ELS CAMPIONS DE L’EUROCOPA: UNIÓ SOVIÈTICA 1960

Entrenador: Gavril Katxalin.

Estrella: Lev Iaxin (foto).

Altres jugadors bàsics: Slava Metreveli, Valentin Ivanov i Viktor Ponedelnik.
Equips amb qui s’enfronta: Txecoslovàquia i Iugoslàvia.

El millor: l’únic porter que ha guanyat la Pilota d’Or

Des de què es lliura la Pilota d’Or, premi instaurant a finals de la dècada dels 50 i que els darrers anys s’ha fusionat amb el FIFA World Player, només un porter ha estat capaç d’aconseguir el guardó: el llegendari arquer rus Iaxin. El que va ser molts anys meta del Dinamo de Moscou era l’home més important i carismàtic de la selecció soviètica de la dècada dels 60.

El pitjor: el pobre historial mundialista de l’antiga URSS

Malgrat que al llarg de la seva història va comptar amb futbolistes de molta qualitat, com el mateix Iaxin, Metreveli, Oleg Blokhin, Rinat Dasaev, Igor Belanov o Alexander Zavarov, la ja desapareguda URSS va tenir una història més aviat pobra en Mundials. Les semifinals assolides, sis anys més tard del títol europeu, a la Copa del Món organitzada per Anglaterra, és l’únic fet destacat.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DEL MÓN: ESPANYA 2010

Entrenador: Vicente del Bosque.

Estrella: Xavi Hernández (foto).

Altres jugadors bàsics: Iker Casillas, Andrés Iniesta i David Villa.
Equips amb qui s’enfronta: Xile, Suïssa, Hondures, Portugal, Paraguai, Alemanya i Holanda.

El millor: el joc

Luis Aragonés, a l’Eurocopa de l’any 2008, va decidir instaurar a la selecció espanyola un tipus de futbol molt semblant a l’exercit pel FC Barcelona des de l’arribada de Johan Cruyff, caracteritzat per un joc de toc, atractiu i d’atac. Del Bosque va decidir continuar amb la mateixa filosofia, donant protagonisme a jugadors barcelonistes com Gerard Piqué, Sergio Busquets, Xavi o Iniesta.

El pitjor: molts problemes quasi en tots els partits

A diferència del combinat espanyol que va assolir l’Eurocopa a Viena, el conjunt estatal que es va fer amb el Mundial a Johannesburg va tenir problemes en gairebé tots els xocs que va disputar, davant Suïssa, amb la qual va caure derrotada, i Xile, a la fase de grups; Portugal en vuitens de final, Paraguai en quarts de final, Alemanya en semifinals i Holanda a la final, la qual va ser superada a la pròrroga. 

ELS CAMPIONS DE LA COPA DEL MÓN: ITÀLIA 2006

Entrenador: Marcello Lippi.

Estrella: Andrea Pirlo (foto).

Altres jugadors bàsics: Gianluigi Buffon, Fabio Cannavaro i Francesco Totti.
Equips amb qui s’enfronta: Ghana, Txèquia, Estats Units, Austràlia, Ucraïna, Alemanya i França.

El millor: la competivitat

El combinat d’Itàlia, dirigit per Lippi, va mostrar durant el Mundial de 2006, celebrat a Alemanya, totes les seves qualitats històriques: seguretat defensiva, centre del camp amb equilibri de tècnica i força, atac eficaç, disciplina tàctica, físic, mentalitat guanyadora, ofici i molta competivitat, de manera especial en semifinals contra la selecció amfitriona, a la qual va vèncer a la pròrroga.

El pitjor: la corrupció

24 anys abans, quan Itàlia va conquistar el seu tercer títol mundial, la selecció transalpina va arribar a terres espanyoles després d’haver sortit a la llum un escàndol d’apostes clandestines, que per exemple va portar Milan i Lazio a la sèrie B. El 2006, l’Squadra Azzurra es va proclamar campiona poques setmanes més tard d’esclatar un cas de corrupció que va motivar el descens del Juventus.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DEL MÓN: BRASIL 2002

Entrenador: Luiz Felipe Scolari.

Estrella: Ronaldo Nazário da Lima (foto).

Altres jugadors bàsics: Roberto Carlos Silva, Ronaldinho de Assis i Rivaldo Vítor Borba.

Equips amb qui s’enfronta: Turquia, Costa Rica, Xina, Bèlgica, Anglaterra, de nou Turquia i Alemanya.

El millor: el trident atacant

L’equip brasiler que va conquistar el seu cinquè títol mundial, en el primer campionat celebrat al continent asiàtic, comptava amb grans jugadors a la porteria, defensa i centre del camp, com eren els casos de Dida, Cafú, José Edmilson, Roberto Carlos o Gilberto Silva, però les gran estrelles del boc d’Scolari eren un jove Ronaldinho, Rivaldo i Ronaldo, que va ser-ne el gran heroi.

El pitjor: un equip que es va desfer

Tanmateix, la Seleçao pentacampiona mundial es va desfer per diferents circumstàncies: Scolari va abandonar la Canarinha per dirigir Portugal, Cafú, Roberto Carlos, Rivaldo i Ronaldo havien donat tots ells el millor de si mateixos i Ronaldinho, després d’uns anys esplèndids, va entrar en una època de decadència. No és estrany, doncs, que Brasil fes un trist paper el 2006. 

SAMARRETA DE LA SENYERA: NI HEROÏCITAT NI PROVOCACIÓ

El FC Barcelona ha estrenat aquesta temporada, pel que fa a la segona equipació, una samarreta amb els colors de la Senyera. Des d’alguns sectors de Catalunya pràcticament s’està parlant de valentia i gairebé heroïcitat per part de la institució blaugrana, mentre que des dels punts de l’Espanya més rància es pot argumentar que la nova samarreta és una provocació i una ofensa.

Als primers els hi diria que dos modestos clubs de Catalunya, el Sant Andreu, que va estar molts anys a segona divisió, i el Manlleu, van ser capaços de portar els colors de la bandera catalana durant la llarga dictadura franquista, mentre als segons, a qui fer-los raonar costa grans dosis de paciència, els hi comentaria que Betis i Còrdova porten els colors de la bandera andalusa, l’Oviedo els de l’asturiana, el Palència els de la castellana, els quals ha fet servir el Real Madrid com a segon uniforme; el Celta i el Compostel·la els de Galícia, el Múrcia els de la seva regió, l’Osasuna els de Navarra i el València, des de fa ja un munt d’anys, els la de la seva comunitat com a segona equipació.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DEL MÓN: FRANÇA 1998

Entrenador: Aimée Jacquet.

Estrella: Zinedine Zidane (foto).

Altres jugadors bàsics: Marcel Desailly, Laurent Blanc i Didier Deschamps

Equips amb qui s’enfronta: Dinamarca, Sud-àfrica, Aràbia Saudita, Paraguai, Itàlia, Croàcia i Brasil.

El millor: l’època d’or del futbol francès

Després de quedar-se fora dels Mundials d’Itàlia 1990 i Estats Units 1994, França va portar a terme un profund canvi generacional per afrontar el campionat de 1998, del qual va ser-ne l’amfitrió, condició que ja havia tingut l’any 1938. En aquell període, l’equip francès, amb els tècnics Jacquet i Alain Lamerre, va ser capaç de conquistar la Copa del Món, l’Eurocopa i la Copa de les Confederacions.

El pitjor: tècnicament, un equip inferior al dels anys 80

Malgrat comptar amb futbolistes extraordinaris com Fabian Barthez, Liliam Thuram, Desailly, Blanc, Deschamps, Zidane o un jove Thierry Henry, la França campiona del món era un conjunt tècnicament inferior als dels anys 80, quan jugaven homes com Michel Platini, Jean Tigana i Alain Giresse. Tanmateix, la selecció gala dels 90 era un grup amb una mentalitat molt més forta i sòlida. 

ELS CAMPIONS DE LA COPA DEL MÓN: BRASIL 1994

Entrenador: Carlos Alberto Parreira.

Estrella: Romário da Souza (foto).

Altres jugadors bàsics: Mauro Silva, Carlos Dunga i Bebeto Gama.

Equips amb qui s’enfronta: Suècia, Rússia, Camerun, Estats Units, Holanda, de nou Suècia i Itàlia.

El millor: 24 anys després

Després de la seva espectacular victòria al Mundial organitzat per Mèxic el 1970, Brasil va començar una llarga travessa pel desert, per la qual no va jugar cap final de la Copa del Món. La crisi va finalitzar al certamen portat a terme als Estats Units l’any 1994, en què la Canarinha va conquistar la seva quarta corona mundial amb un conjunt on hi destacaven els atacants Romário i Bebeto.

El pitjor: l’arribada del físic va portar controvèrsia

Després de 1970, el futbol va fer un canvi important, en un període en què aspectes com la condició física i el múscul van ser gairebé tan importants com la tècnica o la qualitat. Brasil va seguir fidel a la seva idea d’entendre aquest esport i no va ser fins a ben entrats els 80 quan es va replantejar canviar el rumb. Parreira va comptar el 2004 amb homes de lluita com el capità Dunga, Silva o Mazinho.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DEL MÓN: ALEMANYA 1990

Entrenador: Franz Beckenbauer.

Estrella: Lothar Matthäuss (foto).

Altres jugadors bàsics: Andreas Brehme, Jürgen Klinsmann i Rudi Völler.

Equips amb qui s’enfronta: Iugoslàvia, Colòmbia, Emirats Àrabs Units, Holanda, Txecoslovàquia, Anglaterra i Argentina.

El millor: a la tercera, la vençuda

Alemanya havia perdut de forma consecutiva les finals de les Copes del Món de 1982, a Espanya, i de 1986, a Mèxic, respectivament contra les seleccions d’Itàlia i Argentina. En la tercera final seguida, l’equip que el 1990 dirigia Franz Beckenbauer va poder aconseguir el seu tercer títol mundial, arran de prendre’s la revenja, a l'estadi Olímpic de Roma, contra l’Argentina de Bilardo i Maradona.

El pitjor: més força que talent

El conjunt alemany del Mundial de 1990, organitzat per Itàlia, segon país que repetia com a amfitrió, destacava més pel seu nivell físic que no pas per la classe tècnica, encara que Beckenbauer dirigia futbolistes de qualitat com Matthäuss, gran estrella d’aquell equip; Brehme, que va fer l’únic gol de la final; Thomas Hässler, Andreas Möller o els davanters Klinsmann i Völler

ELS CAMPIONS DE LA COPA DEL MÓN: ARGENTINA 1986

Entrenador: Carlos Bilardo.

Estrella: Diego Maradona (foto).

Altres jugadors bàsics: Óscar Ruggeri, Jorge Burruchaga i Jorge Valdano.

Equips amb qui s’enfronta: Itàlia, Bulgària, Corea del Sud, Uruguai, Anglaterra, Bèlgica i Alemanya.

El millor: Maradona

Maradona es va quedar a última fora del Mundial de 1978, quan només tenia 17 anys, i no va brillar excessivament en el certamen de 1982. No obstant, a la tercera va anar la vençuda i l’astre argentí va fer el 1986 un campionat espectacular i excepcional, potser només comparat amb els que van realitzar el brasiler Edson Arantes Pelé el 1970 i l’holandès Johan Cruyff el 1974.

El pitjor: un equip fet per a l’estrella

Molta gent s’ha preguntat fins on hagués arribat Argentina el 1986, en el segon campionat que va organitzar Mèxic, sense la presència de Maradona. Probablement hagués tingut fins i tot problemes per superar la primera fase perquè es tractava d’un entorn modest que jugava per a la gran figura de l’equip, encara que Bilardo comptava amb altres bons jugadors com Burruchaga o Valdano. 

ELS CAMPIONS DE LA COPA DEL MÓN: ITÀLIA 1982

Entrenador: Enzo Bearzot.   

Estrella: Paolo Rossi (foto).

Altres jugadors bàsics: Dino Zoff, Gaetano Scirea i Bruno Conti.

Equips amb qui s’enfronta: Polònia, Camerun, Perú, Brasil, Argentina, de nou Polònia i Alemanya.

El millor: la victòria contra Brasil

Itàlia havia realitzat una pèssima fase de grups, en la qual va ser incapaç de guanyar cap partit, doncs els va empatar tots tres, contra Polònia, Perú i Camerun. No obstant, a partir de la segona ronda del torneig, el conjunt de Bearzot va reaccionar i va vèncer Argentina i Brasil, aquesta última en un matx espectacular portat a terme en el ja desaparegut estadi de Sarrià, a Barcelona.

El pitjor: una horrible fase de grups

Itàlia, ja sota les ordres de Bearzot, havia realitzat un bon campionat mundial el 1978, mentre que al 1982, amb la maduresa i experiència necessàries, es va convertir en tricampiona mundial. Tanmateix, durant la primera fase del torneig organitzat per Espanya, res feia presagiar el títol, doncs l’Squadra Azzurra, com ja s’ha indicat, va igualar els tres encontres, en què només va marcar dos gols.

ELS CAMPIONS DE LA COPA DEL MÓN: ARGENTINA 1978

Entrenador: César Luis Menotti.

Estrella: Mario Kempes (foto).

Altres jugadors bàsics: Ubaldo Fillol, Daniel Passarella i Osvaldo Ardiles.

Equips amb qui s’enfronta: Itàlia, França, Hongria, Brasil, Polònia, Perú i Holanda.

El millor: l’ambient

Poques vegades, una selecció amfitriona d’una Copa del Món de futbol ha viscut un ambient tan important, espectacular i motivador que Argentina durant el certament que va organitzar el 1978. L’equip de Menotti, que aleshores no comptava amb una gran estrella, com ho seria poc després Diego Armando Maradona, va tenir en la sempre passional afecció del país un factor primordial.

El pitjor: l’entorn

  

Ja va succeir quelcom similar el 1934, quan Itàlia va organitzar el Mundial durant el període feixista de Benito Mussolini, i dos anys més tard en els Jocs Olímpics celebrats a Berlín, enmig del règim nazi d’Adolf Hitler. Quan es va portar a terme la Copa del Món a Argentina, ostentava el poder polític del país la cruenta, terrorífica i terrible dictadura militar liderada pel general Jorge Videla.

EL MES DE JULIOL ESPORTIU

Millor futbolista català: Marc Deulofeu (FC Barcelona).

Millor futbolista espanyol: Jesé Rodríguez (Real Madrid).

Millor futbolista mundial: Paul Pogba (França – Juventus FC).

Millor esportista catalana: Ona Carbonell (Natació).

Millor esportista català: Joaquim Rodríguez (Ciclisme).

Millor esportista espanyola: Ona Carbonell (Natació).

Millor esportista espanyol: Joaquim Rodríguez (Ciclisme).

Millor esportista mundial femenina: Katie Ledicki (Estats Units – Natació).

Millor esportista mundial masculí: Andy Murray (Gran Bretanya – Tennis).

A la foto, Ona Carbonell.