LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (10): SUÏSSA

Potser en aquests moments, els països que millor cuiden les categories inferiors de les seves respectives seleccions són Alemanya, Espanya i Suïssa. La federació d’aquest últim estat, ha realitzat una tasca extraordinària, sobretot pel que fa als fills de les famílies immigrades al territori helvètic, per construir uns equips força competitius.

El conjunt suís de categoria absoluta ha aconseguit ja importants èxits durant els darrers anys i es tracta d’un equip habitual en les fases finals, tant de l’Eurocopa com del Mundial, però li resta una assignatura per aprovar: assolir la mentalitat necessària per superar grans seleccions, tal com va fer contra Espanya a Sud-àfrica, curiosament en un campionat que acabaria guanyant el bloc de Vicente del Bosque, i poder arribar, com a mínim, a uns quarts de final d’un gran torneig.

El tècnic croat Vladimir Petkovic compta amb un elenc de futbolistes de gran qualitat i, en la seva majoria, amb molta experiència, entre els quals cal significar Bürki (Borussia Dortmund), el capità Lichsteiner (Juventus FC), Lang (FC Basilea), Schär (Deportivo Coruña), Rodríguez (AC Milan), Xhaka (Arsenal FC), Freuler (Atalanta Bergamo), Shaquiri (Stoke City), Mehmedi (Bayer Leverkusen), Drmic (Borussia Mönchenglabdach) o Seferovic (Benfica SL). 

A la foto, Xhaka. 

ÉS IMPARABLE AQUEST PSG ?

Els números que està aconseguint aquesta temporada el París Saint – Germain (PSG) són espectaculars: a la Ligue 1, torneig en el qual és líder destacat i sembla que no tindrà problemes per recuperar el títol que la temporada passada li va arrabassar el Mònaco, ha aconseguit 38 punts de 42 possibles i ha marcat 45 gols, mentre que a la Champions League finalitzarà com a primer del quadre B, per davant del Bayern de Munic i havent batut el rècord de gols en una fase de grups de la competició amb 24 anotacions.

A més, Emery compta amb un bloc format per excel·lents futbolistes, en què es barregen veterania i joventut, com Alphonse Areola, Thomas Meunier, Marquinhos Aoas, Thiago Silva, Layvin Kurzawa, Marco Verratti, Thiago Motta, Adrien Rabiot, Javier Pastore, Julien Draxler, Lucas Moura, Ángel di María i, molt especialment, els homes del trident ofensiu (foto): Kylian Mbappé, Edinson Cavani i Neymar da Silva.

Tot això vol dir que l’equip d’Emery és imparable i que és en aquests moments el màxim candidat a guanyar la Lliga de Campions ? Podria ser, però tinc seriosos dubtes, fonamentalment per les següents causes:

Un inici molt fort. El PSG ha començat la temporada com un coet i això es pot pagar, pel que fa a l’estat físic, durant la segona part de l’exercici.

La poca competivitat de la Lliga francesa. Amb excepció del Mònaco, que ha perdut un munt de jugadors el darrer estiu, entre ells Mbappé, i uns ressorgits Olympique de Lió i Olympique de Marsella, el conjunt d’Emery compta amb rivals de molt poc potencial, que difícilment, en algun cas, podrien disputar les màximes categories de les principals competicions europees. Això pot afectar de forma important en el moment d’enfrontar-se a grans del continent com Real Madrid, FC Barcelona, el ja citat Bayern, Juventus, Chelsea, Atlético de Madrid o els dos clubs de Manchester.

Unai Emery. L’entrenador basc ha demostrat una gran vàlua en clubs com el modest Almeria, a qui va ascendir a primera divisió; el València i sobretot el Sevilla, amb qui va assolir tres Lligues Europa consecutives (no va tenir tanta fortuna en la seva experiència a l’Spartak de Moscou), però encara ha de demostrar les seves dots de tècnic en un gran com ho és actualment el PSG. A més, l’entrenador d’Hondarribia s’està veient pressionat pels rumors que apunten José Mourinho a la banqueta del Parc dels Prínceps la pròxima campanya.

Els problemes del trident. A més del perill que comporta un possible desequilibri de l’equip, tal com va succeir amb el FC Barcelona de Luís Enrique Martínez amb Leo Messi, Luis Suárez i el mateix Neymar, sembla ser que les relacions entre Cavani i l’atacant brasiler no són les més idònies i molts pensen que aquesta serà l’última temporada del davanter uruguaià al PSG. Emery té, d’aquesta manera, un altre important problema per solucionar.

GRANS FUTBOLISTES CATALANS DE LA HISTÒRIA: VÍCTOR VALDÉS

Comarca: Baix Llobregat.

Any de naixement: 1982.

Lloc de naixement: Gavà.

Demarcació: porter.

Clubs: FC Barcelona, Manchester United, Standard Lieja i Middlesbrough FC.

Eurocopes disputades: Polònia / Ucraïna 2012.

Mundials disputats: Sud-àfrica 2010.

Títols individuals: 5 Trofeus Zamora.

Títols de clubs: 6 Lligues espanyoles, 2 Copes espanyoles, 6 Supercopes d’Espanya, 1 Copa belga, 3 Lligues de Campions, 2 Supercopes d’Europa i 2 Mundials de Clubs.

Títols de seleccions: 1 Eurocopa i 1 Mundial.

El millor: la final de la Champions League de París

Quan el FC Barcelona va assolir la seva segona Copa d’Europa l’any 2006, a l’estadi Saint – Denis de París, Víctor Valdés no era encara un home podríem dir consolidat i part del públic del Camp Nou el qüestionava. No obstant, a la final de la Champions League, el porter de Gavà va fer un extraordinari partit i va ser un dels homes clau del matx, amb aturades sensacionals davant els atacants de l’Arsenal.

El pitjor: l’ombra d’Iker Casillas a la selecció

Valdés va arribar a ser internacional absolut amb espanya i va estar present tant al Mundial 2010 com a l’Eurocopa 2012, en què, en tots dos casos, el combinat estatal es va proclamar campió. Tanmateix, ni a Sud-àfrica, ni tampoc a Polònia i Ucraïna, el meta del Baix Llobregat va jugar cap xoc, doncs en aquella època el madrileny Iker Casillas era un fix per al seleccionador Vicente del Bosque.

ELS MILLORS DE L’ANY 2017: FUTBOLISTA INTERNACIONAL

1. Cristiano Ronaldo (Real Madrid)

2. Leo Messi (FC Barcelona)

3. Neymar da Silva (FC Barcelona / París Saint – Germain)

4. Roman Lewandowski (Bayern Munic)

5. Sergio Ramos (Real Madrid)

6. Luka Modric (Real Madrid)

7. Edinson Cavani (París Saint – Germain)

8. Paulo Dybala (Juventus FC)

9. Kylian Mbappé (AS Mònaco / París Saint – Germain)

10. Eden Hazard (Chelsea FC)

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (9): MÈXIC

Mèxic és tot un clàssic de les Copes del Món i pocs, molt pocs, són els certàmens que s’ha perdut l’equip asteca, fins el punt que, en aquest cas, potser només és superada per Brasil, Itàlia, Alemanya i Argentina. Tanmateix, aquest fet es deu, sobretot, a què pertany a una confederació, la de la Concacaf, on els rivals no són precisament massa poderosos.

No obstant, la selecció mexicana ha demostrat els últims temps ser un equip competitiu, capaç de mesurar-se als principals conjunts del planeta, però hi ha una cosa  que encara no ha superat el combinat centre-americà, la mentalitat necessària per aconseguir, per exemple, arribar als quarts de final d’un Mundial en què no sigui l’amfitriona o superar una esquadra com les ja citades en l’anterior paràgraf o, en les circumstàncies actuals, també Espanya.

L’actual seleccionador Juan Carlos Osorio compta amb un planter on hi figuren un munt de futbolistes que triomfen en clubs europeus, com són els casos de Ochoa (Standard Lieja), Moreno (AS Roma), Layún (FC Porto), Reyes (FC Porto), Salcedo (Eintracht Frankfurt), Guardado (Real Betis), Vela (Real Sociedad), Jiménez (Benfica SL), Lozano (PSV Eindhoven), Fabián (Eintracht Frankfurt) o el golejador Hernández (West Ham United). És una incògnita si el veteraníssim Márquez (Atlante FC) serà o no convocat. 

A la foto, Vela. 

ELS MILLORS DE L’ANY 2017: FUTBOLISTA ESPANYOL

1. Sergio Ramos (Real Madrid)

2. David Silva (Manchester City)

3. Isco Alarcón (Real Madrid)

4. Jordi Alba (FC Barcelona)

5. David de Gea (Manchester United)

6. Daniel Carvajal (Real Madrid)

7. Thiago Alcántara (Bayern Munic)

8. Gerard Piqué (FC Barcelona)

9. Sergio Busquets (FC Barcelona)

10. Marco Asensio (Real Madrid)

L’ATRACTIU NÀPOLS DE MAURIZIO SARRI

Itàlia es troba trista i decebuda pel gran impacte que ha suposat l’eliminació de la seva selecció en la fase prèvia del Mundial de Rússia, però, a nivell de clubs, s’està vivint, d’una banda, el ressorgiment de l’Inter de Milà, i per l’altra banda, el gran moment del Nàpols, sense oblidar la gran campanya que estan realitzant el dos equips romans, mentre el Juventus, campió dels sis últims Scudetti, està portant a terme un inici d’exercici molt irregular i el Milan, malgrat els diners xinesos, no surt de la seva profunda crisi.

En aquest article em limitaré al Nàpols de Maurizio Sarri, actual líder de la classificació de la sèrie A i es comenta que un dels conjunts europeus, potser en aquests  moments només igualat pel Manchester City i el París Saint – Germain, que ofereix un futbol més vistós i atractiu. 

Fins al segon lustre de la dècada dels 80 del segle passat, el Nàpols havia estat una esquadra de segona fila, d’aquelles que lluitaven, com a objectiu màxim, per classificar-se per a la Copa de la UEFA o, de tant en tant, guanyar la Coppa. No obstant, tot va canviar quan l’any 1984 l’entitat de la Campània va fitxar el millor jugador de l’època, l’argentí Diego Armando Maradona, que havia passat dos anys força delicats al FC Barcelona.

Amb l’estrella argentina, ben acompanyada per homes com Ciro Ferrara, Roberto de Napoli, Roberto Alemao, Antonio Careca o Andrea Carnevale, i sota les odres del tècnic Ottavio Bianchi, el Nàpols va conquistar dos campionats de la Sèrie A (1987 i 1990), un de la Coppa (1987), amb el consegüent doblet la temporada 1986 / 1987, i una Copa de la UEFA (1989).

Tanmateix, quan Maradona, que l’any 1986 havia assolit amb Argentina el Mundial de Mèxic mitjançant unes actuacions superbes, va abandonar l’estadi de San Paolo, en una època en que va començar a ser més notícia per les seves addiccions que no pas per les gestes futbolístiques, el Nàpols es van enfonsar, va baixar de categoria i va passar per una llarga travessia pel desert.

Però el conjunt italià va sortit del pou fa alguns anys i ha aconseguit situar-se una altra vegada entre els millors clubs del país, per davant d’històrics com Inter i Milan, aconseguint vàries classificacions per a la Lliga de Campions i guanyant dos títols de la Coppa, els anys 2012 i 2014, amb Marek Hamsik i l’avui davanter del parís Saint – Germain Edinson Cavani com a principals figures.

En l’actual Nàpols destaquen homes com el veterà porter Pepe Reina, Raúl Albiol,  el ja citat Hamsik, capità i tota una institució al club; Piotr Zielinski, José Callejón, Lorenzo Insigne o Dries Mertens, encara que crec que el principal artífex del moment que viu l’esquadra napolitana és el seu entrenador Maurizio Sarri (foto), que ha instaurat al San Paolo una filosofia molt allunyada d’aquella més tradicional en el futbol italià.

El Nàpols lidera la Sèrie A per davant d’Inter, Juventus i Roma i sembla en camí de conquistar el seu tercer Scudetto, encara que, pel contrari, no marxa bé en el seu grup de la Champions League, doncs podria quedar perfectament eliminat en la primera fase de la competició.

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: FENERBAHÇE SK

Lliga: turca.

Estadi: Ülker Stadium.

Uniforme: samarreta groga i negra (ratlles verticals) i pantalons negres.

Títols estatals: 19 Lligues, 6 Copes i 9 Supercopes.

Títols internacionals: cap.

Els millors entrenadors de la seva història: Christoph Daum, Mustafa Denizli i Aykut Kocaman.

Els millors jugadors de la seva història: Kennet Andersson, Nicolas Anelka, Pierre van Hoojdonk, Mateja Kezman, Aykut Kocaman, Dirk Kuyt, Rüstü Recber, Harald Schumacher i Roberto Carlos Silva

El millor: el palmarès estatal.

El pitjor: en el pla internacional, a l’ombra del Galatasaray SK.

ELS MILLORS DE L’ANY 2017: FUTBOLISTA CATALÀ

1. Jordi Alba (FC Barcelona)

2. Gerard Piqué (FC Barcelona)

3. Sergio Busquets (FC Barcelona)

4. Sergi Roberto (FC Barcelona)

5. Gerard Moreno (RCD Espanyol)

6. Cesc Fàbregas (Chelsea FC)

7. Marc Bartra (Borussia Dortmund)

8. Aaron Martín (RCD Espanyol)

9. David López (RCD Espanyol)

10. Pere Pons (Girona FC)

L’APOSTA PEL BON FUTBOL

Justament en una època en què el FC Barcelona, sobretot durant l’últim any com a entrenador de Luís Enrique Martínez, va deixar enrere la filosofia que Johan Cruyff, seguint el model holandès, va instaurar al Camp Nou l’any 1988, i que Ernesto Valverde, amb evidents dificultats, està intentant tornar a incorporar, han sorgit una sèrie de tècnics que l’estan portant a terme en altres equips.

Pep Guardiola, que amb el Barça, i amb un enorme èxit, va fer evolucionar l’estil, ho està fent ara al Manchester City, mentre igualment estan apostant per un futbol ofensiu, de toc i espectacular Eusebio Sacristán a la Real Sociedad, Quique Setién (foto) al Betis, Juan Carlos Unzué al Celta, Marcelino García al València, Maurizio Sarri al Nàpols o Julen Lopetegi a la selecció espanyola.   

Amb l’excepció d’Unzué, que sembla que està redreçant el rumb després d’un inici de temporada bastant delicat, tots els entrenadors significats estan tenint un important èxit, doncs City i Nàpols són respectivament líders de la Premier League i la Sèrie A; el València és el segon classificat de la Lliga espanyola, en el mateix campionat que la Real i el Betis es troben lluitant per disputar competicions europees, i Espanya s’ha classificat amb autoritat per al Mundial de Rússia.

EL DESASTRE D’ITÀLIA

En aquest bloc, realitzaré un article dedicat a les principals seleccions que s’han quedat fora del Mundial de Rússia, com són els casos de Xile, Holanda o Itàlia, però crec que per a aquesta última és necessari dedicar-ne un de manera independent.

Itàlia ha conquistat al llarg de la seva història una Eurocopa (1968) i quatre Mundials (1934, 1938, 1992 i 2006) i ha disputat dues finals més del torneig continental (2000 i 2012) i dues més de la Copa del Món (1970 i 1994). L’equip transalpí no es perdia la participació en un certamen mundial des de l’any 1958, fa quasi 60 anys, quan va quedar fora del campionat organitzat per Suècia, selecció que curiosament l’ha eliminat en la repesca per anar a Rússia.

Al llarg de les dècades han passat pel combinat italià seleccionadors com Vittorio Pozzo, Ferruccio Valcareggi, Enzo Bearzot, Arrigo Sacchi, Giovanni Trapattoni o Marcello Lippi i futbolistes, entre molts d’altres, com Meazza, Facchetti, Rivera, Mazzola, Riva, Zoff, Scirea, Tardelli, Rossi, Baresi, Biaggio, Maldini, Cannavaro, Totti o Buffon, que ha anunciat, després del desastre de l’eliminació, la seva retirada de l’Squadra Azzurra.

Es fa complicat entendre com Itàlia no ha aconseguit el bitllet per a la pròxima Copa del Món, si tenim en compte que el seleccionador Gianpiero Ventura ha comptat amb jugadors com el ja citat Buffon, Chiellini, Barzagli, Bonucci, Darmian, De Rossi, Verratti, Perotti, Insigne, el Sharaawy  o Immobile, tots ells amb una gran experiència en el futbol d’elit. 

De totes formes, es veia venir aquest desastre, doncs des de què va conquistar la seva quarta corona mundial l’any 2006, a l’estadi Olímpic de Berlín, l’Squadra Azzurra només ha rendit en un gran campionat, a l’Europeu de l’any 2012, en què va disputar la final, quedant per exemple eliminada a la fase de grups de les Copes del Món dels anys 2010 i 2014. 

Posats a trobar alguna causa, encara, que, repeteixo, és complicat, es podria dir que els futbolistes italians han perdut la competivitat, l’ofici i la mentalitat guanyadora d’altres èpoques, sense oblidar la inexperiència en primera línia de Ventura o que es pot tractar d’un problema estructural, doncs, amb l’excepció del Juventus, poca cosa positiva es pot comentar, els darrers anys, dels clubs italians pel que fa a la seva participació a la Lliga de Campions o la Lliga Europa.

A la foto, Buffon desolat després del matx contra Suècia.

GRANS ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: JIMMY CONNORS

Esport: Tennis.

País: Estats Units.

Dècada estel·lar: 70 del segle XX.

Principals triomfs: 2 Wimbledon, 4 Roland Garros, 5 Open dels Estats Units, 1 Open d’Austràlia, 1 Masters i 1 Copa Davis.

El millor: les 5 victòries a l’US Open.

El pitjor: una mica enfosquit per cracks com Björn Borg i John McEnroe.

El jugador nord-americà Jimmy Connors va ser un dels millors tennistes de la dècada dels 70 del segle XX, tal com ho demostren els seus 12 grand slams, amb menció especials a les seves cinc corones a l’Òpen dels Estats Units. El jugador d’Yllinois, que també va assolir un Masters i una Copa Davis, va estar, no obstant, una mica a l’ombra del tennista suec Björn Borg i, posteriorment, també del seu compatriota John McEnroe. 

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (8): URUGUAI

La bicampeona mundial Uruguai s’ha classificat amb certa claredat per a la Copa del Món de Rússia, arran d’aconseguir la segona posició en la zona de la Conmebol, només per darrere del Brasil. No obstant, l’equip charrua ve de dues decepcions: no haver superat els vuitens de final del Mundial de 2014, quatre anys després de ser-ne semifinalista, i quedar eliminada a la fase de grups de la Copa Amèrica del Centenari de 2016.

Després de ser una de les millors seleccions del món entre 1930 i 1970, quatre dècades en què va conquistar dues edicions de la Copa de Món (1930 com a amfitrió i 1950 arran del Maracanazo al Brasil) i en les quals va ser dos cops semifinalista (Suïssa 1954 i Mèxic 1970), l’equip celeste va entrar en una important irregularitat i decadència, fins que va tornar a brillar a Sud-àfrica, quan de nou va estar entre els quatre primers, iniciant aleshores certa estabilitat no exempta, com ja he comentat, d’alguns fracassos. 

El ja històric tècnic Óscar Washington Tabárez compta amb futbolistes importants com Muslera (Galatasaray SK), Pereira (FC Porto), Giménez (Atlético Madrid), Godín (Atlético Madrid), Lemos (UD las Palmas), Coutes (Sporting Club Portugal), Cáceres (Hellas Verona), Vecino (Inter Milà), Betancur (Juventus FC), Ramírez (UC Sampdoria), Pereiro (PSV Eindhoven), Gómez (RC Celta), Stuani (Girona FC)  i dues grans estrelles de caràcter mundial: Cavani (París Saint – Germain) i Suárez (FC Barcelona).

A la foto, Godín. 

20 ANYS SENSE EL MAG HELENIO HERRERA

La setmana passada es van complir 20 anys de la mort del tècnic argentí Helenio Herrera, un dels entrenadors més influents de la història del futbol. Autèntic rodamón, malgrat la seva nacionalitat argentina, sembla que va néixer a la localitat marroquina de Casablanca, va jugar a França i va entrenar a Espanya i Itàlia.

Després de dirigir l’Atlético de Madrid, a qui va donar una Lliga, i el Sevilla, Herrera, conegut com el Mag i HH, va fitxar pel FC Barcelona. Al Camp Nou va protagonitzar una de les millors etapes del club català, amb qui va conquistar dos campionats de Lliga i una Copa, obtenint el doblet de la temporada 1958 / 1959 (el Barça assoliria el següent amb Louis van Gaal l’any 1998), però els seus peculiars mètodes, les polèmiques en les quals tant li agradava entrar, molt semblants a les actuals de José Mourinho, o el fet de no tenir una relació massa cordial amb el mite Laszlo Kubala, aleshores en el seu declivi, van propiciar la seva marxa a l’Inter de Milà.

A San Siro, on va aconseguir el fitxatge del gallec Luís Suárez, a qui ja havia tingut a les seves ordres al Barça, Herrera va passar per la seva millor època, aconseguint amb l’entitat neroazzurra, per exemple, dues Copes d’Europa i dues Copes Intercontinentals, amb un bloc en què hi destacaven, a més del jugador espanyol, llegendes del futbol italià com Giancinto Facchetti o Sandro Mazzola.

Després de la seva excel·lent experiència amb el conjunt llombard, l’entrenador argentí es va prendre un llarg parèntesi, amb un daurat retir a la bella Venècia, fins que va tenir dues experiències més al Camp Nou. Josep Lluís Núñez, llavors durant els seus inicis com a president barcelonista, el va intentar fitxar sense èxit, fins que el va poder convèncer per substituir Joaquim Rifé durant la campanya 1979 / 1980, en què va aconseguir portar el grup blaugrana a la Copa de la UEFA, objectiu que no era gens fàcil, doncs l’equip català es trobava en la part mitjana de la classificació quan el va agafar.

No obstant, Helenio li va demanar a Núñez no continuar i el president va fitxar, curiosament, Kubala com a entrenador. Tanmateix, després d’un començament de temporada força decebedor, el constructor va tornar a demanar l’ajut del Mag, que va acceptar posar-se de nou el xandall. Quan l’equip va realitzar una important remuntada i semblava anar llançat cap el títol de Lliga, va succeir allò més imprevist: el segrest del golejador Enrique Castro Quini, que va desestabilitzar totalment el bloc, que no obstant, precisament amb el davanter asturià com a protagonista, va assolir més tard la Copa del Rei, després de la qual, Herrera va posar definitivament punt i final a la seva carrera. 

LES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (7): COSTA RICA

Segon Mundial consecutiu el que disputarà Costa Rica a Rússia, que va ser la gran revelació del certamen organitzat al Brasil l’any 2014, quan va arribar als quarts de final, eliminatòria en què va ser superada per Holanda, una de les grans absents de la pròxima Copa del Món.

La selecció centre-americana, que haurà jugat cinc dels últims vuit campionats del món, comptarà amb la pressió del seu excel·lent rendiment en terres brasileres fa tres anys, doncs els afeccionats ticos no acceptaran segurament res que no sigui, com a mínim, superar la fase de grups, objectiu que no serà precisament fàcil.

El seleccionador Óscar Ramírez compta amb un elenc de futbolistes en què hi destaquen Navas (Real Madrid), la seva gran estrella i un dels millors porters del planeta; González (FC Bologna), Duarte (RCD Espanyol), Gamboa (Celtic FC), Borges (Deportivo Coruña), el capità Ruiz (Sporting Club Portugal) i el veterà Campbell (Real Betis).  

A la foto, Navas. 

L’ESPANYOL DE CHEN NO ARRANCA

L’any 2016, l’empresari xinès Chen Yansheng (foto) es va fer càrrec de la propietat del RCD Espanyol. La seva arribada va aixecar moltes expectatives positives, tant econòmiques com esportives, però mentre les primeres s’han fet realitat, doncs ara el club català és una entitat sanejada sense deutes amb Hisenda, les segones s’estan fent esperar.

La temporada passada, la primera amb Quique Sánchez Flores com a entrenador, sense ser dolenta, va deixar certa decepció, fonamentalment perquè l’equip blanc-i-blau mai va donar una clara sensació de poder lluitar per una plaça per a l’Europa League i, sobretot, per l’eliminació a la Copa del Rei davant l’Alcorcón, conjunt de segona divisió.

Es va parlar llavors que la institució realitzaria una important inversió en fitxatges durant l’estiu de 2017, però finalment van arribar Pau López, que es trobava cedit al Tottenham Hotspur; Naldo, un defensa veterà ja de tornada; Hermoso, un prometedor, però encara inexpert, central cedit pel Real Madrid; Dídac, que ha tornat a Cornellà – el Prat després de passar per varis clubs; Granero, un experimentat centrecampista que, com Naldo, sembla ja a la part final de la seva carrera; Darder, que havia passat uns anys a França jugant a l’Olympique de Lió, i Sergio García, un ídol blanc-i-blau que portava algun temps al Quatar, país on semblava haver anat per acabar la seva trajectòria com a futbolista.

Després d’11 jornades de Lliga, l’Espanyol ocupa la 13a posició, tres per darrere del debutant Girona; no ha enllaçat dues victòries seguides, no ha guanyat encara com a visitant i, dels nous fitxatges, sense comptabilitzar Pau, que ja era propietat del club, només Hermoso i Darder són freqüentment titulars. 

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: GIANCARLO ANTOGNONI

País: Itàlia.

Any de naixement: Marsciano.

Lloc de naixement: 1954.

Demarcació: centrecampista.

Clubs: Asti Calcio, Fiorentina AC i Lausana Sports.

Eurocopes disputades: Itàlia 1980.

Mundials disputats: Argentina 1978 i Espanya 1982.

Títols de clubs: 1 Copa d’Itàlia.

Títols de seleccions: 1 Mundial.

El millor: cervell de la Itàlia tricampiona mundial

La selecció italiana que es va convertir en tricampiona mundial a la Copa del Món d’Espanya, l’any 1982, comptava amb molts futbolistes de lluita i brega, com Claudio Gentile, però igualment tenia homes de gran qualitat tècnica, sobresortint en aquest aspecte el magnífic centrecampista Giancarlo Antognoni, un dels anomenats homes de club, doncs va ser fidel molts anys al Fiorentina.

El pitjor: no poder disputar-ne la final per sanció

Malgrat no ser un jugador dur i, com ja he indicat, caracteritzar-se per un alt nivell tècnic, Antognoni es va perdre la final del Mundial, disputada a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid, per una sanció. Un altre aspecte negatiu de la seva carrera va ser una gravíssima lesió que va patir pocs mesos abans de la Copa del Món, que a punt va estar d’impedir el seu concurs al certamen.

AQUEST CITY SI QUE RUTLLA

La primera temporada de Pep Guardiola (foto) amb el Manchester City va ser molt decebedora, amb una gran irregularitat i sense la consecució de cap títol oficial, circumstàncies que van servir perquè els detractors del tècnic de Santpedor, tant els catalans com els de la resta de l’estat espanyol (en aquest cas no existeix el fet diferencial) menystinguessin la seva tasca com a entrenador, que, no ho oblidem, compta amb un extraordinari palmarès de 3 Lligues, 2 Copes del Rei, 3 Supercopes d’Espanya, 2 Lligues de Campions, 2 Supercopes d’Europa i 2 Mundial de Clubs, amb el FC Barcelona, i 3 Lligues, 2 Copes, 1 Supercopa d’Alemanya, 1 Supercopa d’Europa i 1 Mundial de Clubs, amb el Bayern de Munic.

La temporada passada, Guardiola comptava amb un elenc de futbolistes amb què no confiava i la prova n’és el munt de baixes que el Manchester City va portar a terme el passat estiu, amb jugadors emblemàtics com Hart, que ja havia estat prèviament cedit; Zabaleta, Clichy, Sagna, Fernando, Navas o Nolito, tot i que aquest últim havia arribat a l’Etihad per desig del preparador català.

Pel contrari, van ser contractats pel club homes expressament reclamats pel tècnic bagenc com Ederson, Walker, Danilo, l’ara lesionat Mendy, Bernardo Silva i Sané, encara que no va poder ser fitxat Alexis, una de les principals opcions de Guardiola. Tots aquests futbolistes s’han fusionat perfectament amb altres que ja formaven part de l’equip com Stones, Otamendi, Fernandinho, Gündogan, De Bruyne, l’incombustible David Silva, Sterling, Gabriel Jesus, arribat en el passat mercat d’hivern, o Agüero, que ja és el màxim golejador de la història del City.  

En aquests moments el club d’Etihad és líder de la Premier League, només havent cedit un empat en 11 jornades i amb un avantatge de 8 punts sobre Manchester United i Tottenham Hotspur i 9 sobre el vigent campió Chelsea, i comanda el grup F de la Champions League amb la totalitat de partits guanyats.

L’inici de campanya del City, tant pel que fa a la Premier League com quant a la Lliga de Campions, em recorda molt al primer exercici de Guardiola a la banqueta del Camp Nou, que va acabar amb el primer triplet Lliga / Copa del Rei / Champions League del club blaugrana, pel que respecta a aspectes, a part dels espectaculars resultats, com el bon futbol, el joc ofensiu o la capacitat golejadora.   

BARÇA I MADRID: DUES AUTOCOMPLAENCES SIMILARS ?

Després d’aconseguir la Lliga de Campions a l’estadi Saint – Denis de París, la mateixa temporada en què va assolir la seva segona Lliga espanyola consecutiva, el Barça de Frank Rijkaard va entrar en una fase de dos anys de decadència, la qual va ser coneguda com l’etapa de l’autocomplaença.

Aquella crisi del FC Barcelona va estar caracteritzada per la “dimissió” com a futbolista de l’estrella d’aquell grup, Ronaldinho, que va deixar d’assistir a un munt d’entrenaments, mentre anava per les nits de festa en festa, sense oblidar que altres homes bàsics d’aquella plantilla, com van ser els casos de Deco i Eto’o, van caure també de forma notable en el seu rendiment.

Mentre tot això succeïa, futbolistes com Valdés, el capità Puyol, Xavi, Iniesta i Messi, ja considerat un dels millors jugadors del món, es mantenien en un segon pla sense convertir-se en líders, fet que assolirien amb l’arribada de Pep Guardiola a la banqueta del Camp Nou, l’estiu de l’any 2008.

El Real Madrid va conquistar la passada temporada el campionat de Lliga i la seva segona Lliga de Campions consecutiva, amb el primer doblet Lliga / Copa d’Europa des de l’any 1959. Posteriorment, el bloc de Zinedine Zidane va superar el Manchester United a la Supercopa d’Europa i va humiliar el Barça a la Supercopa d’Espanya.

No obstant, el conjunt madridista ha iniciat el campionat de la regularitat de forma molt decebedora i es troba ja a vuit punts del líder, precisament el Barça, i ha començat de manera molt irregular la Champions League, torneig en què s’ha vist afavorit pel lamentable rendiment del Borussia de Dortmund, fet que segurament permetrà als blancs ser segons de grup, per darrere del Tottenham Hotspur.

Les causes d’aquest pèssim estat de forma madridista poden ser les lesions d’homes com Navas o Carvajal, la baixa forma de jugadors clau les darreres campanyes com Marcelo, Modric, Kroos, Bale (també lesionat) i Benzema, el lent declivi de Ronaldo, els traspassos de futbolistes com Pepe, James i, molt especialment, Morata o el fet que joves com Isco, Lucas, Asensio o Mayoral encara no estan preparats per exercir de líders. Tanmateix, com li va succeir al Barça fa una dècada, el principal motiu podria ser també l’autocomplaença.  

A la foto, Rijkaard i Ronaldinho. 

ES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (6): COLÒMBIA

El tècnic José Peckerman, que va dirigir la selecció argentina al Mundial de l’any 2006, a Alemanya, està aconseguint realitzar una notable trajectòria amb el combinat de Colòmbia, al qual va classificar pels quarts de final de la Copa del Món de l’any 2014, al Brasil, i de la Copa Amèrica de l’any 2015, a Xile; per a les semifinals de la Copa Amèrica del centenari de l’any 2016, als Estats Units, i acaba de portar al Mundial que es disputarà a Rússia l’any vinent.

Colòmbia, durant les últimes tres dècades, ha comptat amb futbolistes d’una enorme qualitat, com poden ser jugadors com Higuita, Álvarez, Valderrama, Córdoba, Asprilla o Rincón. Tanmateix, el rendiment de la selecció sud-americana ha estat molt irregular, amb constants alts i baixos, i amb algunes decepcions importants, com la que va tenir lloc al Mundial dels Estats Units, l’any 1994.

En l’equip cafeter hi destaquen homes com Ospina (Arsenal FC), Zapata (AC Milan), Sánchez (Tottenham Hotspur), Cuadrado (Juventus FC), Bacca (Vila-real CF), Muriel (Sevilla FC) i, de manera especial, l’exmadridista Rodríguez (Bayern Munic) i el veterà capità  Falcao (AS Mònaco), que es va perdre l’últim Mundial per lesió.

A la foto, Cuadrado. 

ES SELECCIONS CLASSIFICADES PER AL MUNDIAL DE RÚSSIA 2018 (5): BÈLGICA

El Noguerenc Robert Martínez, l’únic seleccionador català del món, ha classificat amb molta autoritat l'equip belga per al Mundial de Rússia. L’entrenador de Balaguer ja va brillar anteriorment a la Premier League, primer amb el modest Wigan Athletic, amb qui va guanyar una Cup, i després amb l’històric Everton FC.

Bèlgica va tenir un planter de futbolistes extraordinari durant la dècada dels 80, entre els quals van brillar Pfaff, Preud’homme, Gerets, Vandereycken, Vercauteren o Ceulemans, amb què va jugar la final de l’Eurocopa d’Itàlia, l’any 1980, i les semifinals del Mundial de Mèxic, l’any 1986. La generació actual està cridada algun dia a igualar o superar els èxits aconseguits per aquells homes, tot i que, no obstant, ni a la Copa del Món de Brasil, fa tres anys, ni a l’Europeu de França, fa dos estius, ho va poder aconseguir.

Martínez disposa d’un equip molt complet, equilibrat i amb bones individualitats, en què hi destaquen grans noms com Courtois (Chelsea FC), Meunier (París Saint – Germain), Anderweireld (Tottenham Hotspur), Vermaelen (FC Barcelona), Vertonghen (Tottenham Hotspur), De Bruyne (Manchester City), Tielemans (AS Mònaco), Eden Hazard (Chelsea FC), Thorgan Hazard (Borussia Mönchenglabdach), Mertens (SSC Nàpols), Batshuayi (Chelsea FC) o Lukaku (Manchester United).  

A la foto, Mertens. 

ÈPIC GIRONA

El Girona està disputant la seva primera temporada de la història a primera divisió. Després d’un inici molt esperançador, en què el conjunt de Pablo Machín va igualar amb el potent Atlético de Madrid i va vèncer el Màlaga, en dos encontres jugats a Montilivi, l’equip català va entrar en certa crisi, fet que el va apropar a la zona de descens.

Tanmateix, el bloc blanc-i-vermell va reaccionar en un dia clau, vencent a Riazor el Deportivo de la Coruña, un rival directe en la lluita per la permanència, demostrant el tècnic i els jugadors del Girona que poden aguantar perfectament la pressió, malgrat la inexperiència de la majoria dels seus futbolistes en aquest tipus de partits.

Però la primera gran jornada històrica dels gironins en la màxima categoria del futbol espanyol va tenir lloc el passat diumenge a Montilivi, davant la visitat del Real Madrid, vigent campió de Lliga i d’Europa. Malgrat que Zinedine Zidane, entrenador blanc, va alinear el seu onze de gala, amb l'excepció dels lesionats Navas, Carvajal i Bale, el grup de Machín va guanyar el xoc, després que els gols d’Stuani i Portu remuntessin el d’Isco.

El Girona va ser capaç de superar el que molts consideren el millor equip del món amb només tres futbolistes amb experiència de temporades anteriors a la primera divisió espanyola: Espinosa, Muniesa i Stuani (foto).