ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: BAYERN MUNIC 1975

Entrenador: Dettmar Cramer.
Estrella: Franz Beckenbauer (foto).
Altres jugadors bàsics: Sepp Maier, Uli Höness i Gerd Müller.
Equips amb qui s’enfronta: FC Magdeburg, Ararat Erevan, AS Saint – Étienne i Leeds United.

El millor: l’ofici

Era una de les característiques bàsiques del futbol alemany dels anys 70, però potser qui millor la representava era el Bayern, en el qual Cramer havia substituït Udo Lattek, que havia fitxat pel Borussia Mónchenglabdach. Els bavaresos, tal com van demostrar en la final de París davant el Leeds United, controlaven els partits, resistien en els moments més delicats i decidien en els instants decisius.

El pitjor: poca brillantor

Aquell Bayern dirigit per Cramer, com abans el que preparava Lattek, era un club molt poc brillant i espectacular, el qual basava els seus èxits amb fets com la força física, l’ofici, una sòlida mentalitat o una extraordinària competivitat. En la final contra el Leeds United, disputada al Parc del Prínceps de la capital francesa, el joc de l’esquadra bavaresa en va ser tot un exemple de les característiques comentades.

RAÚL GONZÁLEZ

El passat dilluns, dia 26 de juliol, Rául González, després de 16 anys en el primer equip del Real Madrid, va anunciar la seva marxa del club blanc i el seu fitxatge pel conjunt alemany del Schalke 04.

He estat sempre un seguidor del Barça, d’aquells que es posen molt nerviosos en partits transcendentals del club català i que queden tocats arran d’importants derrotes, però això no m’impedeix pensar que Raúl es troba entre els 5 millors futbolistes en la història del futbol espanyol i entre els 10 principals jugadors europeus i mundials dels últims temps.

El davanter madrileny ha guanyat amb el Real Madrid 6 campionats de Lliga (1995, 1997, 2001, 2003, 2007 i 2008), 4 de la Supercopa d’Espanya (1997, 2001, 2003 i 2008), 3 de la Lliga de Campions (1998, 2000 i 2002), un de la Supercopa d’Europa (2002) i 2 de la Copa Intercontinental (1998 i 2002). A més ha estat 102 vegades internacional espanyol, faceta en què només és superat per Andoni Zubizarreta (126) i el seu company durant tants anys al Real Madrid Iker Casillas (111), mentre és el màxim anotador del combinat estatal amb 44 gols, encara que David Villa (43) es troba molt a prop de superar-lo.

Possiblement els pitjors records que Raúl s’endurà de la seva llarga i triomfant etapa de futbolista seran no haver aconseguit la Copa del Rei, trofeu que el Real Madrid no obté des de 1993 (Rául ha disputat les finals dels anys 2002 i 2004); no haver guanyat la Pilota d’Or i el FIFA World Plater, premis que penso ha merescut al llarg de la seva trajectòria; no haver participat en els títols de l’Eurocopa i el Mundial que Espanya ha assolit respectivament el 2008 i el 2010 i la seva fama de voler controlar els vestidors, tant el de l’entitat madridista con el de la selecció.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: BAYERN MUNIC 1974

Entrenador: Udo Lattek (foto).
Estrella: Franz Beckenbauer.
Altres jugadors bàsics: Sepp Maier, Paul Breitner i Gerd Müller.
Equips amb qui s’enfronta: FC Atvidaberg, Dinamo Dresde, CSKA Sofia, Ujpest Dosza i Atlético Madrid.

El millor: la força física

Tal com succeïa en general amb el futbol alemany d’aquella època, el Bayern va mostrar en la final de 1974 una excel·lent condició física. Després de forçar in extremis un desempat contra l’Atlético, en l’últim minut de la pròrroga, els bavaresos van ser molt superiors als espanyols en el segon matx, que es va disputar només dos dies més tard del primer partit.

El pitjor: les comparacions amb l’Ajax

Com ja s’ha explicat vàries vegades en aquest bloc, l’Ajax dels 70 va ser un equip que oferia un joc molt atractiu, vistós i espectacular. Pel contrari, el Bayern era una esquadra bastant gris, la qual basava els seus èxits sobretot en l’aspecte físic, la lluita i la fortalesa mental. Les comparacions eren inevitables, però sens dubte el club bavarès, amb el seu estil, era també un gran conjunt.

GRANS ENTRENADORS DE LA HISTÒRIA: HENNES WEISWEILER

País: Alemanya.
Any de naixement: 1919.
Lloc de naixement: Erfstadt – Lechenich.
Clubs: FC Colònia, Viktoria Colònia, Borussia Mönchenglabdach, FC Barcelona, de nou Colònia, Cosmos Nova York i Grasshoppers Zuric.
Títols de clubs: 4 Lligues Alemanyes, 3 Copes Alemanyes i 1 Copa de la UEFA.

El millor: el tècnic del gran Borussia Mönchenglabdach

En els nostres dies el Borussia Mönchenglabdach és un dels equips més modestos de la Bundesliga, però durant els 70 va ser una de les millors esquadres europees. Weisweiler va aconseguir amb el club tres Lligues, una Copa i una Copa de la UEFA i va tenir sota les seves ordres alguns dels millors futbolistes alemanys de l’època, com Vogts, Stielike, Bonhoff, Netzer i Heynckes, a més del danès Simonsen.

El pitjor: l’enfrontament amb Johan Cruyff

Després dels seus meravellosos anys a Mönchenglabdach, Weisweiler va acceptar la difícil missió de substituir Marinus Michels al FC Barcelona. El caràcter disciplinari i autoritari de l’entrenador alemany va xocar amb força amb l’estrella holandesa, que llavors ja iniciava una certa decadència. La disputa va acabar amb la destitució del preparador arran d’un ultimàtum de Cruyff a la directiva.

EL PRIMER ERROR ?

Al llarg de la vigència d’aquest bloc, que va aparèixer el maig de l’any 2007, he parlat abastament sobre la persona de Johan Cruyff. Jo reconec els errors, de vegades enormes, i els defectes que han marcat i encara, en algun cas, segueixen caracteritzant l’holandès, entre els quals podríem significar el seu més aviat decebedor rendiment com a jugador al FC Barcelona, amb l’excepció d’una extraordinària primera temporada; el fet de provocar la marxa d’un entrenador, com va ser el cas de l’alemany Hennes Weisweiller; frivolitats en els seus primers anys com a preparador de l’entitat catalana, com el fitxatge de Romerito o el cas Lucendo; el fet que Jesús Mariano Angoy, el seu gendre, jugués al filial pràcticament amb 30 anys; el trist i injust acomiadament d’Andoni Zubizarreta, pròxim director tècnic del club, després de la trista final de la Champions a Atenes; les estranyes contractacions que va realitzar durant els seus últims anys com a tècnic blaugrana, com van ser els casos d’homes com José Mari, Igor Korneiev o Xavier Escaich; la seva llarga enemistat amb Carles Rexach, mostrant una rancúnia exagerada; les crítiques al seu compatriota Louis van Gaal, quan aquest dirigia el club blaugrana; el terrible entorn que va originar durant els últims anys de presidència de Josep Lluís Núñez, etc.

Tanmateix, l’arribada de Cruyff a la banqueta del Camp Nou, l’any 1988, va suposar clarament un abans i un després en la història de la institució barcelonista, doncs l’holandès va inculcar un sistema de joc i una mentalitat que, des del seu Dream Team fins els nostres dies, mitjançant entrenadors molt influenciats per ell i l’escola holandesa com el ja citat Van Gaal, Frank Rijkaard o Pep Guardiola, han donat grans èxits al Barça. Com a exemples podem indicar les següents dades: el cub blaugrana ha guanyat la meitat de les seves Lligues i la totalitat de les seves Copes d’Europa des de la seva arribada a l’entitat com a entrenador.

Fa uns mesos, Joan Laporta, que apurava les seves últimes setmanes com a màxim mandatari del Barcelona, va decidir nomenar Cruyff president d’honor. Si bé és cert que Laporta no va respectar els estatuts de la societat, que no contemplen aquest càrrec; que potser va prendre aquesta decisió per motius electoralistes i, posats a pensar malament, que probablement veia inevitable la victòria de Sandro Rosell a les eleccions i, d’aquesta manera, passar-li un “problema”, també és veritat que el nomenament semblava tenir plena justícia i és normal que el club prengués aquesta determinació amb un home que ha estat tan important i decisiu per a la institució.

Poques hores després de prendre possessió dels seus càrrecs Rosell i els seus directius, aquests van començar a parlar sobre la legalitat o no del nomenament de Cruyff, de la seva possible confirmació en l’assemblea de socis... El cert és que, coneixent l’enorme orgull de Cruyff, aquestes declaracions eren una “invitació” a que l’holandès renunciés al càrrec honorífic i el creador del Dream Team no va trigar ni 24 hores en presentar-se a les oficines del club i tornar la seva insígnia. Sincerament, crec que aquest ha estat el primer error de la directiva encapçalada per Rosell, que sembla que intentarà arreglar l’afer, encara que, tenint en compte el caràcter de Cruyff, ho tindrà realment molt complicat. I el que és pitjor de tot aquest cas: sembla que a Guardiola no li agradat gens tot el que ha succeït i no ens hauríem d’estranyar que aquesta fos una de les raons per les quals hagi decidit renovar només per un any.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: AFC AJAX 1973

Entrenador: Laszlo Kovacs.
Estrella: Johan Cruyff.
Altres jugadors bàsics: Ruud Krol, Johan Nessquens (foto) i Johnny Rep.
Equips amb qui s’enfronta: CSKA Sofia, Bayern Munic, Real Madrid i Juventus FC.

El millor: una màquina de fer futbol

Aquell magnífic Ajax tricampió d’Europa està considerat un dels millors equips de la història, juntament, per exemple, amb el Brasil del Mundial de 1970, l’Holanda del Mundial de 1974 o el Barça de Pep Guardiola, que va aconseguir sis títols l’any 2009. Aquesta gran qualitat la va mostrar el club ajacied, de forma molt especial, a les eliminatòries contra Bayern Munic i Real Madrid.

El pitjor: s’inicia l’èxode

Després de la consecució de la tercera Copa d’Europa, va començar l’èxode de jugadors de l’Ajax: el primer va ser Cruyff, que va fitxar pel FC Barcelona, el mateix camí que seguiria un any després Neesquens. Mentrestant, Arjen Haan va ser contractat per l’Anderlecht, Arnold Murhen per l’Ipswich Town, Rep pel València o Krol, el que més va romandre al club, pel Nàpols.

LA TRIPLE DERROTA D’HOLANDA

Els tres principals clubs holandesos, Ajax, Feyenoord i PSV, tenen una mitjana força positiva pel que fa a la relació de finals de la Copa d’Europa jugades i victòries aconseguides: els d’Amsterdam han conquistat quatre títols en sis finals disputades, mentre que els de Rotterdam i els d’Eindhoven han assolit les úniques finals del torneig en què hi han pres part. Igualment, la selecció holandesa es va fer, l’any 1988 a Alemanya, amb l’única final de l’Eurocopa que ha jugat, quan amb l’oranje, dirigida per un veterà Marinus Michels, hi actuaven homes com Ronald Koeman, Fran Rijkaard, Ruud Gullit o Marco van Basten. No obstant, l’equip holandès ha perdut les tres finals mundialistes que ha disputat, la darrera en el campionat recentment finalitzat a Sud-àfrica.

1974 (Munic). Holanda havia fet fins aleshores un excel·lent campionat mundial en terres alemanyes, mitjançant un espectacular joc, vistós i ofensiu, anomenat futbol total. Aquell equip, preparat per Michels, va oferir el millor espectacle de la història del futbol, només comparable a l’Hongria de la primera meitat dels anys 50, que curiosament tampoc va poder fer-se amb el títol mundial; el Brasil que va obtenir la Copa del Món jugada a Mèxic el 1970 o el recent Barça de Pep Guardiola, el mateix que es va va fer amb sis competicions l’any 2009. Tanmateix, aquella extraordinària Holanda va caure a la final, que va tenir com a escenari l’estadi Olímpic de Munic, contra l’amfitriona, rocosa i sòlida Alemanya, llavors Alemanya Occidental. Wim Suurbier, Ruud Krol, Johan Neesquens, Wim van Hanegem, Arjen Haan, Johnny Rep, Rob Rensenbrink i sobretot el genial Johan Cruyff eren els homes més destacats d’aquella brillant i inoblidable esquadra, que va rebre el sobrenom de Taronja Mecànica.

1978 (Buenos Aires). L’Holanda del Mundial d’Argentina, en què l’austríac Ernst Happel havia substituït Michels a la banqueta i a la qual havia renunciat Cruyff, no va ser tan atractiva i espectacular com l’equip d’Alemanya, però va mantenir l’essència del gran conjunt de 1974. El pas de l’Oranje pel país sud-americà va ser més irregular, però es va plantar de nou a la final que, jugada a l’estadi Munumental River Plate de Buenos Aires, va perdre contra la selecció local a la pròrroga. A més de Krol, Neesquens, Haan, Rep i Rensenbrink, que en va ser la gran estrella del combinat neerlandès, cal significar la presència dels bessons Willy i René van de Kerkhov. A la foto s'observa un moment del matx disputat a la capital argentina.

2010 (Johannesburg). Malgrat haver realitzat una gran fase prèvia, en la qual va guanyar tots els partits, Holanda no arribava entre els favorits al Mundial de Sud-àfrica. No obstant, el conjunt entrenat per Bert van Marwijk es va situar a la final, portada a terme al Soccer City de Johannesburg, arran d’una altra trajectòria excel·lent, almenys quant als resultats, doncs els holandesos novament van vèncer tots els xocs, entre ells el de quarts de final contra Brasil. Tanmateix, a pesar de la duresa empleada per intentar frenar com fos la creativitat d’Espanya, aquesta va acabar imposant-se a la final en els últims minuts de la pròrroga. A l’Holanda d’aquest 2010, que a penes té similituds amb la dels anys 70, doncs es tracta d’un equip essencialment lluitador, bregat i dur, hi han destacat el veterà Gio van Bronkhorst, Mark van Bommel, Wim Kuyt, Robin van Persie i molt especialment Arjen Robben i Wesley Snejder.

10 ANYS DEL POLÈMIC FITXATGE DE LUIS FIGO PEL REAL MADRID

El temps passa i aquest estiu fa ja una dècada del fitxatge del mitja punta portuguès Luis Figo pel Real Madrid, després de cinc anys al FC Barcelona. El fet va tenir una repercussió enorme en el club català, que va trigar força temps en recuperar-se.

Figo va convertir-se en jugador blaugrana l’estiu de l’any 1995, procedent de l’Sporting de Portugal i després d’una estranya duplicitat de contractes amb el Juventus i el Parma, cosa que demostra que el futbolista, o millor dit els seus representants, no han estat mai massa hàbils en les qüestions contractuals.

Després d’un primer any al Camp Nou d'adaptació, l’últim de Johan Cruyff com a entrenador, Figo va realitzar quatre temporades excel·lents a l’entitat catalana, quan es va convertir en un autèntic ídol per a l'afecció barcelonista, en un dels millors jugadors d’Europa, en un dels principals especialistes mundials en l’u contra u i en un home decisiu en els títols que el conjunt blaugrana va aconseguir entre 1996 i 1999, concretament dues Lligues, dues Copes del Rei, una Supercopa d’Espanya, una Recopa i una Supercopa d’Europa. Durant el seu lustre com a integrant de la plantilla del Barça, Figo va tenir tres entrenadors, el citat Cruyff, Bobby Robson i Louis van Gaal, i va coincidir amb futbolistes com Ronaldo, Rivaldo o Pep Guardiola, amb qui va mantenir una gran amistat.

L’estiu de l’any 2000, els dos clàssics del futbol espanyol, Barça i Real Madrid, van celebrar eleccions, en el cas de la institució catalana arran de la dimissió del president Josep Lluís Núñez. Figo i el seu representant van observar que era un moment idoni per aconseguir una substancial millora del seu contracte i, quan el club barcelonista els hi donava allargues per la situació transitòria que vivia l’entitat, van decidir arribar a un pacte amb Florentino Pérez, que s’enfrontava a les eleccions madridistes a Lorenzo Sanz.

Potser mai sabrem totalment quin pensament veritable tenia el jugador portuguès, però sempre va fer la sensació que el seu desig era seguir a Barcelona, ciutat en la qual es va adaptar perfectament (fins i tot va obrir un restaurant), i que només pretenia pressionar el Barça mitjançant un acord amb un home, Pérez, que teòricament tenia poquíssimes possibilitats de ser elegit president del Madrid, si tenim en compte que Sanz acabava de guanyar la seva segona Champions League en només tres anys.

No obstant, Pérez, que havia perdut anteriorment unes eleccions contra el desaparegut Ramón Mendoza, va donar la gran sorpresa i va derrotar Sanz en els comicis de la institució madridista, gràcies als vots per correu. Tanmateix, el nou president blanc, abans d’anunciar res concret, va preferir esperar a les eleccions barcelonistes, que se celebraven una setmana més tard.

Un dia després que Joan Gaspart guanyés Lluis Bassat en els comicis del Camp Nou, Pérez va presentar Figo com a nou futbolista del Madrid (foto) i va obrir un autèntic període d’histèria al club català, fins el punt que, pocs dies més tard, Gaspart va viatjar a Londres i li va comprar a l’Arsenal, mitjançant uns preus desorbitats i exhaurint la clausula de rescisió del portuguès, el francès Emmanuel Petit i l’holandès Marc Overmars, els quals per cert van donar un rendiment força decebedor.

Com explicava al començament d’aquest article, el Barça va trigar en recuperar-se de la “jugada” de Florentino i ningú ha oblidat les rebudes que va rebre Figo, vestit de blanc, a l’estadi barcelonista, molt especialment la de la temporada 2002/2003, que li va costar a l’entitat catalana dos partits de tancament del Camp Nou, els quals mai va arribar a complir.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: BOBBY MOORE

País: Anglaterra.
Any de naixement: 1941.
Lloc de naixement: Londres.
Demarcació: defensa.
Clubs: West Ham United, Fulham FC, San Antonio Thunder i Seattle Sounders.
Mundials disputats: Xile 1962, Anglaterra 1966 i Mèxic 1970.
Títols de clubs: 1 Copa Anglesa, 1 Recopa i 1 International Soccer League.
Títols de seleccions: 1 Mundial.

El millor: el gran capità de 1966

De l’única Copa del Món que ha conquistat la selecció anglesa, quan en va ser l’amfitriona l’any 1966, es recorda la seguretat a la porteria de Gordon Banks, la classe de Bobby Charlton o el hat trick a la final de Geoffrey Hurst, però també el carisma i el fair - play del seu gran capità Bobby Moore, que va vestir la samarreta del combinat anglès durant onze anys, potser la millor època de l’equip nacional.

El pitjor: clubs modestos

Moore mai va tenir l’oportunitat d’integrar grans plantilles del futbol anglès, com Manchester United, Liverpool o Arsenal, i sempre va jugar amb equips més modestos, encara que va formar part del millor West Ham United de la història, en una època en què l’entitat de Londres va conquistar, per exemple, una Copa d’Anglaterra i una Recopa, concretament la cinquena de la història, l’any 1965.

CAMPIONA DEL MUNDIAL DE SUD-ÀFRICA: ESPANYA

Si poques setmanes abans d’iniciar-se l’Eurocopa d’Àustria i Suïssa, l’any 2008, ens haguessin assegurat que avui la selecció espanyola seria campiona d’Europa i del món ens hauríem pensat que es tractava d’una broma, però la veritat és què, amb tot mereixement, el combinat estatal de futbol, com també, no ho oblidem, el de bàsquet, ostenta aquesta doble corona.

Luis Aragonés, després de fracassar al Mundial d’Alemanya jugat el 2006, en què Espanya no va superar els vuitens de final, va decidir fer taula rasa i, a més de deixar, malgrat l’enorme pressió que va exercir la premsa madrilenya, homes emblemàtics com Raúl González fora de la selecció, va començar a usar un sistema de joc ofensiu i de toc molt semblant a de l’escola holandesa i que tants bons resultats li ha donat al FC Barcelona les darreres dues dècades. D’aquesta forma, jugadors del Barça com Xavi Hernández i Andrés Iniesta, dos productes de la Masia plenament adaptats al nou dibuix tàctic i que fins llavors havien tingut un pes específic secundari a la selecció, es van convertir en líders i protagonistes de l’equip estatal.

Amb un futbol brillant, atractiu i espectacular, Espanya va aconseguir el seu segon títol de l’Eurocopa, després de superar Rússia, Suècia i Grècia, vigent campiona, a la fase de grups; la campiona del món Itàlia en quarts de final, trencant un històric malefici en aquesta ronda; de nou Rússia, aquest cop en semifinals, i Alemanya, en la la final jugada a l’estadi Ernst Happel de Viena. Xavi va ser elegit millor jugador del torneig i David Villa va obtenir el trofeu de màxim anotador, malgrat perdre’s la final per lesió.

A pesar del triomf, potser esgotat per la dura batalla que va haver d’afrontar amb part de la premsa de la capital, Aragonés va abandonar el càrrec i va ser substituït per Vicente del Bosque. Aquest, amb el pragmatisme, la intel·ligència i el sentit comú que el van caracteritzar en la seva triomfant etapa al Real Madrid, fins que Florentino Pérez, potser per manca de glamur, va decidir fer-lo fora del Santiago Bernabéu, va canviar poques coses, gairebé res, i Espanya va tenir una plàcida fase de classificació per al Mundial, en la qual va guanyar la totalitat dels partits disputats.

El campionat mundial de Sud-àfrica no va poder iniciar-se pitjor per a l’equip de Del Bosque, que va perdre de forma imprevista i sorprenent contra la modesta selecció de Suïssa, en què el seu preparador, l’alemany Ottmar Hitzfeld, va utilitzar un sistema molt defensiu. Tanmateix, si el conjunt espanyol ha demostrat alguna cosa positiva els darrers anys és que es creix davant les adversitats i que ha madurat molt en aspectes com l’ofici, la competivitat o la solidesa mental.

Sense la brillantor mostrada en l’última Eurocopa, però amb decisió i convenciment, Espanya va superar Hondures i Xile en els xocs que restaven de la fase de grups; Portugal en vuitens de final i Paraguai en quarts de fina. Sense cap mena de dubte, el millor partit del combinat estatal va tenir lloc en semifinals enfront Alemanya, la selecció a la qual ja havia guanyat a la final continental de 2008, mentre que en la final de Johannesburg, a l’estadi Soccer City, el bloc espanyol no va poder realitzar plenament el seu joc, però amb determinació va saber sobreposar-se a la terrible duresa d’una Holanda que molt poc, o pràcticament res, té a veure amb aquell magnífic equip que va disputar les finals dels Mundials de 1974 i 1978 o aquell que va conquistar l’Eurocopa de 1988.

Del Bosque ha comptat en aquest campionat amb la base dels futbolistes que van aconseguir proclamar-se campions europeus a Viena, com Iker Casillas, Sergio Ramos, Carles Puyol, Joan Capdevila, Xabi Alonso, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Cesc Fàbregas, David Villa, que ha acabat entre els quatre màxims golejadors, o Fernando Torres, a més de nous valors sorgits els últims dos anys, com Gerard Piqué, Sergio Busquets, Pedro Rodríguez o Jesús Navas.

Dades del campió

Seleccionador: Vicente del Bosque (foto).

Capità: Iker Casillas.
Millor jugador: Xavi Hernández.
Altres jugadors bàsics: Sergio Busquets, Andrés Iniesta i David Villa.
Revelació: Sergio Busquets.
Màxim anotador: David Villa.
Onze tipus: Casillas, Ramos, Piqué, Puyol, Capdevila, Busquets, Alonso, Iniesta, Xavi, Villa i Torres.
Altres jugadors seleccionats: Reina, Valdés, Albiol, Marchena, Arbeloa, Martínez, Fàbregas, Silva, Mata, Navas, Pedro i Llorente.
El més positiu: la millor generació de futbolistes espanyols de la història.
El més negatiu: guanyar els darrers cinc partits per la mínima.

Dades generals del torneig
 

Final: Espanya – Holanda, 1-0.

Gol: Iniesta.
Estadi: Soccer City (Johannesburg).
Semifinalistes: Alemanya i Uruguai.
Millor jugador: Xavi Hernández (Espanya).
Altres futbolistes destacats: Wesley Sneijder (Holanda), Mesut Özil (Alemanya) i Diego Forlán (Uruguai).
Màxims anotadors: David Villa (Espanya), Wesley Snejder (Holanda), Thomas Müller (Alemanya) i Diego Forlán (Uruguai).
Jugador revelació: Mesut Özil (Alemanya).
Selecció revelació: Ghana.
Onze del campionat: Casillas (Espanya), Lahm (Alemanya), Piqué (Espanya), Puyol (Espanya), Van Bronkhorst (Holanda), Sneijder (Holanda), Xavi (Espanya), Özil (Alemanya), Müller (Alemanya), Forlán (Uruguai) i Villa (Espanya).

MUNDIAL DE SUD-ÀFRICA: LES SELECCIONS FINALISTA I SEMIFINALISTES

2) Holanda

Seleccionador: Bert van Marwijk.
Jugadors més destacats: Giovanni van Bronkhorst, Arjen Robben i Wesley Snejder.
El més positiu: el duo Robben / Sneijder.
El més negatiu: un equip a les antípodes d’aquell que va meravellar durant els 70.

3) Alemanya

Seleccionador: Joachim Löw.
Jugadors més destacats: Bastian Schweinsteiger, Mesut Özil i Thomas Müller (foto).
El més positiu: una nova generació de futbolistes que, amb més experiència, pot marcar una època.
El més negatiu: es troba a faltar aquell ofici que tan va caracteritzar el futbol alemany.

4) Uruguai

Seleccionador: Óscar Washinton Tabárez.
Jugadors més destacats: Diego Lugano, Luis Suárez i Diego Forlán.
El més positiu: tornar a l’elit 40 anys després.
El més negatiu: potser Forlán ha estat massa sol.

MUNDIAL DE SUD-ÀFRICA: LES SELECCIONS ELIMINADES EN QUARTS DE FINAL

5) Argentina

Seleccionador: Diego Armando Maradona.
Jugadors més destacats: Carlos Tévez i Gonzalo Higuaín.
El més positiu: guanyar els primers quatre partits del campionat.
El més negatiu: Un Leo Messi que, molt allunyat de l’àrea, s’ha marxat sense marcar.

6) Brasil

Seleccionador: Carlos Caetano Bledom Dunga (foto).
Jugadors més destacats: Douglas Maicon i Luis Fabiano Clemente.
El més positiu: el partit contra Xile a vuitens de final.
El més negatiu: potser el sistema de Dunga era massa radical per a la Canarinha.

7) Ghana

Seleccionador: Milovan Rajevac.
Jugadors més destacats: Anthony Annan i Asamoah Gyan.
El més positiu: salvar l’Àfrica del desastre.
El més negatiu: un penal que no s’oblidarà.

8) Paraguai

Seleccionador: Gerardo Martino.
Jugadors més destacats: Justo Villar i Antolín Alcaraz.
El més positiu: jugar per primer cop en la història uns quarts de final.
El més negatiu: potser els hi va faltar creure-s’ho una mica més contra Espanya.

MUNDIAL DE SUD-ÀFRICA: LES SELECCIONS ELIMINADES EN VUITENS DE FINAL

9) Japó

Seleccionador: Takeshi Okada.
Jugadors més destacats: Yuji Nakazawa i Keisuke Honda (foto).
El més positiu: Honda, una de les revelacions del campionat.
El més negatiu: una mentalitat encara no massa sòlida.

10) Xile

Seleccionador: Marcelo Bielsa.
Jugadors més destacats: Mark González i Jean Beauejour.
El més positiu: un futbol vistós i atractiu.
El més negatiu: absència de grans individualitats.

11) Portugal

Seleccionador: Carlos Queiroz.
Jugadors més destacats: Eduardo dos Reis i Tiago Mendes.
El més positiu: el matx contra Brasil.
El més negatiu: Cristiano Ronaldo “desapareix” sovint en els grans partits.

12) Estats Units

Seleccionador: Bob Bradley.
Jugadors més destacats: DaMarcus Beasley i Landon Donovan.
El més positiu: continua l’evolució.
El més negatiu: problemes quan juga contra equips teòricament inferiors.

13) Anglaterra

Seleccionador: Fabio Capello.
Jugadors més destacats: John Terry i Steven Gerrard.
El més positiu: almenys van superar la fase de grups.
El més negatiu: una selecció que no respon en els moments importants.

14) Mèxic

Seleccionador: Javier Aguirre.
Jugadors més destacats: Rafael Márquez i Giovanni dos Santos.
El més positiu: el joc.
El més negatiu: manca d’ofici.

15) Eslovàquia

Seleccionador: Vladimir Weiss.
Jugadors més destacats: Marek Hamsik i Robert Vittek.
El més positiu: Vittek, una de les sorpreses del torneig.
El més negatiu: inexperiència.

16) Corea del Sud

Seleccionador: Huh Jung Moo.
Jugadors més destacats: Lee Chi Sung i Park Chu Young.
El més positiu: un progrés evident.
El més negatiu: manca d’ofici i mentalitat guanyadora en partits bàsics.

MUNDIAL DE SUD-ÀFRICA: LES SELECCIONS ELIMINADES EN LA FASE DE GRUPS (LLOCS 17 AL 24)

17) Costa d’Ivori

Seleccionador: Sven Goran Eriksson.
Jugador més destacat: Touré Yaya (foto).
El més positiu: acumular experiència.
El més negatiu: a penes van tenir opció de sorprendre Brasil.

18) Eslovènia

Seleccionador: Matjas Kek.
Jugador més destacat: Samir Handanovic.
El més positiu: una gran fita si tenim en compte les dimensions del país.
El més negatiu: de més a menys.

19) Suïssa

Seleccionador: Ottmar Hitzfeld.
Jugador més destacat: Diego Benaglio.
El més positiu: vèncer els campions.
El més negatiu: amb només un gol és molt complicat classificar-se.

20) Austràlia

Seleccionador: Pim Verbeek.
Jugador més destacat: Jason Culina.
El més positiu: la reacció després de la contundent derrota contra Alemanya.
El més negatiu: els sis gols encaixats.

21) Sud-àfrica

Seleccionador: Carlos Alberto Parreira.
Jugador més destacat: Aaron Mokoena.
El més positiu: la unió entre equip i afecció.
El més negatiu: primer amfitrió de la història en no superar una primera fase.

22) Nova Zelanda

Seleccionador: Ricky Herbert.
Jugador més destacat: Winston Reid.
El més positiu: marxar sense perdre cap partit.
El més negatiu: tampoc ha guanyat cap matx.

23) Grècia

Seleccionador: Fernando Santos.
Jugador més destacat: Vasilis Torosidis.
El més positiu: contra Nigèria va aconseguir el seu primer triomf en un Mundial.
El més negatiu: que en queda de la campiona d’Europa del 2004 ?

24) Dinamarca

Seleccionador: Morten Olsen.
Jugador més destacat: Chistian Poulsen.
El més positiu: la victòria contra Camerun.
El més negatiu: manca de grans individualitats.

MUNDIAL DE SUD-ÀFRICA: LES SELECCIONS ELIMINADES EN LA FASE DE GRUPS (LLOCS 25 AL 32)

25) Sèrbia

Seleccionador: Radomir Antic.
Jugador més destacat: Dusan Stankovic.
El més positiu: una victòria de prestigi contra Alemanya.
El més negatiu: derrotes davant equips teòricament inferiors.

26) Itàlia

Seleccionador: Marcello Lippi.
Jugador més destacat: Daniele de Rossi.
El més positiu: Itàlia sempre se n’ha sortit arran d’espectaculars patacades (1966 i 1974).
El més negatiu: no hi ha canvi generacional.

27) Nigèria

Seleccionador: Lars Lagerbäck.
Jugador més destacat: Taye Taiwo.
El més positiu: li va plantar cara a Argentina.
El més negatiu: molt lluny de la gran selecció dels anys 90.

28) Algèria

Seleccionador: Rabah Saadane.
Jugador més destacat: Madjid Bougherra.
El més positiu: només dos gols encaixats.
El més negatiu: incapaç de marcar un sol gol.

29) França

Seleccionador: Raymond Domènech (foto).
Jugador més destacat: William Gallas.
El més positiu: l’arribada del carismàtic Laurent Blanc.
El més negatiu: un equip desunit i sense compromís.

30) Hondures

Seleccionador: Reynaldo Rueda.
Jugador més destacat: Johnny Palacios.
El més positiu: la classe del central Palacios.
El més negatiu: el desgavell defensiu contra Espanya.

31) Camerun

Seleccionador: Paul le Guen.
Jugador més destacat: Samuel Eto’o.
El més positiu: Eto’o sempre compleix.
El més negatiu: els problemes interns.

32) Corea del Nord

Seleccionador: Kim Jong - Hun.
Jugador més destacat: Hong Yong - Jo.
El més positiu: la imatge contra Brasil.
El més negatiu: 12 gols rebuts en tres partits.

MUNDIAL DE SUD-ÀFRICA: EL RENAIXEMENT CHARRUA

Des de 1930 fins a 1970, la selecció uruguaiana va participar en sis campionats mundials, va proclamar-se campiona en dos d’ells, el 1930 com a amfitrió i el 1950 al Brasil, amb el famós maracanaço, i va ser semifinalista el 1954, a Suïssa, i el 1970, a Mèxic. L’historial mundialista dels sud-americans era, doncs, extraordinari, però la situació va fer un tomb espectacular.

Després del seu quart lloc a Mèxic, fins a l'actual campionat de Sud-àfrica, Uruguai no havia fet res massa digne de destacar i, fins i tot, el combinat charrua s’havia quedat fora dels Mundial disputats el 1978, a Argentina, el 1982, a Espanya, el 1994, als Estats Units, el 1998, a França, i el 2006, a Alemanya, quan el conjunt celeste va ser eliminat per la modesta Austràlia a la repesca.

La veritat és que no s’esperava que el ressorgiment d’Uruguai es produís en aquest torneig organitzat a l'Àfrica, entre altres raons perquè la selecció dirigida pel veterà Óscar Washington Tabárez (foto) va necessitar una repesca, davant Costa Rica, per classificar-se per al Mundial. No obstant, una vegada en terres africanes, l’equip celeste ha fet una competició magnífica, arribant per primer cop en 40 anys a les semifinals, ronda en què ha estat eliminat per Holanda.

Aquest renaixement charrua pot tenir vàries causes, les principals són l’experiència del seu preparador, bons futbolistes d’equip com el capità Diego Lugano, el central del Vila-real Diego Godín, l’exbarcelonista Martín Cáceres o Jorge Fucile i, molt especialment, el seu estel·lar duo atacant format per Luis Suárez i el jugador de l’Atlético Diego Forlán, que està realitzat un excel·lent campionat.

MUNDIAL DE SUD-ÀFRICA: ROBBEN I SNEIJDER PORTEN HOLANDA A LA FINAL

L’estiu de l’any 2009, Florentino Pérez, amb la col·laboració del secretari tècnic Jorge Valdano, va decidir donar la baixa als holandesos Arjen Robben i Wesley Sneijder del Real Madrid, malgrat que el llavors entrenador, Manuel Pellegrini, volia la permanència de tots dos al Santiago Bernabéu.

Robben va fitxar pel Bayern de Munic i, amb el seu compatriota Louis van Gaal d’entrenador, ha fet una temporada extraordinària, tant en el pla personal com en el col·lectiu, en què el seu equip ha guanyat la Budesliga i la Pökal i ha estat finalista de la Champions League.

Sneijder va firmar contracte amb l’Inter de Milà i de la mà de José Mourinho, precisament nou tècnic del Real Madrid, va ser un dels millors futbolistes del club llombard, que va aconseguir conquistar l’històric triplet format per Lliga, Copa i Lliga de Campions.

Ara tots dos han estat les grans estrelles de la selecció holandesa que, per tercer cop en la seva historia, s’ha classificat per a la final d’una Copa del Món. Algun dia Pérez i Valdano aprendran que els diners, almenys pel que fa al futbol, no ho són tot ?

MUNDIAL DE SUD-ÀFRICA: LA IMPORTÀNCIA DELS JUGADORS CATALANS EN ELS MILLORS MOMENTS DE LA SELECCIÓ ESPANYOLA

Per segon cop en la seva història, arran de superar els quarts de final de Mundial de Sud-àfrica, Espanya es troba entre les quatre millors seleccions d’una Copa del Món, 60 anys després d’aconseguir-ho per primer cop al campionat de Brasil, disputat el 1950. Tant llavors com ara, destaca l’important número de futbolistes catalans al conjunt estatal.

En el llunyà 1950, el seleccionador espanyol Guillermo Eizaguirre va convocar cinc jugadors catalans, els barcelonistes Antoni Ramallets, Josep Gonzalvo, Marià Gonzalvo i Estanislau Basora, i l’espanyolista Josep Parra. Perquè Espanya obtingués la quarta posició final, en un torneig que també va passar a la història per la victòria de la selecció estatal davant Anglaterra, amb gol del basc Telmo Zarra, van ser fonamentals les actuacions de Ramallets, llavors un dels millors porters del món, i Basora, que va ser un dels màxims anotadors del certamen.

En aquest 2010, el tècnic salmantí Vicente del Bosque ha concentrat un total de set jugadors nascuts a Catalunya: els blaugranes Víctor Valdés, Carles Puyol, Gerard Piqué, Xavi Hernández (foto) i Sergio Busquets; Joan Capdevila (Vila-real) i Cesc Fàbregas (Arsenal). D’aquests homes, Puyol, Piqué, Busquets i Xavi, elegit millor jugador de l’última Eurocopa, són inamovibles en els onzes inicials de l’entrenador castellà, mentre Cesc acostuma a ser un dels jugadors preferits alhora de realizar-se algun canvi.

Queda ben clara la importància que tenen els jugadors d’origen català en el millors moments del combinat espanyol. Per acabar em permeto fer una broma, que potser en el fons no ho és tant: és aquesta una de les raons per les quals Espanya no deixa que Catalunya tingui seleccions pròpies ?

GRANS ENTRENADORS DE LA HISTÒRIA: HELENIO HERRERA

País: Argentina.
Any de naixement: 1910.
Lloc de naixement: Buenos Aires.
Clubs: FC Puteaux, Stade Français, Real Valladolid, Atlético Madrid, CD Màlaga, Deportivo Coruña, Sevilla FC, FC Os Belenenses, FC Barcelona, Inter Milà i de nou Barcelona.
Mundials disputats: Xile 1962.
Títols de clubs: 2 Lligues Espanyoles, 2 Copes Espanyoles, 3 Lligues Italianes, 1 Copa Italiana, 2 Copes d’Europa, 1 Copa de Fires i 2 Intercontinentals.

El millor: un trencador

L’entrenador argentí, un autèntic rodamón, doncs va exercir a països com França, Espanya, Portugal o Itàlia, va ser un d’aquests tècnics capaç de marcar una nova era en el món del futbol, com més tard farien altres preparadors com Marinus Michels, Arrigo Sacchi o Johan Cruyff. Amb uns mètodes revolucionaris, va donar èpoques de glòria a entitats com el FC Barcelona o l’Inter de Milà.

El pitjor: personatge polèmic

Helenio Herrera, anomenat el Mag, va ser, a més d'un gran entrenador, un home bastant polèmic. El tècnic es va especialitzar en explosives declaracions abans de la disputa dels partits, mitjançant un tarannà que recordà molt el que ara fa servir el portuguès José Mourinho. L’argentí també està considerat un dels creadors del Catenaccio, tàctica de característiques molt defensives.

FA 20 ANYS VA CANVIAR LA HISTÒRIA DEL FUTBOL ESPANYOL

En un dels primers articles d’aquest bloc, concretament en la secció “Grans partits de la història”, ja vaig comentar la final de la Copa del Rei que van disputar, el 1990, FC Barcelona i Real Madrid, l’última final del torneig protagonitzada pels dos clàssics del futbol espanyol.

Llavors els blancs acabaven d’aconseguir la seva cinquena Lliga consecutiva i comptaven, a les ordres del gal·lès John Toshack, amb un fenomenal planter format per jugadors com Buyo, Chendo, Camacho, que es va retirar al final d’aquella temporada, Gordillo, un jove Hierro, l’exbarcelonista Schuster, Hugo Sánchez, Sanchís, Michel, Martín Vázquez i Butragueño, els quatre últims representants de la famosa Quinta del Buitre.

Mentrestant els blaugranes estaven realitzant una campanya molt irregular i la Copa del Rei era la seva taula de salvació. Els catalans, que es trobaven en la segona temporada de Johan Cruyff com a preparador (a la foto quan va ser presentat per Josep Lluís Núñez com a nou entrenador el maig de 1988), disposaven d’homes com Zubizarreta, Alexanko, Koeman, Eusebio, Bakero, Amor, Begiristáin, Laudrup, Salinas o Lineker.

Es va comentar molt, abans del partit, i s’ha continuat dient al llarg dels anys, que la continuïtat de Cruyff a la banqueta del Camp Nou depenia d’aquella final, que es va disputar a l’estadi Mestalla de València, llavors anomenat Luis Casanova. Els jugadors de Cruyff van ser superiors als de Toshack i van guanyar el matx per 2 a 0, gràcies als gols marcats a la segona part per Amor i Salinas.

La història posterior tots la coneixem: el Barça, convertit en el Dream Team i amb la incorporació de futbolistes com Ferrer, Guardiola, Stoitxkov o Romário, va marcar una època excel·lent, amb títols tan importants com quatre Lligues, totes elles consecutives, i la primera Copa d’Europa en la història del club. A més, podem afirmar que la mentalitat de la institució, almenys pel que fa a l’aspecte esportiu, va canviar radicalment, fet comprovat fins a l’actualitat, quan l’entitat està vivint una altra etapa extraordinària.

Pel contrari, la societat madridista va iniciar una important crisi i, el que és pitjor, una època molt irregular fins els nostres dies, amb continus canvis de presidents i sobretot d’entrenadors. Si bé es cert que el Madrid, durant aquestes darreres dues dècades, ha conquistat per exemple tres Lligues de Campions, també és veritat que la inestabilitat i la varietat de projectes que s’han anat succeint han estat constants al llarg dels anys.

MUNDIAL DE SUD-ÀFRICA: ELS FRACASSOS D’ITÀLIA I FRANÇA

Itàlia i França, respectivament campiona i sotscampiona mundials fa quatre anys a Alemanya, han estat les grans decepcions del present Mundial de Sud-àfrica, en què han acabat eliminades a la primera fase del torneig com a últimes de grups teòricament, sobretot en el cas dels italians, bastant assequibles.

Pel que fa a Itàlia, penso que l’Squadra Azzurra ha tingut fonamentalment dos grans problemes: un equip envellit sense canvi generacional i la manca d’una estrella al davant capaç de decantar partits.

Marcello Lippi, després de donar-li fa quatre anys la quarta corona mundial a Itàlia, a l’estadi Olímpic de Berlín, va abandonar el càrrec, però va tornar al lloc de seleccionador arran del relatiu fracàs del conjunt dirigit per Roberto Donadoni a l’Eurocopa de 2008, quan Itàlia va ser eliminada per Espanya en els quarts de final als penals. L’exentrenador del Juventus ha optat per seguir confiant a Sud-àfrica en homes com Gianluigi Buffon, Gianluca Zambrotta, el capità Fabio Cannavaro (foto), Andrea Pirlo, Gennaro Gattuso, Mauro Camoranesi o Vincenzo Iaquinta, tots ells jugadors importants el 2006, sense la presència de nous valors amb capacitat de liderar el conjunt transalpí, potser amb l’única excepció de Daniele de Rossi, present al Mundial d’Alemanya quan encara era una promesa.

Itàlia quasi sempre, al llarg de la seva història, ha realitzat un joc de caràcter defensiu, extremadament tàctic i fins i tot especulatiu, però moltes vegades ha comptat amb futbolistes estel·lars al davant que han salvat diverses situacions compromeses, com poden haver estat els casos de Sandro Mazzola, Gianni Rivera, Gigi Riva, Paolo Rossi, Bruno Conti, Salvatore Schillaci, Roberto Baggio, Alessandro del Piero o Francesco Totti, justament el que no ha tingut l’Azzurra en aquest Mundial de Sud-àfrica.

Quant a la selecció francesa, les principals causes del fracàs mundialista es troben en un seleccionador, Raymond Domènech, sense autoritat, i un planter molt poc unit que, a més a més, ha mostrat un escàs compromís amb l’equip.

Domènech ja va ser una home molt criticat durant els inicis del Mundial d’Alemanya, però a poc a poc, en molta part gràcies a la gran qualitat de jugadors com un jove Frank Ribéry, Thierry Henry i fonamentalment Zinedine Zidane, França va anar millorant els seus resultats i, després d’eliminar grans seleccions com Espanya, Brasil i Portugal, es va plantar a la seva segona final de la història, la qual va perdre contra Itàlia als penals. Dos anys més tard, els bleus no van estar afortunats a l’Eurocopa d’Àustria i Suïssa, però la federació va decidir seguir confiant en el tècnic d’origen català, fins i tot durant les penúries que posteriorment va passar l’esquadra francesa durant la fase de classificació per anar a Sud-àfrica. Domènech s’ha mostrat com un preparador dèbil i amb escassa autoritat per aturar la indisciplina i la desunió del vestidor i no és gens estrany que l’home elegit per a substituir-lo en el càrrec, el carismàtic i llegendari Laurent Blanc, un dels herois del títol mundial de 1998, sigui un entrenador completament diferent.

Quan França va conquistar el Mundial de 1998 i l’Eurocopa de l’any 2000, es va parlar al país veí, amb orgull i satisfacció, de la fusió, sincronització i unió entre els futbolistes de famílies tradicionals franceses i els jugadors originaris d’immigrants de les Antilles, ultramar, altres regions europees o Àfrica, tant del magrib com de la zona sub-sahariana. Entre els primers hi destacaven Fabian Barhez, el citat Blanc, Frank Leboeuf, el capità Didier Deschamps o Emmanuel Petit, mentre que entre els segons cal significar Liliam Thuram, Marcel Desailly, Bixente Lizarazu, Christian Karembeu, Robert Pires, Yuri Djorkaeff, un joveníssim Henry o el gran Zidane.

Tanmateix, aquella extraordinària fusió de fa una dècada s’ha transformat en un autèntic caos en el Mundial de Sud-àfrica, el qual Domènech s’ha vist impotent per controlar-lo. S’ha parlat de l’enfrontament entre els futbolistes originaris de les excolònies, com William Gallas, Eric Abidal, el capità Patrice Evra, l’expulsat Nicolas Anelka o fins i tot Ribéry, malgrat que el jugador del Bayern és ètnicament francès, i altres jugadors no relacionats amb la immigració com Hugo Lloris, Jeremy Toulalan, André – Pierre Gigcac i molt especialment Yoann Gourcuff. Sembla ser que Blanc és un dels pocs homes que hi pugui posar solució en tot aquest desgavell.