ELS CAMPIONS DE LA COPA DEL MÓN: URUGUAI 1930

Seleccionador: Alberto Supicci (foto).

Estrella: Héctor Scarone.

Altres jugadors bàsics: Héctor Castro, José Pedro Cea i Victoriano Santos Iriarte.
Equips amb qui s’enfronta: Romania, Perú, Iugoslàvia i Argentina.

El millor: el potencial ofensiu

Encara que l’estrella de la selecció d’Uruguai el 1930 era molt probablement Scarone, un jugador que va tenir un fugaç pas pel FC Barcelona, la primera campiona del món destacava essencialment per la qualitat dels seus tres futbolistes més ofensius, Castro, Cea i Iriarte, aconseguint tots ells, juntament amb Pablo Dorado, marcar en la final contra el combinat d’Argentina.

El pitjor: no participar al Mundial de 1934

Malgrat ser la vigent campiona mundial, l’equip d’Uruguai, que també va conquistar els Jocs Olímpics de 1928, organitzats per Amsterdam, va declinar participar a la segona Copa del Món de la història, que es va portar a terme a Itàlia. En aquell temps, el transport aeri estava molt poc desenvolupat, mentre un viatge transatlàntic amb vaixell era força llarg i esgotador.

NO EXAGEREM UNA MICA AMB GUARDIOLA ?



Pep Guardiola ha estat el millor entrenador de la història del FC Barcelona i penso que el tècnic més gran del món els últims anys. Metòdic, estudiós, obsessiu, perfeccionista i molt treballador, ha estat capaç de millorar, sobretot pel que fa al sistema defensiu i la preparació física, la filosofia i el pensament del seu mestre Johan Cruyff.

Ara bé, això no vol dir que després de cada cosa que diu i fa Guardiola ens haguem de tornar bojos i cobrir el preparador de Santpedor d’un elogi rere l’altre. L’últim cas ha tingut lloc arran de la roda de premsa que l’exentrenador del Barça va efectuar en la seva presentació com a nou tècnic del Bayern de Munic, pel fet d’haver-la realitzat, en part, en la complicada llengua alemanya.

En el nostre país hi ha molta gent que, malgrat no haver comptat amb el temps de què ha disposat Guardiola els últims mesos, coneix l’idioma alemany i altres llengües, ha realitzat una o vàries carreres, en algun cas amb qualificacions brillants, o ha portat a terme postgraus i màsters diversos. Aquestes persones, però, passen desapercebudes i, en alguns casos, es troben a l’atur, fent una feina molt precària o han d’emigrar per treballar en un altre país perquè el nostre no els hi pot oferir les condicions més idònies. 

THIAGO ALCÁNTARA: EL NOU IVAN DE LA PEÑA ?

Era la temporada 1995/1996, l’última en què Johan Cruyff va ser entrenador del FC Barcelona. Aquella campanya van ascendir al primer equip del club blaugrana varis jugadors del filial, entre els quals es trobava el centrecampista càntabre Iván de la Peña, un futbolista d’una qualitat tècnica impressionant i que havia triomfat a totes les categories inferiors de la selecció espanyola.

Mentre el tècnic holandès donava molts minuts a jugadors del planter com Albert Celades o Roger Garcia, De la Peña actuava d’una forma més irregular, fet que va provocar algunes crítiques de la premsa i l’afecció. Cruyff, que sempre va parlar bé del càntabre, comentava que el migcampista havia d’aprendre a fer un joc més pràctic i senzill i arriscar menys la pilota, doncs algunes de les seves complicades passades provocaven perillosos contraatacs del rival.

Allò cert és que després de la destitució de Cruyff, De la Peña va jugar molt pocs minuts, amb excepció de la part final de la següent temporada, en què Bobby Robson va exercir d’entrenador, doncs Louis van Gaal a penes va comptar amb ell, com tampoc va tenir massa fortuna en els seus tristos passos pel Lazio de Roma o l’Olympique de Marsella, així com en el seu fugaç retorn al Camp Nou, amb Llorenç Serra Ferrer i Carles Rexach. Només quan va fitxar per l’Espanyol, un madur i experimentat De la Peña va ser capaç de triomfar plenament i debutar en la selecció absoluta.

Amb Thiago Alcántara (foto) començo a entreveure un cas similar. Es tracta d’un jugador d’un nivell tècnic excel•lent i que ja ha liderat la selecció espanyola Sub 21 a dos títols continentals. Tanmateix, l’última temporada, en què s’ha de recordar que va estar alguns mesos lesionat, ha comptat amb poca confiança per part de Tito Vilanova i Jordi Roura, que fins i tot li han donat menys minuts que Pep Guardiola l’exercici anterior.

Sóc d’aquestes persones que temen que en el Barça es faci un canvi de model, com adverteix l’editor Ernest Folch a les pàgines del Periódico de Catalunya i als micròfons de RAC 1, i que, tant la directiva com el quadro tècnic actuals, a diferència de Guardiola, semblen no tenir tanta confiança amb els futbolistes sorgits de la Masia. Personalment crec que és inexplicable que homes com Martín Montoya, Marc Bartra i Cristian Tello no hagin jugat més minuts la temporada recentment finalitzada, mentre que penso que és contraproduent cedir un jugador tan prometedor com Gerard Deulofeu. En canvi, tinc molts dubtes pel que fa a Thiago.

Quan he tingut l’oportunitat d’observar el jugador hispano-brasiler, m’ha semblat un futbolista de grans condicions tècniques, però, malgrat que ha solucionat algun defecte, com succeïa fa gairebé dues dècades amb De la Peña, em sembla un home que es complica massa la vida i que les seves arriscades accions acaben moltes vegades en contrecops de l’adversari. Sincerament, no se fins a quin punt ens hauria de preocupar una hipotètica marxa de Thiago aquest estiu. 

RAONS PER EXPLICAR PERQUÈ JOSÉ MOURINHO NO HA ACABAT DE TRIOMFAR AL REAL MADRID



El Real Madrid és un equip diferent. No es pot negar la repercussió mediàtica que tenen Chelsea i sobretot Inter, les dues esquadres a qui va entrenar Mourinho abans de fitxar pel Real Madrid, però l’entitat blanca, juntament amb el FC Barcelona, és sens dubte la institució esportiva més especial del món, amb un entorn de vegades irrespirable.

Enfrontar-se al mite. Sempre s’havia dit que el tècnic portuguès, el qual s’havia enfrontat a entrenadors, futbolistes i clubs rivals, tenia una extraordinària relació amb els seus jugadors, sent exemples molt significatius Deco, al Porto; Terry, Essien, Lampard o Drogba, al Chelsea, i Materazzi, Sneijder o Ibrahimovic, a l’Inter. Si bé és veritat que al Santiago Bernabéu ha tingut bon rotllo amb homes importants com Arbeloa o Xabi Alonso, ha comès l’error d’enfrontar-se al gran símbol actual del madridisme com és Iker Casillas, sense oblidar problemes amb altres futbolistes com Sergio Ramos, Ángel di María o Pedro León.

Problemes amb la premsa. Mourinho ha reptat força vegades als sempre complicats mitjans de comunicació esportius madrilenys, per exemple fent sortir un munt de cops a la sala de premsa Aitor Karanka, el seu principal ajudant. Mentre els resultats van ser bons i acceptables, els periodistes van estar calmats, però van explotar quan el Real Madrid va entrar en crisi.

Trobar-se el millor Barça de la història. Amb un altre Barça, Mourinho podria haver aconseguit més títols amb el Madrid, com la Lliga de Campions de l’any 2011, però el portuguès va comptar amb la mala fortuna de coincidir amb l’excel•lent equip dirigit per Pep Guardiola.

No guanyar la Champions League. Al Bernabéu tots els títols són importants, però la Lliga de Campions és molt especial, sobretot quan ja fa 11 anys que s’espera amb ansietat la “décima”.

Esgotament. Crec que Mourinho no solament ha cansat els integrants del FC Barcelona, amb Guardiola al capdavant, sinó també el futbol espanyol en general i finalment fins i tot el mateix madridisme, amb una atmosfera que s’ha tornat irrespirable fins i tot per a ell mateix.

Ni els incondicionals estaven amb ell. Dos dels futbolistes que més bé havien congeniat amb el preparador portuguès eren els seus compatriotes Pepe i Cristiano Ronaldo, la gran estrella de l’equip. El defensa, potser dolgut al perdre la titularitat davant el jove Varane, va defensar Casillas en públic, mentre el davanter ha tingut una campanya força complicada amb el tècnic, que va criticar la seva “tristesa”.

La pressió. És evident, com va dir el president Florentino Pérez, que Mourinho ha patit una enorme pressió, però grans dosis d’aquesta se les ha creat ell mateix. 

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA EUROPA: ATLÉTICO MADRID 2012



Entrenador: Diego Simeone (foto).
Estrella: Radamel Falcao.
Altres jugadors bàsics: Filipe Luis Karminski, Diego Ribas i Arda Turan.
Equips amb qui s’enfronta: FK Stromsgodset, Vitória Guimaraes, FC Udinese, Celtic FC, Stade Rennes, SSC Lazio, Besiktas SK, FC Hannover 96, València CF i Athletic Club Bilbao.

El millor: Falcao

El golejador colombià ja havia estat l’estrella de la final de l’any 2011, llavors com a integrant de la plantilla del Porto, al marcar l’únic gol del partit disputat davant l’Sporting de Braga. Aquest cop, amb la samarreta de l’Atlético de Madrid, l’atacant sud-americà es va superar a ell mateix i va aconseguir un espectacular hat – trick a la final enfront l’Athletic Club de Bilbao.

El pitjor: la irregularitat

És cert que el club madrileny va conquistar de forma extraordinària la Lliga Europa, però en canvi, una vegada més, el conjunt matalasser va realitzar una campanya força irregular, fins que l’argentí Simeone es va fer càrrec de l’equip en substitució de l’andalús Gregorio Manzano, encara que no va poder portar el bloc blanc-i-vermell fins a la classificació per a la Champions League.

10 ANYS DEL TRIOMF DE JOAN LAPORTA

L’any 2000, després de 22 anys ocupant la presidència del FC Barcelona, Josep Lluís Núñez va presentar la seva dimissió, fonamentalment per l’entorn irrespirable que s’havia produït al Camp Nou arran de la polèmica destitució de Johan Cruyff quatre anys abans. No obstant, amb la marxa de Núñez no va acabar el nuñisme, doncs aquest va continuar tres anys més durant la trista i caòtica època de mandat de Joan Gaspart, que havia estat vicepresident del constructor des de que aquest va guanyar les seves primeres eleccions l’any 1978.

Després de la dimissió de Gaspart, a començaments de l’any 2003, va arribar el mandat interí d’Enric Reina, una junta gestora i la convocatòria d’eleccions, per a les quals s’hi van presentar vuit homes, sis dels quals van arribar a les urnes. Lluís Bassat, que ja havia perdut les eleccions de l’any 2000 contra Gaspart, era el gran favorit, però diverses circumstàncies van motivar que Laporta acabés guanyant els comicis: en primer lloc, alguns errors estratègics del publicista durant la campanya electoral; en segon lloc, el desig dels socis d’acabar totalment amb el nuñisme i votar la candidatura més radicalment contrària, i, en tercer lloc, el fet que l’advocat arribés a un acord amb el Manchester United per David Beckham, encara que el centrecampista anglès havia ja establert un pacte total amb Florentino Pérez i el Real Madrid.

Laporta, que va nomenar vicepresident esportiu l’actual president de la institució catalana, Sandro Rosell, es va trobar una entitat arruïnada en tots els aspectes, el futbolístic, el social i l’econòmic. Pel que fa només al factor competitiu, el club portava quatre anys sense conquistar cap títol oficial i durant l’era Gaspart van passar quatre entrenadors diferents (Llorenç Serra Ferrer, Carles Rexach, Louis van Gaal i Radomir Antic), a més de realitzar-se fitxatges cars, sorprenents, polèmics i en algun cas inexplicables, com els de Philippe Christanval, Emmanuel Petit, Fabio Rochemback, Geovanni Deiberson o Marc Overmars.

Set anys més tard, Laporta va deixar la presidència del Barça amb un palmarès impressionant: quatre campionats de Lliga (2005, 2006, 2009 i 2010), una Copa del Rei (2009), quatre Supercopes d’Espanya (2005, 2006, 2007 i 2009), dues Lligues de Campions (2006 i 2009), una Supercopa d’Europa (2009) i un Mundial de Clubs (2009). Moltes coses es poden criticar de Laporta, com la gestió econòmica, els casos d’espionatge, les seves polèmiques maneres o les dificultats per treballar en grup, però sense cap mena de dubte, el club blaugrana va fer un canvi esportiu radical sota el seu mandat i fins i tot els més importants detractors de l’advocat, entre els quals es troba Rosell, així haurien de reconèixer-ho. 

ELS PRINCIPALS CAMPIONS DE COPA EUROPEUS

Wigan Athletic

País: Anglaterra.

Entrenador: Robert Martínez (foto).
Estrella: Arouna Koné.
Rival a la final: Manchester City (1-0).

SSC Lazio

País: Itàlia.
Entrenador: Vladimir Petkovic.
Estrella: Anderson Hernanes.
Rival a la final: AS Roma (1-0).

Bayern Munic

País: Alemanya.
Entrenador: Jupp Heynckes.
Estrella: Thomas Müller.
Rival a la final: VFB Stuttgart (3-2).

Girondins Bordeus

País: França.
Entrenador: Francis Gillot.
Estrella: Cheick Diabaté.
Rival a la final: Evian Thonon Gaillard (2-1).

AZ Alkmaar

País: Holanda.
Entrenador: Gartjan Verbeek.
Estrella: Maarten Martens.
Rival a la final: PSV Eindhoven (2-1).

Vitória Guimaraes

País: Portugal.
Entrenador: Rui Vitória.
Estrella: Douglas Renato de Jesús.
Rival a la final: Benfica SL (2-1).

ALTRES CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS (I 3)

Albània: Skënderbeu Korçe.

Andorra: FC Lusitans.

Armènia: Xirac FC.
Azerbaidjan: Neftçi Baku.
Bòsnia i Hercegovina: Zeljeznicar Sarajevo.
Estònia: Nomme Kalju.
Finlàndia: HJK Hèlsinki.
Gal•les: The New Saints FC.
Illes Fèroe: EB Streymur.
Irlanda: Sligo Rovers.
Irlanda del Nord: Cliftonville FC.
Islàndia: FH Hafnafjördur.
Kazakhstan: Xakhter Karagandy.
Letònia: FC Daugava.
Lituània: FK Ekranas.
Luxemburg: Fola Esch.
Macedònia: Vardar Skopje.
Malta: Bikirkara FC.
Moldàvia: Sheriff Tiraspol.
Montenegro: FK Sutjeska.
San Marino: Tre Penne FC.

A la foto una imatge dels jugadors del Zeljeznicar, campions de Bòsnia i Hercegovina. 

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA LLIGA EUROPA: FC PORTO 2011

Entrenador: André Villas Boas.

Estrella: Radamel Falcao (foto).

Altres jugadors bàsics: Freddy Guarín, Joao Moutinho i Givanildo Vieira Hulk.
Equips amb qui s’enfronta: Racing Genk, Besiktas SK, Rapid Viena, CSKA Sofia, Sevilla FC, CSKA Moscou, Spartak Moscou, Vila-real CF i Sporting Braga.

El millor: la davantera

El Porto 2010/2011, entrenat per l’actual entrenador del Tottenham Hotspur, Villas Boas, era un bloc equilibrat i compensat, però destacava sobretot pel seu espectacular duo ofensiu format pel brasiler Hulk, avui jugador del Zenit de Sant Petersburg, i el colombià Falcao, gran heroi de la final al marcar l’únic gol del matx i fins fa poc gran estrella de l’Atlético de Madrid.

El pitjor: un nou èxode

Tal com li va succeir al Porto dirigit per José Mourinho, que va conquistar la Lliga de Campions l’any 2004, en el Porto campió de la Lliga Europa hi va haver un èxode important: l’entrenador Villas Boas va ser contractat pel Chelsea, on no va tenir massa fortuna, mentre jugadors com el colombià Guarín, Hulk i Falcao van fitxar respectivament per Inter de Milà, Zenit i Atlético. 

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA LLIGA EUROPA: ATLÉTICO MADRID 2010



Entrenador: Quique Sánchez.

Estrella: Diego Forlán (foto).

Altres jugadors bàsics: David de Gea, Simao Sabrosa i Sergio Agüero.
Equips amb qui s’enfronta: Galatasaray SK, Sporting Club Portugal, València CF, Liverpool FC i Fulham FC.

El millor: 48 anys després

L’únic títol europeu que havia guanyat l’Atlético, abans de conquistar la Lliga Europa de l’any 2010, havia estat la Recopa de 1962. Després, l’esquadra blanc-i-vermella havia jugat les finals de la Recopa de 1963, la Copa d’Europa de 1974 i la Recopa de 1986, que havia perdut respectivament contra Tottenham, Bayern i Dinamo Kiev. Això si, havia aconseguit la Intercontinental l’any 1974.

El pitjor: un equip que es desfà

Algunes de les grans característiques de l’Atlético dels últims temps són la irregularitat i la inestabilitat. No és estrany doncs que, malgrat que aquell mateix any 2010 l’equip també es va classificar per a la Lliga de Campions i va assolir la Supercopa, el bloc anés perdent jugadors importants: així, per exemple, Agüero va fitxar pel Manchester City i Forlán va ser contractat per l’Inter.

ALTRES CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS (2)

Àustria Viena (Àustria). L’històric conjunt de la capital austríaca, equip que per exemple va disputar la final de la Recopa de 1978, substitueix en el palmarès del torneig el FC Salzburg.

RSC Anderlecht (Bèlgica). L’emblemàtica entitat de Brussel•les (dues Recopes, una Copa de la UEFA i dues Supercopes d’Europa) conquista la seva segona Lliga consecutiva, després d’una dura lluita a la lligueta final amb el sorprenent Zulte Waregem.

Bate Borisov (Bielorússia). Aquest club, ja clàssic a la fase de grups de la Champions League, continua sense rival a la modesta Lliga de Bielorússia.

Ludogorets Razgad (Bulgària). El títol de l’any passat no va ser cap casualitat i el Ludogorets s’imposa, en un final de campionat molt igualat, a l’històric Levski Spartak de Sofia.

Dinamo Zagreb (Croàcia). Nou títol de l’entitat de la capital croata, que segueix sense tenir rival a la competició. Conjunts importants com Hajduk Split o Rijeka es veuen impotents, any rere any, d’acabar amb l’hegemonia del Dinamo.

FC Copenhaguen (Dinamarca). L’equip de la capital danesa, gran dominador els darrers anys del futbol del país nòrdic, recupera el títol que l’any passat li va arrabassar el sorprenent Nordjeslland.

Slovan Bratislava (Eslovàquia). El cèlebre equip de la capital eslovaca, campió de la Recopa de 1969, s’ha retrobat aquest any amb el campionat del país centre-europeu.

Maribor Branik (Eslovènia). El conjunt de Maribor ha estat novament molt superior en el campionat del petit estat balcànic.

Dinamo Tbilisi (Geòrgia). Recupera el campionat de Lliga l’històric conjunt de la capital georgiana, vencedor de la Recopa de 1981.

Gory Eto (Hongria). Sorpresa a Hongria, doncs el sorprenent Gory Eto s’ha imposat als favorits Debrecen i Videoton, així com als històrics Ferencvaros, Honbed i Ujpest Dosza.

Maccabi Tel – Aviv (Israel). El tècnic català Òscar Garcia (foto) li ha donat la Lliga hebrea al Maccabi, més cèlebre pel seu historial basquetbolístic. L’entitat de Tel - Aviv té com a director esportiu un altre exblaugrana: Jordi Cruyff.

Molde BK (Noruega). El Molde es fa de nou amb el títol que un any abans li havia arrabassat el Rosenborg de Trondheim.

Legia Varsòvia (Polònia). El conjunt de la capital polonesa es fa amb un títol que les últimes temporades havien guanyat Slask Wroklaw i Wisla Cracòvia, el gran dominador del torneig els darrers anys.

Steaua Bucarest (Romania). El campió de la Copa d’Europa de 1986 retorna la normalitat a la competició romanesa, que els últims anys s’havien adjudicat els sorprenents Galati, Otelul Ploesti i Cluj.

Partizan Belgrad (Sèrbia). Tal com passa a la veïna Croàcia amb el Dinamo de Zagreb, el Partizan continua sense rival a Sèrbia les darreres campanyes, malgrat la presència de tot un campió de la Copa d’Europa (l’any 1991) com l’Estrella Roja.

Elfsborg IF (Suècia). La Lliga europea que molt probablement tingui més candidats clars per lluitar pel títol, es va decantar a favor de l’Elfsborg, en detriment d’altres clubs importants com Göteborg, Helsingborgs, Malmö, Norköping  o AIK Solna.

FC Basilea (Suïssa). Nova Lliga helvètica conquistada per l’equip de Basilea, que aquest any ha jugat les semifinals de la Lliga Europa. El veterà davanter Frei segueix brillant en el planter dels campions.

Viktoria Plzen (Txèquia). Després de cedir el campionat de l’any passat a l’Slovan Liberec, el conjunt de Plzen recupera el títol, mentre els històrics Sparta i Slavia de Praga continuen en crisi.

Apoel FC (Xipre). La temporada passada va arribar als quarts de final de la Lliga de Campions, però va cedir el títol xipriota a l’AEL Lymassol. En canvi, aquesta campanya ha passat desapercebut a Europa i ha tingut les forces necessàries per reconquistar la Lliga de la petita illa.

30 ANYS DEL VOL DE MARCOS



Era l’any 1983 quan FC Barcelona i Real Madrid es disposaven a disputar la final de la Copa del Rei a l’estadi de la Romareda, a Saragossa. Els dos equips s’hi jugaven bona part de la temporada, doncs el sorprenent Athletic Club de Bilbao de Javier Clemente s’havia endut el campionat de Lliga, mentre el conjunt blanc havia perdut la primera Supercopa d’Espanya contra la Real Sociedad i havia estat superat per l’Aberdeen escocès, aleshores entrenat per un jove Alex Ferguson, a la final de la Recopa, torneig en què el Barça va ser incapaç de superar els quarts de final enfront el modest Àustria de Viena.

Llavors, d’una banda, el Barça era dirigit per César Luis Menotti, que havia substituït Udo Lattek mitjan la temporada, i tenia com a màxima estrella Diego Armando Maradona, que jugava la seva primera campanya com a blaugrana, en la qual havia emmalaltit per una hepatitis. D’altra banda, el conjunt blanc era preparat pel mític Alfredo di Stefano, el qual no va tenir massa fortuna durant les dues temporades que va entrenar la societat madridista a començaments de la dècada dels 80.

Víctor Muñoz va avançar el Barça a la primera part, després d’una bona acció de Maradona, mentre que, ja al segon temps, el veterà Carlos Santillana va igualar el matx arran d’un error de Gerardo Miranda. Quan tothom esperava la pròrroga, un centre de Julio Alberto Moreno va ser rematat de cap al minut 89, de forma acrobàtica i espectacular, per Marcos Alonso (foto), marcant un gol que li va donar el títol al club català. Per cert, una altra imatge d’aquella final, va ser les “botifarres” que Bernd Schuster va realitzar, després del gol de la victòria, dedicades al que seria el seu equip cinc anys després.

Poques setmanes més tard, el Barça es va imposar de nou al Madrid a la final de la primera i efímera Copa de la Lliga, en què un espectacular gol fet per Maradona, en l’encontre d’anada al Santiago Bernabéu, va passar a la història. 

ALTRES CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS (1)



Celtic FC

Molt probablement, aquest títol de Lliga hagi estat el més senzill guanyat mai per l’entitat catòlica de Glasgow, doncs aquesta temporada no ha tingut com a rival el Glasgow Rangers, que l’any passat va ser descendit de forma administrativa. Així i tot, durant la primera part de la temporada, el Celtic va tenir una important competència per part del Motherwell, equip que finalment no va poder resistir el ritme dels campions, que, entrenats per Neil Lennon, han comptat amb futbolistes com el porter Forster, el capità Brown, el kenyà Wanyama, el grec Samaras, que exerceix com a estrella de l’equip, i el veneçolà Miku, exjugador del Getafe. Molt bona campanya en general del conjunt blanc-i-verd, que ha assolit també la Copa i ha disputat els vuitens de final de la Lliga de Campions, torneig en què va derrotar el FC Barcelona a la fase de grups.

Olympiacòs FC

Després de ser destituït del Sevilla, Michel (foto) no va perdre el temps i de seguida va fitxar per l’equip del Pireu, que ha conquistat novament la Lliga de Grècia, evidenciant una vegada més que no sembla tenir rival en aquest campionat, en el qual, el teòric màxim adversari de l’entitat blanc-i-vermella, el Panathinaicòs, s’ha vist superat també pel PAOK de Salònica, que es classifica per a la prèvia de la Champions. L’entrenador madrileny, que igualment ha aconseguit la Copa, ha comptat amb homes com l’arquer anglès Carroll, el capità Papadopoulos, el veterà jugador argentí Ibagaza, exintegrant de les plantilles del Mallorca i l’Atlético de Madrid, i el centrecampista valencià Fuster, exjugador del Vila-real.

CSKA Moscou

El CSKA ha recuperat aquesta temporada el títol de la Lliga de Rússia, torneig en el qual ha tingut com a màxims adversaris el Zenit de Sant Petersburg, campió de l’any 2012, i l’Anzhi d’Eto’o, que ha perdut força en el tram final de la competició. En el conjunt que dirigeix Leonid Slutsky, també campió de Copa, s’han distingit jugadors com el meta Akinfeev, el veterà capità Ignaxèvitx, els germans Aleksei i Vasili Berezutski, el xilè Mark González, exfutbolista del Vila-real, el japonès Honda, el txec Necid, l’ivorià Doumbia i el brasiler Love, que ha tornat a l’equip de Moscou després de provar sort a Anglaterra.

Galatasaray SK

Després d’alguns anys presidits per la crisi, definitivament el Galatasaray sembla haver solucionat tots els seus problemes i ho ha fet de la mà del mític tècnic Fatih Terim, l’home que l’any 2000 li va donar a la institució d’Istanbul la Copa de la UEFA i la Supercopa d’Europa i que dos anys més tard va portar la selecció de Turquia al tercer lloc del Mundial organitzat per Corea del Sud i el Japó. Terim ha dirigit una plantilla veterana i amb molta experiència, en què han destacat el porter uruguaià Muslera, l’ivorià Eboué, el mallorquí Riera, exjugador de Mallorca i Espanyol, l’exmadridista Altintop, el brasiler Melo, el camerunès Nounkeu, el suec Elmander, el golejador Yilmaz, l’holandès Sneijder i l’estrella ivoriana Drogba, aquests dos últims fitxats en el mercat d’hivern. Complet exercici de l’equip d’Istanbul, en què ha jugat els quarts de final de la Champions League, on va estar a punt de sorprendre el Real Madrid.

Xakhtar Donetsk

Mircea Lucescu, el veterà entrenador romanès, continua fent història a Donetsk, aconseguint una nova Lliga d’Ucraïna, en un torneig en què ha tingut com a màxim rival el sorprenent Metallist Kharkiv, i no l’històric Dinamo de Kiev, que està passant per un moment força delicat. El Xakhtar, que ha conquistat el doblet, ha comptat en la seva veterana plantilla amb futbolistes com l’il•lustre capità croat Srna, el txec Hübschman, els ucraïnesos Pyatov, Kucher i l’exblaugrana Txigrinski i la nombrosa colònia brasilera formada per Fernandinho, Ilsinho, Costa, Luiz Adriano i Eduardo, aquest darrer amb nacionalitat croata. El grup de Donetsk ha fet aquesta temporada un bon rendiment a la Champions, assolint el vuitens de final, eliminatòria en què va ser eliminat pel finalista del campionat, el Borussia de Dortmund. 

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: CHELSEA 2012

Entrenador: Roberto di Matteo.

Estrella: Didier Drogba (foto).

Altres jugadors bàsics: Peter Cech, John Terry i Frank Lampard.
Equips amb qui s’enfronta: Bayer Leverkusen, València CF, Racing Genk, SSC Nàpols, Benfica SL, FC Barcelona i Bayern Munic.

El millor: es compleix el somni de Roman Abramòvitx

Quan l’empresari rus Abramòvitx es va convertir en el propietari del Chelsea, l’any 2003, de seguida va deixar clar que el seu gran desig era aconseguir la Lliga de Campions i per aquest motiu va fitxar tècnics del prestigi de José Mourinho, Luiz Felipe Scolari o Carlo Ancelotti. Finalment, nou anys més tard, va complir el seu somni de la mà de Di Matteo, un entrenador de transició.

El pitjor: un equip força envellit

Quan el Chelsea es va convertir el maig de 2012 en el primer club londinenc en conquistar la Copa d’Europa, el planter del conjunt anglès era ja molt veterà, amb futbolistes com el porter Cech, els defenses Terry i Ashley Cole, els centrecampistes Mickael Essien, actualment al Real Madrid, i Lampard o l’atacant Drogba, que juga al Galatasaray. Potser per aquest motiu, no hi ha hagut continuïtat.

DUES DÈCADES DE LA SEGONA LLIGA DE TENERIFE

Quan es va donar a conèixer el calendari del campionat de Lliga 1992 / 1993, i es va poder observar que el Real Madrid visitava l’última jornada l’estadi Heliodoro Rodríguez de Tenerife, l’escenari on havia perdut el darrer torneig, molts vam pensar que una segona part d’allò que havia succeït feia poques setmanes semblava impossible.

No obstant, Real Madrid i FC Barcelona van arribar a la darrera jornada de Lliga de forma gairebé idèntica a com ho havien fet un any abans, és a dir, amb el conjunt blanc com a líder de la classificació, amb un punt d’avantatge sobre el grup que dirigia Johan Cruyff, amb el goal – average particular igualat i amb el general favorable a l’equip blaugrana.

Havia bastants factors per pensar que la història de l’any 1992 no es repetiria: semblava impossible que el Madrid, llavors entrenat per Benito Floro, ensopegués dues vegades en la mateixa pedra, mentre el bloc madridista feia només uns dies que havia eliminat el Barça a les semifinals de la Copa del Rei, amb una convincent victòria al Camp Nou (1-2). Això si, a diferència de l’any anterior, el club canari, que seguia dirigint Jorge Valdano (foto), s’hi jugava la seva primera classificació europea de la història.

Al contrari d’allò que va succeir la campanya anterior, en què el Madrid es va avançar a Tenerife amb un 0 a 2, l’any 1993, l’equip de Valdano va marcar molt aviat, per mediació del davanter argentí Óscar Dertycia, mentre quasi al mateix temps el búlgar Hristo Stoitxkov anotava pel Barça davant la Real Sociedad al Camp Nou. Abans del descans, una altre jugador argentí, Ezequiel Castillo, va fer el segon gol del conjunt illenc i deixava gairebé sentenciat el campionat.

Durant el segon temps, no hi va haver novetats ni al Camp Nou ni tampoc a l’Heliodoro Rodríguez i el Barça es va proclamar de nou campió de Lliga. Per primer cop a la seva història, la institució catalana aconseguia enllaçar tres títols del torneig de la regularitat de forma consecutiva.

ANEM CAP AL SAMBA BARÇA ?

L’actual president del FC Barcelona, Sandro Rosell (foto), ha estat sempre acusat de tres factors: intentar ser un directiu intervencionista (quan va ser vicepresident esportiu de Joan Laporta va voler destituir Frank Rijkaard), estar obsessionat pel futbol brasiler i no acabar de creure’s la filosofia que Johan Cruyff va instal•lar al Camp Nou fa més de dues dècades, en què la pedrera hi ha tingut un lloc important.

Quan Rosell va guanyar les eleccions de l’any 2010, no va canviar el model que s’estava practicant al club, doncs el contrari hagués estat un disbarat quan l’equip blaugrana, entrenat per Pep Guardiola, havia conquistat dues Lligues, una Copa del Rei, una Supercopa d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs (després el tècnic de Santpedor li donaria a Rosell una Lliga, una Copa del Rei, una Supercopa d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs). Tanmateix, arran de la marxa de Guardiola fa un any, i pel fet que aquesta temporada ha estat bastant irregular, malgrat assolir-se la Lliga dels 100 punts amb Tito Vilanova a la banqueta, sembla que Rosell vol començar a construir el seu Barça i hi ha detalls que poden demostrar-ho:

El fitxatge de Neymar. Considero que és un dels jugadors que més probabilitats té de convertir-se en una gran estrella mundial en un curt termini de temps i el fitxatge pot ser molt positiu per al Barça, com ho van ser els de Ronaldo i Ronaldinho, que van arribar al Camp Nou sent simplement bons futbolistes i a l’entitat catalana es van erigir en figures extraordinàries. No obstant, fins el moment Neymar ha guanyat més en el món mediàtic i de la publicitat que no pas en un estadi de futbol.

La renovació d’Adriano. Sobta molt que, mentre Éric Abidal no hagi vist renovat un any el seu contracte, encara que fos una acció simplement simbòlica, curiosament un futbolista brasiler com Adriano hagi renovat per quatre anys malgrat els seus continuats problemes físics.

L’escàs protagonisme dels jugadors de la pedrera arribats recentment al primer equip. Martín Montoya, Marc Bartra, Thiago Alcántara i Cristian Tello o bé han jugat molt pocs minuts o bé han disputat menys encontres del que s’esperava en un principi la passada temporada. El cas de Thiago és el més significatiu, doncs va jugar més partits l’any anterior amb Guardiola que no a la campanya recentment finalitzada.

El problemàtic futur dels jugadors més destacats del Barça B actual. Dels tres homes que han d’ascendir el pròxim estiu al primer equip, Sergi Roberto, Rafinha Alcántara i Gerard Deulofeu, hi ha rumors que els dos darrers, que per a molts experts estan plenament preparats per jugar a primera divisió amb el club blaugrana, seran cedits, en el cas del jugador de Riudarenes probablement al Borussia de Dortmund, l’actual sots-campió d’Europa. Fa la impressió que la Masia, que tants èxits ha donat els últims anys, pot deixar de ser bàsica i clau en el futur barcelonista.

Els fitxatges d’un porter i d’un central. No hi ha dubte que el Barça necessita urgentment un porter, si Víctor Valdés marxa aquest estiu, i, com a mínim, un central amb experiència. La directiva no sembla, fins el moment, comptar amb la mateixa pressa que si ha tingut per fitxar Neymar.

Les declaracions de Vilanova. A la roda de premsa efectuada el passat dissabte, després del partit entre el Barça i el Màlaga que va tancar la Lliga, Tito va manifestar que ell, la pròxima temporada, dirigirà la plantilla que li donin, doncs simplement es considera un empleat del club.

Per acabar aquest article, m’agradaria fer un apunt: Luiz Felipe Scolari, l’home que dirigeix actualment la selecció brasilera, i el qual era el favorit de Rosell per entrenar el Barça presidit per Laporta, pot abandonar la Canarinha després del Mundial 2014, que precisament es disputa al país sud-americà. Per si de cas, seria bo apuntar el seu nom de cara al Barça 2014 / 2015. Potser només és una intuïció. 

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: FC BARCELONA 2011



Entrenador: Pep Guardiola (foto).

Estrella: Leo Messi.

Altres jugadors bàsics: Xavi Hernández, Andrés Iniesta i David Villa.
Equips amb qui s’enfronta: FC Copenhaguen, Rubin Kazan, Panathinaicòs FC, Arsenal FC, Xakhtar Donetsk, Real Madrid i Manchester United.

El millor: una final excepcional

Moltes vegades es comenta que una final, sigui del torneig que sigui, acostuma a ser un partit avorrit, soporífer, defensiu i amb molt poques ocasions de gol, pel molt de respecte que els dos clubs es tenen. Tanmateix, el Barça, que ja havia jugat una gran final dos anys abans a Roma contra el Manchester United, va realitzar un matx magistral, a l’estadi de Wembley, enfront el mateix adversari.

El pitjor: els problemes en vuitens de final i semifinals

Malgrat jugar una final en què va ser molt superior, el Pep Team no va tenir una champions precisament fàcil: en la fase de grups, l’equip català va estar una mica irregular i, posteriorment, ho va passar força malament en vuitens de final contra l’Arsenal i, després d’eliminar sense problemes el Xakhtar Donetsk en quarts de final, davant el Real Madrid a la ronda de semifinals.

EL MES DE MAIG ESPORTIU

Millor futbolista català: Gerard Piqué (FC Barcelona).

Millor futbolista espanyol: Javi Martínez (Bayern Munic).

Millor futbolista mundial: Arjen Robben (Holanda – Bayern Munic).

Millor esportista catalana: Laia Sanz (Motociclisme).
Millor esportista català: Dani Pedrosa (Motociclisme).
Millor esportista espanyola: Laia Sanz (Motociclisme).
Millor esportista espanyol: Rafael Nadal (Tennis).
Millor esportista mundial femenina: Serena Williams (Estats Units – Tennis).
Millor esportista mundial masculí: Vincenzo Nibali (Itàlia – Ciclisme).

A la foto la pilot Laia Sanz.