El millor:
- Potser la millor generació del futbol italià.
- Segona final de l’antiga Iugoslàvia.
- Que Itàlia no pogués rubricar el període amb la
consecució dos anys més tard del Mundial, en què va ser finalista.
El pitjor:
- Segona derrota en final del combinat balcànic.
- Tercera absència d’Alemanya Occidental.
- la vigent campiona Espanya havia iniciat una travessa pel
desert.
El millor:
- Primer títol de la selecció espanyola.
- Segona final de la Unió Soviètica.
- Una generació extraordinària de futbolistes espanyols.
El pitjor:
- La propaganda del règim franquista.
- La nova absència de potències de l’època com Alemanya o
Itàlia.
- Espanya entraria molt aviat en una profunda crisi.
Florentino Pérez (foto), president del Real Madrid i un
dels homes més poderosos de l’estat espanyol, arran de l’enorme fracàs que va
suposar el Partit Reformista, encapçalat per Miquel Roca Junyent i del qual en
formava part, va observar que el seu lloc no es trobava en la política sinó al
costat dels polítics.
Durant la seva primera etapa de president del Real Madrid,
Pérez va començar a fitxar un galàctic rere l’altre (Luis Figo, Zinedine Zidane
i David Beckham), va prescindir de Vicente del Bosque, l’equip va perdre
l’equilibri i, coincidint amb el ressorgiment del FC Barcelona, ja presidit per
Joan Laporta, va decidir presentar la dimissió.
Tanmateix, va tornar al cap d’una anys, va seguir
contractant galàctics (Gareth Bale i Cristiano Ronaldo), va fer-se amb els
serveis del polèmic entrenador portuguès José Mourinho, es va trobar un dels
millors equips de la història, el Barça de Pep Guardiola i, això si, el conjunt
espanyol es va convertir amb el pas dels anys en una màquina de guanyar Lligues
de Campions.
En la seva dèria de fitxar grans estrelles, l’estiu de
l’any 2024 Florentino va fitxar Kylian Mbappé, un objectiu que feia temps que
perseguia i, quan s’esperava que el Real Madrid seria imbatible, va resultar
que els blancs només van assolir dos títols menors, la Supercopa d’Europa i la
Copa Intercontinental; el Barça va aconseguir el triplet estatal format per
Lliga, Copa del Rei i Supercopa, el bloc de Hansi Flick va vèncer quatre cops
al de Carlo Ancelotti i l’exequip d’Mbappé, el París Saint – Germain, va
conquistar la seva primera Champions League.
Aquesta temporada tot feia presagiar que la situació
canviaria després de la victòria contra el Barça al Santiago Bernabéu, que va
permetre el conjunt madrileny agafar un avantatge de cinc punts, però menys de
dos mesos més tard, els catalans són líders amb quatre punts més, el nou
entrenador blanc, Xabi Alonso, està molt qüestionat i el vestidor de l’equip,
amb Vinicius Junior al capdavant, sembla un polvorí.
Amb aquestes circumstàncies adverses, Florentino, l’ésser
superior segons Emilio Butragueño, està molt nerviós, es queixa amargament dels
àrbitres, que li han assenyalat un munt de penals a favor, i ha tornat a
treure, en dues ocasions concretament, l’afer de José María Enríquez Negreira.
Si la temporada no és positiva, molt probablement el també president d’ACS ho
deixarà estar un altre cop.
El millor:
- Una de les millors seleccions soviètiques de la història.
- El millor període del combinat de l’antiga iIugoslàvia.
- El mític porter rus Lev Iaxin.
El pitjor
- L’amfitriona França.
- Les absències d’Alemanya Occidental i Itàlia.
- El mal moment d’Espanya malgrat que llavors el Real Madrid va guanyar les primeres cincs Copes d’Europa de la història
Sigui casualitat o no (jo crec que no), quan el FC
Barcelona porta una bona ratxa de resultats o el Real Madrid es troba en un
sotrac, o les dues coses al mateix temps, com ara succeeix, surt el tema del
cas José María Enríquez Negreira, a més, les darreres setmanes, per part del
mateix president blanc Florentino Pérez, que no ha assimilat gens bé que el
màxim dirigent barcelonista, Joan Laporta, hagi abandonat el projecte de la
Superlliga.
Abans que res, vull deixar clar que crec que l’entitat
catalana es va equivocar contractant Enríquez Negreira quan aquest era el
vicepresident del Comitè Tècnic d’Àrbitres, tot i que potser el tracte es fes
més aviat amb l’empresa del seu fill, però l’afer pot tenir una explicació
bastant lògica.
Qui ha llegit els meus articles en aquest bloc sabrà que no
soc conspiranòic en temes com els arbitratges, però a ningú se li escapa que,
durant la dictadura franquista, la transició i bona part de la democràcia, hi
van haver moltes polèmiques i suspicàcies amb els presumptes favors al Real
Madrid, fet que segueix d’actualitat, sobretot en algunes decisions que han
tingut lloc els últims anys a la Lliga de Campions.
Josep Lluís Núñez, en el seu llarguíssim període com a
president de la institució catalana, va intentar pal·liar aquestes dinàmiques i
de certa manera va aconseguir compensar les possibles irregularitats, cosa que
també va fer Joan Laporta en la seva primera etapa com a màxim dirigent del
club.
És possible, fos Núñez, el seu successor Joan Gaspart,
Laporta, Sandro Rosell o Josep Maria Bartomeu, o tots alhora, que el Barça
contactés amb l’exàrbire internacional català perquè realitzés informes de les
característiques i peculiaritats dels diferents col·legiats, i fins i tort
demanar cert equilibri en la manera de dirigir blancs i blaugranes, però mai en
absolut intentar obtenir favors.
 |
El millor:
- L’última gran Alemanya de la història.
- El 7 a 1 dels alemanys davant l’amfitriona Brasil.
- Primera final de Leo Messi amb Argentina.
El pitjor:
- El segon maracanazo de Brasil.
- La campiona Espanya no va superar la fase de grups.
-
La lesió en quarts de final de Neymar Junior va marcar el rendiment posterior
de la Canarinha.
Xabi
Alonso (foto) segueix sent l’entrenador del Real Madrid i, per tant, encara hi
ha temps perquè el tècnic de Tolosa pugui triomfar al Santiago Bernabéu com ja
ho va fer de futbolista, però tot sembla indicar que el preparador basc podria
tenir els dies comptats.
Com
Alonso, també van ser entrenadors intervencionistes, que intenten imposar un
model de joc definit, John Toshack, que malgrat tot va guanyar una Lliga, però
no va tenir continuïtat en cap dels seus dos projectes al Bernabéu; José
Antonio Camacho, que no va arribar ni a iniciar la temporada; Bernd
Schuster, que es va endur el títol de la regularitat la primera campanya en què
va exercir, però va fracassar a Europa i va ser cessat aviat en la seva segona
temporada, o Rafa Benítez. Més sort, però potser per la seva polèmica manera de
fer, va tenir José Mourinho, tot i que se li va resistir la Lliga de Campions.
Pel
contrari han triomfat al conjunt blanc tècnics que la seva millor virtut era
gestionar el vestidor i que donaven bastanta llibertat als jugadors, com han
estat els casos de preparadors com Miguel Muñoz, Luis Molowny, Vicente del
Bosque o Carlo Ancelotti, tots ells amb un palmarès espectacular, tot i que en
el cas del canari normalment actuava com a entrenador pont.
És
curiós perquè al FC Barcelona li han anat bé, de vegades molt bé, preparadors
intervencionistes i amb molt de caràcter, com Marinus Michels, Johan Cruyff,
Louis van Gaal, Pep Guardiola, Luis Enrique Martínez o Hansi Flick, i no han
estat tan positives experiències amb entrenadors més dòcils com Carles Rexach,
encara que en aquest cas l’excepció en seria Frank Rijkaard.
Seleccionador:
Luis de la Fuente.
Capità:
Álvaro Morata (Como
Calcio).
Estrella:
Lamine Yamal (FC
Barcelona).
Altres
futbolistes bàsics: Pedri
González (FC Barcelona), Fabián Ruiz (París Saint – Germain) i Mikel Oyarzábal
(Real Sociedad).
Títols:
1 (2010).
Mundial
2022: vuitens de final.
A
favor: actual campiona
d’Europa.
En
contra: l’escassa
aportació del Real Madrid.
Seleccionador:
Robert Martínez.
Capità:
Cristiano Ronaldo (Al
Nassr FC).
Estrella:
Vitinha Machado (París
Saint – Germain).
Altres
futbolistes bàsics: Bernardo
Silva (Manchester City), Joao Neves (París Saint – Germain) i Bruno Fernandes (Manchester
United).
Títols:
cap (semifinalista el
1966 i 2002).
Mundial
2022: quarts de final.
A
favor: un centre del
camp esplendorós amb Vitinha, Silva, Neves i Fernandes.
En
contra: Ronaldo
condiciona molt.
Seleccionador:
Ronald Koeman.
Capità:
Virgil van Dijk
(Liverpool FC).
Estrella:
Denzel Dumfries (Inter
Milà).
Altres
futbolistes bàsics: Frenkie
de Jong (FC Barcelona), Ryan Gravenberch (Liverpool FC) i Xavi Simons
(Tottenham Hotspur),
Títols:
cap (finalista els anys
1974, 1978 i 2010).
Mundial
2022: quarts de final.
A
favor: la qualitat de
molts dels seus futbolistes.
En
contra: el problema és
potser el pla mental.
-
Leo Messi va guiar Argentina al seu tercer títol mundial.
-
Segona final consecutiva de França i quarta en 24 anys.
-
La gran sorpresa protagonitzada pel Marroc, primer semifinalista africà del
torneig.
El
pitjor
-
Espanya, dirigida per Luis Enrique Martínez,
va ser eliminada pel Marroc als vuitens de final.
-
Brasil es va encallar de nou als quarts de final.
-
Segona Copa del Món consecutiva sense Itàlia.
Temporada
2018 / 2019: l’Ajax fa una extraordinària Lliga de Campions, en què per exemple
elimina el Real Madrid, campió de les tres edicions anteriors, en vuitens de
final. L’equip, que dirigia Erik ten Hag, no arriba a la final a causa de dos
gols del Tottenham Hotspur en el temps afegit del matx de tornada de
semifinals. En aquell conjunt van brillar dos joves, el central i capità
Mattijs de Ligt i el centrecampista Frenkie de Jong.
Tots
dos futbolistes van tenir l’interès del FC Barcelona, però De Ligt va acabar
fitxant pel Juventus i tot feia presagiar que De Jong acabaria sent contractat
pel París Saint – Germain, però el llavors president Josep Maria Bartomeu va
viatjar a Amsterdam i va ser capaç de convèncer el futbolista, segurament amb
la promesa d’una altíssima fitxa, que devia contribuir a la greu crisi
econòmica en què va deixar la institució l’any 2021.
Tanmateix,
De Jong difícilment ha jugat més de tres partits seguits a un gran rendiment,
ha fallat moltes vegades en els moments decisius (va ser un dels tristos
protagonistes del 8 a 2 de Lisboa contra el Bayern de Múnic), condueix massa la
pilota, quan històricament els migcentres del club català han actuat al primer
toc, i només cal recordar Pep Guardiola i Sergio Busquets, i, malgrat comptar
amb la confiança de Hansi Flick, part de la premsa i l’afecció preferiria Marc
Casadó o Marc Bernal al seu lloc.
El
defensa uruguaià i segon capità del FC Barcelona, Ronald Araujo, es troba al
centre de la polèmica després d’un nou error en encontre de la Lliga de
Campions, en aquest cas una expulsió molt evitable a Stamford Bridge contra el
Chelsea FC, que se suma a una altra targeta vermella, la que va veure el 2024
davant el París Saint – Germain a Montjuïc, i un partit no massa positiu fa uns
mesos al Giuseppe Meazza enfront l’Inter de Milà.
Araujo
compta amb moltes qualitats, com el compromís, la intensitat, el paper
corrector en defensa, el marcatge, l’ímpetu o el joc aeri, però té importants
mancances per jugar en un club de les característiques del Barça, doncs per
exemple li costa molt aplicar-se en la tàctica del fora de joc o el fet de no
ser capaç de pujar netament la pilota, circumstància que provoca que en molts
enfrontaments sigui flotat pels futbolistes contraris.
És
cert que en els considerats dos millors equips del Barça de la història, els
entrenats per Johan Cruyff i Pep Guardiola, hi va haver jugadors d’unes
característiques similars a Araujo, com Albert Ferrer, Nando Muñoz, Juan Carlos
Rodríguez i Sergi Barjuan, en el primer cas, i el capità Carles Puyol, Éric
Abidal, Javier Mascherano i Seydou Keita, en el segon cas, però aquests homes,
amb esforç i entrenament, es van saber adaptar als sistemes dels seus tècnics,
cosa que encara no ha pogut fer l’internacional uruguaià.
Seleccionador:
Thomas Tuchel.
Capità:
Harry Kane (Bayern
Múnic).
Estrella:
Harry Kane.
Altres
futbolistes bàsics: Declan
Rice (Arsenal FC), Jude Bellingham (Real Madrid) i Phil Foden (Manchester
City).
Títols:
1 (1966).
Mundial
2022: quarts de final.
A
favor: podríem estar
parlant de la millor generació de la història del futbol anglès.
En
contra: només ha
disputat una final de la Copa del Món.
Seleccionador:
Carlo Ancelotti.
Capità:
Marquinhos Aoas (París
Saint – Germain).
Estrella:
Vinicius Júnior (Real
Madrid).
Altres
futbolistes bàsics: Éder
Militao (Real Madrid), Raphinha Dias (FC Barcelona) i Rodrygo Goes (Real
Madrid).
Títols:
5 (1958, 1962, 1970,
1994 i 2002).
Mundial
2022: quarts de final.
A
favor: l’experiència
d’Ancelotti.
En
contra: un equip en
crisi de resultats des de fa bastants anys.
