El RCD Espanyol té varis motius per tenir almenys cert
optimisme: un bon entrenador com l’asturià Abelardo Fernández (foto), que va
deixar un bon record tant a l’Sporting de Gijón com al Deportivo Alavés;
jugadors amb experiència com Diego López, el capità Javi López, David López,
Dídac Vilà o Sergi Darder; una de les millors pedreres de l’estat espanyol, que
ha donat futbolistes com els mateixos David, Dídac i Darder, a més d’Adrià
Pedraza, Marc Roca o Óscar Melendo; un home decisiu com Raúl de Tomás o un
històric esperit de supervivència, amb salvacions quasi miraculoses amb Luis
Fernández o Miguel Ángel Lotina.
A més, aquesta aturada potser ha pogut venir bé a un
equip que, no ho oblidem, va començar la temporada durant el mes de juliol, amb
una de les prèvies de l’Europa League, i que, per tant, va acusar els mesos
posteriors un lògic cansament, i perquè va arribar un moment, poc abans de la
crisi del covid 19, en què la moral estava molt baixa i semblava no haver-hi
esma per aconseguir la permanència.
No obstant, l’Espanyol tornaria al campionat a sis
punts de la salvació, una bretxa remuntable si no fos perquè quasi en cap moment
de l’exercici, ni amb David Gallego ni tampoc amb Pablo Machín o el mateix
Abelardo, el grup blanc-i-blau va demostrar prou regularitat per escurçar
aquesta diferència.
S’ha de tenir també en compte que els adversaris
semblaven en un bon moment quan es va interrompre la Lliga, doncs tant Celta
com Leganés, amb els seus nous preparadors, respectivament els exespanyolistes Javier
Aguirre i Òscar Garcia, així com el Mallorca de Vicente Moreno, a diferència de
l’Espanyol, havien canviat de forma positiva la tendència.
