LES JORNADES MÉS POSITIVES DELS 120 ANYS D’HISTÒRIA DEL FC BARCELONA (3): LA RECOPA DE BASILEA

Era l’any 1979 i aleshores la Copa d’Europa només la disputaven el vigent campió del torneig i els vencedors de les Lligues locals. Per tant, la Recopa, que la jugaven els diferents guanyadors de les Copes estatals, era un competició amb força prestigi.

Després d’eliminar en primera ronda el Xakhtar Donetsk ucraïnès, llavors representant de l’extinta Unió Soviètica, el Barça va quedar emparellat en vuitens de final amb el vigent campió de la competició, el conjunt belga de l’Anderlecht.

En el matx d’anada, jugat a Brussel·les, l’Anderlecht, llavors un dels millors equips del continent, va vèncer per un clar 3 a 0 i l’experiència blaugrana al torneig semblava que acabaria aviat, però, en una d’aquelles nits màgiques al Camp Nou, el bloc que dirigia el francès Lucien Muller va igualar l’eliminatòria i es va classificar als penals.

Posteriorment, el conjunt català es va imposar en quarts de final a l’Ipswich Town, que entrenava un jove Bobby Robson, i en semifinals, un altre conjunt belga, el Beveren, aconseguint el pas a la gran final, que va tenir lloc a l’estadi Sankt – Jakob Park de Basilea, el mateix escenari on el Barça havia perdut 10 anys abans  la final del torneig contra l’Slovan de Bratislava eslovac.

Sobretot per carretera i tren, doncs en aquella època els viatges aeris no eren encara ni massa populars ni tampoc econòmics, uns 30.000 seguidors barcelonistes es van traslladar a la ciutat suïssa, omplin les graderies de banderes blaugranes i de senyeres, que feia molt poc havien estat permeses arran del final de la llarga dictadura franquista.

La final va ser trepidant, molt igualada i força emocionant: en un primer temps molt intens, José Vicente Sánchez, després d’una gran assistència de Carles Rexach, va obrir el marcador, Klaus Allofs va empatar, Charly va errar un penal comés sobre un joveníssim Francisco José Carrasco, que va ser la gran estrella de l’encontre, el capità Juan Manuel Asensi va tornar avançar el Barça i Uwe Seel va anivellar de nou el marcador.

Després d’una segona part poc brillant, ja a la pròrroga, Rexach i Hansi Krankl, seguidament a una excel·lent jugada de Carrasco, que tenia només 19 anys, van situar un 4 a 2 que semblava sentenciar la final, però el grup de Joaquim Rifé, que havia substituït feia unes setmanes el cessat Muller, va haver de patir fins al final arran d’un altra anotació de Seel.

A la foto, el capità Asensi amb el trofeu.

BARÇA: UNA DICTADURA DEL VESTIDOR QUE JA SEMBLA INSOSTENIBLE

El passat estiu, després del desastre de Liverpool, amb ridícul inclòs en el quart gol dels anglesos, tenint en compte que un any abans s’havia ja viscut una situació molt similar a Roma, el president Josep Maria Bartomeu hauria d’haver començat la renovació de la plantilla del FC Barcelona, però el tarannà excessivament conservador del màxim mandatari de l’entitat ho va evitar, doncs ni es va realitzar el canvi a la banqueta ni tampoc es va donar la baixa a cap veterà, ni tan sols a Ivan Rakitic, que va estar tot l’estiu amb la condició de transferible.

En els últims mesos hem pogut comprovar, per exemple, com Gerard Piqué sembla més pendent dels seus negocis que no pas del futbol, tot i que he de reconèixer que el defensa català continua sent un dels jugadors de l’equip que mostra un rendiment més positiu; com Sergio Busquets segueix evidenciant que necessita descansar més, per la qual cosa molt probablement hagués d’haver deixat ja la selecció espanyola; com Luis Suárez sembla tenir la titularitat assegurada per decret, mentre segueix sense comptar amb un home que li pugui discutir el lloc (potser ara, per la greu lesió de l’uruguaià, si que arribi un davanter de categoria en aquest mercat d’hivern), i com Leo Mesi continua manant massa, evidentment molt per sobre de les competències que li corresponen, tal com es va demostrar en la seva insistència perquè el seu amic Neymar da Silva tornés al Camp Nou.

Uns mesos més tard, Bartomeu per fi va prendre la decisió d’efectuar una canvi a la banqueta, doncs Valverde va demostrar abastament que ni comptava amb la personalitat adient ni tampoc amb el comandament suficient per dirigir un vestidor tan viciat, veterà, autocomplaent i complicat com l’actual del Barça, però tampoc semblava que fer-ho a meitat de temporada i sense haver realitzat cap canvi significatiu a la plantilla fos la millor manera de realitzar-ho.

Per substituir el tècnic extremeny, i després de les negatives de Xavi Hernández i Ronald Koeman, i de considerar inoportuna la decisió de contractar Mauricio Pochettino, Bartomeu i la secretaria  tècnica es van decidir per Quique Setién (foto), qui, malgrat que fins el moment no havia tingut cap experiència al club català, és un ortodox de la filosofia que Johan Cruyff va instaurar a la institució barcelonista fa poc més de tres dècades.

Després del debut esperançador del preparador càntabre en matx de Lliga al Camp Nou contra el Granada i de l’encontre de Copa del Rei a Eivissa, un d’aquests xocs en què és difícil extreure conclusions, el Barça va naufragar, de nou a la Lliga, a Mestalla davant el València, en un enfrontament en què, per exemple, la possessió de la pilota va ser més aviat estèril i en el qual els jugadors blaugranes no van realitzar correctament la pressió que el seu entrenador els hi havia encomanat.

Després del partit de València, Quique va comentar que els seus futbolistes no havien assimilat i interpretat idòniament les seves ordres i aquells que coneixen bé l’entrenador càntabre, asseguren que pensa portar les seves idees fins al final, sense que pugui arronsar-se davant el vestidor, com tantes i tantes vegades crec que va fer el seu antecessor.

Per tant, si cap de les dues parts pensa cedir, el que resta de temporada pot ser un autèntic caos per al Barça, que, en aquest cas, el pròxim estiu no només hauria de renovar profundament l’equip sinó que la junta directiva hauria d’avançar les eleccions, doncs penso honestament, i em sap greu dir-ho perquè també ha tingut encerts com el del futbol femení, que Bartomeu no podria seguir una any més sent el màxim mandatari de la institució catalana.

LES JORNADES MÉS NEGATIVES DELS 120 ANYS D’HISTÒRIA DEL FC BARCELONA (2): LA LLIGA PERDUDA AMB LATTEK

Quan estava a punt de finalitzar el campionat de Lliga 1981 / 1982, Josep Lluís Núñez transcorria per la seva quarta temporada de president del FC Barcelona i semblava que, després de tres competicions de la regularitat molt decebedores, amb un quart lloc i dos cinquens, aconseguiria el seu primer títol del torneig.

El mític Helenio Herrera, després de ser requerit dues vegades per un desesperat Núñez, primer per substituir Joaquim Rifé i després per ocupar la vacant del cessat Laszlo Kubala, es va retirar definitivament i va aconsellar al president que fitxés l’alemany Udo Lattek (foto), que havia triomfat en clubs històrics com el Bayern de Munic o el Borussia de Mönchenglabdach.

La temporada anava molt bé, fins i tot després que la gran estrella d’aquell equip, l’alemany Bernd Schuster, caigués greument lesionat a l’antic estadi de San Mamés de Bilbao arran d’una entrada del dur defensa basc Andoni Goikoetxea. Tanmateix, inexplicablement, el conjunt blaugrana es va enfonsar en les últimes jornades del campionat de Lliga.

En les darreres sis jornades del torneig, el bloc de Lattek només va aconseguir dos empats, al Camp Nou contra l’Athletic Club i el Betis, i va perdre com a local davant l’Espanyol (des de llavors, els blanc-i-blaus només han guanyat una vegada a l'estadi barcelonista) i també a les seus del Sadar, Mestalla i Santiago Bernabéu, respectivament enfront l’Osasuna, el València i el Real Madrid.

El vertiginós enfonsament barcelonista el va aprofitar la Real Sociedad del desaparegut Alberto Ormaetxea, i en què hi jugaven mites de l’antic Atotxa com Luis Miguel Arkonada, Periko Alonso, Jesús Mari Zamora, José Mari Bakero, Roberto López Ufarte o Jesús Satrústegi, per guanyar el seu segon títol consecutiu.

El Barça va compensar una mica el terrible disgust conquistant poques setmanes més tard la seva segona Recopa, al mateix Camp Nou contra l’Standard de Lieja.

PROS I CONTRES DE QUIQUE SETIÉN

Pros

Un ortodox del Cruyffisme. És curiós que, al marge de Pep Guardiola, els dos entrenadors que més han seguit la filosofia de Johan Cruyff els últims anys hagin estat dos homes no formats al FC Barcelona, Quique Setién i Paco Jémez, mentre els tres predecessors del càntabre al Camp Nou, Gerardo Martino, Luis Enrique Martínez i Ernesto Valverde, se’n van allunyar considerablement. Per tant, l’arribada de Quique és una assegurança perquè l’equip torni a conceptes com el control, la possessió, el joc de posició o la pressió.

Entrada d’aire fresc i renovat. Sincerament, penso que amb Valverde la situació del vestidor barcelonista estava molt enrarida i viciada i existia també certa autocomplaença, semblant  a la dels dos últims anys del període d’entrenador de Frank Rijkaard. L’arribada de Setién pot ajudar a canviar aquesta tendència.

Oportunitat per a varis futbolistes. Sense cap mena de dubte, jugadors com Frenkie de Jong, Arthur Melo o Sergio Busquets, en aquest cas tal com es va demostrar en el debut del tècnic contra el Granada, es veuran beneficiats amb l’arribada de Setién, sense oblidar joves de la pedrera com Ricky Puig.

Contres

Cap experiència en un equip gran. Fins el moment, Quique només havia dirigit clubs modestos o de segona fila, concretament Racing, Logronyès, Ejido, Lugo, Las Palmas i Betis.

El vestidor. Existeix el dubte raonable, sobretot pel que fa a les seves vaques sagrades, si la plantilla col·laborarà plenament amb el preparador de Santander alhora de posar en pràctica els seus conceptes.

Era la quarta opció. Arran de la destitució de Valverde, Setién va ser el quart entrenador amb qui van parlar la junta directiva i la secretaria tècnica, després de Xavi Hernández, Ronald Koeman i Mauricio Pochettino, renunciant els dos primers i preferint la directiva no contractar el tercer per unes polèmiques declaracions passades efectuades pel tècnic argentí.

A la foto, Quique Setién el dia de la seva presentació.

LA DESTITUCIÓ D’ERNESTO VALVERDE: ASPECTES NEGATIUS

Tot i que en l’article anterior vaig comentar que Ernesto Valverde hauria d’haver posat punt i final a la seva trajectòria al Camp Nou després d’acabar la passada temporada, tenia alguns dubtes de què fos una bona idea que no la finalitzés, encara que el fet que Quique Setién, un cruyffista ortodox, en sigui el substitut, me’n dissipa bastants.

El Barça no només necessitava un canvi a la banqueta, sinó també, i bastant profund, a la plantilla, doncs crec que veterans com Gerard Piqué, Jordi Alba, Sergio Busquets i fins i tot Leo Messi haurien d’anar jugant menys partits i altres com Ivan Rakitic i Luis Suárez potser haurien de posar punt i final a la seva trajectòria al club català.

Un gran dubte que existia si Valverde era rellevat consistia en si fitxar un entrenador transitori pels cinc mesos que restaven de temporada, faceta que hagués pogut efectuar el preparador del filial Francesc Xavier Garcia Pimienta, o si contractar un tècnic a llarg termini, tenint en compte que en aquests moments són impossibles les arribades de Ronald Koeman i Robert Martínez, que dirigiran respectivament Holanda i Bèlgica en la pròxima Eurocopa, mentre Xavi Hernández, a part que ja ha deixat clar que la seva hora encara no ha arribat, sembla haver dipositat el seu futur en mans del presidenciable Víctor Font.

Finalment, considero l’entrenador càntabre Setién un home adient per dirigir el conjunt català, doncs, entre d’altres coses, intentarà tornar el Barça a les seves essències, però tinc dos dubtes sobre la seva persona: el primer, que mai ha dirigit un club dels anomenats grans, encara que tampoc ho havia fet Pep Guardiola abans de convertir-se en preparador barcelonista, i el segon, si el vestidor, i especialment els seus líders, el deixaran treballar amb total llibertat.

LA DESTITUCIÓ D’ERNESTO VALVERDE: ASPECTES POSITIUS

Després de la derrota en les semifinals de la Supercopa d’Espanya contra l’Atlético de Madrid, l’entrenador del FC Barcelona, Ernesto Valverde, va ser destituït per la junta presidida per Josep Maria Bartomeu.

Sincerament penso que, i malgrat haver guanyat dos campionats de Lliga, una Copa del Rei i una Supercopa d’Espanya, Valverde ja no hauria d’haver començat l’actual exercici, i no només pel desastre de Liverpool, que va arribar poc més d’un any després del de Roma, sinó perquè no crec que sigui capaç d’imposar-se en un vestidor on hi preval la jerarquia per sobre de la meritocràcia. 

No s’entén, per exemple, que l’entrenador extremeny permetés que la plantilla, amb el capità Leo Messi al capdavant, exigís el passat estiu el retorn del brasiler Neymar da Silva, malgrat la forma en què va marxar fa dos anys i mig al París Saint – Germain (denúncia inclosa), o que no s’atrevís mai a substituir Luis Suárez, íntim amic de l’estrella argentina, i que un home com Gerard Piqué pogués exercir múltiples tasques al marge del futbol o no tingués cap recanvi clar a la plantilla.

A més, el tècnic barcelonista no podríem dir que fos un entrenador que seguís la tradicional filosofia de les últimes dècades a l’entitat catalana, si tenim en compte que hi semblava molt allunyat en múltiples conceptes; que a penes confiava amb els joves de la Masia, malgrat els minuts de què han disposat aquesta campanya jugadors com Carles Pérez o Ansu Fati (Carles Aleñà ha acabat fitxant pel Real Betis en aquest mercat d’hivern), i amb la sensació latent que, si només depengués d’ell, un home tan allunyat de l’ADN Barça com Arturo Vidal hagués estat un fix en les seves alineacions.

VEURE LA LESIÓ DE LUIS SUÁREZ COM UNA OPORTUNITAT

Qui hagi llegit els últims anys aquest bloc, pot pensar que li tinc una mania atroç al davanter uruguaià Luis Suárez i, malgrat que hi ha coses de la seva personalitat, el seu rendiment o el seu entorn que no em satisfan, no és precisament el cas.

Considero l’atacant sud-americà un dels millors davanters centre mundials de l’última dècada i, en línies generals, el seu rendiment al Camp Nou ha estat extraordinari, sent decisiu, durant la seva primera campanya com a blaugrana, en el triplet que es va guanyar sota les ordres de Luis Enrique Martínez.

Tanmateix, hi ha aspectes del futbolista uruguaià que no m’agraden, com que s’hagi tornat un intocable de les alineacions titulars, quan honestament crec que no ha realitzat ni la meitat de mèrits de jugadors com Gerard Piqué, Sergio Busquets o evidentment Leo Messi; que porti quatre anys sense marcar com a visitant a la Lliga de campions, trobant-se a faltar molt els seus gols en escenaris on el Barça ha naufragat els darrers anys, com a París, Torí, Roma i Liverpool; que no pressioni la sortida de la pilota dels defenses rivals, quan penso que té facultats més que suficients per fer-ho, o aquesta sensació que almenys tinc jo de què si l’entrenador el posa a la banqueta o el substitueix, el seu íntim amic i veí Messi es podria enutjar.

Ara Suárez ha estat de nou intervingut quirúrgicament (ja va ser operat el passat mes de maig) i es parla de quatre mesos de baixa, el que és un terrible pal tant per al jugador com per al seu club. No obstant, crec que el Barça té també una oportunitat en aquesta absència que segur, no hi tinc cap dubte, trobarà molt a faltar, i és que ara es podria fitxar un atacant de qualitat, i no un simple pedaç; es podrien alinear futbolistes que pressionessin, i ara penso en els joves Carles Pérez o Ansu Fati, i fins i tot, es podria retornar a actuar amb un fals davanter centre, faceta que Messi va realitzar de manera magnífica en l’enyorat equip de Pep Guardiola i que igualment podria portar a terme Antoine Griezmann.  

ELS 10 GRANS ERRORS D’ERNESTO VALVERDE

El passat dilluns, Ernesto Valverde va ser cessat com a entrenador del FC Barcelona i substituït per Quique Setién. Els 10 gran errors del preparador extremeny, que també, sobretot durant la seva primera temporada al club català, ha tingut importants encerts, han estat els següents:

Allunyar-se de la filosofia del club. Com ja havia fet el seu antecessor Luis Enrique Martínez, Valverde va fer un pas més per introduir variants que, en alguns casos, molt poc tenien a veure amb el sistema que Johan Cruyff va implantar al Camp Nou a finals de la dècada dels 80 del passat segle.

Comptar molt poc amb els joves de la Masia. Des que es va fer càrrec del Barça l’any 2017, el tècnic extremeny a penes ha confiat en cap jugador dels equips inferiors i un dels pocs que va disposar de minuts, Carles Aleñà, ha fitxat pel Real Betis en aquest mercat d’hivern.

Cedir massa davant el vestidor. Potser ha estat el gran error de Valverde, que no ha pogut dominar un vestuari ple d’egos, en què la jerarquia estava molt per sobre de la meritocràcia. Molts ens preguntem perquè homes com Gerard Piqué, Sergio Busquets, Jordi Alba o Luis Suárez (Leo Messi senzillament no en té cap) no han comptat gairebé mai amb un futbolista que els hi pogués fer ombra.

Escàs risc. L’exentrenador de l’Athletic Club de Bilbao ha mostrat en els seus dos anys i mig al Camp Nou un profund conservadorisme i molt poc atreviment i valentia alhora de prendre decisions.

Predilecció per jugadors amb molt poc ADN Barça. Valverde s’ha sentit molt atret per futbolistes molt allunyats de la filosofia Cruyff, com han estat els casos de Paulinho Bezerra, Arturo Vidal o Ivan Rakitic, tot i que aquest últim podríem dir que si compta amb algunes característiques adients.

Jugar molts cops com un equip petit. Sobretot a la Lliga de Campions, però també en el darrer clàssic de Lliga contra el Real Madrid, el seu bloc ha actuat com un grup de segona categoria, com per exemple es va poder observar clarament en els desastres de Roma i Liverpool.

Les patacades a Europa. És veritat que Valverde ha guanyat dues Lligues, una Copa del Rei i una Supercopa d’Espanya, amb el doblet en la primera campanya, però per sempre han passat a la posteritat les terribles derrotes de l’Olímpic de Roma i d’Anfield a la Champions League.

Treure protagonisme al centre del Camp. Com també havia fet abans Luis Enrique, l’entrenador extremeny no va donar preponderància, al contrari del que per exemple havien fet Cruyff i Pep Guardiola, a la línia medul·lar, ni tan sols quan ha disposat de jugadors de les característiques tècniques d’Arthur Melo o Frenkie de Jong.

Jugar amb les línies molt separades. Els millors equips del Barça de la història recent, els dirigits per Cruyff, Frank Rijkaard i Guardiola, actuaven amb les línies molt juntes, cosa que no ha realitzat el conjunt de Valverde, fet que ha ocasionat grans dificultats per recuperar ràpidament la pilota després de la seva pèrdua.

Seguir en el càrrec el passat estiu. Després de l’enfonsament de Liverpool i la derrota en la final de la Copa del Rei, al Benito Villamarín de Sevilla davant el València, Ernesto hauria d’haver renunciat a continuar a la banqueta del Camp Nou, tal com ha quedat evidenciat aquesta temporada.