GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: EDSON ARANTES PELÉ

País: Brasil.
Any de naixement: 1940.
Lloc de naixement: Tres Coraçoes.
Demarcació: davanter.
Clubs: Santos FC i Cosmos Nova York.
Mundials disputats: Suècia 1958, Xile 1962, Anglaterra 1966 i Mèxic 1970.
Títols de clubs: 10 Campionats Paulistes, 4 Copes Brasileres, 5 Torneigs Río – Sao Paulo, 1 Copa de Plata, 1 Campionat NASL, 2 Copes Libertadores, 1 Recopa Sud-americana, 1 Recopa Intercontinental i 2 Copes Intercontinentals.
Títols de seleccions: 3 Mundials.

El Millor: l’únic futbolista tricampió mundial

Pelé es va proclamar campió del món als torneigs celebrats a Suècia, quan només tenia 17 anys; Xile, campionat en què va caure lesionat en la fase de grups, i Mèxic, quan ja era la indiscutible estrella de la Canarinha i tenia la consideració unànime de millor jugador del món. És l’únic futbolista de la història en haver-ho aconseguit, encara que el també brasiler Mário Zagallo va obtenir igualment tres mundials, però el darrer com a seleccionador.

El pitjor: les lesions de Xile i Anglaterra

Pelé va disputar quatre mundials i en va ser campió en tres d’ells, però no va tenir gens de sort, en el pla personal, al mundial de Xile, jugat el 1962, quan va tenir una greu lesió en la primera fase del torneig. També va caure lesionat quatre anys més tard a Anglaterra, però en aquell cas Brasil va ser incapaç de superar la fase de grups. Sense cap mena de dubte es va poder refer d’aquestes decepcions al campionat portat a terme a Mèxic el 1970.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: MICHEL PLATINI

País: França.
Any de naixement: 1955.
Lloc de naixement: Joeuf.
Demarcació: centrecampista.
Clubs: Nancy Lorraine, AS Saint-Etienne i Juventus FC.
Eurocopes disputades: França 1984.
Mundial disputats: Argentina 1978, Espanya 1982 i Mèxic 1986.
Principals títols personals: 3 Pilotes d’Or, 2 World Soccer i màxim golejador de l’Eurocopa 1984.
Títols de clubs: 1 Lliga Francesa, 1 Copa Francesa, 2 Lligues Italianes, 1 Copa Italiana, 1 Copa d’Europa, 1 Recopa, 1 Supercopa d’Europa i 1 Copa Intercontinental.
Títols de seleccions: 1 Eurocopa.

El Millor: el llançament de faltes

Personalment penso que ha estat el millor futbolista de la història en el llançament directe de faltes, juntament amb altres jugadors com Bernd Schuster, Ronald Koeman, Sinisa Mihajlovic o Juninho Pernambucano. Gràcies a la seva depurada tècnica, Platini va aconseguir gols molt importants en aquest tipus de jugada, com el que va classificar França per el Mundial de 1982 i el que li va donar l’Eurocopa al combinat bleu el 1984.

El pitjor: les semifinals mundialistes

Malgrat practicar un futbol formidable, potser el millor que un equip va realitzar durant la dècada dels anys 80, França es va quedar a les portes de la final dels Mundials jugats el 1982, a Espanya, i el 1986, a Mèxic. La manca d’ofici i la fragilitat mental en els moments decisius van provocar que Alemanya Federal, conjunt futbolísticament més gris, però molt més competitiu, eliminés el conjunt gal les dues vegades.

ELS MILLORS DE L’ANY 2008

CATALUNYA

1. Xavi Hernández (FC Barcelona), a la foto.
2. Carles Puyol (FC Barcelona)
3. Joan Capdevila (Vila-real CF)
4. Cesc Fàbregas (Arsenal FC)
5. Fernando Navarro (Real Mallorca / Sevilla FC)
6. Sergio García (Real Saragossa / Real Betis)
7. Dani Jarque (RCD Espanyol)
8. Moisés Hurtado (RCD Espanyol)
9. Bojan Krkic (FC Barcelona)
10. Ferran Corominas (RCD Espanyol)

ESPANYA

1. Xavi Hernández (FC Barcelona)
2. Iker Casillas (Real Madrid)
3. Fernando Torres (Liverpool FC)
4. David Villa (València CF)
5. Andrés Iniesta (FC Barcelona)
6. Marcos Senna (Vila-real CF)
7. Carles Puyol (FC Barcelona)
8. David Silva (València CF)
9. Joan Capdevila (Vila-real CF)
10. Cesc Fàbregas (Arsenal FC)

MÓN

1. Cristiano Ronaldo (Manchester United)
2. Leo Messi (FC Barcelona)
3. Xavi Hernández (FC Barcelona)
4. Iker Casillas (Real Madrid)
5. Fernando Torres (Liverpool FC)
6. David Villa (València CF)
7. Zlatan Ibrahimovic (Internazionale FC)
8. Andrés Iniesta (FC Barcelona)
9. Andrei Arxavin (Zenit Sant - Petersburg)
10. Frank Ribéry (Bayern Munic)

25 ANYS DEL 12 A 1 A MALTA

El passat diumenge es van complir 25 anys de l’espectacular victòria de la selecció espanyola davant el molt feble equip de Malta per 12 a 1, a l'estadi Benito Villamarín de Sevilla. El triomf va servir a Espanya, que dirigia el mític Miguel Muñoz (foto), per classificar-se per a l’Eurocopa de 1984, jugada a França, i en la qual la Roja va arribar a la final, que perdria per 2 a 0 contra el conjunt amfitrió.

Per aconseguir el passaport per a l’Europeu i superar Holanda, Espanya necessitava guanyar per onze gols de diferència per tenir a favor el goal - average general. Semblava una empresa, malgrat la gran modèstia del rival, gairebé impossible.

Santillana va avançar el conjunt espanyol, però poc després Di Giorgio, en un xut afortunat que va sorprendre Buyo, substitut del lesionat Arkonada, va obtenir un sorprenent empat. Dos gols més del davanter càntabre del Real Madrid van situar un 3 a 1 al descans, resultat que semblava totalment insuficient per aconseguir la gesta.

No obstant, de forma increïble, Espanya va marcar nou gols en el segon temps, és a dir, una mitjana d’una anotació cada cinc minuts. Santillana, en el seu quart gol, Rincón, també en quatre ocasions, Maceda, en dues, Sarabia i Señor van ser els autors dels gols. El centrecampista madrileny del Saragossa va fer el 12 a 1 definitiu, el mateix que va cantar com mai l’apocat locutor José Ángel de la Casa i el que tantes vegades va cridar l’"Ángel Acebes" de broma, del programa de TV-3 “Polònia”.

PARTITS HISTÒRICS: ALEMANYA FEDERAL - HOLANDA, 2-1 (1974)

La final del Mundial de 1974, celebrada a l’estadi Olímpic de Munic, va tenir com a protagonistes dos equips amb conceptes futbolístics molt diferents.

D’una banda, la selecció de la República Federal Alemanya, amfitriona del torneig, que fins llavors havia realitzat un campionat, encara que efectiu, bastant gris pel que fa al joc. Les principals virtuts del conjunt que dirigia Helmut Schön eren la condició física, la força, una mentalitat de ferro, una alta competivitat i un extraordinari ofici per solucionar situacions complicades. No obstant, el combinat germànic comptava amb futbolistes brillants com Franz Beckenbauer, el millor defensa de la història, o Gerd Müller, un dels més grans golejadors de tots el temps.

D’altra banda, el combinat d’Holanda, gran sensació del torneig, havia fet un futbol brillant, espectacular i molt ofensiu, el qual va rebre el nom de futbol total. A més a més, l’equip que entrenava Marinus Michels tenia com a gran estrella Johan Cruyff, el millor jugador del món del moment i llavors integrant de la plantilla del FC Barcelona, el mateix club en què exercia el propi tècnic.

En el primer minut de partit, Cruyff se’n va anar del marcatge de Berti Vogts i, arran d’entrar a l’àrea alemanya, va ser objecte de penal. Johan Neesquens, que s’havia compromés també amb el Barça, va llançar a trencar i va batre Sepp Maier.

Tanmateix, Cruyff seria la resta del matx molt ben cobert per Vogts i això ho va pagar fortament l’anomenada Taronja Mecànica, que a poc a poc va anar baixant el seu rendiment. Els alemanys, fidels al seu sistema, van seguir jugant com si res hagués passat i van igualar, també de penal, mitjançant Paul Breitner, qui estava apunt de fitxat pel Real Madrid.

Els minuts anaven transcorrent, Holanda no reaccionava i Müller, no podia ser cap altre home, en la típica jugada de davanter centre oportunista, va batre el meta Jan Jongbloed i van fer el 2 a 1 definitiu. Alemanya Federal conquistava, 20 anys després del primer títol obtingut a Suïssa, el seu segon Mundial.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: BOBBY CHARLTON

País: Anglaterra.
Any de naixement: 1937.
Lloc de naixement: Ashington.
Demarcació: centrecampista.
Clubs: Manchester United, Preston FC i Waterford FC.
Eurocopes disputades: Itàlia 1968.
Mundial disputats: Suècia 1958, Xile 1962, Anglaterra 1966 i Mèxic 1970.
Principals títols personals: 1 Pilota d’Or.
Títols de clubs: 4 Lligues Angleses, 1 Copa Anglesa i 1 Copa d'Europa.
Títols de seleccions: 1 Mundial.

El Millor: el Mundial de 1966

Encara que el capità de la millor Anglaterra de la història, la que es va fer amb la corona mundial el 1966, era un altre mític futbolista, Bobby Moore, Bobby Charlton va ser el gran líder i la indiscutible estrella d’aquell conjunt dirigit per Alf Ramsey. El llegendari centrecampista, millor jugador del torneig juntament amb el davanter portuguès Eusebio, va aconseguir aquell mateix any la prestigiosa Pilota d’Or.

El pitjor: l’accident aeri de 1958

Quan el Manchester United tornava de jugar un partit a Lisboa davant el Benfica, l’avió va tenir un accident a Munic i van morir-hi vuit integrants de l’entitat i 15 passatgers més. Entre els supervivents hi eren el mític entrenador Mutt Busby i el mateix Charlton, els quals, després de la reconstrucció del club, conquistarien 10 anys més tard la Copa d’Europa, precisament contra el Benfica a l’estadi de Wembley.

EL GRAN CANVI DEL BARÇA

El passat dissabte el FC Barcelona va vèncer al Camp Nou el Real Madrid amb un onze titular molt semblant al de l’equip que fa uns mesos va fer un autèntic ridícul al Santiago Bernabéu. Qué ha canviat des de llavors i perquè és tan diferent aquest Barça de Pep Guardiola, líder destacadíssim del campionat de Lliga, d’aquell que dirigia Frank Rijkaard ?

- Les baixes de Ronaldinho i Deco. No és necessari repetir una vegada més el gran rendiment que aquests dos futbolistes van tenir al Barça, però les dues últimes campanyes de tots dos van ser molt decebadores i la seva presència al vestidor no era precisament positiva.

- La confiança de Pep Guardiola. El tècnic de Santpedor ha retornat la confiança a uns jugadors que l’havien perdut o que no es trobaven, ni molt menys, en el seu millor moment de forma, com poden ser els casos de Valdés, Márquez, Gudjohnsen, Henry o Eto’o, malgrat que en un principi aquest últim no comptava per a l’entrenador.

- La nova mentalitat dels campions d’Europa. Des de què es van convertir en campions continentals a Viena amb la selecció espanyola, Puyol, Iniesta i Xavi, que va ser elegit millor jugador del torneig, han millorat ostensiblement pel que fa a la mentalitat guanyadora.

- La maduresa definitiva de Messi (foto). L’argentí és, des de fa bastant temps, un dels millors futbolistes del món, potser el millor, però ara ha guanyat amb caràcter i maduresa i sap dirigir l’equip en els moments difícils.

- L’aportació d’Alves. De tots els fitxatges realitzats el passat estiu, l’exsevillista és l’únic que s’ha fet amb un lloc en l’onze titular de forma continuada i ha donat molta més verticalitat al conjunt català per la banda dreta.

- L’aportació de la pedrera. Valdés, Piqué, Puyol, Busquets, Xavi, Iniesta, Víctor Sánchez, Pedro, Messi i Bojan. Fins a 10 futbolistes de la pedrera han jugat minuts en l’actual campionat de Lliga.

- La condició física. La forma física del Barça dels dos últims anys de Rijkaard era pèssima, amb multitud de lesions que hi estaven relacionades. Ara, amb Guardiola, l’equip es troba en un període òptim i això es nota sobretot en la pressió que efectua el grup. El dubte és si el bloc barcelonista aguantarà aquest ritme fins al final de l’exercici.

- El coneixement de la casa. Guardiola, que va entrar a la Masia als 13 anys i va ser jugador del primer equip blaugrana des de 1990 fins el 2001, és un home que coneix perfectament l’entitat i el seu terrible entorn.

- Un entorn tranquil. Després d’un estiu tempestuós al voltant de la persona de Joan Laporta, que va salvar pels pèls una moció de censura i va observar com li dimitien un gran número de directius, els ànims s’han calmat al Camp Nou des de l’arribada dels primers resultats positius.

10 RAONS DE LA DESTITUCIÓ DE SCHUSTER

1. El seu caràcter. Jo pensava que Bernd Schuster ja no tenia el caràcter agre que el va caracteritzar en la seva època de futbolista, però he pogut constatar que continua amb el mateix humor que llavors. Aquest fet ha provocat que l’entorn l’hagi acabat perjudicant.

2. El joc. Una de les raons per les quals Ramón Calderón va efectuar el canvi de Schuster per Fabio Capello, malgrat que aquest va guanyar la Lliga, va ser per millorar el joc blanc. No obstant, el futbol del Real Madrid ha continuat sent molt poc brillant.

3. Les lesions. Pepe, Cannavaro, Heintze, Torres, Diarra, Guti, Sneijder, Robben i Van Nistelroy han tingut lesions importants des de l’inici de la pretemporada. Pel que fa a Robben, segueix amb els seus continus problemes físics, els quals recorden els que va tenir el seu compatriota Overmars, mentre que per a Diarra i Van Nistelroy ja ha acabat la temporada.

4. La defensa. La defensa madridista està encaixant una gran quantitat de gols en l’actual exercici, especialment al Santiago Bernabéu. Iker Casillas, segurament el millor porter del món, està passant per un mal moment, sent també aquest el cas de Sergio Ramos o Cannavaro.

5. Un vestidor problemàtic. Segons apunten tots els rumors, el vestidor del Bernabéu és força conflictiu i veterans com Salgado, Guti o el capità Raúl poden tenir un pes important en el moment de prendre decisions al club, com per exemple en la contractació de Juande Ramos com a substitut de Schuster.

6. Poca sintonia amb Pedja Mijatovic. Les relacions entre Schuster i el montenegrí, director tècnic del club, no semblaven les més idònies.

7. Incomoditat. Schuster no ha semblat trobar-se mai massa còmode des de que va ser elegit entrenador blanc. Hi ha qui assegura que el seu cor continua sent blaugrana.

8. El frustrat fitxatge de Cristiano Ronaldo i la baixa de Robinho. El Madrid es va passar pràcticament tot l’estiu intentant fitxar el mitja punta portuguès del Manchester United, fet que va ser clau perquè l’entitat fes una planificació horrorosa. A més a més, a finals d’agost, Robinho, actualment molt enyorat al Bernabéu, va firmar pel Manchester City.

9. L’eliminació a la Copa del Rei. Caure a la Copa del Rei, torneig que els blancs no conquisten des de 1993, en setzens de final davant el Real Unión, conjunt de segona divisió B, va ser un cop molt dur per al madridisme.

10. La gran forma del Barça. No hi ha cap dubte que des del Bernabéu s’observa amb atenció tot allò que té lloc al Camp Nou i viceversa. El gran moment de forma en què es troba el Barça de Pep Guardiola, el joc excel·lent que realitza el club català i la diferència a la classificació, nou punts abans del clàssic, han estat també punts decisius en la crisi madridista.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: FRANZ BECKNEBAUER

País: Alemanya Federal.
Any de naixement: 1945.
Lloc de naixement: Munic.
Demarcacions: defensa i centrecampista.
Clubs: Bayern Munic, Cosmos Nova York i Hamburg SV.
Eurocopes disputades: Bèlgica 1972 i Iugoslàvia 1976.
Mundial disputats: Anglaterra 1966, Mèxic 1970 i Alemanya Federal 1974.
Principals títols personals: 2 Pilotes d’Or.
Títols de clubs: 5 Lligues Alemanyes, 4 Copes Alemanyes, 3 Lligues Nord-americanes, 3 Copes d’Europa i 1 Recopa.
Títols de seleccions: 1 Eurocopa i 1 Mundial.

El Millor: el més gran defensa de la història

Malgrat que va iniciar la seva carrera futbolística actuant com a centrecampista, demarcació que va ocupar durant el Mundial d’Anglaterra disputat l’any 1966, Beckenbauer, com farien després els seus compatriotes Lothar Matthäuss i Matthias Sammer, es va reconvertir en defensa central, lloc en què, per exemple, va guanyar les 3 Copes d’Europa amb el Bayern, l'Eurococopa de 1972 i el Mundial de 1974.

El pitjor: la final de Wembley

Només amb 21 anys, Beckenbauer va disputar la final del primer mundial en què va participar, el d’Anglaterra 1966. Va ser un partit molt igualat davant els amfitrions, en què els alemanys es van avançar en el marcador, els anglesos van remuntar i els germànics van empatar en el darrer minut. En la pròrroga va arribar l’històric gol fantasma que va tornar a donar avantatge els locals, que acabarien vencent per 4 a 2.

JUANDE RAMOS NOU ENTRENADOR DEL REAL MADRID

A favor:

La seva etapa al Sevilla. Juande Ramos va guanyar amb el club andalús una Copa del Rei, una Supercopa d’Espanya, dues Copes de la UEFA i una Supercopa d’Europa (més títols que en la resta de la història de la institució). A més a més va portar l’entitat del Nervión a la Champions League.

La seva trajectòria en general al futbol espanyol. A més de la seva extraordinària experiència amb el Sevilla, s’ha de significar que Ramos va ascendir a primera divisió Logroñés i Rayo i va portar a Europa Betis i el mateix conjunt de Vallecas, la qual és l’única experiència internacional del modest club madrileny.

La primera temporada al Tottenham. Va arribar ara fa més o menys un any al White Hart Lane i, després de trobar-se un equip enfonsat i en zona de descens, va guanyar-li la Carling Cup al Chelsea i va situar l’equip londinenc a la part central de la classificació.

En contra:

La segona temporada al Tottenham. Juande va ser destituït a inicis de l ‘actual exercici arran d’un període molt negatiu, caracteritzat pel traspàs del búlgar Berbatov al Manchester United i certa indolència dels futbolistes.

Manca d’experiència en un gran. És possible que el tècnic manxec fes gran el Sevilla, però mai ha dirigit un clàssic del futbol europeu i mundial com és el cas del Real Madrid. La seva inexperiència li pot passar factura.

El controvertit vestidor blanc. Ramos es trobarà un vestidor ple de lesionats, amb la impossibilitat de comptar pel que resta de temporada amb dos homes tan importants com Diarra i Van Nistelroy, i jugadors acostumats a prendre decisions com Raúl, Guti o Salgado.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: JOHAN CRUYFF

País: Holanda.
Any de naixement: 1947.
Lloc de naixement: Amsterdam.
Demarcació: davanter.
Clubs: AFC Ajax, FC Barcelona, Washington Diplomats, Los Angeles Aztecs, UE Llevant, de nou Ajax i Feyenoord Rotterdam.
Eurocopes disputades: Iugoslàvia 1976.
Mundial disputats: Alemanya Federal 1974.
Principals títols personals: 3 Pilotes d’Or i millor jugador del Mundial 1974.
Títols de clubs: 9 Lligues Holandeses, 6 Copes Holandeses, 1 Lliga Espanyola, 1 Copa Espanyola, 3 Copes d’Europa, 1 Supercopa d’Europa i 1 Copa Intercontinental.

El Millor: el primer lustre dels 70

Durant la primera meitat d’aquella dècada, Cruyff, entre altres molts èxits, va guanyar tres Copes d’Europa consecutives com a capità de l’Ajax, va ser decisiu en el fet que el Barça aconseguís la seva primera Lliga en 14 anys, va obtenir les seves tres Pilotes d’Or, va tenir la consideració unànime de més gran futbolista del món i va arribar amb Holanda a la final del Mundial de 1974, en què va ser elegit millor jugador del torneig.

El pitjor: el pintoresc fitxatge pel Llevant

Després d’un primer any excepcional, les altres quatre temporades de Cruyff al Camp Nou van ser bastant decebedores. No obstant, el pitjor arribaria més tard de la seva estada al FC Barcelona, quan va actuar al futbol nord-americà i, sobretot, quan va decidir jugar a la segona divisió espanyola a les files del Llevant. Posteriorment ho arreglaria amb un retorn triomfant al seu país.

L'EUROCOPA EN DADES: PRIMERA DÈCADA DEL SEGLE XXI

BÈLGICA I HOLANDA 2000

Final: França – Itàlia, 2-1.
Gols: Wiltord, Trézéguet – Delvecchio.
Seu: De kuyp (Rotterdam).
Semifinalistes: Holanda i Portugal.
Equip revelació: Portugal.
Millors jugadors: Zidane (França), Totti (Itàlia) i Figo (Portugal).
Màxim golejador: Kluivert (Holanda).

PORTUGAL 2004

Final: Grècia – Portugal, 1-0.
Gol: Charisteas.
Seu: Da Luz (Lisboa).
Semifinalistes: Txèquia i Holanda.
Equip revelació: Grècia.
Millors jugadors: Zagorakis (Grècia), Figo (Portugal) i Nedved (Txèquia).
Màxim golejador: Baros (Txèquia).

ÀUSTRIA I SUÏSSA 2008

Final: Espanya – Alemanya, 1-0.
Gol: Torres.
Seu: Ernst Happel (Viena).
Semifinalistes: Rússia i Turquia.
Equip revelació: Espanya.
Millors jugadors: Xavi i Casillas (Espanya) i Schweinsteiger (Alemanya).
Màxim golejador: Villa (Espanya), a la foto.

UN 2008 PER OBLIDAR

L’Espanyol va arribar al final de la primera volta de l’anterior campionat de Lliga, el mes de gener d’enguany, en tercera posició, només per darrere de Real Madrid i FC Barcelona, en uns temps en què Ernesto Valverde era un dels tècnics de moda del futbol espanyol i del qual es deia que el Barça hi pensava per substituir Frank Rijkaard.

Inexplicablement, l’equip blanc-i-blau va entrar en una crisi espectacular de resultats, va baixar en picat a la classificació i va firmar la pitjor segona volta dels 18 equips de primera divisió. Valverde, malgrat que tenia contracte en vigor, va decidir abandonar Montjuïc i signar per l’Olympiacòs, mentre un home de la casa, Bartolomé “Tintín” Márquez (foto), va ser l’elegit per ocupar la banqueta de l’Olímpic.

Malgrat un bon inici de Lliga, en què l’Espanyol era líder del campionat després de dues jornades, l’equip amb Márquez tampoc ha funcionat i només ha aconseguit una victòria en els últims onze partits del torneig. Diumenge passat, arran de la derrota al Lluís Companys contra l’Sporting, el consell d’administració va decidir el cessament de l’entrenador. Les causes de la crisi blanc-i-blava són moltes i variades, però podrien resumir-se de la següent forma:

- Les baixes. En els darrers dies abans del tancament del mercat estival, l’Espanyol va perdre dos homes fonamentals: Pablo Zabaleta i Albert Riera. L’argentí va fitxar pel Manchester City i el mallorquí ho va fer pel Liverpool.

- Els fitxatges. El passat estiu el club va fitxar Cristian Álvarez, Steve Finnan, Nico Pareja, Román Martínez, Nené i José Callejón. De tots ells només Pareja, ara lesionat, Nené i Román han estat titulars amb assiduïtat i en el cas d’aquest últim s’ha de fer constatar el seu baix rendiment.

- La lesió d’Iván de la Peña. El migcampista càntabre, un jugador bàsic a l’Espanyol, a penes ha jugat l’últim any i mig debut a les continuades lesions que ha sofert.

- Les lesions en general. A més a més de De la Peña, han tingut lesions importants aquesta temporada Finnan, Jesús Mari Lacruz, Marc Torrejón, Pareja, David Garcia i Raúl Tamudo. Gairebé tots són futbolistes de caràcter defensiu.

- La baixa forma dels cracks. Luis García i Tamudo, els dos futbolistes que haurien de “tirar del carro”, es troben en un estat de forma força dolent. Tampoc Carlos Kameni, un altre home fonamental en l’equip, està en un bon moment.

- Un vestidor enrarit. Es comenta que al vestidor de Montjuïc hi ha un grup de futbolistes, concretament els capitans, acostumats a prendre massa decisions. Hi ha rumors de què el paper que exerceix Tamudo és molt similar el que fa al Real Madrid Raúl González.

- Els errors defensius. L’Espanyol ha sumat, començant pel porter Kameni, molts errors defensius aquesta temporada. Les lesions en la línia han estat decisives.

- La inexperiència de Márquez. Mentre al Barça Pep Guardiola està fent callar les veus que l’acusaven d’inexpert, Márquez no ha pogut fer el mateix a l’Espanyol. Segurament amb més paciència hagués pogut demostrar les seves virtuts com a entrenador blanc-i-blau.

- La manca de liquiditat. Paco Herrera, el director tècnic de l’Espanyol, ho té realment difícil per fitxar amb els pocs diners per fer-ho que li atorga el consell d’administració.

EQUIPS HISTÒRICS: L'ARGENTINA DE MARADONA

Mancava molt poc temps per començar el Mundial de 1978, organitzat precisament per Argentina, i el seleccionador César Luis Menotti va decidir, per donar entrada al veterà Beto Alonso, descartar de la selecció definitiva un joveníssim i llavors desconegut futbolista de 17 anys anomenat Diego Armando Maradona. L’”Albiceleste” es proclamaria unes setmanes més tard per primer cop campiona mundial.

Maradona sembla que va pair aviat l’enorme disgust i, quan encara era jugador del modest Argentinos Juniors, abans de fitxar pel “seu” Boca Juniors, es va convertir en un dels millors futbolistes del món, fet que va motivar la seva espectacular contractació pel FC Barcelona el 1982. Aquell mateix any va disputar el seu primer campionat del món a Espanya, on tant el “Pelusa” com Argentina, encara dirigida per Menotti, van fer un paper bastant decebedor.

El 1986, després d’una tempestuosa experiència de dos anys al Barça, Maradona era ja integrant de la plantilla del Nàpols, equip que amb la presència del mitja punta argentí va passar de ser un modest del futbol italià a un dels millors conjunts del país transalpí i del continent europeu. Aquell any el Mundial es va jugar a Mèxic i Argentina s’hi va presentar amb un grup, a les ordres de Carlos Salvador Bilardo, format per futbolistes d’equip elegits per complementar la gran estrella, malgrat la presència de jugadors de gran qualitat com Óscar Ruggeri, Jorge Burruchaga o Jorge Valdano.

Des del primer moment es va poder observar que l’estat de forma de Maradona era extraordinari i, després de superar la fase de grups davant la vigent campiona Itàlia, Bulgària i Corea del Sud, Argentina es va imposar a la veïna Uruguai (1-0) en vuitens de final; Anglaterra (2-1) en quarts de final; Bèlgica (2-0) en semifinals, i Alemanya Federal (3-2) en la final.

Un capítol a part mereix el partit davant Anglaterra de quarts de final: Maradona va fer els dos gols del seu equip i tots dos van passar a la història: el primer el va aconseguir amb la mà, la qual es va anomenar “la mà de Déu”, i el segon és un dels gols més bells i espectaculars de la història, en el qual l’astre argentí va agafar la pilota al centre del camp, va driblar tots els jugadors anglesos que es va trobar, va fer el mateix amb el porter Peter Shilton i va aconseguir una diana inversemblant. Posteriorment, en semifinals, Maradona tornaria a fer els dos gols contra la selecció de Bèlgica.

Pel que fa a la final, Maradona va cedir el protagonisme golejador als seus companys, en un partit molt estrany disputat a l’estadi Azteca de Mèxic contra Alemanya. José Luis Brown i Valdano van situar abans del descans el 2 a 0 en el marcador i aquest resultat es va mantenir fins els darrers compassos del xoc. A partir de llavors el matx va embogir i Rudy Völler i Karl-Heinz Rummenigge, en una reacció que va recordar la gran Alemanya dels 70, van igualar l’encontre, però en els últims instants Burruchaga va fer el 3 a 2 definitiu, el qual convertia Argentina en bicampiona mundial.

Quatre anys més tard, el 1990 a Itàlia, Argentina jugaria la seva quarta final mundialista, però els alemanys es van prendre la revenja de 1986. El 1994, als Estats Units, Maradona va jugar el seu quart i últim Mundial, el qual va haver d’abandonar arran de donar positiu en un control. En aquell precís instant es va iniciar la llarga decadència de l’”Albiceleste”, a la qual no va poder fer ressorgir el mateix Maradona com a seleccionador.

Entrenador: Carlos Salvador Bilardo.
Un onze: Pumpido, Cucciuffo, Brown, Ruggeri, Olarticoechea, Giusti, Batista, Enrique, Maradona, Burruchaga i Valdano.
El millor: un excepcional Maradona, guanyar la final del Mundial de 1986 quan pitjor estaven les coses i tornar a diputar la final de la Copa del Món quatre anys més tard.
El pitjor: un equip fet per a la gran estrella, la selecció no comptava amb la tècnica de França o Brasil I l'ostracisme de Passarella, el capità de la campiona del Mundial de 1978.