GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: ROBERTO RIVELINO

País: Brasil.

Any de naixement: 1946.

Lloc de naixement: Sao Paulo.
Demarcació: centrecampista.
Clubs: Corinthians FC Fluminense FC i FC Al – Hilal.
Mundials disputats: 1970 i 1974.
Títols de clubs: 3 Campionats Carioques.
Títols de seleccions: 1 Mundial.

El millor: formar part de Brasil 1970, un dels millor equips de la història

El fi migcampista de Sao Paulo va formar part del grandíssim combinat brasiler que es va convertir en tricampió mundial a l’estadi Azteca de Mèxic, l’any 1970. Després de la retirada de la selecció d’Edson Arantes Pelé, Rivelino es va convertir en la nova estrella de la Canarinha, però aquesta va decebre durant la Copa del Món organitzada a Alemanya Occidental, l’any 1974.

El pitjor: una mica enfosquit per altres grans futbolistes

Si la gran Brasil de 1970, un dels millors equips de la història del futbol, va destacar especialment per algun factor, va ser per la qualitat que tenien els seus 5 jugadors més ofensius: Jairzinho, Gérson, Tostao, el mític Pelé i Rivelino. És possible que aquest últim es veiés aleshores una mica enfosquit, sobretot per o Rei i Jairzinho, que va marcar en tots els xocs del certamen. 

35 ANYS DE LA RECOPA DE BASILEA



El passat 16 de maig es van complir 35 anys de l’històric triomf del FC Barcelona a l’estadi Sankt – Jakob de Basilea, jornada en què el conjunt català va conquistar la seva primera Recopa de la història.

Fins l’any 1979, el palmarès internacional de la institució barcelonista era força pobre, en què hi figuraven només tres Copes de Fires. Per aquest motiu, també perquè en aquella època el Barça aguantava molt malament la pressió i pel fet que el matx es jugava a Suïssa, país on el club blaugrana havia perdut les finals de la Copa d’Europa de 1961, a l’estadi Wandkorf de Berna, i de la Recopa de 1969, igualment al Sankt – Jakob, hi havia molts dubtes sobre el club que presidia Josep Lluís Núñez, que transitava llavors per la seva primera temporada com a màxim mandatari del club, i dirigia Joaquim Rifé, que feia poques setmanes havia substituït el cessat Lucien Muller.

Fins a la final, el Barça havia eliminat el Xakhtar Donetsk, l’Anderlecht, en una històrica eliminatòria en què l’equip català va remuntar al Camp Nou un 3 a 0 advers de Brussel•les; l’Ipswich Town, aleshores dirigit per Bobby Robson, i el Beveren. L’adversari a Basilea era l’entitat alemanya del Fortuna de Düsseldorf, que va arribar per primer cop, i darrer fins a la data, a una final europea.

Quan Sánchez va aprofitar una gran assistència de Rexach per obrir el marcador al minut 4 de joc, tot indicava que el grup de Rifé tindria una final bastant plàcida, però res més lluny de la realitat, doncs Allofs va igualar aviat el marcador. Posteriorment, Rexach va errar un penal que li havien fet a un joveníssim Carrasco, que va ser la gran figura del partit; el capità Asensi va tornar a posar per davant l’equip barcelonista, després d’una gran jugada de l’extrem alcoià, i Seel va anivellar de nou el xoc al realitzar l’empat a dos gols, resultat amb el qual es va arribar al final d’un trepidant primer període i també del temps reglamentat, després d’una segona meitat avorrida sense gols.

Quant a la pròrroga, Rexach, que va compensar la fallada en el penal, i l’austríac Krankl, de nou arran d’una acció extraordinària de Carrasco, semblaven definitivament sentenciar el matx, però el Barça va haver de patir fins el xiulet final de l’àrbitre, doncs va marcar una altra vegada Seel per deixar un ajustat 4 a 3 final al marcador, que donava la primera de les quatre Recopes que la societat té al Museu, doncs després es guanyaria el trofeu els anys 1982, al mateix Camp Nou de Barcelona; el 1989, al Wandkorf de Berna, i el 1997, a l’estadi de Kuyp de Rotterdam.

EL REAL MADRID NO ABAIXA MAI ELS BRAÇOS

He sentit a dir moltes vegades que el Real Madrid és un equip amb sort per algunes remuntades inversemblants que ha realitzat i molt especialment pel gran número de gols aconseguits en els darrers minuts dels partits, molts d’ells ja en temps de descompte.

Jo sempre he opinat que es pot tractar de sort quan la situació hi té lloc de forma puntual, però quan ja es tracta d’un fet habitual hi ha d’haver algun factor més que la simple fortuna. Sempre he pensat que el Real Madrid, siguin quins siguin els seus entrenadors, futbolistes, èpoques i circumstàncies, és un equip que mai abaixa els braços, fet que no s’ ha observat per exemple, durant molts anys, al FC Barcelona.

Ara fa més o menys cinc anys, el Barça va afrontar una dura eliminatòria de semifinals de la Lliga de Campions contra el Chelsea. Després d’empatar tots dos equips sense gols en el partit d’anada, jugat al Camp Nou, l’esquadra londinenca dominava el matx de tornada a Stamford Bridge per 1 a 0. Malgrat que aquella nit el conjunt català va realitzar un dels pitjors partits de la gloriosa etapa de Pep Guardiola d’entrenador i que jugava amb 10 homes per l’expulsió d’Éric Abidal, els seguidors barcelonistes teníem l’esperança que arribés el gol de l’empat perquè aquell grup no es rendia mai. En el temps de descompte, Andrés Iniesta va fer el gol que va portar el seu club a la final de Roma, en la qual el bloc barcelonista es va imposar al Manchester United en la històrica temporada del triplet.

Tanmateix, el Barça que hem presenciat moltes vegades al llarg de la història i, de forma concreta aquesta temporada pel que fa a dos dels sis enfrontaments contra l’Atlético de Madrid, ha estat un equip molt diferent. Tant en el xoc de tornada dels quarts de final de la Champions League, jugat al Vicente Calderón, com en l’última jornada del campionat de Lliga, disputada al Camp Nou, la sensació és que el Barça va arribar als darrers minuts sense esma ni esperança per aixecar els resultats.

Pel contrari, el passat dissabte a la final de la Lliga de Campions portada a terme a l’estadi da Luz de Lisboa, durant tota la segona part del partit, quan l’equip de Carlo Ancelotti perdia la final contra l’Atlético de Madrid, el Real Madrid va insistir una i altra vegada davant la porteria defensada per Thibaut Courtois, fins que Sergio Ramos (foto) va rematar de cap el segon còrner consecutiu que el conjunt madridista llançava en el temps de descompte. Cap integrant del conjunt blanc va donar mai el matx per perdut ni tampoc va fer la sensació que cap jugador, tècnic o afeccionat de l’Atlético ho veiés tot guanyat, com si semblava que havia succeït en els dos xocs contra el Barça significats en l’anterior paràgraf. 

CAMPIÓ DE LA CHAMPIONS LEAGUE: REAL MADRID

El Real Madrid, que havia aconseguit 6 de la primeres 11 edicions del torneig, les cinc inicials de forma consecutiva, va estar entre 1967 i 1997, és a dir 31 anys, sense guanyar una sola Copa d’Europa, en una llarguíssima travessa pel desert en què només va jugar una final, la que va perdre a París el 1981 contra el Liverpool. Tanmateix, entre 1998 i 2002, va assolir 5 cops el campionat, que ja portava el nom de Lliga de Campions, raó per la qual pocs esperaven que l’entitat madridista necessités 12 anys per alçar la “décima”.

Una de les raons per les quals el Real Madrid va entrar en crisi a Europa – per exemple el blancs van ser incapaços de superar els vuitens de final entre 2004 i 2010 – va ser per l’obsessió de Florentino Pérez, durant la seva primera etapa com a president de la institució, d’omplir el vestidor de l’estadi Santiago Bernabéu de galàctics, destituir com a entrenador Vicente del Bosque i donar la baixa a futbolistes de caràcter físic.

Quan, després de presentar la seva dimissió l’any 2006, Pérez va tornar a la presidència del Real Madrid tres anys més tard, ho va fer amb la lliçó més o menys apresa, encara que la seva dèria per fitxar grans cromos no ha desaparegut ni molt menys. No obstant, Florentino s’ha donat també compte que, a part de jugadors estel•lars com Ronaldo o Bale, igualment són necessaris homes físicament forts com Pepe, Ramos o Alonso. El Real Madrid ja té a les seves repletes vitrines la llargament esperada desena Copa d’Europa, però encara no ha aconseguit l’anhelat triplet (aquest any s’ha fallat en la Lliga), amb el qual compten, per ordre cronològic, Celtic, Ajax, PSV, Manchester United, Barça, Inter i Bayern.

Carlo Ancelotti (foto), que havia conquistat el trofeu amb el Milan els anys 2003 i 2007, és el segon entrenador de la història que aconsegueix tres Copes d’Europa, després de l’anglès Bob Paisley, campió amb el Liverpool els anys 1977, 1978 i 1981. El tècnic italià ha tingut com a homes clau Casillas, que ha estat suplent en el campionat de Lliga; Ramos, crec que indiscutiblement erigit en el millor central del món; Modric, el balcànic ha trobat aquesta temporada l’estabilitat que li va mancar en el seu primer any al Bernabéu; Di María, amb una excel•lent campanya de l’argentí, que fa uns mesos semblava més fora que dins del club; Bale, el gal•lès, amb els seus decisius gols en les finals de la Copa del Rei i de la Champions League, ha començat a amortitzar la seva astronòmica contractació; Benzema, encara que el davanter francès no acaba d’explotar com s’esperava d’ell fa uns anys, i Ronaldo, màxim golejador de la competició i que, en un any sense Mundial, potser ja tindria mig assegurada la seva tercera Pilota d’Or. 

CANVI D’OPINIÓ AMB DE LUIS ENRIQUE



El passat estiu, quan el ja desaparegut Tito Vilanova va haver de renunciar a la banqueta del Camp Nou, al recaure de la seva malaltia, i el llavors president Sandro Rosell es va decantar per l’argentí Gerardo Tata Martino com a substitut, en detriment de Luis Enrique Martínez, que acabava de fitxar pel Celta, vaig comentar en aquest bloc que l’asturià no em semblava l’home idoni per entrenar el Barça, essencialment pel seu fort caràcter. No obstant, en 10 mesos han canviat bastant les coses a l’entitat catalana i, sincerament, crec que ara, pel contrari, és un encert la seva contractació.

Martino s’ha caracteritzat aquesta darrera temporada per ser un tècnic excessivament tou, amb un exagerat respecte cap a jugadors emblemàtics de la plantilla barcelonista i amb la sensació que no s’ha atrevit a prendre decisions importants, com sol•licitar reforços que poguessin comprometre la titularitat d’alguns futbolistes veterans, sense oblidar un gran pessimisme en les seves declaracions, fins el punt de donar el campionat de Lliga per perdut quan aquest encara es podia guanyar.

El mes de juliol de 2013, no entreveia al vestidor del Camp Nou, almenys amb una gran proporció, aquelles problemàtiques que tan van marcar els dos últims anys del Barça de Frank Rijkaard i Ronaldinho, és a dir importants signes d’aburgesament, autocomplaença, desmotivació, manca d’il•lusió, escàs compromís o nivells de preparació física lamentables, fets que si observo en aquests moments, encara que potser no s’arribi tan lluny i la situació no sigui tan greu com en aquell equip.

Per tant, és evident que ha arribat l’hora perquè les regnes de l’equip les agafi un home amb capacitat de lideratge, caràcter, il•lusió, dots de motivador, que conegui perfectament la casa i el seu terrible entorn i amb suficient personalitat per portar a terme la necessària i ja urgent renovació de la plantilla, sense interferències des de la directiva i amb estreta col•laboració amb el director tècnic Andoni Zubizarreta. No hi ha dubte que totes aquestes característiques les té Luis Enrique.

L’únic dubte que tinc amb el tècnic asturià és que el seu tarannà pugui ocasionar alguna fricció amb futbolistes importants de la plantilla barcelonista com Xavi Hernández o Leo Messi, tal com va succeir amb Francesco Totti en la seva curta experiència al Roma. Tanmateix, en la seva il•lusionant roda de premsa de presentació vaig poder observar un home disposat a parlar clarament amb el centrecampista de Terrassa, al qual es va referir com a amic, i de tornar amb empatia tota la motivació a l’estrella argentina. 

LEO MESSI: UN MAL ANY O L’INICI DE LA DECADÈNCIA ?

Es disputaven els darrers minuts de l’última jornada de la Lliga 2000 / 2001 quan Barça i València es jugaven la quarta i última plaça de classificació per a la Champions League. El marcador es mantenia sense gols, resultat que beneficiava l’equip valencianista, però una espectacular i inversemblant xilena de Rivaldo des de fora l’àrea va donar la qualificació in extremis al conjunt que llavors dirigia Carles Rexach, que feia poques setmanes havia substituït Llorenç Serra Ferrer.

Joan Gaspart, aleshores president del FC Barcelona, ja havia decidit traspassar Rivaldo al Lazio de Roma, que havia realitzat una oferta astronòmica pel brasiler, però arran del gran gol contra el València, l’hoteler no es va atrevir a vendre el jugador, que va romandre un any més al Camp Nou, en què va protagonitzar una temporada molt decebedora. El 2002, el davanter se’n va anar lliure a un altre conjunt italià, el Milan.

Després de tres temporades extraordinàries, fins el punt que va ser considerat el principal artífex de què el Barça superés un dels pitjors moments de la seva història moderna, un altre brasiler, Ronaldinho, va entrar en crisi després de la consecució de la Lliga de Campions el 2006 a París. Al finalitzar la campanya 2006 / 2007 es va comentar que el jugador havia tingut simplement un mal any, però que aviat tornaria a la seva millor versió.

Malgrat que alguns experts pensaven que Ronaldinho hauria d’haver marxat l’estiu de 2007, període en què tenia molt bones ofertes, va continuar un exercici més la Camp Nou, en què la situació, lluny de solucionar-se, encara va empitjorar, fins el punt que Pep Guardiola, quan acabava de ser nomenat nou entrenador del club català, va decidir la seva marxa, sent el seu destí igualment el Milan.

Leo Messi, el millor futbolista de tots els temps de la institució barcelonista i, segons la meva opinió i la de molts altres afeccionats, el més gran jugador de la història del futbol, acaba de tenir un exercici força discret. Hem de tenir en compte, però, que, per exemple, mentre Johan Cruyff només va tenir una temporada excepcional com a futbolista de l’entitat blaugrana i el ja citat Ronaldinho va protagonitzar tres anys excel•lents, l’estrella argentina ha sumat cinc campanyes immenses, les quatre de Guardiola i la de Tito Vilanova, les quals van arribar després d’un any d’adaptació al primer equip i dues de caràcter bastant positiu, encara que aquestes van estar marcades per contínues lesions físiques.

No obstant, com ja s’ha indicat, Messi acaba de realitzar, per ser qui és (en el cas d’un altre futbolista hagués estat una gran campanya), un exercici bastant decebedor, sobretot en els moments decisius de les diferents competicions. S’han de recordar, però, les dificultats que ha tingut el davanter al llarg dels últims mesos: el problema amb la hisenda espanyola, l’aturada de dos mesos per lesió, les seves continuades i estranyes arcades sobre el terreny de joc o la proximitat del Mundial, aspecte aquest, pel que fa als més mal pensats, que ha pogut ser clau pel fet de què hagi pogut reservar-se per a aquest esdeveniment.

La pregunta que molts ara ens fem és la següent: ha estat simplement un mal any o es tracta ja de l’inici de la seva decadencia ? Personalment, encara que potser és més fort el desig que no pas la realitat, m’inclino a pensar en el primer supòsit, però no tranquil•litzen massa els exemples ja significats de Rivaldo i Ronaldinho. Allò cert és que Luis Enrique Martínez, el nou entrenador del Barça, haurà de conversar amb Messi, que acaba de renovar el seu contracte amb el club, i fer-li veure que no és necessari jugar-ho tot, la conveniència de fitxar un davanter centre o el fet que ell no pot prendre decisions de caràcter tècnic, si alguna vegada així ho ha fet o almenys ha pretès. 

FINAL DE LA CHAMPIONS LEAGUE (LISBOA). REAL MADRID – ATLÉTICO MADRID

En la història de la Lliga de Campions s’han viscut quatre finals entre dos equips del mateix país: Espanya (Real Madrid – València, el 2000), Itàlia (Milan – Juventus, el 2003), Anglaterra (Manchester United – Chelsea, el 2008) i Alemanya (Bayern Munic – Borussia Dortmund, el 2013). Tanmateix, mai dos clubs d’una mateixa ciutat havien protagonitzat el partit decisiu d’aquesta competició.

- Real Madrid

Porteria

Iker Casillas ha estat tota la temporada el porter a la Champions i, per tant, el capità estarà en l’onze inicial del conjunt blanc a Lisboa, fet que tranquil•litza gran part de l’afecció madridista, encara que personalment considero Diego López, titular en el campionat de Lliga, un arquer de plenes garanties.

Defensa

Daniel Carvajal, a qui podríem considerar la revelació blanca d’aquest exercici; Pepe Ferreira, que sembla que finalment arribarà a temps a la final, i Sergio Ramos, que es troba en un gran moment de forma, són fixos, però hi ha el dubte pel que fa al lateral esquerre, posició que es disputen Marcelo Vieira, que sembla el preferit d’Ancelotti però que acaba de sortir d’una lesió, i Fabio Coentrao, que ha complert perfectament durant l’absència del brasiler. Altres homes de la reraguarda blanca són Álvaro Arbeloa, a qui no li ha anat gens bé la marxa de José Mourinho, i els joves Raphaël Varane, que seria el substitut de Pepe si aquest no és recuperés, i Nacho Fernández.

Migcamp

Luka Modric, que aquesta temporada s’ha convertit en un dels homes clau del Madrid, i Ángel di María semblen en principi inamovibles per a Ancelotti en aquesta línia, però el preparador italià haurà de cercar un substitut per al veterà Xabi Alonso, que està sancionat. Sami Khedira, que acaba de deixar enrere una greu lesió; Asier Illarramendi, ara per ara el recanvi més clar, i Isco Callejón, que ha anat de més a menys al llarg de la temporada, són els candidats a ocupar la vacant, a la qual, encara que amb menys possibilitats, també hi podria aspirar Carlos Henrique Casemiro.

Davantera

Sembla que no hi ha cap dubte en què la línia atacant la formaran el trident estel•lar representat per Gareth Bale, Karim Benzema i Cristiano Ronaldo, encara que tots tres, sobretot els dos últims, arriben a la cita amb alguns dubtes físics. Per qualsevol emergència es troben el mateix Di María, que podria avançar la seva posició, i Álvaro Morata, però Ancelotti no podrà comptar amb el greument lesionat Jesé Rodríguez.

- Atlético Madrid

Porteria

El belga Thibaut Courtois, considerat actualment un dels millors porters del continent europeu, és indiscutible sota els pals. Per a qualsevol contratemps es troba Dani Aranzubia.

Defensa

El quartet clàssic de Simeone és el format per Juanfran Torres, Joao Miranda, Diego Godín i Filipe Luis Kasmirski, encara que l’entrenador argentí li ha donat força minuts aquesta temporada a Toby Anderweireld. Altres futbolistes en aquesta línia són Javi Manquillo, José Giménez i Emiliano Insúa.

Migcamp

L’Atlético juga de vegades amb un doble pivot, integrat pel capità Gabi Fernández, jugador fix en les alineacions titulars blanc-i-vermelles, i Thiago Mendes (encara que Simeone ha comptat també en vàries ocasions en aquesta línia amb Mario Suárez) o amb un rombe de quatre jugadors, amb Koke Resurrección i Arda Turan, dos dels jugadors bàsics de l’equip del Manzanares, als interiors. Si el tècnic argentí aposta per la inclusió de Raúl García a la mitja punta, s’optaria pel primer model, però en cas de jugar amb dues puntes clares, acompanyant David Villa a Diego Costa, avui seriós dubte per a la final, el sistema es decantaria pel segon supòsit. Altres jugadors a tenir en compte en la part medul•lar, a més del ja citat Suárez, són José Sosa, Cristian Rodríguez i Diego Ribas, que probablement tinguin la seva oportunitat en el segon temps.

Davantera

Simeone compta amb dues opcions: jugar amb un mitja punta i un davanter centre o actuar amb dos atacants tradicionals. Jo m’inclino que el preparador argentí apostarà per la primera hipòtesi, amb García com a enllaç entre el centre del camp i la davantera i Costa, si es recupera de la seva lesió, com a home més avançat. En cas que l’equip blanc-i-vermell jugués amb dos jugadors d’atac, Villa, que segurament seria titular en cas d’absència del davanter hispano-brasiler, entraria en el lloc de García, encara que Adrián López és un altre home amb força possibilitats, segons les circumstàncies, per sortir en l’onze inicial.

A favor del Real Madrid:

- L’experiència.
- Més temps per preparar la final.
- El trident atacant format per Bale, Benzema i Ronaldo.

A favor de l’Atlético Madrid

- La capacitat de motivació de Simeone.
- Una defensa sòlida i hermètica.
- Si aconsegueix que el Madrid prengui la iniciativa, tindrà molt a guanyar.

Possibles alineacions:

Real Madrid (entrenador, Carlo Ancelotti): Casillas, Carvajal, Pepe, Ramos, Marcelo, Modric, Illarramendi, Di María, Bale, Benzema i Ronaldo.

Atlético Madrid (entrenador, Diego Simeone): Courtois, Juanfran, Miranda, Godín, Filipe Luis, Gabi, Thiago, Koke, Raúl García, Turan i Costa (Villa).

Percentatge del Real Madrid: 60%.
Percentatge de l’Atlético de Madrid: 40%.

A la foto, Ancelotti i Simeone. 

CAMPIÓ DE LLIGA: ATLÉTICO MADRID

Any 2004: el València de Rafa Benítez, que aquell mateix any va guanyar també la Copa de la UEFA, es va endur el campionat de Lliga, torneig que ja havia aconseguit l’any 2002. Aleshores, tenint en compte igualment que el Deportivo havia conquistat la competició l’any 2000, pocs esperaven que el campionat el dominarien durant nou anys el FC Barcelona, amb sis títols, i el Real Madrid, amb tres. Per aquesta raó, penso que la Lliga que acaba d’assolir l’Atlético de Madrid és una bona notícia per al futbol.

Diego Simeone, un dels protagonistes com a jugador de l’última Lliga que havia aconseguit l’Atlético, el 1996 amb Radomir Antic, any en què els matalassers van guanyar també la Copa del Rei, va ser designat entrenador de l’Atlético mitjan la temporada 2011 / 2012, quan l’equip del Manzanares estava enfonsat i deprimit. Ja en aquell exercici, el conjunt madrileny va conquistar la seva segona Lliga Europa en tres anys, arran de vèncer en la final l’Athletic Club de Bilbao (3-0), en un extraordinari partit del colombià Falcao.

Més tard va arribar el títol de la Supercopa d’Europa, també el segon en tres anys, obtingut contra el Chelsea; la Copa del Rei, aconseguida davant el Real Madrid al mateix estadi Santiago Bernabéu, i ara aquest campionat de Lliga, que el grup de Simeone s’ha jugat a la darrera jornada al Camp Nou contra el Barça, equip que no ha pogut guanyar mai aquesta temporada el bloc madrileny després de sis encontres disputats. El pròxim dissabte, l’entitat blanc-i-vermella pot fer encara més història si és capaç de superar el Real Madrid a la final de la Lliga de Campions que tindrà com a escenari el nou estadi da Luz de Lisboa. En cas de triomf, el club del Vicente Calderón assoliria la seva primera Copa d’Europa i tancaria, 40 anys més tard, aquella dolorosa derrota contra el Bayern de Munic a l’estadi Heysel de Brussel•les.

Simeone ha comptat amb una plantilla en què no hi ha grans estrelles, però si futbolistes hipermotivats pel seu tècnic i que ho han donat tot sobre el terreny de joc, entre els quals cal citar el porter belga Courtois, un dels millor arquers europeus de l’actualitat; el central uruguaià Godín, que va aconseguir al Camp Nou el gol de l’empat, i per tant el que donava el campionat al seu equip; el lateral brasiler Filipe Luis, el capità Gabi, l’interior Koke, de qui es diu que serà el substitut de Xavi a la selecció espanyola quan el català es retiri; el turc Turan i el lluitador i incansable davanter hispano-brasiler Costa (foto).

CAMPIÓ DE LA EUROPE LEAGUE: SEVILLA FC

El passat 14 de maig el Sevilla va conquistar la seva tercera Copa de la UEFA, ara coneguda con a Lliga Europa, en un lapse de temps de només nou anys. L’equip dirigit per l’entrenador basc Unai Emery, que a Torí ha aconseguit el seu primer títol oficial, es va imposar al Benfica, campió de Lliga i Copa a Portugal, a la tanda de penals.

Si he de ser sincer, el Sevilla no es trobava entre els meus favorits del segon torneig europeu de clubs, doncs la millor època de la seva història havia quedat clarament enrera, en una brillant etapa marcada per la presidència de l’ara condemnat José María del Nido, la direcció tècnica de Juande Ramos i futbolistes inoblidables a Nervión com Andrés Palop, Dani Alves o Frédéric Kanouté, en la qual es van conquistar, a més de les dues UEFA significades, dues Copes del Rei, una Supercopa d’Espanya i una Supercopa d’Europa.

Tanmateix, el Sevilla no només ha estat el millor d’aquesta Lliga Europa, sinó que ha demostrat tenir una gran confiança per superar situacions molt complicades, en algun cas fins i tot quasi impossibles: en primer lloc, en vuitens de final va eliminar el Betis, el seu històric rival ciutadà, després de perdre al partit d’anada disputat a l’estadi Sánchez Pizjuán (0-2); en segon lloc, en quarts de final va superar un perillós 1 a 0 d’O Dragao contra un dur Porto; en tercer lloc, pel que fa a les semifinals, en l’última jugada del matx de tornada portat a terme a Mestalla, va deixar fora el València pel valor doble del gol en camp contrari i, finalment, en quart lloc, va demostrar una gran enteresa mental a la tanda de penals de la final contra el Benfica, quan els jugadors sevillistes van marcar els seus quatre llançaments després de 120 minuts sense gols.

Emery ha comptat amb una plantilla, la qual ha realitzat una segona part de la temporada espectacular, en què hi han destacat el porter Beto, heroi de la final; l’exespanyolista Pareja, Fazio, Moreno, Mbia, el veterà Reyes, el golejador Bacca i Rakitic (foto), capità i gran líder de l’equip andalús. 

DUES DÈCADES DEL DESASTRE D’ATENES

Ahir 18 de maig es van complir 20 anys de la trista i severa derrota del FC Barcelona a la final de la Lliga de Campions, jugada a l’estadi Olímpic d’Atenes contra el Milan de Fabio Capello, que va batre el conjunt català per un rotund 4 a 0. Aquella jornada està considerada com la del final del Dream Team, encara que el seu creador, Johan Cruyff, seguiria dos anys més a la banqueta del Camp Nou.

S’esperava una final molt competida i equilibrada, doncs en aquell període Milan i Barça estaven considerats els dos millors clubs del continent: d’una banda, els llombards, de la mà del tècnic Arrigo Sacchi, havien conquistat la Copa d’Europa els anys 1989 i 1990 i, ja amb Capello a la banqueta de San Siro, havien disputat un any abans la final, la qual havien perdut contra l’Olympique de Marsella. D’altra banda, els catalans havien aconseguit només dos anys abans la seva primera Copa d’Europa de la història, durant la quarta temporada de Cruyff com a entrenador.

No obstant, pràcticament des del xiulet inicial de l’àrbitre, la final va ser un autèntic passeig de l’equip italià, que a penes va deixar respirar els homes clau en la creació del joc blaugrana, com eren els casos de Ronald Koeman i Pep Guardiola, mentre la seva porteria quasi no va rebre cap ocasió de gol, malgrat que el Barça comptava al davant amb dues autèntiques estrelles: Hristo Stoitxkov i Romário da Souza, que pràcticament van passar desapercebuts. Dos gols a la primera part de Daniele Massaro i dues anotacions al segon temps, de Dejan Savicevic i Marcel Desailly, van marcar el festival milanista.

Dues penso que van ser les circumstàncies que van motivar una final tan desigual: en primer lloc, feia només quatre dies que el Barça havia assolit la seva quarta Lliga consecutiva, arran d’una lluita molt dura contra el Deportivo, mentre el Milan ja feia setmanes que havia obtingut l’Scudetto i havia preparat la final amb molta calma i tranquil•litat. En segon lloc, l’actitud de Cruyff durant els prolegòmens del xoc va ser molt prepotent, doncs semblava donar el partit per guanyat i, de forma irresponsable, havia deixat anar la frase: “nosaltres tenim Romário y ells Desailly”. Per cert, el francès va ser la gran estrella de la final.

Després d’aquella terrible derrota d’Atenes es va acabar un excel•lent cicle de la història de l’entitat catalana, en la qual, en aquell any 2004, van causar baixa jugadors emblemàtics com Andoni Zubizarreta (València), Juan Carlos Rodríguez (València), Michael Laudrup (Real Madrid), Joan Andoni Goikoetxea (Athletic Club) i Julio Salinas (Deportivo).

A la foto, els capitans Mauro Tassotti i José Mari Bakero en el prolegòmens de la final.

ÚLTIMA JORNADA DE LLIGA (CAMP NOU): FC BARCELONA – ATLÉTICO MADRID

Barça i Atlético, líder del campionat amb tres punts d’avantatge sobre el conjunt català, s’enfrontaran demà dissabte en l’última jornada de Lliga. Des de la dècada dels 50 del segle passat, dos clubs no es jugaven cara a cara el títol del torneig de la regularitat, que en aquest cas protagonitzaran dos blocs que en l’actual exercici ja han jugat cinc encontres, un de Lliga, dos de Supercopa i dos de Champions.

A favor del Barça:

- El fet de jugar el partit decisiu al Camp Nou i, a més, fer-ho amb futbolistes de gran experiència.
- Després de cinc partits sense poder guanyar l’Atlético, encara que només sigui per estadística, potser ja li tocaria vèncer al grup de Martino.
- Li ha donat tantes oportunitats l’Atlético al Barça de reenganxar-se en la lluita pel títol, que potser aquest cop no ho desaprofitarà.

A favor de l’Atlético

- Romandre imbatut aquesta temporada contra el Barça, després d‘haver-se disputat cinc encontres (quatre empats i una victòria matalassera).
- A diferència del que ha pogut fer en els recents partits de Lliga contra Llevant i Màlaga, Simeone podrà jugar davant el Barça com a ell més li agrada.
- Al conjunt blanc-i-vermell li serveix l’empat.

Possibles alineacions:

Barcelona (entrenador, Gerardo Martino): Pinto, Alves, Bartra, Mascherano, Adriano, Xavi, Busquets, Fàbregas, Alexis, Messi i Iniesta.

Atlético (entrenador, Diego Simeone): Courtois, Juanfran, Miranda, Godín, Filipe Luis, Gabi, Thiago, Koke, Raúl García, Turan i Costa.

Percentatge del Barça: 45%.
Percentatge de l’Atlético: 55%.

A la foto, els tècnics argentins Martino i Simeone.

20 ANYS DE LA QUARTA LLIGA DEL DREAM TEAM (EL PENAL ERRAT PER DJUKIC)

Després de les dues Lligues, la segona i la tercera del Dream Team, conquistades de manera inversemblant pel Barça de Johan Cruyff, quan el Real Madrid, que havia arribat en els dos casos com a líder a l’última jornada, s’havia estimbat dues vegades a l’estadi Heliodoro Rodríguez de Tenerife, semblava impossible que succeís un fet semblant per tercer any consecutiu, però, encara que amb diferents protagonistes, no només es va viure una història similar, sinó que aquesta va ser encara més estranya.

Aquell Barça del primer lustre dels anys 90 del segle passat era un magnífic equip, que realitzava un futbol moltes vegades brillant, però es tractava també d’un conjunt terriblement irregular, capaç de desendollar-se durant una part de la temporada i complicar- se l’existència.

Per explicar i evidenciar aquesta irregularitat, només cal dir que poques setmanes més tard de batre al Camp Nou el Real Madrid per un espectacular 5 a 0, en un dels millors partits que el brasiler Romário, que va aconseguir una hat – trick, va realitzar vestit de blaugrana, el grup de Cruyff va ser golejat a la Romareda pel Saragossa per 6 a 3.

Va ser arran del desastre de la capital aragonesa, moment en què Cruyff va manifestar solemnement que el cicle s’havia acabat, quan els jugadors barcelonistes van reaccionar de manera extraordinària, obtenint 28 dels darrers 30 punts del la Lliga en joc. No obstant, el Deportivo de la Coruña, que dirigia el veterà Arsenio Iglesias, aprofitant les badades del club català, havia aconseguit un important avantatge i s‘havia plantat a l’última jornada del campionat com a líder.

En la darrera jornada del campionat, el club gallec rebia a Riazor un València que no es jugava res, mentre el Barça actuava al Camp Nou davant un Sevilla que cercava la seva classificació per a la Copa de la UEFA. A la mitja part, un tens i nerviós Depor empatava sense gols enfront el seu rival, mentre el grup de Cruyff perdia 1 a 2 contra el club de Nervión.

En el segon temps, mentre el Barça li feia un gol rere l’altre a l’equip andalús, fins a deixar el marcador final en un rotund 5 a 2, el resultat inicial es mantenia a la Coruña. No obstant, al minut 90 l’àrbitre malagueny López Nieto va assenyalar un clar penal comés a Fran, el capità del conjunt local. El màxim especialista en els llançaments des dels 11 metros, Donato, acabava de ser substituït, mentre l’estrella d’aquell planter, Bebeto, va preferir no assumir la responsabilitat, que finalment va prendre el central Miroslav Djukic (foto). El serbi va fer un tir fluix i molt centrat que el porter del València José Luis González va aturar.

El FC Barcelona va conquistar la seva quarta Lliga consecutiva, però el títol poc es va poder celebrar, doncs quatre dies més tard, a l’estadi Olímpic d’Atenes, el grup de Cruyff va perdre la final de la Lliga de Campions contra el Milan per un fulminant 4 a 0, en un patit, aquell cop sí, que va representar el definitiu final d’un excel•lent cicle. 

EL CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: MANCHESTER CITY

He de reconèixer que m’hagués agradat molt dedicar aquest article dedicat al campió de la Premier League al Liverpool, que fa 24 anys que no aconsegueix el títol i aquesta temporada ha estat molt a prop de conquistar-lo, però el campionat assolit pel Manchester City em sembla igualment una bona notícia, tant pel que fa als seus mànager general i director tècnic, càrrecs que ocupen respectivament els exbarcelonistes Ferran Soriano i Txiki Begiristáin, com sobretot quant al seu entrenador, el xilè Manuel Pellegrini (foto).

Pellegrini havia deixat fins el moment un bon record al futbol europeu, en les seves experiències a la Lliga espanyola amb Vila-real, Real Madrid i Màlaga, però sempre li va faltar donar el cop definitiu i, així per exemple, es va quedar a un pas de disputar la final de la Lliga de Campions amb el club valencià, d’obtenir el títol de Lliga amb els madrilenys, malgrat sumar 97 punts, i d’assolir les semifinals de la Champions League amb els andalusos. Per aquest motiu, al tècnic xilè l’acompanyava la fama de ser un entrenador perdedor i mentalment fràgil.

Aquest any, en què els citizens han obtingut també la Copa de la Lliga, Pellegrini s’ha convertit en un preparador amb caràcter guanyador, encara que el tècnic sud-americà va decebre en els vuitens de final de la Lliga de Campions contra el FC Barcelona, no tant per l’eliminació, sinó per la forma poc valenta que els anglesos van afrontar els xocs contra el pitjor Barça del darrers anys. Tanmateix, l’aposta de Soriano i Begiristáin per deixar enrere el típic futbol italià, defensiu i tàctic, que personificava Roberto Mancini, pel joc ofensiu i de toc de Pellegrini, ha acabat triomfant.

En el City que ha conquistat la seva segona Premier League en tres anys, i que ha suposat només el quart títol de la seva història, han destacat el porter Hart, el veterà capità Kompany, un extraordinari Touré, el gran líder d’aquest equip; el talentós Nasri, l’hàbil Agüero, que segueix tenint força problemes amb les lesions; el golejador Dzeko, amb un excel•lent final de competició, i els espanyols Javi García, Silva, que ha tornat a realitzar una gran campanya; Navas i Negredo, que ha tingut un rendiment que ha anat de més a menys. 

FINAL DE LA EUROPE LEAGUE (TORÍ): SEVILLA FC – BENFICA SL

El Sevilla, campió els anys 2006 i 2007 de la Copa de la UEFA, torneig predecessor de l’actual Lliga Europa, s’enfronta al Benfica, equip que està realitzant una extraordinària temporada, en la qual ja ha guanyat el campionat de Lliga i la Taça de Portugal, la Copa lusitana, per la qual cosa podria aconseguir el triplet. Final molt igualada i amb molt d’equilibri que es podria decidir simplement per detalls.

A favor del Sevilla:

- La magnífica segona part de temporada que està realitzant l’esquadra d’Emery.
- La qualitat de futbolistes com Ivan Rakitic o Carlos Bacca.
- En aquesta Lliga Europa ha demostrat clarament que és capaç de solucionar grans adversitats (remuntada contra el Betis en vuitens de final i enfront el Porto en quarts de final i classificació en el darrer instant davant el València en semifinals).

A favor del Benfica

– La gran campanya que està portant a terme el bloc de Lisboa.
- L’experiència d’haver ja disputat la final de l’any passat, que va perdre a l’Amsterdam Arena contra el Chelsea.
- La veterania d’homes com Artur, Pereira, Luisao, Garay, Salvio o Cardozo.

Possibles alineacions:

Sevilla (entrenador, Unai Emery): Beto, Coke, Pareja, Fazio, Navarro, Mbia, Carriço, Reyes, Rakitic, Vitolo i Bacca.

Benfica (entrenador, Jorge Jesús): Artur, Pereira, Luisao, Garay, Siqueira, Salvio, Markovic, Gomes, Rodrigo, Cardozo i Sulejmani.

Percentatge del Sevilla: 50%.
Percentatge del Benfica: 50%.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: PARÍS SAINT – GERMAIN

Per segon any consecutiu i quart en la seva història, el París Saint – Germain (PSG) ha assolit la Lliga de França, com l’any passat amb una gran claredat i autoritat sobre els seus principals adversaris, que en aquest cas han estat el ressorgit Mònaco i el sempre regular Lilla.

La marxa de Carlo Ancelotti l’estiu passat al Real Madrid havia provocat certa preocupació i incertesa a l’entitat de la capital francesa, però el club va encertar plenament amb el seu substitut, el mític Laurent Blanc (foto), un dels futbolistes clau en la millor època del futbol francès, quan la selecció del país veí va conquistar el Mundial de l’any 1998 i l’Eurocopa de l’any 2000. La carrera de tècnic de l’exdefensa, que va tenir una trajectòria més aviat irregular amb el combinat bleu, suma la seva segona Ligue – 1, després de l’obtinguda fa uns anys amb el Girondins de Bordeus.

Si el camí del PSG pel que respecta al campionat local ha estat força planer, quant a la Champions League el conjunt de París ha caigut d’una forma molt similar en com ho va fer un any abans: si el 2013, l’equip d’Ancelotti va ser superat als quarts de final pel FC Barcelona pel valor doble dels gols en camp contrari, en la mateixa ronda i per idèntic procediment, el grup de Blanc ha quedat fora de la competició contra el Chelsea en aquest 2014. L’escassa experiència amb què encara compta al torneig i la poca competivitat què té a França han estat els dos factors clau perquè el club de la capital gala no hagi pogut classificar-se per a les semifinals del campionat continental.

Entre els campions han destacat, evidentment, les grans i nombroses estrelles de l’equip, grup que formen Silva, Pastore, Lavezzi, Cavani i l’incombustible Ibrahimovic, que de nou ha realitzat una magnífica temporada. No obstant, també han brillat futbolistes podríem anomenar d’equip com el Sirigu, Jallet, Alex, el veterà Maxwell, Matuidi, Verrati o Motta. 

LA HISTÒRIA LI DEU UNA COPA D’EUROPA A L’ATLÉTICO

L’any 1974, l’Atlético de Madrid comptava amb un dels seus millors equips de la seva història, en un planter en què, sota la direcció de l’entrenador argentí Juan Carlos Lorenzo, hi prenien part jugadors de la qualitat de Miguel Reina, José Luis Capón, Ramón Heredia, el capità Abelardo Rodríguez, Luis Aragonés, Javier Irureta, José Armando Ufarte o José Eulogio Gárate.

Va ser aquell any quan el conjunt blanc-i-vermell va arribar per primera vegada a la final de la Copa d’Europa. El grup de Lorenzo havia eliminat el Galatasaray d’Istanbul, el Dinamo de Bucarest, l’Estrella Roja de Belgrad i el llavors potent Celtic de Glasgow, entitat que havia conquistat el torneig el 1967 i n’havia estat finalista el 1970. El rival a la final, que es va disputar a l’estadi Heysel de Brussel•les, en va ser el Bayern de Munic, aleshores dirigit per Udo Lattek i amb històrics futbolistes com Sepp Maier, Franz Beckenbauer, Uli Höness o Gerd Müller.

El partit, molt igualat i jugat amb molt de respecte per part dels dos clubs, va arribar al minut 90 amb empat sense gols, fet que succeïa per primer cop en la història de la Copa d’Europa. A la pròrroga, en un magistral llançament de falta, Aragonés va avançar el bloc madrileny al marcador, però en l’últim minut del temps extraordinari, quan l’afecció atlètica ja celebrava el títol, va arribar l’inexplicable gol de l’empat, arran d’un tir del central Hans – Georg Schwarzenbeck des de gairebé 30 metres que va sorprendre Reina.

En aquella època, la UEFA no preveia els llançaments de penal per desempatar i dos dies més tard es va jugar un nou encontre, el qual va guanyar sense problemes l’equip bavarès per 4 a 0, amb dos gols de Höness i altres dos de Müller. La clara superioritat dels alemanys en l’aspecte físic i el dur cop moral que van rebre els espanyols en el primer xoc van ser decisius en el desenvolupament del segon matx.

40 anys després, l’Atlético torna a la final de la Copa d’Europa, avui coneguda com a Lliga de Campions, en la qual s’enfrontarà ni més ni menys que al Real Madrid al nou estadi Da Luz de Lisboa. Penso que el futbol li deu des de fa quatre dècades aquest títol a l’entitat blanc-i-vermella, que hauria de deixar per sempre enrere l’apel•latiu de Pupes, el qual va adoptar arran de la doble final de l’any 1974.

INCREÏBLE COMPORTAMENT AMB PEP GUARDIOLA

El passat 29 d’abril, el Bayern de Pep Guardiola va caure eliminat a les semifinals de la Champions League davant el Real Madrid, amb un sorprenent parcial de 5 a 0 favorable als blancs, que van humiliar l’equip bavarès a l’Allianz Arena amb un fulminant 0 a 4.

Guardiola, que ja li ha donat al club de Munic la Supercopa d’Europa, el Mundial de Clubs i la Bundesliga, i encara pot obtenir la Pökal, ha estat molt criticat i qüestionat per l’entorn del Bayern, personificat en autèntiques llegendes de la institució bavaresa com Franz Beckenbauer o Oliver Kahn, que no acaben d’entendre la cultura futbolística que l’entrenador català està introduint en l’entitat germànica, molt diferent al típic futbol alemany, molt més directe i vertical.

Fins a cert punt, podríem considerar més o menys normals les crítiques que el Pep està rebent a Alemanya, encara que jo em pregunto per quina raó el van fitxar si coneixien perfectament quina filosofia de treball té el tècnic de Santpedor, però allò que no entenc són algunes opinions sobre Guardiola des de Catalunya, arribades des d’un sector del barcelonisme que, fins i tot, sembla que s’hagi alegrat de la dura derrota que ha sofert el preparador català.

El FC Barcelona ha estat històricament una entitat perdedora i victimista i aquesta tendència, abans de la dècada dels 90 del segle passat, es va trencar en comptades ocasions, com en el decenni dels 50, en els períodes d’entrenadors com Ferdinand Daucik, el tècnic de les mítiques Cinc Copes, o Helenio Herrera. La història va canviar amb el període del Dream Team de Johan Cruyff, durant el primer lustre de la dècada dels 90; els dos primers anys amb Frank Rijkaard a la banqueta del Camp Nou, a la primera dècada de l’actual segle, i molt especialment mitjançant la inoblidable i impressionant època de Pep Guardiola, entre els anys 2008 i 2012. En aquestes tres etapes, la institució catalana ha conquistat les quatre Copes d’Europa que es troben al museu del club, la primera amb Cruyff, la segona amb Rijkaard i les dues darreres amb el Pep.

Guardiola, que va seguir i va fer evolucionar la idea de futbol que va importar Cruyff, i la qual també va utilitzar Rijkaard, va assolir durant la seva brillant etapa com a entrenador barcelonista 14 títols de 19 possibles: tres Lligues, dues Copes del Rei, tres Supercopes d’Espanya, dues Lligues de Campions, dues Supercopes d’Europa i dos Mundials de Clubs. A més, mitjançant un futbol excel•lent, extraordinari i m’atreviria a dir que fins i tot excepcional (jo el considero el millor equip de la història), aquell bloc va convertir-se en l’admiració del món sencer, fins el punt que l’any 2010, tres dels seus futbolistes, Leo Messi, Andrés Iniesta i Xavi Hernández, van ser els finalistes de la Pilota d’Or. Malgrat tot això, sembla que hi ha gent a Catalunya que li té ganes al Pep i li desitja que fracassi en la trajectòria que està portant a terme a Munic.

Jo puc entendre que Guardiola no caigui bé a algunes persones, que es consideri que sigui un home amb una falsa modèstia, que molts no entenguin el seu distanciament del desaparegut Tito Vilanova o que pugui forçar situacions com l’independentisme i el seu seguiment de la poesia de Miquel Martí i Pol i la música de Lluís Llach, però això no té res a veure amb el futbol, matèria en què el preparador bagenc mereix tot el respecte i l’admiració del barcelonisme. 

RENOVACIÓ DEL BARÇA: LA QUE JO FARIA

Víctor Valdés (baixa). El millor porter de la història del FC Barcelona deixa de forma voluntària el club i el seu futur sembla al Mònaco.

Juan Manuel Pinto (baixa). Penso que amb 38 anys la seva experiència blaugrana hauria de finalitzar el pròxim 30 de juny, quan expira el seu contracte.

Oier Oiarzábal (baixa). El millor per a ell seria la cessió o el traspàs a una altra entitat.

Dani Alves (baixa). Els seus sis anys a la institució bé valen per un homenatge, però sincerament crec que s’hauria de posar punt i final a la seva trajectòria barcelonista. Sens dubte ha estat un dels pilars del millor Barça de la història.

Martín Montoya (continuïtat). Crec que hauria de continuar al Camp Nou, sobretot si Alves és baixa, però seria convenient que comptés amb més oportunitats.

Gerard Piqué (dubte). La lògica, i també la seva enorme qualitat, indiquen que hauria de seguir al club, igualment per la mancança de centrals que té l'equip. No obstant, és un dels exemples més clars de l’aburgesament, autocomplaença i glamur en què ha entrat part de la plantilla barcelonista. Es comenta que Pep Guardiola, d’haver continuat d’entrenador blaugrana, voldria haver prescindit dels deus serveis.

Marc Bartra (continuïtat). Ha demostrat clarament aquesta campanya que és un central totalment apte per jugar al Barça.

Javier Mascherano (continuïtat). Porta dos anys força irregulars, però la seva permanència a la institució sembla obligada per les dots de lideratge, l’espirit de sacrifici i la polivalència que el caracteritzen.

Carles Puyol (baixa). El més llegendari capità de la història del club ha decidit finalitzar la seva extensa trajectòria blaugrana per culpa de les lesions. És una incògnita si decidirà continuar en un altre equip més enllà del pròxim 30 de juny.

Jordi Alba (continuïtat). No hi cap dubte sobre la permanència al club del lateral de l’Hospitalet de Llobregat, encara que seria bo intentar evitar les seves continuades lesions mitjançant una adient i personalitzada preparació física.

Adriano Corréia (dubte). Penso que la seva experiència al Camp Nou hauria d’acabar, però la polivalència, doncs pot actuar a les dues bandes, i la possible baixa d’Alves juguen a favor seu.

Sergio Busquets (continuïtat). El centrecampista de Badia del Vallès és un dels homes bàsics de l’equip i, fins i tot, es parla d’ell com a possible recanvi de Xavi.

Alex Song (dubte). El migcampista camerunès ha demostrat que el Barça li ve una mica gran, però a la plantilla del club català li manquen els centímetres que té el jugador africà.

Jonathan Dos Santos (baixa). No ara, sinó que crec que hauria d’haver abandonat el club ja fa dos anys, quan se li va deixar ben clar que no es comptava amb ell.

Xavi Hernández (continuïtat). El que serà nou primer capità de la plantilla la pròxima temporada ha de seguir al club, però hauria de comptar amb més jornades de descans, mentre sembla obligada la seva renúncia a la selecció espanyola després del pròxim Mundial.

Sergi Roberto (dubte). A penes ha comptat aquesta temporada per a Gerardo Tata Martino i, segons que en pensi el nou entrenador, ara per ara existeix el dubte entre la seva permanència al Camp Nou o una cessió.

Andrés Iniesta (continuïtat). Amb Leo Messi, sembla el jugador clau del Barça dels pròxims anys.

Cesc Fàbregas (baixa). No s’ha adaptat al club, falla sovint en els moments claus, no és massa apreciat al Camp Nou, mostra certes dosis d’aburgesament i el Manchester United podria seguir, com l’estiu passat, interessat en els seus serveis, fet que atorgaria liquiditat a la institució catalana.

Ibrahim Afellay (baixa). Fins i tot de vegades costa recordar que segueix sent un jugador de la disciplina barcelonista. No ha tingut sort ni amb les lesions ni en el fet de no haver jugat quasi mai en la seva posició natural.

Alexis Sánchez (baixa). Ha realitzat una bona temporada, però, com Fàbregas, es tracta d’un futbolista força cotitzat al mercat i es parla d’una oferta del Juventus per tornar a Itàlia.

Pedro Rodríguez (continuïtat). Malgrat que aquesta campanya, crec que amb certa injustícia, no ha jugat com en ell era costum, per la seva lluita i capacitat anotadora em sembla un home bàsic per a l’equip, tant de titular com de revulsiu.

Neymar da Silva (continuïtat). Després d’una primera temporada molt irregular a l’entitat blaugrana, amb un any d’experiència, s’espera que el davanter brasiler sigui un dels homes bàsics del futur Barça.

Christian Tello (baixa). L’extrem de Sabadell sembla estancat en la seva progressió, a penes ha comptat en aquest exercici per a Martino i compta amb ofertes d’altres clubs.

Isaac Cuenca (baixa). Els seus inicis van ser prometedors, però les lesions han paralitzat la seva progressió.

Leo Messi (continuïtat). No hi ha cap dubte en la permanència de l’estrella argentina a l’entitat i en el fet que hagi de seguir sent la gran figura del pròxim projecte. Tanmateix, hauria de ser conscient que ha de descansar més, recuperar tota la motivació, no acaparar tant el joc d’atac de l’equip i, sobretot, no exigir coses com el fitxatge del seu amic Sergio Kun Agüero i la continuïtat de Pinto.

Filial: seria adient l’ascens de tres o quatre jugadors.

Cessions: penso que haurien de tornar Rafinha Alcántara (Celta) i Gerard Deulofeu (Everton).

Altes

Entrenador: ja és gairebé segur que el nou preparador serà Luis Enrique Martínez (Celta). Malgrat que en un principi el meu preferit era Ernesto Valverde (Athletic Club), és possible que en aquests moments siguin adients el caràcter, l’energia, el coneixement de la casa i sobretot el lideratge del tècnic asturià.

Futbolistes: dos porters, amb clara distinció entre titular i suplent (aquest també podria ser Joan Masip del Barça B); un lateral alt, dos centrals forts, físics i amb centímetres; un migcentre corpulent, un interior, sobretot en cas de marxa de Roberto, i un davanter centre, preferiblement un jugador veterà a qui no li importés jugar pocs minuts.

A la foto, el porter alemany Marc – André ter Stegen (Borussia Mönchenglabdach), primer fitxatge del Barça 2014 - 2015.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: JUVENTUS FC

El Juventus de Torí va aconseguir diumenge passat el seu tercer títol consecutiu de l’Scudetto, campionat que suposa també el tercer seguit del seu tècnic, Antonio Conte, que s’està convertint ja en una autèntica llegenda de la Vecchia Signora, encara que li resta fer alguna cosa important a Europa per poder equiparar-se a mites de la institució piamontesa com Giovanni Trapattoni o Marcello Lippi.

Aquest títol de Lliga, guanyat de nou amb molta claredat i autoritat, malgrat el bon campionat que està realitzant el Roma de Rudi García, compensa els grans disgustos europeus que aquesta temporada ha tingut l’esquadra de Conte, que evidentment té com a assignatura pendent tornar a fer un gran d’Europa una entitat que compta al seu palmarès amb dues Copes d’Europa, una Recopa, tres Copes de la UEFA, dues Supercopes d’Europa i dues Copes Intercontinentals (el títol de l’any 1996 d’aquest últim torneig és l’última competició internacional aconseguida per l’equip blanc-i-negre).

En primer lloc, el conjunt piamontès va decebre amb força al caure en la primera fase de la Lliga de Campions, a l’acabar tercer del seu grup darrere el Real Madrid i el Galatasaray, que semblava un bloc sensiblement inferior al dels italians. En segon lloc, la Vecchia Signora ha estat superada a les semifinals de la Lliga Europa pel Benfica, eliminació que ha fet força mal, doncs la final d’aquest torneig tindrà lloc a l’estadi Olímpic de Torí.

Conte ha comptat amb una plantilla molt compensada i equilibrada en què han destacat l’incombustible porter i capità Buffon, Chiellini, l’uruguaià Cáceres, Barzagli, Bonucci, el llegendari Pirlo, el prometedor migcampista francès Pogba, Marchisio, el xilè Vidal (foto), de nou clau en el conjunt blanc-i-negre; el suís Lichsteiner, el montenegrí Vucinic, l’argenti Tévez, que ha realitzat un gran exercici; l’italo-argentí Osvaldo, fitxat al mercat d’hivern procedent del Southampton, i l’exdavanter de l’Athletic Club Llorente, que ha tingut una primera temporada a Itàlia força correcta, encara que una mica irregular. 

EL MES D’ABRIL ESPORTIU

Millor futbolista català: Marc Bartra (FC Barcelona – Baix Penedès).

Millor futbolista espanyol: Sergio Ramos (Real Madrid – Andalusia).

Millor futbolista mundial: Gareth Bale (Real Madrid – Gal•les).

Millor esportista catalana: Maica Garcia (Waterpolo - Barcelonès).
Millor esportista català: Marc Márquez (Motociclisme – Segarra).
Millor esportista espanyola: Maica Garcia (Waterpolo – Catalunya).
Millor esportista espanyol: Marc Márquez (Motociclisme – Catalunya).
Millor esportista mundial femenina: Anna Fenninger (Esquí – Àustria).
Millor esportista mundial masculí: Budda Wilson (Golf – Estats Units).

A la foto, Marc Bartra.