CAMPIÓ DE LA COPA DEL REI: VALÈNCIA CF

En la temporada que celebra el seu centenari (és estrany que trigués tant en fundar-se la institució llevantina), el València CF ha tornat a classificar-se per disputar la Champions League, després de repetir el quart lloc del campionat de Lliga, que ja havia assolit fa un any; ha estat present a les semifinals de l’Europa League, competició a la qual va arribar arran de l’eliminació a la fase de grups del principal torneig continental de clubs, i ha conquistat la Copa del Rei.

Pocs esperaven aquest èxit final quan el València va començar molt malament l’exercici que acaba de finalitzar. Tanmateix, malgrat que l’equip de Marcelino García Toral (foto) va ocupar llocs molt baixos de la classificació, molt a prop de la zona de descens, i no va poder superar la primera fase de la Lliga de Campions, en què va quedar enquadrat en un grup molt complicat, la directiva i l’exigent afecció valencianistes, cosa estranya en aquest club, van mantenir la confiança en l’entrenador asturià.

Finalment, la paciència ha donat els seus fruits i el conjunt de Mestalla ha acabat realitzant una temporada històrica, rubricada amb aquest títol de la Copa del Rei, el vuitè de la seva història i guanyat onze anys més tard del seu últim èxit, que datava de l’any 2008. El València, molt més motivat i il·lusionat que el rival, va batre en la final, disputada a l’estadi Benito Villamarín de Sevilla, un trencat FC Barcelona, encara sota les seqüeles del desastre d’Anfield.

Fitxa tècnica

Entrenador: Marcelino García.

Capità: Parejo.

Estrella: Parejo.

Jugador més destacat de la temporada: Guedes.

Revelació: Soler.

Altres jugadors clau: Garay, Gayà i Rodrigo.

Onze tipus: Neto, Piccini, Garay, Paulista, Gayà, Soler, Parejo, Kondogbia, Guedes, Rodrigo i Mina.

Altres futbolistes importants: Domènech, Wass, Diakhaby,  Roncaglia, Lato, Coquelin, Torres, Txerixev, Sobrino i Gameiro.

El millor: una campanya molt completa.

El pitjor: a penes tenir opcions a les semifinals de la Lliga Europa contra l’Arsenal.

PER QUÈ NO HAURIA DE SEGUIR ERNESTO VALVERDE ?

Després del desastre d’Anfield, el FC Barcelona ha patit una nova desfeta a la final de la Copa del Rei, fet que sembla que ha provocat una  important divisió a la junta directiva de la institució catalana, amb un grup, encapçalat pel president Josep Maria Bartomeu, que estaria a favor de la continuïtat d’Ernesto Valverde (foto) com a entrenador, i una altre sector que desitjaria la seva substitució.

Personalment, crec que el tècnic extremeny no hauria de seguir a la banqueta del Camp Nou essencialment per les següents raons:

En primer lloc, com ja he dit moltes vegades en aquest bloc, Valverde és un home molt conservador, fins i tot m’atreviria a dir que poruc, que a penes arrisca, que sembla incapaç de fer seure a la banqueta les anomenades vaques sagrades, si no es per decisió dels propis futbolistes, i no sembla comptar pràcticament gens amb els joves de la Masia.

En segon lloc, es comenta molts cops que Valverde és un gran gestor del vestidor del Camp Nou, però, sincerament, no crec que es tracti d’una tasca massa complicada quan la majoria dels principals líders de la plantilla, com són els casos de Gerard Piqué, Jordi Alba, Sergio Busquets, Ivan Rakitic, Leo Messi i Luis Suárez, no tenen cap competència clara a l’equip i sembla ser que són els que manen i prenen les decisions.

Finalment, en tercer lloc, és evident que l’exentrenador de l’Athletic Club s’ha allunyat moltíssim, encara més que el seu predecessor Luis Enrique Martinez, de la filosofia i ADN Barça, característiques amb les quals fa la sensació no creure-hi. Aspectes com el d’actuar amb una defensa avançada, jugar la pilota des del darrere, situar el protagonisme al centre del camp, ajuntar les diferents línies o pressionar des del davant han pràcticament desaparegut del Camp Nou. Per tant, si es vol tornar a les essències, i els fitxatges d’Arthur Melo i Frenkie de Jong, així com l’interès per Matthijs de Ligt, semblen certificar-ho, Valverde, evidentment, no és el preparador idoni per entrenar el Barça del futur, que tard o d’hora crec que hauria de dirigir Xavi Hernández.

25 ANYS DE TEL-AVIV 1994

Aquest és un bloc essencialment de futbol, encara que ja vaig parlar de bàsquet fa poc més d’un any, quan la secció del FC Barcelona es trobava immersa en una profunda crisi i acabava de destituir l’entrenador Sito Alonso. Ara dedicaré un altre article a l’esport de la cistella, per recordar la Copa d’Europa conquistada pel Joventut de Badalona fa 25 anys, a la ciutat israeliana de Tel-Aviv.

Tot feia presagiar que el Barça seria el primer club del bàsquet català en assolir la competició (finalment la va conquistar els anys 2003 i 2010), però el conjunt blaugrana, sota les ordres d’Antoni Serra, va perdre la final de la Copa d’Europa de 1984 davant el Virtus de Roma, en un encontre que els barcelonistes semblaven tenir controlat, però finalment van ser superats, fonamentalment, per les accions d’un extraordinari base nord-americà anomenat Larry Wright.

Posteriorment, ja amb Aíto García Reneses com a coach, el conjunt blaugrana es va estavellar una i altra vegada davant del Jugoplastika d’Split, un dels millors equips de la història del bàsquet europeu, per la qual cosa, llegendaris jugadors com Nacho Solozábal, Juan Antonio San Epifanio, Chicho Sibilio, Juan Domingo de la Cruz, Andrés Jiménez o Audie Norris es van quedar sense poder guanyar el torneig.

L’any 1992, de la mà de Lolo Sáinz, la Penya va disputar la seva primera final de la Copa d’Europa, contra el Partizan de Belgrad a Istanbul, però un triple a l’últim segon del base Sasha Djordjevic, un home que posteriorment formaria part de les plantilles del Barça i el Real Madrid, va donar la victòria a l’esquadra sèrbia.  

Però l’entitat de Badalona només va haver d’esperar dos anys per conquistar el títol i ho va fer, precisament, amb l’entrenador que li havia donat el triomf al Partizan: Zeljiko Obradovic. Amb el preparador serbi, tot un especialista en el torneig, el Joventut es va imposar en una emocionant final a l’Olympiacòs del Pireu.

En aquell planter verd-i-negre hi destacaven jugadors com els germans Rafa i Tomàs Jofresa, els futurs presidents de la institució Jordi Villacampa i Juanan Morales, l’exblaugrana Ferran Martínez i els nord-americans Mike Smith i Corny Thompson. 

A la foto, els jugadors de la Penya celebrant el títol.

FINAL DE LA LLIGA DE CAMPIONS (MADRID): LIVERPOOL FC – TOTTENHAM HOTSPUR

El Wanda Metropolitano de Madrid serà l’escenari aquest any de la final de la Champions League, que disputaran, per segona vegada a la història (l’any 2008 es van enfrontar a l’estadi Luzhniki de Moscou el Manchester United i el Chelsea), dos clubs anglesos, el Liverpool, que arriba per segona temporada consecutiva a la gran final i surt com a favorit, i el debutant Tottenham Hotspur.

El Liverpool es tot un clàssic de l’antiga Copa d’Europa i l’actual Lliga de Campions, ja que ha conquistat el trofeu en cinc ocasions (1977, 1978, 1981, 1984 i 2005) i ha estat finalista en altres tres edicions (1985, 2007 i 2018). Per tant, l’equip que ara dirigeix l’alemany Jürgen Klopp, que ha eliminat en semifinals el FC Barcelona després d’una espectacular remuntada a Anfield, disputarà a Madrid la seva novena final del torneig. Els reds compten amb una extraordinària plantilla, en què hi destaquen el porter brasiler Allison, el magnífic central holandès Van Dijk, el seu compatriota al centre del camp Wijnaldum i l’espectacular trident ofensiu format pel brasiler Firmino, el senegalès Mané i l’egipci Salah. 

Pel contrari, el Tottenham, gran revelació de la Champions League d’enguany, juntament amb l’Ajax d’Amsterdam, conjunt al qual ha eliminat a les semifinals, ha arribat per primer cop a la final de la Copa d’Europa / Lliga de Campions. El bloc que entrena el tècnic argentí Mauricio Pochettino, que està realitzant una admirable i sensacional tasca al club londinenc, compta amb futbolistes importants com el porter francès Lloris, els centrals belgues Anderweireld i Vertonghen, el migcampista danès Eriksen o els integrants de l’atac, format pel sud-coreà Son i els anglesos Alli i Kane, el golejador i la gran estrella de l’equip, que es va perdre per lesió la penúltima ronda i s’haurà d’observar en quines condicions arriba al Wanda.

Liverpool

A favor

- L’estat de forma en què es troben futbolistes com Allison, Van Dijk, Milner, Wijnaldum i, fins i tot, el teòric suplent Origi.

- La perillositat davant de Firmino, Mané, Salah o el mateix Origi.

- Les condicions d’estrateg de Klopp.

En contra

- Klopp ja ha disputat tres finals europees, dues de la Champions League i una de l’Europa League, i les ha perdut totes tres.

- Els dubtes sobre l’estat físic de Firmino i Salah.

- El cop rebut per no haver assolit la Premier League, torneig que no aconsegueix des de fa 29 anys.

Tottenham

A favor:

- Els Spurs han aprovat ja l’assignatura pendent de guanyar encontres decisius.

- El treball que porta fent des de fa anys a Londres Pochettino, exentrenador del RCD Espanyol.

- Si es troba en bones condicions físiques, Kane pot decantar la final en qualsevol moment.

En contra

- La inexperiència.

- Els dubtes sobre l’estat de forma de Kane, la indiscutible figura dels londinencs.

- Una campanya bastant fluixa d’homes bàsics com Alli o Son, encara que el coreà ha reaccionat en la part final de l’exercici.

Liverpool: Allison, Alexander – Arnold, Van Dijk, Matip, Robertson, Henderson, Wijnaldum, Milner, Firmino, Mané i Salah.

Tottenham: Lloris, Trippier, Anderweireld, Vertonghen, Rose, Sissoko, Wanyama, Eriksen, Alli, Kane i Son.

Percentatges: 60%, Liverpool; 40%, Tottenham. 

A la foto, Salah i Kane.

90 ANYS DE LA PRIMERA LLIGA

Aquest 2019 s’han complert 90 anys de la celebració del primer campionat de Lliga de la història, que va tenir lloc la temporada 1928 / 1929 i va guanyar el FC Barcelona.

És curiós que l’entitat barcelonista conquistés la primera Lliga, dons el club català normalment sempre ha necessitat com a mínim dos intents per assolir un títol, així, per exemple, va guanyar la Copa en la tercera temptativa, les mateixes que va necessitar per integrar al seu palmarès la Copa d’Europa i la Copa Intercontinental / Mundial de Clubs, mentre que per fer-se amb la Supercopa d’Europa en va necessitar quatre.

Altrament, el Barça hauria d’esperar molt de temps, concretament 16 anys, el que segueix sent un rècord negatiu en la història del club, per assolir la seva segona Lliga, que aconseguiria l’any 1945, de la mà del mític Josep Samitier com a entrenador.

A plantilla del primer campió, dirigida per Romà Forns, hi destacaven homes com el porter hongarès Franz Platko, Ramon Guzmán, Vicenç Piera, Emili Sagi i el ja significat Samitier (foto), que era la gran estrella d’aquell bloc.

UNA DÈCADA DEL TRIPLET DEL MILLOR BARÇA DE LA HISTÒRIA

Ahir dilluns es van complir 10 anys de la Lliga de Campions, conquistada a l’estadi Olímpic de Roma contra el Manchester United (2 – 0), del millor Barça de la història, el dirigit per Pep Guardiola, que llavors completava la seva primera temporada a la banqueta del Camp Nou. Amb aquell títol, la tercera Copa d’Europa del club català, l’equip blaugrana aconseguia el seu primer triplet de la història, doncs prèviament havia assolit la Copa del Rei i el campionat de Lliga.

En primer lloc, el grup de Guardiola va guanyar la Copa del Rei, amb una convincent victòria a l’estadi de Mestalla per 4 a 1 davant l’Athletic Club de Bilbao, que es va avançar amb un gol de Toquero, però Touré, Messi, Bojan i Xavi van remuntar clarament el matx. Feia 11 anys que el Barça no guanyava el torneig, quan amb Louis van Gaal d’entrenador, va aconseguir el trofeu l’any 1998.

Tres dies més tard, el FC Barcelona es va adjudicar la Lliga per passiva, després que el Real Madrid no fos capaç de vèncer al camp del Vila-real, llavors conegut com el Madrigal. Aquell campionat va passar per sempre a la història per l’espectacular i magnífic triomf del bloc de Guardiola al Santiago Bernabéu davant els blancs, per un contundent 2 a 6 (Higüaín i Ramos per als locals i dues vegades Henry i Messi i una Puyol i Piqué per als visitants), en una exhibició extraordinària de l’equip català.

Finalment, el conjunt blaugrana va completar amb la Champions League una campanya sensacional, potser la millor de la seva història. Després d’eliminar de forma espectacular l’Olympique de Lió, llavors uns dels millors equips d’Europa, en vuitens de final, i el Bayern de Munic, en quarts de final, el Barça va passar moltíssimes dificultats davant el Chelsea en semifinals, quan un gol d’Iniesta en el descompte del matx de tornada, disputat a Stamford Bridge, va donar la classificació als catalans.

Pel que respecta a la final de Roma, després d’un inici d’encontre molt intens del Manchester United, que era el vigent campió del torneig, l’esquadra blaugrana es va avançar amb un gol d’Eto’o als 10 minuts i va passar a controlar el partit, que va sentenciar, ja al segon temps, un jove Messi, que va marcar amb un remat de cap, una de les poques qualitats que mai han definit l’estrella argentina.

Posteriorment, per rubricar un any 2009 històric, ja durant la temporada 2009 / 2010, el Barça va conquistar també la Supercopa d’Espanya, la Supercopa d’Europa i el Mundial de Clubs.

A la foto, els jugadors del Barça celebren la Lliga de Campions a l’estadi Olímpic de Roma.