que ho pensa, sembla un jugador propens al sobrepès. Quan Suárez no està en forma, tal com succeeix actualment, l’equip se’n ressent força.

Però, el pitjor de tot és que, tal com passa amb altres futbolistes de la plantilla blaugrana, sembla que Suárez, estigui com estigui, ho ha de jugar pràcticament tot, quan el que més li convindria a l’uruguaià, tenint en compte també que es tracta d’un jugador ja veterà, seria reposar amb més assiduïtat.

Sincerament, en aquests moments jo tornaria a apostar un altre cop per un fals davanter centre, de nou en la persona de Messi, situant a les bandes Ousmane Dembélé i Philippe Coutinho, encara que el brasiler es troba igualment en un estat de forma preocupant, per la qual cosa tampoc seria mala idea situar-hi Malcom Silva, Carles Aleñà o fins i tot Sergi Roberto.

LA RENOVACIÓ D’ERNESTO VALVERDE: ASPECTES NEGATIUS

Tot i que no era el meu entrenador preferit per substituir Luis Enrique Martínez, l’elecció d’Ernesto Valverde com a entrenador barcelonista em va semblar positiva i així vaig pensar durant varis mesos de la temporada passada, però el tècnic extremeny m’ha acabat decebent per diferents motius.

En primer lloc, considero Valverde un entrenador profundament conservador, per dir un eufemisme i, per exemple, no considerar-lo escassament valent. Tot i que en aquesta campanya n’ha efectuat més que en la del seu debut, és difícil que faci rotacions i, quan les porta a terme, si les coses no funcionen bé, normalment substitueix els homes que han aparegut a l’onze inicial com a novetats, per donar entrada als de sempre.

En segon lloc, el preparador extremeny, potser pel desig de la immediatesa dels resultats, no ha estat massa fidel a la tradicional filosofia del club català, per exemple, durant la passada temporada, pel fet de jugar en moltes ocasions amb un dibuix 4 – 4 – 2, fins i tot en algun període amb un doble pivot al centre del camp, i, també pel que fa a l'actual exercici,  fer-ho normalment amb un davanter centre pur i sense oblidar que a penes ha comptat amb els joves de la Masia. Potser, en cas de complir el nou contracte fins l’any 2021, que coincidiria amb la marxa de Josep Maria Bartomeu de la presidència de l’entitat, se sent més un entrenador de club i opta per ser lleial a l’ADN Barça, fet que seria bàsic en el pròxim exercici, quan arribarà Frenkie de Jong, s’haurien de consolidar Carles Aleñà i Artur Melo i hauria d’ascendir al primer equip Ricky Puig.

Finalment, en tercer lloc, és veritat que Valverde està realitzant una magnífica tasca de gestió de la plantilla, però també és cert que alguns futbolistes, concretament Gerard Piqué, Jordi Alba, Sergio Busquets, Ivan Rakitic, Leo Messi i Luis Suárez, sigui perquè no tenen un recanvi clar a l’equip o per altres causes, semblen jugar per decret. Mentrestant, 600 km al sud-oest, Santiago Solari s’ha atrevit a asseure jugadors emblemàtics com Marcelo Vieira, Isco Alarcón, Marco Asensio o Gareth Bale.

LA RENOVACIÓ D’ERNESTO VALVERDE: ASPECTES POSITIUS

Malgrat que no soc un amant de la feina que està realitzant Ernesto Valverde al FC Barcelona, més pel que fa a aquesta temporada que quant a l’anterior, en la qual va haver de superar un munt d’obstacles esportius i extra-esportius, penso que ha pogut ser encertada la decisió del president Josep Maria Bartomeu de renovar l’entrenador un any més, fins a la finalització del seu mandat l’any 2021.

D’una banda, Valverde compta amb el beneplàcit de la directiva, la direcció tècnica i, un fet molt important, del vestidor del Camp Nou, doncs sembla ser que els futbolistes han demanat a la junta allargar el contracte del tècnic, que, evidentment, ha demostrat ser un excel·lent gestor d’un grup en què hi ha un munt d’estrelles o futbolistes que es troben en l’elit del futbol mundial.

D’altra banda, el Barça té un calendari imminent de gran dificultat, doncs el bloc blaugrana ha de jugar l’eliminatòria de vuitens de final de la Lliga de Campions contra l’Olympique de Lió, ha de visitar el complicat Sánchez Pizjuán, per enfrontar-se al Sevilla en encontre de Lliga, i ha de disputar dos xocs consecutius davant el Real Madrid al Santiago Bernabéu, el primer corresponent a la tornada de les semifinals de la Copa del Rei i el segon en jornada del campionat de la regularitat, en què el Barça podria donar un gran pas cap al títol. Per tant, la renovació de Valverde donarà la tranquil·litat necessària per afrontar aquest denominat per alguns “Tourmalet”.

Tanmateix, si finalment la temporada fos un desastre, fet que ara no sembla que hagi de succeir perquè, per lògica, el Barça, com a mínim, hauria de guanyar un títol, o hi tingués lloc una altra gran decepció a la Champions League, similar a la de l’any passat a l’estadi Olímpic de Roma, si la directiva ho observés pertinent, sempre es podria arribar a un acord per la rescissió del contracte de l’entrenador, que, davant una conjuntura molt adversa, segurament seria el primer en considerar la seva continuïtat. 

25 ANYS DE LA HUMILIANT DERROTA DEL DREAM TEAM A LA ROMAREDA I LA POSTERIOR REMUNTADA

La setmana passada es va complir un quart de segle d’una de les pitjors derrotes que va sofrir el Barça de Johan Cruyff, el Dream Team, quan va ser humiliat a la Romareda pel Saragossa de Víctor Fernández (foto), que li va infringir un inapel·lable 6 a 3. No obstant, el conjunt català va sortir reforçat d’aquell desastre i seguidament va iniciar una extraordinària ratxa de resultats que li va acabar donant la quarta Lliga consecutiva.

El Dream Team ha estat un dels millors equips que ha tingut el FC Barcelona en la seva història, potser només superat pel conjunt que Pep Guardiola, un dels integrants del bloc que Cruyff va entrenar des de l’any 2008 fins el 2012. Tanmateix, aquell grup, que va mostrar en un munt d’ocasions un futbol espectacular, també tenia alguns defectes, segurament els més clars els riscos defensius i la irregularitat.

Quan el Barça va visitar la Romareda, feia poques setmanes que l’equip blaugrana havia arrasat el Real Madrid al Camp Nou, en un matx en què els catalans van vèncer per 5 a 0, en un enfrontament que va tenir el brasiler Romário da Souza, que va aconseguir un hat – trick, com a gran estrella. Però el Dream Team va presentar una cara molt diferent a la capital aragonesa, quan va ser golejat, tot s’ha de dir, per un dels millors Saragossa de la història, un equip que aquell mateix any guanyaria la Copa del Rei i un després conquistaria la Recopa.

Després de la davallada de la Romareda, el Barça va caure molt lluny del líder, el Deportivo de la Coruña, equip dirigit pel veterà Arsenio Iglesias que estava passant per una de les fases més brillants de la seva història, però el conjunt de Cruyff va reaccionar de manera extraordinària i va guanyar 28 dels últims 30 punts en joc, que li van permetre remuntar i assolir la Lliga que, per sempre, va passar a la història pel penal que va errar el serbi Djukic, jugador del Deportivo, en l’últim minut del campionat.

AQUELLA MÍTICA ANGLATERRA DE 1966

Fa uns dies va morir el llegendari Gordon Banks (foto), porter de la selecció anglesa que es va fer l’any 1966 amb el títol mundial, a l’antic estadi londinenc de Wembley.

Fins a la disputa de la Copa del Món organitzada per Anglaterra, els inventors del futbol a penes havien fet res massa rellevant en els diferents campionats mundials, doncs el conjunt anglès no va debutar fins a Brasil 1950, la quarta edició del certamen, en què no va superar la fase de grups, i mai va ser capaç posteriorment de arribar més enllà d’uns quarts de final.

Tanmateix, Anglaterra, a les ordres d’Alf Ramsey, comptava amb un magnífic equip l’any 1966, en un grup en què, a part de Banks, hi destacaven futbolistes com el carismàtic capità Bobby Moore, el duríssim Nobby Styles, el mite Bobby Charlton o el golejador Geoff Hurst, que acabaria convertint-se en el gran heroi nacional del torneig.

En la final de Wembley, l’equip anglès va vèncer Alemanya Occidental per 4 a 2, en un matx molt esquitxat per la polèmica. Helmut Haller va avançar els germànics, Hurst i Martin Peters van remuntar, però Wolfgang Weber, en els compassos finals del xoc, va forçar la pròrroga. En el temps extraordinari, l’àrbitre va donar validesa a un gol de Hurst que mai s’ha arribat a percebre si va entrar o no a la porteria alemanya i el mateix davanter va consumar el seu hat trick poc més tard.

Després del títol mundial, poc més es pot explicar de la selecció anglesa en grans campionats, sent únicament significatiu haver assolit les semifinals de l’Eurocopa de 1996, en què igualment va exercir d’amfitriona, i de les Copes del Món d’Itàlia 1990 i del recent torneig de Rússia 2018.

CHAMPIONS LEAGUE. ELS VUITENS DE FINAL (2)

- Olympique Lió – FC Barcelona

OL

Entrenador: Bruno Génésio.

Estrella: Fekir.

Altres jugadors bàsics: Mendy, Traoré i Depay.

Títols: cap.

Posició campionat local: 3r.

A favor: a poc a poc, el club lionès sembla estar vivint un renaixement.

En contra: però està encara molt lluny del gran equip que a principis de segle va conquistar set títols de la Ligue 1 consecutius.

Percentatge: 25%.

Barça

Entrenador: Ernesto Valverde.

Estrella: Messi.

Altres jugadors bàsics: Piqué, Busquets i Suárez.

Títols: 5 (1992, 2006, 2009, 2011 i 2015).

Posició campionat local: 1r.

A favor: sembla que aquesta temporada la plantilla s’ha marcat la Lliga de Campions com a gran prioritat.

En contra: preocupa de nou l’estat físic d’alguns futbolistes.

Percentatge: 75%.

- Liverpool FC – Bayern Munic

Liverpool

Entrenador: Jürgen Klopp.

Estrella: Salah.

Altres jugadors bàsics: Van Dijk, Firmino i Mané.

Títols: 5 (1977, 1978, 1981, 1984 i 2005).

Posició campionat local: 2n.

A favor: el trident atacant format per Firmino, Mané i Salah.

En contra: potser dependre massa d’ell.

Percentatge: 50%.

Bayern

Entrenador: Niko Kovac.

Estrella: Lewandowski.

Altres jugadors bàsics: Kimmich, Thiago i Goretzka.

Títols: 5 (1974, 1975, 1976, 2001 i 2013).

Posició campionat local: 2n.

A favor: amb la Bundesliga complicada, la Champions League s’ha convertit en el gran objectiu de la temporada.

En contra: una plantilla que necessita una urgent renovació generacional.

Percentatge: 50%.

- Atlético Madrid – Juventus FC

Atlético

Entrenador: Diego Simeone.

Estrella: Griezmann.

Altres jugadors bàsics: Oblak, Godín i Koke.

Títols: cap (finalista el 1974, 2014 i 2016).

Posició campionat local: 3r.

A favor: la motivació afegida que la final es jugui al Wanda Metropolitano.

En contra: sembla que Simeone es trobava més còmode amb un vestidor més modest.

Percentatge: 45%.

Juventus

Entrenador: Massimiliano Allegri.

Estrella: Ronaldo.

Altres jugadors bàsics: Pjanic, Dybala i Mandzukic.

Títols: 2 (1985 i 1996).

Posició campionat local: 1r.

A favor: Cristiano ha completat un gran equip.

En contra: certa obsessió per tornar a guanyar aquesta competició.

Percentatge: 55%.

- FC Schalke 04 – Manchester City

Schalke

Entrenador: Domenico Tedesco.

Estrella: Rudy.

Altres jugadors bàsics: Burgstaller, Konoplianka i Caligiuri.

Títols: cap.

Posició campionat local: 14è.

A favor: cap pressió, doncs ha complert superant la fase de grups.

En contra: probablement es tracti de la plantilla més modesta de les 16 que han arribat a vuitens de final.

Percentatge: 25%.

MC

Entrenador: Pep Guardiola.

Estrella: Agüero.

Altres jugadors bàsics: De Bruyne, David Silva i Sterling.

Títols: cap.

Posició campionat local: 1r.

A favor: els mètodes de Guardiola.

En contra: després de dos fracassos europeus, el tècnic de Santpedor compta aquesta temporada amb una enorme pressió.

Percentatge: 75%.

A la foto, una imatge del Lió – Barça de l’any 2009, amb uns joves Benzema i Piqué.

LA CRISI DEL GIRONA

Després d’una temporada de debut a primera divisió espectacular i d’un inici de la segona bastant esperançador, el Girona ha entrat en una profunda crisi i es troba a només un punt de la zona de descens. Vàries en poden ser les causes.

Eusebio Sacristán (foto) no ha està sent fidel al seu estil. El Girona portava molts anys sota les ordres de l’actual entrenador del Sevilla Pablo Machín, que apostava per un sistema bastant conservador, amb tres centrals i dos carrilers llargs als laterals. Eusebio, un home de l’escola de Johan Cruyff, al qual va tenir de preparador durant sis anys al FC Barcelona, va intentar imposar al seu estil, però més tard, potser forçat pel vestidor, va optar per seguir les directrius del seu antecessor.

Stuani no és Superman. Quan fa dos estius, el director tècnic Quique Cárcel va fitxar el veterà davanter centre uruguaià, que jugava al Middlesbrough, club de la segona categoria del futbol anglès, pensava que era un jugador que estava ja clarament de tornada. Tanmateix, l’atacant sud-americà ha donat un rendiment espectacular a Montilivi i els seus gols han atorgat un munt de punts al seu equip, però tampoc se li poden demanar miracles. 

El baixíssim estat de forma de Portu. El mitja punta murcià, que va tenir la campanya anterior un rendiment extraordinari, potser molt frustrat per no seguir els passos de Machín cap al Sánchez Pizjuán, està portant a terme un exercici molt decebedor.

La factura de la Copa del Rei. El Girona ha fet història en el torneig de Copa d’enguany, arribant per primer cop als quarts de final, després d’eliminar el potent Atlético de Madrid, però el desgast en aquesta competició segurament ha passat factura al campionat de Lliga.

La modèstia de la plantilla. El club de Montilivi compta amb un dels planters més modestos de la primera divisió, amb uns futbolistes que, potser, per la motivació de debutar a la màxima categoria, la campanya anterior van jugar alguns encontres al 200%, cosa que no sembla succeir actualment.

Les lesions. Homes tan importants com Mojica o Adell han tingut lesions molt greus, mentre que altres futbolistes com Douglas, Borja o el mateix Stuani tampoc s’ha n’han lliurat. El planter de Peralada, d’on han sorgit joves com Pedro o Valery, no ho pot compensar tot.  

ARTHUR MELO: EL GRAN ENCERT DE ROBERT FERNÁNDEZ

Potser no és el millor moment per escriure aquest article, dies més tard d’una lesió muscular del migcampista brasiler, en la que alguns hi veuen l’ombra de la presència del futbolista a la festa d’aniversari de Neymar da Silva, celebrada a París, però crec que és de justícia publicar-lo.

L’any passat, potser pel record de la nefasta gestió dels fitxatges del mercat d’estiu de 2017, Josep Maria Bartomeu, president del FC Barcelona, va decidir destituir Robert Fernández com a secretari tècnic, malgrat que, ni molt menys, va ser l’únic culpable d’aquell desgavell, doncs Pep Segura, que continua al club català com a mànager general, ja es trobava llavors a nòmina de l’entitat.

Però abans de ser obligat a deixar el càrrec, Robert havia realitzat una brillant operació, a més a més amb cert risc, és a dir, que no es tractava d’una acció pròpia de la portera del recentment desaparegut i expresident de la institució Josep Lluís Núñez, com va ser la contractació d’Arthur Melo, el centrecampista brasiler del Gremio de Porto Alegre.

He de reconèixer que quan es va anunciar el fitxatge d’Arthur, que en principi era per al passat mercat d’hivern, encara que la seva arribada al Camp Nou es va avançar sis mesos, no ho tenia massa clar, sobretot per dos motius: el primer perquè no va ser convocat per la selecció brasilera per al Mundial de Rússia, en el que crec que va ser un greu error del preparador de la Canarinha Tite Bacchi, i el segon, perquè molts futbolistes brasilers necessiten normalment un any d’adaptació a Europa.

No obstant, malgrat començar l’actual exercici com a suplent, doncs no va ser titular fins al triomf de la Lliga de Campions a l’estadi de Wembley contra el Tottenham Hotspur, el millor matx que segurament ha disputat el bloc d’Ernesto Valverde aquesta temporada, juntament amb la remuntada als quarts de final de la Copa del Rei enfront el Sevilla, Arthur s’ha adaptat perfectament a l’equip i s’ha convertit en un dels jugadors clau del conjunt blaugrana.

El centrecampista brasiler sembla haver realitzat tota la seva formació a la Masia i moltes persones, entre les quals m’incloc, hi observem una fotocòpia del mític Xavi Hernández, mostrant, a més a més el futbolista sud-americà, una gran personalitat, un important esperit de lideratge i capacitat defensiva.

EL POBRE RENDIMENT DE COUTINHO

Després del seu frustrat fitxatge durant l’estiu de 2017, uns mesos més tard, al mercat d’hivern, el FC Barcelona va contractar, procedent del Liverpool FC, el mitja punta brasiler Philippe Coutinho, que es va convertir en l'adquisició més cara de la història del club, trencant la recent marca que havia instaurat l’extrem francès Ousmane Dembélé.

A diferència de l’exfutbolista del Borussia de  Dortmund, que va tenir una primera campanya al Camp Nou bastant pobra, marcada per les lesions, la irregularitat i la poca confiança d’Ernesto Valverde, Coutinho va tenir uns primers mesos al club català força esperançadors, amb la consecució d’alguns gols espectaculars.

Tanmateix, aquesta temporada, mentre Dembélé, indisciplines a part, ha explotat, Coutinho està sent una de les grans decepcions de l’actual exercici del Barça, malgrat que Valverde li ha donat un munt d’oportunitats i que no ha sabut aprofitar, les últimes setmanes, la lesió de l’internacional francès.

Les causes del baix rendiment del futbolista brasiler, que va triomfar plenament a Anfield i, ha quedat clar, com algunes fonts de l’entitat barcelonista al seu dia asseguraven, que no pot ser de cap de les maneres el substitut del llegendari Andrés Iniesta, poden ser vàries, però la principal, penso, és que es tracta d’un jugador amb una mentalitat bastant fràgil i això, al Camp Nou i en el seu entorn, és un important contratemps.

CHAMPIONS LEAGUE. ELS VUITENS DE FINAL (1)

- AS Roma – FC Porto

Roma

Entrenador: Eusebio di Francesco.

Estrella: Dzeko.

Altres jugadors bàsics: Kolarov, De Rossi i Ünder.

Títols: cap (finalista l’any 1984).

Posició campionat local: 6è.

A favor: el bon record de la temporada passada, en què va ser semifinalista arran d’eliminar el FC Barcelona.

En contra: una campanya nacional força decebedora.

Percentatge: 45%.

Porto

Entrenador: Sérgio Conceiçao.

Estrella: Casillas.

Altres jugadors bàsics: Pereira, Pepe i Aboubakar.

Títols: 2 (1986 i 2004).

Posició campionat local: 1r.

A favor: una fase de grups extraordinària.

En contra: una plantilla encara bastant inferior a aquelles que van aconseguir els títols europeus amb Artur Jorge i José Mourinho.

Percentatge: 55%.

- Manchester United – París Saint – Germain

MU

Entrenador: Ole Gunnar Solksjaer.

Estrella: Pogba.

Altres jugadors bàsics: De Gea, Rashford i Lukaku.

Títols: 3 (1968, 1999 i 2008).

Posició campionat local: 5è.

A favor: l’equip anglès ha sortit reforçat arran de la destitució de Mourinho.

En contra: penso que l’actual ManU es troba lluny de les principals potències europees.

Percentatge: 45%.

PSG

Entrenador: Thomas Tuchel.

Estrella: Neymar.

Altres jugadors bàsics: Silva, Mbappé i Cavani.

Títols: cap.

Posició campionat local: 1r.

A favor: unes individualitats espectaculars.

En contra: molt probablement, Neymar es perdi l’eliminatòria per lesió.

Percentatge: 55%.

- Tottenham Hotspur – Borussia Dortmund

Tottenham

Entrenador: Mauricio Pochettino.

Estrella: Kane.

Altres jugadors bàsics: Eriksen, Alli i Son.

Títols: cap.

Posició campionat local: 3r.

A favor: una esquadra molt regular els últims anys.

En contra: l’actual lesió del golejador Kane.

Percentatge: 45%.

Dortmund

Entrenador: Lucien Febvre.

Estrella: Reus.

Altres jugadors bàsics: Götze, Sancho i Alcácer.

Títols: 1 (1997).

Posició campionat local: 1r.

A favor: una Bundesliga i una Champions League per emmarcar.

En contra: potser podria començar a notar l’esforç realitzat, tal com ha succeït a la Pökal.

Percentatge: 55%.

- AFC Ajax – Real Madrid

Ajax

Entrenador: Erik ten Hag.

Estrella: De Jong.

Altres jugadors bàsics: De Ligt, Blind i Tadic.

Títols: 4 (1971, 1972, 1973 i 1995).

Posició campionat local: 2n.

A favor: un conjunt jove i amb molta desimboltura.

En contra: un planter encara per madurar.

Percentatge: 25%.

Madrid

Entrenador: Santiago Solari.

Estrella: Modric.

Altres jugadors bàsics: Ramos, Bale i Benzema.

Títols: 13 (1956, 1957, 1958, 1959, 1960, 1966, 1998, 2000, 2002, 2014, 2016, 2017 i 2018).

Posició campionat local: 3r.

A favor: un bloc que es transforma a la Lliga de Campions.

En contra: però aquest any no compta ni amb els gols ni amb la intimidació de Cristiano Ronaldo.

Percentatge: 75%.

A la foto, Johan Cruyff condueix la pilota en un Ajax - Madrid del llunyà any 1973.

ENS TROBEM DAVANT DEL DEFINITIU DECLIVI DE MOURINHO ?

Malgrat que, com al seu dia amb encert va comentar Xavi Hernández, els seus mètodes no passaran a la història perquè en absolut han estat innovadors, José Mourinho ha sigut, sens dubte, un dels millors entrenadors de l’actual segle XXI, com ho proba un palmarès espectacular, en què per exemple hi consten el títol de Lliga en quatre països diferents, a Portugal amb el Porto, a Anglaterra amb el Chelsea, a Itàlia amb l’Inter de Milà i a Espanya amb el Real Madrid, i dues Champions League, amb el Porto i l’Inter.

Tanmateix, l’entrenador portuguès, que passarà també a la història per les seves continuades polèmiques i alguns escàndols sonats, sembla que ha entrat en un profund sotrac i declivi des de què va abandonar el Real Madrid l’any 2013, si exceptuem el campionat de la Premier League conquistat amb el Chelsea un any més tard i poca cosa més. L’última experiència de Mou com a preparador, en l’històric Manchester United, ha estat força decebedora, tot i que amb el conjunt d’Old Trafford va aconseguir l’Europa League l’any 2017, però en general els resultats han estat força pobres i, a més,  es va enfrontar a l’estrella francesa Paul Pogba, com al Santiago Bernabéu ho havia fet amb el llegendari Iker Casillas.

La pregunta que molts ens fem és si el declivi que està vivint actualment Mourinho és ja definitiu. És difícil saber-ho, però allò que sembla bastant cert és què els seus mètodes i estratègies, a diferència del que passava fa uns anys, ja no semblen convèncer els futbolistes ni tampoc atemorir els rivals. Tanmateix, es comenta que un dels grans desitjos de Florentino Pérez, president del Real Madrid, és què el portuguès algun dia es torni a asseure a la banqueta del Bernabéu.

LA MADURESA DE LEO MESSI

Sempre he considerat Leo Messi el jugador més decisiu, fins i tot per sobre de mites com Xavi Hernández i Andrés Iniesta, de la millor època de la història del FC Barcelona, com també el més gran futbolista de tots els temps, però de vegades, i ho he de reconèixer sense complexos, no he tingut clar si es tractava d’un líder fora dels terrenys de joc, sobretot durant la seva experiència no massa positiva amb la selecció argentina.

Aquesta temporada, i arran de la marxa d’Iniesta al Japó, l’estrella argentina s’ha convertit en el primer capità del club català i està exercint aquesta condició amb lideratge, autoritat, maduresa i una gran personalitat. Durant la presentació de la plantilla el passat estiu, abans de la celebració del torneig Joan Gamper, Messi va declarar que volia recuperar la Lliga de Campions, aquella copa tan maca segons les seves paraules, i estic gairebé convençut que el Barça, aquest any sí, com a mínim, superarà la ronda dels quarts de final.

A començaments de la passada setmana, a la gala anual organitzada pel Mundo Deportivo, Messi va demanar a l’afecció que assistís en massa al Camp Nou per al partit de tornada dels quarts de final de la Copa del Rei davant el Sevilla, deixant clara l’actitud positiva del vestidor per remuntar el 2 a 0 del xoc d’anada celebrat a l’estadi Sánchez Pizjuán, cosa de la qual va ser capaç el bloc d’Ernesto Valverde, després d’un espectacular 6 a 1, en part gràcies a les accions i genialitats de l’astre sud-americà.

A més a més, hem de significar actituds com la de saber quan s’ha de descansar o no, deixar llançar un penal a un home amb un baix estat anímic com Philippe Coutinho, l’ajut a un noi jove i inexpert com Ousmane Dembélé, l’entesa al terreny de joc amb Jordi Alba, la confiança pública depositada amb Arthur Melo o la companyonia que està mostrant amb jugadors com el mateix Coutinho, Arturo Vidal o el seu amic i veí Luís Suárez.

ELS SUPLENTS DEL BARÇA PODIEN LLUITAR PERFECTAMENT PER SUPERAR ELS QUARTS DE FINAL DE LA COPA DEL REI

A diferència del què va succeir fa un any, Ernesto Valverde ha decidit realitzar força i importants rotacions en l’actual Copa del Rei, almenys en els partits d’anada, fet que ha despertat algunes crítiques, penso que injustes i bastant incomprensibles, d’alguns sectors, doncs els canvis que ara està efectuant el tècnic barcelonista poden permetre que els futbolistes més importants del planter arribin en plenes condicions als decisius mesos d’abril i maig.

Cillesen, Semedo, Murillo, Lenglet, Vermaelen, Aleñà, Vidal, Denis, Malcom, Boateng i Coutinho. Aquesta és una formació de teòrics suplents del FC Barcelona, en la qual hi ha vuit internacionals absoluts (Cillesen per Holanda, Semedo per Portugal, Murillo per Colòmbia, Vermaelen per Bèlgica, Vidal per Xile, Boateng per Ghana  i Malcom i Coutinho per Brasil) i tres internacionals en categories inferiors (Lenglet per França i Aleñà i Denis per Espanya).

El Sevilla, rival del Barça als quarts de final de la Copa del Rei, i que va superar el bloc català en el matx d’anada, disputat a l’estadi Sánchez Pizjuán, per 2 a 0, però que més tard va caure estrepitosament al Camp Nou per 6 a 1, molt probablement voldria comptar amb l’onze blaugrana esmentat en l’anterior paràgraf i, de fet, Lenglet i Denis havien format part de la seva plantilla, sense oblidar que dos homes amb els quals no comptava el conjunt barcelonista, Aleix i Munir, són ara jugadors de l’equip andalús.

A la foto, Boateng, nou fitxatge barcelonista.