L’afecció del FC Barcelona ha estat històricament un col•lectiu molt exigent, poc engrescador i moltes vegades, penso, força injust. No obstant, en els últims partits que el club blaugrana ha disputat al Camp Nou, que han acabat amb una derrota contra el Real Madrid, que ha suposat pràcticament la pèrdua del campionat de Lliga, i un empat davant el Chelsea, que ha significat l’eliminació a les semifinals de la Lliga de Campions, els seguidors han reaccionat de forma extraordinària animant l’equip.
Pep Guardiola, quan el Barça ho guanyava tot, o pràcticament tot, va comentar que volia veure la reacció del sempre inestable entorn barcelonista quan les coses no anessin bé. Doncs el tècnic de Santpedor ha pogut observar, almenys pel que fa a l’afecció, que la gent creu en l’entrenador, els futbolistes, el sistema i la filosofia. Aquest fet, bastant inusual en la història de la institució, pot obeir a dues raons fonamentals: la primera, per un canvi generacional del seguidor del Camp Nou, més optimista i acostumat als triomfs, mentre que la segona és deguda als anys de glòria que ha donat l'equip les darreres temporades, fins i tot en l’actual.
Aquesta admirable reacció de la gent blaugrana arriba en un moment oportú perquè una part important del barcelonisme - aquella que sempre ha estat enfrontada a la filosofia que fa més de dues dècades va instaurar Johan Cruyff (penso que alguns n’hi ha en l’actual directiva encapçalada per Sandro Rosell) i que s’han alineat en el nuñisme, el moviment que amb 10 anys, abans de l’arribada de Cruyff a la banqueta del Camp Nou, només va conquistar un títol de Lliga - estava ja preparada, i potser ho segueix estant, per intentar canviar el rumb esportiu de l’entitat.
