Espanya
va tenir durant la dècada dels 80 del segle XX dos grans especialistes en la
prova dels 1.500 metres llisos: el manxec José Luis González i el càntabre José
Manuel Abascal. El primer, un home molt ràpid, no va poder quasi mai rendir en
els grans esdeveniments, encara que va aconseguir al Mundial de Roma, l’any
1986, una medalla de plata, mentre el segon, molt més tàctic i regular, es va
fer per exemple amb la medalla de bronze als Jos Olímpics de Los Angeles, l’any
1984. El castellà Fermín Cacho en va ser el tercer gran especialista del quilòmetre
i mig estatal.
Malgrat
que l’atleta de Sòria era un dels grans aspirants a pujar al podi de Barcelona,
fins aleshores, Cacho no havia aconseguit encara un notable èxit en grans
campionats internacionals, és a dir, en Europeus, Mundials o Jocs Olímpics. Per
tant, es podia dir que no es tractava d’una de les medalles més clares de la
delegació espanyola a la Ciutat Comtal, com per exemple ho eren les de la
judoka Míriam Blasco, el nedador Martín López Zubero o el del ciclista de pista
Manuel Moreno.
Ja
durant les sèries eliminatòries, Cacho va demostrar trobar-se en un gran moment
de forma, però l’esportista sorià va sorprendre en la final de l’estadi Olímpic
de Montjuïc, en què va aconseguir una victòria clara, extraordinària i espectacular,
mitjançant un esprint final que va deixar clarament enrere el seus rivals,
entre els quals es trobava el gran favorit, l’algerià Nouredinne Morcelli, que
va acabar en sisena posició.
El
gran període de l’atleta castellà continuaria al Mundial d’Stuttgart de 1993,
on es va fer amb la plata; l’Europeu d’Hèlsinki de 1994, on es va proclamar
campió; les olimpíades d’Atlanta de 1996, segon per darrere de Morcelli; el
Mundial d’Atenes de 1997, de nou segon classificat, cursa en que un jove Reyes
Estévez va conquistar el bronze, i l’Europeu de Budapest de 1998, tercer en una
prova guanyada per l'aleta de Cornellà de Llobregat.
