EL PROBLEMA DEL REAL MADRID NO ÉS SIMPLEMENT JULEN LOPETEGUI

Tal com s’esperava, arran del contundent 5 a 1 del FC Barcelona sobre el Real Madrid en el darrer clàssic al Camp Nou, Julen Lopetegui va ser destituït per Florentino Pérez (foto), el mateix home que el va fitxar fa uns mesos quan era seleccionador espanyol, provocant un autèntic daltabaix en l’equip estatal poques hores abans d’afrontar el Mundial de Rússia.

Ara molts podem pensar que amb un nou entrenador (pel moment s’asseurà a la banqueta del Bernabéu Santiago Solari, preparador del filial Castilla, doncs Antonio Conte ha estat l’enèsim tècnic en dir-li no al president blanc) el Real Madrid pot arraconar el campionat de Lliga, en el qual es troba novè a set punts del líder Barça, i anar directe cap a la seva 14a Copa d’Europa. Tanmateix, crec que el problema de l’entitat madridista ara és molt més greu que quant, per exemple, el gener de 2016, Zinedine Zidane va substituir Rafael Benítez.

En primer lloc, serà molt complicat trobar un entrenador de la personalitat de Zidane, entre altres coses perquè no sembla que tècnics d’elit, com Mauricio Pochettino, Massimiliano Allegri, Robert Martínez o el ja significat Conte, estiguin disposats a deixar les seves actuals esquadres, o un atur daurat en el cas de l’expreparador del Chelsea, per sotmetre’s a les directrius, moltes vegades capritxoses, del també de facto secretari tècnic blanc.

En segon lloc, penso que la plantilla del Real Madrid no s’ha renovat prou bé els últims anys i s’ha fet veterana, amb futbolistes decisius que superen la trentena o que s’apropen a ella, com són els casos del capità Ramos, Marcelo, Modric, Kroos o Benzema, amb l’agreujant que joves que havien de fer un pas endavant, com Lucas, Asensio o Mariano, encara no l’han portat a terme.

Finalment, en tercer lloc, i crec que es tracta del problema més important, la marxa de Cristiano Ronaldo al Juventus ha fet moltíssim mal al club espanyol, que, a més de perdre la seva estrella durant els nous anys anteriors i un excepcional golejador, no ha realitzat cap fitxatge per substituir-lo. En aquest cas, la solució podria arribar al mercat d’hivern, però, d’una banda, és gairebé impossible trobar un jugador com el portuguès i, d’altra banda, el període hivernal no és el més idoni per contractar cracks de talla mundial.

PER QUÈ L BARÇA ESTÀ FUNCIONANT TAN BÉ SENSE MESSI ?

Quan Messi es va lesionar durant la primera part del xoc de Lliga contra el Sevilla, i es va fer un diagnòstic de baixa d’unes tres setmanes per a l’astre argentí, molts afeccionats barcelonistes es temien el pitjor perquè seguidament el bloc d’Ernesto Valverde havia d’afrontar dos encontres clau al Camp Nou: contra l’Inter de Milà a la Champions League i davant el Real Madrid en el campionat de Lliga.

Doncs el FC Barcelona ha superat amb nota la primera setmana decisiva de la temporada sense la seva gran estrella amb dues victòries: un convincent triomf davant l’Inter (2–0) i  una exhibició golejadora enfront el Real Madrid (5-1), per tant, amb set gols a favor i només un en contra, amb un joc en moltes fases extraordinari i, allò que és al meu parer el més important, mitjançant la filosofia que ha caracteritzat tants anys aquest club.

Evidentment, una de les causes d’aquests bons resultats del Barcelona ha estat ser fidel a l’ADN, amb un Valverde aquest cop valent i encertat i que ha mantingut a l’equip titular un home que sembla haver-se format a la Masia com és el brasiler Arthur (foto), que s’està adaptant perfectament al seu nou equip, malgrat no haver portat a terme, com van fer al seu dia il·lustres compatriotes com Romário, Ronaldo, Rivaldo, Ronaldinho, Alves o Coutinho, alguna experiència prèvia en un altre conjunt europeu.

Altres raons de la bona imatge del bloc blaugrana han estat una major seguretat defensiva, amb un enorme Ter Stegen i curiosament en un període en què Piqué i Lenglet són els únics centrals dels què disposa el tècnic, arran de les lesions d’Umtiti i Vermaelen; la consistència de Busquets i Rakitic al centre del camp, les aportacions individuals, encara que bastant aïllades, de Coutinho, el bon rendiment de Rafinha, l’home que ha comptat amb la pressió de substituir, per dir-ho d’alguna manera, Messi i el ressorgiment d’un fins a fa ben poc apàtic Suárez, que va fer un hat-trick en el clàssic. 

Finalment, sembla que aquesta vegada si, el vestidor barcelonista compta amb un fons d’armari ampli i de qualitat, amb futbolistes com Semedo, Lenglet, Vidal, Rafinha o l’irregular, imprevisible i de vegades discutit, però també genial, Dembélé.

JUNTA DE JOSEP MARIA BARTOMEU: ARA L’ESCUT

Josep Maria Bartomeu (foto) deu tenir, n’estic segur, un munt de qualitats, però, com a president del FC Barcelona és un autèntic expert en prendre decisions nefastes, probablement perquè està pèssimament assessorat. L’últim capítol el tenim en la remodelació de l’escut de la institució. 

Com si no hi haguessin més problemes, a la junta presidida per Bartomeu no se li va ocórrer una altra cosa que canviar el disseny de l’escut del Barça, amb la polèmica de fer desaparèixer les sigles FCB, fet que va disgustar a una gran quantitat de socis i afeccionats del club, sobretot aquells que van viure l’època del franquisme, quan el règim va obligar canviar  la denominació de l’entitat a la de CF Barcelona.

La directiva de la societat catalana va decidir presentar la nova proposta d’insígnia en l’assemblea anual celebrada fa uns dies al Palau Blaugrana, però, davant el temor de perdre la votació, la junta va decidir eliminar-la de l’ordre del dia, motivant l’enuig dels assistents, que posteriorment van decidir en contra de la demanda il·limitada de crèdit, fet que pot complicar molt el futur de l’Espai Barça.

EL BARÇA SENSE MESSI

Al contrari de la majoria de socis i afeccionats del FC Barcelona, que pràcticament no dormen des de què Leo Messi es va lesionar en el matx contra el Sevilla al Camp Nou, jo no soc tan pessimista per l’absència d’unes tres setmanes dels terrenys de joc de l’astre argentí.

Ara fa uns tres anys, durant la segona temporada de Luis Enrique Martínez a la banqueta del Camp Nou, Messi es va lesionar i el Barça va portar a terme un excel·lent període de resultats i bon joc, que va culminar amb l’espectacular 0 a 4 al Santiago Bernabéu davant el Real Madrid, matx en què va reaparèixer l’argentí, ja amb el xoc sentenciat, i que va provocar a la llarga la destitució de Rafa Benítez com a entrenador blanc.

Tanmateix, he de reconèixer que llavors va tenir un paper decisiu i extraordinari el brasiler Neymar, que va passar aleshores per un dels moments més positius de la seva bastant irregular trajectòria al Camp nou, i el gran dubte que s’obre ara és quin jugador es posarà l’equip a l’esquena en els minuts més transcendentals.

Quin futbolista hauria de fer ara un pas endavant ? Tot i que hi ha homes preparats per efectuar-lo, com Philippe Coutinho, que hauria de ser més constant en el joc, o Ousmane Dembélé, sempre i quan no fos tan anàrquic com de costum, estic d’acord amb Ernesto Valverde que per substituir Messi seria millor un esforç col·lectiu, tal com es va demostrar dimecres en la convincent victòria davant l’Inter a la Champions.  

LA PÈSSIMA APOSTA DE JULEN LOPETEGUI

Julen Lopetegui era un home aclamat després de classificar de forma espectacular Espanya per al Mundial de Rússia, mitjançant un joc molt atractiu i retornant a la selecció estatal les bones sensacions que havia perdut durant el Mundial del Brasil i l’Eurocopa de França.

El tècnic basc es trobava ja en terres russes per afrontar una Copa del Món en què Espanya tenia estatus de favorita i, a més, el nou president de la Federació Espanyola, Luis Rubiales, va decidir ampliar el contracte del seleccionador, que li assegurava seguir en el càrrec fins a l’Eurocopa que tindrà lloc l’any 2020.

Tanmateix, el president del Real Madrid, el poderós i intocable Florentino Pérez, necessitava un nou entrenador arran de la sorprenent marxa de Zinedine Zidane i, després de parlar amb homes com Mauricio Pochettino o Massimiliano Allegri, sense trobar una resposta positiva, va optar per Lopetegui, mitjançant unes converses de les quals en va ser del tot aliè Rubiales. 

Pérez, que va semblar no importar-li en absolut el futur d’Espanya al Mundial (potser pensa que la veritable selecció és el seu Real Madrid), va anunciar el fitxatge del seleccionador i Rubiales, amb justícia i una gran dignitat, va decidir acomiadar l’entrenador guipuscoà, malgrat que això podia comportar, com així va succeir, el fracàs del conjunt estatal a Rússia.

Ara Lopetegui, després d’un començament de temporada horrible, està contra les cordes i els experts asseguren que els seus dies com a entrenador del Real Madrid estan comptats. Quantes vegades s’ha n’haurà penedit Julen d’haver deixat el passat mes de juny el còmode i reconfortant càrrec de seleccionador ?

A la foto, Lopetegui i Pérez el dia de la presentació del tècnic.

RETORN DE NEYMAR AL CAMP NOU ? NI PARLAR-NE

Els darrers dies hi ha hagut rumors sobre un possible retorn de Neymar al FC Barcelona, doncs sembla que el davanter brasiler pot estar penedit d’haver deixat el club català per fitxar pel París Saint – Germain. La hipotètica operació segurament comptaria amb el beneplàcit del vestidor del Camp Nou, i, en un principi, feia la sensació de complaure la junta barcelonista, encara que aquesta va reaccionar posteriorment donant-la per descartada.

A mi particularment, una tornada de Neymar al Camp Nou em semblaria un autèntic disbarat perquè el brasiler no només va abandonar l’entitat catalana l’estiu de l’any 2017, sinó que ho va fer de mala manera i presentant una denúncia contra el que havia estat el seu club des de l’any 2013. A més, el seu entorn, començant pel seu pare / mànager, no és el més adient i tot plegat podria semblar una estratagema del seu progenitor per fitxar pel Real Madrid, que, segons pensen molts experts, és el gran desig dels Neymar.

A més, encara que des d’alguns sectors diuen que el futbolista ha madurat després del Mundial de Rússia, en què va ser una de les grans decepcions del certamen, tant pel seu baix rendiment com per les exageracions en les faltes, penso que la seva professionalitat no és la més idònia per a un esportista d’elit i no podem oblidar tampoc el munt de problemes judicials que el fitxatge de l’atacant brasiler va ocasionar al club barcelonista.

L’ENTRENADOR S’HA D’ADAPTAR AL CLUB I NO A L’INREVÉS

Moltes vegades es parla i es debat sobre si els fitxatges d’un club els ha de realitzar l’entrenador o el secretari tècnic. Una cosa és clara: els preparadors venen i marxen, mentre la secretaria, encara que pugui canviar d’interins, és la responsable de portar a terme la política esportiva de cada entitat. 

Per tant, penso que la iniciativa de les contractacions l’ha de portar a terme la  secretària tècnica, tot i que també és positiu que aquella treballi estretament amb l’entrenador i aquest, si la conjuntura esportiva és prou bona, pugui prendre’s de tant en tant alguna llicència pròpia, tal com va fer Luis Enrique Martínez, que, després de guanyar el triplet l’any 2015, va demanar Aleix Vidal i Arda Turan, dos homes que no van poder triomfar al Camp Nou.

Quan un tècnic fitxa per l’Athletic Club de Bilbao, sap que s’haurà d’adaptar a la política de la societat basca de només comptar amb futbolistes originaris d’Euskadi o Navarra, i si és contractat pel Real Madrid, molt probablement haurà d’acceptar, per poc lògiques que siguin, les directrius del seu president i presumpte secretari tècnic Florentino Pérez, a no ser que compti amb una personalitat tan sòlida com la de Zinedine Zidane.

Per tant, quan un preparador arriba al FC Barcelona, hauria d’acceptar la filosofia de la institució catalana, però, malauradament, això no està succeint massa els darrers anys.

A la foto, Ernesto Valverde, Pep Segura, Éric Abidal i Ramon Planes, respectivament, entrenador, mànager general i secretaris tècnics del FC Barcelona.

EL GRAN PROBLEMA DELS INTOCABLES

Recordo el Barça de principis de segle, el de la nefasta era de la presidència de Joan Gaspart, quan es parlava de què un grup format per quatre futbolistes, concretament el llavors capità Pep Guardiola, Sergi Barjuan, Abelardo Fernández i Luis Enrique Martínez, al qual anomenaven el G4, jugaven aparentment per decret, fos quin fos el seu estat de forma.

La història s’ha anat repetint al llarg del temps, i no només al FC Barcelona, sinó també en altres clubs, sent el cas més significatiu el del Real Madrid de Florentino Pérez, quan en l’època anterior a l’arribada de Zinedine Zidane a la banqueta del Santiago Bernabéu, semblava que els galàctics haguessin de jugar per ordre expressa del poderós president blanc.

Ara, en l’actual Barça, també semblen existir aquests futbolistes als quals podríem anomenar intocables, com són els casos de Gerard Piqué, Sergio Busquets, Luis Suárez i Leo Messi, que, casualitat o no, cap disposa d’un jugador clar que li faci ombra i competència en la seva demarcació, doncs el barceloní és l’únic central dretà de la plantilla, el de Badia del Vallès l’únic mig centre clar del grup d’Ernesto Valverde, l’uruguaià l’únic davanter centre nat del vestidor del Camp Nou i l’argentí senzillament no té cap futbolista al món que li pugui disputar el lloc.

Evidentment, entenc que Messi, el millor futbolista de la història, tingui la distinció d’intocable i que descansi només quan ell ho vegi pertinent i necessari, perquè el de Rosario menja a part, però no penso el mateix en els casos de Piqué, Busquets i Suárez, jugadors que, a més a més, es troben actualment, sobretot el defensa i l’atacant, en un estat de forma molt baix.

Pel que fa als dos futbolistes catalans, tots dos crescuts i formats a la Masia, haurien de recordar que ells un dia van tenir una oportunitat perquè aleshores hi havia un entrenador valent com Guardiola.

A la foto, Suárez i Messi.

ELS FAVORITS DE LA PILOTA D’OR

Cada cop hi ha més premis individuals en el món del futbol, però el de la Pilota d’Or que lliura la revista France Football des de l’any 1956, de la qual s’ha anunciarà el guanyador a principis del mes de desembre, continua sent el més genuí i important de tots ells.

Els 11 favorits són els següents:

- Antoine Griezmann

Demarcació: davanter.

Club: Atlético Madrid.

País: França.

Trofeus: cap.

Títols 2018: Europa League, Supercopa d’Europa i Mundial.

El millor: guanyar el Mundial.

El pitjor: desaprofitar l’impacte mediàtic de fitxar pel Barça.

- Eden Hazard

Demarcació: mitja punta.

Club: Chelsea FC.

País: Bèlgica.

Trofeus: cap.

Títols 2018: Copa d’Anglaterra. 

El millor: una Copa del Món per emmarcar.

El pitjor: la mala temporada, en línies generals, del seu club.

- Harry Kane

Demarcació: davanter.

Club: Tottenham Hotspur.

País: Anglaterra.

Trofeus: cap.

Títols 2018: cap.

El millor: màxim anotador de la Copa del Món.

El pitjor: va fer tots els gols a la fase de grups.

- Kylian Mbappé

Demarcació: davanter.

Club: París Saint – Germain.

País: França.

Trofeus: cap.

Títols 2018: Lliga de França, Copa de França, Supercopa de França, Copa de la Lliga de França i Mundial.

El millor: un autèntic prodigi.

El pitjor: potser se li reserva el premi Kopa al millor sub 21.

- Leo Messi

Demarcació: davanter.

Club: FC Barcelona.

País: Argentina.

Trofeus: 5 (2009, 2010, 2011, 2012 i 2015).

Títols 2018: Lliga d’Espanya, Copa del Rei i Supercopa d’Espanya.

El millor: quasi ningú dubta que és el més gran.

El pitjor: un pèssim Mundial.

- Luka Modric

Demarcació: centrecampista.

Club: Real Madrid.

País: Croàcia.

Trofeus: cap.

Títols 2018: Champions League.

El millor: designat millor futbolista del Mundial i guanyador dels premis de la UEFA i la FIFA.

El pitjor: ha iniciat molt malament l’actual exercici.

- Neymar da Silva

Demarcació: davanter.

Club: París Saint Germain.

País: Brasil.

Trofeus: cap.

Títols 2018: Lliga de França, Copa de França, Supercopa de França i Copa de la Lliga de França.

El millor: la seva indubtable qualitat.

El pitjor: la pobra imatge que va oferir, en tots els sentits, a Rússia.

- Paul Pogba

Demarcació: centrecampista.

Club: Manchester United.

País: França.

Trofeus: cap.

Títols 2018: Mundial.

El millor: una extraordinària Copa del Món.

El pitjor: els enormes problemes que té amb el seu club, en especial amb l’entrenador José Mourinho.

- Ivan Rakitic

Demarcació: centrecampista.

Club: FC Barcelona.

País: Croàcia.

Trofeus: cap.

Títols 2018: Lliga d’Espanya, Copa del Rei i Supercopa d’Espanya.

El millor: un any molt regular.

El pitjor: estar a l’ombra de Modric a la selecció croata.

- Cristiano Ronaldo

Demarcació: davanter.

Clubs: Real Madrid i Juventus FC.

País: Portugal.

Trofeus: 5 (2008, 2013, 2014, 2016 i 2017).

Títols 2018: Supercopa d’Itàlia i Champions League.

El millor: una altra Lliga de Campions sensacional.

El pitjor: un Mundial bastant pobre.

- Mohamed Salah

Demarcació: davanter.

Club: Liverpool FC.

País: Egipte.

Trofeus: cap.

Títols 2018: cap.

El millor: la temporada a Anfield.

El pitjor: va passar bastant desapercebut a la Copa del Món, a la qual va arribar lesionat.

A la foto, d’esquerra a dreta, Griezmann, Pogba i Mbappé amb la Copa del Món conquistada a Moscou.

GERARD PIQUÉ A XANGAI

Arran de la finalització del matx corresponent al campionat de Lliga entre València i Barcelona a l’estadi de Mestalla, Gerard Piqué, que ha començat la temporada en un estat de forma molt baix, va demanar als seus molts adversaris, segons ell, que sortissin de la cova i que el critiquessin amb força.

Jo no he de sortir de cap cova perquè no he estat mai un detractor del defensa català, sinó tot el contrari, doncs considero Piqué un dels millors centrals de la història del FC Barcelona i també, pel que fa a l’última dècada, un dels més grans a nivell mundial, en una època en què només l’espanyol i excompany de selecció Sergio Ramos i el brasiler Thiago Silva, segons la meva opinió inferiors al barceloní, li poden disputar aquesta condició.  

A més a més, personalment Piqué em cau molt bé i és un dels escassos futbolistes d’elit que es fa escoltar a les rodes de premsa perquè normalment esquiva els tòpics i és clar en les seves apreciacions, encara que aquestes, com en el tema del procés català, portin grans polèmiques.

Tanmateix, penso que Piqué vol fer massa coses al mateix temps i, a no ser que siguis un geni, com ho van ser fa molts segles els mestres renaixentistes Leonardo da Vinci i Michelangelo Buonarrotti, el més normal és que cap d’elles les realitzis massa bé. Al seu gran ús de les xarxes socials, que sembla que últimament ha descendit, el futbolista hi afegeix una intensa activitat empresarial, com quan per exemple va produir el polèmic vídeo “La decisión” sobre el futur d’Antoine Griezmann.

L’últim capítol el trobem en el viatge del central de la Bonanova a Xangai, la ciutat xinesa que acollia el Masters 1.000 de Tennis, on va intentar convèncer l’estrella sèrbia Novak Djokovic perquè aquest s’unís el nou projecte de Copa Davis que Piqué ha ideat i que es disputarà els dos pròxims anys a Madrid.

Tenint en compte el lamentable començament de temporada que ha està tenint Gerard, era el més correcte realitzar un viatge tan llarg a terres xineses ? Pot estar centrat el jugador plenament en el futbol si està tan pendent de la pròxima Copa Davies ?

VALVERDE NO CONVENÇ AL CAMP NOU

Pot semblar surrealista que Ernesto Valverde (foto), que en la seva primera temporada com a entrenador barcelonista va aconseguir el doblet Lliga / Copa del Rei, malgrat trobar-se amb un munt d’obstacles, i que aquest any ja ha assolit la Supercopa d’Espanya, sense oblidar que en el passat campionat de la regularitat el seu equip va romandre 36 partits imbatut, sigui tan qüestionat al Camp Nou, doncs en una enquesta de l’emissora radiofònica Rac 1, més d’un 80% dels afeccionats rebutjaven la seva continuïtat més enllà de l’actual exercici.

Moltes poden ser les raons d’aquestes sorprenents dades, com que l’afecció del FC Barcelona encara no ha paït totalment l’eliminació als quarts de final de la passada Champions League davant el Roma i també que no està satisfeta amb el mal començament quant a l’actual campanya que ha realitzat el bloc blaugrana, però personalment crec que el principal motiu és la poca valentia que està mostrant l’entrenador extremeny o, per dir-ho d’una manera més eufemística, pel seu excés de conservadorisme.

Quan la junta presidida per Josep Maria Bartomeu es va decidir per Valverde com a substitut de l’actual seleccionador espanyol Luis Enrique Martínez, vaig pensar que era una bona idea perquè arribava de l’Athletic Club de Bilbao, un equip que, per la seva política esportiva, treballa fonamentalment amb jugadors de la casa que sorgeixen de la inesgotable pedrera de Lezama. Tanmateix, en aquest aspecte, el tècnic ha estat una gran decepció, doncs des de què ostenta el càrrec de preparador barcelonista, no ha ascendit cap jove del filial, ni tan sols Carles Aleñà, que després d’una lesió, està jugant amb el segon equip a segona divisió B.

A més, com ja he indicat moltes vegades en aquest bloc, Valverde no sembla massa partidari de les rotacions i, quan les fa, si el partit no evoluciona bé, el tècnic extremeny no dubta en substituir els homes als quals ha donat l’oportunitat.

Si hagués de votar, i si la situació no fa un tomb que ara per ara no sembla massa probable, sincerament també ho faria en contra de la permanència de Valverde al Camp Nou.  

EL SORPRENENT ESPANYOL DE RUBI

Quan l’any 2016, l’empresari xinès Chen Yansheng va comprar les accions del RCD Espanyol i va comentar que, a mitjà termini, l’objectiu de la institució catalana era la classificació per a la Champions League, els afeccionats blanc-i-blaus es van entusiasmar davant la nova conjuntura del club.

La primera temporada de l’era Chen, la inicial de Quique Sánchez Flores a la banqueta de Cornellà – el Prat, va transcórrer segons el que s’havia establert, però en la segona campanya amb el tècnic madrileny hi va tenir lloc una clara i notòria involució, fins el punt que la directiva va decidir cessar l’entrenador i substituir-lo per David Gallego, el preparador del filial.

Malgrat la bona tasca de Gallego, i al fet que aquest va ascendir l’equip B de categoria, l’Espanyol va decidir fitxar un nou entrenador: Joan Francesc Ferrer, més conegut com a Rubi (foto). El tècnic maresmenc ja havia tingut una experiència anterior a l’entitat blanc-i-blava en els quadres inferiors i acabava d’ascendir a primera divisió, per primer cop en la història del club aragonès, el modestíssim Osca.

Només s’han disputat vuit jornades de Lliga i evidentment és molt aviat per predir del que serà capaç de fer aquest Espanyol de Rubi, però de moment, el bloc català ha guanyat els 12 punts que s’han jugat a l’RCD Stadium, on han passat conjunts del potencial de València i Vila-real, i, el més important, mitjançant un futbol atractiu, alegre i ofensiu.

El moment dolç que viu l’Espanyol és sorprenent perquè l’entitat a penes es va reforçar el passat estiu, però futbolistes com David López, Hermoso, Granero, Darder o el veterà Sergio García no semblen els mateixos del l’exercici anterior, mentre Rubi ha donat la titularitat al capità Javi López, Dídac o Roca, que a penes van comptar durant la segona temporada de Quique.

35 ANYS D’AQUELLA TERRIBLE ENTRADA DE GOIKOETXEA A MARADONA

El periodista Frederic Porta, un dels millors estudiosos de futbol d’aquest país, recordava fa uns dies, a les pàgines del Periódico de Catalunya, la terrible i brutal entrada que el central basc Andoni Goikoetxea, llavors defensa de l’Athletic Club de Bilbao, li va fer a Diego Armando Maradona, aleshores estrella del FC Barcelona, en un encontre de Lliga disputat al Camp Nou i que el passat dia de la Mercè se’n van complir ja set lustres. 

Aquella nit jo era present al Camp Nou i puc assegurar que l’entrada va ser esgarrifosa. Maradona es trobava encara en camp barcelonista i l’acció de l’argentí no suposava, en absolut, cap perill per a l’equip basc. Per tant, encara avui, després de 35 anys, molts ignorem que li va passar pel cap al jugador basc per realitzar aquella salvatge falta, arran de la qual Maradona va estar més de tres mesos apartat dels terrenys de jocs i Goikoetxea, que va ser expulsat, va rebre una dura sanció que no va complir totalment.

Més o menys dos anys abans, el mateix Goikoetxea, en un altre matx de Lliga jugat entre Athletic i Barça, llavors al vell San Mamés, va provocar una greu lesió de l’alemany Bernd Schuster, que va restar uns sis mesos inactiu. Per si tot això fos poc, el central biscaí, que seria internacional espanyol i fitxaria alguns anys més tard per l’Atlético de Madrid, va ser un dels tristos protagonistes de la batalla campal que va tenir lloc a l’estadi Santiago Bernabéu després de la final de la Copa del Rei de l’any 1984, en què els bascos van superar els catalans.

El pitjor de tot, però, no va ser la duríssima acció del central, sinó el fet que Goikoetxea mai va demanar disculpes ni se’n va penedir, mostrant a més una actitud xulesca durant els dies posteriors al succés. No fa massa anys, en una entrevista que el mateix Periódico li va fer, l’excentral es  deixava anar, més o menys, amb la següent frase: “que jo sàpiga, Maradona no va morir aquell dia”. Lamentable.

Durant aquella època, les relacions entre les societats catalana i basca, normalment sempre cordials, es van deteriorar greument, en un període en què un jove Javier Clemente, en la seva primera etapa com a preparador del conjunt biscaí, va originar un munt de polèmiques. Curiosament, el tècnic de Barakaldo va estar molt a prop de convertir-se en entrenador del Barça l’any 1988, encara que al final el president Josep Lluís Núñez va apostar per Johan Cruyff.

A la foto, Goikoetxea i Maradona disputen una pilota.

BARÇA: EL PERILL DE JUGAR-S’HO TOT A LA CHAMPIONS

Penso, ho he dit un munt de vegades en aquest bloc, que el FC Barcelona, per arribar en òptimes condicions als mesos d’abril i maig, hauria d’ampliar les rotacions pel que respecta al campionat de Lliga i, sense renunciar, ni molt menys, a la competició, jugar pràcticament amb un equip B pel que fa a la Copa del Rei.

Considero que la plantilla blaugrana és prou àmplia i completa com per actuar amb molts teòrics suplents davant conjunts modestos com Girona, Osca, Rayo o Valladolid, sobretot quan els xocs hi tinguin lloc en un cap de setmana anterior a una eliminatòria europea,  o per superar rondes de la Copa, sempre i quan, lògicament, el sorteig no emparelli el bloc barcelonista amb Real Madrid o Atlético de Madrid.

Tanmateix, tal com ha semblat fer el Real Madrid algunes temporades, que el Barça s’ho jugui tot a la Lliga de Campions és molt perillós, doncs, els anys que el club català ha conquistat el principal torneig continental de clubs, concretament 1992, 2006, 2009, 2011 i 2015, sempre ha guanyat també la Lliga i, a més a més, pel que fa als anys 2009 i 2015, va assolir igualment la Copa del Rei.

En resum, la història ha demostrat que el Real Madrid, en una temporada fluixa i irregular, pot guanyar perfectament la Champions League. En Canvi, el Barça necessita fer una gran campanya per aconseguir-ho.

LA CRISI MADRIDISTA

El Real Madrid, com ja va succeir d’altra banda fa un any, ha començat molt malament la temporada, en què, per exemple, pel que fa al campionat de Lliga, porta quatre partits dels últims cinc sense conèixer la victòria; quant a la Lliga de Campions, ha perdut sorprenentment a Moscou davant el CSKA, i, en línies generals, no ha marcat cap gol en els darrers quatre encontres oficials.

Moltes persones poden pensar, i no els hi mancaria raó, que ja hem viscut un munt de vegades aquestes crisis madridistes i que, finalment, els blancs han conquistat la Champions League al final de la temporada, però penso que aquest cop la situació és més complicada per les següents raons:

La marxa de Zinedine Zidane. Segurament, el francès no era el millor entrenador del món, però compensava aquesta mancança amb carisma, personalitat i un historial com a futbolista que s’imposava en un vestidor tan difícil com el del Santiago Bernabéu.

La inexperiència de Julen Lopetegui (foto). El tècnic basc, tal com va demostrar amb la selecció espanyola, tant en els quadres inferiors com en l’equip absolut, és un extraordinari entrenador, que a més aposta per un futbol atractiu i d’atac, però potser no està preparat per dirigir un club tan complicat com és el Real Madrid.

La marxa de Cristiano Ronaldo. Potser l’absència de l’estrella portuguesa pot permetre un joc més coral de l’equip madridista, i també cert alliberament per a futbolistes com Bale o Benzema, però, sense cap mena de dubte, per força s’han de trobar a faltar els moltíssims gols que marcava l’actual davanter del Juventus, sense oblidar el seu poder d’intimidació en les defenses rivals o el seu caràcter guanyador.

Les lesions, Fins el moment, han estat baixes importants homes bàsics com Carvajal, Marcelo, Isco o Bale.

La baixa forma de Modric. El centrecampista croat, elegit millor jugador del passat Mundial de Rússia i guanyador dels premis de la UEFA i The Best, que atorga la FIFA, i que va estar molt a prop de marxar el passat estiu a l’Inter de Milà, es troba en un estat de forma molt preocupant. A més, no sembla trobar-se massa a gust a l’entitat blanca.

Bale i Benzema potser no són líders. El gal·lès i el francès van ser els grans herois en l’última final de la Champions League, jugada a Kiev contra el Liverpool, però potser cap dels dos pot suportar la pressió de substituir un mite com Ronaldo.

Joves que no acaben de donar el pas. Jugadors com Lucas Vázquez i, molt especialment, Asensio no acaben de realitzar el progrés que es podia esperar d’ells, malgrat que tots dos han aconseguit ja coses força importants.

Una plantilla ja bastant veterana. Futbolistes com el capità Ramos, Marcelo, Modric i Benzema, tots ells titulars indiscutibles, són homes que ja han superat la trentena.

Possible relaxació. En aquest cas, després d’haver guanyat tantes Lligues de Campions, tres de consecutives i quatre en els darrers cinc anys, els jugadors blancs, com diria Pep Guardiola, podrien estar amb la panxa plena i haver arribat a un estat d’excessiva relaxació.

El Mundial de Rússia. Es comenta moltes vegades que la Copa del Món passa factura i molt futbolistes del Real Madrid van estar a Rússia, concretament Navas, Courtois, Carvajal, Varane, Ramos, Marcelo, Nacho, Casemiro, Modric, Kroos, Isco, Lucas i Asensio. A més, Courtois, Varane i Modric van arribar, com a mínim, a semifinals. 

WEMBLEY. UN ALTRE EXEMPLE QUE LA FILOSOFIA FUNCIONA

Quan el FC Barcelona ha deixat de banda la filosofia de joc que ha predominat al club les tres últimes dècades, alguns analistes han comentat que no es podia fer una altra cosa per dos motius: d’una banda, perquè els rivals havien trobat l’antídot adient per frenar l’equip blaugrana i, d’altra banda, perquè l’entitat catalana no disposava dels futbolistes idonis per utilitzar el sistema.

Pel que fa al fet que els adversaris ja saben com aturar el sistema que Johan Cruyff va instaurar al Camp Nou a partir de l’any 1988, he comentat un munt de vegades en aquest bloc que, si els jugadors del Barça tenen un bona condició física i mouen amb rapidesa l’esfèric, es tracta d’una tàctica quasi imbatible. Per demostrar-ho, només cal recordar quatre xocs dels últims quatre anys: París Saint – Germain – FC Barcelona, 1 – 3 (quarts de final de la Lliga de Campions 2014 – 2015); Real Madrid – FC Barcelona, 0 – 4 (Campionat de Lliga 2015 – 2016); FC Barcelona – París Saint – Germain, 6 – 1 (vuitens de final de la Lliga de Campions 2016 – 2017); FC Barcelona – Sevilla FC, 5 – 0 (final de la Copa del Rei 2017 – 2018).

Quant a la consideració que el Barça no compta amb els futbolistes bàsics per adoptar la filosofia de joc, és cert que el club ha fitxat alguns homes que difícilment poden adaptar-s’hi, com en són exemple Yerry Mina, Alex Song, Aleix Vidal, Arturo Vidal, Paulinho Bezerra, André Gomes o Paco Alcácer, però també és veritat que la plantilla barcelonista ha comptat amb jugadors totalment aptes per portar-lo a terme com Marc André ter Stegen, Sergi Roberto, Gerard Piqué, Samuel Umtiti, Thomas Vermaelen, Sergio Busquets, Dennis Suárez, Philippe Coutinho, Leo Messi, Ousmane Dembélé, o els recentment contractats Clement Lenglet i Arthur Melo.

El Barça va jugar el passat dimecres un partit molt important i transcendent contra el Tottenham Hotspur a l’estadi de Wembley, corresponent a la fase de grups de la Champions League. Després d’una ratxa pèssima de resultats a la Lliga, en què el bloc d’Ernesto Valverde va empatar al Camp Nou contra Girona i Athletic Club i va perdre a Butarque enfront el Leganés, el conjunt català va fer un gran encontre i va vèncer per 2 – 4 l’esquadra londinenca.

Les causes del canvi van ser, a part d’un nou matx descomunal de Messi, en primer lloc, alinear els jugadors més correctes, sent significatiu la inclusió d’Arthur, que fins el moment havia comptat amb escasses oportunitats; en segon lloc, equilibrar l’equip reforçant el centre del camp, no fent actuar al mateix temps Messi, Suárez, Coutinho i Dembélé, quedant aquest últim a la banqueta; i, en tercer lloc, sent fidel a l’ADN blaugrana, pujant la pilota controlada des de de la defensa, situant un mig del camp sòlid, ajuntant les línies i pressionant la sortida de l’esfèric del rival.   

A la foto, Coutinho i Messi celebren un dels gols marcats davant el Tottenham.

TRES DÈCADES DE LA CONSTRUCCIÓ DEL DREAM TEAM

Ara fa 30 anys, començava a rodar el Barça de Johan Cruyff, que, a partir de la temporada 1990 / 1991, i fins a la campanya 1993 / 1994, es convertiria en l’inoblidable Dream Team, un dels millors blocs de la història de la institució catalana i un dels equips que millor futbol ha realitzat, el línies generals, en la història del futbol.

Fins l’any 1986, Josep Lluís Núñez, elegit president l’any 1978, havia tingut un mandat força tranquil i còmode, malgrat només haver pogut guanyar un campionat de Lliga, el de l’any 1985 amb l’anglès Terry Venables d’entrenador. No obstant, després de la derrota a la final de la Copa d’Europa, a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla davant l’Steaua de Bucarest, es va iniciar una terrible i profunda crisi que es va agreujar durant la temporada 1987 / 1988, en què al constructor li va sortir una important oposició.

Tanmateix, l’anomenat motí de l’Hesperia de l’any 1988, quan la quasi totalitat de la plantilla de l’entitat va demanar la dimissió del president des de l’hotel llavors ubicat al barri de les Tres Torres, que podria haver-se convertit en el definitiu final de Núñez, va suposar la seva taula de salvació, doncs la majoria de socis i afeccionats del FC Barcelona van trobar inadmissible l’acció dels futbolistes, que estaven realitzant una pèssima temporada i que, en el fons, allò que veritablement volien era cobrar un drets d’imatge que els hi negava el màxim mandatari de la institució.

Aprofitant el vent a favor, el president va apostar per l’entrenador preferit del grup opositor, Johan Cruyff, que feia deu anys havia abandonat el Camp Nou com a futbolista. Amb l’entrenador holandès, Núñez va portar a terme una profundíssima i radical reconversió del vestidor, del qual van sortir jugadors emblemàtics com Gerardo, Víctor, Calderé, Clos o Schuster, que va fitxar pel Real Madrid. En canvi, el capità i gran protagonista de l’amotinament de ‘Hesperia, Alexanko, va continuar al Barça per desig exprés de Cruyff, que el va convertir en un dels líders de l’equip.

D’altra banda, van fitxar pel conjunt blaugrana: Unzué (Osasuna), Lopez Rekarte (Real Sociedad), Serna (Sevilla), Aloísio (Internacional Porto Alegre), Soler (Espanyol), Eusebio (Atlético Madrid), Bakero (Real Sociedad), Valverde (Espanyol), Begiristáin (Real Sociedad) i Salinas (Atlético Madrid), en un estiu en què van ascendir del filial Milla, Amor i Roura.

La primera temporada, en què es va conquistar la Recopa, no va ser massa fàcil per al Barça de Cruyff, en primer lloc perquè va quedar a la Lliga molt lluny del Real Madrid de la Quinta del Buitre i, en segon lloc, perquè els llavors innovadors experiments de Cruyff (alguns d’ells més tard han entrat dintre de la normalitat), com les continuades rotacions, jugar amb una defensa molt avançada, llavors només amb tres jugadors, o situar homes com Lineker o Salinas a la banda, van sorprendre l’afecció del Camp Nou.

En el segon exercici, en el qual van incorporar-se Koeman (PSV Eindhoven) i Laudrup (Juventus), es va produir una clara involució, però, en un matx en què Cruyff s'hi jugava la continuïtat, el Barça va superar el Real Madrid a la final de la Copa del Rei disputada a València, fet que va permetre que l’holandès continués en el seu càrrec i que poguéssim gaudir del Dream Team, al qual arribarien Nando (Sevilla), Juan Carlos (Atlético Madrid), Goikoetxea (Real Sociedad) i Stoitxkov (CSKA Sofia), a més dels components de la pedrera Ferrer, després d’una cessió al Tenerife, i Guardiola, directament del Barça Atlètic. Aquell grup, per exemple, va assolir quatre campionats de Lliga, tots ells consecutius, i la primera Copa d’Europa en la història del club català, conquistada l’any 1992 al mític estadi londinenc de Wembley contra el Sampdoria. 

A la foto, Alexanko, Cruyff i Núñez el dia de la presentació de l'equip l'any 1988. 

FC BARCELONA: EL PROBLEMA ÉS ESTRUCTURAL

David Bernabéu, informador de Cuatro i col·laborador de RAC 1, penso que el periodista esportiu català que més sap de futbol en aquest país, juntament, per exemple,  amb Jordi Costa, de Catalunya Ràdio; Toni Padilla, del diari Ara, i el veterà Lluís Canut, de TV3, ho ha comentat vàries vegades a les tertúlies de l’emissora del Grup Godó: el problema del FC Barcelona és estructural.

Ja ho he explicat alguna vegada en aquest bloc: els dos últims presidents de la institució catalana, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, no creuen en la filosofia que Johan Cruyff va portar al club fa ja tres dècades i que tants èxits ha donat al Barça, tant sota la seva direcció com posteriorment amb Frank Rijkaard i Pep Guardiola d’entrenadors. Fins i tot, m’atreviria a dir que tant Rosell com Bartomeu senten animadversió pel sistema, doncs els hi podria recordar la figura de Joan Laporta, amb qui, després de ser companys de junta, van mantenir una dura lluita i rivalitat.

Semblava que el relleu natural de Guardiola i el desaparegut Tito Vilanova era Òscar Garcia Junyent, però les diferents directives barcelonistes han optat des de llavors per l’argentí Gerardo Tata Martino, que no tenia cap experiència a Europa, i Luis Enrique Martínez i Ernesto Valverde, dos exjugadors de l’entitat, però que no congenien al 100% amb l’anomenat ADN que va instaurar Cruyff.

Hem pogut observar com els últims temps a penes s’ha comptat amb la Masia, malgrat que durant els darrers anys el Juvenil A ha assolit en dues ocasions la Youth League, la Champions de la categoria; com s’han fitxat futbolistes que es troben als antípodes de la filosofia, com Paulinho Bezerra, Arturo Vidal o Paco Alcácer; com quan s’ha contractat un home com Arthur Melo, el qual molts experts comparen amb l’enyorat Xavi Hernández, a penes, fins el moment (dimecres, però, va jugar a Wembley davant el Tottenham), ha comptat amb oportunitats o com, a poc a poc, s’han anat perdent característiques com la d’actuar amb una defensa molt avançada, jugar amb les línies molt juntes, fer llargues possessions o donar protagonisme al centre del camp.

Es possible que el Barça continuï obtenint coses importants i conquistant molts títols, doncs, no ho oblidem, en la primera temporada de Luis Enrique es va guanyar el triplet format per Lliga, Copa i Champions, això si, quan va coincidir un estat de forma extraordinari dels components del trident ofensiu integrat per Leo Messi, Luís Suárez i Neymar da Silva, fet que no va tornar a succeir. Tanmateix, sempre serà més complicat aconseguir èxits i molt menys apassionant i entretingut per als seguidors barcelonistes.

A la foto, Rosell i Bartomeu.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS LEAGUE (I 9): ATLÉTICO MADRID

La final de la Lliga de Campions es disputarà a l’estadi Wanda Metropolitano, el terreny de joc de l’Atlético de Madrid, actual campió de la Lliga Europa i la Supercopa continental, escenari idoni, doncs, perquè els madrilenys puguin aprovar la seva assignatura pendent.

Diego Simeone, el tècnic miracle blanc-i-vermell, ha demostrat abastament que pot entrenar un bloc equilibrat, lluitador i agressiu, encara que una mica modest, però ara, el preparador argentí haurà de ser capaç també de dirigir amb èxit una esquadra que ha reunit en el seu planter una enorme qualitat.

Mentre la gran estrella de l’entitat madrilenya, Griezmann, va decidir continuar al Wanda, malgrat que semblava haver arribat a un total acord amb el FC Barcelona, l’Atlético ha fitxat futbolistes com Arias (PSV Eindhoven), Rodri (Vila-real), Martins (Sporting Portugal), Kalinic (Milan) o Lemar (Mònaco), que entren en un vestidor en què es mantenen històrics futbolistes com Oblak, Juanfran, Savic, Giménez, Godín, Filipe Luis, Lucas, Saúl, Koke, Thomas, Vitolo, Correa o Costa.

A la foto, Costa.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS LEAGUE (8): PARÍS SAINT – GERMAIN

Nou intent de Nasser el Khelaïfi per aconseguir que el París Saint – Germain es converteixi en el segon club francès, després del títol guanyat fa 25 anys per l’Olympique de Marsella a Munic, en alçar la Lliga de Campions, però no podem obviar que l’entitat de la capital francesa no ha passat dels vuitens de final en les últimes dues edicions del campionat.

L’esquadra francesa va decidir el passat estiu posar punt i final a l’etapa d’Unai Emery i va fitxar l’entrenador alemany Thomas Tuchel, que havia dirigit el Borussia de Dortmund. El tècnic germànic comptarà amb una gran pressió i, a més, haurà de pal·liar el problema que suposa trobar-se tan poca competivitat en la Ligue 1, torneig en el qual, teòricament, és infinitament superior a tots els seus adversaris.

Tuchel compta amb una plantilla espectacular, a la qual ha arribat el veterà i llegendari porter italià Buffon (Juventus), a més de Bernat (Bayern Munic) i Choupo – Moting (Stoke City), i en què es mantenen homes com Aréola, Alves, Meunier, Marquinhos, el capità Silva, Kimpembe, Kurzawa, Motta, Verratti, Draxler, Di María, Rabiot, que es manté al Parc dels Prínceps malgrat que no ha renovat el seu contracte, i l’estel·lar trident ofensiu format per la jove estrella Mbappé, el golejador uruguaià Cavani i el brasiler Neymar, que aquesta temporada hauria de donar un clar pas endavant. 

A la foto, Mbappé.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS LEAGUE (7): MANCHESTER UNITED

Si he de ser sincer, he hagut de pensar bastant per decidir si situaria el Manchester United, tres cops campió d’Europa, entre els favorits de la Champions League d’aquesta temporada, doncs existeixen vàries raons per no fer-ho, com per exemple la clara decadència en què ha entrat l’entrenador portuguès José Mourinho o al fet que el ManU no fa res massa destacable al torneig des de què en va ser finalista l’any 2011.

Mourinho, un home que ha triomfat espectacularment a Porto, Chelsea, en dues ocasions, i Inter de Milà (a portuguesos i italians els hi va donar el títol de la Champions League), i va tenir una experiència podríem qualificar d’agredolça al Real Madrid, crec que va arribar, ara fa poc més dos anys, a Old Trafford, l’anomenat Teatre dels Somnis, en la davallada de la seva brillant carrera d’entrenador i, sense anar més lluny, la temporada passada els anglesos van ser eliminats en els vuitens de final del principal torneig continental de clubs per l’assequible Sevilla.

No obstant, el conjunt de Manchester, que a penes s’ha reforçat en el mercat estival, compta amb una molt bona plantilla, en què hi destaquen homes com De Gea, Valencia, Smalling, Lindelöf, el veterà Young, Fellaini, Herrera, Matic, Mata, Pogba, Lingaard, Sánchez, Lukaku o el jove Rashford, elenc suficient per aconseguir un important rendiment a Europa.

A la foto, Rashford.