El
davanter portuguès del Real Madrid, tal com confirmaven la majoria de
pronòstics, ha guanyat aquest any, per ordre cronològic, els guardons de la
UEFA, de la Pilota d’Or i del nou premi de la FIFA, anomenat The Best (foto).
Com era d’esperar, gran part de la premsa catalana ha manifestat la seva
contrarietat, argumentant, per exemple, i en aquest cas amb raó, que Cristiano
Ronaldo va realitzar una gris final de la Lliga de Campions a San Siro, encara
que va marcar el penal decisiu de la tanda, i nomes va estar uns minuts al
terreny de joc en la final de l’Eurocopa a Saint Denis, arran de patir una
lesió en els primers compassos del matx.
Qui
segueix amb certa regularitat aquest bloc, haurà pogut comprovar que, en
l’apartat de millor futbolista mundial de l’any 2016, vaig elegir com a
vencedor l’atacant francès de l’Atlético de Madrid Antoine Griezmann, mentre
que a Ronaldo el vaig situar en quarta posició, també per darrere de dos
jugadors del FC Barcelona, l’uruguaià Luis Suárez i l'argentí Leo Messi.
Tanmateix,
d’una banda Griezmann va perdre les finals tant de la Champions League, a la
qual va arribar l’Atlético en bona part gràcies als seus gols, com de l’Europeu
de França, en què va ser màxim anotador i probablement també millor futbolista
del campionat. D’una altra banda, Messi i Suárez, com va succeir també amb
Neymar da Silva, van fallar clarament en un dels períodes més decisius de la
temporada, la de l’eliminatòria de quarts de final de la Lliga de Campions
davant el mateix Atlético, en un nefast mes d’abril per al Barça.
Tenint
en compte aquests fets, i també coneixent com funcionen des de fa molts anys
aquesta classe de premis, crec que es poden considerar justos els triomfs de
Cristiano i, per certificar-ho, m’agradaria recordar alguns vencedors anteriors
de la Pilota d’Or.
Paolo
Rossi (1982). El davanter italià va ser durament sancionat per la federació
italiana arran de veure’s involucrat en el polèmic afer de les apostes
clandestines de finals de la dècada dels 70 i va arribar al Mundial d’Espanya
després d’haver estat pràcticament dos anys inactiu. Més tard d’una pèssima
fase de grups a la Copa del Món de 1982, Rossi va explotar a partir de la
segona fase i, amb sis gols, va ser el màxim anotador del certamen, fet bàsic
perquè Itàlia es proclamés per tercera vegada campiona mundial al Santiago Bernabéu.
Posteriorment, abans de finalitzar l’any, Rossi a penes va fer res de positiu
en el seu club, el Juventus.
Marco
van Basten (1988). L’atacant holandès havia deixat l’Ajax per fitxar pel Milan
i, a diferència del seu compatriota Ruud Gullit, li havia costat molt
adaptar-se al complicat futbol italià, en el qual acabaria triomfant
espectacularment. Malgrat ser suplent en la seva primera campanya a San Siro,
doncs Arrigo Sacchi no li va donar continuïtat a causa del seu pobre rendiment,
Marinus Michels se’l va endur a l’Eurocopa d’Alemanya, la qual va iniciar com a
reserva. No obstant, una vegada va comptar amb minuts, el davanter neerlandès
va fer una competició extraordinària, de la qual en va ser millor jugador i
màxim golejador, i Holanda es va fer amb el títol, amb un sensacional gol de
volea de Van Basten en la final de l’Olímpic de Munic.
Ronaldo
Nazário da Lima (2002). El davanter brasiler va patir, durant les seves cinc
temporades a l’Inter de Milà, un munt de lesions, algunes de molt greus, i quan
va arribar al Mundial de Corea del Sud i Japó havia actuat amb molta
discontinuïtat en el club llombard, sense brillar a penes quan va poder
disposar de minuts. Una vegada en terres asiàtiques, però, va fer amb Brasil un
meravellós campionat, sent-ne el màxim anotador i marcant els dos gols de la
final davant Alemanya. Posteriorment al certamen, Ronaldo va fitxar pel Real
Madrid, en una etapa en la qual tampoc va tenir massa fortuna amb les lesions.
Fabio
Cannavaro. En un any en què perfectament Ronaldinho de Assis podria haver
guanyat la seva segona Pilota d’Or consecutiva, doncs el brasiler va conquistar
la Champions League amb el Barça, el premi va ser per al defensa italià, que a
diferència d’anteriors centrals transalpins, com Giancinto Facchetti, Gaetano
Scirea o Franco Baresi, o del seu contemporani Alessandro Nesta, no era
precisament un estilista. Aquest va ser, però, el premi més estrany perquè, si
allò que volien els organitzadors dels guardons, doncs el llavors jugador del
Juventus, que poc després signaria pel Real Madrid, va obtenir igualment el
FIFA World Player, era lliurar-li el trofeu a un futbolista de la Itàlia que va
assolir el seu quart Mundial a Alemanya, podrien haver elegit grans jugadors
d’aquella esquadra com Gianluigi Buffon, Andrea Pirlo o Francesco Totti.
