ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: WOLFSBURG

Quan el mes d’agost va començar la Bundesliga, el Bayern de Munic, malgrat l’aposta una mica arriscada de fitxar com a entrenador l’inexpert Jürgen Klinsmann, qui només havia dirigit la selecció alemanya, era el gran favorit. En cas de fallar els bavaresos, hi havia una llarga llista d’aspirants, entre els quals es trobaven clubs com Werder Bremen, Schalke, Stuttgart, Hamburg o Bayer Leverkusen. Tanmateix ningú, o gairebé ningú, comptava amb el Wolfsburg.

El Wolsburg és un equip amb experiència relativament recent a la Bundesliga, no havia guanyat fins ara cap títol oficial i només havia participat de manera esporàdica en alguna Copa de la UEFA. No obstant tenia una cosa a favor: la presència a la banqueta de l’històric Felix Magath, un dels millors futbolistes alemanys entre finals dels 70 i inicis dels 80 i un dels tècnics amb més èxits al país durant els últims anys.

El campionat va iniciar-se amb el domini, també sorprenent, del recent ascendit i debutant a la Bundesliga Hoffenheim, que contra tot pronòstic es va fer amb el títol honorífic de campió d’hivern. Més tard, el Hertha de Berlín va passar a dominar el torneig, però els de la capital van notar massa la pressió del lideratge. Posteriorment, el Wolfsburg va començar a pujar posicions i, aprofitant la crisi de Hoffenheim i Hertha, la irregularitat del Bayern i la tardana reacció de l’Stuttgart, es va fer amb el primer lloc de la classificació, que ha mantingut fins el final.

A l’equip de Magath hi han destacat homes com el suís Bernaglio, l’italià Zaccardo, el bosnià Misimovic o l’alemany Gentner, però els grans protagonistes han estat els seus dos davanters: el també bosnià Dzeko i el brasiler Grafite, els quals podrien actuar la pròxima temporada en Lligues com l’anglesa, l’espanyola o la italiana.

CAMPIÓ DE LA CHAMPIONS LEAGUE 2008/2009: FC BARCELONA

El FC Barcelona acaba d’obtenir a l’estadi Olímpic de Roma la seva tercera Copa d’Europa i ha conquistat aquesta temporada la triple corona al guanyar, per ordre cronològic, Copa del Rei, campionat de Lliga i Champions League, sent el primer club de l’estat espanyol que ho assoleix i el cinquè del continent que ho aconsegueix, després de Celtic, Ajax, PSV i Manchester United, l’equip que ahir va ser batut per l’entitat catalana. Podem afirmar, doncs, que el Barça de Pep Guardiola (foto) acaba de realitzar la millor campanya en els 109 anys i mig d’història de la institució.

Una prèvia molt ben preparada i una fase de grups amb pocs problemes

Arran d’acabar la pèssima Lliga 2007/2008 en tercera posició, el Barça va haver de disputar una prèvia al mes d’agost, fet que va motivar una pretemporada accelerada pel que fa a l'aspecte físic. El conjunt blaugrana no va tenir massa dificultats contra el Wisla de Cracòvia (4 a 0 al Camp Nou i derrota per 1 a 0 a Polònia). A la fase de grups, l’equip de Guardiola va jugar davant Sporting de Portugal, Xakhtar de Donetsk, recentment proclamat campió de la Copa de la UEFA, i Basilea. Els catalans van vèncer quatre partits, van empatar un i van perdre un matx de tràmit contra el Xakhtar al Camp Nou. Cal destacar les victòries a Basilea (0-5) i Lisboa (2-5).

Vuitens de final: Olympique Lió. Patiment a França i festival al Camp Nou

Potser quan pitjor ho ha passat al Barça en aquesta Lliga de Campions ha estat durant la primera mitja hora a l’estadi de Gérland. El Lió es va avançar aviat i va dominar clarament el club blaugrana fins que aquest va reaccionar i va acabar igualant el marcador. Pel contrari, a la tornada al Camp Nou, hi va haver un impressionant espectacle barcelonista (5-2), en un xoc que els de Guardiola dominaven 4 a 0 a la mitja part.

Quarts de final: Bayern de Munic. Un històric esclafat

El partit d’anada disputat al Camp Nou probablement ha estat el millor de l’equip català aquesta temporada, malgrat que és molt difícil elegir un matx concret. Al descans els de Guardiola ja dominaven per 4 a 0, resultat amb què va finalitzar l’encontre. A la tornada a l’Allianz Arena de Munic, el Barça va igualar a un gol. Per primer cop a la història, l'entitat blaugrana va se capaç d'eliminar el club bavarès.

Semifinals: Chelsea. Andrés Iniesta en el descompte

El Chelsea és l’equip que millor li ha sabut jugar al Barça de Guardiola aquesta temporada i l’únic que no ha perdut davant els catalans. En el primer partit, disputat al Camp Nou, els londinencs, molt conservadors, es van endur un empat sense gols. A Stamford Bridge, els anglesos es van avançar i semblava que es classificarien per a la seva segona final consecutiva, però al minut 93 va aparèixer Iniesta i, amb un gran gol, va portar el club blaugrana a Roma.

Final: Manchester United. La triple corona

14 dies després de guanyar a Mestalla la seva 25a Copa del Rei i 11 més tard d’adjudicar-se la seva 19a Lliga, el Barça ha aconseguit la seva tercera Copa d’Europa a Roma després d’imposar-se al campió de l’any passat, i també tres vegades guanyador del torneig, el Manchester United, amb gols de Samuel Eto’o, l’únic jugador barcelonista en marcar en dues finals de la Champions, i Leo Messi, a qui no se li pot escapar ni la Pilota d’Or ni el FIFA World Player. Altres homes bàsics en el grup de Guardiola han estat Víctor Valdés, Dani Alves, Rafa Márquez, Gerard Piqué, Carles Puyol, Eric Abidal, Xavi Hernández, Touré Yaya, Sergio Busquets, Andrés Iniesta, Seydou Keita i Thierry Henry.

DADES GENERALS DEL TORNEIG

Final: FC Barcelona – Manchester United, 2-0.
Gols: Eto’o, Messi.
Estadi: Olímpic (Roma).
Semifinalistes: Chelsea FC i Arsenal FC.
Equips revelació: FC Porto i Vila-real CF.
Onze del torneig: Van der Sar (United), Alves (Barça), Piqué (Barça), Vidic (United), Puyol (Barça), Xavi (Barça), Lampard (Chelsea), Iniesta (Barça), Messi (Barça), Eto’o (Barça) i Ronaldo (United).

FINAL DE LA CHAMPIONS LEAGUE (ROMA): MANCHESTER UNITED – FC BARCELONA

Manchester United

Estadi: Old Tafford.
Presidents: Joel i Avram Glazer.
Entrenador: Alex Ferguson.
Capità: Gary Neville.
Estrella: Cristiano Ronaldo.
Onze tipus: Van der Sar, O’Shea, Ferdinand, Vidic, Evra, Fletcher, Carrick, Anderson, Park, Ronaldo i Rooney.
Altres jugadors bàsics: Kuszczak, Hargreaves, Scholes, Nani, Giggs, Tévez i Berbatov.
Títols estatals: 18 Lligues, 11 Copes, 3 Copes de la Lliga i 17 Supercopes.
Títols internacionals: 3 Copes d’Europa, una Recopa, una Supercopa, una Intercontinental i un Mundial de Clubs.
A favor: el potencial ofensiu, la classe de Ronaldo i la barreja de tècnica i força.
En contra: l’equip no sembla en el millor moment de la temporada, la baixa d’un home treballador com Fletcher i el fet que cap club guanya la Copa d’Europa dos cops seguits des de 1990.
Percentatge: 50%.

FC Barcelona

Estadi: Camp Nou.
President: Joan Laporta
Entrenador: Josep Guardiola.
Capità: Carles Puyol.
Estrella: Leo Messi.
Onze tipus: Valdés, Alves, Márquez, Piqué, Puyol, Xavi, Touré, Iniesta, Messi, Eto’o i Henry.
Altres jugadors bàsics: Pinto, Abidal, Busquets, Keita, Gudjonsen, Hleb i Bojan.
Títols estatals: 19 Lligues, 25 Copes, 7 Supercopes i 2 Copes de la Lliga.
Títols internacionals: 2 Copes d’Europa, 4 Recopes, 3 Copes de Fires, 2 Supercopes i 2 Copes Llatines.
A favor: unes individualitats extraordinàries, un futbol espectacular i el trident ofensiu.
En contra: les baixes defensives, el sempre delicat entorn blaugrana i una temporada molt carregada.
Percentatge: 50%.

Aquest any la Champions League tindrà, podríem dir, una de les finals somniades per qualsevol gran afeccionat al futbol. El vigent campió de la competició, el Manchester United, i el que es comenta que és l’equip que millor joc practica al món, el FC Barcelona, s’enfrontaran en un partit que es disputarà en un dels millors escenaris europeus possibles: l’estadi Olímpic de Roma. En el matx es podrien observar alguns dels millors futbolistes mundials del moment, com Ferdinand, Vidic, Rooney, Tévez, Xavi, Iniesta, Henry o Eto’o, encara que el gran duel individual, malgrat que rarament es trobaran en el terreny de joc, serà entre Ronaldo i Messi (tots dos a la foto).

LES FINALS DEL BARÇA A LA COPA D’EUROPA

Berna (1961): Benfica – Barcelona, 3-2.

En vuitens de final el Barça havia acabat amb l’extraordinària ratxa del Real Madrid, que havia guanyat les cinc primeres Copes d’Europa de la història, però va caure a la final davant un Benfica que encara no comptava amb la que seria la seva gran estrella: Eusebio. L’hongarès Sandor Kocsis va avançar els catalans, el Benfica va remuntar fins el 3 a 1 i un altre hongarès, Zoltan Czibor, va fer el segon gol blaugrana. En aquella final el Barça, entrenat per Enrique Fernández, va enviar vàries pilotes al pal, per la qual cosa els estaments internacionals van decidir canviar-ne el format.

Sevilla (1986): Steaua – Barcelona, 0-0 (penals: 2-0).

El Barça ho tenia pràcticament tot a favor: plantilla, individualitats, número d’afeccionats a l’estadi Sánchez Pizjuán i experiència internacional. Tanmateix, l’equip blaugrana, dirigit per l’anglès Terry Venables, va protagonitzar molt probablement la jornada més trista de la seva història de la institució i no va ser capaç de marcar en 90 minuts de joc, en 30 de pròrroga i en quatre llançaments de penal. Aquella final, el desenllaç de la qual no va esperar el substituït Bernd Schuster, va obrir una de les pitjors crisis durant la presidència de Josep Lluís Núñez.

Londres (1992): Barcelona – Sampdoria, 1-0.

Per fi el Barcelona va aconseguir la seva primera copa d’Europa i ho va fer en el millor escenari possible: l’antic i mític estadi de Wembley. Després d’eliminar conjunts com Kaiserslautern, en el temps de descompte, o Benfica, el club català, llavors dirigit per Johan Cruyff i conegut amb el sobrenom de Dream Team, va vèncer el Sampdoria, en aquell període un excel·lent equip, gràcies a un gol a la pròrroga de Ronald Koeman en el llançament d’una falta. Altres homes destacats d’aquell gran bloc eren Andoni Zubizarreta, Albert Ferrer, Eusebio Sacristán, Pep Guardiola, José Mari Bakero, Guillermo Amor, Txiki Begiristáin, Michael Laudrup o Hristo Stoitxkov.

Atenes (1994): Milan – Barcelona, 4-0.

Si molts consideren que el naixement del Dream Team va tenir lloc el 1990, quan el Barça va superar el Real Madrid a la final de la Copa del Rei al llavors estadi Luís Casanova de València, gairebé tothom està d’acord en què aquell gran equip es va acabar a l’estadi Olímpic d’Atenes, on el conjunt de Cruyff va rebre un autèntic correctiu i va caure per un contundent resultat. Els catalans feia només quatre dies que havien assolit la seva quarta Lliga consecutiva, però a la capital grega no van tenir cap opció davant el grup de Fabio Capello.

París (2006): Barcelona – Arsenal, 2-1 (foto).

El Barça va obtenir a l’estadi de Saint - Denis la seva segona Copa d’Europa. El club blaugrana, entrenat per Frank Rijkaard, va fer un torneig espectacular, en què no va perdre cap partit, i va mostrar un gran ofici, aquest que tantes vegades ha mancat en la història de l’entitat, a escenaris tan complicats com Stamford Bridge o San Siro. A la final va haver de remuntar un gol de Sol Campbell mitjançant les anotacions de Samuel Eto’o i Juliano Belletti, en el que va ser l’únic gol com a barcelonista del brasiler. Altres membres importants d’aquell planter eren Víctor Valdés, Carles Puyol, Rafa Márquez, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Deco, Ludovic Giuly, un jove Leo Messi i, molt especialment, Ronaldinho.

CAMPIÓ DE LA COPA DE LA UEFA 2008/2009: XAKHTAR DONETSK

A l’actual dècada tres clubs de la desapareguda Unió Soviètica han conquistat la Copa de la UEFA: el CSKA de Moscou el 2005, el Zenit de Sant Petersburg el 2008 i el Xakhtar Donetz en aquest 2009. El conjunt ucraïnès és el segon equip dels seu país que assoleix una competició europea, després de les dues Recopes guanyades pel Dinamo de Kiev, encara com a representant soviètic, els anys 1975 i 1986.

La trajectòria del Xakhtar aquesta temporada, pel que fa a l’aspecte internacional, es va iniciar a la Champions League, però l’equip entrenat pel romanès Mircea Lucescu (foto) només va poder aconseguir la tercera plaça a la fase de grups per darrere del potent FC Barcelona (és l’únic club que fins ara ha vençut els catalans en la vigent Lliga de Campions sense tenir en compte el triomf del Wisla a la prèvia) i l’Sporting de Portugal, una esquadra, penso, d’un nivell similar al club ucraïnès, que només va superar el modest Basilea.

Malgrat que el Dinamo de Kiev ha recuperat amb molta claredat el títol de la Lliga d’Ucraïna, els de Donetsk, que van eliminar els seus compatriotes a les semifinals de la Copa de la UEFA, han aconseguit el seu èxit de més prestigi el passat 20 de maig, a l’estadi Atatürk d’Istanbul davant el Werder Bremen.

En el planter de l'enèrgic Lucescu, tota una institució al Xakhtar, hi han destacat futbolistes com el croat Srna, capità de la plantilla, o els brasilers Ilsinho, Fernandinho, Jadson o Luiz Adriano, marcant els dos últims els gols de la final.

DADES GENERALS DEL TORNEIG

Final: Xakhtar Donetz – Werder Bremen, 2-1.
Gols: Luiz Adriano, Jadson – Naldo.
Semifinalistes: Hamburg SV i Dinamo Kiev.
Equip revelació: Xakhtar Donetz.
Onze del torneig: Piatov (Xakhtar), Srna (Xakhtar), Naldo (Werder), Mertesacker (Werder), El Kaddouri (D. Kiev), Yussuf (D. Kiev), Frings (Werder), Trochowski (Hamburg), Diego (Werder), Jadson (Xakhtar) i Luiz Adriano (Xakhtar).

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: INTER MILÀ

Era l’any 2006 i l’Inter de Milà finalitzava la 18a temporada consecutiva sense guanyar l’Scudetto. Tanmateix, aquell mateix any l’entitat llombarda es va trobar inesperadament amb el títol, obtingut en els despatxos arran del cas de corrupció, conegut com a Moggigate, que li va prendre el campionat al Juventus, que a més va ser descendit a la sèrie B.

Un any més tard, l’Inter, que en aquell període era dirigit per Roberto Mancini, va conquistar de nou la Lliga italiana, encara que en aquella ocasió ho va fer des del terreny de joc. No obstant, algunes veus mencionaven que els neroazzurri havien assolit el títol perquè el Milan havia començat el torneig amb punts negatius, igualment pel cas de corrupció destapat el 2006, i el Juventus havia jugat a la segona categoria.

No obstant, l’Inter va demostrar, la campanya 2007/2008, que també era capaç de guanyar l’Scudetto amb igualtat amb els seus veïns i amb els torinesos, de nou a la sèrie A. Malgrat tot, el president de l’entitat llombarda, Massimo Moratti, va decidir, després de successius fracassos a la Champions League, fer el canvi a la banqueta, entrant el portuguès José Mourinho (a la foto parlant amb els seus jugadors) per Mancini.

Mourinho ha aconsguit donar-li al club la seva quarta Lliga consecutiva i la 17a de la seva història, igualant amb el Milan al palmarès, el qual continua encapçalant el Juventuts amb 27 títols. Tanmateix, el portuguès també ha fallat a la Lliga de Campions, al ser eliminat pel Manchester United en vuitens de final, i el gran objectiu per al pròxim exercici serà guanyar un torneig que els milanesos no assoleixen des de 1965.

El lateral brasiler Maicon, que manté el barcelonista Alves a la banqueta de la Canarinha; el veterà capità argentí Zanetti, l’incombustible centrecampista serbi Stankovic i l’atacant suec Ibrahimovic, la gran figura del club interista, han estat alguns dels futbolistes destacats per part dels campions, que han tingut com a equip base el format per Júlio César, Maicon, Materazzi, Córdoba, Maxwell, Zanetti, Vieira, Cambiasso, Stankovic, Ibrahimovic i Julio Cruz. Altres homes importants han estat Toldo, Burdisso, Samuel, Chivu, Rivas, Luis Figo, Muntari, Luis Jiménez i Balotelli.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: MANCHESTER UNITED

Tercer títol consecutiu de la Premier League del Manchester United, que aconsegueix igualar en el palmarès amb 18 campionats el Liverpool, que fa ja 19 anys que no conquista el torneig.

No ha estat un campionat fàcil per a l’equip del mític Alex Ferguson, en el càrrec d’entrenador des de 1984 i que acaba d’aconseguir la seva onzena lliga particular, més de la meitat de les guanyades per l’entitat d’Old Trafford en tota la seva història. En primer lloc, el Chelsea de Luiz Felipe Scolari va tenir un gran inici de competició, fins que va arribar una greu crisi per als londinencs, la qual va provocar la destitució del tècnic brasiler. En segon lloc, va ser el Liverpool de Rafa Benítez el dominador de la Premier, però va acabar cedint davant l’empenta d’un ManU que va anar clarament de menys a més.

Una vegada instal·lat en el lideratge, el conjunt de Ferguson només va sembrar dubtes quan va caure espectacularment (1-4) a Old Trafford contra el Liverpool, pocs dies després que aquests eliminessin, en un altre recital, el Real Madrid de la Champions League. Tanmateix, el Manchester es va mantenir en el primer lloc i va demostrar comptar amb més ofici i maduresa mental que tots els seus adversaris alhora d’afrontar la pressió.

En el grup de Ferguson cal significar el porter holandès Van der Sar, un dels artífexs en la gran millora defensiva que ha experimentat l’equip els darrers anys; el central serbi Vidic (foto), elegit el futbolista més destacat de l’entitat d’Old Trafford aquesta temporada; el davanter Rooney i l’estrella portuguesa Cristiano Ronaldo, encara que probablement no hagi fet una campanya tan espectacular com l’anterior.

El United, que aspira el pròxim dia 27, contra el Barça, a convertir-se en el primer equip que conquista dues Copes d’Europa consecutives des de 1990, quan ho va aconseguir el Milan d’Arrigo Sacchi, ha tingut com a onze tipus: Van der Sar, O’Shea, Ferdinand, Vidic, Evra, Fletcher, Carrick, Anderson, Park, Ronaldo i Rooney. Altres jugadors importants han estat Brown, Evans, Hargreaves, Nani, Tévez, Berbatov, el jove Macheda o els il·lustres veterans Neville, Scholes i Giggs.

FINAL DE LA COPA DE LA UEFA (ISTANBUL): WERDER BREMEN – XAKHTAR DONETZ

Werder Bremen

Estadi: Weserstadion.
President: Klaus – Dieter Fischer.
Entrenador: Thomas Schaaf.
Capità: Torsten Frings.
Estrella: Diego.
Onze tipus: Wiese, Bönisch, Naldo, Mertesacker, Fritz, Özil, Frings, Diego, Baumann, Pizarro i Almeida.
Altres jugadors bàsics: Mielitz, Prödl, Pasanen, Niemeyer, Tziolis, Vranjes i Rosenberg.
Títols estatals: 4 Lligues, 5 Copes, 3 Supercopes i una Copa de la Lliga.
Títols internacionals: una Recopa i una Intertoto.
A favor: plena concentració en el torneig, un entrenador que porta molt de temps a l’equip i el bloc.
En contra: una temporada molt irregular, la baixa per sanció de Diego i l’enyorança de Miroslav Klose.
Percentatge: 55%.

Xakhtar Donetz

Estadi: RSK Olympisysky.
President: Rinat Akhmetov.
Entrenador: Mircea Lucescu.
Capità: Darjio Srna.
Estrella: Darjio Srna.
Onze tipus: Piatov, Hübschman, Ilsinho, Txigrinsky, Rat, Srna, Fernandinho, Kucher, Duljai, Jadson i Luiz Alberto.
Altres jugadors bàsics: Khadzhamov, Lewandowski, Gai, Istxenko, Willian, Ghioane i Gladky.
Títols estatals: 4 Lligues ucraïneses, 6 Copes ucraïneses, 2 Supercopes ucraïneses, 4 Copes soviètiques i una Supercopa soviètica.
Títols internacionals: cap.
A favor: la motivació per jugar la primera final europea, l’experiència de Mircea Lucescu i una tècnica superior al rival.
En contra: la inexperiència dels futbolistes, una campanya irregular i una força física inferior a l'adversari.
Percentatge: 45%.

Final inèdita i relativament sorprenent de la Copa de la UEFA entre el Werder Bremen, campió de la Recopa de 1992, i el Xakhtar Donetz, que arriba per primer cop a una final continental. El pronòstic del matx entre aquests dos clubs, els quals van disputar la fase de grups de l’actual edició de la Lliga de Campions, és molt igualat, encara que els alemanys, que tenen més experiència, surten lleugerament com a favorits, malgrat tenir la sensible baixa per sanció de la seva estrella Diego.

EL CAMPIÓ DE LA LLIGA 2008/2009: FC BARCELONA

Porto molts anys seguint el món del futbol i he vist equips meravellosos, com per exemple el Barça de la primera meitat dels 90, entrenat per Johan Cruyff i conegut amb el sobrenom de Dream Team, però sincerament mai havia presenciat un futbol tan vistós i espectacular com el del Barça de Pep Guardiola, precisament un dels membres del Dream Team, que acaba de conquistar el cinquè doble Lliga / Copa en la història de la institució.

Aquestes han estat les fases pel que fa al títol de Lliga:

Inici decebedor

Res feia presagiar que el Barça només aconseguiria un dels primers sis punts en disputa. En primer lloc perquè l’equip de Guardiola havia realitzat una bona pretemporada i havia superat sense problemes la prèvia de la Champions contra el Wisla. En segon lloc, perquè el calendari dels catalans semblava força senzill. No obstant, el conjunt blaugrana va caure a Sòria davant el Numància i només va empatar al Camp Nou amb el Racing.

Ratxa de deu victòries consecutives, primeres exhibicions i lideratge

Quan el Barcelona va iniciar el partit de la tercera jornada contra l’Sporting al Molinón, es trobava en zona de descens, però l’equip va reaccionar vencent per un contundent 1 a 6. Aquesta va ser la primera de les deu victòries consecutives, entre les quals van destacar les dels encontres contra Atlético de Madrid (6-1), Almeria (5-0), Màlaga (1-4), en una Rosaleda pràcticament inpracticable pel fang i la pluja, i Valladolid (6-0). El Barça, que era líder des de la novena jornada, va punxar al Camp Nou davant el Getafe (1-1).

Un “Tourmalet” espectacular

Es temien molt els quatre partits que, de forma consecutiva, el Barcelona havia de jugar contra Sevilla (Sánchez Pizjuán), València i Real Madrid (Camp Nou) i Vila-real (Madrigal) perquè es comentava que el grup de Guardiola encara no havia guanyat cap gran club. Tanmateix, el Barça va vèncer els quatre xocs de forma espectacular davant andalusos (0-3), valencians (4-0), madrilenys (2-0) i castellonencs (1-2). Va ser el període estel·lar d’un gran Leo Messi (foto).

Nova ratxa de triomfs consecutius

Després de les quatre victòries del “Tourmalet” van arribar sis triomfs més de manera consecutiva, malgrat que durant aquella època el nivell físic del conjunt blaugrana no era el més idoni. Van destacar vàries remuntades i els encontres contra Deportivo (5-0) i Numància (4-1).

La mini crisi

Va ser l’únic moment de dubte, des de la tercera jornada, del Barça de Pep Guardiola, que va aconseguir només un punt de nou possibles: va igualar al Ruiz de Lopera contra el Betis (2-2), un matx que perdia per 2 a 0; sorprenentment va caure al Camp Nou en el derbi enfront l’Espanyol (2-3), que llavors era cuer, i va perdre al Vicente Calderón contra el sempre imprevisible Atlético (4-3), en un xoc que el Barcelona havia arribat a dominar per 0 a 2 i 2 a 3.

La reacció

El Real Madrid, amb una ratxa de resultats fantàstica, va reduir el desavantatge de 12 a només 4 punts, però els homes de Guardiola van reaccionar i van iniciar una nova etapa de brillants resultats, destacant la victòria contra el Màlaga (6-0). La distància entre Barça i Madrid, abans del clàssic al Santiago Bernabéu, es va mantenir en quatre punts, encara que durant unes jornades els catalans la van incrementar a sis.

L’històric 2 a 6 del Bernabéu

Malgrat que des de la premsa de la capital espanyola semblava que no hi havia dubtes sobre la victòria blanca, el Barça se’n va endur els tres punts del Bernabéu amb una exhibició de futbol magistral i va vèncer en un extraordinari, espectacular i històric matx. Gonzalo Higuaín va avançar el Madrid, però Thierry Henry, Carles Puyol i Leo Messi havien col·locat l’1 a 3 abans del descans. En el segon temps, Sergio Ramos va retallar diferències, encara que, de nou Henry i Messi, a més de Gerard Piqué, van deixar el marcador final en 2 a 6.

Campions

La setmana següent al gran triomf de Madrid, el Barcelona va fallar en el primer “match-ball” per guanyar matemàticament el títol contra el Vila-real al Camp Nou, però el conjunt de Guardiola només va haver d’esperar sis dies per aconseguir-ho, tres després de guanyar la Copa del Rei a Mestalla enfront l’Athletic Club, arran de la derrota del Real Madrid al Madrigal, precisament davant el Vila-real, a manca de dues jornades per al final del campionat.

DADES GENERALS DEL TORNEIG

Campió: FC Barcelona.
Segon classificat: Real Madrid.
Altres llocs de Champions League: Sevilla FC i Atlético Madrid.
Equip revelació: CD Màlaga.
Onze del torneig: Valdés (Barça), Alves (Barça), Puyol (Barça), Piqué (Barça), Capdevila (Vila-real), Xavi (Barça), Senna (Vila-real), Iniesta (Barça), Messi (Barça), Eto’o (Barça) i Henry (Barça).
Suplents: Casillas (Madrid), Abidal (Barça), Touré (Barça), Raúl (Madrid) i Higuaín (Madrid).

EL CAMPIÓ DE LA COPA DEL REI 2008/2009: FC BARCELONA

Quan el 1998, ara fa 11 anys, el Barça guanyava la seva segona Copa del Rei consecutiva, la 24a de la seva història, en la seva tercera final seguida, pocs podien sospitar que el club català trigaria tant de temps en disputar una final i conquistar de nou el torneig. Vàries són les causes per explicar aquest fet, entre les quals es podrien destacar les següents: la greu crisi de l’era de la presidència de Joan Gaspart o el cert desprestigi en què ha caigut la Copa del Rei els últims temps.

Des d’un primer moment, a partir de l’eliminatòria davant el modest Benidorm, Pep Guardiola va deixar ben clar que es prendria la competició amb molta seriositat i motivació, encara que va decidir donar molts minuts a dos homes com Pinto (foto) i Bojan, inèdit el primer i amb pocs minuts el segon pel que fa al campionat de Lliga i a la Champions League.

El conjunt blaugrana va haver d’eliminar, en un mes de gener molt intens, dos rivals força incòmodes: l’Atlético de Madrid, en vuitens de final, i Espanyol, el qual va presentar molts més problemes dels esperats, en quarts de final. En semifinals, després d’un 2 a 0 al Camp Nou al partit d’anada que semblava pràcticament definitiu, el Mallorca va donar moltes complicacions en el matx de tornada a Son Moix, on Pinto es va convertir en el gran heroi de l’enfrontament quan va aturar un penal en un moment força compromès.

Després d’eliminar el favorit Sevilla, l’Athletic Club, que no jugava una final des de 1985 i que no assoleix el campionat des de 1984, precisament arran de vèncer el Barça, es va convertir en el rival a la final, que ha tingut com a escenari l’estadi Mestalla de València. Malgrat el gol inicial de Toquero en els compassos inicials de l’encontre, l’equip de Guardiola, en una altra lliçó de bon futbol, de les moltes que ha impartit aquesta temporada, va aconseguir remuntar mitjançant les anotacions de Touré, Messi, Bojan i Xavi.

DADES GENERALS DEL TORNEIG

Final: FC Barcelona – Athletic Club Bilbao, 4-1.
Golejadors: Touré, Messi, Bojan, Xavi – Toquero.
Seu: Mestalla (València).
Semifinalistes: Sevilla FC i Real Mallorca.
Equip revelació: Real Unión Irún.
Onze del torneig: Iraizoz (Athletic), Alves (Barça), Piqué (Barça), Ocio (Athletic), Puyol (Barça), Iraola (Athletic), Touré (Barça), Xavi (Barça), Messi (Barça), Llorente (Athletic) i Bojan (Barça).

BREU HISTÒRIA DELS MUNDIALS. COREA DEL SUD I JAPÓ 2002: BRASIL PENTACAMPIONA

El 2002, per primer cop en la història, dos estats van compartir l’organització d’una Copa del Món i per primera vegada el campionat va viatjar fora dels continents americà i europeu, i ho va fer concretament a l’Àsia. Corea del Sud i Japó van ser els encarregats de portar a terme el primer mundial del segle XXI i ho van fer dos anys més tard que Bèlgica i Holanda fossin els amfitrions de la primera Eurocopa compartida. A més dels dos conjunts de l’extrem orient, es van classificar Alemanya, Anglaterra, Aràbia Saudita, Argentina, Bèlgica, Brasil, Camerun, Costa Rica, Croàcia, Dinamarca, Equador, Eslovènia, Espanya, Estats Units, la campiona França, Irlanda, Itàlia, Mèxic, Nigèria, Paraguai, Polònia, Portugal, Rússia, Senegal, Sud-àfrica, Suècia, Turquia, Tunísia, Uruguai i Xina, que per fi debutava en el torneig. La gran absència en va ser Holanda, que malgrat el prestigi del seu seleccionador, Louis van Gaal, va ser incapaç d’arribar a la fase final.

Espanya va arribar a l’Àsia sense massa expectatives després del sonor fracàs de 1998. José Antonio Camacho, que ja en va ser el seleccionador a l’Eurocopa 2000, exercia de preparador i comptava amb jugadors que aquell mateix any s’havien proclamat campions d’Europa amb el Real Madrid, com eren els casos d'Iker Casillas, Fernando Hierro, Raúl González o Fernando Morientes. Altres integrants importants d’aquell equip eren uns encara inexperts Carles Puyol i Xavi Hernández. Enquadrada en un grup molt senzill, la selecció estatal no va tenir problemes en la primera fase i va vèncer els tres partits contra Eslovènia (2-1), Paraguai (3-1) i Sud-àfrica (3-0).

La situació es va començar a complicar en vuitens de final davant la incòmoda Irlanda, a la qual només va poder superar a la tanda de penals, amb un inspirat Casillas. Tanmateix, i també en els penals, Espanya cauria en la maleïda ronda de quarts enfront la coamfitriona Corea, en un matx molt polèmic per l’actuació de l’àrbitre egipci A l- Gandhour.

Cal parlar també d’una fantàstica selecció brasilera, que es va proclamar pentacampiona; una Alemanya poc brillant, però molt seriosa; unes sorprenents Turquia, Corea i Senegal, i finalment unes molt decebedores França i Argentina, les quals molts entesos, i entre ells Johan Cruyff, havien situat com a favorites.

Brasil va estar a punt, per primer cop en la seva història, de quedar-se fora d’un Mundial arran d’una fase de classificació força dolenta, la qual molt a prop va estar de provocar la destitució del tècnic Luiz Felipe Scolari. No obstant, ja en terres asiàtiques, la situació va canviar radicalment: amb un equip molt complet, on de nou s’hi barrejaven tècnica i força, la Canarinha va fer un excel·lent torneig que la va portar fins el títol. Sense cap mena de dubte, el millor del combinat d’Scolari era el seu espectacular trident ofensiu format per un jove Ronaldinho, un gran Rivaldo i un espectacular Ronaldo (els dos darrers a la foto amb el trofeu), el qual va arribar al certamen en plena forma després de superar lesions gravíssimes. Altres futbolistes importants de l’equip eren Cafú, Roberto Carlos o Lúcio.

Alemanya també ho va passar fatal durant la fase prèvia i va haver de jugar una eliminatòria de repesca contra Ucraïna. Una vegada a la fase final, el grup dirigit per Rudi Völler va fer un campionat molt seriós i regular que el va portar fins a la final. Oliver Kahn i Michael Ballack eren les màximes estrelles dels germànics.

Turquia, Corea i Senegal van ser les grans revelacions del Mundial. Els turcs, que jugaven el seu segon campionat, 48 anys després del seu debut, es van fer amb el tercer lloc final. Els asiàtics, després d’eliminar Itàlia en vuitens i Espanya en quarts, en dos encontres molt polèmics, va ser el primer equip que, sense pertànyer als continents americà o europeu, va jugar unes semifinals. La gran estrella del conjunt era el seu entrenador, l’holandès Gus Hiddink, que quatre anys abans ja havia portat la selecció del seu país a la penúltima ronda. Finalment, Senegal va ser el segon combinat africà, després de Camerun, en classificar-se per a uns quarts de final. La gran sorpresa dels senegalesos va ser vèncer a Seül, en el matx inaugural, la campiona França.

Precisament França, que va arribar al campionat com a vigent campiona d’Europa, del món i de la Copa Confederacions, i Argentina, que continuava amb problemes de mentalitat molt importants, van ser les grans decepcions del certamen i no van ser capaces de superar la fase de grups.

En les semifinals, Brasil i Alemanya van guanyar per la mínima, tots dos per 1 a 0 i sense brillantor, respectivament Turquia i Corea. L’ofici dels dos favorits va ser una clau important per imposar-se a la il·lusió dels seus inexperts rivals.

La final es va disputar a l’estadi Internacional de Yokohama i, encara que sigui difícil de creure-ho, va ser el primer xoc jugat entre brasilers i alemanys en la història dels Mundials. Després d’una primera meitat molt igualada, Brasil va ser superior en el segon temps i va superar Alemanya gràcies a dos gols de la seva gran estrella Ronaldo. El combinat sud-americà es proclamava pentacampió i Cafú (tres finals consecutives jugades) i el mateix Ronaldo en bicampions.

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: PORTO

4t títol consecutiu, 11è en els darrers 15 anys i 24è de la història per als Dragoes, que s’han convertit en els indiscutibles dominadors de la Superlliga portuguesa dels últims temps, malgrat que els blanc-i-blaus encara es troben relativament lluny dels 31 campionats conquistats pel Benfica, que encapçala el palmarès del torneig.

L’equip de Jesualdo Ferreira (foto), que ha obtingut el seu tercer títol consecutiu com a tècnic, no ho ha tingut fàcil davant l’Sporting, dirigit pel ‘exjugador de l’Oviedo Paulo Bento, i el Benfica, preparat per l’espanyol Quique Sánchez Flores, però en el tram final del campionat els dels nord han fet valer el seu superior ofici per marxar-se en la classificació i aconseguir el títol quan encara resten dues jornades per al final.

Després d’aquests tres títols, el grup de Ferreira tindrà com a objectiu primordial, pel que fa al pròxim exercici, lluitar per la que seria la seva tercera Copa d’Europa. Aquesta temporada, els blanc-i-blaus han estat molt a prop de donar-li un disgust, en els quarts de final, al poderós Manchester United i sembla que es troben en el camí correcte, encara que la competència a la Lliga de Campions és terrible.

En el Porto 2008/2009 han destacat futbolistes com el porter brasiler Helton, el central Bruno Alves i molt especialment els argentins Lucho González i Lisandro López, les dues estrelles de l’equip.

FINAL DE LA COPA DEL REI (VALÈNCIA): BARCELONA – ATHLETIC

Barcelona

Estadi: Camp Nou.
President: Joan Laporta.
Entrenador: Josep Guardiola.
Capità: Carles Puyol.
Estrella: Lionel Messi.
Onze tipus: Valdés, Alves, Márquez, Piqué, Puyol, Xavi, Touré, Iniesta, Messi, Eto’o i Henry.
Altres jugadors bàsics: Pinto, Abidal, Busquets, Keita, Gudjonsen, Hleb i Bojan.
Títols estatals: 18 Lligues, 24 Copes, 7 Supercopes i 2 Copes de la Lliga.
Títols internacionals: 2 Copes d’Europa, 4 Recopes, 3 Copes de Fires, 2 Supercopes i 2 Copes Llatines.
A favor: la plantilla, les individualitats i una campanya per emmarcar.
En contra: possible cansament, probable distracció en altres torneigs i manca de preparació de la final.
Percentatge: 70 %.

Athletic

Estadi: San Mamés.
President: Fernado García Macua.
Entrenador: Joaquín Caparrós.
Capità: Joseba Etxeberría.
Estrella: Fernando Llorente.
Onze tipus: Gorka, Iraola, Aitor Ocio, Amorebieta, Koikili, Orbáiz, Javi Martínez, David López, Yeste, Gabilondo i Llorente.
Altres jugadors bàsics: Armando, Ustaritz, Balenziaga, Gurpegi, Susaeta, Etxeberría i Vélez.
Títols estatals: 8 Lligues, 23 Copes i una Supercopa.
Títols internacionals: cap (va jugar una final de la Copa de la UEFA).
A favor: preparació de la final, gran motivació i, amb la UEFA assegurada, molt poc a perdre.
En contra: inexperiència, modèstia i 24 anys sense disputat una final.
Percentatge: 30 %.

En condicions normals, aquesta final de Copa, que disputen el dos equips que encapçalen el palmarès del campionat, seria un partit de pronòstic molt clar a favor del FC Barcelona. Tanmateix, hi ha vàries circumstàncies que igualen el matx, les quals són, entre d’altres, que una final sempre és un encontre diferent, que el Barça porta una temporada molt carregada o que la motivació de l’Athletic, que no arribava a una final des de 1985 i que no guanya el torneig des de 1984, precisament contra el Barça, és molt elevada.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: FERENC PUSKAS

País: Hongria.
Any de naixement: 1927.
Lloc de naixement: Budapest.
Demarcació: davanter.
Clubs: Honbed Budapest i Real Madrid.
Mundial disputats: Suïssa 1954.
Títols de clubs: 5 Lligues Hongareses, 5 Lligues Espanyoles, 1 Copa Espanyola, 3 Copes d’Europa i 1 Copa Intercontinental.
Títols de seleccions: 1 Jocs Olímpics.

El Millor: presència en equips mítics

La selecció d’Hongria i el Real Madrid de la dècada dels 50 han estat dues de les esquadres que millor futbol han practicat al llarg de la història d’aquest esport. Amb els magiars es va endur la medalla d’or als Jocs d’Hèlsinki, però va caure en la final del Mundial de Suïssa. Amb els blancs va conquistar tres Copes d’Europa, sent el gran protagonista, amb quatre gols, de la segona de les finals.

El pitjor: la final del Mundial de 1954

Hongria va arribar al Mundial de 1954, celebrat a Suïssa, després de guanyar els Jocs Olímpics d’Hèlsinki i de fer una gran exhibició a l’estadi de Wembley davant Anglaterra (3-6). Malgrat fer un campionat, fins a les semifinals, gairebé perfecte, els hongaresos van caure a la final de Berna (3-2) contra Alemanya Federal, a la qual havien derrotat en la primera fase per 8 a 3.

DEL 0-5 AL 2-6

El passat dissabte, en una extraordinària exhibició, el FC Barcelona va derrotar per 2 a 6 el Real Madrid a l’estadi Santiago Bernabéu, 35 anys després de l’històric 0 a 5. Aquestes han estat les victòries del club blaugrana a l’escenari blanc des de 1974.

Temporada 1973/1974.

Resultat: Real Madrid – Barcelona, 0-5.
Golejadors: Asensi (2), Cruyff, Juan Carlos, Sotil.
Entrenador: Marinus Michels.
Estrella: Johan Cruyff.
Onze tipus de la campanya: Sadurní, Rifé, Torres, Costas, De la Cruz, Juan Carlos, Marcial, Asensi, Rexach, Cruyff i Sotil.
Títols guanyats pel Barça en l’exercici: Lliga.

Temporada 1975/1976.

Resultat: Real Madrid – Barcelona, 0-2.
Golejadors: Rexach, Heredia.
Entrenador: Laureano Ruiz.
Estrella: Johan Cruyff.
Onze tipus de la campanya: Artola, Ramos, Migueli, Costas, De la Cruz, Neesquens, Marcial, Asensi, Rexach, Cruyff i Heredia.
Títols guanyats pel Barça en l’exercici: cap.

Temporada 1982/1983.

Resultat: Real Madrid – Barcelona, 0-2.
Golejadors: Esteban, Quini.
Entrenador: Udo Lattek.
Estrella: Diego Armando Maradona.
Onze tipus de la campanya: Urruti, Sánchez, Migueli, Alexanko, Julio Alberto, Víctor, Schuster, Maradona, Carrasco, Quini i Marcos.
Títols guanyats pel Barça en l’exercici: Copa del Rei i Copa de la Lliga.

Temporada 1984/1985.

Resultat: Real Madrid – Barcelona, 0-3.
Golejadors: Ángel (pròpia porteria), Calderé, Archibald.
Entrenador: Terry Venables.
Estrella: Bernd Schuster.
Onze tipus de la campanya: Urruti, Gerardo, Migueli, Alexanko, Julio Alberto, Víctor, Schuster, Calderé, Carrasco, Archibald i Rojo.
Títols guanyats pel Barça en l’exercici: Lliga.

Temporada 1993/1994.

Resultat: Real Madrid – Barcelona, 0-1.
Golejador: Amor.
Entrenador: Johan Cruyff.
Estrella: Hristo Stoitxkov.
Onze tipus de la campanya: Zubizarreta, Ferrer, Nadal, Koeman, Sergi, Eusebio, Guardiola, Bakero, Laudrup, Stoitxkov i Begiristáin.
Títols guanyats pel Barça en l’exercici: Lliga.

Temporada 1997/1998.

Resultat: Real Madrid – Barcelona, 2-3.
Golejadors: Raúl, Suker – Rivaldo, Luis Enrique, Giovanni.
Entrenador: Louis van Gaal.
Estrella: Rivaldo.
Onze tipus de la campanya: Hesp, Reiziger, Nadal, Abelardo, Sergi, Luis Enrique, Celades, Giovanni, Figo, Anderson i Rivaldo.
Títols guanyats pel Barça en l’exercici: Lliga, Copa del Rei i Supercopa d’Europa.

Temporada 2003/2004.

Resultat: Real Madrid – Barcelona, 1-2.
Golejadors: Solari – Kluivert, Xavi.
Entrenador: Frank Rijkaard.
Estrella: Ronaldinho.
Onze tipus de la campanya: Valdés, Reiziger, Márquez, Puyol, Van Bronkhorst, Xavi, Davids, Cocu, Saviola, Kluivert i Ronaldinho.
Títols guanyats pel Barça en l’exercici: cap.

Temporada 2005/2006.

Resultat: Real Madrid – Barcelona, 0-3.
Golejadors: Eto’o, Ronaldinho (2).
Entrenador: Frank Rijkaard.
Estrella: Ronaldinho.
Onze tipus de la campanya: Valdés, Oleguer, Márquez, Puyol, Van Bronkhorst, Iniesta, Edmílson, Deco, Giuly, Eto’o i Ronaldinho.
Títols guanyats pel Barça en l’exercici: Lliga, Supercopa d’Espanya i Champions League.

Temporada 2008/2009.

Resultat: Real Madrid – Barcelona, 2-6.
Golejadors: Higuaín, Ramos – Henry (2), Puyol, Messi (2), Piqué (foto).
Entrenador: Josep Guardiola.
Estrella: Leo Messi.
Onze tipus de la campanya: Valdés, Alves, Márquez, Piqué, Puyol, Xavi, Touré, Iniesta, Messi, Eto’o i Henry.
Títols guanyats pel Barça en l’exercici: Lliga, Copa del Rei i Champions League.

BREU HISTÒRIA DELS MUNDIALS. FRANÇA 1998: LA GRANDEUR

França va ser el tercer país en organitzar per segon cop una Copa del Món, 60 anys més tard d’haver-ho fet per primera vegada. El torneig va passar de 24 a 32 equips i els classificats, juntament amb la selecció gala, van ser Alemanya, Anglaterra, Aràbia Saudita, Argentina, Àustria, Bèlgica, la campiona Brasil, Bulgària, Camerun, Colòmbia, Corea del Sud, Croàcia, Dinamarca, Escòcia, Espanya, Estats Units, Holanda, Iran, Itàlia, Iugoslàvia, Jamaica, Japó, Marroc, Mèxic, Nigèria, Noruega, Paraguai, Romania, Sud-àfrica, Tunísia i Xile.

Espanya va disputar el seu sisè campionat mundial consecutiu i va ser una de les decepcions del certamen, potser la més gran perquè alguns experts havien situat l’equip de Javier Clemente, únic seleccionador espanyol en participar en dues edicions mundialistes, entre els favorits. El conjunt estatal va començar perdent contra Nigèria (3-2), va empatar davant Paraguai (0-0) i no va servir el 6 a 1 enfront Bulgària perquè el combinat espanyol va acabar eliminat en la fase de grups, fet que no succeïa des de 1978. Andoni Zubizarreta, que jugava el seu quart Mundial, Miquel Àngel Nadal, Fernando Hierro o un jove Raúl González eren alguns dels futbolistes destacats d’aquell grup.

Altres aspectes que cal significar són el títol aconseguit per la selecció francesa, amb un conjunt menys espectacular que el dels anys 80, però amb molt més ofici i mentalitat guanyadora; l’equip brasiler, que va realitzar un bon torneig, encara que es va enfonsar de forma sorprenent a la final; la revelació Croàcia, que en el seu debut es va fer amb el tercer lloc; una gran Holanda, que després de moltes decepcions va jugar, per tercer cop en la seva història, unes semifinals, i el negatiu rendiment d’Alemanya i Argentina.

França, a diferència del que havia passat als 80, on la classe es trobava molt per damunt de la força física, va jugar el Mundial amb un important equilibri amb futbolistes tècnics, entre els qual hi figuraven Laurent Blanc, el capità Didier Déschamps, Zinedine Zidane o un jove Thierry Henry, i homes lluitadors com Liliam Thuram, Marcel Desailly o Christian Karembeu. El camí dels amfitrions, però, no va ser gens fàcil: després d’una fase de grups molt còmoda, van eliminar en vuitens de final Paraguai, amb un gol d’or a la pròrroga; van deixar fora Itàlia en quarts de final, a la tanda de penals, i van haver de remuntar en semifinals davant Croàcia. Curiosament, la final contra Brasil va ser molt més senzilla.

Brasil, campiona el 1994, va seguir amb l’estil que l’havia caracteritzat als Estats Units, amb una barreja de classe tècnica i espírit de lluita, i va realitzar un torneig força positiu, però a la final contra França no va tenir cap opció per renovar el títol. A la Canarinha, dirigida pel mític Mário Zagallo, hi brillaven jugadors com Cafú, Roberto Carlos, Rivaldo i molt especialment Ronaldo, que amb 17 anys no havia actuat cap minut en el certamen anterior.

Croàcia, amb homes de gran qualitat com Robert Prosinecki, Zvonimir Boban o Davor Suker, màxim golejador del campionat, va suposar la gran sorpresa del torneig. Després d’eliminar Alemanya en quarts, va estar a punt de deixar fora en semifinals l’amfitriona França i es va fer amb el tercer lloc final arran de vèncer Holanda. Precisament, el combinat taronja va tornar a brillar en un Mundial, cosa que no feia des dels sots-campionats de 1974 i 1978. Amb Gus Hiddink d’entrenador, i futbolistes com Philip Cocu, Clarence Seedorf o Patrick Kliuvert, va jugar per tercer cop en la seva història unes semifinals.

Alemanya, vigent campiona d’Europa, va disputar el seu segon Mundial com a estat unificat i, tal com havia succeït quatre anys abans als Estats Units, quan va caure enfront Bulgària, va ser eliminada en quarts de final per una selecció, Croàcia concretament, teòricament molt inferior. Pel que fa a Argentina, el conjunt sud-americà continuava en crisi i va ser incapaç de superar també els quarts de final, sent derrotada per Holanda.

A les semifinals, d’una banda França, amb Thuram com a sorprenent doble anotador, va eliminar Croàcia, que s’havia avançat amb un gol de Suker. D’altra banda, els brasilers van necessitar arribar a la tanda de penals per doblegar una complicada Holanda, després que tots dos equips empatessin a un gol, amb anotacions de Ronaldo i Kluivert.

La final es va disputar a l’estadi de França, conegut també com a Saint - Denis, i els amfitrions van guanyar Brasil amb molta més claredat de l’esperada. Zidane, que fins llavors no havia fet cap gol i que s’havia perdut dos encontres arran d’una expulsió, va ser el gran heroi del partit al marcar els dos primers gols durant la primera part. En el segon temps, Emmanuel Petit va aconseguir el 3 a 0 definitiu. França va conquistar la seva primera corona mundial i, dos anys més tard, aconseguiria a Holanda la seva segona Eurocopa.