martes, 29 de abril de 2014

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: AFC AJAX




Des del gran Ajax del primer lustre de la dècada dels 70, quan l’equip liderat per Johan Cruyff va posar de moda el futbol total i va conquistar tres Copes d’Europa de forma consecutiva, l’entitat d’Amsterdam no transitava per una època tan regular, doncs la societat ajacied acaba de guanyar la seva quarta Eredivisie seguida.

Sense voler desmerèixer els futbolistes, sense cap mena de dubte el gran heroi d’aquest Ajax triomfant és el seu entrenador Frank de Boer, que fa uns quatre anys i mig va trobar-se un club enfonsat i seguidament li ha fet assolir un pòquer de títols de la Lliga holandesa. Em sorprèn bastant que De Boer no hagi encara fet al salt a un campionat més potent del continent europeu i, si bé no ha sortit en alguna quiniela com a possible substitut de Gerardo Martino al FC Barcelona, no observo ara per ara el seu retorn al Camp Nou.

Evidentment, però, hi ha una diferència molt clara entre aquest Ajax i el conjunt que va meravellar el món sencer entre 1970 i 1973, i aquesta és que actualment l’esquadra d’Amsterdam no brilla a Europa. Un any més, l’equip de De Boer no va ser capaç de superar la fase de grups de la Lliga de Campions, encara que és just recordar que els holandesos van batre el Barça a l’Amsterdam Arena i que van tenir contra les cordes el Milan fins a la darrera jornada. Més tard, l’equip va decebre amb força a la Lliga Europa.

En el planter ajacied hi han destacat el porter Vermeer (foto), el defensa finlandès Moisander, el capità De Jong, el sud-africà Serero i els danesos Poulsen, Andersen i Schöne. Pel que fa al català Bojan, temporada una mica irregular del davanter cedit pel Barça, que va patir una important lesió durant el tram inicial de temporada.

lunes, 28 de abril de 2014

TITO VILANOVA: MOLT MÉS QUE LA LLIGA DE 100 PUNTS




El passar divendres, després d’una llarga malaltia que el va obligar a abandonar les seves funcions com a entrenador del FC Barcelona, va morir Tito Vilanova.

El tècnic empordanès passarà a la història de la Institució catalana, i també del futbol en general, per haver assolit l’any passat l’anomenada Lliga dels 100 punts, la marca més alta en la història del club i de la competició, en aquest cas igualada al registre que el Real Madrid de José Mourinho va obtenir un any abans.

No obstant, la tasca de Vilanova al Camp Nou penso que va molt més enllà d’aquesta Lliga dels 100 punts i per exemple hem de recordar que el seu Barça va realitzar la temporada passada la millor primera volta de la història del torneig, quan només va cedir un empat en 19 jornades, el que va aconseguir el Real Madrid a l’estadi barcelonista, tenint en compte també el gran futbol que van portar a terme els seus jugadors durant els mesos de novembre i desembre de 2013, després d’un inicis una mica irregulars pel que respecta al joc.

Precisament el mes de desembre de 2013, Vilanova va tenir una de les seves recaigudes i va haver de marxar a Nova York a realitzar una exhaustiva recuperació. La seva partida a la gran urbs nord-americana va coincidir, més o menys, amb una fase no tan positiva del Barça, que no va impedir el títol pel que fa al campionat de Lliga, però si una clara eliminació quant a les semifinals de la Lliga de Campions contra el Bayern de Munic.

Tanmateix, per mi el gran llegat de Tito a l’entitat blaugrana va ser la seva tasca com a segon entrenador de Pep Guardiola, en l’inoblidable bloc que va conquistar 14 de 19 títols possibles. Sincerament penso que el pes de Vilanova en aquell magnífic conjunt va ser clau i no podem obviar aspectes com quan Guardiola no dubtava en asseure’s al seu costat per demanar-li consell o quan, en el període en què el tècnic de Bellcaire d’Empordà va haver d’absentar-se de la banqueta, durant el seu primer període de convalescència, el Pep ordenava una trucada al mòbil del seu principal ajudant.

Probablement, el preparador de Santpedor va trobar molt a faltar Tito en el matx d’anada de les semifinals de la Champions que el seu actual equip, el Bayern, va disputar la setmana passada contra el Real Madrid al Santiago Bernabéu. 

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: BENFICA SL




Ara fa quasi un any el Benfica ho va perdre absolutament tot en pocs dies: en primer lloc va ser superat en el descompte a l’estadi o Dragao pel Porto, fet que va atorgar el títol de la Superlliga a l’esquadra blanc-i-blava; en segon lloc, va caure a la final de la Taça davant el modest Vitória de Guimaraes, i finalment, en tercer lloc, va ser derrotat a la final de la Lliga Europa pel Chelsea, en un matx que es va decidir als últims instants.

Davant d’aquestes circumstàncies, molts equips s’haguessin enfonsat, però el conjunt de Lisboa sembla que en va sortir enfortit arran de tantes decepcions i està realitzant una campanya excel•lent, fins el punt que el grup que prepara Jorge Jesús ja ha guanyat la Superlliga, quan encara resten dues jornades per al final de la competició, i opta als títols de la Taça i la Lliga Europa, torneig en el qual s’enfronta en semifinals al potent Juventus.

Títol molt clar l’aconseguit pel club de da Luz, que ha deixat molt enrere el Porto, gran dominador del futbol portuguès les últimes dècades. L’entitat del nord del país fins i tot és superat actualment a la classificació pel ressorgit Sporting Clube, per la qual cosa els dragoes podrien quedar-se fora de la pròxima Lliga de Campions.

Jorge Jesús ha comptat amb una plantilla en què han destacat homes com el central brasiler Luisao, capità de l’equip; els seus compatriotes Siqueira, exjugador del Granada, i Lima; els argentins Gaitán, Garay i Salvio; l’espanyol Rodrigo, l’uruguaià Pereira, el paraguaià Cardozo (foto) o el serbi Sulejmani. 

jueves, 24 de abril de 2014

CAMPIÓ DE LA COPA DEL REI 2013 / 2014: REAL MADRID




Des de l’any 1994 fins el 2010, el Real Madrid no va guanyar cap Copa del Rei i només va jugar les finals de 2002 i 2004, quan va perdre respectivament contra el Deportivo, en la famosa jornada del “centenariazo”, i Saragossa. Fins i tot hi va haver un temps, quan l’equip blanc va ser eliminat pels conjunts de categories inferiors Alavés, Toledo, Real Unión i Alcorcón, que l’entitat madridista semblava desprestigiar aquesta històrica competició.

Penso que el canvi de mentalitat del Real Madrid cap a la Copa del Rei es va produir arrel del triplet Lliga / Copa / Champions conquistat pel Barça de Pep Guardiola l’any 2009. El club madridista, que compta potser amb el palmarès més espectacular del món, en el qual, per exemple s’hi troben nou Copes d’Europa, mai ha assolit la triple corona i aquest crec que és un dels objectius que vol aconseguir alguna vegada el president Florentino Pérez. Lògicament, per arribar a aquesta meta, és necessari guanyar la Copa.

Per tant, els darrers anys sembla que l’interès madridista per la Copa del Rei està experimentant una revifalla, si tenim en compte que en les últimes quatre temporades l’esquadra blanca ha aconseguit dos títols, el 2011 i en aquest 2014, i ha jugat una tercera final, quan el passat 2013 va caure contra l’Atlético de Madrid. Amb el títol assolit el passat dia 16, davant el FC Barcelona a Mestalla, el bloc que actualment dirigeix Carlo Ancelotti ha donat el primer pas cap a l’anhelat triplet, encara que resten els dos campionats més difícils: la Lliga, en què l’Atlético de Diego Simeone depèn d’ell mateix, i la Lliga de Campions, torneig en què s’està enfrontant en semifinals al Bayern de Munic de Pep Guardiola, potser el millor equip del món en l’actualitat.

Pel que respecta a Copa del Rei 2013 / 2014, excel•lent trajectòria del Madrid, si tenim en compte que en semifinals no va donar cap opció al millor Atlético dels últims temps, i com el grup blanc, semifinalista a la Champions League, mentre que en la final, com ja va succeir fa tres anys i al mateix escenari, l’estadi de Mestalla a València, va superar el Barça, en la fase decadent del millor cicle de la seva història. En el matx portat a terme a la capital valenciana, Di María va avançar el conjunt blanc, el jove Bartra va igualar per als catalans i, en els darrers minuts, Bale (foto) va donar el títol als madrilenys, convertint-se el gal•lès en el gran heroi de l’encontre. L’onze tipus d’Ancelotti ha estat el format per Casillas, Carvajal, Pepe, Ramos, Marcelo, Modric, Alonso, Di María, Bale, Benzema i Ronaldo. Aquest últim, però, com Marcelo, es va perdre la final per lesió. 

miércoles, 23 de abril de 2014

EUROPE LEAGUE: LES SEMIFINALS




- Sevilla FC – València CF

L’enfrontament entre andalusos i valencians assegura un representant de la Lliga espanyola a la final del torneig. Es tracta d’una eliminatòria molt equilibrada, doncs, d’una banda, l’equip d’Unai Emery està realitzant una segona part de la temporada extraordinària, mentre, d’altra banda, el conjunt que actualment entrena Juan Antonio Pizzi, s’ha marcat com a objectiu primordial guanyar aquesta competició.

Percentatge del Sevilla FC: 50%.
Percentatge del València CF: 50%.

- Benfica SL – Juventus FC

Pel que fa al club portuguès, que l’any passat va perdre la final d’aquest torneig, està realitzant una brillant temporada, doncs ha assolit ja el campionat de Lliga del seu país. Quant a l’esquadra italiana, ha compensat la seva sorprenent eliminació a la fase de grups de la Champions amb una bona actuació a la Lliga Europa, sense oblidar que està molt a prop del seu tercer Scudetto consecutiu.

Percentatge del Benfica SL: 45%.
Percentatge del Juventus FC: 55%.

A la foto, un partit entre Sevilla i València.

martes, 22 de abril de 2014

CHAMPIONS LEAGUE: LES SEMIFINALS (2)



Real Madrid – Bayern Munic

Dos clàssics del futbol europeu, els quals sumen 14 Copes d’Europa (9 els madrilenys i 5 els bavaresos) es troben de nou, com fa dos anys, en les semifinals de la Champions. La història és força favorable a l’entitat de Munic, que per exemple ara fa dues temporades va eliminar contra pronòstic l’equip blanc.

Si la història és troba de la part del Bayern, un altra estadística que té en contra el Real Madrid són els seus enfrontaments amb Pep Guardiola, doncs, quan aquest era l’entrenador del FC Barcelona, es va enfrontar 15 vegades al conjunt madridista (8 en Lliga, 3 en Copa del Rei, 2 en Supercopa d’Espanya i 2 en Lliga de Campions) amb 9 triomfs barcelonistes, 4 empats i només 2 victòries blanques, una d’elles a la pròrroga, a més de 34 gols aconseguits pel club blaugrana i tan sols 15 anotacions a favor del Madrid.

Pel que fa a l’actual eliminatòria, veig el Bayern, vigent campió de la competició, com a favorit amb certa claredat, doncs ja fa setmanes que ha conquistat la Bundesliga i es pot concentrar en la Champions. A més, penso que Guardiola és indiscutiblement el millor entrenador del món i la plantilla de l’entitat germànica és possiblement la de més qualitat del planeta, amb grans futbolistes com David Alaba, Philipp Lahm, Toni Kroos, Arjen Robben, Thomas Müller, Frank Ribéry o Mario Mandzukic. Potser els factors més favorables al bloc de Carlo Ancelotti, són l’experiència d’aquest al torneig continental, l’objectiu primordial del grup blanc per assolir la seva desena Copa d’Europa, que evidentment pot ser igualment un aspecte negatiu per la pressió que això comporta, o certa feblesa al centre de la defensa del Bayern, on Ronaldo, Bale, Di María o Benzema podrien fer-hi estralls.

Possibles alienacions:

Real Madrid (entrenador, Ancelotti): Casillas, Carvajal, Pepe, Ramos, Marcelo, Modric, Alonso, Di María, Bale, Benzema i Ronaldo.

Bayern Munic (entrenador, Guardiola): Neuer, Lahm, Boateng, Dante, Alaba, Schweinsteiger, Kroos, Robben, Müller, Ribéry i Mandzukic.

Percentatge del Real Madrid: 40%,
Percentatge del Bayern Munic: 60%.

A la foto, una instantània de les semifinals de fa dos anys.

lunes, 21 de abril de 2014

CHAMPIONS LEAGUE: LES SEMIFINALS (1)




Atlético Madrid – Chelsea FC

Un club que feia 40 anys que no disputava unes semifinals de la Copa d’Europa, l’Atlético de Madrid, i una entitat que n’ha jugat un munt la darrera dècada, el Chelsea, s’enfrontaran en la penúltima ronda de la Lliga de Campions.

El tècnic argentí Diego Simeone i el preparador portuguès José Mourinho són dos entrenadors amb moltes similituds entre sí, doncs es tracta de dos homes radicalment tàctics, amb una gran laboriositat, que atorguen una capital importància al sistema defensiu, perquè els seus clubs no es caracteritzen per un tipus de futbol atractiu i per la mentalitat guanyadora que imposen en les seves respectives esquadres.

A favor dels blanc-i-vermells es poden comentar fets com una temporada molt regular, doncs l’equip madrileny es líder de la Lliga espanyola; l’enorme confiança que tenen en aquests moments els seus jugadors o el nivell físic de la plantilla atlètica, mentre els anglesos compten amb factors positius com l’experiència, la competivitat habitual dels equips als quals dirigeix Mourinho o la gran campanya que estan realitzant futbolistes de caire ofensiu com Eden Hazard, Óscar Dos Santos o l’incombustible Samuel Eto’o.

Possibles alineacions:

Atlético Madrid (entrenador, Simeone): Courtois, Juanfran, Miranda, Godín, Filipe Luis, Turan, Gabi, Tiago, Koke, Raul García i Costa.

Chelsea (entrenador, Mourinho): Cech, Ivanovic, Cahill, Terry, Azpilicueta, David Luiz, Ramires, Hazard, Óscar, William i Eto’o.

Percentatge de l’Atlético: 45%.
Percentatge del Chelsea: 55%.

A la foto, Simeone i Mourinho.

martes, 15 de abril de 2014

FINAL DE LA COPA DEL REI (VALÈNCIA): FC BARCELONA – REAL MADRID




Quan el 2011, Barça i Madrid van disputar la final de la Copa del Rei, que el conjunt blanc es va endur a la pròrroga, feia 21 anys que els dos clàssics del futbol espanyol no jugaven la final del torneig. Aquest cop, però, només han hagut de passar tres anys perquè catalans i madrilenys s’enfrontin novament.

La final s’entreveu molt igualada, havent factors, d’una banda, que afavoreixen l’equip de Gerardo Martino, com la quasi segura baixa de Cristiano Ronaldo, la gran estrella blanca; el fet que el Madrid potser estigui massa pendent de l’eliminatòria davant el Bayern de Munic de semifinals de la Lliga de Campions, torneig en què el Barça ja es troba eliminat, o que l’equip barcelonista ha vençut en els dos clàssics que han tingut lloc aquesta temporada.

D’altra banda, hi ha fets que semblen atorgar als blancs el paper de favorits, com la crisi esportiva i institucional que viu l’entitat catalana, els problemes que té aquesta en defensa, amb la lesió de Gerard Piqué, els problemes eterns de Carles Puyol i les dificultats físiques de Marc Bartra, o el fet que el bloc de Carlo Ancelotti fa la sensació en aquests moments de ser un conjunt més equilibrat, fiable i competitiu.

Possibles alineacions:

FC Barcelona (entrenador, Martino): Pinto, Alves, Bartra, Mascherano, Alba, Xavi, Busquets, Iniesta, Alexis, Messi i Neymar.

Real Madrid (entrenador, Ancelotti): Casillas, Carvajal, Pepe, Ramos, Coentrao, Modric, Alonso, Illarramendi, Bale, Benzema i Di María.

Percentatge del FC Barcelona: 50%.
Percentatge del Real Madrid: 50%.

A la foto, una imatge de la final d’abril de 2011.

lunes, 14 de abril de 2014

COM HAURIA DE SER LA RENOVACIÓ DEL FC BARCELONA




La millor manera per afrontar la renovació del FC Barcelona, que s’hauria de portar a terme fins i tot en el supòsit que el club conquistés Lliga i Copa del Rei, seria fixar-nos en allò que va succeir l’estiu de 2008, quan Pep Guardiola es va fer càrrec de l’equip barcelonista.

En primer lloc, es va optar per un entrenador amb coneixement de la casa, caràcter de líder, gran personalitat, amant de la cultura de l’esforç i capacitat de motivar i il•lusionar uns futbolistes que es trobaven enfonsats i sense confiança.

En segon lloc, el president Joan Laporta, que acabava de salvar per molt poc una moció de censura i que havia observat com li dimitien un munt de directius, va centrar-se exclusivament en la gestió de l’entitat i va deixar els temes esportius al director tècnic Txiki Begiristáin i al nou entrenador.

En tercer lloc, Guardiola va decidir donar la baixa a tres jugadors emblemàtics: Ronaldinho, Deco i Samuel Eto’o, encara que aquest va continuar un any més. Els dos primers, portaven dues temporades presidides per la indisciplina i la manca de compromís, mentre el davanter camerunès es trobava gairebé sempre envoltat per la polèmica.

En quart lloc, el tècnic de Santpedor va donar els màxims galons a futbolistes fins llavors amb un paper secundari com Victor Valdés, Carles Puyol, Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Leo Messi.

Finalment, en cinquè lloc, es van realitzar, amb l’excepció de Dani Alves (Sevilla), fitxatges de perfil baix, com eren els casos d’un jove Gerard Piqué (Manchester United), Fernando Cáceres (Vila-real), Seydou Keita (Sevilla) i Alexander Hleb (Arsenal), dels quals només el lateral brasiler i el central català van ser normalment titulars. Mentrestant, van pujar del filial, que llavors havia ascendit a segona B, de la mà del mateix Guardiola, Sergio Busquets i, amb més intermitència, Pedro Rodríguez.

Per tant, comptant amb aquest precedent, que va suposar la base del millor Barça de la història, el pròxim estiu es podria fer el següent:

La directiva, en cas de continuar, hauria de deixar treballar en aspectes esportius al director tècnic, Andoni Zubizarreta, i el nou entrenador. Sense Sandro Rosell, l’home que de forma unilateral va decidir fitxar Gerardo Tata Martino com a substitut de Tito Vilanova, sembla una comesa menys complicada.

Fitxar un entrenador que conegui l’entorn del Camp Nou, que sigui capaç de liderar el nou projecte, que fomenti l’esforç, amb suficient personalitat per gestionar el vestidor del Camp Nou i que tingui capacitat per tornar la il•lusió i la motivació que han perdut els futbolistes, és a dir, característiques que precisament no han acompanyat aquesta temporada Martino. Els meus preferits, per aquest ordre, serien Ernesto Valverde, Òscar Garcia i Eusebio Sacristán. Els principals defectes serien, pel que fa a l’actual entrenador de l’Athletic Club, la seva poca experiència a la institució barcelonista, doncs només va romandre dos anys a l’entitat com a jugador; quant al tècnic sabadellenc, la seva nul•la trajectòria en el futbol d’elit, i pel que respecta al preparador del filial, potser certa manca de caràcter i lideratge. Altres homes a tenir en compte serien Luis Enrique Martínez i Jürgen Klopp, encara que l’asturià és segurament un tècnic massa dur i expeditiu, mentre que el preparador alemany s’hauria d’adaptar al Barça.

Si el nou entrenador, sigui quin sigui, decidís donar baixes polèmiques, i ara penso per exemple amb Alves, Piqué i Cesc Fàbregas, se li hauria de donar tot el suport.

Tenint en compte que Valdés i Puyol abandonen per decisió pròpia l’equip, penso que els altres capitans, Xavi, Iniesta i Messi, haurien de continuar sent els líders sobre el terreny de joc, doncs pel que fa als dos centrecampistes (amb Messi tinc més dubtes) crec que en cap moment han comès actes d’indisciplina o de manca de compromís, encara que potser necessiten noves dosis d’il•lusió i motivació, sense oblidar que no és necessari, sobretot pel que respecta a l’estrella argentina, que ho juguin absolutament tot. És possible que homes com Piqué, de seguir a l’entitat; Jordi Alba, Busquets o Pedro hagin de tenir ja un rol de lideratge, mentre Martín Montoya, Marc Bartra o Sergi Roberto, en cas de continuar al club, s’haurien de sentir més importants en l’equip.

Per finalitzar, no crec que sigui necessari fitxar cracks, doncs el Barça ja compta amb jugadors de la importància de Xavi, Iniesta, Messi o Neymar da Silva (foto), el qual hauria de ser un home fonamental en el següent projecte blaugrana. Senzillament haurien d’arribar futbolistes joves, amb il•lusió i amb ganes d’engrandir el seu palmarès, propiciant també el retorn dels cedits Rafinha Alcántara (Celta) i Gerard Deulofeu (Everton) i ascendint igualment dos o tres jugadors procedents del filial, que està realitzant una gran campanya a segona divisió A.

domingo, 13 de abril de 2014

10 PREGUNTES SOBRE EL FUTUR DEL FC BARCELONA




Poden afectar l’eliminació de la Champions i la derrota a l'última jornada de Lliga a la final de la Copa del Rei ?

Són competicions diferents i no haurien d’afectar. Tinc força confiança en la victòria blaugrana, doncs aquesta classe d’encontres els acostuma a guanyar l’equip que més necessitats té i en aquests moments sembla que el Barça en té més per obtenir aquest triomf que el Real Madrid, que si jugarà les semifinals de la Lliga de Campions.

Si la FIFA ho permet, què hauria de fitxar el Barça el pròxim estiu ?

Penso que el club hauria de contractar, com a mínim, dos porters, amb una clara distinció entre titular i suplent; un lateral alt, un defensa central fort i amb centímetres, un centrecampista físic i corpulent i seria bo trobar també un davanter centre nat que acceptés actuar un temps limitat.

Quines altres característiques haurien de tenir els nous fitxatges ?

Generalment haurien de ser futbolistes joves amb un palmarès encara modest, amb fam d’èxits i títols. Seria important també que tinguessin una mentalitat forta i sòlida per poder afrontar els reptes més difícils.

Quines baixes hauria d’atorgar el club ?

Jo donaria la baixa a Juan Manuel Pinto, Dani Alves, Adriano Corréia, Cesc Fàbregas, Jonathan Dos Santos i Cristian Tello, mentre mantindria en dubte la continuïtat de Martín Montoya, Javier Mascherano i Sergi Roberto. S’ha de tenir en compte que, per decisió pròpia, Víctor Valdés i Carles Puyol deixaran de ser jugadors barcelonistes el pròxim 30 de juny.

Haurien de tornar els cedits ?

En cas que és confirmés el càstig de la FIFA, tinc molt clar que haurien de tornar Rafinha Alcántara (Celta), Gerard Deulofeu (Everton) i fins i tot Bojan Krkic (Ajax). En el supòsit que la societat pogués realitzar fitxatges, jo apostaria pel retorn del mitja punta i l’extrem, que podria ocupar la plaça que pogués deixar vacant Tello. Igualment, tenint en compte la gran campanya que està fent el Barça B, estaria bé en confiar amb tres o quatre jugadors del filial.

És Andoni Zubizarreta l’home idoni per ocupar el càrrec de director tècnic ?

Penso que no, doncs des de què ocupa aquesta responsabilitat, concretament l’any 2010, ha estat incapaç, per exemple, de fitxar un defensa central, mentre que ens va vendre la contractació del migcampista camerunès Alex Song com un home que podia actuar en aquella demarcació, fet en què s’ha demostrat escassament adient.

Hauria de continuar Tata Martino ?

L’entrenador argentí ha demostrat amb claredat que no és el tècnic adequat per dirigir una entitat de les característiques del Barça. Sembla tenir un excés de respecte cap a les “vaques sagrades”, fa la sensació de no comptar amb una mentalitat positiva, és incapaç de reaccionar davant l’adversitat, el complicat entorn blaugrana el supera i ha pres al llarg de la temporada decisions bastant estranyes.

Qui hauria de ser el substitut de Martino ?

Tenint en compte que no podem pensar en utopies i, per tant, ara per ara, el retorn de Pep Guardiola és impossible, el meus preferits per asseure’s a la banqueta del Camp Nou són Ernesto Valverde, que està realitzant una excel•lent tasca a l’Athletic Club de Bilbao; Òscar Garcia, actualment preparador del Brighton anglès, i Eusebio Sacristán, que està portant a terme un brillant exercici amb el filial. Sigui quin sigui el nou entrenador barcelonista, aquest hauria de ser un líder, conèixer la casa, apostar per continuar amb la filosofia del club, almenys pel que fa a la base, i retornar la il•lusió i mentalitat guanyadora a uns jugadors aparentment desmotivats.

Hauria de convocar Josep Maria Bartomeu (foto) eleccions anticipades ?

L’any 2010, els socis de la institució catalana van votar la persona de Sandro Rosell. Arran de dimitir aquest del seu càrrec, crec que haurien d’haver eleccions anticipades, tenint també en compte les nombroses errades que ha tingut la junta directiva (enfrontament amb Johan Cruyff, manca de feeling amb Guardiola, baixa d’Éric Abidal, retorn dels violents al Camp Nou, foment de la desunió social, ressorgiment del victimisme, no renovació de la plantilla, escàs encert en el fitxatge de Martino, poc transparent contracte de Neymar da Silva o sanció de la FIFA).

S’hauria de canviar l’estil de joc ?

Rotundament no. No obstant, la rigidesa i la immobilitat tampoc són factors positius i, per tant, hi podrien haver petites modificacions i variants. Hem de tenir en compte que Guardiola, en la seva actual experiència al Bayern de Munic, està jugant amb assiduïtat amb un doble pivot, per exemple amb Philipp Lahm i Thiago Alcántara, o amb un davanter centre tradicional com Mario Mandzukic. 

viernes, 11 de abril de 2014

40 ANYS DE LA LLIGA 1973 / 1974: UN PETIT OASI ENMIG D’UN ENORME DESERT




El passat 7 d’abril es van complir quatre dècades de l’històric títol de la Lliga del FC Barcelona corresponent a la temporada 1973 / 1974, aconseguit a l’estadi del Molinón de Gijón quan encara restaven cinc jornades per finalitzar la competició. En aquest bloc he parlat ja vàries vegades del fitxatge de Johan Cruyff, la gran estrella d’aquell equip, o de l’inoblidable 0 a 5 al Santiago Bernabéu, per la qual cosa prefereixo exposar la llarguíssima travessa del desert que va haver de realitzar l’entitat catalana, que aquell any 1974 va trobar un petit oasi de calma.

El 24 de setembre de l’any 1957, dia de la festivitat de la Mercè, es va inaugurar el Camp Nou. El nou escenari es va convertir en un dels millors estadis del món, potser només superat pel mític Maracaná de Rio de Janeiro, però la instal•lació va suposar un important esforç econòmic per part de la directiva que presidia Lluís Miró Sans. Per aquest motiu, el seu successor, Enric Llaudet, es va veure obligat a traspassar Luis Suárez a l’Inter de Milà.

La marxa del centrecampista gallec, elegit millor futbolista europeu de 1960, unida a la dolorosa derrota a la final de la Copa d’Europa de 1961, a Berna contra el Benfica, i a la retirada de jugadors llegendaris com Antoni Ramallets i Laszlo Kubala, van motivar una de les pitjors crisis que es recorden en la història de la institució barcelonista, que va estar 14 anys sense guanyar el títol de Lliga.

Quan el Barça va conquistar el campionat 1973 / 1974, molts socis i afeccionats del club esperaven una continuïtat d’èxits, especialment perquè l’equip comptava amb Cruyff, l’indiscutible millor futbolista del món en aquell període. No obstant, el vertiginós descens en el rendiment de l’estrella holandesa va motivar una nova època presidida per la crisi.

El Barcelona va estar 11 anys més sense assolir l’anomenat torneig de la regularitat, el qual s’aconseguiria l’exercici 1984 / 1985, en una temporada que no feia presagiar res de bo perquè s’havia traspassat Diego Armando Maradona al Nàpols, a penes s’havia portat a terme cap fitxatge i el president Josep Lluís Núñez li havia donat el lloc d’entrenador al desconegut tècnic anglès Terry Venables. Tanmateix, amb un extraordinari Bernd Schuster, l’equip es va endur el títol amb molta claredat.

Tampoc aquell triomf va tenir continuïtat i el club hauria d’esperar al retorn de Cruyff, aquell cop com a entrenador, per aconseguir la llargament esperada regularitat. Mentrestant, la societat barcelonista va viure una de les crisis socials i esportives més importants de la seva història recent arrel de perdre de forma molt trista la final de la Copa d’Europa de 1986, a Sevilla davant l’Steaua de Bucarest, del greu enfrontament entre Núñez i Schuster, que acabaria fitxant pel Real Madrid, o del patètic Motí de l’Hesperia, quan la plantilla blaugrana va demanar la dimissió del president.

En resum, el club va aconseguir només dos campionats de Lliga entre 1961 i 1990, doncs Cruyff no obtindria el primer dels seus quatre títols consecutius fins l’any 1991. 

miércoles, 9 de abril de 2014

GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: RAÚL GONZÁLEZ




Comunitat: Madrid.
Any de naixement: 1977.
Lloc de naixement: Madrid.
Demarcació: davanter.
Clubs: Real Madrid, FC Schalke 04 i FC Al - Sadd.
Eurocopes disputades: Anglaterra 1996, Bélgica / Holanda 2000 i Portugal 2004.
Mundials disputats: França 1998, Corea del Sud / Japó 2002 i Alemanya 2006.
Títols de clubs: 5 Lligues espanyoles, 4 Supercopes d’Espanya, 3 Lligues de Campions, 1 Supercopa d’Europa i 2 Intercontinentals.

El millor: les 3 Champions

La millor època del davanter madridista va coincidir en el període que el Real Madrid, que havia guanyat el seu darrer trofeu l’any 1966, va obtenir 3 Copes d’Europa, ja anomenada Lliga de Campions, en només 5 anys. Penso sincerament que durant aquelles temporades, Raúl es va fer mereixedor d’assolir, com a mínim, una Pilota d’Or, però el guardó sempre se li va negar.

El pitjor: no ser partícip dels títols de la selecció espanyola

Si bé és cert que Raúl va conquistar un munt de títols amb el Real Madrid, entre ells 5 Lligues i 3 Champions, també és veritat que no va aconseguir-ne cap amb la selecció espanyola, malgrat haver estat en 3 Eurocopes i 3 Mundials. A més, arran de deixar de ser convocat, primer per Luis Aragonés i més tard per Vicente del Bosque, el combinat estatal va assolir 2 campionats europeus i un de mundial. 

martes, 8 de abril de 2014

HI HA UNA MÀ NEGRA ? DONCS AQUESTA PODRIA JUGAR A FAVOR DEL BARÇA




Malauradament, abans amb Sandro Rosell com a president i ara amb Josep Maria Bartomeu com a màxim mandatari del club, el victimisme ha tornat amb força al FC Barcelona, com ja va succeir durant les etapes d’Agustí Montal, Josep Lluís Núñez, pel que fa als seus primers anys, i Joan Gaspart, períodes en què per cert el Barça va guanyar pocs títols importants. Pel contrari, en les èpoques del mateix Núñez, pel que respecta a la segona meitat del seu llarg mandat, i Joan Laporta, fases que es van caracteritzar per no donar la culpa als “altres” dels mals de l’entitat, es van conquistar un munt de competicions.

Quan el més lògic hauria estat haver fet una mica d’autocrítica, les últimes directives barcelonistes estan donant la culpa de totes les calamitats que el club està patint (contracte de Neymar o sanció de la FIFA) a obscurs poders exteriors, simbolitzats en una mà negra, en algunes ocasions amb la insinuació que el Real Madrid de Florentino Pérez es troba darrere de totes les plagues que afecten el Barça. Per cert, el directiu que més s’està distingint en aquestes declaracions de caire victimista és el vicepresident Carles Vilarrubí (foto), de qui es diu que es podria presentar a les pròximes eleccions de la institució catalana, fet força inquietant.

Ignoro si hi ha o no una mà negra en els últims afers en què el Barça s’ha vist implicat i, d’existir, si aquesta té a veure alguna cosa amb Pérez i el Madrid, encara que en principi no m’agrada pensar en conspiracions exteriors. De totes formes, de tenir-hi lloc aquest tipus d’atacs, la societat blaugrana hauria de tenir mecanismes suficients, com ha succeït en altres èpoques del club, per neutralitzar-los.

Quan José Mourinho va arribar a la banqueta del Real Madrid l’estiu de l’any 2010, el Barça de Pep Guardiola havia assolit ja dues Lligues, una Copa del Rei, una Supercopa d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs. Llavors, alguns jugadors de la plantilla barcelonista, i recordo especialment Gerard Piqué i Xavi Hernández, van comentar que la presència del tècnic portuguès al Santiago Bernabéu suposava una motivació extraordinària per a ells i una raó per continuar units. Les posteriors declaracions de l’entrenador lusità, en referència als àrbitres o el calendari, i afers com l’assumpte del dopatge així ho van certificar.

Potser, doncs, al Barça actual li caldria de veritat l’existència d’una mà negra. Penso que ningú dubta que molts dels actuals jugadors blaugranes semblen desmotivats alhora de disputar partits poc atractius, com s’ha pogut evidenciar en els encontres d’Anoeta i Nuevo Zorrilla o en el matx del passat dissabte al Camp Nou contra el Betis. Per tant, en cas d’existir la famosa mà negra, crec que aquesta podria servir per motivar i unir els futbolistes, fet que es podria acabar convertint en un factor positiu per al club.

lunes, 7 de abril de 2014

LA SANCIÓ DE LA FIFA AL FC BARCELONA




En primer lloc, vull deixar ben clar que la tasca que, des de fa ja vàries dècades, està realitzat el FC Barcelona a la Masia em sembla excel•lent i només cal recordar el nom de futbolistes que han sorgit de la pedrera des de la dècada dels 80 fins els nostres dies: Ramon Maria Calderé, Juan Carlos Pérez Rojo, Paco Clos, Guillermo Amor, Albert Ferrer, Pep Guardiola, Sergi Barjuan, Xavi Hernández, Carles Puyol, Víctor Valdés, Andrés Iniesta, Leo Messi, Sergio Busquets, Pedro Rodríguez, Gerard Piqué o Cesc Fàbregas, encara que els dos últims van realitzar importants escales al Manchester United i l’Arsenal respectivament.

En segon lloc, la sanció de la FIFA a la institució catalana em sembla una barbaritat: penso que una multa econòmica hagués estat un càstig més just que deixar el Barça sense poder fer cap fitxatge fins a l’estiu de l’any 2015, encara que l’entitat barcelonista pot recórrer al comitè d’apel•lació de la mateixa federació internacional, que presideix el peculiar directiu suís Joseph Blatter (foto), i al Tribunal d’Arbitratge Esportiu de Lausana, que podria suspendre de forma cautelar la sanció.

Tanmateix, crec que el Barça ha comès greus errors en aquest procés: quan hi té lloc una llei, encara que aquesta pugui semblar injusta i absurda, s’ha de complir i és evident que la societat blaugrana no ho ha fet. Així mateix, no es pot demanar a cap organisme internacional que hi hagi una norma excepcional per al club barcelonista i una altra per a la resta d’entitats, pel fet que la institució que avui presideix Josep Maria Martorell estigui realitzant un treball admirable amb el futbol base. A més, penso que el Barça ha pensat, en un primer moment, que la FIFA miraria cap a una altra banda i, posteriorment, que aquesta es conformaria amb una sanció de tipus econòmic. Per tant, la sensació és que el club blaugrana ha jugat amb foc i s’ha acabat cremant.

Un altre problema que té ara el Barça és el seva escassa o nul•la influència en la FIFA, fet força important tenint en compte com funcionen, malauradament, aquest tipus d’organismes esportius de caire internacional, entre els quals es poden també incloure la UEFA i el COI.

domingo, 6 de abril de 2014

BARÇA: UN 2014 TERRIBLE




El contracte de Neymar. Un soci del FC Barcelona va presentar una denúncia contra la directiva del club pel complicat, controvertit i escassament transparent fitxatge del davanter brasiler, el qual es troba actualment en tràmit d’instrucció d’uns jutjats de Madrid.

La dimissió de Sandro Rosell. Arrel del cas Neymar, i malgrat haver comentat pocs dies abans que estaria encantat d’anar a declarar davant d’un jutge, Rosell va presentar una sorprenent dimissió i va ser substituït a la presidència de la institució barcelonista per Josep Maria Bartomeu (foto).

L’adéu de Carles Puyol. Fart de les lesions, el capità més emblemàtic de la història de l’entitat catalana va anunciar la seva marxa del club per al final de la present temporada.

La greu lesió de Víctor Valdés. El porter de Gavà, que ja havia anunciat la seva marxa del Barça, es va lesionar greument al Camp Nou en el partit de Lliga contra el Celta.

La sanció de la FIFA. Encara que la institució catalana pot recórrer el càstig o presentar un recurs al Tribunal d’Arbitratge Esportiu de Lausana, el cert és que, pel moment, la direcció tècnica no podrà realitzar fitxatges fins el 30 de juny de l’any 2015.

Malgrat tot, l’equip de Gerardo Martino, que ja ha assolit la Supercopa d’Espanya, encara opta als títols de Lliga, pel què torna a dependre d’ell mateix; de la Copa del rei, de la qual en jugarà la final contra el Real Madrid, i de la Lliga de Campions, torneig en què es troba disputant els quarts de final davant l’Atlético de Madrid.

jueves, 3 de abril de 2014

TORNAR AMB URGÈNCIA AL 4-3-3




Després d’empatar a un gol contra l’Atlético de Madrid al Camp Nou, en encontre d’anada dels quarts de final de la Champions League, el FC Barcelona té bastant complicat arribar a les semifinals del torneig per setè any consecutiu i vuitè cop els últims nou anys.

No obstant, l’equip de Gerardo Martino té encara força possibilitats d’accedir a la penúltima ronda de la Lliga de Campions, encara que per aconseguir-ho penso que seria necessari, obligat i urgent tornar al dibuix tàctic del 4-3-3.

En primer lloc, Cesc Fàbregas (foto), com ja acostuma a ser habitual en els moments decisius de la temporada, es troba en un estat de forma força baix i, com es va demostrar el passat dimarts en el matx contra l’Atlético, poc aporta actualment al seu club.

En segon lloc, el fet de jugar amb quatre teòrics centrecampistes (Sergio Busquets, Xavi Hernández, Cesc Fàbregas i Andrés Iniesta), obliga a allunyar del mig del camp el jugador manxec, en aquests moments amb Leo Messi el jugador del Barça més decisiu, i situa el brasiler Neymar da Silva a la banda dreta, on no es troba gens còmode i a penes és resolutiu en l’u contra u. 

miércoles, 2 de abril de 2014

GRANS FUTBOLISTES CATALANS DE LA HISTÒRIA: CARLES REXACH




Comarca: Barcelonès.
Any de naixement: 1947.
Lloc de naixement: Barcelona.
Demarcació: davanter.
Clubs: FC Barcelona.
Eurocopes disputades: cap.
Mundials disputats: Argentina 1978.
Títols de clubs: 1 Lliga, 3 Copes del Rei, 1 Recopa i 1 Copa de Fires.

El millor: una tècnica molt depurada

Rexach va ser un dels jugadors més tècnics del FC Barcelona durant les dècades dels 60 i 70, decenni en què més va brillar, i un consumat i esplèndid llançador de faltes. No obstant, li va tocar viure un període força negatiu de la història de l’entitat catalana, encara que per exemple va aconseguir guanyar la cèlebre Lliga 1973/1974 i la històrica primera Recopa del club, l’any 1979 a Basilea.

El pitjor: la sensació de poc esforç

L’extrem barcelonista tenia una manera de jugar que feia la sensació de no esforçar-se suficientment sobre el terreny de joc. Aquest fet va provocar que, si bé és veritat que comptava amb un munt d’admiradors al Camp Nou, tingués també un bon número de detractors a l’estadi barcelonista, fins el punt de passar a la història com un dels futbolistes més xiulats i protestats pels afeccionats.

martes, 1 de abril de 2014

TATA MARTINO: UN ALTRE ENTRENADOR MENYSTINGUT




Per començar aquest article, vull deixar clar que, per vàries raons, no considero Gerardo Martino el tècnic idoni per a un club tan complicat com és el FC Barcelona, encara que, amb un any d’experiència que ha sigut tot un “màster” futbolístic, potser si podria ser l’entrenador adient de cara al pròxim exercici.

Han estat força les coses que no m’han agradat del Tata aquesta temporada, com per exemple posar en pràctica variants tàctiques molt allunyades de l’anomenada filosofia Barça, fer de vegades unes rotacions estranyes, doncs aquestes eren realitzades, com a Anoeta, prèviament a una setmana poc densa d’enfrontaments, o la seva escassa capacitat de reacció davant xocs adversos, com el ja significat de Sant Sebastià o el del Nuevo Zorrilla de Valladolid.

No obstant, una cosa és no està d’acord amb la tasca d’un entrenador i una altra molt diferent és menystenir la seva qualitat, fet que ja els hi va succeir a altres dos entrenadors barcelonistes: Bobby Robson i Louis van Gaal, que com Martino, van ser molt criticats per l’entorn dominat, podríem dir, per les figures de Johan Cruyff i Joan Laporta.

L’anglès Robson va tenir la complicada missió de substituir l’any 1996 Cruyff, després de vuit anys d’aquest com a entrenador de l’entitat catalana, en què per exemple va guanyar quatre campionats de Lliga consecutius i la primera Copa d’Europa en la història de la societat barcelonista. El ja desaparegut tècnic britànic, que era a més amic personal del llavors president Josep Lluís Núñez, va haver de suportar un entorn molt polèmic i pràcticament irrespirable en l’única temporada en què va asseure’s a la banqueta del Camp Nou, doncs l’ambient estava molt tens des de què el constructor va decidir destituir l’entrenador holandès a finals de la temporada 1995/1996. A Robson no només se li va posar en dubte la seva capacitat per dirigir el Barça (anteriorment havia triomfat en clubs com Ipswich Town, amb qui va assolir la Copa de la UEFA; PSV Eindhoven, Sporting Clube i Porto i havia portat la selecció anglesa a les semifinals del Mundial de 1990), sinó que fins i tot es va insinuar que bevia massa alcohol. Malgrat tot, el preparador anglès va obtenir tres títols: Copa del Rei, Supercopa d’Espanya i Recopa.

Si la situació amb Robson va ser terrible, molt pitjor van anar les coses encara amb el seu successor, l’holandès Van Gaal. És cert que l’entrenador neerlandès, segurament mal aconsellat, va cometre greus errors com criticar de forma enèrgica la democràtica decisió de la plataforma opositora l’Elefant Blau, comandada per Laporta, de presentar una moció de censura contra Núñez o d’enfrontar-se sense complexos a una part de la premsa esportiva barcelonina. Tanmateix, el que va haver de suportar Van Gaal durant la seva primera etapa a la institució, concretament de tres anys (1997 – 2000), va ser alguns cops força humiliant. A pesar de comptar amb un entorn gairebé insuportable, va conquistar dues Lligues, una Copa del Rei i una Supercopa d’Europa, destacant el doblet Lliga / Copa de 1998, el primer de l’entitat des de 1959.

No obstant, s’ha de dir que aquests fets també s’han produït en sentit contrari i no podem oblidar que l’entorn nuñista al seu dia va menysprear una mica Frank Rijkaard, de qui es deia que no tenia prou caràcter per ser entrenador del Barça, o Pep Guardiola, que, durant els seus inicis al càrrec, va rebre el sobrenom de “becari”.