ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: BENFICA SL

El Benfica, que acaba d’obtenir el seu 32è campionat de Lliga, és el club que més vegades ha conquistat, i amb certa diferència, el torneig, però el títol recentment aconseguit és tot just el segon que assoleix en l’última dècada, caracteritzada pel gran domini del Porto.

Quan el passat estiu el Porto va perdre dos jugadors tan importants com els argentins Lucho González i Lisandro López, traspassats respectivament a Marsella i Lió, ja s’entreveia que els dragons ho podien passar força malament aquesta temporada. El fet l’ha aprofitat perfectament el Benfica, que no ha tingut en els blanc-i-blaus els màxims rivals, ni tampoc els seus conciutadans del Sporting, sinó el sorprenent Braga, que ha obligat els granes a lluitar fins a la darrera jornada.

Ara la pregunta que es fan tots els afeccionats de l’estadi Da Luz és la següent: aquest títol de la Superlliga serà un èxit aïllat, tal com ho han estat els darrers campionats guanyats, o bé suposarà l’inici d’una etapa històrica del conjunt de Lisboa ? Aconseguir una continuïtat en el triomf i també tornar a ser un gran d’Europa (el Benfica ja fa 48 anys que va obtenir la seva segona i última Copa d’Europa) seran els grans objectius del club grana.

En l’equip dirigit per Jorge Jesús han destacat els portuguesos Quim i Nuno Gomes (foto), carismàtic capità de la plantilla, el brasiler Luisao, el paraguaià Cardozo, l’angolès Mantorras i els argentins Aimar, Di María i Saviola, que ha revifat després de la seva fosca etapa al Real Madrid.

CAMPIÓ DE LA LLIGA 2009/2010: FC BARCELONA

El FC Barcelona ha aconseguit el seu 20è títol de Lliga, el 10è conquistat en les darreres dues dècades, és a dir la meitat dels assolits en tota la història des de l’època del Dream Team de Johan Cruyff. Les fases per les qual ha passat l’equip de Pep Guardiola en el campionat recentment finalitzat han estat les següents.

Inici menys brillant, però molt efectiu

El conjunt català va tenir un començament de torneig extraordinari, en allò que es refereix estrictament als números, aconseguint guanyar els primers set partits del campionat i igualant el millor inici de l’entitat, el de la temporada 1997/1998 amb Louis van Gaal a la banqueta. Tanmateix, ja es comentava llavors que el joc de l’equip de Guardiola no era tan espectacular i brillant com el que el va caracteritzar la campanya anterior.

Moments de dubte

Tres empats consecutius fora de casa van sembrar els primers dubtes importants de la temporada, en un moment en què l’equip barcelonista també es va complicar el seu futur a la Champions League amb la sorprenent derrota al Camp Nou contra el Rubin Kazan. Els de Guardiola van igualar a Mestalla, en un partit en què Víctor Valdés va salvar un punt, i al Reyno de Navarra i San Mamés, en xocs on el Barça es va avançar en el marcador i semblava tenir la situació controlada.

Cinc punts

El Barça es va refer, tant pel que fa a la Lliga com a Europa, i va aconseguir una important ratxa de resultats, només amb la taca de l’empat al Camp Nou del Vila-real, l’únic conjunt que ha estat capaç de puntuar al feu barcelonista. Durant aquella època, el club català va vèncer el Real Madrid, va assolir a Abu Dhabi el seu primer Mundial de Clubs i se’n va anar cinc punts, en relació als blancs, al capdamunt de la classificació. No obstant, el grup blaugrana va ser eliminat pel Sevilla a la Copa del Rei, primer títol oficial que deixava de guanyar Guardiola.

Pèrdua del liderat

El Vicente Calderón, el camp que pitjor se li dóna a Guardiola, va suposar la primera i l’única derrota en Lliga del Barça. Posteriorment, el club només va empatar a l’estadi dels Jocs del Mediterrani contra l’Almeria, equip entrenat per Juanma Lillo, íntim amic del tècnic de Santpedor, i va cedir el liderat, encara que en igualtat de punts, al Real Madrid, que estava realitzant una segona volta espectacular.

El decisiu triomf al Santiago Bernabéu

El Real Madrid, que no havia perdut un sol punt al seu estadi i en tota la segona volta, i el Barça van arribar al matx del Bernabéu igualats al capdamunt de la classificació. Els catalans no van aconseguir repetir el festival de l’any 2009, en què van vèncer per 2 a 6, però, per primer cop en la història, van obtenir una segona victòria consecutiva al feu madridista, en un xoc en el qual van superar l’etern rival per 0 a 2 i en què van donar un pas de gegant cap al títol de Lliga.

Saber aguantar la pressió fins el final

Una de les virtuts que ha caracteritzat el grup de Guardiola és la de saber jugar sota pressió, precisament una de les coses que més li costen al Madrid actual. Des de l’encontre del Bernabéu, el Barça només ha cedit un empat, al camp de l’Espanyol, un altre club amb el qual l’entrenador de Santpedor acostuma a tenir problemes. El conjunt blaugrana va superar la terrible decepció que va suposar l’eliminació a les semifinals de la Champions, davant l’Inter, i va ser capaç d’assolir el triomf en estadis tan complicats com el Madrigal de Vila-real o el Sánchez Pizjuán de Sevilla. Amb una clara victòria contra el Valladolid al Camp Nou, en l’última jornada, el Barça es va fer amb la seva segona Lliga consecutiva.

Dades del campió

Entrenador: Josep Guardiola.
Estrella: Leo Messi (a la foto amb la pilota d’or guanyada el desembre passat).
Revelació: Pedro Rodríguez.
Altres jugadors bàsics: Víctor Valdés, Gerard Piqué i Xavi Hernández.
Onze tipus: Valdés, Alves, Piqué, Puyol, Abidal, Xavi, Busquets, Keita, Messi, Ibrahimovic i Iniesta.
Altres homes importants: Pinto, Márquez, Milito, Maxwell, Touré, Pedro i Bojan.

Dades generals del torneig

Campió: FC Barcelona.
Segon classificat: Real Madrid.
Altres llocs de Champions: València i Sevilla.
Equip revelació: Mallorca.
Millor futbolista: Leo Messi (Barça).
Futbolista revelació: Pedro Rodríguez (Barça).
Màxim anotador: Leo Messi (Barça).
Onze de la Lliga: Valdés (Barça), Puyol (Barça), Piqué (Barça), Nunes (Mallorca), Abidal (Barça), Navas (Sevilla), Xavi (Barça), Ronaldo (Madrid), Messi (Barça), Villa (València) i Higuaín (Madrid).

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: BAYERN MUNIC

Després de no ser capaç de classificar Holanda per al Mundial 2002 i de fracassar estrepitosament en la seva segona i curta experiència al FC Barcelona, feia la sensació que Louis van Gaal havia deixat enrere la seva millor època, quan va entrenar l’Ajax i, durant la seva primera etapa, el Barça. No obstant, l’any passat el veterà tècnic, quan li va donar la Lliga Holandesa a l’AZ Alkmaar, va demostrar que no estava, ni molt menys, acabat.

Tanmateix, els inicis de Van Gaal al Bayern no van ser gens fàcils: l’equip va iniciar molt malament la Bundesliga i va estar a punt de quedar eliminat en la fase de grups de la Champions League, fets que van fer plantejar-se al mítics Franz Beckenbauer, Karl – Heinz Rummenigge i Uli Höness una possible destitució del preparador holandès, que a més va tenir problemes amb futbolistes com Ribéry i Toni, traspassat al Roma en el mercat d’hivern.

No obstant, Van Gaal, que ja va salvar un moment molt complicat en la seva segona temporada al Camp Nou, va redreçar el rumb, va superar la primera fase de la Lliga de Campions, competició en la qual ha arribat a la gran final del Santiago Bernabéu, s’ha proclamat campió de la Bundesliga i ha assolit també la Pokal, la Copa Alemanya, obtenint per tant el doblet.

En els campions han destacat homes com Lahm, el capità Van Bommel, Schweinsteiger, Müller, autèntica revelació de l’equip, el croat Olic i sobretot l’exmadridista Robben (foto), que ha fet un torneig fantàstic. Pel contrari, Ribéry, amb diverses polèmiques i algunes lesions, no ha estat tan encertat com en l’anterior exercici. El conjunt bavarès ha tingut com a onze tipus el format per: Butt, Lahm, Van Buyten, Demichelis, Badstuber, Ribéry, Van Bommel, Schweinsteiger, Robben, Müller i Olic. Altres futbolistes importants de la plantilla han estat Rensing, Lell, Contento, Tymostxuck, Altintop, Pranjic, Mario Gómez i el veterà Klose, amb força problemes físics al llarg de la temporada.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: CHELSEA FC

La temporada 2006 / 2007, després de conquistar dues Premier League consecutives, el Chelsea, aleshores entrenat per José Mourinho, sortia com a gran favorit per obtenir un nou campionat, però els londinencs, que van iniciar una crisi que va desembocar en el cessament del tècnic portuguès a finals de l’any 2007, van cedir el trofeu a un renascut Manchester United, que a més enllaçaria el títol amb els assolits el 2008, any en el qual li va guanyar la final de la Champions League al conjunt d’Stamford Bridge, i el 2009.

Després de la destitució de Mourinho, el magnat rus Roman Abramòvitx, propietari del Chelsea des de l’any 2003, va optar pel desconegut entrenador israelià Avram Grant, que va portar per primer cop en la seva història als blues a la final de la Copa d’Europa, però els mals resultats posteriors van ocasionar el cessament i la seva substitució transitòria per Gus Hiddink, també seleccionador de Rússia. Una vegada l’holandès va deixar el càrrec, Abramòvitx va elegir com a nou preparador l’italià Carlo Ancelotti, que portava set temporades entrenant el Milan.

Amb Ancelotti a la banqueta, el Chelsea ha tingut les característiques habituals d’un bon equip italià: ofici, competivitat, mentalitat guanyadora, regularitat, equilibri en totes les línies, seguretat defensiva, centre del camp amb alternança de tècnica i força física i eficàcia a la davantera. Tanmateix, els londinencs també han comptat amb força espectacularitat, fet que ho proven els més de 100 gols que els campions han aconseguit en la Premier League. Els d’Stamford Bridge van començar molt forts el torneig, a diferència del Manchester United, que va iniciar la competició amb molta irregularitat, Arsenal o un trist Liverpool. No obstant, l’únic període de dubte dels d’Ancelotti el van saber aprofitar tant l’equip d’Alex Ferguson com el d’Arséne Wenger, però, en el moment de màxima pressió, el Chelsea va estar mentalment més fort que els seus rivals.

Tanmateix, l’obsessiu i llarg somni d’Abramòvitx, la Lliga de Campions, segueix sent una assignatura pendent i aquesta temporada els blues han estat eliminats en vuitens de final per l’Inter de... Mourinho. Ancelotti, que ha guanyat el trofeu dos cops amb el Milan, tindrà la pròxima campanya com a missió primordial la seva conquista.

En aquest Chelsea 2009 / 2010 han destacat especialment el capità Terry, malgrat els escàndols extraesportius, Essien, Lampard, probablement el millor futbolista en la història de l’entitat, l’exmadridista Anelka i Drogba (foto), que ha acabat com a màxim anotador del campionat. Ancelotti, que compta amb una llarga, equilibrada i extraordinària plantilla, jo crec que entre les cinc millors del continent europeu, ha utilitzat com a equip tipus el format per: Cech, Ivanovic, Álex, Terry, Ashley Cole, Essien, Ballack, Lampard, Malouda, Anelka i Drogba. Altres homes significatius del grup han estat Hilário, Ferreira, Bosingwa, Belletti, Carvalho, Mikel, Joe Cole, Kalou, Sturridge i el veterà Deco, que sembla a prop del seu final futbolístic.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: OLYMPIQUE MARSELLA

El títol de Lliga que acaba d’aconseguir l’Olympique de Marsella m’ha produït alegria i satisfacció degut a l’autèntica travessa pel desert que hagut de fer el conjunt mediterrani des de 1993.

Maig de 1993: el Marsella va obtenir a l’estadi Olímpic de Munic la primera Copa d’Europa, i fins el moment única, que ha conquistat un club francès, la qual era la primera Lliga de Campions de la història, arran de vèncer contra pronòstic el Milan, gràcies a un gol del central Basile Boli. No obstant, pocs dies més tard va tenir lloc un gravíssim escàndol, quan es va descobrir la compra d’un partit de la Lliga de França contra el Valencciennes. El Marsella va perdre el títol de Lliga d’aquell any, que n’era el cinquè consecutiu, va ser descendit a la segona divisió i va ser sancionat sense poder defensar el campionat continental i amb la impossibilitat de disputar la Supercopa d’Europa i la Copa Intercontinental.

Des de llavors fins a aquesta temporada, tal com s`ha comentat en el primer paràgraf d’aquest article, va començar un llarga, penosa i terrible travessa pel desert, en què l’entitat del sud-est de França no havia guanyat cap títol i s’havia caracteritzat per una gran irregularitat. Els èxits més importants van ser, sens dubte, arribar el 1999 i el 2004 a les finals de la Copa de la UEFA, les quals va perdre respectivament a Moscou davant el Parma i a Göteborg enfront el València.

Tot semblava indicar que l’actual campanya seria més o menys similar, però el primer títol aconseguit en 17 anys, la Copa de la Lliga contra el Girondins de Bordeus, va significar un important punt d’inflexió per a una esquadra que va agafar la confiança necessària i ha realitzat un final de Ligue 1 espectacular. En el campió gal, entrenat pel mític Didier Deschamps (foto), hi destaquen jugadors com Taiwo, Cheyrou, Lucho González, Brandao, Niang o els exmadridistes Heinze i Morientes, que no ha tingut un gran protagonisme.

FINAL DE LA CHAMPIONS LEAGUE (MADRID): BAYERN MUNIC – INTER MILÀ

Bayern Munic

Estadi: Allianz Arena.
President: Franz Beckenbauer.
Entrenador: Louis van Gaal.
Capità: Mark van Bommel.
Estrella: Arjen Robben.
Onze tipus: Butt, Lahm, Demichelis, Van Buyten, Contento, Van Bommel, Schweinsteiger, Robben, Müller, Ribéry i Olic.
Altres jugadors bàsics: Rensing, Lell, Badstuber, Tymostxuck, Altintop, Gómez i Klose.
Títols estatals: 22 Lligues, 15 Copes, 6 Copes de la Lliga i 3 Supercopes.
Títols internacionals: 4 Copes d’Europa, 1 Recopa, 1 Copa de la UEFA i 2 Copes Intercontinentals.
A favor: l’equilibri en totes les línies, l’experiència de Van Gaal i l’impressionant estat de forma de Robben.
En contra: la baixa per sanció de Ribéry, els continus problemes físics de Klose i les nombroses dificultats que ha tingut durant tota la Lliga de Campions.

Inter Milà

Estadi: San Siro – Giusseppe Meazza.
President: Massimo Moratti.
Entrenador: José Mourinho.
Capità: Javier Zanetti.
Estrella: Diego Milito.
Onze tipus: Júlio César, Maicon, Lúcio, Samuel, Zanetti, Motta, Cambiasso, Sneijder, Eto’o, Milito i Pandev.
Altres jugadors bàsics: Toldo, Materazzi, Córdoba, Chivu, Stankovic, Muntari i Balotelli.
Títols estatals: 18 Lligues, 6 Copes i 4 Supercopes.
Títols internacionals: 2 Copes d’Europa, 3 Copes de la UEFA i 2 Copes Intercontinentals.
A favor: José Mourinho, la seguretat defensiva i el trident Eto’o – Milito - Pandev.
En contra: 45 anys sense guanyar la Copa d’Europa, 38 anys sense jugar cap final i la impossibilitat d’usar la mateixa tàctica utilitzada en semifinals contra el Barça.

Percentatge del Bayern Mucic: 45 %.
Percentatge de l’Inter Milà: 55 %.

Dos històrics vinguts a menys al darrers anys, pel que fa al pla internacional, disputaran a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid una final inèdita en la història de la Copa d’Europa, malgrat que entre les dues esquadres sumen 6 trofeus, quatre els bavaresos i dos els llombards. Serà un duel entre dos entrenadors, Louis van Gaal i José Mourinho, que van treballar junts fa uns anys al FC Barcelona (foto).

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: COREA DEL NORD

Dades generals

Continent: Àsia.
Tipus de govern: república comunista.
President de la comissió: Kim Jong – Il.
President de l’assemblea: Kim Yong – Nam.
Capital: Pyongyang.
Altres ciutats importants: Hamhung, Chongjin i Nampo.
Idioma: coreà.
Moneda: won nord-coreà.
Fronterer amb: Corea del Sud i Xina.

Dades esportives

Seleccionador: Kim Jomg – Hun.
Uniforme: samarreta i pantalons vermells.
Títols: 1 AFC challenge cup.
Estrella: Hong Yong – Jo (FC Rostov).
Millor futbolista de la història: Park Seung – Zin.

A favor: el record de 1966

Fins el moment, la selecció de Corea del Nord només ha jugat una fase final mundialista, ara fa 44 anys a Anglaterra. Llavors, l’equip de l’opac, hermètic i fosc estat comunista asiàtic va sorprendre gratament i va ser capaç de superar la fase de grups arran d’eliminar l’ashores bicampiona Itàlia, fet que va motivar un fort escàndol en el país mediterrani.

En contra: una total incògnita

Des d’aquell llunyà any 1966, poc es coneix de l’evolució de l’equip nord-coreà, doncs, pel que fa al gran públic europeu, la selecció asiàtica va obrir un llarg parèntesi de més de quatre dècades. De l’actual conjunt, dirigit per Kim Jomg – Hun, a penes es coneix res i el seu rendiment al Mundial de Sud-àfrica és una gran incògnita, encara que rarament donaran de nou la sorpresa.

FINAL DE LA COPA DEL REI (BARCELONA): ATLÉTICO MADRID – SEVILLA FC

Atlético Madrid

Estadi: Vicente Calderón.
President: Antonio Cerezo.
Entrenador: Quique Sánchez Flores.
Capità: Antonio López.
Estrella: Diego Forlán.
Onze tipus: De Gea, Ujfalusi, Perea, Álvaro Domínguez, Antonio López, Reyes, Raúl García, Assunçao, Simao, Agüero i Forlán.
Altres jugadors bàsics: Asenjo, Valera, Juanito, Pablo, Pernía, Camacho i Jurado.
Títols estatals: 9 Lligues, 9 Copes i 1 Supercopa.
Títols internacionals: 1 Recopa, 1 Europe League, 1 Copa Intertoto i 1 Copa Intercontinental.
A Favor: la davantera formada per Agüero i Forlán, més descans que el rival i un equip que ha guanyat confiança i auto-estima arran d’obtenir l’Europa League.
En contra: un conjunt imprevisible, les llacunes defensives i una dècada sense jugar una final de la Copa del Rei.

Sevilla FC

Estadi: Sánchez Pizjuán.
President: José María del Nido.
Entrenador: Antonio Álvarez.
Capità: Andrés Palop.
Estrella: Luis Fabiano.

Onze tipus: Palop, Konko, Schillaci, Escudé, Navarro, Navas, Zokora, Renato, Adriano, Kanouté i Luis Fabiano.
Altres jugadors bàsics: Varas, Fazio, Dragutinovic, Duscher, Romaric, Capel i Negredo.
Títols estatals: 1 Lliga, 4 Copes i 1 Supercopa.
Títols internacionals: 2 Copes de la UEFA i 1 Supercopa.
A favor: l’eufòria per la classificació in extremis per a la Champions League, un club que està passant per la millor època de la seva història i la qualitat d’homes com Navas, Kanouté o Luis Fabiano.
En contra: el cansament físic i mental, una temporada molt irregular i els problemes físics de Luis Fabiano.

Percentatge de l’Atlético Madrid: 45 %.
Percentatge del Sevilla FC: 55 %.

Per tercer cop en els seus 53 anys d’història, l’estadi Camp Nou de Barcelona acollirà una final de la Copa del Rei, la qual disputaran el Sevilla, que el passat dissabte va aconseguir, en el darrer moment, accedir a la prèvia de la Lliga de Campions, i l’Atlético Madrid, que dimecres es va fer amb l’Europa League, el primer títol oficial que els blanc-i-vermells guanyen des de 1996.

CAMPIONAT DE LLIGA: ÚLTIMA JORNADA

FC Barcelona

Estadi: Camp Nou.
President: Joan Laporta.
Entrenador: Josep Guardiola.
Capità: Carles Puyol.
Estrella: Leo Messi.
Onze tipus: Valdés, Alves, Piqué, Puyol, Abidal, Xavi, Busquets, Keita, Messi, Ibrahimovic i Iniesta.
Altres jugadors bàsics: Pinto, Milito, Maxwell, Touré, Pedro, Henry i Bojan.
Títols estatals: 19 Lligues, 25 Copes, 2 Copes de la Lliga i 8 Supercopes.
Títols internacionals: 3 Copes d’Europa, 4 Recopes, 3 Copes de Fires, 3 Supercopes, 2 Copes Llatines i 1 Mundial de Clubs.
A Favor: dependre d’ell mateix, saber jugar contra pressió i la qualitat de Leo Messi.
En contra: poder tenir un excés de confiança, el tradicional entorn barcelonista i la baixa per sanció de Xavi Hernández.

Real Madrid

Estadi: Santiago Bernabéu.
President: Florentino Pérez.
Entrenador: Manuel Pellegrini.
Capità: Raúl González.
Estrella: Cristiano Ronaldo.
Onze tipus: Casillas, Arbeloa, Ramos, Albiol, Marcelo, Lass, Alonso, Granero, Ronaldo, Van der Vaart i Higüaín.
Altres jugadors bàsics: Dudek, Garay, Gago, Guti, Kaká, Raúl i Benzema.
Títols estatals: 31 Lligues, 17 Copes, 1 Copa de la Lliga i 8 Supercopes.
Títols internacionals: 9 Copes d’Europa, 2 Copes de la UEFA, 1 Supercopa, 2 Copes Llatines i 3 Copes Intercontinentals.
A Favor: l’eficàcia a la davantera, una segona volta en què només ha perdut tres punts i les individualitats, amb Cristiano Ronaldo al capdavant.
En contra: haver d’esperar l’error aliè, fallar en moments importants i un bloc que es troba per sota de les individualitats.

FC Barcelona i Real Madrid arriben a l’última jornada de Lliga, la més espectacular de la història quant a puntuació dels dos clubs, amb un punt d’avantatge favorable als catalans, que reben el Valladolid al Camp Nou, mentre els blancs visiten la Rosaleda per enfrontar-se al Màlaga. Si els blaugrana vencen el seu partit, aconseguiran el 20è títol de Lliga sense dependre del resultat del conjunt blanc.

Percentatge del FC Barcelona: 80 %.
Percentatge del Real Madrid: 20 %.

FINAL DE L’EUROPE LEAGUE (HAMBURG): ATLÉTICO MADRID – FULHAM FC

Atlético Madrid

Estadi: Vicente Calderón.
President: Antonio Cerezo.
Entrenador: Quique Sánchez Flores.
Capità: Antonio López.
Estrella: Diego Forlán (a la foto amb Sergio Kun Agüero).
Onze tipus: De Gea, Ujfalusi, Perea, Álvaro Domínguez, Antonio López, Reyes, Raúl García, Assunçao, Simao, Agüero i Forlán.
Altres jugadors bàsics: Asenjo, Valera, Juanito, Pablo, Pernía, Camacho i Jurado.
Títols estatals: 9 Lligues, 9 Copes i 1 Supercopa.
Títols internacionals: 1 Recopa, 1 Copa Intertoto i 1 Copa Intercontinental.
A Favor: el duo atacant format per Agüero i Forlán, les ales amb Reyes i Simao i un equip que ha anat de menys a més al llarg de la temporada.
En contra: una entitat molt estranya i irregular, la feblesa defensiva i 24 anys sense jugar una final europea.

Fulham FC

Estadi: Craven Cottage.
President: Mohamed Al – Fayed.
Entrenador: Roy Hodgson.
Capità: Danny Murphy.
Estrella: Damian Duff.
Onze tipus: Schwarzer, Pantsil, Hangeland, Hugues, Konchersky, Duff, Murphy, Etuhu, Davies, Zamora i Gera.
Altres jugadors bàsics: Zuberbühler, Kelly, Smalling, Riise, Dikgakoi, Greening i Newland.
Títols estatals: cap.
Títols internacionals: 1 Copa Intertoto.
A Favor: la il·lusió per jugar la primera final europea, l’experiència del tècnic Roy Hodgson i un club que està passant pel millor període de la seva història.
En contra: la inexperiència, manca de grans individualitats i la realització, aquesta temporada, d’una Premier League molt gris.

L'Atlético de Madrid, un històric molt vingut a menys els últims temps, i el Fulham, un club amb escassa tradició internacional, disputen a l’Hamburg Arena la final de la primera edició de la Lliga Europa, competició que substitueix la tradicional Copa de la UEFA. Els blanc-i-vermells, malgrat la seva clàssica irregularitat, surten com a favorits, bàsicament per la qualitat dels seus dos davanters, Agüero i Forlán.

Percentatge de l’Alético Madrid: 60 %.
Percentatge del Fulham FC: 40 %

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: HONDURES

Dades generals

Continent: Amèrica del Nord, Central i Carib.
Tipus de govern: república.
President: Porfirio Lobo.
Capital: Tegucigalpa.
Altres ciutats importants: San Pedro Lula, La Ceiba i El Progreso.
Idioma: castellà.
Moneda: lempira.
Fronterer amb: El Salvador, Guatemala i Nicaragua.

Dades esportives

Seleccionador: Reinaldo Rueda.
Uniforme: samarreta i pantalons blancs.
Títols: 2 copes UNCAF i 2 jocs d’Amèrica Central.
Estrella: David Suazo (FC Genoa).
Futbolista més internacional de la història: Amado Guevara.
Futbolista màxim anotador de la història: Carlos Pavón.
Millor seleccionador de la història: José de la Paz Herrera.
Millor futbolista de la història: Gilberto Yearwood.

A favor: il·lusió i optimisme

No hi ha dubte que aquestes paraules són adients si tenim en compte que els centre-americans només havien disputat una copa del món i aquella participació va tenir lloc fa ja 28 anys, en el campionat organitzat per Espanya. Hondures, amb Herrera de seleccionador i jugadors com Gilberto, Maynor Figueroa o Héctor Zelaya, va donar una bona imatge, malgrat no superar la primera fase.

En contra: modèstia, inexperiència i política

El combinat hondureny, que dirigeix Rueda, és un equip força modest, malgrat la presència del davanter del Genoa Suazo, i a més, com ja s’ha indicat, han passat pràcticament tres dècades de la seva única participació en un campionat mundial. S’ha de tenir també en compte que l’estat llatino-americà, amb un cop d'estat, va passar molts problemes polítics l’any 2009.

ARA TOTS ESTAN A FAVOR DE LOUIS VAN GAAL

El pròxim dia 22 de maig, a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid, es disputarà la final de la Champions League entre Bayern de Munic i Inter de Milà, dos clubs entrenats per dos homes amb passat blaugrana: Louis van Gaal i José Mourinho.

Tots coneixem els problemes que des de fa anys, des dels seus inicis com a tècnic del Chelsea, té Mourinho amb l’afecció del FC Barcelona, fet que motiva que els seguidors del club català, almenys la seva majoria, se situïn a favor del Bayern en la final que tant havien somniat jugar. Curiosament, sembla que les dificultats que hi van haver amb Van Gaal, en les seves dues etapes com a entrenador al Camp Nou, s’hagin oblidat.

L’entorn barcelonista ha estat injust amb moltes persones i ara recordo per exemple els xiulets que han hagut d’escoltar futbolistes com Carles Rexach, Lobo Carrasco, Winston Bogarde o, més recentment, Víctor Valdés. No obstant, penso que Van Gaal va ser el que més va rebre de tots ells.

És cert que el preparador holandès va cometre força errors: la seva rigidesa en els sistemes de l’equip, no donar més llibertat a cracks com Rivaldo, encara que el brasiler va oferir el seu millor futbol quan va actuar a la banda; els seus enfrontaments amb diversos periodistes, algunes rodes de premsa que van passar a la història, omplir el vestidor de jugadors holandesos, en detriment de prometedors futbolistes de la pedrera, o el seu gens dissimulat acostament al president Josep Lluís Núñez a la moció de censura de 1998.

Tanmateix, el tracte que va rebre Van Gaal, tant des d’alguns mitjans de comunicació com de part de l’afecció, potser massa induïda per aquells i també per un irrespirable entorn arran de la destitució de Johan Cruyff el 1996, va ser, sota el meu punt de vista, injust i lamentable. Encara recordo les protestes pel joc que oferia l’equip, que va guanyar, durant les seves primeres dues temporades al club, dues Lligues, una Copa del Rei i una Supercopa d’Europa (va assolir el primer doble Lliga / Copa des de 1959), i els comentaris sobre el fet que havia aconseguit “carregar-se” dos presidents: Núñez el 2000, després de 22 anys com a màxim mandatari de la institució, i Joan Gaspart el 2003.

Doncs ara, set anys més tard de la seva sortida definitiva de l’entitat, Van Gaal és la gran esperança d’alguns seguidors del Barça per no veure Mourinho, que també va ser víctima de cert escarni al Camp Nou en la seva època d’ajudant de Bobby Robson, alçant al Bernabéu la que seria la seva segona Copa d’Europa, sis anys després d’obtenir la primera amb el Porto a Gelserkirchen.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: TWENTE ENSCHEDE

Ens havíem acostumat durant molts anys, pel que fa al campionat de Lliga d’Holanda, al binomi format per l’Ajax d’Amsterdam i el PSV d’Eindhoven, que s’anaven alternant en la consecució del títol, només trencat de tant en tant per aïllades aparicions de l’altre històric del país, el Feyenoord de Rotterdam.

No obstant, aquesta tendència va començar a canviar l’any passat, quan l’AZ d’Alkmaar, aleshores entrenat per l’ara triomfador tècnic del Bayern de Munic, Louis van Gaal, va aconseguir proclamar-se campió. Llavors el Twente d’Enschede ja va realitzar un gran torneig, en el qual va ocupar la segona posició i va obtenir l’accés a la Lliga de Campions, encara que, en el passat mes d’agost, no va poder superar la prèvia.

El Twente acaba de conquistar la seva primera Lliga de la història (fins el moment els seus grans èxits eren haver guanyat un títol de la Copa d’Holanda i haver disputat el llunyà 1975 la final de la Copa de la UEFA, la qual va perdre davant el llavors potent Borussia de Mönchenglabdach). Els d’Enschede han superat un millorat Ajax, que torna a la Champions League, un decebedor PSV, un Feyenoord que no acaba de sortir del sotrac on es troba immers des de fa anys i un AZ que no va tenir sort amb l’aposta, a priori encertada, de Ronald Koeman per substituir Van Gaal.

La gran “estrella” del Twente no es troba sobre el terreny de joc, sinó a la banqueta: es tracta de l’entrenador britànic Steve McClaren (foto), l’home que va portar el modest Middlelsbrough a la final de la Copa de la UEFA de 1996, que va perdre contra el Sevilla, però que en canvi va fracassar rotundament amb la selecció anglesa, a la qual, malgrat comptar amb jugadors de gran qualitat, va ser incapaç de classificar per a l’Eurocopa de 2008. Entre els futbolistes del campió holandès hi destaquen el suís Blaise N’Kufo, capità de l’equip, i el danès Kenneth Pérez.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: NOVA ZELANDA

Dades generals

Continent: Oceania.
Tipus de govern: monarquia constitucional.
Reina: Isabel II.
Primer Ministre: John Key.
Capital: Wellington.
Altres ciutats importants: Auckland, Christchurch i Hamilton.
Idiomes: anglès i maorí.
Moneda: dòlar neozelandès.
Fronterer amb: cap altre estat.

Dades esportives

Seleccionador: Ricki Herbert.
Uniforme: samarreta i pantalons blancs.
Títols: 4 copes d’Oceania.
Estrella: Shane Smeltz (Gold Coast United).
Futbolista més internacional de la història: Ivan Vicelich.
Futbolista màxim anotador de la història: Vaughan Coveny.
Millor seleccionador de la història: John Adshead.
Millor futbolista de la història: Wynton Rufer.

A favor: res a perdre

Nova Zelanda estarà en el pròxim campionat mundial, molt probablement, perquè Austràlia, el seu gran adversari del continent d’Oceania, va decidir disputar la fase de classificació a la zona asiàtica. D’aquesta manera, els neozelandesos van aconseguir sense problemes guanyar en la seva confederació i més tard van superar, amb moltes dificultats, Qatar en la repesca.

En contra: gran inexperiència

La selecció de Nova Zelanda només ha jugat en tota la seva història una fase final mundialista i va ser en el llunyà campionat organitzat per Espanya el 1982, on va perdre els tres partits que va jugar. Gairebé tres dècades més tard, els d’Oceania tornen a un Mundial amb molt poques expectatives, doncs els seus jugadors són inexperts i a penes coneguts per al gran públic.