LES FASES D’ANDRÉS INIESTA (1): COMENÇAMENTS DIFÍCILS

Com havia succeït prèviament amb Xavi Hernández, Carles Puyol, Gabri Garcia i Víctor Valdés, Andrés Iniesta va ascendir al primer equip del FC Barcelona de la mà de l’entrenador holandès Louis van Gaal, a qui potser no se li ha agraït prou la seva brillant i decisiva tasca en aquest sentit.

El centrecampista manxec va alternar el primer equip amb el filial fins a la campanya 2004 / 2005, la segona amb Frank Rijkaard de preparador, la de la primera de les seves dues Lligues, en què també va ascendir un jovenet anomenat Leo Messi. Iniesta va actuar com a jugador número 12, el número de futbolistes que va utilitzar normalment el tècnic holandès en aquell exercici per les gravíssimes lesions de Gabri, Thiago Motta, José Edmílson i Henrik Larsson.

Andrés va anar entrant més com a titular pel que fa a la campanya 2005 / 2006, però va tenir una enorme decepció quan Rijkaard, sembla que assessorat pel seu segon Henk ten Cate, va preferir el seu compatriota Mark van Bommel en l’onze inicial de la final de la Champions League disputada contra l’Arsenal a l’estadi de Saint – Denis. Després d’una primera part decebedora, Frank va fer entrar al terreny de joc Juliano Belletti, autor del gol de la victòria; Larsson, que va fer les dues assistències, i el jugador manxec, que van canviar el matx i van ser clau perquè el Barça assolís la seva segona Copa d’Europa.

Després del disgust a nivell personal de París, sembla que Iniesta i el seu pare, llavors el seu agent, van estar a punt d’acceptar una oferta del Real Madrid, encara que, afortunadament per als colors blaugranes, el president Joan Laporta els va poder convèncer per seguir al Camp Nou. El jugador de Fuentealbilla va ser ja un fix en els esquemes de Rijkaard, però llavors va poder observar com aquell grup, essencialment per la “dimissió” com a futbolista de Ronaldinho de Assis, s’enfonsava durant dos anys.

EL JUVENIL DEL BARÇA CONQUISTA LA YOUTH LEAGUE

Quan es pregunta als responsables actuals del FC Barcelona, directius, tècnics i entrenadors, per quina raó cap jugador ascendeix del filial i es consolida al primer equip des de Sergi Roberto, contesten o insinuen que la sanció de la FIFA ha fet molt de mal o que la pedrera és qüestió de cicles, que en algunes etapes és capaç de donar futbolistes com Valdés, Puyol, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro o Messi, però que en altres no hi ha nois aptes per pujar a l’elit de la primera divisió.

L’any 2014, el Barça va assolir la primera Youth League de la història i, d’aquella generació, només va arribar al primer equip de manera continuada Munir el Haddadi, que la temporada passada va fer una campanya més que acceptable al València i durant l’actual està triomfant a l’Alavés. Algú s’atreveix a assegurar que el davanter marroquí és inferior a Paco Alcácer ?

Fa uns dies, el Juvenil Blaugrana va guanyar la seva segona Youth League, després de superar el Chelsea a Nyon. L’entrenador que ha aconseguit el títol ha estat Francisco Javier García Pimienta (foto), que semblava l’home cridat a substituir Jordi Vinyals, que feia uns mesos havia ocupat el lloc d’Eusebio Sacristán, per dirigir el Barça B, però Josep Maria Bartomeu, en plena campanya electoral, va decidir optar per l’inexpert, però més mediàtic, Gerard López, a qui precisament acaba de substituir arran del seu cessament.

Les preguntes que ara em formulo són les següents: Serà per fi García Pimienta el tècnic del segon equip durant un període important ? Ascendiran part dels flamants campions europeus al filial en lloc de fitxar futbolistes d’altres entitats, tal com ha succeït els darrers anys ? Arribarà al primer equip algun d’aquests joves talents ?

QUAN EL BARÇA JUGA FIDEL AL SISTEMA, ÉS PRÀCTICAMENT IMPARABLE

Moltes vegades, sobretot des d’aquells sectors més contraris a les figures de Johan Cruyff i Pep Guardiola, he sentit frases com: “els contraris li han descobert el truc al Barça”, “s’ha d’inventar un pla B”, “només l’equip barcelonista juga d’aquesta manera al món”, “quan el conjunt blaugrana ataca en estàtic sembla un partit d’handbol”...

Doncs no, i ho he explicat vàries vegades en aquest bloc. Quan el Barça és fidel al sistema de joc imperant en gran part de les últimes tres dècades, el bloc blaugrana és pràcticament imparable, tal com va demostrar el passat dissabte en la final de la Copa del Rei. Només cal una condició física adient i comptar amb els futbolistes idonis, i al Wanda Metropolitano, el Barça va demostrar tenir-los, a diferència del que també he hagut d’escoltar un munt de cops.

La pregunta que molts ens fem és la següent: Per què el grup d’Ernesto Valverde no va actuar d’aquesta manera a l’estadi Olímpic de Roma ? Es tracta d’una qüestió complicada de contestar, doncs potser va ser per un excés de confiança, per especular amb el resultat de l’anada o perquè els jugadors estaven cansats, doncs l’entrenador va decidir no fer a penes rotacions en l’encontre de Lliga contra el Leganés, disputat tres dies abans.

Algú em podria dir que el Roma és una esquadra més potent que el Sevilla i que el bloc italià va sortit al terreny de joc molt més intens que el conjunt andalús. En primer lloc, penso que Roma i Sevilla tenen una qualitat molt similar i, en segon lloc, crec que el quadre d’Eusebio di Francesco no hagués jugat igual si el Barça hagués actual com en la final de la Copa del Rei.

A la foto, els jugadors del Barça amb el trofeu de la Copa.

ELIMINACIÓ DEL BARÇA A LA CHAMPIONS: NO ÉS EL QUÈ, ÉS EL COM

Després que el FC Barcelona fos eliminat als quarts de final de la Lliga de Campions, per tercer any consecutiu i per quarta vegada les darreres cinc temporades, he sentit parlar molts cops que és molt injust criticar un equip que ha assolit espectacularment la Copa del Rei i està a punt de guanyar la Lliga, torneig en el qual es manté imbatut i en què ja ha registrat alguns rècords.

Estic totalment d’acord. Un servidor, que ja té una edat, va haver d’esperar 11 anys de vida per poder observar el primer títol de Lliga del Barça, el de la campanya 1973 – 1974, amb Marinus Michels de tècnic i Johan Cruyff com a estrella; 22 per celebrar el segon, el de l’exercici 1984 / 1985, amb Terry Venables de preparador, i 28 per al tercer, el de la temporada 1990 – 1991, el primer amb Cruyff d’entrenador i després del qual s’han assolit campionats de forma molt regular, amb l’excepció del període 2000 – 2004.

Per tant, poques persones saben millor que jo la dificultat de conquistar un campionat de Lliga i més si ve acompanyat d’un doblet amb la consecució de la Copa del Rei, dons jo vaig haver d’esperar 35 anys per poder presenciar el primer, la campanya 1997 – 1998, amb Louis van Gaal.

Però el problema de l’eliminació aquesta temporada contra el Roma no és el Què, sinó el Com. Es pot caure perfectament a la Champions League amb l’honra i la dignitat que ho va fer, per exemple, el Barça de Pep Guardiola a les semifinals dels anys 2010, contra l’Inter de Milà, o de l’any 2013, davant el Chelsea. Fins i tot, si ens remuntem algun temps, com va fer el conjunt de Frank Rijkaard, ja en plena decadència d’aquell grup, en la penúltima ronda de l’any 2008, enfront el Manchester United.

El Barça d’Ernesto Valverde, no només es va deixar remuntar, a l’estadi Olímpic de Roma, un 4 a 1 del Camp Nou davant una esquadra teòricament inferior, sinó que ho va fer com un equip petit, poruc, defensiu, conformista i aparentment especulador. Aquest va ser el problema.

A la foto, els jugadors del Roma després de marcar el segon gol a l'estadi Olímpic.

CAMPIÓ DE LA COPA DEL REI 2017 / 2018: FC BARCELONA

30a Copa del FC Barcelona, quarta consecutiva (és el primer cop en la història que ho aconsegueix l’entitat catalana) i sisena en l’última dècada, període en que ha disputat dues finals més, totes dues perdudes davant el Real Madrid.

A més, la consecució d’aquesta Copa del Rei passarà a la història perquè el conjunt dirigit per Ernesto Valverde, que ha guanyat per primer cop aquest trofeu, tres anys després de ser-ne finalista amb l’Athletic Club, precisament contra el Barça, va donar des del primer minut una lliçó de futbol, amb un joc espectacular, ofensiu, de pressió, amb continuades combinacions, de possessió de l’esfèric i d’actuació amb unes línies molt juntes, amb la defensa molt avançada. El bloc blaugrana va derrotar el Sevilla FC per 5 a 0, amb anotacions de Suárez (2), Messi, Iniesta, que molt probablement va jugar la seva última final com a blaugrana, i Coutinho.

D’aquesta forma, sobretot si tenim en compte que el Barça està molt a prop de conquistar també el campionat de Lliga, doncs pot fer-ho el pròxim cap de setmana, l’exhibició al Wanda Metropolitano de Madrid tapa una mica el desastre de l’Olímpic de Roma a la Champions League, però ara molts afeccionats barcelonistes es pregunten perquè l’equip no va jugar igual a la capital italiana.

El Barça, que ha eliminat Real Múrcia, RC Celta, RCD Espanyol i València CF abans de jugar la final, ha usat com a onze base el mateix del Wanda, és a dir: Cillesen, Roberto, Piqué, Umtiti, Alba, Coutinho, Rakitic, Busquets, Iniesta, Messi i Suárez.

A la foto, Iniesta.

LES SEMIFINALS DE LA CHAMPIONS LEAGUE (2): BAYERN MUNIC – REAL MADRID

Bayern de Munic i Real Madrid, dos autèntics clàssics del futbol europeu i mundial, que sumen 17 Copes d’Europa, cinc els bavaresos i dotze els espanyols, s’enfrontaran en una semifinal que, per a molts experts, és una final anticipada. Els blancs han sortit victoriosos de les últimes dues eliminatòries en què han coincidit a la Lliga de Campions: en les semifinals de l’any 2014 i en els quarts de final de l’any passat.

El Bayern va començar força malament la temporada, fins el punt que la directiva del club de Munic va decidir destituir l’italià Carlo Ancelotti, que va ser substituït per Jupp Heynckes, l’home que va aconseguir el triplet Bundesliga / Pökal / Champions l’any 2013. Amb el veterà entrenador, el conjunt germànic va ressorgir i aquesta temporada podria repetir la triple corona, doncs, a part de ser semifinalista de la Lliga de Campions, ja ha conquistat la Bundesliga i disputarà la final de Copa contra l’Eintracht de Frankfurt.

El Real Madrid continua demostrant una constant en la seva història recent: que pot realitzar una gran Champions malgrat que en les competicions estatals no estigui massa o gens afortunat, doncs el grup de Zinedine Zidane només és tercer a la Lliga espanyola i va ser eliminat pel modestíssim Leganés en els quarts de final de la Copa del Rei. Els madrilenys, que disputen per vuitè any consecutiu una penúltima ronda del torneig europeu, podrien guanyar a Kiev el seu tercer títol consecutiu i el quart en els darrers cinc anys.

A favor del Bayern:

- L’experiència de Heynckes, campió de dos Champions, una amb el Madrid i una altra amb el Bayern.

- La capacitat rematadora de Lewandowski.

- El perill davant de jugadors com Müller, Robben, Ribéry o el mateix Lewandowski.

En contra del Bayern:

- En l’actual Bundesliga no troba rivals del potencial madridista.

- Les lesions de Neuer i Vidal.

- La defensa sembla la seva línia més feble.

A favor del Madrid:

- La seva gran fiabilitat a la Lliga de Campions.

- Malgrat que Florentino Pérez no sembla pensar igual, Zidane ha demostrat ser l’entrenador ideal per als blancs.

- El rendiment de Cristiano Ronaldo a Europa.

En contra del Madrid:

- De tant tirar una moneda a l’aire, algun dia pot sortir creu.

- No ens trobem davant la millor temporada de futbolistes com Modric, Kroos, Bale o Benzema.

- Tal com estan el gal·lès i el francès, en atac es depèn molt de la capacitat de Cristiano.

Bayern Munic: Ulreich, Kimmich, Boateng, Hummels, Alaba, Thiago, Martínez, Müller, Robben, Lewandowski i Ribéry.

Real Madrid: Navas, Carvajal, Varane, Ramos, Marcelo, Modric, Casemiro, Isco, Kroos, Benzema i Ronaldo

Percentatges: 55%, Madrid; 45%, Bayern.

A la foto, una imatge de l’enfrontament l’any passat en quarts de final.

LES SEMIFINALS DE LA CHAMPIONS LEAGUE (1): LIVERPOOL FC – AS ROMA

Pocs, molts pocs, sobretot en el cas dels italians, esperàvem que Liverpool i Roma arribessin a les semifinals de la Lliga de Campions, però ho han aconseguit de forma molt merescuda, doncs, després de liderar els seus respectius grups a la primera fase i superar els vuitens de final, en quarts de final han eliminat respectivament els potents Manchester City i FC Barcelona. Totes dues esquadres es van enfrontar en la final de la Copa d’Europa del llunyà 1984, quan els anglesos es van imposar a la capital italiana a la tanda de penals.

El Liverpool, cinc vegades campió de la competició, llevat de la final disputada l'any 2007, no feia res massa remarcable a la Champions League des de què va obtenir l’últim títol, l’any 2005, quan, de la mà del tècnic espanyol Rafa Benítez, va remuntar un 3 a 0 advers al Milan de Carlo Ancelotti, a l’estadi Atatürk d’Istanbul, per després imposar-se en els llançaments des dels 11 metres. Amb una Premier League molt irregular i havent fracassat rotundament a l’FA Cup, els seus millors moments de la temporada han tingut lloc en el torneig europeu.

Si el club de la ciutat dels Beatles feia ja 11 anys que no tenia un bon rendiment a la Champions, el Roma en feia 34, quan va jugar contra el seu actual adversari a la ja citada final de 1984. Com el Liverpool, el conjunt de la Ciutat Eterna ha estat força irregular en la Lliga nacional, la Sèrie A; no ha estat tampoc afortunat en el torneig de Copa i, a diferència del bloc de Jürgen Klopp, el grup d’Eusebio di Francesco no té assegurada la seva participació en la pròxima Lliga de Campions.

A favor del Liverpool:

- El sistema de Klopp és complicat i incòmode per a qualsevol rival.

- El trident ofensiu format per Firmino, Mané i Salah.

- L’extraordinària temporada que està fent l’egipci Salah, actual líder de la Bota d’Or.

En contra del Liverpool:

- Tenir la pressió de ser el favorit.

- El fet de no jugar unes semifinals des de l’any 2007.

- Dependre massa dels seus tres davanters.

A favor del Roma:

- La gran feina que estan fent l’entrenador Di Francesco i el director tècnic Monchi Rodríguez.

- la capacitat atacant amb El Sharaawy, Ünder, Perotti i Dzeko.

- La moral i confiança arran d’eliminar el Barça.

En contra del Roma:

- Segueixo pensant que ja tenia la plantilla més modesta en quarts de final.

- La defensa hauria de millorar en consideració al matx de quarts al Camp Nou.

- Molts anys allunyat de l’elit europea.

Liverpool FC: Kirios, Alexander – Arnold, Van Dijk, Lovren, Robertson, Henderson, Milner, Oxlade – Chamberlain, Firmino, Mané i Salah.

AS Roma: Alison, Florenzi, Manolas, Fazio, Kolarov, Strootman, De Rossi, Nainggolan, Ünder, Dzeko i Perotti.

Percentatges: 55%, Liverpool; 45%, Roma.

A la foto, els jugadors de tots dos equips entren a l’estadi Olímpic de Roma en la final de la Copa d’Europa de 1984.

FINAL DE LA COPA DEL REI (WANDA METROPOLITANO): FC BARCELONA – SEVILLA FC

Com va succeir fa dos anys, aleshores amb Luis Enrique Martínez i Unai Emery com a respectius  entrenadors, Barcelona i Sevilla disputaran el pròxim dissabte la final de la Copa del Rei. Llavors, el conjunt català es va imposar al bloc andalús a la pròrroga (2-0), amb anotacions d’Alba i Neymar.

D’una banda, el Barça d’Ernesto Valverde està realitzant, amb els números a la mà, una gran campanya a nivell estatal, en la qual està molt a prop de conquistar el campionat de Lliga, però, pel que fa a l’esfera internacional, amb la gran taca d’haver caigut eliminat als quarts de final de la Lliga de Campions davant el Roma, després que l’equip italià remuntés a l’estadi Olímpic un 4 a 1 del Camp Nou. Serà la setena final Copa en nou anys de l’entitat blaugrana.

D’altra banda, el Sevilla de Vincenzo Montella, que va substituir Eduardo Berizzo a la banqueta del Sánchez Pizjuán, està portant a terme una campanya molt irregular, doncs, mentre jugarà la final de Copa i ha disputat, per primer cop en l’actual format de la competició, els quarts de final de la Champions League, només ocupa la setena posició a la Lliga i la seva participació a Europa la pròxima temporada està en dubte.

A favor del Barça:

- Comptar amb Leo Messi, malgrat no trobar-se en el millor moment de la temporada.

- Ha assolit cinc títols del torneig durant l’última dècada, els tres darrers de forma consecutiva.

- La millora defensiva que ha experimentat l’equip blaugrana amb Valverde, això si, amb l’important excepció de Roma.

En contra del Barça:

- Molts jugadors, com Piqué, Alba, Busquets, Iniesta, Messi i Suárez, semblen arribar força cansats a aquest final d’exercici.

- Valverde no confia massa en la banqueta, malgrat els reforços.

- Un bloc cada cop més allunyat de la filosofia tradicional de les darreres dècades.

A favor del Sevilla:

- Està preparant a consciència aquesta final.

- El doble pivot al centre del camp format per Nzonzi i Banega.

- La perillositat davant d’homes com Sarabia, Vázquez, Correa, Ben Yedder o Muriel.

En contra del Sevilla:

- Els constants alts i baixos que ha tingut l’equip durant aquesta campanya.

- Una plantilla més modesta que la del rival.

- Els andalusos, amb Montella, han guanyat en ofici, però han perdut el futbol de toc que tenien amb Berizzo.

FC Barcelona: Ter Stegen, Roberto, Piqué, Umtiti. Alba, Coutinho, Rakitic, Busquets, Iniesta, Messi i Suárez.

Sevilla FC: Rico, Navas, Mercado, Lenglet, Escudero, Nzonzi, Banega, Sarabia, Vázquez, Correa i Muriel.

Percentatges: 60%, Barça; 40%, Sevilla.

A la foto, una seqüència de la final de fa dos anys al Vicente Calderón.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: PARÍS SAINT – GERMAIN

El París Saint – Germain (PSG) ha recuperat el títol de la Ligue 1, el qual l’any passat li havia arrabassat el Mònaco. Campionat molt clar a favor del conjunt d’Unai Emery, que ha estat enormement superior al mateix equip del Principat, que va perdre un munt de jugadors en el passat mercat estival, i els ressorgits Olympique de Lió i Olympique de Marsella.

Ha estat un grandiós torneig el que ha realitzat el PSG, fent un futbol vistós, brillant i espectacular; el passat estiu va aconseguir la Supercopa de França i, fa unes setmanes, va assolir la Copa de la Lliga i encara pot conquistar la Copa, però, tot i que hi va haver eufòria al Parc dels Prínceps arran d’obtenir matemàticament el títol de la Ligue 1, després d’un inapel·lable 7 a 1 davant el Mònaco, hi ha cert gust agredolç a la capital francesa.

El motiu no és cap altre que el PSG ha tornat a fracassar rotundament a la Champions League, que era el gran objectiu que s’havia marcat el seu president, el quatarià Nasser al Khelaïfi, quan el passat estiu es va gastar un munt d’euros en fitxar la jove promesa Mbappé, procedent del Mònaco, i la gran estrella brasilera Neymar, que va deixar el FC Barcelona a través de l’operació més cara de la història del futbol. Per aquesta raó, Emery deixarà el càrrec d’entrenador, si no hi ha cap sorpresa, al final d’aquest exercici i sembla que serà substituït pel tècnic alemany Thomas Tuchel.

L’entrenador basc ha empleat com a onze primordial: Areola, Alves, Marquinhos, Silva, Kurzawa, Verratti, Motta, Rabiot, Mbappé, Cavani i Neymar, amb una important aportació d’una excel·lent banqueta formada per homes com Meunier, Kimpembe, Yuri, Lo Celso, Di María, Pastore i Draxler. Els jugadors més destacats de la temporada estan sent Alves, Marquinhos, Rabiot (foto) i, evidentment, el trident ofensiu integrat per Mbappé, Cavani i Neymar, aquest abans de la lesió.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: MANCHESTER CITY

Pep Guardiola va aterrar a l’estadi Al Etihad l’estiu de 2016, després d’una etapa de tres anys de caràcter agredolç al Bayern de Munic, encara que a la capital bavaresa va tenir força més alegries que no pas tristeses. La primera temporada del tècnic català com a entrenador del Manchester City (MC), en paraules textuals del mateix preparador de Santpedor, va ser un desastre.

Tanmateix, la situació ha donat un important tomb en l’actual campanya i l'MC, oferint un excels futbol, semblant al que realitzava el FC Barcelona durant els anys que el va entrenar el Pep, ha conquistat la Premier League amb un enorme autoritat, assolint matemàticament el títol quan encara resten cinc jornades per al final del campionat i només deixant de guanyar cinc encontres en tot el torneig, amb tres empats i dues derrotes. És la setena Lliga que aconsegueix Guardiola només en nou anys de tècnic professional (tres amb el Barça, tres amb el Bayern i una amb l'MC)

No obstant, Guardiola té una assignatura pendent des de què va deixar el Camp Nou i no és precisament una matèria de segona categoria, doncs és tracta d’obtenir la Lliga de Campions, competició que va assolir dues vegades amb el Barça, però que sempre si li va resistir amb el Bayern, amb el qual va ser tres cops semifinalista, i per al moment també amb l'MC, amb qui no ha pogut superar mai els quarts de final.

Pep ha comptat amb un onze base format per: Edison, Walker, Kompany, Otamendi, De Bruyne, Fernandinho, Gündogan, David Silva, Agüero, Gabriel Jesús i Sterling, sent també important l’aportació de Danilo, Stones, el lesionat Mendy, Laporte, fitxat al mercat d’hivern procedent de l’Athletic Club; Delph, Bernardo Silva i Sané. Entre els grans triomfadors de la temporada cal destacar el porter Edison, el migcentre Fernandinho, Gündogan, que sembla haver deixat enrere les lesions; l’estel·lar De Bruyne (foto), millor jugador de l’esquadra de Manchester, i tres autèntics símbols a l’Etihad: el capità Kompany, David Silva i Agüero.

POTSER HAURÍEM DE COMENÇAR A CRITICAR MESSI

Si el FC Barcelona fos una religió (pràcticament ho és), aquest article em podria condemnar eternament, però he decidit explicar el que penso després de la lamentable eliminació de l’equip d’Ernesto Valverde a la Lliga de Campions.

Ja ho he comentat un munt de vegades en aquest bloc, però ho tornaré a repetir perquè quedi ben clar: considero Messi el millor futbolista de la història del Barça i també, en línies generals, de tots els temps. Durant les 14 temporades que porta al primer equip blaugrana, ha tingut una regularitat i constància en l’excel·lència inversemblants, com mai abans s’havia pogut veure en cap jugador, sigui de l’època que sigui.

A més, a nivell individual, ha guanyat 5 trofeus Pichichi, 4 Botes d’Or, 5 Pilotes d’Or i va ser elegit, amb certa sorpresa, millor jugador del Mundial de 2014; amb el Barça ha conquistat 8 Lligues (aquesta campanya podria arribar-ne la 9a), 5 Copes del Rei (aquest any pot caure la 6a), 8 Supercopes d’Espanya, 4 Champions League, 3 Supercopes d’Europa i 3 Mundials de Clubs, i amb Argentina, el seu punt feble, una medalla d’Or als Jocs Olímpics de 2008. No cal dir que Leo ha estat decisiu en tots, o almenys en la majoria, d’aquests títols, marcant, per exemple, en 4 finals de la Copa del Rei i en 2 de la Lliga de Campions.

Tanmateix, i si només tenim en compte des dels quarts de final cap a endavant, Messi no està gens fi a la Champions des de l’eliminatòria de semifinals contra el Bayern de Munic ara fa quasi 3 anys, com ja vaig encarregar-me de recordar en un article publicat fa uns dies. L’estrella argentina, que ja no va estar massa afortunada en la final de Berlín 2015, ha estat apagadíssima en els enfrontaments davant l’Atlético de Madrid (2016), Juventus (2017) i Roma (2018).

Són en aquesta classe de partits quan un crack s’ha de posar l’equip a l’esquena, tal com va fer el propi Leo, durant els minuts més complicats, en la final de la Lliga de Campions 2011, a l’estadi de Wembley contra el Manchester United. Sense voler dir que sigui senzill, el més difícil no és col·leccionar hat – tricks al campionat de Lliga, com va succeir fa un dies al Camp Nou davant el modestíssim Leganés. 

Penso que es pot criticar Messi i exigir-li molt més en els encontres clau. Potser una solució seria, i ja ho he significat moltes vegades en aquest bloc, que no ho jugués absolutament tot, doncs el pròxim estiu farà ja 31 anys.

QUÈ PASSA AMB LEO MESSI I EUROPA ?

Abril de 2015: FC Barcelona i Bayern de Munic van disputar, en el retorn de Pep Guardiola al Camp Nou com a entrenador del club bavarès, l’anada de les semifinals de la Lliga de Campions. El matx era molt equilibrat i semblava que anava en camí d’un empat sense gols, però, en els últims minuts de l’enfrontament, va aparèixer la genialitat de Messi, que va marcar dos gols, el segon d’ells espectacular, i va donar l’assistència d’un tercer. Qui podia esperar aleshores que aquell seria, fins a la data, l’últim gran partit de l’astre argentí en un xoc de la Champions League a partir d’uns quarts de final de la competició ?

Temporada 2015 / 2016. Com ja havia succeït dos anys abans contra el mateix equip i en idèntica eliminatòria, Messi va estar molt gris en la ronda de quarts de final contra l’Atlético de Madrid de Diego Simeone, que va superar el FC Barcelona per un parcial de 3 a 2.

Temporada 2016 / 2017. El davanter argentí ja havia estat molt apagat en vuitens de final enfront el París Saint – Germain, tot i que va acaparar la principal foto de la històrica remuntada al Camp Nou, i va seguir amb la mateixa tònica en quarts contra el Juventus, que va vèncer 3 a 0 a Torí i va empatar sense gols a Barcelona.

Temporada 2017 / 2018. Després d’una gran eliminatòria de vuitens de final davant el Chelsea, en què va fer tres gols i una assistència, Messi va tornar a naufragar als quarts contra el Roma, que va remuntar a l’estadi Olímpic de la capital italiana un 4 a 1 de l’anada. L’atacant argentí es va quedar de nou sense marcar.

Es dóna la circumstància que Messi no ha marcat cap gol, ni en l’anada ni en la tornada, en totes les eliminacions del Barça al principal torneig europeu de clubs des de l’any 2007: Liverpool (vuitens 2007), Manchester United (semifinals 2008), Inter de Milà (semifinals 2010), Chelsea (semifinals 2012), Bayern de Munic (semifinals 2013), Atlético de Madrid (quarts 2014), de nou Atlético (quarts 2016), Juventus (quarts 2017) i Roma (quarts 2018).

Quines són les causes ?

Evidentment a Messi, l’únic futbolista de la història del club català, juntament amb el camerunès Samuel Eto’o, que ha marcat en dues finals de Copa d’Europa diferents (Roma 2009 i Londres 2011) i, potser, el jugador que ha disputat individualment una final més espectacular (Wembley 2011), no ha perdut la mentalitat guanyadora per afrontar aquest tipus de partits transcendentals i decisius.

Per tant, penso que la raó més important, a part d’haver perdut un aliat tan emblemàtic com Xavi Hernández, és aquesta dèria que té Messi, que ja compta amb 30 anys, en voler-ho jugar absolutament tot al llarg d’una temporada. A més, sincerament, no crec en aquestes afirmacions d’alguns experts que el jugador de Rosario ja es dosifica durant els encontres. 

Curiosament, Cristiano Ronaldo, un home que abans no responia en els xocs decisius, està sent clau en les últimes Champions afrontades pel Real Madrid, període en què Zinedine Zidane li ha donat descans i dosificació per poder rendir plenament en els moments importants.

10 RAONS PER EXPLICAR EL DESASTRE DE ROMA

L’estat físic de l’equip. Ha passat quatre vegades els últims cinc anys, els mateixos en què el FC Barcelona ha quedat eliminat als quarts de final de la Champions League, que el conjunt blaugrana ha arribat al mes d’abril en un estat físic lamentable. Algú hi posarà remei alguna temporada ?

Manca de rotacions. Ernesto Valverde (foto) a penes ha donat descans a 10 jugadors de la plantilla: Marc André Ter Stegen, Sergi Roberto, Gerard Piqué, Samuel Umtiti, Jordi Alba, Ivan Rakitic, Sergio Busquets, Andrés Iniesta, Leo Messi i Luis Suárez.

La Lliga. Ha fet la sensació que el tècnic extremeny, tal com va succeir l’exercici 2012 / 2013 amb el desaparegut Tito Vilanova, ha volgut guanyar el campionat de la regularitat com més aviat possible i l’esforç realitzat s’ha pogut pagar.

La Copa del Rei. No entenc com, any rere any, el Barça es desgasta tant en aquest torneig, una competició històrica, però que ha perdut força transcendència els últims temps.

Jugar com un equip petit. A l’estadi Olímpic de Roma, el bloc de Valverde va actuar com una esquadra de segona o tercera fila, a més a més, contra un rival que no és, ni molt menys, una potència europea.

Impossibilitat de superar la pressió. El Roma va efectuar una asfixiant pressió mot avançada, però, així i tot, no s’entén com homes de gran tècnica com Piqué o Umtiti van ser incapaços de superar-la. Per aquesta causa, el quadre blaugrana va jugar quasi tot el matx amb passades llargues de Ter Stegen, als antípodes de la seva filosofia.

Messi. Des de què va ser el gran protagonista en l’eliminatòria de semifinals de la temporada 2014 / 2015, davant el Bayern de Munic, el rendiment de l’estrella argentina en els partits més decisius de la Lliga de Campions, a partir dels quarts de final, ha estat força deficient, tot el contrari del que està fent des de llavors el madridista Cristiano Ronaldo.

Dembélé. És cert que el davanter francès ha patit dues lesions, que encara no s’ha adaptat del tot al sistema del Barça i que el seu rendiment, fins el moment, ha estat molt irregular, però és incomprensible que Ousmane Dembélé no jugués cap minut al Camp Nou i només els darrers instants a Roma.

La posada en escena de Valverde. La tàctica defensiva, conservadora i, fins i tot, especuladora de l’entrenador a Roma va recordar l’efectuada per Unai Emery l’any passat al Camp Nou, quan el Barça va portar a terme, als vuitens de final de la Champions League, una històrica remuntada enfront el París Saint – Germain.

La inexperiència de Valverde. El preparador barcelonista no havia dirigit mai un gran europeu i a l’estadi Olímpic de la capital italiana va fer la sensació d’actuar com un entrenador inexpert a qui l’enfrontament li venia gran.

10 PREGUNTES A ERNESTO VALVERDE

Després del desastre de Roma, potser en el pitjor partit del FC Barcelona en l’última dècada, li faig les següents 10 preguntes a Ernesto Valverde:

Per què el Barça va jugar com un equip petit a l’estadi Olímpic de Roma ?

Per què 10 futbolistes (Ter Stegen, Roberto, Piqué, Umtiti, Alba, Rakitic, Busquets, Iniesta, Messi i Suárez) a penes han tingut rotacions al llarg de la temporada ?

Per què el Barça s’ha tornat a desgastar tant a la Copa del Rei ?

Per què Busquets ha actuat als dos encontres de l’eliminatòria de quarts de final malgrat estar al 50% ?

Per què s’ha tornat a arribar al mes d’abril en un estat físic força deficient ?

Per què Vermaelen no ha tingut més minuts tenint en compte el lamentable estat de forma d’Umtiti les últimes setmanes ?

Per què s’ha insistit tant en un clàssic i tòpic 4 – 4 - 2 ?

Per què Dembélé no ha estat titular en cap dels dos xocs contra el Roma ?

Per què va donar la sensació d’anar a la capital italiana a especular amb el 4 a 1 de l’anada ?

Per què tinc la idea que vostè sembla que segueixi entrenant l’Athletic Club ?

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: BAYERN MUNIC

Per sisè cop consecutiu, un nou rècord al futbol alemany, i 28è en la seva història, liderant el palmarès amb un enorme avantatge davant els seus perseguidors, el Bayern de Munic ha conquistat la Bundesliga. Només el Juventus de Torí, que aquest any podria obtenir el seu setè Scudetto seguit, ha pogut guanyar tants campionats de manera continuada, pel que fa a les principals Lligues europees.

No obstant, a principi de temporada, les coses no pintaven massa bé en l’entitat bavaresa, que va decidir posar punt i final a l’etapa de Carlo Ancelotti com a entrenador. Per substituir el tècnic italià, el Bayern va recórrer al veteraníssim Jupp Heynckes, que la directiva del conjunt de Munic havia decidit substituir ara fa cinc anys per Pep Guardiola, malgrat aconseguir l’històric triplet Bundesliga / Pökal / Champions.

Tanmateix, dos són els problemes que li observo al campió alemany: el primer, la necessitat de portar a terme un canvi generacional perquè sobretot homes com Robben o Ribéry, així com Neuer, Alaba, Martínez, Vidal, Müller o Lewandowski, malgrat que la majoria d’ells es troben en un gran moment de forma, són futbolistes ja força veterans. El segon, i potser el més important, és l’escassa competivitat que l’equip troba a la Bundesliga les darreres temporades i que, penso, està pagant els últims anys a Europa.

Heynckes, que no ha pogut comptar amb l’emblemàtic porter Neuer, greument lesionat, ha comptat amb un onze base format per Ulreich, Kimmich, Boateng, Hummels, Alaba, Thiago, Martínez, Vidal, Müller, Lewandowski i Ribéry, amb una teòrica banqueta d’autèntic luxe integrada per homes com Rafinha, Süle, Bernat, Wagner, Tolisso, Rudy, James, Robben i Coman. Els jugadors més destacats de la temporada estan sent Kimmich, Boateng, Hummels (foto), Thiago, l’incombustible Ribéry i, molt especialment, el golejador polonès Lewandowski, un dels millors davanters europeus de l’última dècada. 

QUÈ PASSARÀ QUAN MESSI NO HI SIGUI ?

El FC Barcelona, el passat dissabte 31 de març, estava realitzant un pèssim partit a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla, en què estava a punt de perdre la imbatibilitat al campionat de Lliga, fins que Leo Messi, que tenia molèsties físiques, va entrar al terreny de joc, va canviar el matx i va marcar el gol que va suposar l’empat definitiu.

No va ser el primer cop que aquest fet succeïa i és que la presència de l’astre argentí al camp és bàsica, fins i tot en encontres en què no està especialment afortunat, doncs la seva figura per si sola serveix per intimidar els defenses rivals, com va succeir ara fa cinc anys en una eliminatòria de quarts de final de la Champions League davant el París Saint – Germain.

Per tant, la pregunta que molts seguidors del Barça es fan és: Què passarà quan Messi no hi sigui ?

Malgrat que considero Leo el millor futbolista de tots els temps i que, segurament, trigarà molts anys en sorgir un jugador tan genial, i potser mai apareixerà, sóc moderadament optimista, tenint en compte que la mateixa qüestió es feia durant l’època daurada de Ronaldinho de Assis i, quan el brasiler va abandonar al Camp Nou, va ser precisament Messi qui va agafar el testimoni.

EL RENAIXEMENT BÈTIC

Quan el Betis va fitxar el passat estiu el tècnic càntabre Quique Setién (foto) com a nou entrenador, al Benito Villamarín hi havia certs dubtes sobre la idoneïtat de la seva elecció, doncs el seu ofensiu i arriscat sistema de joc podria ser poc adient pel tipus de plantilla de l’entitat andalusa.

Després d’un inici de temporada molt esperançador, en què per exemple els verd-i-blancs van vèncer el Real Madrid al Santiago Bernabéu, el Betis va entrar en una important crisi, sobretot pel que fa als aspectes defensius introduïts per Setién, que semblava estar molt a prop del cessament, sobretot arran de l’eliminació a la Copa del Rei davant el Cadis, però la directiva del club andalús va tenir paciència i va mantenir l’entrenador al càrrec.

L’estratègia de la junta bètica ha resultat ser totalment encertada, doncs després de 30 jornades de Lliga, el bloc de Setién és sisè a la classificació, en posició de Lliga Europa, i es troba per damunt del seu gran rival, el Sevilla, a qui a la primera volta del torneig va batre espectacularment al Sánchez Pizjuán.

En l’actual Betis hi destaquen jugadors com el porter Adán, l’exblaugrana Bartra, cedit pel Borussia de Dortmund en el passat mercat hivernal; el talentós Fabián Ruiz, l’incombustible Joaquín o el davanter Sergio León. 

AQUELLA REAL QUE VA ROMANDRE 32 PARTITS IMBATUDA

El barça d’Ernesto Valverde, com succeeix a la Champions League, encara resta imbatut al campionat de Lliga, en què es porten ja 30 jornades disputades. El conjunt català, que es troba a dos encontres d’igualar l’històric rècord que va aconseguir la Real Sociedad a la llunyana temporada 1979 / 1980, només ha perdut tres xocs en l’actual campanya: els dos de la Supercopa davant el Real Madrid i en l’anada dels quarts de final de la Copa del Rei contra l’Espanyol a l’RCD Stadium.

L’equip donostiarra era llavors entrenat pel desaparegut Alberto Ormaetxea, que comptava amb un  bloc molt regular, extremadament sòlid en defensa i força equilibrat en totes les línies, en el qual hi destacaven mites del club de Sant Sebastià i del vell Atotxa com Arkonada, Kortabarría, Górriz, Alonso, Zamora, Idígoras, Satrústegi o López Ufarte.

La Real va arribar com a líder a la jornada 33, aleshores la penúltima del torneig, doncs aquest comptava llavors només amb 18 equips, i el grup d’Ormaetxea s’enfrontava al Sevilla a l’estadi Sánchez Pizjuán. Els andalusos van guanyar, van acabar amb la imbatibilitat del conjunt basc i van provocar que els guipuscoans perdessin el liderat, que va passar a mans del Real Madrid, el qual no va fallar en la darrera jornada del campionat.

Tanmateix, aquella Real no es va enfonsar arran de la terrible decepció i va conquistar els dos següents campionats de Lliga, a més de guanyar la primera Supercopa d’Espanya de la història i d’arribar a unes semifinals de la Copa d’Europa.

AQUELL 12 A 1 D’ESPANYA A MALTA

A finals d’aquest any, es compliran 35 anys de la inversemblant victòria d’Espanya sobre la feble Malta per 12 a 1, en partit disputat al Benito Villamarín de Sevilla. No obstant, el motiu d’aquest article no és per l’efemèride dels set lustres del matx, sinó perquè, en un reportatge de televisió, els futbolistes maltesos d’aquella nit han llançat una polèmica acusació de doble dopatge: de positiu per als espanyols i negatiu per a ells mateixos.

Segons van comentar els exjugadors, durant el descans d’aquell encontre, va entrar als vestidors un home vestit de blanc i els hi va oferir unes llimones que, després de menjar-les, van provocar una enorme fatiga ens els sues cossos, mentre que, pel contrari, els integrants del conjunt espanyol van sortir molt forts i extraient líquids per la boca, segons paraules textuals.

Recordo perfectament aquell xoc, en què Espanya, per superar Holanda en la classificació i aconseguir el passaport per a l’Eurocopa de França, que es va organitzar l’any 1984, necessitava vèncer per una diferència d’11 gols. L’equip estatal, que llavors dirigia Miguel Muñoz, va arribar a la mitja part només amb un 3 a 1 al seu favor, per la qual cosa semblava que la fita era quasi impossible.

Tanmateix, Espanya va marcar nou gols, en una mitjana increïble d’una diana cada cinc minuts, al segon temps, aconseguint l’anotació definitiva, davant els tremends crits del normalment assossegat José Ángel de la Casa, el centrecampista madrileny del Saragossa Juan Señor.

Curiosament, Espanya va arribar fins a la final d’aquella Eurocopa, que va perdre contra l’amfitriona França (2 a 0) al Parc dels Prínceps de París, i l’eliminada Holanda, aleshores un bloc en construcció, va conquistar quatre anys després el torneig a Alemanya, amb homes com Ronald Koeman, Frank Rijkaard, Ruud Gullit o Marco van Basten.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS QUARTS DE FINAL (I 2)

* FC Barcelona – AS Roma

Barça

Entrenador: Ernesto Valverde.

Estrella: Messi.

Millor jugador de la temporada: Messi.

Onze tipus: Ter Stegen, Roberto, Piqué, Umtiti, Alba, Paulinho, Rakitic, Busquets, Iniesta, Messi i Suárez.

Posició campionat local: 1r.

Copes d’Europa / Lligues de Campions: 5 (1992, 2006, 2009, 2011 i 2015).

Altres trofeus internacionals: 4 Recopes (1979, 1982, 1989 i 1997), 3 Copes de Fires (1958, 1960 i 1966), 2 Copes Llatines (1949 i 1952), 4 Supercopes (1992, 2009, 2011 i 2015) i 3 Mundials de Clubs (2009, 2011 i 2015).

Percentatge: 70%.

A favor:

- Leo Messi.

- La magnífica tasca de Valverde.

- la millora defensiva que ha experimentat el bloc català.

En contra:

- La sequera golejadora de Suárez a la Champions League.

- Coutinho no pot actuar a la Lliga de Campions a l’haver-ho fet prèviament amb el Liverpool.

- Els problemes de Dembélé per adaptar-se al sistema arran de patir dues lesions.

Roma

Entrenador: Eusebio di Francesco.

Estrella: Dzeko.

Millor jugador de la temporada: Dzeko.

Onze tipus: Allison, Florenzi, Manolas, Fazio, Kolarov, De Rossi, Strootman, Nainggolan, Ünder, Dzeko i Perotti.

Posició campionat local: 3r.

Copes d’Europa / Lligues de Campions: cap (finalista l’any 1984).

Altres trofeus internacionals: 1 Copa de Fires (1961).

Percentatge: 30%.

A favor:

- La bona feina que està portant a terme Di Francesco.

- L’habilitat del director tècnic Monchi per descobrir joves talents i el turc Ünder n’és el darrer exemple.

- El trident ofensiu format per Ünder, Dzeko i Perotti, amb la col·laboració d’Al Sharaawy.

En contra:

- Un palmarès internacional molt modest.

- Ara per ara, sembla que el seu sostre està en uns quarts de final.

- Encara que sigui per un tema més simbòlic que no pas futbolístic, la retirada del mític Totti.

* Liverpool FC – Manchester City

Liverpool

Entrenador: Jürgen Klopp.

Estrella: Salah.

Millor jugador de la temporada: Salah .

Onze tipus: Karius, Matip, Van Dijk, Lovren, Moreno, Wijnaldum, Can, Lallana, Firmino, Mané i Salah.

Posició campionat local: 3r.

Copes d’Europa / Lligues de Campions: 5 (1977, 1978, 1981, 1984 i 2005).

Altres trofeus internacionals:  3 Copes de la UEFA (1973, 1976 i 2001) i 3 Supercopes d'Europa (1977, 2001 i 2005).

Percentatge: 40%.

A favor:

- L’impressionant estat de forma de l’egipci Salah.

- El trident atacant que forma amb el brasiler Firmino i el senegalès Mané.

- Sembla que li té presa la mesura al City.

En contra:

- El Liverpool no fa res massa significatiu a la Champions League des de la seva última final, el 2007.

- Una plantilla significativament més modesta que la del rival.

- Una esquadra bastant irregular.

MC

Entrenador: Pep Guardiola.

Estrella: Agüero.

Millor jugador de la temporada: De Bruyne.

Onze tipus: Ederson, Walker, Kompany, Otamendi, Danilo, De Bruyne, Fernandinho, David Silva, Bernardo Silva, Agüero i Sterling.

Posició campionat local: 1r.

Copes d’Europa / Lligues de Campions: cap (semifinalista el 2016).

Altres trofeus internacionals: 1 Recopa (1970).

Percentatge: 60%.

A favor:

- Un extraordinari entrenador com Guardiola.

- Homes com Kompany, David Silva o Agüero ja són llegendes al Etihad.

- El conjunt que millor juga al continent europeu.

En contra:

- Un club encara amb escassa experiència internacional en els moments decisius.

- De Bruyne, Silva i Agüero són fantàstics futbolistes, però encara no arriben al potencial dels Xavi, Iniesta i Messi que el Pep va tenir al FC Barcelona.

- Una temporada molt carregada de partits.

A la foto, Klopp i Guardiola.