ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: JUVENTUS FC

 









10 anys després del pitjor desastre esportiu de la història del Juventus (evidentment el més desgraciat en línies generals va ser la tragèdia de Heysel l’any 1985), quan la Vecchia Signora va ser descendida als despatxos a la sèrie B per assumptes de corrupció, l’equip de Torí ha conquistat la seva cinquena Lliga consecutiva, fet que, en grans competicions locals europees, només havia aconseguit, dues vegades concretament, el Real Madrid a Espanya.

El conjunt piamontès va iniciar de forma desastrosa l’actual Scudetto, fins el punt que, durant la passada tardor, alguns van creure impossible que la Juve pogués revalidar el títol. Per trobar les causes del pèssim començament de Lliga del bloc de Massimiliano Allegri, hauríem de cercar-les en les baixes de jugadors importants com el veterà i llegendari Pirlo, que va marxar al futbol nord-americà; el xilè Vidal, traspassat al Bayern de Munic, i l’argentí Tévez, que va tornar al Boca Juniors. Tanmateix, l’equip blanc-i-negre va reaccionar, va realitzar una espectacular remuntada i fins i tot podríem dir que ha conquistat el campionat amb certa placidesa, després de vèncer en 24 dels darrers 25 partits del torneig.

Sense cap mena de dubte, i després d’aquest cinquè Scudetto consecutiu, 32è de la història i 34è per als afeccionats de la Juve, que comptabilitzen els dos perduts per decret, el gran objectiu de la Vecchia Signora és assolir la seva tercera Copa d’Europa la pròxima temporada. L’any passat, el club torinès va arribar a la final de Berlín i va plantar cara al FC Barcelona, que va obtenir la Lliga de Campions amb més dificultats de les esperades. Aquest any, els torinesos van estar a punt d’eliminar el Bayern de Munic als vuitens de final de la Champions League, però finalment van caure a la pròrroga després que els bavaresos la forcessin en l’últim minut del temps reglamentari.

Allegri ha comptat amb un onze base format pel mític capità i veteraníssim Buffon, Lichsteiner, Bonucci, Chiellini, Evra, Cuadrado, Khedira, Marchisio, Pogba, Morata i Dybala, destacant també homes com Barzagli, Álex Sandro, Pereyra, Sturaro o Mandzukic. Cal significar, concretament, l’excel·lent campanya de jugadors com el colombià Cuadrado, cedit pel Chelsea; els golejador argentí Dybala, que ha fet oblidar el seu compatriota Tévez; els exmadridistes Khedira i Morata (foto), que continua fent història a l’Olímpic de Torí, o el francès Pogba, la gran estrella del campió. 

ASTON VILLA: L’ENFONSAMENT D’UN CAMPIÓ D’EUROPA

Fa uns dies, arran de perdre contra el Manchester United a Old Trafford, es va produir el descens matemàtic a la segona categoria del futbol anglès de l’Aston Villa, un dels històrics del futbol britànic i campió de la Copa d’Europa l’any 1982.

Amb anterioritat a la temporada 1981 / 1982, el club de Birmingham no havia aconseguit res notori a nivell internacional, però, després d’assolir inesperadament la Lliga d’Anglaterra l’any 1981, al superar favorits com Liverpool o Nottingham Forest, va donar la gran sorpresa al conquistar la Copa d’Europa l’any següent.

Després d’eliminar en semifinals l’Anderlecht, llavors una de les millors esquadres europees, l’equip anglès va donar la campanada a la final, disputada a l’estadi Olímpic d’Amsterdam, davant el Bayern de Munic. En la plantilla de l’entitat de Birmigham, dirigida per Tony Hudson, hi destacaven futbolistes com el capità Mortimer, el mitja punta Shaw, l’hàbil extrem Morley o el golejador Withe, que va fer l’única anotació del partit.

Posteriorment a aquell històric títol d’Amsterdam, que va ser el sisè consecutiu d’un club anglès a la Copa d’Europa, després dels tres primers del Liverpool i els dos del Nottingham, l’Aston Villa es va situar novament en un lloc molt discret, fins el punt que, des d’aleshores, només ha aconseguit, al marge de dues Copes Intertoto, un campionat oficial: la Supercopa d’Europa guanyada a finals de l’any 1982 contra el FC Barcelona.

A la fot, Mortimer alça la Copa d’Europa de 1982.

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: WEST HAM UNITED

Lliga: anglesa.

Estadi: Boleyn Ground.

Uniforme: samarreta grana (amb mànigues blaves) i pantalons blancs.

Títols estatals: 3 Copes i 1 Supercopa.

Títols internacionals: 1 Recopa.

Els millors entrenadors de la seva història: Ron Greenwood, John Lyall i Harry Redknapp.

Els millors jugadors de la seva història: Billy Bonds, Trevor Brooking, Paolo di Canio, Rio Ferdinand, Geoff Hurst, Paul Ince, Bobby Moore, Teddy Sheringham i Carlos Tévez.

El millor: la Recopa de 1964.

El pitjor: alts i baixos constants al llarg de la seva història. 

CHAMPIONS LEAGUE: LES SEMIFINALS (2): ATLÉTICO MADRID – BAYERN MUNIC

* Atlético Madrid

Entrenador: Diego Simeone.

Capità: Gabi.
Estrella: Griezmann.
Altres jugadors bàsics: Godín, Koke i Torres.
Possible onze: Oblak, Juanfran, Giménez, Godín, Filipe, Koke, Gabi, Saúl, Carrasco, Griezmann i Torres.
Posició en campionat local: 2n.
Copes d’Europa: cap (finalista els anys 1974 i 2014).
Percentatge: 40%.

Aspectes a favor:

- L’admirable treball de Simeone, que ha aconseguit un autèntic miracle esportiu amb l’entitat madrilenya.
- La brillant temporada que està realitzant el francès Griezmann.
- El ressorgiment del veterà Torres.
- Una de les defenses més sòlides i fèrries d’Europa.
- La intensitat, la lluita i la força que l’Atlético ofereix en el seu joc.
- La sorprenent campanya d’homes com Lucas, Saúl, Carrasco o Correa.
- Ja compta amb una important experiència en la competició.

Aspectes en contra:

- Un equip que juga al límit del reglament i que, per tant, compta amb el perill de veure targetes.
- El desgast físic en què pugui arribar el bloc de Simeone a aquestes semifinals.
- Cap gran estrella a la seva plantilla, tot i que Griezmann podria tenir ja aquesta condició.
- Simeone és un entrenador que acostuma a fer poques rotacions al llarg de la temporada.
- Malgrat Griezmann i Torres, a l’Atlético li costa fer gols.
- La inexperiència en aquesta classe de partits de jugadors com Oblak, Giménez, Lucas, Kranevitter, Augusto, Saúl, Carrasco, Correa o Vietto.
- Dels quatre conjunts semifinalistes, és l’esquadra que compta amb un nivell tècnic més baix.

* Bayern Munic

Entrenador: Pep Guardiola.
Capità: Lahm.
Estrella: Lewandowski.
Altres jugadors bàsics: Neuer, Lahm i Müller.
Possible onze: Neuer, Lahm, Kimmich, Martínez, Alaba, Müller, Alonso, Vidal, Robben, Lewandowski i Costa.
Posició en campionat local: 1r.
Copes d’Europa: 5 (1974, 1975, 1976, 2001 i 2013).
Percentatge: 60%.

Aspectes a favor:

- Un any més, segueixo pensant que Guardiola és el millor entrenador del món.
- L’espectacular estat de forma de Müller i Lewandowski.
- Futbolistes com Müller, Robben, Costa, Ribéry o Lewandowski són dels més adients per trencar la rocosa defensa atlètica.
- La profunditat de banqueta amb jugadors com Bernat, Thiago, Götze o Ribéry.
- La recuperació dels lesionats Martínez i Ribéry.
- L’enorme experiència d’homes com Neuer, Lahm, Alaba, Alonso, Vidal, Götze, Robben, Ribéry, Müller o Lewandowski.
- Sens dubte, és l’equip més regular de la Lliga de Campions els últims anys.

Aspectes en contra:

- La defensa, una temporada més, continua sent la línia més feble del conjunt bavarès.
- Els dos darrers anys, l’equip de Guardiola s’ha estancat en les semifinals.
- Al Pep no se li donen bé els blocs de la Lliga espanyola, doncs Real Madrid i Barça el van eliminar els anys 2014 i 2015 respectivament.
- Les lesions segueixen turmentant el tècnic català, que probablement no podrà comptar amb Boateng i Robben en aquesta eliminatòria i acaba de recuperar tot just Martínez i Ribéry.
- La poca competivitat que el Bayern troba els últims anys a la Bundesliga.
- El clima una mica enrarit que es viu a l’Allianz Arena des de què es va conèixer que Guardiola no hi continuaria en el pròxim exercici.
- La pressió del Pep, que sap que si no guanya la Champions League, no haurà triomfat plenament a Munic.

A la foto, una imatge de la final de la Copa d’Europa que tots dos clubs van disputar l’any 1974 a Brussel•les. 

CHAMPIONS LEAGUE: LES SEMIFINALS (1): MANCHESTER CITY – REAL MADRID

* Manchester City

Entrenador: Manuel Pellegrini.

Capità: Kompany.
Estrella: Agüero.
Altres jugadors bàsics: Touré, De Bruyne i Silva.
Possible onze: Hart, Sagna, Otamendi, Mangala, Clichy, Fernando, Touré, De Bruyne, Fernandinho, Silva i Agüero.
Posició en campionat local: 4t.
Copes d’Europa / Lligues de Campions: cap (és el primer cop que arriba a les semifinals).
Percentatge: 40%.

Aspectes a favor:

- El gran estat de forma en què es troba el belga De Bruyne.
- La capacitat resolutiva del davanter argentí Agüero.
- La gran experiència de futbolistes com Hart, Zabaleta, Kompany, Demichelis, Kolarov, Touré, Navas o Silva.
- L’equip de Pellegrini ha elevat la seva moral i confiança en aquesta estel•lar Lliga de Campions, sobretot arran d’eliminar el París Saint – Germain en quarts de final.
- Poca pressió, doncs el favorit de l’eliminatòria és el Real Madrid.
- Durant les últimes jornades de la Premier League, ha fet passos importants per disputar la pròxima Champions League, fet que li pot donar calma i tranquil•litat.
- El conjunt anglès sembla trobar-se en el millor moment de la temporada.

Aspectes en contra:

- La total inexperiència dels Citizens en una penúltima fase del torneig.
- Una plantilla molt veterana i envellida, amb molts jugadors que superen la trentena.
- El clima enrarit que es viu a l’Etihad des de què es va anunciar la substitució de Pellegrini per Pep Guardiola per a la pròxima temporada.
- Els continuats problemes físics d’Agüero.
- Si les coses es torcen, pot fer acte d’aparició la tradicional fragilitat mental de l’equip anglès.
- Pensar que en arribar a les semifinals, ja s’ha complert.
- El conjunt de Pellegrini ha realitzat una campanya molt irregular.

* Real Madrid

Entrenador: Zinedine Zidane.
Capità: Ramos.
Estrella: Ronaldo.
Altres jugadors bàsics: Ramos, Bale i Benzema.
Possible onze: Navas, Carvajal, Pepe, Ramos, Marcelo, Modric, Casemiro, Kroos, Bale, Benzema i Ronaldo.
Posició en campionat local: 3r.
Copes d’Europa: 10 (1956, 1957, 1958, 1959, 1960, 1966, 1998, 2000, 2002 i 2014).
Percentatge: 60%.

Aspectes a favor

- Històricament, és la competició favorita de l’entitat blanca i en la qual generalment s’ha sent més còmode i motivat.
- És evident que la plantilla madridista té molt més bon rotllo amb Zidane que amb l’anterior entrenador Rafa Benítez.
- El trident ofensiu format per Bale, Benzema i Ronaldo.
- La classe tècnica de Modric, Kroos, Benzema i Ronaldo.
- L’equilibri que ha donat Casemiro al bloc madridista.
- Una àmplia banqueta amb futbolistes com Casilla, Danilo, Varane, Nacho, James, Isco, Lucas i Jesé.
- Ronaldo va demostrar contra el Wolfsburg, en quarts de final, que pot ser clau en encontres decisius.

Aspectes en contra

- La inexperiència com a entrenador de Zidane.
- La fluixa temporada que estan realitzant homes com Danilo, James o Isco.
- El fet de reenganxar-se al campionat de Lliga, pot desgastar l’equip, que semblava que, una vegada més, es jugaria tota la temporada a Europa.
- Malgrat tot, encara hi ha dubtes de com pot respondre Cristiano en una gran eliminatòria europea.
- Bale no acaba de fer el salt de qualitat que s’espera d’ell.
- No hi ha dubte que és el favorit de l’enfrontament i, per tant, tindrà molta més pressió que el rival.
- Alguns resultats del Madrid de Zidane fora del Santiago Bernabéu.

A la foto, Pellegrini, en la seva etapa d’entrenador madridista, amb un jove Ronaldo.

AQUELLA LLIGA PERDUDA AMB UDO LATTEK

El fet que el FC Barcelona pugui perdre un campionat de Lliga que semblava guanyat, doncs va arribar a avantatjar, a més del goal – average, amb 9 punts l’Atlético de Madrid i en 12 el Real Madrid, ha fet pensar a molts que ja tenim una edat en aquell torneig, corresponent a la temporada 1981 – 1982, que el club barcelonista va perdre amb l’entrenador alemany Udo Lattek (foto).

Lattek havia conquistat amb el Bayern de Munic la Copa d’Europa l’any 1974, la primera de les tres consecutives guanyades per l’entitat bavaresa en aquella dècada, i més tard va assolir amb el Borussia de Mönchenglabdach, amb el qual també va disputar la final del torneig de clubs europeu més important, la Copa de la UEFA l’any 1979. Per tant, quan va arribar l’any 1981 al Camp Nou amb el beneplàcit del mític Helenio Herrera, era un dels tècnics de més prestigi del continent.

Doncs tot semblava indicar que la bona estrella de Lattek continuaria a l’entitat catalana sense apagar-se, doncs el seu grup, en el qual es trobaven jugadors com Urruti, Migueli, Alexanko, Schuster, Víctor, Carrasco, Simonsen o Quini, va aconseguir un important avantatge al capdavant de la classificació i la primera Lliga de Josep Lluís Núñez, elegit president quatre anys abans, es trobava a prop de les vitrines barcelonistes.

En una època en què la victòria només valia dos punts, i a manca tan sols de sis jornades per al final del campionat, el Barça de Lattek comptava amb cinc punts més, amb l’afegit del goal – average, que la Real Sociedad. Tanmateix, el conjunt blaugrana només va ser capaç d’obtenir dos punts dels últims dotze disputats i el títol el va conquistar per segon any consecutiu el bloc basc dirigit per Alberto Ormaetxea.

El Barça va perdre clarament a Mestalla enfront el València (3-0),  va ser superat al Camp Nou per l’Espanyol (1-3) - des de llavors els blanc-i-blaus només han vençut una vegada en el feu blaugrana -, va caure al Sadar davant l’Osasuna (3-2), només va empatar a l’estadi barcelonista enfront l’Athletic Club de Bilbao (2-2), va ser derrotat en el clàssic pel Real Madrid al Santiago Bernabéu (3-1) i només va igualar en l’última jornada com a local amb el Betis (2-2).

Per ser positius amb la situació del conjunt de Luis Enrique Martínez, cal dir que aquell Barça de fa 34 anys, que a més va perdre la seva estrella Schuster, lesionat a San Mamés, era un equip amb una mentalitat molt fràgil que no sabia aguantar la pressió, tot el contrari dels jugadors actuals, que, no ho oblidem, han aconseguit Lliga, Copa del Rei, Lliga de Campions, Supercopa d’Europa i Mundial de Clubs.

10 PREGUNTES SOBRE LA SITUACIÓ DEL BARÇA

A què es deu la davallada que ha tingut l’equip de Luis Enrique Martínez?

Són diferents causes, no massa importants presentades de forma individual, però que reunides tenen la seva gravetat: la baixa forma d’un jugador clau com Busquets (foto), l’home que dóna equilibri al bloc blaugrana; el sobtat fluix rendiment dels dos cracks del conjunt barcelonista, Messi i Neymar, després de jugar amb les seves respectives seleccions; la manca d’alternatives tàctiques quan falla el trident ofensiu i el munt de partits disputats, que ha portat a un cert descens físic i mental en el moment més important de la temporada.

Per què el Barça va perdre el clàssic ?

No va aprofitar, durant el primer temps, el profund temor del Real Madrid; penso que es va confiar massa després del gol de Piqué, que va obrir el marcador; Luis Enrique no va estar encertat en el canvi de Turan per Rakitic, que va originar un desequilibri en l’equip; el bloc català va pensar massa en el matx de la Lliga de Campions, que havia de disputar contra l’Atlético de Madrid tres dies més tard, i el descens físic que va patir el grup barcelonista en els darrers vint minuts.

Per què el Barça ha estat eliminat, com fa dos anys, als quarts de final de la Lliga de Campions per l’Atlético de Madrid?

L’equip de Diego Simeone va mostrar més intensitat, el Barça va arribar a l’eliminatòria amb molts dubtes i per l’estranya, especulativa i horrorosa primera part efectuada pel conjunt de Luis Enrique al Vicente Calderón.

Ha perjudicat la disputa del Mundial de Clubs ?

La seva participació ja va perjudicar el Barça de Pep Guardiola les temporades 2009 / 2010 i, sobretot,  2011 / 2012, com també ho va fer amb el Bayern de Munic del mateix Guardiola fa dos anys i el Real Madrid de Carlo Ancelotti la campanya anterior. Sembla que l’esquadra de Luis Enrique tampoc se n’ha salvat.

Segueix sent el Barça el favorit del campionat de Lliga ?

A manca de només cinc partits per a la finalització del campionat, l’equip català té només l’avantatge del goal – average sobre l’Atlético i un punt més que el Madrid, amb el qual té igualment guanyat el desempat. Per tant, sobretot per la dinàmica, és complicat dir ara que el Barça és el màxim aspirant al torneig.

És encara favorit l’equip de Luis Enrique a la final de la Copa del Rei ?

És molt aviat encara per dir-ho perquè resta més d’un mes perquè es porti a terme la final al Vicente Calderón. El Sevilla és un duríssim rival, com ja ho va demostrar en la passada Supercopa d’Europa, però és evident que pot ser un factor favorable als catalans si els andalusos juguen la final de la Lliga Europa la mateixa setmana.

Ha de renovar la plantilla l’entitat catalana ?

Una cosa que tinc clara és que no hi ha d’haver cap revolució, tenint en compte que la majoria d’aquets futbolistes han guanyat els darrers 11 mesos la Lliga, la Copa del Rei, la Champions League, la Supercopa d’Europa i el Mundial de Clubs. Personalment, només donaria la baixa a aquells jugadors amb els quals a penes compta l’entrenador, realitzaria unes quatre o cinc altes i confiaria en el ressorgir tant de Vidal com Turan, que aquesta temporada han patit un llarga inactivitat.

Quins futbolistes haurien d’abandonar el Camp Nou ?

Els homes amb què és evident que Luis Enrique no hi té confiança, és a dir: Masip, Douglas, Bartra, Vermaelen i Adriano, a part dels joves Munir i Sandro, que podrien anar cedits. Alves, per la seva veterania i la clara decadència en què es troba sumit, podria ser un altre jugador que podria causar baixa.

Quines haurien de ser les altes ?

Com a mínim, haurien d’arribar al club un parell de centrals, un lateral esquerre, un mig centre amb garanties que dosifiqui Busquets i un davanter que acceptés la suplència, possiblement el sevillista Gameiro.

Què s’ha de fer amb els cedits i la pedrera ?

Pel que fa als jugadors cedits, sembla imminent i necessari el retorn de Denis Suárez, actualment al Vila-real, però en canvi seria il•lògica la tornada d’homes com Deulofeu (Everton), amb qui no confia Luís Enrique; Krkic (Stoke City), doncs sembla que el seu temps ja s’ha exhaurit, i Traoré, que ha descendit a la segona categoria d’Anglaterra amb l’Aston Villa. Quant als futbolistes de la pedrera, no ens trobem en un bon moment del filial blaugrana, però tampoc ho era l’any 2008 amb l’arribada de Guardiola a la banqueta del Camp Nou i aleshores van ascendir al primer equip Busquets i Pedro, dos homes determinants en les campanyes posteriors. 

BARÇA: TORNAR A LES ESSÈNCIES

La meva intenció, res més allunyat d’aquest propòsit, no és realitzar una severa crítica de l’actual Barça, un equip que en el transcurs dels últims 11 mesos ha guanyat la Lliga, la Copa del Rei, la Lliga de Campions, la Supercopa d’Europa i el Mundial de Clubs i que aquesta temporada encara pot assolir el doblet Lliga / Copa.

Tanmateix, la inesperada eliminació als quarts de final de la Champions League i la dràstica reducció de l’avantatge al campionat de Lliga, que semblava quasi definitiu, em porten a una reflexió que seria bo tenir en compte: si és adient la pèrdua de protagonisme del centre del camp en benefici del trident atacant format per Messi, Suárez i Neymar.

No fa tant de temps, durant les setmanes en què el FC Barcelona engrandia el seu avantatge a la classificació, hi tenia lloc una gran eufòria i tot semblava sota control, l’equip de Luis Enrique Martínez va realitzar partits força discrets i, en alguna ocasió bastant dolents, a estadis com el Ciutat de València, el Gran Canaria o la Rosaleda i, fins i tot, en l’encontre al Camp Nou davant l’Alético de Madrid, que va plantar cara amb nou futbolistes, o en l’eliminatòria de vuitens de final de la Lliga de Campions contra l’Arsenal.

El conjunt català va acabar vencent en la totalitat d’aquells enfrontaments amb molta mesura gràcies a les accions dels tres davanters sud-americans, que llavors es trobaven en un estat de forma magnífic. No crec que el Barça, en les quatre derrotes que ha patit els últims dies contra el Real Madrid al Camp Nou, davant la Real Sociedad a Anoeta, enfront l’Atlético al Vicente Calderón i contra el València a l'estadi barcelonista, hagi jugat massa més malament que en els xocs descrits en el paràgraf anterior, però la diferència és que en aquestes ocasions a penes han aparegut Messi, Suárez i Neymar.

Luis Enrique ha tingut un munt d’encerts des de què va arribar a la banqueta del Camp Nou l’estiu de l’any 2014, ha introduït variants en el joc barcelonista que semblaven necessàries i la temporada passada va aconseguir amb el triplet una cosa que semblava impossible a la institució catalana: conquistar títols sense realitzar sempre un futbol d’excel•lència.

No obstant, les variacions que es puguin portar a terme en la tradicional filosofia de futbol blaugrana, com realitzar un joc més vertical i intentar accions al contraatac, haurien de ser l’excepció més que allò habitual, i penso que el bloc de Luis Enrique ha abusat d’aquestes aportacions que ha fet a l’equip.

És bo comptar amb tres cracks a la davantera i confiar en les seves genialitats, però sincerament penso que el Barça ha de tornar a les seves essències històriques: és a dir, un major protagonisme dels centrecampistes, més control de la pilota i, quan la situació ho requereixi, un futbol més horitzontal.

A la foto, una imatge del partit de tornada dels quarts de final de la Champions League.

RAONS PER EXPLICAR LA DAVALLADA DEL BARÇA

Pel que fa a Europa, aquesta temporada ja ha acabat per al FC Barcelona, que, com va succeir fa dos anys, ha estat eliminat per l’Atlético de Madrid als quarts de final de la Lliga de Campions, en una eliminatòria en què l’equip català ha estat molt per sota de les seves potencials possibilitats.

Quant a les competicions estatals, a part d'estar classificat per a la final de la Copa del Rei, que jugarà enfront el Sevilla, el Barça continua sent el líder de la Lliga amb 3 i 4 punts més que l’Atlético i el Real Madrid respectivament, als quals, a més, avantatja amb el goal – average. Per tant, quan només manquen sis jornades per a la finalització del campionat, l’equip que entrena Luis Enrique Martínez continua sent el gran favorit del torneig, però només en tres jornades, en què tan sols ha obtingut un punt de nou possibles, el conjunt barcelonista ha vist com es reduïen dràsticament 9 punts de distància sobre l’equip de Diego Simeone i 12 sobre el bloc de Zinedine Zidane.

Les 10 principals causes poden ser les següents:

Excés de confiança. Quan el Barça guanyava per un plàcid 0 a 2 el Vila-real al Madrigal, Luis Enrique va decidir efectuar dues substitucions seguides per donar descans a alguns del seus futbolistes. Els valencians van acabar empatant i fins i tot van estar a prop del triomf.

Manca d’intensitat en el clàssic. El Barça, potser per manca d’intensitat i ambició, va perdre l’oportunitat de desarborar un espantat i poruc Real Madrid en la primera part del passat clàssic jugat al Camp Nou. Posteriorment, després del gol de Gerard Piqué que va obrir el marcador, no va saber mantenir l’avantatge i el bloc de Zidane, encoratjat pel ràpid empat, va assolir suficient confiança per guanyar el matx davant un conjunt blaugrana molt desorganitzat i potser amb la ment posada en el xoc de Champions League davant l’Atlético, que s’havia de jugar tres dies més tard.

El virus FIFA. L’última aturada per motius de partits de seleccions, a part de provocar la lesió de Jérémy Mathieu, el primer recanvi de Luis Enrique per donar descans a Piqué i Javier Mascherano, sembla que ha afectat de forma notable el joc de Leo Messi i Neymar da Silva.

L’actual estat de forma d’alguns futbolistes. Jordi Alba, que porta una temporada molt irregular; Sergio Busquets, un jugador clau i bàsic per al grup barcelonista, i els dos principals cracks de l’equip, Messi i Neymar, no es troben en el millor moment de la temporada.

El perill de fiar gran part dels èxits al trident ofensiu. Si Messi, Neymar i Luis Suárez estan bé, acostumen amb gols, assistències i qualitat a compensar defectes de l’esquadra de Luis Enrique, però quan els davanters passen per una crisi de joc, el Barça ho passa malament. Aquest és el gran handicap de haver restat protagonisme al centre del camp, la línia estel•lar de l’equip fins fa pocs anys.

Important diferència entre titulars i suplents. Amb l’excepció de la porteria, en la qual, com la temporada passada, Claudio Bravo juga la Lliga i Marc Andre ter Stegen la Copa del Rei i la Lliga de Campions, i també pel que fa a Sergi Roberto, que s’ha convertit en el jugador número 12 de la plantilla, existeix una important diferència entre els homes que acostumen a jugar en l’onze inicial i aquells que passen més minuts a la banqueta. Mathieu està lesionat, Rafinha acaba de sortir d’una baixa de set mesos, Aleix Vidal i Arda Turan, possiblement per la seva llarga inactivitat, no estan aportant el que s’esperava d’ells, mentre el tècnic compta molt poc amb futbolistes com Douglas, Bartra, Vermaelen, Adriano, Munir i Sandro.

Un munt de partits. Fins a la data, el Barça ha disputat aquesta temporada 32 encontres de Lliga, 8 de la Copa del Rei, 2 de la Supercopa d’Espanya, 10 de la Lliga de Campions, un de la Supercopa d’Europa i 2 del Mundial de Clubs, sense comptar els minuts que molts dels seus jugadors han actuat amb les seves respectives seleccions.

Menys rotacions que la temporada passada. Durant els primers mesos de l’exercici 2014 / 2015, Luis Enrique va realitzar moltes i continuades rotacions, que van permetre descansar a futbolistes importants. En l’actual campanya, per culpa de les lesions, la pèrdua de confiança de l’entrenador amb alguns dels seus homes o per la impossibilitat de jugar de Vidal i Turan fins el mes de gener, no n’ha pogut efectuar tantes.

La pressió a causa d’un llistó excessivament alt. Des de fa ja molt de temps, s’està comentant que el Barça pot ser el primer equip de la història que aconsegueixi dos triplets consecutius o que assoleixi dues Lligues de Campions seguides. La sensació és que si no s’acabava guanyant la Champions League, fins i tot en el cas que el club conquistés la Lliga i la Copa del Rei, hi podria haver cert regust de fracàs.

Certs comportaments individuals. Particularment, no m’agrada que Piqué utilitzi tant les xarxes socials per mofar-se del Real Madrid i per mostrar la intimitat de la plantilla o que Neymar, malgrat comptar amb el permís de Luis Enrique, viatgés al Brasil per assistir a una festa de la seva germana.

A la foto, Messi i Neymar. 

JOHAN CRUYFF (I 8): LA DECADÈNCIA DEL DREAM TEAM

Després de la dolorosa humiliació d’Atenes, a la final de la Copa d’Europa en què el Milan va derrotar i golejar el Barça per 4 a 0, Cruyff va portar a terme una profunda renovació de la plantilla, donant la baixa a històrics del Dream Team com Eusebio, Goikoetxea, Salinas, Zubizarreta, a qui va acomiadar sense massa miraments arran del desastre a la capital grega, o Laudrup, que va fitxar pel Real Madrid.

Tanmateix, més que les baixes, allò més sorprenent van ser les altes, doncs Cruyff va decidir fitxar jugadors d’una trajectòria força modesta com el porter Lopetegi, Sánchez Jara, que va tornar d’una cessió; José Mari, que va arribar al mercat d’hivern; Eskurza, que va ser intercanviat per Goikoetxea, que va entrar a formar part de la disciplina de l’Athletic Club, i els davanters de l’Espanyol Korneiev i Escaich, que acabaven de descendir amb el club blanc-i-blau a segona divisió. El Barça va fer la pitjor de les vuit temporades de Cruyff a la banqueta del Camp Nou i l’únic títol assolit va ser el de la Supercopa d’Espanya.

Per a la següent campanya, que seria la darrera de l’holandès com a entrenador, Cruyff va demanar els fitxatges del portuguès Rui Costa i els francesos Djorkaeff i Zidane, però Josep Lluís Núñez, amb qui ja mantenia unes tenses relacions, es va negar per l’alt preu de les contractacions. Aleshores, a part del central asturià Abelardo i el davanter bosnià Kodro, van arribar al Camp Nou dos futbolistes que no havien pogut triomfar plenament al Real Madrid: el romanès Hagi i el croat Prosinecki. Malgrat que el barça va lluitar per la Lliga, la Copa del Rei (va disputar-ne la final) i la Copa de la UEFA pràcticament fins el final, va perdre els tres títols en un curt termini de temps.

Núñez va decidir la destitució de Cruyff quan encara restaven dues jornades per a la finalització del campionat de Lliga, fet que va originar, com tants altres cops ha succeït en la història de la institució catalana, que l’entorn del FC Barcelona es dividís en dos grups, en aquest cas entre nuñistes i cruyffistes, que va generar un ambient irrespirable fins que el constructor va presentar la seva dimissió quatre anys més tard. Sempre ha estat una incògnita si el preparador holandès hagués estat capaç de formar una altra gran esquadra mitjançant jugadors de la pedrera com Quique Álvarez, Celades, Òscar, Roger, De la Peña, Velamazán, Moreno o el seu fill Jordi.

A la foto, Johan amb el seu fill Jordi. 

JOHAN CRUYFF (7): EL DREAM TEAM

Ja s’havia indicat en el capítol anterior dedicat a la figura de Johan Cruyff que aquest s’havia salvat de la destitució arran de la victòria del Barça a la final de la Copa del Rei de l’any 1990. Es podria dir que en aquella nit valenciana va néixer el Dream Team.

L’estiu del mateix 1990 va ser fitxat Stoitxkov, Ferrer va tornar d’una cessió al Tenerife, Joan Andoni Goikoetxea es va incorporar al club dos anys després del seu fitxatge i Guardiola va pujar el primer equip procedent del filial. Aquests quatre futbolistes es van unir a Zubizarreta, Koeman, Eusebio, Amor, Bakero, Begiristáin, Laudrup o Salinas i van conformar un dels millors blocs de la història del FC Barcelona, al qual s’incorporarien més tard jugadors com Busquets, Nando, Juan Carlos, Sergi, Witschge o Romário.

Durant la vigència del Dream Team, entre les temporades 1990 / 1991 i 1993 / 1994, el conjunt de Cruyff va conquistar quatre campionats de Lliga consecutius, fet que continua sent una marca en la història del club; dues Supercopes d’Espanya, la primera Copa d’Europa en el palmarès de l’entitat catalana i una Supercopa d’Europa, també la primera aconseguida per la institució barcelonista. A més, l’equip blaugrana va assolir tots aquests títols desplegant un joc molt atractiu, força espectacular i radicalment ofensiu.

Un apartat propi mereix la consecució de la Copa d’Europa l’any 1992, conquistada a l’antic estadi londinenc de Wembley davant el Sampdoria (1-0), el mateix adversari a qui l’equip de Cruyff havia superat en la final de la Recopa de l’any 1989. Era la tercera final de la competició que jugava el Barça, que havia perdut les dues anteriors contra el Benfica, el 1961 a Berna, i l’Steaua de Bucarest, feia només sis anys a Sevilla, i, per tant, la pressió era màxima. No va ser un partit gens fàcil i el grup barcelonista només va poder imposar-se en el minut 111, ja durant la segona part de la pròrroga, gràcies a un gol de falta de Koeman.

Si la final de la Copa del Rei de 1990 es pot considerar el dia del naixement del Dream Team, la seva defunció es podria dir que va tenir lloc el 1994 en una trista nit a Atenes, quan el Milan va guanyar i humiliar el Barça en la final de la Copa d’Europa portada a terme a l’estadi Olímpic de la capital grega.

A la foto, Cruyff celebra amb Stoitxkov la Copa d’Europa sobre la gespa de Wembley. 

JOHAN CRUYFF (6): LA CONSTRUCCIÓ DEL DREAM TEAM

L’any 1988, el FC Barcelona es trobava en una de les pitjors crisis de la seva història moderna, la qual es remuntava a dos anys abans, quan l’equip català va perdre a Sevilla la final de la Copa d’Europa contra l’Steaua de Bucarest. Les mocadorades al Camp Nou eren contínues, el president Josep Lluís Núñez era molt qüestionat i la pràctica totalitat de la plantilla del club es va reunir a l’hotel Hesperia per demanar la dimissió del constructor.

Núñez, amb molta habilitat, va decidir fitxar com a nou entrenador Johan Cruyff, el preferit de l’oposició, i junts es van disposar a realitzar una profunda i dràstica renovació de la plantilla, amb l’alta de futbolistes com Soler, Eusebio, Bakero, Begiristáin o Salinas i baixes d’homes emblemàtics com Urruti, Schuster, Víctor, Calderé, Clos o Archibald. Un any més tard, es van efectuar les contractacions de jugadors com Koeman i Laudrup, dos històrics del Dream Team.

La primera temporada de Cruyff a la banqueta del Camp Nou va ser acceptable i esperançadora, amb la consecució de la tercera Recopa en la història de la institució, conquistada a l’estadi Wankorf de Berna contra el Sampdoria. No obstant, el conjunt blaugrana va quedar molt lluny al campionat de Lliga del Real Madrid de Leo Beenhacker, que aleshores comptava amb un excel•lent planter integrat per futbolistes com Gordillo, l’exbarcelonista Schuster, Michel, Butragueño o Hugo Sánchez.

En la segona campanya es va fer un pas enrere, doncs el bloc de Cruyff va ser molt més irregular que en l’exercici inicial, només va poder ser tercer a la Lliga, va perdre la Supercopa d’Europa davant el Milan i no va ser capaç de superar els vuitens de final de la Recopa. Tanmateix, quan l’holandès s’hi jugava la continuïtat a la banqueta, el Barça li va guanyar al Real Madrid (2-0) la final de la Copa del Rei, jugada a l’estadi de Mestalla de València, amb gols d’Amor i Salinas. Molts experts estan d’acord que aquell dia va suposar un abans i un després pel que fa a la història del futbol espanyol.

A la foto, Cruyff entre els seus principals ajudants a la banqueta del Camp Nou: Carles Rexach (dreta) i Toni Bruins Slot.

JOHAN CRUYFF (5): ELS INICIS COM A ENTRENADOR

Malgrat retirar-se a les files del Feyenoord de Rotterdam, Johan Cruyff va tornar aviat a l’Ajax d’Amsterdam, entitat de la qual es va convertir en director tècnic. D’aquella època (hi ha imatges gravades) va destacar un partit en què les coses no anaven massa bé per al club ajacied i Cruyff, tens i enutjat, va baixar a la banqueta per donar algunes ordres, mentre l’entrenador de l’equip, Leo Beenhacker, futur tècnic madridista, mostrava una evident contrarietat.

Seguidament, Cruyff va realitzar el pas definitiu a la banqueta i es va convertir en entrenador de la institució d’Amsterdam, tenint sota les seves ordres futbolistes històrics com Blind, Koeman, Rijkaard, Wouters o Van Basten. Si bé Johan no va poder conquistar l’Eredivisie, en un període en què el PSV Eindhoven era força superior, l’Ajax va conquistar el seu primer trofeu europeu des de l’any 1973, quan va assolir la Recopa davant el Lokomotive de Leipzig, gràcies a un solitari gol de Van Basten a l’estadi Olímpic d’Atenes, escenari on anys més tard rebria el seu pitjor contratemps com a preparador.

En aquella etapa ja es poder comprovar un fet constant en la relació de Cruyff amb alguns dels seus futbolistes: enfrontament, marxa del jugador i posterior reconciliació. Això es va poder observar amb Koeman, amb qui després es va retrobar al FC Barcelona, on va ser, segons molts experts, la seva extensió sobre el terreny de joc, i amb Rijkaard, home amb el qual posteriorment ha tingut una bona amistat. En la seva llarga trajectòria a la banqueta del Camp Nou es van poder presenciar episodis similars amb jugadors com Laudrup i Stoitxkov.

Quan feia poques setmanes que havia començat una nova campanya, per desavinences amb la directiva ajacied, Cruyff va abandonar l’esquadra d’Amsterdam. El seu destí, uns mesos més tard, seria un Barça submergit en una de les seves pitjors crisis de la història moderna. 

JOHAN CRUYFF (4): L’ÈPOCA ERRANT

Després dels seus cinc anys al FC Barcelona, i fins el dia de la seva retirada, Johan Cruyff va portar a terme una etapa errant que el va portar pels Estats Units, de nou a Espanya i de retorn a Holanda.

Com van fer altres velles glòries de l’època, com Pelé, Beckenbauer, Müller o Neeskens, Cruyff va tenir una experiència en el futbol nord-americà, concretament amb Los Angeles Aztecs i Washington Diplomats, però a diferència d’allò què quasi tothom pensava, el seu pas pels Estats Units no va ser el previ a la retirada.

Seguidament, el davanter holandès va viure la seva etapa més estranya i pintoresca, quan va decidir fitxar per la UE Llevant, aleshores un modest equip de la segona divisió espanyola. Cruyff només va romandre uns mesos a València i la seva experiència al conjunt granota va ser força negativa, fins el punt que es podria considerar una important taca en la seva extraordinària carrera.

Però en el seu retorn a l’Ajax, Cruyff va demostrar que, ni molt menys, estava acabat, donant un notable rendiment en la seva segona etapa en l’entitat ajacied, tot i que l’estrella neerlandesa va sorprendre de nou tothom quan va optar per retirar-se a les files del Feyenoord (foto), el gran rival històric del club d’Amsterdam, guanyant a més el campionat de Lliga amb el conjunt de Rotterdam.

NO ES POT MAI MENYSPREAR EL REAL MADRID



En primer lloc, per començar aquest article, vull comentar que la celebració dels jugadors del Real Madrid al vestidor del Camp Nou, després de vèncer (1-2) en el darrer clàssic, com si els futbolistes blancs acabessin de guanyar la Champions League, quan allò cert és que són tercers a la classificació de la Lliga a set punt més el goal – average del FC Barcelona, em va transportar pel túnel del temps i em va recordar els anys 70 i 80, però a l’inrevés, quan era el Barça el que celebrava una simple victòria en el clàssic malgrat trobar-se lluny del Madrid a la taula classificatòria.

Dit això, vull referir-me a l’excessiva eufòria que es podia observar en l’entorn barcelonista les últimes setmanes, el qual, coneixent l’entitat catalana, no m’estranyaria gens que, arran de la derrota de dissabte passat, ara paradoxalment pogués veure-ho tot perdut. Per exemple, recordo els dies previs al sorteig de la Lliga de Campions, quan des d’alguns sectors es desitjava com a rival el Real Madrid, de qui s’assegurava que era un equip perdut i acabat i al qual se’l podia derrotar sense problemes.

L’esquadra que actualment dirigeix Zinedine Zidane compta amb un dels porters més en forma del moment, Keylor Navas; amb una defensa en què es troben dos dels centrals més regulars dels darrers anys, Pepe i Sergio Ramos, i potser el millor lateral esquerrà del planeta, Marcelo; un centre del camp que combina la depurada tècnica de Luka Modric i Toni Kroos amb el treball de Casemiro, i finalment un trident ofensiu, segurament inferior al del Barça, però de gran qualitat, integrat per Gareth Bale, Karim Benzema i Cristiano Ronaldo.

A més, el club madridista és dels pocs (jo només recordo un cas semblant: el Bayern de Munic de la dècada dels 70) que és capaç de conquistar la Copa d’Europa o la Lliga de Campions en una campanya irregular, en algunes fases lamentable, i malgrat trobar-se molt mal classificat en el torneig local. No podem oblidar que l’entitat blanca va assolir les Champions League dels anys 2008 i 2010 després de ser, respectivament, quart i cinquè a la Lliga espanyola, sense oblidar que al llarg d’aquelles temporades alguns dels seus futbolistes van ser criticats per desídia.

Tanmateix, penso que aquesta derrota al clàssic li pot anar molt bé al Barça per afrontar els mesos més decisius de la temporada, començant per l’eliminatòria de quarts de final de la Lliga de Campions davant l’Atlético de Madrid.

A la foto, una imatge de l’últim clàssic al Camp Nou.

JOHAN CRUYFF (3): L’ETAPA COM A FUTBOLISTA AL FC BARCELONA

L’estiu de l’any 1973, després d’aconseguir a Belgrad la seva tercera Copa d’Europa amb l’Ajax, Johan Cruyff va fitxar pel FC Barcelona, institució que no conquistava el títol de Lliga des de l’any 1960 i que des de llavors només havia pogut assolir tres Copes d’Espanya i una Copa de Fires.

Per raons burocràtiques, el davanter holandès no va poder debutar amb el seu nou club fins a la setena jornada del campionat de la regularitat, quan el Barça es trobava en posició de descens. A partir del seu primer matx, al Camp nou contra el Granada, el conjunt que dirigia Marinus Michels va fer una remuntada espectacular, es va situar líder, va vèncer el Real Madrid al Santiago Bernabéu per un històric 0 a 5, es va proclamar matemàticament campió al Molinón de Gijón, quan encara restaven cinc jornades per al final del torneig, i el Barça va guanyar la primera Lliga en 14 anys.

Cruyff, que va completar una excel•lent temporada arribant amb Holanda a la final de Mundial d’Alemanya, va realitzar un exercici excepcional, però les altres cinc campanyes que va romandre al Camp Nou van ser força més discretes, sobretot la segona, en la qual es va veure afectat per la Copa del Món en una època en què la preparació física no era tan sofisticada com en els temps actuals, i la tercera, en què es va enfrontar a l’entrenador alemany Hennes Weisweiller. De nou amb Michels a la banqueta, Cruyff va millorar el seu joc en les dues darreres temporades com a blaugrana, destacant l’episodi de la seva expulsió per l’àrbitre madrileny Melero Guaza en la quarta i la consecució de la Copa del Rei en la cinquena i última.

Durant els seus cinc anys d’estància com a jugador a Barcelona, Cruyff va coincidir amb futbolistes emblemàtics com Sadurní, Mora, Artola, Rifé, Zuviría, Torres, Gallego, Costas, De la Cruz, Albaladejo, Juan Carlos, Marcial, Neeskens, Asensi, Rexach, Esteban, Heredia, Sotil o Clares.