LES DUES CARES DE RONALDINHO

El quart i darrer article que escric referent al clàssic entre Barça i Real Madrid del passat diumenge el dedico a l’home que es troba en boca de tothom i que podríem afirmar que en va ser el gran protagonista negatiu del matx: Ronaldinho.

En primer lloc he de comentar que Ronaldinho porta un any i mig, des del Mundial d’Alemanya, en un estat de forma lamentable, el qual pràcticament només li ha permès marcar gols a pilota parada. El brasiler ha tingut durant tot aquest temps un nivell físic horrible, que li ha impedit sortir-se'n amb èxit de la majoria de jugades individuals que ha intentat (que lluny queden aquelles accions del 0-3 del Santiago Bernabéu de la campanya 2005/2006). A més a més, Ronaldinho ha portat presumptament una vida molt poc apropiada per a un esportista, suposadament amb continuades festes i sortides nocturnes, es va perdre un munt d’entrenaments durant el passat exercici 2006/2007 i la seva actitud en l’actual temporada, durant les sessions dirigides per Frank Rijkaard, ha estat molt negativa. Per tant, es podria assegurar que el mitja punta brasiler porta 18 mesos mostrant un penosa indisciplina i jo particularment ja no li veig cap sortida al Barça, raó per la qual crec que els seus dies al Camp Nou haurien de finalitzar ja o, com molt tard, al final de la campanya vigent.

En segon lloc, ha de quedar clar que Ronaldinho ha estat un futbolista clau i decisiu en una de les etapes més grans de la història del FC Barcelona, la qual per exemple ha donat dos campionats de Lliga i una edició de la Champions League, la segona copa d’Europa de l’entitat catalana. No he tingut l’oportunitat d’observar grans jugadors de la història blaugrana com Josep Samitier, Antoni Ramallets, Estanislau Basora o el gran Laszlo Kubala, però si que he presenciat les evolucions d’extraordinaris futbolistes com Carles Rexach, Johan Cruyff, Bernd Schuster, Diego Armando Maradona, Ronald Koeman, Michael Laudrup, Hrsito Stoitxkov, Romário, Ronaldo o Rivaldo. Tanmateix, segons el meu parer, el millor futbolista, el més gran de la història barcelonista de les últimes quatre dècades, i segurament també dels 108 anys d’història del club català, ha estat Ronadinho. Personalment no he vist mai cap jugador blaugrana que hagi fet tres anys tan espectaculars, brillants, memorables i genials com els tres primers del brasiler al Camp Nou. Per tot això, Ronaldinho mereix tots els homenatges i honors que se li puguin atorgar una vegada abandoni l’entitat.

UNA SORPRESA ANOMENADA SCHUSTER

Hi havia futbolistes que quan els observaves en detall, pel seu caràcter i el seu esperit de lideratge, hi intuïes un gran entrenador i aquest podia ser el cas d’homes com José Antonio Camacho o Ronald Koeman, per posar-hi només dos exemples. Pel contrari, durant la seva època de jugador, no m’esperava el mateix de Bernd Schuster.

L’alemany, un dels millors centrecampistes mundials de la dècada dels 80, i segons la meva opinió, un dels millors passadors i llançadors de falta de tots el temps, tanmateix era també un futbolista conflictiu, polèmic, capritxós, immadur, estrany, irregular i amb un caràcter força complicat.

No podem oblidar, durant la seva llarga estada de vuit anys al FC Barcelona, diferents capítols, entre els quals hi podríem destacar els següents: renunciar a la selecció alemanya amb poc més de 20 anys, insinuar que el seu entrenador i compatriota Udo Lattek bevia massa cervesa, comparar l’estadi de San Mamés amb la guerra de Corea, abandonar l’estadi Sánchez Pizjuán, després de ser substituït per Terry Venables en la final de la Copa d’Europa de 1986, sense esperar el desenllaç del matx, romandre tota la temporada 1986/1987 en blanc, portar el president Josep Lluís Núñez als tribunals...

Tampoc es pot dir que les seves experiències al Real Madrid i a l’Atlético de Madrid fossin massa tranquil·les, no acabant precisament bé aquestes etapes amb els respectius presidents blanc i blanc-i-vermell, els ja desapareguts Ramón Mendoza i Jesús Gil.

A mi em va sorprendre quan Schuster va iniciar la seva època d’entrenador perquè sincerament no el considerava un home ideal per desenvolupar aquesta feina, però va estar a punt d’ascendir a primera divisió el modestíssim Xerez i va deixar un bon record, malgrat ser cessat, al Llevant.

Posteriorment va triomfar plenament al Getafe. A l’equip madrileny tenia la difícil missió de fer oblidar Quique Sánchez Flores que, després d’una excel·lent campanya al Coliseu Alfonso Pérez, va fitxar pel València. No obstant, l’alemany no només va igualar el treball del seu predecessor sinó que el va superar portant l’equip a la final de la Copa del Rei, arran d’humiliar el Barça en semifinals, i classificant el club blau per a la Copa de la UEFA, malgrat perdre la final del Santiago Bernabéu davant el Sevilla, que havia assolit prèviament una plaça per a la Lliga de Campions.

A pesar de la gran empremta que va deixar a Getafe, jo tenia molts dubtes de que Schuster pogués ser un entrenador apte per al Real Madrid, arran que el president blanc Ramón Calderón decidís fitxar-lo per substituir Fabio Capello, malgrat que l’italià li havia donat la Lliga al l’entitat madridista. No confiava massa en què l’alemany fos capaç de dirigir un gran club, ple d’estrelles i amb una enorme pressió.

Tanmateix, fins el moment Schuster està realitzant una tasca extraordinària: té l’equip com a líder destacat de la Lliga i ja classificat com a primer de grup per als vuitens de final de la Champions League. A més, en el clàssic de diumenge contra el Barça al Camp Nou, va demostrar un nivell tàctic magnífic i es podria afirmar que en aquest sentit li va donar una autèntica lliçó a Frank Rijkaard. Resta encara molta temporada i s’ha de tenir en compte que, tradicionalment, els conjunts entrenats per Schuster solen anar de més a menys, però ara ja no en tinc cap dubte en què l’alemany és un excel·lent tècnic.

I PER QUÉ NO ES CANVIA L'ESTIL ?

Moltes vegades he sentit parlar que el Barça sempre ha de ser fidel a la seva història mantenint un estil, normalment vistós i ofensiu, considerat un ADN (paraula evidentment que està de moda i que en aquest cas sona bastant pretenciosa) de l’entitat.

El FC Barcelona només va guanyar una Lliga entre 1961 i 1984 (la històrica edició 73/74 amb Johan Cruyff d’estrella) i tan sols ha aconseguit conquistar dues Copes d’Europa en 52 edicions del torneig.

És veritat que al Camp Nou hem vist impressionants futbolistes com Johan Cruyff, Allan Simonsen, Bernd Schuster, Diego Armando Maradona o Ronaldo, però amb cap d’ells, en la faceta de jugador, es va va obtenir la Copa d’Europa i només amb l’holandès i l’alemany es va assolir la Lliga, però tenint en compte que el primer va romandre cinc anys al club i el segon vuit.

És també cert, i jo en sóc testimoni, que hem presenciat meravellosos partits a l’estadi barcelonista, amb gols espectaculars i jugades genials. No obstant, moltes vegades s’acabaven perdent els títols per manca d’ofici, de competivitat i de mentalitat guanyadora.

Mentrestant, hem anat observant com clubs com el Milan, el Liverpool o el Bayern, molt menys brillants i espectaculars amb el seu futbol que el Barça, han aconseguit set, cinc i quatre Copes d’Europa respectivament.

No seria millor canviar d’estil i també oblidar-nos del famós ADN ? No podria ser en aquests moments José Mourinho l’entrenador ideal del FC Barcelona ?

RONALDINHO I DECO TITULARS

La setmana passada escrivia un article sobre Frank Rijkaard i el “cop de puny” que havia decidit donar o simplement que jo pensava que havia efectuat, doncs arran del clàssic entre Barça i Madrid disputat ahir diumenge hi tinc força dubtes.

L’entrenador holandès va decidir posar Ronaldinho per primer cop a la banqueta en el matx de Champions League jugat a Lió. El Barça va fer un bon partit a l’estadi de Gérland i va aconseguir un empat (2-2) que el va classificar matemàticament per a vuitens de final com a primer de grup.

Poc més tard, Rijkaard va fer seure Ronaldinho entre el suplents en el derbi català disputat a l’estadi Lluís Companys de Montjuïc. Una altra vegada la imatge del club blaugrana va ser prou bona, si bé és veritat que el Barça tampoc va passar de l’empat (1-1). S’ha de tenir en compte que al llarg de la setmana, i per primera vegada en molt de temps, els pronòstics eren favorables a l’Espanyol.

Quan va arribar l’encontre de Mestalla contra el València, molts pensàvem que en una sortida teòricament tan compromesa Rijkaard li donaria entrada al mitja punta brasiler des del començament. No obstant, el tècnic el va col·locar de nou com a suplent, situació que també va viure un altre “intocable” de passades èpoques com Deco (foto), que acabava de sortir d'una lesió. Aquell dia, a diferència del succeït a Lió i Montjuïc, Ronaldinho no va jugar ni un sol minut, ni tan sols quan Leo Messi es va lesionar en els darrers minuts del primer període. El Barcelona va realitzar el millor partit de la temporada com a visitant i va vèncer per 0-3.

Pel contrari, tal com havien anat les coses, molts crèiem que tant Ronaldinho com Deco serien suplents en el clàssic contra el Real Madrid al Camp Nou. Semblava just que Giovanni dos Santos, l’home que va substituir Messi a València, entrés des de l’inici i que l’islandès Eidur Gudjonsen, que ha convençut plenament en totes les oportunitats que Rijkaard li ha donat, deixés Deco a la banqueta.

Tanmateix, l’holandès va decidir col·locar Ronaldinho i Deco de titulars davant el Real Madrid, Andrés Iniesta va quedar desplaçat a la banda dreta i Gudjonsen no va jugar ni un sol minut. El Barcelona va fer un partit lamentable, evidenciant impotència, poques idees i escassa velocitat. La decisió de Rijkaard, que no podem obviar que era molt complicada, pot tenir dues causes, segons el meu parer una de positiva i una altra de negativa.

La causa positiva hi tindria lloc si el tècnic hagués pensat que els dos jugadors havien de demostrar en un partit tan important que encara es troben entre els millors del món. Vist el pobre paper, molt especialment el de Ronaldinho, sembla clar que l’entrenador, i ja de forma clara i definitiva, hauria de confiar a partir d’ara només amb els futbolistes que es troben en millor forma, prescindint dels "galons".

La causa negativa seria aquella en què Rijkaard va decidir alinear Deco i Ronaldinho per por a una possible derrota davant l’etern rival sense els cracks (o podríem dir ja presumptes cracks), o pitjor encara, per temor a que els jugadors s’enfadessin i es muntés un escàndol al vestidor, optant d’aquesta manera per la "jerarquia". En aquest cas penso que Rijkaard, al qual tantes vegades he defensat, hauria d’abandonar la banqueta del Camp Nou.

SEGON "COP DE PUNY" DE RIJKAARD

Si no recordo malament, quan va finalitzar la primera volta de la Lliga 2003/2004, la primera amb Joan Laporta com a president i Frank Rijkaard com a entrenador, el FC Barcelona es trobava classificat en onzena posició. Esportivament parlant, l’entitat catalana continuava en la mateixa crisi que la va caracteritzar durant la trista època de la presidència de Joan Gaspart.

Va fer la sensació que Rijkaard, malgrat estar molt influenciat per l’escola italiana, va cedir davant les pressions del club i va utilitzar unes tàctiques convergents amb la història de la institució blaugrana, a través d’un sistema caracteritzat per un joc ofensiu, la presència de molts jugadors tècnicament ben dotats i l’ús d’extrems.

Arran de ser eliminat pel Saragossa a la Copa del Rei, Rijkaard es trobava molt a prop de la destitució i fins i tot el llavors vicepresident esportiu, Sandro Rosell, ja tenia preparat un substitut: el brasiler Luis Felipe Scolari.

Va ser llavors quan el tècnic holandès va donar un “cop de puny sobre la taula” i va decidir canviar la situació a la seva manera. En el mercat d’hivern ja havia fitxat el seu compatriota Edgar Davids i amb la seva inclusió li va donar un major equilibri a l’equip, el qual va guanyar també en seguretat defensiva. El Barça va realitzar durant la segona volta del torneig una remuntada espectacular, va acabar el campionat en segona posició i fins i tot va quedar molt a prop del títol que es va endur el València de Rafa Benítez.

Posteriorment va arribar l’època daurada del Barça de Laporta i Rijkaard amb dos títols de la Lliga, dos més de la Supercopa d’Espanya i un de la Champions League. Mentrestant, futbolistes com Ronaldinho, Samuel Eto’o, Deco, Víctor Valdés, Carles Puyol, Rafa Márquez, Xavi Hernández, Andrés Iniesta o Leo Messi eren admirats arreu del món.

Tanmateix, tot va empitjorar la passada temporada en què el club català va finalitzar l’exercici sense cap títol dels considerats grans. Malgrat que durant l’estiu passat hi va regnar l’optimisme al Camp Nou, amb la creença que el succeït durant la campanya 2006/2007 havia estat simplement un accident, el Barça ha continuat, pel que fa als partits fora de casa, evidenciant els mateixos problemes.

Rijkaard, de nou quan els seus dies com a entrenador barcelonista semblaven comptats, ha donat un altre “cop de puny”, i pel que s’ha pogut observar en els darrers partits, sembla que pot recuperar el timó de l’equip. Fins el moment ha deixat l’intocable Ronaldinho a la banqueta en els encontres lluny del Camp Nou (a Mestalla fins i tot no va jugar cap minut malgrat la lesió de Messi), no ha situat a un altre fix com Deco com a titular després de la seva lesió, ha atorgat confiança total a Andrés Iniesta com un dels homes clau del bloc, ha recuperat un futbolista que semblava sentenciat com Eidur Gudjonsen i ha donat força minuts a joves com Giovanni dos Santos i Bojan Krkic.

ELS MILLORS DE L'ANY

És a punt de finalitzar l’any i és per tant l’hora d’elegir els millors futbolistes de 2007. Al meu parer, en els diferents apartats de Catalunya, Espanya i el món, els jugadors que més han brillat són els que seguidament queden reflectits.

CATALUNYA

1- Cesc Fàbregas (Arsenal FC)
2- Xavi Hernández (FC Barcelona)
3- Raúl Tamudo (RCD Espanyol)
4- Carles Puyol (FC Barcelona)
5- Víctor Valdés (FC Barcelona)
6- Dani Jarque (RCD Espanyol)
7- Joan Capdevila (CD Vila-Real)
8- Marc Torrejón (RCD Espanyol)
9- Moisés Hurtado (RCD Espanyol)
10- Gabri Garcia (AGF Ajax)

ESPANYA

1- Iker Casillas (Real Madrid)
2- Andrés Iniesta (FC Barcelona)
3- Cesc Fàbregas (Arsenal FC)
4- Sergio Ramos (Real Madrid)
5- David Silva (València CF)
6- Xavi Hernández (FC Barcelona)
7- Raúl Tamudo (RCD Espanyol)
8- David Villa (València CF)
9- Albert Riera (RCD Espanyol)
10- Andrés Palop (Sevilla FC)

MÓN

1- Kaká (AC Milan), a la foto
2- Leo Messi (FC Barcelona)
3- Francesco Totti (AS Roma)
4- Andrea Pirlo (AC Milan)
5- Didier Drogba (Chelsea FC)
6- Cristiano Ronaldo (Manchester United)
7- Iker Casillas (Real Madrid)
8- Andrés Iniesta (FC Barcelona)
9- Dani Alves (Sevilla FC)
10- Robinho (Real Madrid)

CHAMPIONS LEAGUE: ELS POSSIBLES RIVALS DEL BARÇA

El proper divendres dia 21 de desembre tindrà lloc el sorteig dels vuitens de final de la Lliga de Campions. A diferència de l’any passat, el FC Barcelona afrontarà l’eliminatòria amb el partit de tornada al Camp Nou després de ser primer de grup en la fase recentment finalitzada, circumstància que també tindran Real Madrid i Sevilla.

Els set probables adversaris que pot tenir el Barça (l’Olympique de Lió no en pot ser rival a l’haver coincidit amb els catalans a la fase de grups) són, per ordre de major a menor dificultat segons la meva opinió, els següents:

Liverpool FC. Els reds no només han jugat dues finals en els darrers tres anys, guanyant l’edició de 2005, i han conquistat cinc vegades la Copa d’Europa, sinó que també l’equip anglès és un conjunt que, per les característiques tècniques de Rafael Benítez, no li va gens bé al Barcelona. A més a més, el club blaugrana, després d’haver-se enfrontat quatre vegades als britànics, mai els han aconseguit superar al Camp Nou (dos empats i dues derrotes). Pel contrari, el Barça ha vençut en dues ocasions a Amfield.

Entrenador: Rafael Benítez.
Estrella: Steven Gerrard (foto).

Arsenal FC. Es podria repetir a vuitens el mateix enfrontament de la final de la Champions League de 2006, quan el Barcelona es va imposar als londinencs a l’estadi de Saint - Denis. Una gran novetat hi ha hagut des de llavors i és que Thierry Henry, en aquella època estrella dels gunners, forma part actualment de la plantilla blaugrana. Tanmateix, si he de ser sincer, desconec fins a quin punt perjudica o no el canvi d’equip del davanter francès perquè ara els d’Arséne Wenger semblen jugar, amb Cesc Fàbregas al capdavant, amb més llibertat. El que si puc afirmar és que, sempre parlant des de la teoria, al Barcelona li van millor conjunts dirigits per Wenger que no pas per Benítez.

Entrenador: Arséne Wenger.
Estrella: Cesc Fàbregas.

AS Roma. L’esquadra que entrena Luciano Spalletti es troba en un gran estat de forma i té a les seves files l’actual Bota d’Or, el veterà mitja punta Francesco Totti. No obstant, el club italià és força irregular i amb massa freqüència és capaç del millor, però també del pitjor. La forma de jugar del Roma s’allunya bastant del prototip italià i això pot ser un avantatge per a l’equip de Frank Rijkaard.

Entrenador: Luciano Spalletti.
Estrella: Francesco Totti.

FC Schalke 04. És cert que el futbol alemany, especialment a nivell de clubs, està passant per un període força pobre, que l'equip de Gelserkirchen és un conjunt mentalment molt dèbil i que l’entitat germànica no té un gran historial internacional, amb excepció del títol de la Copa de la UEFA de 1997. Tanmateix, abans que un club alemany, sigui quin sigui, prefereixo un adversari com, per exemple, Olympiacòs o Fenerbahçe.

Entrenador: Mirko Slomka.
Estrella: Kevin Kuranyi.

Celtic FC. No sembla un rival massa perillós per a l’equip de Rijkaard i, a més, el conjunt de Gordon Strachan baixa moltíssim el seu rendiment fora d’Escòcia, però no es pot oblidar que els de Glasgow van eliminar el Barça en la UEFA 2003/2004 i el seu tipus de joc britànic no beneficia gaire els catalans.

Entrenador: Gordon Strachan.
Estrella: Shunsuke Nakamura.

Olympiacòs FC. És veritat que els grecs han superat brillantment la fase de grups (era la seva gran assignatura pendent) i que disposen d’homes de qualitat com Djordjevic, Galletti o Kovacevic, però no hauria de ser un rival massa perillós pel Barça, sobretot en el matx de tornada al Camp Nou.

Entrenador: Takis Lemonis.
Estrella: Luciano Galletti.

Fenerbahçe SK. Sense cap mena de dubte, el vigent campió turc és l’adversari més assequible que podria tocar-li al Barcelona. Malgrat que el partit d’Istanbul podria originar dificultats, la superioritat del club català al Camp Nou sembla molt evident.

Entrenador: Artur Antunes Zico.
Estrella: Roberto Carlos Silva.

BREU HISTÒRIA DE LA RECOPA: ANYS 90

El quart i últim capítol de la Recopa d’Europa comença amb el títol que el 1991 va obtenir el Manchester United, que no jugava cap final continental des de que havia conquistat la Copa d’Europa el 1968. Els anglesos van superar el FC Barcelona, que disputava la seva cinquena final del torneig, amb dos gols de Hugues, en allò que es podria considerar la revenja particular del davanter gal·lès, que havia fracassat en la seva experiència al club català. L’únic gol del Barça el va fer Koeman, que un any més tard amb una altra anotació li donaria la primera Copa d’Europa a l’entitat blaugrana. En el conjunt entrenat per Johan Cruyff ja hi eren altres històrics del Dream Team com Zubizarreta, Guardiola, Bakero, Laudrup o Stoitxkov.

Quan el Werder Bremen va assolir la Recopa de 1992 feia 25 anys que cap club alemany conquistava el títol. Els hanseàtics, dirigits per més tard triomfant seleccionador grec Otto Rehhagel, es van imposar al Mònaco, llavors entrenat per l’ara tècnic de l’Arsenal Arséne Wenger.

Un any més tard, el Parma, club que dos anys abans jugava la sèrie B italiana, es va fer amb el trofeu davant el quadro flamenc de l’Anvers. Però el 1994 el conjunt italià va patir la maledicció que semblava seguir als campions vigents quan arribaven a una segona final consecutiva. Els parmesans, malgrat ser els favorits, van acabar cedint contra l’Arsenal, que un any després van continuar la “tradició” caient derrotat davant un extraordinari Saragossa, que va obtenir el seu segon trofeu internacional (havia guanyat la Copa de Fires de 1963) gràcies a un espectacular gol de Nayim, des de pràcticament mig camp, a l’últim minut de la pròrroga. En el conjunt que preparava Víctor Fernández també hi destacaven Juanmi, Aguado, Pardeza o Esnáider, que va fer el primer gol d'un partit que va acabar 2 a 1.

El 1996, el París Saint-Germain es va convertir en el segon club francès en guanyar un títol clàssic europeu, tres anys més tard que el Marsella assolís la Champions. Els francesos, que comptaven amb Artur Jorge de tècnic (havia obtingut nou anys abans la Copa d’Europa amb el Porto) i Weah d’estrella, van vèncer amb dificultats el Rapid de Viena, que disputava la seva segona final del torneig. el matx va tenir com a seu l’estadi Heysel de Brussel·les, conegut ja amb el nom de Rei Balduí, 11 anys després de la tràgica final de la Copa d’Europa entre Juventus i Liverpool.

El FC Barcelona es va convertir en tetracampió el 1998 després de guanyar el París Saint-Germain, que tampoc va poder amb la famosa maledicció que perseguia als campions vigents. L’estrella brasilera Ronaldo (a la foto alçant el trofeu), va fer de penal l’únic gol de la final jugada a l’estadi de Kuyp de Rotterdam, el mateix escenari on el club català havia perdut el 1991 davant el Manchester United. L’equip blaugrana, entrenat per Bobby Robson, qui tenia com a principal ajudant José Mourinho, comptava amb una gran plantilla en què hi destacaven Vítor Baia, Ferrer, Nadal, Abelardo, Sergi, Popescu, Guardiola, De la Peña, Luis Enrique, Luis Figo o el citat Ronaldo.

El 1998 el Chelsea es va convertir en bicampió del torneig 27 anys després d’haver guanyat el primer títol. Els londinencs, amb Gianluca Vialli en la doble faceta de jugador i entrenador, i un altre italià, Zola, com a figura, van batre a la final l’Stuttgart, precisament gràcies a un gol del mitja punta transalpí.

L’última edició de la Recopa, disputada a l’estadi Villa Park de Birmingham, va tenir com a finalistes Lazio i Mallorca, que arribava a la final en la seva primera experiència internacional. Els italians, que de la mà del tècnic suec Sven Goran Eriksson passaven pel millor moment de la seva història, van vèncer (2-1) un excel·lent club illenc dirigit per l’argentí Héctor Cúper, que posteriorment portaria el València a dues finals de la Lliga de Campions. Entre els de Palma hi destacaven homes com Soler, Stankovic o Dani, que va fer el gol del seu equip.

Des de llavors, els diferents campions de Copa, sempre i quan no hagin accedit per mèrits a les seves corresponents Lligues a la Champions League, juguen la Copa de la UEFA i posteriorment la Lliga Europa. 

EL DREAM TEAM, PLANTER D'ENTRENADORS

Onze anys després de la sorprenent i polèmica destitució de Johan Cruyff com a entrenador del FC Barcelona, podem observar com molts jugadors d’aquell inoblidable equip, conegut per sempre com el Dream Team, exerceixen d’entrenadors de conjunts professionals o tècnics en quadres inferiors, mentre el que va ser el seu preparador no ha tornat a dirigir cap grup des del dia en què Josep Lluís Núñez el va cessar.

Els casos més significatius són els següents:

José Ramón Alexanko. Arran de retirar-se el 1993, el primer capità del Dream Team va entrar a formar part del quadro tècnic dirigit per Johan Cruyff. Posteriorment va ser el principal ajudant de Carles Rexach en una curta experiència japonesa i entrenador del club romanès de la Universitat de Craiova. Després d’acabar la seva època “exòtica”, es va reintegrar al FC Barcelona i actualment ocupa el càrrec de coordinador del futbol base.

Guillermo Amor. Va exercir el càrrec de director tècnic del futbol base des de la victòria a les eleccions de 2003 de Joan Laporta fins el final de la temporada passada.

José Mari Bakero. Malgrat el caràcter i la mentalitat que el van caracteritzar com a jugador, el que va ser capità del Dream Team no ha tingut excessiva fortuna com a entrenador fins el moment. Ha dirigit a Mèxic, el Màlaga B i la “seva” Real Sociedad, entitat de la qual també ha estat secretari tècnic. Ha exercit igualment com a ajudant de Louis van Gaal i Llorenç Serra Ferrer al Barça i actualment és col·laborador de Ronald Koeman al València.

Txiki Begiristáin. Director tècnic del Barça des de juny de 2003, quan Laporta va ser elegit president de l’entitat blaugrana. Després de moltes crítiques a la seva gestió, ha estat elogiat pels fitxatges de Gabi Milito, Touré Yaya i Eric Abidal.

Carles Busquets. El cèlebre Busi exerceix actualment d’entrenador de porters als equips inferiors del club blaugrana.

Eusebio Sacristán. Es va integrar a l’organigrama tècnic del FC Barcelona el 2003 com a ajudant i de certa manera assessor de Frank Rijkaard.

Jon Andoni Goikoetxea. Actual preparador de l'Osasuna B, podria dirigir el primer equip navarrès després de l'etapa de Cuco Ziganda.

Pep Guardiola. El mig centre del Dream Team, després del final errant i cosmopolita de la seva carrera com a futbolista, va fitxar el passat estiu com a nou entrenador del filial del Barcelona. S’especula que podria substituir Rijkaard en cas que l’holandès no finalitzés l’actual temporada.

Ronald Koeman. Després d’haver triomfat en l’Ajax i el PSV Eindhoven, i de deixar un bon record al Benfica, l’heroi de Wembley dirigeix actualment el València. No ha arribat, ni molt menys, en el millor moment a Mestalla perquè l’entitat presidida per Juan Bautista Soler es troba en un crisi força important i eliminat ja d’Europa aquesta temporada. Hi ha la impressió que tard o d’hora acabarà entrenant al Camp Nou.

Michael Laudrup (foto). Després de fer campió de la Lliga i la Copa daneses el Bröndby de Copenhaguen, l’integrant més estilista del Dream Team va donar el salt a la Lliga espanyola el passat estiu arran de fitxar pel Getafe. Malgrat uns inicis molt complicats, Laudrup ha estabilitzat l’entitat madrilenya en el campionat de Lliga, l’ha classificat per als setzens de final de la Copa de la UEFA i no fa gaire va humiliar el Barça al Coliseu Alfonso Pérez.

Hristo Stoitxkov. El que va ser el caràcter del Dream Team no ha tingut fins ara excessiva bona sort com a entrenador, doncs no va poder classificar Bulgària per al Mundial d’Alemanya i va descendir amb el Celta a segona divisió, abandonant el club gallec a inicis de la present temporada.

Juan Carlos Unzué. El que va ser suplent d’Andoni Zubizarreta, és entrenador de porters del primer equip del Barcelona des de 2003.

Ernesto Valverde. Aclamat actual entrenador de l’Espanyol, va portar els blanc-i-blaus la campanya anterior a la final de la Copa de la UEFA. Anteriorment també va dirigir amb èxit l’Athletic de Bilbao, sent l’últim tècnic en portar els bascos a Europa. Es comenta que és un dels favorits per substituir Rijkaard en el pròxim exercici si l’holandès no continua al Camp Nou.

BREU HISTÒRIA DE LA RECOPA: ELS ANYS 80

El tercer capítol de la història de la Recopa, coneguda també com a C-2, comença amb la segona i última final jugada entre dos representants de l’antiga Europa comunista: Dinamo Tbilisi i Karl Zeiss Jena. Els georgians van acabar superant els alemanys orientals i van ser el segon quadro de la desapareguda Unió Soviètica en assolir un títol continental.

El FC Barcelona es va endur la seva segona Recopa el 1982 i ho va fer al mateix estadi Camp Nou, en un ambient força enrarit perquè l’equip que entrenava Udo Lattek acabava de perdre de forma increïble el títol de Lliga. Els blaugranes van vèncer, amb remuntada inclosa, l’Standard de Lieja per 2 a 1, amb gols de Simonsen i Quini per als campions. Altres jugadors importants de la plantilla barcelonista eren Urruti, Sánchez, Migueli, Olmo, Alexanko, Esteban, Carrasco i els llavors lesionats Schuster i Víctor.

Un any més tard va ser l’altre gran del futbol espanyol, el Real Madrid, qui va arribar a la final, però els blancs, tal com els hi va succeir 12 anys abans amb el Chelsea, van caure davant un altre club britànic, els escocesos de l’Aberdeen. Aquests van vèncer gràcies a un gol en el darrer minut de la pròrroga, encara que havien fet mèrits suficients per guanyar abans del temps suplementari. El Madrid comptava llavors amb jugadors com Stielike, Del Bosque, Juanito o Santillana.

El Juventus va jugar el 1984 la segona de tres finals europees consecutives (un any abans i un després va disputar les de la Copa d’Europa). L’esquadra torinesa, que aleshores comptava amb una dels millors plantilles de la seva història, es va imposar, amb més problemes dels previstos, al sorprenent Porto.

Un any més tard, l’Everton, que llavors es trobava en un moment extraordinari i que aquell any va ser capaç de superar el seu il·lustre rival ciutadà, el Liverpool, a la Lliga anglesa, va vèncer amb claredat el Rapid de Viena i es va convertir en el cinquè conjunt anglès en obtenir el títol.

El Dinamo de Kiev va ser el quart equip, darrere de Milan, Anderlecht i Barça, en aconseguir en dues ocasions la Recopa. Encara amb Valeri Lobanovski com a entrenador i Blokhin (a la foto amb la samarreta de l'antiga Unió Soviètica) com un dels jugadors destacats, els ucraïnesos van superar amb claredat i amb un joc extraordinari l’Atlético de Madrid, que jugava la seva tercera final del torneig. Belanov i Zavarov eren les noves estrelles del quadro de Kiev, mentre que amb els espanyols hi jugaven homes com Tomás, Arteche, Setién, Quique o Rubio.

Una temporada després es va viure el renaixement de l’Ajax a Europa, primer club holandès que aconseguia la Recopa, 14 anys més tard de la seva tercera Copa d’Europa consecutiva. L’entrenador que va portar els d’Amsterdam al títol en va ser el mític Johan Cruyff, poc abans de construir el Dream Team al FC Barcelona, mentre l'equip tenia com a màximes estrelles Van Basten i Rijkaard, que aviat farien història amb el Milan d’Arrigo Sacchi. L’entitat ajacied va superar a la final el sorprenent Lokomotive de Leipzig, darrer conjunt de l’antiga Alemanya Oriental en jugar una final continental.

El Malines era un equip gairebé desconegut pocs anys abans de guanyar la Recopa de 1988, però els flamencs van anar construint un conjunt sòlid i competitiu i van donar la sorpresa a la final davant el campió de l’any anterior, l'Ajax, que ja no comptava amb Cruyff com a entrenador ni amb Van Basten i Rijkaard a les seves files.

El 1989, deu anys més tard de l’històric triomf de Basilea, el FC Barcelona va conquistar la seva tercera Recopa, la qual va ser el primer títol dels molts que Johan Cruyff va assolir com a entrenador blaugrana. Els catalans, com va succeir tres anys després en la final de la Copa d’Europa a Wembley, van vèncer el Sampdoria, marcant Julio Salinas i López Rekarte els dos gols del partit jugat a l’estadi Wandkorf de Berna, el mateix escenari en què el Barça va perdre la Copa d’Europa de 1961. Altres futbolistes destacats del quadro blaugrana eren Zubizarreta, Alexanko, Julio Alberto, Eusebio, Milla, Bakero, Begiristáin, Lineker i Carrasco, que va obtenir la seva tercera Recopa particular.

El Sampdoria, però, només va trigar un any en refer-se de la derrota de Berna i va aconseguir la Recopa de 1990 amb Vialli com a gran estrella. Els genovesos, quart club italià en guanyar el torneig, van vèncer a la pròrroga l’Anderlecht, que tornava a una final de la Recopa 12 anys després.

LA DEBACLE DEL DEPOR

El Deportivo va romandre 19 anys consecutius apartat de la primera divisió (fins i tot va passar una campanya al pou de la segona divisió B) abans del seu retorn a la màxima categoria, la temporada 1990/1991. No obstant, de sobte l’entitat gallega va convertir-se en un dels grans del futbol espanyol i fins i tot l'europeu.

D'una banda, des de l’exercici 1991/1992 fins al 2003/2004, l’època daurada del club d'A Coruña, van passar per l’estadi de Riazor futbolistes com Fran, Djukic, Bebeto, Mauro Silva, Donato, Rivaldo, Djalminha, Makaay, Molina o Tristán i entrenadors com Arsenio Iglesias, John Toshack o Javier Irureta.

D'altra banda, durant aquell període els gallecs van guanyar una Lliga (2000), dues Copes del Rei (1995 i 2002) i tres Supercopes d’Espanya (1995, 2000 i 2002). A més a més els blanc-i-blaus van aconseguir quatre classificacions per a la Champions League (2001, 2002, 2003 i 2004), quatre classificacions per a la Copa de la UEFA (1993, 1994, 1997 i 1999), van arribar a unes semifinals de la Lliga de Campions (2004) i també a unes semifinals de la Recopa (1996).

Tanmateix, des de fa ja alguns anys, el Depor s’ha anat convertint en un club mitjà de primera divisió i fins i tot sembla que, recordant temps remots, l’entitat gallega pot retornar a la lluita per la permanència i no es descarta, tal com està actualment la situació, que els jugadors que ara dirigeix Miguel Ángel Lotina descendeixin a segona divisió A en la present temporada. Els motius de la greu crisi poden ser els següents:

- La crisi econòmica. És sens dubte la causa més clara de l'enfonsament del Depor. Amb l’actual conjuntura econòmica del club gallec, és impossible fitxar estrelles com en el passat.

- Manca de grans individualitats. Aquesta causa està directament relacionada amb l’anterior. Sense diners, no es poden realitzar contractacions de jugadors resolutius com ho van ser al seu dia Bebeto, Rivaldo o Makaay.

- Un president etern. Ningú, ni els seus pitjors detractors, poden negar l’excel·lent treball que ha realitzat Augusto César Lendoiro (foto), però penso que el màxim mandatari del Deportivo, que té el càrrec molt ben remunerat, hauria de donar ja el relleu a una altra persona.

- Les lesions. Durant les últimes temporades jugadors com Manuel Pablo, Andrade (dues vegades), Juanma, Valerón o Tristán han tingut lesions de considerable gravetat.

- Le baixes. Els últims anys han deixat Riazor grans futbolistes com Makaay, Capdevila, Duscher, Tristán o Arizmendi.

- Els altres també compten. Mentre el Deportivo ha perdut potencial, altres conjunts com Real Madrid, FC Barcelona, Sevilla, València, Vila-real o Atlético de Madrid, han realitzat grans inversions en fitxatges.

BREU HISTÒRIA DE LA RECOPA: ELS ANYS 70

El segon capítol de la història de la Recopa s’inicia amb el quart triomf del futbol anglès i tercer d’un club de la ciutat de Londres arran de la victòria del Chelsea davant el Real Madrid, després d’un partit de desempat. Curiosament, l’equip blanc, potser amb el palmarès més espectacular del món, mai va poder obtenir el títol de la C-2, de la qual també va jugar la final el 1983. En aquell Madrid de 1971 hi jugaven homes com Zoco, Pirri, Velázquez o Amancio, tots ells campions de la Copa d'Europa de 1966.

El 1972 la final del torneig es va jugar a l’estadi Camp Nou de Barcelona entre el Glasgow Rangers, que disputava la seva tercera final del campionat, i el Dinamo de Moscou, primer conjunt rus en arribar a una final europea. Malgrat que els escocesos es van endur el títol, els seus afeccionats es van convertir en els tristos protagonistes de la jornada i van acabar destrossant el feu blaugrana.

El Milan es va convertir el 1973 en el primer club que guanyava per segon cop la Recopa. Els llombards, al més pur estil italià, es van imposar al doble campió de la Copa de Fires, el Leeds United. Tanmateix, un any més tard el negre-i-vermells van caure sorprenentment contra el Magdeburg, primer i únic conjunt de l’antiga Alemanya Oriental en guanyar un trofeu continental.

El Dinamo de Kiev dels anys 70, equip entrenat per Valeri Lobanovski i liderat al camp per Blokhin, va ser potser el bloc que millor futbol va efectuar mitjan la dècada, malgrat que mai va poder arribar a la final de la Copa d’Europa. Pel contrari, els ucraïnesos, primer club de l’antiga Unió Soviètica en aconseguir un campionat europeu, si que van assolir la Recopa el 1975, després d’una espectacular victòria davant el Ferencvaros hongarès, en la primera final de la història dels torneigs continentals disputada entre dos conjunts de l’Europa comunista.

Entre 1976 i 1978 hi va tenir lloc la gran era de l’Anderlecht. El quadro de Brussel·les va disputar tres finals consecutives de la Recopa (l’únic club en aconseguir-ho), però com va perdre el 1977 la del mig, tampoc va ser capaç de guanyar dues edicions seguides. En aquell Anderlecht hi destacaven especialment un dels seus entrenadors, Raymond Goethals, que bastant temps més tard va obtenir la Champions League amb el Marsella, i l’estrella holandesa Rensenbrink (foto).

El 1976 els belgues van superar, en un partit espectacular, el West Ham United, el campió de 1965, mentre que el 1978 es van imposar al sorprenent Àustria de Viena, primer conjunt austríac en jugar una final continental. No obstant, el 1977 van caure davant l’Hamburg, que ja havia disputat la final nou anys abans.

El FC Barcelona va aconseguir el 1979 l’històric títol de Basilea amb una victòria per 4 a 3 contra el Fortuna de Düsseldorf, marcant Sánchez, Asensi, Rexach i Krankl per als catalans. L’equip blaugrana, que transitava per la primera temporada de la presidència de Josep Lluís Núñez, tenia com a entrenador Quimet Rifé, que feia poc havia substituït el cessat Lucien Muller, i una plantilla on hi destacaven, a més a més dels golejadors de la final, Artola, Zuviría, Migueli, Olmo, Costas, De la Cruz, Neesquens i un jove Carrasco, que va ser la gran estrella a l’estadi Sankt Jakob.

El successor del Barça en el palmarès va ser-ne un altre equip de la Lliga espanyola: el València. El conjunt llevantí, que preparava el mític Alfredo di Stefano, va vèncer a Brussel·les l’Arsenal a la tanda de penals, la primera vegada que es decidia una final europea per aquest mètode. El porter Pereira va ser el gran heroi dels campions, en què hi destacaven jugadors com Arias, Solsona, Bonhoff, Saura i sobretot Kempes.

LA CRISI DEL VALÈNCIA

Any 2004: el València guanyava la seva segona Lliga en tres anys i obtenia la Copa de la UEFA a Göteborg. No obstant, tot va canviar a Mestalla malgrat els excel·lents resultats. L’entrenador dels tres títols, Rafael Benítez, va fitxar pel Liverpool, arran d’unes relacions no massa positives amb la directiva, i el president Jaime Ortí abandonava el càrrec, que passava a mans del màxim accionista del club Juan Bautista Soler (foto).

Moltes vegades es comenta que quan les coses funcionen és un perill canviar-les, però malauradament pels seus interessos l’entitat valenciana no en va fer cas de la frase. Per substituir l’enorme buit que deixava Benítez, Soler va decidir el retorn de Claudio Ranieri a Mestalla, per a molts l’entrenador que va iniciar el gran cicle valencianista, amb la consecució de la Copa del Rei de 1999. S'ha indicat que el treball fet per l'italià el van saber aprofitar perfectament Héctor Cúper, que va portar l’equip a dues finals consecutives de la Champions League, i el mateix Benítez.

Però una altra dita popular, aquella que explica que “segones parts mai són bones”, es va complir i la segona experiència de Ranieri a Mestalla va ser un fracàs. El València va ser incapaç de classificar-se per a Europa i Soler va posar el club en mans de Quique Sánchez Flores, el qual acabava d’efectuar una brillant campanya amb el modest Getafe i coneixia perfectament l’entitat valencianista després de haver-hi estat vàries temporades com a futbolista.

Si hem de ser sincers, els dos anys i escaig de Quique a la banqueta del València han estat bastant positius quant a resultats: el preparador madrileny ha classificat en dues ocasions el club per a la Champions i l’any passat el València va ser l’únic conjunt espanyol en arribar als quarts de final d’aquesta competició.

Tanmateix, Sánchez Flores va tenir molts problemes: l’ombra de Benítez, que va aconseguir amb el Liverpool la Champions de 2005, era massa allargada; es va enfrontar greument al secretari tècnic Amedeo Carboni, el seu joc defensiu i tàctic va xocar amb un sector important de la sempre exigent afecció valencianista i no va tenir gens de sort amb les importants lesions de futbolistes com Curro Torres, Del Horno, Ayala, Baraja, Edu, Vicente, Regueiro o Gavilán.

Malgrat els molts dubtes, Quique va continuar després de finalitzar el passat exercici, fet que va suposar la marxa de Carboni, però la tensió de l’entorn era ja insostenible i el madrileny va ser destituït a inicis de l’actual temporada. Per substituir-lo, Soler es va decidir per un entrenador radicalment diferent com és el cas de Ronald Koeman, un amant del futbol d’atac i de toc. Koeman, lluny de millorar els resultats de Quique, encara els ha empitjorat i per exemple el València va ser eliminat dimarts passat de la Lliga de Campions. Però com és lògic, ningú culpa l’holandès del pèssim moment que viu l’entitat i ara l’afecció assenyala directament Soler, que podria ser la pròxima víctima de la crisi.