CHAMPIONS LEAGUE: ELS QUARTS DE FINAL (I 2)

* París Saint – Germain – Manchester City

- PSG

Entrenador: Laurent Blanc.
Estrella: Ibrahimovic.
Onze tipus de la temporada: Trapp, Marquinhos, Silva, Luiz, Maxwell, Verratti, Motta, Matuidi, Moura, Ibrahimovic i Di María.
Copes d’Europa (Lligues de Campions): cap (semifinalista el 1995).
A favor: la qualitat individual, l’habilitat de Blanc per construir un equip ple d’estrelles i el centre del camp format per Verratti, Motta i Matuidi.
En contra: els últims tres anys s’ha quedat estancat als quarts de final, la defensa sembla la línia més fràgil del campió francès i la poca competència que el conjunt de París troba a la Ligue 1.
Percentatge: 55%.

- MC

Entrenador: Manuel Pellegrini.
Estrella: Agüero.
Onze tipus de la temporada: Hart, Zabaleta, Kompany, Otamendi, Kolarov, Fernandinho, De Bruyne, Touré, Silva, Agüero i Sterling.
Copes d’Europa (Lligues de Campions): cap (és la primera vegada que arriba a quarts de final).
A favor: l’experiència de molts dels seus futbolistes, les individualitats de què disposa Pellegrini i el perill davant d’Agüero.
En contra: és el seu debut en uns quarts de final de la Champions League, el clima enrarit que viu el club anglès des de què es va anunciar la substitució de Pep Guardiola per Pellegrini i els problemes físics que acostuma a tenir Agüero.
Percentatge: 45%.

* VFL Wolfsburg – Real Madrid

- Wolfsburg

Entrenador: Dieter Hecking.
Estrella: Draxler.
Onze tipus de la temporada: Casteels, Träsch, Dante, Knoche, Rodríguez, Vieirinha, Gustavo, Draxler, Arnold, Schürrle i Kruse.
Copes d’Europa (Lligues de Campions): cap (és la primera vegada que arriba a quarts de final).
A favor: pràcticament res a perdre, la qualitat de jugadors com Draxler o Schürrle i l’equip alemany està rendint aquesta temporada molt millor a la Lliga de Campions que no pas a la Bundesliga.
En contra: amb la del Benfica és la plantilla més limitada de les que han arribat a quarts de final, ocupa el vuitè lloc a la competició local i mai ha disputat abans aquesta fase de la Champions League.
Percentatge: 25%.

- Madrid

Entrenador: Zinedine Zidane (foto).
Estrella: Ronaldo.
Onze tipus de la temporada: Navas, Danilo, Varane, Ramos, Marcelo, Modric, Kroos, Isco, Bale, Benzema i Ronaldo.
Copes d’Europa (Lligues de Campions): 10 (1956, 1957, 1958, 1959, 1960, 1966, 1998, 2000, 2002 i 2014).
A favor: el trident ofensiu format per Bale, Benzema i Ronaldo; els jugadors blancs semblen més motivats amb Zidane que no pas amb Rafa Benítez i es tracta històricament de la competició preferida de l’entitat espanyola.
En contra: la fluixa campanya d’homes com Ramos, James, Bale o el mateix Ronaldo; no existeix una filosofia de joc continuada des de fa ja un munt d’anys i la poca fiabilitat madridista fora del Santiago Bernabéu.
Percentatge: 75%.

JOHAN CRUYFF (2): REI SENSE CORONA AMB HOLANDA



Abans de l’any 1974, Holanda només havia jugat la fase final d’un Mundial, el de França en el llunyà any 1938, però l’equip neerlandès, malgrat no guanyar el títol, va ser la gran sensació del campionat portat a terme a la llavors Alemanya Occidental, en una situació semblant a la realitzada pel combinat d’Hongria 20 anys abans a la Copa del Món de Suïssa, quan va marxar de terres helvètiques sense el títol a pesar de fer un excel•lent futbol.

A les ordres de Marinus Michels, aleshores també entrenador del FC Barcelona, equip amb el qual Johan Cruyff havia completat una meravellosa primera temporada, Holanda va comptar amb un extraordinari planter en què, a part de Cruyff, hi brillaven jugadors com Jongbloed, Suurbier, Rijsbergen, Krol, Jansen, Neeskens, Van Hanegem, Haan, Rep o Rensenbrink.

Després d’una primera fase de futbol espectacular, en què la selecció holandesa, anomenada la Taronja Mecànica, en un període en què es va estrenar el mític film d’Stanley Kubrick, va vèncer sense problemes Bulgària i la bicampiona mundial Uruguai, i va empatar davant Suècia en un partit ja instranscendent per a la classificació, durant la segona fase, també en format de lligueta, l’equip neerlandès va superar Alemanya Oriental, va desarborar Argentina sota una intensa pluja i va aconseguir una excel•lent victòria contra la tricampiona Brasil, partit en què Cruyff va fer el millor gol del campionat.

Després del fantàstic futbol mostrat al llarg del torneig, Holanda sortia com a favorita a la final de l’estadi Olímpic de Munic contra l’equip amfitrió, que havia tingut molts problemes per superar Polònia, la gran revelació del certamen. Tanmateix, varis factors van contribuir a la derrota neerlandesa enfront el conjunt alemany, entrenat per Helmut Schön i format per futbolistes com Maier, Beckenbauer, Breitner, Höness o Müller. En primer lloc, sembla que els jugadors holandesos no van preparar de la millor manera la final, després d’una nit bastant esbojarrada; en segon lloc, el tradicional ofici d’aquella magnífica Alemanya i, en tercer lloc, el fet que Cruyff no va tenir la seva millor tarda en el matx jugat a la capital bavaresa.

El partit, però, va començar molt bé per a la Taronja Mecànica, quan al primer minut del xoc, Cruyff se’n va anar del ferri marcatge de Vogts, en una de les poques vegades que ho va aconseguir en aquella final, i va ser objecte de penal, que va transformar Neeskens. No obstant, Alemanya va remuntar amb gols de Breitner, igualment en llançament des dels 11 metres, i, evidentment, del torpede Müller. Malgrat la derrota, Cruyff va ser elegit el millor jugador del Mundial i va obtenir la seva tercera Pilota d’Or aquell any 1974.

Cruyff només disputaria un altre gran campionat amb Holanda, l’Eurocopa de 1976 celebrada a l’antiga Iugoslàvia, en què el combinat Oranje va acabar tercer. Malgrat participar en la fase de classificació, va renunciar a jugar el Mundial d’Argentina, l’any 1978, en el qual els neerlandesos va tornar a ser sotscampions.

JOHAN CRUYFF (1): L’AJAX TRICAMPIÓ D’EUROPA

El passat dijous va morir a Barcelona, víctima d’un càncer, Johan Cruyff, un dels grans mites futbolístics de tots els temps, en línies generals, i de l’AFC Ajax, el FC Barcelona i la selecció d’Holanda, en particular. Dedicaré en aquest bloc varis articles dedicats a la seva vida esportiva, tant en la faceta de jugador com d’entrenador, començant per la seva primera etapa a la societat ajacied.

Quan només comptava amb 22 anys, l’any 1969, Cruyff va jugar la seva primera final de la Copa d’Europa, en què l’Ajax va ser clarament superat pel Milan a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid (4-1). Un any més tard d’aquella derrota, els seguidors de l’entitat d’Amsterdam van haver d’observar com el rival històric, el Feyenoord de Rotterdam, es convertia en el primer club holandès en guanyar el trofeu.

No obstant, a partir de 1971, l’Ajax va començar la seva gran era, en la qual va conquistar tres Copes d’Europa consecutives. El primer títol el va assolir a l’antic estadi londinenc de Wembley, el mateix escenari en què va guanyar amb el Barça l’únic títol de la competició com a entrenador 21 anys més tard. L’equip neerlandès va vèncer el sorprenent conjunt grec del Panathinaicòs (2-0), entrenat per la llegenda hongaresa Ferenc Puskas, amb gols de Van Dijk i Kapsis en pròpia porteria. Aquell any, Cruyff va aconseguir la seva primera Pilota d’Or.

L’Ajax no es va ressentir massa de la marxa al Barcelona del seu tècnic Marinus Michels, un dels fundadors de l’anomenat futbol total, que també practicava el combinat nacional d’Holanda, dirigit pel mateix preparador, doncs amb el romanès Laszlo Kovacs van continuar els èxits i el club ajacied va obtenir la seva segona Copa d’Europa a l’estadi de Kuyp de Rotterdam davant el poderós Inter de Milà (2-0), amb dos gols de Cruyff, que aquell any, però, va cedir la Pilota d’Or a l’alemany Franz Beckenbauer.

La tercera Copa d’Europa l’Ajax la va conquistar contra el Juventus a l’estadi Crverna Zvezda de Belgrad, gràcies a un solitari gol de Rep. Després d’aquella campanya, en què va guanyar la seva segona Pilota d’Or, Cruyff va seguir el mateix camí que Michels havia pres dos anys abans i es va dirigir al Camp Nou per convertir-se en integrant de la plantilla del Barça.

En aquell memorable i històric Ajax hi van destacar també homes com Suurbier, Krol, Neeskens, Haan, el ja citat Rep o Keizer. Tanmateix, arran de la marxa de Cruyff a Barcelona, l’entitat d'Amsterdam va entrar en una profunda crisi.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS QUARTS DE FINAL (1)

* Bayern Munic – Benfica SL

- Bayern

Entrenador: Pep Guardiola.
Estrella: Lewandowski.
Onze tipus de la temporada: Neuer, Lahm, Boateng, Martínez, Alaba, Müller, Alonso, Vidal, Robben, Lewandowski i Costa.
Copes d’Europa / Lligues de Campions: 5 (1974, 1975, 1976, 2001 i 2013).
A favor: el nivell tàctic i estratègic de Guardiola, el gran estat de forma de Müller i Lewandowski i el perill a les bandes de Robben i Costa.
En contra: el clima enrarit per la marxa de l’entrenador català a final de temporada, l’enorme pressió de Guardiola per aconseguir un títol que encara no ha guanyat amb els bavaresos i la línia defensiva, la més feble en diferència d l’equip de Munic.
Percentatge: 75%.

- Benfica

Entrenador: Rui Vitória.
Estrella: Jonas.
Onze tipus de la temporada: Júlio César, Samaris, Jardel, Lindelöf, Eliseu, Pizzi, Gaitán, Almeida, Renato, Mitroglou i Jonas.
Copes d’Europa / Lligues de Campions: 2 (1961 i 1962).
A favor: la gran campanya de l’exvalencianista Jonas, que lluita per la Bota d’Or; sembla que Vitória ha superat la pressió de substituir el triomfant Jorge Jesús i molt poc a perdre en una eliminatòria que surt clarament com a víctima.
En contra: les individualitats estan per sota del bloc, sembla la plantilla més modesta, amb la del Wolfsburg, dels quarts de final i una campanya bastant irregular.
Percentatge: 25%.

* FC Barcelona – Atlético Madrid

- Barça

Entrenador: Luis Enrique Martínez.
Estrella: Messi.
Onze tipus: Ter Stegen, Alves, Piqué, Mascherano, Alba, Rakitic, Busquets, Iniesta, Messi, Suárez i Neymar.
Copes d’Europa / Lligues de Campions: 5 (1992, 2006, 2009, 2011 i 2015).
A favor: la preparació tàctica i física de Luis Enrique, el trident ofensiu format per Messi, Suárez i Neymar, segurament el millor del món, i un centre del camp molt equilibrat i cada cop més consolidat.
En contra: tanmateix, el mig del camp blaugrana ja no compta amb el protagonisme d’altres anys, una dependència important dels tres davanters i la pressió del favorit.
Percentatge: 65%.

- Atlético

Entrenador: Diego Simeone.
Estrella: Griezmann.
Onze tipus: Oblak, Juanfran, Giménez, Godín, Filipe, Correa, Gabi, Saúl, Koke, Carrasco i Griezmann.
Copes d’Europa: cap (finalista el 1974 i 2014).
A favor: no s’apaga el miracle Simeone, una de les millors defenses d’Europa i la gran campanya de Griezmann.
En contra: els problemes davant, els dubtes dels centrals titulars Giménez i Godín, ara lesionats, i la discreta temporada d’homes com Koke i Torres.
Percentatge: 35%.

A la foto, una imatge de l’eliminatòria de quarts de final que Atlético i Barça van disputar fa dos anys.

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: JACKIE STEWART

Esport: Automobilisme.

País: Escòcia.

Dècada estel•lar: 70.
Principals triomfs: 3 títols mundials de Fórmula 1, amb 27 victòries, 43 podis i 17 poles.
El millor: 3 títols mundials en 4 anys.
El pitjor: posteriorment, ha quedat una mica eclipsat per altres pilots.

Després de debutar a la Fórmula 1 l’any 1965, en què va ser tercer en la classificació general i va guanyar un gran premi, l’escocès Jackie Stewart es va proclamar campió del món de l’especialitat els anys 1969, 1971 i 1972, fet que el situa com un dels grans mites de la màxima categoria de l’Automobilisme mundial, encara que amb el pas del temps, les seves gestes han quedat una mica enfosquides per les realitzades per llegendes com el francès Alain Prost o els alemanys Michael Schumacher i Sebastian Vettel. Després de la seva retirada, ha seguit vinculat al món de la Fórmula 1 en l’exercici de comentarista televisiu.

COMPTE AMB EL WOLFSBURG

Ara fa quasi tres anys, el Real Madrid va ser emparellat al sorteig de les semifinals de la Champions League amb el Borussia de Dortmund, mentre l’altra eliminatòria la van disputar Bayern de Munic i FC Barcelona. Els periodistes catalans i espanyols van donar gairebé per segura la primera final europea de la història entre blancs i blaugranes i, s’hi existia algun dubte sobre si el Barça seria capaç de superar el Bayern, pràcticament no n’hi havia cap en què el Madrid no tindria problemes davant el Dortmund.

El Borussia havia conquistat dues Bundesligues i una Pökal els dos anys anteriors, però l’equip que entrenava Jürgen Klopp no estava entre els favorits d’aquella Lliga de Campions i, en la mateixa edició del torneig, havia eliminat quasi de miracle el modest i debutant Màlaga. No obstant, en el matx d’anada d’aquelles semifinals, el conjunt alemany va golejar el grup que dirigia José Mourinho (4-1), en un encontre en què van brillar homes encara no massa coneguts per al gran públic com Gündogan, Götze, Reus i sobretot el polonès Lewandowski, que va fer els quatre gols del seu bloc.

En la final, jugada a l’estadi londinenc de Wembley, l’equip de Klopp només va cedir en l’últim minut contra el poderós Bayern de Jupp Heynckes, que aquella temporada va assolir el triplet i, en la penúltima ronda de la competició europea, havia destrossat el Barça per un parcial de 7 a 0.

Ara, després del sorteig de quarts de final de la vigent Champions, en què el Real Madrid s’enfrontarà al Wolfsburg, s’ha tornat a parlar de la gran fortuna que té l’entitat madridista amb els contrincants que li toquen en sort i s’ha comentat que l’esquadra de Zinedine Zidane és ja pràcticament semifinalista. Tanmateix, jo tinc els meus dubtes.

En primer lloc, l’actual Real Madrid és un grup escassament fiable, sobretot fora del Santiago Bernabéu, mentre alguns dels seus jugadors, com Ramos, Kroos, James Rodríguez, Isco, Bale o Cristiano Ronaldo, no semblen trobar-se en el seu millor moment.

En segon lloc, i malgrat que en aquests moments ocupa la vuitena posició a la Bundesliga, el Wolfsburg em sembla un bon equip, el qual va aconseguir l’exercici passat el segon lloc al torneig de la regularitat, que va conquistar sorprenentment l’any 2009, i li va guanyar la final de la Pökal al Dortmund, sense oblidar que en l’actual campanya va superar el Bayern de Pep Guardiola a la Supercopa d’Alemanya. A més, el bloc que prepara Dieter Hecking, que ha eliminat en la fase de grups el Manchester United, compta amb notables futbolistes com el porter suís Benaglio, el talentós centrecampista Draxler (foto), el mitja punta Schürrle o els brasilers Dante, Naldo i Luiz Gustavo. 

EL RÈCORD DE LA REAL SOCIEDAD QUE ENCARA NO HA POGUT BATRE EL FC BARCELONA

El Barça de Luis Enrique Martínez s’ha convertit en una màquina de trencar registres, però encara n’hi ha un que no ha pogut batre i que, almenys aquesta temporada, no podrà fer-lo seu: el d’imbatibilitat en el campionat de Lliga, que la Real Sociedad ostenta amb 32 partits des de l’exercici 1979 / 1980, és a dir, ja fa 36 anys.

Aquella Real Sociedad, dirigida pel ja desaparegut Alberto Ormaetxea (foto), va fer història al guanyar dues Lligues, totes dues consecutives, i una Supercopa d’Espanya, a més d’arribar en una ocasió a les semifinals de la Copa d’Europa. L’entitat donostiarra comptava llavors amb mítics futbolistes de l’antic Atotxa com el porter Luis Miguel Arkonada, el central Alberto Górriz, el migcampista Periko Alonso, l’interior Jesús María Zamora, l’hàbil extrem Roberto López Ufarte o el golejador Jesús Satrústegi, mentre emergia un joveníssim José Mari Bakero.

Curiosament, la campanya en què la Real va aconseguir el rècord, no va poder assolir el campionat de Lliga, que va perdre arran de la primera i única derrota del conjunt basc en tota la competició, la qual va tenir lloc en la 33a i penúltima jornada del torneig, quan l’equip d’Ormaetxea va ser superat a l’estadi Sánchez Pizjuán pel Sevilla, els jugadors del qual aparentment van rebre una important prima del Real Madrid, que finalment es va fer amb el títol.

Ara fa cinc anys, la temporada 2010 / 2011, el Barça de Pep Guardiola va estar 31 encontres de Lliga sense perdre, però no va poder igualar el registre de la Real després de caure precisament contra el club de Sant Sebastià a l’estadi d’Anoeta.

LA CRISI DELS GRANS CLUBS ANGLESOS

En una temporada en què els dos principals candidats a guanyar el títol de la Premier League són el modestíssim Leicester City i el Tottenham Hotspur, un històric decadent, cal destacar la crisi per la qual estan passant els cinc grans clubs del país: Arsenal, Chelsea, Liverpool, Manchester City i Manchester United.

Arsenal. El tècnic alsacià Arséne Wenger (foto) és molt probablement el millor entrenador que ha tingut l’entitat londinenca en tota la seva història, però ja fa molt de temps, concretament des de què va portar els Gunners a la final de la Lliga de Campions l’any 2006, que la seva trajectòria ha declinat de manera clara. L’Arsenal dels últims anys, malgrat conquistar la Cup el 2014 i el 2015, és un bloc que falla sovint en els moments decisius, mostrant una profunda fragilitat mental, i ja fa força anys que no és capaç de superar els vuitens de final de la Champions League. Aquesta temporada, a l’Emirates Stadium, s’ha qüestionat la continuïtat del preparador francès, que va arribar al llavors estadi de Highbury Park l’any 1998, és a dir, fa quasi dues dècades.

Chelsea. Després de la destitució a començaments de l’actual exercici de José Mourinho, malgrat que el tècnic portuguès va assolir la Premier League l’any passat, l’entrenador holandès Gus Hiddink no ha pogut millorar de forma notòria el números de l’entitat d’Stamford Bridge, que aquest any acabarà la temporada en blanc, doncs, a part d’estar perdut en la classificació del torneig de la regularitat, va caure en la Supercopa contra l’Arsenal i ja ha estat eliminat de totes les competicions d’eliminatòries, no superant els vuitens de final de la Champions League per segona campanya consecutiva, després de ser derrotat, com en l’edició anterior del torneig, pel París Saint – Germain. Les principals causes de la crisi del club londinenc poden ser cert envelliment de la plantilla o el negatiu estat de forma de jugadors clau com Fàbregas o Hazard.

Liverpool. A poques persones sorprèn la irregularitat durant l’actual exercici del conjunt de Lancashire, doncs no obté el títol de Lliga des del llunyà any 1990, és a dir, ja fa 26 anys. Tanmateix, sorprèn l’enfonsament d’un equip que, ara fa dues temporades, va estar a punt de conquistar la Premier de la mà d’un gran Luis Suárez, encara que el títol el va acabar guanyant el Manchester City. En aquesta campanya, l’alemany Jürgen Klopp, l’home que va tornar el Borussia de Dortmund a l’elit germànica i europea, ha substituït Brendan Rodgers, però, si bé és veritat que ha millorat les prestacions del seu antecessor, té el bloc de la ciutat portuària fora de les posicions de Lliga de Campions.

Manchester City. A part de tractar-se d’una institució encara mentalment fràgil, una de les principals raons de la campanya molt irregular que està realitzant el grup de Manuel Pellegrini es pot deure a l’anunci que Pep Guardiola substituirà el preparador xilè a partir del pròxim estiu, circumstància que ha pogut causar inestabilitat en el club citizen, que podria quedar fora de les places que donen dret a disputar la Champions League. No obstant, Pellegrini ha aconseguit dos importants èxits aquesta temporada: el títol de la Capital Cup, l’antiga Copa de la Lliga, obtinguda contra el Liverpool de Klopp, i la classificació de l’equip, per primer cop en la seva història, per als quarts de final de la Lliga de Campions, sent l’únic club anglès en aconseguir-ho. La sensació és que Guardiola haurà de renovar profundament una plantilla massa veterana.

Manchester United. La històrica entitat d’Old Trafford no ha pogut sortir encara de la crisi que va obrir la marxa del mític preparador escocès Alex Ferguson, que l’any 2013 va abandonar la banqueta després de gairebé 30 anys d’estància. Ni el també escocès David Moyes ni tampoc el veterà tècnic holandès Louis van Gaal, encara que aquest va retornar l’equip a la Champions League la passada temporada, han pogut treure el club del sotrac. Penso que la gran època de Van Gaal com a entrenador, que no es pot queixar dels diners invertits en fitxatges el passat estiu, va passar fa temps i a la trajectòria molt irregular a la Premier, s’hi ha de sumar la decebedora eliminació a la fase de grups de la Lliga de Campions davant els assequibles Wolfsburg i PSV Eindhoven. Es parla del llegendari Ryan Giggs com a possible substitut del tècnic neerlandès.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS POSSIBLES RIVALS DEL BARÇA EN QUARTS DE FINAL

Demà se celebra els sorteig dels quarts de final de la Lliga de Campions a la localitat suïssa de Nyon. De més a menys perillós, segons la meva opinió, els adversaris del FC Barcelona poden ser els següents:

Bayern Munic

Entrenador: Pep Guardiola.
Estrella: Lewandowski.
El millor: l’excel•lent estat de formar de Müller i Lewandowski.
El pitjor: l’entorn enrarit del Bayern arran de l’anunci de la marxa de Guardiola al final d’aquesta temporada.

Real Madrid

Entrenador: Zinedine Zidane.
Estrella: Ronaldo.
El millor: la Lliga de Campions és l’únic títol que, per lògica, pot guanyar el conjunt madridista aquesta campanya.
El pitjor: Zidane no ha millorat massa la situació que va deixar Rafa Benítez.

Atlético Madrid

Entrenador: Diego Simeone.
Estrella: Griezmann.
El millor: la defensa blanc-i-vermella és de les poques al món que pot aturar, almenys parcialment, el trident blaugrana.
El pitjor: els problemes ofensius que té el bloc de Simeone.

París Saint – Germain

Entrenador: Laurent Blanc.
Estrella: Ibrahimovic.
El millor: l’eufòria i la tranquil•litat després de conquistar la Ligue 1.
El pitjor: els darrers tres anys no ha pogut superar els quarts de final de la competició i els dos últims davant el Barça.

Manchester City

Entrenador: Manuel Pellegrini.
Estrella: Agüero.
El millor: compta amb individualitats per guanyar qualsevol equip del món.
El pitjor: una campanya molt irregular, fet que l’anunci de l’arribada de Guardiola a Al Etihad ha pogut agreujar.

VFL Wolfsburg

Entrenador: Dieter Hecking.
Estrella: Draxler.
El millor: podria ser el tapat de la competició, com el Borussia Dortmund fa tres anys.
El pitjor: l’escàndol de Volkswagen, que té la seu a la ciutat i és el patrocinador del club, ha pogut afectar l’entitat germànica.

Benfica SL

Entrenador: Rui Vitória.
Estrella: Jonas Gonçalves.
El millor: el club de Lisboa porta tres temporades molt regulars.
El pitjor: crec que compta amb la plantilla més modesta dels vuit blocs que han arribat als quarts de final.

A la foto, una imatge de l’enfrontament entre Barça i Bayern en la ronda semifinal del torneig de l’any passat, concretament quan Messi fa el segon gol barcelonista en el matx d’anada al Camp Nou.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: PARÍS SAINT – GERMAIN

L’any 2012, el París Saint – Germain (PSG) només tenia al seu palmarès dos campionats de Lliga; ara, després de quatre títols consecutius, el club de la capital francesa ja compta amb sis triomfs, només a quatre del rècord del Saint - Etienne, que continua liderant l’historial de la competició amb 10 Lligues, les mateixes que tindria l’Olympique de Marsella si no hagués perdut als despatxos la de la campanya 1992 / 1993.

A diferència de l’exercici passat, en què el PSG va realitzar una primera volta de la Ligue 1 força irregular i va cedir el liderat al Marsella, primer, i l’Olympique de Lió, més tard, als quals va acabar superant arran d’una segona part de la competició extraordinària, aquesta temporada el bloc de Laurent Blanc s’ha passejat plàcidament pel torneig, fins el punt que ha guanyat matemàticament el títol quan encara resten vuit jornades per a la seva finalització.

Ara, amb el títol local ja aconseguit, el gran objectiu del campió francès, a curt termini, és superar els quarts de final de la Lliga de Campions, ronda en la qual s’ha quedat encallat els tres últims anys, mentre que, a llarg termini, si és capaç de classificar-se per a les semifinals, convertir-se en la segona entitat francesa, després del Marsella, en conquistar el principal torneig continental de clubs.

El gran mèrit de Blanc ha estat aconseguir fer un equip compacte i equilibrat malgrat el munt d’estrelles amb què compta el PSG, doncs ha pogut reunir a la perfecció grans individualitats com Moura, Cavani, Di María - l’exmadridista ha realitzat un sensacional exercici - o Ibrahimovic (foto), que ha comentat que aquesta és l’última campanya que forma part de la plantilla del PSG, amb homes d’equip com el capità Silva, David Luiz, Motta, Verratti i Matuidi. Altres jugadors destacats del campió gal han estat el porter Trapp, que ha desbancat Sirigu de la titularitat; Van de Wiel, Marquinhos, Kurzawa, el veterà Maxwell, Rabiot o Pastore. 

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: JAIRZINHO VENTURA FILHO

País: Brasil.

Any de naixement: 1944.

Lloc de naixement: Rio de Janeiro.
Demarcació: davanter.
Clubs: Botafogo FR, Olympique Marsella, Kaizer Chiefs, Cruzeiro EC, Portuguesa FC, EC Noroeste, Fast Club, Club Jorge Wilstermann, de nou Botafogo i Club Nueve de Octubre.
Mundials disputats: Mèxic 1970 i Alemanya 1974.
Títols individuals: 1 Trofeu de millor futbolista sud-americà.
Títols de clubs: 1 Campionat Carioca, 1 Copa brasilera i 1 Copa Libertadores.
Títols de seleccions: 1 Mundial.

El millor: marcar en tots els partits del Mundial de 1970

Jairzinho, que va formar una històrica davantera amb Gérson Oliveira, Tostao Gonçalves, Pelé Arantes i Roberto Rivelino, va marcar en la totalitat d’encontres que Brasil va disputar al Mundial organitzat per Mèxic el 1968, en què la Canarinha es va convertir en tricampiona. Es tracta de l’únic futbolista que ha aconseguit aquesta fita, malgrat que Gerd Müller va ser el màxim golejador del certamen.

El pitjor: a l’ombra del gran Pelé

Malgrat que ha estat un dels millors davanters de tots el temps i que va ser, en línies generals, un dels principals jugadors de la seva generació, com també va succeir amb Carlos Alberto Torres, Wilson Piazza i els ja significats Gérson, Tostao i Rivelino, Jairzinho, inevitablement, va romandre a l’ombra del brillant, genial i extraordinari o Rei Pelé, un dels més grans futbolistes de la història. 

GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: JOSÉ ÁNGEL IRÍBAR

Comunitat: Euskadi.

Any de naixement: 1943.

Lloc de naixement: Zarautz.
Demarcació: porter.
Clubs: Athletic Club Bilbao.
Eurocopes disputades: Espanya 1964.
Mundials disputats: Anglaterra 1966.
Títols individuals: 1 Trofeu Ricardo Zamora.
Títols de clubs: 2 Copes.
Títols de seleccions: 1 Eurocopa.

El millor: una trajectòria molt regular

La carrera del mític porter basc va transcórrer durant bona part de les dècades dels anys 60 i 70, sempre defensant la porteria de l’Athletic Club de Bilbao, en una trajectòria en què va destacar pel carisma, la seguretat, el lideratge, la sobrietat i, molt especialment, la regularitat, facetes les quals també va mostrar amb la selecció espanyola, amb la qual va guanyar l’Eurocopa de 1964.

El pitjor: els pocs títols aconseguits

A l’arquer de la localitat guipuscoana de Zarautz no li va tocar viure una etapa massa extraordinària amb l’Athletic Club, que durant la seva època no va aconseguir mai el títol de Lliga ni tampoc realitzar actuacions massa estables en competicions internacionals. Tanmateix, Iríbar va assolir amb el club biscaí dues edicions de la Copa en un període en què l’entitat basca en liderava el palmarès. 

A EIBAR NO TENEN RAÓ

La SD Eibar és una institució que em cau força bé i que particularment admiro, doncs es tracta d’una entitat que està realitzant un treball excel•lent les darreres temporades, en què, malgrat la gran modèstia econòmica del club, les ha disputat en la màxima categoria.

La campanya passada, la del debut de l’equip basc a primera divisió, l’Eibar va realitzar una primera volta del campionat de Lliga espectacular, superant els grans d’Euskadi Athletic Club i Real Sociedad, però el bloc que dirigia Gaizka Garitano es va enfonsar vertiginosament en la segona part del torneig, fins el punt d’arribar a l’últim xoc de la competició en zona de descens.

La darrera jornada de Lliga, però, era aparentment molt favorable al conjunt guipuscoà, ja que rebia a Ipurúa el cuer i ja descendit Còrdova, mentre el seu rival per aconseguir la permanència, el Deportivo de la Coruña, visitava el campió FC Barcelona al Camp Nou. Tot transcorria perfectament per als interessos de l’Eibar, doncs mentre els bascs superaven sense problemes el seu partit, el Barça també ho feia en el seu, però un desesperat Depor va acabar igualant l’encontre als últims minuts.

Després de produir-se el descens a segona divisió, des d’Eibar es va criticar molt l’actitud del Barça, del qual es va dir que va jugar excessivament relaxat els darrers instants del matx contra l’equip gallec, fet que no es va oblidar malgrat que la sanció federativa a l’Elx, que va motivar que l’entitat il•licitana descendís de categoria, tornés el club guipuscoà a primera divisió.

El passat diumenge, el Barça va visitar Ipurúa després d’una setmana molt tensa i problemàtica i el grup de Luis Enrique Martínez va ser molt mal rebut a l’estadi, encara que per fortuna, possiblement per la clara victòria del líder (0-4), no es van haver de lamentar incidents greus o desagradables.

Personalment, crec que l’Eibar no té cap raó. El bloc de Garitano va portar a terme una segona volta horrorosa (aquesta temporada tampoc està sent massa afortunada amb José Luis Mendilíbar) i no podia esperar que altres clubs fessin la feina que la societat basca no havia sabut realitzar abans. Tothom que fa molt de temps que segueix el món del futbol, o qualsevol altre esport, sap que no dependre d’un mateix en el moment decisiu és molt desaconsellable i perillós.

A la foto, una seqüència del partit Eibar – Barça del passat diumenge.

GRANS FUTBOLISTES CATALANS DE LA HISTÒRIA: JOAQUIM RIFÉ

Comarca: Barcelonès.

Any de naixement: 1942.

Lloc de naixement: Barcelona.
Demarcació: Defensa.
Clubs: Racing Santander (cedit), Nàstic Tarragona (cedit) i FC Barcelona.
Títols de clubs: 1 Lliga, 2 Copes i 1 Copa de Fires.

El millor: la seva reconversió en lateral dret

Rifé, un home molt ràpid i força hàbil, va començar la seva carrera professional com a extrem dret, però va ser posteriorment reciclat com a lateral per la mateixa banda, on va aconseguir el seu millor rendiment. El jugador català va ser durant varis anys capità del Barça i va coincidir amb futbolistes emblemàtics del club com Marcial Pina, Juan Manuel Asensi, Carles Rexach o Johan Cruyff.

El pitjor: una època força negativa del Barça

A Rifé, com altres jugadors històrics de l’entitat catalana, com van ser els casos de Salvador Sadurní, Antoni Torres, Josep Maria Fusté i José Antonio Zaldua, li va tocar viure una de les èpoques més tristes del Barcelona, en un període en què guanyar el campionat de Lliga era un fet molt aïllat, motiu pel qual el lateral barceloní només en va conquistar un, l’històric de la temporada 1973 / 1974.

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA EUROPA: SEVILLA FC 2015

Entrenador: Unai Emery (foto).

Estrella: Carlos Bacca.

Altres jugadors bàsics: Aleix Vidal, Vitolo Machín i Éver Banega.
Equips amb qui s’enfronta: Feyenoord Rotterdam, HNK Rijeka, Standard Lieja, Borussia Mönchenglabdach, Vila-real CF, Zenit Sant Petersburg, Fiorentina AC i Dnipro Dnipopetrovsk.

El millor: rei del torneig

El Sevilla, que mai en la seva història havia conquistat un títol internacional ni tampoc havia realitzat actuacions massa significatives a nivell continental, ha guanyat en 10 anys quatre vegades la Lliga Europa, les dues primeres encara amb la denominació de Copa de la UEFA, a més d’una Supercopa d’Europa. L’equip sevillà és el líder en solitari del palmarès de la competició.

El pitjor: la marxa de jugadors importants

Després de conquistar la Lliga Europa de l’any 2014, Ivan Rakitic, el seu capità i el jugador més destacat de l’equip d’Emery, va deixar el Sánchez Pizjuán per fitxar pel FC Barcelona. L’estiu passat, arran del nou títol, els homes que van abandonar Sevilla van ser el polivalent Vidal, que també va signar contracte amb la societat catalana, i el golejador Bacca, que va marxar al Milan. 

ELS CAMPIONS DE LA LLIGA DE CAMPIONS: FC BARCELONA 2015

Entrenador: Luis Enrique Martínez (foto).

Estrella: Leo Messi.

Altres jugadors bàsics: Andrés Iniesta, Neymar da Silva i Luis Suárez.
Equips amb qui s’enfronta: París Saint Germain, AFC Ajax, Apoel Nicòsia, Manchester City, de nou París Saint – Germain, Bayern Munic i Juventus FC.

El millor: el trident ofensiu

Es poden dir moltes coses positives del Barça pentacampió d’Europa, com la gestió al vestidor de Luis Enrique o el fet que el conjunt català superés els guanyadors de les lligues d’Anglaterra, França, Alemanya i Itàlia, però penso que el millor de l’equip blaugrana era el trident d’atac format per l’argentí Messi, l’uruguaià Suárez i el brasiler Neymar, una de les més grans davanteres de la història.

El pitjor: la pèrdua de protagonisme del centre del camp

Els equips que van dirigir Johan Cruyff, Frank Rijkaard i Pep Guardiola, i que també es van proclamar campions continentals, dos cops en el cas de l’entrenador català, es van caracteritzar per la fortalesa del centre del camp, mentre que el bloc de Luis Enrique no va donar tanta importància a la línia medul•lar, fet ben constatat en el descens de protagonisme que va tenir Xavi Hernández. 

AQUELL AGREDOLÇ REAL MADRID DE LEO BEENHACKER



El passat diumenge, després de superar el Sevilla al Camp Nou en partit de Lliga, el FC Barcelona de Luis Enrique Martínez va igualar el rècord d’imbatibilitat en encontres oficials d’un club de l’estat espanyol, concretament 34 xocs, que ara comparteix amb el Real Madrid 1988 / 1989, corresponent a la Quinta del Buitre i entrenat pel tècnic holandès Leo Beenhacker.

Beenhacker, que ja havia tingut una experiència a Espanya amb el Saragossa, havia estat entrenador de l’Ajax, on va mantenir una tensa relació amb Johan Cruyff, que aleshores exercia una funció semblant a la de director tècnic a l’entitat d’Amsterdam, abans de fitxar pel Real Madrid l’any 1986. El conjunt blanc, de la mà del preparador canari Luis Molowny, acabava d’assolir la Lliga i la Copa de la UEFA, la segona consecutiva, i comptava amb un planter extraordinari, format per Paco Buyo, Miguel Chendo, Antonio Maceda, el veterà José Antonio Camacho, Rafael Gordillo, Ricardo Gallego, Jorge Valdano, Hugo Sánchez, Manolo Sanchís, Michel González, Rafa Martín Vázquez o Emilio Butragueño, els quatre últims pertanyents a la ja significada Quinta del Buitre.

Durant les seves primeres dues temporades al Santiago Bernabéu, l’entrenador neerlandès va conquistar amb una gran claredat i autoritat el campionat de Lliga, però no va poder assolir la Copa d’Europa, el gran somni del llavors president Ramón Mendoza, doncs el Bayern de Munic, l’any 1987, i el sorprenent PSV Eindhoven, l’any 1988, van eliminar el bloc madridista a les semifinals del principal torneig de clubs europeus.

Pel que respecta a la campanya del rècord, l’exercici 1988 / 1989, el Real Madrid de Beenhacker va realitzar un campionat de Lliga espectacular i impressionant, en una temporada que va coincidir amb la primera de Cruyff a la banqueta del Barça, que va quedar molt lluny dels blancs al torneig de la regularitat. L’equip madrileny només va perdre un matx en tota la competició, a Balaídos contra el Celta, però l’entrenador holandès va tornar a fallar a la Copa d’Europa.

El grup de Beenhacker va realitzar fins a les semifinals una competició europea excel•lent, doncs va eliminar el Nàpols de Diego Armando Maradona en setzens de final, el vigent campió Porto en vuitens de final i el Bayern de Munic, la bèstia negra històrica del madridisme, en quarts de final, però en la penúltima ronda va arribar el desastre: després d’un perillós empat a un al Bernabéu, en l’encontre d’anada, el conjunt madridista va ser derrotat i humiliat en el matx de tornada pel Milan d’Arrigo Sacchi a l’estadi de San Siro per un sever 5 a 0, amb gols del futur entrenador blanc Carlo Ancelotti, Marco van Basten, Ruud Gullit, Frank Rijkaard i Roberto Donadoni. L’esquadra italiana, que va conquistar aquella Copa d’Europa al Camp Nou de Barcelona, comptava amb altres grans futbolistes com Franco Baresi, Alessandro Costacurta o un joveníssim Paolo Maldini.

Malgrat les tres Lligues consecutives i al fet que l’any 1989 el Real Madrid va aconseguir el doblet, doncs també va guanyar la Copa del Rei (a la foto l’entrenador holandès amb el trofeu), la decepció de San Siro va ser tan gran que Mendoza va decidir que Beenhacker no continués a l’entitat madridista i va ser substituït pel gal•les John Toshack, procedent de la Real Sociedad. El tècnic neerlandès va tornar al Bernabéu mitjan la temporada 1991 / 1992, en una estranya decisió de Mendoza de cessar el serbi Radomir Antic quan el Real Madrid era líder, perdent Leo el títol de Lliga a l’Heliodoro Rodríguez de Tenerife en l’última jornada davant el Barça de... Cruyff.