LES GRANS ABSÈNCIES DEL MUNDIAL DE RÚSSIA (1): LES SELECCIONS

Holanda. Una de les seleccions més irregulars del món, si tenim en compte que els últims 44 anys ha disputat tres finals de la Copa del Món (1974, 1978 i 2010) i ha estat altres dos cops semifinalista (1998 i 2014), però que, en canvi, en aquest mateix lapse de temps, s’ha quedat fora dels certàmens dels anys 1982, 1986 i 2018. Com ja li va succeir fa dos anys a l’Eurocopa de França, el combinat oranje s'ha quedat fora del Mundial de Rússia, a pesar de comptar amb jugadors com Cillesen (FC Barcelona), Blind (Manchester United), Van Dijk (Liverpool FC), De Vrij (SSC Lazio), Strootman (AS Roma), Wijnaldum (Liverpool FC),  Depay (Olympique Lió) o els il·lustres veterans Sneijder (Al – Gharafa SC), Robben (Bayern Munic), Van Persie (Feyenoord Rotterdam) i Huntelaar (AFC Ajax).

Itàlia. Quatre vegades campiona del món (1934, 1938, 1982 i 2006), 2 cops més finalista (1970 i 1994) i altres 2 vegades semifinalista (1978 i 1990), i només absent de quatre fases finals de la Copa del món en la seva història (1930, 1950, 1958 i 2018), és a dir, feia 60 anys que no quedava eliminada en una fase prèvia. Malgrat tot això, i també de disposar de futbolistes com Buffon (Juventus FC), De Sciglio (Juventus FC), Bonucci (AC Milan), Barzagli (Juventus FC), Chiellini (Juventus FC), Darmian (Manchester United), De Rossi (AS Roma), Verratti (París Saint – Germain), Candreva (Inter Milà), Bernardeschi (Juventus FC), Insigne (SSC Nàpols) i Immobile (SSC Lazio), Itàlia no estarà entre les 32 millors.

Xile. Campiona de les dues últimes Copes Amèrica (CA), totes dues guanyades en sendes finals contra Argentina, la primera com a amfitrió i la segona en el torneig del Centenari disputat als Estats Units, els andins tampoc estaran al pròxim Mundial. Juan Antonio Pizzi, que si estarà a Rússia dirigint l’equip de l’Aràbia Saudita, no va poder portar Xile a la Copa del Món després d’assolir la segona CA (la primera la va conquistar l’actual preparador argentí Jorge Sampaoli). Per tant, queden fora homes com Bravo (Manchester City), Medel (Besiktas KB), Vidal (Bayern Munic), Aránguiz (Bayer Leverkusen), Orellana (SD Eibar) o Sánchez (Manchester United).

A la foto, una imatge recent d’Itàlia.

PABLO MACHÍN SI ESTARÀ A EUROPA

Pablo Machín, al fitxar pel Sevilla, ha trobat un just premi arran de la seva extraordinària tasca al Girona. Per tant, l’entrenador sorià, que va lluitar pràcticament fins l’última jornada de Lliga per classificar els catalans per a l’Europa League, si podrà disputar aquesta competició amb els andalusos.

Sent un autèntic desconegut, Machín va arribar a Montilivi l’any 2014, quan el Girona estava pràcticament descendit a segona B, però el tècnic castellà, en un gran final de competició, va salvar miraculosament el club blanc-i-vermell. 

En la seva primera temporada completa, la 2014 / 2015, Machín va estar a punt d’ascendir el Girona a primera divisió, però un gol del Lugo a l’últim minut de la darrera jornada ho va evitar, perdent després els gironins la promoció davant el Saragossa. El que hagués succeït en un alt percentatge de casos similars, que l’entrenador presentés la dimissió, Pablo, malgrat la duríssima decepció, va decidir continuar a la banqueta de Montilivi.

El cop de la campanya anterior es va notar, i molt, durant l’exercici 2015 / 2016, quan el Girona va realitzar una primera volta de campionat molt fluixa, però la directiva, encapçalada per Delfí Geli, va decidir tenir paciència amb el tècnic, que, després d’una gran segona meitat de Lliga, va portar de nou l’equip a la promoció, però una vegada més l’ascens es va resistir al caure enfront l’Osasuna.

L’esperat ascens a primera divisió va arribar, per fi, la temporada 1916 / 1917, en què el Girona va aconseguir la segona posició del campionat després d’una gran campanya, encara que el conjunt de Machín va acabar patint a causa d’arribar al final de la competició amb un evident cansament. No només era el primer cop que els blanc-i-vermells pujaven a la màxima categoria, sinó també qualsevol entitat de la província de Girona.

Tanmateix, el millor estava encara per arribar, doncs el club gironí no només ha aconseguit una permanència que es presagiava molt complicada, sinó que a més l’ha obtingut de forma espectacular, de manera molt clara, molt a prop de les competicions europees i amb brillants resultats, com la victòria contra el Real Madrid a Montilivi o el triomf davant l’Espanyol, a qui ha superat en la classificació, a Cornellà – el Prat.

LA REIVINDICACIÓ DE BENZEMA I BALE

En línies generals, el francès Karim Benzema i el gal·lès Gareth Bale han realitzat una discreta temporada, fins el punt que tots dos, sobretot el britànic, que no té una bona relació amb l’entrenador Zinedine Zidane, podrien abandonar el Santiago Bernabéu el pròxim estiu. Altrament, tots dos es van convertir en els grans herois de la 13a Copa d’Europa del Real Madrid.

Quant a Benzema, és un futbolista d’una tècnica i una classe extraordinàries. No obstant, durant molts anys, a part de ser un home molt fred, li ha mancat certa mentalitat guanyadora i cal recordar, ja fa força temps, que el llavors director tècnic del FC Barcelona, Txiki Begiristáin, va descartar la seva contractació arran que el futbolista, quan era membre de l’Olympique de Lió, comentés que encara no estava preparat per fel el salt al Camp Nou.

Pel que fa a Bale, penso que el seu fitxatge del Tottenham Hotspur, que al seu dia es va convertir en el traspàs més car de la història, no va ser massa encertat, però s’ha de reconèixer que el jugador gal·lès ha estat, malgrat la seva irregularitat i les moltes lesions que ha patit, un home clau i fonamental en força xocs decisius, marcant el gol de la victòria en la final de la Copa del Rei de 2014 i aconseguint també anotar en les de la Lliga de Campions del mateix any i en la disputada el passat dissabte a Kiev, en aquest cas per partida doble.

CAMPIÓ DE LA LLIGA DE CAMPIONS 2017 / 2018: REAL MADRID

13a Copa d’Europa del Real Madrid, tercera consecutiva i quarta en els últims cinc anys. Es podrà dir que els blancs no són regulars en les diferents competicions que juguen (aquesta temporada han fracassat rotundament a la Lliga espanyola i a la Copa del Rei), que no compten amb un estil de joc massa definit ni tampoc molt atractiu o que semblen sempre tenir la fortuna de cara, però es tracta d’una esquadra especial quan disputa el principal torneig continental de clubs.

Després d’una fase de grups no massa convincent, quan va ser superat pel Tottenham Hotspur, fet que no és nou en les trajectòries al torneig del conjunt espanyol, el Real Madrid ha realitzat una gran competició, doncs ha eliminat el París Saint – Germain, potser el club més ric del món, en vuitens de final; el Juventus, una de les esquadres més regulars els darrers anys a la Champions League, en quarts de final, i el Bayern de Munic, un dels clàssics del futbol europeu i mundial, en semifinals. Pel que a la gran final, el bloc madridista es va imposar, a l’estadi Olímpic de Kiev, a l’històric Liverpool.

Molts poden ser els grans artífexs de la nova Lliga de Campions conquistada pel Real Madrid, però jo sobretot en destacaria el tècnic francès Zinedine Zidane, que iguala l’anglès Bob Paisley (3 títols amb el Liverpool) i l’italià Carlo Ancelotti (2 títols amb el Milan i un amb el Madrid) com l’entrenador amb més Copes d’Europa en el seu palmarès particular. Zizou, en dos anys i mig com a preparador blanc, ha guanyat 3 Champions League, una Lliga espanyola, una Supercopa d’Espanya, 2 Supercopes d’Europa i 2 Mundials de Clubs.

Zidane ha utilitzat com a onze base el format per Navas, Carvajal, Varane, Ramos, Marcelo, Modric, Casemiro, Isco, Kroos, Ronaldo i Benzema, destacant igualment el concurs de Nacho, Kovacic, Asensio, Lucas i Bale. Els millors futbolistes blancs de la temporada han estat Navas, Ramos, Marcelo, Modric i Ronaldo, encara que els grans herois de Kiev han sigut els discutits Bale (foto) i Benzema.

LES FASES D’ANDRÉS INIESTA (6): LA DECADÈNCIA DE LA SELECCIÓ ESPANYOLA

És difícil saber perquè, quatre anys després de guanyar el Mundial i només dos més tard d’assolir la seva tercera Eurocopa, Espanya va fer una Copa del Món al Brasil tan decebedora. Les causes podrien haver estat un excés de veterania de futbolistes clau en el títols aconseguits, com van ser els casos de Casillas, Ramos, Alonso, Xavi, Fàbregas, Silva, el mateix Iniesta o Villa, sense oblidar el munt de partits que aquests jugadors portaven acumulats, circumstància en la qual també es trobaven Piqué, Alba, Busquets o Mata.

Al Brasil, Espanya va ser golejada per Holanda, la selecció a qui havia superat quatre anys abans a la final de Johannesburg; va perdre contra Xile, un combinat al qual també havia guanyat en terres sud-africanes, i només va vèncer la dèbil i modesta Austràlia. El conjunt de Vicent del Bosque va quedar eliminat en la primera fase del torneig. 

Malgrat millorar una mica el rendiment, la selecció espanyola va tornar a decebre a l’Eurocopa de França, organitzada dos anys més tard. Amb un joc força discret, la Roja va poder superar la fase de grups, però va ser derrotada en vuitens de final per Itàlia. Després d’aquest campionat, Del Bosque ho va deixar estar i va donar el testimoni a Julen Lopetegui.

Pel que fa al joc d’Iniesta, tal com va succeir amb el col·lectiu, el centrecampista manxec va baixar força el seu rendiment.

LES FASES D’ANDRÉS INIESTA (5): L’EUROCOPA DE 2012

L’equip espanyol ha estat l’única selecció en la història en enllaçar de forma consecutiva Eurocopa, Mundial i una altre cop el torneig continental, que va assolir de nou  l’edició de l’any 2012, organitzada per Polònia i Ucraïna.

El grup, que seguia dirigint Vicente del Bosque, comptava amb molts dels futbolistes que dos anys abans havien conquistat la Copa del Món a Johannesburg, com Casillas, Piqué, Ramos, Busquets, Alonso, Xavi, Fàbregas, Silva, Iniesta o Villa, i al qual s’havien incorporat homes com Alba, llavors encara jugador del València.

Encara que el conjunt estatal no va fer un torneig tan espectacular com quatre anys abans, a l’Europeu d’Àustria i Suïssa, ni tampoc tan fiable com al Mundial de Sud-àfrica, Espanya va realitzar una final excel·lent, en la qual va batre Itàlia per un contundent 4 a 0, a l’estadi Olímpic de Kiev.

Pel que fa a Iniesta, el centrecampista manxec va seguir sent un dels futbolistes importants de la selecció, tot i que, lògicament, el seu paper no va ser tan decisiu com a Sud-àfrica, en què va fer l’únic gol de la final davant Holanda.

A la foto, una acció d’Iniesta a la final de Kiev.

ELS PRINCIPALS CAMPIONS D’ALTRES COPES EUROPEES

Chelsea FC. Després d’una nefasta temporada, en què no ha classificat l’equip per a la pròxima Lliga de Campions, torneig en el qual enguany no ha pogut superar els vuitens de final, i de molts rumors sobre una possible destitució, Antonio Conte li ha donat, en la que segurament ha estat la seva última campanya a Stamford Bridge, la Cup al Chelsea, al vèncer el Manchester United de José Mourinho a Wembley.

Eintracht Frankfurt. Enorme Sorpresa a la Pökal, arran de la victòria de l’Eintracht, un històric del futbol alemany molt vingut a menys els últims anys, contra el gran favorit Bayern de Munic, que, curiosament, tindrà com a nou entrenador el croat Niko Kovac (foto), l’home que ha portat l’entitat de Frankfurt al seu primer títol oficial des de la llunyana Copa de la UEFA de 1980, és a dir, ja fa 38 anys.

Juventus FC. Quarta Coppa consecutiva, i també quart doblet seguit, del Juventus de Torí, que s’ha convertit en el dominador incontestable del calcio els últims anys, doncs la Vecchia Signora ha enllaçat els darrers set títols de l’Scudetto. A més, l’esquadra torinesa, que dirigeix Massimiliano Allegri, va oferir un autèntic recitat en la final contra l’històric Milan, al qual va derrotar per un inapel·lable 4 a 0.

París Saint – Germain. Cinquena Copa de França consecutiva del PSG, en una campanya en què també ha guanyat la Ligue 1 i la Supercopa, però que ha tornat a fracassar rotundament a la Champions League, en què no ha superat els vuitens de final. El conjunt d’Unai Emery, en la seva segona i última temporada al Parc dels Prínceps, va batre en la final el modestíssim les Herbiers, de categories inferiors.

FINAL DE LA LLIGA DE CAMPIONS (KIEV). REAL MADRID – LIVERPOOL FC

Entre els dos finalistes aquesta temporada de la Champions League sumen 18 títols de la Copa d’Europa: 12 el Real Madrid i 5 el Liverpool, dos equips molt fiables en les finals del torneig, doncs els espanyols només n’han perdut 3 i els anglesos 2. Ara fa 37 anys, tots dos clubs van disputar la final de la Copa d’Europa, que els britànics van guanyar al Parc dels Prínceps de París.

El Madrid porta una espectacular ratxa a la Lliga de Campions, ja que podria aconseguir a Kiev el seu tercer campionat consecutiu i el quart en cinc anys. El grup de Zinedine Zidane, que de guanyar, igualaria Bob Paisley i Carlo Ancelotti com a entrenador amb més títols al palmarès de la competició, concretament amb 3, llevat de la Supercopa, ha fet una campanya estatal molt dolenta, tant a la Lliga com a la Copa del Rei, però en canvi, a nivell internacional, l’exercici és pel moment impecable i ja ha conquistat la Supercopa continental i el Mundial de Clubs, mentre a la Champions ha eliminat potències com París Saint – Germain, Juventus i Bayern de Munic.

El Liverpool no assoleix la competició des de l’any 2005 i no juga una final des de l’any 2007, per la qual cosa ha estat una important sorpresa el fet que s’hagi classificat per a Kiev, si igualment tenim en compte que els últims anys, en alguns exercicis, la històrica entitat d’Anfield ni tan sols havia aconseguit la qualificació per al torneig al ser incapaç de quedar entre els quatre millors de la Premier League. Aquesta serà la segona final del tècnic alemany Jürgen Klopp, que fa cinc anys va perdre, com a preparador del  Borussia Dortmund, contra el Bayern de Jupp Heynckes.

Madrid

A favor

- Una extraordinària fiabilitat al torneig.

- Zidane ha resultat ser l’entrenador ideal del club madridista, almenys pel que fa a Europa.

- Els gols i el nivell competitiu que ha assolit Cristiano Ronaldo.

En contra

- La defensa sembla la línia més feble i insegura.

- Ronaldo es va lesionar al clàssic del Camp Nou, tot i que sembla segura la seva presència a Kiev.

- A diferència del Liverpool, per qui ja és un èxit haver arribat a la final, comptar amb la pressió i la responsabilitat d’estar obligat a guanyar.

Liverpool

A favor

- El trident ofensiu format per Firmino, Mané i Salah.

- El sistema de Klopp pot perjudicar el joc del Madrid.

- Haver eliminat en quarts de final el Manchester City de Pep Guardiola, espectacular campió de la Premier i segurament l’equip que millor futbol ofereix a Europa.

En contra

- El nivell mostrat per la defensa a l’estadi Olímpic de Roma, en la tornada de les semifinals.

- Cap dels integrants de la plantilla ha jugat la final de la Champions.

- Que el blaugrana Coutinho no segueixi a Anfield.

Real Madrid: Navas, Carvajal, Varane, Ramos, Marcelo, Modric, Casemiro, Isco, Kroos, Ronaldo i Benzema.

Liverpool: Kirios, Alexander – Arnold, Lovren, Van Dijk, Robertson, Oxlade – Chamberlain, Henderson, Milner, Firmino, Mané i Salah.

Percentatge del Madrid: 60%.

Percentatge del Liverpool: 40%.

A la foto, una imatge de la final de 1981.

CAMPIÓ DE L’EUROPA LEAGUE 2017 / 2018: ATLÉTICO MADRID

Tercera Europa League conquistada per l’Atlético de Madrid, que anteriorment havia guanyat el torneig els anys 2010, amb Quique Sánchez Flores d’entrenador, i 2012, ja amb el seu actual preparador, Diego Simeone, a la banqueta. L’entitat blanc-i-vermella, que ha disputat tres finals de la Copa d’Europa, compta també al seu palmarès internacional amb una Recopa, dues Supercopes d’Europa i una Copa Intercontinental.

D’aquesta forma, l’Atlético pal·lia una mica, però evidentment no ho compensa, les enormes decepcions que van suposar les seves dues recents derrotes a les finals de la Champions League contra el Real Madrid: l’any 2014 a Lisboa, quan els blancs van forçar la pròrroga en el temps de descompte, i l’any 2016, en què el Real Madrid va endur-se el títol a la tanda penals.

Dos han estat els grans protagonistes en la consecució de la segona competició de clubs continental: Simeone (foto) i Griezmann. D’una banda, el tècnic argentí ha aconseguit un autèntic miracle esportiu al club matalasser, amb el qual, a part de disputar les dues finals ja significades de la Lliga de Campions, ha assolit una Lliga, una Copa del Rei, una Supercopa d’Espanya, dues Europa League i una Supercopa d’Europa. D’altra banda, el davanter francès, que molt probablement serà aviat jugador del FC Barcelona, va ser el gran heroi de la final de Lió contra l’Olympique de Marsella, en què va aconseguir dos gols i va ser elegit l’MVP del matx.

Simeone ha utilitzat com a onze base el format per: Oblak, Vrsaljko, Savic, Godín, Filipe Luis, Saúl, Gabi, Koke, Thomas, Correa i Griezmann, sent també important el concurs de Juanfran. Giménez, Lucas, Gameiro, Torres, que deixarà el club el pròxim 30 de juny, i Vitolo i Costa, fitxats tos dos en el passat mercat d’hivern.  

LES FASES D’ANDRÉS INIESTA (4): UN BARÇA MÉS TERRENAL

Iniesta, després del Mundial de 2010, era el favorit per guanyar la Pilota d’Or, quan va arribar a la final amb els seus companys del FC Barcelona Xavi Hernández i Leo Messi, com el manxec formats a la Masia, però va perdre el guardó en benefici de l’argentí. Seguidament, Andrés va seguir a l’elit del futbol, però llavors el seu equip, com també la selecció espanyola, va baixar considerablement el seu nivell.

L’última temporada de Pep Guardiola va ser de certa decadència, en un exercici en què només es va poder guanyar la Copa del Rei; més tard, en l’única campanya amb el desaparegut Tito Vilanova, que va haver de passar una llarga estada a Nova York per realitzar rehabilitació, va ser la de la Lliga dels 100 punts, però el conjunt blaugrana va perdre tant en joc com en fiabilitat, com es va poder observar a la lliga de Campions; finalment, amb el tècnic argentí Gerardo Tata Martino es van perdre tots els títols importants i, per primer cop en molt de temps, no es van superar els quarts de final de la Champions League.   

QUINES 10 DECISIONS HAURIA DE PRENDRE EL BARÇA LA TEMPORADA 2018 / 2019 ?

Fer un tomb radical amb la pedrera. Fa uns dies, en l’encontre de Lliga a Balaidos contra el Celta, el Barça va sortir amb un onze inicial sense cap futbolista format a la Masia, un fet que no hi tenia lloc des de feia un munt d’anys. Com diuen força analistes, les posicions del 14 al 22 (aquest hauria de ser el número màxim de jugadors de la plantilla) haurien de estar ocupades per futbolistes del planter i el filial s’hauria de nodrir de nois que arribin de la categoria juvenil, que acaba de conquistar la Youth League amb el nou entrenador del segon equip, Javier García Pimienta, encara que això suposi jugar a segona B o tercera.

Fitxar només titulars en potència. Els últims anys s’han contractat un gran número de futbolistes que van arribar per ser suplents, com han estat els casos d’Aleix Vidal, Lucas Digne o Paco Alcácer, o que les circumstàncies han portat a la banqueta, com han estat els exemples d’André Gomes o Ousmane Dembélé. El pròxim estiu, el club només hauria de fitxar jugadors per actuar amb regularitat en els onzes inicials i Antoine Griezmann (foto) en podria ser una de les opcions.

Donar la baixa a una bona part de la plantilla. Personalment, jo donaria sortida als futbolistes Digne, Vidal, Gomes, Denis Suárez i Alcácer, mentre cediria Yerry Mina. El polivalent jugador català podria tornar al Sevilla, l’interior gallec compta amb l’interès del Nàpols i el lateral francès i el centrecampista portuguès són seguits pel Juventus. Per tant, es podrien treure alguns euros d’unes hipotètiques operacions i aconseguir una liquidat molt necessària per a la institució

Gestionar un possible cas Luis Suárez. El davanter uruguaià, que està complint la seva quarta temporada al Camp Nou, ha donat un extraordinari rendiment, però la sensació és que el golejador sud-americà ha perdut velocitat i capacitat física i podria veure’s perjudicat pel possible fitxatge de Griezmann, un jugador que agrada molt a Ernesto Valverde. Acceptaria seure’s a la banqueta més sovint ?

Substituir Andrés Iniesta. El capità abandonarà el FC Barcelona el pròxim estiu, el que representarà una baixa molt important d’un futbolista que ha estat bàsic des de la temporada 2004 / 2005. Es va dir que el fitxatge de Philippe Coutinho era, entre d’altres coses, per substituir el manxec, però es tracta de futbolistes diferents. Sembla més adient, en aquest cas, la contractació del brasiler Arthur Melo, tot i que la incorporació de l’actual integrant de la plantilla del Gremio de Porto Alegre tindria lloc, en principi, en el pròxim mercat d’hivern.

Tornar a la filosofia. És molt necessari, tal com es va poder veure, en el sentit negatiu,  a l’estadi Olímpic de Roma, i més tard, en el positiu, en la final de la Copa del Rei al Wanda Metropolitano, tornar plenament al sistema que Johan Cruyff va instaurar fa tres dècades al club i que van utilitzar també i fer evolucionar Frank Rijkaard i Pep Guardiola. El Barça ha de jugar traient la pilota des del darrere, realitzant un joc de toc i combinació, ajuntant les línies, pressionant des de davant, aconseguint la possessió de la pilota, intentant jugar en camp contrari i practicant un futbol ofensiu. Si s’argumenta que no hi ha els homes adients a la plantilla per portar-lo a terme, fet fals com es va poder comprovar a Madrid, llavors s’han de fitxar jugadors per poder practicar-lo.

Donar protagonisme a Dembélé i Coutinho. El francès, que ha tingut dues lesions, la primera d’elles de caràcter greu, i el brasiler, que va arribar durant el passat mercat d’hivern, han estat jugadors secundaris aquesta temporada, però jo crec que seria bàsic que tots dos futbolistes fossin protagonistes del Barça 2018 / 2019.

Fer rotacions. De certa forma, comprenc Valverde que aquesta temporada hagi fet poques rotacions, doncs la Lliga es va posar molt favorable des del principi del torneig i el tècnic extremeny va arribar al Camp Nou amb un palmarès, pel que fa al futbol espanyol, en què hi figurava només una Supercopa estatal amb l’Athletic Club (a Grècia va guanyar varis títols amb l’Olympiacòs). No obstant, el pròxim exercici hauria de suposar una nova història.

Fitxar Jordi Cruyff. Existeixen rumors que Josep Maria Bartomeu vol contractar el fill de Johan Cruyff per comandar la secretària tècnica, on ni Pep Segura, un home que no creu massa en la filosofia, ni Robert Fernández han estat massa afortunats. Em semblaria una mesura molt positiva per recuperar el temps perdut, sobretot pel que fa a la Masia.

Preparar Xavi Hernández. El mític centrecampista de Terrassa, potser el millor futbolista català de la història, està a punt de treure’s el títol d’entrenador. Estaria bé incorporar-lo en l’organigrama del club i preparar-lo perquè algun dia fos el tècnic del primer equip. S’hauria de fer ràpid, doncs hi ha rumors que apunten a un possible interès del París Saint – Germain pels seus serveis.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: JUVENTUS FC

Mai en una de les grans Lligues europees, si considerem aquestes les d’Espanya, Anglaterra, Alemanya i Itàlia, una esquadra havia guanyat set títols de manera consecutiva, fet que va aconseguir el passat diumenge el Juventus de Torí, que, a més, ha assolit les quatre darreres edicions de la Coppa, per la qual cosa, lògicament, porta quatre doblets seguits.

És molt complicat afirmar-ho perquè la història de la Vecchia Signora és excel·lent, però m’atreviria a dir que aquesta Juve dels últims anys és la millor de tots els temps, malgrat que les darreres temporades l’equip piamontès ha perdut un munt de grans futbolistes, com Alves, Bonucci, Evra, el mític Pirlo, Pogba, Vidal, Tévez o Morata. Sens dubte, però, aquesta generació té una assignatura pendent: assolir la Lliga de Campions, doncs va perdre les finals de 2015 i 2017 contra FC Barcelona i Real Madrid, respectivament.

No ha estat aquest un Scudetto gens fàcil per al club torinès, que ha tingut en l’atractiu i ofensiu Nàpols de Maurizio Sarri un adversari extraordinari. Finalment, l’ofici, la mentalitat guanyadora i un fantàstic nivell competitiu han desnivellat la balança en favor del grup dirigit per Massimiliano Allegri, que ha aconseguit la seva sisena Lliga italiana, la primera amb el Milan i les altres cinc amb la Juve.

Allegri ha comptat amb un onze base format per: Buffon, De Sciglio, Barzagli, Chiellini, Sandro, Pjanic, Khedira, Matuidi, Dybala, Higüaín i Costa, sent igualment significativa la participació de jugadors com Lichsteiner, Benatia, Höwedes, Cuadrado, Marchisio, Betancur, Asamoah o Bernardeschi. Entre els futbolistes més importants de la temporada es troben l’incombustible i llegendari capità Buffon, Chiellini, Sandro, Pjanic, Khedira (foto), Higüaín i Dybala, encara que aquest ha fet un important descens de rendiment en consideració a la campanya anterior.

FINAL DE L’EUROPA LEAGUE (LIÓ): ATLÉTICO MADRID – OLYMPIQUE MARSELLA

Atlético de Madrid, dues vegades campió de la competició, els anys 2010 i 2012, i Olympique de Marsella, dos cops finalista del torneig, quan encara portava el nom de Copa de la UEFA, els anys 2000 i 2004, disputaran demà dimecres la final de l’Europa League a l’estadi de Gerland de Lió.

El conjunt entrenat per l’argentí Diego Simeone, que l’última dècada ha jugat també dues finals de la Champions League, totes dues perdudes davant el Real Madrid, els anys 2014 i 2016, surt com a favorit en un partit que, molt probablement, serà l’últim europeu com a blanc-i-vermell de Griezmann, que sembla molt a prop de fitxar pel FC Barcelona.

L’Olympique de Marsella, de la mà de Rudy García com a entrenador i d’Andoni Zubizarreta com a director tècnic, està realitzant una brillant temporada, doncs el seu rendiment a la Ligue 1 és també força positiu. La política que està portant a terme el club francès, de reclutar futbolistes que disputaven lligues estrangeres, li està donant un bon resultat.

Atlético

A favor:

- Tenir Simeone a la banqueta.

- La seguretat defensiva.

- La capacitat davant amb Griezmann, Costa, Torres i Gameiro.

En contra:

- La controvèrsia sobre la marxa de Griezmann.

- El fet d’haver perdut les últimes dues finals continentals disputades.

- La responsabilitat de ser el favorit.

Marsella

A favor:

- El treball de García.

- La gran campanya de jugadors com Payet, Germain o Thauvin.

- Jugar la final a prop de Marsella, en territori francès.

En contra

- La inexperiència dels seus futbolistes en una final europea.

- El Marsella no guanya una final internacional des de 1993, quan va conquistar la Lliga de Campions.

- Històricament és un club estrany, capaç del millor i del pitjor.

Atlético: Oblak, Juanfran, Savic, Godín, Filipe Luis, Saúl, Thomas, Koke, Correa, Griezmann i Costa.

Marsella: Pelé, Sakai, Rami, Rolando, Abdennour, Payet, Luiz Gustavo, Sarr, Thauvin, Mitroglou i Germain.

Percentatge de l’Atlético: 60%.

Percentatge del Marsella: 40%.

A la foto, Griezmann i Payet amb la selecció francesa.

MIG SEGLE DE LA FINAL DE LES BOTELLES

Era l’any 1968 i el Real Madrid passava per un dels períodes més gloriosos de la seva història, doncs feia només dos anys havia conquistat la seva sisena Copa d’Europa a Brussel·les i havia aconseguit 7 títols de Lliga en només 8 anys, de forma consecutiva entre 1961 i 1965.

Pel contrari, el FC Barcelona transcorria per una de les etapes més tristes que es recorden, doncs no guanyava el títol de Lliga des de l’any 1960, i no el tornaria a assolir fins l’any 1974, i l’entitat blaugrana només havia obtingut els últims anys una Copa i una Copa de Fires.

Tanmateix, a la final de la Copa d’aquell any, i malgrat que es va disputar a l’estadi Santiago Bernabéu, el Barça va conquistar el campionat gràcies a un gol del defensa blanc Zunzunegui en pròpia porta. Però aquella final va passar sobretot a la història perquè un enutjat públic madridista, enfadat per l’arbitratge del balear Rigo Sureda, en una època en què precisament no tenia massa arguments per protestar, va començar a llançar botelles al terreny de joc.

A la foto, la policia protegeix Rifo a la finalització del matx. 

RCD ESPANYOL: TOCAR DE PEUS A TERRA

Penso que els afeccionats del RCD Espanyol es poden sentir satisfets per diferents motius: perquè el club ha eixugat el seu dèficit amb Hisenda, per tenir un atractiu estadi i per comptar amb un excel·lent futbol base, en què per exemple aquest any el filial s’ha proclamat, de la mà de l’actual entrenador del primer equip David Gallego, substitut del cessat Quique Sánchez Flores, campió del grup V de tercera divisió.

Tanmateix, els seguidors pericos s’havien fet moltes il·lusions de caire esportiu amb el desembarcament a Cornellà – el Prat de l’empresari xinès Chen Yansheng, entre d’altres causes, perquè el nou propietari de la històrica entitat catalana havia comentat que el seu objectiu a mitjà termini era la classificació per a la Champions League, possibilitat encara molt llunyana de la realitat blanc-i-blava.

El pitjor de tot, però, és que després d’una temporada inicial bastant esperançadora, l’equip ha realitzat una clara involució en l’actual exercici, en el qual el conjunt de Quique, que va arribar a tenir clares diferències amb la plantilla, mai va arribar a tenir la sensació de poder lluitar per una plaça per a l’Europa League, fet que es començava a entreveure el passat estiu, quan van arribar a l’RCD Stadium futbolistes ja de tornada com Naldo, Granero o l’ídol blanc-i-blau Sergio Garcia, que va tornar després de dues campanyes a Quatar. 

A més, sembla que venen moments difícils per a l’Espanyol, doncs Chen ha tancat l’aixeta i una de les primeres mesures sembla que serà traspassar Gerard Moreno (foto), de llarg el jugador més destacat de l’última temporada, al Vila-real, sense oblidar que el porter Pau López ho té tot tancat amb el Betis i que la institució ha de contractar un nou entrenador, doncs, en principi, Gallego tornarà al segon equip.

LES FASES D’ANDRÉS INIESTA (3): EL MUNDIAL DE SUD-ÀFRICA

Espanya va arribar al Mundial de Sud-àfrica, celebrat l’any 2010, com a vigent campiona d’Europa i amb el paper de favorita, però va començar molt malament el certamen, amb una derrota contra Suïssa.

No obstant, l’equip que dirigia Vicente del Bosque, que havia substituït Luis Aragonés després de l’Eurocopa de 2008, va reaccionar i va vèncer Hondures i Xile, per completar la fase de grups; Paraguai en quarts de final, després d’una pròrroga; Alemanya, en semifinals, i Holanda, a la final, amb un gol d’Andrés Iniesta en els últims minuts del temps suplementari.

El centrecampista manxec havia tingut amb el FC Barcelona, a nivell personal, una temporada força delicada, doncs les lesions li van amargar molts mesos de competició (de fet, ja havia jugat la final de la Champions League de 2009 sense estar recuperat d’uns problemes físics i els serveis mèdics li van prohibir xutar a porta). Malgrat tot, Iniesta va arribar a la Copa del Món i es va convertir en el gran heroi espanyol amb el seu històric gol a Johannesburg.

A la foto, Iniesta marca el gol que va donar la Copa del Món a Espanya.

AQUELLA FINAL DE LA COPA D’EUROPA ENTRE LIVERPOOL I REAL MADRID

Real Madrid i Liverpool disputaran el pròxim 26 de maig la final de la Champions League a l’estadi Olímpic de Kiev. Fa 37 anys, el 1981, espanyols i anglesos ja van protagonitzar la final de la llavors Copa d’Europa, que van guanyar els britànics gràcies a un gol d’Alan Kennedy en els compassos finals del matx.

En aquell període, el Liverpool s’havia convertit en el millor club del continent europeu, doncs, durant la dècada dels 70, havia conquistat dues Copes d’Europa (1977 i 1978) i dues Copes de la UEFA (1973 i 1976), assolint el seu quart títol de la principal competició de clubs continental el 1984. Els anglesos, que eren dirigits pel mític Bob Paisley, el primer entrenador en aconseguir tres Copes d’Europa (fins a la data només ho ha repetit Carlo Ancelotti i Zinedine Zidane podria ser-ne el tercer), comptaven amb futbolistes com Ray Clemence, Phil Neal, Ray Kennedy, Terry McDermott, Graeme Souness o el golejador Kenny Dalglish, que havia arribat a Anfield per substituir el llegendari Kevin Keegan.

Pel contrari, pel que fa al pla internacional, el Real Madrid passava per una etapa molt fosca i complicada, una autèntica travessia pel desert, ja que no jugava cap final de la Copa d’Europa des de 1966, quan va obtenir la seva sisena corona, i durant aquell època només va disputar una final de la Recopa, que va perdre davant el Chelsea el 1971. L’equip blanc, que era entrenat pel serbi Vujadin Boskov, comptava amb homes com José Antonio Camacho, Uli Stielike, Vicente del Bosque, Juanito Gómez, Laurie Cunningham o Carlos Santillana.

El partit, portat a terme al Parc dels Prínceps de París, va ser molt igualat, però el Liverpool va fer servir el millor ofici amb que llavors comptava per assolir la seva tercera Copa d’Europa. Els blancs trigarien 17 anys en jugar una altra final, quan el torneig ja es coneixia com a Lliga de Campions i en la qual conquistaria el seu setè trofeu, a l’Arena d’Amsterdam contra el Juventus.

A la foto, els futbolistes del Liverpool amb la Copa d’Europa de 1981.

QUAN EL REAL MADRID VA CELEBRAR UNA RUA PER LA COPA DEL REI

Es comenta moltes vegades, i jo hi estic d’acord, que per a l’entorn mediàtic madridista el torneig més important és aquell que guanya el Real Madrid. Alguns cops és el campionat de Lliga perquè es tracta del trofeu de la regularitat i el que marca la totalitat de la temporada, però en altres és la Champions League, pel glamur i el seguiment internacional amb què compta la competició. Tanmateix, fa uns anys, ho va ser la Copa del Rei.

Era l’any 2011, quan hi van haver aquells quatre clàssics seguits, un de Lliga, la final de la Copa del Rei i dos de les semifinals de la Lliga de Campions, els mateixos de les cèlebres rodes de premsa de Pep Guardiola al Santiago Bernabéu i de José Mourinho al Camp Nou. El FC Barcelona va acabar conquistant el torneig de la regularitat i la Champions i el Real Madrid només la Copa, guanyada a la pròrroga gràcies a un gol de Cristiano Ronaldo, en un matx on l’àrbitre navarrès Undiano Mallenco va permetre el joc brut, i de vegades violent, dels blancs, especialment d’Álvaro Arbeloa i Xabi Alonso. 

Aquella Copa del Rei no només va ser importantíssima segons la premsa madrilenya, sinó que fins i tot el club madridista va organitzar una rua pels carrers de la capital espanyola per celebrar-la, acte que va passar a la posteritat per l’anècdota que a Sergio Ramos se li va caure el trofeu des de l’autobús, quedant una mica danyat.

LES FASES D’ANDRÉS INIESTA: EL GRAN BARÇA DE PEP GUARDIOLA

Després de dos anys de profunda crisi del Barça de Frank Rijkaard i Ronaldinho de Assis i de salvar el president Joan Laporta una moció de censura, Pep Guardiola, que no tenia cap experiència d’elit com a entrenador professional, doncs només havia dirigit el filial blaugrana, al qual acabava d’ascendir a segona divisió B, va arribar a la banqueta del Camp Nou.

La situació, doncs, no semblava la més idònia, però Guardiola va construir el que per mi ha estat el millor conjunt de la història del futbol: després de marxar Ronaldinho i Deco de Souza (Samuel Eto’o ho faria un any més tard), el tècnic de Santpedor li va donar el protagonisme a futbolistes de la casa, com eren els casos de Víctor Valdés, el capità Carles Puyol, Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Leo Messi, que ja es va convertir en el millor jugador del món, en un bloc magnífic que van completar homes com Dani Alves, Rafa Márquez, Éric Abidal, Yaya Touré, Seydou Keita, Thierry Henry, el mateix Eto’o, el recuperat Gerard Piqué, que de juvenil havia marxat al Manchester United, o Sergio Busquets i Pedro Rodríguez, que des de tercera divisió van ascendir al primer equip.

Aquella meravellosa esquadra, per la qual van passar també jugadors com Javier Mascherano, un decebedor Zlatan Ibrahimovic, David Villa, i ja durant la part final, Cesc Fàbregas i Alexis Sánchez, va conquistar 3 Lligues, 2 Copes del Rei, 3 Supercopes d’Espanya, 2 Lligues de Campions, 2 Supercopes d’Europa i 2 Mundials de Clubs, a més de realitzar un futbol espectacular, aconseguir el triplet lliga / Copa / Champions la temporada inicial i el sextet, amb la inclusió de les 2 Supercopes i el Mundial de Clubs, en el primer any natural.

Iniesta va ser, amb Xavi i Messi, la gran estrella d’aquell inoblidable equip i va formar, juntament amb el jugador de Terrassa i Busquets, el que ha estat, segons la meva opinió, el millor centre del camp de la història d’aquest esport. Sens dubte, el moment estel·lar del futbolista manxec durant aquella època va ser el gol que va marcar a Stamford Bridge, en el temps de descompte del partit de tornada de les semifinals de la Champions League contra el Chelsea, que va valdre al Barça jugar la final a l’estadi Olímpic de Roma i que va guanyar enfront el Manchester United d’Alex Ferguson i Cristiano Ronaldo.

A la foto, Iniesta a punt de marcar a Stamford Bridge.

ELS ARBITRATGES DEL REAL MADRID A LA LLIGA DE CAMPIONS

Qui hagi llegit amb certa regularitat aquest bloc, coneixerà que sempre he estat en contra de les polèmiques arbitrals, presumptes ajuts al Real Madrid o la presència de diverses mans negres. Realment, si pensés que tot això existís, com alguna vegada ha comentat Jordi Costa, el periodista de Catalunya Ràdio, deixaria de seguir aquest esport i em dedicaria a altres hobbies i aficions.

Tanmateix, sóc humà i de vegades tinc dubtes i, no es pot negar, el conjunt blanc està últimament sumit a Europa en conflictives decisions arbitrals: final de Milà el 2016 contra l’Atlético de Madrid, quarts de final la temporada passada davant el Bayern de Munic, quarts de final en l’actual exercici enfront el Juventus i ara en semifinals un altre cop contra el Bayern.

No obstant, altres temporades es parlava dels sorteigs dirigits i de les presumptes boles fredes i calentes, en unes èpoques en què el Real Madrid s’enfrontava a esquadres com Apoel de Nicòsia, Wolsfburg i, ja en semifinals, a un inexpert Manchester City. Però, durant les dues últimes campanyes, el bloc de Zinedine Zidane ha jugat davant rivals molt complicats i, en aquest exercici concretament, després de la fase de grups, ha quedat emparellat amb  París Saint – Germain, Juventus i Bayern.

Estic d’acord que Florentino Pérez (foto) és un home amb molt de poder i influència, fins i tot fora de les fronteres espanyoles, però estem parlant de clubs tan emblemàtics com Bayern o Juventus. Els primers pertanyen a una de les regions econòmicament més fortes del principal estat de la Unió Europea i els segons són dirigits per la família Agnelli, propietària de Fiat. Si hi hagués una estratègia clara de la UEFA per ajudar el Madrid, es quedarien de braços plegats ?

LES FASES D’ANDRÉS INIESTA (2): L’EUROCOPA DE 2008

Abans de l’Eurocopa de l’any 2008, organitzada per Àustria i Suïssa i en què Espanya va conquistar un inesperat títol a Viena, es comentava que Andrés Iniesta i el seu company al Barça Xavi Hernández, les dues estrelles d’aquell equip juntament amb el llavors porter del Real Madrid Iker Casillas, eren futbolistes extraordinaris, amb una depurada tècnica, però que no comptaven ni amb una mentalitat guanyadora ni tampoc amb capacitat de lideratge.

Tot va canviar radicalment, però, en aquell Europeu, en què el veterà tècnic Luís Aragonés va decidir realitzar una profunda transformació de la selecció estatal, passar de la tradicional fúria a un joc de toc i combinació, molt semblant al que Johan Cruyff havia instaurat al Camp Nou; prescindir de futbolistes històrics com Raúl González, malgrat la pressió que la premsa madrilenya va efectuar enfront l’entrenador d’Hortaleza, i lliurar el comandament a jugadors fins llavors secundaris com Casillas, Sergio Ramos, Carles Puyol, Xavi, Iniesta, David Silva, Fernando Torres o David Villa. 

Espanya, amb un futbol ofensiu, vistós i atractiu, va donar la gran sorpresa i es va endur la seva segona Eurocopa de la història, després que el conjunt d’Aragonés superés Alemanya en la final, disputada a l’estadi Ernest Happel de Viena, l’antic Prater, gràcies a un gol de Torres. Iniesta va ser una de les estrelles del campionat, en el qual Xavi va ser-ne elegit el millor futbolista. 

CAMPIÓ DE LA LLIGA 2017 / 2018: FC BARCELONA

25a Lliga del FC Barcelona, setena en els últims 10 anys i 15a en les darreres 28 temporades, és a dir, des del primer dels quatre campionats consecutius del Dream Team de Johan Cruyff. No hi cap mena de dubte, el club català definitivament ha agafat el relleu del Real Madrid com a rei del torneig de la regularitat, encara que els blancs compten amb vuit títols més en el palmarès (l’any 1990 n’eren 14).

Després de la marxa de Neymar al París Saint – Germain, l’horrible política de fitxatges de la direcció tècnica el passat estiu, la humiliació del Real Madrid a la Supercopa i la greu lesió de Dembélé, teòric substitut del brasiler, quasi ningú apostava pel conjunt d’Ernesto Valverde (foto), però el Barça ha conquistat matemàticament la Lliga quan encara li resten quatre encontres per disputar i sense haver perdut pel moment un sol matx en tot el campionat.

A més a més, el bloc blaugrana, que va aconseguir la Copa del Rei vuit dies abans contra el Sevilla al Wanda Metropolitano, ha assolit el vuitè doblet de la seva història, el quart en l’última dècada, en la qual també han hagut dos triplets per la consecució de la Lliga de Campions, que ha estat aquesta campanya, Supercopa a part, l’única decepció del grup de Valverde, eliminat als quarts de final pel Roma després de deixar-se remuntar un 4 a 1 favorable.

L’entrenador basc-extremeny ha comptat amb un onze base que ha tingut 10 jugadors quasi inamovibles: Ter Stegen, Roberto, Piqué, Umtiti, Alba, Rakitic, Busquets, Iniesta, que està disputant el seu darrer exercici com a blaugrana; Messi i Suárez, podent afegir-hi Paulinho per completar l’onze. Altres futbolistes importants han estat Vermaelen,  Dembélé i Coutinho, fitxat al mercat d’hivern.