EL MES DE MARÇ ESPORTIU



Millor futbolista català: Víctor Valdés (FC Barcelona – Baix Llobregat).

Millor futbolista espanyol: Andrés Iniesta (FC Barcelona – Castella la Manxa).

Millor futbolista mundial: Leo Messi (FC Barcelona – Argentina).

Millor esportista catalana: Núria Picas (Curses de Muntanya – Osona).
Millor esportista català: Toni Bou (Motociclisme – Anoia).
Millor esportista espanyola: Ruth Beitia (Atletisme – Cantàbria).
Millor esportista espanyol: Toni Bou (Motociclisme - Catalunya).
Millor esportista mundial femenina: Flavia Panetta (Tennis – Itàlia)
Millor esportista mundial masculí: Nowak Djokovic (Tennis – Sèrbia).

A la foto, el pilot Toni Bou.

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: INGEMAR STENMARK

Esport: Esquí.

País: Suècia.

Dècada principal: 70.
Principals triomfs: 3 Copes del Món (Concurs General), 8 Copes del Món d’Eslàlom, 8 Copes del Món de Gegant, 3 Ors en Mundials (1 a Schladming i 2 a Garnisch), 1 Plata en Mundials (Schladming), 2 Ors en JJOO (els 2 a Lake Placid) i 1 Bronze en JJOO (Innsbruck).
El millor: la regularitat.
El pitjor: potser han hagut altres esquiadors més carismàtics.

El suec Ingemar Stenmark, probablement l’esquiador més regular de la dècada dels 70, va destacar en les curses més tècniques de la disciplina alpina, l’Eslàlom i el Gegant, aconseguint nombrosos títols de la Copa del Món, el Campionat Mundial i els Jocs Olímpics, brillant en aquells celebrats el 1980 a la localitat canadenca de Lake Placid, quan va obtenir dues medalles d’or. Considerat, juntament amb el tennista Bjorn Borg, el millor esportista suec de la història, pel que a l’Esquí Alpí potser va ser superat posteriorment per homes com el suís Pirmin Zürbriggen, el luxemburguès Marc Girardelli, l’italià Alberto Tomba o l’austríac Hermann Maier.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: BAYERN MUNIC



Després de conquistar 14 títols de 19 possibles amb el FC Barcelona, entre ells tres campionats de Lliga i dues Lligues de Campions, Pep Guardiola, en la seva campanya de debut amb el Bayern de Munic, ja ha assolit, per ordre cronològic, la Supercopa d’Europa, el Mundial de Clubs i la Bundesliga, competició guanyada matemàticament quan encara resten set jornades per al final del torneig, és a dir 21 punts.

Molt es temia la pressió que hauria de suportat el tècnic català arran de substituir un entrenador, Jupp Heynckes, que l’any passat havia aconseguit amb el club bavarès el triplet format per Bundesliga, Pökal i Champions League, però Guardiola, malgrat perdre contra el Borussia de Dortmund el primer títol de la temporada en joc, la Supercopa d’Alemanya, està realitzant un exercici espectacular, en el qual encara pot obtenir la Pökal i la Lliga de Campions, competicions en què es troba respectivament en semifinals i quarts de final.

Bundesliga gairebé perfecta, el títol de la qual és el 24è de la seva història, la que està portant a terme l’entitat de Munic, que en 27 jornades només ha cedit dos empats, tots dos a la primera volta als terrenys del modest Friburg i del Bayer Leverkusen. Amb aquests números, el Dortmund, que ha patit un gran número de lesions; el Schalke 04, molt irregular, i el Leverkusen, que està fent una segona volta horrible, es troben a un munt de punts del campió.

En el planter del Bayern brillen especialment el porter Manuel Neuer, el capità Philipp Lahm, lateral reciclat per Guardiola en migcentre; David Alaba, Toni Kroos, el veterà Arjen Robben, Mario Götze, Thomas Müller, Frank Ribéry, el golejador Mario Mandzukic i l’exblaugrana Thiago Alcántara (foto), que ha tingut una extraordinària estrena a la Bundesliga, on ha aconseguit la continuïtat que li mancava al Camp Nou. Altres homes importants són Rafinha Ferreira, Dante Bonfim, Gerome Boateng, el navarrès Javi Martínez o l’experimentat Bastian Schweinsteiger. 

CHAMPIONS LEAGUE: ELS QUARTS DE FINAL (2)

- Real Madrid – Borussia Dortmund

Quasi un any després que els alemanys, amb certa sorpresa, eliminessin els espanyols en les semifinals del torneig, els dos clubs es tornen a trobar a la Lliga de Campions, aquesta vegada als quarts de final.

Molts experts pensen que actualment l’equip blanc és molt superior a l’esquadra germànica i que es classificarà clarament per a la penúltima ronda de la competició, fonamentalment perquè el bloc de Jürgen Klopp ha tingut molts lesionats al llarg de la temporada (Ilkay Gündogan a penes ha jugat en tot l’exercici), no podrà comptar amb el sancionat Robert Lewandowski, l’heroi de l’enfrontament de l’any 2013, per al matx d’anada al Santiago Bernabéu, o perquè troba a faltar molt a Mario Götze, traspassat el passat estiu al Bayern de Munic.

No obstant, en principi no estic d’acord en aquesta presumpta clara superioritat madridista, doncs, tal com va demostrar-se de nou el passat diumenge en el clàssic contra el FC Barcelona al Bernabéu, el grup de Carlo Ancelotti té problemes en partits grans; el Dortmund, com la campanya anterior, ha pogut concentrar-se plenament en la Champions League, arrel de quedar-se molt aviat lluny del títol de la Bundesliga, i Lewandowski si estarà present en l’encontre de tornada al Westfalenstadion, on se suposa que l’equip de Klopp atacarà amb més assiduïtat.

Percentatge del Madrid: 60%.
Percentatge del Dortmund: 40%.

- París Saint – Germain – Chelsea FC

Per a la majoria d’experts, es tracta de l’eliminatòria de quarts de final de la Champions més atractiva, equilibrada i emocionant, on les grans individualitats del conjunt de Laurent Blanc intentaran sorprendre el sòlid i veterà bloc de José Mourinho.

D’una banda, Blanc ha aconseguit fer allò que més difícil semblava realitzar al PSG: construir un equip en una plantilla en què hi abunden les estrelles, com són els casos d’Ezequiel Lavezzi, Edinson Cavani o Zlatan Ibrahimovic, fonamentalment gràcies a l’aportació de jugadors físics com Blaise Matuidi o l’exblaugrana Thiago Motta. D’altra banda, i malgrat uns inicis complicats, Mourinho ha convertit el club anglès, en la seva segona etapa en l’entitat londinenca, en un grup mentalment fort, competitiu i fiable.

Encara que no és senzill, personalment m’inclino pel Chelsea com a favorit en aquesta eliminatòria, per les dots de Mourinho com a estrateg, sense oblidar l’experiència que l’entrenador portuguès té en un torneig que ha assolit amb Porto i Chelsea, i perquè crec que el campió francès és encara un conjunt poc madur per afrontar aquesta classe de partits.

Percentatge del PSG: 45%.
Percentatge del Chelsea: 55%.

A la foto, una moment de l’eliminatòria disputada entre Real Madrid i Borussia de Dortmund durant les semifinals de l’edició anterior de la Lliga de Campions. 

CHAMPIONS LEAGUE: ELS QUARTS DE FINAL (1)



- FC Barcelona – Atlético Madrid

Per primer cop a la història, Barça i Atlético s’enfrontaran en una competició europea, on de nou es posaran a prova el futbol de toc i ofensiu del bloc de Gerardo Tata Matino i el joc físic i asfixiant del conjunt de Diego Cholo Simeone.

Aquesta temporada els clubs preparats pels dos entrenadors argentins han jugat tres partits, dos de la Supercopa d’Espanya i un del campionat de Lliga, i tots tres en finalitzat en empat, enduent-se l’entitat catalana la Supercopa pel valor doble del gol en camp contrari. En aquests tres xocs, només s’han marcat dos gols, per la qual cosa, si ens fiem d’aquestes estadístiques més recents, s’espera una eliminatòria molt igualada, poc atractiva pel que fa a l’espectacle i amb escasses anotacions.

Tanmateix, hi ha varis factors que em fan pensar que el Barça és favorit, fins i tot amb una certa claredat: una major experiència per part de l’esquadra blaugrana, Simeone mai ha pogut superar l’equip català, l’Atlético no venç el Barça des de la temporada 2009 / 2010, quan va ser l’únic club capaç de superar en la Lliga d’aquell exercici el bloc que dirigia Pep Guardiola, i sobretot pel moment de forma en què es troba Leo Messi, doncs quan l’estrella argentina està en un bon moment, pot decantar perfectament una eliminatòria a favor del seu grup.

Percentatge del Barça: 65%.
Percentatge de l’Atlético: 35 %.

- Manchester United – Bayern Munic

Dos grans d’Europa que sumen vuit Copes d’Europa (cinc els bavaresos i tres els anglesos) disputaran una eliminatòria que, en condicions normals, hagués estat la més atractiva, interessant i equilibrada d’aquests quarts de final, però les circumstàncies actuals motiven que els vigents campions surtin clarament com a favorits.

Mentre el Bayern de Pep Guardiola està realitzant una campanya espectacular, en la qual ja ha conquistat la Supercopa d’Europa i el Mundial de Clubs, acaba d’obtenir la Bundesliga, en què no ha perdut cap partit, i segueix viu a la Pökal, el United de David Moyes està portant a terme una pèssima temporada, la primera després de la triomfant i llarguíssima era d’Alex Ferguson. El conjunt d’Old Trafford es troba molt mal classificat a la Premier League, fins el punt que és molt complicada la seva classificació per a la pròxima Champions League, i ja està eliminat de la Cup.

A més, Guardiola, en el seu brillant període com a entrenador del FC Barcelona, ja va superar dues vegades el conjunt de Manchester, aleshores dirigit per Ferguson i en una situació molt millor que l’actual, concretament a les finals de les Lligues de Campions dels anys 2009, a l’estadi Olímpic de Roma, i del 2011, a l’estadi de Wembley, a Londres.

Percentatge del United: 25%.
Percentatge del Bayern: 75%.

A la foto, un dels encontres que aquesta temporada han disputat Atlético de Madrid i FC Barcelona al Vicente Calderón.

MENTALMENT PARLANT, EL FC BARCELONA ÉS ENCARA MILLOR QUE EL REAL MADRID

El passat diumenge 23 de març, el FC Barcelona va vèncer el Real Madrid al Santiago Bernabéu (3-4), resultat que, d’una banda, va situar l’admirable Atlético de Madrid de Diego Simeone de líder, i d’altra banda, va col•locar el conjunt de Gerardo Tata Martino de nou en la lluita pel títol del campionat.

Moltes lectures es poden fer sobre l’intens clàssic que es va viure fa dos dies, però penso que un aspecte fonamental va ser el mental i, en aquest sentit, el club català segueix sent superior al conjunt madrileny.

El fet que una mentalitat sigui forta i sòlida o, pel contrari, fràgil i vulnerable és bàsica en qualsevol esport professional. Pel que fa al futbol, hem pogut observar com entrenadors com Johan Cruyff, Alex Ferguson, José Mourinho o Pep Guardiola, només per posar quatre exemples molt significatius, han sabut donar-li a les seves respectives esquadres una mentalitat guanyadora que els hi ha servit per vèncer partits transcendents o per obtenir un munt de títols. En canvi, altres tècnics amb similars o fins i tot, en algun cas, amb millors aptituds tàctiques com Arséne Wenger o Manuel Pellegrini acostumen a tenir força problemes en encontres decisius, fins el punt que estan considerats entrenadors perdedors o amb l’etiqueta d’eterns secundaris.

Amb els futbolistes passa una cosa semblant i, per exemple, cal recordar l’època del Dream Team de Cruyff, quan jugadors com Ronald Koeman, José Mari Bakero o Hristo Stoitxkov responien gairebé sempre en les grans cites, mentre que l’home de més qualitat d’aquella fantàstica plantilla, Michael Laudrup, desapareixia moltes vegades en els xocs bàsics.

En l’últim clàssic vam poder observar com, una vegada més, Andrés Iniesta i Leo Messi (tots dos a la foto), que definitivament podem assegurar que no està realitzant una “pretemporada” amb vistes al Mundial, van respondre perfectament a les exigències del matx, mentre, sense fer un gran partit, vam poder veure força intensitat en jugadors com Dani Alves, Gerard Piqué, Sergio Busquets o Xavi Hernández. Mentrestant, al Madrid no van tenir una bona nit homes com Luka Modric, Gareth Bale o Cristiano Ronaldo, qui, malgrat haver millorat molt els darrers anys, segueix tenint problemes en aquesta classe d’enfrontaments.

ELS 10 GRANS PROBLEMES DE TATA MARTINO



El passat 17 de març, TV3 va anunciar que el tècnic argentí Gerardo Tata Martino ha decidit que, al final d’aquesta temporada, deixarà de ser entrenador del FC Barcelona. Malgrat que la notícia no és oficial, la televisió nacional catalana, ara fa sis anys, ja va avançar que Pep Guardiola substituiria Frank Rijkaard a la banqueta del Camp Nou. Per tant, es tracta d’una informació força fiable.

Els 10 grans problemes que Martino ha trobat a la institució catalana han estat els següents:

L’entorn. El rerafons barcelonista és de vegades molt complicat, dens i fins i tot irrespirable i aquest fet sembla que només el por suportar un home que conegui bé la casa blaugrana, com Johan Cruyff o Pep Guardiola, o una persona de gran experiència en el futbol d’elit, com Louis van Gaal o Frank Rijkaard.

Debut a Europa. Es comenta, i el cas Neymar da Silva sembla donar la raó a aquesta apreciació, que un entrenador o un futbolista sud-americans necessiten un procés d’adaptació al futbol europeu. Abans de fitxar pel Barcelona, Martino només havia exercit de preparador al continent americà.

Un fitxatge sobtat. L’entrenador de Rosario va haver d’agafar l’equip barcelonista a finals de juliol, en plena pretemporada, arran de la marxa de Tito Vilanova, que va recaure en la seva malaltia.

Un equip que no s’ha renovat. Des del final de la campanya 2011 / 2012, l’última amb Guardiola com a entrenador blaugrana, l’entitat catalana té pendent una renovació de la plantilla que pràcticament es limita al fitxatge de Neymar.

Escassa reacció des de la banqueta. En encontres que se li han complicat al Barça aquesta temporada, com per exemple els d’Anoeta o el Nuevo Zorrilla, el preparador argentí no ha sabut reaccionar alhora de realitzar canvis tàctics o substitucions.

La dimissió de Sandro Rosell. Martino va ser una aposta molt personal de l’expresident i la dimissió de Rosell pot haver estat clau en la possible no continuïtat del tècnic de Rosario al Camp Nou.

Uns futbolistes amb un palmarès molt més important que el seu. El Tata s’ha trobat a Barcelona una plantilla formada per jugadors que ho han guanyat tot o gairebé tot, amb un historial molt més important que el de l’entrenador argentí, que per aquesta raó ha pogut tenir un excés de respecte cap als futbolistes.

Crítiques a les seves decisions. Martino ha intentat introduir novetats tàctiques en l’equip, sobretot durant els inicis de temporada, com per exemple la realització d’un futbol més vertical, sense tanta possessió de la pilota, però les seves variacions no han estat ben acceptades per part de la premsa i l’afecció.

El sector laportista. Els defensors de Joan Laporta han pogut exercir una gran pressió sobre l’expresident Rosell, sent-ne Martino, podríem dir, una víctima col•lateral.

La selecció d’Argentina. Alejandro Sabella, actual seleccionador de l’Albiceleste, ha comentat que deixarà l’equip nacional argentí després del Mundial del Brasil. Per a alguns, el Tata és el favorit per substituir-lo.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS POSSIBLES RIVALS DEL BARÇA EN QUARTS DE FINAL



Vuit equips de gran qualitat i potencial s’han classificat per als vuitens de final de la Lliga de Campions, potser els millors de la història. Ordenats de més a menys perillós, aquests són els adversaris als quals es pot enfrontar el FC Barcelona, amb els seus aspectes positius i negatius.

* Bayern Munic

A favor del Barça

- Un centre de la defensa bastant vulnerable, fet que es complica amb la sanció de Dante per al xoc d’anada dels quarts de final.
- Les crítiques que el joc de Pep Guardiola ha rebut per part de Franz Beckenbauer, un mite del club bavarès.
- La pressió que té el Bayern com a gran favorit del torneig.
- No ho tindria fàcil el centre del camp del conjunt germànic davant de la medul•lar blaugrana, si aquesta està en forma.

En contra del Barça

- El record del parcial de 7 a 0 de les semifinals de l’any passat.
- Evidentment, Guardiola coneix perfectament el Barça.
- Les bandes amb homes com Lahm, Alaba, Robben i Ribéry.
- La capacitat ofensiva amb jugadors com els citats Robben i Ribéry, a més de Götze, Müller, Mandzukic, Shaquiri o Pizarro.

* Real Madrid

A favor del Barça

- Si l’equip blaugrana imposa el seu joc, té molt a guanyar.
- El fet d’intentar aprofitar l’obsessió que el conjunt blanc té per conquistar la seva desena Copa d’Europa.
- En el factor mental, penso que alguns jugadors del Barça (Valdés, Alves, Piqué, Puyol, Mascherano, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro o Messi) són encara superiors als futbolistes madridistes.
- A Leo Messi se li acostuma a donar molt bé el Real Madrid

En contra del Barça

- El grup madridista ha anat clarament de menys a més al llarg d’aquesta temporada.
- El treball d’Ancelotti pel que fa a la defensa madridista, molt vulnerable en anteriors exercicis.
- Un mig del camp que fusiona tècnica (Di María i Modric) amb físic (Alonso i Illarramendi).
- El trident ofensiu format per Bale, Ronaldo i Karim Benzema.

* Chelsea FC

A favor del Barça

- Un equip força veterà (Cech, Terry, Cole, Lampard, Eto’o...).
- Pel que fa a la qualitat tècnica, al sorteig de quarts de final hi ha equips millors que aquest Chelsea,
- Encara que li ha guanyat la partida vàries vegades, José Mourinho s’obsessiona cada cop que té el Barça al davant.
- La irregularitat de Torres, que provoca que un veteraníssim com Eto’o sigui ara el favorit per jugar de davanter centre.

En contra del Barça

- Mourinho ha tret més d’una vegada de polleguera l’entorn barcelonista.
- Una enorme experiència, tant a la banqueta com al terreny de joc.
- El gran estat de forma de jugadors com Hazard, que està realitzant una brillant temporada, o Óscar.
- Una campanya força regular, si tenim en compte que l’entitat d’Stamford Bridge encapçala la Premier League.

* Paris Saint – Germain

A favor del Barça

- Encara és un equip que necessita cert recorregut internacional.
- A la Lliga francesa no té rivals com els que es pot trobar ara a Europa.
- Ibrahimovic encara no ha aprovat l’assignatura pendent de la Champions.
- Els laterals poden ser la part més vulnerable del PSG.

En contra del Barça

- El record dels quarts de final de l’any passat, quan un PSG amb menys experiència va estar a punt d’eliminar el Barça.
- Les individualitats (Silva, Moura, Pastore, Lavezzi, Cavani, Ibrahimovic...).
- Laurent Blanc ha sabut construir un bloc.
- La barreja entre força (Motta i Matuidi) i classe tècnica (Verrati i Pastore) al centre del camp.

* Borussia Dortmund

A favor del Barça

- L’allau de lesions que l’equip de Jürgen Klopp ha patit aquesta temporada.
- La baixa per sanció de Lewandowski per al partit d’anada dels quarts de final.
- Una campanya terriblement irregular.
- El bloc de Dortmund pateix molt l’absència de l’actual jugador del Bayern Götze.

En contra del Barça

- Amb la Bundesliga perduda, el club alemany torna a estar plenament concentrat en la Lliga de Campions.
- La davantera formada per Reus i Lewandowski.
- L’encert en els fitxatges d'Aubameyang i Mkhitarian.
- Si aconseguís realitzar uns partits sense pausa, d’anada i tornada, comptaria amb força possibilitats d’arribar a les semifinals.

* Atlético Madrid

A favor del Barça

- La inexperiència de l’equip de Diego Simeone en uns quarts de final de la Champions.
- Els jugadors blanc-i-vermells poden notar el cansament físic arran d’una temporada molt dura.
- Malgrat la presència de jugadors com Anderweireld, Thiago o Raúl García, Simeone ha utilitzat molt un onze fix en l’actual exercici.
- Fa molt de temps que l’Atlético no li guanya un partit al Barça.

En contra del Barça

- Aquesta campanya, el Barça no ha pogut encara superar el conjunt madrileny (tres empats).
- El sistema de Simeone no li va gens bé al bloc de Gerardo Martino.
- El joc aeri de jugadors com Miranda, Godín, Raúl García o Costa pot fer molt de mal al Barça en jugades d’estratègia.
- Fa la sensació que l’Atlético ha situat la Lliga de Campions com la principal alternativa de la temporada, per davant de la Lliga espanyola.

* Manchester United

A favor del Barça

- La complicadíssima transició post Alex Ferguson.
- Una plantilla molt veterana (Ferdinand, Vidic, Evra, Carrick, Giggs, Van Persie...).
- Un centre del camp escassament creatiu.
- Les enormes complicacions que ha tingut el grup de David Moyes per superar l’Olimpiacòs en vuitens de final.

En contra del Barça

- El Manchester United no deixa de ser un gran d’Europa.
- El duo atacant format per Rooney i Van Persie.
- Amb la Primer League perduda, i eliminats de la Cup, els reds es concentraran plenament en aquesta Champions.
- El matx d’Old Trafford podria ser molt perillós.

A la foto, una imatge de l’eliminatòria de quarts de final de la Lliga de Campions disputada l’any passat per Barça i PSG.

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: MARTINA NAVRATILOVA

Esport: Tennis.

País: Estats Units.

Dècada principal: 80.
Principals triomfs: 9 Wimbledon, 4 Open dels Estats Units, 3 Open d’Austràlia, 2 Roland Garros i 8 Masters.
El millor: les 9 victòries a Wimbledon, 8 d’elles consecutives.
El pitjor: no arribar a la rodona xifra de 10 triomfs al grand – slam londinenc.

Nascuda a l’antiga Txecoslovàquia, on va iniciar-se la seva carrera professional, Martina Navratilova es va nacionalitzar posteriorment nord-americana, quan va aconseguir els seus principals triomfs i va convertir-se indubtablement en una de les millors tennistes de la història. Entre els seus nombrosos títols, cal destacar les seves 9 sensacionals victòries a Wimbledon, 8 d’elles de forma consecutiva, marca que difícilment alguna jugadora podrà igualar alguna vegada en el Grand – Slam londinenc. En una època en què els seus duels amb Chris Evert van passar a la història, va obtenir altres 9 torneigs grans i va conquistar 8 vegades el Masters. A finals del decenni dels 80, la seva dècada prodigiosa, va cedir el testimoni de líder mundial a la jugadora alemanya Steffi Graf. 

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: NADIA COMANECI

Esport: Gimnàstica.

País: Romania.

Dècada principal: 70.
Principals triomfs: 2 plates i 1 bronze Europeus , 2 ors i 2 plates Mundials i 5 ors, 3 plates i 1 bronze Olímpics.
El millor: Mont-real 1976.
El pitjor: el descens experimentat a Moscou.

Molts Jocs Olímpics estan associats a algun esportista, així per exemple els de Berlín 1936 a Jesse Owens, els de Mèxic 1968 a Bob Beamon, els de Munic 1972 a Mark Spitz, els de Los Angeles 1984 a Karl Lewis, els de Barcelona 1992 a Andrei Xepkin o els de Pequin 2008 a Michael Phelps. Pel què respecta a Mont-real 1976, sens dubte la gran estrella va ser la gimnasta romanesa Nadia Comaneci, que va aconseguir realitzar a la ciutat Quebequesa unes espectaculars actuacions, algunes de les quals catalogades amb la màxima nota per part del jurat. Quatre anys després, a Moscou, malgrat mantenir un nivell notable, no va poder repetir els grans èxits dels anteriors Jocs. 

EL PERILL DE JUGAR-S’HO TOT A LA CHAMPIONS

És cert que el FC Barcelona, malgrat que ja no depèn d’ell mateix, té encara força possibilitats de guanyar la Lliga; que aquesta temporada ja ha aconseguit un títol, la Supercopa d’Espanya, i que el pròxim 16 d’abril disputarà la final de la Copa del Rei davant el Real Madrid, però fa la sensació que els futbolistes del bloc de Gerardo Tata Martino, fet que sembla bastant clar, per exemple, en la persona de Leo Messi, hagin deixat una mica de banda el campionat de la regularitat i que es trobin només plenament concentrats en la Lliga de Campions.

Tanmateix, una cosa que de vegades li ha funcionat molt bé al Real Madrid (quan l’equip blanc va conquistar la Champions League els anys 1998, 2000 i 2002 va ser respectivament quart, cinquè i tercer al campionat de Lliga), al FC Barcelona no li ha servit mai i l’últim exemple el tenim en la temporada 2007 / 2008, la darrera amb Frank Rijkaard, Deco i Ronaldinho.

Pel contrari, quan l’entitat catalana ha assolit la Lliga de Campions, ho ha fet sempre mitjançant una temporada brillant i amb la consecució de tres títols:

Exercici 1991 / 1992

Entrenador: Johan Cruyff.
11 tipus: Zubizarreta, Ferrer, Koeman, Juan Carlos, Eusebio, Guardiola, Bakero, Amor, Laudrup, Stoitxkov i Begiristáin.
Títols guanyats: Lliga, Supercopa d’Espanya i Lliga de Campions.
Final Champions: Barça – Sampdoria, 1-0 (Wembley - Londres).

Exercici 2005 / 2006

Entrenador: Frank Rijkaard.
11 tipus: Valdés, Oleguer, Puyol, Márquez, Van Bronkhorst, Xavi, Deco, Iniesta, Giuly, Eto’o i Ronaldinho.
Títols guanyats: Lliga, Supercopa d’Espanya i Lliga de Campions.
Final Champions: Barça – Arsenal, 2-1 (Saint – Denis – París)

Exercici 2008 / 2009

Entrenador: Pep Guardiola.
11 tipus: Valdés, Alves, Piqué, Puyol, Abidal, Xavi, Busquets, Iniesta, Messi, Eto’o i Henry.
Títols guanyats: Lliga, Copa del Rei i Lliga de Campions.
Final Champions: Barça - Manchester United, 2-0 (Olímpic – Roma).

Exercici 2010 / 2011

Entrenador: Pep Guardiola.
11 tipus: Valdés, Alves, Piqué, Mascherano, Abidal, Xavi, Busquets, Iniesta, Pedro, Messi i Villa.
Títols guanyats: Lliga, Supercopa d'Espanya i Lliga de Campions.
Final Champions: Barça – Manchester United, 3-1 (Wembley – Londres).

A la foto, una imatge de la de la celebració del títol de la Lliga de Campions 2009, celebrada a Roma, temporada en què el Barça va conquistar l’impressionant triplet format per Lliga, Copa i Champions.

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: MICHAEL JORDAN

Esport: Bàsquet.

País: Estats Units.

Dècada principal: 90.
Principals triomfs: 2 ors Olímpics (Los Angeles 1984 i Barcelona 1992), 1 Or Panamericà, 1 Copa Amèrica FIBA, 6 títols de la NBA i 5 cops MVP de la NBA.
El millor: per a molts experts, el millor jugador de tots els temps.
El pitjor: el seu retorn.

Malgrat el pas per la NBA de jugadors mítics com Wilt Chamberlain, Kareem Abdul Jabbar, Irving Magic Johnson, Larry Bird o, més recentment, Shaquille O’Neal i Lebron James, per a molts experts, Michael Jordan és el millor basquetbolista de la història. El seu salt a la fama va tenir lloc l’any 1984, quan va ser la gran estrella, juntament amb Pat Ewing, de la selecció nord-americana que es va fer amb la medalla d’or als Jocs Olímpics de los Angeles. Poc després, i malgrat no ser elegit número u del Draft, fet que pot sorprendre, va convertir un equip modest i amb poca tradició com els Chicago Bulls, que mai havia guanyat un títol, en una esquadra llegendària i històrica arran de conquistar cinc Anells de la NBA, en una etapa en què cal també destacar les tasques del tècnic Phil Jackson i l’aler Scottie Pipen. Després d’una primera retirada, Air Jordan va tornar a les pistes, però el seu rendiment va ser llavors força fluix. 

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: MICHAEL PHELPS



Esport: Natació.

País: Estats Units.

Dècada principal: 00.
Principals triomfs: 4 ors mundials a Barcelona 2003, 5 ors Mundials a Mont-real 2005, 7 ors mundials a Melbourne 2007, 5 ors mundials a Roma 2009, 4 ors mundials a Xangai 2011, 6 ors olímpics a Atenes 2004, 8 ors olímpics a Pequín 2008, 4 ors olímpics a Londres 2012, 2 plates mundials a Barcelona 2003, una plata mundial a Mont-real 2005, 1 plata mundial a Melbourne 2009, 2 plates mundials a Xangai 2011, 2 plates olímpiques a Londres 2012, 1 bronze mundial a Xangai 2011 i 2 bronzes olímpics a Atenes 2004.
El millor: les 8 medalles d’or de Pequín 2008.
El pitjor: retirar-se relativament jove.

18 títols olímpics i 25 campionats mundials. Amb aquestes xifres n’hi hauria prou per qualificar Michael Phelps com el millor esportista mundial de tots els temps, tenint en compte, a més a més, que el nedador de Baltimore va decidir posar punt i final a la seva brillant carrera després dels Jocs Olímpics Londres, celebrats l’any 2012, quan encara li podia restar clarament un lustre més de competició. El moment àlgid de l’estrella nord-americana, que es va donar a conèixer plenament als Mundials de Barcelona, organitzats l’any 2003, va tenir lloc a les olimpíades de Pequín, quan va conquistar 8 medalles d’or i va batre el llegendari rècord de 7 triomfs, a Munic 1972, del seu compatriota Mark Spitz. 

AQUELL LLEIDA DE PRIMERA



L’any 1993, la UE Lleida va ascendir per segon cop a la seva història a primera divisió i, com va succeir en la primera experiència, l’entitat del Segrià va romandre-hi només una temporada. No obstant, l’equip que dirigia el tècnic basc José Manuel Esnal Mané (foto), que uns anys més tard realitzaria la proesa de portar el Deportivo Alavés a la final de la Copa de la UEFA, va fer història perquè va vèncer el dos clàssics del futbol estatal: el FC Barcelona al Camp Nou (0-1) i el Real Madrid al Camp d’Esports (2-1). La setmana passada es van complir 20 anys del segon d’aquests resultats.

Barça – Lleida, 0-1.

El conjunt de Mané visitava al Camp Nou el Dream Team de Johan Cruyff, que per exemple ja havia conquistat tres Lligues i una Copa d’Europa. Romário va errar un penal amb empat al marcador, durant el primer temps, mentre un gol del lateral dret Jaime Quesada al segon període va donar un històric triomf a l’equip lleidetà. A la segona volta del torneig, els ilerdencs van estar mot a prop de superar de nou el Barça, però el club blaugrana va remuntar en els darrers 10 minuts.

Lleida – Madrid, 2-1.

El bloc del Segrià es va avançar al marcador amb un gol del centrecampista Sergi Parès, Fernando Hierro va igualar i el danès Soren Andersen va situar el marcador definitiu abans del descans, moment en què el programa “El día después”, emès per Canal +, va gravar una polèmica conversa de Benito Floro, llavors tècnic madridista, amb els seus futbolistes. L’entrenador asturià va ser cessat després d’aquell partit i substituït per l’actual seleccionador espanyol Vicente del Bosque. 

EL FUTUR DEL BARÇA



Ignoro si aquest Barça, que va fer el ridícul al Nuevo Zorrilla de Valladolid, com abans l’havia fet a Anoeta, serà capaç de conquistar la Lliga, situació complicada quan el Real Madrid ja només depèn d’ell mateix; de fer-se amb la Copa del Rei - fet que veig bastant factible perquè aquest tipus de finals entre els clàssics l’acostuma a guanyar qui més necessitats en té, com va succeir amb el Real Madrid fa tres anys - o d’assolir la Champions League, cosa que em sorprendria molt perquè sempre que el club català ha aconseguit la Copa d’Europa, ho ha fet en una gran temporada, en què també s’ha guanyat el campionat de Lliga.

Tanmateix, passi el que passi d’aquí al final de l’actual campanya, l’entitat barcelonista ha de fer una renovació exhaustiva, doncs ha perdut ja dos anys en aquesta tasca. Quedi clar que les dues persones que, en primer lloc, segurament hauran de fitxar un nou entrenador, i, en segon lloc, construir amb ell el nou Barça, el president Josep Maria Bartomeu i el director tècnic Andoni Zubizarreta (foto), són dos homes els quals penso que, en el cas del primer, hauria de convocar unes eleccions i, pel que fa al segon, fins ara ha demostrat no ser la persona adient per ocupar el càrrec.

Continuïtat: Gerard Piqué, Xavi Hernández (A), Pedro Rodríguez, Andrés Iniesta, Alexis Sánchez, Leo Messi (B), Neymar da Silva, Javier Mascherano, Sergio Busquets, Alex Song (C), Jordi Alba i Dani Alves (D).

Interrogant: Martin Montoya (E), Marc Bartra (E) i Sergi Roberto (E).

Baixa. Gerardo Tata Martino, Víctor Valdés (F), Cesc Fàbregas, Carles Puyol (F), Juan Manuel Pinto, Jonathan Dos Santos, Adriano Correia i Cristian Tello.

Altes (entrenador). Hauria de ser un tècnic amb personalitat, fidel a la filosofia del club, que conegui bé la casa i que sàpiga reaccionar els el moments adversos.

Altes (jugadors). D’una banda, haurien d’arribar al Camp Nou dos porters, dos centrals (com a mínim un d’ells un home de gran envergadura), un lateral i dos centrecampistes (almenys un d’ells amb centímetres i de característiques defensives). Allò ideal seria que es tractés de futbolistes joves, amb il•lusió i amb fam de títols. D’altra banda, seria bo que ascendissin dos futbolistes del filial, potser Amada Traore i Denis Suárez, i que retornessin de les seves cessions Rafinha Alcántara i Gerard Deulofeu.

A – Seria necessària la seva retirada de la selecció espanyola després del Mundial de Brasil i que actués en menys encontres d'allò que fins ara ha estat habitual.

B – Algú li hauria de dir que no pot acaparar tot el joc d’atac de l’equip, fet que afecta a jugadors com Alexis, Pedro i Neymar.

C- Més aviat hauria de seguir perquè l’equip no perdés més centímetres.

D- Hauria de deixar de ser un home imprescindible.

E- O es compta clarament amb ells o millor traspassar-los.

F- Marxen perquè així ho han decidit ells. 

PÒQUER DE GRANS ABSENTS AL MUNDIAL 2014



Pel que fa a seleccions, no hi ha cap absència destacada al pròxim Mundial, que començarà el mes de juny al Brasil, encara que es poden trobar a faltar equips com Dinamarca, Suècia, Turquia, Txèquia o Paraguai. En canvi, si que hi haurà futbolistes de primera categoria que no participaran en el certamen, entre els quals en destaco quatre: el gal•lès Gareth Bale, l’eslovac Marek Hamsik, el suec Zlatan Ibrahimovic i el polonès Robert Lewandowski.

Gareth Bale (foto)

El jugador del Real Madrid, el fitxatge més car de la història del futbol mundial, quan el passat estiu el Tottenham Hotspur el va traspassar a l’entitat espanyola, no estarà al Brasil, essencialment per la gran modèstia de la seva selecció, la de Gal•les. Rarament, per aquesta raó, jugarà algun dia algun campionat del món.

Marek Hamsik

L’eslovac, que va ser una de les estrelles de la seva selecció al Mundial de Sud-àfrica, on l’equip centre-europeu va eliminar Itàlia, llavors vigent campiona del món, és el jugador més important, juntament amb Edinson Cavani, actualment al París Saint – Germain, en el reinaxement que està experimentant els darrers anys el Nàpols.

Zlatan Ibrahimovic

El davanter suec, un autèntic rodamón que ha guanyat el campionat de Lliga a Holanda, Itàlia, Espanya i França, es possiblement la gran absència de la pròxima Copa del Món. Malgrat els gols de l’atacant del París Saint – Germain, la selecció escandinava va caure en la repesca davant la Portugal de Cristiano Ronaldo.

Robert Lewandowski

Una de les grans estrelles del Borussia de Dortmund de Jürgen Klopp, el golejador polonès tampoc estarà el pròxim estiu en terres brasileres, doncs el davanter, que jugarà la temporada 2014 / 2015 a les ordres de Pep Guardiola al Bayern de Munic, es troba massa sol en la decadent selecció del seu país. 

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: MIGUEL INDURÁIN

Esport: Ciclisme.

País: Espanya.

Dècada principal: 90.
Principals triomfs: 5 títols del Tour de França, 2 del Giro d’Itàlia, 1 Mundial de Contrarellotge, 1 medalla d’or olímpica en contrarellotge, 1 Campionat d’Espanya en Línia, 3 títols de la Volta a Catalunya, 1 victòria a la Clàssica de Sant Sebastià, 2 triomfs a la París – Niça i 2 a la Dauphiné Libéré.
El millor: les 5 rondes franceses consecutives.
El pitjor: va arribar de cop a l’estrellat i també en va desaparèixer de seguida.

En un principi semblava que Miguel Induráin, llavors un gregari de luxe de Pedro Delgado a l’equip Reynolds, passaria únicament a la història com un gran contrarellotgista i com un especialista en proves d’una setmana, com la Volta a Catalunya o la París – Niça. No obstant, el ciclista va guanyar 5 vegades el Tour de França, entre 1991 i 1995, igualant les marques dels mítics Jacques Anquetil, Eddy Merckx i Bernard Hinault, en un període en què va vèncer en 2 ocasions el Giro d’Itàlia, ronda que anteriorment mai havia assolit cap corredor espanyol. Tanmateix, després del seu cinquè títol a París, Induráin va desaparèixer ràpidament del primer pla competitiu. La gran taca de la seva extraordinària carrera esportiva va ser no aconseguir mai la Vuelta a Espanya. 

CARLES PUYOL: ADÉU A UN MITE

El passar dimarts, Carles Puyol, el capità del millor Barça de la història, va anunciar la marxa del club blaugrana al final de la present temporada, en allò que molts entreveuen com la seva retirada definitiva del futbol, fet que el defensa de la Pobla de Segur encara no ha certificat.

Eren els inicis de la temporada 1999 / 2000 quan Puyol ja tenia les maletes preparades per marxar a Màlaga, per anar cedit a la Rosaleda, però llavors el defensa nigerià Samuel Okunowo es va lesionar de gravetat i Louis van Gaal, aleshores entrenador barcelonista, va frenar la cessió i el jugador del Pallars Jussà, que havia debutat al primer equip un any abans al Nuevo Zorrilla de Valladolid, va romandre al Camp Nou.

En aquest punt, es va iniciar una carrera extraordinària, fins el punt que avui es pot considerar Puyol un dels millors futbolistes tant de la història del FC Barcelona com de la selecció espanyola. No obstant, pel que fa al factor col•lectiu, els inicis de Carles no van ser gens fàcils, doncs va haver de viure l’horrorosa època marcada per la presidència de Joan Gaspart, període en què, sumant l’última campanya de Josep Lluís Núñez i la primera de Joan Laporta, el Barça va estar cinc anys sense assolir un títol oficial.

Tanmateix, i malgrat la pèssima etapa per la qual aleshores transitava la institució catalana, mentre que la situació a la selecció tampoc era massa positiva, Puyol ja s’havia guanyat la condició de ser un dels millors jugadors de l’estat espanyol, en un moment en què, per unanimitat de la plantilla del Camp Nou, havia estat designat capità barcelonista. El defensa havia estat capaç de compensar les seves mancances tècniques, encara que aquestes no han estat tan importants com es pot arribar a pensar, amb lluita, caràcter, lideratge i una capacitat de sacrifici extraordinària, fet aquest últim que estat la principal causa de les seves nombroses lesions, les quals han estat decisives per anunciar la seva marxa del club.

Les circumstàncies col•lectives van començar a canviar, pel que fa al Barça, la temporada 2004 / 2005 i, pel que respecta a Espanya, a partir de l’Eurocopa organitzada l’any 2008: des d’aleshores, quant al conjunt blaugrana i sempre com a capità, Puyol ha conquistat 6 Lligues (2005, 2006, 2009, 2010, 2011 i 2013), 2 Copes del Rei (2009 i 2012), 7 Supercopes d’Espanya (2005, 2006, 2007, 2009, 2010, 2011 i 2013), 3 Lligues de Campions (2006, 2009 i 2011), 2 Supercopes d’Europa (2009 i 2011) i 2 Mundials de Clubs (2009 i 2011). Pel que fa al combinat estatal, Carles ha guanyat 2 Eurocopes (2008 i 2012) i 1 Mundial (2010).

L’adéu de Puyol arriba mesos més tard de l’anunci de Victor Valdés d’abandonar la societat blaugrana igualment al final del present exercici. Malauradament, tenint en compte també les marxes anteriors de Pep Guardiola, Tito Vilanova o Éric Abidal, el millor Barça de la història es va trencant, encara que no deixa de ser llei de vida. 

TINDRÀ EL BARÇA NOU ENTRENADOR LA PRÒXIMA TEMPORADA ?

En aquests moments és una incògnita si Gerardo Tata Martino seguirà a la banqueta del Camp Nou la temporada 2014 / 2015, fet que dependrà molt dels títols que conquisti el FC Barcelona en l’actual exercici. No obstant, un diari esportiu de Barcelona donava cinc noms d’entrenadors en el cas que el tècnic argentí no segueixi la pròxima campanya: Jürgen Klopp, Luis Enrique Martínez, Diego Simeone, Ernesto Valverde i André Villas Boas.

- Jürgen Klopp

Aquesta temporada, el preparador alemany va manifestar que si de petit hagués presenciat el Barça de Pep Guardiola, s’hauria decantat per un altre esport. Encara que s’ha de tenir en compte la peculiar ironia de Klopp, que altres vegades havia manifestat la seva admiració pel Pep Team, només per aquesta frase, l’entrenador germànic hauria d’estar descartat com a substitut de Martino. Malgrat tot, no es pot obviar l’extraordinària tasca que Klopp està realitzant al Borussia de Dortmund, amb el qual per exemple ha assolit dos títols de la Bundesliga i un de la Pökal, amb doblet l’any 2012, i ha jugat una final de la Champions League.

Lloc de preferència: 4.

- Luis Enrique Martínez

En un article escrit en aquest bloc, ja vaig manifestar que l’actual entrenador del Celta no em semblava un home idoni per dirigir el Barça, pel seu caràcter massa fort, que molt probablement l’enfrontaria a alguns líders de la plantilla (encara que en els moments actuals que viu el club blaugrana potser ja comença a ser una mica necessari), i perquè durant la seva brillant etapa com a preparador del Barça B, va anar bastant a la seva bola, distanciant-se de les directrius de Pep Guardiola, llavors tècnic del primer equip. Tanmateix, coneix perfectament la casa i està fent una meritòria campanya amb l’equip de Vigo.

Lloc de preferència: 2

- Diego Simeone

És cert que la seva tasca a l’Atlético de Madrid, amb el qual ha guanyat ja una Copa del Rei, una Lliga Europa i una Supercopa d’Europa, és admirable, extraordinària i espectacular, però no crec que sigui, ni de bon tros, l’entrenador idoni per al Barça, doncs el seu actual equip es caracteritza sobretot pel seu nivell defensiu, una lluita física intensa, el joc de contracop i un futbol poc atractiu.

Lloc de preferència: 5.

- Ernesto Valverde (foto)

Dels cinc aspirants, Valverde és el meu preferit (penso que també el del director tècnic Andoni Zubizarreta) per ocupar el càrrec d’entrenador de l’entitat catalana. Actualment està realitzant un treball impressionat en l’Athletic Club de Bilbao, al qual té classificat en lloc de Lliga de Campions, i durant la seva carrera ha fet una tasca extraordinària en clubs com el mateix Athletic Club, en una primera etapa, l’Espanyol, a qui va portar a la final de la Copa de la UEFA, i l’Olympiacòs, conjunt amb què ha aconseguit diferents títols. Coneix la casa barcelonista, encara que, com a futbolista, només va romandre dos anys al Camp Nou, període en què no va comptar massa per a Johan Cruyff.

Lloc de preferència: 1.

- André Villas Boas

És un entrenador amb una filosofia propera a la de la institució barcelonista i va fer una impressionant campanya 2010/2011 amb el Porto, quan va conquistar Lliga, Copa, Supercopa i Lliga Europa. No obstant, més tard va fracassar estrepitosament al Chelsea i posteriorment tampoc va tenir excessiva sort amb el Tottenham Hotspur, si bé és cert que la seva primera temporada al White Hart Lane va ser correcta.

Lloc de preferència: 3.

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: MARK SPITZ

Esport: Natació.

País: Estats Units.

Dècada principal: 70.
Principals triomfs: 2 ors olímpics a Mèxic 1968, 7 ors olímpics a Munic 1972, 1 plata olímpica a Mèxic 1968 i un bronze olímpic a Mèxic 1968.
El millor: els 7 ors de Munic 1972.
El pitjor: després dels Jocs de la capital bavaresa, va desaparèixer de cop del primer pla.

Abans de la irrupció del també nord-americà Michael Phelps, Mark Spitz estava considerat el millor nedador de la història, de manera molt especial per les 7 medalles d’or, 4 d’elles en proves individuals, aconseguides als Jocs Olímpics de 1972, celebrats a Munic, esdeveniment que va patir un atemptat contra la delegació israeliana, de gran impacte per a Spitz, que professa la religió jueva. No obstant, els espectaculars èxits conquistats a la capital bavaresa van ser un fet bastant aïllat, doncs l’esportista nord-americà només havia pujat al podi de Mèxic 1968 en curses per equips i ja no va participar als Jocs de Mont-real, el 1976.

EL MES DE FEBRER ESPORTIU

Millor futbolista català: Gerard Piqué (FC Barcelona – Barcelonès).

Millor futbolista espanyol: Thiago Alcántara (Bayern Munic – Brasil).

Millor futbolista mundial: Eden Hazard (Chelsea FC – Bèlgica).

Millor esportista catalana: Laura Orgué (Esquí de Fons – Anoia).
Millor esportista català: Toni Bou (Motociclisme – Anoia).
Millor esportista espanyola: Ruth Beitia (Atletisme – Cantàbria).
Millor esportista espanyol: Javier Fernández (Patinatge Artístic – Madrid).
Millor esportista mundial femenina: Marit Bjorngen (Esquí de Fons – Noruega).
Millor esportista mundial masculí: Ole Einar Bjorndalen (Esquí de Fons – Noruega).

A la foto, Ole Einar Bjorndalen.