EL CAS SERGIO RAMOS

No em cau malament Sergio Ramos, el central i capità del Real Madrid i la selecció espanyola. A més, el considero un dels millors futbolistes en la seva posició de l’última dècada i, quan emet les seves opinions, tot i reconeixent que alguna vegada ha ficat la pota, aquelles em semblen més assenyades del què consideren els seus detractors.

Tanmateix, també hi ha moltes coses que no m’agraden del defensa andalús i, segurament, la que més contrarietat em produeix és que es tracta en moltes ocasions d’un jugador brut, doncs compta amb el gens honrós rècord de ser el futbolista que més vegades ha estat expulsat en la història de la Lliga espanyola, sense oblidar el seu trist comportament en l’última final de la Lliga de Campions, quan accions seves van provocar les lesions dels components del Liverpool Loris Karius, porter de l’equip anglès que, arran d’un cop de colze de Ramos, va tenir errors molt importants i decisius, i el golejador Mohammad Salah, que es va haver de retirar del matx després d’una salvatge entrada del sevillà.

Ara s’ha conegut, a través de les informacions de Football Leaks, tretes a la llum pel rotatiu alemany Der Spiegel, que Ramos podria haver donat positiu en la final de la Champions League de l’any 2017, en què el Real Madrid va vèncer el Juventus a l’estadi Millenium de Cardiff. Evidentment, com acostuma a succeir sempre en aquests afers, tant el futbolista com l’entitat a què pertany han negat rotundament els fets.

Sincerament, no se si el central madridista es va dopar o no, però d’aquest assumpte en trec les següents dues reflexions. La primera, que malgrat que sempre he estat contrari a totes les teories de conspiració favorables al Real Madrid, com he demostrat abastament en aquest bloc, de fer-se realitat que Ramos va ingerir substàncies prohibides i aquestes haurien estat arxivades pel màxim organisme de futbol europeu, hi hauria una important negligència de la UEFA presidida per l’eslovè Aleksander Ceferin, que aixecaria grans rumors de connivència entre ell i el poderós president madridista Florentino Pérez.

La segona reflexió em porta a l’any 2011, en plena hegemonia espanyola, europea i mundial del gran Barça de Pep Guardiola, quan des d’una cadena de ràdio estatal es va filtrar que els jugadors del conjunt blaugrana podien estar dopats. Després d’una denúncia de l’entitat catalana, el periodista que havia deixat anar la informació, va reconèixer la seva falsedat i va insinuar que les dades podien haver arribat de la institució madridista, aleshores durant la trista etapa de José Mourinho com a entrenador blanc. 

60 ANYS DEL PRIMER TÍTOL MUNDIAL DE LA CANARINHA

El passat estiu es van complir 60 anys de la Copa del Món de Suècia, en el qual la selecció brasilera va aconseguir el primer dels seus cinc títols mundials.

Vuit anys abans, l’any 1950, la Canarinha va patir la més gran decepció de la seva història, quan l’equip brasiler va perdre la final del primer Mundial en què va exercir d’amfitrió, què de fet suposava l’últim partit d’una lligueta que va compartir amb Uruguai, Suècia i Espanya. La Seleçao en tenia prou amb un empat, però, malgrat avançar-se al marcador, ja en la segona part, va acabar perdent davant Uruguai, que va obtenir la seva segona corona.

Quatre any més tard, al certamen celebrat a Suïssa, Brasil encara no havia superat el fort cop de Maracaná i no va anar més enllà de la primera fase, però la situació va canviar totalment en les fredes i llunyanes terres sueques, en què la Canarinha va derrotar en la final, disputada a l’estadi Rasunda d’Estocolm, el conjunt amfitrió per un contundent  5 a 2.

El bloc brasiler, dirigit per Vicente Feola, comptava amb brillants futbolistes com Zito, Didí, Vavá o Zagallo, però les grans sensacions a Suècia van ser dos joveníssims jugadors:  Garrincha, un hàbil extrem de 18 anys, i Pelé, un extraordinari interior esquerrà de 17 anys que marcaria una època.

A la foto, Pelé plorant d’emoció arran de la conquista del títol.

PACIÈNCIA AMB DEMBÉLÉ

Fa unes setmanes, escrivia en aquest bloc un article en què considerava el davanter francès Ousmane Dembélé un home clau del futur del FC Barcelona. No obstant, després d’aquell escrit, que va coincidir amb un brillant i esperançador inici de temporada del futbolista, l’extrem ha entrat en una sèrie de polèmiques.

Dembélé, que va perdre la titularitat quan Ernesto Valverde va decidir equilibrar l’equip amb la inclusió al centre del camp del brasiler Athur Melo, ha estat des de llavors notícia per les seves festes nocturnes en discoteques barcelonines, per estar acompanyat d’amistats que recorden massa a les de Neymar da Silva, per arribar tard a alguns entrenaments o per avisar d’una indisposició amb una hora i mitja de retard.

Soc conscient que el comportament disciplinari de Dembélé és mereixedor, com a mínim, d’una dura sanció o, fins i tot, que el FC Barcelona es replantegi el seu futur i, per exemple, pugui està disposat a vendre’l en el pròxim mercat d’hivern, doncs es parla d’una important oferta del Liverpool. A més a més, em consta que el vestidor del Camp Nou n’està fins al cadamunt de l’atacant francès.

Malgrat tot, crec que s’hauria de tenir paciència amb Dembélé, ja que és un home molt jove, té només 21 anys, i, per tant, hi ha temps per redreçar el seus comportament i caràcter, en una funció que hi podria tenir un paper fonamental Éric Abidal, el carismàtic secretari tècnic del club i compatriota seu. El francès, a pesar que per la seva velocitat i l’habilitat en el regat es veu afavorit per espais oberts, compta també amb moltes peculiaritats de l’ADN Barça, sense oblidar que, ara per ara, sembla el futbolista amb més futur d’Europa, juntament amb el seu company de selecció Kylian Mbappé.

REAL SARAGOSSA: PASSAT GLORIÓS I PRESENT DE PROFUNDA CRISI

El Real Saragossa compta amb un palmarès extraordinari, en el qual hi figuren sis Copes del Rei, una Supercopa d’Espanya, una Recopa i una Copa de Fires. Pel que respecta al futbol espanyol, només és clarament superat per Real Madrid, FC Barcelona, Atlético Madrid, Athletic Club Bilbao, València CF i Sevilla FC.

L’històric club aragonès ha tingut, al llarg de la seva trajectòria, èpoques especialment extraordinàries, la de la dècada dels 60, quan es va fer cèlebre la seva davantera i en què va conquistar dues Copes i una Copa de Fires, torneig en el qual va disputar una segona final, i la del decenni dels 90, quan va assolir, amb un futbol bonic i ofensiu, la Copa del Rei i la Recopa.

L’entitat saragossana, durant la seva historia, ha comptat amb grans entrenadors com Luis Belló, Ferdinand Daucik, Luís Cid Carriega, Luis Costa, Víctor Fernández o Víctor Muñoz, i magnífics futbolistes com Juan Manuel Villa, Carlos Lapetra, Marcelino Martínez, José Manuel Nieves, José Luis Violeta, Josep Pau Garcia Castany, Saturnino Arrúa, Carlos Diarte, Àngel Pichi Alonso, el mateix Víctor Muñoz, Andoni Cedrún, Juan Señor, Miguel Pardeza, Rubén Sosa, Muhammad Nayim, Juan Eduardo Esnáider o David Villa, antre molts d’altres.

Tanmateix, el Saragossa porta ja bastants anys enfonsat a la segona divisió i, fa poques setmanes, ocupava plaça de descens a segona B i aquest fet s’està produint al mateix temps que l’Osca està debutant en la màxima categoria del futbol espanyol.

A la foto, l’estadi de la Romareda, seu del Real Saragossa.

LA SORPRENENT PRIMERA NATIONS LEAGUE

He de reconèixer que quan la UEFA es va inventar el torneig de la Lliga de les Nacions precisament no em vaig emocionar massa amb la idea del màxim organisme futbolístic europeu, entre d’altres coses, perquè tampoc soc un entusiasta dels campionats de seleccions.

Tanmateix, amb el pas dels mesos, he anat trobant en la nova competició alguns atractius, com el fet que els encontres ja no són avorridíssims i soporífers amistosos, que no hi tenen lloc xocs entre equips de gran diferència de potencial o per les sorpreses que ha deparat la primera edició del torneig.

Els quatre equips que disputaran, ja durant el mes de juny, la Final Four de la competició seran: Anglaterra, una esquadra que va ser semifinalista de l’últim Mundial, però que no es caracteritza per una gran regularitat; Holanda, conjunt absent de les fases finals de la darrera Eurocopa i de la passada Copa del Món; Portugal, que ha jugat tota la fase de grups amb l’absència de la seva estrella Cristiano Ronaldo, i Suïssa, selecció que, malgrat les bones sensacions que ha mostrat els últims anys, mai ha pogut superar uns vuitens de final d’un gran campionat des del Mundial que va organitzar en el remot any 1954. 

Pel contrari, han quedat eliminades França, actual campiona del món; Bèlgica, tercera classificada a Rússia i després de ser golejada per Suïssa; Espanya, malgrat guanyar els dos primers partits del seu grup; Itàlia, en el seu intent d’oblidar la seva absència del darrer campionat mundial; Alemanya, evidenciant la gran decadència de l’era Joachim Löw, i Croàcia, finalista de l’última Copa del Món. Les últimes dues seleccions, a més a més, han descendit de categoria.

A la foto, Harry Kane, la gran estrella d’Anglaterra.

JOSEP MARIA BARTOMEU I ELS PRESOS I PRESES INDEPENDENTISTES

El passat dimarts, a les pàgines del diari Ara, el periodista Albert Llimós realitzava un article en què criticava el fet que Josep Maria Bartomeu (foto), president del FC Barcelona, encara no havia visitat a cap dels presos o preses independentistes.

Alguna vegada he comentat en aquest bloc que, possiblement, se li exigeix massa a la institució barcelonista en el pla polític, doncs, per exemple, penso que una part de la premsa i de l’opinió pública catalanes van ser massa dures amb Bartomeu quan aquest, a instància dels futbolistes, va decidir disputar el partit contra la UD las Palmas al Camp Nou, que va coincidir amb el referèndum de l’U d’Octubre.  

Tanmateix, una altra cosa molt diferent és el fet que el màxim mandatari barcelonista no hagi encara visitat a cap pres o presa independentista, que es troben en una polèmica, controvertida i penso que inacceptable reclusió preventiva des de fa ja més d’un any.

Persones que no són independentistes, i que en algun cas fins i tot es troben molt allunyades d’aquesta opció política, com Antonio Balmón, alcalde de Cornellà de Llobregat; Antoni Poveda, alcalde de Sant Joan Despí; Jaume Collboni, cap del grup socialista a l’Ajuntament de Barcelona; Pablo Iglesias, president del partit Podem, o Joan Rossell, cap de la Patronal espanyola CEOE, han acudit alguna vegada al centre penitenciari de Lledoners, per la qual cosa no entenc l’actitud de Bartomeu.

En canvi, el president si que ha visitat a la presó el seu amic i antecessor en el càrrec Sandro Rosell.

LA DIFÍCIL RECONSTRUCCIÓ DE LA SELECCIÓ ESPANYOLA

Casillas, Ramos, Piqué, Puyol, Capdevila, Busquets, Alonso, Xavi, Iniesta, Pedro i Villa. Aquesta va ser l’alineació que va presentar Vicente del Bosque a la final del Mundial de l’any 2010, disputada a Johannesburg i en què Espanya va vèncer Holanda a la pròrroga gràcies a un gol d’Iniesta. El tècnic castellà va convocar altres futbolistes històrics com Arbeloa, Fàbregas, Silva, Mata, Navas o Torres.

D’aquella brillant generació, que per a molts experts serà molt difícil d'igualar, almenys en els pròxims anys, només resten l’ara capità Ramos, que va actuar com a lateral dret a la final de Sud-àfrica, i Busquets, doncs alguns d’aquells jugadors ja s’han retirat (Arbeloa, Puyol, Capdevila i Alonso), uns han abandonat voluntàriament l’equip estatal (Piqué, Xavi, Iniesta i Silva) i d’altres, doncs han arribat ja a una part decadent de la seva extraordinària carrera, han deixat de ser convocats (Casillas, Fàbregas, Mata, Villa i Torres), sense oblidar els casos particulars de Navas i Pedro, doncs l’andalús i el canari podrien tornar en qualsevol moment a la selecció.

Semblava que, després dels sonors fracassos del Mundial de Brasil, l’any 2014, i de l’Eurocopa de França, l’any 2016, el conjunt espanyol havia recuperat velles sensacions amb Julen Lopetegui, el substitut de Del Bosque en el càrrec de seleccionador, però la destitució del preparador basc poc abans d’afrontar la Copa del Món de Rússia del passat estiu, després de comprometre’s amb el Real Madrid sense tenir-ne coneixement la Federació, va ser clau perquè Espanya decebés al torneig.

Luis Rubiales, el nou president de la Federació, després del parèntesi de Fernando Hierro, que va substituir Lopetegui durant el Mundial, va elegir com a nou seleccionador l’asturià Luis Enrique Martínez (foto), que té un excel·lent currículum, en què hi sobresurt el triplet Lliga / Copa / Champions amb el FC Barcelona l’any 2015, però que, com també va demostrar al Camp Nou, no sembla l’home adient per mantenir les essències que van marcar la millor època d’Espanya, quan va guanyar dues Eurocopes, la primera amb Luís Aragonés i la segona amb Del Bosque, i un Mundial, amb el preparador salmantí, amb un joc de control, toc, ofensiu i de protagonisme del centre del camp, quan Luís Enrique aposta més per un sistema directe i de ràpides transicions.

A part d’aquest factor, el gran problema d’Espanya, que després d’un gran començament, ha quedat fora de la Final Four de la primera edició de la Nations League, és que no s’està produint amb rapidesa el canvi generacional que s’esperava, doncs futbolistes que prometien moltíssim fa uns anys, i ens podríem referir a jugadors com De Gea, Roberto, Saúl, Lucas, Asensio, Isco, Aspas o Morata, semblen haver-se estancat en la seva progressió. 

EL SORPRENENT ESCLAT DE PACO ALCÁCER A DORTMUND

Paco Alcácer va ser al seu dia un dels davanters amb més futur de la pedrera del València CF, en particular, i del futbol espanyol, en general, com ho proba que sent encara molt jove, pràcticament un juvenil, ja va debutar en l’equip estatal absolut.

No obstant, quan el FC Barcelona el va fitxar l’estiu de 2016, no em va semblar una bona notícia per a l’entitat catalana, doncs considero Alcácer un davanter centre tradicional que no acaba d’adaptar-se massa bé a l’ADN Barça, doncs no és un jugador que es desplegui amb facilitat per la banda. 

Alcácer ho va tenir molt complicat per triomfar al Camp Nou perquè, la primera temporada, tenia al davant la muralla formada per Leo Messi, Luís Suárez i Neymar da Silva, i, durant la segona campanya, malgrat la marxa del brasiler al París Saint - Germain, Ernesto Valverde va jugar molts partits amb un dibuix tàctic del 4 - 4 - 2, encara que la greu lesió del nouvingut Ousmane Dembélé li va donar més oportunitats, algunes de les quals va aprofitar bastant bé.

El passat estiu, durant la pretemporada, Valverde fins i tot va fer la sensació que confiava més amb el retornat Munir al Haddadi que no pas amb l’atacant valencià, que va decidir acceptar una oferta del Borussia de Dortmund i va marxar a la Bundesliga en condició de cedit.

Al Westfalenstadion, Alcácer, malgrat no ser titular indiscutible per al tècnic suís Lucien Favre, està realitzant un inici d’exercici sorprenent i brillant, amb una mitjana de gols realment impressionant. Les anotacions del davanter valencià estan sent claus perquè actualment el club de Dortmund sigui líder de la Bundesliga i del seu grup de la Champions League.

Tanmateix, el Barça, a pesar d’aquest esclat de l’atacant de Torrent, no té pensat recuperar-lo de cara a la pròxima temporada i el gran objectiu del club blaugrana és aconseguir una bona suma d’euros amb la seva venda a l’entitat alemanya.

50 PARTITS DEL GIRONA A PRIMERA DIVISIÓ

El dissabte 10 de novembre, davant el Leganés a l’estadi de Montilivi, el Girona FC va disputar el seu partit número 50 en la màxima categoria del futbol espanyol.

Després de molts intents fallits, sent especialment dolorós el de la temporada 2014 / 2015, el Girona va ascendir per primer cop en la seva història a primera divisió l’any 2017. Sincerament, i ja ho vaig comentar així en un altre dels articles d’aquest bloc, tenia molt poques esperances en la permanència del conjunt català, potser per les negatives experiències relativament pròximes de la UE Lleida i el Nàstic de Tarragona, les campanyes 1993 / 1994 i 2006 / 2007 respectivament.

Tanmateix, a les ordres de l’actual entrenador del Sevilla Pablo Machín, tota una llegenda a Montilivi, el Girona va realitzar un brillant i excel·lent debut a primera divisió, amb resultats històrics com les victòries contra el Real Madrid, al feu gironí, i davant del RCD Espanyol, a l’estadi de Cornellà – el Prat. El bloc de Machín, que es va salvar amb moltes jornades d’antelació, va arribar fins i tot a lluitar per una classificació per a l’Europa League, tot i que l’equip es va enfonsar al final perquè va pagar físicament el fet que el tècnic sorià utilitzés un onze base bastant inamovible.

Quan el passat estiu Machín va marxar al Sánchez Pizjuán, hi va haver certa  i lògica preocupació a Montilivi, encara que amb el seu substitut, Eusebio Sacristán, tot i que amb una trajectòria una mica irregular, el Girona ha tingut un acceptable començament de temporada, en què per exemple ha empatat al Camp Nou contra el FC Barcelona.

Entre els futbolistes que han protagonitzat el que podríem anomenar el miracle gironí es troben el porter Bounou, els defenses Espinosa i Aday, els centrecampistes Pons i Granell, el mitja punta Portu, que va estar molt a prop el passat estiu de reunir-se amb Machín a Sevilla, i, sobretot, el golejador Stuani (foto).

LLIGA EUROPEA DE FUTBOL: EM SEMBLA UNA MALA IDEA

Moltes vegades he sentit o llegit que el món del futbol hauria d’emmirallar-se en el del bàsquet, concretament pel que fa a les organitzacions de l’Eurolliga i l’NBA, i adaptar algunes de les seves característiques competitives. No hi puc estar més en desacord.

Pel que respecta a l’Eurolliga, sempre m’ha semblat molt injust que alguns clubs, com Real Madrid, FC Barcelona, Baskonia, Panathinaicòs, Olympiacòs o CSKA de Moscou, facin el que facin, sigui quin sigui el seu rendiment esportiu, tinguin assegurada la seva plaça any rere any en la competició.

Quant a l’NBA, on no hi ha ni ascensos ni descensos, durant més o menys uns sis mesos, abans de l’inici dels play – off, les diferents franquícies disputen un munt de partits, jugant, per exemple, a Los Angeles i, el cap de pocs dies, a Chicago, en un frenesí terrible d’enfrontaments que desconec fins a quin punt és positiu per als jugadors (ignoro si existeix un control anti-dopatge fiable en el torneig).

A més, malgrat que hi ha quatre conferències diferents, dues a l’est i altres dues a l’oest, les esquadres d’unes juguen contra els equips de les altres, per la qual cosa no entenc perquè els clubs hi estan separats i per quina raó un conjunt d’una conferència amb menys victòries pot accedir als play off i una altra amb més triomfs, però que ha quedat més mal classificat en la seva conferència, queda eliminat.   

Ara es parla que els millors clubs europeus de futbol, entre els quals es troben Real Madrid i FC Barcelona, volen organitzar un torneig al marge de la UEFA, una competició tancada en què alguns blocs tinguessin assegurada cada temporada la seva participació sense tenir-se en compte el seu rendiment en l’anterior. Em semblaria una mala idea.

A la foto, els escuts de Barça i Madrid, dos dels clubs que tindrien garantida la seva presència en una hipotètica Lliga Europea.  

QUIQUE SETIÉN ARRIBA AL CAMP NOU, TRIOMFA I ENSENYA EL CAMÍ. EL VEURAN A CAN BARÇA ?

El passat diumenge, el Betis, entrenat pel tècnic càntabre Quique Setién (foto), un admirador i seguidor dels mètodes de Johan Cruyff, i que fins i tot ha rebut un premi de la seva fundació, va guanyar el Barça al Camp Nou fent una autèntica exhibició de futbol de toc i combinació, control del joc al centre del camp i poder ofensiu.

Setién és un dels entrenadors que, en un període en què, almenys en part, el FC Barcelona sembla haver deixat enrere alguns dels postulats de la filosofia de Cruyff, segueix les directrius que va fomentar el ja desaparegut mite holandès, com també fan el seu deixeble més avantatjat, Pep Guardiola al Manchester City, o el preparador italià Maurizio Sarri, ara al Chelsea després de convertir el Nàpols en una de les esquadres que millor futbol oferia al continent europeu, sense oblidar la tasca que el canari Paco Gémez va portar a terme al modestíssim Rayo Vallecano.

Quique també va desmentir tots aquells detractors del sistema que més èxits, títols, prestigi i admiració ha donat en la història de la institució barcelonista, quan afirmen que, per utilitzar-lo, és necessari comptar amb els futbolistes adients, doncs els jugadors del Betis, sense cap mena de dubte, són molt més modestos i de menor qualitat que els que conformen la plantilla del club català.

El preparador del club andalús va ensenyar al Camp Nou el camí a seguir, però tinc molts dubtes que a Can Barça el vegin, doncs una de les mesures que Ernesto Valverde va prendre, per redreçar el rumb del partit i intentar remuntar-lo, va ser fer entrar al camp Arturo Vidal per substituir Arthur Melo, segons les mateixes paraules de l’entrenador barcelonista, per sacsejar el matx.

LA SORPRENENT I PROFUNDA CRISI DEL MÒNACO

Ara fa dues temporades, l’AS Mònaco va ser la gran sensació de la Lliga de Campions, torneig en el qual, mitjançant un futbol atractiu, de toc i ofensiu, va arribar a les semifinals després d’eliminar espectacularment el Manchester City de Pep Guardiola en quarts de final, encara que en la penúltima ronda va ser superat per l’ofici i l’eficàcia del Juventus de Torí.

A més del gran èxit europeu, l’equip del Principat mediterrani, dirigit pel tècnic portuguès Leonardo Jardim, va conquistar la Ligue 1, superant en la classificació un París Saint – Germain ple d’estrelles, en la primera temporada com a preparador del basc Unai Emery, i els històrics Olympique de Lió i Olympique de Marsella.

No obstant, l’estiu següent, el club monegasc va perdre un munt de futbolistes clau, amb la marxa d’homes com Benjamin Mendy (Manchester City), Tiemoué Bakayoko (Chelsea FC), Bernardo Silva (Manchester City), Valère Germain (Olympique Marsella) i la jove estrella, llavors de només 18 anys, Kylian Mbappé (París Saint – Germain). Malgrat això, el bloc de Jardim va fer el que podríem anomenar una campanya digna i correcta, tot i l’eliminació a la fase de grups de la Champions League.

En el passat marcat estival, el Mònaco va patir les baixes d’altres dos jugadors bàsics dels últims anys, Joao Moutinho (Wolverhampton Wanderers) i Thomas Lemar (Atlético Madrid) i, en l’actual exercici, el conjunt del Lluís II s’ha enfonsat vertiginosament, fins el punt d’ocupar plaça de descens a la Ligue 1 i d’estar ja eliminat a la fase de grups de la Lliga de Campions. Els mals resultats han causat el cessament de Jardim i la seva substitució pel mític Thierry Henry (foto), que, pel moment, encara no coneix el triomf.

A més de profunda, la crisi de l’entitat del Principat és sorprenent perquè la seva plantilla compta encara amb futbolistes d’experiència i qualitat com Danijel Subasic, Diego Benaglio, Andrea Raggi, Kamil Glick, Jemerson Nascimento, Djibril Sidibé, Nacer Chadli, Youri Tielemans, Moussa Sylla, Rony Lopes, Stevan Jovetic i l’il·lustre capità Radamel Falcao.  

CAP ENTRENADOR CESSAT AL BARÇA EN PLENA TEMPORADA DES DE FA 16 ANYS

Ahir dedicava un article al munt d’entrenadors, concretament 13, que Florentino Pérez ha tingut en les seves dues etapes com a president del Real Madrid, alguns d’ells, com han estat els casos de Rafael Benitez i el recent exemple de Julen Lopetegui, destituïts en plena temporada.

Pel contrari, el FC Barcelona, des de l’any 2004, quan Frank Rijkaard es va convertir en el primer preparador del president Joan Laporta, només ha tingut sis entrenadors (a part de l’holandès, Pep Guardiola, el desaparegut Tito Vilanova, Gerardo Tata Martino, Luis Enrique Martínez i Ernesto Valverde) i no ha cessat cap tècnic amb la temporada ja començada, cosa que no succeeix des de què Joan Gaspart, l’any 2002, durant els seus últims mesos de nefast període com a màxim mandatari del club català, va destituir Louis van Gaal.

Gaspart, després de la finalització de la temporada 2001 / 2002, que va acabar amb aquella espectacular xilena de Rivaldo que va donar in extremis la classificació al Barça per a la fase prèvia de la Lliga de Campions, va sorprendre tothom, fins i tot els seus propis directius, quan va anunciar el fitxatge com a nou entrenador de Van Gaal, que havia abandonat l’entitat només dos anys abans.

Al contrari de la seva primera etapa de tres anys, en què l’entrenador holandès, malgrat totes les polèmiques que el seu enèrgic caràcter va provocar, va assolir dues Lligues, una Copa del Rei i una Supercopa d’Europa, en la seva segona experiència, Van Gaal només va aguantar uns mesos a la banqueta del Camp Nou, destituït després d’un encontre a l’estadi barcelonista contra el Sevilla.

L’empresari hoteler, que dimitiria poques setmanes més tard, va elegir Radomir Antic com a substitut del tècnic neerlandès, aconseguint portar l’equip blaugrana a la Copa de la UEFA, objectiu gens fàcil perquè Van Gaal havia deixat el Barça a la part mitjana de la classificació. Tanmateix, el serbi no va continuar al Camp Nou, doncs el nou president, el ja significat Laporta, va elegir Rijkaard com a nou entrenador.

A la foto, d’esquerra a dreta, Joan Gaspart, el capità Carles Puyol i Louis van Gaal.

ELS ENTRENADORS DE FLORENTINO PÉREZ

Fa uns dies, el president del Real Madrid, Florentino Pérez, va cessar l’entrenador Julen Lopetegui, substituït pel probablement tècnic de transició Santiago Solari, que s’ha convertit en l’enèsim preparador del màxim mandatari blanc en les seves dues etapes a la llotja del Santiago Bernabéu. 

Els entrenadors del president madridista han estat els següents:

Vicente del Bosque. Malgrat assolir dos campionats de Lliga i una Champions League (anteriorment n’havia guanyat una altra amb Lorenzo Sanz de president), l’any 2003, després de la consecució de la segona de les Lligues, Florentino va decidir prescindir del tècnic salmantí, segons van opinar alguns experts, per no tenir suficient glamur.

Carlos Queiroz. Sembla que l’entrenador portuguès, que tenia una escassa experiència com a tècnic d’elit (havia exercit d’ajudant d’Alex Ferguson al Manchester United), tenia el glamur i l’elegància que, presumptament, li mancaven a Del Bosque. Després d’un inici de temporada molt prometedor, el Real Madrid es va enfonsar vertiginosament durant la segona meitat de l’exercici.

José Antonio Camacho. Després del fracàs amb Queiroz, Pérez va aparcar el glamur i es va decidir per una vella glòria del club, Camacho, però el tècnic murcià, com ja havia fet uns anys abans amb Sanz, va decidir abandonar el càrrec molt aviat per desavinences amb el president.

Mariano García Remón. Un altre exfutbolista emblemàtic de l’entitat madridista va ser  l’elegit per substituir Camacho, però l’exporter no va romandre massa temps a la banqueta del Bernabéu.

Wanderley Luxemburgo. En una temporada que es va convertir en una enorme decepció, l’entrenador brasiler, sense cap experiència anterior al continent europeu, va millorar els resultats de l’equip blanc, però no va poder evitar el començament de l’hegemonia del FC Barcelona de Frank Rijkaard i Ronaldinho.

Juan Ramón López Caro. Home de la casa, va substituir Luxemburgo,  es va convertir en l’últim entrenador de la primera etapa de Florentino i, ja sense Pérez, va rebre la gran humiliació del Liverpool a la Lliga de Campions, en l’eliminatòria del “chorreo” del nou i transitori president Vicente Boluda.

Manuel Pellegrini. Jorge Valdano, director tècnic del retornat president, va convèncer Pérez per fitxar el preparador xilè, el qual havia triomfat amb el Vila-real i era un home que apostava pel joc de toc i ofensiu, tal com li agradava a l’argentí. Malgrat aconseguir una xifra espectacular de 96 punts, no va poder, pel fa a la Lliga, amb el Barça de Pep Guardiola i va fracassar rotundament a la Champions.

José Mourinho (foto). Aquest cop és Pérez qui va convèncer Valdano i el polèmic entrenador portuguès, que acabava de conquistar el triplet Scudetto / Coppa / Champions amb l’Inter de Milà, arribava al Bernabéu, on va provocar gravíssims enfrontaments extraesportius amb el Barça de Guardiola. Malgrat que va assolir una Lliga amb 100 punts, una Copa del Rei i una Supercopa d’Espanya, no va ser capaç d’acabar amb l’hegemonia de l’etern rival. El tècnic lusità, campió de la competició amb Porto i Inter, mai va poder superar les semifinals de la Lliga de Campions com a preparador blanc.

Carlo Ancelotti. L’entrenador italià, un home de característiques molt diferents a les de Mourinho, va ser l’encarregat d’entrar pel tècnic portuguès i va aconseguir la Copa del Rei i la Lliga de Campions en la seva campanya inicial, però els resultats van empitjorar ostensiblement durant la segona meitat del seu segon exercici al Bernabéu i no va continuar al club.

Rafael Benítez. Florentino, que ja no comptava amb Valdano com a director tècnic, va apostar per un dels entrenadors espanyols de més prestigi dels darrers anys, però l’excessiu rigor tàctic i disciplinari del tècnic madrileny va xocar totalment amb el sempre complicat vestidor madridista. 

Zinedine Zidane. Va substituir Benítez procedent del filial Castilla i va aconseguir fer història amb la societat blanca, com ja ho havia fet en la seva època de futbolista, conquistant una Lliga, una Supercopa d’Espanya, dues Supercopes d’Europa, dos Mundials de Clubs i tres Lligues de Campions, totes elles de forma consecutiva. Després de guanyar la tercera Champions, va anunciar sorprenentment la seva marxa.

Julen Lopetegui. El seu fitxatge, pocs dies abans de començar el Mundial de Rússia, va desestabilitzar la selecció espanyola, doncs el nou president de la federació, Luis Rubiales, va destituir el tècnic basc per negociar amb Pérez a les seves esquenes. El president blanc el va destituir només quatre mesos més tard a causa d’uns resultats nefastos.

Santiago Solari. L’argentí, exjugador de l’entitat blanca, i com Zidane procedent del Castilla, ha entrat per Lopetegui, encara que amb el dubte de si romandrà al càrrec o farà d’home pont abans de l’arribada d’un nou entrenador.

MUNDIAL D’ARGENTINA: 40 ANYS D’UN CAMPIONAT MOLT POLÈMIC

L’estiu passat es van complir quatre dècades de la celebració a l’Argentina d’una de les Copes del Món més polèmiques i controvertides de la història del torneig, doncs el certamen es va disputar sota la terrible, cruent i sanguinària dictadura presidida pel general Jorge Salvador Videla, un dels règims autoritaris més repressius de la història de l’Amèrica Llatina.

El campionat no només es va veure esquitxat per l’escàndol pel que fa a la temàtica política, sinó també quant a l’esportiva, doncs l’equip amfitrió va protagonitzar, en l’última jornada de la segona fase de grups, una inversemblant i obligada golejada davant el Perú (6-0), amb una actuació pèssima del porter andí Ramón Quiroga, nascut a Argentina, i, més tard, en la final, disputada a l’estadi Monumental River Plate de Buenos Aires, l’albiceleste es va veure afavorida per un tendenciós arbitratge de l’italià Sergio Gonella, que va perjudicar el joc d’Holanda, que, com quatre anys abans a Alemanya, va perdre una final mundialista contra el conjunt amfitrió.

A part del títol argentí i de la confirmació holandesa, malgrat l’absència de la seva gran estrella Johan Cruyff, altres aspectes del campionat van ser el ressorgiment d’Itàlia, després de no superar la primera fase de grups l’any 1974; la revelació de la selecció d’Àustria, que comptava amb la seva millor generació de futbolistes de la història; la decadència de la vigent campiona Alemanya, que va actuar sense les seves figures Franz Beckenbauer i Gerd Müller, o el fracàs d’Espanya, que de la mà del llegendari Laszlo Kubala tornava a un Mundial 12 anys més tard de la seva última participació, el 1966 a Anglaterra.

Les estrelles individuals de la Copa del Món van ser l’argentí Mario Alberto Kempes (a la foto, en acció contra Holanda), gran heroi de la final amb dos gols i màxim anotador del torneig, i el neerlandès Rob Rensenbrink, que va comptar amb la responsabilitat de substituir com a líder de l’Oranje un mite com Cruyff.

LA NOVA I PROMETEDORA HOLANDA

Des del Mundial celebrat a Alemanya Occidental l’any 1974, per influència del llavors futbolista blaugrana Johan Cruyff, que va ser l’estrella del certamen, Holanda és la meva selecció favorita. L’equip oranje, malgrat ser la gran sensació d’aquell campionat, va perdre la final contra l’equip amfitrió, el mateix fet que li succeiria quatre anys més tard a la Copa del Món d’Argentina, en la qual no hi participaria l’esmentat Cruyff.

Els darrers anys, he hagut de patir la profunda crisi de la selecció holandesa, doncs, després de perdre una nova final mundialista, l’any 2010 contra Espanya a Sud-àfrica, va fracassar a la fase final de l’Eurocopa de Polònia i Ucraïna, l’any 2012; va ressorgir a la Copa del Món de Brasil, l’any 2014, en què va acabar tercera, però ni tan sols es va classificar per a l’Eurocopa de França i el Mundial de Rússia, celebrats respectivament els anys 2016 i 2018.

Després de la decepció de quedar-se fora de Rússia, la federació holandesa va prendre la millor decisió possible: contractar com a nou seleccionador Ronald Koeman (foto). Malgrat que la seva trajectòria com a entrenador ha estat basant irregular, i menys brillant del que jo pensava quan va començar la seva carrera com a tècnic, es tracta d’un home d’una enorme personalitat i una sòlida mentalitat guanyadora, que és el que necessita actualment Holanda, que a més pot tornar amb el nou preparador almenys a apropar-se al futbol de toc i ofensiu que tants anys havia caracteritzat el combinat taronja.

Koeman ha portat a terme una reconversió de l’equip nacional que era indispensable des de feia força temps, deixant la selecció futbolistes emblemàtics que van donar un rendiment espectacular com Wesley Sneijder, Arjen Robben o Robin van Persie, mantenint jugadors de certa veterania, com el porter barcelonista Jasper Cillesen i el defensa Daley Blind, que ha tornat a l’Ajax, i donant confiança a una nova generació que promet molt, fins el punt de poder situar de nou el bloc oranje entre els millors equips del món.

Entre els joves que poden marcar una nova gran era del futbol holandès hi destaquen Matthijs de Ligt (Ajax), Virgil van Dijk (Liverpool), Stefan de Vrij (Inter), Frenkie de Jong (Ajax), Kevin Strootman (Roma), Georgino Wijnaldum (Liverpool), Memphis Depay (Olympique Lió) i Luuk de Jong (PSV Eindhoven), entre molts d’altres.

LA REVOLUCIÓ DELS MODESTOS A LA LLIGA ESPANYOLA

Sis clubs modestos, per ordre classificatori actual Espanyol, Alavés, Llevant, Getafe, Valladolid i Girona, han realitzat un començament de temporada brillant, sent en el cas dels gironins la segona campanya consecutiva que això succeeix. Sense cap mena de dubte, els seus respectius entrenadors són, en gran part, els artífexs de l’èxit. 

Joan Francesc Ferrer Rubi. El preparador maresmenc, que fa uns mesos va portar el modestíssim Osca a primera divisió per primer cop en la història de l’entitat aragonesa, està portant a terme un gran exercici a l’Espanyol, sobretot a Cornellà – el Prat, i ha aconseguit tornar la il·lusió a la desencantada afecció blanc-i-blava.

Abelardo Fernández. L’entrenador asturià, que l’any 2015 va ascendir el seu Sporting de Gijón a la màxima categoria, està realitzant una tasca impressionant a l’Alavés, club al qual va arribar la campanya anterior amb la temporada ja iniciada, substituint el preparador italià Gianni di Biasi.

Francisco López. A finals de la campanya anterior, va entrar en un període força delicat per al club granota, que es trobava molt a prop de la zona de descens, però López, lluny de veure’s superat per la pressió, va salvar els valencians amb solvència i ha iniciat l’actual temporada de forma extraordinària, amb triomf al Bernabéu inclòs.

José Bordalás. Després de tornar el Getafe a la màxima categoria del futbol espanyol l’any 2017 i de mantenir els madrilenys a primera divisió sense massa problemes l’any 2018, en l’actual exercici, Bordalás està fent brillar el conjunt blau, sobretot com a visitant, i el té situat a prop de les places europees. 

Sergio González (foto). El tècnic català, que va acabar amb una prolongada crisi del Pucela amb el retorn a primera el passat mes de juny, està convertint l’equip castellà en una de les grans revelacions del campionat de Lliga, entitat que sembla haver rebut molt bé la seva compra per part del llegendari Ronaldo Nazário de Lima.

Eusebio Sacristán. L’entrenador castellà ja havia aconseguit triomfar tant el Barça B com a la Real Sociedad, clubs dels quals, però, va acabar sent destituït. Quan va acceptar l’oferta del Girona, Eusebio comptava amb la pressió de substituir un mite de Montilivi com Pablo Machín, fitxat pel Sevilla, però ho està superant amb nota.

QUATRE DÈCADES DE L’ELIMINATÒRIA DE RECOPA CONTRA L’ANDERLECHT

El FC Barcelona, quan va afrontar la Recopa 1978 / 1979, feia 12 anys que no guanyava cap torneig europeu, des de l’any 1966, quan va superar el Saragossa en la final de la Copa de Fires. Per tant, les esperances d’assolir el llavors segon campionat de clubs continental no eren massa altes, sobretot quan el vigent vencedor de la competició, l’Anderlecht, va tocar en sort al sorteig dels vuitens de final.

En el matx d’anada, malauradament per als interessos barcelonistes, les coses van anar més o menys com s’esperaven i els belgues van vèncer a l’estadi Park Astrid de Brussel·les per un clar 3 a 0, motiu per al qual semblava que l’experiència blaugrana en aquella Recopa estava a punt d’arribar a la seva fi.

Tanmateix, l’equip que llavors dirigia el francès Lucien Muller, el primer entrenador de la llarga era de la presidència de Josep Lluís Núñez, va portar a terme una gran proesa al Camp Nou i va remuntar l’eliminatòria en una nit històrica a l’estadi barcelonista. Molt aviat, l’austríac Krankl va marcar el primer gol del Barça, poc abans del descans l’argentí Heredia en va fer el segon i, en els darrers compassos del temps reglamentat, un altre argentí, Zuviría, va anotar el tercer, que forçava la pròrroga.

Després del temps extraordinari, que no va tenir gols, el Barça va aconseguir la classificació en la tanda de penals, en la qual el porter Artola, que va aturar dos llançaments, va ser clau, mentre Rexach, Krankl, Bio i Neeskens van encertar en els seus tirs.

Uns sis mesos després, a la ciutat helvètica de Basilea, el conjunt blaugrana, ja dirigit per Joaquim Rifé, substitut del cessat Muller, conquistaria la seva primera Recopa davant el Fortuna de Düsseldorf.

A la foto, els jugadors del Barça s’abracen després del gol de Zuviría.

40 ANYS DE LA PRIMERA TEMPORADA COM A PRESIDENT DE JOSEP LLUÍS NÚÑEZ

El constructor Josep Lluís Núñez, propietari de l’empresa Núñez y Navarro, va ser elegit president del FC Barcelona l’any 1978, en les primeres eleccions democràtiques del club, després de superar en uns disputats comicis el candidat continuista Ferran Ariño i Nicolau Casaus, que seguidament es va convertir en vicepresident del guanyador.

La primera temporada de Núñez podríem qualificar-la d’agredolça, doncs, d’una banda, el Barça va realitzar un pèssim campionat de Lliga, el pitjor en molts anys, però en canvi, d’altra banda, l’equip va conquistar a Basilea la seva primera Recopa, títol que va tenir un enorme impacte i repercussió en l’afecció blaugrana.

Pel que fa a les competicions estatals, quant a la Lliga, el Barcelona va quedar molt lluny del campió Real Madrid i també es va veure superat pels sorprenents Sporting de Gijón i Real Sociedad, a més d’Atlético de Madrid i València. El grup blaugrana va estar bastant fiable al Camp Nou, però va naufragar fora de casa, fet bastant habitual durant la dècada dels 70. 

Pel que respecta a la Copa del Rei, torneig en què el Barça era el vigent campió, el bloc català va ser superat en vuitens de final pel València, després que l’equip llevantí, que va guanyar aquella edició del campionat, remuntés al llavors Luis Casanova un 4 a 1 advers, eliminació que va provocar el cessament del tècnic francès Lucien Muller i la seva substitució per Joaquim Rifé, procedent del filial.

Pel contrari, pel que fa a la Recopa, el Barça va realitzar un esplèndid torneig, en què va superar el Xakhtar Donetsk en setzens, l’Anderlecht en vuitens, l’Ipswich Town d’un jove Bobby Robson en quarts, el Beveren en semifinals i el Fortuna de Düsseldorf en la final, disputada a l’estadi Sankt Jakob Park de Basilea. 

Dos van ser els grans moments del conjunt barcelonista en la llavors segona competició europea de clubs: l’eliminatòria davant l’aleshores poderós Anderlecht i, evidentment, la final contra el Fortuna.

En la ronda de vuitens de final contra l’Anderlecht, el conjunt belga, llavors vigent campió del torneig i una de les millors esquadres europees del moment, havia guanyat per un contundent 3 a 0 a Brussel·les, resultat que semblava sentenciar l’eliminatòria, però en una d’aquestes nits màgiques del Camp Nou, l’equip de Muller va igualar l’enfrontament i va aconseguir la classificació als penals.

En la gran final, un munt d’afeccionats barcelonistes van omplir l’estadi Sankt Jakob, que es va tenyir amb els colors de la bandera blaugrana i de la Senyera, permesa i legalitzada, després de la prohibició del franquisme, des de feia molt pocs anys. En una primera part trepidant, Sánchez va avançar el Barça, Allofs va empatar, Rexach va errar un penal, Asensi va tornar a posar els catalans per davant i Seel va equilibrar una altra vegada el resultat. Després d’un segon període sense gols, Rexach i Krankl, aquest després d’una gran jugada d’un joveníssim Carrasco, van situar un marcador que semblava definitiu, però el Barça va haver de patir arran d’una nova anotació de Seel. 

En la celebració del títol, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, la multitud va cridar “Neeskens, si; Núñez, no”, doncs el centrecampista holandès, aleshores un ídol del barcelonisme, deixava el club aquell any després de cinc temporades a l’entitat. El president va presentar posteriorment als fets la dimissió, però va canviar d’opinió, i d’una manera rotunda, perquè va romandre al càrrec fins l’any 2000.

D'esquerra a dreta, Núñez, Ariño i Casaus.