EL RETORN DE L’ESPANYOL A EUROPA

Avui dijous, el RCD Espanyol juga a Cornellà – el Prat el matx d’anada d’una de les fases prèvies contra el conjunt islandès de l’Starjman FC, en el que suposa el seu retorn a les competicions europees, concretament a l’Europa League, la continuació de l’antiga Copa de la UEFA, una competició que va deixar molt bons records a l’entitat catalana, però també importants decepcions.

Temporada 1987 – 1988. Després d’eliminar alguns dels millors equips europeus de l’època, com eren els casos del Borussia Mönchenglabdach, el Milan d’Arrigo Sacchi, l’Inter de Milà i el Bruges (també va superar el més modest Zbrojovska de Brno), l’Espanyol va caure en la final davant el Bayer Leverkusen, que en l’encontre de tornada, disputat a Alemanya, va igualar el 3 a 0 de Sarrià i va aconseguir el trofeu a la tanda de penals. L’esquadra blanc-i-blava era dirigida per Javier Clemente i comptava amb homes com N’kono, Golobart, Miguel Ángel, Soler, Lauridsen, Zúñiga, Orejuela, Valverde, Alonso i Losada.

Temporada 2006 – 2007. El conjunt català va superar Ajax, Zulte – Waregem, Sparta de Praga i Àustria de Viena a la fase de grups i, posteriorment, va eliminar Livorno, Maccabi Haifa, Benfica i Werder Bremen, per tornar, 19 anys més tard, a classificar-se per a la final del torneig, que va perdre, de nou a la tanda penals, contra el Sevilla a l’estadi Hampden Park de Glasgow. Aleshores, l’Espanyol era entrenat per l’actual tècnic del FC Barcelona, Ernesto Valverde, que havia format part de la plantilla de 1988 i que disposava de jugadors com Iraizoz, Zabaleta, el desaparegut Jarque, Moisés, De la Peña, Rufete, Luis García, Riera o Tamudo.

A la foto, la formació de l’Espanyol en la trista jornada de Leverkusen.

MARC CUCURELLA. I PER QUÈ NO ?

Ara fa un any, després que la directiva decidís no fitxar cap lateral esquerre per fer competència a Jordi Alba, Ernesto Valverde va haver d’elegir entre dos jugadors del filial, Juan Miranda i Marc Cucurella (foto), decantant-se pel defensa andalús, circumstància que va motivar que el futbolista català fos cedit a l’Eibar. 

El jugador d’Alella va realitzar una molt bona temporada a Ipurua i es va convertir en un fix per al tècnic basc José Luis Mendilíbar, encara que no ho va fer com a lateral esquerrà, sinó com a interior per la mateixa banda. Ara fa uns dies, el FC Barcelona el va repescar, però la societat ha optat per traspassar-lo al Getafe, club que debutarà en competicions europees la pròxima campanya.

Tanmateix, no hagués estat el futbolista maresmenc l’home idoni per donar, de tant en tant, descans a Alba ? No ha demostrat que pot ser apte per formar part de la plantilla del primer equip barcelonista ? Hi ha molta diferència entre la seva qualitat i la del jugador del Betis Junior Firpo, de qui es diu que interessa al club català ?

DIEGO ARMANDO MARADONA. L’ENFONSAMENT

Podríem dir que després de guanyar el seu segon Scudetto, l’any 1990 davant del millor Milan de la història, el dirigit per Arrigo Sacchi i que llavors va assolir la seva quarta Copa d’Europa, la segona consecutiva, van començar els grans problemes de Diego Armando Maradona. Abans de l’inici de l’enfonsament, però, el Pelusa va disputar precisament a Itàlia el seu tercer Mundial i va tornar a arribar a la final, però Argentina va perdre a l’estadi Olímpic de Roma davant Alemanya, la selecció a la qual l’Albiceleste havia batut quatre anys abans a la final de Mèxic.

Sent encara integrant de la plantilla de l’entitat del San Paolo, Diego va donar per primer cop positiu en un control anti-dopatge, per seguidament tornar a l’estat espanyol i fitxar pel Sevilla. Al club andalús, malgrat uns inicis força esperançadors, no va tenir massa fortuna ni tampoc una gran regularitat i es podria dir que va passar amb més pena que glòria pel Sánchez Pizjuán.

Seguidament, Maradona va tornar a Argentina per actuar al Newell’s Old Boys, aconseguint amb el club de Rosario recuperar la forma i el pes ideal per jugar als Estats Units la seva quarta Copa del Món. L’astre argentí, que va tenir un extraordinari debut en terres nord-americanes, no va poder superar un control anti-dòping i va ser expulsat del campionat, en una de les imatges més desoladores de la història del torneig.

Després del desastre nord-americà, Maradona va tornar al seu Boca Juniors, equip en el qual va penjar les botes. Posteriorment, Diego va seguir tenint innumerables problemes derivats de la seva addicció a les drogues, va haver de ser hospitalitzat i fins i tot es va arribar a témer per la seva vida. En aquella època, i la veritat és què pràcticament fins als nostres dies, les imatges del que va ser un enorme futbolista van ser tristes i penoses i en alguns casos patètiques.

Com a entrenador, l’argentí ha tingut una trajectòria no massa notòria amb clubs com el modest Deportivo Mandiyú, l’històric Racing Club d’Avellaneda, els conjunts dels Emirats Àrabs Units de l’Al Wasi i l’Al Fujairah i el Dorados de Sinaloa mexicà, el seu actual bloc. No obstant, la seva experiència més important la va tenir com a seleccionador argentí, en la qual no es va entendre massa bé amb Leo Messi i no va tenir un bon rendiment al Mundial de 2010, a Sud-àfrica, la seva cinquena participació en una Copa del Món. 

A la foto, Maradona com a seleccionador argentí a Sud-àfrica.

DIEGO ARMANDO MARADONA: L’ASCENS

Fa uns dies es va estrenar als cinemes un documental sobre la vida de Diego Armando Maradona. El que per a alguns experts ha estat el millor futbolista de la història, va tenir un recordat ascens cap a la glòria, al qual dedicaré aquest primer article, però immediatament un terrible descens, tant des del punt de vista esportiu com personal.

Després de jugar als clubs Argentinos Juniors i Boca Juniors, l’equip de les seves preferències des de nen; de ser descartat a última hora, quan només tenia 17 anys, per César Luis Menotti per disputar el Mundial d’Argentina i de no estar massa afortunat a la Copa del Món d’Espanya, Maradona va fitxar pel FC Barcelona, en el que va ser aleshores el traspàs més car de la història.   

S’ha explicat moltes vegades que l’inici dels problemes de Maradona amb les seves addiccions va tenir lloc a la capital catalana, on, tot i que va deixar mostres prodigioses de la seva classe magistral i que va guanyar amb el Barça, on va tornar a coincidir amb Menotti, una Supercopa d’Espanya, una Copa del Rei i una Copa de la Lliga, aquests dos últims títols en finals contra el Real Madrid i separades per un petit marge de temps, va tenir enormes dificultats, com emmalaltir d’una hepatitis la primera temporada i patir un terrible lesió en la segona campanya, després d’una brutal entrada del defensa basc Andoni Goikoetxea.

Després d’una polèmica final de la Copa del Rei contra l’Athletic Club de Bilbao de Javier Clemente, que el club català va perdre i que va acabar amb una tangana al Santiago Bernabéu, en què Maradona en va ser un dels tristos protagonistes, l’argentí, amb clares diferències amb el president Josep Lluís Núñez, va abandonar el Camp Nou i va fitxar per l’emergent Nàpols.

A la capital de la Campània, segurament una de les ciutats europees més caòtiques, l’estrella argentina va viure uns anys extraordinaris, quan, amb una entitat que pràcticament mai havia guanyat res important, va conquistar dues Lligues, les primeres i úniques de la història de l’entitat del sud d’Itàlia; una Copa i una Copa de la UEFA. A l’estadi de San Paolo, Maradona va coincidir amb futbolistes com Ciro Ferrara, Fernando di Napoli, Ricardo Alemao, Andrea Carnevale o Antonio Careca.

Tanmateix, el moment àlgid de la carrera de l’astre argentí va tenir lloc l’estiu de 1986, durant el Mundial de Mèxic, quan va aconseguir el títol de la Copa del Món acompanyat d’un elenc de companys molt discret, tot i que hi havia bons futbolistes com Óscar Ruggeri, Jorge Burruchaga o Jorge Valdano. L’anomenat Pelusa va portar a terme unes actuacions superbes i va fer gols extraordinaris, destacant els dos que li va fer en quarts de final a Anglaterra: el primer per la polèmica, doncs el va fer amb la mà (de Déu segons les mateixes paraules de Maradona), i el segon per l’estètica, quan va driblar un munt de jugadors rivals, entre ells el porter Peter Shilton, després d’arrancar des del centre del camp.

A la foto, Maradona amb la Copa del Món a l’estadi Azteca de Ciutat de Mèxic.

PROS I CONTRES DEL FITXATGE D’ANTOINE GRIEZMANN PEL FC BARCELONA

Pros

La seva qualitat futbolística. Sens dubte, Griezmann ha estat un dels millors futbolistes del món dels darrers anys, en què, per exemple, ha estat la gran estrella de l’Atlético de Madrid, club amb el que ha guanyat una Europa League i una Supercopa d’Europa i amb qui ha jugat una final de la Lliga de Campions, i ha estat un dels homes clau de la selecció francesa de Didier Deschamps, que és l’actual campiona del món i sots-campiona d’Europa.

Un home treballador i que defensa. Un dels grans problemes que ha tingut el FC Barcelona els últims anys, tant amb Luis Enrique Martínez com amb l’actual entrenador Ernesto Valverde, és que, a diferència d’altres èpoques, els davanters no pressionen la sortida de la pilota dels defenses rivals, doncs Leo Messi mai ho ha fet, Luis Suárez cada cop treballa menys en aquest sentit i tant Neymar da Silva com Philippe Coutinho no s’han distingit massa en aquesta faceta. En canvi, Griezmann, en un equip lluitador com l’Atlético de Diego Simeone, s’ha caracteritzat per ser un home capaç de realitzar una intensa pressió.

Molt encara per guanyar. Griezmann és ja un futbolista experimentat i veterà, que porta un important número d’anys a l’elit i que ha assolit títols tant importants com la Copa del Món, però en el seu palmarès encara no s’hi troben ni el campionat de Lliga ni tampoc la Champions League, un dels motius per els quals ha fitxat pel Barça.

Contres

Pot contribuir a desequilibrar l’equip. La presència al mateix temps de Messi, Suárez i Griezmann, tenint en compte que encara pot venir Neymar i que, pel moment, continuen a la plantilla Coutinho i Ousmane Dembélé, poden bascular el bloc de Valverde cap al davant, estirar-lo massa i fer perdre el protagonisme al centre del camp una vegada més.

Possible problema d’egos. Tothom apunta que Messi, Suárez i Griezmann poden jugar junts (en cas que vingués Neymar ja seria més complicat, que no impossible, que actuessin tots al mateix temps), però l’internacional francès podria ocupar en alguns partits la demarcació de davanter centre o de fals nou i enviar l’uruguaià a la banqueta, situació que podria provocar algunes problemàtiques a la plantilla.

Un maldecap per a Valverde. Moltes persones opinen que comptar amb grans estrelles en una plantilla i haver, en algun moment donat, d’escollir entre elles i fer seure’n alguna a la banqueta és una autèntica benedicció per a qualsevol entrenador. Jo no estic tant d’acord, sobretot pel que fa a tècnics del tarannà de Valverde, un home que no acostuma a prendre decisions que puguin afectar a les anomenades vaques sagrades.

VICENTE DEL BOSQUE: UN HOME ADMIRABLE

Una vegada em van dir, i és veritat, que alguns dels pitjors anti-catalanistes són paradoxalment persones nascudes a Catalunya i la llista és molt llarga, encara que per abreviar podríem recordar els noms de Josep Borrell, Albert Rivera, Albert Boadella, Félix de Azúa, Francesc de Carreras, Alejo Vidal Quadras o Dolors Montserrat.

Altrament, fora del nostre país, potser el que compta amb més auto-odi del planeta, hi ha homes i dones que han defensat de forma clara i intensa Catalunya i ara penso, per parlar del més recents, amb Paco Ibáñez, Ramoncín, Ramón Cotarelo o Bea Telegón, als quals s’hi podria afegir Vicente del Bosque.   

El tècnic castellà, que sempre ha deixat ben clar que no està a favor de la independència de Catalunya, ha estat en tot moment un home que ha defensat algunes de les demandes del país, fet que per exemple li va valdre el premi Blanquerna, que anualment atorga la Generalitat i que es lliura a una persona no nascuda a Catalunya, però que es caracteritza pel respecte a aquesta terra.

L’últim exemple que hem experimentat en aquest aspecte ha estat una entrevista que se li va realitzar fa uns dies a l’exseleccionador espanyol, en què es lamentava que dos futbolistes, el madridista Marco Asensio i el nou jugador del Manchester City Rodrigo Hernández, decidissin no anar amb la selecció espanyola sub – 21, que fa unes setmanes es va proclamar campiona d’Europa.

El també expreparador del Real Madrid es preguntava que hagués passat si Asensio i Rodri haguessin estat futbolistes catalans. Evidentment, la polèmica hagués estat colossal i només hem de recordar els casos de Gerard Piqué, que al seu dia va ser un dels fixos del preparador salmantí a la selecció espanyola, a la qual sempre va ser fidel i amb qui va jugar més de 100 partits.

NEYMAR: JA HO VA AVANÇAR JUAN CARLOS UNZUÉ

Sembla ser que en un entrenament, durant la tercera i última campanya de Luis Enrique Martínez com a entrenador del FC Barcelona, el seu principal ajudant, Juan Carlos Unzué, va anar enutjat cap a Neymar da Silva i li va etzibar més o menys que acabaria com el seu compatriota Ronaldinho de Assis. No cal dir que l’actual entrenador del Girona FC va encertar de ple.

Ronaldinho, que va ser una de les estrelles de la Brasil que es va coronar pentacampiona mundial a Yokohama l'any 2002, l'última Copa del Món conquistada per la Canarinha, encara que havia estat una mica a l’ombra de jugadors com Rivaldo Vítor Borba o sobretot Ronaldo Nazário da Lima, va fer tres anys excepcionals al Camp Nou, fins el punt que molts consideren el de Porto Alegre el gran artífex perquè el Barça passés, en un curt lapse de temps, d’una de les pitjors crisis esportives de la seva era moderna a campió d’Europa.

Tanmateix, el crack brasiler, després de guanyar la Lliga de Campions l’any 2006 a París, va començar una llarga, penosa i lamentable decadència, amb dues darreres temporades al Barça en què va tenir un rendiment molt decebedor, quan va mostrar una gran manca de compromís, anava de festa en festa, arribava als entrenaments en una situació escassament apta per afrontar-los i passava gran part de la jornada tancat al gimnàs i no precisament per portar a terme concrets exercicis per recuperar la forma.

Després d’un any inicial bastant irregular i d’adaptació al futbol europeu, sempre complicat per a un futbolista brasiler, Neymar va fer una segona campanya, la del triplet amb Luis Enrique, extraordinària i va tenir un rendiment notable en els dos següents exercicis. A part d’una magnífica tècnica, una classe magistral, una gran habilitat en el regat o una suma de gols important, el davanter sud-americà va demostrar ser un d’aquests jugadors, potser una de les poques coses que li manquen a Leo Messi, capaç de posar-se l’equip a l’esquena en els moments difícils, com per exemple en la històrica remuntada contra el seu actual club, el París Saint – Germain (PSG), a la Lliga de Campions.

No obstant, al mateix temps, Neymar va mostrar en els seus quatre anys com a blaugrana la seva constant exposició a les xarxes socials, l’estima per les festes i celebracions, els llargs viatges per portar a terme diferents actes publicitaris, les seves actuacions al terreny de joc no massa esportives, que van provocar les ires dels rivals, o la dèria d’assistir, fos com fos, als aniversaris de la seva germana, quan, casualment o no, estava sancionat o patia alguna lesió.

Després del seu polèmic fitxatge pel PSG, l’estiu de 2017, l’estrella brasilera ha realitzat dues campanyes molt discretes, en les quals no ha pogut superar els vuitens de final de la Champions League; s’ha enfrontat a companys com Edinson Cavani o Julian Draxler, ha estat clarament superat pel jove Kylian Mbappé em el passat exercici o ha tingut importants problemes amb les lesions, segurament motivades per la seva vida inapropiada per a un esportista i la darrera de les quals li ha privat disputar l’última Copa Amèrica al seu país, sense oblidar que, ara fa un any, va ser una de les grans decepcions del Mundial de Rússia.

Amb tot l’exposat en l’anterior paràgraf, i tenint en compte que el PSG vol treure-se’l de sobre, molts ens preguntem perquè aparentment la junta presidida per Josep Maria Bartomeu vol recuperar Neymar. Algú pensa que el brasiler, que ja té 27 anys, pot canviar la seva actitud ? Personalment, ho veig molt difícil.

A la foto, Unzué donant instruccions a Neymar.

HOMENATGE A LA MASIA. CINISME ?

Després de presentar la polèmica nova samarreta titular blaugrana, de caràcter arlequinat, fa uns dies, el FC Barcelona va mostrar la segona indumentària (foto), groga i amb una franja diagonal blaugrana per homenatjar els 40 anys de la Masia.

Evidentment, les quatre dècades de la Masia, sens dubte, un dels grans encerts de Josep Lluís Núñez com a president de la institució catalana, mereixen un homenatge, però em sembla bastant cínic que li dediqui una directiva, l’encapçalada per Josep Maria Bartomeu, que sembla no tenir-ne massa cura del futbol formatiu de l’entitat, ara a les instal·lacions Joan Gamper de Sant Joan Despí.

Des de la seva inauguració, de la Masia han sortit grans futbolistes com Paco Clos, Juan Carlos Pérez Rojo, Ramon Maria Calderé, Luis Milla, Guillermo Amor, Albert Ferrer, Pep Guardiola, Sergi Barjuan, Òscar Garcia, Roger Garcia, Iván de la Peña, Carles Puyol, Gabri Garcia, Víctor Valdés, Oleguer Preses, Bojan Krkic, Sergio Busquets, Gerard Piqué, Cesc Fàbregas, Jordi Alba, Pedro Rodríguez, Sergi Roberto o Carles Aleñà, a més de tres cracks de categoria mundial com Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Leo Messi, el millor jugador de tots els temps.

Tanmateix, durant les presidències de Bartomeu i el seu antecessor i amic Sandro Rosell, és a dir, en els últims nou anys, només un jugador de la Masia, Roberto, ha aconseguit consolidar-se al primer equip barcelonista, doncs Aleñà només porta una temporada al Camp Nou i en la inicial, malgrat mostrar molt bones maneres, no va comptar amb massa oportunitats per part del tècnic Ernesto Valverde.

JO SOMNIO AMB UN CENTRE DEL CAMP BUSQUETS – DE JONG – ARTHUR. VALVERDE I SEGURA TAMBÉ ?

El centre del camp que van formar Sergio Busquets, Xavi Hernández i Andrés Iniesta, un trio estel·lar que va coincidir en el meravellós Barça de Pep Guardiola i Tito Vilanova, és el millor que he presenciat mai, no només pel que fa al club català, sinó també en línies generals.

En ocasions, segons les circumstàncies, els entrenadors catalans incorporaven múscul, força i físic amb homes com Seydou Keita o Yaya Touré, un jugador, d’altra banda, dotat d’una extraordinària tècnica, però amb un punt anàrquic que no agrada al Pep, mentre Vicente del Bosque també va utilitzar els tres futbolistes de la Masia amb Espanya, en aquest cas amb la presència del madridista Xabi Alonso, que va formar un doble pivot amb el migcampista de Badia del Vallès.

A partir de la pròxima temporada podríem gaudir d’un mig del camp molt similar, integrat pel mateix Busquets, el nou fitxatge Frenkie de Jong i Arthur Melo, el qual, en la seva segona temporada com a blaugrana, s’espera que es pugui consolidar definitivament, després d’una primera campanya força prometedora, però una mica irregular, fonamentalment pel nivell físic mostrat pel brasiler, sobretot en la part final de l’exercici.

Evidentment, Busquets, un home ja veterà, no pot jugar una gran quantitat de partits i el seu lloc podria ser ocupat en algunes fases de la temporada pel mateix internacional holandès, Sergi Roberto, Carles Aleñà o Ivan Rakitic, sempre i quan el croat continués al Camp Nou, cosa complicada, doncs el FC Barcelona té la intenció de traspassar-lo per aconseguir una necessària liquiditat. No estaria malament la incorporació d’un migcentre o l’ascens d’aquesta peça des de la pedrera, com tampoc s’hauria de descartar, en xocs concrets, la presència d’un home de les característiques d’Arturo Vidal, la inclusió cada cop més continuada d’Aleñà i el fet que el jove del filial Ricky Puig vagi disposant de més oportunitats.

Evidentment, jo i molts altres afeccionats somniem amb el centre del camp format per Busquets, De Jong i Arthur, però les preguntes són: l’entrenador Ernesto Valverde i el mànager general Pep Segura també ? Realment s’ho creuen ?

A la foto, De Jong el dia de la seva presentació com a blaugrana.

CONCLUSIONS DEL MUNDIAL FEMENÍ

Estats Units es confirma com la gran potència. Per quarta vegada en la seva història, segona consecutiva i en la seva tercera final seguida, les nord-americanes s’han proclamat campiones dels món i han demostrat clarament que són la principal potència mundial, mentre el conjunt masculí, absent en l’ultima Copa del Món de Rússia, es troba en un perillós estancament.

Megan Rapinoe (foto), la jugadora més mediàtica. Potser ha estat la millor futbolista del Mundial de França, una dona també cèlebre per les seves denúncies al president nord-americà Donald Trump, fet que li ha provocat perdre la capitania, i l’aferrissada defensa de col·lectius com el feminisme, la població afroamericana o la comunitat LGTBI.

El títol de l’Eurocopa d’Holanda no va ser cap casualitat. El conjunt neerlandès va guanyar fa dos anys, en el torneig en què va ser-ne l’amfitriona, el campionat europeu i ara ha aconseguit arribar a la final del Mundial francès, tot i que la seva gran estrella de l’any 2017, la blaugrana Lieke Martens, no ha estat ara tan afortunada.

Noruega troba a faltar Ada Hagerberg. La selecció nòrdica, campiona de la segona edició de la Copa del Món, no ha pogut superar els quarts de final del torneig que acaba de finalitzar. Segurament, les escandinaves han trobat a faltar Hagerberg, l’estrella de l’Olympique de Lió, el campió de la Lliga de Campions, absent per la seva disconformitat en la diferència dels sous que reben els homes i les dones al seu país.

Espanya puja un esglaó més. Segona participació en un Mundial d’Espanya, en el qual ha aconseguit la seva primera victòria, en el debut contra Sud-àfrica, i, per primer cop, superar la fase de grups. El conjunt espanyol és segurament qui més ha fet patir les campiones, ha mostrat un joc atractiu i ha demostrat que el futbol femení es troba en alça a l’estat. L’únic problema important que ha tingut el bloc de Jorge Vilda a França, a pesar de la presència de Jennifer Hermoso, ha estat la manca de gol, doncs només ha marcat tres dianes en quatre xocs.

El futbol femení segueix guanyant terreny. Tant pel que fa a l’estat espanyol, en un any en què el FC Barcelona ha disputat la final de la Champions League i el Wanda Metropolitano es va omplir per veure un matx entre l’Atlético de Madrid i  Barça, com pel que respecta a nivell mundial, aquesta Copa del Món ha significat un pas més per consolidar el futbol femení, tot i que encara queda molta feina per fer.

LA DIMISSIÓ DE JORDI MESTRE OBRE LA PORTA AL RETORN A LES ESSÈNCIES ?

El passat dimecres 3 de juliol, el vicepresident de l’àrea esportiva del FC Barcelona, Jordi Mestre (foto), amic personal del president Josep Maria Bartomeu, va presentar la seva dimissió de forma irrevocable.

Mestre, que per sempre passarà a la història per assegurar, poc abans de la seva marxa al París Saint – Germain, que Neymar continuaria al Barça al 200%, era un gran defensor de la nova política esportiva que havia portat a terme el club blaugrana, cada cop més allunyada de la filosofia que al seu dia va caracteritzar els blocs dels dos millors entrenadors de la història de l’entitat: Johan Cruyff i Pep Guardiola.

Mestre era també el màxim suport a la directiva del qüestionat mànager general Pep Segura, a qui molts observen com el gran artífex de l’evident canvi de rumb que ha efectuat l’entitat catalana els últims anys, tant pel que fa al primer equip, encara que en aquest cas també hi han col·laborat de manera important els tècnics Luis Enrique Martínez i Ernesto Valverde, com pel que respecta al futbol formatiu de la Masia, que no es troba precisament en la seva millor època. Per tant, no seria gens estrany que el pròxim en plegar fos Segura, que per ara es manté en el càrrec.

Molts dels què hem admirat els equips de Cruyff i Guardiola, i també el dels millors anys de Frank Rijkaard, i que pensem que el Barça hauria de tornar a les seves essències, podríem preguntar-nos si la marxa de Mestre és un senyal de què les coses poden canviar al Camp Nou, però, personalment, no hi posaria massa esperances, doncs, com ja vaig comentar en aquest bloc fa uns dies, no confio massa en Bartomeu i el possible retorn de Neymar al club en seria una de les mostres per no ser gaire optimista.

BARÇA: SI NO HI HA DINERS PER COMPETIR, S’HA DE SEDUIR

Si res no ho evita, Matthijs de Ligt (foto), el jove central de l’Ajax d’Amsterdam i, segons molts experts, un home que pot marcar una època en el pròxim decenni, fitxarà pel Juventus de Torí i, en aquest cas, no es reuniria amb el seu amic Frenkie de Jong al FC Barcelona. No obstant, el centrecampista exajacied semblava fa uns mesos tenir un peu al París Saint – Germain (PSG) i, finalment, el president Josep Maria Bartomeu el va poder convèncer perquè acceptés l’oferta del Barça.  

Evidentment, no puc culpar Bartomeu i els seus companys de junta directiva si finalment De Ligt no es converteix en blaugrana, fonamentalment per dues raons: la primera perquè el seu peculiar representant, l’italià Mino Raiola, és un home que cerca els màxims beneficis econòmics, personals i els dels seus futbolistes, i hauríem de recordar el cas d'Zlatan Ibrahimovic, i la segona perquè el club català no pot pagar-li al central holandès les astronòmiques xifres que demana, doncs només té 19 anys i, per molt futur que tingui, té encara molt per a demostrar en el món del futbol.

Existeix també una altra evidència: actualment, la institució barcelonista, a diferència d’altres èpoques, i ara recordo la llarga etapa com a president de Josep Lluís Núñez, no és l’entitat més rica del món futbolístic, doncs existeixen clubs amb moltes més possibilitats econòmiques i majors recursos financers com el PSG, el Manchester City, el Manchester United, el Juventus o el Real Madrid. Per tant, és molt més complicat fitxar a grans cracks que en altres temps en què van arribar al Camp Nou homes com Johan Cruyff, Bernd Schuster, Diego Armando Maradona o Ronaldo Nazário da Lima.

Tanmateix, si el Barça no pot oferir als grans jugadors les millors xifres econòmiques, si podria seduir-los amb altres aspectes, com la possibilitat de jugar al costat de Leo Messi o la de l’ús d’un sistema de joc atractiu, pràcticament únic al món, de caràcter ofensiu i admirat des de molts sectors, però em temo que moltes estrelles ja no observen aquestes característiques en el Barça, com succeïa fa més o menys una dècada quan l’equip era entrenat per Pep Guardiola.  

MESSI, 4 – VAN GAAL, 1

Fa uns dies, el ja retirat entrenador holandès Louis van Gaal (foto) va criticar durament Leo Messi, preguntant-se com, si de veritat l’argentí és el millor futbolista del món, no ha guanyat la Lliga de Campions els últims anys.

D’una banda, respecto molt Van Gaal, sobretot per dues raons: la primera perquè el seu Ajax dels anys 90 del passat segle, que per exemple va conquistar una Champions League, és una de les millors esquadres que mai hagi presenciat i la segona perquè va ser ell qui va pujar al primer equip del FC Barcelona Víctor Valdés, Carles Puyol, Xavi Hernández, Gabri Garcia i Andrés Iniesta.

D’altra banda, estic d’acord que no és normal que Messi porti ja quatre anys sense assolir la màxima competició europea de clubs i només n’hagi guanyat una en els últims vuit anys i, evidentment, ell també té part de culpa en aquesta sequera i només hem de recordar el seu pobre rendiment en desfetes barcelonistes en estadis com el Vicente Calderón de Madrid, el Parc dels Princep de París, el Juventus Stadium de Torí, l’Olímpic de Roma o, més recentment, el d’Anfield de Liverpool.

No obstant, Van Gaal, que només ha aconseguit un cop la Champions League, el 1995 amb l’Ajax (posteriorment va perdre les finals de 1996 i 2010, amb el club d’Amsterdam i el Bayern de Munic respectivament), hauria de recordar que l’estrella argentina ha conquistat en quatre ocasions el torneig, els anys 2006, 2009, 2011 i 2015.

És cert que Messi no va actuar per lesió a la final de París contra l’Arsenal (havia estat decisiu als vuitens de final davant el Chelsea de José Mourinho), però va ser un dels grans artífexs dels títols de Roma i, sobretot, ja que va realitzar un encontre meravellós, de Londres, tots dos enfront el Manchester United, marcant en els dos partits, tenint en compte igualment que, si bé és cert que en la final de Berlín davant el Juventus no va estar massa encertat, el Barça va arribar a l’Olímpic de la capital alemanya gracies a les seves prodigioses actuacions en semifinals contra el Bayern de Pep Guardiola.

FC BARCELONA: CALDRIA RECORDAR EL CAS DELS QUATRE FANTÀSTICS

Ja he llegit en algun lloc que el FC Barcelona, en el cas de poder disposar la pròxima temporada de Leo Messi, Luis Suárez, Neymar da Silva i Antoine Griezmann, podria comptar amb el millor atac de la història del futbol. Personalment, a mi em causa gran preocupació només pensar-hi.

Hi va haver una època, abans d’optar per Pep Guardiola com a entrenador, ben assessorat pel seu amic Evarist Murtra i pel director tècnic Txiki Begiristáin, que a Joan Laporta, durant el seu pitjor període com a president de la societat catalana, també li agradava col·leccionar cromos, una de les grans passions, almenys aparentment, de Josep Maria Bartomeu, l’actual màxim dirigent de la institució barcelonista.

Transcorria l’estiu de 2007, poc més tard que el Barça perdés de manera lamentable el campionat de Lliga. Llavors, arran del fitxatge de Thierry Henry procedent de l’Arsenal, un any després de què el club hagués desitjat, el tècnic Frank Rijkaard va reunir l’internacional francès, un jove Leo Messi, que anava ja cap a millor futbolista del món, i Ronaldinho de Assis i Samuel Eto’o, que havien realitzat una pèssima campanya, però que s’esperava que reaccionessin aviat donada la seva indubtable qualitat i pel record d’un extraordinari rendiment en els seus primers anys com a blaugranes, tres el brasiler i dos el camerunès.

El quartet ofensiu format per Ronaldinho, Eto’o, Messi i Henry va rebre el nom dels Quatre Fantàstics, però el seu rendiment va ser molt decebedor perquè el brasiler ja definitivament va dimitir com a futbolista, l’africà va ser més protagonista per les seves explosives declaracions que no pas pels seus mèrits al terreny de joc, Messi era encara un futbolista en creixement i Henry, un home en què la fortalesa mental no va ser mai la seva principal virtut, no va poder amb la pressió.

Aquell exercici, l’últim de Rijkaard com a preparador, el Barça va ser tercer al campionat de Lliga, molt lluny del campió, el Real Madrid de Bernd Schuster, i superat també pel Vila-real de Manuel Pellegrini; va ser eliminat als quarts de final de la Copa del Rei pel València de Ronald Koeman i a la Champions League, on va aconseguir el millor rendiment, va quedar fora a les semifinals davant el Manchester United d’Alex Ferguson.

Per tant, reunir cracks al davant, per molt bons que siguin els futbolistes, no suposa cap garantia.

A la foto, i d’esquerra a dreta, Henry, Messi, Eto’o i Ronaldinho en un entrenament.

S’HAURIA DE CELEBRAR EL MUNDIAL A QUATAR ?

Com l’Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs Units, Quatar és una monarquia autoritària i dictatorial, amb aspectes de caire pràcticament feudal, on col·lectius com les dones, els homosexuals o els immigrants, que en algun cas viuen en condicions properes a l’esclavitud, es troben amb els drets seriosament afectats i discriminats.

Amb un procediment molt polèmic, la FIFA va decidir atorgar la Copa del Món de l’any 2022 al petit estat àrab, en una decisió que ha acabat en un autèntic escàndol, doncs arran d’aquella resolució, el suís Joseph Blatter, president de l’organisme, i Michel Platini, president de la UEFA i membre destacat de la FIFA, van haver de dimitir.

Per rocambolesc que pugui semblar, al llarg de la història, tant la UEFA com la FIFA, així com el COI, han decidit atorgar grans esdeveniments a estats regits per règims repressius i dictatorials i, com a exemple, podem recordar l’Eurocopa d’Espanya, l’any 1964; els Mundials d’Itàlia i Argentina, respectivament els anys 1934 i 1978, i el cas més increïble, els Jocs Olímpics organitzats l’any 1936 a l’Alemanya nazi d’Adolf Hitler.

Tornant al tema de Quatar, a més a més, a causa de la climatologia de l’emirat asiàtic, caracteritzat per una extrema calor, obligarà a que el campionat es disputi durant l’estació hivernal de l’hemisferi nord, fet que portarà a la interrupció per exemple de les diferents Lligues europees.

En resum, si encara hi ha temps de canviar la seu, s’hauria de celebrar el Mundial a Quatar ?

A la foto, l’espectacular estadi de Doha.

TOT ESPERANT QUE VÍCTOR FONT ARRIBI A LA PRESIDÈNCIA DEL FC BARCELONA

No vull ser injust amb Josep Maria Bartomeu i la resta de directius actuals del FC Barcelona, doncs el president, en alguns aspectes, i normalment des de la discreció, ha realitzat algunes accions positives i per exemple significaria l’esforç que ha fet per donar una important empenta al futbol femení.

Tanmateix, hi ha decisions que em costen molt d’entendre de l’actual junta directiva, cada cop més presidencialista si tenim en compte que Bartomeu va decidir la continuïtat d’Ernesto Valverde d’entrenador malgrat que força companys reclamaven un canvi a la banqueta del Camp Nou.

Tot sembla indicar que, durant aquest mes de juliol, quan la seva clàusula de rescissió descendeixi, Antoine Griezmann es convertirà en nou jugador del Barça, mentre existeixen moltes possibilitats, per esperpèntic i increïble que pugui semblar, que Neymar de Silva torni aquest estiu al club català, encara que en principi el París Saint – Germain (PSG) no ho posarà fàcil.

Ara fa poc més d’un any, Griezmann, quan havia arribat pràcticament a un acord total amb l’entitat barcelonista, va decidir romandre a l’Atlético de Madrid, però el pitjor de tot va ser la forma, crec que molt poc respectuosa, en què ho va anunciar, mitjançant un vídeo que va portar la producció de l’empresa de Gerard Piqué, futbolista del club i que, a més, va comentar que consumiria unes crispetes mentre veiés l’espai.

Molt més greu, entenc jo, és el cas de Neymar, que farà aviat dos anys va abandonar de mala manera el Camp Nou per fitxar pel PSG, denunciant el seu antic club a causa d’una presumpta prima de traspàs. En els seus dos anys a la capital francesa, el brasiler ha tingut un rendiment molt irregular, no ha estat massa afortunat amb les lesions, circumstància que podria estar relacionada amb la seva díscola vida, i s’ha vist involucrat en diferents polèmiques, amb discussions amb companys d’equip com Edinson Cavani o Julian Draxler, les seves contínues i frenètiques festes, l’agressió a un afeccionat de l’Stade de Rennes, després de perdre la final de Copa contra el club bretó, o trobar-se relacionat en un cas de violació. 

Considero tant Griezmann com Neymar, sobretot el segon, excel·lents futbolistes, però penso que les seves contractacions, especialment la del brasiler, són contraproduents. A més, es tracta de jugadors ja amb certa veterania i un llarg recorregut, quan crec que el que necessita el Barça són futbolistes joves amb fam de triomfar, de guanyar títols i, evidentment, que puguin adaptar-se al sistema de joc que tants anys ha caracteritzat al club i que sembla que està perdent.

Tot i que algun dels seus últims gestos, com el del fitxatge de Frenkie de Jong, m’han fet pensar en un canvi d’actitud de Bartomeu, que més que pensar en un mitjà o llarg termini, sembla només tenir en compte la immediatesa, mentre la Masia continua passant per una profunda crisi esportiva, estic perdent la poca confiança que encara tenia en el president. Per tant, esperaré que arribi l’any 2021, sense descartar un avançament electoral, perquè Víctor Font (foto), un cruyffista convençut, pugui optar a la presidència, tenint en compte també que Xavi Hernández sembla haver condicionat la tornada a l’entitat, aquest cop com a entrenador, a la seva persona