TITO VILANOVA TÉ PERSONALITAT PRÒPIA

Potser el màxim temor que es tenia en el canvi a la banqueta del Camp Nou, amb l’entrada de Tito Vilanova per Pep Guardiola, era l’interrogant sobre la personalitat del preparador empordanès. No obstant, l’actual entrenador blaugrana ha esvaït tots els dubtes per les següents raons:

No deixar-se intimidar per l’entorn. Malgrat que tant la premsa com l’afecció, arran de les lesions que han patit els centrals del Barça, han reclamat insistentment la presència com a titular del jove Marc Bartra, aquest només ha aparegut en l’onze inicial en el matx de Champions contra el Celtic.

Confiança total en Cesc Fàbregas. A pesar que part del públic del Camp Nou va començar a protestar el joc del centrecampista maresmenc, Vilanova ha professat sempre una gran fe en les possibilitats de Cesc, que ha estat titular en tots els encontres de Lliga.

Asseure Leo Messi. Després d’una fase de partits de seleccions, Tito va convèncer l’estrella argentina per asseure’s d’inici a la banqueta en el xoc contra el Getafe al Coliseum Alfonso Pérez, malgrat que Messi ho vol jugar absolutament tot.

Canvis en el joc. És cert que Vilanova no ha variat, ni molt menys, la filosofia de joc del FC Barcelona, però el tècnic de Bellcaire d’Empordà ha introduït característiques que no existien amb Guardiola, com els llançaments llargs de Víctor Valdés o un futbol més directe i vertical, que es permuta amb el tradicional de possessió i més horitzontal.

El 3-4-3 mai d’entrada. El preparador empordanès ha utilitzat el sistema 3-4-3, el qual va ser força habitual la temporada passada amb Pep, però mai ho ha fet en el començament d’un partit.

Saber llegir el partit. Desconec si Vilanova li dedica tantes hores a l’estudi dels encontres i dels rivals com feia Guardiola, però allò que és cert és que Tito llegeix perfectament el transcurs d’un matx i sap canviar el sistema o realitzar els canvis adients sobre la marxa.

Clar i directe. Guardiola no era amant de crear polèmiques en les rodes de premsa, malgrat que la efectuada al Santiago Bernabéu, a la prèvia del xoc d’anada de les semifinals de la Lliga de Campions l’any 2011, va ser força sonada i cèlebre. Tanmateix, l’entrenador de Santpedor, sobretot la temporada passada, va abusar de les metàfores i les frases críptiques per llançar indirectes, per exemple, al col•lectiu arbitral. Tito va demostrar, després de l’últim clàssic, que pensa parlar clar i dir les coses pel seu nom.

BREU HISTÒRIA DE LA LLIGA (7): ÈPOCA D’ALTERNANÇA

Entre 1985 i 1994, Real Madrid i FC Barcelona es van repartir la totalitat dels campionats de Lliga,  cinc cada una de les institucions. Si bé és veritat que madridistes i barcelonistes van seguir dominant el torneig, entre 1997 i 2004 la competició va estar força repartida, amb quatre títols pel Real Madrid, dos pel FC Barcelona i València i un per Atlético de Madrid i Deportivo, l’únic en la història del club gallec.

 El Real Madrid, amb quatre campionats, va ser el club que més títols va aconseguir durant el període analitzat, a més de conquistar tres Lligues de Campions, les primeres Copes d’Europa que l’entitat guanyava des de 1966 i en color, però l’equip blanc va estar terriblement irregular pel que fa a aquell període, amb constants alts i baixos. La primera Lliga es va obtenir el 1995 amb Jorge Valdano d'entrenador, la segona el 1997 amb l’italià Fabio Capello a la banqueta del Santiago Bernabéu, mentre que les dos següents les va assolir el 2001 i el 2003 Vicente del Bosque, qui arran d’aconseguir el segon d’aquells campionats, va ser destituït pel president Florentino Pérez, fonamentalment per manca de glamur i esperit galàctic. Jugadors de gran qualitat van passar per aquell equip, com en van ser els casos d’un jove Iker Casillas, Manolo Sanchís Jr., que era l’únic supervivent de la Quinta del Buitre, Fernando Hierro, Roberto Carlos Silva, Fernando Redondo, Michael Laudrup, Zinedine Zidane, Luis Figo, Raúl González, Iván Zamorano, Pedja Mijatovic, Davor Suker, Fernando Morientes o Ronaldo Nazário da Lima.

La temporada 1995/1996 va ser una de les més grans en la història de l’Atlético. El conjunt blanc-i-vermell, que no aconseguia el campionat de Lliga des del llunyà any 1977, estava presidit pel polèmic i ja desaparegut Jesús Gil, que li va atorgar el lloc d’entrenador a Radomir Antic. El tècnic serbi va obtenir el doblet Lliga / Copa del Rei, el primer en la història de l’entitat madrilenya, amb un conjunt on el bloc estava per damunt de les individualitats, encara que hi destacaven homes com Francisco José Molina, José Luis Pérez Caminero, l’actual preparador matalasser Diego Simeone, Milinko Pantic o Kiko Narváez. No obstant, va tractar-se d’un èxit molt aïllat, doncs l’equip del Vicente Calderón va descendir de categoria només tres anys més tard.

El 1998 i el 1999, aquest últim l’any del centenari de la institució, el Barça va guanyar dos títols consecutius, conquistant també la primera d’aquelles temporades la Copa del Rei i la Supercopa d’Europa. Van ser els primers campionats de la regularitat que va assolir el conjunt blaugrana des dels conquistats pel Dream Team de Johan Cruyff. Un altre tècnic holandès, l’enèrgic Louis van Gaal, en va ser l’entrenador, el qual va comptar a l’equip amb una gran quantitat de compatriotes, concretament Ruud Hesp, Michael Reiziger, Winston Bogarde, els bessons Frank i Ronald de Boer, Philip Cocu, Bolo Zenden i Patrick Kluivert. Altres homes bàsics del bicampió, alguns d'ells components del significat Dream Team, eren Albert Ferrer, Abelardo Fernández, Miquel Ángel Nadal, Sergi Barjuan, Pep Guardiola, un joveníssim Xavi Hernández, Luis Enrique Martínez, Luis Figo i Rivaldo Vítor Borba.

L’any 1994, El Deportivo de la Coruña havia perdut el títol de Lliga de forma cruel, arran de què el central serbi Miroslav Djukic fallés un penal en l’últim minut de la darrera jornada del campionat. L’entitat gallega va haver d’esperar sis anys per oblidar aquella terrible decepció. De la mà del preparador basc Javier Irureta, el Depor va conquistat l’esperat títol l’any 2000, després d’una temporada força regular, encara que el conjunt de Riazor va estar molt pressionat durant les últimes jornades. Jugadors com Jacques Songo’o, Nourredine Naybet, Djalminha Feitosa, Roy Mackay, Donato Gama, Mauro Silva o el capità Fran González, els tres últims presents en el planter del 2004, eren alguns dels futbolistes més destacats del campió.

Finalment, ja per finalitzar aquest capítol, s’ha de parlar dels dos títols assolits pel València, els anys 2002 i 2004. L’equip llevantí, que no guanyava la Lliga des de 1971, estava passant per una de les millors èpoques de la seva història, arran de conquistar la Copa del Rei de 1999, amb Claudio Ranieri a la banqueta, i ser finalista de la Champions League el 2000 i 2001, amb Héctor Cúper d’entrenador. El preparador argentí va ser substituït per Rafa Benítez (foto), fins llavors un tècnic amb poca experiència en el futbol d’elit, però el madrileny li va donar els dos campionats de Lliga al València, que també va assolir la Copa de la UEFA el 2004, any en què l’entrenador va decidir fitxar pel Liverpool. Els principals futbolistes del bicampió eren Santi Cañizares, Roberto Ayala, David Albelda, Rubén Baraja, Vicente Rodríguez o Miguel Ángel Angulo.

ELS TÍTOLS DEL PEP TEAM (I 14): COPA DEL REI 2011/2012

El primer títol del Pep Team va ser una Copa del Rei guanyada contra l’Athletic Club de Bilbao, mentre que l’últim va ser el mateix torneig i contra idèntic adversari, encara que la final d’aquest any 2012 va tenir lloc al Vicente Calderón de Madrid, mentre la de 2009 es va portar a terme a l’estadi de Mestalla, a València.

El Barça havia arribat molt cansat, tant físicament com mentalment, a finals d’abril, aspecte que va ser decisiu perquè l’equip de Pep Guardiola fos incapaç d’assolir la Lliga i de classificar-se per a la final de la Champions League.

No obstant, el conjunt blaugrana va disposar de vàries setmanes de descans abans d’afrontar la final de la Copa del Rei, fet essencial per exemple per aconseguir la recuperació de Xavi Hernández, encara que no hi va haver temps perquè Dani Alves, Carles Puyol i David Villa es restablissin de les seves lesions.

Malgrat les baixes, a les quals s’ha d’afegir la d’Eric Abidal, convalescent de la seva malaltia hepàtica, el grup de Guardiola va tenir segurament la final més senzilla de les disputades amb el tècnic bagenc d’entrenador. Als 24 minuts, dos gols de Pedro Rodríguez i un de Leo Messi havien deixat ja el 3 a 0 final.

Tanmateix, la trajectòria del Barça pel torneig no va ser gens fàcil, doncs va haver d’enfrontar-se a dos potents rivals abans d’arribar a la final: en quarts de final va eliminar un duríssim Real Madrid i en semifinals es va desfer d’un València que, almenys al partit d’anada a Mestalla, va donar força problemes al bloc barcelonista.

A la foto el porter andalús José Antonio Pinto, titular indiscutible en els partits de la Copa del Rei del Pep Team.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE FIRES: LEEDS UNITED 1971

Entrenador: Don Revie.
Estrella: Peter Lorimer.
Altres jugadors bàsics: Jack Charlton, Billy Bremner (foto) i Allan Clarke.
Equips amb qui s’enfronta: FC Sarpsborg, Dinamo Dresde, Sparta Praga, Vitória Setúbal, Liverpool FC i Juventus FC.

El millor: una gran generació

El mític entrenador anglès Revie, que posteriorment va ser seleccionador del seu país, va tenir sota les seves ordres, al millor Leeds United de la història, jugadors emblemàtics com l’il•lustre capità Bremner, Jackie Charlton, germà del mític Bobby i campió del món el 1966, Paul Medeley, John Giles, Clarke o el golejador Lorimer. Els de Yorkshire, com Barça i València, van obtenir dues Copes de Fires.

El pitjor: les derrotes eren a prop

Després de conquistar les Copes de Fires els anys 1968 i 1971, el Leeds seria superat en dues finals europees que hi van tenir lloc poc després: el 1973 a la Recopa, contra el Milan de Gianni Rivera, i el 1974 a la Copa d’Europa, davant el Bayern de Sepp Maier, Franz Beckenbauer i Gerd Müller. Aquesta darrera derrota va significar el final de l’era daurada de l’entitat anglesa.

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: ESTRELLA ROJA BELGRAD

Lliga: sèrbia.

Estadi: Crvena Zvezda.

Uniforme: samarreta blanca i vermella (ratlles verticals) i pantalons vermells.

Títols estatals: 19 Lligues iugoslaves, 9 Lligues sèrbies, 12 Copes iugoslaves, 3 Copes sèrbies i 1 Supercopa de Sèrbia i Montenegro.

Títols internacionals: 1 Copa d’Europa i 1 Intercontinental.

Els millors entrenadors de la seva història: Miljan Miljanic, Misa Pavic i Ljbomir Petrovic.

Els millors jugadors de la seva història: Miograd Belobedici, Dragan Dzajic, Vladimir Jugovic, Sinisa Mihajlovic, Darko Pancev, Robert Prosinecki, Dejan Savicevic, Dragoslav Sekularac i Dragan Stojkovic.

El millor: la generació de 1991.

El pitjor: la caiguda en picat des de la Copa d’Europa guanyada a Bari.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE FIRES: ARSENAL 1970

Entrenador: Bertie Mee.
Estrella: Ray Kennedy (foto).
Altres jugadors bàsics: Eddie Kelly, Jon Sammels i John Radford.
Equips amb qui s’enfronta: Glentoran FC, Sporting Club Portugal, FC Rouen, Dinamo Bacau, AFC Ajax i RSC Anderlecht.

El millor: la trajectòria final

L’Arsenal va aconseguir fer-se amb el seu primer títol europeu arran de superar, en el tram final de la competició, dos grans equips: Ajax, en semifinals, i Anderlecht, a la final. Els d’Amsterdam, dirigits per Marinus Michels i capitanejats per Johan Cruyff, estaven a punt de conquistar tres Copes d’Europa consecutives, mentre els de Brussel•les serien els grans protagonistes de la Recopa mitjan els 70.

El pitjor: una història internacional inconstant

El conjunt del nord de Londres és, per darrere de Manchester United i Liverpool, el club anglès que millor palmarès nacional té, però la seva història europea es troba bastant per sota de les altres dues entitats. Després de conquistar la Copa de Fires, els Gunners només han pogut assolir una Recopa, mentre han disputat una final de la Champions i dues més de la C-2.

BREU HISTÒRIA DE LA LLIGA (6): DE LA QUINTA DEL BUITRE AL DREAM TEAM

Dos dels millors equips que ha vist mai la història de la Lliga, el Real Madrid del segon lustre dels 80, amb molts jugadors de la pedrera blanca que van pertànyer a la famosa Quinta del Buitre (foto), i el Barça de la primera meitat dels 90, que se’l recorda amb el sobrenom de Dream Team, són els protagonistes d’aquest capítol de la competició de la regularitat.

No obstant, aquest apartat s’inicia amb el títol del FC Barcelona aconseguit l’any 1985, que com va succeir el 1974, va tractar-se d’un èxit aïllat, doncs el conjunt dirigit per l’anglès Terry Venables, que va tenir com a gran estrella l’alemany Bernd Schuster, cauria molt aviat en una terrible crisi, especialment arran de la derrota a la final de la Copa d’Europa de 1986, que a punt va estar de provocar la caiguda del president Josep Lluís Núñez.

El 1984, després que el Castilla es proclamés campió de la segona divisió, encara que per la seva condició de filial no va poder ascendir a la màxima categoria, el tècnic d’aquell grup, el mític Amancio Amaro, i els futbolistes Manuel Sanchís Jr., Michel González, Rafael Martín Vázquez, Ángel Pardeza i Emilio Butragueño, van pujar el primer equip madridista.

Aquells jugadors, els components de la ja significada Quinta del Buitre, acompanyats d’altres homes fonamentals com Paco Buyo, Antonio Maceda, el veterà José Antonio Camacho, Rafa Gordillo o el golejador mexicà Hugo Sánchez, als quals es va unir més tard Schuster, li van donar al club cinc Lligues consecutives, entre 1986 i 1990, igualant el rècord que la mateixa entitat blanca havia establert entre 1961 i 1965. El canari Luis Molowny, substitut d’Amancio, va obtenir el primer títol, l’holandès Leo Beenhacker els tres següents i el gal•lès John Toshack el darrer.

Mentrestant, Per pal•liar la profunda crisi en la qual es trobava el Barcelona, el president Núñez va decidir el fitxatge de Johan Cruyff com a entrenador. Malgrat que les dues primeres temporades de l’holandès a la banqueta del Camp Nou no van ser del tot satisfactòries (fins i tot el tècnic va estar a punt de ser cessat al final de la segona campanya, el 1990), Cruyff va acabar construint un excel•lent bloc que, entre altres títols, va conquistar quatre Lligues seguides, entre 1991 i 1994, i va assolir la primera Copa d’Europa en la història de la institució catalana.

Els principals futbolistes d’aquell memorable conjunt, que va rebre l’apel•latiu de Dream Team, eren homes com Andoni Zubizarreta, Albert Ferrer, Ronald Koeman, Pep Guardiola, Eusebio Sacristán, Guillermo Amor, José Mari Bakero, Txiki Begiristáin, Jon Andoni Goikoetxea, Michael Laudrup, Hristo Stoitxkov o Julio Salinas. La derrota a la final de la Champions de 1994, les baixes de jugadors com Zubizarreta, Laudrup o Stoitxkov, per decisió de l’entrenador, i fitxatges estranys i sorprenents del preparador holandès van motivar la decadència d’aquell equip.

10 FACTORS PER EXPLICAR LA FRAGILITAT DEFENSIVA DEL BARÇA

La baixa forma de Víctor Valdés (foto). El que per mi és el millor porter de la història del FC Barcelona, per davant de mites com Antoni Ramallets, Francisco Javier Urruti o Andoni Zubizarreta, i que tantes vegades ha salvat al seu equip, es troba en un moment de forma bastant delicat, situació que va començar al final de la temporada passada.

Les baixes. No hi ha dubte que les continuades baixes dels dos centrals teòricament titulars, Carles Puyol i Gerard Piqué, a més de la malaltia d’Eric Abidal, un home que podia actuar tant de central com de lateral esquerre, són clau per explicar els problemes defensius de l’equip.

El mal moment de Dani Alves. Pel que fa als jugadors del Pep Team, s’ha parlat molt d’homes com Xavi Hernández, Andrés Iniesta i sobretot Leo Messi, però el lateral dret brasiler va ser-ne també un futbolista bàsic. Alves, que igualment es troba lesionat, no passa pel seu millor moment.

Centrals que no ho eren. Pep Guardiola ja va haver d’utilitzar, durant la seva primera temporada d’entrenador barcelonista, l’ivorià Touré Yaya com a central, i en aquesta posició va jugar tant la final de la Copa del Rei com de la Lliga de Campions, totes dues amb un rendiment extraordinari. Posteriorment, el tècnic de Santpedor, a qui no li va convèncer Sergio Busquets en la demarcació, va col•locar Javier Mascherano al centre de la defensa, el qual ha rendit de forma molt satisfactòria fins el moment. Tanmateix, l’argentí tampoc es troba actualment en el seu millor moment, el recent fitxatge Alex Song no s’acaba d’adaptar al lloc i l’aposta d’Adriano Correia, malgrat el seu bon clàssic, sembla que només pot ser una mesura puntual.

Línies molt separades. Durant bona part del Pep Team, el Barça va jugar amb les tres línies molt juntes. D’aquesta manera, quan els davanters perdien la pilota, els centrecampistes es trobaven a sobre del jugador que havia aconseguit la recuperació de l’esfèric, i el mateix feien els defenses quan la possessió acabava a la medul•lar. Ara les línies estan més separades i els futbolistes contraris disposen de més espais.

Els condicionaments de l’alineació de Cesc Fàbregas. Quan es va fitxar el centrecampista maresmenc, alguns van comentar que Cesc estava destinat a ser el substitut de Xavi Hernández, però les diferències de joc del jugador d’Arenys de Mar i el veterà migcampista egarenc són molt clares. Quan Fàbregas es troba sobre el camp, el futbol de l’equip de Tito Vilanova és més vertical i ràpid, però força més arriscat.

Pèrdues de pilota al mig del camp. Aquest punt està bastant relacionat amb l’anterior: si el joc és més directe i accelerat, el risc de perdre la possessió de la pilota és més alt i aquest fet provoca múltiples contraatacs.

Cansament psíquic. Hi ha futbolistes del conjunt blaugrana que porten un munt de partits jugats els darrers anys, tant amb el Barça com amb les seves respectives seleccions. En cap moment s’ha observat desmotivació, autocomplaença o aburgesament, les característiques que tant van representar el Barcelona de Frank Rijkaard els dos últims anys. No obstant, alguns jugadors, els quals han conquistat també innumerables títols, poden notar un important cansament psíquic i mental, més que no pas físic, que potser seria el més lògic.

Necessitat de canviar coses. Durant les seves quatre temporades com a preparador blaugrana, Guardiola mai va romandre immòbil i va anar canviant algunes coses, sobretot l’exercici passat quan va decidir moltes vegades tornar a la defensa de tres de l’era de Johan Cruyff. L’estudi dels entrenadors contraris al Pep Team va obligar al tècnic bagenc a reinventar a poc a poc l’equip. Ara Vilanova està fent una cosa semblant, fins i tot més trencadora, i els jugadors segurament necessiten una mica de temps per assimilar les noves variants.

Els pocs centímetres. La gran majoria de jugadors del Barça, i entre ells alguns defenses, compten amb una estatura més aviat baixa. Les jugades estratègiques a pilota aturada, com faltes i còrners, suposen un perill constant per a la porteria de Valdés.

ELS TÍTOLS DEL PEP TEAM (13): MUNDIAL DE CLUBS 2011

A diferència d’allò que va succeir l’any 2009, quan el FC Barcelona va arribar al Mundial d’Abu Dhabi en un moment de forma bastant preocupant, fet que va motivar que l’equip de Pep Guardiola tingués molts problemes per guanyar el trofeu, el conjunt català va arribar el 2011 a terres japoneses en un estat excel•lent i a penes va passar per dificultats per endur-se el seu segon Mundial.

En semifinals, el Barça es va imposar (4-0) amb claredat i contundència al campió asiàtic, l’esquadra quatarí de l’Al – Sadd, en un matx, però, que va tenir el nefast succés de la greu lesió del davanter asturià David Villa, que es va perdre la totalitat del que restava de temporada amb el seu club (una baixa que penso que va ser fonamental perquè el Pep Team no es fes ni amb la Lliga ni tampoc amb la Champions) i li va impedir disputar l’Eurocopa amb Espanya.

La final, que es va jugar a Yokohama, va ser una altra de les grans obres d’art del Barça de Guardiola, que va situar un onze inicial en què no hi havia cap davanter nat, doncs l’home amb característiques més ofensives era un mitja punta com Leo Messi. L’equip català va vèncer amb espectacularitat (també 4-0) el Santos, entitat que comptava amb excel•lents futbolistes com Elano, Ganso i molt especialment la jove promesa Neymar. Els gols els van aconseguir Messi, en dues ocasions, Xavi Hernández (foto) i Cesc Fàbregas.

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: CELTIC FC

Lliga: escocesa.

Estadi: Celtic Park.

Uniforme: samarreta blanca i verda (ratlles horitzontals) i pantalons blancs.

Títols estatals: 49 Lligues, 38 Copes i 17 Copes de la Lliga.

Títols internacionals: 1 Copa d’Europa.

Els millors entrenadors de la seva història: Martin O’Neill, Jock Stein i Gordon Strachan.

Els millors jugadors de la seva història: Stevie Chalmers, Kenny Dalglish, Jimmy Johnstone, Henrik Larsson, Bobby Lennox, Jimmy McGrory, Bully McNeil, Paul McStay i Jimmy Quinn.

El millor: la Copa d’Europa de 1967.

El pitjor: el període en què va observar com el Rangers conquistava 10 Lligues consecutives.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE FIRES: NEWCASTLE UNITED 1969

Entrenador: Joe Harvey.
Estrella: Bobby Moncur (foto).
Altres jugadors bàsics: Willie McFaul, Jim Scott i Preben Arentfort.
Equips amb qui s’enfronta: Feyenoord Rotterdam, Sporting Club Portugal, Real Saragossa, Vitória Setúbal, Glasgow Rangers i Ujpest Dosza.

El millor: la final

La final que va disputar el Newcastle United contra el conjunt hongarès de l’Ujpest Dosza, en la que va ser l’antepenúltima Copa de Fires, jugada el 1969, va ser espectacular, doncs l’equip que entrenava Harvey va aconseguir fer sis gols, tres en cada un dels partits. Malgrat tot, des d’aleshores, l’entitat del nord d’Anglaterra ha fet coses molt poc destacades a nivell internacional.

El pitjor: jugadors molt poc coneguts

Com ja s’ha pogut observar en esquadres com Ferencvaros, Dinamo de Zagreb o Leeds United, era bastant habitual que els campions de la Copa de Fires comptessin amb una plantilla en què el grup, el bloc o el conjunt fossin notablement més importants que no pas l’apartat individual, malgrat que en el cas del Newcastle el capità Moncur, que va fer tres gols en aquella final, destaqués sobre la resta.

BREU HISTÒRIA DE LA LLIGA (5): DEL RETORN DEL BARÇA AL DOMINI BASC

El FC Barcelona es trobava en un profunda crisi quan el llavors president de la institució catalana, Agustí Montal, va decidir fitxar el millor futbolista del món d’aquella època, Johan Cruyff (foto), que acabava de guanyar tres Copes d’Europa consecutives amb l’Ajax d’Amsterdam. La primera campanya de Cruyff al Camp Nou, a les ordres del seu compatriota Marinus Michels, va ser extraordinària i espectacular, convertint-se en el gran líder del Barça que va recuperar el títol de Lliga, el qual l’entitat blaugrana no conquistava des de feia 14 anys. Altres jugadors fonamentals d’aquell grup eren Marcial Pina, Juan Manuel Asensi o Carles Rexach.

No obstant, el títol de Lliga de la temporada 1973/1974 va ser un èxit molt aïllat i el descens en el rendiment de l’estrella holandesa, que va romandre quatre anys més al club, va motivar que l’equip barcelonista no assolís el següent campionat fins a l’exercici 1984/1985.

El gran protagonista del segon lustre de la dècada dels 70 va ser el Real Madrid, que va aconseguir cinc títols en sis anys. El conjunt blanc, que va iniciar l’era posterior a Miguel Muñoz, que va abandonar la banqueta del Santiago Bernabéu el 1974, després de 14 anys d’entrenador, va estar dirigit pel canari Luis Molowny i els serbis Miljan Miljanic i Vujadin Boskov. En el grup madridista, en què hi continuaven homes com Juan Martínez Pirri, Manuel Velázquez i Amancio Amaro, hi destacaven també Miguel Ángel Domínguez, Mariano García Remón, Gregorio Benito, Paul Breitner, Uli Stielike, l’actual seleccionador espanyol Vicente del Bosque, Juanito Gómez o Carlos Santillana.

L’únic títol que se li va escapar al Real Madrid durant aquell període va ser el de 1977, que va aconseguir l’Atlético de Madrid, amb Luis Aragonés d’entrenador i Miguel Reina, el veterà José Eulogio Gárate o els brasilers Luiz Pereira i Joao Leivinha com a jugadors destacats.

Per acabar aquest capítol, s’ha de comentar la gran època del futbol basc, la millor en la història del campionat, doncs les entitats d’Euskadi van obtenir quatre competicions consecutives, les dos inicials de la Real Sociedad d’Alberto Ormaetxea, els dos primers títols i fins a la data els únics en la història del club donostiarra, i els dos darrers de l’Athletic club d’un jove Javier Clemente. En el club guipuscoà hi destacaven homes com Luis Miguel Arkonada, Periko Alonso, Jesús Mari Zamora, Roberto López Ufarte o Jesús Satrústegi, mentre que en el conjunt biscaí hi figuraven futbolistes com Andoni Zubizarreta, Santi Urkiaga, el dur Andoni Goikoetxea, Estanislao Argote i Manu Sarabia.

ELS TÍTOLS DEL PEP TEAM (12): SUPERCOPA D’EUROPA 2011

Dos anys després d’haver superat amb moltes dificultats el Xakhtar Donetsk a la pròrroga, el Barça va tenir una Supercopa una mica més còmoda el 2011 contra el Porto, encara que el matx, que es va jugar novament a l’estadi Lluís II de Mònaco, no va ser gens fàcil, doncs el conjunt de Pep Guardiola va arribar al tram final de l’encontre amb un avantatge mínim, gràcies a un gol de Leo Messi. Fins que Cesc Fàbregas (foto) no va marcar el segon, en la que va ser la primera anotació del maresmenc com a jugador del primer equip barcelonista, l’equip blaugrana no va poder relaxar-se.

La veritat és que aleshores, a finals d’agost, el Barcelona es trobava en un estat físic bastant limitat, doncs el club havia iniciat la pretemporada bastant tard en relació amb altres entitats. No obstant, el grup de Guardiola va ser capaç de conquistar la dues Supercopes amb experiència, ofici, compromís i mentalitat guanyadora.

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: AS ROMA

Lliga: italiana.

Estadi: Olímpic de Roma.

Uniforme: samarreta grana i pantalons blancs.

Títols estatals: 3 Lligues, 9 Copes i 2 Supercopes.

Títols internacionals: 1 Copa de Fires.

Els millors entrenadors de la seva història: Fabio Capello, Alfredo Foni i Nils Liedholm.

Els millors jugadors de la seva història: Marcos Evangelista Cafú, Fabio Capello, Bruno Conti, Daniele de Rossi, Paulo Roberto Falcao, Giuseppe Giannini, Francesco Graziani, Francesco Totti i Rudi Völler.

El millor: històrics del futbol italià com Conti o Totti.

El pitjor: només 3 campionats de Lliga en el seu palmarès.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (i 11): PARÍS SAINT - GERMAIN

Lliga: francesa.
Estadi: Parc dels Prínceps.
President: Nasser al Khelaifi.
Entrenador: Carlo Ancelotti.
Capità: Christophe Jallet.
Estrella: Zlatan Ibrahimovic.
Possible 11 tipus: Douchez, Van der Wiel, Silva (foto), Álex, Maxwell, Ménez, Motta, Pastore, Lavezzi, Ibrahimovic i Gameiro.
Altres jugadors bàsics: Sirigu, Lugano, Sakho, Matuidi, Luyindula, Nené i Hoarau.
Títols estatals: 2 Lligues, 8 Copes, 3 Copes de la Lliga i 2 Supercopes.
Títols internacionals: 1 Recopa i 1 Intertoto.
Millor entrenador de la història: Luis Fernández.
Millors futbolistes de la historia: Bernard Lama, Raí Oliveira i George Weah.

El millor: els fitxatges

Els darrers dos anys han arribat al Parc dels Prínceps de París futbolistes com Gregory Van der Wiel, Thiago Silva, Diego Lugano, Maxwell Cavelino, Jérémy Ménez, Thiago Motta, Javier Pastore, Ezequiel Lavezzi o Zlatan Ibrahimovic, un dels millors davanters del món. Per aquesta raó, i malgrat la seva poca tradició al torneig, el PSG es troba entre els equips importants de la Champions.

El pitjor: els diners no ho són tot

El Chelsea de Roman Abramòvitx va haver d’esperar un munt d’anys per guanyar la Lliga de Campions, el Real Madrid de Florentino Pérez, malgrat els continuats fitxatges de galàctics, només ha obtingut una vegada el trofeu, a més a més durant la seva primera etapa com a president de la institució, mentre que l'any passat el Manchester City va ser incapaç de superar la fase de grups de la competició.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE FIRES: LEEDS UNITED 1968

Entrenador: Don Revie (foto).
Estrella: Billy Bremner.
Altres jugadors bàsics: Jack Charlton, Allan Clarke i Peter Lorimer.
Equips amb qui s’enfronta: Spora Luxemburg, Partizan Belgrad, Hibernian FC, Glasgow Rangers, Dundee FC i Ferencvaros Budapest.

El millor: etapa gloriosa

Entre 1968 i 1975, el Leeds United va passar segurament per la millor època de la seva història, en què per exemple va conquistar dues Copes de Fires i una Lliga d’Anglaterra, i va ser finalista d’una Copa d’Europa, que va perdre contra el Bayern de Munic, i d’una Recopa, quan va ser superat pel Milan. A les ordres del prestigiós tècnic Revie, hi brillaven els jugadors escocesos Bremner i Lorimer.

El pitjor: allò que va succeir després

Després de caure a la final de la Copa d’Europa de 1975, enfront el Bayern al Parc dels Prínceps de París, el conjunt de Yorkshire, que a més va ser sancionat per la UEFA pels aldarulls dels seus seguidors a la capital francesa, va iniciar una llarga i lenta decadència, de la qual només en va sortir clarament quan va guanyar la Premier el 1992 i quan va arribar a les semifinals de la Champions el 2001.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (10): JUVENTUS FC

Lliga: italiana.
Estadi: Olímpic de Torí.
President: Andrea Agnelli.
Entrenador: Antonio Conte.
Capità: Gianluigi Buffon.
Estrella: Andrea Pirlo (foto).
Possible 11 tipus: Buffon, Marchisio, Bonucci, Chiellini, Barzagli, Giaccherini, Pirlo, Pepe, Asamoah, Vidal i Quagliarella.
Altres jugadors bàsics: Storari, Cáceres, Lúcio, De Ceglie, Lichsteiner, Giovinco i Bendtner.
Títols estatals: 28 Lligues, 9 Copes i 5 Supercopes.
Títols internacionals: 2 Copes d’Europa / Champions League, 1 Recopa, 3 Copes de la UEFA, 1 Intertoto, 2 Supercopes i 2 Intercontinentals.
Millor entrenador de la història: Giovanni Trapattoni.
Millors futbolistes de la historia: Gianluigi Buffon, Alessandro del Piero i Michel Platini.

El millor: el retorn d’un gran

Moltes penalitats va haver de passar el Juventus arrel de l’escàndol de corrupció Moggigate, que li va provocar la pèrdua de dos campionats de Lliga i el descens a la sèrie B. Després de l’Scudetto obtingut la temporada passada, i tenint en compte el brillant començament de l’actual exercici, podem afirmar que la Vecchia Signora torna a estar entre els favorits de la Champions League.

El pitjor: un esglaó per sota dels principals aspirants

Malgrat que l’esquadra dirigida per Antonio Conte, que en tota la temporada no podrà asseure’s a la banqueta per una sanció motivada dels seus temps d’entrenador del Siena, es troba entre les favorites del torneig, el club piamontès està encara per sota de potents conjunts com Real Madrid, FC Barcelona, Bayern de Munic, Manchester United o l’actual campió Chelsea.

EL MES DE SETEMBRE POLIESPORTIU

1 (Ciclisme): Joaquim Rodríguez guanya una de les etapes de muntanya d’Astúries de la Vuelta.

2 (Automobilisme): Jenson Button venç en el GP de Bèlgica.

2 (Handbol): l’Atlético de Madrid conquista el Mundial de Clubs.

3 (Handbol): el FC Barcelona Interesport assoleix, contra el Keirin Granollers, la primera Supercopa de Catalunya.

5 (Ciclisme): Alberto Contador li pren el liderat de la Vuelta a Rodríguez.

6 (Tennis): Albert Ferrer arriba a les semifinals de l’Open dels Estats Units, mentre Roger Federer en queda eliminat. Andy Roddick queda també fora del torneig i anuncia la seva retirada.

8 (Handbol): el Barça Interesport li guanya la Supercopa d’Espanya a l’Atlético de Madrid.

9 (Atletisme): el nord-americà Aries Merritt, campió olímpic a Londres, bat el rècord mundial dels 110 Tanques en el míting celebrat a Brussel•les, puntuable per a la Lliga de Diamant.

9 (Automobilisme): Lewis Hamilton es fa amb el GP d’Itàlia de Fórmula 1, mentre Fernando Alonso es destaca a la classificació general.

9 (Ciclisme): Alberto Contador (foto) guanya la seva segona Vuelta, superant Alejandro Valverde i Joaquim Rodríguez.

9 (Hockei Patins): comença a Portugal el campionat d’Europa.

9 (Motociclisme): Max Biaggi, que recupera el liderat, i Chaz Davis, vencen en el GP d’Alemanya de Superbikes.

9 (Rugbi): l’Entrepinares de Valladolid assoleix la Supercopa d’Espanya.

9 (Tennis): Ferrer és eliminat per Nowak Djokovic a les semifinals de Flushing Meadows.

9 (Tennis): Serena Williams aconsegueix el US Open arran de batre Viktoria Azarenka a la final.

10 (Tennis): Andy Murray assoleix el seu primer Grand – Slam al vèncer en una gran final Nowak Djokovic.

11 (Natació): malgrat els èxits, Anna Tarrés és destituïda com a entrenadora de l’equip espanyol de Sincronitzada.

12 (Tennis): Juan Carlos Ferrero anuncia la seva retirada.

16 (Automobilisme): Jari – Mati Lahtvala trenca la ratxa de Sebastien Loeb i es fa amb el Ral•li de Gal•les.

16 (Ciclisme): comencen a la localitat holandesa de Valkenburg els Mundials en Ruta. L’Omega, en homes, i Specialized, en dones, guanyen el primer Mundial per esquadres.

16 (Golf): Gonzalo Fernández Castaño s’adjudica l’Open d’Itàlia.

16 (Hockei Patins): Espanya es proclama campiona d’Europa davant Portugal.

16 (Motociclisme): Jorge Lorenzo (Moto GP), Marc Márquez (Moto 2) i Sandro Cortese (Moto 3) vencen en el GP de San Marino i s’apropen als títols mundials.

16 (Tennis): per novena vegada a la seva història, Espanya es classifica per a la final de la Copa Davis.

19 (Ciclisme): l’alemanya Judith Arndt s’imposa en el Mundial de Contrarellotge.

20 (Ciclisme): Toni Martin reedita el seu títol mundial de Contrarellotge.

22 (Ciclisme): l’holandesa Marianne Vos s’imposa en el Mundial en Línia.

23 (Automobilisme): Sebastian Vettel aconsegueix la victòria en el GP de Singapur de Fórmula 1.

23 (Bàsquet): el Real Madrid supera el Barça i conquista la seva primera Supercopa ACB.

23 (Ciclisme): el belga Philippe Gilbert guanya el Mundial en Línia, en què Alejandro Valverde es fa amb el bronze.

23 (Motociclisme): Tom Sykes i Eugene Laverty vencen el GP de Portugal de Superbikes.

26 (Bàsquet): El Barça Regal obté la seva quarta Lliga Catalana consecutiva.

26 (Natació): Mireia Belmonte, doble medalla de plata als JJ OO de Londres, rescindeix el contracte amb el CN Sabadell.

28 (Automobilisme): Lewis Hamilton anuncia el seu fitxatge per Mercedes, mentre que Luis Pérez és l’elegit per substituir-lo a McClaren.

29 (Bàsquet): comença la Lliga Endesa ACB.

29 (Ciclisme): Joaquim Rodríguez guanya el Giro de Llombardia i es col•loca líder de l’UCI Pro Tour.

29 (Curses de Muntanya): Killian Jornet i Núria Picas venen en la clàssica i duríssima Cavalls de Vent, al Berguedà.

30 (Golf): arran d’una espectacular remuntada, Europa, dirigida per Txema Olazábal, supera els Estats Units a la Ryder Cup.

30 (Hockei Patins): el FC Barcelona s’imposa al Noia Freixenet a la Supercopa d’Espanya.

30 (Motociclisme): nou triple estatal en el Mundial de Velocitat, amb els triomfs de Dani Pedrosa (Moto GP), Pol Espargueró (Moto 2) i Luis Salom (Moto 3).

30 (Rugbi): Nova Zelanda aconsegueix el Trofeu de les 4 Nacions.

30 (Waterpolo): el CN Sabadell bat l’Atlètic Barceloneta a la Supercopa d’Espanya.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (9): BORUSSIA DORTMUND

Lliga: alemanya.
Estadi: Westfalenstadion.
President: Reinhard Rauball.
Entrenador: Jürgen Klopp.
Capità: Sebastian Kehl (foto).
Estrella: Robert Lewandowski.
Possible 11 tipus: Weindenfeller, Kehl, Subotic, Hummels, Owomoyela, Gündogan, Perisic, Götze, Blaszczykowski, Lewandowski i Reus.
Altres jugadors bàsics: Langerak, Hornschuh, Santana, Piszczek, Leitner, Bender i Groskreutz.
Títols estatals: 8 Lligues, 3 Copes, 4 Supercopes i 1 Copa de la Lliga.
Títols internacionals: 1 Lliga de Campions, 1 Recopa i 1 Intercontinental.
Millor entrenador de la història: Ottmar Hitzfeld.
Millors futbolistes de la historia: Matthias Sammer, Thomas Möller i Karl – Heinz Riedle.

El millor: més experiència

L’any passat, el Borussia de Dortmund va ser incapaç de superar la fase de grups de la Champions League, i fins i tot va quedar-se fora de poder optar a la Europe League. Aquesta temporada, amb un any més d’experiència, i després d’aconseguir la campanya anterior renovar el títol de la Bundesliga i fer-se amb la Pökal, sembla que l’equip de Jürgen Klopp pot situar-se entre els favorits.

El pitjor: no és encara el Dortmund 1997

Malgrat comptar amb grans futbolistes com Neven Subotic, Mats Hummels, Ivan Perisic, Jakub Blaszczykowski, Robert Lewandowski o Marco Reus, a aquest Dortmund encara li queda realitzar un bon camí per assolir el potencial de l’equip que, a les ordres del mític Ottmar Hitzfeld, va conquistar la Lliga de Campions l’any 1997, a l’estadi Olímpic de Munic contra el Juventus.

EL MES DE SETEMBRE FUTBOLÍSTIC

2 (Santa Coloma de Gramenet): el Marfil de Santa Coloma sorprèn el Barça Alusport i s'’endú la Copa de Catalunya.

3 (Sant Petersburg): el brasiler Hulk, traspassat del Porto al Zenit, es converteix en el fitxatge més car de l’estiu.

5 (Madrid): Iker Casillas i Xavi Hernández (foto) guanyen el premi Príncep d’'Astúries de l’esport.

9 (La Coruña): el Pozo de Múrcia es proclama supercampió d’Espanya.

12 (Manlleu): el Nàstic assoleix davant el Manlleu la Copa de Catalunya.

18 (diferents ciutats): comença la fase de grups de la Lliga de Campions.

20 (diferents ciutats): s'’inicia la fase de grups de la Lliga Europa.

26 (Barcelona): el FC Barcelona debuta a la Champions femenina amb una clara derrota al Mini estadi (0-3) contra l’'Arsenal Ladies.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (8): MANCHESTER CITY

Lliga: anglesa.
Estadi: Al Ittihad.
President: Khaldoon al Mubarak.
Entrenador: Roberto Mancini.
Capità: Vincent Kompany (foto).
Estrella: Sergio Agüero.
Possible 11 tipus: Hart, Maicon, Clichy, Kompany, Kolarov, Zabaleta, Yaya Touré, Silva, Nasri, Agüero i Balotelli.
Altres jugadors bàsics: Pantilimon, Johnson, Lescott, Milner, Javi García, Tévez i Dzeko.
Títols estatals: 3 Lligues, 5 Copes, 2 Copes de la Lliga i 4 Supercopes.
Títols internacionals: 1 Recopa.
Millor entrenador de la història: Joe Mercer.
Millors futbolistes de la historia: Vincent Kompany, David Silva i Yaya Touré.

El millor: els noms

Douglas Maicon, el capità Vincent Kompany, Aleksandar Kolarov, l’exblaugrana Yaya Touré, el canari David Silva, Samir Nasri, Sergio Kun Agüero, Mario Balotelli, Carlos Tévez o Edin Dzeko, tots ells entre els millors futbolistes mundials en les seves respectives posicions, són noms que porten a considerar el Manchester City entre els favorits de la Champions League.

El pitjor: manca encara experiència

El Manchester City és un club amb molt poca tradició a l’antiga Copa d’Europa i a l’actual Lliga de Campions i, tal com va succeir l’any passat, quan el grup de Roberto Mancini va ser incapaç de superar la fase de grups, la manca d’ofici i experiència els hi podria passar factura. Per aquesta raó, els citizens es troben per sota d’equips com Real Madrid, Bayern, Barça o Manchester United.

ELS TÍTOLS DEL DREAM TEAM (11): SUPERCOPA D’ESPANYA 2011

FC Barcelona i Real Madrid es van enfrontar per primer cop en una Supercopa d’Espanya des de 1997 i va ser la primera vegada, després de tres xocs, en què el club blaugrana va superar en el torneig l’esquadra blanca. Tanmateix, ni aquest fet, ni tampoc la gran emoció que es va viure, van ser les raons per la qual l’edició del trofeu va passar a la història, sinó que ho va fer per la trista i lamentable agressió de José Mourinho a Tito Vilanova (foto), que li va ficar el dit a l’ull, i per l’esquena, una vegada el partit de tornada havia finalitzat.

Pel que fa estrictament al futbol, l’encontre d’anada, jugat al Santiago Bernabéu, va acabar en taules (2-2). Mesut Özil va avançar els locals, David Villa i Leo Messi van remuntar i finalment Xabi Alonso va igualar un matx en què el grup de Mourinho arribava més rodat que el de Pep Guardiola, però aquest últim va suplir amb ofici i competivitat la manca de forma física.

El partit de tornada, disputat al Camp Nou, va ser força emocionant: Andrés Iniesta va posar per davant el Barça, Cristiano Ronaldo va empatar i Leo Messi va tornar a donar avantatge al conjunt català. Posteriorment, en un vibrant final, Karim Benzema va igualar el xoc i, quan tothom esperava la pròrroga, un gran Messi va marcar de nou i va donar-li el trofeu a l’entitat blaugrana. Els últims instants de l’enfrontament van recordar molt, per la polèmica, els quatre clàssics seguits que es van viure l’anterior temporada, amb les expulsions del barcelonista Villa i dels madridistes Marcelo i Özil, actes previs a l’afer ja descrit entre Mourinho i Vilanova.

ELS FAVORITS DE LA CHAMPIONS (7): MANCHESTER UNITED

Lliga: anglesa.
Estadi: Old Trafford.
Presidents: Joel i Avram Glazer.
Entrenador: Alex Ferguson.
Capità: Nemanja Vidic.
Estrella: Wayne Rooney.
Possible 11 tipus: De Gea (foto), Rafael, Ferdinand, Vidic, Evra, Valencia, Carrick, Scholes, Nani, Rooney i Van Persie.
Altres jugadors bàsics: Lindegaard, Smalling, Anderson, Giggs, Kagawa, Welbeck i Hernández.
Títols estatals: 19 Lligues, 11 Copes, 4 Copes de la Lliga i 19 Supercopes.
Títols internacionals: 3 Copes d’Europa / Lligues de Campions, 1 Recopa, 1 Supercopa i 2 Intercontinentals / Mundials de Clubs.
Millor entrenador de la història: Alex Ferguson.
Millors futbolistes de la historia: George Best, Bobby Charlton i Ryan Giggs.

El millor: el poder atacant

Malgrat la baixa del búlgar Dimitar Berbatov, el Manchester United disposa d’un gran número de davanters, tots ells d’una gran qualitat, com són els casos de Nani Almeida, Wayne Rooney, Robin van Persie, Shinji Kagawa, Danny Welbeck i Javier Chicharito Hernández, sense oblidar la presència de centrecampistes amb arribada com Antonio Valencia o els llegendaris Paul Scholes i Ryan Giggs.

El pitjor: època de transició

Fa la sensació que l’equip d’Alex Ferguson es troba en un període transitori, encara que el fitxatge estel•lar del golejador holandès Van Persie pot accelerar aquesta etapa i convertir el United en un dels màxims aspirants al títol europeu. No obstant, es tracta d’un bloc amb molta veterania, aspecte personificat en homes com Rio Ferdinand, Nemanja Vidic, Patrice Evra o, evidentment, Scholes i Giggs.

BREU HISTÒRIA DE LA LLIGA (4): EL TORNEIG ES CENTRALITZA

Mai la Lliga havia estat tan centralitzada com en el capítol present, en què el Real Madrid, ja clar dominador del torneig, va aconseguir set títols i l’Atlético de Madrid en va obtenir tres. Només un equip no pertanyent a la capital espanyola, el València, va poder assolir la competició, en una època en què el FC Barcelona va passar per una de les èpoques més lamentables de la seva història, probablement la pitjor.

El Real Madrid va guanyar cinc campionats de Lliga consecutius entre 1961 i 1965, marca que només ha pogut igualar una altra generació de l’entitat blanca, la de la Quinta del Buitre, entre 1986 i 1990. Curiosament, el conjunt que entrenava el mític Miguel Muñoz (foto), durant aquell període va ser incapaç de conquistar la Copa d’Europa, la qual havia aconseguit els cinc anys anteriors. A més, per inversemblant que pugui semblar, el 1966 va fer-se amb la seva sisena Copa d’Europa... en una any en què no va assolir la Lliga. En aquell mític Real Madrid cal significar jugadors com Antonio Betancourt, Manuel Sanchís Sr., Ignacio Zoco, José Martínez Pirri, Ferenc Puskas, Manuel Velázquez, Amancio Amaro o el gran Paco Gento, l’únic futbolista en guanyar sis Copes d’Europa. Posteriorment, l’entitat madridista va obtenir dos campionats més.

L’Atlético de Madrid, que havia tingut una extraordinària dècada dels 40, però havia reculat clarament durant els 50, va aconseguir tres títols de Lliga entre 1966 i 1973, en una època en què van coincidir fantàstics jugadors en el conjunt blanc-i-vermell, com Isacio Calleja, José Luis Capón, Iselín Santos Ovejero, Ramón Cacho Heredia, Abelardo Rodríguez, Enrique Collar, Luis Aragonés, Joaquín Peiró, José Armando Ufarte o José Eulogio Gàrate. Durant aquell període, com ja he assenyalat, només el València va trencar la monotonia madrilenya, amb un títol sota la direcció del llegendari Alfredo Di Stefano, que comptava amb homes com Juan Cruz Sol, Pepe Claramunt, Paquito Fernández o Rubén Óscar Valdez.

Com havia comentat en el primer paràgraf d’aquest capítol, el Barça va passar per una etapa horrorosa, sense guanyar un sol campionat de Lliga en 13 anys. Aspectes com la construcció del Camp Nou, que va suposar una important despesa, la retirada del mític Laszlo Kubala o la venda a l’Inter de Milà de Luis Suárez, sense oblidar la dolorosa derrota a la final de la Copa d’Europa de 1961 contra el Benfica a Berna, van poder influir en el desastre.