GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: JUST FONTAINE

País: França.
Any de naixement: 1933.
Lloc de naixement: Marràqueix (Marroc).
Demarcació: davanter.
Clubs: WAC Casablanca, OGC Niça i Stade Reims.
Mundials disputats: Suècia 1958.
Títols personals: màxim golejador del Mundial 1958.
Títols de clubs: 4 Lligues Franceses i 2 Copes Franceses.

El millor: l’home que més gols ha fet en un sol mundial

Han passat ja 51 anys, però Fontaine continua ostentant el rècord de gols en un sol mundial, amb els 13 que va aconseguir a Suècia l’any 1958, el primer campionat on la selecció francesa, que va acabar en tercera posició, va tenir un rendiment rellevant. Difícilment el davanter francès perdrà alguna vegada aquest registre, encara que Miroslav Klose, Ronaldo i Gerd Müller van arrabassar-li el de més anotacions en el conjunt de les Copes del Món.

El pitjor: la lesió

La veritat és que l’atacant francès nascut al Marroc, llavors un protectorat del país veí, no va poder brillar massa llevat del campionat mundial de 1958, l’única copa del món que va disputar. A més a més, arran de fitxar per l’Stade de Reims, per substituir Raymond Kopa, qui havia estat traspassat al Real Madrid, va tenir una important lesió, de la qual mai va poder recuperar-se plenament, fins el punt d’haver de retirar-se prematurament.

GRANS ENTRENADORS DE LA HISTÒRIA: HELMUT SCHÖN

País: Alemanya.
Any de naixement: 1915.
Lloc de naixement: Dresden.
Clubs: FC Saarland i Alemanya Federal.
Eurocopes disputades: Bèlgica 1972 i Iugoslàvia 1976.
Mundials disputats: Anglaterra 1966, Mèxic 1970, Alemanya Federal 1974 i Argentina 1978.
Títols de seleccions: 1 Mundial i 1 Eurocopa.

El millor: la millor època de la selecció alemanya

Helmut Schön va ser el seleccionador d’Alemanya Federal des de 1964 fins a 1978 i durant aquell període, el millor en la història del combinat germànic, va guanyar un títol mundial, el 1974, i un campionat europeu, el 1972. A més a més, va disputar també les finals del Mundial de 1966 i de l’Eurocopa de 1976. Va tenir l’honor de dirigir futbolistes del calibre de Sepp Maier, Franz Beckenbauer, Gerd Müller o Karl-Heinz Rummenigge.

El pitjor: un trist final a Argentina

Malgrat el seu brillant historial al capdavant de l’equip nacional alemany, Schön va tenir un final bastant negatiu en el Mundial celebrat a l’Argentina, l’any 1978. Els germànics, que van arribar al país sud-americà com a campions, ja no tenien a les seves files homes bàsics de 1974 com Beckenbauer, Müller i Paul Breitner, que havien decidit abandonar la selecció. Alemanya no va poder superar la segona lligueta del torneig.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: DINAMARCA

Dades generals

Continent: Europa.
Tipus de govern: monarquia parlamentària.
Reina: Margarida II.
Primer Ministre: Lars Lokke Rasmusen.
Capital: Copenhaguen.
Altres ciutats importants: Arhus, Odense i Aalborg.
Idioma: danès.
Moneda: corona danesa.
Fronterer amb: Alemanya.

Dades esportives

Seleccionador: Morten Olsen (foto).
Uniforme: samarreta vermella i pantalons blancs.
Títols: 1 Eurocopa.
Estrella: Jan Dahl Tomasson (Feyenoord Rotterdam).
Altres futbolistes bàsics: Martin Jorgensen (Fiorentina AC) i Nicklas Bendtner (Arsenal FC).
Futbolista més internacional de la història: Peter Schmeichel.
Futbolista màxim anotador de la història: Paul Nielsen.
Millor seleccionador de la història: Richard Moller Nielsen.
Millors futbolistes de la història: Allan Simonsen, Preben Elkjaer, Michael Laudrup i Peter Schmeichel.


A favor: guanyadors d’un grup molt difícil a la fase prèvia

Una vegada es va realitzar el sorteig de la fase de classificació del Mundial 2010, els afeccionats danesos, que no estaven massa entusiasmats pels últims resultats de la selecció nòrdica, no devien estar massa optimistes quan van observar que, entre els seus rivals, estaven els poderosos combinats de Portugal i Suècia, però el bloc d’Olsen va aconseguir el passaport com a primer de grup.

En contra: no compten amb les estrelles d’altres èpoques

Des dels anys 70, Dinamarca, que fins llavors pràcticament no havia fet res important, ha comptat amb brillants futbolistes com Simonsen, Soren Lerby, Frank Arnesen, Elkjaer, Michael Laudrup, Brian Laudrup, Schmeichel o l’actual seleccionador Olsen, però en l’actualitat el grup es troba molt per damunt de les individualitats, doncs el veterà Tomasson continua sent el seu jugador més important.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: BENFICA 1961

Entrenador: Béla Guttmann (foto).
Estrella: José Aguas.
Altres jugadors bàsics: Augusto, Mário Coluna i Cavém.
Equips amb qui s’enfronta: Hearts of Middlolthian, Újpest Dózsa, Arhus GB, Rapid Viena i FC Barcelona.

El millor: un gran nivell ofensiu

El Benfica de Lisboa va fer 25 gols en nou partits en la sisena edició de la Copa d’Europa, amb una mitjana anotadora de gairebé 3 dianes per matx, malgrat que el gran Eusébio encara no formava part de l’equip de l’hongarès Guttmann. En aquella Copa d’Europa de la temporada 1960-1961, el conjunt portuguès, que va vèncer el FC Barcelona a la final, va acabar amb l’hegemonia al torneig del Real Madrid.

El pitjor: encara no havia arribat Eusébio

El davanter nascut al país africà de Moçambic, llavors encara una colònia de Portugal, està considerat el millor futbolista en la història del Benfica i un dels més grans atacants mundials de tots els temps. No obstant, el club lisboeta va tenir el mèrit de guanyar la seva primera Copa d’Europa sense Eusébio, que seria la gran estrella de la final posterior enfront el Real Madrid.

ESPECTACULAR PLE AL SIS

En aquest 2009 que està a punt de finalitzar, el Barça de Pep Guardiola, el millor en la història de l’entitat catalana (crec que ja ningú ho pot negar), ha conquistar Lliga, Copa del Rei, Champions League, Supercopa d’Espanya, Supercopa d’Europa i Mundial de Clubs. Per tant, el club blaugrana ha aconseguit guanyar sis títols oficials, fet que mai cap equip havia realitzat en la història del futbol. A més, Guardiola, des de que es va fer càrrec del primer conjunt barcelonista l’estiu de 2008, ha obtingut tots els campionats en els quals ha pres part.

Aquests han estat el partits en què el Barça ha assolit els sis torneigs, encara que en el cas de la competició de Lliga prefereixo comentar l’històric 2 a 6 del Santiago Bernabeu, doncs el grup de Guardiola va aconseguir matemàticament el títol dues setmanes més tard, i de rebot, arran de la derrota del Real Madrid al Madrigal de Vila-real, quan encara restaven tres jornades per al final del campionat.

Lliga

Partit: Real Madrid – FC Barcelona, 2-6.
Data: 2 de maig.
Seu: Santiago Bernabeu (Madrid).
Gols: Higuaín, Ramos – Henry (2), Puyol, Messi (2), Piqué.

El Real Madrid de Juande Ramos estava realitzant, pel que fa als resultats, una segona volta fantàstica i només havia cedit un empat en tota la segona part del campionat. Els blancs havien retallat diferències amb el Barça de forma perillosa, doncs un avantatge de 12 punts s’havia vist reduït a només quatre, fet que permetia els madrilenys, en cas de victòria, situar-se a sols un punt del lloc de líder. No obstant, i malgrat que el Madrid es va avançar en el marcador, l’equip de Guardiola va donar un autèntic recital i va vèncer per un contundent, espectacular i històric 2 a 6. Com ja he indicat, els catalans es proclamarien matemàticament campions dues setmanes més tard.


Copa del Rei

Partit: FC Barcelona – Athletic Club Bilbao, 4-1.
Data: 13 de maig.
Seu: Mestalla (València).
Gols: Touré, Messi, Bojan, Xavi – Toquero.

L’Athletic, que tornava 24 anys després a una final de la Copa del Rei, es va avançar molt aviat al marcador, però el Barça no es va posar nerviós i abans del descans ja havia anivellat el matx. El segon temps va ser un altre dels molts recitals que el conjunt blaugrana va donar al llarg de la temporada 2008 / 2009 i els catalans van acabar guanyant clarament la final.

Champions League (foto)

Partit: FC Barcelona – Manchester United, 2-0.
Data: 27 de maig.
Seu: Olímpic (Roma).
Gols: Eto’o, Messi.

El Barça havia aconseguit el pas a la seva sisena final de la Copa d’Europa arran d’un gran gol d’Iniesta en el descompte del partit de tornada de les semifinals, a l’estadi Stamford Bridge contra el Chelsea. Pel que fa a la final, malgrat que el Manchester va iniciar molt fort l’encontre, en el minut 10 l’equip de Guardiola es va avançar amb un gol de l’actual jugador de l’Inter Eto’o. A partir d’aquell moment, el club català va donar una autèntica lliçó de control del partit i de possessió de la pilota, aconseguint el segon gol, ja a la segona part, per mediació de Messi. Els blaugrana van conquistar la seva tercera Copa d’Europa i van assolir un triplet que només havien aconseguit abans quatre clubs: Celtic, Ajax, PSV i el mateix United.

Supercopa d’Espanya

Partit: FC Barcelona – Athletic Club Bilbao, 3-0 (total).
Data: 23 d’agost.
Seu: Camp Nou (Barcelona).
Gols: Messi (2), Bojan.

A San Mamés, en el xoc d’anada, els catalans ja havien guanyat per 1 a 2, després d’una remuntada. En el matx de tornada, al Camp Nou, l’Athletic es va defensar bé durant el primer temps, però es va enfonsar a la segona part davant un Messi extraordinari.

Supercopa d’Europa

Partit: FC Barcelona – Xakhtar Donetz, 1-0.
Data: 28 d’agost.
Seu: Lluís II (Mònaco).
Gol: Pedro.

En Barça, amb un gol del jove Pedro en els últims minuts de la pròrroga, va conquistar la seva tercera Supercopa europea, la primera des de que el torneig es disputa a partit únic al principat monegasc.

Mundial de Clubs

Partit: FC Barcelona – Estudiantes la Plata, 2-1.
Data: 19 de desembre.
Seu: Zahed (Abu Dhabi).
Gols: Pedro, Messi – Boselli.

De nou Pedro, que ha estat capaç en la temporada vigent de marcar en els sis torneigs que el Barça ha jugat, va igualar en el munit 89 el gol inicial del club de la Plata. A la pròrroga, Messi va aconseguir, en planxa i amb el pit, el segon gol del conjunt català, que li va donar el seu primer Mundial de Clubs, únic títol que mancava en el museu Josep Lluís Núñez.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: SÈRBIA

Dades generals

Continent: Europa.
Tipus de govern: república.
President: Boris Tadic.
Primer Ministre: Mirko Cvetkovic.
Capital: Belgrad.
Altres ciutats importants: Novi Sad, Nis i Kragujevac.
Idioma: serbi.
Moneda: dinar.
Fronterer amb: Albània, Bòsnia i Hercegovina, Bulgària, Croàcia, Grècia, Hongria, Macedònia, Montenegro i Romania.

Dades esportives

Seleccionador: Radomir Antic (foto).
Uniforme: samarreta vermella i pantalons blaus.
Títols: cap.
Estrella: Nemanja Vidic (Manchester United).
Altres futbolistes bàsics: Dejan Stankovic (Internazionale FC) i Milan Jovanovic (Standard Lieja).
Futbolista més internacional de la història: Savo Milosevic.
Futbolista màxim anotador de la història: Savo Milosevic.
Millor seleccionador de la història: Vujadin Boskov.
Millors futbolistes de la història: Dragoslav Sekularac, Sinisa Mihaijlovic, Wladimir Jugovic i Savo Milosevic.

A favor: la fase de classificació

Sèrbia, que va tenir un rendiment molt negatiu en el Mundial d’Alemanya, el 2006, i que es va quedar fora de l’Eurocopa d’Àustria i Suïssa, el 2008, ha tingut una extraordinària millora de la mà de Radomir Antic, que, amb un conjunt sense grans figures, ha aconseguit classificar-se directament per a Sud-àfrica i enviar a la poderosa França a la repesca.

En contra: manca de grans individualitats d’altres èpoques

Quan l’Estella Roja de Belgrad va guanyar sorprenentment la Copa d’Europa, l’any 1991, comptava amb futbolistes estel·lars, alguns d’ells serbis com els ja significats Mihajlovic i Jugovic. Aquests homes, com també el casos de Dragan Stojkovic o el també anomenat Milosevic, van protagonitzar la millor època del futbol serbi pel que fa a individualitats, les quals manquen a l’equip d’Antic.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: REAL MADRID 1960

Entrenador: Miguel Muñoz.
Estrella: Alfredo di Stefano.
Altres jugadors bàsics: Ferenc Puskas (foto), Luis del Sol i Francisco Gento.
Equips amb qui s’enfronta: Jeunesse d’Esch, OGC Niça, FC Barcelona i Eintracht Frankfurt.

El millor: la final

La veritat és que poques vegades, pel que fa a una final de la Copa d’Europa, un equip ha demostrat tant de poder i superioritat com ho va fer el Real Madrid, ja entrenat per Muñoz, el 1960 a l’estadi Hampden Park de Glasgow. Els blancs, que havien eliminat en semifinals el seu etern rival, el FC Barcelona, per un rotund parcial de 6 a 2, li van fer set gols al conjunt alemany de l’Eintracht de Frankfurt.

El pitjor: la derrota de Niça

Com ja havia comentat quan em referia al Real Madrid de la temporada anterior, el de la campanya 1958 / 1959, és molt difícil trobar-li punts negatius a aquella grandiosa esquadra, però el partit perdut a Niça, a l’anada dels quarts de final, va privar al grup de Muñoz de vèncer la totalitat dels set encontres que va disputar en aquella edició de la Copa d’Europa.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS POSSIBLES RIVALS DEL BARÇA ALS VUITENS DE FINAL

El pròxim 18 de desembre tindrà lloc a Nyon el sorteig dels vuitens de final de la Lliga de Campions. Els probables adversaris del FC Barcelona, ordenats segons la meva opinió del més al menys complicat, són els següents:

- AC Milan

Entrenador: Leonardo.
Estrella: Andrea Pirlo.

A favor del Barça:

* El club llombard no es troba en un bon moment.
* Els italians compten amb una plantilla molt veterana.
* L’enyorança de l’actual jugador del Real Madrid Kaká.

En contra del Barça:

* L’ofici dels negre-i-vermells.
* El Barça només ha eliminat el Milan en una ocasió.
* Ronaldinho (a la foto) pot tornar molt motivat al Camp Nou.

- Bayern Munic

Entrenador: Louis van Gaal.
Estrella: Frank Ribéry.

A favor del Barça:

* L’eliminatòria que tots dos equips van protagonitzar en el quarts de final de la passada edició de la Lliga de Campions: parcial de 5 a 1 favorable als catalans.
* La irregular campanya dels bavaresos.
* els problemes personals i de lesions de Frank Ribéry.

En contra del Barça:

* Van Gaal també pot tornar molt motivat al Camp Nou.
* Si Ribéry està bé, és un dels jugadors més desequilibrants del món.
* El Barça només ha eliminat el Bayern una vegada.

- Olympique Lió

Entrenador: Claude Puel.
Estrella: Lisandro López.

A favor del Barça

* L’eliminatòria de l’edició anterior de la Champions League: parcial de 6 a 3 per als blaugrana.
* Els francesos desenvolupen un joc que li va força bé a l’equip de Pep Guardiola.
* Els de Claude Puel porten un any 2009 molt irregular i inestable.

En contra del Barça

* El nivell ofensiu del Lió.
* Quan està en forma, l’Olympique és un dels conjunts que millor futbol practica al continent.
* Europa és la seva assignatura pendent i els de Puel semblen més concentrats en la Lliga de Campions que no pas en la competició local.

- FC Porto

Entrenador: Jesualdo Ferreira.
Estrella: Bruno Alves.

A favor del Barça

* Els portuguesos van perdre el passat estiu els argentins Lucho González (Olympique Marsella) i Lisandro López (Olympique Lió).
* Manca de grans individualitats en els Dragoes.
* El grup de Jesualdo Ferreira sembla encara molt lluny d’aquell que, de la mà de José Mourinho, es va convertir en campió continental el 2004.

En contra del Barça

* El Porto compta amb un bloc compensat i equilibrat.
* És el clàssic equip que pot travar-li el partit al Barça.
* La seguretat defensiva dels blanc-i-blaus.

- VFB Stuttgart

Entrenador: Christian Gross.
Estrella: Thomas Hitzlsperger.

A favor del Barça:

* L’Stuttgat ocupa un lloc en la part baixa de la Bundesliga.
* Historial molt pobre de l’equip germànic en la Copa d’Europa o la Lliga de Campions.
* Últimament al Barça se li donen força bé els conjunts alemanys.

En contra del Barça

* L’equip de Gross sembla molt concentrat en aquesta Champions League.
* Un bloc sòlid i compacte.
* Ja han complert en aquesta edició de la Lliga de Campions i contra el grup de Guardiola tindrien molt poc a perdre.

- CSKA Moscou

Entrenador: Leonid Slutsky.
Estrella: Milos Krasic.

A favor del Barça

* El CSKA es trobarà en pretemporada quan es juguin els vuitens de final.
* La poca estabilitat d’una entitat que ha tingut tres entrenadors en poc temps.
* Poca tradició del CSKA en el torneig.

En contra del Barça

* Haver de viatjar, aquesta temporada, per tercer cop a l’antiga Unió Soviètica.
* Al febrer encara fa molt de fred a Rússia.
* El mal record de l’eliminatòria de la Champions 1992 / 1993.

- Olympiacòs FC

Entrenador: Zico.
Estrella: Antonios Nikopolidis.

A favor del Barça

* La poca experiència dels del Pireu en uns vuitens de final de la Lliga de Campions.
* La fragilitat dels grecs com a visitants.
* Els problemes que el bloc de Zico ha tingut per superar la primera fase, malgrat trobar-se enquadrat en un grup força assequible.

En contra del Barça

* L’ambient explosiu de tots els estadis grecs.
* Un equip equilibrat sense fissures en cap línia.
* Molt poc a perdre contra el club català.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: URUGUAI

Dades generals

Continent: Amèrica del Sud.
Tipus de govern: república.
President: Tabaré Vázquez.
President electe: José Mugica.
Capital: Montevideo.
Altres ciutats importants: Salto, Paysandú i Las Piedras.
Idioma: castellà.
Moneda: peso.
Fronterer amb: Argentina i Brasil.

Dades esportives

Seleccionador: Óscar Tabárez.
Uniforme: samarreta blau celeste i pantalons negres.
Títols: 14 copes Amèrica, 2 jocs panamericans, 2 mundials, 2 jocs olímpics i 1 copa d’or.
Estrella: Diego Forlán (Atlético Madrid), a la foto.
Altres futbolistes bàsics: Diego Lugano (Feberbahçe SK), Martín Cáceres (Juventus FC) i Luis Suárez (AFC Ajax).
Futbolista més internacional de la història: Rodolfo Rodríguez.
Futbolista màxim anotador de la història: Héctor Scarone.
Millor seleccionador de la història: Juan López.
Millors futbolistes de la història: Héctor Scarone, Alcides Ghiggia, Juan Schiaffino, Fernando Morena, Enzo Francescolli i Álvaro Recoba.

A favor: la història

La selecció d’Uruguai té un dels palmarès més espectaculars del món, havent guanyat per exemple 14 edicions de la Copa Amèrica i dues de la Copa del Món, sent superada en aquest últim torneig només pels conjunts de Brasil, Itàlia i Alemanya. El combinat celeste va conquistar els mundials de 1930 i 1950 i, a més a més, va arribar a les semifinals dels campionats de 1954 i 1970.

En contra: res massa positiu des de 1970

Uruguai, 20 anys més tard del Maracanaço, va arribar a les semifinals del Mundial de 1970, celebrat a Mèxic, però des de llavors no ha fet res massa remarcable en les diferents edicions de la Copa del Món, no havent superat mai els vuitens de final. Fins i tot, en més d’una ocasió, s’ha quedat fora de la fase final, tal com va succeir fa quatre anys, quan va ser eliminada per Austràlia.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: ROB RENSENBRINK

País: Holanda.
Any de naixement: 1947.
Lloc de naixement: Amsterdam.
Demarcació: davanter.
Clubs: KV Bruges, RSC Anderlecht, FC Portland i FC Tolosa.
Eurocopes disputades: Iugoslàvia 1976.
Mundials disputats: Alemanya Federal 1974 i Argentina 1978.
Títols de clubs: 2 Lligues Belgues, 5 Copes Belgues, 2 Recopes i 2 Supercopes d’Europa.

El millor: el rendiment general al Mundial d’Argentina

Rensenbrink va jugar un gran Mundial d’Alemanya l’any 1974, quan Holanda va arribar per primer cop a la final de la competició, però el seu rendiment va estar enfosquit per les portentoses actuacions de Johan Cruyff. Quatre anys després a Argentina, on els taronges van tornar a ser finalistes, el llavors davanter de l’Anderlecht va ser la gran figura del combinat neerlandès.

El pitjor: el gol fallat a la final de 1978

Com acabo de significar, Rensenbrink va ser l’estrella d’Holanda en el Mundial de 1978 i probablement també el jugador més destacat del certamen, però l’atacant segur que mai ha oblidat el gol que va fallar a la final: Dick Nanninga acabava d’igualar la diana inicial de Mario Kempes i, quan es disputaven els últims minuts del temps reglamentat, Rob va tenir una gran oportunitat que no va aprofitar. Argentina va guanyar a la pròrroga.

ELS MILLORS DE L’ANY 2009

Catalunya

1 - Xavi Hernández (FC Barcelona)
2 - Gerard Piqué (FC Barcelona)
3 - Víctor Valdés (FC Barcelona)
4 - Carles Puyol (FC Barcelona)
5 - Cesc Fàbregas (Arsenal FC)
6 - Joan Capdevila (Vila-real CF)
7 - Sergio Busquets (FC Barcelona)
8 - Dani Jarque (RCD Espanyol)
9 - Moisés Hurtado (RCD Espanyol)
10 - Bojan Krkic (FC Barcelona)

Espanya

1 - Andrés Iniesta (FC Barcelona), a la foto
2 - Xavi Hernández (FC Barcelona)
3 - Gerard Piqué (FC Barcelona)
4 - David Villa (Valencia CF)
5 - Fernando Torres (Liverpool FC)
6 - Víctor Valdés (FC Barcelona)
7 - Iker Casillas (Real Madrid)
8 - Carles Puyol (FC Barcelona)

9 - Cesc Fàbregas (Arsenal FC)
10 - David Silva (Valencia CF)

Món

1 - Leo Messi (FC Barcelona)
2 - Andrés Iniesta (FC Barcelona)
3 - Xavi Hernández (FC Barcelona)
4 - Cristiano Ronaldo (Manchester United / Real Madrid)
5 - Samuel Eto’o (FC Barcelona / Internazionale FC)
6 - Zlatan Ibrahimovic (Intenazionale FC / FC Barcelona)
7 - Frank Ribéry (Bayern Munic)
8 - Júlio César (Internazionale FC)
9 - Gerard Piqué (FC Barcelona)
10 - Kaká (AC Milan / Real Madrid)

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: PORTUGAL

Dades generals

Continent: Europa.
Tipus de govern: república.
President: Aníbal Cavaco Silva.
Primer Ministre: José Sócrates.
Capital: Lisboa.
Altres ciutats importants: Porto, Amadora i Braga.
Idioma: portuguès.
Moneda: euro.
Fronterer amb: Espanya.

Dades esportives

Seleccionador: Carlos Queiroz.
Uniforme: samarreta grana i pantalons verds.
Títols: cap.
Estrella: Cristiano Ronaldo (Real Madrid), a la foto.
Altres futbolistes bàsics: Ricardo Carvalho (Chelsea FC), Deco (Chelsea FC) i Simao Sabrosa (Atlético Madrid).
Futbolista més internacional de la història: Luis Figo.
Futbolista màxim anotador de la història: Pauleta.
Millor seleccionador de la història: Luiz Felipe Scolari.
Millors futbolistes de la història: Eusebio, Chalana, Rui Costa, Luis Figo, Deco i Cristiano Ronaldo.

A favor: la qualitat de Cristiano Ronaldo

Cristiano Ronaldo, Pilota d’Or i FIFA World Player l’any 2008, és sens dubte un dels millors i més decisius futbolistes del món. Durant les seves temporades amb el Manchester United, amb qui per exemple va conquistar una edició de la Lliga de Campions, va mostrar la seva vàlua i ara, arran de la retirada de Luis Figo, és la gran esperança del futbol portuguès.

En contra: dependre massa de la seva estrella

A diferència del que succeïa fa uns anys, quan a la selecció portuguesa hi coincidien homes com Vítor Baia, Jorge Costa, Rui Costa, Luis Figo o Joan Pinto, i per tant formaven un bloc extraordinari, em fa la sensació que actualment, arran de la retirada de tots aquests futbolistes, Portugal depèn massa de Ronaldo, sobretot si tenim en compte que Deco es troba en un període força irregular.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: REAL MADRID 1959

Entrenador: Luis Carniglia.
Estrella: Alfredo Di Stefano.
Altres jugadors bàsics: Héctor Rial, Raymond Kopa i Francisco Gento (foto).
Equips amb qui s’enfronta: FC Bekta, Viena Sportklub, Atlético Madrid i Stade Reims.

El millor: la mentalitat guanyadora

El 1959 el Real Madrid, durant la segona temporada amb l’argentí Carniglia d’entrenador, va aconseguir la seva quarta Copa d’Europa consecutiva, marca que incrementaria l’any següent amb cinc títols seguits. Des de llavors cap equip ha estat capaç de conquistar més de tres competicions consecutives, per la qual cosa no hi cap dubte que aquell Madrid tenia una mentalitat molt sòlida.

El pitjor: cap victòria fora de casa

És molt complicat trobar-li problemes al millor Real Madrid de la història, i un dels equips més grans, en el pla general, de tots els temps. Fins i tot, en aquesta edició de la campanya 1958/1959, el conjunt blanc va protagonizar una final bastant plàcida contra l’Stade de Reims, el mateix rival que va tenir a la primera final. Tanmateix, és sorprenent que el grup de Carniglia fos incapaç de guanyar cap matx com a visitant.

GRANS ENTRENADORS DE LA HISTÒRIA: FABIO CAPELLO

País: Itàlia.
Any de naixement: 1946.
Lloc de naixement: Santo Canziano di Isonzo.
Clubs: AC Milan, Real Madrid, de nou Milan, AS Roma, Juventus FC, una altra vegada Real Madrid i Anglaterra.
Títols de clubs: 7 Lligues Italianes (*), 2 Lligues Espanyoles, 4 Supercopes Italianes, 1 Champions League i 2 Supercopes d’Europa.

* 2 títols revocats.

El millor: els resultats

Per a aquells afeccionats que siguin resultadistes, a qui només els interessin els títols i la finalitat d’un projecte, sense tenir en compte el joc o la forma d’aconseguir-ho, sens dubte el seu tècnic ideal és l’italià Fabio Capello. Només tenint en compte els campionats de Lliga, l’entrenador transalpí ha conquistat nou torneigs: set a Itàlia, amb tres conjunts diferents, i dos a Espanya amb el Real Madrid.

El pitjor: el joc

Com ja s’ha indicat en l’apartat anterior, el joc empleat pels equips dirigits per Capello, de caràcter força defensiu i molt tàctic, és escassament atractiu. El seu Milan no va ser tan espectacular com el del seu predecessor Arrigo Sacchi, mentre que en les dues etapes que va preparar el Real Madrid, el conjunt blanc va ser molt més eficaç que no pas vistós, malgrat tenir a les seves ordres futbolistes de gran qualitat.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: FRANÇA

Dades generals

Continent: Europa.
Tipus de govern: república.
President: Nicolas Sarkozy.
Primer Ministre: François Fillon.
Capital: París.
Altres ciutats importants: Marsella, Lió i Tolosa de Llenguadoc.
Idioma: francès i altres llengües minoritàries.
Moneda: euro.
Fronterer amb: Alemanya, Andorra, Bèlgica, Espanya, Itàlia, Luxemburg, Mònaco i Suïssa.

Dades esportives

Seleccionador: Raymond Domenech.
Uniforme: samarreta blava i pantalons blancs.
Títols: 1 mundial, 2 eurocopes, 1 copa de les confederacions i 1 jocs olímpics.
Estrella: Frank Ribéry (Bayern Munic), a la foto.
Altres futbolistes bàsics: Yoann Gourcuff (Girondins Bordeus), Thierry Henry (FC Barcelona) i Nicolas Anelka (Chelsea FC).
Futbolista més internacional de la història: Liliam Thuram.
Futbolista màxim anotador de la història: Thierry Henry.
Millor seleccionador de la història: Gérard Houllier.
Millors futbolistes de la història: Just Fontaine, Raymond Kopa, Michel Platini, Jean Tigana, Laurent Blanc i Zinedine Zidane.

A favor: la qualitat tècnica

Com ja és habitual en la història de la selecció francesa, que ha comptat amb extraordinaris futbolistes com Kopa, Platini o Zidane, el combinat bleu té jugadors de gran nivell tècnic com Gourcuff, una de les poques figures gales que disputa la lliga nacional, l’estrella Ribéry, el madridista Karim Benzema o el blaugrana Henry, que jugarà a Sud-àfrica el seu quart campionat mundial.

En contra: els enormes problemes en la fase de classificació

Malgrat portar França a la final de l’últim mundial, disputat a Alemanya el 2006 (va perdre contra Itàlia als penals), Domenech és un home molt discutit al país veí, després que els bleus fossin incapaços de superar la primera fase de la darrera Eurocopa, portada a terme a Àustria i Suïssa, i de tenir multitud de dificultats per aconseguir el passaport per a Sud-àfrica.

SOM UN POBLE DERROTISTA

Com tothom sap, Catalunya celebra com a Dia Nacional una derrota, la que va tenir lloc l’11 de setembre de 1714. No és estrany doncs que la població catalana, en general, i l’afecció del FC Barcelona, en particular, tinguin un caràcter victimista, pessimista i derrotista.

No obstant, un país que ha estat capaç de sobreviure a personatges com Gaspar de Guzmán, més conegut com a compte – duc d’Olivares, el rei Felip V, el general Baldomero Espartero, Miguel Primo de Rivera, el general Francisco Franco o, fins i tot, José María Aznar té molt de mèrit i per tant potser no aniria malament una mica d’optimisme.

El Barça va guanyar la temporada passada un triplet històric (Copa del Rei, Lliga i Champions League), fet que mai havia aconseguit cap altra entitat de l’estat espanyol i que al continent europeu només havien assolit Celtic, Ajax, PSV Eindhoven i Manchester United. A més a més, el grup de Pep Guardiola, en l’actual exercici, ha conquistat també les dues supercopes, les d’Espanya i Europa, i encara pot obtenir, el mes de desembre vinent, el Mundial de Clubs a Abu Dhabi.

Malgrat aquests èxits tan espectaculars, degut a un inici de l’actual campanya una mica irregular i a les lesions de Leo Messi i Zlatan Ibrahimovic, s’havia previst, pel que fa als socis i afeccionats barcelonistes i també a la premsa catalana, un panorama horrorós pel que fa al decisiu matx de la Lliga de Campions que Barça i Inter van disputar el passat dimarts (foto). Molts ja veien el club blaugrana fora dels vuitens de final del torneig, eliminat d’Europa o jugant la segona competició continental, l’anomenada Europe League.

A pesar de tot, El Barça va jugar un partit esplèndid, va guanyar clarament l’Inter sent fidel al seu sistema, malgrat les importants baixes, i ja té un peu en els vuitens de final de la competició. Quan els barcelonistes i catalans serem una mica més positius ?

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: REAL MADRID 1958

Entrenador: Luis Carniglia.
Estrella: Alfredo Di Stefano.
Altres jugadors bàsics: Héctor Rial, Raymond Kopa (foto) i Francisco Gento.
Equips amb qui s’enfronta: Royal Anvers, Sevilla FC, Vasas Budapest i AC Milan.

El millor: el poder ofensiu

El Real Madrid campió de la tercera edició de la Copa d’Europa va fer 25 gols en set partits, és a dir una mitjana anotadora de més de tres anotacions per encontre. No és estrany si pensem que a l’esquadra blanca, en la qual l’argentí Carniglia va substituir José Villalonga a la banqueta, hi havia futbolistes de caire ofensiu de gran qualitat com el gran Di Stefano, Rial, el francès Kopa o Gento.

El pitjor: una final molt complicada

La trajectòria del Real Madrid durant la Copa d’Europa 1957/1958 va ser força còmoda fins a la final. Tal com li havia succeït al conjunt blanc a la primera edició del torneig, a París contra l’Stade de Reims, va anar mot a remolc del Milan en l’encontre disputat a Stuttgart, doncs els italians van tenir avantatges en el marcador de 0 a 1 i d’i a 2, però aquell Madrid era un grup que mai es rendia.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: ANGLATERRA

Dades generals

Continent: Europa.
Tipus de govern: monarquia parlamentària.
Reina: Isabel II.
Primer Ministre (Regne Unit): Gordon Brown.
Capital: Londres.
Altres ciutats importants: Birmingham, Liverpool i Leeds.
Idioma: anglès.
Moneda: lliura esterlina.
Fronterer amb: Escòcia i Gal·les.

Dades esportives

Seleccionador: Fabio Capello (foto).
Uniforme: samarreta blanca i pantalons blaus.
Títols: 1 mundial.
Estrella: Frak Lampard (Chelsea FC).
Altres futbolistes bàsics: John Terry (Chelsea FC), Steven Gerrard (Liverpool FC) i Wayne Rooney (Manchester United).
Futbolista més internacional de la història: Peter Shilton.
Futbolista màxim anotador de la història: Bobby Charlton.
Millor seleccionador de la història: Alf Ramsey.
Millors futbolistes de la història: Bobby Moore, Bobby Charlton, Geoff Hurst, Kevin Keegan, Gary Lineker i Paul Gascoigne.

A favor: les individualitats

Segurament des del Mundial organitzat l’any 1966, quan es va proclamar campiona del món i hi formaven part de la selecció els llegendaris Bobby Moore o Bobby Charlton, Anglaterra no comptava amb individualitats de tanta qualitat com ara, a més dels ja significats Terry, Lampard, Gerrard i Rooney, el veterà capità David Beckham (Los Angeles Galaxy) o Rio Ferdinand (Manchester United).

En contra: la història

Si fem un repàs a la història de la selecció anglesa als mundials, la veritat és que la trajectòria és bastant pobra. Els únics campionats del món que es poden ressaltar són, evidentment, el de 1966, en què els anglesos van conquistar el títol amb Ramsey com a preparador, i el disputat a Itàlia el 1990, quan de la mà de Bobby Robson el combinat britànic va arribar a les semifinals del torneig.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: LUIS FIGO

País: Portugal.
Any de naixement: 1972.
Lloc de naixement: Lisboa.
Demarcació: mitja punta.
Clubs: Sporting Club Portugal, FC Barcelona, Real Madrid i Internazionale FC.
Eurocopes disputades: Anglaterra 1996, Bèlgica / Holanda 2000 i Portugal 2004.
Mundials disputats: Corea del Sud / Japó 2002 i Alemanya 2006.
Títols personals: 1 Pilota d’Or.
Títols de clubs: 4 Lligues Espanyoles, 4 Lligues Italianes, 1 Copa Portuguesa, 2 Copes Espanyoles, 1 Copa Italiana, 3 Supercopes Espanyoles, 3 Supercopes Italianes, 1 Lliga de Campions, 1 Recopa, 2 Supercopes d’Europa i 1 Intercontinental.

El millor: l’u contra u

El mitja punta portuguès, a l’espera de com transcorri la carrera de Cristiano Ronaldo el millor jugador lusità de la història juntament amb el mític Eusebio, és dels futbolistes més hàbils que hagi vist mai en l’u contra u, portant de polleguera, sobretot durant els seus cinc anys en el FC Barcelona, la seva millor etapa, a diferents laterals esquerrans, entre els quals es trobava el brasiler Roberto Carlos.

El pitjor: la sortida del Camp Nou

Era l’estiu de l’any 2000 i Luis Figo va demanar una revisió a l’alça del seu contracte en un període en què el FC Barcelona es trobava en un procés electoral. Segurament per pressionar l’entitat blaugrana, el seu representant va arribar a un acord amb Florentino Pérez, llavors candidat amb menys possibilitats en les eleccions del Real Madrid. No obstant, Pérez va guanyar i Figo, potser a contracor, va fitxar pel club blanc.

SÓN XAVIER SALA I MARTÍN I JOAN OLIVÉ ELS “CULPABLES” ?

Sempre m’ha encantat la barreja entre nacionalisme o independentisme, en el cas que ens ocupa el català, i universalisme. És a dir aquell que respecta tot el que no és estrictament autònom i que no es creu superior als altres o que es troba tancat en si mateix, rebutjant sistemàticament allò que ve de fora, sobretot quan ho fa des de la resta del estat espanyol.

Joan Laporta, que havia format part del fugaç i desaparegut Partit per a la Independència (PI), fundat per Àngel Colom i Pilar Rahola, havia fet gala d’aquest nacionalisme o independentisme universal durant els seus primers anys com a president de FC Barcelona. Havia mesurat sempre bé les seves paraules i, per exemple, havia respectat en tot moment el Real Madrid, fins i tot en els moments més caòtics d’aquesta institució durant els temps de Ramón Calderón, amb qui va mantenir unes excel·lents relacions.

Des de fa ja un temps, Laporta, segurament el millor president en la història del FC Barcelona, ha realitzat un canvi substancial. Va criticar, el passat estiu, els fitxatges galàctics de Florentino Pérez, quan no ho havia fet mai durant la seva primera etapa de president del Real Madrid, i no ha cessat de realitzar polèmiques declaracions de caire polític, les darreres la passada setmana quan va comentar, més o menys, que les detencions de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta eren una provocació a Catalunya. Particularment, no se si aquestes dues persones - el treball dels quals, durant la seva època com a alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya, em mereixen tot el respecte - poden barrejar-se amb el nom de Catalunya, que està molt per sobre de tots els seus habitants.

Casualitat o no, el canvi del president s’ha produït si fa no fa amb les entrades al club de Xavier Sala i Martín (foto), una eminència mundial en el sector econòmic, a la directiva– actualment exerceix com a tresorer – i l’exdirector de Televisió de Catalunya Jaume Oliver com a director general de l’entitat blaugrana. Tots dos personatges, els quals em mereixen igualment tots els respectes, no són “sants de la meva devoció” per les seves declaracions de vegades una mica radicals i d’altres un tant prepotents. Personalment, no m’estranyaria que fossin aquests dos homes els que hagin canviat el discurs de Laporta.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: ARGENTINA

Dades generals

Continent: Amèrica del Sud.
Tipus de govern: república federal.
Presidenta: Cristina Fernández de Kirchner.
Capital: Buenos Aires.
Altres ciutats importants: Córdoba, Santa Fe i Mendoza.
Idioma: castellà.
Moneda: peso.
Fronterer amb: Brasil, Paraguai, Uruguai i Xile.

Dades esportives

Seleccionador: Diego Maradona.
Uniforme: samarreta blanc-i-blava i pantalons negres.
Títols: 14 copes Amèrica, 1 torneig panamericà, 2 mundials, 1 copa confederacions i 2 jocs olímpics.
Estrella: Leo Messi (FC Barcelona), a la foto.
Altres futbolistes bàsics: Javier Mascherano (Liverpool FC), Sergio Agüero (Atlético Madrid) i Gonzalo Higuaín (Real Madrid).
Futbolista més internacional de la història: Javier Zanetti.
Futbolista màxim anotador de la història: Gabriel Batistuta.
Millor seleccionador de la història: Carlos Bilardo.
Millors futbolistes de la història: Alfredo di Stefano, Daniel Passarella, Oswaldo Ardiles, Mario Kempes, Jorge Valdano i Diego Maradona.

A favor: el millor jugador del món

És cert que fins el moment el rendiment de Messi a la selecció argentina no ha estat massa positiu i que es troba molt lluny del que mostra al FC Barcelona. També és veritat que sembla ser que el seleccionador, Maradona, pressiona en excés la jove estrella. No obstant, el de Rosario és actualment el millor futbolista del planeta i algun dia haurà d’explotar també amb l’albiceleste.

En contra: la síndrome Maradona

Des de què Maradona, l’actual seleccionador, va donar positiu en un control anti-dopatge, al Mundial dels Estats Units el 1994, la selecció argentina sembla que pateix una mena de síndrome i el seu paper als darrers campionats del món ha estat força fluix: eliminats en la fase de grups el mateix 1994 i el 2002, quan en aquest últim hi sortien com a favorits, i fora del torneig en quarts de final el 1998 i el 2006.

NO TOT VA SER PERFECTE

Amb el començament una mica irregular del FC Barcelona l’actual temporada, molta gent ha comentat coses com: “el Barça no és el mateix de l’any passat”, “no juguen tan bé com fa ara un any” o “aquest equip no és tan fiable com el de la campanya anterior”.

És cert que el passat exercici va ser el millor en els quasi 110 anys de la història de l’entitat catalana, quan l’equip de Pep Guardiola va conquistar el triplet (Copa del Rei, Lliga i Champions League) i va realitzar en molts partits un excel·lent futbol, com en l’exhibició al Santiago Bernabéu (2 a 6). Tanmateix, no tot va ser perfecte i només cal fer una mica de memòria.

Numància – Barça, 1-0 (Lliga), a la foto. Primera jornada del campionat en què el grup de Guardiola perd a Sòria mostrant una terrible ineficàcia davant de porta.

Barça – Racing (Lliga), 1-1. Segona jornada del torneig i el club blaugrana suma només un punt de sis possibles.

Barça – Betis (Lliga), 3-2. El conjunt català es deixa empatar un partit que dominava per 2 a 0. El qüestionat Eidur Gudjonsen dóna posteriorment la victòria.

Espanyol – Barça, 1-2 (Lliga). El Barça fa un encontre força dolent i a manca d’uns 10 minuts per acabar el matx va per darrere en el marcador. Thierry Henry iguala el partit i, en el descompte i de penal polèmic, Leo Messi dóna els tres punts a l’entitat barcelonista.

Xakhtar – Barça, 1-2 (Champions). Messi remunta en els últims cinc minuts un gris partit del Barça a Donetsk, corresponent a la lligueta de la competició.

Barça – Basilea, 1-1 (Champions). Després de vèncer 0 a 5 a Suïssa, el bloc blaugrana iguala al Camp Nou davant els helvètics i es complica el primer lloc del grup.

Barça – Getafe, 1-1 (Lliga). El conjunt madrileny acaba amb una ratxa de 10 victòries consecutives barcelonistes al campionat. L’anomenat virus FIFA hi influeix.

Barça – Mallorca, 3-1 (Lliga). Els balears s’avancen en el marcador, el Barça iguala aviat, però només pot sentenciar en els darrers 10 minuts.

Osasuna – Barça, 2-3 (Lliga). El Barça se’n va al descans amb avantatge (0-1) en el marcador, però en el segon període remunta el conjunt navarrès. En els darrers 10 minuts els catalans fan dos gols i se’n duen tres punts inesperats.

Barça – Benidorm, 1-0 (Copa). El conjunt blaugrana havia guanyat, a l’anada dels setzens de final, 0 a 1 a la ciutat alacantina, mentre en el partit de tornada pateix per no arribar a la pròrroga, fins que surt Messi i sentencia en els últims minuts.

Racing – Barça, 1-2 (Lliga). Guardiola decideix donar descans a Messi i el partit és força travat. Els càntabres s’avancen en el marcador i l’argentí ha de sortir per salvar l’equip amb dos gols.

Barça – Espanyol, 3-2 (Copa). Partit de tornada dels vuitens de final (els dos equips havien empatat sense gols a Montjuïc) i el Barcelona, després de tenir un 3 a 0 a favor, acaba demanant l’hora.

Betis – Barça 2-2 (Lliga). Els verd-i-blancs s'avancen 2 a 0 en aquest partit que trenca una nova sèrie de 10 triomfs seguits del Barça a la competició.

Barça – Espanyol, 1-2 (Lliga). El líder perd contra el cuer en un matx en què l’equip de Mauricio Pocchettino li sap jugar perfectament al de Guardiola.

Atlético Madrid – Barça, 4-3 (Lliga). Tercer xoc consecutiu que el Barça no guanya en el torneig. Els barcelonistes arriben a tenir avantatges de 0 a 2 i 2 a 3.

Olympique Lió – Barça, 1-1 (Champions). Desastrosa primera mitja hora del conjunt blaugrana, en encontre d’anada dels vuitens de final del campionat. Els francesos no aprofiten les oportunitats i el Barça iguala en el segon temps.

Mallorca – Barça, 1-1 (Copa). Partit de tornada de les semifinals de la Copa del Rei (el bloc de Guardiola havia vençut 2 a 0 al Camp Nou). Amb avantatge del Mallorca (1-0) en el marcador, l’equip illenc disposa d’un penal a favor, el qual atura José Manuel Pinto amb molta habilitat i picardia.

Valladolid – Barça, 0-1 (Lliga). El Barça ha de fer ús de l’ofici per desencallar un matx molt complicat.

Barça – Chelsea, 0-0 (Champions). El conjunt català es mostra inoperant davant el sistema ultradefensiu de Guus Hiddink, en encontre d’anada de les semifinals.

Chelsea – Barça, 1-1 (Champions). En el xoc de tornada, el Barcelona es troba també un partit molt travat. Quan l’entitat catalana està pràcticament eliminada, Andrés Iniesta marca un gran gol en el descompte i classifica el seu equip per a la final de Roma, la qual el bloc blaugrana guanyaria contra el Manchester United.

Barça – Vila-real, 3-3 (Lliga). El Barça necessita la victòria per conquistar matemàticament el campionat a manca de tres jornades per al final i es deixa igualar un xoc que guanyava 3 a 1 quan només resten 10 minuts per a la conclusió. Els catalans assolirien el títol sis dies més tard.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: HOLANDA

Dades generals

Continent: Europa.
Tipus de govern: monarquia parlamentària.
Reina: Beatriu I.
Primer Ministre: Jan Peter Balkenende.
Capital: Amsterdam.
Altres ciutats importants: Rotterdam, L’Hàia i Utrecht.
Idioma: holandès.
Moneda: euro.
Fronterer amb: Alemanya i Bèlgica.

Dades esportives

Seleccionador: Bert van Marwijk.
Uniforme: samarreta i pantalons taronges.
Títols: 1 eurocopa.
Estrella: Arjen Robben (Bayern Munic), a la foto.
Altres futbolistes bàsics: Mark van Bommel (Bayern Munic), Wesley Sneijder (Internazionale FC) i Robin Van Persie (Arsenal FC).
Futbolista més internacional de la història: Edwin van der Sar.
Futbolista màxim anotador de la història: Patrick Kluivert.
Millor seleccionador de la història: Marinus Michels.
Millors futbolistes de la història: Johan Cruyff, Johan Neesquens, Robby Rensenbrink, Marco van Basten, Frank Rijkaard i Ronald Koeman.

A favor: un gran bloc

És possible que la selecció holandesa, a diferència d’altres èpoques en què va comptar amb jugadors com Cruyff, Rensenbrink o Van Basten, no tingui actualment grans estrelles, però sens dubte el preparador Van Marwijk disposa d’excel·lents futbolistes d’equip com els citats Van Bommel, Robben o Sneijder. Holanda ha estat la primera esquadra europea en classificar-se per a Sud-àfrica.

En contra: la irregularitat

Holanda és potser un dels combinats nacionals més irregulars del món. Després de ser sots-campió mundial els anys 1974 i 1978, es va quedar fora dels campionats de 1982 i 1986. Dos anys més tard, va conquistar l’Eurocopa de 1988 i posteriorment ha traçat una línea inconstant durant les últimes dècades, en què, per exemple, no va guanyar cap partit en el Mundial de 1990, però va arribar a les semifinals del certamen de 1998.

ELS PROBLEMES PER DEFENSAR LA CORONA EUROPEA

Si la fase de grups hagués finalitzat el dia 4 de novembre, el FC Barcelona, que només ha aconseguit un dels sis punts possibles enfront el Rubin Kazan (a la foto el xoc de tornada), s’hauria quedat fora dels vuitens de final de la Lliga de Campions i quedaria integrat a la Lliga Europa, el torneig que ha substituït aquesta temporada la Copa de la UEFA. No obstant, resten encara dues jornades per a la finalització de la fase actual i el Barça compta amb una cosa molt important: depèn encara de si mateix per classificar-se per a la següent ronda.

Tanmateix, sembla que al club català no se li dóna massa bé defensar el títol de la Copa d’Europa o de la Champions League i aquestes són, fins ara, les experiències:

Temporada 1992/1993. Arran de conquistar la seva primera Copa d’Europa a Wembley, l’entitat catalana, llavors l’equip entrenat per Johan Cruyff i recordat com el Dream Team, va tenir una pèssima defensa de la corona: després d’eliminar el modest conjunt noruec del Viking Stavanger amb escassa brillantor, en setzens de final, els catalans van caure en vuitens davant el CSKA de Moscou, quedant fora de la llavors lligueta semifinal. No obstant, pitjor que l’eliminació va ser com aquesta es va produir: el grup de Cruyff va aconseguir un bon resultat a Moscou (1-1) i va arribar a avançar-se 2 a 0 al Camp Nou, però en una d’aquelles disfuncions que acostumava a tenir el Dream Team, es va deixar remuntar i va acabar sent superat pels russos (2-3).

Temporada 2006/2007. Després d’assolir el segon títol de la Copa d’Europa a Saint - Denis, el Barça de Frank Rijkaard va passar de ser un magnífic i seriós equip a un bloc autocomplaent i indisciplinat, principalment per l’actitud de jugadors com Deco o Ronaldinho. Els catalans van superar pels pèls la fase de grups com a segons (havien arribat tercers a la darrera jornada) i van ser eliminats en vuitens de final pel Liverpool de Rafa Benítez. Els anglesos van vèncer al Camp Nou (1-2), en un encontre on Rijkaard va estar poc afortunat, i de res va servir el triomf barcelonista a Amfield (0-1), en un matx en què els reds van tenir innumerables oportunitats en el primer temps.

GRANS ENTRENADORS DE LA HISTÒRIA: VICENTE DEL BOSQUE

País: Espanya.
Any de naixement: 1950.
Lloc de naixement: Salamanca.
Clubs: Real Madrid, en diferents etapes, Besiktas SK i Espanya.
Títols de clubs: 2 Lligues Espanyoles, 2 Supercopes d’Espanya, 2 Lligues de Campions, 1 Supercopa d’Europa i 1 Copa Intercontinental.

Títols de seleccions: 1 Mundial i 1 Eurocopa.

El millor: la seva última etapa madridista

Vicente del Bosque havia estat un tècnic idoni com a preparador de transició, com va succeir el 2004 arran de la destitució de Benito Floro. Això semblava que succeiria quan va substituir el 2009 el cessat John Toshack, però el salmantí, debut als bons resultats que va obtenir, va continuar fins el 2003. Durant aquell període, per exemple, va guanyar dos Campionats de Lliga i altres dos de la Champions League.

El pitjor: la sortida del Bernabéu

Malgrat els títols importants que va conquistar com a tècnic blanc – és amb Miguel Muñoz i Pep Guardiola l’únic entrenador de l'estat espanyol que ha guanyat dues vegades la copa d’Europa – i a pesar de que va convertir el vestidor del Real Madrid en una bassa d’oli, a Florentino Pérez no li agradava Del Bosque, potser perquè era un home senzill o perquè no vestia les millors marques, i va decidir prescindir dels seus serveis després de guanyar la Lliga el 2003.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: REAL MADRID 1957

Entrenador: José Villalonga.
Estrella: Alfredo di Stefano.
Altres jugadors bàsics: Héctor Rial (foto), Raymond Kopa i Francisco Gento.
Equips amb qui s’enfronta: Rapid Viena, OGC Niça, Manchester United i Fiorentina AC.

El millor: el nivell ofensiu

Aquell històric Real Madrid, pentacampío d’Europa durant el decenni dels 50, comptava amb una de les millors davanteres que es recorden de la història del futbol. Villalonga continuava tenint a l’equip els mítics Di Stefano, Rial i Gento, als quals s’hi va sumar el francès Kopa, que havia jugat la final de la copa d’Europa anterior amb l’Stade de Reims i era una de les grans estrelles europees del moment.

El pitjor: els problemes contra el Rapid

Aquell Real Madrid dels 50 va ser capaç de superar, si només parlem de les primeres cinc finals de la Copa d’Europa, a conjunts tan potents com Stade de Reims, Fiorentina, Milan o Eintracht de Frankfurt, sense oblidar el Manchester United, a qui va eliminar a les semifinals de l’edició comentada. En canvi, els blancs van tenir innumerables problemes per imposar-se en vuitens de final el modest Rapid de Viena.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: ALEMANYA

Dades generals

Continent: Europa.
Tipus de govern: República federal.
President: Horst Köhler.
Cancellera: Angela Merkel.
Capital: Berlín.
Altres ciutats importants: Hamburg, Munic i Colònia.
Idioma: alemany.
Moneda: euro.
Fronterer amb: Àustria, Bèlgica, Dinamarca, França, Holanda, Hongria, Luxemburg, Polònia, Suïssa i Txèquia.

Dades esportives

Seleccionador: Joachim Löw.
Uniforme: samarreta blanca i pantalons negres.
Títols: 3 eurocopes i 3 mundials.
Estrella: Michael Ballack (Chelsea).
Altres futbolistes bàsics: Cristoph Lahm (Bayern Munic), Bastian Schweinsteiger (Bayern Munic) i Miroslav Klose (Bayern Munic), a la foto.
Futbolista més internacional de la història: Lothar Matthäuss.
Futbolista màxim anotador de la història: Gerd Müller.
Millor seleccionador de la història: Helmut Schön.
Millors futbolistes de la història: Fritz Walter, Franz Beckenbauer, Gerd Müller, Paul Breitner, Karl-Heinz Rummenigge i Lothar Matthäuss.

A favor: l’ofici

Aquesta Alemanya actual no compta amb l’ofici i la mentalitat, per exemple, d’aquell gran equip dels anys 70, quan homes com Becknebauer, Breitner o Müller lideraven la selecció, però no hi ha cap dubte que els germànics rarament fallen i han realitzat una fase de classificació extraordinària. Hem de recordar també que són actualment sots-campions europeus i que van acabar tercers al darrer mundial.

En contra: manca de jugadors de gran carisma

És cert que actualment l’equip dirigit per Joachim Löw té futbolistes de gran qualitat com Ballack, Schweinteiger o Klose, però aquests homes, almenys fins al moment, no han demostrat tenir el carisma i la capacitat de lideratge que va caracteritzar en altres èpoques jugadors com els ja citats Walter, Beckenbauer, Müller, Rummenigge o el més recent Matthäuss.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: FRANK RIJKAARD

País: Holanda.
Any de naixement: 1962.
Lloc de naixement: Amsterdam.
Demarcació: centrecampista.
Clubs: AFC Ajax, Real Saragossa, AC Milan i de nou Ajax.
Eurocopes disputades: Alemanya Federal 1988 i Suècia 1992.
Mundials disputats: Itàlia 1990 i Estats Units 1994.
Títols de clubs: 5 Lligues Holandeses, 2 Lligues Italianes, 2 Copes Holandeses, 2 Supercopes Italianes, 3 Copes d’Europa, 1 Recopa, 3 Supercopes d’Europa i 2 Intercontinentals.
Títols de seleccions: 1 Eurocopa.

El millor: l’etapa amb el Milan

Juntament amb els seus compatriotes Ruud Gullit i Marco van Basten, Frank Rijkaard va fitxar pel Milan d’Arrigo Sacchi a finals dels 80. Amb l’equip italià, on també va coincidir amb homes com Franco Baresi, Paolo Maldini o Roberto Donadoni, va guanyar, entre altres títols, 2 Lligues d’Italià i 2 Copes d’Europa. Posteriorment, en el seu retorn a Amsterdam, conquistaria la seva tercera Copa d’Europa amb l’Ajax.

El pitjor: la seva primera sortida de l’Ajax

Un Rijkaard encara jove i inexpert va cometre un gran error en la seva primera etapa amb l’Ajax d’Amsterdam. En un període en què el mític Johan Cruyff exercia d’entrenador en el club holandès, el centrecampista es va enfrontar fortament amb ell i va acabar apartat del conjunt ajacied, fins el punt de no disputar la final de la Recopa de 1986. Mitjan la dècada dels 90, tornaria a l’entitat neerlandesa i la situació seria molt diferent.

IGUAL QUE EL DREAM TEAM

Aviat farà 16 anys, el Barça de Johan Cruyff, l’equip conegut amb el sobrenom de Dream Team, va tenir una mala ratxa de resultats que va culminar amb un fort correctiu a la Romareda, en un partit de Lliga en què el Saragossa va vèncer el conjunt blaugrana per 6 a 3. Després d’aquell xoc, la premsa va començar a parlar de crisi i de final de cicle.

En la següent jornada del campionat, l’equip de Cruyff va derrotar per un contundent 8 a 0 l’Osasuna al Camp Nou i seguidament va aconseguir 28 dels últims 30 punts possibles, va conquistar, per quart any consecutiu, el trofeu i va arribar a la final de la Champions League, encara que la va perdre de forma lamentable davant el Milan.

Fa uns dies, el Barça de Pep Guardiola, l’equip del triplet, el grup del pentacampionat, va empatar, en un mal partit de Lliga a Mestalla, i va caure sorprenentment al Camp Nou contra el Rubin Kazan, en encontre de la Lliga de Campions. De manera increïble i al·lucinant, els diaris de Madrid ja parlaven d’un possible canvi de cicle en l’entitat catalana.

La resposta de l’anomenat Pep Team ha estat derrotar per un espectacular 6 a 1, en un magnífic enfrontament al Camp Nou, el Saragossa, cosa que li permet agafar una petita diferència com a líder de la classificació del campionat de Lliga.

A més del bon joc, els títols i el compromís, hi ha un altre aspecte que uneix el Dream Team i el Pep Team: l’orgull.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: BRASIL

Dades generals

Continent: Amèrica del Sud.
Tipus de govern: república.
President: Inácio Lula da Silva.
Capital: Brasília.
Altres ciutats importants: Sao Paulo, Rio de Janeiro i Belo Horizonte.
Llengua: portuguès.
Moneda: real.
Fronterer amb: Argentina, Bolívia, Colòmbia, Guyana Francesa, Guyana, Paraguai, Perú, Surinam, Uruguai i Veneçuela.

Dades esportives

Seleccionador: Dunga.
Uniforme: samarreta groga i pantalons blaus.
Títols: 8 Copes Amèrica, 5 Mundials i 3 Copes de les Confederacions.
Estrella: Kaká (Real Madrid), a la foto.
Altres futbolistes bàsics: Júlio César (Internazionale FC), Robinho (Manchester City) i Luis Fabiano (Sevilla FC).
Futbolista més internacional de la història: Cafú.
Futbolista màxim anotador de la història: Pelé.
Millor seleccionador de la història: Mário Zagallo.
Millors futbolistes de la història: Garrincha, Pelé, Jairzinho, Rivelino, Cafú i Ronaldo.

A favor: la qualitat

Sempre s’ha comentat que la selecció del Brasil podria presentar fins a tres onzes diferents en un campionat del món i fer un bon paper amb tots ells. La Canarinha compta amb una sèrie de jugadors extraordinaris, entre els quals podem anomenar els ja significats Kaká, Júlio César, Robinho i Luis Fabiano, sense oblidar-nos de Maicon (Internazionale FC), Lúcio (Internazionale FC), Felipe Melo (Juventus FC) o el jove Pato (AC Milan).

En contra: la pressió

Sense cap mena de dubte, el Brasil és el país que viu amb més passió, intensitat i fervor el món del futbol i això provoca que les expectatives amb la Seleçao, a l’hora d’afrontar un mundial, siguin molt altes. Aquest fet motiva una enorme pressió a l’equip, que sempre surt com a principal favorit o, almenys, entre els tres o quatre grans aspirants al títol.

ELS CAMPIONS DE LA COPA D’EUROPA: REAL MADRID 1956

Entrenador: José Villalonga.
Estrella: Alfredo di Stefano (foto).
Altres jugadors bàsics: Marquitos Alonso, Héctor Rial i Francisco Gento.
Equips amb qui s’enfronta: Servette Ginebra, Partizan Belgrad, AC Milan i Stade Reims.

El millor: s’iniciava una llegenda

El 1956, a l’estadi del Parc dels Prínceps de París, el Real Madrid va aconseguir la primera de les cinc primeres Copes d’Europa que conquistaria de manera consecutiva, convertint-se en un dels millors equips de la història del futbol. Stade de Reims, en dues ocasions, Fiorentina, Milan i Eintracht de Frankfurt van ser superats successivament pel club espanyol. L’hispano-argenti Di Stefano era la gran estrella del conjunt blanc

El pitjor: sortir adormits a la final

El conjunt dirigit per Villalonga va sortir al Parc dels Prínceps una mica desconcertat i amb escassa concentració, doncs es va trobar amb dos gols del seu rival, l’Stade de Reims. No obstant, el bloc espanyol va reaccionar a temps i, malgrat que també va anar per darrere al marcador després d’haver igualat el partit, va acabar guanyant la final. Sens dubte, aquella esquadra tenia un gran poder de superació.

PERQUÈ EL MESSI DEL BARÇA NO APAREIX AMB L’ARGENTINA ?

Leo Messi està demostrant des de fa temps amb el FC Barcelona que és un dels millors futbolistes del planeta i, fins i tot, el més gran de la història. Tanmateix, quan juga amb la selecció argentina, no ofereix ni de bon tros el mateix rendiment. Quines poden ser les raons ?

- La filosofia barcelonista. Messi va arribar al Barça quan només tenia 13 anys i des de llavors ha seguit la particular filosofia de joc que s’utilitza al club català, la qual coneix de memòria des de fa molt de temps. El combinat sud-americà actua tàcticament d’una manera molt diferent.

- Els companys. Al seu club, Messi es troba acompanyat de jugadors com Xavi Hernández o Andrés Iniesta, que li donen passades extraordinàries i amb els quals s’entén a la perfecció. Aquest tipus de futbolistes no existeixen a la selecció argentina.

- La pressió. Des de que Diego Armando Maradona va ser expulsat per dopatge del Mundial de 1994, disputat als Estats Units, Argentina busca desesperadament el seu substitut. Messi ha estat l’últim elegit per a tal tasca i això li provoca una enorme pressió.

- Maradona com a tècnic. L’actual seleccionador albiceleste ha estat un dels millors futbolistes de la història, però com a entrenador, almenys en aquesta etapa actual com a preparador argentí, està mostrant escàs encert.

- Capacitat de lideratge. Messi, pràcticament des del dia que va debutar en el primer equip del Barça, ha ofert un gran rendiment, però li va costar temps convertir-se en un dels inqüestionables líders de la plantilla, cosa que va assolir quan van abandonar el Camp Nou Ronaldinho i Deco. Ara mateix no s’erigeix en el líder de l’Argentina, però té temps per aconseguir-ho.

Joventut. Quan Maradona va disputar el Mundial d’Espanya, el 1982, comptava amb 21 anys i el seu rendiment va ser força decebedor. Quatre anys més tard, a Mèxic, acompanyat d’un equip sense grans noms, va aconseguir portar l’albiceleste al títol. Messi té ara 22 anys i és possible que li manqui encara una mica d’experiència.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: ESPANYA

Dades generals

Continent: Europa.
Tipus de govern: monarquia parlamentària.
Rei: Joan Carles I.
President del govern: José Luis Rodríguez Zapatero.
Capital: Madrid.
Altres ciutats importants: Barcelona, València i Sevilla.

Idiomes: castellà, català, basc i gallec.

Moneda: euro.

Fronterer amb: Andorra, França i Portugal.

Dades esportives

Seleccionador: Vicente del Bosque.
Uniforme: samarreta vermella i pantalons blaus.
Títols: 2 Eurocopes i 1 Jocs Olímpics.
Estrella: Xavi Hernández (FC Barcelona).
Altres futbolistes bàsics: Iker Casillas (Real Madrid), Andrés Iniesta (FC Barcelona), a la foto, i Fernando Torres (Liverpool FC).

Futbolista més internacional de la història: Andoni Zubizarreta.

Futbolista màxim anotador de la història: Raúl González.
Millor seleccionador de la història: Luis Aragonés.
Millors futbolistes de la història: Ricardo Zamora, Estanislau Basora, Luis Suárez, Emilio Butragueño, Andoni Zubizarreta i Raúl González.

A favor: el millor equip de la història

Espanya havia tingut bons equips durant les dècades dels 20, 30, 50 i 60 del segle passat, però penso que la generació actual, la mateixa que es va proclamar campiona d’Europa l’any 2008, és la millor de la història, amb jugadors com els citats Casillas, Xavi, Iniesta i Torres, a més de Marcos Senna (Vila-real CF), Cesc Fàbregas (Arsenal FC), David Silva (València CF) o David Villa (València CF).

En contra: la seva història en els mundials

La trajectòria de la selecció espanyola pels mundials no és precisament positiva. Només en una ocasió, en el certamen organitzat pel Brasil el 1950, l’equip estatal ha aconseguit estar entre els quatre millors. De totes formes, per la seva qualitat tècnica i el seu nivell mental, sembla que el bloc que ara dirigeix Del Bosque està plenament capacitat per estar entre els millors a Sudàfrica.

ELS EQUIPS CLASSIFICATS PER AL MUNDIAL 2010: ITÀLIA

Dades generals

Continent: Europa.
Tipus de govern: república.
President: Giorgio Napolitano.
Primer Ministre: Silvio Berlusconi.
Capital: Roma.
Altres ciutats importants: Milà, Nàpols i Torí.
Idioma: italià.
Moneda: euro.
Fronterer amb: Àustria, Eslovènia, França, San Marino, Suïssa i Vaticà.

Dades esportives

Seleccionador: Marcello Lippi (foto).
Uniforme: samarreta blava i pantalons blancs.
Títols: 4 Mundials i 1 Eurocopa.
Estrella: Gianluigi Buffon (Juventus FC).
Altres futbolistes bàsics: Andrea Pirlo (AC Milan), Gennaro Gattuso (AC Milan) i Mauro Camoranesi (Juventus FC).
Futbolista més internacional de la història: Fabio Cannavaro.
Futbolista màxim anotador de la història: Gigi Riva.
Millor seleccionador de la història: Vittorio Pozzo.
Millors futbolistes de la història: Giusseppe Meazza, Sandro Mazzola, Gianni Rivera, Gigi Riva, Franco Baresi i Paolo Maldini.

A favor: el retorn de Lippi

Lippi va decidir abandonar l’Squadra Azzurra després de conquistar el Mundial de 2006. El seu substitut, Roberto Donadoni, no va tenir massa fortuna i, arran de la discreta Eurocopa de 2008, va abandonar la selecció. La Federació Italiana va considerar llavors que la millor solució era el retorn de l’extècnic del Juventus, encara que aquest va fracassar el passat estiu en la Copa de les Confederacions.

En contra: no hi ha relleu generacional

Si ens fixem en alguns dels homes més importants en l’equip de Lippi, hi trobem els ja mencionats Buffon, Pirlo, Gattuso i Camoranesi, a més de Gianluca Zambrotta (AC Milan) o Fabio Grosso (Internazionale FC), els quals ja formaven la base de l’equip que es va proclamar campió del món fa tres anys i mig a Munic. Itàlia no acaba de fer el canvi generacional i això sempre és problemàtic.

GRANS PARTITS DE LA HISTÒRIA: FC BARCELONA – ATLÉTICO MADRID, 5-4 (1997)

Durant els últims temps, els partits disputats entre catalans i madrilenys han tingut la característica del gran numero de gols anotats, però aquest matx analitzat, de la tornada dels quarts de final de la Copa del Rei 1996/1997, ha estat el més espectacular i emocionant de tots ells.

En l’encontre d’anada, jugat al Vicente Calderón, els dos equips havien igualat a dos gols, per tant el Barça sortia amb avantatge al Camp Nou. No obstant, el primer temps del segon partit va mostrar una enorme superioritat blanc-i-vermella i un gran protagonisme pel que fa al centrecampista serbi Pantic, que va aconseguir tres gols. Amb 0 a 3 es va arribar al descans i l’eliminatòria semblava pràcticament sentenciada a favor del conjunt que dirigia un altre serbi, Radomir Antic.

Tanmateix, el segon temps va ser força diferent. Ronaldo, que estava realitzant la millor temporada de la seva vida, va retallar diferències amb dos gols. Més tard, una vegada més Pantic, aprofitant un error de Vítor Baia, va fer el 2 a 4 i tot semblava de nou perdut per als jugadors barcelonistes, però Luis Figo i una altra vegada Ronaldo, que va anotar un hat-trick, van empatar el matx, encara que els madrilenys seguien per davant pel valor doble dels gols en camp contrari.

Transcorrien els darrers minuts del xoc, el Barça estava avocat a l’atac i l’Atlético es defensava com podia. Els jugadors que entrenava el ja desaparegut Bobby Robson van provocar un còrner i el seu llançament va acabar amb gol de Pizzi (foto), el qual va classificar el club català per a les semifinals. L’equip blaugrana guanyaria mesos més tard el torneig arran de superar el Betis al Santiago Bernabéu.

GRANS ENTRENADORS DE LA HISTÒRIA: JOHAN CRUYFF

País: Holanda.
Any de naixement: 1947.
Lloc de naixement: Amsterdam.
Clubs: AFC Ajax i FC Barcelona.
Títols de clubs: 1 Copa Holandesa, 4 Lligues Espanyoles, 1 Copa Espanyola, 3 Supercopes Espanyoles, 1 Copa d’Europa, 2 Recopes i 1 Supercopa d’Europa.

El millor: el Dream Team

Johan Cruyff, que havia estat cinc anys futbolista de l’entitat, va convertir-se en entrenador del FC Barcelona el 1988, en un dels períodes més complicats que es recorden de la institució blaugrana. En pocs anys, l’holandès va construir l’anomenat Dream Team que, entre altres torneigs, va aconseguir guanyar quatre campionats de Lliga, tots ells de manera consecutiva, i el primer títol de la Copa d’Europa en la història del club català.

El pitjor: la seva polèmica sortida del Camp Nou

Després de vuit anys a la banqueta del Camp Nou, dels quals els dos últims no van ser massa positius, el president Josep Lluís Núñez va decidir la destitució de l’entrenador holandès quan encara mancaven dues jornades per al final de la Lliga 1995/1996. El cessament, i sobretot la forma com es va produir, va provocar una enorme polèmica i va contaminar, com poques vegades havia succeït, el sempre complicat entorn barcelonista.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: MARIO ALBERTO KEMPES

País: Argentina.
Any de naixement: 1954.
Lloc de naixement: Bell Ville.
Demarcació: davanter.
Clubs: Instituto Córdoba, Rosario Central, Valencia CF, River Plate, de nou València, CD Hèrcules, Àustria Viena, FC Sankt Pölten, FC Kremser, de nou Rosario Central, Fernández Vial i Pelita Jaya.
Mundials disputats: Alemanya Occidental 1974, Argentina 1978 i Espanya 1982.
Títols personals: 1 premi a millor jugador sud-americà i màxim golejador del Mundial 1978.
Títols de clubs: 1 Lliga Argentina, 1 Copa Espanyola, 1 Recopa i 1 Supercopa d’Europa.
Títols de seleccions: 1 Mundial

El millor: el Mundial de 1978

Després de guanyar el seu segon trofeu Pichichi amb el València, Kempes va ser un dels 22 homes elegits per César Luis Menotti per afrontar el Mundial de 1978, disputat a l’Argentina. El davanter no va començar massa bé el torneig, però va acabar com a màxim anotador del certamen amb 6 gols, dos d’ells a la final contra Holanda, i es va proclamar campió del món amb el combinat albiceleste.

El pitjor: un final errant i modest

Arran de finalitzar la seva segona etapa amb el València, entitat amb la qual va aconseguir els seus millors èxits a nivell de clubs, Kempes va iniciar una època errant que el va portar per força conjunts modestos de diferents estats, com Hèrcules, Sankt Pölten, Kremser, l’equip de la segona divisió xilena Fernández Vial i Pelita Jaya, esquadra pertanyent a l’exòtica i bastant desconeguda lliga de Malàisia.

QUÉ LI PASSA AL MILAN ?

Si repassem el que ha succeït al futbol europeu el darrer quart de segle, crec que estaríem tots d’acord en què el Milan ha estat el millor club del continent. En aquest lapse de temps, els llombards, entre d’altres molts títols, han aconseguit guanyar cinc vegades la Copa d’Europa o Lliga de Campions, mentre han disputat tres cops més la final d’aquest torneig.

Tanmateix, des de fa ja algun temps, l’esquadra italiana està immersa en una important crisi i, per exemple, no va jugar la Champions League la temporada passada, mentre que ha iniciat l’actual exercici en un alarmant estat de forma. Els motius poden ser els que s’adjunten a continuació.

Un ocupat i trasbalsat Silvio Berlusconi (foto). El magnat italià pot tenir molts defectes, però sens dubte ha estat un extraordinari president per al Milan, al qual va agafar, mitjan la dècada dels 80, en un moment força delicat i en pocs anys el va convertir en el millor equip del món. No obstant, últimament sembla molt ocupat amb els seus assumptes polítics, doncs és el primer ministre de la República Italiana, i força trasbalsat per diferents escàndols. Hi ha rumors sobre la possible venda del club.

Crisi econòmica. El Milan no ha estat immune a la crisi econòmica mundial i això li ha impedit fitxar l’últim estiu jugadors com Luis Fabiano o Dzeko, futbolistes que tres o quatre anys enrere haguessin contractat sense problemes.

Molta veterania. Malgrat les recents retirades dels llegendaris Alessandro Costacurta i el gran capità Paolo Maldini, la plantilla milanista continua tenint una mitjana d’edat molt alta. Jugadors com Dida, Abbiati, Zambrotta, Nesta, Ambrosini, Gattuso, Seedorf o Inzaghi superen la trentena.

La retirada de Maldini i el traspàs de Kaká. Encara que el mític defensa ja no era vital sobre el terreny de joc, el seu carisma era molt important al vestidor de San Siro. Pel que fa a Kaká, l’astre brasiler, fitxat pel Real Madrid, era un home bàsic en el Milan dels darrers anys.

El calamitós estat de forma de Ronaldinho. Tothom recorda que, després de tres anys excepcionals, Ronaldinho va acabar la seva etapa al FC Barcelona de forma molt negativa, amb importants problemes d’indisciplina. Molta gent confiava en un canvi del brasiler quan va fitxar l’estiu de 2008 pel Milan, però el mitja punta continua sense reaccionar i actualment el seu estat de forma és força deficient.

El canvi a la banqueta. Després d’una etapa excel·lent, en què es van conquistar, per exemple, dues Champions League, Carlo Ancelotti va abandonar San Siro per fitxar pel Chelsea. Sens dubte ha estat una altra marxa molt important, a la qual s’ha d’unir l’arribada d’un tècnic sense experiència com el brasiler Leonardo. L’exjugador del València i el mateix Milan no ha arribat en el millor moment a l’entitat llombarda.